Cinema sense condicions del 27/2/2018 — La vida lliure, Le Brio, Herrementari, The Party i En la sombra + Entrevista al Duo Nosferatu (Albert Bové i Marco Mezquida)

Visió general de l’episodi

Programa de tertúlia cinèfila amb un to àgil i proper. A la primera part, l’equip comenta estrenes i recomanacions de la setmana; a la segona, entrevista musical amb els pianistes de jazz Albert Bové i Marco Mezquida, el Duo Nosferatu.

• Bloc 1 — Crítiques de cinema: valoracions de «La vida lliure», «Una razón brillante (Le Brio)», «Herrementari», «The Party» i «En la sombra (In the Fade)».
• Bloc 2 — Música i cinema: conversa amb el Duo Nosferatu sobre el seu projecte, el pes del cinema mut (Murnau), i influències jazzístiques (Ellington, Strayhorn, Monk, Bud Powell), amb anècdotes sobre el repte de tocar amb dos pianos i el seu concert al Festival de Jazz de Terrassa.

Crítiques de cinema

La vida lliure (Marc Recha)

• > "És una petita obra mestra"
• Ambientada a Menorca, 1918, amb la grip com a amenaça de fons; segueix Biel i Tina en la seva lluita pel retrobament amb la mare (a Argel).
• Cinema més narratiu que poètic, però amb una forma visual que frega la poesia cinematogràfica; ritme lent però precís que convida a la contemplació.
• Interpretacions destacades: Mariona Gomila, el nen protagonista, l’avi, i Sergi López (to mitològic). Aparició de Núria Prims i Miquel Gelabert en trames de contraban.
• Referències culturals: de l’Odissea al Vell i la mar; fotografia extraordinària.
• Apunts sobre Recha: cineasta dels Països Catalans (València, Catalunya Nord, Menorca); treballa des d’una mena de "novel·la prèvia" pròpia i dona centralitat a imatge i so. Anècdota amb Toti Soler i la fusió de guitarra i sons de natura.

Una razón brillante (Le Brio, Yvan Attal)

• Comèdia francesa convencional però efectiva sobre oratòria i classe social/origen.
• Duo central: professor provocador (Daniel Auteuil) i estudiant magrebina (Camélia Jordana) preparant un concurs nacional d’eloqüència.
• Temes: racisme i sexisme insinuats; crítica subtil que es dilueix pel to de comèdia.
• Curiositats: el professor cita estratègies d’oratòria de Schopenhauer; retrat impactant de la Universitat de París 2 (escales, aules massives, arquitectura oberta).

Herrementari (El herrero y el diablo)

• Conte fosc basat en fàbula amb aire de "Sleepy Hollow" i ecos de "Pastorets" en algunes solucions visuals.
• Ambientació: Postguerres carlines al País Basc; mite local d’un ferrer demonitzat pel poble, descens a l’infern i tractes d’ànimes.
• Producció amb voluntat i art disseny sòlids, però desigual: moments suggerents i d’altres grotescos o ridículs.
• Comentari irònic: al segle XIX "es dialogava a base de clatellots"; to gran guinyol al tram final.

The Party (Sally Potter)

• Peça de cambra brevíssima (71’), en blanc i negre, d’humor negre i ritme britànic.
• Repartiment coral excel·lent: Timothy Spall, Kristin Scott Thomas, Bruno Ganz, Cillian Murphy.
• Arquitectura teatral: espai únic, diàleg punxant, final sorprenent.
• Paral·lelismes d’estructura amb «Un dios salvaje» però desenvolupament propi; comparacions amb «Le Prénom» pel mecanisme de dinar/reunió que esclata.

En la sombra (In the Fade, Fatih Akin)

• Drama en tres capítols: «La família», «La justícia» (judici) i «En el mar» (resolució).
• Diane Kruger premiada a Canes; història inspirada en terrorisme neonazi, però Akin opta per la ficció i no la dramatització d’un cas real.
• Debat ètic: justícia institucional vs justícia per la pròpia mà; final discutit però amb coherència dins la proposta.
• Punts forts: la posada en escena del judici i el joc de mirades; posicions dividides sobre alguns girs de personatge.

Entrevista musical: Duo Nosferatu (Albert Bové i Marco Mezquida)

Origen i leitmotiv del projecte

• Nom inspirat en Nosferatu (1922, F.W. Murnau); l’ombra del cinema mut com a leitmotiv estètic. També coneixen la versió de Werner Herzog (1979).
• Composició pròpia d’Albert Bové, «Nosferatu», en dues parts:
• -
• Primera: to bàlcànic/terrorífic, Nosferatu al taüt al castell.
• -
• Segona: viratge jazz (Cotton Club), trobada imaginària amb Duke Ellington i Billy Strayhorn.

Repertori i influències

• Repertori amb aroma vampiresc/diabòlic: títols de fantasmes i dimonis; evolució cap a un set més obert en directe.
• Influències clau: Ellington–Strayhorn (cançoner, personalitat melòdica i harmònica), Thelonious Monk i Bud Powell (dues fites del bebop).
• Anècdota de llenguatge jazzístic: maltraduccions com «Straight, No Chaser» → «Recto, no cazador»; mostra de com el context és clau en terminologia.

El repte dels «dos pianos» en escena

• El piano ja és una "orquestra"; dos pianos poden ser densitat abrasiva o una conversa fluïda.
• Clau del duet: escolta mútua, ús flexible de textures (una mà vs «artilleria» completa) i equilibri sonor.
• Logística: lloguer i transport complexos; varietat de mides de cua segons sala; ocasional ús de teclats si l’espai ho demana.

Agenda

• Festival de Jazz de Terrassa: concert el 10 de març (actuació a platea per qüestions d’espai), presentant el projecte Duo Nosferatu.

Detalls destacats i temes transversals

• Identitat cinematogràfica per tonalitat nacional:
• -
• «Le Brio», molt francesa (oratòria, universitat, comèdia social)
• -
• «The Party», molt britànica (sarcasme, format teatral)
• -
• «En la sombra», molt alemanya (rigor formal, divisió en capítols)
• Ús de poètica audiovisual: «La vida lliure» prioritza imatge i so per sobre del diàleg explícit.
• Presència de filosofia de l’argumentació (Schopenhauer) en una comèdia d’oratòria, un toc poc habitual al cinema comercial.