Laia Colet: direcció d’art, de Loach a Ridley Scott

Cinema sense condicions. Fins demà! Bona nit. Cinema Sense Condicions, com cada dimarts, estem aquí per parlar de cine, que és el que ens agrada i que és el que ens agrada compartir amb vosaltres. Estem el Francesc, el Joan... Aitor, David... I la nostra convidada d'aquesta nit, la Laia Colet, que és directora artística d'un munt de pel·lícules. Ens fa molta il·lusió que ens expliqui com ha sigut la seva... Carme, perdona, està el Joan i tot, eh? Sí. Que no l'hem presentat. Perdona. És que estem emocionats perquè està aquí la Laia Collet, està entre nosaltres, i perquè a més a més s'han infiltrat David Tomàs, Aitor Cruz, Aitor Cruz, David Tomàs. ara potser els sentirem i tot per què no ho sentim? us acostem una mica més al micro o potser no els teniu ni connectats ara sí A veure què em diu la Carme. És que no el veig, Carme. A veure. Ah, Colet, perdó. Ui, que li he posat una L de més. Laia Colet. Perdó, perdó, perdó. Ja no m'equivocarem més. En tot el vespre. No, no, exacte. Mai més, Colet. D'acord. Doncs això, que venim... Perdoneu que trenquem una miqueta els esquemes, però ens faria gràcia dir-vos d'on venim. Aitor Cruz i David Tomàs. Ens ho expliquem una miqueta, perquè ens fa una gràcia especial. Vinga, va. Qui ho explica? A tu no se et sent. A tu no se et sent. No sé per què. Venim d'entrevistar a domicilio. Hemos inaugurado una nova secció en el programa Infiltrats. Somos Aitor, Francesc i jo, David. I venim de casa de Viñet Escobar, que és la flamante nominada a los Gaudí per la pel·lícula 10.000 km en disseny de vestuari. I ens ha gustado molt. Nos ha fet en su casa i hem fet una entrevista. Molt bé, enhorabona. Sí, además, Francesc le ha preguntado por la invitada que tenemos aquí hoy en Radio San Juz, que estamos alucinando. Y bueno, pues era muy fan tuya, Viñet. Acabé. Sí, sí. Ja està, ja estem tots presentats. Jo diria que és un honor, i ja estem sent-ho presentat, que és un honor per al nostre programa comptar avui amb la presència d'una figura destacada de la cinematografia. Jo diria que hispànica i també diria que mundial, perquè ja veurem després que ha treballat en molts països, perquè ha treballat aquí a Espanya amb el Pedro Almodóvar, amb el Quique Maillo, amb el Marc Reixa, amb l'Eliziana Ballain, amb el Jesús Garay, etcètera. Però té, com deia, una important carrera internacional perquè també ha treballat amb directors importants com Ken Loak, a Tierra y Libertad, per exemple, que va ser una de les primeres coses que ens hem acabat fent, després jo ens ho explicarà ella. Últimament ha treballat amb el Riri d'Escot, amb Exodus, amb Steven Sodenberg, Che el Argentino, i fins i tot ha col·laborat amb diverses sèries televisives, jo tinc aquí, per exemple, i després ja ens ho pot comentar, Vivas ese club o Dream. tant en el seu currículum si un analisa les coses que ha fet que n'ha fet moltes un s'en dona compte que ha fet de decoradora de platós de set decorators que en diuen de making up artists dissenyadora de producció responsable del departament d'art i directora últimament d'art Jo penso que l'objectiu una mica de tenir-ne aquí és que aquest tema, diríem, de la direcció d'art és un tema complicat, complexa. Jo recordo, recordo haver llegit, si ho trobo, que em sembla que ho feia per aquí, que un director de fotografia m'explicava o va dir, no sé si és veritat, suposo que és cert, deia que és un error molt estès que tothom pensi que una pel·lícula té una excel·lent fotografia quan en realitat tot el seu mèrit radica en l'acció de les localitzacions i en el disseny de producció realment encertats. És a dir, que moltes vegades es valora molt més el director de fotografia que no pas el director d'art, perquè no s'ha tingut en compte que potser allò que fotografia aquest senyor ha estat abans prèviament escollit, triat, seleccionat o bé, bé, arrangerat perquè funcioni bé en la fotografia. I pensat en funció de la història que s'està explicant, del context on s'està vivint, de l'època que s'està descrivint... La fotografia és un acte que es fa, però el context en què es treballa, això s'ha de pensar prèviament. Però poseu en un compromís ara l'Aia, l'Aia Colet. M'encanta que comença així, eh? Clar, però no pots anar en contra dels teus directors de fotografia. A veure com ho fas ara, a veure com ho fas. No, no és en contra... Però realment és un departament una mica amagat, una mica... Sí que el director de fotografia té un reconoixement social, un reconoixement públic que no té... Que no té el director d'art. Que no té el director d'art. Inclús econòmic, m'han dit. Sí, també econòmic. I realment jo crec que el departament d'art és el departament més complex de tota la indústria de la cinematogràfica. És el departament que et demana tenir unes habilitats més àmplies. Clar. Coneixements Capacitat de buscar aquests coneixements que no sempre sobretot en context històric has de reconèixer en quina època has de situar tota l'exposició dins d'aquella història i això has de tenir tu un bagatge personal Ah, ja no sé, però tieta sí que tens, eh? que et recolza i que afavoreix el teu... Bueno, bueno, bueno, escolta, jo què sé, ja està, no s'ha de dir això. Bueno, jo penso que l'interessant, per exemple, tenir-ne aquí, per això avui no fem el clàssic tres parts del programa, sinó que ens dediquem única i exclusivament a treure-li el suc, tot el suc possible a la Laia Colet, és perquè ens sembla, abans li deia a ella abans de començar el programa, que costa moltes vegades, i pels oients i per nosaltres mateixos, entendre quin és el paper, què és el que fa exactament un senyor que fa direcció d'art. Perquè jo suposo que si comencem a preguntar com vas començar la teva carrera, anirem una mica de mica en mica entenent què és tot això. Per tant, explica'ns una mica com vas començar tu. Com vaig començar... Doncs jo vaig començar amb beies arts. Jo no tinc una vocació cinematogràfica de jove, jo he de dir vull treballar amb el cinema. O sigui que tenia una vinculació amb les arts plàstiques, amb l'escultura, i vaig cursar, vaig fer beies arts. Jo puc confirmar d'escultura que fa coses molt boniques. Fa molts dies que no ho faig, però sí. I aleshores, una mica acabant velles arts, que et trobes ja amb el dilema existencial, i ara què, ja tenia vinculació amb molta gent que feia en curs metratges. D'una manera espontània, quan vaig començar a ajudar-los amb ells, fos quin fos el càrrec, i de cop i volta vaig veure una sortida, vaig veure, ostres, això m'agrada, i realment està molt vinculat amb les meves aficions i amb les meves capacitats. Llavors vaig estudiar a l'Institut del Teatre un any, i després vaig tenir la sort que em van donar una beca i vaig poder estudiar també un any a Nova York. I en aquell moment vaig estudiar el que es deia escenografia teatral perquè no hi havia una altra cosa. No hi havia uns estudis propis cinematogràfics. Però jo penso que està molt a prop la escenografia teatral i la cinematogràfica. És la mateixa feina. Ara, si algú vol estudiar per fer això, Laia, ho té més fàcil? Sí, ara hi ha escoles de cinema que tenen l'especialitat i hi ha opcions ara. en aquell moment, i ara teatre, i jo estic molt contenta d'haver tingut una educació teatral, penso que tinc una altra mirada i un bagatge potser... El teatre ho has de concentrar tot en un espai molt definit, molt delimitat, i has de fer un esforç conceptual més gros, un esforç d'abstracció, i penso que està bé tenir aquest bagatge, estic contenta. Ara no, ara hi ha a Barcelona, hi ha l'ESCAC, per exemple, que és una escola de cinema, que hi ha el departament de direcció artística... El coneixes, més o menys, com treballa i tal? Sí, sí, el coneix. Ha treballat amb un tal Quique Maillo. Sí, el Quique Maillo ha sigut director de l'ESCAC. L'ESCAC té aquesta política una miqueta de... de barregecs alumnes que donen una dinàmica molt interessant amb professorat extern a l'escola. Perquè en aquest moment estàs impartint alguna classe. Ara estic, sí. He fet el primer semestre i he donat unes dues classes. L'any passat vaig inaugurar amb unes petites classes molt poquets alumnes i aquest any em van oferir fer-ho així una miqueta més. Més extens. Més extens i ho he fet. I la veritat és que m'he estrenat amb aquesta altra cosa de la pedagogia, que també és interessant perquè t'obliga a ordenar coses. Quin va ser el primer treball, diríem, de cine que vas fer? Terra de canons. És un projecte català de l'Antonio Ribas. Tot un clàssic. I d'allà què hi vas fer? Allà feia de jefa, de directora artística directament. Jo era molt joveneta, l'Antonio Ribas era una mica suïcida i em va agafar a mi com de cap del departament. Va ser una experiència una mica kamikaze, jo diria. És la ingenuitat del que no sap massa. Però que és valent, no? Digo jo. Va ser un projecte que em va vincular amb un tipus de cinema molt d'estar per casa que a mi em va crear bastant rebuig. Jo vaig acabar aquell projecte Com dir, ostres, m'agrada l'ofici, però jo no em veig capaç de viure tota una vida amb aquest mètode de treball. El que passa és que tot seguit vaig fer T.R. Libertat, del Quinloig. I abans amb el Quinloig m'ho vaig passar molt bé. Va ser una experiència vital. No va ser només professional, va ser... Tothom diu que s'ho passa molt bé treballant amb el Ken Loak. He sentit també altres actors, per exemple, que diuen que els fa treballar d'una forma no habitual perquè es veu que els obliga a improvisar en el rodatge, a vegades inclús canviant-los els diàlegs i tal, i que això fa que tinguin una mena d'espontaneïtat que en altres pel·lícules no tenen. Clar, el Ken Loach no dona els guions als actors. No dona els guions? No. No, normalment. Ni quan els contracta per veure si volen... Els hi deu explicar... Els hi deu explicar la història, almenys. No, a lo millor li sap el seu passat. I el que va passant... Li va explicar en dia a dia, una miqueta. Saps? Curiós, això, doncs. Sí, és una manera de treballar... Un acte de fer per part de l'actor, eh? Bueno, el que tria combina sempre actors amb no actors. El Quim Lodge sempre treballa amb algun actor i amb molts no actors, que ja els tria per ser molt semblants al personatge. Ja tria les persones perquè s'assemblen al personatge. El Quim Lodge el que ha d'aconseguir és que sorgeixi aquesta persona que coincideix amb el personatge. Que això és menos interpretació i més deixar-se anar. A les barricades. És de la pel·lícula i famosa cançó de la Guerra Civil Espanyola. On va rodar, Tierra y Libertad? Al Maestratgo. A Cantavieja, Morella, Mirambel... I va donar molt el rodatge? Va ser molt llarg o va ser com sempre? Sí, com sempre, però no ho sé dir perquè fa molt de temps, però potser va ser vuit setmanes de rodatge, més la preparació. I després també vam acabar, que jo també hi vaig anar, a Liverpool, una setmaneta més allà. Per fi, algunes parts que són quan es fan anul·lades a la terra. Sí, exacte. Perquè llavors quan tu dius, tu amb l'Antoni Ribas et va ser feixuc aquella manera de treballar i en canvi amb el Ken Loach tu t'ho vas passar bé, les grans diferències de quina mena són? A banda de la pròpia pel·lícula. Del plantej de producció, o sigui, el que el noix estava fent una pel·lícula amb els medis que necessitava per fer-la i terra de canons no teníem els medis i llavors ens estàvem intentant fer alguna cosa sense medis i això provocava un mal treballar. Però llavors el de fons és un problema econòmic? Sí, és un problema econòmic. Un problema econòmic de voler fer més del que pots i no arribar-hi. Llavors no surt com tu vols i no ens van deixar pagar. Podríem fer un petit parèntesi, si us sembla, amb aquesta filmografia que estem repassant, que trobo que és un dels camins que hem de fer per anar veient tot el que ha fet la Laia, però perquè ens expliqui una mica amb profunditat, ja que ho coneix de primera mà, en què consisteix el treball de direcció d'art que encara no li hem preguntat i no ens ho ha detallat i suposo que no és tan fàcil com contestar-ho així amb una sola resposta ràpida però bé, perquè ens fem la idea una primera aproximació i després ja anirem aprofundint Doncs ho intento. Ho intento perquè és complex i té diferents nivells de feina, també depenent del projecte. Jo diria que, per començar, el que en diem dissenyador de producció, que és una traducció del production designer anglosaxó, Seria la persona que, juntament amb el director, una pel·lícula comença amb un text, un guió que ens llegim i que, depenent una mica de les nostres experiències personals, visualitzem d'una manera o d'una altra. Doncs el production designer o dissenyador de producció seria el que proposa o el que pren la decisió de quina imatge visual li volem donar a aquestes paraules, quin context, què és voral a l'espectador que és tota una informació sobre l'actor, sobre el moment, és tota una informació no verbal importantíssima. Aquest seria un primer pas. I així com a exemple que ho mencionava abans, però per mi és un exemple molt clar, Per exemple, és molt diferent, no sé si els oients tenen present Eva, però Eva és una pel·lícula que per mi la gran aposta de disseny de producció és que passi a la neu. És una història que pot passar a la neu o no pot passar a la neu, però el fet que passi a la neu li dona un silenci, li dona una fregó, ens dona l'opció de poder contrastar uns interiors molt càlids amb uns exteriors molt freds, Això seria una proposta, en aquest cas venia de guió, també, vull dir, no va ser una proposta meva, venia de guió, però perquè us faci una mica la idea quin tipus de propostes pot fer un... Un dissenyador de producció, o si una pel·lícula, per exemple, en el Perfum. El Perfum és una pel·lícula en què París el presentem sempre tot negre, brut, negre. El color negre és una proposta del dissenyador de producció. Es presenta París negre, es presenta Gras, que és una altra ciutat més marron, més terrosa... Aquest tipus d'imatges generals. Què més fa el dissenyador de producció? doncs acabar d'explicar i de crear els personatges. Els personatges no venen molt... Els protagonistes potser sí que tenim clars qui són, d'on venen, com viuen, i ens queda clar. Però molts cops els que no són protagonistes no estan massa explicats en el guió. Si jo he de fer la casa del pare d'un protagonista, el guió mateix no em diu massa. Normalment jo m'he d'inventar aquest personatge. Com que li he de posar uns vestits, li he de posar un cotxe, li he de posar una vivenda. Com és aquesta vivenda? Quin nivell social té? Està endreçada o no està endreçada? Quin nivell econòmic? Vull dir, jo estic explicant moltíssimes coses del personatge. D'una forma indirecta. D'una forma visual. Triant el cotxe, la casa, el vestit... Digues, digues. O sigui, que és una mica de psicologia, no? Has de ser una mica de psicòloga amb els personatges. Bueno, has de fer una mica d'endevinar, veure el pare, dic el pare perquè molts cops els personatges sí que més o menys el guionista, el director, tenen molt clars els protagonistes i llavors és molt fàcil, no?, de parlar de com seria la casa d'un protagonista, però si aquest protagonista entra a casa dels pares i surt, bueno, hi ha una sèrie de preguntes que no surten enlloc, que és de què treballa aquest senyor, què fa aquest senyor... què li agrada en aquest senyor, o què fa, té dona, no té dona, la casa hi ha una presència femenina, no hi és, tot aquest tipus de coses s'han d'explicar, s'han d'explicar i ho hem de posar, jo diria que som els primers que aterrem el projecte, saps? El projecte sent un text, és una mica abstracte. Quan es troben, quan hi ha el càsting, s'aterra molt ja, no? Perquè fas un càsting, li poses cares, aquests noms al guió i hi ha aterra. Però un cop hi has posat un espai, un dibuix de com serà la seva casa, una localització de com serà aquell paisatge, fa que la gent a terra, el fem real. Tots ja visualitzem la mateixa cosa, ja sabem cap on anem. I en aquest sentit hi ha projectes més complicats que altres? Depèn més del director de si és més afable o més amigable o de què depèn això? No, jo... I la història, no? Sí, però jo m'ho he passat bé en pel·lícules que en si no han sigut grans coses i vull dir que no sempre va llegar a la... A passar-t'ho bé amb l'èxit de la pel·lícula. Sí, l'interès de la meva feina amb l'interès de la pel·lícula. Saps? Jo a vegades puc fer pel·lícules molt interessants de la meva feina i a la meva pel·lícula... La pel·lícula regular està... No acaba de funcionar també, no? Però una mica el bo que té la meva feina és que d'una pel·lícula a l'altra... canvia tot, vull dir, no té res a veure fer una pel·lícula... Clar, per exemple, nosaltres que havíem citat Eva i El Perfum, no tenen res a veure, res a veure ni els mons que descriu, ni els protagonistes, ni la història, ni el context on s'està descrivint la història. Res a veure. I és un esforç, jo trobo... Perquè, clar, el director sí que tria què vol explicar. En canvi, tots els que us hi poseu per fer allò possible, heu d'entrar en el cap del director o no, o sugerir-li aquella història com és possible de ser explicada i també això depèn la prova és que moltes pel·lícules que s'han tornat a fer la mateixa pel·lícula els contextos i la manera de ser explicada l'Anna Karenina per exemple per dir que no té res a veure les Annes Karenines que hem vist i clar, està basada en un text en un text i en una època l'època no es canvia en cap d'elles I, en canvi, les històries no tenen res a veure una amb l'altra. el que tenen a veure, perdona, el Perfum i Eva és la persona que es dedica a la direcció artística. Llavors, es pot veure això? Tu creus que sense saber... La petxada? Exacte, la marca que deixa aquesta persona. A mi m'agradaria que no sigui cap més. Perquè jo penso que si jo... No sé, si ho pots comparar amb el procés actoral, per mi l'actor perfecte és aquell que muta d'una pel·lícula a l'altra i que s'adapta al projecte. L'actor que sempre fa un paper... És un tipus d'actor, però a mi m'agrada ser més camaleònic i poder dir... Jo no faig una escenografia que es pot llegir que és meva perquè té certs trets que es repeteixen o que m'identifiquen. Jo crec que estic completament... El meu departament m'agradaria que estigués molt al servei de la pel·lícula i gens al servei de Lluïc com a propi departament. Jo penso que... que hem d'acompanyar la història, i l'important d'una pel·lícula és explicar històries interessants. I sí que hi ha pel·lícules en què l'interès està en l'espectacularitat, o que surts d'allà dient, ostres, quina música, o que surts d'allà... Bueno, no passa res, però a mi m'agrada més pensar que estem fent un projecte que no és la direcció artística, sinó que és la pel·lícula. Mentre Maria estava llegint una cosa, abans de venir una hora o fa dues hores, he llegit una cosa i potser m'ha quedat amb el dubte, ja t'explicaré per què. Que ell ha deduït que amb l'arribada del color, la influència del departament artístic va augmentar la seva importància i que el primer que va donar-se la seva importància va ser el David Oselny, que és a dir, el productor de Allò que el ben s'endoguer, perquè sembla que és llavors, pel que jo he deduït d'aquest escrit que estava llegint, sembla que és llavors quan neix el concepte de dissenyador de producció que es volia fer per destacar el paper decisiu que va tenir concretament William Cameron Menzies, que és el que va dissenyar tot, que a més a més no sé si sabeu que es va acabar a controlar cadascuna de les escenes a través d'un storyboard minuciosament detallat, per contrastar-lo, és a dir, per posar-lo per damunt dels seus ajudants que era el que es deien els directors artístics. Llavors, clar, de manera que uns s'encarregaven, diríem, del disseny global, segons el concepte aquest americà, no? El disseny de producció, que dèiem tu, s'encarregava de, diríem, del disseny global de la pel·lícula, quin color ha de tenir, quin to, tot això que parlàvem. Però després, semblava per la deducció que jo he llegit llegint aquest esticle, que els responsables, o sigui, que la gent que feia la direcció d'art eren els responsables administratius del pressupost del Departament Artístic i de supervisar tot el procés de construcció de decorats des de la sala de dibuixants o de delineants o el que sigui fins al mateix plató. Llavors, el que m'ha fet gràcia del mateix article és que al final deia, és curiós que es faci aquesta distinció, però Hollywood continua anar més premiant els directors d'art, i per tant, el disseny de producció queda al marge. No, no, quan primen, és production designer el que s'emporta el premi, eh? Ah, sí? Sí, sí, sí. El que s'emporta el premi és el production designer. El art director, que li diuen, no, segur, segur que és el... L'art director és... Seria una mica el que tu has explicat. Potser jo li donaria una mica més de marge creatiu. En el dissenyador? No, en l'art director, el director artístic. El production designer o dissenyador de producció, que és la traducció d'aquí, Crea un concepte, però està al tanto de moltes coses. Per tant, no pot solucionar gaires coses concretes. Llavors, és el director artístic que situa unes paràmetres sota unes pautes, doncs, proposa. Però molts cops és el director artístic qui dibuixa i pot proposar un espai, saps? També pot passar. Vull dir, depèn de l'equip. però no hi ha una jerarquia el production designer és el cap de la piràmide això és una piràmide i el cap, el que està a la punta és el production designer el que passa que el concepte de production designer a Espanya és bastant nou Espanya no n'hi ha des de les pel·lícules comencen a venir des del moment que els que comencen a fer pel·lícules també han anat pel món i han estat molt als Estats Units l'han vist com ho fan allà i suposo que això també el món sexó també ha influït Jo crec que la diferència és que el production designer pot opinar sobre un vestuari, pot opinar sobre un maquillatge, sobre... Però després el que realitza, diríem que és el director d'art. És a dir, jo entenc, està fent una llista de coses que heu de fer, no sé si és veritat, a Tezzo, el set, o sigui el plató el feu vosaltres, diríem, el dissenyeu vosaltres, volums decorats, localitzacions, totes les localitzacions les heu triat vosaltres, els colors, clar, perquè els colors són molt importants, sobretot, totes les pel·lícules avui ja són amb color, i per tant el color ha de ser més o menys homogènic, teles i textures de cadascun dels decorats, etc. Tot això ho fa, no ho fa el dissenyador de producció, sinó que ho fa, o sí que dona un concepte general, el dissenyador de producció, i després la direcció d'art és el que ho concreta. Seria això? Mira, més o menys així, si seguim l'esquema anglosaxó, que hi ha un dissenyador de producció, aquestes persones serien amb el director, arriba una corda, cap a on va la nostra pel·li, quina estètica tenim, quina imatge visual hi podem donar. El cas del Perfum, perquè jo en el Perfum no era dissenyadora de producció, sí que ho era en Eva, jo en el Perfum era directora artística. Doncs a mi m'arriba d'Alemanya un senyor, que és el dissenyador de producció, que porta en aquest projecte ja bastant de temps, i que després de bastant de temps de buscar han arribat a la conclusió que aquesta pel·lícula és patroda aquí, a Catalunya, a Barcelona i a Girona, i llavors un cop arriben aquí em troben a mi, o em busquen a mi, i jo m'hi afegeixo el carro, però jo m'hi afegeixo un carro d'unes idees ja... Decidides. Decidides no, però ja estan sobre la taula, saps? Hi ha unes idees bastant clares del que busquem. Sí. La meva feina quina és? Doncs buscar tot això. Localitzar això, dissenyar els espais que hi hauran, dibuixar-los i fer un seguiment de la construcció, fer una coordinació amb un equip molt extens. Vull dir, no ho faig tot jo, jo tinc... Després fem la llista de tots els càrrecs. Això, això. Quanta gent entra en aquest departament? Depèn de la pel·lícula. Pot ser una pel·lícula que hi ha set persones i pot ser una pel·lícula que n'hi ha en vuitanta i pot ser una pel·lícula que n'hi ha en sis cents. Vull dir que... Bueno, sis cents m'he passat una mica. Això és un poble allà. Però amb Exodus érem moltíssims. moltíssims, moltíssims, moltíssims amb Exodus d'equip érem mil i pico persones d'equip o sigui que clar, no, no és diferent parlar de... quasi no ho imagino jo no, no, no, és veritat David, jo té una pregunta, Laia Gil Parrondo ganó dos òscars, ¿verdad? directora artística, que és el que es premia, no? Sí, el que passa és que Gil Parrondo és production designer encara que sigui director artístic el nom, el càrrec que és és de production designer, no? Es el único español que ha ganado dos. Tiene dos, Fanny Alexander y no recuerdo la otra. O sea, es el único español que ha ganado en Hollywood en una película americana. O sea, que no está muy bien visto, que no está muy conseguido, que gente de aquí triunfa en Hollywood, director de arte. Bueno, tenim a Gil Parrondo, no? Sí, però és el único referente que hay, no? Sí, però... Bueno, no, és bueno, claro, claro. És que el David, bueno, ja l'esteu coneixent, és de premio, ja el tenim perquè, bueno, entre altres coses, és una enciclopèdia de cinema, eh? Totes les dades, com veieu, les té, les té al cap, no cal que les miri a internet. A Google. Exacte, no cal, no cal. I ja ens ha donat una mica una mostra. L'experiència americana amb el Lee Lee Scott, quina ha estat? Quina seria...? Bueno, jo amb el Lee Lee Scott Jo jugo dins del departament d'art, puc jugar a diversos papers, vull dir, vaig començar fent de tretzo de rodatge amb el Ken Loach, després vaig fer ajudant de direcció artística, després he fet de direcció artística i ara faig, depèn de projecte, o de production designer o de direcció artística. Amb l'Èxodus, jo estava rodant, quan va començar Òxodus a preparar-se, jo estava rodant una altra pel·lícula aquí a Barcelona, una que havia vingut a Sean Penn, no sé si us sona que va estar... Goodman, no? Sí, de Gunman, sí. Con Javier Bardem. Sí, Javier Bardem i a Sean Penn. Llavors estava començant a preparar aquesta pel·lícula d'Èxodus, però jo estava aquí i llavors, bueno, tenia vingut... parlava amb l'ambientadora de la pel·lícula d'Èxodus... I, bueno, al final vam decidir que jo m'hi afegia, però m'hi afegia com tard. Havia d'acabar primer la pel·lícula de Garman, i llavors jo vaig entrar a Exodus com ajudant d'ambientació. Vaig arribar una mica tard, com siguin, ja estaven les coses una mica... Fetes. Bueno, arrencades, diríem. Arrencades. S'havien de fer, però el projecte ja estava arrencat feia temps. És un projecte gegant, Exodus. Ha sigut impressionant, a nivell de decoració, eh? Vull dir, ningú de l'equip, ni Ridley Scott, ni el Defectes Especials, ni... Havia estat mai en un projecte tan gros. Vull dir, ni Gladiator, res de tot això. Vull dir que... I llavors, clar, ha sigut interessant veure la dimensió, no? Perquè, clar, és redimensionar. O sigui, la Trezzo venia d'Egipte, venia del Marroc, venia d'Anglaterra, els cavalls venien d'Anglaterra... Saps com... Era la única tot el món que ens abastia, no? Ja no era... Anem a Madrid, anem a Londres a buscar una casa de Trezzo... De tots els directors amb els que has treballat, a quina et quedaries? O sigui, a quina consideres que has tingut una feina o una satisfacció més gran, independentment de l'èxit de la pel·lícula? Jo m'estimo molt el Ken Lutz. Me l'estimo molt com a persona i a nivell humà tinc aquesta vinculació. Ara, altra gent que pensi a l'Iciar també m'agrada. L'Iciar Boyain. L'Iciar Boyain també m'agrada molt. Raula com Mandú, no va estar amb el de Can Mandú? Que era un documental, de fet, no? Jo no l'he vista. la vam passar fa molt poquet per la tele jo vaig pensar que l'ambientació que sí que conec el Nepal sí que estava relativament aconseguida la història ja et vaig comentar que per mi no m'ha acabat d'engrar però l'ambientació el tipus de món que allà es vol descriure sí que estava relativament aconseguit És un projecte inspirat amb la història de la Vicky Sherpa, que és una història real d'una mestra de Ripoll que se'n va anar al Nepal als 80 a muntar escoles i abans es va fer un intent d'explicar una mica una part de la seva història, l'arribada allà. jo ara et volia fer una pregunta sobre aquesta pel·lícula perquè comentàvem l'altre dia amb la Carme no sé si em posarem coses que no m'he de posar perquè jo soc així però parlàvem ara fa un moment de Vinyet Escobar i veritablement volia fer-te una pregunta, volia saludar-te és que fa molt de temps que no veig la Laia i la tenim aquí, si tot ha funcionat, Vinyet Hola, què tal? Hola, Vinyet Què cosa és? Això de la ràdio? Sí, fa molta gràcia, aquest Això de la ràdio és així. Llavors tenim l'Aia allà a l'Eixample i nosaltres estem aquí a Sant Jus i, mira, podem establir aquesta comunicació. Estats Units. L'Iñet està a punt de guanyar. Bé, no ho sabem, però pot ser que aquest diumenge... Aquest titular. Exacte, eh? Oi, escolta, fem futurible. A punt de guanyar el Gaudí per la pel·lícula en la que estàs anomenada, 10.000 quilòmetres. Que si no l'heu vista, no sé si Joan l'ha vista. No l'he vista ja. Tu l'has vista, Laia? Si la recomano. Doncs, bueno, va, la pregunta que t'hem preguntat en directe i ens has dit, m'he quedat en blanc. Va, que me n'ha enganxat molt. La pregunta per la Laia, no sé què he dit. Va, o pregunta, o si vols comentar alguna cosa amb ella, o simplement saludar-vos. Saluda'm i ja està. Això és el moment. No, no, no. Ara vol que sigui fàcil, la Laia. Una pregunta complicadeta. De dissenyadora de vestuari a dissenyadora de producció. Jo anava a tocar un clàssic, perquè m'han preguntat quines... M'han demanat tres pel·lis preferides, i una de les meves ha sigut Britrunners. I ha sigut, bueno, hem de preguntar per Ridley Scott, que ho heu fet tothom... Bueno, doncs, jo he tingut, bueno, he començat a parlar una miqueta, jo aquí tenia un càrrec d'ajudant d'ambientació, jo sí que estava al Riley Scott quan arribava al set i el veia preparar, però era un equip greusíssim, jo era una petita peça del trencaclosques i jo no he tingut un tracte personal amb Riley Scott per res, sé que és un, bueno, és un senyor que controla molt, que ve de les arts, per tant té una capacitat a comunicar-se molt grossa, o sigui, arribava allà i en un momentet ens feia un gargot del que volia i tots ho teníem claríssim, perquè sap dibuixar molt bé, per tant això per un director ajuda a comunicar-se per qualsevol persona, no? I que té les idees molt clares. Jo, clar, jo tenia relació entre mig meu i hi havia el production designer, l'art director i abans d'arribar a mi, per tant, jo no anava... Però, bueno, per mi també Blade Runner és una gran pel·lícula. M'ha arribat a dir quan vaig veure Blade Runner, que acabaria treballant amb aquest senyor i no m'ho crec. En paraules mayores, precisament. Pensava que anava a fer-li, Vinyet, Aitor, la pregunta infiltrada, però ja l'hi farem després, no? Aquesta de les pel·lícules... Bueno, ja, ja, per després. Vale. Bueno, Vinyet, doncs un plaer haver-te entrevistat abans allà a casa teva. Moltes gràcies. A vosaltres. Ja ens veiem el diumenge. Vinga, molta sort, eh, Vinyet? Molta sort, eh? Pensaré molt en tu. Una pregunta en la més tecnologia de clarir una cosa. Jo, mentre mirava la teva quantitat immensa de pel·lícules que has fet, d'alguna cosa o d'una altra, m'ha sortit perquè em va caure... Estava a fer... Sabia que havies de venir i vaig anar a la Filmoteca de Catalunya per una altra cosa. Vaig entrar a la biblioteca i vaig consultar algun llibre sobre directors artístics espanyols. i et vaig trobar tu, sorties en una sola pel·lícula, que era un llibre de l'any 97 o així, sorties en una pel·lícula que després no he vist per enlloc, que es diu Andrea, del Sergi Casamitjana, i he pensat, com és que surten aquí en el llibre, i en canvi, en totes les biografies, Andrea no surt per enlloc. És veritat. No sé per què, quin és l'emotiu... I quin tipus de pel·lícula era? Doncs era una pel·lícula d'una pel·lícula que a d'art jo m'ho vaig passar molt bé, d'aquestes que jo veiem... Era una pel·lícula codiregida de Sergi Casamitjana i Hermann Bonin. Que és un director de teatre. De teatre, eh? El pare de la Nàusica. Sí, sí. Un gran director de teatre, eh? Sí, sí. I abans era un projecte... No sé, no me'n recordo, ja fa tant de temps que... 6 del 96, això, eh? Sí. No, no, simplement és perquè m'has esperat perquè he vist que sortia el 96.1, esmentava que eres tu una directora d'art i que havies fet aquesta pel·lícula amb tot el llistat que hi havia 100 o 250, no sé quants. Sí, perquè el llibre deu ser just d'aquell any. D'aquell any, deu ser. I no devia haver fet... Però clar, jo em sap que era que no ens era prèvia, aquesta. Però no sortia. Quina, quina? Terra de Canons. Terra de Canons és prèvia, segur. No tenien allà inclosa, perquè a vegades això passa que no t'inclouen. No la tinc aquesta, no. I Terra de Libertat? Però la Terra de Libertat és del mateix any. No, un any abans. Terra de Libertat és del 95, eh? Terra de Libertat és del 95. Clar, però jo era tergista a rodatge, que no és el mateix. No signes, saps? Si una tergista a rodatge té real i libertat, no som res. Sí, tergista a rodatge és el 95, i en canvi això, que consta que és el 96. Però no surt després, en lloc que... Això és una pel·lícula que a nivell d'art, quan ens ho vam fer, quan em preguntàveu quanta gent éreu en l'equip, aquí era Marc, potser érem 4 o 5. Com a éxitos, no? Aproximadament. Jo era, jo me lo guiso, jo me lo como, jo m'ho faig tot, i com que a mi m'agrada posar-me i emprutar-me les mans, jo m'ho vaig passar molt bé, saps? Però em va tocar haver de fer-ho, haver de fer-ho. però no ha tingut més repercussió. Treballen molt diferent els diferents directors en aquest aspecte, amb vosaltres, o no? Hi ha directors que ho tenen molt clar, i són molt directors artístics, i hi ha directors que no n'hi han pensat. N'hi han pensat en el tema, es concentren molt en els actors, o tenen altres punts forts. Ja, per exemple, l'Almodó Verde és una persona que ho té molt clar, molt clar, De partida, ho té molt clar. Després les ajuda molt, eh? També no et penses que ho fa tot, eh? La Laia va fer l'Arle con ella. Sí. La fiel disseny de producció ho feia l'Anxon Gómez i ja estava... I ganó dos Òscar. Dirección y guión de Almodóvar y de... No, no, perdona. Película extranjera, d'Ablano inglesa y guión de Almodóvar. L'único guión que tiene de Òscar. Hable con ella, sí, sí. Hable con ella, con Lloro Gualtín i el Dario Grandinetti. I Rosario Flores. Rosario Flores, també. I Javier Cámara. El Javier Cámara és l'infermer, no? Sí, l'infermer és el Javier Cámara. L'estiven Soderberg treballa molt diferent, per exemple, que és allò d'aquests que estem esmentant, o no ho pregunto. És a dir, doncs, el Marretxa, per exemple. També ha de ser unes grans produccions, perquè el Soderberg fa grans... Ara fa poc van fer tràfic. No sé si la vau veure per la... Jo sí que l'he vist, també. Que impressiona. Jo he vist que la van estrenar, però no... Ocean's Eleven també l'han passat fa poc sí, el Soderberg és un personatge ell amb si mateix és un senyor molt treballador està tot el dia treballant escrivint jo recordo que la reunió prèvia abans de començar a rodar ens va reunir a tots i ens va dir tots els de l'equip més l'equip tècnic vam fer una reunió prèvia de com funcionaria el rodatge I recordo que va dir una cosa que va ser, va dir, bueno, m'explica moltes coses, però entre elles va dir, sobretot, o sigui, jo aquí soc el director, soc el camerògraf, i també porta la càmera, i també controla la il·luminació, una mica ho fa tot. Llavors va dir, bueno, jo decidiré què és el que està bé i el que no està bé. Vull dir, penseu que tinc molt respecte per la vostra feina, però si de cop i volta m'heu muntat un decorat aquí, però la llum m'està més bé a l'altra banda, jo giraré càmera encara que pugui ofendre molta gent. Vull dir, que no em digueu que no entri la maquilladora a l'últim moment dient que em falta maquillar, que no mentri ningú a... que soc jo una miqueta qui diu quan rodo i el que rodo. O sigui que no ens deixava emprenyar massa. També ens trobem molts cops al nostre departament que preparem grans decorats i després no llueixen. Acabem fent un plànol curt de l'actu. Passa moltes vegades que tens tota una casa muntada i es roda un plànol mig i es roda la taula contra la paret més lletja de tot. Llavors, vull dir, has de lluitar a vegades una miqueta i defensar la teva feina feita. Doncs una miqueta alça de veure que amb aquest comentari volia dir... Agraeixo molt tota la feina, però clar, jo decidiré en cada moment què està bé i què no està bé, no? Vull dir que ell també ho té molt clar. Clar, perquè pot passar que tu dissenyis una cosa però no es faci servir, és a dir, això deu passar de tant en tant... És que se li veu, l'explico, és que, allò de la càmera, perquè la tria de... inclús les cares dels actors, li treu un profit particular, eh? Trobo jo el CDB... Fa amb un nom diferent, però sempre és ell el que porta a la càmera. Però en el moment de posar a la directora de fotografia, posa un altre nom. Ah, sí? És que jo no sé si sempre, però a la Txell Argentino va ser ell. No, no, gairebé sempre és ell, eh? Gairebé sempre amb un altre nom. Però després, no m'ho diguin només, però després no se sap que és ell el que ha estat a la càmera, portant la càmera. I on va urrodar, la del Txell? La del Xela vam rodar a Puerto Rico, que és una pel·lícula que passa a Cuba. A Cuba, clar. Però Cuba és un projecte americà, era inviable ni per les necessitats del projecte en si, ni perquè els americans no poden anar a Cuba a fer... Ara veurem què passa Sobre això dels viatges volia jo preguntar abans aquesta projecta una mica més familiar i d'allò i a veure si no fico la pada o si El fet aquest has d'anar a Puerto Rico has d'anar al Nepal a rodar una pel·lícula que et mandú en principi això sembla una cosa bonica dius home m'aprofito per viatjar però clar potser no sempre et va bé Jo l'he vist com l'al·licient número 1 de la meva feina. O sigui, m'encanta. M'encanta, vull dir, des que tinc fills és una miqueta més difícil combinar-ho i vaig més en compte i potser no marxaria sempre que en tinc ganes, però el de viatjar jo penso que és com un bici, que com més ho fas més ho necessites. i a mi m'alimenta molt marxar aleshores penso que és un privilegi marxar i treballar perquè fas una immersió immediata al país perquè clar, jo quan vaig al Nepal tot el meu equip era nepalí només hi havia una altra persona d'aquí que m'acompanyava i us enteniu en anglès? en anglès, primer m'havien més proposat un equip nepalí que no parlava l'anglès i jo vaig dir no, no, no perquè si no ens comuniquem tot sortirà al revés Llavors jo vaig fer una búsqueda d'un equip, em vaig fer un equip de gent que no havia treballat mai en cap pel·lícula, però vaig anar a la facultat d'arquitectura, vaig anar a la gent que sabia pintar... No, no, això, això... No tenien l'ofici del cinema, però tenien les habilitats per fer les coses. I llavors, bueno, el que aquí faries en una setmana ja en trigaves tres, però ja sabent aquests timings t'adaptaves. Clar. En quin moment s'incorpora un personatge de la vostra categoria a la pel·lícula? Com s'inicia la pel·lícula? Com s'engega? I en quin moment demanen la vostra presència? Per exemple, en una pel·lícula com El Perfum, en el minut zero, molt al principi. En una pel·lícula que se situï en un món actual, que hi hagi uns medis... Eva també, suposo. Eva, jo vaig entrar... Eva havia de ser un projecte com de l'escac, i jo no soc escac. Llavors, una mica tots els caps de departament eren exalumnes. En principi, al final va haver-hi una altra persona amb vestuari, tampoc ho va ser, però jo no vaig entrar d'immediat, perquè no tenia el perfil una miqueta d'exalumnes. De les persones que tocava, sí. el que passa és que també la complexitat del projecte va fer veure que potser és un ofici que es necessita ofici no és com un director de fotografia que pot sortir i a la primera pel·li no sé sempre fa servir un material que es repeteix un altre tipus de focus un director artístic necessita molt ofici perquè belluga moltes coses molts temes diferents necessita saber molt de producció treballem en pressupostos que els hem de quadrar treballem tant... Pensa que és diferent fer-ho ara. Amb el Gantman vaig fer un poblat africà de fang. No té res a veure el que necessites per fer un poblat africà de fang que el que necessites per fer un interior de París del segle XVIII de la seva benestar. Llavors, has de tenir... Coneixements diversos de recerca primer, prèviament, però després de treballadors, d'artesans, de qui pot fer les coses, qui no te les pot fer. Cada cop has de descobrir una miqueta. Per això es va valorar a Eva, que potser es necessitava una mica d'ofici al darrere per quadrar números. És que si no, no quadres. Si no tens una experiència de què es triga fer això, de què pot costar fer això, és impossible. És molt complex. Jo l'he vist aquests dies i penso que tot el que és disseny d'art, inclús d'efectes especials, està molt lograt. Penso que està molt aconseguit. Una altra cosa és que la història agradi més o menys. però el que és la... inclús els robots, tot això, penso que està... I la idea mateixa de... Li comentàvem a ella una idea del... El gatet mateix, que és el primer que surt quasi de seguida de la pel·lícula, té un encant i és un robot amb encant. I els altres robots que són més freds, després has d'afegir un Luis Omar que fa de robot i és una cosa, una troballa extraordinària, perquè a més fa una grandíssima actuació. Una grandíssima actuació. I en aquest es porta... Sí, sí, sí. Com actor secundari. Va tenir tres golles. Un, el Quique Maillo per director novell, els efectes especials i el de l'Omar per rector secundari. Però tu vas guanyar, Eva va guanyar cinc premis Gaudí, incluent el teu de direcció artística. I em van nominar pel Goya, també, en aquesta. Et vas nominar pel Goya, sí senyor, estaves nominada pel Goya. És veritat. I la mateixa pregunta que li hem fet a Vinyet Escobar fa una estona, quan veus una pel·lícula, com a espectadora, ets tota l'estona fixant-te en el que correspon a la teva feina, o te n'oblides una mica, et relaxes? Si la pel·lícula és bona, no veig res. Jo em deixo arrossegar per la història. Què és el que ha de ser una pel·lícula? Quan la pel·lícula no és bona, doncs sí, em fixo més en com s'ha fet, saps? Amb aquest article que estava llegint abans que he dit, allò m'ha fet gràcia perquè si esmentava alguns grans directors, suposo, de disseny o directors artístics que han treballat, ho dic per preguntar-te després de citar aquesta gent, si sempre, habitualment, els directors artístics treballen sempre amb els directors o no. Em deien que es toca el Ken Adam, que jo no us conec massa, treballava sempre amb Stanley Kubrick, el Dian Tabulari sempre amb el Francis Ford Coppola, el Dante Ferreri sempre amb el Federico Fellini, el Ben Bert amb Peter Greenaway i el John Bert amb el Terry Gilliam. Passa això que habitualment un director... Clar, passa quan tu cries equip i quan estàs còmodo amb un equip, repeteixes, si pot ser. I doncs sí que passa, sí que passa el Dante Ferreri... Sí, va començar amb el Fellini, però treballa amb molta altra gent, amb el Dante Feletti. I el Ken Adam també... Sí, el Ken Adam, ja no me'n recordo la cronologia com va, però sí que en va fer 3 o 4 seguides, però també després va fer tots els 007s. Ja, ja. El Ken Adams és aquest... El Ken Adams és un production designer... que en Salibadron ara té una exposició a Alemanya, una monogràfica, que a mi això m'agrada, perquè hi ha com... jo sé que hi ha dos production designers, que és el Dante Ferretti i el Ken Adam, que han tingut un reenoixement social, que no és una cosa que passi molt. El Dante Ferretti va estar al MoMA, al Museu d'Art de Nova York, no sé si 6 mesos o no sé quan va estar, hi havia una monogràfica de Dante Ferretti. Ensenyant el que havia fet a les pel·lícules. Ensenyant el que és un production designer. Ensenyant, perquè és clar, és impressionant el que és un production designer, de veritat, d'aquestes pel·lícules, no? El Padrino. I al Ken Adam ara li estan fent una exposició a Alemanya, vull dir que els menciono perquè m'agrada, perquè hem tingut aquest reconeixement social, que normalment és un departament una mica... Al Ken Adam em sembla que se li va donar el premi del millor de l'arquitecte de l'any, perquè es va inventar una arquitectura nova amb el 007, vull dir, va crear tot un món de tota... d'aquesta capacitat de... Hi ha pel·lícules que has de reproduir realitats i hi ha pel·lícules que t'has d'inventar realitats. Bueno, Eva era una miqueta això, eh? Clar, una mica... Jo, per exemple, no ho sé, sí, hi ha pel·lícules que vols que sigui realment molt fidel al que era, com podria ser un xer, que el que vols és copiar amb les cases dels camperots, perquè... A Puerto Rico no hi havia... Puerto Rico és una illa que és d'Amèrica, està molt desenvolupada i no hi ha per descomptat. M'ha sorprès que em diguessis que ho va arrolar allà perquè no se m'hagués acudit. Vam construir molt, molt i molt. I tu no ho veus a la pel·lícula. Però qualsevol casa de Camparol que hi ha a la pel·lícula és construïda. I potser es veuen un 30% de les que vam construir. I... Però sí que hi havia aquest intent, jo recordo que vaig fer una recerca molt, molt acurada a Cuba de com són les cases. Hi havia aquest intent de ser molt, molt realista, molt fidel a lo que era. Inclús me'n vaig anar als campamentos del Che, a l'Hombrito, a veure com ho teníem fet. O sigui, hi havia un intent de ser fidel a la història. Ja, ja, ja. Hi ha pel·lícules, per exemple, com El perfum, que sí que hi va haver un procés de documentació, com era la flaça del segle XVIII, com era... Com a decorador, com a ambientador, teníem un senyor francès que ens sap molt, que ens assessorava una miqueta d'aquells frans de segle XVIII i que és una aberració. Però tot i que ho sabíem, el Perfum és una novel·la. I és un conte. I és un conte. I llavors hi havia aquesta licència de dir que ho sabem, però ens ho saltem. Després, una altra pel·lícula, per exemple, com Eva, és Imaginem un món. O pot ser com vulguem nosaltres. No vam fer... vam voler fugir molt del món fred i net, que molts cops es va tractar el futur, per fer un futur molt proper, molt com ara. És la manera en què ens comunicarem, que serà diferent, però les... Està rodada a Suïssa, em sembla, no? Una part a Suïssa. Però aquí també, no? Aquí van fer tots els interiors de les cases. Les cases són plató, no són de veritat. És tot construït. Aquí a Sant Just, aquí a Mediapark. Ah. Van fer... I a Físiques, no vau rodar Físiques? Ah, físiques vam rodar, és veritat, és veritat, vam rodar físiques, però molt poquet, sí. Vam rodar una aula de física d'aquestes que estava. Per exemple, a Eva es volia rodar la localització, l'exterior de la casa es va rodar a Suïssa, i l'interior en principi està planejat rodar-lo a Suïssa, però es va començar a valorar que aquí no hi cabem, que aquí va molt fred, que aquí ens costa molts diners, i per un planteig de producció vam acabar construint en plató. Normalment diuen que sempre és més exitosa la fotografia en plató que no si es fa... Es treballa més còmode. El que passa és que a mi m'agrada... Jo penso que si localitzes bé tens coses molt boniques també. També la feina del disseny de producció és valorar què construïm, què tenim, què trobem. Vull dir, saber mirar la realitat per veure què ens ofereix, si en tenim prou amb això, o les exigències dels rodatges, per exemple, si són molts i els rodatges sobre una mateixa localització, l'equip està més còmode al plató. Lluís m'ha anat aquesta gent que he vist que he llegit en aquest article. A més a més de tu, quins altres hi ha directors artístics o product designers que considerem en aquest moment que són molt bons? espanyols o del món del món a mi me gusta mucho Alain Bainé sí, Alain Bainé està molt bé, ara està rodant Blancanieves ara està rodant un alma teofil La nueva, ¿no? Sí. Están a Canarias, Rodan... ¿Tenés español? En francés, ¿no? Sí, pero treballa aquí. Bueno, pero sí. Treballa aquí. También hizo negociador, la de Copiaga, ¿no? Lo de Blancanieves, ya que... Bueno, no sé... Es una cosa... Es impresionante. Yo creo que en el cine español nunca he visto nada igual. Sinceramente, en plan, así con los medios que tenemos, que tampoco son muchos, comparado con Hollywood, pero yo me he quedado alucinado. Blanco y negro, de Artis ya en Francia, vale, o La Revolución, pero una película blanco y negro de Blanca Nieves y con los toros y tal, ¿a quién se le ocurre? Pablo Berger. Ningú. Brutal, impresionante. Sí, es una película molt agraída, ¿no? Una cosa molt valenta. Molt valenta. Molt valenta, molt valenta. Quines altres, senyor Soria, a nivell internacional? A nivell internacional. A mi m'agrada molt el Dante Ferreti. El Dante Ferreti jo he tingut la sort de conèixer, de creuar-me amb ell tres cops. És un personatge molt divertit i m'agrada molt perquè dibuixa ell. Molts production designers ja no dibuixen ells, saps? Com que ja la feina és tan àmplia, no tens mal temps massa, no? I tens molts dibuixants. El Dante Ferreti fa uns dibuixos grossíssims, així molt, molt... Molt de llum, molt d'ambient, no? El Dante Ferret realment en els seus dibuixos està tota la llum dibuixada, tota. Allò que dèiem abans del director de fotografia, el decorador, qui crea l'ambient, no? Hi ha com una tendència a pensar que l'ambient es crea amb la llum. Jo penso que no es poden separar les dues coses, o sigui, són la mateixa, m'entens? És que... Y completando la pregunta que ha hecho Joan, ¿cuál sería la película en la historia del cine que te hubiese gustado trabajar? ¿Qué ya se ha hecho? De toda la historia del cine. Es una película, a mí me encantaba haber trabajado desde el arte. Es complicada la pregunta, porque hay muchas, pero... Bueno, a mí los top 10 me costan mucho, porque no he sabido nada de triar, pero Blade Runner me hubiese agradado, Brasil me hubiese agradado... Torce y vago, ¿no? Doctor Cibau, també. Per què no, no? Per què no? Quan em vaig enterar que venia el perfum a Barcelona, vaig dir, com m'agradaria fer aquesta pel·lícula. Vull dir que realment em vaig enterar amb molt de temps i vaig pensar, hòstia, aquesta pel·li m'encantaria. I no ho sé, no ho sé. I va ser perquè és veritat que vas anar parant allà? Sí, em van trucar, em van fer una entrevista i em van agafar. Molt bé, molt bé. Felicitats, eh? I de les que estan per fer-se o de les que estan fent o què estàs fent ara? Explica'ns una mica el present, el futur. Com tens? Jo toco fusta però més o menys vaig fent. Jo també tinc família i també m'agrada estar a casa a èpoques perquè això del cinema està molt bé però desapareixes completament de la teva realitat. Perdona, pots seleccionar ara mateix? No, jo no puc seleccionar però vaig treballant. O sigui... Sí que aquest any he pogut dir no a dues pel·lícules, però perquè estava amb les classes. I m'ha tocat dir no a dues pel·lícules, que m'ha sapigut molt greu d'aquí i d'aquí. I una abans que m'has preguntat directors que t'agraden, el Quique Maillo, que ara està rodant. Toro. Has dit no a Toro? Claro, pero porque... Bueno, a ver, no, es que... Bueno, bueno, no, no me quiero meter, pero... No, no, es que está con Luis Tosar, con Mario Casas, en Málaga, bueno, claro, es que... Bueno, bueno, bueno. Aquesta és del Quique Mayo, que és amb el que vam fer Eva, pues ara tornava a fer una altra pel·lícula, però no ho ha pogut ser. Vale, vale, vale. No ho ha pogut ser perquè jo tenia un compromís previ amb un altre projecte, que a lo millor es fa o no es fa, i també perdien el compromís amb les classes, no les podia deixar penjades... Però que Quique Mayo conta amb tu, vaya... Bueno, no sé, a partir d'ara fins ara sí. És molt maco, el Quique. És molt maco i és molt fàcil treballar amb ell. No ho sé, no ho sé si està encara. I més que res, jo treballa amb la gent de l'ESCAC, va ser una lliçó, eh? Va ser una lliçó molt... Perquè era com gent que no... I a més tothom era de l'SCAC i tu no. O molta gent ho era. Sí, la majoria era d'escola. L'SCAC són una pinya. L'SCAC són com una... Ballona, també. Però per què? Per la professionalitat, sense ser professional, saps? Vull dir, com el nivell d'entrega, les ganes... El nivell professional és alt? O sigui, l'SCAC treu gent preparada o no? O... Jo no sé dir-te això, jo et sé dir que a Eva hi havia un nivell molt alt de... Bueno, hi havia gent que no havia fet mai pel·lícules, però l'entrega, l'emoció, la passió... Això ja era. Tirava carros molt pesats endavant. I directors, va, o projectes pel qual tiraries tot, deixaries tot. Bé, tot, tot, tot no, perquè segons quina cosa no, però... Amb quins directors t'hauria de treballar? Vaja, està preguntant. Amb quins directors t'hauria de treballar? Ja m'havia entès. No ho sé, jo no soc gens de... Ah, t'és igual. No ho sé, a vegades treballes amb directors... No ho sé, no sé contestar-te amb quina... M'ho hauria de pensar una miqueta més, més que així. M'agradaria dir-te amb què m'agradaria... Ara, si quadren coses, si s'acaben de quadrar les coses que em sembla que es quadraran, faré una altra pel·lícula amb la Isi Arbollaín. I era una mica la raó que vaig haver de dir que no a la del Quique Maillo. No, no, no. Se sap el títol ja, més o menys. El olivo. El olivo. I on hauràs d'anar a treballar? A propet, a propet. Aquest cop a propet. He de marxar de casa, però cap de setmana dormiré a casa. I veus molt de cine? Estàs al dia més o menys del que fan o no gaire? O sigui, les dones, les filles i els fills no et deixen anar al cine quan estàs aquí? Passa una mica això. Passa una mica que no tinc el temps que m'agradaria per veure pel·lícula. Has de convidar-la a veure passis de premsa, Joan. Quan vulgui, no tinc cap problema. Mira, aquest matí n'hem vist una. Aquest matí ens han passat una pel·lícula, la de Timbuktu, que està nominada als Oscars com a millor pel·lícula de parla no anglesa, és una pel·lícula de Mauritània. I aquest matí els Bolitxe ens han passat una pel·lícula... De Mauritania. Team Book 2. Team Book 2, sí. Una pel·lícula mauritana amb un director que es veu que té un cert prestigi, però que no han arribat massa coses aquí fins ara. I, clar, aquesta l'està nominada, és de les 4 o 5 nominades pels Oscars com a millor pel·lícula estrangera de parlar no anglesa. Doncs l'estan passant a tot arreu ara. Que no ens sonava cap pel·lícula mauritana. He arribat a veure pel·lícules del Senegal, de Burkina Faso, així, però de Mauritania. M'ha sorprès molt, la veritat és que m'ha sorprès molt justament l'estètica, o sigui, perquè l'estètica està cuidadíssima, és a dir, jo em pensava, o tens la imatge que un país, o un director d'un país d'aquests, doncs subdesenvolupats i tal, doncs la cosa serà molt pobra, molt, en fi, molt poc, quatre coses, molt pobra, és la paraula, I, en canvi, m'ha semblat que la pel·lícula estava treballadíssima, cuidadíssima, amb una espectacular fotografia i, a més a més, una tria de localitzacions que era brutal. És a dir, realment era brutal. Una altra cosa, si la història, perquè, com que és una cultura completament diferent de la nostra i parlen d'unes coses que a tu et costa entendre per què, És una cultura tan diferent que no saps com va valorar determinades coses. Però la pel·lícula, des del punt de vista de realització, extraordinària. Home, m'imagino que el tema digital, que tampoc està malament comentar-li i preguntar-li a Daya, a Daya Colet, Suposo que, bueno, tu crec que has viscut una mica potser les acaballes del cinema amb cinta, del cinema més analògic, diria jo, i ara ja estem de ple en el cinema digital. Imagino que... Tothom treballa en digital, encara hi ha gent que treballa... Hi ha diferències. ...en 35 mil·límetres. No ho sé, l'última en 35 mil·límetres, jo no ho sé. Jo sé que la del Soberber va ser com de les primeres així. En digital. Sí. No me'n recordo quins són els últims 35 mil·límetres que he fet. No ho sé. Quasi tot està rodat. Per exemple, Exodus està rodat amb digital? Sí, Exodus està rodat. Exodus ja, no sé si l'heu vist. Jo no l'he vist. Jo no l'he vist. Bé, en Exodus hi ha una gran, gran, gran feinada d'efecte digital. Ja. Que això és un altre tema, que està obert, que està sobre la taula, que no se'n parla massa, no? És veritat. Però... Però, clar, ara el dissenyador de producció, qui és? Perquè hi ha molts acurats que es fan digitalment. Digitals, clar. En realitat és el mateix. En realitat el dissenyador de producció, sigui que es faci físic o sigui que es faci digital. En realitat, als Estats Units, és això. Aquí a vegades passa que no, que el director artístic o el dissenyador de producció... Un cop acaba la pel·lícula, s'en desvincula, llavors entra una altra i fa aportacions en digital que afecten el decorat sense una unitat. Podríem continuar parlant, eh? Una horeta més, però hem d'acabar. Tinc molta àvia. No, estem molt agraïts que hagis vingut. Fa dies que volíem que vinguessis. Escoltar-te. I avui, a més a més, amb David Tomàs, amb Aitor Cruz, a part de Joan Morros, Carme Nebot, Jaume Vidal aquí, que s'ha quedat de convidat de pedra, però, bueno, que estava superinteressat escoltant-ho tot. I l'Aia Colet, moltes gràcies, Joan. La setmana que ve parlem del Dimoni de les Armes, que ho farà el Jaume, i els films que seran de referència seran El senyor de la guerra, L'amanecció del planeta de los simios i Interestelar. Aquí Aitor s'apunta una altra vegada a venir Fins la setmana vinent Gràcies a vosaltres Gràcies a vosaltres