L’Atalante de Jean Vigo, avanç de Napoleó (Ridley Scott, 2023) i entrevista amb Paula Ortiz sobre “Teresa”

Cinema sense condicions. 2016. Fins demà! Fins demà! Fins demà! L'equip del programa avui està compost pels comandaments amb el Biel Riba. Bona tarda, Biel. Bona tarda a tots. Bona tarda. Amb l'Anastàcia Rinus, bona tarda. Bona tarda, Pep. Ignasi Juliacs, bona tarda. Hola, bona tarda. Molt bé. Doncs, li passo, perquè, com us he dit abans, avui tenim un programa que s'aparta una mica de lo corrent. En primer lloc, farem el comentari d'aquesta pel·lícula, ara passaré la praula a l'Anastàcia Rinus, que és el que ens la va proposar, perquè ens faci la introducció i l'anàlisi del film. I després trencarem una miqueta la durada habitual que dediquem al clàssic, perquè l'actualitat s'imposa i l'actualitat es dirà, en els propers dies i setmanes i temps, Napoleó, una pel·lícula del 2023 de Ridley Scott, que l'Ignasi Juliacs ja l'ha vist en passe de premsa i ens en farà una breu ressenya. I, per acabar, tenim una gravació, que la vam fer i a la tarda els tres, amb la Paula Ortiz, directora de quatre pel·lícules. La tarda d'ella és Teresa, que es refereix a la vida de la Teresa de Jesús, Teresa d'Àvila, i que s'estrenarà també el 24 d'aquest mes, és a dir, el divendres. Per tant, aquest és el programa que tenim, i ja, sense més, li passo la paraula a l'Anastasi. L'Anastasi, que avui té un compromís, parlo amb tercera persona, com els futbolistes aquests. O com el César. O com el César, que també parlava amb tercera persona. A mi, per començar diferent de com pretenia, perquè ara, al sentir la música de la pel·lícula, he percebut una cosa que passa quan tots tenim l'experiència, quan escoltem un disc per primera vegada, té una determinada intensitat, hi ha temes que ens agraden més, tracks que ens agraden més que d'altres, però quan el sentim per segona vegada, hi ha un efecte que és purament de mecànica cerebral, que fa com que hi ha un reconeixement, automàticament ens agrada molt més aquella música, fins que arribem fins i tot a crear veritables repeticions d'un mateix tema, almenys quan érem joves ho feien molt, 20 vegades. I això ara m'ha passat, m'ha tocat l'ànima aquest tema al tornar-lo a sentir. Perquè és una pel·lícula que per això la vaig proposar, que quan la vaig veure... És una pel·lícula que jo em havia perdut, diguem-ne, sincerament és així. Em havia perdut en el seu dia, la pel·lícula, quan es va passar, en diferents llocs, a Filboteca mateix es va fer mantes vegades, i jo no la vaig veure mai. És una pel·lícula que em vaig perdre. Igual que aquesta m'havia perdut unes quantes, i curiosament, totes d'aquest període de cinema francès. és dels 25 fins als 40. N'hi havia vist moltes, però no les havia vist totes. Doncs hi va haver la meravella de Filmin, que en certes coses és una meravella, i en certes coses com els subtítols és una desgràcia, és a dir, perquè no solament... No és que estiguin mal subtitulades, és que no funciona el mecanisme de subtitulació, estem d'acord? Hi ha un petit problema amb l'aplicació, sí. Amb l'aplicació, però en canvi, jo com a canal, esclar, quan vaig descobrir-lo fa ja molts anys que el tinc, vaig llançar-me de cap al cinema clàssic. I llavors vaig anar a recuperar aquells títols que realment creia, i a partir d'aquí hi ha tot Renoir, tot René Clerc, tot el que hi havia, que no n'hi havia tant, Renoir n'hi havia molt, i evidentment hi vaig caure sobre la Talon. Vaig, ostres, si la Talon jo no l'he vista, si la Talon és una pel·lícula que tothom l'han col·locat al 12è lloc, que ja en parlaríem, perquè ara no està en el 12è, està en el 34è, però en tot cas hi ha coses molt rares, la gent de Sight & Sound, que són els que decideixen això, és com la pilota d'or, això també, que hi ha un determinat de premsa que decideix qui és la pilota d'or, i en aquest cas passa una mica el mateix, que hi ha molts interessos creats, hi ha moltes coses, i aquesta pel·lícula malauradament ha anat passant a posicions, i injustament a posicions més enrederides. Però, bé, què dir de la Talon i en poc temps és tot un repte. Jo també avui tindré el propòsit de parlar durant 10 o 11 minuts, i després deixar també que els companys la resta del temps també l'ocupin ells, i que si voleu tallar durant l'exposició també. Aviam, la Talon, parlar de la Talon és parlar d'una pel·lícula que va ser rodada per Jovigo l'any 34, entre el 33 i el 34, el 34 és la sortida de la pel·lícula, en, diguem, el públic. En realitat no s'estrena de veritat, de veritat, fins al 45. És a dir, sembla que hi ha una... No hi conec a fons, diguem, les avatars. S'estrena, s'estrena, però... S'estrena en el moment... L'Algomón, que és el que està darrere de la distribució, s'espanta per continguts, i és curiós, perquè està clar que la Talon és un exercici de suavitzar la càrrega de profunditat del cinema d'en vigor. Que hi ha hagut abans i que ha sigut més fort que aquest. Però, malgrat tot, ell no pot evitar moments en què, per exemple, el lladre, que li roba el boso a la protagonista, s'acaba veient com una pobra víctima, perquè la massa de gent... L'acaba matxacant tots allà a l'estació. I ja se'l veu nerviós, insegur... En un lladre també hi ha una part de líbido, també, en aquest lladre. És un lladre i al mateix temps és molt líbidinós. Crec que aquesta seqüència... Com que la pel·lícula manté tot el rato aquesta presència del sexe soterrat en quasi tot, fins i tot en el lladre, jo li veig un interès a l'estació. Quan tens raó, hi va haver algú que va fer... No, no, es va estrenar al mateix 34, el que passa és que de seguida la van tallar, la van reduir a 65 minuts, i encara els projeccionistes diuen que ells pel seu compte anaven tallant trossets. Doncs mira que bé, estupendo. S'oblida la pel·lícula, la Gomón pensa que ha punxat... I llavors no torna a treure el 45. I al 45, després de la Guerra Mundial, hi ha una remifalla, el 47 és un èxit rotund als Estats Units, no sé què veuen a la pel·lícula, nosaltres sí que ho sabem, ho podem intuir, i aleshores a partir d'aquí a Itàlia i altres països... Ja comença la pel·lícula. Ja comença a ser... També després, molt més tard, esclar, la pel·lícula va ser, com tu dius, va ser molt molt mutilada, va passar una sèrie de quantitat d'abatares i diferents, tentatives de restauració posteriors, òbviament. Uf, la tira. De molt mala qualitat. L'última de 2017. De 2017, sí. Aquesta no l'hem vista. perquè la que hi ha a Filmin és la del 91. 91, hi ha després una del Domo i la de Galagomón, que va fer el 2001, i després, efectivament, hi ha una del 17. Crec que del 17... Bueno, 2001 crec que era, no sé per què, molts anys ha decalatxen aquí entre la teva i la meva informació. En qualsevol cas. És possible, sí. El 2001. El 2001. La que hem vist ara és el 91. Clar, què passa? Que la pel·lícula, que quan es troben materials d'aquest tipus, que són pràcticament incunables, és a dir, han de pressuposar realment moltes vegades, a partir de còpies, que es perd fins i tot bastants fragments de la pel·lícula que no saps ni l'ordre natural que portaven els planos. Es veu que troben trossos d'Alagomón, després el famós l'anglès de la Cinematec, l'anglès, el famós l'anglès de la Cinematec, també troba fragments, hi ha un director jove que troba fragments també, total, és increïble. A partir d'un llibre, llegeix en un llibre, i en concret que parla de vigor, i això li porta a trobar encara més fragments... Com trobar més material... ...pels racons de l'Alagomón i de Londres. Apareix una còpia a Londres... Finalment ho fan. Bastant sencera. I ho fan bastant bé, perquè tot i que en la còpia que es veu a Filmin, que és el lloc on jo crec que l'hauríeu de veure, la pel·lícula, hi ha en alguns moments d'estabilització de l'imatge. L'imatge té cert moviment vertical, en sentit horitzontal, que no acaba d'agradar, i la sincronia de veus fins i tot. El que passa és que això jo ho detecto, perquè és la meva feina, però molta gent simpelment molesta una mica perquè no van perfectament sincròniques. Però bé, en qualsevol cas, això no és l'important. L'important és que, efectivament, darrere de la producció hi ha l'Alagomón, que es roda pràcticament tot en el quart d'estudi, l'estudi que la mateixa Gomón tenia, els estudis GFFA, que és Gomón Franco Film Aubert, que van funcionar a prop de París entre el 24 i el 37. I es van rodar molts llantmatratges, 37 llantmatratges, 17 curmatratges, en tot el 64, 54 produccions, i que havia sigut una iniciativa, van recuperar el govern francès, van posar diners perquè allò pogués tirar endavant. Sí, perquè feia aigües. Feia aigües. És a dir, els anys 30 són, després del crac del 29 americà, a partir del 32 es nota el crac a França, i el cinema rep fins al punt que... Bueno, la Gomón plega el 39, i la Paté, que eren les dues que aguantaven el tipus. El cinema per tant és en general. Els anys 30 són molt peculiars perquè precisament l'Atalant, en certa mesura, és un exemple. En realitat és la distribució de la Gomón, però és una iniciativa independent d'un amic d'ell, que és el que li financia també els curs previs, i per tant no deixa de ser una aventura. Total. Això m'explica també, perquè a través d'aquesta experiència que el cinema francès de cop aposta, perdó, l'estat francès aposta per aquesta cinematografia, injectar-li diner en un moment determinat, perquè si no allò no s'aguanta, arriba fins al que avui és la CNC, que és el Centre Nacional de Cinematografia i Animació, també es diu avui en dia, francès, que fa que el cinema francès funcioni. Bé, en qualsevol cas, és un cinema produït l'any 34, per tant estem entre dues guerres més a prop de la que vindrà que de la que ja ha sigut. Estem a uns quants anys de la que ha sigut, estem a 16 anys, era el 18, 16 anys exactes de la que ha sigut, i a 5 que es produeixi l'inici de la Segona Guerra Mundial. És possible que, si la pel·lícula s'hagués fet el 36, a partir del 36, perquè a partir del 36 mana el front popular a França. Sí, eh? Per tant, govern d'esquerres i tal. Segurament Vigó hagués encaixat molt més, perquè ell era de pensament anarquista i en certa mesura molt lliure. En aquest moment, no? Perquè hi ha el Gastón Duimèr, que és el president de la República, que era un home de coalició, però bàsicament un home de dretes. Aquesta centradreta, la centesquerra, que es van canviant. Ara centradreta, total, conservadors. Total, que de fet la pel·lícula es produeix aquí. És important això. Bé, jo penso que sempre és important contextualitzar, i en aquesta pel·lícula també. I donat que no ens l'acabaríem, és a dir, que tampoc anirem ara, si comencem tots a dir allò que ens ha interessat i tal, també ocuparíem dos programes, perquè la pel·lícula està plena de... Té una intensitat tremenda, la pel·lícula. Té aquest llenguatge que transcendeix el realisme, que està en un llenguatge, també ho parlàvem ahir en el cas de la Paula Artif, el tema de... Això que costa tant de dir, la paraula. És a dir, la paraula poètica. És a dir, la poètica aquesta, la màgia, d'alguna manera. És un cinema màgic, també. Molt proper, llenguatge del cinema mut, com abans el Pep em deia. Home, és que el tema del so, als anys 30, era particularment delicat, perquè no hi havia patent pròpia. Els americans i els alemanys es van fer amb el mercat de producció, a Joinville, i amb un altre estudi alemany, es van fer amb el mercat francès de producció, pràcticament, i esclar, havien de recórrer a la tecnologia o dels americans o dels alemanys. Correcte. De fet, és una pel·lícula pràcticament muda, el que passa és que el so, ara surt per aquí, ara surt per aquí. Muda amb diàlegs, és una pel·lícula muda amb certs diàlegs, al revés de moltes pel·lícules franceses posteriors, que són bàsicament de diàlegs. És una pel·lícula en què la càrrega eròtica, la càrrega, diguem poètica, la càrrega, diguem, d'intensitat, per la qual te'n enganxes a la pel·lícula, evidentment no és el diàleg. Quan diuen que la pel·lícula està entre el surrealisme... No, això no m'agrada gens a mi. No m'agrada gens perquè no és una pel·lícula surrealista. Té alguna imatge que et pots suggerir. Hi ha un parell de moments que poden suggerir alguna cosa més estranya. Mai diria que és una pel·lícula surrealista. No, jo tampoc. Atalanta, partint, jo sempre m'agrada el tema de l'etimologia i la mitologia, en aquest cas grega, Atalanta, que va ser una heroïna, en què es difon, la versió més popular, més difosa d'ella, és que era filla d'Atamant i de Temisto. Bé, i en tot cas, per trobar-hi una connexió, per què van anomenar l'Atalanta en aquest buc, que és aquesta penix, que diuen els francesos, aquest vaixell llarg, de quasi 60 metres de llargada. Demana de Gavarra. Demana de Gavarra. Bé, merci per la paraula. Sí, el Batomú jo és. Bé, a París n'hi ha moltes. Però la Gavarra seria... La Gavarra seria la... També se l'identifica. El català és per casa. Per casa també, sí senyor. I és una dona que, d'alguna manera, ja l'Atalanta original del... Simbolitzava la dona contestatària, que es revela contra tots els esquemes patriarcals i que, d'alguna manera, obté el respecte dels contemporanis, així com va passar a la posteritat com això. En aquest sentit, podria ocupar... Té certa lògica que se'n digui, però tampoc massa, perquè, en el fons, el personatge femení, que és el de la Julieta, és un personatge que, si és cert que és una dona que té prous nassos com per de cop prendre decisions dures, com abandonar... És una dona moderna. Molt moderna. Recent casada i, en canvi, de cop decideix que allà no veu què està passant allà dintre d'aquesta barca, s'hi sent incòmode, sent diverses coses que no li agraden. Jo penso que s'avorreix també a estones i decideix que se'n va. I se'n va a reir. És clar, la pel·lícula té, a banda de moltes altres coses, té un punt important. La pel·lícula comença amb la boda. Normalment, les pel·lícules acaben amb la boda. Acaben amb la boda, aquesta comença amb la boda. I a mi comença amb la boda, perquè a Bigol el que li interessa, i això es veu de seguida, és la convivència dins d'un espai tan estret, tan petit. On, a més a més, hi ha el perjuls, no?, que és aquest... El segon d'abord, d'alguna manera. El segon d'abord, del marit, no?, del Jean, i per tant... Sobre el començament de la pel·lícula, voldria fer un apunt, i és que per mi sí que em sembla, jo veig unes ressonàncies surrealistes, i fellinianes també. Sí? Sí. Es tracta de la comitiva. La comitiva, tots van de negre riurós, però, entremig d'això, un tio no es talla de tocar el cul a la senyora que té al davant. És veritat. Això és veritat. I, a més a més... Però no és surrealista. A més a més... Més fel·líneat. Més fel·líneat. És una escena molt llarga. No és una escena circunstancial. No, no. Per tant, Vigó li dona una importància en aquesta escena. Vigó fa una cosa en aquesta pel·lícula, i és que, com a muntador, tinc la percepció que Vigó, d'alguna manera, es pren també unes grans llibertats en el moment d'articular el missatge. És a dir, com juga tot l'art dramàtic. Hi ha moments que Vigó perd molt temps, aparentment, explicant coses que dius necessitem tant temps per això, però, en canvi, quan la vius, l'escena, no et sembla llarga. Però després, quan analitzes la temporalitat de la pel·lícula, dius aquí hem fet una frenada de por i després es torna a disparar. Quan arriba en un moment determinat que han de passar una enclusa per superar el desnivell del riu quan arriba ja a prop a París, en aquella enclusa la fa amb un muntatge molt picat, molt ràpida. pam, amunt i avall, tot va quasi com si fos un documental, que ell també tenia experiència en aquest tema, i d'alguna manera ho fa tot molt àgil. I, en canvi, hi ha altres moments que s'entreté, com dius tu, en aquest inici, amb aquest casament, sobretot amb la sortida de l'escena, perquè el casament no el veiem, sinó que veiem la sortida, i s'entretén potser excessivament. Bé. Perdó. Perdó. S'ha de dir una cosa aquí, al càmera. Ens queden dos minuts per parlar de l'atalant. Saps molt greu. Vull dir una cosa. Saps molt greu. A mi, aquesta pel·lícula, sí, fa una segona part. L'he estat veient dues vegades, sí, i em sembla que Kubrick, sense pretendre-ho, perquè ell segurament pensava fer molt més cine, va tancar la seva trajectòria amb ells guatxat, i ells guatxat és el mateix que l'atalant. Sí. És el mateix que l'atalant. És a dir, tenim una dona que té personalitat i curiositat, tenim un home, que en principi sembla un home corrent, normal i bé, però és un xalós, i tenim una tercera figura interessantíssima, que aquesta sí que necessitaria tota ella, solament un programa ja, perquè és un home versàtil, etcètera. Però l'actor és el ministerial Simó, que era una bèstia. A tal de sortir el tren del John Frankenheimer. Sí, si vols rematar, perquè avui tenim els temps molt congrès. És a dir, hem acabat amb... Un minut. Hem acabat amb la nota. Kaufman, el Kaufman dius-ho. Boris Kaufman, l'operador, que era el germà del Ziga Berthoff, ell se'n va anar a Occident, Berthoff va quedar al·lucinant, amb el comunisme, coses, accidents d'aquests que passen. Sí, accidents que tenen. I, evidentment, en Kaufman és, bueno, és autor de la fotografia de pel·lícules després de Hollywood, com Esplendor en la Llerba, la llei del silenci de Cathan, i tant. El prestamista de l'Humet, bé, amb l'Humet va fer com dos o tres. Moltes pel·lícules. En fi, simplement, amb George Roy Hill també va fer una, vull dir, en definitiva, jo penso que és una peça capdalt del cinema de Vigo. Hi ha una cosa que m'agradaria que sigui, per tancar el tema, ho sento, però avui anem ajustats, m'agradaria que la comentessis tu, i és com va fer el pla final, aquell home, en una època que, en 1964, no hi havia drons. I el pla final, comentar-ho al públic, és un pla d'una presa, amb tota la pel·lícula, toquem a terra tota l'estona, volem realment nosaltres, com a espectadors, però la pel·lícula toca a terra. I en canvi, el pla final és un pla fet des de dalt, avui dia seria amb un dron, seguint el curs del Sena, amb una barcassa que hi ha a sota, que se'n va, que no pretén ni ser la nostra, sinó que és una barcassa, i una mica erràtic, amb una mica de cops de càmera, un cantó i l'altre, el va fer amb una avioneta. Però a propós, amb una avioneta. Ja utilitza el pla no saerís. Per tant, li anava el tema. Li anava el tema. Però té que es posar en part d'aquesta llibèrrima actuació del Vigó, que de cop diu, vaig a fer aquest pla no, i el fa, i es queda tan tranquil. Ignasi, ho sento, t'intenta. Ignasi, ens parlarà, tal com us he dit abans, de Napoleó. Napoleó, l'estan anant, dintre de pocs dies, també, a tots els cinemes, ja se n'està parlant molt, hi ha molts anuncis per la tele, s'està passant també, en programes de televisió, dedicats al cinema, s'està passant algun teaser, etcètera, però ell ja l'ha vist en una sessió de prèvia per la premsa, i ens farà un apuntament. Sí, simplement un apunt, perquè hauríem d'entrar en profunditat i no podem. Bueno, estaré fent un abans, una vegada la veiem, ja farem un programa més. La qüestió està, la qüestió està, que jo crec que Napoleó és ja descaradament, i coneixent en Ridley Scott, una operació de màrqueting, que és per venir. És a dir, encara que la pel·lícula duri dues hores i 38 minuts, jo tinc tota la sensació que això és el primer cut, el primer ditatge. Vindrà el director's cut, primera i segona part, i moltes coses més, evidentment, perquè hi ha molt més de material rodat. és una pel·lícula tal com l'hem vist, i jo crec que el que escota, el que vol és deixar el gustet de a poc. És a dir, és una pel·lícula espectacular, evidentment, feta amb uns mitjans de l'ocini, vull dir, tot el que vulgueu, però, evidentment, el que no s'entén és que després que a l'inici ens agafa, ens capta, perquè és l'inici de la carrera militar de Napoleó, la batalla de Tolón, està ben explicadeta i tal, després passem per batalles com la d'Osterlitz, la de Boromino només s'esmenta, surt Waterloo i dedica, que és, evidentment, el punt final de Napoleó en tots els sentits, s'hi entretenen una mica més, però és que tot, o sigui, la pel·lícula se centra en la relació amb Josefine, Josefine està pintada d'una manera que la porta de cap, el porta a Napoleó de cap, és a dir, quan la veu magníficament interpretat per Vanessa Kirby, en tant, el treball d'ella, però, el problema principal que té la pel·lícula és que és molt british i si estem a la France, evidentment, no pot ser tan british, els actors són britànics, l'únic que està bé és el Rupert Everett, que és el duc de Wellington, el que va vèncer Napoleó a Waterloo, perquè, evidentment, fa de duc de Wellington i, evidentment, que sembli soni britànic, no fa fresa. No és estrany. Però tota la resta, la pel·lícula, el principal problema que té, jo crec que és que fa fresa perquè és molt british, és excessivament british, tots els moviments, tots els actors ho són. El Joaquim Fènix està passant una miqueta de voltes en tant que va catatònic, fa un Napoleó catatònic, o sigui, realment catatònic, que no de gaires expressions, amb una cara una mica d'això que es diu en castellà pasmado, no? Pasmado, el rei pasmado. Absolutament al·lucinant. Bé, simplement és dir que... La música, què tal? La música està bé, és d'en Martin Phipps, sí, és molt, pel moment, està molt ben treballada i té una densitat important. S'ha de ser important en una pel·lícula així. Però el que empipa és que passem per damunt de la vida de Napoleó, saps? Giscan. És a dir, Egipte, dos minuts de pel·lícula, quan és evident que s'han gastat una milionada perquè hem fet un desplegament de soldats, uns moviments de càmera. La qualitat de la fotografia, bueno, ni què dir, del Dars Luz Bolski, en definitiva, no em crec que en realitat només siguin dos minuts d'Egipte. És evident, bueno, la companyia Itàlia ni s'esmet de... I d'Espanya tampoc. I Espanya, riant de riant de riant de riant. O Pepe Botella a fora, Pepe Botella. Ni Espanya ni Itàlia riant de riant. Hem d'anar-hi, no? I no em crec que només hagin dos minuts de... És a dir, això és el que em porta a sospitar, fervorosament, que venen dos directors CAT, segones parts i el que vulgui. Hi haurà altres versions més complertes. Molt bé, bueno, de moment, escolta, ja hem fet una mica una preparació, un avenç, i això ja ho tenim com a aperitiu. Ara, us volia comentar que, com hem apuntat també abans, vam estar ahir entrevistant a la Paula Ortiz, directora de Teresa, bueno, ha fet quatre pel·lícules, aquesta és l'última, de 2023, que s'estrenarà el divendres. És una pel·lícula que està basada en l'adaptació al cinema de l'obra de teatre La lengua en pedazos de Juan Mallorca, que va rebre un tema, un premi de teatre del 2013, i està sobre, es regeix amb un duel entre Teresa i l'Inquisidor. tota la pel·lícula es tracta d'una lluita intel·lectual, una esgrima antil·lectual, sí, extraordinària, que està interpretada per Blanca Portillo, extraordinària amb el paper de Teresa, i Àsir Etxendia, un actor també que ella mateixa, la directora, ens va comentar que ells dos han treballat junts diverses vegades i, efectivament, es coneixen bé i això es nota i llavors hi ha una complicitat entre ells que els fa créixer. Nosaltres us la recomanem, però, bueno, l'important és que ara escoltem la directora perquè realment va ser una entrevista que ens va deixar a tots tres molt contents perquè va ser molt interessant i per part d'ella d'un nivell notable com podreu comprovar. Endavant. Hola, molt bona tarda, amics de Ràdio d'Esvern. Avui tenim el plaer de tindre una entrevista que gentilment ens ha cedit la Paula Ortiz, directora de la pel·lícula Teresa, que pròximament tindreu a les pantalles dels ciners comercials de tot Catalunya, almenys dels més importants. Bona tarda, Bona tarda, Paula. Bona tarda. Què tal? Muy bien. Bé, en primer lloc voldria que ens comentessis una mica com va néixer la teva necessitat o interès d'expressar-te a través del mitjà del cinema quan quan tu, per el que he llegit, tens una formació de llicenciada en filologia i doctora en la història de l'art que podies, per tant, escollir molts camins. Ja sé que també has escrit, vull dir que el de l'escriptura era un d'ells, per exemple, però també m'ha semblat trobar un precedent i és que a la teva família crec que els teus pares també eren professors de literatura. És a dir que una mica com Teresa de Jesús, que tu ja t'has trobat estanteries molt plenes i a partir d'aquí has anat rient de sota, però explica'ns-ho. Doncs mira, és una mezcla de deseo i de el que el cine a mi m'ha fet sentir des de molt niña i de circumstàncies com tot en la vida. En realitat, jo estudié filologia i no cine o no comunicació audiovisual perquè jo soc de Zaragoza i allí no hi havia estudis de cine i per la meva família en ese moment era complicat. i doncs jo empecé filologia hispànica perquè en realitat sí que és cert i ara em doi compte conforme més major me faco més em doi compte en vez de perder valor lo gana i crec que és una de les coses que m'ha acercat a Teresa de Jesús que jo fui muy feliz de niña dentro de la literatura i del cine crec que a mi mi identitat i mi construcció interna és tan important la real com la fantàstica com la que leí el tiempo que jo pasé dentro de los libros y de las películas es tan significativo no lo pondré en el mismo nivel de la realidad y de las personas que han influido en mí física y vívidamente pero sí que es cierto que a mí me ha constituido tanto el mundo real como el imaginado como el de tanta gente que me ha creado otros mundos y la literatura es el primero es el primero que yo conocí es el que tenía acceso es el que al que se dedicaban mis padres a enseñar los libros estaban ahí en casa entonces era algo que tampoco hubo obligación sino que existía per se y al que yo accedí pues sin obligaciones ni miedos y eso ha hecho que que es verdad que todos estos autores son los que a los que vuelvo porque estaban ahí y el cine lo descubrí más tarde pero claro la vivencia que yo tenía dentro de las películas era tan sumamente intensa me hacía tan feliz que yo creo que yo quería hacer eso yo quería hacer tan feliz como me hacía ¿cuáles eran las películas que te emocionaban de niña de muy niña y de joven pues mira de muy niña es verdad que más allá de las películas que vi mis padres fueron por lo que también me gusta escuchar el catalán fueron profesores en Tamarite de Yitera que es un pueblo que hay aquí en la francha y allí vi las primeras películas en el cine de Tamarite y eran de animación eran Disney era Blancanieves y Entung Dalmatas pero sí que es cierto que cuando tuvimos ya video VHS yo mi hermano y yo vimos hasta la saciedad de los hermanos Marx pero desde los hermanos Marx a los a la televisión de los 80 y los 90 a a por ejemplo películas como Hasson y los Argonauts que era una película que mi hermano y yo vimos millones de veces bueno millones pero de temas los efectos de Harryhausen y es cierto que entonces dices claro a mí me ha me ha constituido tanto Hasson y los Argonauts como Mafalda como El Cid como como qué sé yo alguna novela sí como millones de novelas o novelas posteriores como García Márquez posteriormente o Lorca posteriormente entonces es verdad que estamos hechos también tengo unos amigos que dice que somos lo que comemos y lo que comemos también son las ficciones que hemos que hemos comido y yo creo que es por eso por lo que he ido entre la literatura y el cine pero como directores de cinema ¿quiéns son los teus referents? luego cuando he sido más el teu cinema más consciente ya cuando fue más adulta a mí creo que yo no sería igual sin Víctor Erize yo no sería lo mismo tampoco sin Kurosawa no sería la misma persona tampoco sin Dreyer sé que son como muy severos y fuertes pero es que hubo una época que a mí para mí fue muy fuerte que fueron estos directores sí que ahora mismo por ejemplo más tarde mucho más tarde y ahora que luego he tenido un niño y me he dedicado por ejemplo a ver mucho ese cine me ha alimentado tanto como Dreyer y creo que a Teresa la película que ahora estamos presentando la ha articulado tanto Dreyer como Miyazaki en su imaginario en su manera de entender la espiritualidad de acercarse sin ningún tipo de pudor a ninguna de las emociones y de los vuelos de las mujeres de personajes femeninos no sé es que sí que hay algo que me gusta en el cine que sea muy proteico pero es cierto que si tengo que decir directores que pertenezcan al ADN que me es natural pues podría decirte seguramente esos también Jane Campion a más recientemente Celine Stianma le reconozco en ella veo sus películas y veo decisiones que me gustaría saber tomar como dice lo digo porque las tres películas me voy a disculpar porque yo la teva anterior no la he visto a esta que se ha estrenado a l'octubre a través de los árboles sí ahora el río pero prenen el referent de la Núvia y ahora de Teresa y de algunos cursos que también he visto el que a mi me parece que hay es una preocupación muy fuerte para hacer un estilismo poético es a decir las imatges la narración tendece a ser evocativa no tot i que hay una realidad tangible porque también visualmente es más que hay mucha fisicitad pero el entourage de todas las tevas películas o si ves de todas las que he visto la Núvia y tal y esta de Teresa m'ha semblat veure una preocupación muy marcada por un estilismo por una una mica una abstracción narrativa de caire poético naturalmente y al mismo tiempo cru sí sí patético hay el patos ya un patos dins de la Núvia sí va mucho en el ADN de Lorca de Teresa y que yo me he acercado a ellos porque esto es una cosa que tampoco pienso mucho que es muy te acercas de una manera inconsciente y tú reproduces con tu sensibilidad y tus herramientas en el cine entonces no hay una voluntad de ser poética o una voluntad de una narración poética pero sí que es cierto sí hay una voluntad es decir de trasgredir o trascender que suena quizá un poco más fuerte y más prepotente pero de atravesar el código realista el que el naturalismo que me parece que es que es uno de los códigos ontológicamente lógicos del cine porque la cámara capta lo que hay delante de ella y por eso algo físico tiene que tener el aquí y el ahora de la cámara pero sí que hay una tradición cinematográfica que empezó con Belier y que de índole mágico de índole poético de índole simbólico y es verdad que yo sí que yo me río a veces con mis amigos digo es que yo soy una simbolista de que efectivamente codifico el mundo a través de los simbolistas de los Lumière de los Lumière que realismo los obreros salen de la fábrica eso es entonces son como dos corrientes que el cine pudo tener que sigue teniendo sigue teniendo pero es cierto que a lo mejor el cine fantástico se asocia a otro tipo de códigos anglosajones y que lo no realista lo que se queda en un umbral de lo real de lo simbólico de lo poético le podemos dar muchos nombres cuesta más plantearlo y cuesta es un tono que no parece el habitual pero que en realidad pertenece al cine y en mi caso a mí es lo que me provoca mucho placer hacer y yo entiendo la realidad así la planteo así la entiendo así y la intento traducir así hay varios momentos para estos mágicos para mí a mí el cine también lo entiendo un poco en esta línea lo entiendo como espectador también alguna cosita que he hecho al libro tuyo evidentemente pero sí que también entiendo el cine de esta manera a mí hay un momento magnífico no lo hemos comentado ante nosotros la película no nos ha gustado a mí no me ha gustado me ha gustado mucho mucho la película y entiendo que hay un mundo ahí que hay una solidez detrás de todas las imágenes evidentemente que no se da en otros casos en el tuyo se da se daba ya en Lorca podría interesar más o menos el tema pero aquí el tema además me ha interesado la película me ha gustado francamente mucho entonces hay un momento a mí que me ha parecido que está en este mundo que estabas diciendo tú que es el momento sofí el momento en que ella sale a este espacio maravilloso por todo el lado del monasterio de Medellín de la Cádiz son Juan de la Peña es que m'ho ha semblat i Santes Creus potser també sí en el moment Santes Creus també l'hem identificat bé en aquell moment hi ha un moment que ella fa una cosa magnífica que és que a partir de l'analogia que hi ha entre el seu vel d'ella flotant el seu vestit de flotant blanc se'n va a pleno general i en el pleno general no és ella o és ella en tot cas o no sé qui és més igual però el que fa és una mena de ball sofí que la pel·lícula permanentment estem movent nosaltres uns mons de la religió paral·lels hi ha moments que són molt budistes hi ha moments que són quasi xicún hi ha moments que són sofís i això em sembla que és una gran cosa que té la pel·lícula però màgicament aquest moment es va molt màgic aquest moment d'aquell ball circular que tots hem vist dels ballerins sofís que fan aquell ball permanent que és una meditació en moviment hi ha hagut una intenció en aquest sentit sí a la núvia també hi ha un moment que està associat al kinotoscopi que per cert té un cavall i el cavall és la font del mal tot plegat és un simbolisme tot plegat i amb la núvia és recurrent sí i en aquest cas és verdad que a mi m'obsessiona un poco esa circularidad i esa sensació perquè aquest moviment circular en algo quizá que sea un poco demasiado conceptual però crec que lo provoca si no lo piensas te arranca de la linealidad del relato te saca y entonces es algo como más vertical pero en este caso es exactamente lo que tú has dicho que no todo el mundo se ha dado cuenta la película la película tiene una vocación de intentar saber o adentrarse en el mundo de Teresa y de esas áreas del alma que ella intenta nombrar y que son una experiencia la experiencia de la mística y que la experiencia de la mística que yo no conozco yo no soy una persona religiosa ni he tenido una formación religiosa pero me parece el área espiritual algo que quizá dentro de la ficción o del cine no se ha tratado tanto y me parece que es una de las exploraciones del conocimiento humano de la experiencia humana pues más interesantes y a mí algo que me obsesionaba es como todos esos cuando hablan Teresa de Jesús o San Juan de la Cruz o Rumi hablan casi hablan todo el rato de lo mismo en el mismo tipo de imágenes en el mismo tipo de de proceso de vocación de lo aéreo y de lo erótico de lo terrenal y de lo y de un tipo de respiraciones y un tipo de movimientos que que todos conectan las cuando yo estuve yo estuve en un para para hacer esta película pedí permiso para estar en un monasterio de clausura en Toro con una comunidad de monjas de clausura de teresianas en uno de sus conventos y que eran 12 más una como ella dice para que fuera lo más bueno lo más parecido a lo que a como es y ellas se sientan de la misma forma que se sientan los monjes budistas para hacer esa oración en silencio claro y ellas la posición de la conexión de incluso de el estudio de los chakras de de cómo está de cómo hay uno que conecta con la tierra y otro que conecta con el aire cómo es lo que hace lo mismo que hace el baile sufí cómo eso es lo que hace un rezo católico musulmán o judío cómo los mantras la vibración de las sensaciones de vibración son lo que también unen todas las religiones y ese estado entonces había para mí fue un aprendizaje muy bonito porque no era un tema que yo me hubiera dedicado en ver cómo esos estados y esas experiencias eran muy parecidas en todo el mundo confluyen a mí eso me interesó mucho incluso hay un momento de las matinas son las matinas en aquel momento hay una especialidad novena de respiración conjunta que es un tipo de respiración y ahora estoy haciendo chikung es un tipo de respiración que me recuerda la respiración de chikung de abajo para arriba y que me ha parecido interesante aquí hay un sincretismo que va en positivo no te pretende vender nada sino que te está explicando que realmente hay esta convergencia de todas las religiones en este tipo en este sentido claro como una ansia de experiencia humana en un sentido que convergen todas y que entonces no tienes y que para mí el intentar ver como todas convergen demuestra que no tiene sentido en las guerras o los conflictos o las demostraciones de que Dios vale más sí y hay una cosa perdón hay una cosa que et volia comentar también y es que m'ha semblat es la segunda vez que la veig la veig ver el primer pase y aquel segundo pase em ha anat molt bé porque m'he podido centrar en cosas que no em van quedar tan clares l'altra vez i les que van quedar clars llavors hi ha una cosa que em sembla que és molt interessant perquè clar una de les primeres preguntes que pot sortir i segurament te la fa tothom és que per què ara Teresa però jo és que m'ha donat la impressió que tu amb aquesta pel·lícula vols fer una confluència entre tradició i modernitat i una mica posar amb evidència amb evidència que sobretot fins i tot des d'una vessant feminista és a dir el perill que hi ha que la dona llegeixi massa no això no conviene que la dona sigui transgressora no això és mal i encara ara està subviescent una mica en els tràmits de treball etcétera aquest tipus de qüestions vull dir que la pel·lícula en aquest sentit també la trobo molt actual és que Teresa Teresa és un és un personatge que passa con molt pocos i que crec que en la nostra cultura i la cultura occidental es donen molt pocos casos com el de Teresa que alguna otra vegada he explicat que Walter Benjamin decía que se don a veces estos ángeles de la història que cada generació los relee i tenen la potència de conectar i renombrar i saberse actuales cada veg i al mateix temps són tan poderosos que tota agenda política es les quiere apropiar i els que moltes vegades manipuladament i Teresa ha sigut però ja quan va morir ella va una mujer a la que casi quemen i que 10 anys després per interesses del imperi va elevada a els altars per un interès polític econòmic religiós i Franco con los braços incorruptos 500 anys després Franco la hizo símbolo del nacionalcatolicisme i jo la leo i jo veu en ella una persona no solamente que és subversiva de una manera profunda i elevada i sí molt sencilla però molt delicada i molt elevada com és capaç de desestabilitzar el poder desestabilitzar les estructures de poder de la inquisició de la iglesia de la corte no sól con su palabra que escribió molt i hizo molt sinó con el acto de encerrarse con doce mujeres a pensar y a orar en silencio el silencio es lo que el inquisidor le llega a decir en la película que se dicen entre estos muros que palabras se leen porque no saber qué piensan doce mujeres en silencio es algo peligroso y desestabilizador entonces a mí me parece un tipo de rebelión y de revolución y de subversión a través del silencio en este caso por ejemplo profundamente moderna en una época de ruido y luego ya su expresión real ella que obviamente no es feminista porque no el feminismo no pertenece a su cosmovisión como tal como lo concebimos ahora mismo pero sí tiene una reivindicación como mujer del espacio de las mujeres de la libertad del pensamiento de las mujeres de la consideración del pensamiento que además queda medelladamente clara que es absolutamente es tan clara que es moderna es profundamente moderna cuando a mí lo que has dicho antes de no hay no hay no hay cosa de mujer que no se ponga no hay acierto de mujer que no se ponga bajo sospecha hay tantos hay tantas cuestiones de Teresa y que luego genera una comunidad de mujeres que tengan un espacio propio es Virginia Woolf que tenga un espacio propio para pensar la clausura es libertad encerrarnos es la única manera de que tengamos un lugar para pensar por nosotras mismas y un lugar sin estamentos un lugar donde todas ser iguales claro es profundamente revolucionario a mí el que pasa el que em sorprèn de la pel·lícula és la proposta justament perquè ells ho saben molt en parlo molt a veure estem en un context postmodern nihilista total carència absoluta d'esperança fins i tot aleshores tractar fem una pel·lícula com Teresa justament en el context actual on hi ha el perill que el públic està una mica convençut de l'absurditat del dogma sí sí sí total pot ser bueno bé sí però i al mismo tiempo claro i al mismo tiempo una una sociedad que si la analizamos a través de los medios de comunicación son como verdades absolutas de brocha gorda o sea grandes dogmas y por eso de ahí de ahí el hecho de articular la película desde la duda de Teresa sí és el següent que volia tractar que és el fet que malgrat que ella creu tenir aquestes visions que a mi m'ha fet pensar en Jean Dark que també semblava una il·luminada sí des de la moderna des de la postura nostra d'ara evidentment la veiem com una il·luminada que té un problema mental per dir però en canvi en la pel·lícula tu fas manifesta el dubte en realitat sí jo parlo amb Déu però realment parlo amb Déu és a dir aquesta mena de dubte però ella misma dudava i la expressa todo lo que la película dice es que está instalada en la duda ella está instalada en la duda la duda es creativa la duda sí però és un patiment que jo crec que és alguna de les característiques del teu cinema l'ignorante no duda tinc la impressió que el cinema teu amaga ho he dit abans patos és a dir que bonito un sentit un sentit de dolor soterrat si vols tu en determinats moments però que hi ha com una angoixa una angoixa de viure una angoixa és com si la vida fos un patiment no? sí és verdad que algo a Blanubi estaba sí a mí una vez también me decían que había una cosa como Herculea de los personajes que tenían que hacer grandes esfuerzos y que llevaban y acarreaban y yo decía nunca me había dado cuenta pero es verdad que me atraen esos personajes me atraen los personajes probablemente es verdad que tienen un profundo sentido del pazos de la herida profunda de la que venimos hay una canción que he escuchado hace poco de Betusta Morla que habla de la yo he nacido de una flor con la herida a cuestas dice la película digo la canción y me parecía Teresa y me parecía que son esas expresiones que sí que me llaman ese sí que probablemente el sentido del pazos y luego hay otra cosa que también me parece importante y que creo que tienen que tener todos los personajes si no tienen esa condición los personajes para yo no quiero hacerle esa historia que es que no alberguen en sí mismos la contradicción vital sí que tengan esa como que tienen es verdad una ansia muy fuerte de vida una ansia muy fuerte de muerte una ansia muy fuerte de duda y una determinación muy fuerte como Teresa y la persona más contradictoria que he tratado es Teresa es es alucinante es abismal su contradicción es permanente está en tensión continua tu mirada ha sido dirigida hacia ahí pero el otro leería Teresa de otra manera no tenía un personaje más unidireccional claro y alguien tú fuiste a leer un personaje más complejo la parte más compleja i dins de la teva simbologia veig algunes constants per exemple el desert o la gran explanada absolutament impersonal que sembla que pengi els actors els que hi estan allà i després les runes les runes o els edificis en aquest cas de la pel·lícula romànics però en el cas de San Juan de la Peña li falta mig clau sí per què i a més aquesta cosa terrosa hi ha una cosa terrosa en les teves estic parlant de sensacions pero fíjate eso creo que tiene una cosa muy fácil o muy directa y es que yo soy hija del desierto yo soy una criatura de Zaragoza de los monegros y a mí me ha rodeado esa sequedad hay algo que decía la bordeta de esta tierra de esta tierra ¿cómo decía? llena de niebla o de esta tierra dura tenía tres adjetivos y hay uno que no recuerdo no sé qué dura y salvaje porque es muy yermo Aragón entonces esa tierra es Aragón sí venimos del desierto venimos de la supervivencia de un lugar donde no hay nada y somos muy pocos y hay algo en eso en esa soledad en esa resistencia del desierto en la belleza de la sequedad que me que eso sí que me expropia que es algo como que es mi mi ambiente natal y ha sido así es verdad es como hacer las imágenes están impregnadas de eso ¿no? sí y me gusta intentar buscar la belleza en eso porque es la que me expropia y probablemente si probablemente fuera hija de las montañas lo mejor me iría ayer tenemos otro territorio no nada normalmente yo cierro mi intervención me costuma cerrar el diálogo porque pertenezco al mundo de la postproducción yo soy montador de cine entonces al ver si soy montador de cine yo veo la película no veo montaje veo la película pero sí me pregunto siempre porque ha sido mi yo trabajé con vigas además que tú conociste muy bien yo monté Bilbao y Caniche pero a partir de ahí bueno pues a mí miras unas personas que a mí fue muy importante lo sé entonces mi pregunta es exactamente la siguiente ¿cuál es tu tipo de vinculación con el montaje? en el momento del montaje es una vinculación muy invasiva invasiva en el sentido no negativo necesariamente mira pues te voy a contar mis últimas experiencias desde una cosa que hice para televisión historias para no dormir a el otro lado del río entre los árboles Teresa y la película que estoy ahora ayer entregamos una versión 2 de Hildegard y yo es la primera vez que he trabajado con un montador y he de decir que para mí por las características además de esta persona Pablo Gómez Pan para mí ahora el montaje ha sido la cueva o la madriguera a la que volver en paz donde volver a pensar la película en paz porque el rodaje es tremendamente cruel la realidad se impone y lo que has estado pensando durante meses o años en muchos casos de cómo planificar algo se queda se destruye esa posibilidad por las circunstancias X falta de recursos el clima las imposibilidades humanas el dolor de tripa cualquier cosa todo va a la contra de que aquello salga como tú pensabas sí y entonces es una lucha es muy hercúlea es muy dolorosa Trueba dice que rodar es sufrir y lo es es una lucha contra los marrones y estás sufriendo todo el rato y en tensión y luego hay una adrenalina muy bonita y el ves como un equipo rey a favor es algo muy emocionante pero rodar es algo tremendamente angustioso y solamente yo ahora mi relación con el montaje he encontrado la paz y las posibilidades de reflexión por poderme permitir el ensayo error en el montaje por probar algo que sabes que se puede deshacer eso es algo que esas reflexiones es fundamental entonces yo ahora reivindico las semanas de montaje o sea que no te metan prisa si quieres realmente que aquello salga y yo intento no ser invasiva pero estar porque aprendo mucho para la siguiente yo soy invasiva en el sentido no positivo pero tampoco negativo es decir simplemente me gusta estar todo lo que puedo si lo tienes muy claro y además tú lo tienes muy claro seguro y entonces el montador también bebe de ti y tú bebes también sobre su experiencia y bebes porque es verdad que nuestro cine que antes lo decías que está muy medido está muy planificado es un lenguaje que no adopta formas del documental de la improvisación sino que es un lenguaje que mide el plano antes entonces se plantea de una manera que a veces funciona y a veces no y en el montaje es donde tienes que buscar otras formas y donde respiras la realidad de la película como es de verdad porque también puedes hacerlo es que en el rodaje a veces no sabes y es para mí el montaje y el montaje de sonido ahora mismo han sido son si la experiencia arrasadora de un rodaje es donde te curas en un montaje yo al menos y es a mí me gusta mucho me gusta que digas eso no querría dejar la entrevista contigo sin felicitarte por la dirección de actores y los actores y actrices que has escogido me parecen un acierto total y una cosa que quería preguntarte es que yo he leído el libro de Mayorga y naturalmente hay unas diferencias con la película pero a mí lo que más me ha gustado de la película es que le das una importancia al inquisidor que no no tiene para mí el libro de Mayorga o la obra que no la he visto la obra a mí me parece que aquí el duelo es mucho más de toma y daca se influyen el uno con el otro porque hay momentos en que ella baja la cabeza y otros en que la baja él y esto me parece que es extraordinario porque genera un crescendo en una película que en principio tampoco tendría por qué tener y en cambio aquí lo tiene lo tiene pues aquí hay dos cosas me parece que este trabajo que has hecho con el inquisidor es extraordinario pues aquí hay dos cosas y es una es esto fue un debate y una propuesta con Mayorga de realmente hacer del inquisidor la verdadera némesis de Teresa el otro lado que fuera ella misma esos peores miedos la persona que el demonio sí, el demonio que lleva dentro y que le va a poner contra las cuerdas realmente bueno, es que el desenllas no entrarem en detalls no farem d'espoiler no pero el desenllas m'ha semblat de metaficción sí té un punt de mis en adim sí es a dir de de realment el que hem vist ha passat o no ha passat sí, sí, sí y esa es la intención que se aleja de la obra de teatro que se aleja de la obra de teatro totalmente la obra de teatro no acaba pelando la cebolla no, no facis despoiler no, tampoco es spoiler el obra de teatro pero pero esto también es posible en la película por ellos por Blanca y Asier porque se sostienen y tienen ellos tienen una relación absolutamente pasional y eléctrica y eso ha permitido esto y lo han permitido ellos esa presencia de Asier es muy potente y los primeros planos y los medios y los generales de ella son impresionantes los primeros planos lo decíamos de la fisicidad sí, la part es decir está estilitzada son películas les teves estilitzades pero que al mateix temps aquesta terrositat y aquesta fisicitat alhora y es también es una cosa muy peculiar tremendamente peculiar yo te quiero una cosa las he visto todas y me han gustado todas que bien sí incluso incluso he leído algún comentario tuyo que es como si hubieras quedado un poco rebotada con el otro lado del río y entre los árboles y a mí me pareció bueno entré en la película y me quedé porque una cosa a veces me alegro que luego la película el impulso y también el trabajo de tanta gente haya superado que fue un proyecto muy duro fue un proyecto eso es para otro día si queréis bueno y en época de COVID sí fue todo el COVID en Italia y en los confinamientos que hubo esporádicos en el norte de Italia fue muy dura y el protagonista principal el Liv Schreiberg ¿qué tal? es un actor extraordinario es un actor brutal muy fuerte tiene una presencia muy fuerte tiene una impulso muy fuerte tiene una tiene un gravitas enorme es un intelectual es una persona con una preparación gigantesca es alguien es una presencia una presencia sí sí sí ese si queréis otro día os cuento muy duro de la otra del río muy bien amics doncs per llestimosamente el temps se nos acaba y tenemos que dejarlo aquí muchas gracias Paula ha sido un placer estar con tú y bueno Radio Desvern serás la estrella del próximo programa gracias muchas gracias hasta la próxima gracias gracias bueno amics fins aquí la conversa amb la Paula Ortiz només desitjaros una bona setmana i dir-vos que la setmana que ve el clàssic de la setmana que he proposat és la mirada d'Ulissis de Teo Angelopoulos molt bé fins la setmana que ve bona nit bona nit bona nit just like magic just like magic middle finger to my thumb and then I snap it