L’Avventura (Antonioni), modernitat vs postmodernitat, espai com a personatge, ambigüitat narrativa i herència; Brain Film Festival i Carme Elias; ofici televisiu a “Quién sabe dónde” i anècdota a Boston

Cinema sense condicions Bona tarda, amics i amigues de Ràdio d'Esvern, Això és cinema sense condicions, i avui comencem amb la banda sonora d'una pel·lícula que l'hem declarat el clàssic de la setmana, que és l'aventura de Michelangelo Antonioni, 1960. Ja ha passat més de mig segle. Bona tarda, Andrea... Ai, perdona. Bona tarda, Lluna. Bona tarda. Com estem? Molt bé. Estupendo. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, bona tarda. Preparats? Preparadíssim. Molt bé. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Bona tarda. Molt bé. Doncs aquí estem l'equip habitual, i, bueno, tal com m'he dit, comencem parlant del clàssic de la setmana, que ens va costar poc posar-nos d'acord, com sempre, amb una pel·lícula emblemàtica, la pel·lícula L'Aventura, de 1960, de Michelangelo Antonioni, que obre la seva trilogia sobre la incomunicació, que després continuaria l'any 61 amb la note, la nit, i el 1962 la tancaria amb l'eclipse. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula que dura 145 minuts i està interpretada, amb els principals papers, per a Lea Massari, Mònica Vitti, Gabriele Fersetti i Dominic Blanchard. Està feta amb una fotografia en blanc i negre extraordinària d'Algo Escavarda, i rodada majoritàriament a la illa de Sicília. La música que heu sentit és de Giovanni Fusco, i dintre de la banda sonora hi ha un tema transmi que està interpretat per Fausto Papetti. Bé, dit això, i per començar a entrar en el tema, Ignasi, com sempre, què ens pots dir de l'aventura? Bé, com que és la segona pel·lícula que comentem d'Antonioni... És cert, sí. Jo crec que ja estem en disposició de fer una reflexió sobre... Es parla que aquesta pel·lícula és la que d'alguna manera obre el concepte de cinema modern. Jo no estaria d'acord, el que passa és que... Jo diria que gairebé obre més aviat el cinema postmodern. Ja saps la meva mania amb la postmodernitat. Sí, jo la correcte, també, sí. La meva mania. Però diré per què, perquè, home, cinema modern, de l'Orson Walls jo crec que també trencava moltes coses, no? I avançava amb el llenguatge cinematogràfic. I, en canvi, l'aventura potser és, en la línia d'Antonioni, un tipus de pel·lícula que continu... Bé, abundava ja, i a partir d'aquí em va enfilar que fa fort, no? I fins a arribar a Blow Up, no?, que la van veure i més enllà. Que treballa uns arguments que són, el que se't diuen, elusius, no? És a dir, de què van les pel·lícules? Bueno, jo diria que ell introdueix aquí el concepte dels temps morts, que és una qüestió que després, amb més o menys fortuna, l'ha tractat molta gent. Sí, però ja no és només això que això que s'esperava a l'Orson Walls l'exesperava. Diu que l'Antonioni amb ell l'exesperava. Perquè estan molt antípodes. No, clar, perquè, efectivament, perquè diu, una dona avançant per una carretera, i un pensa, bueno, tallarà, no ens mantindrà els cinc minuts que triga a travessar la carretera, no? Doncs sí, sí, ens manté els cinc minuts i la dona desapareix de quadra i encara continua mostrant-nos la carretera. Buida, buida. A tu t'ha passat això una mica. A mi és cert que això que dius absolutament així, la manera de rodar i la manera de muntar, és aquesta. Però a mi aquesta vegada no m'ha passat massa aquest fet, eh? Depèn, ja saps el cinema, que depèn molt de l'estat d'ànim, eh? M'he agafat un moment que la pel·lícula m'ha entrat com una pel·lícula moderna. Entenc que es digui, fins i tot, que hi ha una certa modernitat en la pel·lícula, quan entenem per modernitat que podria ser una pel·lícula d'avui en dia, per entendre'ns. Sí, perquè, a veure, hi ha una característica d'Antrenoni que és evident, que jo penso, que és el fet que, per ell gairebé que sembla que sigui més important la composició de les imatges, és a dir, hi ha els espais buits, algú s'ha atrevit a dir, i a l'aventura hi ha un moment que sembla talment un quadre de Quiricó, d'aquells arcs, d'una zona d'arquitectura totalment quiriquiana. Que és de Mussolini, que era de l'època de Mussolini. Sí, sí, sí, és neoclassicista. Aquest mateix comentari el vam fer amb l'Anna veient la pel·lícula. Això és Quirico. Sí, sí, sí. A veure, està fascinat per les arquitectures, està fascinat per la desolació dels espais, les ciutats buides, l'eclipse, pràcticament la ciutat està sempre buida, no es veu absolutament gairebé ningú. I la illa, una illa volcànica sense vegetació, despullada absolutament. Sí, sí, que és curiós perquè aconsegueix, tot i que va tenir un rodatge allà d'entès, la producció va perillà completament, però és curiós com al principi, quan arriben l'illa, per això que l'entorn és més important gairebé que els personatges, no? L'illa sembla, bueno, del Mediterrani, no? Jo, mira, anem a prendre aquí el sol una estoneta, no? Bueno, és bucànic, eh? Ja té una característica peculiar que la manta molt. Sí, clar. Però bueno, sí, sí, té raó. Però que, bueno, que al principi... Podria ser una bonica illa mediterrània. Al principi no amenaça, i en canvi... Aquesta falta de vida, del paisatge... Del paisatge, ell va dir, perquè jo vas llegir una entrevista que va fer l'any 75, i va dir que el personatge amb l'aventura per ell era un... Ai, el personatge, l'espai, els exteriors... Era un personatge. Per ell era un personatge més. Sí, per ell és un personatge que es va tornant ubac, amenaçador. Sí. Perquè des del moment en què la Lea Massari desapareix... Desapareix, això ha fet, clar. Veu mal temps, és a dir, tot és ja desolació i mal rotllo, i la roca aquella que cau de muntanya avall, inesperadament, que deixa la Mònica Viti allò una mica... I al mar, la filmació del començament d'un fibló... D'un fibló. No sé si se'n recordeu. Hi ha un fibló a això del mar, sí, sí. I ell comenta que es va emprenyar molt amb l'equip de filmació, perquè, naturalment, això no estava preparat, i això va succeir. I ell volia que estigués tot filmat, i no el van filmar perquè s'estaven distraient amb altres coses. Es veu solament el fibló bastant llunyà, i que dius, bueno, això es devia anar escoltant o no. En tot cas, no hi ha progrés. Ell va posar el que va poder trobar. Sí, sobre això jo hi he citat una anècdota molt divertida, perquè es veu que... Jo crec que és una botada d'ell, eh? Però ho diu, eh? En un llibre, diu talment, diu, volia rodar això, el que tu dius, el fibló aquest, i diu, però va aparèixer un mariner, i va dir que una nit de Nadal el seu pare li va ensenyar com frenar els fiblons i les tempestes de mar, va pronunciar unes paraules i com que hi ha cel, que el fibló va desaparèixer. El va fotre totalment, vaja. Si no, si no, no, no, no. Però, de veritat, ho diu l'Antonio, i això, vaja. En realitat, el que sí és cert és que la societat italiana, perquè jo estic fent ara una pel·lícula que parla de l'etapa just anterior a tot això, i també un historiador que surt en la documental parla d'aquesta societat italiana, està entrant a l'etapa de la modernitat. És a dir, és cert que venen d'una etapa, que és l'etapa del feixisme, i després del postfeixisme, i realment sí que és cert que aquesta gent que ve a l'any 60 s'assembla a la nostra, a la nostra gent dels anys 60, perquè jo hi eren allà i tenia aquells anys, més o menys, que tenen els protagonistes, i realment sí que és cert que aquella gent sí que notes que estan començant a viure una cosa que feia un moment no podien haver viscut. I després, des d'una posició privilegiada, estem parlant d'una societat totalment privilegiada, és una burguesia, és una alta burguesia d'alt nivell. El pare de la noia és un constructor absolutament, un pare d'una de les protagonistes, és un constructor absolutament supermultimilionari. Tots tenen un nivellàs. Però també tenim que tindre en compte una cosa, eh? jo vaig llegir que Antonioni la censura li va avortar moltíssims plans. Ah, sí? I llavors a mi em va recordar una mica, si se'n recordeu d'aquelles pel·lícules del Saura, que encara estaven fetes en temps de la dictadura i llavors tenien que posar situacions, per exemple, i per mi em frappé, una mica que nosaltres dèiem és que les pel·lícules del Saura s'han de llegir entre línies, no? Sí, sí. Bé, doncs, jo crec que Antonioni va iniciar un segle de cinema... Tots dir aquest tipus de manera de explicar. Sí, perquè quan tu comentaves el de la incomunicació va arribar un moment que ella es va emprenyar amb la crítica perquè li deien... Ell va dir, diu, escolteu, jo no faig cinema sobre la incomunicació. Jo, en tot cas, mostro la incomunicació. Bé. Sí, però com a fruit... Per això dic que és més postmoderna que moderna, perquè... Doncs sí, en aquest sentit, sí. en el sentit que es tracta d'uns personatges... Ell sempre diu que el problema és que... En l'època quan rodava la pel·lícula diu que el problema és que encara estem acceptant unes normes de societat que són massa obsoletes, però el problema és que no tenim recanvi. Això correcte amb el que jo dic quan hi ha la ideologia. El comunisme és un fracàs, el capitalisme segueix molestat molt en certs aspectes, estem orfes. Els personatges d'anteriori estan orfes, tenen molt de temps lliure, molts calers, evidentment el treballador que es lleva a les 6 del matí no està per gaires bròquils, però estan com fastiguejats de tot. La Lea Massari desapareix o se suïcida, vés a saber què passa amb aquesta dona, però és la primera que notes què li passa. És ni amb tu ni sense tu, no? És com nyiqui-nyiqui constant amb el protagonista. D'entrada ja tenim també el pare que amb ella li marca la línia, diu amb aquest tio res. Sí, perquè de fet el Sandro és un penques. I a última hora... A mi és un personatge que en cau particularment malament, eh? Té una jeta, permeteu-me el castellonisme. Sí, jo a vegades admiro aquest tipus de jeta, perquè res, com que jo no soc gens així, admiro que algú sigui, però té raó, és un personatge que està... És un teva dur, un vividor. Un vividor, un morro, m'ho demostra a les escenes. Té un morro que és impressionant. A la nit, diguem que la deixa sola amb ella al final de la pel·lícula i se'n va amb una altra dona quan no té cap necessitat absolutament, cap ni un. No, bueno, és igual. Simplement una mena de divertiment. Aleshores es posa a plorar i la Mónica Viti encara li va cap allà. Sí, encara. Bueno, perquè aquests homes tenen sorra. Hi ha un tema, sí, hi ha un tema perquè a Blow Up també el fotògraf com tracta les models, les tracta a patades. Hi ha una cosa de l'Antonioni, jo no me l'imagino perquè ell estava molt, en aquella època estava molt enamorat de la Viti. La primera pel·lícula que feia amb ella. De fet, i es nota, perquè l'estima tal com l'afirma l'està estimant. No és la càmera sinó que és el director. I com la vesteix i com la segueix la càmera. I la pròpia Viti ha dit comunicar-se res, tot el contrari, més aviat el que vol és estima i amor i més aviat està transmetent aquest efecte. Sí, sí, molt carnal i molt... Aquesta necessitat de ser estimada. Vull dir que no és tan fred. Qui no és capaç d'estimar és el tros d'esuro del Sandro. Aquest sí, aquest és un egoista, no té remei. No té remei. Ell es tira tot el que se li posa a tiro i ja està. I a més no té esma perquè diu clar, jo sóc un arquitecte i tenia projectes però vaig acabar fent càlculs, no números, no? No, no. De projectes dels altres. Perquè ets un gandul, home. Sí, senyor. Sí, sí. Però bé, deixem-nos d'aquestes coses. El problema és que són personatges buits. Una mica, els anys 60, de fet s'estan notant els efectes del que ha passat a la Guerra Mundial. Perquè en Bertolucci, en Rossellini, tots estan tractant personatges buits. I jo diria que socialment, a Europa, hi ha una commoció cerebral, per dir-ho així, una consciència commocionada, perquè, home, el de la Segona Guerra Mundial està molt bèstia. És un res molt fort. 60 milions de morts no se'ls salta un caldo. Itàlia va viure d'una manera molt dura. Itàlia va viure d'una manera molt dura, tant com nosaltres, diguem-ne aquí, però, a més a més, resulta que ells, bueno, van poder-se'n sortir perquè va pujar a la democràcia amb un cristianisme molt fort, amb la religió molt potent. No oblidem que la religió catòlica té un pes molt important a Itàlia. El Vaticà està allà. El Vaticà està allà des de la primera escena. Però, a més a més, a Espanya no, esclar, a Espanya, a més a més, vam tenir que viure encara tot el procés posterior de la dictadura. Per cert, vosaltres encara estàvem en la guerra, per dir-ho. Abundant amb el tema religiós, no vull deixar de dir que si els nostres oients veuen la pel·lícula, veuran un moment absolutament fellinià, i és que està a la parella, i de la capella aquella, surten un centenar entre clergues i escolans, tots vestits de negre, una processó, una cosa fellinià, però de llibre. D'acord, però és per frenar l'input violent del noi, perquè el Sandro, expressament, a sobre que ell és un, jo crec, un desgraciat, a sobre va i espatlla l'aquarela que està fent el noi a la plaça, i ho fa expressament, i el noi ho veu, i està a punt de donar-li un mastegon. És important, aquesta escena, per veure com és el personatge, inclús quan li diu i jo de bagarres, de bagarres, d'emprenyamentes com aquestes i de bufetades i tal, n'hi donen moltes. Sí, a sobre és un fatxet. A mi no m'espantaràs. A sobre és un perdó de vida. Escolta, ell va de sobrat i li tira el tinté a sobre del que havia dibuixat, com vulgui dir, va, això és una merda, jo això ho faig 50 vegades millor, però sempre... O d'expressar simplement l'altre. No, la creació, simplement el no suporta, no suporta, és a dir, ell està en un buit immens, per això al final plora, plora perquè s'adona que és un desgraciat, home, que és un desgraciat absolut, i no suporta, no suporta, no suporta el món. En realitat és que no s'aguanta ni ell mateix, jo crec. Sí, està desubicat. Per tant, clar, aquesta buidó és el que jo crec que més que modern, perquè la modernitat, des del segle XV-XVI i fins als nostres dies, per dir-ho d'alguna manera, s'ha caracteritzat per una fe en la construcció, en la cosa positiva, en la racionalitat, en la creença, en uns valors. Precisament, aquesta... Valors? Els personatges d'Antoni Oni estan carents de valors. Valors que... que brillen per la seva absència, sobretot, quan agafem els personatges i ens els posa a dintre del llot aquell i els envia a passejar. Efectivament. Aquell és el que? Per tant, jo ho veig més proper a la postmodernitat, que és la negació de tot. A veure, el propi Antoni Oni té un factor, que ja el vam comentar quan parlàvem de Blow Up, que és el fet que de la... tota la pel·lícula de Blow Up, de fet, és un exercici que el que està fent és reflexionar sobre la impossibilitat de tenir ni mínima idea del que és la realitat. Però va ser Deixeble de Rosalini. Per tant, i fins i tot la primera pel·lícula que va fer tenia molt caire... que estava una mica encara amb el gaire neorealista. Hi ha un documental... Després d'ell evoluciona... Hi ha un documental que es genta del por que està amb els inicis del neorealisme. Absolutament. Un curt. Un curt. Sí, sí, podria ser un curt del neorealisme. Perfectament. I, de fet, una de les coses que a mi més m'agrada és que, ho estàvem comentant abans, és que jo el veig un home contradictori, absolutament contradictori, perquè, tot i l'abuidor i l'absurd i les situacions inconexes, és a dir, tot aquest esfilargarçament que jo crec que s'està apropant més a un discurs postmodern que no pas a la modernitat des del punt de vista cinematogràfic. Tot i així, el seu cinema té una tangibilitat i té una naturalitat sembla que estiguem allà. Perquè et remet al televisiu. Sembla que estiguem allà a la posada, diguem-ne, a la fonda on dormen. Sembla que estiguem allà, junt amb ells. Perquè et remet sempre espais clàssics, et remet sempre a uns mons visuals que reconeixes. Absolutament. Per tant, això et posa en un ambient que et sents agradablement acompanyat. Però, a més a més, no defuig demostrar les ferides de la guerra. No, i són, i són, i tant, i són. Perquè es veuen els edificis més de ruït, es veu que el terra està en construcció i amb reformes perpètues, passa per allà on passis, i després, per exemple, si bé tenim uns ambients d'alta societat, amb uns trajes, perquè la roba tant d'elles com els trajes dels homes són extraordinàriament d'una classe i d'un cuidado i un esmer bestial, al costat d'això tenim que està la Clàudia Cardinale, ai, perdó, la Clàudia, el personatge de Mònica Viti, passejant pel carrer mentre fa temps esperant amb ell al Sandro, i tenim com una cinquantena que es diu aviat de Mossos de la illa, mirant-la amb ella, no hi ha ni una dona, tots són homes, mirant-la amb ella i dient deu ser francesa, no? I, a més a més, mirant-la d'alguna forma ostentosa, gairebé agressiva, no? Aquella escena és realment molt agressiva i realment és molt, a més, també feliniana, si tu vols, perquè l'actitud dels personatges... Sí, és com una violació visual, pràcticament. És una violació visual la que estan fent i realment és molt passada de voltes, segurament, hi ha alguna cosa d'això que devia haver a l'Itàlia dels 60, però està, jo penso, que s'ha serat. Per això, que, Antonio, a mi em desconcerta el blow-up, el propi discurs, al final acaba desapareixent de la pel·lícula el propi fotògraf, si et recordem a l'últim pla. Sí, sí, sí. És a dir, és com si tot hagués estat un somni, no? O una mena de... És que per mi blow-up és sobretot una proposta estètica. Ja, però això, vull dir, tot té... Bé, l'Ea Massari desapareix i mai més sabrem què n'has desaparegut amb aquesta dona, no? Però, és a dir, és que és... Per un cantó tenim tota aquesta cosa etèria i per un altre cantó és com molt palpable i molt real els espais que filma i... És a dir, a mi em desconcerta d'una manera agradable, vull dir que... D'això, havia après unes notes una mica... Només que bon la letra una mica marginal respecte a la pel·lícula, no les diré totes perquè no hi caben i a més no té sentit dir-ho ara, però sí que hi ha una cosa que m'ha passat ara i dient això de la postmodernitat has insistit molt, jo veient la pel·lícula i alguna escena en concret, per exemple, l'escena en què està en el Sandro i la d'allò fent l'amor i l'Anna... No, l'Anna... No. L'Anna és l'Alema Sari, la Clàudia. Amb la Clàudia, fent l'amor a l'habitació i està des de baix mirant, detectant que allí estan passant coses. La... La d'allò, la... Ja el diré. Mònica Vitti. La Mònica Vitti. Aquesta escena, tota la construcció de l'escena, la situació, el to burges de tota la situació que s'està donant i tal, a mi em va barremetre al món que és el món de l'escola de Barcelona. fixa't que en realitat s'havia de produir 6 o 7 anys més tard. És a dir, pel·lícules del Carles Durant o del Pere Portavella o del Bofil, que el tenim aquí al costat, el teníem fa poc aquí al costat. Però l'escola de Barcelona... Anava per aquí, curiosament. L'escola de Barcelona és el que comentava abans del Saura. Sí. Neix també sota la bota del fascisme, el franquisme aquí. Em sorprèn per això que la censura... I també hauria d'utilitzar uns camins de sortida i de tractament que eren... Potser també fregaven la postmodernitat, eh? Escola, però segur, el que no entenc per què Antonioni en una Itàlia suposadament que sí té aquesta càrrega religiosa però que no hi ha una censura explícita en tot cas, per què havia de lluitar contra això? T'entenc, eh? Que segurament es va produir, eh? Però no sé si hi havia la censura tant de vida. Abans ho ha apuntat una mica ho ha apuntat una mica a l'Ignasi. Antonioni, encara que rebutjava la qualificació d'intel·lectual, ho era. Era una persona molt culta. Sí, sí. I jo, veient la pel·lícula i pensant-la, se'n ve al cap Moràvia, Nietzsche i Camí. Com a literatura... És que l'existencialisme... Ah, aquí està. L'existencialisme... Per això et dic que tu... ...del qual es parla també molt referida a aquesta pel·lícula. Nassos, és que jo, l'existencialisme, no és postmodernitat, però l'existencialisme és nihilista fins a cert punt. És veritat que té una mica més de fer amb el ser humà que no pas la postmodernitat que t'està dient conforma't amb no tenir ni punyetera idea mai de què va la vida. La postmodernitat està dient això, no? És a dir, no hi ha possibilitat cap ni una. Bé, l'existencialisme no ha arribat a aquest estret, d'acord. Però té molt de negatiu, de revisió negativa de l'existència i de patiment precisament per la foscor, no? Per l'opacitat de la vida, no? I el paisatge que ens porta tota la pel·lícula dels 140 minuts gairebé és aquest tipus de paisatge. Exacte. O sigui, et transporta perquè em vaig fixar, per exemple, l'esmerc que hi ha en mantindre la línia de l'horitzó amb totes les escenes marines és una cosa extraordinària, eh? Aquest home no improvisava res, eh? Per sensació, sí, sí. Aquest home devia fer repetir tomes i presses i torna i torna fins a trobar la perfecció. Per això et deia fora d'antena que jo em vaig recordar de tu perquè moltes vegades ens dius el millor muntatge és el que ens nota i és que amb aquesta pel·lícula no el notes tu. No, clar, perquè estàs... O sigui, tu et deixes portar per la mirada de la Lea Massari per la mirada de la Mònica Viti pels gestos i el comportament dubitatiu contínuament per això que dius tu que no sap per on tirar del Gabriele Fersetti o sigui, et deixes portar tot això i resulta que la càmera t'hi porta, no? O sigui, tu et deixes portar i la càmera t'hi porta. Estàs molt ben conduït per la maneta, sí, sí, de la maneta. Un fet del doblatge. El doblatge que en aquesta època a Itàlia es doblava tant o més que a Espanya. De fet, són els inventors. Mussolini és l'inventor del doblatge. Era la manera d'evitar de convertir-ho tot en pel·lícula italiana, igual que aquí el mateix, perquè les americanes immediatament es convertien i en el mateix temps permetien la manipulació. Del diàleg. Del diàleg. Evidentment. Bé, el doblatge que en aquesta pel·lícula jo penso que la veus tant d'autor per un cantor que et xoca, però també passa en Felini, això, eh? Que et xoca a dir està molt doblada. No sé si us hi fixeu, però està molt doblada la pel·lícula. És a dir, notes molt que els ambients estan allà però que les veus no estan integrades en aquell ambient. Si tens una bona escolta, aquest tipus de detalls es noten. I s'ha mutat, també, més a més, a partir d'investigar el tema, que sabia, segur que estava doblada perquè ho vaig sentir-ho així, que la protagonista sí que es va doblar ella mateixa. Però hi ha algun actor que sembla ser que no. No diu en quin. Però sembla que hi ha algun actor que està doblat per un altre professional del doblatge. Mentre que ella va voler realment doblar-se ella mateixa. L'Aviti. L'Aviti, evidentment, va... Perquè té una veu característica. I va ser una veu molt ronca especial. Una mica ronca. Era molt difícil, allò. Això, doncs, sí. A mi, hi ha un parell de coses que m'agradaria dir. La primera, el Robert Grillet, que és aquest escriptor... El Enro Grillet. Alain Rodríguez. Alain Rodríguez. Alain Rodríguez. Bueno, doncs, tu què saps? Em va donar una educació francesa. Per això, per això. No en tinc cap mèrit. Doncs, com has dit? Repeteix? Alain Rodríguez. Rodríguez. Rodríguez. Rodríguez. Rodríguez. Jo tota la vida que dic Rodríguez. Rodríguez. D'acord. Que, com sabem, era cineasta i sobretot escriptor també de l'absurd, no? I del surrealisme i de totes aquestes coses que li agradaven tant. És curiós perquè en Robert Grillet li diu a l'Antonioni que la Lea Massari, l'Anna, d'alguna manera és com un fantasma que està present al llarg de tota la pel·lícula, com si fos un personatge invisible però que està allà i que el s'està espiant. És a dir, que ell ha desaparegut com que hi ha la història del vaixell de la barca de fons que dona la pista que potser s'ha pujat en aquella barca, no? Per què no? I hi ha aquesta primera part d'investigació en què es parla que l'han vista en una farmàcia. Sí, és el que anava a dir, està permanentment present en el guió. Sí. En el guió també. Contínuament estan parlant d'ella. I de fet està pressionant la relació entre ells dos. perquè la Mònica sobretot ell no perquè ell com que és un tros de suro cap problema però la Mònica Viti té un problema de consciència de dir m'estic embolicant amb el noi de la meva amiga que ha desaparegut i això. Bé, l'Antonioni que jo crec tinc la sospita que li agradava molt tocar els nassos a la gent li va dir al robot que de fet va rodar l'escena en què l'Anna s'ofega. Ah, sí? És a dir, que en realitat en el guió i de facto l'Anna l'Alea Massari de fet s'ofega però que després no sé què en una qüestió de raons de temps que la pel·lícula ja se li feia massa llarga i no sé què i no sé quants i diu que ell va decidir tallar. El li dir-ho el li dir-ho que l'he dit tot el rato. És curiós perquè en Blow Up l'actor que fa de mort del suposat mort recordem que en Blow Up la qüestió és però realment hi ha un mort? Hi ha un mort? Hi ha un mort? S'ho ha imaginat el fotògraf Sí, perquè al final desapareix. Ell va fent ampliacions que li sembla que era un mort allà de fet amb ell li sembla trobar-lo però que després desapareix, no? Bé, doncs l'actor que fa de mort diu que en aquest cas Antonio Nini no va arribar a rodar però que sí que en el guió constava que la Vanessa Rick Grave amb la Sarah Miles i el Jeremy Glover que és l'altre noi aquell que està per allà en la casa al costat de l'estudi Ah, sí Estan planejant de matar-lo amb ell el lector es deia Ronan O'Cassi Això em porta de ser cert totes dues coses perquè està per veure si Antonio Nini realment ho va rodar o és una botada per quedar-se una mica amb el Rob Grier Vés a saber, no? Podria ser És curiós perquè dos factors essencials del cinema d'Antonioni que és l'ambigüitat el fet que la realitat no és tangible i que per tant és curiós perquè som fruit el fet que no estiguin presents aquests factors que aclaririen i farien molt més tangible totes dues pel·lícules és curiós que no hi són no hi són no hi són no hi són de manera clara i que Antonioni tenia la intenció de posar-ho si més no sense de creure el que es diu jo crec que existeix un pla en la pel·lícula a mi em va desconcertar una mica perquè és cert que estones hauries de tornar enrere però a mi no m'agrada parar la facilitat que tens quan veus una pel·lícula en filmina en aquest cas que podia aturar-li tirar enrere jo vaig en el moment de la coreografia aquesta tan magnífica sobre les roques negres d'uns que van cap aquí els altres que van cap allà buscant el personatge desaparegut hi ha un moment que t'ensenya un penya-segat que va tancant-se que va tancant-se va tancant-se i en un racó d'aquest penya-segat sembla que endevines una figura blanca tant podria ser una roca blanca com podria ser un d'allò però com que no vaig voler tirar enrere em vaig quedar amb la idea que ell havia caigut i després ens l'ensenyarien en aquell punt de fet hi ha un altre plano que ens enganya cosa que no és la Blanchard la Blanchard la Mònica Viti a tots nosaltres es veu que una noia vestida de clar blanca de blanc com la Massari l'Anna hi ha un moment que la Blanchard es veu de lluny que sabent què és la Blanchard tots ens pensem que és l'Anna però aleshores la Mònica Viti va cap allà Anna, Anna, Anna i el que veu és la Blanchard que està allà que el que ha fet és saltar uns metres cap avall hi ha una mena sí però és raro que hi hagi d'aquests sí aquesta també és certa és una altra trompeu diguem un altre engany a ull exacte li agrada jugar amb les quantes però a veure quan ve el pare el pare té diners i balluga els carabinieri i els carabinieri el trobarien amb la part de busseig i això fan un pentinat del litoral i vaig pensar mira estan en la zona que m'ha semblat abans ara la trobaran si vagis a tota la zona de l'Illet te n'oblides jo crec que a ell li interessa més deixar el dubte amb l'espectador de què ha passat amb ella segur totes dues pel·lícules guanyen és que m'atreviria a dir que són l'essència de totes dues pel·lícules la desaparició sense resolució és un misteri que és una de les coses que a Antonio ni també li agrada jugar-hi amb el per cert que a mi m'agradaria fer esment que al mateix any 60 com tots sabem tot i que aquí evidentment és tangible i concret és curiós que un altre factor perquè es considera que el factor de modernitat de fer desaparèixer la protagonista a la mitja hora recordem que Hickkot va fer el mateix amb psicòsic al mateix any psicòsic és l'any 60 amb mitja hora de pel·lícula a la mitja hora fa desaparèixer la protagonista i és el cas de la Lea Massari que és la Mònica Viti la que agafa el relloc sembla que fins aquell moment la Mònica Viti és una secundària i en el moment en què la Lea Massari desapareix és quan la Mònica Viti passa a ser la protagonista per cert són genials els planos en què està la Lea Massari amb el Gabriel Fersetti i es veu la Mònica Viti abaix al carrer amb el bolso passejant-se cap aquí fent temps fent temps i bueno ja baixaran aquest és el plan per recordar el sol no sé per què mira quin moment no? d'ara enrotllar-se però fixa't però la naturalitat que té aquesta escena com moltes d'altres a mi és el que m'encanta d'Antonioni i Blow Up també té aquestes coses i és que m'encanta perquè és contradictori a Blow Up estan corregides i augmentades corregides i augmentades efectivament però aquesta naturalitat com quan ell se'n va a la botiga aquella a comprar l'èlix aquella d'avió o de vaixell no sé què és en fi tota la botiga el passejar-se per allà el parlar amb la noia tot té una naturalitat al·lucinant de cop aquesta escena que trobem per exemple d'aquella noia en una mena d'hotel envoltada de bojos fans que és quasi l'imatge del fan que l'estan envoltant que és una mena de majorata allò és un puntatge jo et tinc l'advocarrebent ara per què hi fot això però de fet aquesta noia és una prostituta del nivell home després i diu que és escriptora després després irà la que es quedaran bé que li dirà escolta deixa'm algo és que és prostituta efectivament deixeu dir una petita això del deixa'm algo exactament un piccolo ricordo un piccolo ricordo aquest pla i a mi em va agradar molt després que és un detall quasi de cinema no és d'ell aquest detall bueno segur que és d'ell però vull dir hi ha altres directors que després han fet aquest tipus de detalls fins i tot em va recordar tirant cap a meva escombrant cap a casa va recordar el Bigas que és el Bigas Luna que és el tema que ell tira el bitllet a sobre del sofà i ell amb els peus recull el bitllet i el tira cap a munt aquest detall dels peus agafant de niestir i la mà sinó que són els peus és un detall com molt eròtic per un cantó però de dir realment és una prostituta que realment l'es, l'es es fa passar per escritura però està per veure però escolta en vell el que fa en vell el que fa claríssim és una denúncia de classe perquè li tira d'una forma d'espectiva com que m'he d'entretindre jo és aquest aspecte que jo deia que les dones en les pel·lícules d'Antonioni estan una mica maltractades no sé hi ha com un punt és a dir no m'atreveixo dir que Antonioni fos masclista ni molt menys però sembla que no sé és un factor que jo el noto amb una certa constància en les seves pel·lícules amb les històries potser l'actitud de l'home segurament tot el cinema italià d'aquella època segurament era més aviat era més aviat masclista la societat italiana ho era molt en aquell moment en el neurrealisme tenim un exemple claríssim i en el post-cinema d'aquest que estem dient ara les pel·lícules de Victoria de Cic i tot això estan carregades de masclisme masclisme absolutament exuberant propi de l'època abans de cloure sí que m'agradaria esmentar un altre detall que és que l'any 72 és a dir 12 anys després de la pel·lícula recordem que el Peter Weir va fer Picnic en Hanging Rock que també ja és una desaparició irresoluta totalment fictícia la gent es pensa durant molts anys la gent ha pensat que allò va passar de veritat no és inventat absolutament inventat no és un fet real és un fet real en absolut però la gent la gent s'ho creu és curiós és com la pel·lícula de vegades genera una mitologia i la gent se l'empassa em deixeu dir dues cosetes així de coses que m'han agradat molt per exemple hi ha un moment que hi ha una furgoneta de repartiment de televisió és Telefunken i en allà arrenca un tema musical que és el mai de la mina el mai de la mina que dius i l'acorda s'aixeca i se'n va cap a altres espais em va semblar un moment especialment especial però sobretot perquè arrenca amb una cosa absolutament vulgar el que deies tu amb una cosa del dia a dia absolutament normal una furgoneta que reparteix televisors i arrenca un tema magnífic de la mina que ja en aquell moment era famós em va agradar molt allò que us ho comentat abans la Clàudia dormint sobre la roba de la maleta desfeta troba que té una tendresa i té una força igual que ella fent mueques davant del mirall que em va portar a Godard no sé per què però em va portar a Godard se me'n va anar una mica de registre però em va agradar molt i entra en la línia del que dius tu és una dona que sí que comunica molt és a dir això de que els personatges tots són freds incapaços de mostrar efecte i comunica molt i comunica molt sense el tros de suro del centre sí però ella la Mònica Viti i comunica molt sense parlar amb el treball gestual i tant i tant bueno val la pena dir que el 1982 no el 1980 va fer el misteri Overwell que va ser l'última pel·lícula que va rodar amb Mònica Viti després va vindre el 82 identificació d'una mujer i el 1995 codirigit amb Wim Benders que el va convèncer per fer-ho més allà de les nubes però ja en aquell moment ja estava afectat ell va tindre com una feridora que li va deixar mig part del cos inactiu i ja no va poder fer res més fins al 2004 que va fer un documental sobre Miquel Àngelo concretament sobre l'escultura el grup escultòric de Moïssès que és una meravella de la tomba de Juli II que és bueno és una escultura que és com tot Miquel Àngel Miquel Àngel és un altre deu baixat a la terra dic que després d'aquest detall d'interessant i en canvi va viure fins als 95 sí sí però també li va morir fa quatre dies serveix el programa serveix el programa d'un segon homenatge que li efectivament per cert que el misteri d'Overwell recordo que Antonioni li entusiasma per això que més aviat era jo crec que Antonioni tenia una mica d'esteta vull dir i de i de juganer amb les possibilitats del cinema entès no tant com narració jo crec que fins a cert punt es pot entendre que li interessen moltes més altres coses del cinema que no la narració que també perquè evidentment ell té les coses que li preocupen però el misteri d'Overwell em sembla recordar que va fer experiments de vídeo perquè la cama es va rodar en vídeo va jugar amb el color era un home que estava molt preocupat per el mateix per exemple que en un altre nivell que no el cúbric era un afeccionat a totes les novetats que sorgien absolutament estava molt pendent d'aquestes coses i també això em porta a considerar una cosa que evidentment no va per l'aventura però sí per Deserto Rosso que és quan feia Deserto Rosso va ser la seva primera pel·lícula en color i estareu d'acord amb mi que hi ha planos que semblen quadres més que planos filmats és que estan pintats el vermell és que estan pintats va pintar el paisatge va pintar el paisatge fins i tot per això dic també el va fer amb blow up també el va fer amb blow up sí és probable però amb el Deserto Rosso va ser la primera vegada perquè és la seva primera primera pel·lícula en color efectivament i realment el Deserto Rosso sí que té moments fins a la situació allà en aquella habitació al costat del mar tot el que es desenvolupa allà el joc eròtic de grup que tots s'estan seduint quina naturalitat que té malgrat que la pel·lícula té un grau d'abstracció important sí però aquí també hi ha l'elegància de la càmera perquè ell belluga la càmera com si fos un traje d'Armani no hi ha dubte sí perquè no hem de dubtar d'allò per cert el muntador que abans m'he deixat és Heraldo de Roma que és un dels tios que ha muntat més cinema sobretot tot el del neorealisme és el gran muntador del cinema del neorealisme i posteriores després a partir del cinema ja va començar a fer inclús pel·lícules internacionals és un muntador és un super muntador vull dir que hi ha raó de pensar que ell també va col·laborar molt en aquesta fluïdesa que té la pel·lícula amics i amigues això em dona peu a una altra cosa molt important que és la fotografia de l'aventura que jo m'he quedat de basta de moniato perquè és d'un tal Aldo Escavarda que és un home que home sí va fer prima de la revolució del Bertolucci però que només haig de dir que després jo he vist el tipus de pel·lícules en els quals ha participat de Gladiadors Total Viva Carranxo de l'Alfonso Valcaz ja ho he vist el devia conèixer jo aquest quan estava a l'estudi quan el vaig veure com el dia no el sabia és increïble bueno sí el cerebro del mal del Sergio Solima que més aviat és un giallo de l'època però nassos la fotografia de l'aventura és un treball impecable és una cosa tremenda és d'una nitidesa i d'una impecabilitat indiscutible 60 anys i s'aguanta perfecte però és una obra mestra de fotogràfica d'una tècnic però també personal ell fa la pel·lícula amb un material que és el material Dupont no la fa ni amb Isma ni amb Kodak ni amb ACFA ell fa amb Dupont Blanc i Negre Dupont aquest material Dupont als anys 60 es trobava moltament aquí a Espanya aquí a Catalunya se'n trobava i de fet és el material que jo vaig rodar els primers curs o sigui Dupont Rodol Blanc i Negre i tenia una qualitat molt especial no en pretenderé ni molt menys però aquesta gama de grisos tan peculiar jo penso que a petita part se li ha d'atribuir el material Dupont el contrast de grisos és meravellós i permet veure l'illa i les roques precisament gairebé cada pedreta precisament Antonioni quan li pregunten per la utilització que va fer del color amb deserto rosso ell diu és que amb el color em vaig tindre que plantejar molts problemes que amb el blanc i negre tinc resolts perquè el blanc i negre té unes textures que no em fan grinyolar el sentit de fons de la pel·lícula en canvi amb el color per això tenia que intervindre perquè si jo volia un verd intens no em interessava un verd gris que era el que em donava la naturalitat aquesta dada que has donat del material és molt interessant sembla extremadament important és així us asseguro que jo va ser casual que tingués aquest material perquè del poc que arribava que era barat perquè estava a punt de caducar i per això l'hem utilitzat nosaltres perquè si no no haguéssim pogut utilitzar-lo perquè valia uns diners evidentment el material bé aquí per tot el que hem dit i més que podríem dir us recomanem que si podeu perdeu 145 minuts mirant l'aventura i veureu com disfrutareu i el pla final la desolació la desolació del pla final és genial ells dos perduts al banc amb mitja paret tallant el plano i l'altra mitja una muntanya elevada que està molt lluny i mitjos balcons la solitud i la comunicació i la comunicació d'un perill de personatges que estan perduts que són vulnerables i fràgils representada sobretot sobretot els veiem és tremendo és tremendo aquell pla això és molt de crico també perquè quan surten figures totes són petitetes sí senyor la insignificància de l'individu davant del passatge hauríem de no ho he comentat pràcticament però jo crec que hem parlat del color Antonioni de fet tinc entès que havia pintat sí jo crec que tenia un ànima una mica de pintor fins i tot i va fer una exposició però molts quadres no oblidem que la primera pel·lícula va fer als 38 anys sí no era un nen no ell havia tingut uns inicis i a casa hi havia diners i efectivament i ell es va dedicat i havia fet tard i això segurament també el va ajudar amb la composició dels enquadraments no hi ha dubte per cert un detall final biogràfic el van condemnar a mort per tany a la resistència durant la guerra mundial és probable que això hagi contribuït a aquesta visió seva tan deshumanitzada tan milista era un partizal era un partizal era un partizal molt bé mirau jo volia fer una petita referència a un festival que es va es va tancar el diumenge a Barcelona i que el dissabte va tindre el llorament de premis amb una sessió al CSSB que és el Brain Film Festival és el cinquè però en realitat pràcticament és el tercer perquè els dos últims anys i 21 la Covid se'l va carregar i es va fer d'una manera testimonial gairebé bé aquest any s'ha fet el lliurament d'un premi honorífic l'actriu Carme Lías i jo vaig tenir l'oportunitat d'estar allà i fins i tot ens vam veure abans d'entrar quan quan va passar per fer-se les fotografies el fotocall i vam estar parlant una mica i poc ens podíem imaginar que després amb els agraïments que va fer ella va posar en evidència i va informar també ho va fer com una col·laboració amb la tasca de difusió de l'enfermetat de l'Alzheimer amb la Fundació Pasqual Maragall però bé efectivament va dir que des de fa un any se li ha diagnosticat això i va ser un moment colpidor realment home és que i bé baix d'aquí tot el nostre apoio i estima per la Carme perquè realment ha sigut una gran actriu ella ja em va dir que havia deixat mira ara estic contenta perquè estic molt il·lusionada en fer coses i tinc quantitat de llibres per classificar i estic posada en això ordenant i classificat és molt conscient ella jo la Carme la vaig tenir de veïna a Madrid a la pressa Tirso jo vaig pensar que tu segurament vas estar amb algun rodatge amb ella sí l'Urgia ah d'acord la primera la primera no la primera la primera pel·lícula crec que sí que ella va fer m'arriscaria dir que és la primera pel·lícula que ella fa sí sí a l'acabar el lliurament de premis es va passar una pel·lícula que es diu les conseqüències que és d'una directora que es diu Clàudia Pinto emperador aquesta pel·lícula té dos coses curioses una hi ha un paper en el que intervé l'últim de la Carme Elias i l'altra és que està rodada abans que passés el que va passar la erupció del volcà a la illa de la Palma tota sencera he llegit això sí a veure la pel·lícula no la puc recomanar és una pel·lícula que és una aventura veure-la però és més aventura que veure l'aventura que hem parlat abans no té tan plaer diguem-ho però sí que hi ha 4 o 5 intervencions puntuals de la Carme i amb una d'elles bueno hi ha dos coses a dir amb una es nota una mica un apuntament del problema que tindria del problema de salut i amb l'altra ella fa una referència en què més o menys diu el volcán siempre avisa los primeros que lo entienden son los pájaros que desaparecen después los animales que los vemos nerviosos y no sabemos lo que pasa diu i quan ens enterem els humans ja és massa tard premonitori absolutament perquè imagina't això va vindre un dia per un altre i ni els volcanòlegs tenien ni punyetera idea bueno això ho volia dir com a homenatge a la Carme molta força perquè va ser colpidor i endavant exacte molta força i si es pot trobar perquè en fi hi ha molta investigació jo molta alguna cosa que com amb el seu dia va passar amb la cita que ho pugui frenar retardar etcètera doncs preguem que sigui així i tant esperem el problema es veu que és d'una proteïna en qualsevol moment de fet tinc entès que ja hi ha avenços en aquest moment n'hi ha hagut fa un parell setmanes es van comunicar com a mínim saps que aquestes coses es comuniquen el que passa és que és un flagel és anterior i es comuniquen d'una manera molt subtil i encara sense masses perquè fixa que hem estat parlant de la mort de Mònica Viti que també va ser longeva i també va estar afectada pel mateix és tremendo molt bé ha passat un àngel he pensat en el baile de los vampiros del Polanski el moment que el vampir homosexual li diu ha passat un àngel al Polanski molt bo quina pel·lícula més divertida i més bona entranyable molt bona tot Polanski és bo tot Polanski és bo sí senyor molt bé hi ha alguna cosa que volguem saber del capdalt que té el nostre amic Anastàcia home he parlat de moltes coses el capdalt de coneixements tècnics de moltes coses però per exemple ell acaba d'esmentar que tenia el Carmelies de vell a Madrid perquè tu vas estar a prau del rei vaig estar a prau del rei no de director del 95 al 98 vull dir sí vaig estar bueno em sabeu que ho vaig comentar algun dia al principi vosaltres vam ser el repàs general de la meva llarga vida cinematogràfica televisiva i publicitària i la televisiva era precisament això aquesta etapa en què estic a Madrid gràcies a aquest amic meu Pere Joan Ventura que ja hi treballava en un programa de televisió amb el que estàs treballant ara vol dir que la mixtat es manté ha perdonat ha perdonat i va ser en el programa el Quien Sabe Donde que avui en dia la majoria de gent jove li diu Quien Sabe Donde i diuen Què? Què, Què, Què? i esclar ho has d'explicar però la gent de més de 50 anys jo penso que sí que saben perfectament 50-55 que era un programa que era el programa més fort diguem en quant a audiència de la televisió d'aquells moments i ha donat quasi lloc a una mica una broma i a una sèrie de bromes que es fan respecte al seu presentador que és el Paco Lobaton que es diu bueno, vas de Lobaton ara volguem dir estàs aquí buscant algú que no trobes d'alguna manera la pel·lícula que vam comentar era un cas de desaparició també exacte perquè el programa es dedicava a buscar a gent i llavors jo vaig aprendre en aquest programa un concepte que és la velocitat és a dir jo era una persona força lenta treballant i havia treballat en publicitat i la publicitat no demana velocitat demana un tipus determinat de mirada un tipus de precisió determinada també i temps és a dir no hi ha pressa teòricament hi ha pressa després jo pensava que sí hi ha pressa el compondre plano el decidir què farà si una cosa o una altra hi ha un temps per fer-ho un simple bodegó d'un producte amb una fruita al costat t'hi pots passar quatre hores fent allò després la pressa és tota perquè finalment allò ha d'arribar a televisió i s'ha de metre un dia determinat tota la campanya i allò ha d'estar fet hi ha pressa en aquest sentit però el realitzador es pot prendre el seu temps per preparar documentar-se televisió és un altre món televisió és un altre món mañana sales i vas a fer un reportaje en Almeria i te'n vas no has estat potser mai a Almeria i te'n vas a Almeria amb un equip de televisió que no coneixes inicialment no coneixes a ningú un càmera res a veure amb allò de seleccionar tu l'equip que passava en publicitat seleccionaves el millor director de foto que volies perquè ell es pot el Josep Maria s'evita en algun moment el pla de vall amb algun altre escollint seleccionaves un càsting absolutament acurat després de veure 50 persones escollia la millor per fer aquell paper i de cop et trobes allà mañana sales per Almeria i arribaves allà i esclar t'enviaven a Almeria amb un equip desconegut i a un entorn de paret estocada és a dir entraves a unes cases que totes tenien aquelles parets amb aquell estuc que si passes molt a prop et deixes mitja braça allà enganxat que era de color blau de color blau-blanc a vegades en el millor dels casos blau a vegades de colors absolutament Antonioniano de color vermell improbable i t'enfrontes a un personal que són la vida mateixa és a dir que és la senyora Maria que ha perdut a su hijo que no que se ha ido de casa i no l'encontra o a su marido que salió per comprar tabaco i no ha volto tot aviat i tal aquest xoc per mi va ser un xoc realment i em va forçar a accelerar la màquina hem de improvisar continuament improvisar continuament i d'on està això la càmera d'on la pongo aquí i després deia l'hi ha dit tan ràpid que no sé si realment està en el millor lloc però llavors una vegada l'havies col·locat qualsevol idea segons quin tècnic a una persona que no coneixien de res perquè m'acabaven de conèixer oi perdona Alejandro la podrems mover un poc aquí era impossible a vegades de fer-ho amb el temps evidentment tot això es va anar polint però vull dir que el salt va ser molt bèstia però esclar tot ensenya coses és a dir la televisió em va ensenyar un tipus de coses que jo no sabia en absolut havia sigut muntador havia treballat en publicitat on les evidentment l'ensenyament del muntatge em va servir molt però em va descobrir coses que no sabia en absolut i ara de cop estava a televisió i començava a aprendre coses els meus ja 40 llargs i i content d'aprendre-les perquè realment jo en aquí em vaig completar una mica més o sigui tot ens complementa d'alguna manera quan vas trobar alumnes de l'escà que venien i deien Anastasi jo és que esclar jo ara estic quan encara estaven per decidir si acabaven el primer cicle i farien direcció o farien muntatge i et venien a preguntar com a tots els professors els hi preguntaven què et semblava que podien fer en el futur tinc el dubte entre el muntatge que m'agrada molt perquè tu t'agrada molt el muntatge però estic que la direcció o el guió però sota una cosa aquests programes eren en viu o després tu podies fer retrocs i muntatge el programa sí t'ho vaig aquí perquè ja me n'anava amb l'escà el programa era en viu a l'estudi és a dir l'Obatón rebia la gent que sortia els reportatges ell els rebia i els feia una reentrevista diguem-ne allà però l'emissió ja no tenia a veure tu eres com el director del reportatge del reportatge el programa es composava més o menys d'unes 6 o 7 reportatges diferents cada vegada fins i tot el que havien 8 i 9 de venir a la llargada jo sempre tirava llarg els meus eren molt llargs però també em vaig haver d'acostumar a això a retallar retallar i altres companys feien altres reportatges i jo cada setmana en feia un a vegades en havia caigut dos però normalment eren un i sí, sí allò ja quan ho muntaves i ho sonoritzaves allò estava fet però ho muntaves tu? no, amb un muntador també de la casa que també va ser una lluita imagina't jo ser muntador i sí, sí jo estava present tota l'estona i la lluita era terrible perquè esclar a vegades et trobes amb gent molt bon col·laborador molt i hi havia gent estupenda però hi havia gent absolutament que deies era un funcionari que es dedicava a veure què eres que té això i amb una desgana amb una d'allò que dius i el contrari també un gran entusiasme a vegades què vien a aprendre de ti perquè tu sabes cine i aquí vine gente que no sabe nada és a dir va ser per mi una experiència realment brutal a part d'afegint-hi també el fet de viure a Madrid que és un altre tipus de... durant quant temps és un altre país durant quant temps vas estar treballant vaig estar-hi pràcticament 4 anys 4 anys ja és una experiència és un temps prou important i vivies a Madrid sí, vivia a Madrid tot i que realment com que viatxàvem tant perquè el dilluns es feia el programa sametia sí el dimarts ja sorties el dimarts ja sorties per a Almeria o per a donde fuera o per a Boston o per a México que jo també n'havia fet a fora i de cop esclar entre el temps de viatge i anar i tornar arribaves que pràcticament era el dia abans o dos dies abans que el programa se matés amb el qual et trobaves enseguida ja muntant-lo ja sonoritzant-lo i ja amatent-lo més de 8 hores al dia sí intueixo sí hi ha dies de rodatge que per exemple no hi ha dies de rodatge que sempre n'havies de rodar en un poble uns planos de situació de l'espai aquell i després l'entrevista que durava 35-40 minuts i havies acabat i et quedava tota la tarda lliure vas dir uns insertos de las calles del pueblo i tal i sí els de vegades amb bones ganes i tal feien els insertos i si no descansaves no és agotador no era a mi m'agotava molt més a nivell mental el procés de la publicitat i els 10 anys de publicitat per mi van ser terriblement agotadors mentre que la televisió va ser per mi molt gratificant sincerament recordes algun algun reportatge duret o algunes anècdotes allò d'aquelles que costa d'oblidar sí un Nadal a Boston sí un Nadal a Boston un Nadal a Boston estem a Boston amb una senyora que havia perdut el marit feia 45-50 anys ben bé va anar a comprar tabac o sigui en aquest cas és per això deia molt tabac però és cert en aquest cas va anar a comprar tabac i no va tornar mai i aleshores aquesta dona estava absolutament enamorada d'aquell home i d'aquella imatge d'aquell home llavors ens van fer anar a Boston per parlar amb ella ella vivia a Boston era una espanyola vivint a Boston i ens va explicar la seva història i tota la història ens vam com tot l'equip es va encaranyar molt d'ella perquè no dona molt empàtica la seva filla també tot era maco era Nadal a Boston era Nadal els carrers exuberants de llums com ja podeu imaginar als Estats Units els arbres de Nadal vaig fer una escena al voltant d'una obra de Nadal una mica en la línia el que havia fet el mal Newman també en l'espot de Freixenet o sigui vaig a prendre l'espot i vaig a col·locar-ho quins anys seria això? 89 és l'espot de Freixenet i això és el 94 94 i doncs bueno més que res això que era culpidor veure que ella dona 50 anys sí, no el culpidor va ser que malgrat tot vam arribar realment a trobar el marit es va arribar a localitzar ell es va autoidentificar impressionant va trucar dient jo i el marit i no et quiero ver-la per a nada i com que existia la possibilitat d'aquest veto diguem doncs esclar mai aquello no va ser mai de res va reconèixer que havia anat a buscar tabac no, no va dir els motius però es va acabar el tema o sigui realment és tremendo molt bé bé hauríem de marxar no? aquí estaríem una estona llarga ens acomiadem fins al proper dimarts i el proper dimarts parlarem entre altres coses de pel·lícules corrents a la cartellera algun dia hauríem de fer-ho estem obligats el proper dimarts ho farem bona nit que tingueu una bona setmana i aneu al cinema bona nit bona nit Ràdio Despern 98.1 FM Ràdio Despern 98.1 La Justa El magasín matinal de Ràdio Despern Cada matí posa't al dia amb l'actualitat del nostre municipi amb seccions de cultura història psicologia i moltes més la justa biologia con la justa l'axi una avi l'axi es una banca es x mi de l'axi va a dag es que es la l'axi es li П yn awak es es ci one ㅋㅋ il 保 la what mie