L'escalera de Caracol, bandes sonores híbrides i la crítica a Spencer: del noir clàssic a la música de cinema digital

Cinema sense condicions . . . Hola, bona tarda. Això és Ràdio d'Esvern, Cinema sense condicions. Un dia més, estem aquí amb l'Andrea Martínez. Bona tarda, Andrea. Què tal? Com ha anat la setmana? Bé, doncs, molt bé, molt bé, molt bé. Has vist alguna cosa de cinema o què? No. La veritat és que he estat d'exàmens i porto una setmana una miqueta complicada, però no he tingut temps. Així ha sigut una pel·lícula de terror. Sí, sí, sí, sí. Molt bé, benvinguda. Gràcies. Ens acompanya també, com sempre, l'Ignasi Juliacs. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Bona tarda. Per altra banda, estic jo, Pep Armengol. Bona tarda a tots. I comptem de nou, ja estàvem nosaltres la setmana passada, amb Marcos JGR, perquè farem una segona part, ja que vam començar a l'espai dedicat al convidat una mica tard, i la veritat és que ens va quedar tantes coses en el tinter i tenim tantes ganes de saber més sobre la composició de música pel cinema i sobre com treballa ell i els projectes que té i amb què està variant la música per a les pel·lícules des dels temes clàssics fins ara, com en aquest moment en què el món de l'audiovisual està atomitzant les diverses formes d'entendre i de fer el cinema i com s'incorpora a tot això que creiem que valia la pena tindre una segona sessió amb tu. Benvingut. Moltes gràcies. Molt bé. Per això, com sempre, serà la segona part. Sí, sí, sí. La primera part. Avui, una mica més abrojada amb el temps perquè ens estàvem passant de l'emoció que ens creen els clàssics. Hauríem de fer un programa directament de clàssics. De clàssics, ja està. Ei, i a la millor sense plural, eh? Un clàssic al setmana. Això mateix. És la cuna de la nostra cultura, no? Oh, i tant. Jo cada vegada ho veig més clar. jo només cal veure pel·lícules dels anys. Bueno, evidentment, el cinema mut, també, eh? Hi ha grans hisons, no? El Fritz Lang té una pel·lícula que no s'esmenta mai d'ell, no? La Mujer en la Luna, que és absolutament al·lucinant. És una pel·lícula absoluta. I és muda. dues hores llargues, només amb acompanyament musical, suposo que en l'època era en piano, i té un ritme, i té una trepidació, és tan cinematogràfica... Sí, sí, sí. Bueno, és una meravella, no? Per tant, evidentment, és veient el cinema d'abans, que s'aprèn. És que Fritz Lang realment és un dels grans, eh? Un dels grans. Bé, una cosa que no us havia comentat és que ens hem introduït en el programa d'avui amb la introducció, valgui la redundància, de La banda sonora de Terra de Talers, una pel·lícula del 2020 dirigida per Joan Frank Charansonet. És una música que és molt captivadora. És molt melòdica. És que sí? És una música romàntica, perquè la pel·lícula és romàntica. Lídica, no? Sí. Té una certa... D'alguna manera intenten altir amb un to nostàlgic, potser, no? Sí, sí. El que era l'època dels telers i de les colònies, no? De les colònies febrils de Catalunya, amb les circumstàncies polítiques de per mig. És una època d'expansió que va ser molt important socialment i econòmicament per Catalunya. Sí. Molt bé. Dit això, la pel·lícula de la setmana, escollida pel nostre company i amic Ignasi, és L'escalera de Caracol, 1945, de Robert Siomach, en blanc i negre. una pel·lícula extraordinària, en fi, i jo crec que és una pel·lícula que va sentar bastant una línia que després es va seguir molt, molt, dintre del que és el cinema negre, i més concretament també el cinema negre presentant un comportament psicòpata, eh? Sí. Però bueno, endavant Ignasi. De fet, esclar, directament, a veure, de l'any 45 als 50, quan Hollywood fa, són cinc anys de fer les pel·lícules noir, no?, allò típiques, justament després de la Guerra Mundial, on hi ha realment una visió molt pessimista de l'home, perquè després de la barbaritat, 60 milions de vords, sembla això que sigui qualsevol cosa, i no, és el primer sotrac enorme, no?, de la humanitat, després han vingut altres, però t'has escoltat, no?, però és un dels sotracs bèsties, doncs és quan hi ha el gènere negre, que té una visió molt nihilista, que precisament és la visió del Siotmach, encara que a mi m'agradaria també destacar que l'escalera de Caracol, perquè això que és potser una pel·lícula, doncs, proto-noir, a banda de pel·lícula de por i tal, és curiós perquè també se l'associa com una de les que després influirà, en un gènere que a mi no m'agrada gens, però que ha tingut després un embrensit important, que és l'Slasher. Sempre s'ha parlat que Psicòsis és la pel·lícula precursora tant del giallo italià com de l'Slasher posterior, no?, l'Slasher és més aviat a partir dels 70, no?, 70 i cap als 80. Però s'ha volgut veure en l'escalera de Caracol també un precedent, no?, és curiós, no? Jo aquesta pel·lícula, més que una pel·lícula de terror, la veo que es una pel·lícula de miedo, de misterio psicológico, no? Sí, és un thriller psicològic. Jo, tècnicament, es podria dir això, sí. Que, a més, és que, esclar, com que... És més thriller que terror psicològic. Com que té aquest tractament de la llum del Mussuruca, no?, del Nicolas Mussuruca, que és, bé, és un home fabulós, amb uns contrastos en blanc i negre extraordinaris, una nitidesa d'imatge brutal, la profunditat de camp, no? Clar, tot això és del Mussuruca, però hem de dir que aquesta pel·lícula és... La fa, en Robert Stjotmac, la fa per la RKO, quan ell és de la Universal. I, de fet, és el Celsnic qui, en aquell moment, presta la història, ven la història a la RKO i presta tant l'actriu principal, és a dir, la Dorothy Maguire, com, de fet, el director, en Celsnic. És curiós perquè en aquell moment tenia un vincle amb el Cels, també. Per tant, és com una illa dins de... Perquè en Celsnic pràcticament treballa per Universal, farà, em sembla, una pel·lícula per Metro-Golden-Mayer, i comença amb Paramount Pictures, si no malament recordo. Les tres primeres pel·lícules que fa als Estats Units les fan Paramount Pictures, que són comèdies, i, vull dir, una té una mica de punt noir, però encara no són pel·lícules del principi dels 40, perquè ell fuig. Primerament, l'any 33, fuig d'Alemanya, perquè és jueu, tota la seva feia, el seu germà, que és guionista, és el guionista de l'Hombre Lobo, de la famosa pel·lícula del Channel, no? És a dir, ell fuig el 33, se'n va a París, el seu germà passa per París, però després se'n va a Anglaterra, i d'Anglaterra se'n va als Estats Units, el Kurt Schottmach, però ell no, ell se'n va a París, i, clar, òbviament, quan el 39, els alemanys ocupen França, ha de fugir amb suficient intel·ligència, s'ha de dir, no? Perquè les veu venir, és a dir, veu venir que... També és veritat que li donen un senyal impressionant, no? Perquè ell té una pel·lícula alemanya, ell va començar a fer cinema alemanya, que es deia El Ardiente Secreto, pel·lícula justament del 33, que es veu que a Goebbels li va assentar com una pedregada en l'estómac, no? És a dir, no, no, no... L'odiava i ho va explicitar, com que era així l'home d'extrovertit. I, escolta, va tenir prou, no? Això és com el famós episodi del Fritz Lang, però el Fritz Lang encara va aguantar una mica més, però el cas del Fritz Lang és molt divertit, perquè el Fritz Lang, el Goebbels crida al Fritz Lang, i, clar, al Goebbels li havia agradat Metròpolis, no? I li diu... I, a més, la dona, la dona del Fritz Lang era nazi, era partidària de Hitler. Prou nazi. Era prou nazi, completament. Però, aleshores, el Goebbels el crida i li diu, escolti, senyor Lang, hem pensat que vostè podria ser el nostre director més puntera, el que ens podria representar amb el seu cinema, doncs, al nou règim i no sé què i no sé quants, i el Fritz Lang se'l queda mirant al Goebbels i li va fent si, si, si, encantat, un plaer. I s'aixeca, no?, després de parlar una estona i ell va fent sabonet, li dona la mà i l'agenda, jo no sé, fins a... És cert, però la legenda diu que no va passar ni per casa. Va safar la vial. Se'n va anar directament a l'estació de tren i va fugir cap a França. I després, evidentment, cap a Estats Units on va fer la carrera, no? però molt divertit perquè també les va veure venir, no? Va dir, jo aquí no tinc res a fer, no?, amb aquesta gent. I va deixar la dona i tot, no? Va dir, òbviament, no?, perquè, vull dir, no, no, no, no s'ho veia gens clar. Bé. Hi ha una cosa també a la pel·lícula que tenim l'escalera de Caracol. Sí, sí. Tenim la protagonista, que és una noia que ha perdut la parla. És d'un trauma que va tindre quan es va incendiar a la casa i van morir els pares. Llavors, ella va tindre una reacció molt forta, un trauma, i d'aquí li ve. Cosa que fa que, bueno, és fer espòiler, però, al final... No, no ho fa, no ho diguis. Aquest cas no ho diguis. Encara, el cos sí que es pot dir, no? Diguem que l'amor fa la seva feina, també. Però, no, el que jo volia ressaltar, per una banda, d'això, que entronca una mica amb el que deies tu, Mercús, que és de més tensió psicològica que terrorífica. Sí que és veritat que també hi ha una mica la pulsació aquella de l'expressionisme alemà. Absolutament. Sobretot amb l'escena, que per mi és sublim, de la pel·lícula, que és quan Blanche, la secretària aquella que em sembla que és interpretada per Ronda Fleming... Sembla que tenim el mateix gust, perquè, evidentment, aquella seqüència és... Home, quan ella baixa cap al sòtano, aquella escena és per passar-se-la deu vegades. Quan l'assassí les calla, no? Sí. No es veu res, només es veuen les mans. És a dir, tot perquè hi ha una gran foscosa al soterrani de la casa, i aleshores no té temps ni de cridar. I es veuen les mans sortint de l'ombra, és a dir, realment, d'aquests exercicis apressos de l'expressionisme, l'expressionisme, evidentment, també parla de distorsions, i hi ha també distorsions de miralls, angles de càmera... Això és marca de fàbrica del Rodolzón Mac, els grans contrapicats, i els angles gairebé impossibles, no? Això és una cosa apressa del cinema expressionista, del cinema mut, no? Hi ha un detall d'aquesta pel·lícula, que al ser la protagonista, que és muda, però no és sorda, el director el que aprofita aquí és que crea un clima sonoro, no simplement ella amb la música, sinó amb tots els detalls. Si ets fija, està llen d'efectos sonoros, perquè la xica oi, però en ella oi, que no ho hable, no? I això crea un clima també dintre del que és la pel·lícula. L'expressionisme, evidentment, el cinema era mú, però és veritat que des del moment en què el xotmac, sobretot, aplica l'esperit distorsionador o subjectiu dels personatges, l'aplica també al so. És molt ben observat. Aprovecha molt això. Molt ben observat perquè es nota que tu treballes amb el so. Exacto. I otro de los detalles que hablamos antes de la fotografía que se llamaba... Musuraka. Musuraka, exacto, Musuraka. Nicolás Musuraka, sí. Era una fotografía avanzada para su tiempo. Absolutamente. Totalmente. Como juega con las luces, como juega con las sombras, esos colores tanto oscuros como claros y que te lleva a un clima también de misterio entre todo ello. I després aquesta cosa que jo deia l'altre dia, quan parlàvem de Valliudon i de les pel·lícules de Valliudon, aquesta nitidesa en la posada en escena que es conserva en les pel·lícules d'en Blanc i Negre dels anys 40 i dels anys 50, és veritat que després Hollywood ho té molt en compte amb les seves produccions en escop. Però això és una característica que s'ha anat perdent. És a dir, el cinema s'ha fet sempre cada cop més pla, sobretot dels anys 70, des del punt de vista de posada en escena, les pel·lícules són horribles perquè són planes i fins i tot en moltes produccions el color no és ni tan sols reixit perquè en els anys 50 hi havia el tècnicolor aquell que era una meravella, jo el defenso completament, però en aquesta època, els anys 40 i els anys 50 aquesta nitidesa, aquesta profunditat de camp, aquest saber permanentment on estan els personatges, on estan els mobles, on està tot, és increïble i això no vol dir que no n'hi hagi primers plans i plans mitjos quan cal però sobretot la nitidesa, la nitidesa absoluta en la posada en escena. Això és una de les coses que més enveixo de les pel·lícules d'aquestes dècades. Hi ha una cosa que entra dintre de l'ofici de Ciot Mac que si es fixeu la pel·lícula pràcticament és tota amb interiors però això que dius tu em sembla molt ben observat perquè jo el que vaig trobar dic sí, d'acord, la pel·lícula és amb interiors però tu saps la quantitat de moviments que fa la càmera per seguir per les escales pels passadils els tralings laterals que són extraordinaris i després es marca la fàbrica de Ciot Mac a destacar el barroquisme formal que té i després també una tensió creixent és a dir la pel·lícula comença amb un to suau amb algun matís d'inquietud suau-suau no comença amb una assassitat amb una escanyada ja no, no però em refereixo que l'arribada del metge que és ah sí és una mica allò un com diria jo un comparsa de la pel·lícula perquè en realitat allí el tema que estem tractant és el de la família Warren que tenen tenen un problema tenen un problema important entre la mare i els dos fills que té un idó i la Ethel Barrymore que és la la matrona que és esplèndida és esplèndida amb una mirada es menja la càmera però tu estàs pensant que en realitat ella sap qui és l'assassí i no és exacte estava confosa i no és exacte exacte no és exacte perquè clar això tu vols creure ara diré una de grossa vols creure que un cineasta de pro com el Bertrand de Bernier de fet aquesta pel·lícula li disgusta profundament la considera tramposa la considera diu és que està plena està plena de falses pistes i de trampes rellam el thriller psicològic en certa mesura és que ha d'estar ple de trampes i de falses pistes perquè si no on està la gràcia en part té raó perquè si es fixeu posen èmfasi amb les sabates plenes de fang del germà que allò és una trampa pel espectador sí està absolutament plena clar però tot tot part del metratge evidentment es dedica a què sospitem una de les pel·lícules d'Estrena Anys de Sequia també això no ho vol una pel·lícula que no sigui obvia evidentment i comences a ui ara és aquest no no no ara et sembla que sigui aquell és part del joc és el que dic de l'atenció creixent que va creant perquè amb l'espectador el DC s'ha accejat en fi jo crec que és una pel·lícula perquè la recomanem perquè la vegeu i la disfruteu destacar a part de la Dorothy Maguire i de la Ethel Barrymore bueno el George Brent jo tinc una debilitat per la Ronda Fleming sí anava a dir-ho tu coincidim a mi de fet m'agrada més la Ronda Fleming que no pas la Dorothy Maguire a mi també que és la protagonista que evidentment és la noia que es queda muda i treballa bé evidentment transmet el seu patiment el transmet amb una intensitat important però la Ronda Fleming té una presència és que és una donessa és molt vella i realment i és bona actrius i és curiós perquè és un personatge en aquesta pel·lícula discret sí secundari secundari tret de l'escena evidentment en què és víctima del serial killer li dona una escena molt bona per això i tot el treball del soterrani i de les escales la pel·lícula es diu l'escala de Cargol perquè en la caça no és casualitat la caça és gòtica repeteix tres vegades sí representa que passa a principis del segle XX el 1906 a Vermont Nova Anglaterra té que ser bueno jo no l'havia cifrat però si se'n recordeu al començament s'està parlant d'un invento que s'allama cine sí molt bo 1895 tenia que ser entre finals no el neixement del cine tenia que ser entre això i els cinc primers anys del segle XX no exacte en fi un pel·lículon que jo penso que la gent no se l'hauria de perdre que no se el perdin i hauria evidentment haurien de també reseguir tota la filmografia d'en Robert Schott és un home que té pel·lícules importants com Forajidos no sí en fi també inspirada en una novel·la en qüestió i després té La brazo de la muerte i El caso de Thelma Jordan que són probablement els noirs més dintre de la producció d'aquests cinc anys que hem dit que és l'època daurada del noir hollywoodiense jo crec que són tres títols que fa el Robert Schott i són tres títols absolutament magnífics i a considerar i que pel que sigui evidentment Billy Wilder que era molt amic a Billy Wilder li va fer un guió de les seves primeres la primera ara que recordo la primera pel·lícula que es diu Gente en Domingo a Alemanya el guionista és Billy Wilder poca broma i és una pel·lícula en cada muda no t'ho perdis i el guionista és Billy Wilder i el seu propi germà el Kurt Schottman i es diu això forma part de la legenda perquè després ells ho han negat es diu que el Fred Zinnaman també estava per allà o sigui tots aquests evidentment com sabem van fotre el cap cap a una cosa també abans de deixar-ho dir també que el guió és una adaptació de la novel·la d'Ethel Lena White titulada Som Match Watch Sí, i una cosa important aquesta dona és la novel·lista també Som Mass One Algú ha d'estar mirant és almenys em sembla recordar que es diu així No, Som Match Watch No, Som Match Watch Això Algú està mirant Algú ha d'estar mirant Som Match Watch Efectivament Correcte És la novel·lista de Lady Venetius Alarma en el Expreso d'Ethel Lena White Per cert que també ha estat molt Siot Mac ha estat comparat Està llegint que una de les propagandes una de les frases de propaganda quan va sortir la pel·lícula és Esta es la pel·lícula que le hubiera gustado hacer a Hitchcock Efectivament I probablement tenen raó I se l'ha comparat a Siot Mac per aquest estil quan de cinema negre noir se l'ha comparat moltes vegades amb Hitchcock És curiós tothom s'ha portat la gran glòria evidentment tots coneixem Wilder tots coneixem Hitchcock evidentment I li han deixat un paper secundari I en canvi Siot Mac és un home que malgrat que té uns quants títols potents pel que sigui és un director més oblidat Aquesta pel·lícula de l'esquerra de Caragol ¿sabéis que la protagonista la iba a hacer otra actriz? La iba a hacer era Ingrid Berman ¿Quién iba a hacer el papel este pero parece ser por presupuesto que no había presupuesto pasó a hacerla a Dorothy ¿No? Efectivament Efectivament No, no, no no había llegit Tato curioso Sí, sí, sí Sí, sí Bueno, és curiós el món aquest tant de directors com d'interprets principals les falses preses de decisions que hi ha hagut a dintre de la història A pressupost m'han de tot Són jo diria que gairebé totes les pel·lícules tenen la seva anècdota en aquest sentit i amb moltes anècdotes consecutives o sigui la comença un director la segueix una altra l'acaba una altra Bueno, i el que passa de per mig Qualsevol pel·lícula qualsevol rodatge de per si ja és com per fer un llibre Anem Sí Anem amb alguna pel·lícula de les que estan cartellera? Vinga Tu diràs Tu havies dit que havies vist Spencer Spencer se'ns havia quedat en el timbre sobre la Lady Lee Exacte dirigida per el Pablo Larraín que es veu que li agrada fer pel·lícules doncs ell és xilè em sembla recordar Sí I va fer Jackie de la Jacqueline Kennedy per tant doncs sembla que li agraden els biopics de dones que han tingut una certa importància i torturades en certa mesura evidentment és veritat Per cert que no hem parlat del Sjocmac que té alguna pel·lícula com aquesta de l'escalera del caracol que les protagonistes pràcticament són dones des de l'Athel Barrymore Sí, les tres dones La Ronda Fleming evidentment són les que d'alguna manera porten la pel·lícula Però el Sjocmac ja té un seguit de pel·lícules té dos noirs previs pre-noirs per dir-ho així que diries que són misògens es tracta de dones que anulen el seu marit o el seu germà i són perverses i dolentíssimes en fi no tenim més temps per parlar del Sjocmac però és curiós Bé aquí en el cas de la a veure ràpidament no és una gran pel·lícula a mi no m'ha agradat del tot a mi tampoc la Kristen Stewart està bé és una actriu que no em molesta realment quina pel·lícula Spencer Spencer és un biopic sobre Lady Diana Spencer Spencer és el cognom diguem-ne de la família de la Diana abans de unir-se diguem-ne a la família de totes formes a veure ho podem dir perquè si van esperant això sortiran desabuts no hi ha la història del final de Diana no no aquí s'agafa un Nadal un Nadal en què ella se separa és l'últim Nadal que passa amb la família perquè a partir d'aquí es divorcia evidentment del príncep Carlos bé la Kristen Stewart fa un treball d'introspecció interessant transmet una cosa que pot sorprendre la gent perquè a veure que ningú no és exactament una pel·lícula geogràfica tampoc ens la estan deixant bé és una dona trencada és una dona absolutament que té problemes psicològics importants i entra en una melangia amb una nostàlgia de quan perquè resulta que allà al Palau on van a celebrar el Nadal justament està al costat de la casa dels Spencer d'aquí que es deurien conèixer en circumstàncies de veïnat per dir-ho així amb alguna cacera evidentment la seva família tampoc és que fos pobre eren gent de molt alta posició filo noble vull dir jo amb certes diguem-ne certs orígens nobles també bé la qüestió està que l'Estiu guarda aquesta psicologia trencada aquesta psicologia ella veu l'Anna Bolena si s'imagina la dona d'André Vuité que tots sabem que va perdre el cap literalment doncs perquè la veu com una encarnació ella mateixa s'identifica amb l'Anna Bolena perquè la veu bona quan la veu realment com una persona que és víctima del marit quan se la troba els passadissos allò és grotesc tu pots agafar com vulguis evidentment és una pel·lícula desconcertant i no sé si amb un segon visionat podríem intentar acabar de calmar les coses i analitzar-les més fredament però m'acabaria de cabrejar amb un segon visionat és probable a mi és una pel·lícula que m'ha deixat descolgat ho he de confessar és a dir és una pel·lícula geogràfica que li fa la pilota la Diana com a víctima que és una de les figures que sempre s'ha venut la Diana una mica com a víctima no és exactament això la pel·lícula tracta d'un problema psicològic potent i poderós jo diria que la pretensió va una mica per ensenyar-nos la seva ànima torturada i ferida per per la realesa britànica però però hi trobo a faltar una cosa jo qui és la realesa britànica d'on ve què ha fet no és el tema i d'això i d'això no s'ha no és el tema no és el tema no no però el mal que sent ella és que ella representa que té un interior que és molt més bo i humà que el de la realesa britànica però llavors parla una mica d'on està el teu conflicte no és torturada ella va torturadeta i arriba un moment que es comença a canviar vestits que allò també és un altre moment que dius bueno fruit dels seus diversos deliris però no diries mai quan mirava la pel·lícula quan mirava la pel·lícula no diries mai la pel·lícula que estava pensant quan te la digui diràs m'estàs sortint amb un estirabot estava pensant en Full Metal Jacket de Stanley Kubrick i et diré per què et diré per què com a t'entrada em sorprèn clar que et sorprèn et diré per què per un factor que és comú d'una pel·lícula i de l'altra l'enemic sempre és invisible sempre està lluny o sigui evidentment que aquí la família real surt però fixem-nos que triga com tres quarts d'hora a aparèixer perquè ella arriba a la casa els altres l'estan esperant pel sopar de Nadal ella no va no apareix només l'estàs veient amb ella la seva evolució les seves minyones hi ha alguna cosa que està bé perquè el moment de la fotografia oficial és bastant bo sí clar efectivament efectivament bueno hi ha molts moments divertits però a veure la família real està però està lluny no la coneixem de fet l'estem veient sempre justament com el que suposo que vol la reïn fer-nos creure que Diana l'avella com una mena de paret inanimada absolutament quadriculada amb uns rituals i amb una manera de fer absolutament invariable en la qual ella evidentment no encaixa i la complicitat d'ella amb el cap de cuina tampoc jo me la trago allò em sembla que és una passadeta però bueno això són llicències jo aquí no podria cuinar perquè no l'ha vist la que sí que estoy viendo es lo de la corona ah de crown de crown muy buena muy bien ambientada molt bé escolteu jo parlarem un altre dia perquè encara no s'ha estrenat però us tinc que dir que he vist avui en passa de premsa sis dies corrents de Neus Vallús i bueno que ningú que s'apunti tothom a aquest títol i que no se la perdi ningú i si hi ha alguna reclamació dieu-me'ho però em sembla que és una pel·lícula que val la pena veure-la perquè estem parlant de gent corrent amb problemes corrents i sobretot vist des d'un punt de vista d'humor que ja toca perquè la severitat d'aquests temps si a sobre la trasladem l'espectador amb tensió i amb problemes i i amb una actitud diguéssim de tristor doncs és molt més difícil de passar i si veieu aquesta pel·lícula veureu que es pot parlar amb humor de coses molt sèries en fi sis dies corrents de Neus Vallús i arribat aquí ja podem tornar amb el nostre amic Marcús i la música al cinema a veure la composició de temes pel cinema ha canviat amb els temps? molt molt ha canviat molt on estem ara? ara estem evolucionant molt tot aquest tema de les bandes sonores de com es feia abans a com es feia ara per il·lustrar-lo imagina-te avui en dia també una pel·lícula quan veus abans que es utilitzaven grandes decorades per fer una pel·lícula i s'utilitzava molta gent alli ara tot és amb croma i fer-lo per ordenador i eten grandes pel·lículas amb uns decorades impresionantes en el món de la música de cine ha evolucionat també paralel a tot això la tecnologia la tecnologia nos ha traído nos ha dado una facilitat para componer aquells 50 músicos que hi havia allí trabajando en direct ja no... jo te diria que el 90% de las producciones que nosotros vemos de películas y la música es digital ya no es orquesta orquesta real y lo que se suele hacer ahora mucho es hacer una fusión entre las dos cosas que esto lo utiliza mucho Hollywood ¿por qué? porque la electrónica te permite hacer cosas que una orquesta real no puede hacer pero también una orquesta real hay cosas que no puede hacer la electrónica entonces lo que hay que hacer es fusionar las dos cosas y sacar lo mejor de cada una de ellas esto lo hace mucho Hans Zimmer tú oyes música de Hans Zimmer y en verdad si te quedas allí orquestación hay cuatro allí pero el resto de todo es electrónica y ya este tema llevan muchas décadas utilizándose en Estados Unidos en Hollywood y aquí estamos empezando prácticamente ahora hace 10 años que estamos empezando a trabajar así el cine pero en Hollywood hace ya muchos años por ejemplo James Horner él ya trabajaba la electrónica con la orquesta pero tú lo oyes todo y todo es un conjunto y te da la sensación de que no que es todo una orquesta no, no no es todo una orquesta por ejemplo las voces que él utiliza normalmente son sintéticas son digitales pero porque a él le gusta ese sonido entonces ¿entonces qué hacen? en un momento determinado colocan por ejemplo qué sé yo un arpa una guitarra un piano mira también todo esto lo que varía mucho tiene que ver con el presupuesto que hay de una película una película es de muy alto presupuesto por ejemplo lo que hablamos la semana pasada que era de Borrán King claro era una película de presupuesto entonces se fue a Virrut a grabar allá con la sinfónica de Londres y todo lo que hiciera falta pero también hubo cosas que eran electrónicas dentro de esa música había cosas electrónicas después hoy en día hay películas que un presupuesto más bajo entonces se tienen a coger un poco más a lo que es la electrónica que el cine hoy en día cada día es más difícil recoger lo que ha costado una película o sea el cine está bastante tocadito hoy en día pues la gente ha dejado de ir al cine y cada vez más yo en aquest sentit soy muy pesimista yo pienso que cada vez y lo vamos a llorar después después tendremos la nostalgia de decir que antes íbamos al cine y yo creo que nos ha pasado esto que por ejemplo a mí una cosa que me crea mucha nostalgia es cuando cerraron el parque de atracciones y todos los niños con las maquinitas y ahora pasan los años y está el tibiado otra vez lleno de gente porque los padres quieren otra vez que los niños vuelvan a lo que éramos nosotros cuando éramos pequeños y yo cuando veo el parque de atracciones mucho y me siento nostalgia porque era lo que yo vivía de pequeño y yo creo que nos va a pasar lo mismo que en el cine vamos a ir cerrando las salas de cine y después con los años vamos a decir hemos dejado atrás una cosa algo muy valioso porque eso de ir a ver una gran pantalla con aquella música y con todo un público de allí que estás con la gente parece que aunque estemos todos sin decir pero estás compartiendo algo con otras personas nos están atomizando porque claro las pantallas cada cop son más grandes y hay pantallas de 80 pulsadas que vulguis que no son unas pantallas dins pero lo que es el tamaño de una casa evidentemente es una pantalla gran y muy barata y relativamente barata y con cinema también pero claro efectivamente la emoción hay una cosa que es insubstituible la gran área d'una pantalla com déu mana para res continúa ser un del que es no tiene res que a veure pero yo lo siento probablemente m'agradarà que d'aquí 5 o 6 años m'hagi de mossegar la llengua y dir doncs mireu m'he equivocat os lo juro que m'alegraria moltíssim pero tengo la sospita que d'aquí a 5 años las salas de cinema serán muchas menos de las que son ahora sí yo les voldría la desagradable la sospita la lamentaremos podria portar la contrària pero también sóc pessimista en aquests sentidos mira curiosamente aquest matí estaba esmorzando amb uns amics i els deia aquesta setmana es nota que ve Nadal tinc 10 passes de premsa i un d'ells em diu però escolta la gent encara va al cine i li dic jo no no és que no van és una lástima però no van i és una lástima i sortirem perdent perquè evidentment les pantalles grans acabaran desapareixent i tots acabarem veient les peliculetes bueno potser el que té sort posem una pantalla de 80 però una gran majoria amb una de 40 o amb una de 30 i que te pierdes muchos matices tu vas a un cine y escuchas una banda sonora ya y toda la sonoridad que se ha trabajado en una película y todo esto en casa lo pierdes pero totalmente no tiene nada que ver pues mira en aquesta línia venia la pregunta que volia fer ¿caldó una educació de la oída per captar la música al cinema amb els seus diversos matisos introduïda dintre de lo que és la temàtica i l'argument de la película ¿caldó una educació de la oída? no un instinto que és diferent jo lo canviaria en vez de que un oído con un instinto activarlo instinto eso sí hay que tener un instinto com un sexto sentido o sea para esto yo por ejemplo creo que un día te lo comente también a ti Pep que yo he conocido y tengo por internet amigos de que son grandes compositores escuchas unas composiciones que dices ostras este es de Hollywood o tal pero para estar allá y después les he visto entrar en concursos de películas que dicen a lo mejor te dan un trozo de película para que tú crees algo allá y caen en los tópicos o sea en los tópicos de escena de de amor tonita notas de piano de amor tal otro y entonces dices o sea aquí lo que estamos buscando ya que en el cine está todo inventado en verdad porque está todo inventado es dar otra lectura a las cosas que esto es lo que buscan los directores de hoy en día un director por ejemplo Agustí no quiere lo típico él te dice salte de lo establecido salte de lo común salte de de estas cosas y entonces hay que buscar porque por ejemplo una cena de amor es obvio que es una cena de amor tú ya lo estás viendo allá entonces esa lectura ya está y la pantalla ya te la está dando entonces tú tienes que dar otra cosa que aporte algo más a lo que se está viendo entonces que engrandezca la película si estamos viendo la cena de amor y pones notitas de amor de piano me estás dando lo obvio entonces y esto es lo que se busca hoy en día trabajar y esto lo hacen muchos compositores modernos hoy en día como es Hans Zimmer que también me gusta como aborda también las cosas James Hohner a mí también es una persona es un compositor que a mí me ha marcado mucho también lo ves que como aborda todo este tipo de escenas y todo lo que pasa cuando hay acción cuando hay acción no caen los estereotipos y eso y hoy en día evoluciona todo un poquito por allá ¿y d'on sorgeix la inspiración? tú m'has dit que l'altre dia ens esmentaves que tú rebies el guió y que comenzaves ya a treballar cuando todavía no hay ni imágenes ¿cómo va todo el proceso? la inspiración aquel momento mágico en que dices ya tengo la melodía yo creo que hasta ni yo mismo lo sé o sea yo sé que a veces coges una escena y estás con ella y una escena se te puede hacer dura y otra se te puede hacer muy blanda o sea me refiero que hay escenas que te cuesta más cogerle el tono y hay otras que a lo mejor las sacas más rápidamente a las que te cuesta coger un poco el tono pues las aparcas y dices bueno pues hasta aquí he llegado y después ya veré tal y lo de la inspiración esto que tú dices de la inspiración yo creo que que es algo que que no tú no lo puedes provocar es que es algo que viene por sí solo ¿no? o sea yo veo una escena y lo que intento hacer es fijarme si hay una escena hay varios personajes en qué personaje me voy a centrar primero o si me voy a centrar en la historia a lo mejor no me voy a centrar en ninguno de los dos personajes porque los dos personajes ya tienen suficiente fuerza que no hace falta darle más fuerza a ese personaje si el personaje mismo ya lo tiene en sí mismo entonces a lo mejor lo que necesita fuerza es lo de atrás es la historia que hay detrás de ellos entonces lo que hay que potenciar es aquello y a veces no a veces es un personaje que tiene mucha fuerza y para elevar el otro le tienes que dar un poco para traerlo al mismo plano que está el otro que a lo mejor se dicen muchas cosas no solo con las palabras que hay en una película sino hasta el sonido te está diciendo cosas que si tú se lo quitas porque yo cuando veo una película la veo sin nada de sonido la veo la más pelada posible y tú ves el resultado final no tiene nada que ver o sea te quedarías sorprendido y dices esta escena ni yo lo hubiese dado esta lectura si no hubiese habido todo todo el efecto sonoro que hay no solo de la música hasta el efecto sonoro que hacen que hacen los efectistas que te lo potencian todo para arriba es como la película de la escena de Caracol la chica es muda pero no es sorda y toda la sonoridad que te ponen ahí alrededor claro te crea un clima que todo ese sonido te lo sacan y se queda pelado y parece que la escena no te está diciendo nada o sea que hay no simplemente de un cine lo que se lee es lo que se dice sino también lo que se ve y lo que se oye aleshores hi ha una cosa que a mi sempre m'ha resultat molt enigmática i molt interessant de saber que és hi ha pel·lícules que un percentatge important de la pel·lícula tu estàs escoltant la música però en realitat no l'estàs escoltant tu estàs tu estàs per l'acció i la música evidentment t'està sens dubte que t'està transmetent sensacions però tu no ets com a espectador conscient de la música quan escollis és a dir suposo que això és una cosa volguda pel compositor quan escollis el moment en què la música ha de passar desapercebuda però ha de condicionar i quan escollis que la música s'ha de sentir s'ha de notar que evidentment és que pues depende de la fuerza de la escena o sea si la escena ya tiene fuerza por sí mismo no necesita más apoyo si la fuerza le falta le falta y dices aquí necesita apoyo entonces le tienes que dar para subirla para arriba porque si no se queda como pobre se queda como diciendo aquí pasa algo o tendrías que cortar imagen o alguna cosa es esto o sea es a veces dices tú ostras yo a veces lo comentaba un Agustí Villaronga digo es que esta escena tiene tanta fuerza los dos personajes que no necesitamos apoyo aquí para que hay que dejarlo en blanco sin música ni nada fuera es que ya tiene suficiente fuerza yo creo que hay momentos en que el silenci es la mejor música y es música y es música sí sí o sea no tienes que abordar todo no tienes que abordar todo tienes que abordar cuando hay debilidad o no solo esa debilidad sino que quieres potenciar algo que a lo mejor la misma escena no te lo está diciendo este es el tema ¿no? otra de las cosas que os quería comentar sobre como ha evolucionado todo también lo de la música que antes un compositor se ponía en un piano empezaba a tocar y estaba ahí pues escribiendo en una partitura ¿no? hoy en día esto no funciona así pero ya hace décadas que no funciona así pero para nada aquí ha cambiado cosa hoy en día se hace con con programas que son DAS que es como si tuvieras un estudio de grabación en casa multipistas o sea y tú te vas grabando cada instrumento es como si tú te fueras el señor multiorquesta ahora es el violín ahora es el chelo ahora es la flauta y al final creas la composición entera pero encima de esta herramienta lo que nos ha dado una flexibilidad que la orquesta no te la da que esto es lo que a mí te dan una escena de cine y esta escena por ejemplo cuando se está haciendo el montaje a lo mejor la cortan cortan unos segundos porque la consideran que es larga o le añaden algo más yo después con estos programas tú puedes alargar puedes acortar puedes hacer muchas cosas de la música que de otra manera que una orquesta que una vez está grabado ya no puedes tocar nada ya esta flexibilidad se te va y encima te permite después retocar todos los sonidos te permite hacer muchas cosas que después todo esto que se graba en MIDI porque tú cuando tocas el teclado ya sea el violín ya sea las violas ya sea lo que sea de la orquesta queda grabado en un archivo que se llama MIDI esto este archivo MIDI lo que es después lo que pasa con ello es que se pasa a un orquestista que así es como funciona el tema del cine este archivo MIDI tú se lo pasas a un orquestista al orquestista le dices que es cada pista MIDI lo que es este es el violín este es tal este es las flautas este es los trombones esto es tal y a él esto lo abre con un programa que se llama Sibelius que es lo que tienen hoy en día todos los orquestistas y ahí ya se le abre todas las partituras poniéndole que es cada cosa a él me ha puesto compositor que este es el violín este es el violín este es la tal esto es lo otro esto es lo otro y entonces aquí lo que tiene que hacer el orquestista es poner si estas notas de aquí son vibrato o son increchendo o que es lo que necesita cada una de las notas y eso es lo que nada más dibuja pero la partitura tú ya se la das porque está en el MIDI ese y ya queda escrito en todo esto y esto ha facilitado una cantidad de FN al compositor de cine pues tremenda que también era otra cosa que te comentaba a ti Pep que hoy en día hay gente que piensa que el compositor es todo es el director es el orquestista es el otro no esto es igual que ir al médico hay el médico de cabecera después te da el especialista en esto el especialista en el otro y en el mundo del cine hay esto hay el compositor que es el creativo el que crea la pieza para aquello y después está hay algunos que entran arreglista o no arreglista en mi caso no pues yo soy mi propia arreglista pero después entra el orquestista que este es otro no es el mismo y después está el director pero esto estos son otros otros oficios dentro del mismo oficio que se piensan que y el orquestista y el director ¿quién estas que estén? pues el director es el de una vez el orquestista le da todas las partituras y lo tiene todo él se lo estudia bien para dirigir la orquesta para que aquello pues sea tal como el compositor ha querido que sí, sí pero yo me refereixo tú has dicho que ahora muchas veces ya no surs a la orquesta no que hay una sí, sí hay una cantidad una barreja diguem-ne digital ah sí eso también esto no me lo no me lo entonces la pregunta es aquí el concertista has dit el orquestista el orquestista perdón y el director ¿quines funciones tienen? el orquestista lo que hace es de la composición que tú has hecho te lo pasa a partitura a partitura pero a través de estos midis estos archivos que tú le das a partitura escrita de nuevo no, a partitura partitura para que el músico lo pueda tocar claro el músico no necesita una partitura pero espérate un momento para decirte es que hay que mezclar esto si te vas a la orquesta la parte que se va a la orquesta de una banda sonora porque hay otra parte que no se va que es la electrónica que esta no va a ningún sitio simplemente se queda desde ya el ordenador a un mezclador y del mezclador ya es el producto final que la mayoría de las bandas sonoras que escuchamos hoy en día son todas digitales o sea vale la gran mayoría y en Hollywood también entonces solo hay como un 5 o un 6% que en verdad son orquesta son grandes producciones y también que no es toda es una parte una parte que hoy en día a lo mejor te cogen y te dicen bueno mira yo aquí digitalmente los violines no me llegan a hacer los matices que yo quisiera o el ataque o lo que sea entonces cojo unos violines y grabo los violines si los grabo realmente claro y lo utilizan para una escena que el director entienda que allí necesita este aporte o un instrumento en especial que dices a mí lo digital no me llega a este nivel entonces vas directamente a un músico que toque ese instrumento ese instrumento de verdad y entonces se le graba a él per tant l'orquestrista i el director son per aquesta part que es fa amb orquestra diguem-ne més que no pas l'altra que es més del compositor i de la reglista que en el teu cas ets tu mateix exacto eres tú mismo el que te haces los arregles el que haces escolta ara dintre de la pràctica del cinema i de lo que es la pel·lícula i tal està guanyant molta categoria el sonidista el sonidista i el compositor treballeu junts o per separat? esto es otro detalle muy bueno has hecho una buena pregunta tenemos que no tenemos que pisarnos ni unos a los otros o sea la música puede pisar los efectos de sonido igual que los efectos de sonido pueden pisar la música incluso el diálogo yo por ejemplo con el diálogo me tengo que estudiar muy bien los instrumentos que voy a utilizar porque hay instrumentos que no van bien con el tono de voz del personaje que incluso se entremezclan y te lo emborra todo te lo mancha entonces tienes que estudiar muy bien hasta todo eso para que lo que hay detrás no te esté manchando lo que hay y al sonidista le pasa exactamente lo mismo y a veces yo no soy otros compositores yo te digo como trabajo porque ya te dije yo que yo trabajo paralelamente tal como se va montando y también voy a muchas sesiones cuando el sonidista está también trabajando el sonido y también muchas veces vuelvo a retocar mi música digo vuelve a pasar esta escena que vuelvo a retocar la música porque veo que aquí hay un un emborro de todo lo que de lo que hay bueno no se no se escucha todo con claridad entonces tienes que coger y a lo mejor quitar instrumentos o cambiar el instrumento musical pero esto lo que te permite hoy en día lo digital que lo que decimos este es el avance que te permite lo digital y que lo analógico cuando ha sido una orquesta y ha grabado lo que tienes y ya no puedes cambiarlo lo que hay y esto nos ha dado una flexibilidad estas herramientas también y también la textura que te puede dar algunos instrumentos pasarlos por según qué aparatos electrónicos hasta un instrumento nada más un violonchelo tal le puedes dar una textura que el analógico no te puede dar pero también el analógico te puede dar cosas que no te puede dar a lo digital es aprovechar todas las nuevas herramientas que tenemos es aquel máximo partido yo es que estoy veient un paralelisme entre la vessant visual de la película y la vessant sonora en el sentit que antigamente no ahora desde que el cinema es digital evidentemente es fa digitalmente pero l'aspecte visual también se retocava a nivel de hi havia l'atalonatge por un seguit de cartrons anaven fent còpies més intenses o menys intenses amb un increment dels vermells sobre els verds o en fin després es tractava la imatge fotogràfica la tractava a través de de fer trampetes en el moment de fer els copions per després acabar de decidir el passar el negatiu i fer la còpia definitiva doncs com havia de ser tot però clar això que m'estàs dit és molt interessant quan has dit això que segons la veu de l'actor algunes notes o instrumentos algunos instrumentos no se llevan bien con ellos haver de vigilar aquest tema de les freqüències i de les tonalitats és ja això és tremendo perquè és una feina de xinès és encaje de bolillos però absolutament de xinès i que no s'aprecia el públic ho ignora completament però això el que dicim és que una cosa és que tu tengas la creatividad de componer que pots componer però a la hora que te den unes imàgenes és diferent no és simplement que tu eres un compòsitor de música sinó que tienes que tenir en compte moltíssimes coses totalment el fet de l'obra total l'obra completa clar encara que sigui la vessant de so evidentment ha de tenir present tota l'obra natural tot aquest sentit total és el que crea una harmonia de conjunt sí una cosa que estem a 54 ja passa el temps si te n'ha gust volia preguntar-te una cosa perquè suposo que també la gent és curiosa els nostres oients ho són llavors tu Marcus quan estàs entre un projecte acabat i un altre que té que vindre la teva vida de compositor per on transcorre mira jo antes de componer algo me tengo que preparar psicològicamente psicològicamente te lo digo en serio por eso yo digo que cuando estoy en un proyecto no entro en otro porque psicològicamente me he preparado o sea ya cuando empiezo a leer el guión empiezo a meterme en lo que es la historia empiezo a entrar dentro de la película me tengo que ver allí porque para poder hacer la ambientación que es lo que le va a la película necesitas estar dentro de la historia entonces cuando te metes en dos historias es como si te salías de esa historia y no estás entonces yo entre el trayecto de uno fíjate cuando termino una película es como si acabara con unos como nervios con una tensión que dices ostras ahora me relajo y me quedo ahí relajado y tengo que estar un mes es un postpartum sí, sí, sí exacto como no hacer nada y después te vienen ya las ganas de empezar otro otro proyecto y te tienes que ir preparando pero pero yo creo que tienes que estar preparado psicológicamente para hacer la cosa o si no no harás nunca nunca nada bien hecho será todo bueno lo que te decía escenita de amor cuatro notas tampoco porque es lo que te dice no això es semblant més d'un director he llegit o he sentit dir-ho directament que hi ha directors que quan acaben la pel·lícula quan ja està acabada o sigui a punt ja d'estrena és una sensació gairebé com un part perquè a partir d'aquell moment el nadó evidentment té vida pròpia tu ja no tens res a veure la pel·lícula m'imagino que en la vessant musical deu ser exactament el mateix és com un part sí és com un part i crea una tensió la criatura un cop està feta ja no pots fer res es va llogar sola i encima que exacto después ya no tienes control sobre ella una vez la has sacado ya no tienes control sobre ella ya tiene vida propia ella y otra de las cosas que te iba a comentar sobre también Agustí Villaronga que yo muchas veces cuando he hecho con él alguna escena él a lo mejor me había dicho pon música aquí y yo no se la he puesto y después me decía no pongas música se la he puesto pero después le he dado la explicación de por qué porque la escena he pensado que decidábamos resforzar esto y la otra tenía tanta potencia que no hace falta tal y muchas veces hemos coincidido que después a lo mejor tienes una visión primero de una película y tal como se va se va montando y se va evolucionando la película te das cuenta que necesita otras cosas que a lo mejor tú pensabas desde un principio que a lo mejor necesitabas y que va evolucionando también bueno yo creo que eso es un aport que tú le hagas al director que es muy importante porque claro ellos no pueden ser experts en todo y entonces por aquí tú le hagas de una forma o de una otra y él puede calibrar y decir no no me quedo con esta es que a ver una misma escena con diferentes músicas te puede dar diferentes lecturas naturalmente la misma escena vamos por un lado vamos para otro camino vamos para otro no tiene nada que ver o sea qué es lo que queremos potenciar de esa misma imagen o qué queremos decir de esa misma imagen porque es que se puede hablar de muchas cosas tens un minuto un minuto para decir la teva un minuto nada más bueno proyectos que haya ahora tenemos alguna película que sea de Dalí de Joan Francia que es la que estamos preparando para que se empezará a rodar en primavera y estoy también con audiolibros que también es algo que hacemos que están en Storytel con Cinema Book Studios que la voz que tenemos que es un chico que a mí me gusta mucho la voz que tiene porque tiene una voz súper profunda ¿y aquí para accedir a través de Google? sí Storytel lo anunciamos en la televisión pero los audiolibros que hacemos no simplemente son audiolibros de hablados sino que también hay un campo sonoro detrás hay música y hay sonoridad y el que pone la voz es Robert Kessner y Gupli Sajota y bueno gastamos también estos proyectos porque aquí queremos subir la cultura de la audiolibro que en Estados Unidos hay mucha y en Alemania también lo hay pero aquí en España necesitamos un poquito de empuje sobre esto bueno Marcos volem donar les gràcies per haver vingut aquests dos dies aquí ha estat un plaer tindre't i us volem dir a tots vosaltres que la setmana que ve ens apuntem a fer el pont muy bien es decir que us deixarem ara has llançat una gallina d'aigua freu us deixarem música per l'hora del programa i tornarem el proper dia 14 bueno moltes gràcies per l'invitació ha estat un plaer compartir aquests dies amb tu eb