Linklater i Boyhood, espies i musicals indie

Cinema sense condicions. Gràcies. durant milers i milers d'anys el predisposa a que apareixin condicions que potser sí que hi ha una predisposió genètica però que evidentment es desenvoluparà o no també en funció de l'entorn. Els especialistes recomanen incrementar la distància d'observació de la pantalla i sobretot no utilitzar cap dispositiu mòbil inclòs a la televisió en un indret que estigui a les fosques. La vicepresidenta per homenatjar l'escriptora Anna Maria Matute, morta el mes de juny. S'ha fet una lectura pública de fragments de la seva... I'm a senior ward that gives you a little free time Fins demà! Bona nit. Aquí estem com cada dimarts per parlar tots plegats en cinema sense condicions de cinema. El francès, en Joan i jo mateixa, Carme. Bona nit a tothom. Això què seria? Com la troika? És igual. Escolta, us he posat una cançoneta, m'estàveu dient, vinga va, que volem parlar ja, perquè m'agrada que intenteu endevinar pel·lícules i tal, doncs jo aquesta pel·li, la pel·lícula que correspon a aquesta música, mira, us donaré pista, us donaré pista. No cal, ens la pots dir directament. M'agrada una pista. Mira, és una pel·lícula que està basada en un àlbum, en un disc, curiosament, perquè moltes vegades les pel·lícules estan basades en novel·les o en altres pel·lícules. En aquest cas, és un disc d'un grup que es diu Bell & Sebastian. El fundador d'aquest grup es diu Murdoch, Steve Murdoch, em sembla, de nom Steve. i va decidir fer una pel·lícula sobre aquell disc que parla sobre una noia, que es diu Eve, Eva, i aquesta és una de les cançons. La pel·lícula, el grup que formen, es diu God Help the Girl, i és així de bonica la música. La música està bé, però no la conec. Doncs es va estrenar aquest divendres passat, no l'anterior, quan jo estava allà a Donòstia, la Batjo era aquest diumenge, i està molt bé, molt recomanable, és un musical, un musical d'aquests més o menys clàssic, molt acolorit, té de tot, té de tot, té parts dolces, té parts més amargues, més dures, però una relació molt interessant, molt bonica entre els tres personatges principals i uns moments sorprenents. Jo tinc una escena preferida. M'agradaria que la veiéssiu, llavors la comentem. Com es diu? God help the girl I en castellà com l'han traduit? No l'han traduit La traducció seria Déu ajudi a la noia Però vaja És això És un disc Després la pel·lícula Bé, bé, bé, la veritat és que m'ha sorprès, a part molt acolorit tot, amb uns vestits, un maquillatge molt maco, que és una cosa amb la que normalment no m'hi fixo. I és americana, és americana? O d'on és? Jo diria que és britànica, sembla, sembla, eh? Això hauria de consultar-ho, de mirar-ho, ara aquí una mica us ho dic. Es va estrenar, eh? Sí, sí, sí. Pots veure'n el Renault Florea Blanca, per exemple, que és on jo vaig anar, amb un grupet de gent. Molt bé. Bé, bé, bé. Ja sé que avui hem de parlar d'altres coses, però volia començar amb això. No, però podem anar dient el que hem vist, no? I si tu has vist això... Per exemple, la Carme ha vist coses, eh que sí? Ah, a veure, sí, a veure què hi penso. No fem pròleg ni res, ni expliquem de què parlarem avui. Bé, no fem pròleg, ja. A la primera part parlarem de les pel·lícules que hem vist. Jo he de confessar que de coses noves no he vist massa coses. Els que he vist ja ni me'n recordo perquè no em van agradar gens i llavors... Jo seguiria aconsellant, si els oïdors no ens van sentir, si els nostres oïdors no ens van sentir el dia anterior, seguiria aconsellant la pel·lícula espanyola La isla mínima, perquè és extraordinària, realment és una gran pel·lícula, molt ben feta, molt ben realitzada, amb un guió esplèndid, amb uns actors que estan meravellosos. I crec que és una de les millors coses, una de les coses més potents que es passarà aquest any a Espanya. Quan li agrada una pel·lícula al Joan... Ens ho transmet. Bueno, ja està bé. Vols dir que no és això el que podem fer? No és la que ha guanyat el festival per això. Ha guanyat una pel·lícula d'un altre director espanyol, curiosament. Magical Girl, del Carlos Bermúdez. Una pel·lícula estranya, diuen, no? Sí, sí, peculiar. Bueno, jo sé de gent que l'ha vista, allà, del grup que vam anar. I què han dit? Que molt bé, ja abans que guanyés i tot, s'havia sorprès. Havien comentat que era una pel·lícula molt, molt interessant. Però no puc dir res més. Però em sembla que aquest ha guanyat la direcció, eh? És a dir, han donat premi de direcció. Sí. Com a millor direcció. No la pel·lícula, o la pel·lícula també. La pel·lícula que ha guanyat, el director, és el de The Drop. No, no, no, no. Em refereixo a l'altra, a l'Isla Mínima. Ah, sí, sí, a l'Alberto Rodríguez, el director, també algun actor, té premi, sí, sí, sí, tens raó. Bueno, crec que sí, la veritat és que no estic segur, perquè està per allà de drop, de drop també, que... Sí, és aquella que vas dir l'entrega, no? L'entrega. Que no han estrenat una que es diu l'entrega, però no és aquesta, és una... Sí, és aquesta. Ah, és aquesta? Sí, sí, sí, és aquesta, ja es pot veure. L'han estrenat? Jo em pensava que era l'anestat de Barcelona. Barcelona i Rodalies. Bé, d'acord. Els cinemes que sigui. Si fem una presentació el que farem, jo puc explicar poques coses de novetats, us puc explicar si hi ha alguna cosa que he vist a la televisió que és antiga, però la Carme sí que ha vist coses noves i a més a més em sembla que no li han desagradat i per tant seria interessant saber què és el que ens aconsella. Bueno, a veure, l'última que he vist és el hombre más buscado, que va parlar d'ella, la Titiana, i li va semblar bé, però, i l'aconsellava com una pel·lícula més que pots veure... En canvi, no sé si quan vas a veure una pel·lícula que no te l'han especialment ponderat i vas una mica en prevenció o l'expectativa, si després t'agrada, li trobes més qualitats de les que el millor té. I passa al revés. Si t'han parlat molt bé, llavors també tens una certa decepció. Però bé, us la recordo, és l'home més buscado, el director és Anton Corbind, que és un holandès que de fet viu a Londres i per tant la pel·lícula és anglesa, i és un home que prové de la fotografia, de la fotografia de grups musicals i d'aquest tipus de personatge, I ha fet algunes pel·lícules, però jo crec que perquè l'Americana, per exemple, jo no la vaig veure i no sé què tal està. L'Americana és d'ell? Sí, em sembla que és d'ell. Jo no n'he vist cap, o sigui que jo la primera pel·lícula que he vist és aquesta i jo sí que l'aconsellaria. Clar, què passa? No està basada en una novel·la... Està basada en una novel·la del... Sí, d'aquell que es fa de ceres, com es diu, de l'anglès. Com es diu, no? No és aquest? Sí, sí, sí. Ara em surt el nom. Perquè ell ha fet bestsellers de tota mena parlant d'espionatge i de... No em surt el nom ara, però ja sé... Le Carré. Le Carré. John Le Carré. John Le Carré. És una novel·la d'ell, sí. És una novel·la d'ell que, curiosament, no és una novel·la de sang i fetge i d'estripamentes i de violència i de superpressió i de gran acció. No acostumen a ser-ho, no? No, però aquesta particularment és una pel·lícula de persones... que et fa reflexionar sobre uns fets i com funciona tota aquesta història. La pel·lícula transcorre a Hamburg, que és on es van fer l'aprenentatge i van fer... tot el preàmbul de l'organització per atacar les torres bessones de Nueva York el 2001 i, per tant, es va convertir en una ciutat especialment de focus d'on treballar sobre el yihadisme i sobre grups que alteressin focalment grups terroristes d'aquesta mena. Llavors, transcorren allà i què és el que realment té interès? Té interès perquè és, de fet, l'espionatge americà, l'espionatge anglès i després tal com funciona el món aquest de claveguera. El món aquest de claveguera sol funcionar, que això ja s'ha vist en altres pel·lícules, en grups relativament autònoms, que fan la feina més bruta de totes i que després el gran grup, la CIA i l'EME o el qui sigui dels grups potents de l'espionatge internacional, en aquest cas és l'alemany, finalment la gran acció la fan ells. Però tot el moviment de claveguera, de petit moviment, el fan grupúsculs autònoms fora del món i fora de la societat, en el fons. I aquesta és la base de la pel·lícula. Què la fa important? Home, que la fa el Philip Seymour Hoffman, que ho fa el William Dafoe. I després, no sé, la Nina Hose aquesta que fa l'ajudant del Philip Seymour Hoffman... va fer una pel·lícula que es deia Bàrbara no sé si és alemanya ella tu la vas veure el Jaume també és una pel·lícula que passa a l'Alemanya de l'Est i ella pretén anar-se'n amb el seu company a la banda oest i l'Estaci l'està perseguint i la segueix de prop i és la història d'aquesta dona ja ho feia molt bé a Bàrbara I aquí torna a fer un paper no tan important, secundari. Aquí el gran, gran, gran paper és el Philip Seymour-Holman, que fa obroda. És un home que ocupa tota la pantalla. Després, com a direcció, haig de dir que aquesta direcció enfoca els primers plans. Veus un home que és el Philip Seymour-Holman, que és un home gastat, un home... un home que a la pròpia feina no l'ha arribat a embrutir, curiosament, però l'ha desgastat profundíssimament perquè és un tipus de feina sense horitzó. I al fons és el que descriu aquesta plica i això ho fa magníficament bé. No vull dir com acaba i tal... Però és la història d'un noi que és xetxè, que arriba a Hamburg i arriba a buscar els diners que ha deixat el seu pare. És un diner de negre, és un diner brut, i d'activitats fora de la llei. Però ell ve a recollir aquest diner. I llavors és la història de la presumpció que aquest noi amb això vulgui utilitzar aquest diner al final per finançar grups terroristes internacionals. La pel·lícula està bé. el moviment de tota la història amb un hamburg molt ben descrit, molt ben descrit de racons, i, per tant, quan un veu on les zones de conflicte estan a totes bandes, poden estar a les clavegueres o poden estar a la pròpia superfície, però quan te les descriuen, al final has d'admetre que el gran problema són problemes humans. Clar. I per això la volia comentar junt amb una pel·lícula que ja us vaig dir que havia vist... Dos pel·lícules que havia vist aquest estiu. Una era Dos Vides i una altra Omar. Omar, tu sí que l'has vist. Sí, em va agradar molt. Llavors, clar, Omar, què és? Omar també és una zona de conflicte. Una zona de conflicte que és... No recordo si és Jordània o la França de Gaza. És Palestina, no? No és Palestina. Bueno, si és Jordània o la França de Gaza, una de les dues. Perquè és una franja que està governada per... per Palestina, però amb el territori presumptament israelí. I, per tant, allà què hi ha? Allà continua havent-hi la manera bruta de tractar-se el terrorisme palestí i la forma negra i bruta d'Israel. Això és el que colpeix més al final de la pel·lícula. No l'expliquem, però està molt ben interpretada. Aquest estiu, que hi havia tota la gran entrada d'Israel... Pel·lícules tontes i superficials, no? Aquesta que destacàvem. Sí. No, però és que a més van viure, per la tele de debò, tota l'entrada i tot l'atac americà i israelià a la França de Gaza. Per què t'ha sortit, americà? No. Sí, m'ha sortit, mira. Però és realment aquest moment. Allò que es diu... Aquesta... I quan veies la pel·lícula entenies que és un problema de molt, molt, molt difícil solució. Perquè tot el palàstic que viu allà dins només, només, només pot acumular rancúnia. No té cap altra possibilitat el tipus de vida que fan allà. Llavors aquests nanos s'acaben ficant... De fet és una història d'amor, eh?, la pel·lícula en si, és una història d'amor, sorprenentment, molt ben jugada. Aquesta que dius és la de... Omar. Omar. Una història d'amor que no acaba funcionant i que llavors resulta que, bueno, no diria més, però fiquem al final, que quan resulta que t'enteres de per què no ha funcionat és el que et toca... Et colpeix, et colpeix. Et toca profundament. M'ho puc imaginar. Havíem vist Paradis Now, m'imagino que també la cosa va per aquí. És el mateix director. Sí, sí, per això que ho vam comentar que era el mateix. Paradis Now, de fet, et presenta els dos perfils de nanos que ja estan enganxats al terrorisme, ja hi estan, i tu vius amb ells les hores últimes de la decisió d'autoimular-se o no. Aquest és el problema del Parc Disnau. I llavors són dos perfils diferents. I un, sorprenentment, que no és el més valent, per dir-ho d'alguna manera, és que finalment arriba al final. I l'altre opta per la vida, en el fons, i salta del taxi a l'últim moment, no sé si ho recordeu. Sí, sí, sí. Bé, no en tot detall, però sí. És una història molt ben explicada, perquè vius la història familiar, la manera de potenciar... L'heroïsme que suposa per aquells nanos i per tota aquella societat tenir algun familiar capat d'aquesta heroïsitat. Aquesta pel·lícula de l'Omar ja no és això, eh? No, no. Ja toca de peus a terra. Però diu que se li va ocórrer mentre estava rodant l'altre. O sigui, curiosament, ell ho explica, ho explica, que mentre estava rodant l'altre se'n va a donar a compte la manipulació que es podia produir en una situació d'aquest tipus i se li va ocórrer la història d'Omar. És que en canvi aquesta no surt del terra, està arran de terra, no hi ha cap heroi extraordinari, no hi ha ningú que diguis, magnificarà el grup. No, són grups petits que aprenen a disparar i maten i punto. I se'n surten com poden. I aquesta és l'única història plena d'odi, per una banda, i prena d'una grandíssima intel·ligència, perquè, clar, deixenganyem-nos tot l'exèrcit israelià com el Mossad. El Mossad, en el fons, és el grup d'intel·ligència, el grup d'espionatge millor del món. millor del món per sobre dels anglesos i els americans jo crec i en canvi és un lloc petit recordeu que són la gent que amb l'atemptat de Múnich els que van matar el grup que va matar van anar buscant després el Mossad van anar a buscar un a un i els va matar allà on estàvem això ho explica molt bé la pel·lícula Múnich però aquestes són pel·lícules si Aquestes pel·lícules de l'Underground... En canvi, Omar, el que jo li trobo magnífic és que la banda humana darrere de terra està estrordint. Perquè són nanos que el que volen és viure i enamorar-se i aconseguir... Ell és una parelleta que és una preciosa patata com a parella i allò és la vida. Doncs a aquesta gent el que no se'ls dona ni opció és a la vida. I l'altre, Dos vides, de què anava? I Dos vides, torna a ser d'aquest tema, també l'han fet aquest estiu. És una pel·lícula alemanya i la història passa a Noruega i és una dona que té una vida normal, està casada, té fills, viuen la seva mare, que per cert la mare és la Lee Woodman. Ah. Sí, sí. i la història final és que durant la Segona Guerra Mundial els alemanys van invadir Noruega i alguns van deixar embarassats algunes noruegues i llavors els noruecs van deixar que aquelles criatures se'ls emportés al règim nazi i per tant van quedar orfes a Alemanya allà es criessin en allà i allà creixessin I per tant... I amb quin motiu això? Perquè eren fills de nazis. i la societat noruega no podia... És a dir, que no és que deixessin, sinó que els van enviar cap allà. Els van enviar. Els altres els devien demanar. Jo no sé com va anar la història en particular. La pel·lícula aquí no es descriu, però el fons d'aquesta pel·lícula és que la protagonista, de fet, és filla d'una persona noruega que va tenir una història amb un nazi i llavors... Se parla de l'any 50-60? Sí, una cosa així. Més o menys, o sigui, després de la guerra... I per tant, el reclamen és alemany en època que els nazis no hi són, sinó que simplement perquè el pare és alemany. I llavors, aquesta gent, alemany de l'est, eh? Alemany de l'est. I llavors, aquesta, la història aquí, és que ella acaba sent una eina de l'estaci. Ja. una eina de l'Estasi que acaba treballant fora d'Alemanya. I, per tant, l'Estasi va utilitzar part d'aquests grupúsculs d'aquest tipus d'origen per establir-se en les clavegueres, perquè això torna a ser clavegram, de Països Lliures. I la història d'aquesta plegada és interessant, perquè... Qui és el director? Qui és? Jo no el coneixia, eh? És en alemany, no el dius? Mira, sí, és... Vale, vale, Siseib Levin, no sé, jo no el conec. No, si és el títol, no, no. Ah, perdó. La direcció és George Mas, no sé, no el coneixia. La pel·lícula està ben feta, la història és interessant. i torna a ser aquesta això les lligava les tres perquè un pensa en la gran pel·lícula sobre l'estasi sobre aquest tipus que és la vida de los otros no sé si la recordeu jo la trobo extraordinària segueixeu pensant que és una meravellosa pel·lícula l'he vist tres o quatre vegades i no em canso de veure-les és una pel·lícula que l'he tornat a veure més ja et dic tres o quatre vegades i l'última vegada que la vaig veure vaig pensar que era una pel·lícula molt rodona molt ben feta molt ben treballada amb un guió extraordinari i al final aquell que l'escriptor va pel camí, pel carrer de la ciutat, i veu com el senyor que era el que l'havia amb ell manipulat, ara treballa repartint les obres amb unes bústies, i arriba a la... a la vidriera on està el seu llibre que acaben de publicar i ell entra i veu que el llibre li han dedicat a ell jo trobo que allò és d'una força extraordinària i a més a més sobretot clar, aquí a vegades penso que el tema generacional hi pesa molt i per exemple el Francesc és molt més jove que nosaltres al millor en coses que no li interessen tant com a nosaltres per exemple, jo tinc la sensació que La meva generació, que vam viure els anys 60 i vam viure amb la il·lusió que la Unió Soviètica era el futur, que la rebel·lió comunista significaria el canvi del món i el maig del 68, tot això... que després, quan arriba la mateixa època, la invasió de Praga, dels tanks russos, i la gent comença a veure que allò no serà possible, i comença a veure decepció, i comença també, finalment, ja es veu la frustració que arriba un moment que la Unió Soviètica no funciona i s'enfonsa el mur de Berlín. Doncs, esclar, representa que una esperança que la gent havia tingut se'n dona compte que l'ha perduda. Llavors, en el fons, una pel·lícula com aquesta i d'altres més que s'han fet, Jo veig que a la gent jove no li acaben de dir res perquè és com si no hagués viscut aquesta dualitat. És com si, en canvi, a la vida de nosaltres tinc la sensació que el que ha viscut una il·lusió, que és la il·lusió que té ell, el mateix home que fa treballar per l'Estaci, en el fons ho fa per ideals. Per ideals, per ideals. Ell està convençut que està defensant una cosa en benefici de la humanitat. I a mesura que van passant les coses se'n dona compte que l'han enganyat o que no és realment així el que ell volia, ell es decep i llavors de la seva decepció surt el seu nou plantejament, que és el que fa el dia. Però amb això totes aquestes pel·lícules tenen una mica aquest denominat en comú, una il·lusió i una esperança dintre d'una ideologia, la que sigui, I després aquesta il·lusió i aquesta esperança es transforma en una vida que és de... de sota terra, no? La vida del contraespionatge i l'espionatge és una vida bruta. No hi ha manera d'aixecar-la, aquesta vida. O sigui, en aquesta pel·lícula de L'Hombre m'has buscado... De fet, el personatge, el final, el sentiment que tens és... Vols dir que això és alguna cosa? I llavors això sí que fa malbé vides. I llavors aquest és el ganxo. En la vida de nosaltres, ell, com si diguéssim, és una pel·lícula amb final feliç, com si diguéssim, en aquest aspecte. Aquest altre no, és una pel·lícula dura... Jo no sé si a mi em fa pensar tot això que estem comentant ara, una enorme pel·lícula, una gran pel·lícula que a mi, per exemple, penso que per raons generacionals em segueix interessant molt, i no tinc clar que a les generacions més joves els interessi pel mateix motiu, que és l'home de marbre de l'Andrei Bagda. Jo no sé si la coneixeu. Jo la conec però no l'he vist. És una extraordinària, per mi, pel·lícula que justament retracta des de dintre el món, diríem, de l'Alemanya de l'Est, de com es vivia, etcètera, allà. Però ho fa analitzar, és a dir, analitzant-ho des del punt de vista d'un senyor, com és l'Andrei Bagda, que era comunista, que s'ho mira des de dintre. Igual que podria ser el mateix paral·lelisme que podríem establir quan el guionista de les famoses pel·lícules del francès, del grec, perdó, que treballa de, què sé jo, com es diu, el... Jorge Semprún escriu moltíssims guions criticant, per exemple, la V, que és la Confession, que és quan Liv Montan, que representa el que va passar realment a la Unió Soviètica, i ell és un líder, diríem, de la Unió Soviètica, i el comencen a perseguir en l'època de l'estalanisme, i com ell, al fons, acabava sent torturat, etcètera, no havien fet absolutament res, no? Això està contemplat des del punt de vista que és àpoca del 68, està contemplat des del punt de vista d'un senyor com era el Jorge Semprún, que havia estat en el Partit Comunista i després se'n surt, i llavors a partir del moment que se'n surt comença a criticar l'actuació d'aquesta gent que eren companys seus i que ell els coneix d'alguna mesura de primera mà. A mi el que m'agrada moltíssim de l'Hombra de Marbre, que trobo que és una extraordinària pel·lícula, però no tinc clar que les generacions actuals tingui la mateixa força que va tenir per la nostra generació, és que, com que tu també comparteixes els ideals o vas compartir els ideals d'aquella gent en un moment determinat, quan aquests ideals es van ensorrar. I, a més a més, la pel·lícula critica les persones concretes que els van ensorrar, perquè això té una força extraordinària, té una força realment brutal. Amb tot això, me'n dono compte en aquest moment que no hem dit les tres parts que faríem avui del programa, perquè hem començat a parlar... De pel·lícules. De pel·lícules. Suposo que, com que he començat jo així posant una música, doncs ens hem despistat. Bé, no passa res. No ho dic perquè la idea era començar per parlar de les pel·lícules que més o menys hem vist... en Francesc ha parlat de la seva Caliagrati, que ens ha recomanat, la Carme de les seves. En una segona part, volíem parlar una mica del director Richard Linklater, i la tercera part, la pel·lícula que tocava, la pel·lícula del mes, que és Boyhood, que és una pel·lícula que tots tres hem vist i que volíem, en l'última part del programa, comentar. Jo, si voleu, podeu començar primer per parlar del director i explicar que Richard Linklater és un director de cinema i guionista nord-americà que té ara, pel que hi ha descobert, 54 anys i que s'ha fet conegut mundialment o que es va fer conegut mundialment a partir de la seva trilogia de les seves relacions de la parella que interpretaven la Julie Delpy, que feia de Céline i l'Ethan Hawke, que feia de Hesse. És una famosa pel·lícula que sempre va ser el Before en anglès, no? Before Sunrise, Before Sunset, Before Midnight. Són les tres pel·lícules que els tres personatges, els dos personatges, van successivament interpretant. La primera pel·lícula passa quan ells queden 23 o 24 anys aproximadament, 8 anys més tard ja la segona pel·lícula i 18 anys més tard ja la tercera pel·lícula que ha arribat l'any passat. L'última que és abans de mitjanit. Abans de mitjanit, que és l'última que ha arribat. Són parelles, són grans, tenen fills, etc. Cal dir d'entrada que Richard Lindlaker és un dels grans realitzadors independents sorgits als Estats Units a la dècada dels 90. i que encara que ha rodat diferents films, se'ls recorda especialment o se'l ha guanyat el prestigi que té actualment per aquesta trilogia de què parlàvem. És a dir, la primera és del 95, que és abans de l'alba, diríem en català, que és Before Sunrise. La segona és, com deia, nou anys més tard, el 2004, era Before Sunset, que és abans de... abans de... del capvespre. El capvespre, sí, tot el duríssim. L'última, que és aquesta que tu has vist, que és la del 2013, que és Before Midnight, que és abans de mitjanit. Sí, abans de mitjanit. Hi ha caçats tots dos. Hi ha caçats tots dos. Sí, que se'n van un cap de setmana, jo me'n recordo, això, que estan amb uns amics, deixen els nanos... I que arriben a Grècia, pensava que passa una part a Grècia... I es discuteixen allà. Es discuteixen i tot. Me'n recordo. Bé, doncs, val la pena dir que aquestes tres pel·lícules que s'han fet famoses i que són molt prestigiades a nivell internacional llueixen, sobretot, per una característica molt curiosa, que és que l'acció de les tres, i fins i tot diria de totes les pel·lícules importants que ha fet, transcorren en unes escasses hores i tenim com a protagonista el seu actor fetitge que és l'Etan Huac. El director aquest va néixer el 1960 a Houston, Texas. Va estudiar primer a l'institut, on va fer batxillerat, etc. i posteriorment va entrar a la universitat. Però no va arribar a llicenciar-se perquè es veu que, les raons que no ho explica, però que s'haurien de dir també econòmiques, va preferir anar a treballar a una plataforma petrolífera al Gop de Mèxic. Llavors es veu que, mentre estava sense trepitjar a terra perquè estava a la plataforma, i això passava durant llargues temporades, es va dedicar a devorar novel·les clàssiques de la literatura universal i les obres dels filòsofs existencialistes i és curiós perquè jo ahir a la nit vaig tornar a veure la primera pel·lícula abans de l'alba i em vaig adonar que és una pel·lícula que en el fons descansa o té la gran qualitat que té sobretot A partir de la base dels diàlegs que estableixen els dos personatges. Perquè és una pel·lícula, com totes les altres, que només són ells dos i no hi ha res més. A més hi ha l'espai i l'escenari. En la primera, com sabeu, passa a Viena, la segona passa a París i la tercera, com dèiem, passa a Difensos Jocs, però sobretot a Vacances i a Grècia. Els diàlegs són fonamentals, però els moviments també i el fons en què va col·locant el diàleg és d'una saviesa extraordinària. El curiós és que jo ahir m'hi fixava, perquè feia molt de temps que no l'havia vista aquesta pel·lícula, que hi ha diàlegs que duren 3 o 4 minuts i que la càmera està fixada amb ells de seves cares tant d'un com de l'altre i, en realitat, l'únic que dona moviment és que van amb tramvia, per exemple, i que llavors, com que el tramvia va passant pel mig de Viena, doncs vas veient... Es mou. Es mou, ja veia un cert moviment. Però el que és curiós és que no hi ha ni travelings, ni planos de moviment, sinó planos absolutament fixes, i que allò té una potència extraordinària, perquè em vaig donar a compte, jo la vaig veure amb la família, que tant el meu fill com la meva dona van quedar absolutament enganxats, no l'havien vist ells cap de les dues pel·lícules, aquesta pel·lícula, van quedar absolutament enganxats perquè la pel·lícula, o els diàlegs, els personatges, els actors, l'actuació, els diàlegs són tan potents que et quedes atrapat, és a dir, quedes amb una força brutal. I això que tu dius de no fer servir travelings ni moviments, que podíem dir més o menys artificials, en el sentit que has de col·locar tota una tecnologia perquè això funcioni, doncs li dona més naturalitat. Sí, senyor. Clar, vull dir, estàs en el, com tu dius, en el tramvia, en un transport... És com si tu estiguessis allà, gairebé veient-lo, gairebé mirant i seguint la conversa i amb ganes fins i tot de participar. La veritat és que té una habilitat per fer això que toma. El que jo no recordava és que ara estic parat, estic mirant aquí la informació i l'altre dia ho vaig veure i vaig pensar no, no pot ser que sigui aquesta pel·lícula. És que Richard Lee Leiter és el director també d'School of Rock. Sí, que es deia, aquí es va dir un altre nom, li van dir, no sé què era el 78. Vols dir? Li van canviar, em sembla, no? Li van canviar el títol. Ara t'ho dic, perquè busco el nom. Li van posar movida del 76. Pot ser? No sé, em sembla que no. Però vaja, tampoc estic segur, ara t'ho dic. Però sabeu quina és la de School of Rock? Jo no l'he vista. Jo no l'he vista, jo no l'he vista. Us l'explico així, com diu la Carme, sempre així ràpid. Comento perquè és una pel·lícula molt curiosa. És tot un manifest de fet... No, es diu Escuela de Rock. Estic mirant ara el títol en castellà. Escuela de Rock. No ha fet moltes, eh? Les més famoses són aquestes. Sí, sí, sí. No, però Escuela de Rock és que és una pel·lícula que va molt bé per passar a les escoles, però que no deixa de ser una mica com anar en contra també del que normalment l'escola fa. És el personatge de l'actor aquest, el Jack Black, el coneixeu, aquest noi, aquest home grassonet, que és així molt expressiu sempre i que més aviat destaca per això, per exagerar molt els gestos, i llavors arriba a una escola perquè hi ha una confusió, en realitat ell viu de no se sap ben bé de què, és un músic que no ha tingut èxit, viu amb el seu company de pis, que és un professor que va fent substitucions, I li arriba una carta dient que li arriba el seu company de pis. I ell, no sé ben bé, no me'n recordo com, doncs acaba fent de substitut d'aquella persona. Però, clar, sense tenir ni idea. Llavors el que vol és anar a cobrar i anar d'allò. Però comença a adonar-se que hi ha una possibilitat allà a l'escola, a la classe que té com a tutor, d'agafar la seva vocació musical de rock, amb la guitarra, amb rock clàssic, I fer que els nanos que canten i que són grans músics perquè porten molts anys, és una escola d'elit, una mica, llavors porten molts anys aprenent música i cant i solfeig, ens saben molt de música i tenen unes veus magnífiques, algun text. Més que ell. No, no, això per suposat. Doncs s'adona que pot donar la volta a aquestes habilitats que tenen els seus alumnes i anar cantant-los cap al rock. Llavors veu la possibilitat de treure tot el que ell té a dins, la necessitat que té de treure aquesta vocació de música i plasmar-la en aquesta classe. I comença, de mica en mica, a enganxar els alumnes amb aquesta música, els dona a conèixer, perquè no tenia ni idea, Llavors de mica en mica van tenint un projecte en comú que és guanyar un concurs, allò més o menys típic, però fet amb una gràcia especial i també fent una reflexió sobre el sistema educatiu, sobre què ha de perseguir veritablement, si ha d'aconseguir el que ell va fent de mica en mica, aconseguir que tothom estigui enganxat a un pla educatiu determinat, sigui el que sigui, i que tothom tingui un objectiu que vagi tirant no tant un contingut determinat, Llavors, és curiosa, és una pel·lícula, la veritat és que no té res a veure amb les altres, per això m'ha sorprès molt veure Rachel Lynn Leiter, School of Rock, que curiós que sigui dirigida per aquest home. Ni tampoc conec altres de les pel·lícules que ara esmentaré i que m'he quedat amb ganes de conèixer-les, tot i que la crítica que he llegit, que m'he estat documentant, diu que les que més destaquen possiblement i que les més han arribat al públic són aquestes tres que estic esmentant, però n'hi ha d'altres. Potser és curiós o interessant d'explicar que va ser, mentre ell estava a aquesta plataforma petrolífera, durant unes vacances, que va descobrir el cinema. Sobretot a partir del visionat d'una famosa pel·lícula del Martínez Corsese, que és Toro Salvaje. Es veu que això li va fer un impacte amb el Robert De Niro, li va fer un impacte brutal. És una gran pel·lícula aquesta. I ell mateix ho explica de la següent forma. Diu, aquell film em va fer veure a les pel·lícules com una sortida potencial per al que jo estava pensant i esperant per expressar-me. En aquell moment jo era un artista sense forma i Toro Salvaje em va fer descobrir el que jo duia dintre meu i potser no ho sabia. Llavors, sembla ser també molt curiosa, amb els diners que va guanyar en aquesta plataforma petrolífera, es compra ja molt jove una càmera... Que devien ser molts, m'imagino, no? Vas no sé quants mesos allà a treballar... I et tanques allà i cobres molts diners... Es va comprar una càmera superguït, un projector i material per muntatge. I després d'això es va engrescar a estudiar a 3 o 4 escoles de cinema. és una història molt interessant després es treballa a Austin que és la capital de l'estat de Texas i funda la Austin Film Society que és una associació en la que amb el temps arribarien a formar-hi part personatges molt famosos o molt coneguts com el Quentin Tarantino, el Robert Rodríguez, el Steven Sodenberg, el Jonathan Dem i molts altres el que és potser també interessant de destacar és que aquesta associació té, a partir de la seva fundació, l'objectiu de projectar i difondre cinema independent. I també cal dir que, com a conseqüència d'aquesta institució, que té molt de pes a Austin, resulta que Austin s'ha convertit en un dels llocs decisius on hi ha molts rodatges al marge de la indústria nord-americana de pel·lícules més o menys interessants i, evidentment, amb un pressupostos molt més baixos que els de Hollywood. I tot, sempre, i si anem independent. Bé, suposo que potència els anem independent, perquè ella ha fet, suposo, també... Clar, una pel·lícula com la que aquestes no saps fins a quin punt és independent. És a dir, jo penso que agafa elements de la independència, però a vegades també incorpora, perquè aquesta pel·lícula, aquestes que estem esmentant, van ser èxits, no diré que siguin rotunds èxits comercials com el Padrino, però van ser pel·lícules acceptades mundialment i que li van donar un prestigi. que definir el que és cinema independent no és moco de pavo, és una expressió més lletja, però es diu així. I a partir d'aquest moment, quan ja té aquesta societat, comença a rodar cinema independent, llavors hi ha una... Jo tinc aquí uns quants títols, però no els he posat tots perquè n'hi havia molts. El primer és It's impossible to learn to blow by reading books, llavors és una cosa que es veu que ell fa però que no acaba ni tenint ni distribució. Hi ha una altra que també de les famoses, de les conegudes, que es diu Stacker, que dura o li porta un any de rodatge i també un any només de muntar-la, d'acabar-la editant. Però, de fet, per ser honestos, en fa també d'altres, com aquesta que dèies tu. Jo tinc aquí una movida del 76, que també mostra a la universitat del 76 amb els seus alumnes, els seus problemes, i inclús utilitzant tècniques d'animació com la rotoscòpia, és a dir, no sé com anava exactament perquè tampoc he vist la pel·lícula. Però el que és interessant, potser, o destacar, o per centrar en el tema d'ell, és que Richard Lindlaker no es va consagrar definitivament, tot i tenir un cert prestigi en aquest món índia, en aquest món, diríem, de cinema independent. Movida, perdona, Movida del 76, que ara estic mirant aquí, que és que en anglès es diu Days and Confused, és a dir, marejat i confusos. I en Argentina es va dir rebeldes y confundidos, que seria una miqueta més equivalent. Sí, sí, tampoc la conec. Caray, la veritat és que... Té moltes, eh? Però deia que fins que no arriba a l'any 75, 1995, amb Before Sunrise, aquesta de Antes de que manezca, doncs no arriba, diríem, al prestigi i a la fama que avui dia tindria. Jo la vaig veure a la nit, us ho explicava fa un moment, i va de que, suposo que us recordeu, o si no l'heu vist, doncs és un nano que va en un tren, un noi nord-americà, que és el xicot Alethen Hauer, que té 23 anys en aquest moment, i que coneix en el mateix tren una noia francesa, la Céline, que és la Julie Delpy, que representa que és una noia europea, perquè la pel·lícula juga també amb els dos elements de si estem, diríem, amb un producte americà o un producte europeu, és a dir, i el contrast entre els dos personatges, l'un és europeu i l'altre és americà, El xingot convence la noia perquè es quedi a Viena, ell ha d'agafar l'avió de bon matí, i tota la pel·lícula no és més que una llarga conversa mentre passegen per Viena. Conversa que, de fet, dura tota la nit. I us confesso que és impressionant, els diàlegs, la càmera fixa, la senzillesa, i el gran risc que corre, perquè jo tinc la sensació que ell arrisca molt en fer una història que aparentment sembla que no té substància, i en canvi en base a la conversa que s'estableix acaba tenint una dimensió brutal perquè ja deia abans que es nota que ell ha llegit filosofia i es nota que ell ha reflexionat sobre aquestes coses perquè moltes de les frases són realment brutals hi ha uns diàlegs que a vegades com he dit abans duren 3 i 4 minuts i que la càmera no es mou de les seves cares i, per tant, ho aguanta perfectament, i tant el guió, els personatges, els diàlegs, t'atrapen en totes les consideracions. És una pel·lícula digna de tornar-la a veure perquè, reparteixo, és una petita joia. I crec que passa el mateix, per no allargar-me massa més, passa el mateix amb la que ve a continuació, Before Sunset. És a dir, que es roda 9 anys més tard amb els mateixos personatges. Curiosament, en aquest cas, tant la Julie Derpy com l'Etan l'ajuden en el guió. El guió serà nominat com un dels millors guions d'Òscars de moment. I aquesta on passa? Aquesta passa a París. Representa que ell, ja 8 anys més tard, ha esdevingut un escriptor. arriba a París a presentar en una llibreria la seva novel·la i ella, que passa per allà gairebé casualment, es troben i torna a repetir la mateixa història, és a dir, passen unes hores junts fins que ella ha de tornar a marxar, passen unes hores junts i reflexionen sobre el que ha esdevingut aquests vuit anys que han estat separats. En fi, l'Esteve Rimbau, que estava llegint aquesta tarda, que diu que aquestes dues pel·lícules són per espectadors disposats a gaudir d'un espectacle intel·ligent. Vol dir que és una pel·lícula amb uns diàlegs molt sensibles, molt acurats, molt treballats i molt interessants. L'última no cal potser comentar-la perquè fa poc temps que la vam comentar i ens estem passant del temps, que és Before Midnight, que és aquesta que avui va més tard, quan ells ja són a Grècia, quan ja són ja parella, i tenen fins, etcètera, etcètera. I penso que així podem arribar a la que ens toca comentar avui, que és l'última d'ells que acaben d'estrenar, que la crítica l'ha posat pels núvols, que és Boyhood, i que comença a rodar. Curiosament, ha durat 12 anys el rodatge. I 39 dies de rodatge i 12 anys per fer-la. Comença a rodar a l'estiu del 2002 i l'ha acabat l'octubre del 2013. Curiosament també, ho pensava ahir la nit, l'experiència del pas del temps que mostra Boyhood, que és l'element principal, no és més que les tres pel·lícules en el fons, és a dir, juntes. Ell deu estar preocupat per aquest tema, perquè en Boyhood, de fet, és una pel·lícula rodada al llarg de 12 anys, però amb 39 dies en total. I són dos nanos, dos germans, a la pel·lícula... Curiosament, jo no sabia... La nena és la filla d'ell. La nena és la filla d'ell. És la filla d'ell, sí, sí. Digues, digues. I estan... Des d'aquells són... Lorelei. Sí. Lorelei Linklecht. Això, és la seva nana. Que realment, sobretot quan és petita, té una vitalitat aquella nana extraordinària. I llavors està... Ells creixen amb la pel·lícula, però creixen de debò. Clar. Que tu tens el nano quan té 5 anys fins quan en té 18, que és el protagonista central d'aquesta pel·lícula. I llavors ell els ha anat agafant amb una història, amb un guió... consistent, que és el de la pel·lícula, que és la vida d'aquest nano, la vida d'aquest nano amb sa mare, que el seu pare se separen, llavors la seva mare després troba una altra parella, que té dos... Dos nanos conviuen allà, tenen uns problemes, també se separen, una altra parella... I una cosa que fa molta gràcia de la pel·lícula, que a mi m'ha fet molta gràcia, és que el nano, pels ulls dels nanos, descobreixes el que li passarà a la mare. És a dir, abans de que passi, el nano descobreix que la mare queda encandilada per un dels xicots que es presenten... Sobretot l'últim. Els homes que es presenten allà, i en canvi ell no li agrada gens a l'home que ell ha triat, no? Sí. Els dos, perquè ell està fent una... va a la universitat i la segona parella és un professor de la universitat i porta el nano perquè aquell dia està malalt el nano. i el porta amb ella i el nano està assentedet allà al costat i quan acaba la classe ella parla amb el professor i és veritat això que dius, és una observació que sí que me'n vaig adonar. El nano mira aquell i mira com es parlen ells dos I se'n dona compte del que passarà. I fins i tot valora l'home. Fa la careta aquella. Fa aquella careta que entens perfectament la valoració que ha fet d'un individu. I l'altre, que ella ja és professora d'un col·legi i fa una festa a casa seva amb els alumnes, hi ha un grup d'alumnes i hi ha un alumne que comença a fer-se l'estrella del xou d'allà, explicant el que ell ha fet, que ha anat a la guerra, i explica totes les coses. I llavors hi ha un moment també que es posa a veure i veu la seva mare quan vol mirar i pensa... I també li veus, i llavors ell ja és més gran, que allò ho intueix. És curiós. Està ben observat això que diu el Joan? Que això no passa a la realitat, eh? Jo crec que això passa a la realitat. És a dir, si tu és un nano espavilat, jo ho dic pel meu nano, però no en coses d'aquestes, però en coses de cada dia, te'n dones compte que el nano és més llarg del que tu et sembla que serà. És que nosaltres pretenem que nosaltres estem veient venir el que farà el nano i el que farà ell amb la seva vida. Hi ha un moment que el nano té 16 o 17 anys, no me'n recordo, i que la seva mare ha deixat l'altra parella i la parella que s'ha ajuntat és un alcohòlic i tal i qual... I ell no sap que ha començat a fer fotografia, guanya uns premis a l'escola i no sap el que ha de fer. I llavors hi ha un moment que la seva mare i el seu pare també, és a dir, els tres estan penjats allà en aquell moment. Hi ha un moment que el nano... Fa un tipus de reflexió així com... Vols dir que no estem igual tots? Vull dir que és com sorprenent perquè ell aterrissa d'una mare que és tan poc consistent com ell mateix. que no li és una... Sí que li és un... De fet, la mare i els dos nanos fan tota la línia de la història i el pare entra i surt, entra i surt, entra i surt, està sempre bastant més o menys, però la línia de la història és la mare. Quan els nanos se'n van a la universitat, que això per la concepció mediterrània i la concepció del sud d'Europa com és la nostra... Suposo que també va entrant, però... Encara no la tenim. No la tenim. Ella diu que ven la casa perquè ells ja se n'han anat i que se'n va amb un piset i tal. I el nano, que té llavors 18 anys i que se'n va al col·legi, fa una pregunta que fa... I els Nadals? Clar, no només diu aquesta frase, i tu vens a dir, vol dir que està molt bé de trossets de frases que van dient, perquè aquesta, que no és res, però en canvi sí que li notes el que està dient el nano, està dient, escolta'm, això ja s'ha acabat? I té una profunditat, una frase que no és res, i que després el nano continua fent no sé quantos, no sé què, però en canvi tu dius, l'encerta, i la mare continua explicant i tot, i veus aquella solitud a trist. Jo potser només li trobo una pega, que abans us la comentàvem tu també, que és que tres hores, quasi a durar la pel·lícula, potser és massa. És a dir, que penso que la història que està allargada i que s'aguanta en alguna mesura, però és massa. És a dir, potser amb una hora i mitja o abans de les dues hores hauria acabat perfectament la història i s'hagués pogut explicar perfectament. El que em sembla més original és que la mateixa idea que utilitza per la trilogia que hem estat comentant fins ara és la mateixa idea que de la pel·lícula. Simplement que mentre a la trilogia hi ha un guió, diríem, més o menys de ficció, aquí, en el fons, tens la sensació que el que he intentat fer és mostrar la realitat realitat. Perquè, en el fons, les coses que surten, les coses que es mostren, són del més anudia, del més quotidià. És a dir, no hi ha cap cosa que passi que diguis que això destaca o que això és... És anar passant cada dia el que segurament tu convius a casa teva diàriament. Llavors, em penso que la riquesa de la pel·lícula és l'originalitat, d'una banda, de tenir la idea aquesta. I està ben seguits. Ben seguits en el sentit que el pla no està enganxat al moment adequat... La relació entre els nanos, quan ell està amb el professor que té dos fills i els quatre, el tipus de lligam que s'estableix entre ells, que és completament diferent del que... del que hi ha entre els pares i ells, però en canvi n'és un que sorgeix d'aquesta manera de relacionar-se, està molt ben observat, està molt ben observat, o sigui que és un grandíssim observador d'aquells que fer cine consisteix en fer-te transparent o fantasma o invisible i entrar a la vida dels altres, és el que ell ha fet en aquest període de 12 anys d'aquest nano. o apretés a fer, clar. Ara, a mi em passa, però és una qüestió que és de formació professional, que com que en el fons tens la sensació, o jo tinc la sensació que potser això és massa real, massa realista, massa ajustat a la realitat, que les altres tres, com que hi ha més elements en alguna mesura de ficció, tenen més potència, tenen més força. És a dir, jo tinc la sensació que no és que sigui dolenta, jo penso que és una gran pel·lícula, penso que és molt interessant, però si la comparo amb la que vaig veure ahir la nit, doncs tinc la sensació que a mi m'atrapa més, m'enganxa més, la valoro segurament més i entro més, acabo i entrant-hi més, amb la d'ahir la nit, que no pas amb Boyhood, que l'he vist també la setmana passada. Aleshores, considero que és una experiència guapa, la crítica l'ha deixat de tot pels núvols. Penseu en dues maneres que ell ja va guanyar Guanya dos vegades, em sembla, a la primera, que hem esmentat, guanya l'os de plata del Festival de Berlín com a millor director. Sí, ara l'ha guanyat el 2014. Ara el 2014. El de Sondats també. És un senyor que té un prestigi. I a Sant Sebastià el premi. A mi em faria gràcia veure això d'aquesta mena de feina que ha fet al món del... dels documentals independents o semi-independents o aquesta mena de... Dóna la sensació que ha sigut experimentar, saps? Experimentar darrere, experimentar per arribar més o menys a una conclusió i és que segurament està fent ara el que ell té ganes de fer i el que ell té ganes de mostrar, perquè en el fons les tres pel·lícules aquestes i aquesta última jo diria que hi ha molts punts de coincidència, simplement que en una pesa també de la ficció, mentre que en l'altra és molt a bord de la realitat, no? I l'altra cosa que jo sí que trobo que té bona és que aquesta observació de l'estil de vida americana mirada des de dins està molt ben observada. I a més a més, de fet, ni la jutja ni la tira per terra... El respecte, sí. És un respecte extraordinari, és allò i allò és. amb això el trobo és això que et deia és un home invisible que s'ha ficat allà dintre i ha descrit i no l'ha descrit ni volent-se carregar la família ni volent-se carregar les escoles ell deu ser un personatge curiós ell descriu molt bé perquè té la potència del descriptor de la descripció profund perquè els descriptors superficials tu no te'ls creus i en canvi Aquí te'l creus. Te'l creus, te'l creus. Jo també diria que a Boyhood el que li tiraria en tot cas jo crec que sí que té uns metres de més. Jo us estic escoltant atentament des de fa estona, banalitzant el que dieu i no acabo de... crec que no hem vist exactament la mateixa pel·lícula. Ja ens ha sol passar. Cadascú ha vist una cosa diferent. Explica't tu la teva versió, aviam. Jo crec que, primer, més que un reflex de la realitat o de la història, us en recordeu? Sobretot, Joan, no sé si tu, Carme, has pogut sentir el problema de la setmana passada, però vam parlar de cinema utòpic. Aquesta pel·lícula jo crec que està completament entroncada amb allò que parlàvem la setmana passada. Sobretot, no sé si hem dit que el pare de les criatures és el Ethan Hawke, Sí, sí, és el mateix. No és casual, eh? No, no, no, clar. I el que fa... I ho fa molt bé, eh? Molt bé, molt bé. A part que ho faci bé o no com a actor, que efectivament ho fa fantàstic, però té un paper, una característica del seu personatge molt peculiar. I és que va sent el que d'alguna manera li dona... una altra volta de rosca a la vida que viu. Ell ha sortit de la seva vida, però no s'ha escapat, sinó que està allà per fer el que no fan els altres, el que la mare no arriba, perquè està massa ficada en guanyar-se la vida, en fer la seva carrera d'universitat, en tenir un marit o no, és a dir, en ser una dona... més o menys com tothom espera que sigui, doncs ell d'alguna manera surt d'això, fa una cosa diferent, agafa una altra parella i parla amb els nens d'una forma... els hi dona un discurs polític molt determinat, els hi diu una mica... Però que no se'l creu en ells, eh? No se'l creu ningú, però sí que... Ell sí. Però sí que té un sentit molt important en el sentit que és no només ideològic, sinó que també és humà. És a dir, humanament el pare els permet parlar de coses que amb la mare no parlen. Un moment determinat molt divertit, molt curiós, és quan ell comença, que la noia ja és adolescent, Però tu amb aquest nòvio què fa? Ell no està preocupat amb el fet que el farà amb el nòvio, no? No està preocupat que ella tingui sexe o no? És que ell és un home transparent, eh? És un personatge transparent i aquesta transparència és el que li transmet als nens. Com que més els veu de tant en tant, doncs això està bé. Una cosa que sabeu que ell és des dels 20 anys és, com es diu, aquests que només mengen coses vegetals. Ah, no, no. Vegà o vegetarià. Vegetarià, em sortia la paraula. Ell és vegetarià i sembla ser que això li ha portat a tenir unes concepcions bastant curioses. A mi, el fet que sigui vegetarià i amb això que estàs explicant em lliga. Doncs jo crec que combina més del que sembla amb les altres pel·lícules i amb la resta de la filmografia. No contradiu el que hem de fer. No dic que contradigui. Dic que d'alguna forma jo m'he fixat en altres coses. Vosaltres heu vist més els reflex de la vida americana, de la vida d'aquests nens. Jo els nens no els he vist com a protagonistes, curiosament. La mare sí. I el pare, tot i que no surten, però també, perquè quan apareix és molt important el que diu. De fet, la línia de la pel·lícula l'entrar i sortir de la vida dels nanos, que és el que fa el pare, de tant en tant apareix, de tant en tant desapareix, de tant en tant apareix, de tant en tant desapareix, i dóna justament una continuïtat. Però això sí que és un reflex de la vida americana. Podem continuar al llarg d'aquesta primera part de la temporada, anant reient cosetes d'aquesta pel·lícula, perquè en té moltes, clar, són gairebé tres hores, com dieu, i ara ja hem d'acabar, hem anat sentint per cert, des de faia estona, la banda sonora de Boyhood... Escolta'm, a tu t'ha agradat? La pel·lícula? Sí. Molt, sí, sí, sí. No em sembla una pel·lícula perfecta, però molt, la veritat. Em va agradar potser una miqueta més l'altra, que he comentat, la de God Help de Gell. Però bueno, continuarem parlant. Jo crec que són dues pel·lícules, tant una com l'altra, que podem continuar dient. Joan, ràpid, ràpid, ràpid, 10 segons. I la setmana dient a Leo Carrax, presentat per la Cocó, i els films de Leo Carrax per la Tiziana. Perfecte, doncs fixa't tu, les dues d'estrelles de la temporada passada les tornem a tenir aquí. Les dues estrelles estrangeres. T'acomiadem amb la pel·lícula, amb la música de Boyhood. Fins la setmana vinent. Bona nit.