Locas de alegría, Your Name i David Lynch: anime vs manga i la ideologia al cinema (Walter Benjamin, religió i propaganda)

Cinema sense condicions Si lo que tú quieres es herra, tú la vas a tener, así que no me busques, que me lo vas a encontrar, ¿eh? ¡Eduardito! ¡Eduardito, tú qué haces allí, mi vida! Yo no te tengo avisado que no quiero más juntaderas con la chiquita mierda esa. Pero es que además, ¿qué tú haces hoy aquí? Tú no tienes que estar en la escuela. Porque hoy es sábado. Sábado. Mira, mira, por favor, ronco, ronco, dale, para la casa. Y tú has vestido que lo tengo, porque tú sabes la última vez, la próxima vez, te despringo toda. Bueno, com sempre, aquí darrere el control de so, els que posen les musiquetes i això, ens desconcerta. Perquè avui no ha posat música i ara li preguntem, hola, Francesc. I què és això que n'has posat? És una pregunta, hola, Carme, resposta. M'agraden les teves preguntes. M'agrada que em facis aquesta pregunta. Aquesta pregunta l'estava esperant. Què és això que n'has posat? Tu ja ho saps, John, perquè ho miraves... A veure, jo us explico, jo us explico la història. Jo no vaig al cinema, no sé, no hi ha manera. Com a molt alguna cosa de curtmetratges, el Mekal, com la setmana passada, us vaig explicar que havia vist 10 pel·lícules, però clar, totes curtetes. Llavors, mira, ja aprofito la ràdio. Totes curtetes, què vols dir? Ah, curtmetratge. I llavors... Ja han tret el pianista dels cines, eh, Francesc? Els pianistes ja els han tret. Ja els han tret, sí, sí. Ja, vull dir... Però encara... Quan hi vagis, que no et sobti. Encara no hi ha veu, no? Vull dir, la gent fa... No, no, no, això no... No, no, ja veu, eh? Ja veu, ja. Sí, incorporada. Ara em diràs que el cinema és en color, ja. Sí, sí, sí. A vegades en 3D. Serà possible. En 3D. Bueno, bueno. Anima't, Francesc. No, no, si estic animat. Precisament el que us volia explicar és que... La indústria et necessita. Bueno, ja us explicaré si la indústria et necessita o si jo vull aportar alguna cosa a la indústria. Però la qüestió... Bona nit, Francesc, què ens has posat? La qüestió és que com que no vaig al cinema, doncs aprofito que vingui aquí a la ràdio per veure pel·lícules. Mireu-hi, aquesta és la pel·lícula que estic veient ara, perquè la vaig llogar l'altre dia a Filmin, que és una plataforma, és un videoclub així per internet que està prou bé i no sé per què a casa no em funcionava. I aquí va de meravella, tu. Es diu La Puerta Abierta. És una pel·lícula de fa un parell de temporades que en Joan quan li he comentat... Em sona el títol. Sí, bueno, les pel·lícules són vàlides, siguin de la temporada que sigui. És a dir, del 2016 està dirigida per la Marina Cereseschi, que no sé què més ha fet o si ha fet alguna cosa més, i, bueno, és de la vida mateixa. Vull dir, una comunitat de veïns amb la... Ah, tu n'havies parlat una altra vegada ja. És possible, és possible perquè vaig parlar amb un amic que em va dir l'altre dia tu em vas recomanar una pel·lícula que ja he vist, està superbé, i dic, ai, no, doncs no me'n recordo ja. La qüestió és que està protagonitzada per la Carmen Macchi, que és rosa, una prostituta, que va heredar l'ofici d'Antònia, la seva mare, i que hi ha, bueno, la mare que ara es creu Sara Montiel, la mare és Terle Pávez, vull dir, portentosa Terle Pávez, i que converteix aquesta mare, eh? la vida quotidiana de la filla, de la rosa, de la Carmen Macchi, amb un infern. I el diàleg que has posat és la Carmen Macchi amb un nene? No, no, no, no, no. Eren algunes de les veïnes de la comunitat que estàvem barallant entre si perquè veiéssim, no?, la sordidesa del dia a dia d'aquesta, d'allò, i la veritat és que la pel·lícula promet molt, així que, bueno, potser, doncs, algun dimarts més fareu alguna cosa així com aquesta. Molt bé. La qüestió és fer coses diferents, no?, en el cinema sense condicions. Doncs vinga, presentem avui els que estem aquí, perquè arribarà d'aquí una estona el Jaume, que avui li toca presentar un tema, el tema que vol fer és la ideologia i la filosofia al cinema, i ho farà, doncs, a la segona part del programa. En aquest moment estem aquí presents, has sentit ja el Francesc, Aguilar, com sempre, darrere, amb el control de sort i dels vidres, controlant-ho tot. Jo continuo veient la pel·li, eh?, si no us importa. La Carme Nebot, que està a la meva esquerra, i en Joan Cerdà, que està a la meva dreta. I en Pol també vindrà. En Pol vindrà també, m'han dit, una mica més tard, que arribarà una mica més tard. Molt bé. Primer, farem com sempre dos parts, dos grans parts, una primera part que parlaríem de les coses que hem vist, de les coses que recomanem, de les coses que val la pena que veieu. Jo, en concret, també n'hi he vist una. Ahir ens vam passar una cosa, curiosament m'ha sorprès molt, és una pel·lícula de dibuixos animats, que es diu Your Name, després en parlem. I la Carme sí que ha vist una pel·lícula, per tant, primer, farem una mica de les pel·lícules que hem vist, i després, en tot cas, la segona part, quan ja hagi arribat el Jaume, faríem el seu tema. Carme, tens la paraula. I el Joan no ha vist res? El Joan Sardà? No ha vist res aquesta setmana? Sí, sí, sí que ha vist. Sí, alguna cosa. Ah, ah, ah. Sí, sí. A banda que m'ha comentat que la que jo he vist ahir, abans sí, també l'ha vist, i per tant m'ha ajudat. Doncs vinga, va, que escriu-hi les espaces. Jo he vist Locas de Alegria, que és una pel·lícula del Paolo Virgi, que ha fet moltes coses, però jo la que recordo, la que recordo és Capital Humano, o una cosa així, perquè l'he buscada. Sí, Capital Humano, sí. Sí, el Capital Humano. A mi me'n va sorprendre, aquella pel·lícula extraordinària. No la recordo. I la fa la Valeria Bruni. Ah, és molt bona aquesta, eh? Aquesta és molt bona. I a més, és una pel·lícula molt ben travada, perquè té un suspens, és un... fa la contraposició entre... que aquí també la fa, entre la gran societat italiana, Aristòcate, Burgessa i del Gran Capital, i la resta que viu com pot. I llavors és un... i això el Capital Humano, atropellen un nano que va amb bicicleta i és tot una... està feta amb tres trossos que els temps estan canviats i tenia molta gràcia. I era una pel·lícula que ja vaig pensar que la Valeria Bruni... És molt bona, molt bona aquesta. Sí. Sabeu que és la germana de la Carla Bruni? És la germana, és la germana. La germana. La germana gran. La germana gran. La germana gran. La germana gran. Molt bé, molt bé. Bueno, de la mateixa mare. Del mateix pare. No. Sí. No, justament. El pare... És igual, ara no farem aquí un cotilleu. S'ha fareig, s'ha fareig. Justament no són del mateix pare. No? No. Vale. Però bueno. Jo pensava que era del pare i... Sí, però el pare sí que li dóna el nom. La mare surt de la pel·lícula. La mare surt... És la mare de la Valeria Bruni que surt de la pel·lícula. A veure, aquesta, la pel·lícula Locas d'Alegria, què puc dir jo? Doncs, puc dir que si algú vol veure un aire del Fellini, l'hi troba. I si algú vol veure una actriu que fa pensar la Manjani, també la troba. Perquè la Valeria Bruni de Tedeschi és una dona, compra la pantalla amb una vitalitat que transpua tot, de l'estil, sobretot de l'estil que és italià i és a l'estil de la clàssica, del cine italià clàssic, que era la Manjani. La Manjani és una força de la naturalesa, que la dona. jo trobo que la Valeria Bruni Tedeschi té aquest tipus de força quan l'està a la pantalla. Desborda. Desborda. Senzillament desborda. Que a la Manjani ja li passava això. Oh, i tant. En sevol dels personatges, allò era un torrente, no? És una força extraordinària. Doncs aquesta noia l'hi té. I el que és curiós és que ella es pot desdoblar en actriu francesa quan fa pel·lícules franceses, que és la perfecta burguesa francesa, i pot fer aquesta rauixada italiana que li surt tan i tan bé. I que quan vol és la Valeria. com que ella ha viscut la joventut a Itàlia i ja més a davant a França, perquè, bueno, justament... Als 70 se'n van per les brigades roges. Les brigades roges amenacen a son pare que era milionari i fan que la família s'exiliï a França, no? Sí, sí, sí. I aleshores ella serveix tant com a actriu francesa que com a actriu italiana. És curiosíssim. Sí, sí, sí. Sí, perquè a més... Clar, ella el tipus d'elegància que ella té físic és un tipus d'elegància que pot ser francesa. i quan es deixa anar que passa en aquesta pel·lícula llavors li surt quasi... A França... una Mañani o una Sofía Lóra, en cas, si entens? A França té un prestigi brutal. O sigui, és una de les artistes segurament més considades a França. I com a directora també. També ha fet llecció, sí. Va fer una pel·lícula extraordinària que es deia no sé què, d'un camell, vull dir, és una cita bíblica. Ah, sí? I era la seva primera pel·lícula com a directora. No n'he vist cap. magnífica, magnífica. Una cosa d'un humor espaterrant i molt ben feta. Aquesta pel·lícula de què va? Doncs, és una... està centrada en un centre, un centre psiquiàtric, un centre psiquiàtric ha de ser d'un estil no... no... no rígid i no establert amb els cànons que un pensaria perquè té... és la banda que jo dic que és de Fellini. Per tant, però en canvi el color que té allò allà dintre, el tipus de personatges que surten, surten tots els... està molt bé, molt bé agafat al món d'aquest centre psiquiàtric que recull gent diversa i els que el porten també ells són no a l'uso que diries tu com a psiquiatres o infermers inclús les monges que surten ara que també són noies peculiars. El món aquell està molt ben agafat. Llavors, la Valeria, el personatge que fa la Valeria Bruni Tedeschi és una persona que està internada que pertany a la gran... a l'aristocràcia italiana i l'altre personatge crent és una noia que ve d'un intent de suïcidi i d'un homicidi i que també està internada i que és l'altre moneda que sí que jo diria que el Paul Orbirsi fa aquesta dualitat fa l'aristocràcia i aquesta nana que és una desgraciada des del principi fins al final però és una desgraciada que ho fa extraordinàriament aquesta noia és la Miquel R. Massotti jo no la coneixia però t'asseguro que fa un paperàs fa un paperàs i llavors el que passa que al costat de la Valeria queda una mica però ho fa molt bé sí i tant ho fa molt bé amb una gran ductilitat de persona i per tant estan molt ben trebades les dues històries i no explico gaire res més de què va però sí que crec que és una pel·lícula que val la pena és una pel·lícula que no va de malalties psiquiàtriques no va d'això va que la vida fa tristesa i fa i fa amargor depenent de la personalitat que té caduna i de com es pren la vida i el que la vida li dona i això és molt més profund inclús que anar només d'un centre psiquiàtic portat d'una manera no estricta és una altra cosa de fet és una pel·lícula sobre la llibertat exacte exacte i és una pel·lícula sobre la llibertat que ha agafat aquests dos personatges els ha posat allà dintre i els ha desbordat i ho ha fet bé perquè inclús el guió està molt ben fet perquè el guió trava bé i la pel·lícula t'interessa des del principi és més una pel·lícula que sos cansadíssim perquè t'impliques molt sí i perquè allò saps però és una pel·lícula que jo sí que recomanaria perquè he vist el que ja actualment penso que és tenia ganes de veure-la però no havia sentit coses però és que ara després de sentir els vostres comentaris que ella me n'havia parlat i me n'havia parlat bé doncs l'aniré a veure és una pel·lícula perquè tampoc hi ha tantes coses bones és que clar jo destaca molt en la cartellera que hi ha ara és que hi ha una cosa vaig veure aquest altre un home anomenat Ove que és una sueca que home tampoc és que la tiraria als escombraries però a diferència d'aquest i que té una certa gràcia perquè és un personatge un personatge aïllat un personatge tancat amb si mateix que a la societat no li importa però que és un quadriculat i que demana a la societat que la societat s'escomporti com són les regles que ell té al cap que per tant això és un impossible com es veu a simple vista doncs és aquest tipus de personatge i llavors és un personatge que es transforma al llarg de tota la pel·lícula amb uns veïns que venen i que li donen un aire que ell no està disposat a acceptar però que finalment és receptiu això bueno la història en si bé és un home que s'ha quedat sol sí la seva dona i llavors la dona la tenia idealitzada se li ha mort aleshores ell ha quedat descol·locat en el món però és un home descol·locat sempre sí perquè ja ha perdut el seu pare de jove ha heredat la feina del seu pare sempre ha sigut molt rígid sempre ha volgut que tot sortís a partir d'unes normes molt quadrades un cartesià d'arreu sí sí llavors clar i bueno ja es veu que al final haurà de fer un canvi perquè és clar no pot ser que continuï tota la pel·lícula amb aquesta rigidesa però tot i així a mi la veritat haig de confessar que aquest tipus de món que de la societat sueca no m'acaba d'enganxar i hi ha un punt en què no l'acabo de trobar creïble perquè realment realment la societat sueca és extraordinàriament individualista solitària i molt aïllada cada un d'ells la pel·lícula aquesta quasi és una un clam al contrari i no sé si m'ho acabo de creure amb aquell tipus de societat és que Iman Berman em va fer molt mal en el sentit de reflectir la societat nòrdica té unes altres connotacions que no té la societat del sur i nosaltres som mediterranis i moltes coses i costa a vegades almenys a mi per això que és una pel·lícula que inclús té un cert humor l'actor és molt prestigiós l'actor el fa molt bé l'actor principal tots els actors estan magnífics és molt conegut a Suècia és un senyor molt reconegut i tal ha fet moltíssimes coses i jo no recordo ara no tinc present les coses que l'he vist però sé que és un gran actor és a dir que és un senyor molt prestigiat jo he buscat com que he de fer alguna cosa he buscat el títol que em feia gràcia saber de la primera pel·lícula de la Valeria Bruni Tedeschi que estava intentant dir el Joan Sardà i a veure si ho dic bé es diu Il est plus facile pour un chameau és més fàcil per un camell és aquella cosa bíblica que deien que és més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no pas que un dolent entri al regne del cel o alguna cosa d'aquestes i que és una traducció incorrecta de l'ara meu en realitat no és un camell sinó que és un fil una corda gruixuda una mala traducció vull dir que no té sentit un camell hagi de passar per una això no se li ocorreix a ningú jo he sentit moltes versions de la qüestió aquesta sembla ser que l'agulla no és una agulla sinó que era un lloc on on hi queia aigua i llavors hi havia com un forat i es veu que el forat un camell no hi cabia jo és aquesta no no m'hi faré fort perquè la teologia no és la meva predilecció però jo sé que algun dia un capellà m'ho va explicar d'aquesta manera dedicarem un programa a aquesta fase sí a veure de quin any és això del 2002 després ha fet alguna més actrius que no la trobo un cható en italí un cható en italí les tres germanes alguna cosa el més curiós de les pel·lícules que ha dirigit la Valeria Bruni és que són autobiogràfiques per exemple aquesta és més fàcil que un camell doncs són les les les dues germanes ella fa d'ella mateixa i la Chiara Mastrojani fa de Carla Bruni i llavors hi surt una mare que després en el castell a Itàlia el cható en italí ja és la mare de debò bueno la pel·lícula de la la mare la mare que surt a les bloques d'alegria torna a sortir perquè es veu que la senyora que té 86 anys exactament sí però és una senyora molt intel·ligent i etcètera em sembla que era concertista de piano aquesta senyora jo crec tota la família té jo crec i bueno és una presència extraordinària jo la voré fa un personatge molt curtet però domina la pantalla també ja ja ja Joan què has visto? i el Pol no el presentem ni res hola ha arribat el Pol que no ha presències ha arribat un fantasme aquí que s'ha presentat i t'està parlant i quasi no he tingut temps ni de veure qui era i les has vistes aquestes que deia no precisament aquesta no vaig anar jo tampoc vaig anar jo tampoc vaig anar està bé doncs sí recomanable està arribant el Jaume que sí que l'ha vist la pel·lícula si esperem tres segons encara farem un monogràfic dedicat a la pel·lícula que de fet en italià es diu La Pazza Gioia La Pazza Gioia seria l'alegria boixa bueno a mi el títol que s'ha posat aquí no el trobo sí és que no té massa gràcia no té massa gràcia és que parlem espanyol sí que sembla Locas d'alegria perquè Locas d'alegria com? no? la títol espanyol és Locas d'alegria és una connotació és diferent aquí a Espanya perquè a més no és alegria ben bé lo seu és llibertat però sol ser i li volem preguntar tu has vist Locas d'alegria? no vol ser literal sí i què tal? també tothom hola Jaume jo sempre estic amb aquest tema i lògicament però jo crec que no és aquest tema fixa quin tema quin tema el tema el tema de les problemàtiques mentals però jo crec que aquest no és el tema d'aquesta pel·lícula no l'és no però això no va bé que de tota manera de tota manera sí que o sigui encara que diguem-ne que tu dius que no és aquest tema no, jo crec que la pel·lícula no va d'això el que sí que és cert és que hi ha un moment que diu estem parlant de bipolaritat o sigui en definitiva persones que tant poden estar molt altes molt baixes i això sí que ho tenim en la pel·lícula i llavors l'altre l'altre xavala estaria més emmarcada en el en el toc que es diu no? que sí l'has vist tu també aquesta? no el toc que és aquest aquest trastorn compulsiu que en definitiva moltes vegades això ve precisament perquè s'ha produït un fet traumàtic a la teva vida i el trauma després ho sabem en tot cas no ho explico si no l'heu vist i és clar vull dir és que aquests dos trastorns mentals almenys jo sí que ho veig així no tenen gairebé res a veure senzillament són molt diferenciats i lògicament fan una convivència i això és aquí està la gràcia de la pel·lícula molt molt la veritat és que a mi m'interessa moltíssim és que a vegades és això segur que pot ser millor millor interpretada crec que no perquè és genial és molt bona i pot ser millor perquè esclar aquests temes es poden tocar de mil maneres en mil situacions diferents però la veritat penso que resulta molt bé la pel·lícula molt bé per tot si més no almenys per la meva persona que estic ficat en això gairebé 24 hores al dia per no dir 24 doncs lògicament em va interessant hi ha una influència molt gran dels moviments antipsiquiàtrics que hi va haver a Itàlia durant els anys 70 que es van recollir en un documental que es deia Mati Deslegare que seria bojos de deslligar allò de locos de atar doncs locos de desatar perquè hi havia hagut la la influència de l'antipsiquiatra em sembla que era Giovanni Basaglia que havia tingut molta importància a Itàlia amb els seus llibres sobre la qüestió aleshores doncs per exemple aquest manicomi diguéssim que ja no és manicomi que és centre psiquiàtric perquè els manicomis es van acabar amb aquesta reforma o parc sanitari com es diu avui també és una variada és per dir això en fi el llenguatge avui dia s'hi juga molt i potser no n'estem fent un gran massa però vull dir el que és curiós és que el personatge de la Valeria Bruni està en el centre psiquiàtric que havia sigut casa seva eh vull dir i llavors per això ella és com la la que ordena tota la vida del centre no? vull dir perquè és casa seva vull dir era una casa d'uns aristòcrates que l'han hagut de vendre per a l'estat i l'estat i allà es va acabar ella o alguna institució privada ha agafat aquesta casa que no es podia mantenir si no era que algú l'agafava i i posaven alguna mena d'equipament no? i aleshores esclar ella és la mestressa ella seria la mestressa en qualsevol lloc a qualsevol lloc però més a casa seva clar això és veritat no no la veurem perquè escolta uns elogis en aquí que donen ganes de sortir i anar directament al cine i ara el Joan em deia que hi havia vist i bé jo aquesta pel·lícula l'he vist però ho faré així en plan ventríloc a través de l'escrit que ens ha enviat el nostre corresponsal a Canfanga el Pepper Mangol que ens parla de la pel·lícula David Lynch The Art Life que ell diu és un reportatge sobre el director de cinema de 71 anys filmat al seu estudi i amb abundància de material de filmacions amateurs dels seus pares l'omnipresent narració del director ens porta des dels seus records d'infància fins a l'actualitat que sembla que s'ha retrobat amb l'afició per la pintura que ja li venia de jove ara amb la seva filla de 4 anys ens mostra el seu treball i dedicació amb bona tècnica i ofici per obtenir uns resultats molt interessants tant a nivell tècnic com conceptual fent palès un bon domini del color el traç i la composició el seu estudi ple de vida i d'eines obres, pintures teles i sobretot el seu sofà estimat per al descans i la meditació des d'ell ens parla de la seva vida els seus pares els germans l'institut el primer amor i del descobriment de la seva passió per la pintura en un lloc preferent es pot veure una reproducció del jardí de les delícies del Bosco sens dubte una peça molt important per l'autor tot i que en 90 minuts de metratge no ens en parla en cap moment el documental se centra en els primers 30 anys de Lynch suficient per donar-nos ell mateix les claus bàsiques per entendre d'on ve el seu cinema i la forma de mostrar-nos la societat que l'envolta el documental es clou amb la seva primera i potser més personal pel·lícula Eraserhead que ell qualifica com la millor que ha fet mai cabeza borradora la història del cineasta té moments divertits com quan ens explica la primera experiència amb la marihuana conduint després de fumar-la que bueno es va quedar fixat amb la ratlla que hi havia a la carretera i va muntar un embús fenomenal ah d'aquí ve carretera perduda ara entenem la pel·lícula però hi ha plans que són de les línies al terra deu anar per aquí és un record personal Mulholland també hi ha molta carretera molta carretera fumada els admiradors del treball cinematogràfic de Lynch haurien de veure aquesta pel·lícula imprescindible per conèixer de primera mà l'artista i el creador que hi ha darrere d'un cinema tan singular com interessant que de moment s'ha aturat amb la hipnòtica Inland Empire brutal per dir-ho a veure brutal que ara se m'ha perdut el text un moment no corre això jo aprofito per en resum jo dir d'un Lynch generós obrint-nos una finestra a la seva vida amb la presència volguda de la seva jove filla a la qual també vol mostrar el seu passat amb la distància de 65 anys que els separen el temps un Lynch entranyable i proper això és el que ens diu el Pepper Mengel i que jo subscric sincerament jo també tu l'has vist com? l'has vist? no, no, encara però és una de les pel·lícules que també vull veure perquè se'm va escapar per altres coses quan va fer la passi de premsa que no vaig poder dir en aquell dia i no l'he pogut veure en canvi ahir jo també vaig veure una pel·lícula sembla que aquesta cap de setmana doncs haurem d'anar al cine perquè s'estan sortint aquí tres o quatre coses que val la pena de veure que bé vaig veure ahir ahir concretament ens van passar una cosa que estrenen el divendres aquest divendres que es diu Your Name que clar a mi vam parlar que era manga i els experts els coneixedors els que en saben més que jo els hi haurem de preguntar coses perquè jo és que ara hi ha moltes del Japó he vist una llista del Japó jo el que passa és que tinc una confusió que ara te l'explico a veure si l'he decidat bé o no i el Paul ens la clareix jo haig de confessar que tinc poca informació del món manga o sigui que no conec masses coses i que em crea justament perquè tinc poca confusió quan em parlen que això és manga i no sé què és manga i què no és manga etcètera sé que el còmic que és un còmic japonès sé que al Japó el còmic es fa per moltes edats i que toca un ampli repertori de temes no només la ciència ficció que és el que la gent d'aquí sembla que es pensa que toca sé que des de 1950 el manga s'ha tornat una part molt important de la indústria editorial japonesa descansa sobre aquest manga que ja té una potència brutal o sigui té una potència econòmica molt forta que a escala mundial el manga cada cop és més és a dir està obtenint més popularitat és a dir que s'està escampant aquest concepte jo automàticament vaig pensar bueno manga seria bola de drac suposo és a dir bola de drac a veure a veure diferenciem així a trets generals o sigui perquè després em sortiran els puritans i en diran els milions però el manga vindria a ser la part dibuixada la part escrita o sigui la part còmic i l'anime que es diu ja ho diu el nom és l'animació d'això o sigui per exemple la setmana passada comentàvem el Ghost in the Shell la nova estrena de l'Escarles Johansson doncs la pel·lícula en si és una pel·lícula de live action que es diu de persones reals després la mateixa història fa anys gairebé correlativament gairebé el mateix any va ser l'anime però venia d'un còmic però que va ser el mateix any és com la Kira a Kira per exemple o inclús ho ve de vendetta tot això ve d'un còmic però després fa una animació i llavors l'animació s'acostuma a catalogar com anime doncs en aquest cas no sé si prové d'un còmic això prové d'un còmic o és una animació jo el que entès és que aquest fulano que realment és realment un esmenatge que val la pena val la pena parlar-ne perquè fa moltes coses ara en parlarem representa que aviam a mi el que m'ha arribat un moment aviam si entens aquesta interpretació que és jo veig que el manga és un o l'anime seria un dibuixer animat sí perquè llavors dintre del manga es podria considerar de la forma que ho he vist inclús descrita a Wikipedia deia que el Nemo seria això seria el mateix saps rec la tomba de les lluernes el castell amb volant o el goi bueno això sí però és rec és rec sí sí és rec la posaven com manga també en el sentit que era un cine clar jo suposo que volen dir que quan ets manga és que ve del Japó però en realitat és dibuixer animat aviam sí que és veritat que el manga evidentment s'associa a lo que és la cultura diguéssim novel·la gràfica digue-li còmic digue-li el que vulguis oriental sí però l'anime perquè si no diries animació o sigui l'anime si es diu anime és perquè prové d'una cultura més japonesa normalment i per exemple rec que jo sàpiga les reels no són orientals però per exemple l'estudio Ghibili que és el gran estudi que s'ha fet en qüestions d'animació japonesa vull dir que molts hem vist aquí a vegades del Castilla Ambulante o la Princesa Mononoke o l'última que vam veure algú d'aquí no la de la Tortuga Roja que aquesta l'havíeu vist algú si algú l'havia vist això és clar es considera animar aquí és animació jo no considera dir-ho del tot anime perquè anime prové molt d'una cultura la cultura molt aquí a la Wikipedia sí que li passa a la Wikipedia no no aquesta sí que no ho sé aquesta la veritat és que per la impressió que té el que el que has portat aquí sí que és veritat que té la seva impressió del fotograma és molt anime és una cultura de fet és molt curiós que la cultura japonesa quan intenta adaptar en cinema o en manga o en paper és curiós que els personatges són occidentalitzats o sigui el seu model de personatge sempre són amb els ulls oberts sempre són més blanquets sempre són morenos i hi ha una cosa curiosa i és curiós això que reafirma el que tu dius jo quan estava un estiu vaig estar a Mallorca vaig llogar una casa i vaig estar un mes i els veïns que teníem al costat eren japoneros un pintor japonès i en un moment de mirar la meva dona que és molt aficionada a la pintura va tenir un canvi d'impressions amb ell i diu tu fas unes formes molt occidentalitzades i tal llavors el senyor el pintor japonès ens va explicar que és que ells valoren el físic occidental el seu físic no té massa consideració i llavors ell feia allò feia aquelles pintures que no eren japoneses sinó que eren d'occidentals perquè per ells el que ells realment valoren estimen consideren que té més valor i que té més bellesa és l'occidental exacte i aquí a vegades és com el dilema que ha sortit amb això d'Agostín de Shell l'adaptació americana és com han americanitzat una història que era molt pròpia d'Orient com a vegades passava amb Akira que també passava amb Godzilla i tota aquesta tradició de cinema oriental i hi havia aquest doble moral que era una pel·lícula que l'adaptaven uns americans però és que alhora els personatges els personatges de l'anime i del manga eren personatges que físicament podrien haver sigut perfectament americans per què? perquè ulls grossos inclús la cultura oriental adapta per exemple molt la sexualització de la dona en quan apatxapa els pits molt grans i això de la forma oriental no sona així llavors sempre idealitzen molt un personatges com més grans millor un percentatge altíssim clar jo he arribat a la conclusió després d'estar d'una volta sobre tot això i ara veig que les xineses fan el mateix tinc l'impression que no sé si estic equivocat és a dir tinc l'impression que el manga és com una mena d'etiqueta de dir venim bé del Japó però en realitat si tu compares aquesta pel·lícula que ara parlarem de què va o qualsevol altre d'aquests que hem dit són dibuixos animats és a dir els americans podrien fer el mateix sí però alhora són cànons també vull dir de la mateixa manera que diferenciem no dic com a gènere però sí que és veritat que l'estil que presenta un manga en general té uns cànons molt específics en quant a guió en quant a interpretació dels personatges en quant a caracterització de lo que és el còmic hispano-americà anglosaxó llavors té un component nosaltres no diferenciem nosaltres hem de diferenciar el còmic anglosaxó el còmic espanyol el còmic americà però allà sí que és molt molt comú que allà el còmic se l'associi a un manga perquè a més el manga és que és tot un estil és un estil propi llavors és una cultura tot això com va jo per no allargar-ho més ve arrel que el divendres estrenen Your Name que és una pel·lícula d'un senyor que es diu Makoto Shinkai i que jo al moment d'informar-me de qui era aquest senyor perquè jo honestament no el coneixia he vist que era un senyor polivalent autènticament polivalent que té només en aquest moment 44 anys que ha treballat en el món dels videojocs que ha estat director de cine escriptor productor presentador editor fotògraf actor de veu perquè es veu que moltes de les pel·lícules d'aquestes mangas la veu que utilitzen és la seva és ex dissenyador de gràfic que havia treballat per empreses fent disseny gràfic i artista del manga per tant és un senyor que té realment la cosa bastant complicada el que s'ha de dir d'aquesta pel·lícula que m'ha sorprès favorablement molt favorablement és a dir és d'una bellesa brutal brutal és a dir una cosa que feia temps que no veia una pel·lícula de dibuixos animats bonica maca vella preciosa en ella mateixa en les de les pròpies imatges de debò és a dir és extraordinari val la pena dir que ha tingut un èxit extraordinari la pel·lícula és la pel·lícula d'animació d'informació que donen ells mateixos és la pel·lícula d'animació japonesa més taquillera de la història per davant del viatge de Shikiro més de 300 milions de dòlars en tot el món perquè ha circulat per tot arreu número 1 al Japó durant 14 setmanes consecutives presentada al festival de Sant Sebastià com a secció oficial va guanyar el premi a la millor pel·lícula d'animació de Sitges del 2016 és la millor pel·lícula a l'associació de crítics de Los Ángeles la consideren la millor pel·lícula d'animació de l'any per davant de Zootropolis Baiana i la Tortuga Roja diuen ells per tant la pel·lícula s'ha estrenat al Regne Unit a França a Itàlia amb un èxit espectacular a veure la pel·lícula és una pel·lícula per no explicar massa de què va etcètera que té barreja components doncs té una part que gairebé podries dir que és com de ciència-ficció però en realitat és una pel·lícula la imatge és presentíssima brutal extraordinària t'arriba només de veient la imatge entens allò el que està passant i el que es desenvolupa amb una música que és japonesa i que sona a les mil meravelles acompanyant aquelles imatges és bueno jo et diria que és una cosa diferent rica i que us asseguro potser l'única pega que li trobaria per no explicar de què va la història és que és una mica massa romanticona és a dir que té la sensació que l'està enfocada està dirigida per nanos de 20 anys o menys de 20 anys i que no potser per gent adulta però la pot veure tothom és a dir no és una infantil no no no és una pel·lícula feta segurament per adolescents perquè per el romanticisme que hi ha darrere té la sensació que els pot agradar més als nens joves que a la gent gran però una pel·lícula completíssima és a dir una autèntica obra mestre és a dir xapó és a dir jo m'he quedat molt sorprès molt sorprès per tant jo aquest divendres si podeu recomanable igual que les que heu dit perquè jo també aniré a veure lo que és d'alegria és a dir molt alegre no ens jo t'aviso molt boja sí que ho és sí que ho és sí que ho és d'alegra i tant escolta a mi m'agradaria dir una cosa que em va dir de fa gaire un professor d'història de l'art diu nosaltres com a o sigui com a persones intel·lectualitzades sobre l'art posem nom a totes les coses llavors jo penso que el Pol ha fet una manifestació d'aquesta realitat m'hi has fet pensar o sigui com que els noms ja estan posats per dir-ho d'una manera com diu ell nosaltres l'únic que hem de saber és distingir-los vull dir i tal em sembla que és molt bàlid tot el que hem dit precisament per entendre perquè és que realment que parlen de manga dius bueno manga i què t'he dit jo per exemple aquesta pel·lícula la comparo podria ser què sé jo sueca o francesa i tal i no veuria la diferència m'explico és a dir no sabria per què és el que dèiem la setmana passada quan em venia a fer el dels videojocs que dèiem al final per molta gent els videojocs són los marcianitos o sigui que al final són aquestes etiquetes també les que queden a vegades per els generacionals a vegades el manga sí que és veritat que és una cultura a més és una cultura extensíssima de fet es fan aquí convencions moltíssimes perquè a més el tema de la cultura el saló del còmic bueno més el saló del manga i el saló del manga més perquè el còmic són dues coses diferents clar el còmic va ser que aquesta setmana passada però és que el manga sí que és una cosa molt més dens perquè és que el manga no deixa de ser una cultura i la cultura oriental és extensíssima o sigui és que va des del còmic al sushi però real o sigui no és no és només una cultura per això es diu la cultura mil·lenària és una cosa que engloba moltíssimes coses i potser en aquestes pel·lícules jo no l'he vist aquesta però normalment les pel·lícules així anime orientals japoneses acostumen a tenir molta autoreferència de la cultura japonesa que aquí potser se'ns perd una mica perquè hi ha inclús els dibuixos aquests que veiem aquí de Shin-chan o d'Oraimon inclús hi ha molta autocultura japonesa que aquí potser arriba desdibuixada això tinc la sensació que amb aquesta pel·lícula passa perquè hi ha moments que o la veiem desdibuixada però no és que no hi hagi perquè és com els americans fan molta autoparòdia del seu sistema i aquí potser ens arriba que potser has de saber molt de la cultura americana per arribar a entendre aquests i estem molt més pròxims la cultura americana que aquesta i passant aquesta i com que ruta que aquí no entenem a vegades determinats codis que segurament hi són i nosaltres no els acabem d'entendre el gran paradigma és Akira l'animació bueno el còmic animació d'Akira sobre el tema de la distopia aquesta futurista sobre el tema tecnològic radioactiu se'ns escapa a vegades aquí que hi ha unes referències que clar ells ho entenen com com des de les bombes nuclears però ho entenen com Godzilla ho entenen d'un paral·lelisme que és propi és molt tradicional ho tenen arrelat per nosaltres és que irà bé fer una tesi després de veure-ho perquè abans de parlar deixar que parli el Jaume sobre el seu tema ja tens alguna pel·lícula jo vaig veure com a enxeria però no vaig això està perquè està al Texas i mira ja ho comentarem fora d'entendre va agradar per això hòstia és troba curiosa no sé si m'agrada o no o si em va agradar però aquest punt mig és un punt mig m'agrada molt la interpretació sí que vaig trobar molt proper a True Detective per exemple el moment aquest surenyo però és una cosa especial i l'altre és Life que aquesta sí que s'estrena ara que es considera potser el nou Alien entre cometes perquè així protagonitzat dos grans noms que surten que és el Jake Gyllenhaal que més precisament dos setmanes seguides estrena la pel·lícula amb Redemption i l'altre és Ryan Reynolds que és qui interpretava Deadpool vull dir que és un personatge ara també és bastant estimat i valorat llavors si bé és veritat que és una mescla entre els que heu vist Alien The Thing allò de la cossa de John Carpenter té molt també de gravity aquest punt de solitud al mig del no-re té una por juga molt amb la por còsmica potser inclús de com és dir Lovecraft un punt un punt de què hi haurà allà fora Mart què hi haurà allà fora com a extraterrestre perquè al final el monstre no deixa ser un organisme unicel·lular vull dir no és un no és un àlien però sí que és muta però és un organisme és una cosa que el propi humà ha alimentat llavors el propi humà és qui té la qui ha tingut la putestat i la decisió d'activar aquest monstre llavors sí que es barreja en bastants temes així però bueno al final és una pel·lícula estrenen el divendres el divendres sí s'estrena ara crec ja aquest cap de setmana i combina aquest terror aquesta acció bueno ho deixo aquí però és com algo bueno està bé bueno se'n ha tirat el temps a sobre Jaume quan vulguis el teu tema que ja sabem que és sí escolta abans de començar amb el tema voldria promocionar un fenomen que s'està cultural que s'està produint en aquests moments jo he estat allà fins ara que és precisament sobre la constel·lació Benjamin Walter Benjamin aquesta és una pel·lícula que va dirigir en Manel Cusó Ferrer que és cornellanen com jo i llavors avui ha presentat doncs un munt de llibres que ell precisament va utilitzar per per això per documentar-se i fer la pel·lícula Walter Benjamin val a dir que m'he quedat bastant desorientat d'una representació que ell mateix ha fet sobre virtuts i probablement no tantes virtuts del mateix Benjamin i s'ha fet com una representació i m'he quedat com fora vull dir com probablement si hagués d'opinar d'anime i tal també em quedaria fora llavors ho dic perquè segurament quan vaig triar el tema que avui toca doncs també vaig dir ai vare el m'hi posar que jo no sé de res d'això i tal total ja t'ho ajudarem sabem el que sabrem sabem el que sabrem passa-ne passa-ne bueno jo he agafat quatre cosetes que defineixen el que és filosofia res i idealisme i diu que la paraula filosofia significa amor a la saviesa a mi m'ha agradat molt això llavors per aquesta etimologia no es pot emprar com a definició sense accentuar-ne el segon terme no és simplement un amor sinó una saviesa el coneixement d'un objecte i d'una determinada manera l'objecte és d'una extensió enorme tot el que és pensable jo crec que bueno que és bastant intel·ligible això no? i com que jo ho he entès dic vinga tiro endavant i així no quedo malament en quant a l'idealisme diu aptitud enlairar sobre la realitat sensible les coses descrites i imaginables tendència a idealitzar a deixar-se influenciar més aviat per ideals que no pas per consideracions pràctiques clar seria una mica el contrast perquè dalt més aviat el que ressalta és això però encara tinc alguna coseta més de tot això i després parlem de les dues coses precisament un article de Dolors Marín trullà que porta per títol demòtica de Txirinacs o sigui Txirinacs ja fa temps que es va morir i tal i llavors diu demòtica del grec demos que vol dir poble i al mateix temps vol dir el comú eh diu és una paraula que Lluís Maria Txirinacs Rehabilita per aplicar-la per aplicar-la a la força pensaments i accions del poble o del comú després de més de segles de desús o sigui que de fet aquesta paraula va desaparèixer i el senyor Txirinacs amb tota la seva dinàmica en el seu temps prou coneguda i de protagonisme rellevant la veritat és que ho va posar precisament per posar o sigui per defensar la cultura catalana que vaja que tots sabem que ha quedat bastant malmesa després de tants anys de poca eh de poca entitat o diguem-ne de tenir doncs prou prejudicis per dir-ho d'una manera i llavors encara hi ha una altra cosa en aquest cas diu el cinema és una manera d'apropar-se a les religions i crec que com que la religió és un fenomen de la societat que té molt de pes doncs llavors aquí també tenim doncs alguna coseta molt poqueta eh diu molts de nosaltres vam conèixer els amis que són protestants anabaptistes això tots ho sabem no sobretot coneguts pel seu estil de vida allunyat de la modernitat gràcies a la pel·lícula això també ho sabeu molt bé únic testimoni eh i llavors doncs diu i últimament he vist una pel·lícula la del senyor Scorsese que porta per títol doncs silenci no però també diu però també tenim aquella altra pel·lícula Spotlight de Thomas McCarthy que se'ns descobreix que se'ns descobreix l'escàndol dels casos de pederàstia perpetrats per capellans de l'Església catòlica a Boston i als Estats Units diu el cinema ha fet molt per ensenyar el món de les religions la part bona i també la part més fosca per això Catalunya disposa des del novembre d'aquest any passat del fons filmogràfic de les religions que permet consultar pel·lícules de les diferents tradicions moltes de les quals es practiquen a casa nostra depèn del Departament de Fets Religiosos de la Generalitat i els coordina el professor Joan Andreu Rocha que hi ha tot un escrit sobre sobre diferents pel·lícules i tal bueno jo penso que he explicat què vol dir una cosa i l'altra però en tot cas ho podem fer ja tots junts ara no sé a mi m'ho sembla bé les religions sempre s'han emparat del cinema igual que la política igual que altres perquè és un mitjà enorme per a la propaganda en el Vaticà hi ha un un departament exclusiu de cinema vull dir que fins i tot van fitxar el professor Romà Govern que que és un ateu de tota la vida i perquè els ajudés a conformar tota una filmoteca allà al Vaticà i tal i llavors ell quan va anar allà els va dir bueno vosaltres ja sabeu que jo soc comunista i soc ateu i esclar li van dir no no és que ho sabem perfectament però també sabem que ets un gran estudiós del cinema i et volem aquí que ajudis i ell va treballar pel Vaticà aquesta aquesta i el Vaticà per exemple va organitzar tota una sèrie de locals a Itàlia després de la guerra que difonia pel·lícules catòliques i aquí també sobretot en els pobles va tenir molt de desenvolupament als anys 40 doncs els casals perruquials que el cinema era la cosa que més vistent més espectacular que ho farien i tot era propaganda catòlica jo recordo les pel·lícules del famós padre Peyton l'americà que feia campanya pel Rosari perquè volia que la família que reza el Rosari unida permanece unida era el seu eslògan i jo havia vist pel·lícules d'aquelles que eren bastant infumables però vull dir que jo què sé les havia vist al meu carrer en un centre cívic podríem dir com diu ell jo diria que qualsevol òrgan polític que pot tenir poder com Hitler utilitzarà el cinema Stalin utilitza el cinema i el règim soviètic el va utilitzar de manera increïble llavors notarà que qualsevol element que tingui poder utilitza i té els seus cineastes i posa'ls del seu cantó i margina'ls que no són del seu cantó i això ho ha fet Hitler ho ha fet Lenin ho ha fet la Vaticà i ho ha fet tothom i Franco i els americans perquè a vegades ens sembla el qual és un error bastant gran ens sembla que els Estats Units han jugat més net si tu analitzes si tu analitzes les pel·lícules que fan a Hollywood durant la Segona Guerra Mundial bueno hi ha uns atacs contra inclús amb obres mestres perquè el gran dictador o tu vi o no tu vi són obres mestres però en realitat són obres mestres contra un enemic comú per tant és a dir que el cine ha estat utilitzat sempre de polític però legítimament contra un enemic en aquest cas jo estic quedat posant de manifest que com tothom ha autoritzat el cinema pels seus interessos és que a veure qualsevol qualsevol pel·lícula té una ideologia al darrere encara que sigui la de més evasió qualsevol llibre qualsevol novel·la qualsevol obra d'art clar i la pintura torna a passar encertat doncs això és el que jo volia en definitiva perquè la pintura torna a ser el mateix clar a veure a mi el que a mi el que m'agradaria destacar també després del que has dit tu em sembla que encara és més escaient és que precisament això jo per exemple veig pel·lícules dels nazis i veure els religiosos sobre els nazis o dels nazis sí dels nazis feta per ells a més ells són els protagonistes són allò i llavors automàticament tenim la part d'església la qual fins i tot ni els nazis s'atrevien a entrar dins de les esglésies perquè és aquesta aquesta icona que en definitiva fins als nazis fins i tot els nazis doncs això ho respectaven no? i llavors a mi m'agraden aquestes pel·lícules que jo que d'una manera clara igual com aquí en el temps de la transició doncs bueno abans d'arribar a la transició doncs tots els moviments que hi havia diríem de característiques carranosa i a Cornellà n'hi havia i força perquè ho coneixia molt bé i tu també ho saps molt bé això doncs lògicament entraven a les esglésies i ja no ja estaven salvats esclar que havien de sortir a poc a poc i d'allò però jo jo volia destacar això que és el que tu deies diu a qualsevol pel·lícula hi ha filosofia i ideologia i em sembla que això és el que hem de saber com a qualsevol expressió humana exacte clar inclús dintre de l'església aviam ja tu deies ja ja han hagut també doncs vertents diferents és a dir jo vaig veure aquella pel·lícula del pescador aquella com se deia les sandàlies del pescador ja m'ho passava de colla amb aquella pel·lícula quin progressisme i llavors al cap de temps allò que ja ets una mica més gran aviam si o no és que és això vas caure del cavall i diu carai com és que a mi m'agrada això com és jo no jo no volia també destacar una mica perquè clar com sabem sempre la política i doncs l'ideologia etc utilitza un canal per què utilitza el cinema perquè el cinema té una força que no tenen altres coses i per això si aquest cinema té una força i arriba a la gent i si posem les coses que són del nostre bando llavors que es pot manipular hi ha una una experiència que jo sempre l'explico perquè però no jo ja he deixat clar que tampoc ens manipulen perquè encara que pugui agradar-nos de moment després ja descobrim que hi ha algú que descobreix però hi ha gent que no hi ha gent que sí i gent que no però aquí estem nosaltres per recifrar-ho no sí però no et pensis que és tan fàcil però s'ha de tenir sentit crític aleshores hi ha moltes persones que tenen sentit crític i que no en tenen de sentit crític que són la massa diguéssim i llavors el problema amb el cine és que és un art de masses bueno i aquí aquí potser és una cosa que hem comentat molt aquí que és el tema del cinema com a entreteniment o el cinema com a art clar llavors a l'entreteniment no hi ha aquest jo crec que hi ha aquest punt diferenciador de el que estic veient és per semblant o és real o és que és el punt crític mentre parleu m'he permès m'he permès buscar però a veure jo moltes vegades ho hem sentit de gent que que intervé en el cinema des de qualsevol posició sobretot els actors i diuen no no és que jo el que faig és apolític és mentida sempre és mentida vull dir el PP té l'Arturo Fernández i té la norma d'Oval és que no pot tenir ningú més vull dir és que és així vull dir tot és polític vull dir fins i tot la revista de plumes i tal i això allà hi ha un hi ha un rerefons al darrere vull dir tot és perquè tot és humà i llavors és clar vull dir diem bueno és que qualsevol obra d'art té ideologia evidentment però l'escultura per exemple no és tan massiva com és el cinema i llavors el cinema fins i tot pot enganyar-nos a persones que volem tenir sentit crític vull dir a vegades ens colen gols i és això que tu deies al cap dels anys ho revisem i dient hòstia no n'hi havia per tant vull dir que esclar vull dir que en fi ens deixem enganyar a vegades per l'atractiu que ens proposen intrigat pel concepte aquest de constel·lacions del Benjamin que el Jaume ha introduït al començament he estat buscant una mica mentre parlava i m'he quedat una mica al·lucinat perquè es veu que és un concepte revolucionari que va introduir aquest home en el món de la crítica la crítica en general la crítica cinematogràfica la crítica cultural la crítica de la societat i llavors consisteix concretament en el fet del muntatge és a dir una cosa completament absolutament cinematogràfica El muntatge d'atracció en el món de la filosofia el Walter Benjamin precisament alemany també ell que tampoc era jo conscient que era d'aquesta nacionalitat Sí, a mi tant De l'escola de Frankfurt Doncs el que fa és introduir el tema del muntatge com a interrupció és a dir que el que li interessa aquest home és veure una relació entre el creador i l'espectador de manera que l'espectador tingui l'oportunitat d'adonar-se que allà hi ha una interpretació i que la interpretació a través del muntatge podia ser una altra i el que fa és construir atles i és el que s'està ara també donant-li voltes a aquest tema sobre diferents interpretacions que es podien fer sobre una mateixa realitat que seria una cosa més o menys equivalent a quan ens fan una pel·lícula o diferents pel·lícules sobre un mateix autor o sobre un mateix personatge que diem però per què serveix ara veure el mateix sobre el Truman Capot per exemple que va passar que en el mateix any es van estrenar dues pel·lícules doncs eren superinteressants les dues i eren complementàries llavors el concepte Sí, també doncs el concepte aquest de constel·lacions que comentaves tu Jaume ve per aquí vull dir és absolutament cinematogràfic parteix del cinema pràcticament per interpretar la realitat i per veure com els autors i els lectors els espectadors poden ser una mateixa cosa llavors el fet d'interpretar una obra el fet d'exposar-la el fet de promoure-la és una manera també de creació perquè estàs escollint la manera com la expliques com la muntes com la... Aquí parteix l'efecte con la show en realitat és tirar-te com t'has de sentir cap a alguna cosa això el muntatge evidentment és el més és el més propendístic potser inclús cap a on has de transmetre i això el cinema cada cop ho desdibuixa més però perquè cada cop és més inherent anar a l'espectador és més ràpid tot Bé, el muntatge és una eina del llenguatge i llavors justament l'escola de Frankfurt no només amb Benjamin sinó també amb Adorno amb Horkheimer amb Habermas vull dir el que van fer és una crítica radical del llenguatge i partint de tesis marxistes evidentment i és clar vull dir és que bé jo estic una mica esbarat que hem arribat amb una alta filosofia aquí hem començat bojos d'alegria i hem acabat en un pinacle alemany citant a Walter Benjamin i si a més a més això es fa a l'últim programa d'aquest segon trimestre perquè allà venen les vacances de Setmana Santa i no tornarem a fer programa fins al 18 d'abril després de Setmana Santa doncs encara està més justificat de fet es podria dir que ja tenim la persona que vindrà tornarem amb virus FIFA és un virus eh sí sí es podria dir ja podem anunciar que vindrà el Jordi Espuny hombre molt amic meu que vindrà amb el tema el fracàs i l'èxit a partir de Moonlight la pel·lícula que vam parlar també d'aquí alguna vegada encara la tinc pendent doncs et toca pel dia 18 d'abril el primer després de Setmana Santa uns quants dies per veure-la estic espanyol Montlight és aquesta que va guanyar la millor pel·lícula les vistes no és que hi ha l'altre aquella com es diu Lobbing Lobbing Manchester que he parlat aquí home oi vaig igual ja us ho dic després la dels pederastres la dels pederastres la dels pederastres la dels pederastres la dels pederastres aquesta és la de l'any passat això molt d'any es poden ah per cert que em vau recomanar el club i ja l'he demanada la biblioteca i la tinc a casa un dia la veuré ja en parlarem el club és millor que això fins d'aquí a dues setmanes bon dia bona nit bones vacances