Masclisme com a metàfora: cinema d’ahir i d’avui

Cinema sense condicions. Fins demà! Bé, Jaume, volia començar amb el tràiler, volia començar avui el programa, aquest cinema sense condicions del 21 d'octubre del 2014, amb el tràiler de distància, a veure si algú l'havia vist tu mateix, del Sergio Caballero, la seva segona pel·lícula. Però la deixo, la deixo, espero a veure si ve algú més, si ve el Joan Morro, si ve algú més, i per posar-ho. I mentrestant, amb aquesta sintonia, el que sí que volia era esmentar una cita que posa Sandra Navarro. en el seu Facebook, que m'ha cridat molt l'atenció. Sandra Navarro, sabeu que és la persona encarregada del tema en part de premsa i de festivals de El Ojo... No, El dedo en el ojo, perdó, la productora de Vanapark, que ha parlat aquí amb nosaltres un parell de vegades. Tenim pendent que vingui un dia en persona. Doncs precisament de persona, de la pel·lícula d'Iman Berman, fa un comentari al Facebook i és un comentari de l'Iman Berman i diu el següent. Diu, avui tinc la sensació que a persona, i més tard a crits i murmulls, he arribat al límit de les meves possibilitats. Que en plena llibertat he fregat aquests secrets sense paraules que només la cinematografia és capaç de treure a la llum. Aquesta cita, aquest comentari, és del llibre del propi Iman Berman, anomenat Imatges, de la pàgina 59, concretament l'editorial Tusquets. Ha semblat adient començar amb aquesta cita, i ha dit que Sandra Navarro posa en el seu Facebook i que ara acabo de donar-li el me gusta, com a mà al meu perfil, Francesc Aguilar, Perquè, bueno, parlarem avui d'això, parlarem de metàfores, parlarem de pel·lícules que hem vist, de pel·lícules que recomanem, de pel·lícules que potser no recomanem però que són molt interessants per parlar-ne. Per exemple, de la pel·lícula de la que posaré ara així la banda sonora perquè vagi sonant de fons, que és la pel·lícula que he vist aquesta setmana. i que també m'esperaré que vingui el Joan Morros, perquè la va comentar la setmana passada, Perdida, Gone Girl, de David Fincher, grandíssim director, i bé, doncs ja estem sentint-la de fons, i després la comentem. Ja dic, si ve alguna cosa més, si no la comento igualment, perquè clar, no deixarem de comentar-la, perquè estiguem tu i jo, què tal, Jaume? Feia temps, que no ens trobàvem aquí... Bona nit a tothom, bona tarda. T'he deixat parlar per fer-ho. Escolta, perdona, però jo penso que, després del que acabes de dir, penso que s'escau que llegeixi un tros... d'un treball de Manuel Collàs que parla de la mirada d'Angelo Paulus. Diu, la mort d'Angelo Paulus recorda la de Pasolini. No hi té res a veure perquè aquella va ser un assassinat, però també allí hi havia un home agonitzant a terra i també, segons totes les interpretacions que se n'han fet, era una mort que certificava la fi d'una època. El pacte històric entre cristianisme i comunisme. La d'Angelopoulos testifica el naufragi de l'estat del benestar i potser de coses que encara trigarem a comprendre. Angelopoulos va venir a fer una conferència a Barcelona l'any 2000. Vaig agafar una persona molt estimada a qui sabia que li faria efecte i l'hi vaig portar. Vam sentir... Un cineasta, un humanista i un europeu. El dia de Reis passat, 18 dies abans de la mort del Pireu, la persona estimada em va regalar la mirada d'Ulisses en DVD perquè la pogués anar gaudint. Jo penso que això també és un gran homenatge, o un gran homenatge que ens ha fet una persona tan estimada com Angelo Paulus, i precisament és connectar amb allò que tantes vegades han dit fins i tot molts comentaristes i també crítics de cinema que diuen que com al cinema no hi ha res. Tu creus o no? Però sí que és una forma expressiva, una forma artística expressiva que basta més d'una de les relacions que tenim... a l'abast precisament per comprendre el gran volum del que representa l'art. La veritat és que per mi ha estat un impacte i he de reconèixer que no sabia la notícia de la mort de Teo Angelopoulos i no és una notícia, sinó que ara ho veig aquí a internet que va succeir el 24 de gener del 2012 i no tenia ni idea, sincerament. Jo m'he acordat aquest treball. Hi ha coses que se't passen desapercebudes i Angelopoulos, la veritat és que és un d'aquests directors, efectivament... No exactament com a Bergman, no exactament com a Pasolini, una filmografia molt diferent, però la referència a La mirada d'Ulisses, que és una de les seves pel·lícules més impactants i més carismàtiques també, jo penso que sí, molt encertada. per continuar aquesta idea de la mirada de la persona, que al cap i a la fi és la mirada d'un director des de diferents punts de vista, com si es tractés d'un quadre abstracte, d'un quadre de Picasso, per exemple, i comencem forts aquest programa en què normalment, com diria Joan Morros, fem tres parts, però avui hem fet aquest pròleg que després continuarà per les pel·lícules de les que hem vist o de les quals volem anar comentant una mica, I tenim pendent parlar d'un tema, concretament, que estàvem ara donant-li voltes al títol d'aquells títols mitjanament críptics però sempre interessants que normalment proposes tu, Jaume, en aquest cas del masclisme com a metàfora. M'he estat buscant fins i tot el que era metàfora per explicar-ho als oients, per què no dir-ho? Perquè s'entengui a la primera i no comencem a donar voltes aquí. I després teníem la idea, i jo reconec que aquí he comès un error per omissió, perquè vaig prometre o vaig assegurar que veuria la pel·lícula La gata a la taula de gent, que encara no l'he vist mai, i se m'ha passat, se m'ha passat completament. Ahir vaig anar a veure Magic Girls, però la feia una miqueta massa tard, i hi vaig entrar una altra, una pel·lícula que va comentar El Joan, la setmana passada, com ja he dit, de persona, no, la de perdida, Gone Girl, i bé, no, no, la veritat és que em va entusiasmar, em va interessar força, em va agradar, agradar per tot el que comenta. Entusiasmar, interessar força... I va, bueno... Fina. Sí, sí. Sí, oi? És que és difícil de vegades, no?, dir una pel·lícula a l'efecte que produeix. És una pel·lícula, si vols la comento una mica, ja després tornaré de l'opinió o ja ho faré d'una manera o d'una altra. És una pel·lícula que et permet aprofundir moltíssim en la perversitat a la qual pot arribar una relació de parella, en el cas de la pel·lícula concretament. Em va recordar força a la pel·lícula Stoker, aquella pel·lícula del part Xambut, en la qual hi ha una família que hereda, els fills hereden la tendència a la violència extrema dels pares i hi ha una investigació molt potent sobre el tema precisament de com es genera i de com es pot arribar a gaudir fins i tot de la violència, de la sang, de la mort, una delicadesa enorme d'aquest director coreà que havia fet pel·lícules com Old Boy i d'altres en relació a la venjança, Lady Vengeance, i allà quan va anar als Estats Units va voler fer una mena d'homenatge a Hitchcock, però bé, que li va sortir una pel·lícula, sota la meva opinió, molt millor que qualsevol de les que hagi fet Hitchcock. Mai, mira, escolta, jo tinc aquesta manera de veure-la. Com seria? Quin titó? Stoker, aquella pel·lícula tan peculiar que comença amb una noia allà en el camp mirant com està tota la sang d'un policia allà escampada per la gespa del camp i ella veritablement tenint gairebé un orgasme en aquell moment i la càmera com ho projecta això, com t'ho ensenya ja et dona una idea que allò anirà fort i efectivament tota la pel·lícula és així de potent, de maca, de precisa I aquesta pel·lícula del David Fincher va per aquí. Intenta analitzar el més profundament possible, el més pormenoritzadament possible, el que vindria a ser aquelles perversions que provenen del més quotidià, que provenen del més romàntic, del més idealista, però que, sense adonar-nos, es van colant dintre de les relacions personals i acaben configurant un malson, un malson del qual no podem de vegades sortir. I David Fincher ho fa amb tanta habilitat com per anar col·locant-te diferents elements, com ara els medis de comunicació, els programes aquests que parlen sobre casos de persones que l'anaritzen fins a la pornografia, pràcticament, podríem dir. I després com, analitzant el cas que t'està explicant concretament de la pel·lícula, les persones que han analitzat altres temes o altres casos d'una manera pràcticament pornogràfica, en canvi se senten tan atrets pel que està passant en aquest cas que es tornen fins i tot dolços i amables. Li va donant la volta a tot i ens va fent veure que estem tots dintre d'una teranyina de la qual difícilment sortim i que tot és fantasia, tot és imatge, tot és il·lusió, tot podem manipular-ho d'una manera o d'una altra. Ara la persona a la que se li dona més bé manipular les coses al final és la que acaba muntant les coses a la seva manera i la teranyina que teixeix és la més potent de totes. I d'allà no se'n surt ningú, ningú, no dic el gènere de la persona, perquè si no algú m'acusaria de fer allò que ja estic fart de que se m'acusi que faig, que és un espòiler d'aquests, una escapada de l'argument d'una pel·lícula, però hi ha una persona que això ho fa... I també pot recordar en aquest sentit, sense voler donar pistes, però per qui l'hagi vist, que li vingui al cap, la pel·lícula aquella de Chabrol, de Claude Chabrol, Merci pour le chocolat, gràcies per la chocolat, en la que també hi ha una dona en aquell cas, en la que va fent, va fent, va fent, i allò no s'escapa a ningú, d'aquella teranyina també, que teixeix al voltant de la seva família, al voltant de les seves amistats, al voltant de la seva vida. En aquell cas potser la dona és més conscient, és encara més perversa. Aquí ha estat manipulada la persona en la pel·lícula de Perdida, ha estat manipulada des del començament de la seva vida i no distingeix molt bé el que és la realitat del que és la ficció, però això al cap i a la fi, no sé, parlant de cinema ens passa a molts, no? Jo crec que sí, eh? Molt bé. Bé, vull dir, és una pel·lícula per veure. Doncs David Fischer una vegada més. Llarguíssima, eh? Això sí que s'ha de dir. Llarga, llarga, llarga. Vull dir, aneu al cinema amb tranquil·litat per anar gaudint de cada detallet i no dieu, ai, aquesta pel·lícula que llarga se'm fa. No, no, no, espereu, que encara hi ha més coses, encara hi ha més coses, encara hi ha més coses. al llarg del metratge. Hi ha sorpreses, hi ha canvis d'opinió i canvis de ritme i de tot. La veritat és que la pel·lícula és això. És allò d'anar ajustant les coses segons com es desenvolupen els fets. Sí, sí, però no és una pel·lícula manipulativa, perquè ja saps que a mi em fa molta ràbia això, que el personatge, que el guionista sàpiga més que l'espectador i ho faci veure i al final et tregui del barret un truc. Aquí en realitat és que hi ha També podríem dir que la pel·lícula podria recordar aquesta última del Woody Allen, la de Jasmine, és d'ella? Sí. Però allà el personatge de Jasmine en realitat és una persona que està prou desequilibrada com perquè no sàpiga ben bé ni què fa... aquí d'alguna manera també, però és una altra història, és una altra història i uf, i la veritat és que acaba fent mal, acaba fent molt mal, se't fica a dintre i acabes trobant difícil escapar-te de la interpretació de que coses que t'han passat a tu mateix, a mi com a mínim em va passar, doncs poden estar en aquesta dinàmica i passes por, passes por, d'acord? Aquí ho deixo. Jo vaig estar veient ahir la pel·lícula Secrets i mentides, o abans d'ahir. Sí, abans d'ahir era. Aquesta és una pel·lícula que va signar el senyor Mike Laig. Sí. Doncs el 1900... No ho sé. I molt. Pràcticament el 2000. Sí, el 1995, exacte. I a mi em va semblar molt interessant. Timothy Spile, Ben Gavletting, Philips Morgan... I la veritat és que és una d'aquelles pel·lícules que, per mi... Toca més bé el tema d'on venim. En definitiva, s'ha parlat moltes vegades de tot un seguit de trampes que s'han arribat a fer, fins i tot organitzades a nivell estatal perquè hi hagi... fills de determinades mares que vagin a parar a cases molt benestants, després d'haver-se produït una castració absoluta del que representa el jovent d'aquell país en concret. Estanien parlant de Xile, estanien parlant de Nicaragua, no? I llavors aquí aquesta pel·lícula no entra en aquest camp, vull dir, ho poso com a referència... sinó que en definitiva ens comença amb una família desestructurada, perquè hi ha una dinàmica que no és ni molt menys agradable per ningú, i paral·lelament hi ha un germà dins d'aquesta família. La família és d'una mare i una filla, eh? I llavors hi ha un germà que també fa mans i mànegues precisament perquè aquestes dues persones, que en definitiva és la seva mare i la seva germana, doncs tinguin una vida més correcta, més assequible. I a partir d'aquí veiem, i paral·lelament a una xicota de raça negra, en aquest cas, que té una edat aproximada a la filla, de la mare d'aquesta família, que vol conèixer la seva mare veritable després que se li mori la seva mare, diríem, postissa, no? Vull dir, afegida. I aquí es genera una situació d'agradabilitat, però també paral·lelament de problemàtiques puntuals. Em va agradar molt, eh, aquesta pel·lícula? Jo recordo haver-la vist, no recordava molt bé l'argument, i ara que ho estàs tu llegint, doncs m'està venint al cap. És una pel·lícula també llarguíssima, jo crec que dura més de tres hores, i jo recordo haver-la vist al cinema, al cinema no el recordo, potser fins i tot al CAPSA, aquell que va desaparèixer fa uns anys. Tres hores, però dues hores vint, sí. Sí? Sí. Bé, és igual. Doncs jo tenia idea que encara era més llarga. No, no, però si tu tens aquí les dades, doncs cap problema. Doncs jo recordo que vaig acabar de veure-ho i vaig pensar... Ja s'ha acabat? Sí. El Mike Lay, la veritat és que en aquesta pel·lícula hi ha moltes seves, però té una habilitat per... captar la manera més pregona, més profunda, més lleugera al mateix temps de relacionar-se a les persones, de fer-ho tot prou simple i al mateix temps prou atractiu i prou proper, que et té enganxat. Et té enganxat a la història. És una història, ja dic, profunda i al mateix temps lleugera. No hi ha maldat... ni bondat, hi ha realitat. Molt bé, molt bé. És una marvella. Saps què vol dir això? Que aquesta pel·lícula entra... Te'n recordes que vam parlar aquí fa tres setmanes del cinema utòpic? Que vam dir que aniríem agafant i recuperant al llarg de la temporada pel·lícules o fragment de pel·lícula. doncs aquesta entra perfectament dins d'aquesta categoria. Espero que encara te'n parles una altra, que també entra en aquest cap. Per cert, que jo volia dir, i se m'havia oblidat, i ara que ha sortit aquest tema de nou, que l'he tret, perquè és un tema que vaig presentar jo i que tinc així com molt present i vaig sempre anant a la recerca d'aquesta característica en les pel·lícules, perdida, la pel·lícula David Fincher, estaria en la categoria oposada. És a dir, és cinema antiutòpic o cinema distòpic, perquè el que fa és retratar-te la realitat de la manera més perversa. Perversa del comportament. Exacte. Per tant, no hi ha res que es pugui treure a la pel·lícula, o potser sí, perquè hi ha la relació entre dos germans bessons, un noi i una noia, un home i una dona... que sí que té aquesta característica de recolzar-se fins al final i fins i tot una policia a la manera de far-lo, d'alguna forma, molt curiós, molt curiós que aparegui per aquí una policia que no està embarassada ni res, com la Frances McDormand a la pel·lícula Germans Cohen, però que té una característica similar a una dona que s'involucra amb el tema, que va treballant d'una manera molt apassible, sense donar-hi massa importància, en un moment determinat sí que s'involucra potser en accés i després torna a sortir i ho veu tot d'una altra manera... llavors bé bé és una pel·lícula amb molts ingredients torno a parlar de... M'agradaria destacar una cosa que ja sé que tu pots prendre de la pitjor manera però jo ho vull destacar perquè a mi em va cridar molt l'atenció jo no és que sigui un amant dels dublatges ja sé que tu no ets gens amant d'això Però la veritat és que a vegades hi ha doblatges, i això ho he defensat algunes vegades, que són... Vaja, vull dir que segurament que fins i tot, almenys amb la meva percepció, o sigui, en el meu gaudi en el moment que veig aquella pel·lícula, em fa sentir molt integrat amb el que es produeix allà. I és la xicota aquesta, la filla, la de Ressa Negra, que jo deia, té un doblatge... és que t'enamora, tu. Tu sé que no l'has gaudit, aquest, eh? Però qui doble en aquesta noia t'asseguro que et fa arribar amb aquell timbre, amb aquella comprensió. En definitiva, aquesta és una noia. que ha tingut, encara que sigui una família no identificable com a natural, doncs ha tingut una integració social i una, allò que se'n diu, està molt ben educada i tot, i llavors lògicament tot el que ella fa, doncs és des de la serenor més absoluta, no? Precisament perquè entendrà o trobarà i troba aquesta família amb aquests desgavells, però una meravella. Volia destacar-ho perquè a vegades això es dona, altres vegades segur que no. Intentaré, Jaume, si et sembla, mentre anem parlant altres coses, perquè els homes ja saps que de vegades podem fer més d'una cosa a la vegada. Jo, per exemple, ara estic buscant dos tràilers. El tràiler de Segrets i mentides en anglès i en castellà per mirar de comprar les dues veus. A veure si ho podem fer, perquè després has de trobar. Seria interessant. Dintre dels tràilers. La manera que va dient sí i no és que és un poema. Però jo, de totes maneres, sí que vull afegir, mentre intento trobar això i poder fer-ho, doncs que vaig pensar ahir precisament en aquest tema, una vegada més, sempre m'acostuma a passar quan veig una pel·lícula, no sé, se'm ve al cap, per exemple, que al Joan Morros no li va agradar aquesta pel·lícula, i ahir veient-la vaig pensar, segurament l'ha vist en versió doblada. Perquè una vegada més, en versió original, la precisió amb què els actors utilitzen els tons de veu, com fan les inflexions, fa entrar molt més a la pel·lícula. I això, sense voler contradir el que tu dius, que efectivament, segur que hi ha doblatges i hi ha personatges que estan doblats. Això no ho negaré mai, perquè jo, mira, malgrat la contradicció que això suposi, soc un gran admirador dels dobladors, perquè han de tenir una capacitat molt gran de... saber sincronitzar molt bé el que diuen amb el que s'està dient, perquè a més a més han de tenir una veu que no sobresurti ni en tons greus ni en tons aguts. Vull dir, han de tenir una capacitat enorme per fer el que fan. Ara bé, estic a favor dels dobladors i en contra absolutament del doblatge, curiosament. Però jo no és que et vulgui sorprendre, sinó que ho vull deixar aquí com a clar. L'altra pel·lícula que també, aquesta sí que la vaig veure ahir, és aquesta Didi Bluesy, saps què és això? Ara mateix no sé quina és. És una pel·lícula que està situada a l'Anglaterra dels anys 50, amb una societat repressiva per a les dones i els sentiments, que és l'escenari en què es desenvolupa en un melodrama d'esperit clàssic i indumentària moderna, això és molt interessant que ho ressaltem, sobre la naturalesa múltiple, contradictòria i tràgica de la mort. En definitiva, el seu realitzador, Terence Davies, és una figura capital del cinema britànic d'aquestes últimes dècades. I llavors fa una adaptació teatral d'una obra de Terence Ratingan, que aprofitant el centenari del seu dramaturg i llavors en aquesta pel·lícula del que parla és que hi ha una persona que per la raó que sigui probablement una de les claus està precisament en el fet que neix en una societat on la dona està més reprimida i lògicament té una orientació per part masculí per dir-ho d'una manera que hi ha un home que té la seva representativitat, vull dir que és un home capdalt, que té, vaja, vull dir, eh, allò que es diu és un home per tota la vida, i llavors, doncs, bé, accepta el fet de casar-se, no? Però ves per on, un cop ja ha entrat dins la dinàmica de matrimoni, automàticament aquesta noia veu la inutilitat d'una acció com aquesta, i aquesta inutilitat se li fa encara molt més potent en el moment que coneix un home que li despertarà amb ella, una altra cosa és que l'home s'ho mereixi, li despertarà amb ella una constant completament passional que veritablement la desbordarà. Molt bona, eh? Sí, ja tinc aquí el títol que tu deies Deep Blue, sí La traducció seria una cosa així com el mar de profunditat blava, una cosa així Bé, sí, és un títol que no sé si encaixa una mica amb el que tu recordes de la pel·lícula això de Deep Blue, sí Bé Sí, perquè és com la descoberta. En definitiva, has de pensar que, veritablement, a la llarga, tot allò que ella descobreix com a mort, vull dir, el que li proporciona aquest senyor, que a més a més és molt així, molt com Don Juan, vull dir, molt... molt de sortir i de tenir relacions i tal, i en canvi el seu marit és el que està per la feina, per dir-ho clarament, doncs el que està clar és que destaca d'una manera molt clara la validesa d'un i de l'altre. la validesa per cadascuna de les coses que en definitiva viu ella com a experiència a mi em va interessar molt la pel·lícula perquè jo soc d'aquells que probablement en la vida he tingut més sintonia amb allò que no m'apassiona que no passa amb el que em pot provocar un apassionament diria'm destrutador que et treu de les teves caselles però paral·lelament Sempre m'ha interessant molt aquestes pel·lícules que parlen d'això i com ho tracten, no? Recordo, per exemple, una de les més populars, que jo la tinc sempre molt present, que és Breu en contra, una pel·lícula de David Lean, que és tot un poema, n'hi ha d'altres, eh? Vull dir, el tinent francès, jo què sé, n'hi ha moltes, no? Però aquella en té el cor robar, sempre que la puc veure la veig perquè és que m'agrada molt. I és això a vegades, no? Probablement perquè no t'has vist condicionat d'una manera clara precisament per una constant com aquesta, sí que t'interessa molt de la manera que ho tracten. Ja estem amb les metàfores que és una mica el tema que tenim avui, no? Entre tu i jo i que ens hem proposat parlar-ne, no? Doncs llavors jo volia destacar aquestes dues pel·lícules, a part de l'entrega, que també ja n'hem parlat i que és una pel·lícula que jo recomano, malgrat el final, doncs a mi em va desagradar molt com a, què et diré jo, com a metàfora, si veus tu, no? Vull dir, el vaig trobar fora del que per mi té la seva lògica. I que fins i tot em comentaves que la volies relacionar amb el tema d'avui, amb el tema del masclisme com a metàfora. No avancem, oi? Ja arribarem, no? Sí, ja hi anirem arribant, a tot això, no? Mira, tinc... A veure, el que passa és que no és fàcil arribar al punt en el que podem comparar aquestes dues veus. Però mira, anem sentint una mica... També és molt maco, i això ho vull destacar, sentir els que estem acostumats sense entendre del tot i a la perfecció a l'anglès de Hollywood dels Estats Units amb l'anglès britànic. És veritat, és molt diferent. Escolteu una mica aquest anglès britànic, de secretos i mentides, secrets and likes. Ah, no, doncs el tenim aquí en... Ah, espera, és que els tinc dos barrejats, em sembla. Sí, sí. Ara. Això és el trailer en versió original. És una manera molt peculiar. Aquí ha aparegut ara en el tràiler la noia aquesta negra. A veure si la sentim... Aquesta és la veu... Aquesta és la veu de l'actriu original. I ara l'escoltarem. A veure si poguéssim. Seria molt interessant. Això ja entraria dintre de... És que no et pots imaginar de quina manera em vaig identificar amb aquesta noia tan tremendament... Eficaç, sensata... En definitiva és la raó personalitzada, eh? Que ja saps tu que jo aquí sí que tinc una vocació absoluta a nivell filosòfic, no? Jo penso que a nivell de la raó, doncs, tot es tranquil·litza, tot entra dins en aquest camp de normalitat, d'això, no?, de mar blava, no?, que deies tu en la pel·lícula, en l'altra concretament, no? Bé, doncs pensava que ho tenia així preparat, però ara... Bé, en tot cas, si tens oportunitat després de posar-ho, doncs ja ho posaràs. Bé, doncs entrem ja en el terreny de les pel·lícules que en definitiva tenen a veure amb això que tu ja has esmentat, que és el masclisme com a metàfora, i llavors què vol dir això, en definitiva, no? Esclar, jo el que t'he comentat també, i ho comentem, i d'aquesta manera és una bona introducció, diu que és una metàfora, no? En definitiva, és allò que ets capaç de crear tu mateix, posant-ho al costat d'una realitat, en definitiva, no? I que et servirà per explicar aquesta realitat, oi? I que et serveix per entendre o per... Per entendre més fàcilment la realitat pròpia. Mira, mira, espera, espera, que tinc la veu aquí. Sí? Sí. Sí, hi ha, eh? La dobladora. Sí, però hi ha coses encara més agradables que aquesta. Aviam. Sí? Bé, aquí és una seqüència que ella va a la recerca de la realitat pròpia. La recerca dels orígens. I llavors és una persona que la té i tal. Molt bé, eh? Per cert, molt ben feta aquesta seqüència. Molt interessant, de la manera que es va interessant per ella i tal. i llavors més endavant és quan la veiem amb tota la seva quan entra en contacte sa mare de la manera que sa mare li provoca un equilibri és que és molt interessant cinema utòpic, molt bé, molt bé, m'agrada anem donant-li sentit una mica a la temporada amb els conceptes que es van introduint i avui estem introduint un altre que t'he interromput per veure si aconseguíem fer aquesta comparació i més o menys ho hem fet Jo les dues pel·lícules que havia triat, doncs, precisament per això, per parlar d'això, del masclisme, no?, és La gata sobre el teulat de senc i també, doncs, Cuando ruge la marabunta, no?, vol dir quan... Imagina. Exacte. Són dues pel·lícules que venen dels anys 50, en la qual, doncs, hi havia tot un seguit de valors, que s'assimilaven d'una manera absolutament natural i se'n passaven amb aquell goig i aquella alegria. Val a dir que en aquests moments això encara se'n passa així, o sigui, és curiós, no? Perquè la veritat és que aquesta és una pel·lícula que l'he vista així. També seria molt vàlid una altra pel·lícula que és aquella de l'Home tranquil, de John Ford, no? que és també el John Wayne, que arriba de Norteamèrica, després és un butxejador, i la seva dona i tal. Bé, és que és el mateix, no? I la filla de Ryan, si vols, també del mateix, David Lynn, que ara parlaves. Molt bé, també, també, també. Bé, doncs llavors hi ha una cosa que penso que nosaltres hem d'insistir d'una manera absoluta, I és que moltes vegades el que hi ha a partir del cinema, que una de les coses que et deia també abans de començar el programa és que el cinema probablement ja ho és, una metàfora cadascuna de les pel·lícules que veiem, no? El per què és molt elemental, perquè es vol semblar la realitat i llavors és vàlid. Sí, sí. Doncs, què vol dir això? Vol dir, segons el meu criteri, que tu veus aquella pel·lícula, per exemple, quan derroja la marabunta, i el que vas veient és que la pel·lícula, en lloc de tirar enrere... des d'un bon principi allò que podríem valorar d'entrada amb tot el que ell fa per desacreditar-la i per exigir-li i quan ja sap que no és de primera mà i tot això en lloc de contradir una realitat com aquesta i en definitiva anar fent una reflexió o provocant una reflexió en l'espectador perquè vegi que allò no és, no? Tu pots fer una pel·lícula d'aquesta manera, no? O sigui, una metàfora a la inversa del que estic dient que es produeix la pel·lícula, no? Doncs tot el contrari, cada vegada alimenta, durant tota la pel·lícula alimenta el fet de la superioritat de l'home sobre la dona, que no deixarà de ser en tot moment... doncs la que estarà esperant que tot allò es vagi arreglant i que no dependrà d'ella, no? Tot el contrari, fins i tot esgotada, doncs arribarà a un punt que entrarà amb una mena, diem-la, que s'adorm i llavors quan es desperta doncs ja pràcticament doncs tot està perdut i ell ha estat allà treballant, ha esgotat tot i tal i llavors ja només li queda, això sí, eh? li queda anar allà i fer l'esclat en el pantà que té controlat allà, no?, i llavors allò és el que provocarà que, en definitiva, pugui guanyar la pròpia marabunta. Explico la pel·lícula perquè és que tothom l'ha d'haver vist 25 vegades, no? El que jo vull dir, jo crec que aquesta és una d'aquelles pel·lícules que d'una manera absolutament clara va alimentant la superioritat del mascle sobre la família, en definitiva, no? I això penso que és una cosa, crec, vaja, n'estic convençut, que és un fet que es produïa en aquells anys d'una manera matemàtica, sistemàtica, no? Exactament igual amb la pel·lícula d'això, de la gata sobre el taulat de seny. És ella que sempre diu què és el que jo haig de fer precisament per treure't d'aquest convenciment que tu ets una víctima del sistema i a la qual jo he participat del fet que tu siguis aquesta víctima, no? Llavors, com que és curiós, no?, tal com va augmentant, doncs sembla, evidentment, ridiculitza d'una manera absoluta i clara, doncs, a totes les actuacions, excepte la d'ella, això sí que cal dir-ho, eh?, l'Elisabeth Taylor i el paper que representa no és que la ridiculitzi, sinó tot el contrari, però sempre des del punt de vista de la submissió en quant a ell i després, quan arriba el pare, en quant al pare d'ell, no?, I al final de la pel·lícula ja és allò que se'n diu el sumum de tota la superioritat aquesta i tal. I, bueno, vaja, vull dir, una cosa tremendament potent, eh?, vull dir, en quant a aquesta superioritat. En quant a l'altra pel·lícula que hem esmentat, eh?, vull dir que tu me l'has posat sobre allò. Quina de l'entrega? Ah, bé, l'entrega, però n'hem esmentat una altra, també, eh? Una també de molts anys. Ah, la de la hija de Ryan. Sí, allò és una altra cosa, també, oi? Perquè allà hi hauria, doncs, com una mena de... No, allà jo penso que no és exactament igual, eh? Allà s'alimenta una... una disbauja, per dir-ho d'una manera, per part d'ella, producte d'aquesta superhabilitat, però que ella va posant l'accent i va superant tots els inconvenients, no? Sí, el que jo recordo de la pel·lícula, La Ballera fa força temps, la veritat, és que ha de... Sí, sí, sí, per això, perquè com que havia esmentat breu en contra, m'ha semblat també adient relacionar-ho. Jo el que sí que recordo d'aquella pel·lícula és que ella ha d'haver de lluitar per força amb un clima de masclisme imperant, és a dir, d'alguna manera, exacte, ella està ficada i accepta casar-se amb una persona, amb un home, si no recordo malament, en el qual admira, però després, quan està dintre d'aquesta relació, veu que les coses són més aviat cap al perjudici de la seva pròpia integritat com a persona. Ella ha d'estar allà, dintre del seu paper com a dona, no se li permet sortir en principi per res... Llavors, el que té d'interès la pel·lícula, la pel·lícula no és que sigui masclista, tot al contrari, com tu dius, sinó que el que mires és trobar tots els mecanismes. És allò de la metàfora que va donant la inversa en el que havíem dit fins ara, molt bé. Exacte, llavors serveix com a exemple precisament de persona, però que, bueno, de persona i d'argument que, exacte, com tu dius, que li dona la volta, però que es troba igualment en aquesta situació. És una pel·lícula alliberadora, eh?, i en canvi l'altra es tanca amb ella mateixa, no? És com aquella closca, utilitzem una metàfora també, no? Com aquella closca que es va tancant, que es va tancant sense remei, no? Les dues primeres. I en canvi aquesta no, és com si anés obrint i es dius, vinga va, això no és correcte, i presento una metàfora, en definitiva una pel·lícula, que el que fa és alliberar la conclusió que tindrà l'espectador al final de tot. Una altra cosa és que hi pugui estar d'acord, però la veritat és que s'obrirà i tal. Sí, d'alguna manera aquella pel·lícula de David Lean és com la frontera que permet parlar d'aquests temes d'una manera moderna, per dir-ho així, contemporània. És a dir, com havent superat ja aquells tòpics que esmentaves tu amb la pel·lícula de Quan roja la mare bunta i la taulada, la gata sobre el taulat o la taulada de seny, doncs és com si el David Lindy digués, d'acord, això ja és un tòpic que ja està prou treballat, que ja el cinema l'ha explotat al màxim, ara anem a veure què podem fer. I ara estic pensant en pel·lícules o com el cinema actual, el cinema de la mateixa, doncs treballa aquest tema. I si et dic la veritat, els exemples que se m'estan ocorrent podíem esmentar-los com a exemple de no superació. De no superació d'aquest masclisme, sinó d'una disfressa. Jo estic pensant concretament en dues pel·lícules que són forces representatives d'un cinema actual que remou els esquemes del cinema clàssic, com som Drive, per exemple, si te'ls recordes d'aquell personatge... interpretat pel Ryan Gosling, on hi ha un conductor màgic, pràcticament, vull dir que és capaç de burlar la persecució de la policia, que llavors el que fa és que... L'entrega també, eh? Sí, sí, sí, estarien per aquí, però l'entrega encara no he vist, potser perquè la pel·lícula, ho reconec aquí en directe, a cinema dins de condicions, no la vaig poder veure sencera, per les condicions amb les que em trobava, d'anar a haver dormit massa, llavors tinc com trossos de la pel·lícula en el cap i l'he d'acabar de completar o veient-la de nou o pel que em diu la gent que l'ha vista, però Drive sí que la vaig veure a la vida amb molt d'atenció i molt d'interès i per recordar una mica del que va a la pel·lícula és d'un conductor d'una persona que es lloga per conduir durant 5 minuts exactes. I la persona que el contracta té aquests 5 minuts, 5 o 10 minuts, no me'n recordo bé, per fer el que vulgui. Si vols robar, per exemple, un van a un establiment, ell no es pregunta res, simplement condueix perquè ningú no l'agafi, per amagar-se i ja està. I en el moment que passen els 10 minuts, la persona queda allà al marge de la seva feina i s'ha de buscar la vida. Llavors hi ha una relació molt interessant amb una dona que té un nen petit i que ell no es pot dir exactament que s'enamori, simplement es va identificant amb aquella persona, va veient que és una persona que li fa prou cas, ell és una ànima solitària absolutament, no té contacte amb ningú més, una mena de samurai també dels que de tant en tant van apareixent en el món del cinema... i el que sí que descobrim en algun moment determinat és que té una rauxa de violència en el moment que algú pot fer un perjudici per la persona amb què ell s'ha identificat d'una brutalitat gairebé sense límit llavors hi ha una sent a l'ascensor on hi ha un mafiós que vol fer mal a aquella dona i el fill no me'n recordo exactament, em sembla que és a la dona I ell reacciona directament fent aquella persona trossos, el matxaca, el trepitja, li destrossa el cap. Llavors, per una banda, la dona està horroritzada, marxa absolutament morta perquè veu aquesta escena, però al mateix temps se sent protegida per allò. És a dir, aquí entra una mica el tema aquest, no? De veritablement... Però és el mateix, això. Sí, per això, per això, que estaríem arribant al mateix punt del cinema aquest dels anys 40 i 50. L'entrega és exactament igual. Vull dir, l'entrega també és una pel·lícula que ens parla d'un ambient molt fosc, eh? Sí, sí, pel que recordo tens raó. Molt fosc, eh? Vull dir, molt depriment, molt controlat, molt mafiós, en definitiva, no? i automàticament hi ha un home que és capaç de sobreviure en aquest ambient, però és l'home, perquè ella no, que no és capaç, ella sola. I això, al llarg de la pel·lícula, ho anirem confirmant, o sigui, en definitiva, la pel·lícula acaba confirmant aquest fet, i al final de tot, en definitiva, ella accepta el que és evident, que ja que això és així i jo sola no puc, Perquè probablement l'ambient tampoc permet que ella pugui, eh? No és el mateix que allò d'aquella pel·lícula de la Jodie Foster, que és violada per tres homes i tal, i llavors ella busca la seva pròpia venjança. No, és tot el contrari. En tot cas, això ho podem posar com a història, com a contrast del que estem dient, no? Aquesta no, aquesta al final de la pel·lícula veiem que aquell és l'home de confiança. tot el contrari, per exemple, d'una pel·lícula, i aquí a veure si tu hi entres, perquè ja sé que et costarà una mica, que és el gran Torino del senyor Clint Eastwood. No, no, perquè m'hauria de costar. Perquè el Gran Torino, quantes vegades, el Gran Torino és una excepció, segons el meu criteri, de moltes d'aquelles pel·lícules que ha fet el Clint Eastwood, que en definitiva hi ha un predomini molt clar també del masclisme. I en canvi, en el Gran Torino, sí, però al final no. És en benefici de la comunitat, que és molt diferent que sigui en benefici d'un, dos o només... Però aquí potser el tema, i corregeix-me si no ho veus igual, per suposat, és més el tema del racisme, el que es toca a la pel·lícula, pel que jo recordo. No recordo el tema de la dona, com entra... Sí, el racisme, en tot cas, és una realitat que, lògicament, no podria... O sigui, la metàfora en la qual està basada la pel·lícula, o sigui, l'argumentació, el document i tal... no podria no tindria tanta tanta de gruix per dir-ho d'una manera tanta tanta contundència i esclar i ell la situa en un punt concret de la desestibilització nord-americana si més no en aquell punt concret eh vull dir això també val a dir-ho eh I, esclar, vull dir, allà el que hi ha és una convivència entre persones que, vaja, que pateixen el fet de la desestibilització que es va apoderant de la zona i, lògicament, això genera una confrontació entre diferents races, que, en definitiva, és diferents cultures, no? Eh? Però jo penso que això és bo, vull dir, això enriqueix, no? I llavors jo crec que el Gran Torino, cada vegada ho tinc més clar, precisament perquè vas descobrint que el Gran Torino és probablement de les més bones que ha fet el senyor Clint Eastwood, fins i tot. No dic que no. Jo com que saps que m'he convertit en un... Fins i tot més que Mystic River, tot i que Mystic River també hi tenim allà coses molt interessants. El masclisme és absolut allà, eh? Sí, sí, el masclisme, i a més a més també alimentat pel propi feminisme que hi ha per sota. Exactament, i precisament el senyor Kleinismo no ho afavoreix, sinó que en fa un... Ho retracta. Exacte, ho retrata. Ho radiografia, sí. Jo, el gran Toni, tenia raó, que sí que em costa una miqueta entrar per relacionar-lo amb el tema del masclisme com a metàfora, que és del que estem parlant ara, i m'ho seguiré pensant mentre trec un altre exemple, també força actual que em sap greu que crec que no l'has vista perquè si no crec que també donaria molt de joc que és aquesta pel·lícula que es diu Loc però explicaré una miqueta perquè dic que també tracta el tema i crec que no serà difícil després posem en joc la pel·lícula Lucy Vinga. Que també és molt interessant. Que jo no he vista, però és igual. Que jo no he vista, però així també ens l'anem explicant simplement per relacionar-lo amb el tema. La pel·lícula Loc, així amb breus frases, breument, molt ràpid, és la història d'un home que té una característica, i és la de ser un dissenyador ideal, un treballador perfecte, un treballador que és capaç... de fins i tot quan agafes el compromís de marxar perquè en un moment determinat de marxar de la feina de saber que l'acomiadaran perquè ha de complir un compromís que ell en principi no s'esperava però que ho ha de fer i de mica en mica a la pel·lícula vas descobrint de què es tracta i no ho dic perquè val la pena veure-ho en... en directe i a donar-te, i és prou recent, com tu sempre dius, perquè encara hi ha gent que no hagi vista i que la pugui veure en la cartellera, doncs aquesta persona, aquest treballador, és capaç des del seu cotxe, mentre marxa cap a una clínica de Londres, de fer tots els contactes necessaris perquè una feina que s'ha de fer, que és la d'abocar una quantitat enorme de ciment per posar els fonaments d'un edifici... Bé, una feina veritablement especialitzada per la qual, en principi, ell hauria d'estar allà present i tothom compte que ha d'estar i quan saben... els càrrecs alts de l'empresa, que depèn dels Estats Units, que no hi serà, doncs, bé, exactament, l'acomiada en fulminatment, però ell continua amb aquell projecte, ell sap que ho ha de fer, per tant, agafa un ajudant, truca, fa totes les contactes necessàries a través del mòbil, del telèfon del cotxe, mans lliures, per tant, pot anar trucant tot el que sigui, I el que vull esmentar és el paper de la dona. Amb la dona també va parlant. Tota l'estona és ella, el Tom Hardy, precisament el mateix actor de la entrega, curiosament. Llavors, sí, sí, sí, és un actoràs. La veritat és que com a mínim amb aquestes dues pel·lícules, i tothom que les ha vist les dues, una de les dues ho destaca, doncs a Locke... també parla amb la seva dona. La seva dona té un paper completament desastros, antiutòpic. És una persona que en el moment que sap cap on va ell i per què va cap allà, entra en crisi i no és capaç de reaccionar de cap manera. L'únic que fa és plorar, l'únic que fa és reclamar-li com és possible que hagi fet això, com és possible que sigui una persona que a partir d'allò que s'ha acabat de descobrir ja no el reconeix, i que no és capaç de tenir ni un puntet ni un gram de comprensió de dir, doncs vinga, esperem. I d'acceptació. D'acceptació com a mínim d'obertura, de dir, escolta, la vida té aquestes coses. Llavors, en aquest punt, és un dels punts en què la pel·lícula penso que hauria d'haver-se treballat una mica més. perquè la pel·lícula és prou utòpica, en el sentit que l'home té aquesta capacitat enorme, prou utòpica, en el sentit que estem parlant, com perquè se li hauria volgut arrodonir una mica més. També per mi falla una mica en el tema de la importància enorme que té la figura del pare, que no és present en cap moment, però que ell està parlant com si estigués al seient de darrere del cotxe, un pare que no se sap si és mort o simplement ha desaparegut ja, però que li ha afectat de manera molt negativa la seva vida. Això també és massa forçat, que ell estigui fent el que fa perquè el pare l'ha afectat d'aquesta manera ho trobo excessiu i també s'ho podria haver estalviat. I el paper aquest de la dona no deixa de ser també el paper aquest histèric del que es podria esperar que una persona acabés condicionant la vida de l'altre. I aquí l'home també queda, concretament l'hoc, que és com es diu de cognom, queda una mica com els exemples que dèiem, el Charlton Heston de la marabunta, queda una mica per sobre de tot. Llavors l'altre està allà com en un fons que no acaba de... Jo penso que li falta una mica, i potser hauríem de trobar algun exemple modern, perquè no deixar tot el cinema actual com tan endarrerit en aquest sentit. Tan poc engrescador. Sí, sí, sí. Tan poc utòpic en aquest sentit. Sí, sí, home, podríem parlar també d'una pel·lícula que hem parlat més d'una vegada, però mira, si comento de nou la pel·lícula perdida de David Fincher, passa una miqueta el mateix, igual que Jasmine de Woody Allen. Totes són pel·lícules en les quals És com si el desequilibri en el camp del matriarcat, podríem dir, està en un punt tan important que no hi ha possibilitat que hi hagi un equilibri. El desequilibri és tan gran que l'única possibilitat és fugir de la realitat, com passa a Jasmín, o directament manipular-la de tal manera, i ara ja estic fent l'espòiler, ho sento, com a perdida, a la pel·lícula del David Fincher, en la qual el desequilibri ja és tan gran que la manipulació és absoluta i que l'home ni tan sols pot reaccionar. Ara, com a mínim, el que sí que es mostra de nou, de la mateixa manera, més aviat que totes les altres, l'home potser sí que té una guspida de seny, però no pot ni treure-ho perquè ja s'ha emmerdat prou per no poder escapar d'aquí. Per tant, per una mica d'assolador. L'exemple que tu volies dir, a veure si avancem una mica més en aquest tema i no el deixem tant... No, precisament no és més engrescador. No, doncs sí que estem bé. No és més engrescador, però estava pensant precisament per acabar el programa amb una certa versió més optimista que tot això. Per exemple, jo del que volia, ja vull dir, és la pel·lícula Lucy, aquesta pel·lícula de l'Edge Johansson, que bé, que és tota, o sigui, és una pel·lícula on és ella la que predomina total des del principi fins al final. i acaba que és la ruïna absoluta. Però que això no ens posa en contacte amb allò que es podria anomenar el conflicte entre home i dona, sinó que senzillament el que s'agafa és que en lloc de ser un home és una dona, però estem explicant... la mateixa metàfora que ho acaba controlant tot. El que passa és que és en femení, però això no ens resol res i això ens identificarà igualment. Nosaltres del que hem parlat aquí és de com ho rep l'espectador tot plegat. Les històries com les rep, no? I Lucy no millora pel sol fet que sigui femení. Per què? Perquè tots els altres són com comparses allà per molt que els mafiosos siguin homes, que eren com molt malparats i tal, però no ens serveix, no? Llavors, a mi m'agradaria trobar, eh?, vull dir, una pel·lícula que tingués, doncs, aquesta característica d'això, de dir, escolta, el discurs és tot el contrari d'això. Què vol dir el discurs? Vol dir que la... que la metàfora que nosaltres hem esmentat com a punt d'explicació i de tot el que hem anat dient fins ara fos veritablement més optimista. Llavors és difícil trobar una pel·lícula que tingui aquesta característica i probablement hauríem d'anar a parar el que en definitiva ens proposava el senyor Ingmar Bergman. Mira, hem començat amb ell avui el programa, vull dir que no està malament treure. I a més a més, doncs, jo penso que també podríem anar a trobar, doncs, el senyor Eric Rommert... i d'altres, no? Wim Wenders. Wim Wenders. Paris, Texas. Sí. Allà hi ha un tractament molt curiós, eh?, de la relació entre parella. Molt bé, sí senyor. Aquella és una història... I llavors, Igmat Berman, jo sobretot agafaria Igmat Berman, no? Aquí sí que veritablement no ens parla de la crisi de la dona, sinó tot el contrari, sinó que en tot cas ens parla de la crisi... Vull dir, com a dona, no com a predomini ni com a tal, sinó com a dona. I sobretot jo crec que el que ens parla molt l'Igmat Berman és de classe social, també, que això és molt important, eh? No és el mateix, eh? I llavors el que fa el senyor Igmat Berman, el que ens proposa també són moltes persones agafades amb diferents elements que condicionen la pròpia llibertat, no? Estaria pensant en els comulgants, per exemple... que hi ha una característica molt religiosa pel mig, que fa que tot plegat tingui una característica molt controladora. Però m'he quedat una mica a part amb l'Immett Berman, que tot el que dius estic molt d'acord, la veritat, si no t'ho diria, doncs amb l'exemple d'Eric Romea. Sí que és un exemple de persona que sap col·locar un equilibri perfecte. Per això es metge l'Immett Berman, perquè jo crec que hi ha una igualtat i una preocupació semblant... La metàfora no té privilegis, o sigui, no contempla privilegis, sinó que en tot cas parla de crisi en conjunt, no? I en canvi l'Eric Romer sí que parla d'engrescament. En definitiva, som humans, tenim aquesta sensibilitat. Segons l'edat que tenim, entrarem en el camp d'això, de la desestabilització personal, perquè ens, vull dir, perquè ens contemplem massa vegades... altres vegades estem massa contemplant a d'altres, o ens deixem portar per altres... Abans d'acabar, treuré un altre nom, d'aquells importants per tu, amb la teva vida personal. També Carles Saura, també el podem esmentar. Però el que sí que volia, també, i tant, i tant. Això s'hauria d'analitzar ja com a monogràfic, em sembla, dedicar-li un programa al tema de la relació... podríem dir, no de parella, sinó de relació masclista-feminista en l'obra de Carlos Saura. Tens molta raó. I tornar a veure totes les seves pel·lícules, perquè si no seria una mica difícil. Però estava pensant que, després de l'exemple que has posat de Lucy, i que estava pensant en altres pel·lícules de Luc Besson, com per exemple León, el que passarà segurament, i curiosament hi ha una altra pel·lícula amb l'Scarlett Johansson, aquella on només posa la veu, que és Herr, en què segurament estem en un moment en què s'està trobant o s'està intentant trobar en el cinema comercial, diguem-ho tot, un equilibri i de moment no s'ha aconseguit. És a dir, o continuen existint, com hem destacat en algunes pel·lícules, el cliché antic, el cliché de les pel·lícules dels anys 40 o 50, o bé el que es fa és col·locar a la dona com a preponderant absolutament amb un desequilibri enorme. Per exemple, HER és un sistema operatiu d'ordinador, però està per sobre... Però seria el desequilibri absolut, és a dir, seria com la compensació excessiva, que llavors no aconsegueix l'equilibri, sinó que ho posa per davant de tot. Per exemple... a León, el personatge de la nena, que ara, mala hit sigui, no recordaré el nom de l'actriu i això em farà molt mal, però ho buscaré i així us ho podré dir. Doncs el personatge de la nena, que no és una dona, no és una dona encara, doncs és completament preponderant, vull dir, és la persona que idea el que s'ha de fer que diu com s'ha de treballar, que li explica el personatge del genre no completament, que es converteix pràcticament en un nen a les seves mans, però no per abusar d'ell, sinó per promocionar-lo, per mirar de donar-li un equilibri, la Natalie Portman, que ara ja ho he buscat i ja ho tinc aquí. Doncs bé, jo diria que estem en aquest impàs en el qual encara no s'ha trobat. Per tant, potser per això nosaltres no estem trobant el punt excepte algun director europeu com Eric Romer o fins i tot Eric Claude Chabrol o Truffaut, potser els francesos són els que tenen més clar tot això. Jo no em resisteixo a posar per acabar... Ves que els italians, eh? Segurament. Més que aquest tema, mira, ja tenim un altre tema per anar a parlar en la temporada. No em resisteixo, com he dit abans, a posar el tràiler de la pel·lícula a la distància, simplement esmentar que la veritat és que jo estic una mica, ho he dit per antena, em sap greu, però estic una mica preocupat, perquè no tenia constància que Joan Morros no vingués, així que mirarem d'investigar. Posarem el tràiler, que ja ho estem sentint de fons de distància, d'aquesta pel·lícula de Sergio Caballero, i simplement volia preguntar-te, i tens res tres segons per comentar-ho, sobre aquest tema del masclisme com a metàfora al director Fassbinder. Molt interessant, perquè, esclar, lògicament el Fosbinder no pot estar-hi gens d'acord, en principi, perquè és homosexual, i lògicament el seu punt de vista és aquell que no deixa de ser crític, però que veritablement exposa les contradiccions. En parlem és d'aquests temes que queden oberts. La distància, el trailer, cinemassensacondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa la setmana vient més. La distancia.