Cinema sense condicions del 21/10/2014 — Masclisme com a metàfora: cinema d’ahir i d’avui

Introducció i to de l’episodi

"Avui tinc la sensació que a Persona, i més tard a Crits i murmuris, he arribat al límit de les meves possibilitats. Que en plena llibertat he fregat aquests secrets sense paraules que només la cinematografia és capaç de treure a la llum." — Ingmar Bergman

• Punt de partida amb una cita de Bergman (via Sandra Navarro) per marcar el to: la capacitat del cinema per revelar secrets innominables.

• L’episodi gira entorn de la idea clau: el masclisme com a metàfora i com el cinema el reforça, el qüestiona o el disfressa, amb exemples clàssics i contemporanis.

Homenatge i context cinèfil

Theo Angelopoulos

• Lectura d’un text sobre la seva mort com a fi d’una època i testimoni del naufragi de l’estat del benestar.

• Record d’“La mirada d’Ulisses” i la seva figura com a cineasta-humanista europeu.

Crítiques i anàlisis de pel·lícules

Perdida (Gone Girl, David Fincher)

• Radiografia de la perversió a la parella i de la manipulació mediàtica.

• Ecos de Stoker (Park Chan-wook) i Merci pour le chocolat (Chabrol): teranyines de control i identitats modelades per la ficció.

• Clau: no és un “truc de guió”, sinó una metàfora distòpica de com imatge i fantasia governen la realitat.

Secrets i mentides (Mike Leigh)

• Drama familiar sobre identitat, classe i origen amb humanisme i naturalisme.

• Debat sobre doblatge vs. versió original: la modulació de la veu com a eina dramàtica central en Leigh.

The Deep Blue Sea (Terence Davies)

• Melodrama modern sobre passió vs. serenor en una societat repressiva.

• Connexions amb Brief Encounter i The French Lieutenant’s Woman: el cost del desig i l’autoanàlisi moral.

Tema central: el masclisme com a metàfora

Què entenem per metàfora

• Una metàfora és una construcció expressiva que, posada al costat d’una realitat, la fa més entenedora.

• Al cinema, gairebé cada film és una metàfora en si mateix: sembla la realitat per parlar-ne millor.

Clàssics dels 50 que reforcen el patró

• Cuando ruge la marabunta i La gata sobre el teulat de zinc exhibeixen la superioritat masculina i la submissió femenina com a norma narrativa i moral.

• Altres ecos: The Quiet Man; el cànon clàssic sovint tanca la dona en una “closca” sense sortida.

Narratives alliberadores

• Ryan’s Daughter (David Lean) proposa un camí d’“obertura”: la metàfora apunta a alliberar l’espectador dels tòpics, no a confirmar-los.

El present: disfressa o evolució?

• Drive i The Drop (L’entrega): persistència del mascle salvador/protector violent; ella queda en segon pla funcional.

• Gran Torino i Mystic River (Clint Eastwood): diagnòstic de masculinitats ferides; comunitat vs. individu; el gènere hi està creuat amb raça i classe.

• Locke: fantasia de competència masculina omnipresent; la dona queda codificada com a reacció histèrica; el “pare” com a trauma massa literal.

• Gone Girl i Blue Jasmine: “compensacions” que deriven en desequilibris (matriarcat tòxic o col·lapse psíquic) més que no pas en equitat.

• Lucy: invertir el gènere del protagonista no corregeix la metàfora si tot el món resta comparsa; és poder absolut en femení, no equilibri.

Cap a un equilibri

• Bergman: crisi existencial i de classe amb dones complexes sense jerarquia moral predeterminada.

• Éric Rohmer: engrescament i ètica quotidiana; igualtat de mirades sobre l’amor i el desig.

• Wim Wenders (Paris, Texas): reconeixement de danys i possibilitat d’empatia mútua.

• Carlos Saura (proposta de monogràfic): cartografia masclista-feminista a l’Espanya contemporània.

• Luc Besson: de Léon a Lucy; i a l’òrbita tecnològica de Her: el cinema comercial sembla en impàs entre tòpic antic i sobrecompensació.

Tancament

• Avanç: tràiler de La distancia (Sergio Caballero) i tema obert: Fassbinder com a mirada crítica de les relacions de poder.

• Idea final: calen metàfores més equilibrades que no disfressin el masclisme ni l’inverteixin, sinó que el desmuntin mostrant camins de dignitat compartida.