Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te
Cinema sense condicions del 1/10/2024 — Midnight Cowboy, Shelley Duvall i Kris Kristofferson; la Conxa d’Or de Sant Sebastià per Albert Serra
Arrencada del programa amb la sintonia i to de benvinguda.
Presentació del tema Everybody’s Talkin’ (Harry Nilsson) associat a Midnight Cowboy i anunci que se’n parlarà més endavant.
Lluna recomana Casa en flames (Dani de la Orden). Valoracions positives del thriller i debat sobre la ‘pijeria’ al cinema català.
Converses sobre ritmes de feina, passis de premsa, Filmin i la importància de veure les pel·lícules per criteri propi.
Context històric de finals dels 60, singularitat del rating X i panorama d’Òscars.
Joe Buck arriba a Nova York; amistat amb Ratso Rizzo; solitud, explotació sexual, drogues i redempció per l’amistat.
Muntatge molt visible i efectiu; to compassiu malgrat la duresa; exposa tabús: prostitució, orgies, homosexualitat i furts.
Melancolia i moments durs; ecos de Huston i influència probable en cineastes com David Lynch; ritme sostingut sense baixades.
Flashbacks que defineixen Joe Buck; gran treball de Jon Voight i Dustin Hoffman, evitant caricatura i sentimentalisme.
El pis miserable com a catalitzador del vincle; petits gestos i cures mútues construeixen una amistat sòlida.
El somni de Rizzo d’arribar a Florida uneix objectius; Joe sacrifica ambicions per acompanyar l’amic.
Seqüència pop amb entrevista filmada i pantalles incrustades; estil innovador i immersiu per a l’època.
Malgrat la imatge incòmoda dels EUA, l’Acadèmia premia la pel·lícula; retrat d’una societat malalta (drogues) pre-sida.
Repàs de la filmografia clau: A Kind of Loving, Billy Liar, Darling, Sunday Bloody Sunday, Marathon Man, entre d’altres.
Ús de flashbacks sense avís i tall rítmic; anècdota de l’escena del taxi improvisada per Hoffman (‘I’m walkin’ here!’).
Decisió de mantenir la cançó de Nilsson provada en muntatge; partitura de John Barry com a marc emocional.
Hoffman reforça la coixera posant-se pedres a la sabata per mantenir la memòria del dolor i la fisicalitat del personatge.
Schlesinger guia sense perdre mai el personatge; gran rigor i coherència interpretativa.
Guanya Pel·lícula, Direcció i Guió adaptat; nominacions per Hoffman, Voight, Sylvia Miles i Muntatge.
Record especial per Sylvia Miles; el muntatge de Hugh A. Robertson, impecable.
Disponible a Filmin (remaster 2019) i existeix un documental sobre el film.
Biografia i filmografia essencial; èmfasi en The Shining i la polèmica del doblatge; col·laboracions amb Altman i Allen.
Cantautor i actor de pes; ‘Me and Bobby McGee’ i treball amb Peckinpah, Cimino i altres; amistat amb Peckinpah.
Tardes de soledat: film taurí centrat en el patiment i el ritual amb primers plans i muntatge; comparació amb El último sábado i experiència del presentador filmant un espot taurí a prop del toro.
Donostia per Almodóvar i Cate Blanchett; direcció per Carreira i Martín Calero; guió per Ozon; millor fotografia per Born in Heaven.
Comiat i avanç del proper programa amb nova pel·lícula de la setmana i més actualitat.
Benvinguda i arrencada
- Obertura musical del programa i menció del tema Everybody’s Talkin’ (Harry Nilsson), icònic de Midnight Cowboy.
- Presentació ràpida de l’equip i to del programa: conversa cinèfila sense dogmes ni condicions.
"No us fieu mai... el millor en cinema és comprovar-ho personalment."
Recomanacions i roda de l’equip
Comentari ràpid: Casa en flames (Dani de la Orden)
- Valoracions positives: thriller psicològic coral, ben interpretat i amb girs de guió.
- Matís crític: certa pijeria present al cinema català, però aquí el director hi aporta una mirada més fonda.
Hàbits de visionat (Anastasi)
- Ritme intens de passis de premsa, Filmin i sales; disciplina i constància per descobrir sorpreses.
- Consell a l’audiència: formar-se criteri propi; cada espectador té el seu codi i la seva identificació amb les històries.
Pel·lícula de la setmana: Midnight Cowboy (1969, John Schlesinger)
Context i singularitats
- Retrat cru i humanista de la marginalitat a Nova York a finals dels 60 (guerra del Vietnam, moviment hippie, ecos de la Warhol Factory).
- Única pel·lícula amb qualificació X que va guanyar l’Òscar a Millor Pel·lícula; 7 nominacions, 3 Òscars: Millor Pel·lícula (Jerome Hellman), Direcció (John Schlesinger) i Guió adaptat (Waldo Salt).
Sinopsi i temes
- Joe Buck (Jon Voight), un jove texà, arriba a Nova York per fer fortuna com a gigoló i topa amb la realitat més dura.
- Coneix “Ratso” Rizzo (Dustin Hoffman), un estafador malalt i coix; neix una amistat que esdevé taula de salvació enmig de la misèria.
- Temes clau: solitud, explotació sexual (prostitució masculina i femenina), drogues, petits furts, i el poder redemptor de l’amistat.
Llenguatge i muntatge
- Muntatge excel·lent (Hugh A. Robertson, nominat): combinació de flashbacks (B/N i color) sense transicions, ritme que manté la pel·lícula sempre en alt.
- Obertura gairebé de “videoclip” amb la cançó sobreposada a imatges del trajecte; anticipa l’energia formal.
- Seqüència de la festa “warholiana”: ús de recurs picture-in-picture, estètica pop i colors llampants; exercici d’estil avançat per l’època.
- Mirada amorosa i compassiva del director cap als perdedors; to melancòlic i moments durs sense caure en el morbo.
Interpretacions
- Dustin Hoffman: construcció física i psicològica de Rizzo (inclosa la coixera; l’actor es posava pedres a la sabata per recordar el dolor).
- Jon Voight (aleshores novell en papers estel·lars): paper difícil, evita la caricatura i el sentimentalisme.
- Repartiment de luxe: Sylvia Miles (breu però memorable) com a prostituta; el film té una gran direcció d’actors.
Música
- Cançó clau: Everybody’s Talkin’ (Harry Nilsson). Durant el muntatge es va provar i el director i el muntador en van quedar indissociablement lligats.
- Banda sonora de John Barry: atmosfera lírica i trista que acompanya el descens social dels protagonistes.
On veure-la
- Disponible a Filmin en versió remasteritzada (2019); hi ha també un documental sobre la pel·lícula.
In memoriam
Shelley Duvall (1949–2024)
- Actriu singular: col·laboracions recurrents amb Robert Altman (Brewster McCloud, Nashville, 3 Women, Popeye) i aparició a Annie Hall.
- The Shining (Stanley Kubrick): interpretació antològica, però rodatge psicològicament dur. Polèmica a Espanya pel doblatge (Verónica Forqué) que perjudicava el to original.
Kris Kristofferson (1936–2024)
- Figura polièdrica: compositor, cantant de country i actor. Cançó icònica: Me and Bobby McGee.
- Filmografia destacada: amb Sam Peckinpah (Pat Garrett & Billy the Kid, Bring Me the Head of Alfredo Garcia, Convoy), Heaven’s Gate (Cimino), A Star Is Born (1976), Blade (1998).
“Freedom’s just another word for nothin’ left to lose.”
- Carisma de “bonomia” malgrat el físic imponent; amistat personal estreta amb Peckinpah.
Festival de Sant Sebastià (72a edició)
Conxa d’Or: Albert Serra – Tardes de soledat
- Film taurí que centra la mirada en el patiment de l’animal i l’angoixa del torero, amb primers plans i fons de plaça difuminat; treball intens de muntatge.
- Comparació evocada amb el film El último sábado (1960) de Pere Balanyà, per l’atenció a la preparació i el ritual.
Altres guardons destacats
- Premis Donostia: Pedro Almodóvar i Cate Blanchett.
- Petxina de Plata (Direcció): Laura Carreira (On Falling) i Pedro Martín Calero (El plo).
- Premi Especial del Jurat: The Last Showgirl (Gia Coppola).
- Millor Guió: François Ozon (Quan cau la tardor).
- Millor Fotografia: Son Gripiau (Born in Heaven, Hou Xin).
Idees clau
- Midnight Cowboy combina risc formal i humanisme: és dura però empàtica.
- Veure i jutjar: l’experiència personal és clau per damunt de la crítica aliena.
- Memòria cinèfila: homenatges a figures que connecten música i cinema.