Mort a Venècia: Visconti, Mahler i la bellesa que crema • L’Orquestra, Ruralitas i recomanacions de cinema d’estiu

Cinema sense condicions. Project X 57 Class X SL Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Nosaltres dos, i el dediquem al nostre company Ignasi, que està en Terres Alemanyes, precisament. Exacte. De Alemanys va el tema, perquè Mort a Venècia està basat en la novel·la homònima de Thomas Mann, una novel·leta curta, però extraordinàriament bona, que us recomanem si no l'he llegit, i si l'he llegit, i voleu tornar, com hem fet nosaltres, és un plaer renovar aquest contacte amb una escritura d'un home que escrivia realment com els àngels. Unes construccions meravelloses per definir i per explicar el pas del temps, els personatges, els pensaments, el que no es veu, però que gràcies a la seva manera de redactar, la riquesa que té de vocabulari, podem perfectament entendre i imaginar-nos, no? Sí. Bé, la pel·lícula és una pel·lícula que ja ho hem dit, de 1971, quan la va fer el director, Visconti, i el tenia ja 62 anys. Ell va morir als 69. És a dir, que després només va fer 3 o 4 pel·lícules més. A veure, la pel·lícula, si es poseu a mirar, per exemple, per internet, que és un recurs normal per dir, bueno, a veure, aquests de què estan parlant avui i tal, veureu que és bastant contradictori les opinions que hi ha sobre ella, ja començant pels experts, per la crítica experta de diversos continents, que passa de l'elogi desmesurat pràcticament a una crítica desaforada. Sí, és cert. És a dir, per uns és un fracàs, per nosaltres és una obra excelsa. Bé, nosaltres pensem que és una molt bona pel·lícula, potser no és el millor de l'Ukino Visconti, segurament, però en el meu cas particular, jo li tinc un apreci especial, perquè realment, sempre que l'he vist, l'he vist diverses vegades, i ahir va ser l'última, l'última, la més recent, sempre m'ha transmès una certa placidesa, és a dir, és allò quan l'esperit se't relaxa i la pel·lícula és una pel·lícula de 127 minuts, en la que no hi ha masses diàlegs, hi ha la música de Mahler que punteja molt bé i acompanya molt la descripció del que sent la persona, l'espectador, quan veu la pel·lícula, i també ens posa amb la pell del protagonista. El protagonista, si donem una sinopsis bàsica de la pel·lícula, direm que a principis del segle XX, un compositor alemany, de salut delicada, i després del fracàs de la seva darrera obra estrenada, arriba a Venècia sol per passar un estiu. La ciutat dels Canals es sentirà fortament atret per un jove angelical adolescent que el trasbalsarà profundament a nivell emocional, sentint una forta atracció per ell. Mentretant, la seva salut i la ciutat, que també està consumida sota una epidèmia de còlera, que les autoritats s'intenten amagar per no perdre els ingressos del turisme, fan que la pel·lícula cobri una intensitat dramàtica en la que es va des de l'amor fins a l'amor en el decurs d'aquestes dues hores llargues que dura la pel·lícula. La pel·lícula és una adaptació, com hem dit abans, de la novel·la homònima de Thomas Mann, que ha esdevingut un film de culte per a molts aficionats al cinema, entre els que em conto. El guió és obra de Luquino Visconti, que ja va llegir la novel·la i des del primer moment va quedar atrapat per ella, i Nicola Badalucco, que han fet l'adaptació de la novel·la del Thomas Mann. De totes formes, he llegit de nou la novel·la tan bé aquests dies, i us podria dir que en molts moments et don la impressió que el guió també el va fer el Thomas Mann, perquè Luquino Visconti en uns moments determinats, o sigui, a veure, per començar, a la novel·la el protagonista és un escriptor que també té aquests problemes de creativitat que m'ha apuntat i que en la pel·lícula els té un... un... com es diu... Aschenbach? Aschenbach. Gustav von Aschenbach, que en realitat podríem dir que és un trasumte de Gustav Mález, i si extrapolem la cosa més cap al final, podríem dir també que potser es pot sentir identificat també el mateix director, Luquino Visconti, perquè de vegades sembla que és una mica el seu testament fílmic, tot i que encara faria obres de gran importància com per exemple Lúmin, que per mi és un dels seus cims i un amalgato pardo, Rocco el suo fratello, etc. Bé, a la música ja hem dit que és de Gustav Mález, és molt... o sigui, hi ha un fragment de la tercera sinfonia i un tros important de la cinquena amb la da Gieto que és el moment cumbre, diguéssim, o cimer de la pel·lícula. La fotografia és d'un gran director de fotografia italà, Pascolino de Santis, que és una evocació d'una Venècia caduta, caduca, una venècia amb problema, que té la pesta allà en els canals, tramet d'alguna manera aquella boira, aquesta sensació de crepitud. És molt curiós perquè jo vaig estar a Venècia, precisament, la pel·lícula, em dic, que és del 71, jo vaig estar al 73 i tenia encara aquest sentiment, eh? Tot el que volia explicar després. L'estava dient. Sí, és veritat. tots hem fet una mica un degradat en aquí. A la pel·lícula tu expliques aquella experiència perquè, a més, el meu va ser un pas. Vam deixar el cotxe a l'entrada, vam entrar caminant i després vam fer una volta amb gòndola i després amb el vaporretto i vam tornar a marxar tot això en un dia. Plaça Sant Marcos, els edificis una mica, la ruta podríem dir turística, però sí que és veritat que quan posaves pels canals amb els ponts aquells interiors i això, no deixaves de percebre una mica aquesta sensació d'una Venècia que representava una cosa ja nostàlgica d'una certa degravidut. Tenim en compte que va ser a l'imperi dels mars se li deia, a l'imperi venecià, no? És a dir, que d'alguna forma havien passat d'un esplendor terrible del que queda encara molta cosa com a reminiscència a uns anys 70 que com a tot arreu es havia sortit ja del feixisme i de tot el que va comportar la Segona Guerra Mundial, però bueno, era encara un moment difícil. després, perdó, el muntatge crec que era de Ruggero Mastroianni. Sí, com tantes vegades, no solament amb Visconti, sinó amb molts directors italians. Un gran muntador, germà del Mastroianni. Germà del Mastroianni i un home que era molt efectiu, molt precís. Aquí, jo crec que és una pel·lícula per lluir-se i realment té uns moviments de càmera i unes captacions tant de Venècia com sobretot de la platja del Lido. I després, els interiors ens semblen assombrosos com va i com dirigeix, o sigui, converteix la mirada del Dick Bogart, que és el personatge central, el del professor Aschenbach, el converteix en quan veu a Tazio, el noi aquell que el subjuga, converteix la mirada d'ell en un zoom, però que no és un zoom, o sigui, és un atensament precís de la imatge, una cosa meravellosa. El del operador de la pel·lícula, a part de ser un gran director de fotografia, era, portava la càmera moltes vegades, la majoria de les vegades, i realment la porta magníficament. Som a veure l'arribada, per exemple, al principi de la pel·lícula, l'arribada d'ell a port, com va seguint la barca, si t'hi fixes solament en això, dius, és impossible fer-ho més bé. O sigui, com aquest seguiment, deixant els aires corresponents, tota la pel·lícula fa igual, no? Com que era el principi, dius, realment, aquest principi hi ha marca... Anem bé. Anem bé, anem bé, amb aquesta càmera. Molt bé, digue'm. No, res, jo a la pel·lícula, esclar, a mi jo, el director, és dels directors que jo, a mi m'interessa més, diguem, potser del cinema italià. A mi el neorealisme italià, el neorealisme, purament, m'interessa molt. M'interessa molt i penso que després hem begut, hem begut moltes cinematografies, hem begut d'aquest neorealisme, fins i tot ara s'està fent neorealisme en determinades cinematografies, diguem, i tant. Ah, sí, hi ha molts llocs així. I esclar, realment ja en va fer tres i de les tres jo recordo, Ossessione la recordo poc, és de l'any 43, sincerament no la recordo si l'he vista. La terra trema, la terra tremola del 41. Bueno, Ossessione és una... Tu la recordes bé? És una revisió, sí, perquè saps què passa? Me la he passat alguna vegada. Jo no l'he vista mai. La tinc. La tinc amb DVD. Molt bé. I me l'he passat alguna vegada perquè és un remake, ai, un remake no, perdó, és una adaptació de... El cartero sempre llama dos veces de James C. Sí, sí, sé la història. No l'he vista, jo sé si no l'he vista. A mi la que m'interessa molt ja és La terra trema. La terra trema, és una pel·lícula. Bueno, pràcticament aquesta és gairebé un documental. És gairebé un documental, però... És punyent, punyent. ...ficada dintre el moviment realista. Sí. I bellíssima, que curiosament és una pel·lícula que parla de l'aprofitament de la bellesa d'una filla, en aquest cas, d'un concurs de bellesa a Itàlia, a l'Itàlia aquella de postguerra pobríssima i que una filla aconseguís presentar-se a un concurs d'aquests de bellesa d'una nena petiteta, bastant relativament jove, curiosament en troncaria amb la trista història del protagonista de la pel·lícula del Tazio, del protagonista jove d'aquest noi adolescent del que s'enamora de manera boja a Achenbach i que realment de l'unió també va tenir això, també hi va haver un aprofitament diguem, de la seva família perquè ell triunfés en el món del cinema. O sigui, de cop hi ha un lligam aquí que jo me'l faig i que tal. Però esclar, davant d'això i després d'haver fet Rocco, que no és una pel·lícula que pertanyi al moviment neorealista, però no es considera neorealista? No, no es considera, però la veritat... Però que Déu-n'hi-do. Sí, és una pel·lícula d'una gran força social. És una mica el sud traslladat al nord. Exacte. És el que podríem dir aquí, per exemple, la emigració del sud cap a Catalunya. Exacte. Doncs allà seria la emigració de la Itàlia del sud cap a Milán i la part nord. Bé, i això va ser... Clar, els precedents sobre quan jo veig la pel·lícula, a mi la pel·lícula, confesso, em va fascinar en el seu dia. Em va fascinar. Però em va fascinar molt això que deies tu de l'experiència que vas tenir dos anys més tard de veure-la. Jo, el 72, el Nadal, vam anar a passar el Nadal, diguem, amb un grup de gent jove, de gent de la meva edat, de 22, 23 anys, que teníem aleshores, i érem gent que estàvem units per la música i per l'alcohol, directament, perquè era un local de Barcelona que es deia Enaua, que estava al carrer Casanova, on ens reuníem pràcticament dia sí dia també. I d'allà va néixer la idea d'anar a Venècia. I va néixer la idea d'anar a Venècia a partir d'haver vist la pel·lícula. Jo penso que tots l'havien vista, els 5 o 6 que érem, i llavors decidim-ne allà. I jo en compro, perquè tots eren molts fotògrafs i jo no, jo en compro la meva Nikon, una Nikon, una càmera Nikon de les primeres, la Nikon, la F2, i em vaig allà. I jo quan arribo a Venècia, com dius tu, primer deixes el cotxe en aquell pàrquing immens, que llavors no era tan immens, però que és gran, i després vam agafar això amb la pareto o a peu vam anar entrant. I clar, jo tenia tan recent la pel·lícula, era per mi tan, i em va quedar tan potent aquells carrers, aquells pous, que quan hi ha la peste els han de pintar de color blanc per aïllar la malaltia dintre del pou, perquè el pou és un punt de sortida possible. Per cert, la pintura, és calç allò? Jo no sé si és calç, no ho sé, segurament deu ser, perquè blanca probablement és calç. Allò, cada vegada que veia un pou, evidentment ja no estaven pintats quan hi vaig anar allò, però em remetia a aquell assuntament. I el que sí va ser determinant, és que jo, els companys potser no ho vaig comentar-ho, o sigui, tota l'estona, no tenia la cinquena, la de jet o la d'allò, la tenia al cap, o sigui, anaves caminant pel carrer o deslissant-te amb la barca pel canal, pel canal de Grande o per on fos, i la melodia se'n anava repetint. És una melodia que queda realment tan integrada la melodia a la pel·lícula que en forma part d'ella, és a dir, acaba sent part de la personalitat de la pel·lícula està en això. I bé, aquesta màgia que té Venècia, que com dius tu ja veig d'anar a Nadal, vol dir que hi havia molta boira, molta més boira fins i tot que es veu a la pel·lícula. O sigui, que estaves situat bastant amb l'ambientació de la pel·lícula. I no hi havia ningú, a més a més, era una menència pràcticament desèrtica. No, clar, per Nadal ara sí, ara està ple de tot. Tadovell al seu corral, per tant, no hi havia turistes. Hi havia gent, però ara està ple de tot. I em va passar un fenomen, que aquest és el que és maco per a mi de dir-lo i d'explicar, que era tal l'amor que vaig sentir per la pel·lícula primer i per la ciutat després, que quan algú em deia que anava a Venècia a partir d'aquí, quan jo havia tornat feia un any o feia dos, vaig a Venècia, estava gelós d'aquella gent que anava. És a dir, com si es tractés d'una persona, d'una dona. És a dir, la Venècia era meva, no me la podien prendre. O sigui que realment, a mi el vincle amb la pel·lícula, com moltes vegades passa, va més enllà que el pur vincle de valoració d'una obra artística, que sí, que evidentment la valoro. És molt personal. després he estat 7, 8, 9 vegades a Venècia i cada vegada ja la connotació és diversa, no? Vaig separar-me al 79 i també hi vaig anar, llavors solament sentia de fondo, mentalment, el Charles Aznavour cantant Que se tristavanisse. I que realment em va passar ser una música força melancòlica. Bé, a cada moment de la vida li trobes una connotació, no? Bé, si t'ho dona l'ambient i t'ho dona l'espai, sí, sí, clar, per què no deixar-se anar una mica amb la imaginació. No, a mi el pel·lículum a mi m'interessa, m'interessa molt. Aquí hi ha alguna cosa que he recollit de mirant articles sobre i també declaracions. El propi Visconti va deixar aquesta frase com a eslògan promocional del film. A veure, ho dic perquè si no l'heu vist i teniu oportunitat de trobar-la, jo confesso que no és fàcil, sembla estranya, una pel·lícula tan coneguda com aquesta que no és fàcil de trobar-la en les plataformes i en els llocs habituals. Les fonts diuen que està pel TV Les biblioteques sí, les biblioteques l'estaven. Diuen també Amazon Video, però en Amazon Video hi ha una còpia infernal que no es pot veure de la gent que és i diuen a Rakuten, jo no m'ho he pogut verificar, no tinc tots aquests plataformes. A veure, comentava que el propi Visconti va dir una frase que després la van recuperar fins i tot per fer-la com a promocional de la pel·lícula en el que deia qui ja ha contemplat la bellesa amb els ulls propis no, amb els seus propis ulls està consagrat ja a la mort. A veure, la frase pot semblar a la millor excessivament lapidària, però si entrem en el teixit interior de la pel·lícula realment hi ha alguna cosa d'això. És a dir, el músic que ha anat a buscar una mica de pau i tranquil·litat a Venècia per fugir de problemes personals la mort del seu fill o de la seva filla ensamèntia. Una filla. El fracàs que ha tingut amb l'última obra que ha presentat que no ha tingut el benefici de la crítica sinó tot el contrari està allà d'ell sol amb un equipatge molt gran a la illa i amb i amb la pretensió suposo jo perquè s'emporta per treballar i composar i tal però ja des del primer moment la seva mirada es dirigeix cap a Tadzio. Tadzio forma part d'un grup de Polax capitanejat per una extraordinària i bellíssima com mai Silvana Mangano que és la mare i han tres filles d'edats que van des dels 16 fins als 7 anys i el Tadzio que en té 15 que és l'únic nen i a més a més hi ha una dona que fa de senyora de companyia i de control una mica de nurs dels 4 fills en el moment en què ell es troba amb la mirada d'aquest noi no més que amb la mirada en el moment en què ell el descobreix descobreix els seus gestos les seves formes el seu cabell la cara l'expressió ell la sublime i a partir d'aquell moment pràcticament és que no pot treballar ho intenta i té que deixar-ho i és a dir que d'una manera furtiva al principi més descarada més tard o més o més evident fa més evident sí al final va perseguint-lo amb la mirada llavors a partir d'aquí sí que cada vegada està guanyant aquesta atracció es converteix en un amor intern un amor platònic moltes vegades s'ha fet referència a plató parlant d'aquesta pel·lícula i realment ens du cap a uns moments que precisament estan molt ben agafats per Visconti que són els silencis la imatge amb silenci i la gran expressivitat perquè moltes vegades es parla de Tacio que realment és un personatge importantíssim i aquest noi quan va ser trobat pel Visconti realment un càsting etern que va fer de molta gent va estar a dos o tres continents diferents de gent joves i la cinquena persona que li van presentar quan va anar a Estocolm era ell i ja va dir ja està ja està és aquest que com a anècdota un dels que es va presentar era Miguel Bosé sí Miguel Bosé era el cup d'aquí però ell va estar a Hongria també va estar en altres països a Polònia va estar a França bueno va ser un càsting molt molt llarg realment Visconti s'ho podia permetre tinguem en compte i diguem-ho ja Visconti té tres característiques per mi que el defineixen un és un home cult un home renaixentista té una capacitat de cultura extraordinària prové d'una família que arrenca del segle XV ell era comte sí de la noblesa absoluta de la noblesa i llavors bueno perquè tingueu una idea en Visconti els anys 30 se'n va cap a París i es posa a estudiar cinema i no es posa en qualsevol fa d'ajudant de direcció de com es diu de Jean Renoir de Jean Renoir exacte no de Jean Renoir no de Jean Renoir no de Jean Renoir bé això sol ja ens dona una mica el punt en què ens trobem després era un home que precisament a través del cinema de Jean Renoir es va interessar pel marxisme va llegir i la seva vida a nivell intel·lectual va fer un gir important perquè va passar de ser una persona jo podríem dir conservadora a ser un marxista convençor i practicant sí que és veritat que era un marxista una mica curiós perquè naturalment tenia el suport de la seva família i per tant era un marxista que per exemple que tenia criat no serà que aquí no n'hi hagi n'hagut d'aquests perquè n'hi ha hagut alguns que hem conegut també en coneixem també en coneixem però bé ell era en grau extrem efectivament sí efectivament i després era homosexual que tampoc s'han amagat o sigui dos persones amb les que ell va conviure va ser el director de cinema també italià i que havia col·laborat amb ell Franco Sheffirelli i després l'actor que va fer diverses películas amb ell Helmut Berger mort molt recentment sí correctament recentment hem parlat d'ell sí bé o sigui dit aquestes traços importants de la seva personalitat a partir d'aquí la pel·lícula no per casualitat ell agafa la música d'un compositor també d'una vida difícil com va ser Gustav Mahler dic que no és per casualitat perquè probablement i tinc ganes de dir-ho a veure ho veníem comentant quan hem vingut amb el cotxe jo sempre he partit de la base és una qüestió personal és a dir a mi la vida de l'artista del gran artista del gran director del gran compositor del gran pintor a mi el que em sol interessar d'aquests personatges és la seva obra m'agrada no m'agrada m'interessa no m'interessa m'apassiona no m'apassiona em deixa indiferent de ser corprès i això és el que em passa amb Visconti això em passa a mi també hi ha molta gent que per exemple i últimament pels caire que ha anat prenent la vida política i les coses una mica políticament correctes tots ja m'enteneu per exemple s'ha denostat bastant artistes com Picasso directors de cine com Polanski etc. és així jo això no ho comparteixo perquè no és que estigui a favor d'ells personalment és que no m'interessa la seva obra la deixo per la premsa de Groga que ja s'encarrega d'això i la del cor que també s'hi posa en el cas de Visconti es podria dir que també passa el mateix és a dir hi ha un Visconti intel·lectual que és bueno extraordinàriament interessant i també hi ha un Visconti per exemple si veieu una pel·lícula que s'ha fet és un documental bastant recent sobre la figura de Bjorn Andresen el jove que interpreta Tadzio el noi aquest del que s'enamora perdudament el professor Achenbach dit Bogart doncs us doneu compte que tal com tu has dit l'Astasi ell el va descobrir a Estocolm i a partir d'aquell moment no sé fins a quin punt es va interessar per la seva vida el cas és és que el va arrencar de l'ostracisme se'l va endur cap al rodatge el va tindre allà tot el temps que rodaven i després el va entre cometes utilitzar com una espècie de podríem dir de trofeu de trofeu sí presentant-lo a la Première de París o no no la Première va ser a Londres a Londres a Londres va ser la Première i després a Kant el 25è edició de Kant 1971 el va portar també i si veieu aquesta pel·lícula que és El chico més vello del mundo es titula exacte es donava compte perquè hi ha trossos en què surten filmacions de l'època que molt probablement tu m'has fet pensar que eren de la seva àvia en què hi havia aquesta utilització o sigui ell per exemple s'aprofitava de la seva superioritat intel·lectual per presentar-lo una mica com com els antropòlegs presentaven a King Kong aquí l'animal més vell del mundo i així llavors això més la vida personal que era molt complicada o sigui aquest xicot per exemple no tenia pare no va saber mai qui va ser el seu pare la seva mare va tindre una filla també ell té una germana que no són fills de la mateixa mare però no la mateixa mare ella perquè es feia una idea de la vida complexa de que xicot quan tenia 6 anys la mare amb una amiga amb la que estava sortint en aquell moment ella era era artista i tenia qualitats importants com a tal va tindre una entrada de diners i va agafar els dos fills el fill i la filla i aquesta amiga i va fer una volta al món van estar un any fent una volta al món clar aquest xicot ni col·legis ni res després la seva mare cau en una depressió profunda que la porta al suïcidi la troben morta en un bosc a prop d'Estocolm molt bé ell la seva germana se'n deu anar amb els seus àvis i ell se'n va amb la seva àvia l'àvia el va estar cuidant fins durant 5 o 6 anys fins que va arribar el que es va presentar en aquest càsting per fer la pel·lícula quan es presenta en aquest càsting la mateixa àvia es dona compte que el senyor Visconti és muy importante es compra una càmera l'àvia de Super 8 i se'n va als rodatges amb allò que no jo vull veure el nen que no es barregi aquí amb homosexuals i tal amb gent de malveure gent de la faràndula bueno amb aquestes coses ella anava filmant amb Super 8 documents que la major part devien ser anodins i sense importància però alguns sí que presenten una mica el que estava passant allí bé utilització per part de l'àvia utilització per part de Visconti sense referent de pare ni de mare aquest xicot va viure una vida entrant i sortint diverses vegades de la presó entrant i sortint de reformatoris a causa de l'ús i abús de tot tipus de drogas sobretot de l'alcohol i l'any 2019 o 2020 va aparèixer en una pel·lícula que el va recuperar Ari Aster per Midsommar allí està completament transformat és un personatge si ho veus la pel·lícula és aquell que es tira des d'un suïcidi precisament des d'una altura bastant no sé són 100 metres o així molt elevada bé ja està radicalment transformat no queda res d'aquella belleza de joventut correcte vull dir que d'aquí podríem deduir que ostres el senyor Visconti no va tindre gaire cura bueno és que no lo seu a lo millor no era aquest tipus de sensibilitat personal lo seu era un altre era una sensibilitat intel·lectual i aquesta és precisament la que ens interessa quan valorem mort en mort en Venècia en principi sí clar ja saps que hi ha gent que pensa just al contrari i que han exagrat no només Picasso que potser s'ha devingut el tòpic si no molts altres músics i molts altres gineastes i a mi el de Polanski és un cas que em dol especialment perquè és un home que jo aprecio molt la seva obra jo també i que a més a més bueno i vaig a dedicar-me a llegir la seva biografia per aprofundir una mica més aquest llibrà que ho de color barall per aprofundir una mica més en què deia ell sobre el tema és evident que ella és part interessada bé, doncs tampoc queda tan clar que la culpabilitat sigui tan clara d'un cantó que no de l'altre però bueno és el que dius tu i què? finalment l'obra és el que és el que jo no estic defensant mai el Picasso persona el Polanski persona el Bison de persona estic defensant la seva obra la seva obra el que entrat la seva obra està clar està clar jo penso que està molt clar què més tenim del tema què més tenim del tema bueno, a veure si et sembla bé hi ha una cosa que tractant-se de Visconti no ho volia deixar passar i és fer un repàs a la seva obra és a dir hem arribat fins a fins a Rocco i sus hermanos sí hi ha la nit blanca no sé si és blanca la not ni not i bianchi que és una també una obra basada en una obra literària del mateix de Dostoyevsky però abans d'aquestes dues hi ha a 1954 un salt molt important trencament amb el neorealisme i que ens porta cap a un dels estils que ell conrearia bastant i amb molt d'èxit que és el fresc històric estem parlant de Senso Senso és una obra un relat de Camilo Boito i aquí ja dic marca un tall important amb la seva obra fins a llavors a partir d'aquí tenim el 63 ja i el Gato Pardo i ja aturem-ho tot aquí sí aquí parem les màquines perquè és una obra com sabeu tots que és d'un llibre de Josep i Tomasi de l'Ampedusa extraordinària aquí també tenim una cosa que és molt important per mi i és que a part d'un gran director Visconti era un gran director d'actors és a dir Dick Bogart va fer i d'actrius natural Anna Magnani per exemple va fer papers extraordinaris Oli de Bali Camilo de Bali no m'entusiasma i Ascenso m'agrada molt sí no no no i en el cas d'aquesta sí tenim la Silvana Mangano que no té un gran paper perquè diu diu quatre frases i en polac però té una presència té una mirada i a Gato Pardo tenim ni més ni menys que home Barlan Castell Barlan Castell Barlan Castell és precisament un dels casos que volia treure a col·leció perquè quan hi ha un gran director d'actors a veure Passa també Mort de Venècia per mi és un dels millors papers de Dick Bogart també perquè la quantitat de registros que ens dona és immensa és a dir tu segueixes la seva mirada i el seu gest i segueixes el gest i la mirada a través de la càmera i estàs veient estàs veient molt més del que t'ofereix la pantalla això és molt difícil està a l'alçada o potser millor de la cap també vam comentar aquí que és el servent el servent de l'ocell també era una pel·lícula amb molts matisos del personatge molts de maldat més aviat però el que passa és que el servent és més teatral és més teatre aquí no i que lògicament com que és un gran actor en teatre també va fer unes interpretacions especials i l'ocell també va començar a fer en teatre tot i que aprofito de passada per dir que el nostre amic Visconti amb els registres que va fer després de treballar amb Renoir com hem dit va anar a Itàlia i va estar treballant amb Maria Calas amb dos amb dos òperes precisament vull dir que també va conrear el tema líric perquè clar és que els coneixements de vestuari que té ell i d'història eren immensos i això es notava i ho va aplicar en el món de l'òpera que ja és un món que es no treix molt de tot el que és la vestimenta i la recuperació dels ambients històrics és que és un director que engloba totes les facetes de l'art la música la pintura perquè realment hi ha moments de Visconti que es podrien emmarcar i fer d'ells uns retaules terribles no és Canaletto perquè Canaletto que és el tòpic una mica de Venècia que és més és més llapadet que la pel·lícula el que es veu és més tàrner és més tàrner i un tàrner més dur a vegades és a dir sí, sí, Canaletto des de l'Ego no en aquest cas no va ser una referència a partir del Gatopardo tenim el 1965 el que en italià es va dir La Vaga Estelle de l'Orsa que és una revisió de la Electra de Sòfocles i que aquí es va titular Sandra una mica més d'allò d'estar per casa una miqueta el 1967 un altre dels importants amb una altra novel·la molt bona i L'Isteniero L'Estrangero d'Albert Camí sí, sí una altra obra important el 1969 es va fer seu als americans per fi amb la caduta de Glidey la caída de los dioses aquí ja va guanyar premis i va ser una mica sacsejada mundial un èxit extraordinari tant de públic com de premsa i de premsa especialitzada el 1970 és curiós va fer un documental que es diu A la recerca d'Itazio en el que precisament amb aquesta pel·lícula documental que he comentat abans sobre Bjorn Andresen hi ha trossos d'aquesta pel·lícula que era d'ell l'any següent Mort en Venècia que és el que ens té avui aquí i després el que hem comentat abans ja de passada també el 1973 Lugwin que és Luis II de Baviera tal com la van traduir aquí aquesta és una pel·lícula extraordinària quatre hores d'història pura i dura amb tots els pronunciaments d'una obra mestra sí el 74 Grupo de Família en un interno àlies en espanyol Confidências a la que torna a recuperar crec a Barlanca sí torna a estar allà i va tancar el 1976 un any abans de morir-se amb l'Innocente exacte aquesta sí que és pòstuma totalment és l'obra pòstuma per això dic que segons com es miri si es podria estar d'acord en què d'alguna manera la pel·lícula que comentem avui morta a Venècia sí que és com una mena de testimoni paralelantat podríem dir d'ell mateix sí sí no no perquè té tota la pel·lícula està travessada per aquesta nostàlgia aquest aquest ambient crepuscular aquesta percepció del temps que s'acaba que s'escolta que es va esgotant la sorra que passa hi ha un moment sí sí hi ha un moment amb el rellotge de sorra que és extraordinari el pels del temps està reflectit d'allí d'una manera bestial la joventut la joventut com un com alguna cosa ja inabordable ja no serà mai més jove ell i per tant observa algú que sí que ho és aquesta admiració per als joves no és que és un veritable amor per allò que ja no tindrem mai més és a dir per allò que s'ha anat i ja no serà teu però no perquè no tindràs aquell jove sinó perquè tu ja no seràs mai més aquell jove clar és que és això per això ell diu que el que ha viscut ho dic de memòria ha conegut la bellesa absoluta ha estat molt a prop de la mòria clar aquest seria el moment de retrobada amb aquesta cita del principi d'ell sí sí sí totalment molt bé deixem aquí mort de venència recomanats i us la recomanem de manera indubtable i anem a fer unes pinzellades per part teva tens algunes coses tinc un parell de coses un parell de coses jo els anem saltant jo després jo després jo després tinc una llista en la que només s'hi ha pràcticament un molt breu apunt de diverses pel·lícules perquè tingueu i si no ja sabeu que no cal que prengueu nota ara sinó que sabeu que podeu recuperar el programa a través de Ràdio 2 Ven a la Carta i allà ho trobareu però sí hi ha 8 o 10 pel·lícules que durant aquest estiu val la pena que si teniu que anar al cine agafeu alguna d'aquestes pel·lícules però em tocava a mi una miqueta ara entrar molt ràpidament en el tema de sèrie de televisió en sèrie de televisió estem davant d'una sèrie que també té a veure amb el món de la música ja que venim de música que fins i tot crec recordar que en algun moment sona Mahler entre molts altres compositors la música la pel·lícula la sèrie és danesa com tantes altres el seu creador és el gran creador d'una altra sèrie danesa important l'Adam Price que era Borgen va ser famosa mundialment ha tingut un pronunciament important de les sèries que que ha estat molt vista i tant i tant i llavors ell el 22 és a dir l'any passat fa aquesta sèrie hasta jo n'hi he vist alguna sí alguna episodia fixa't jo un gran amant de sèries aquesta diu l'orquestra per això hi ha música l'orquestra 2022 està filming és una temporada de 10 episodis curtets entre 26 i 28 suportables sí i que té un guió d'un tal Miquel Miquel Munsch i és una pel·lícula és una duro amb la pel·lícula és una sèrie que té aquesta component tan habitual que per un cantó és el drama i per un cantó és la comèdia i en aquest cas està molt ben jugat i molt ben jugat perquè és cert que la sèrie comença amb el primer capítol i segon que dius vols dir que això funcionarà gaire a més jo estava amb una crítica molt forta que és la meva companya que és música i no hi ha res pitjor que algú que sap d'una cosa vegi una pel·lícula sobre aquesta cosa en aquest cas és una gran orquestra tocant aquell no toca n'hi ha dos que no toquen clar, hi ha la mirada crítica permanent aquells dits no van quan han d'anar i esclar al principi ens vam perdre una mica i ella també va dir bueno, ja anirem veient i efectivament la pel·lícula va agafant una força va agafant la sèrie un temple i una sobretot basada en actors hi ha un tal Jeppe Nigren que no coneixia absolutament de res que interpreta un home jove d'uns 40 anys diguem que és el Rasmus Brun que és l'actor que fa aquest personatge barreja a l'estiu interpretatiu de Peter Sellers i d'Audi Allen és a dir és com una barreja dels dos gestualment a nivell d'expressió i aquest home és clar assumeix diguem el càrrec de director adjunta a l'orquestra que no vol dir el que dirigeix sinó el que gestiona l'orquestra i és clar tota mena de conflictes li venen a caure descobreix que allò és una olla de grills que allà dintre la gent es droga la gent es mataria si volgués que hi ha un personatge concret del que ell finalment es fa a mi que és un tal Bo un altre gran actor el Frederick Silvius Jorgensen que rebent és un actor un característic quasi et diria un home gros i tal però molt afable i molt maco que vol ser primer clarinet i és segon clarinet escoltem m'estan entrant ganes de veure-ho aquesta sèrie s'ha de veure s'ha de veure penso que és una sèrie i dius que la tenim a Filmin la tenim a Filmin 10 episodis 26-28 minuts molt bé i interessant jo penso que jo tiraria per aquí és una sèrie de tant en tant veu una sèrie així refrescada doncs ja teniu aquí la recomanació una una altra i l'altra és això que últimament he anat fent una miqueta això de fer sortir de les sèries per intentar no sempre estar ficat en aquest món i de cop esclar nosaltres estem molt acostumats al nostre canal almenys durant molts anys ja hem estat acostumats que és la nostra la TV3 i per grans de fidelitat al país jo crec que cada cop menys però bueno d'alguna manera també però sobretot perquè TV3 ha tingut un recorregut de molt bons programes de tota mena i fins i tot d'una secció d'informatius importantíssima i molt ben treballar de molt ben elaborada aquestes coses com que pertanyen al món de la política a l'informatiu poc a poc totes les televisions es van degradant i se'n van anant cap un camí a vegades que no és el més neutral possible en qualsevol cas a vegades nosaltres no ens movíem d'aquestes d'això i els canals i els canals diguem de sèries ara sembla que és un camí que va una mica acotat per les conselleries i els ministeris cada vegada més i això passa amb moltes televisions de maldits de cultura llavors arribes a vegades a la cosa de dir bueno és que punxéssim això TV2 televisió espanyola sincerament la 1 m'interessa molt poc i ens interessa molt poc la 2 i la 2 sense volguer i quasi caure i van caure un dia home la 1 és la Bode Suam és la Bode Suam i també estem parlant del mateix des d'una altra perspectiva i van caure una mica sense voler en un programa de la 2 que es diu Ruralites o sigui la gent que està en el camp i que retrata la vida del món rural i que cada episodi és a través del relat amb primera persona d'algú que ha fet aquest tarllat de moltes vegades de la ciutat al camp o des d'altres llocs ha anat a parar al camp i viuen allunyades per tant del soroll mundà i de tota llavors realment estan impecablement ben fets amb una mirada molt maca molt elaborat fotogràficament impecables ben retratats ben d'allò el personatge és el centre i realment el que diu aquell personatge sigui el que sigui el que fa que a vegades és artesania és molta gent fa artesania diguem-ne una vegada altre pescador per exemple l'altre dia era un pescador que sortia a la mar amb una noia que també era una afeccionada a la pesca i que s'ha convertit en una professional de la pesca tot amb una gran precisió bellesa molt afinada sincerament o sigui felicitats en aquest cas a Televisió Espanyola la 2 encara que solen sigui per aquest programa que jo penso que n'hi ha d'haver més però com que no la visitem massa doncs no ho sabem però jo en aquest cas he descobert aquest programa ruralites i aconsello quan es pugui de donar-lo un cop d'ull jo penso que és interessant doncs és interessant de saber-ho també i sí que és veritat el que deus tu que de vegades ens en anem una mica per camins preconcebuts sí i no mirem de filtrar una mica altres propostes que poden ser interessants la televisió clar Televisió Espanyola ha sigut moltes coses i a vegades moltes coses negatives i realment ha fet televisió molt dolenta també i però esclar i jo que he treballat a la casa i que hi ha hagut una mica i he vist una mica de tot des de dintre puc dir que també hi ha grans professionals i aquí es veu els nous inclús professionals que jo ja ni existien quan jo hi era que ets un gent jove fan les coses molt ben fetes els escans càmeres que té fotografia tot està molt ben fet sincerament bé si et sembla jo tenia aquí anotades unes quantes sugerències per aquest temps d'estiu tal com hem dit abans nosaltres avui fem el darrer programa d'aquesta temporada i tornarem després de vacances llavors com sempre a mi m'agrada començar recomanant la programació de la Filmoteca de Catalunya si esteu entre juliol i setembre un mes un mes i mig a Barcelona val la pena que es mireu la programació la trobareu cada dia a Instagram a Filmotecat allà ja trobareu el que es fa cada dia i el dilluns trobareu tota la programació de la setmana des de dimarts fins a diumenge veureu com hi ha coses interessants segur que hi ha coses molt interessants val a part de la Filmoteca i anant ja cap a cine doncs tenim una pel·lícula que ens en va parlar l'Ignasi i jo també ja l'he vist i també ja m'ha agradat a veure estic parlant d'Asteroid City de Wes Anderson fidel al seu estil de cinema i de la mà dels seus fidels actors que sovintegen les seves pel·lícules des de fa uns anys ens ofereix aquí una altra obra a cavall entre el teatre i el còmic però sense deixar de ser per damunt de tot cinema perfeccionista i d'autor un cinema en què hi ha la simetria com un punt evident innegociable hi ha una visió de dels dos els dos plans és a dir no hi ha profunditat estem amb dos amb el muntatge pla de la imatge després tenim els moviments de càmera laterals en els que està molt aficionat amb actors o sense actors el ford de càmera que també és marca de la casa i per damunt de tot està una mica la construcció a vegades surreal i a vegades una mica que no s'entengui que també pot ser un tret del mateix Anderson en el que si ens mirem amb altres pel·lícules potser probablement es repeteix una mica fins a un cert amanerament però per mi en conjunt aquesta la trobo una pel·lícula que sí no l'he vista no l'he vista no l'he vista no l'he vista no l'he vista a passes un parell d'hores la veritat molt bé molt bé molt bé ja en tenim una ja en tenim una llavors hi ha una pel·lícula també que és d'adolescents és una comèdia americana en què si dura dues hores que no hi arriba els primers tres quarts d'hora són francament de comèdia amb bon ritme ben interpretada i després lògicament que de cau cap a on de cau bueno doncs de cau cap a en favor de lo políticament correcte en favor de la família salvem la família si el nen podia anar descarregat no tornem-lo a recuperar recuperar per la cosa perquè ha de ser un jove que de profit de cara al futur i això i anem a donar una visió positiva de la vida i del futur estem parlant de sin malos rotllos així és com s'ha traduït aquí el qual sí el nom del director és una mica difícil gent Sputnitsky i i i el una de les coses que val ressaltar és que tenim l'actriu principal que està fantàstica que és Jennifer Lawrence hombre hombre molt bé queda apuntada tenim una altra que he vist fa poc fa bueno el dilluns ahir ahir una pel·lícula italiana que es diu Il caso Bravianti de Gianni Amelio il caso Bravianti una pel·lícula que ens descriu uns fets dels anys 68 69 del segle XX on es fa evident un dels aspectes de les conquistes socials es fa evident la dificultat de de arribar a tindre aquestes conquistes socials que va representar el conquerir els drets de les persones i la defensa de la llibertat sexual d'això va aquesta pel·lícula en segona part amb judici inclòs molt ben resolta molt sèria sense extremismes amb fins i tot hasta un cert distànciament ofredor que no amaga res del contingut que li podem demanar en una obra de cap temps situada també al maig del 68 perquè arrenquem en aquella època una època de canvis i de convulsió que precisament va afavorir aquest tipus de lluites després una altra pel·lícula seria també italiana El primer dia de mi vida de Toni Servillo aquesta pel·lícula s'estrenarà la setmana que ve nosaltres la vam poder veure al festival de BCN Film Fest al festival de Barcelona d'aquest any és una pel·lícula molt ben feta amb un guió modèlic de Servillo que ens atença un problema molt actual el suïcidi i ho fa des d'una perspectiva desmitificadora i sense amagar la realitat tràgica obre una porta a l'esperança també és una pel·lícula que commou i que se segueix amb interès val molt la pena és un cinema sèrio ui ens estem tensant cap al final escolteu ja n'hem parlat aquí les ocho muntanyes no val la pena que digui res més ja en van parlar aquí open entry la llegada de Alejandro Rojas alma viva que també n'hem parlat aquí de Cristal Alves i ja per acabar dir-vos que escolteu ja per distreure'ns i estar amb aire condicionats i bé missió impossible l'última entrega de Tom Cruise Indiana Jones i el diàl del destí amb Harrison Ford creiem que amb tot això podeu passar un bon estiu que és el que us desitgem i ens veiem de nou al setembre exactament bona tarda a tots