Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te
Cinema sense condicions del 17/5/2022 — Muntatge documental al Parc Agrari (Eurovegas, relleu i Mercabarna) i conversa amb Hernán Javes sobre “Jezabel” + homenatge a Ènio Morricone
Identificació del programa “Cinema Sense Condicions” (cortineta i repeticions inicials).
Recordatori d’una pel·lícula, recomanació unànime i homenatge a Ennio Morricone: “penseu en Ènio, el maestro”.
Salutacions (Lluna, Anastasi) i avís que el programa tindrà dues parts diferenciades; absència d’Ignasi Juliacs per feina.
Introducció al procés de muntatge en documental; presentació de “Plou i fa sol” (dir. Pere Joan Ventura), amb l’Anastasi com a muntador.
De l’interès pel camp (arran de “Alcarràs”) al rodatge al Parc Agrari del Llobregat; mirada directa, poques entrevistes, observació del treball diari.
Irrupció d’Eurovegas durant el muntatge; decisió d’incloure una assemblea amb punts de vista contraposats (venda vs preservació).
Expropiacions (AVE, aeroport), habitatge i polígons; metàfora “terra, mar i aire”; rètols inicials/finals per contextualitzar el perill recurrent.
Crida a la consciència del ciutadà de Barcelona; Mercabarna com a centre de distribució i ‘embut’ que pot estrènyer marges del pagès.
Horts al Besòs (Torre Baró) i petites finques a Collserola; diversitat de cultius i vincles personals amb pagesos locals.
La ficció parteix de guió i dramaturgia; el documental requereix construir ritme i estructura des del material rodat, sense renunciar a eines cinematogràfiques.
Debat sobre si el film és ‘acumulatiu’; defensa d’una progressió dramàtica subtil que demana empatia de l’espectador.
Diàleg camp–aeroport–ferrocarril (leitmotivs d’avions i trens); plànol final crepuscular amb el pagès Parés a la via del tren.
Reivindicació del documental com a cinema, no només reportatge; ús de llenguatge, música i crescendos dramàtics.
Foto d’Alberto Molina; so directe de Pau Xandri i Sergio Madridano; anècdotes de presa i localització de so.
Ús creatiu del so (ràdio afegida en cotxe) i encadenats visuals (aiguamolls–cel al Prat); memòria del Mercat de Sant Antoni pre-reforma.
El film és a TV3 a la carta; proposta de passar-lo a instituts; reflexions post-COVID sobre retorn al sector agrari.
Agricultura eco i proximitat; aqüífer sota el Parc Agrari; mapa de deltes (Ebre, Llobregat, Besòs, Fluvià) i necessitat de preservació coordinada.
Delta com a espai de passeig i bici; creixement de cistelles eco; presència d’ovelles (neteja del camp) i orgull de paisatge viu.
Denúncia per descripció; silencis de les tres administracions; Mercabarna com a pas inevitable; idea de **cooperatives** i circuits més directes.
Recordatori de “Plou i fa sol” a TV3 a la carta; transició cap a la conversa enregistrada durant el BCN Film Festival.
Presentació d’Hernán Javes (director) i Adrián Heier (productor); “Jezabel” com a film inquietant i valent rodat a Veneçuela.
Infantesa entre ràdio i cinema (Xile i Veneçuela), super 8 i vocació primerenca; estudis a Caracas.
El primer es projecta a cines comercials; el segon roda festivals i premis: aprenentatge i consolidació d’ofici.
“Arpa, maraca y buche”: rescat del joropo tuyero i dels seus exponents culturals.
De curt a llarg per creixement natural; producció estatal (La Villa del Cine), boicot a sales però premi a Màlaga.
Tragèdia sobre amor, desamor i destrucció de la parella condicionada per l’entorn —pont cap a “Jezabel”.
Basada en novel·la d’Eduardo Sánchez; coescrita a distància durant 18 mesos; rigor narratiu i destil·lació de trama.
Separació de temps per evitar pegats conjunturals i donar marge d’“hipòtesi de futur” a la història.
Protagonista d’ànima fosca i fredor funcional; repartiment curt i ben engranat.
Treball previ de convivència per assolir complicitat; diàlegs no impostats; referència a Llinás (“La Flor”).
La pandèmia sorprèn en postproducció i dona temps per resoldre una edició complexa (salts temporals, molts personatges).
Es filma primer el present, pausa per canvi físic del protagonista i després els records —que es tornen memòria real.
Pel·lícula dura, fosca i amb crescendo potent; aposta per veure-la en circuit comercial.
En tràmit de llum verda per estrena en sales; debat sobre la ‘marca país’ i la utilitat dels festivals.
El film assenyala dinàmiques polítiques que transcendeixen governs; la ‘revolució’ pot canviar cares, no inèrcies.
Nous projectes en fase de guió; to pessimista sobre el panorama global i social.
Memòria curta, amenaça de repeticions històriques; ressò d’Oliver Stone: “no aprenem res”.
Desconnexió de part del jovent amb la història recent (Franco); crida implícita a no oblidar.
Panorama general
Programa en dues parts. Primer, una immersió en el procés de muntatge de documentals a partir de “Plou i fa sol” (Pere Joan Ventura) i la seva mirada al Parc Agrari del Llobregat: crisi del camp periurbà, amenaça d’Eurovegas, relleu generacional, pressions urbanístiques i el paper de Mercabarna en la cadena de distribució. Després, conversa amb Hernán Javes i Adrián Heier sobre “Jezabel” (2022): adaptació literària, estructura temporal, mètode de treball amb actors, postproducció en pandèmia i crítica política universal.
“Estan envaïts permanentment per terra, mar i aire.”
També hi ha una breu recomanació i homenatge a Ènio Morricone.
Part 1 — Muntatge documental i “Plou i fa sol” (Parc Agrari del Llobregat)
Temes clau
- El muntatge en documental vs ficció: a la ficció hi ha guió i marc dramàtic; al documental, la realitat manda i el muntatge ha d’“inventar” estructura, ritme i crescendos, aplicant llenguatge cinematogràfic perquè no sigui un producte fred.
- Parc Agrari i crisi periurbana: agricultura a tocar de Barcelona, amb valors de proximitat (carxofa del Prat, etc.), però sotmesa a pressió urbanística (aeroport, AVE, polígons, habitatge) i a relleu generacional minvant.
- Eurovegas: la possible implantació al Prat va afegir un pic de tensió; el film incorpora una assemblea on es contrasta vendre vs preservar la terra. Tot i que no es va fer, el perill torna cíclicament.
- Mercabarna com a embut: centre de distribució imprescindible però que pot estrangular el benefici del productor; es reivindiquen circuits més directes i cooperatius.
- Geografia ampliada: focus al Llobregat, però també Besòs (horts a Torre Baró) i Collserola (horts petits, alguns d’esperit ocupa), mostrant la diversitat de microeconomies agràries.
- L’ús del so i de la imatge: fotografia d’Alberto Molina; so directe i treball sonor creatiu (Pau Xandri i Sergio Madridano). Leitmotivs: avions i trens dialoguen amb el camp; un plànol final amb el pagès a la via del tren, tard, tanca amb emoció i sentit.
- Doc de denúncia: no és pamfletari; la denúncia emergeix de la descripció. Reivindica la consciència ciutadana metropolitana sobre delta, aqüífer i deltes catalans (Ebre, Llobregat, Besòs, Fluvià…) i la necessitat de preservació.
- Educació i accés: proposta de passar-lo a instituts; disponible a TV3 a la carta. També creix l’oferta de cistelles ECO i iniciatives locals.
Moments destacats
- L’encreuament camp–aviació–ferrocarril com a banda sonora de la vida agrària.
- Debat sobre si el film és “acumulatiu”: defensa que hi ha una progressió dramàtica subtil basada en empatia i crescendos.
- Encadenats visuals bellíssims (aiguamolls–cel al Prat) i memòries urbanes (Mercat de Sant Antoni abans de la reforma).
“Si no, et quedaries en el pur reportatge; fem cinema.”
Part 2 — Conversa amb Hernán Javes i Adrián Heier sobre “Jezabel” (2022)
Clau de lectura i procés creatiu
- Arrels i ofici: Javes recorda un pare cinèfil i radiofonista, jocs sonors d’infantesa i el pas pel super 8. Formació a Caracas i curts com 900 Pánico (exhibició en sales) i La librería (premiada).
- Trajecte previ: “Macuro” (produïda per La Villa del Cine) pateix boicot a sales per prejudicis polítics, però guanya a Màlaga; “Piedra, papel y tijeras” és una tragèdia sobre parella, amor i entorn —preludi temàtic de “Jezabel”.
- Adaptació i guió: “Jezabel” parteix d’una novel·la d’Eduardo Sánchez; coescriptura a distància durant 1,5 anys. El film separa 2017 i 2033 per aportar distància i evitar identificacions conjunturals.
- Actors i mètode: elenc principal compacte; convivència prèvia per forjar complicitat i naturalitat (diàlegs, gestos). Inspiració metodològica: Mariano Llinás (“La Flor”).
- Rodatge i muntatge: primer es filma el present, s’atura perquè el protagonista canviï físicament i psicològicament, i després es roden els records —que adquireixen carrega emocional. La COVID cau en postproducció i “dona temps” per resoldre un muntatge complex amb salts temporals.
- Tona i política: film dur, fosc, amb crescendo i sentit nihilista en el protagonista. La crítica és universal —no anti-X ni anti-Y, sinó contra dinàmiques de poder que es repeteixen.
“No és que no vegi la llum al final del túnel; és que no veig ni el túnel.”
Recepció, distribució i context
- A l’espera de luz verde per a estrena en sales a Veneçuela; el recorregut per festivals pot ajudar però la política pesa.
- Reflexió final pessimista sobre el moment mundial (memòria curta, risc de repetició històrica) i el paper de l’art com a memòria i advertiment.
Recomanació i homenatge
- Breu recomanació d’una pel·lícula i homenatge a Ènio Morricone —“penseu en Ènio, el maestro” abans d’anar al cinema.
On veure-ho
- “Plou i fa sol” és a TV3 a la carta.