Nens i cinema, nou cinema xilè (Larraín i Lelio) i ressenyes de Desobedience, Maria by Callas, Borg vs McEnroe, The Cakemaker i El orden divino

Cinema sense condicions Bona nit, un dimarts més som aquí al cinema sense condicions disposats a parlar al bus em sembla que ressona una miqueta Pol, no sé si és això, només ho noto jo o sí? ara sí, ara sento que és millor molt bé, Pol doncs, deia Bona nit, estem aquí un dimarts més a Cinema sense condicions, disposats a passar-nos-ho bé disposats a explicar-vos les pel·lícules que hem vist les pel·lícules que recomanem, aquelles que potser no recomanem tant perquè a més a més som conscients que ens queden només dues setmanes ens queda aquesta setmana i la setmana que ve i acabem pràcticament el curs des que vam començar des del setembre i ens ho hem passat molt bé fent tots els programes que hem fet, que n'hem fet molts més de 30 et saludo a tot l'equip doncs en Pol Diggler la Carmen Oral el Pepa del Bengol en Joan Sala Bona tarda Bona tarda però en especial el convidat que tenim avui que em fa molta il·lusió que torni a estar aquí ja sabeu que és un amic un amic que va venir ja fa temps em sembla que era el gener, no? potser, el gener de l'any passat podria ser, sí i que va estar parlant sobre ell és un professional de l'ensenyament fa més de 30 anys que es dedica a donar classes però com es diu? es diu Joan Agut aquí molt bona tarda molt bona tarda bona tarda Joan i el Joan Agut el Joan Agut que ja va venir deia doncs fa em sembla que va ser el gener més o menys que va venir per parlar-nos de cinema d'animació ja per tant ens coneix en el programa i bueno ella tenia una afició brutal al cine des de molt petit recordo que ens explicava mentre veníem i en altres ocasions que des de molt petit ja veia sessions dobles i que veia moltes pel·lícules avui per això ve amb un tema diferent perquè ja ens va dir l'altra vegada que no solament li agradava el cinema d'animació sinó que a mi li agradava tota mena de cinema i avui ens ha preparat una cosa que tenim un gran interès en saber què és el que ens ha preparat que és parlar dels nens i el cinema és a dir quines són ja t'ho dirà ell quines són els temes que més o menys planteja en aquest moment el cinema i la seva tasca professional que seria d'educador amb nens amb nens i nenes jo aquest cap de setmana he vist una pel·lícula recomanada pel company Joan Cerdà que es diu Desobedience però abans de parlar d'ella m'agradaria fer-ho dels dos personatges que en aquest moment penso que estan com de moda a Xile crec que el cinema xilè està vivint en els darrers anys una certa renovació amb èxit força destacables i nombrosos La Frontera petita obra mestra que retratava la melancòlica derrota d'un professor combatent contra el règim de Pinochet pel·lícula molt premiada a tot arreu internacionalment a Berlín a La Habana als Premis Goyes va guanyar la millor pel·lícula estrangera de parla no anglesa i dirigida atenció perquè hi ha dos personatges dels quals volia comentar per fer referència un és Guillermo Lelio del qual em parlaré al final de la pel·lícula Sebastián perdona Sebastián Sebastián Lelio és o Guillermo? Sebastián i Pablo Larraín que és un altre personatge que també n'hem parlat aquí en diverses ocasions doncs bueno de Sebastián Lelio millor dit la pel·lícula aquesta estava dirigida per Pablo Larraín i doncs és un d'aquests dos personatges que vull comentar l'altre èxit del cinema xilè va ser jo no sé si l'heu vist La vida de los peces del 2010 molt bona si la recordeu és una pel·lícula dirigida pel Matías Vice premi Goya també de la millor pel·lícula iberoamericana si la recordeu és la història d'un jove que fa 10 anys que viu a Alemanya concretament a Berlín i que torna a Xile abans d'anar-se definitivament a Berlín durant aquests dies assisteix a una festa d'aniversari d'un amic seu i redescobreix tot el món que no veia que tenia doncs abandonat i inclosa la seva amiga o amigueta o seva diríem novieta que havia tingut en aquell moment allà és un excel·lent film un retrat extraordinari de aquesta colla de joves xilens jo hi vaig trobar faltar els subrètols en aquesta pel·lícula perquè hi ha algun moment que parla d'en xilè i se't perdia és que no t'enteres de res sí senyor sort que els veus i la pel·lícula és molt bona la pel·lícula és boníssima o sigui que espero veure-la algun dia amb subrètols i saber de què anava no, sí que se sap penso que sí que se sap ella exagera ara per fer broma no, però de debò que em vaig quedar algunes paraules el títol quin és el títol? el títol es diu La vida de los peces la vida de los peces és el de 2010 les persones estan com en un aquari els burgesos més que res és la persona que troben un altre èxit del cine xilè ha estat i aquest és espectacular ha estat Glòria és una pel·lícula del 2013 dirigida pel Sebastián Lélio que va tenir un gran ressò internacional amb un munt de premis també doncs nominat als Òscar també als Goya i molts premis més fa pocs dies suposo que també ho sabeu s'acaba de rodar el remeix americà de la mateixa pel·lícula dirigida pel mateix director pel Sebastián Lélio encara sort interpretada per la Julian Moore encara sort sí, perquè bueno a vegades no saps què pensar quan parles d'aquestes reposicions jo per exemple recordo que el Geneke va tornar a fer com si fos una pel·lícula nova Funny Games i dius bueno, perquè calia tornar a fer Funny Games però suposo que és per raons pures i simplement comercials de l'indústria no ho sé i perquè hi ha directors que són obsessius i aquell tema els té enganxats i han de han de fer una altra cosa o la mateixa cosa però és que saps què passa que la pel·lícula aquella jo no l'he vist jo he vist la primera jo també he vist la segona jo també he vist només una diuen que inclús els planos són els mateixos i que no és que innovés o canviés sinó que va repetir exactament la mateixa simplement que va canviar per actors americans molt més coneguts que els que havien fet la pel·lícula Alemanya i va ser un èxit també comercial molt més fort molt més potent a mi em sembla que és un problema del mercat dels Estats Units que domina que les pel·lícules estrangeres es passen en versió original en sobrètols i la gent no hi va senzillament no hi va els americans no els agraden els sobrètols i aleshores doncs una pel·lícula estrangera i saben idiomes als Estats Units ni saben idiomes evidentment ni saben on és Àustria vaja és que no saben ni el mapa del món i aleshores doncs ells no hi van quan passen una pel·lícula estrangera i quan el mercat americà veu que aquell tema té unes possibilitats comercials aleshores en fan una versió americana perquè la gent hi vagi i llavors la gent hi va jo estic d'acord amb això però a més a més i a vegades també és que fan remakes de films que eren en blanc i negre i els volen tenir en color com va passar amb el Tobí or not Tobí de l'Ernst Lubits que li van fer fer en el Mel Brooks que dius quines ganes hi havia de fer quin desastre un remei de Tobí or not Tobí quin desastre doncs les ganes les ganes eren però és que n'hi ha molts remics no, no, no però qui era qui era no August Bansant no qui era August Bansant August Bansant va fer Xicostis una altra vegada i jo he vist les dues i també des que pel plorar també perquè fos en colors perquè així es podia passar per televisió perquè les pel·lícules en blanc i negre ja no passen per televisió però jo penso també que a més a més a més d'això que tens raó jo penso que a més a més hi juga el fet que el mercat americà està molt introduït a tot arreu dominen és a dir doncs els cinemes de tot el món bàsicament amb els distribuïdors i que les altres fan més negocis és a dir tu vas a una pel·lícula americana o una pel·lícula alemana i ven molt més la pel·lícula americana a la pel·lícula alemana llavors què passa que a nivell mundial encara es veu més li hauríem de preguntar al Jané que quan va recaudar la seva pel·lícula arreu del món l'Alemanya o Austriaca o el que fos i quan va recaudar l'americana i ja veuríem la diferència en qualsevol cas aquesta diríem la repetició de la pel·lícula Glòria està dirigida per Sebastià Lelio interpretada per la Julian Moore i curiosament jo parlava de dos personatges que em feia gràcia comentar produïda per Pablo Larraín penso que és extraordinària la història no sé si la coneixeu la versió xilena estava interpretada per Paulina García que és una gran dama del teatre xilès una senyora molt coneguda en el teatre a Xile ha fet 35 pel·lícules però aquí jo no l'havia vista mai per tant suposo que aquí no havien arribat aquestes pel·lícules i va ser per aquesta pel·lícula aquesta senyora aquesta Paulina García va rebre l'os de plata de la millor interpretació femenina del Festival de Berlín del 2013 havíem parlat del Pablo Larraín per la frontera però és que el Pablo Larraín va tenir després dos èxits també internacionals bastant importants un és no no sé si l'heu vist és una pel·lícula del 2012 amb el Gael García Bernal que anava d'un executiu de publicitat que és el García Bernal que torna a Xile després del seu exili a Mèxic i dissenya una campanya del no contra el plebiscit propagandístic o propugnat per el mateix Augusto Pinochet que buscava validar-se davant del món amb un plebiscit sobre la seva continuïtat la pel·lícula per mi és excel·lent centrat en com van aconseguir a través d'aquesta campanya publicitària dirigida en el cas del cine pel García Bernal com va aconsegueixer entombar en el Pinochet i com finalment hi ha un pas cap a la democràcia és una pel·lícula per mi excel·lent de denúncia a mi no em va agradar gens ja sé que a tu no em va agradar massa però en canvi a mi em va entusiasmar massa no, gens a mi em va entusiasmar de quin any és has dit? això és del sembla que és del 13 o del 14 no és de massa del 13 no sí del 12 és del 12 precisament era una pel·lícula en la qual jo havia posat moltes expectatives i em va decebre però absolutament a mi no a mi no a tot el contrari em va semblar una pel·lícula molt ben resolta molt ben lligada amb una interpretació a mi el García Bernal a vegades m'agrada i a vegades no aquí estava molt bé i insi tot suposo que sabeu guanyem els premis i va ser nominada també a l'Òscar la millor pel·lícula de parla no anglesa de l'any 2012 però el mateix Pablo Larraín ens va impressionar jo recordo la impressió que li va fer la Carme Nabot i en a mi amb una pel·lícula contundent que era El Club rodada el 2015 dos anys més tard això era terrible això era terrible recordeu suposo que sabeu que és s'entrava la pel·lícula en la història en un grup de capellans amagats en un poblet remot per haver comès actes reprobatoris que és una mica delictius directament delictius sí sexuals i de tota mena aquest matí no sé si ho heu llegit al diari a Xile el papa ha acceptat la dimissió de 3 bisbes 3 bisbes i 34 i 34 prelats de diverses categories 34 prelats de diverses categories i 3 bisbes deixem-ho córrer per tant i tot això estava molt bé fet aquella pel·lícula perquè era anava recollint aquella aquella foscor de tots els personatges que tots amagaven delicte i tots convivien d'una manera estranya impossible però era l'única forma de sobreviure en un lloc desconegut apartat i inòspit i a tu et fa sentir que allò és és fosc en si mateix i a tu te la transmet aquella aquella aquella jo recordo que no em vaig poder aixecar de la cadira quan va acabar la pel·lícula perquè estava tan impressionat pel impacte que fa la pel·lícula que allò és el més fort que he vist tocant temes religiosos és a dir de llarg era en blanc i negre a més a més no era en color jo en canvi em va quedar i la idea de en blanc i negre fixa't tu si la trobo jo no crec que sigui una pel·lícula de temes religiosos no no no no que toca indirectament de fet podria ser de màfia és una clatellada al clero però no t'es reservat amb cap religió no no en canvi una d'acord és que en el fons de la part fosca d'un poder d'un tipus de poder que ha existit d'un organització d'un poder com sempre és el poder sempre està organitzat si no no existeix per mi molt millor llavors doncs és un poder consistent potent i impenetrable que la manera que té i multinacional sí clar arreu del món o sigui clar això això i és això podria ser màfia eh directament sí per què no per mi molt millor que la potentosa o premiada una pel·lícula posterior que és Spotlight que tractava de fet un tema jo aquesta no la vaig veure semblant Spotlight va d'un equip de reporters que va destapar els escàndols de pederàstia a l'estat de Massachusetts i llavors era feta mesos més tard presentada amb l'anèxit i tal més popular perquè els barricans saben vendre millor les seves pel·lícules que aquesta la producció el actor hi havia el Mark Ruffalo el Michael Keaton la Rachel Mac Adams és a dir que estava feta i que va vendre molt més i la Rachel era més però des del meu punt de vista personalment van als Oscars aquesta va guanyar va guanyar Oscars va guanyar Oscars va guanyar la millor pel·lícula i no sé què més però en canvi el club que per mi era molt més potent molt més fort molt més allò doncs mira em va passar molt més desapercebuda en qualsevol cas voldria fer una postil·la ja que després parlarem de nens i cinema has parlat del club i de Spotlight que no hi surten nens ni l'una ni l'altra i que les víctimes són els nens d'aquests assumptes estem esperant una pel·lícula que surtin els nens clar sí sí és veritat això es parlen directament però no surten no surten no ho trobo imprescindible en aquest n'hi ha pel·lícules ja que surten els nens angleses sobretot però vull dir esclar vull dir sabem el que passen uns uns capellans que han estat apartats i sabem el que fan uns periodistes que investiguen un cas però no hem vist cap nen a cap de les dues pel·lícules passa que seria molt fotut vull dir veure un nen a segons quina situació evident però aquí està la cosa ja pot ser pot ser el Guillermo Lelio va rodar l'any passat Sebastián quina mania l'he posat jo Guillermo el Sebastián Lelio va rodar l'any passat com el pare del Pep que es deia Sebastián una mujer fantàstica això li farà recordar això ho farà recordar el Sebastián Lelio va rodar l'any passat una mujer fantàstica molt bona i es tractava i es tractava de la primera vegada que Chile s'imposa en la categoria de millor pel·lícula estrangera amb l'Òscar atenció perquè la pel·lícula parlàvem d'aquests dos personatges està produïda per Pablo Larraín el que era director del club i del nou i totes aquestes però dirigida per l'Elio i arribem a la pel·lícula que va recomanar el Joan la setmana passada i que jo l'he vista aquest cap de setmana i que també recomano veure que es diu De Jovedans és una coproducció anglosaxona per tant intervé als Estats Units a Anglaterra i Irlanda que també li deia que es recomanava basada en una i passa passa a Londres passa a Londres és una història que va d'explicar la història d'una filla d'un rabí de Londres que viu a Nova York i que ha estat criada en ortodoxia jueva i torna a la seva llar amb motius de la mort del rabí del seu pare basada en la novel·la de la Naomi Alderman està escrit el guió pel Sebastián Lelio i una prestigiosa guionista anglesa que es diu Rebecca Linkinster que havia escrit el guió d'ahir no sé si no recordeu aquella pel·lícula polaca la història d'una novícia orfem blanc i negre a punt de fer-se monja una pel·lícula molt interessant polaca que reflectia els 1960 l'època del 1960 en aquest cas ara està interpretada per la Rachel Wales i Rachel McAdams i explica com he dit aquesta història d'aquesta noia que es veu obligada a tornar no vull explicar més coses perquè com deia el Joan penso que és un film per descobrir-lo per assaborir-lo per degustar-lo i de mica en mica anar veient la seva complexitat i per agafar la sorpresa i per agafar les sorpreses que hi pugui haver molt ben interpretada per les dues actrius i amb tota la concisió narrativa extraordinària d'aquest director que penso que en parlarem en el futur anéssim a demostració del talent artístic d'aquest cineasta per tant crec que en parlarem que és un senyor que farà si segueix amb aquesta línia del que ha fet fins ara farà de fet està rodant en aquest moment Glòria i suposo que l'any que ve a finals d'aquest any veurem la versió americana de Glòria que per mi és millor per mi és un costiu personal m'agrada més Glòria que una mujer fantàstica que és aquesta que ha guanyat els Oscars i penso fins i tot que li van donar ara en aquesta l'Oscar perquè potser se'ls va escapar estava nominada també l'Oscar Glòria i no l'hi van donar com que és un tio que farà carrera i que farà moltes coses doncs a vegades volen accentuar aquesta complexitat també donant premis i també perquè l'Hélio ha entrat ja en el mercat americà i perquè està en el mercat mundial i abans i abans hi va entrar el Pablo Larraín amb una cosa Neruda molt horrorosa amb una cosa molt fluixa que es deia Neruda sí i una altra que es deia Jackie ah la Jackie també que parlava de la Jackie Lincoln i diu que allò era per bueno per aguantar l'aquella pel·lícula era fluixa era fluixa és veritat és veritat això bé la Carme m'ha dit que volia parlar jo imagino que com que fa temps que no vaig al cine el que parlaré totes les adeu haver vist però és que com em van impressionant les dues us les dic una és la Maria Baicales molt bé que em va agradar moltíssim moltíssim m'agrada a tothom ah no ho sé no ho sé sí m'alegro l'altre dia l'amo d'un cine que la programa deia que bueno que tothom surt però bueno com vaig sortir jo jo com que jo estava sola al cine que la vaig anar a veure però com vaig sortir jo perquè acabes la pel·lícula i acabes xocat el que passa que li trobava a veure em va agradar molt m'agrada la música i m'agrada jo crec que la Cales la casta diva de la Cales és quasi única que no de norma és una cosa extraordinària la casta diva i l'home o bevino caro sí sí però mira aquesta jo és que la casta diva em fa plorar em pot fer plorar saps sí sí si la canta ella sí si la canta ella sí bueno però vull dir ella és una cosa extraordinària jo la tinc per ella el CD i és una cosa extraordinària que no és quasi impossible no commoure's el que està passant és molt gros és una devesa que acaba sent dona i llavors s'ha de dir-li al seu poble que l'ha traït i allò és d'una gran dignitat i alhora d'una gran dolor i no no conec ningú que faci allò tan bonic llavors aquesta és la història de la Maria Calas amb material d'arxiu i un material bastant ben triat i després diverses de les representacions d'ella que són molt molt importants descriu bé el personatge perquè clar és Maria Baicales que el personatge d'ella com a dona i el seu devenir que ella no controla hi ha un moment a la pel·lícula que ella diu jo no demano no sé com ho diu però algo així com si jo no demano res com a la vida només que el que em passi ho enganxi jo m'hi atreveixi o ho faci meu o sigui capaç de sobreviure-ho i ho fa d'una manera sorprenent perquè ho fa com a dona mentrestant que com a diva és és una altra és una altra versió d'ella mateixa llavors com a diva clar ella és una veu extraordinària amb una vida difícil perquè tot tot tot l'extraordinari o l'sorprenent o l'únic fa dels personatges que ho viuen en el fons uns solitaris perquè l'excepcional sempre fa un solitari no sé l'artista ha de ser solitari no però no solament l'estista el científic qualsevol qualsevol excepcional de grandíssim de grandíssim nivell té aquest punt de solitud durant tota la seva vida és igual és igual és igual la Nadia com a Nachi també podries dir-li és que és igual igual al Newton jo què sé aquest tipus de personatges perquè sobresurten de la mitjana llavors els altres els podem admirar i difícilment comprendre de debò del tot perquè aquell tipus d'exigència que ells arriben a tenir és una exigència que inclús l'entenem pels nostres moments d'exigència però ell és tot una vida d'exigència que no és ben bé el mateix llavors aquesta pel·lícula sí que et dona a veure que com a dona té una faceta que li veus i que la mostra bé i com a diva és la gran solitud l'altra pel·lícula de les que us volia parlar és que parla del mateix perquè és el Bjork i el Borg perdona el Borg contra el McEnroe i jo pensava aquests personatges també de gran nivell de gran nivell esportiu el Borg és clar són d'una grandíssima exigència i creu que l'únic que no poden ser és perdedors perquè no no suporten perdre si ells llavors tenen el grandíssim nivell que té el Borg en particular és la pel·lícula és l'heu vist ja heu comentat és el 1980 hi ha un partit magnífic magnífic jo he tornat a veure inclús el tros real d'ells dos del McEnroe i el Borg que és una cosa el tiebrick és una cosa extraordinària extraordinària és l'enfrentament d'un home que té 25 o 26 anys no recordo el Borg contra el McEnroe un canté deu tenir 20 que comença i van guanya finalment el Borg la cinquena el cinquè victòria però és l'última victòria que té 7 allà a Wimbledon perquè encara em sembla que 5 i 7 el 5 i 7 sí van sí sí sí estan dos a dos el quart el quart set és van al Taibret i el guanya el guanya el McEnroe i llavors queden dos dos i per tant van al cinquè bé és una pel·lícula interessant i a mi em feia em feia pensar que igual que passa els personatges això ens passa que a vegades tenim mòbils també em feia pensar que aquest tipus de personatge el Borg està molt més ben descrit que el McEnroe o la pel·lícula és un ombra fred és tan fred que em sembla que és baix de pressió i que necessita dormir amb temperatures per sota de les normals i és un un tipus d'esportista i un tipus de tenista molt peculiar a mi m'agrada però vull dir el McEnroe m'agradava molt inclús més a mi que el Borg jo trobo que anem malament de temps però ens hem allargat jo massa sense voler Joan tu que has vist alguna cosa que valgui la pena de comentar el Pep que digui què has vist Pep mira jo volia parlar breument una cosa jo el que sí que deia aquestes pel·lícules que les recomano les dues sí ja les havíem recomanades com que no he vingut aquests dies no no perquè a més totes dues pel·lícules expliquen una època la de la Cal les explica els anys 60 i la del Borg que explica els anys 80 80 Pep bé hi ha un parell de pel·lícules que volia dir alguna cosa sobre elles les hem vist aquests dos últims dies i no estan estrenades encara una l'hem vist avui és el Repostero de Berlín s'estrenarà amb aquest títol Repostero de pastisser sí sí fa pastissos sí és un pastisser berliners que bueno té un afer amorós amb un client que és jueu i que està de tant en tant va per Berlín perquè treballa en una empresa de trens i i tenen inversions allà aquest personatge està casat a Jerusalén amb una dona i un fill i un germà tots són practicants jueus ortodoxes i bueno passen coses és mort el el marit i l'amant d'ell el marit d'ella i l'amant d'ell ell es trasllada a viure a Jerusalén es posa a fer pastissos allà amb la vídua i bueno la cosa va funcionant ocultant a ell la seva real identitat fins que al final es descobreix i llavors hi ha un un final diguéssim una mica forçat en el que es procura agafar i que triomfi l'amor però no ja ja ja bé la pel·lícula la volia comentar perquè és una pel·lícula que t'ha agradat no no precisament el que volia matisar és que és una pel·lícula d'aquelles com l'altra que parlarem breument és perillosa perquè és una pel·lícula que en primer lloc bueno té una evolució lentíssima o sigui allà no hi ha cap problema quan la pel·lícula està pel minut 70 el director diu hòstia però hauríem de fer una hora i mitja com a mínim una hora i tres quarts i llavors agafa i es treu de la mà 104 minuts sí 104 és el total i llavors agafa i ens posa 20 minuts de flashback que no ve a compte de res ja però bueno tenim l'oportunitat de veure les relacions amoroses entre ja entre els homosexuals els dos senyors sí hi ha una cosa que volia dir és una pel·lícula que confon l'amorositat amb la serietat que són coses que no tenen res a veure sí perquè acaba sent l'avorriment i volia fer un apunt polític i és que em sembla que és una pel·lícula que disgustarà a la Merkel i agradarà molt a la Rahola sí per què i si l'aneu a veure llavors entendrem per què però si l'aneu a veure aneu-hi després de dinar no sé després del que esteu explicant després de dinar em sembla que massa ganes perquè la primera part vull dir et fa venir una gana amb aquells pastissos que fa el tio que te'ls ensenyen en primer pla els pastissos alemanys són aquells tan atenció no no que els fa molt bé Carme atenció a Selva Negra sí Selva Negra allò és un pastís tremendo tremendo un pastís amb fons de xocolata brioix brioix borrats i a sobrenata jo només de veure'ls m'agafa els pastissos a Ústria i a Alemanya no no m'agraden a mi aquells pastissos sobrecarregats nosaltres l'hem vist a Quartuna i Quartuna era una hora terrible perquè no et podies aguantar l'altra pel·lícula quina era l'altra pel·lícula és una que vam veure ahir i que es titula El Orden Divino El Orden Divino en alemany Die Gottliege Ordung Caram heu vist alemany no, bueno és suïssa el cantó alemany sí però és suïssa és suïssa però tenen el mateix caparró sí i què tal aquí es tracta és el mateix llenguatge es tracta d'explicar és que precisament passa el mateix aquí o sigui estem explicant una història l'estem explicant als Contemporània el 2017 i aquí agafa i ens parla que el 1971 la dona a suïssa encara no tenia dret a vot sí i va aconseguir el sufragi llavors és molt curiós perquè es fa una explicació sentimental del tema o sigui la política entra a dintre de la fibra sensible i tota la pel·lícula és com una indició intravenosa de sentimentalisme fins que hi ha una explosió de llàgrimes en el teu interior o exterior depèn de la sensibilitat i feblesa o duresa del personatge que ja es veu venir des del primer moment des del primer moment però en canvi la pel·lícula l'ordre divino l'ordre divino sí però en canvi el que no se'ns explica allà és que Suïssa va arribar ara amb aquest festí perquè no el necessitava és una societat que no li va calguer revolució industrial ni va tindre mai classe obrera ni va tindre mai problemes d'aquest tipus llavors bueno va arribar un moment en què unes dones que a sobre estan amb zona muntanyosa aïllada passant l'aspirador per la catifa i donant-li cerveses o sigui des de la nevera fins a la taula el vell està esperant que li portin la cervesa li han de fotre a sobre la taula no bueno arriba un moment que una d'elles agafa i diu els plats Mariano ara els rentaràs tu ara tots són la directora i el Mariano mira i diu però que és que és ese merder la fotografia la direcció el guió la música és una pel·lícula d'aquelles que jo titularia greument perillosa per el contingut el contingut polític amagat que té igual que la que hem parlat abans s'entén sí però tu ets a veure que tindran èxit té premis sí sí jo m'aplaço jo m'aplaço la setmana que ve així tenim temps doncs vinga Joan perquè si no ens menjarem el teu temps i no tindran els temps d'explicar-nos la teva investigació sobre els nens i el cinema molt bé doncs molt bé doncs gràcies per convidar-me una altra vegada i en aquesta ocasió doncs m'havia plantejat doncs parlar d'això dels nens i el cinema no? clar jo passa que soc mestre llavors doncs és allò que dius bé doncs a veure pel·lícules on surten nens nens i nenes eh s'entén sí sí s'entén s'entén i llavors doncs allò buscant buscant doncs dius vinga va fem una sèrie de reflexions al respecte no? de bones a primeres hauríem de dir que malauradament no hi ha obres mestres que hi hagi nens almenys de les que figuren en un manual d'aquells de les 10 mejores pel·lícules de tots els tiempos ja hauria molt a dir tal com fa el gest el Joan Cerdà però vaja objectivament parlant es pot dir que normalment es considera gèneres menors mira em va recomanar escolta'm per què no comença amb la frase del del Quixco que aquella de no treballis mai ni amb nens ni amb animals ni amb el Charles Laughton ell no va ficar estacant de les 3 coses i així li va anar no va guanyar cap òscar tot i que les seves pel·lícules estan a la mar de bé tot sigui dit però vaja nosaltres diem a veure quina imatge se'ns feia al cap quan diem cinema on apareguin nens doncs aquí esclar aquí hi ha diverses coses o bé són nens i nenes molt estereotipats i que llavors són nens repipis o són nens que es volen fer el graciós o que es nota que que vol que és l'adult que vol que el nen doncs doncs caigui bé no i aquí doncs podríem tenir-ne doncs no sé podríem tenir des de Mary Poppins a sonrisses i làgrimes o el que sigui i així diem vinga va un dos tres ràpid diguem-ne pel·lícules on apareguin nens l'espíritu de la Colmen molt bé aquesta també la tenim dèiem El Chico o Solo en Casa o Cinema Paradiso Saló recluta con niño que també deia el Joan Saló en plan intravenosa com abans estiu del 93 perfecte aquesta molt recent també per altra banda llavors el que diuen vosaltres la del Louis Mal Orvoir les enfants Orvoir les enfants això també seria també seria un gènere dintre del del com l'espíritu de la Colmen seria els nens en un determinat context en un determinat context històric moltes vegades parlem de cinema amb nens i està molt bé que atreguéssiu l'espíritu de la Colmen perquè és que em donen més al cap cinema que apareixen nens que no pas que apareixen nenes i en canvi doncs que apareixen nenes n'hi ha i per exemple aquest o El Sur també parlem d'una altra pel·lícula espanyola o Criar Cuervos també pel·lícula espanyola i són nenes les que són les autèntiques protagonistes de la pel·lícula i que són pel·lícules que estan a la mar de bé una altra cosa també és dir a veure deixant-nos de l'estereotip llavors aquí també tenim que es busca molt amb el cinema que el nen desperti un sentiment és el personatge a protegir el personatge que te'l vols fer teu que genera enseguida una empatia molt gran i aquí això funciona a vegades a vegades el nen se'n va d'aventura i llavors no sé no sé si l'has de protegir o bueno sí també genera aquest sentiment després en podem parlar després en podem parlar aquí hi ha pel·lícules que han sigut uns grans èxits per la via aquesta d'intentar moure en l'espectador adult un sentiment a favor a mi hi ha una que sempre m'impressiona quan hi penso que és Tormenta de Lielo la Tormenta de Lielo sí sí aquell nen allò és extraordinari sí diguem que la parella d'adolescents que són que estan en un món que està totalment dominat per als adults i realment no saben on ficar-se està molt bé la veritat a més parlant de pel·lícules fosques de pel·lícules que tot passa en un ambient realment molt claustrofòbic aquí podríem tenir-ne diverses que pateixes pel nen tipus no sé el sector sentido el pobre nen pateixes molt per ell perquè a més fins que no se'n dona compte del que li està passant i ho accepta pateixes molt o bé també podríem recordar la nena de Poltergeist o cosa d'així és que dius ostres pobra nena que aquí l'han atrapada i a veure com la podem salvar tot i amb així veus i aquí sí que podríem dir una obra mestra indiscutible i que potser l'escena que ens ve més al cap és l'escena del Curestat Potemkin el cotxet que cau per les escoles que és una pel·lícula muda i en canvi el crit que pega el nano o la nena de mama encara et ressoni això és que és una pel·lícula muda és un exemple de dir mira patim per un nen realment és una escena molt ben construïda fins al punt que d'aquesta escena l'han repetida l'han versionat 50.000 vegades amb tots els formats sí, sí de muntatge extraordinari de Seistin és que passa que és molt bo és realment molt bo Seistin teoritzava el muntatge d'atraccions que ell ho va conceptualitzar així i aleshores el muntatge és clar vull dir és que si tu mires l'escena dura molt més la caiguda del cotxet de nen que no pas en la realitat perquè és clar vull dir la realitat no li interessa sinó que li interessa descriure en fi una repressió dels soldats blancs que van baixant l'escala i us a l'escala us a l'escala per atrepar-te de fet és el perill imminent clar i contundent amb el nano no li pagaran un tret però segurament també acabarà fatal i una altra cosa que també segurament el cinema ens pot donar exemples és Los niños Prodigio aquí gairebé a tots els països seran caparrat Espanya en tenen un estol Sí, diversos i todos cantarines todos cantarines y graciosetes Podem fer la llista Sí i llavors al revés de la medalla és la Little Miss Unshan Little Miss Unshan Exacte que jo allò trobo una pel·lícula preciosa aquella de nens de nena però aquella nena Encantadora Sí, sí, sí Aquesta seria una primera visió de dir a veure doncs o busquem estereotips o busquem empatitzar amb ells o lluïment del nen o la nena així com a niño Prodigio d'acord però si rasquem una miqueta veurem que hi ha uns altres gèneres que intervenen nens i que a mi particularment m'agraden molt un primer un primer seria i si canviem els rols és a dir i si el nen o la nena són els dolents són els malotes són els que fan que l'adult són els que l'adult vagi de corcoll per no dir una altra cosa que vagi de cul totalment per veure què passarà perquè són la real amenaça aquí està bé aquí la cosa ja té la seva gràcia des d'aquelles pel·lícules que són versions de Stephen King que llavors resulta que els nens s'apoderen d'un poble i fan sacrificis i que són tots abduïts que no que tots es pot dir que actuen sense sentiments i els pobres adults no pinten per res o bé també podríem dir una que és realment inquietant que és Los niños y el Brasil també com l'amenaça que volem crear un nou Hitler i per tant el clonem hi ha tot un muntatge que després es descobreix per tal d'aconseguir un nou personatge històric d'aquesta magnitud jo no sé coneixeu també el que es diu la calúmnia de Children's Hour amb la Oddie Hepburn una pel·lícula de William Wyler de 1961 en què és dues mestres que estan en una escola i hi ha una nena dolenta que les antagonitza i tal allò és treballar precisament aquest personatge del nen dolent la nena dolenta la nena retorçada és un paradigma aquesta pel·lícula és un tema recorrent de tant en tant s'han anat fent pel·lícules d'aquestes que te caigo mal me caes mal i per tant et destruiré perquè em creuran més a mi que no pas a tu i clar això posat en un nen és molt més potent que si ho portes en un adult que ja ho veu aquí està aquí està aquí està que diu la veritat que no està dient mentides t'esmuntes també els clitxés aquí està és capgirar el rol jo potser una de les primeres pel·lícules que va realment capgirar-ho molt va ser l'exorcista no perquè la pobra nena la pobra nena estava posseïda però tot i així amb l'excusa que estava posseïda els fa anar a tots de volta i mitja i realment és una nena que aconsegueix escenes que encara ara se't queden a la ment com una melota melota clar que ho justifica perquè dalt a dintre té el diable però potser haureu vist el guanijo amb què desmitificava molt el personatge d'Alma Kaul i Kalkin que feia amb el seu posat angelical doncs era un cabronceta de molt cuidado perquè era capaç de de posar en perill la vida dels altres per tal d'aconseguir ser ella la model gallinero o una altra que també és molt inquietant encara que sigui una metàfora de la que seria la primera guerra mundial que és la cinta blanca segurament l'heu vista una pel·lícula des del meu punt de vista molt bona però que els nens se l'extraen perquè vamos diuen ara de casos de bullying però no és que sigui casos de bullying allò és que és directament tenir molt mala gaita els nens com a col·lectiu que es pensen que tenen una total impunitat per actuar a esquenes de tothom allò sí que era doctrinament allò era doctrinament estaran influïts per l'entorn o pel que sigui però vamos donen 50 voltes en els adults i una que a mi particularment em va agradar molt perquè és capgirar el conte de la caputxeta és Hard Candy no sé si la recordeu no jo no és el debut de l'Alan Page com a actriu era un cas real era aquesta mena d'adult que vol quedar no via online amb una nena diguem que el tema és un pederasta que sembla que ha abusat d'una amiga seva o d'una familiar seva i llavors ella es fa la innocent i sí ostres perquè hi ha veli tutela va a casa va a casa d'ell va a casa d'ell o sigui se deja seducir però amigo el lobo no es pot explicar al final no sabe donde se ha metido en su propia casa una pel·lícula totalment inquietant força recomanable perquè capgira el conte de la caputxeta a conveniència i aconsegueix una jo diria que una molt bé els dos ho fan molt bé la prova és que aquesta aquesta nena després està fent carrera i realment jo la trobo una actriu que tot i que és encara molt jove doncs déu-n'hi-do i ara arriba al que a mi m'agrada ah per cert per cert malos malotes abans deieu de versions la versió americana de deja'm entrar la pel·lícula on la mentira és la nena que té aquest doble component de soy amiga de mis amigos pero soy muy enemiga de mis enemigos eh com van fer un remake no he vist la pel·lícula americana ni ganes em prefereixo la pel·lícula suec em sembla que era suec perquè la vaig trobar encantadora també una història molt romàntica molt romàntica vull dir que la nena pot ser dolenta però és d'un romanticisme té su corazoncita i tant encara que sigui per atrapar-lo de per vida però vaja està bé i a mi el que ara arribem a on a mi m'agrada que és les pel·lícules amb què el nen en contacte amb un adult progressen avancen fan un salt qualitatiu a la seva vida aquí trobem també de tot de tot i trobo que està bé penso que jo soc mestre aquí hi hauria la vida és vella hi hauria ja parlaré aquí jo en tinc una que és el paradigma de tot això digues no no començaríem potser una de les primeres potser el cas més evident històric seria potser d'aquí el xico Charles Chaplin aconsegueix fer potser per primera vegada una pel·lícula ja bastant llargueta on barreja comèdia drama melodrama hi ha escenes que toquen la fibra hi ha escenes realment molt divertides però és evident que que ell és el pare el tiet l'amica el confident el col·lega d'aquell nen i jo penso que aquell nen realment ho fa molt bé però seria l'exemple van estassejant la tira de temps seria l'exemple d'aquesta Jackie Cooper era el nen Jackie Cooper que després va tenir una carrera important una versió també francesa el monsieur eló amb el seu amb el seu nebodet contra la societat tecnològica i tal ell que és un sapastre i tal però que en canvi el nen doncs està que que veus i entres pel seu oncle i pel nebot sobretot amb un oncle i també amb un oncle un oncle llavors què passa si el nen passa per davant del pare aquí o per davant de la figura adulta aquest també és un cas que el trobo maco potser un primer exemple seria el ladron de bicicletes que és los ladrones de bicicletes amb la versió original perquè són tots dos que estan embarcants en aquella història i al final és terrible perquè el nen veu que s'haurà d'espavilar i sol aconsegueix estan discutint-se contínuament al llarg de la pel·lícula però amb el final que segurament ens queda al cap doncs el nen veu que hauré de jo tirar endavant per mi sol n'hi ha d'altres casos pel i el conquistador la vaig trobar extraordinària també no només pel paper no només pel paper del Max von Sydow que és un paper boníssim sinó també per la progressió del nen i que al final el nen veu que ha de deixar de banda el seu pare si vol també obrir-se camí i llavors una altra cosa que també el trobo maco és Cinema Paradiso aquest l'exemple d'aquell personatge adult una mica fals jo el trobo massa sentimental molt però està bé que el nen creix estimant el cinema això sí i això està molt bé això és el més potent això està molt bé sí sí i els que són però saps què em passava amb aquesta pel·lícula que tothom la la té tan mitificada la música el nen l'època l'època tot però és d'algú gran que li agrada aquell nen no és de debò aquell nen a mi em sembla que és un nen fals sempre m'ha passat això tornem a la dels estereotips d'aquell nen ha de ser sí clar i els 400 cops els 400 cops déu-n'hi-do no la tinc és que aquest va per solitari aquí ni grans ni home sí allà una pila de nens també solitari no? la figura del nen em refereixi la figura del nen el que escriu també a l'enfant sauvage bueno és que a veure si parlem de nens en el cinema jo trobo que el director més important que ha fet pel·lícules de nens és el Trifó el Trifó a més de 400 cops ha fet l'enfant sauvage el nen salvatge que és la pel·lícula que jo et deia paradigmàtica que un adult fa créixer amb un nen i també l'Argent de Poix que no sé no sé com es va dir en espanyol no sé quin títol li van posar una cosa horrorosa però bueno l'Argent de Poix que era un col·legi amb nens i tal per mi el Trifó és el que el que ha reixit més en fer mostrar el el món de la infància està bé d'aquella època bé de la seva època perquè a més els 400 cops és una pel·lícula el teu biobraci és la seva vida absolutament això sí i justament el Richard Avedon el gran fotògraf va fer una fotografia del Trifó i del Jean-Pierre Léon i semblen el pare i el fill és una cosa una identificació com amb la il·luminació de les dues cares va aconseguir que s'assembléssim una meravella busqueu-la a internet perquè aquesta foto és increïble deixa-me seguir un momentet no, no has de seguir buscant-buscant he trobat també quan hi ha amb aquesta relació adult i nen quan hi ha coses que són rares avis i que n'hi ha perquè al cinema si alguna cosa fa és que has triat un tema que hi ha centenars de pel·lícules clar i aquí trobes coses que són curiosíssimes quan un adult t'autoritza amb un nen però que en un principi no lligaria amb massa ni amb cola i n'hi ha n'hi ha exemples per exemple hi ha una pel·lícula del Takeshi Kitano que és El verano de Kiko Jiro que i a més tens tu un gànster que està allà que s'està tovint uns dies de vacaciones que s'ha de passar uns dies de vacances amb un nen i ja em diries tu quin exemple li pot donar doncs a la seva manera la pel·lícula funciona molt bé és que és una obra mestra està molt bé i en canvi dintre del que és el seu rol segueix sent el seu rol el seu paper més emblemàtic del duro però que en canvi és totalment una pel·lícula realment també molt encantadora d'altres coses així doncs home una cosa molt curiosa i permeteu-me que faci un salt al cinema estrictament comercial és el cas del robot del Terminator que t'otoritza el nen per tal que no tingui cap risc de protegir-lo encara que sigui a costa de quedar destruït ell hi ha una escena que és molt bonica que se'ls veu jugant veu la la mare del nen el veu jugant amb ell que li està ensenyant coses amb el robot i com que el nen no coneix pare el pare està en el futur doncs diu fixa't tu ha trobat amb aquest robot el pare que mai no haurà tingut i que realment és un pare que mai no li fallarà és una frase que és molt curiosa un nen extraordinari també és el Dani del Resplendor és veritat et deixa una petjada sí el Pep li va comprar a la seva filla un trasto com el que té el Dani tu tinc amb aquesta entraria dintre dintre de la potxa aquell de pedals entraria dintre de la de la de la de la de la de la de la aquella que dèiem abans de el nen com que que vol que pateixis per ell que hi ha un perill clar que el nen es pot escaquejar pot intentar sortejar la seva sort però que en el fons el que l'espectador fa és patir per ell un altre que també em barra molt és el Leonel professional un assassí a sou que protegeix a una nena fins que la nena també es converteix en una en una eficaç Mascale Johansson bé va ser la Natalie Portman el primer paper de la Natalie Portman quan tenia 12 anyets o una cosa així sí senyor molt bona aquesta pel·lícula les pel·lícules que parlen del futur són donen molt de sí perquè tenen com a característica les distòpies o les distòpies tenen en comú que quan apareixen nens els nens són l'esperança no se sap si bon o dolenta aquí ja no hi entren però hi ha pel·lícules que fan veure els nens siguin petits o encara per néixer el camí a seguir o encara per néixer perquè hi ha alguna pel·lícula són una promesa de futur hi ha alguna pel·lícula hijos de los hombres o l'última de Mad Max que realment encara no han nascut però han de protegir la subsistència de l'espècie per si la cosa suena la flauta i el futur és és una mica millor i això també també està molt bé i un tercer apartat un tercer apartat o sigui el primer que he dit és què passa quan es llenen els rols i el nen és el melote què passa quan entren en contacte un adult i un nen perquè el nen evolucioni i un tercer que dóna també molt de si quan els adults fan de nens és a dir aquí també trobaríem coses que són encantadores al cinema mut aquí tenim exemples de tota mena de fet des del Chaplin a Keaton passant per Oliver a Hardy tots aquells en el fons eren adults però eren nens però de recent també hi ha pel·lícules que penso que toquen la fibra perquè per exemple Emily es podria dir que el personatge és una noia és una nena és la barreja de les dues coses per aquella tendorositat i màgia i innocència o bé també recordo la vida de Pi que és inventa el que li va passar de nen però és que la ficció supera de molt bon tros la realitat és molt més maca la història que explica fictícia de el que tot li va passar quan era nen això està molt bé jo trobo que aquest també és una cosa que està que dona molt de si la vida és vella què passa amb la vida és vella és una de les pel·lícules perquè jo també penso que el pare fa de nen el nen fa de nen i el pare fa de nen durant tota la pel·lícula i és una de les pel·lícules que menys m'han agradat de tota la meva vida no te la creus no te la creus ni que siguis un sant sí penso que seria un exemple de com no està ben resolt jo me la vaig creure jo no vull dir és veritat que te la creus o no te la creus però jo me la vaig creure jo no vaig entrar-hi jo no vaig entrar-hi d'acord d'acord és possible aquí estan forçant massa les coses va tenir un recorregut increïble va tenir un èxit brutal però i encara ara hi ha molta gent que la considera una gran pel·lícula jo no però és que és una fàbula és una fàbula deixem-ho aquí però no vull dir si tu la prens com una fàbula sí ara si tu la prens com una cosa de debò no esclar llavors també jo crec que vol ser de debò sí si fos fàbula tindria però jo la trobo una pel·lícula molt important vull dir molt més que altres que han vingut després vull dir parlaríem del nínio del pijama de raies que allò és horrorós bé però és una novel·la sí és una adaptació d'una novel·la si és una adaptació d'una novel·la ja el guió ja el tens mig fet però a veure la vida és vella no deixa bé en els nazis i en canvi el pijama és molt ambígua jo no la vaig veure a la pel·lícula perquè és el llibre però la pel·lícula no l'he vista jo la vida és vella no hi vaig entrar l'altra no l'he vista llavors no puc opinar però em passa el mateix que no me l'acabo de creure o sigui vaig veure en la pel·lícula i quedo fora perquè no em crec el que està passant llavors això és molt molt subjectiu no li pot passar qualsevol o res vull dir que també li passa la vida sí no jo ho sé aquest problema jo la vida és vella la defenso i en canvi hi ha molta gent que no la defensa és que és això vull dir o hi entres o no hi entres hi ha una última cosa que si a mi em preguntessin també us ho voldria passar la pregunta a vosaltres suposant que fessiu una pel·lícula tinguéssiu carta blanca per fer una pel·lícula on aparegués un nen o una nena o uns nens o unes nenes doncs quina quina mena de pel·lícula seria jo li faria cas a Hitchcock no sortirien nens bé però podries fer que un personatge adult adoptés el rol de nen no és descartable no jo si fes una pel·lícula la faria amb gent gran amb gent gran jo sí que m'agradaria com a com a docent m'agradaria doncs si tingués la possibilitat de fer-ne una però asseguro que no seria una pel·lícula de de final feliç no jo la faria de fidel obert sí perquè penso que la vida és el que és i si alguna cosa tu aprens després d'anys de docència i aquí tenim diversos exemples és que no no és veritat no existeixen els nens estereotipats els nens que són unilineals no no existeixen la vida et portarà cap on hagi de portar i sí que m'agradaria que fos una pel·lícula de l'esquerit abans ja he anticipat que era el gènere que més m'agradava dintre del cinema de nens quan estan en contacte amb adult i amb la vida i això els fa evolucionar però no asseguro jo ara que fos un final feliç Joan s'ha arribat l'hora estem molt agraïts que hagis arribat fins aquí està acabant ja l'estàs sentint de fons la sintonia del programa jo t'agraeixo molt novament que hagis vingut i que hagis fet una cosa que realment trobo admirable que és fer un repàs fer un repàs de tota la història del cine del que has vist i anar-nos posant aquí exemples amb els diferents casos que has aportat i ens has fet recordar tots una película és d'aquelles aquesta també és veritat la setmana que ve ve la Gloria Montero i llavors que ens parlarà del cinema l'escriptura i l'escriptura i l'escriptura i l'escriptura i l'escriptura