Cinema sense condicions del 14/2/2023 — Nosferatu (1922): 101è aniversari, restauració i llegat; i debat dels Premis Goya 2023 i el llegat de Saura

Panorama general

Episodi centrat en Nosferatu (1922) de F. W. Murnau pel seu 101è aniversari: música, restauracions, innovacions formals, codis del cinema de vampirs, lectura simbòlica (plaga/rates), subtextos i la figura de Max Schreck. A la segona part, balanç crític dels Premis Goya 2023, omissions i homenatges, i un repàs del llegat de Carlos Saura, amb reivindicació final del cinema mut.

"La sang és vida"

Nosferatu: restauració, llenguatge i codis del vampir

Banda sonora i versions

• S’emet la música reconstruïda (no l’original perduda) atribuïda a Hans Erman, la que hauria sonat a l’estrena de 1922 a Berlín.

• Hi ha múltiples versions/muntatges; la còpia més difosa recentment és la restauració 2005-2006, molt neta d’imatge i amb tintats restituïts.

Innovacions formals i tècniques

• Recuperació dels tintats nocturns (blau) que eviten la confusió dia/nit.

• Ús de:

- Pel·lícula en negatiu per seqüències fantasmàtiques (carrossa al pas del Borgo). - Variació de velocitat de filmació (maneta) per acceleracions perceptives (carruatge). - Sobreimpressions, fotograma a fotograma (compartiment del vaixell), ombres projectades icòniques (la mà sobre el pit d’Ellen).

• Còpia moderna ajustada a 16 fps per recuperar la naturalitat del moviment.

Estètica i expressionisme

• Tot i elements expressionistes (ombres, angulacions, figura d’Orlok), el conjunt s’apropa més a un naturalisme amb paisatge (Eslovàquia, mar Bàltic) que a l’expressionisme pur; contrast amb el Faust de Murnau, més expressionista.

Codis vampírics fixats per la pel·lícula

• El sol mata el vampir (a Stoker només l’afebleix).
• Altres tòpics (p. ex. els alls) no hi apareixen encara.

Mites, metàfores i lectures

• Paralllelisme pesta vs vampirisme: les rates (i els dos incisius d’Orlok, com una rata) connecten la mortaldat urbana amb l’arribada del comte.
• Possible lectura d’antisemitisme iconogràfic (orelles, pèl, associació a rates) examinada amb cautela i contextualitzada per la condició d’homosexual de Murnau i el seu entorn social.

Subtext romàntic i erotisme suggerit

• L’atracció d’Orlok per Ellen introdueix una pulsió romàntica i el tema del sacrifici d’ella (final a contrallum).
• Erotisme suggerit, mai explícit; l’únic acte de vampirització visible és el final, en penombra.
• Ambigüitats potents: telepatia entre Ellen-Hutter-Orlok; impuls d’Orlok cap a Hutter que desvia respecte d’altres versions on actuen les vampireses.

Murnau i Max Schreck: figures, mites i biografia

• Murnau: formació teatral amb Max Reinhardt; innovador visual i de posada en escena; relació amb operadors com Fritz Arnold Wagner.
• Max Schreck (al programa sovint “Max Reck”): físic altíssim, prim i inquietant; mites sobre la seva identitat i la llegenda que fos “un vampir real”.
• Controvèrsies sobre si totes les escenes són Schreck; possible ús d’altres intèrprets en plans puntuals.

"El maestro ha muerto"

• Drets i judicis: Florence Stoker demanda la producció; ordres de destrucció que no eviten la supervivència de còpies a Europa i EUA (estrena a Nova York el 1929).
• Biografia fosca: canvi de cognom per qüestions familiars/socials; mort tràgica de Murnau en un accident; posterior profanació del mausoleu familiar a Berlín.

Influència i comparatives

• Filó vampíric immens: de Dreyer i Coppola a Herzog (1979) que recupera els incisius d’Orlok; ecos visuals a la TV amb Salem’s Lot.
• Precedents muds “de vampirs” abans de 1922 sovint eren metàfores de la femme fatale i no de vampirs “reals”.

Estructura narrativa i posada en escena

• Substitució del diari coral de Stoker per tres documents diegètics:

- Registre municipal - Llibre de vampirs que llegeix Ellen - Quadern de bitàcola del capità

• Composicions pictòriques i plans seqüència d’alta precisió; contrapicats al vaixell i ús magistral del paisatge com a dramaturgia.

Actualitat: Premis Goya 2023, omissions i homenatges

• Crítica a la concentració de guardons en pocs títols (amb èmfasi en As bestas) i al repartiment de “premis tècnics” com a consol.
• Valoracions:

- As bestas (molt bona, però debat sobre l’hegemonia de premis). - Cinco lobitos (interpretacions de Laia Costa i Susi Sánchez). - Modelo 77 (dubtes sobre l’abast dels seus “valors”). - Omissió de Pacifiction (Serra), contrast amb les seves 9 nominacions als César. - Alcarràs: moltes nominacions, cap premi; dissonància amb la seva promoció cap als Òscars.

• Cerimònia: ritme correcte però polèmiques (interpretació musical aliena a l’autora original, homenatges insuficients a Villaronga vs atenció central a Saura).

Carlos Saura: balanç de carrera i comparatives

• Etapes preferides i films clau: La caza, període 60s; debat crític sobre 70s-80s; incursió al cinema quinqui (Deprisa, deprisa); Flamenco/Tango com a retaules estilístics; ambició industrial a El Dorado i comparació amb Aguirre de Herzog.
• Record i comiat amb el documental Las paredes hablan (de l’art rupestre a l’art contemporani) com a epitafi artístic.

Reivindicació del cinema mut

• Crida a veure cinema mut com a escola viva d’imatge i muntatge:

- Fritz Lang: La mujer en la Luna, Spione. - Redescobrir els tintats, la cadència de 16 fps i la composició d’un cinema que continua ensenyant a mirar.