Nymphomaniac, Nebraska i La Venus de les pells: perdedors, ambició i hipocresia (amb El llop de Wall Street i American Hustle)

Cinema sense condicions. Gràcies. Hola, bona nit. Bona nit. Aquí estem, com cada dimarts, a fer-vos companyia parlant de cine. Sense condicions. Sense condicions. En francès, Can Joan i jo mateixa Carme. Sense condicions però amb música. Ja ho veiem. Aquesta música em sona molt coneguda. És una música que apareix en una pel·lícula que hem de parlar avui. Això és una infamania? No, l'infamania la sentirem després. A veure si m'he equivocat de pel·lícula. Avui no havien de parlar... De quina pel·lícula havien de parlar avui? En part de... De cap altra? No. Doncs jo m'estic fent un embolic. Jo m'he vist a Invictus. Invictus per la setmana vinent. Doncs ja la tinc vista llavors. Aquesta cançó és xoloza. Aquesta cançó ve a Tom en certa mesura perquè Pit Cigar cantava aquesta cançó i va morir ahir. I avui no hi ha hagut temps que poguessin parlar-ne. però suposo que és una cançó famosíssima que ell també la interpretava als anys 60 i 70. Ha estat involuntari, ja ho heu vist, reconec el meu error, però val la pena perquè serveixi com a homenatge d'aquest gran home de la música. Però mira, hem fet el canvi ja automàticament. 95 anys. 95 anys. Quina bestiesa. Vosaltres creieu que aquest director, l'Astrier, arribarà tan gran? No ho sé. Jo tinc poques coses a dir de la pel·lícula aquesta quan en parlem i preferiria que el que li agradi molt i que en parli ell perquè intentaria que em convençés de quines coses positives telebòlica, perquè n'hi trobo molt poques. M'entusiasma la interpretació de l'Uma Thulman, el tros aquell petitet que surt ella, trobo que és extraordinari, però fora d'aquell tros, t'ho confesso, a tu t'ha agradat, estaria disposat a escoltar-te, Cocó, que no ha pogut venir avui, tenia moltes ganes de parlar de Ninfomaniac, doncs bueno, directament deixa un missatge dient que és la pel·lícula de l'any, juntament amb la de Polanski, que sembla ser que heu vist tots dos... Aquest matí l'any passat, sí. Aquest matí ens l'han passat a la Florida Blanca, a la reina Florida Blanca. Doncs les dues les considera com pel·lícules de l'any, del 2014. Tenint en compte que fa molt poc ha començat l'any, però vaja... Jo crec que n'hi ha un altre que si voleu en parlaré. Em sembla que la Carme ha vist una pel·lícula que volia parlar-ne. Jo tinc tres estrenes d'aquesta setmana. He vist tres coses que estrenen els propers dies i no sé si començar jo o com vols començar tu Carme. Jo puc parlar de tres propers estrenes. Les dues primeres les estrenen el divendres. Jo em pensava que la Cocó, que aquest matí també estava al Cine de la Flora Blanca i han passat aquesta la Venus de las pieles, que és la pel·lícula de l'última del Roman Polanski, ella en parlaria. Ja voldria haver vingut ja, però s'hauria acumulat la feina i no ha pogut. No passa res. No ha estat voluntari. Jo parlaré una mica de Les venus de les pieles, de Robert Polanski, que l'estrenen el divendres. La gran estafa americana que també l'estrenen el divendres, i ens l'han passat després. Aquesta és del, com es diu? Es diu David o Russell. Però la veritat és que... Jo confesso que no entenc per què li han donat els Òscars, perquè la veritat és que tothom estava molt pendent d'aquesta pel·lícula. No l'hi han donat encara. Està ultramecanominada, això sí. Està nominada a tots els premis. Sí, però dubto que s'ho mereixi, però això en parlem després. I la tercera pel·lícula, que aquesta sí que penso que val la pena destacar-la, i que per mi es podia convertir fàcilment en la pel·lícula del mes, del proper mes, perquè l'estrenen dins de 15 dies, és La Nebraska, del director Alexander Payne, i que suposo que sabeu qui és el que havia fet, últimament havia fet Los Descendientes, A propòsit de Smith, en el 2002, entre copes en el 2004... La dirigia ell, amb un guió d'ell. I aquesta Nebraska també és un guió d'ell. I confesso que és molt superior a tot el que ha fet fins ara. Espero que sigui millor que els descendents. Molt millor de tot el que ha fet fins ara. Jo les descendents les salvava. Aquesta és molt superior, és una pel·lícula francament interessant. Si parlem primer de l'últim Polanski, que va ser el divendres, es podria dir que és una obra menor en certa mesura. Això què vol dir? Vol dir que no és de les grans obres del Polanski. No passarà la història com una de les grans obres del Polanski. Està ben feta, es nota la seva professionalitat, fa intervenir la seva dona, l'Emmanuel Senyé, que ho fa perfecte, ho fa molt bé. Fa un paper de xavacana d'una banda i d'altra de persona molt refinada. És una obra de teatre a l'estil d'un dió salvage. Recordeu que aprofitava una obra de teatre de la Jasmina Reza i llavors fèiem la pel·lícula. Aquí agafant també una obra de teatre fan la mateixa versió. Però el que passa és que aquí és una pel·lícula... L'obra de teatre ja estava inspirada en una famosa novel·la del segle XIX de Leopold von Sachsen-Massoch. del qual prové, com suposo que sabeu, la paraula masochisme. És a dir, d'aquesta novel·la, d'aquesta... L'Avenus de les Pells, que es deia en català, l'Avenus de les Pelles... Mira, això no ho sabia. Sabia del Sade, tenia sadisme, però no sabia que del masochisme... El masochisme ve d'aquesta altra novel·la. Carai, com se veu. Aleshores, es veu que aquesta mateixa novel·la o obra-teatre ja l'han portat quatre vegades al cinema. Jesús Franco en va fer una, un espanyol, que feia pel·lícules més o menys eròtiques, Hi ha una versió italiana amb la Laura Antonelli d'uns quants anys després, hi ha una versió sueca relativament recent del 95, i ara de cop i volta el Polanski es posa a fer això. Jo deia que és una obra menor perquè comparat amb les coses que ha fet, que jo penso que són meravelloses, és a dir, que són extraordinàries, aquesta passa més o menys bé, no hi ha massa cosa a dir. És una pel·lícula que ben interpretada se'n va a França. Suposo que molt barata perquè hi ha dos actors, hi ha un escenari que és al mateix teatre, on barregen la vida dels dos actors amb la obra, diríem, el que els passa als actors que interpreten l'obra, els partages de l'obra, i no té més cosa a dir. Tinc la sensació que és una cosa que posa de manifest el masochisme, Potser agradarà més, per la sensació que he tingut d'anar a sortir i parlar amb alguns crítics, agradarà més a les dones que als homes, però no ho tinc clar. Què estàs volent dir amb això? No ho sé, no ho sé. I per tant dues noies, la crítica em deia, això agradarà més a les dones que als homes. I jo no he entès massa bé per què. La Cocó, per exemple, diu que està això entre les pel·lícules que s'imaginen. Però no sé per què, no sé massa bé el motiu. Hauríem de preguntar a la Cocó per què a les dones els pot agradar més que als homes. Jo ara m'he quedat amb el dubte també. No m'agrada a mi això, és a dir, Hi ha pel·lícules que... Si ho han dit, per alguna raó ho han dit. Em temo que en general les pel·lícules estan distribuïdes amb els gustos. Jo no diria que hi ha alguns gèneres, potser sí, però pel·lícules per especialment Ella ha dit que això agradarà més a les dones que als homes perquè els homes donaven entendre com si quedessin una mica ridículs, però jo no ho tinc clar. A mi m'ha sorprès perquè jo no he pensat d'això. Una de les coses que penso que ha quedat tensió en el segon volum d'Infomaniac és en un moment determinat la defensa que fa tan curiosa al personatge de l'interlocutor de la JOE parlant de la dona. D'acord, tu pots sentir-te culpable, pots sentir-te com sigui, però si això mateix que tu has fet ho hagués fet un home o uns homes, És curiós en aquest moment en el que fa com un resum de tota la vida i potser és de les primeres vegades que l'Arts Trier és tan explícit en defensa de la llibertat, sigui del tipus que sigui, de la dona en el seu paper, perquè sempre és una persona més aviat atormentada en aquest sentit. Però ja en parlarem després, allò és per anar posant penduletes. La segona pel·lícula que també es trenen el divendres és La Gran Estafa Americana, Jo penso que s'ha fet més o menys famosa perquè té deu nominacions a l'Òscar, incluent millor pel·li, millor director, millor actor i millor actriu. I a més a més li han donat tres premis als Globos d'Or. No es pot negar que és, potser als americans és una pel·lícula que els agrada molt perquè està basada en un cas real que va comprometre a un senador condemnat a la fi dels 1970, a sis membres de la cambra de representants, amb la intervenció d'un frictici xeic ara d'Orient Mitjà que s'inventa, etc. Potser els americans és una cosa que coneixen, com aquí podríem conèixer el cas Roldán o el cas Várcenas, i això els emotiva que la pel·lícula toqui un tema que ells coneixen, però a nosaltres em sembla que ens queda lluny, ens queda fred, no ens diu res. I tot i que els actors, hi ha un alent d'actors brutal, des del Robert De Niro que fa un paper molt petit, fins a Amy Adams que és extraordinària com a actriu. Tots són molt bons, però la pel·lícula, tinc la sensació que és avorrida, pesada, no passa res, s'entratolliga amb l'acció i tal. I tinc la sensació, jo surto i comentava amb més gent, que et sobra una hora. Si dura gairebé 3 hores o 2 hores i mitja, una hora i mitja n'hauria tingut més que suficient. El director ha estat mirant, tampoc és un actor que hagi fet tantes coses bones. Per mi no té gaire interès i m'estranya... Tinc la sensació... Tothom estava superengrascat amb aquesta pel·lícula perquè s'ha estat nominant, pensant-se que hi ha una cosa meravellosa. Tens la sensació de vegades, quan surts d'aquestes pel·lícules, que hi ha hagut un muntatge publicitari per aconseguir llançar una pel·lícula que no hagués funcionat, donant-li tants os que després no sé si li donaran o no, i efectivament la gent ha quedat una expectació per veure aquesta pel·lícula que no respon a la realitat. Com que és el tema dels Òscars, i sabeu que no soc especialment aficionat, tampoc no m'ho vull ficar. Però també és veritat que cada persona veu les coses d'una manera molt seva, molt particular. I el que queda clar és que quan parlem d'una pel·lícula, i això quan parlem de l'infomènia crec que també ha de sortir, moltes vegades estem parlant dels nostres gustos personals, de les nostres aficions, de la nostra manera de viure la vida, d'aprofundir amb els temes. M'imagino que en aquesta pel·lícula deu passar una mica el mateix. Sí, però jo al sortir he parlat també en 3 o 4 i tothom li havia passat la sensació que era exagerament llarga. Clar, quan coincideixes ja no solament ets tu, sinó que coincideixes en 3 o 4 persones i penses que potser la teva sensació no és tan aïllada com t'has imaginat. Perquè alguna crítica l'ha deixat bé i en canvi la gent que estava aquest matí, perquè ha sigut aquest matí en els Verdi a partir de les 12.30 abans de l'any passat, ha sigut a les 3 que han sortit del cine, doncs no... Estàveu cansats llavors ja. Havíeu vist una altra pel·lícula? Havíem vist a base del Polanski, que és molt més bona. No havíeu dinat encara? Havíeu esmorzat perfectament entre pel·lícula i pel·lícula i no tenia pas gana. No hi ha hagut aquí influències externes. La tercera pel·lícula que l'estrenen dintre dues setmanes, aquesta sí que la recomano perquè penso que podríem triar-la perfectament com he dit abans, com la pel·lícula del mes, és Nebraska i té també curiosament 6 nominacions a l'Òscar, també nominat com a millor pel·lícula i com a millor director. i a mi m'agradaria que guanyés aquesta i no l'altra per diverses raons, perquè és semblant i a la vegada diferent a una història veredera del David Lynch, del tractor, que aquell que va a buscar el seu germà. No era ni tractor, era una talladora de gespa. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor. Té coses amb cor Me la crec, és divertida, entranyable, irrefutable i, des d'un punt de vista perfecte, perquè és costumbrista, allò que també al francès li agrada, de l'Amèrica profunda, en blanc i negre, a més a més. amb una tria d'actors genials, tots els secundaris, el més petit personatge està adequat, excel·lentment triat per fer aquell petit personatge, i hi ha un brús d'en, que és el que fa de l'home gran, l'home vell i tossut, una interpretació que és la que penso de la seva vida. El Bruce Dern, jo no ho he vist fins després, no, va ser ahir abans de veure la pel·lícula que vaig descobrir que era el que feia la trama, si us recordeu, d'aquella última de les últimes pel·lícules del Hitchcock, que anava de... Bueno, doncs, el personatge que condueix el cotxe, tot aquell, és el Bruce Dern, però clar, aquí té, si hem passat, doncs, no sé, 40... Estans anys més. No és reconegible, sinó no reconeixible. He vist una fotografia i he deduït que era el mateix. Ha fet com 100 pel·lícules, aquest home. Aquest home ha fet moltes coses, té prestigi com a gran actor, però sembla que és la pel·lícula de la seva vida. Justament perquè és un home gran, no m'estanyaria que li donessin un premi, encara que fos un caràcter honorífic. És també un estudi brillant enmarcat en els personatges imperfectes i alhora reals, perquè és un guió matemàtic que no falta ni sobre res, tot està lligat, tot està explicat, tot encaixa perfectament, perquè el director mostra la cara més humana i més patètica de la societat i perquè és un film que aborda amb intel·ligència i agradable humor un tema tan delicat com és el pas del temps i les penúries i les renúncies que això genera, que això obliga a la gent. I en definitiva perquè és un film rodó i que pensant també que tu te gravaven les coses costumbristes, jo tinc la sensació que és una pel·lícula que perfectament podria abocar el matxado quan diu que una pàlida rama polvorienta sobre el encanto de las fuentes de la Fuente Limpia. És una pel·lícula recomanable, és a dir, no m'estranyaria que, repeteixo, si aquesta guanya algun Oscar o li donen algun premi, crec que serà una cosa molt, però que molt merescuda. I m'agradaria que la poguessin fer com a pel·lícula de la Més. Jo si fa servir el matxado ja... Bueno, el que vulguis. Molt bé, molt bé, dintre de la crítica. Molt bé, no? Doncs mira, ha començat fort, no? El Joan parlant de tret. Bueno, un triplet aquest i impressionant. Ja tenim avançada per tot el mes i jo proposta de pel·lícula del mes, que jo no tinc cap inconvenient a acceptar. Ja que heu acceptat la meva proposta, sense problemes. Doncs vinga, per què no? A veure, jo què he vist? He vist Oslo 31 d'agost. És una pel·lícula noruega del director Joachim Trier, que em sembla que potser té alguna relació amb la Rwanda Trier. És un noi jove, és la seva segona pel·lícula. Era una pel·lícula basada en la pel·lícula de Luis Mal, o toca el mateix aire de la pel·lícula de Luis Mal, que és dels 60s del Fuego Fatu. del Mori René, que allà és un home que, a la sinapsis és que és un home que surt d'un procés de desintoxicació de l'hàbit d'alcoholisme. Aquí, en canvi, que està ficat als anys 60, aquí és la droga i el personatge és un personatge semblant. Per tant, és la pel·lícula que treballa l'existencialisme en el sentit del perquè de la decisió. La vida està justificada vitalment. I què dic? Jo crec que és una pel·lícula molt ben feta, el personatge està ben trebat i la història està ben explicada. És un noi d'uns trenta i escaig d'anys, trenta tres o trenta quatre. És metge en la seva realitat. Sí, és metge i... Sí, sí, jo ho he llegit que... Sí, sí, digues, digues. I periodista em sembla, em sembla que dues coses. Però bueno, és un... Com a actor jo crec que ho fa molt i molt bé. és un personatge que quan comença la pel·lícula està molt ben fet perquè ja et fica d'entrada amb quina angoixa està passant aquest personatge. Va a Oslo després d'haver estat deu mesos en un centre de desintoxicació de drogadictes i que ha estat aquests deu mesos net com si hi haguéssim. i es relaciona amb companys de Noruega, va als entorns que ell freqüentava, i és la història d'un dia d'aquest personatge. Dit això, què crec que està molt bé? Està molt bé, és la història d'un perdedor. en el sentit que no troba l'arrel d'ell mateix enlloc. La manera en què està descrita, primer surt del centre, troba un amic, és un diàleg amb l'amic que li veus el passat i com ha viscut el passat amb ell, passat relativament recent. Està molt bé perquè són dos primers planos molt ben lligats, l'amic està casat, té criatures, té tota una situació completament diferenciada i tu veus aquell contrapunt que està molt ben fet. Després ell té una cita de feina, allò està molt bé perquè a la cita de feina ell presenta el currículum, ell és un periodista d'una certa contundència. Està molt ben feta l'entrevista, la violència que ell acaba exhibint quan manifesta que és un ex drogadicte. I el pas següent, quan ell torna a Oslo a diambular pels carrers, està molt bé perquè fa la visió del personatge i amb ell el buit del silenci i només veus les converses i el que està passant al seu voltant. Entra en un bar i veus la conversa de la que està al costat. Com ell escolta les converses. I amb un banc i amb un altre. Va recorregant el món exterior del qual ell no en forma part en absolut. I això està molt ben descrit. Molt ben descrit. Perquè és el fons del seu problema. Llavors va anar a fer... és igual, després ja la història... Fa la impressió que tens un pero. És la història d'un perdedor. És la història d'un personatge que no afronta vitalitat la seva vida. Aquesta és la història d'aquesta pel·lícula. Vull dir alguna cosa que no t'ha agradat de la pel·lícula. No, perquè no m'hagi agradat. Curiosament Oslo, que és una ciutat de Noruega relativament fosca i una mica grisa, Doncs està descrita amb molt lluminosa. Mira que bonica aquest Oslo que descriu. Es nota que el director s'estima Oslo. Perquè va pels parcs i se senta als bancs i passa per la ciutat. Realment pensava, mira quin Oslo tan bonic descriu per una història d'un personatge que està vivint una angoixa. En canvi això ho fa molt bé, ho fa molt i molt bé. I les noies que surten també estan bé. Jo crec que com a pel·lícula, és una pel·lícula trista, és una pel·lícula... No ho expliquem al final. De totes maneres, què he dit? M'ha fet rumiar el següent. Home, hi ha una pila de pel·lícules de perdedors en aquest moment. Jo veig la del Woody Allen, el personatge de la Kate Blanchett, és un perdedor amb majúscules. És una gran perdedora. La pel·lícula dels Coen és una altra pel·lícula d'un perdedor. Són diferents les tres. Jo que vaig veure per la tele No fa Massa al Gran Labosqui és un perdedor i si un es mira totes aquestes pel·lícules Es pregunta per què tenen enganxo les pel·lícules de perdedors, que n'hi ha moltíssimes. La història del cine està plena. I m'ho he preguntat, jo em preguntava... Els perdedors pot ser perquè citen el mal, el dèbil o la moral. Són diferents tipus de perdedors en aquestes tres categories. però té enganxo. Jo penso perquè a l'espectador li agrada sentir-se que està millor que allò que està veient a la pel·lícula i això el tranquil·litza. Perquè hi ha uns punts del mal que tothom comparteix Però hi ha uns punts de la debilitat que són trets del perdedor. Sembla que estiguis parlant d'en Infomeria. Continua, continua. Jo no l'he vist. Hauries d'haver-la dit. Hi ha alguns punts sobre la moralitat que també compartim tots. Llavors penso, fixa't, totes aquestes pel·lícules que he citat, tant l'aquest Blanchet, aquesta... L'Infomeria mateixa també és de l'espai d'una perdedora. Per exemple, les dues del Coen, el gran Lovansky i aquesta, l'última que han fet... Clar, una és en clau d'humor, que és un personatge estripat, Alebowski, en clau còmica, però estripat i que no troba mai on ficar-se, però ell... Hi ha una cosa que ho diferencia absolutament entre els altres, que és el grau de vitalitat. És desbord de vitalitat i els altres desborden languidesa o debilitat. Els dos són dèbils com a personatges, però m'he fet rumiar quan he vist aquestes dues. El que em sembla més interessant del que dius és que segurament la figura del perdedor, que sempre havia estat molt establerta literàriament i cinematogràficament, potser aquestes últimes propostes que estàs comentant redefineixen, perquè no són perdedors típics en el sentit que se sentin perdedors. Potser hi ha una categoria diferent. Aquest sí que se senten, en particular el de Oslo. Jo crec que aquest sí que se senten. El de Oslo potser sí, però els altres no necessàriament. El Gran Labosqui no, el Gran Labosqui per exemple en absolut. I d'aquest Blanchett, amb la seva inconsciència que la fa flotar i la fa aïllar-la en una espècie de bombolla, però jo crec que hi ha un punt que sí que, si no se'n sent racionalment, se'n sent anímicament. Em refereixo a la del Woody Allen. Aquesta proposta tan ampla, tan varieta de pel·lícules sobre perdedors, m'ha semblat que calia i que caldria fins i tot redefinir el concepte de perdedor que sempre hem tingut i que potser ara en el món actual és més ampli i no es pot considerar com sempre, no necessàriament un outsider, una persona que està fora del sistema, sinó que és una altra cosa diferent. A mi haig de confessar que és una dominació això de winner i loser, que a mi el trobo molt americà i a mi molesta. Em molesta pel següent. Perquè els americans tenen molta tendència, inclús parlen amb ells i si parles amb ells t'adones que et surt a vegades aquest tema. Cosa que no surt a Europa. Aquest loser sempre té perquè ells en el fons consideren que l'únic que guanya és el que guanya diners. El que ha tingut èxit ideal és el winner, el vencedor, i l'altre és un perdedor. El que no és un vencedor és un perdedor. A mi aquesta denominació em molesta, sincerament, per això tinc tendència a no utilitzar la terminologia perdedor, perquè la trobo que no és el que jo m'agradaria per definir. Però sí que és veritat que en el fons, per configurar això, que en els últims temps hi ha moltes pel·lícules que van d'això, inclús pel·lícules catalanes. Si un ha vist l'última, com es deia aquella de l'Avellús, que va de la mateixa d'una noia, que és la que va fer a Penegra, que va també d'una noia que està inadaptada, que no troba el seu lloc en el món. L'UIDA, una altra pel·lícula, no sé si la recordeu, també espanyola, tirada d'un basc, també anava de la mateixa, és a dir, una persona que no acaba de trobar el seu lloc. Jo més que... perquè per dedor aquesta denominació és en contraposició al que vens. I el que vens pels americans sempre és el que guanya diners, el que triomfa. I el triomf sempre està lligat a alguna mesura, al luxe, als diners, a tenir una casa meravellosa. Hi ha l'ambició. En canvi, a mi em sembla que una pel·lícula que també toca el tema de perdadors, ja anem parlant en dies anteriors, una pel·lícula que toca el tema de perdadors, de gent que perd, Però em sembla una pel·lícula digna de ser mesurada, meditada, revisionada, etc. és Searching for Sugarman. És la història d'un perdedor, però que per mi és un vencedor. Perquè això dels perdedors i vencedors és molt subjectiu. Per un li sembla que si no guanyes diners ets un fracassat a la vida. Potser el problema són els estereotips. És la manera com el sistema i com nosaltres mateixos acabem definint aquests conceptes. Jo ho deia en el context d'aquestes últimes pel·lícules que heu vist. Si tu et mires el clàssic del perdedor de l'apartamento del Billy Wilder del Jack Lemmon, aquell és un... Un senyor que perd però que guanya. Guanya, perquè al final de la pel·lícula... Però fixa-t'hi, és una americana i és un Willi Wilder. I en canvi jo no em referia a aquest tipus, perquè d'aquestes també n'hi ha moltes. I aquest és el de l'apartamento. L'apartament és un tipus de... personatge amb el que tu t'identifiques, que tu salves i que d'alguna manera al final redimeixes. I ell mateix agafa dignitat al final de la pel·lícula. Aquests ates que jo t'estava dient no és això. I la pel·lícula d'això que deia el Joan, que és una visió americana, inclús la part meva també és una visió americana del Willie Wilder i mira que fa anys que d'aquesta pel·lícula També és una visió americana del tipus de personatges que usen d'uns a altres. El Jack Lemmon és un personatge que en el fons és d'aquesta manera perquè tu et pots identificar fàcilment amb ell. La majoria de la gent no són entre cometes aquests vencedors que arriben a dalt del top del ten, sinó que és una gent de classe mitja. Què passa? Què pinta? Per què l'apartamento té aquesta força que té d'atractiu? Perquè tu et sents identificat amb el Jacquemond. Ell és un senyor normal, corrent. que es troba a ser de vicisituds, que li ofereixen una sèrie de coses, que ell es deixa comprar en alguna mesura i al final ell renuncia a ser comprat. I aquesta és la part positiva de la pel·lícula. Jo deia que les tipologies d'aquest tipus de persones és àmplies, perquè jo estava dient relacionat amb el mal, el dolent, el dolent absolut, relacionat amb el dèbil, l'apartamento seria amb el dèbil, i amb la moral, que per exemple l'altra pel·lícula que jo ara pensava anar a comentar és el lobo. Aquest no seria un perdedor, diguéssim. Al final sí. Al final sí. Perdedor moral seria. No, moral no, irreal. Va a la presó. Però tampoc no, pel que m'han dit no li afecta molt. No li afecta perquè ell és un paranoic. I els paranoics poden viure la vida com un frontón. I per tant podria ser que no l'afectés amb aquesta mida. Però no perquè, objectivament, ell sigui el guanyador que ell pretenia ser. A veure, comento el lobo de Will Street. És una pel·lícula, la darrera pel·lícula de l'Escorcese, protagonitzada pel DiCaprio, que també va molt bé. O sigui, el DiCaprio realment fa un paperàs aquí. És una pel·lícula que està basada en un personatge real, que va ser un personatge que va tenir una agència de borsa. Suposo que a l'època dels 80s i 90s que no hi havia regulació i que per tant és l'època que es van poder fer els grans fraus, I és el tipus de personatge que... El personatge està descrit com un Robin Hood que roba els pobres per a ell. Ell és un personatge que en realitat el món de les finances és una guerra entre grans potències de diners. Aquest és un personatge miserable moralment que de fet estafa als pobres i es fa riquíssim. És com el que ven les preferents, per exemple. És aquest tipus de personatge. El senyor que ven les preferents sent conscient que és un gran venedor, és a dir, és un gran venedor que té una fase enorme per vendre. Perquè ell és un histriònic. Hi ha moments de la pel·lícula que està amb tot el grup que els fa tota una arenga, que és un histriònic absolut, és un comedià i un histriònic. i realment acaba tenint tot un clam entre tots els seus seguidors com si fos una secta. Realment l'Escorcese utilitza tota... Aquesta pel·lícula l'Escorcese se va de madre. És una pel·lícula que com que el personatge el troba fora de... de tot lo natural i desproporcionat, droga, amb totes les mides. De fet, la pel·lícula comença quan aquests del grup de l'agència estan jugant amb una Diana i estan tirant un nan, i el tiren contra la dana a veure qui, en cert, a tirar un nan, una persona, contra la dana. La pel·lícula comença amb això, i després va cap amunt d'obscenitats i de despropòsits, perquè tot és superlatiu en aquesta pel·lícula, desproporcionadament superlatiu, al meu moment d'entendre. La pel·lícula com a guió no en té, és una pel·lícula desproporcionada i desorbitada tota l'estona, ara què té? Molt bona càmera, molt bons actors, molt bona interpretació i acaba dient el que vol dir. En aquest aspecte, l'Escorceso ho ha fet, però res a veure amb Casino, per exemple. Recordeu la de Niro? Allà també vol posar... Però són gàsters, són un tipus de... de la màfia i és un tipus de mon, submon, però que ja és conscient que està amb la delinqüència. Ell no pretén estar amb la delinqüència. Ell usa les seves armes pel pur diner per entrar amb el frau. Ara, la pel·lícula dura tres hores? Dura tres hores. Jo crec que a mi em feia por mentre veia la pel·lícula però després vaig pensar que potser jo estava equivocat. L'altre dia quan la Cocó comentava que havia vist la pel·lícula jo encara no l'havia vist. I em feia por que com que és una pel·lícula que en definitiva podria donar la sensació que està parlant dels vencedors, d'aquesta gent que triomfa en la vida, enriquint-se, sigui pel mitjà que sigui, no importa el mitjà, el que importa és que hagués aconseguit la pasta, doncs tenia por que hi hagués una exaltació d'aquests dolents, entre cometes. En alguna mesura tinc la sensació que no hi és perquè finalment aquest senyor va parar a la presó, però també tinc la sensació que és ambivalent, perquè en algun moment, com que és tan simpàtic, és tan d'allò, fa tantes bromes, pren tanta droga, fa els viatges que vol i fa tot el que vulgui, i els altres no, es presta a un cert confusionisme. Jo, per exemple, considero que és una pel·lícula ben feta, està ben d'allò, però la història en si em sembla massa americana. Absolutament americana. No sé si a nosaltres ens aporta massa. En canvi, la pel·lícula que jo deia de Nebraska, Tot i ser una pel·lícula americana que pinta l'amèrica oculta o l'amèrica més profunda dels Estats Units, en el fons està tocant coses i temes que són propers a tu i que et pots sentir identificat i que pots entendre que allò mateix pot passar perfectament a Catalunya, Espanya, França, París, on sigui. Aleshores, clar, no sé, és a dir, jo, per exemple, vaig sortir del cine pensant, bueno, mira, està bé. De totes formes, no és una gran pel·lícula. A mi em sembla que aquesta... És veritat que el context és molt, molt, absolutament americà, però aquesta ambició desmesurada de l'home capaç del que sigui... Per aconseguir diners. Per aconseguir diners i... L'estatus social està lligat als diners. Exacte, hi ha estatus. I això és més genèric del que la pel·lícula mostra. Més genèric, pots dir? Més universal? Sí, més universal. Home, segur. Jo no dic que aquests valors... És a dir, clar, la sobrevivència comporta que això que per sobreviure necessites un mínim. És a dir, si no tens un mínim no pots sobreviure. Un cop tens aquest mínim ja entra en discussió que seria, si vols, una altra història. L'ambició. Sí, en alguna mesura sí. Jo sempre que parlo d'aquest tema em ve al cap una famosa pel·lícula d'Elia Cathern que és El compromiso, que com sabeu va d'Algira Douglas, que és una novel·la autobiogràfica basada en la seva pròpia experiència d'Elia Cathern, que va ser un best seller com a novel·la. I després va convertir als anys 69, si no recordo malament, en pel·lícula. que és l'home que està en certa mesura dividit entre... perquè es presenta que ell volia ser escriptor i per guanyar diners has devingut un gran publicista en què s'infla de calés però no és feliç, no està content amb el que fa i aleshores arriba un moment que tota la dicotomia de la pel·lícula és això Hem de fer el que sigui per aconseguir molts diners o hem de fer el que sigui per viure bé, per ser feliços i fer una cosa que tingui algun sentit i que ens permeti viure amb el que aconseguim, amb el que fem, sense tenir que ser els tres al mambo. És una pel·lícula dels anys 60 i això és una pel·lícula del 2000. I per tant el context fa que això sigui diferent. Jo diria que en aquest sentit aquests valors que venen segurament del perdedor i el guanyador, s'han imposat més ara que no llavors. Encara es podia discutir, inclús hi havia el maig francès que podia posar de manifest o criticar i avui dia el món està més conservador i l'únic que compta pel món occidental són les pastes. Si tens molta pasta estàs molt valorat i si tens poca pasta no tant. i això és el que en alguna mesura estic entenent que estic en contra. No estic d'acord amb aquesta valoració de les persones. Per mi el millor és una persona que, per posar un exemple tonto, és professor i està fent una feina molt maca, encara que no sigui el millor, doncs un ric, per mi és un vencedor. I en canvi, per al senyor que és ric, que té tantes coses, per mi és un perdedor. Jo vaig treballar una vegada en una empresa que estava portada per un gànster. i aquest senyor, no donaré noms perquè això podia acabar malament, però un senyor que tenia 10 o 12 empreses i jo per coses de la vida vaig anar a parar amb una empresa amb la qual jo, accidentalment, em vaig veure obligat a fer de jefe de ventes. I recordo que jo tenia 7 o 8 venedors que depenien de mi i aquest senyor venia, se sentava al meu costat al despatx que jo tenia i em deia, morros quiero hijos de puta en esta empresa. no siguis tan bona persona. Aquest era un senyor que era riquíssim però resulta que li havia de pagar, havia separat de totes les dones que havia tingut, havia tingut problemes amb tothom, li havia de pagar en el seu xofer perquè tenia un cotxe impressionant perquè els caps de setmana jugués amb ell. Perquè estava sol. Aquest senyor és un vencedor No, però a veure, Joan, jo estic d'acord, perquè això, el més probable és que estem, almenys els tres que estem aquí, bastant d'acord, però després la complexitat humana és això, la complexitat humana. I llavors, n'hi ha d'ambiciosos, de fons, d'acord, que viuen la vida amb ambició. I llavors, l'ambició, la pots, i un Premi Nobel també és una ambiciosa, no et pensis. Vull dir, que hi ha ambicions i ambicions. Jo no estic en contra de l'ambició. Ara no fem més filosofia que hem d'anar a les fontes. A mi m'agradaria, com que jo sé que Joan després torna a sentir el programa, anar sentint-ho amb la clau d'Infomaniac, perquè sembla que haguem estat tota l'estona a anar introduint-nos, a anar apropant-nos a tot el que proposa aquesta pel·lícula. Jo com que Joan demanava arguments per veure la pel·lícula amb l'interès que podia tenir, doncs jo et proposo això, que vagis pensant en la pel·lícula i amb tot el que hem anat dient al llarg del programa, perquè tots aquests arguments jo crec que estan continguts en la pel·lícula d'Estriers i alguns més, segurament. Descriviu-la una miqueta. Encara, abans d'entrar en el que és la pel·lícula i en el que és el director, perquè m'agradaria també, si us sembla, aprofitar, ja que tenim encara un quartet d'hora, fer una mica de recorregut del que vosaltres recordeu i del que jo recordo que és força, perquè és un director que ja sabeu que segueixo molt, de la seva filmografia, perquè aquesta pel·lícula està més relacionada amb les pel·lícules d'aquest director que qualsevol altra cosa, perquè fan moltes referències, és molt curiós, però fan autoreferències que no són incòmodes perquè fan avançar la història i fa que tingui una mica de sentit, excepte una escena, que no m'ha acabat de convèncer, del segon volum de la pel·lícula, però el que volia dir és que si d'aquest home que tu parlaves, Joan, es fa una pel·lícula i es parla d'aquest home com es parla l'Escorces del lloc de Wall Street, no vol dir que hi hagi ningú que estigui defensant aquest home, es fa un retrat d'aquesta persona. Si tu veus una pel·lícula parlant d'aquest gànster que tu dius que seu al costat d'un altre i li dius això, no vol dir que s'estigui fent ni una defensa ni un atac, s'està fent un retrat del que, com deiau ara també, la naturalesa humana pot ser. I llavors això pot servir perquè la gent que observa li serveixi per aprendre també, per saber quina mena de persones hi ha al món i per estar avisats d'alguna forma. Per saber que en un moment determinat s'ho poden trobar. Si aquestes pel·lícules no existissin, tampoc no podríem tenir aquest accés a tot això. Que de vegades penso que hi ha una tendència a a valorar una pel·lícula excessivament pel que la pel·lícula ens mostra moralment i pensem i jutgem la pel·lícula si el personatge o si el que se'ns explica és moralment correcte o no, de vegades ho fem sense voler, jo mateix. Jo crec que la pel·lícula en general, no ho sé, però en general, el valorable és el bloc de la pel·lícula, el que pretendi i si ho ha aconseguit dir i si ho ha dit bé. I llavors pot ser divers. Doncs aquí estic força d'acord, força d'acord perquè llavors el que fa l'Arts Trier, jo li he tret el bon fa temps, si no ho sabíeu encara sense condicions crec que sí, doncs ja us ho dic perquè s'ho va posar ell, el bon, per tant jo li trec. L'Arts Trier el que fa és fer un retrat d'un personatge i femení i masculí, perquè en realitat és un doble personatge, que la cançó aquesta que sentíem abans del grup aquest de música electrònica alemanya, Rammstein, odio en la lletra i és la primera cançó que se sent a la pel·lícula. D'alguna forma ve a dir la lletra que som dues ànimes unides, que si tu sagnes doncs jo ploro i també gaudeixo de vegades quan tu plores. Aquesta relació que hi ha tota l'estona d'amor, odi, de comprensió durant la pel·lícula entre el personatge del Joe, que és el personatge de la noia de la Charlotte Gainsbourg, que per mi és impecable, és que no fa... No fa ni un gest de més ni de menys. La jove no m'agrada tant, però ella ho fa bé. La jove té molt valor amb tot el que fa. Tampoc no sé si estic capaç de valorar les actuacions, però jo penso que es complementa molt bé. Et sorprèn molt quan fa el canvi de l'adolescència a la maduresa, quan la veus venia ella de lluny, que penses que encara és la jove i llavors la veus amb ella. Jo penso que és un retrat, que el que vull destacar al començament del comentari és que no crec que el que s'ha destacat més de la pel·lícula sigui el tema. No crec que el sexe ni la pornografia ni res d'això sigui el tema de la pel·lícula, ni molt menys. Hi ha molts més temes, segurament algun d'ells, el propi director s'ha encarregat de destacar i ha anat sortint al llarg del programa, per això m'ha cridat tant l'atenció. Al llarg de la pel·lícula, el personatge de Jo, de la Charlotte Gainsbourg, odia que la constant de la societat humana en general és la hipocresia. Jo penso que aquest és un dels temes de la pel·lícula. El fet que les persones som capaços de dir una cosa i de pensar una altra. la manera com justifiquem molts fets quan en realitat no estem en absolut d'acord i a l'inrevés, quan estem donant tota una sèrie d'arguments donant a entendre que nosaltres tenim una cultura i en realitat tenim per sota una sèrie de pulsions d'instints que no deixem sortir però que estan allà, això és el que passa amb el personatge d'aquest interlocutor. és com el director, no me'n recordo del nom, però que també ho fa perfecte. És un actor que apareix en el Mèdico també, que apareix al començament i al final. El curiós d'aquesta pel·lícula és això, jo pensant en maneres de comparar-les i d'entendre m'ha fet pensar, cosa que en principi no té res a veure la pel·lícula, m'ha fet pensar en Busca del Fuego. No sé si recordeu que és una pel·lícula que jo sempre anomeno com de la meva predilecció, en la qual hi ha tota una història on van apareixent, on l'excusa d'anar a la recerca del foc és això, és una excusa, és com un MacGuffin, és el de Menys. El que importa és anar donant-nos a entendre que l'espècie humana té una varietat de comportaments impressionant, enormes, des de la contemplació de les estrelles, per tant la filosofia també, la investigació científica, fins al canibalisme, fins a l'utilització, tot això que estic dient ara surt en busca del foc. l'utilització del sexe com a fet recreatiu, com a diversió, com a oferir a una persona el sexe de les dones de la teva mateixa tribu per oferir-li perquè estigui còmode ja que l'has acollit. Aquella pel·lícula, no sé si sou conscients, si recordeu, però totes les diferents personalitats, la gent que surt en aquella pel·lícula, són de l'espècie humana. No l'has vista. Llavors... Qui és aquesta pel·lícula? És una de les pel·lícules, jo crec que més curiosa que s'han fet. De quan és? Cap als 80, filles dels 80. I on passen? És una pel·lícula que s'utilitza per explicar la prehistòria perquè representa que és quan l'home descobreix el foc. Per tant, són tribus encara molt primigènies que no han descobert el foc i llavors el descobreixen i llavors veus el procés que arriba. Històricament es deia que hi havia una mena de cosa que no era certa, que barrejaven coses que havien passat en milions d'anys entre una civilització i una altra, però ara estem parlant de la pel·lícula no d'història i entenc perfectament el que està dient. El que fan a la pel·lícula és voler explicar aquestes diferents varietats de l'espècie humana, que sí que són diferents civilitzacions, però tot és humà, tot és de homo sapiens. Llavors tot allò que surt de la pel·lícula forma part de la nostra cultura interna, de la nostra genètica. I això en el cinema, moltes vegades, al cinema sense voler o volent o amb manipulació de certs grups d'opinió, tendeix a explicar-nos sempre la mateixa història, a més a més de la mateixa manera i amagant tota una sèrie de característiques que per algun motiu som molestes o que aquest mateix grup de persones s'ha encarregat que això sigui molest o incòmode per una sèrie de persones. El sexe, que és no el tema sinó l'argument de la pel·lícula de Lars Trier, és una de les coses que des del cinema, des de sempre no, però a partir del codi Hayes es va deixar enrere, es va dir que allò no podia sortir sexe explícit. i encara en el segle XXI hi ha gent que s'esclama quan surt un penis a direcció, una afelació... És curiós, en aquesta època en què tot això hauria d'estar més que superat, que no hauria de ser un problema, no sé si us ha passat alguna vegada, que heu trobat a faltar en una escena d'una pel·lícula que tallin quan la relació de dues persones està arribant a un punt determinat i penses que queda tallant, queda lleig que en un moment determinat tallin la escena, hagin fet uns petons i ja està. depèn de la pel·lícula, depèn del moment, depèn de la història, penses que estaria bé que mostressin una mica més. No simplement per donar morbositat ni per res, sinó perquè queda bé dintre de la història. Doncs en l'artista una de les coses que fa és aquesta, és dir, mira, escolta, feu el que vulgueu, si teniu problemes d'aquest tipus de manca de capacitat per veure aquestes imatges, doncs jo no les tinc i penso que l'espectador mitjà ha de superar això. Llavors ell, dintre d'una pel·lícula, com totes les que fa, de cinema comercial, però al mateix temps de cinema de vanguardia, perquè és un director molt experimentador, que no deixa de fer sempre... Jo no sabia, per exemple, que una pel·lícula que no havia acabat d'entendre massa seva, que és aquella del jefe de tot això, no l'havia acabat d'entendre. Doncs em van explicar l'altre dia una cosa que m'ha fet venir ganes de tornar-la a veure quan no soc molt aficionat a veure de nou pel·lícules. perquè em van explicar que el que havia fet allà el director era agafar un sistema de càmeres mogut per ordinador que feia que el seguiment de la càmera fos aleatori. Com que et volia mostrar que la història i tot el que s'explicava allà era com confús, les oficines, les relacions laborals que es veu en aquella pel·lícula, la manera de rodar la va fer d'aquesta manera. És un experimentador des del començament fins al final. i en aquesta pel·lícula ho fa això, experimenta continuament amb la cultura europea, amb la música, amb la cassa, amb el sadomasoquisme, que també apareix a la pel·lícula. A més a més de Buscar del Foc, jo crec que a aquesta pel·lícula li deu molt, o és Ereba, o segueix molt la continuïtat de pel·lícules. Se n'ha parlat del passolini, com a possible referència d'aquesta pel·lícula. Jo veig més el Buñuel de Bel de Jur, que té escenes més insuportables que les que es veuen en aquesta pel·lícula. Jo no vaig arribar a ser capaç gairebé de veure la pel·lícula, vaig acabar de veure Bel de Jur, però veritablement és fereïdora. Pel·lícules que han estat capaç, o Saló del mateix Passo Línia aquesta sí, o la pel·lícula de la caïuda dels Deus, del Visconti, ens ensenyen com la naturalesa humana pot arribar a un límit de perversió, de perversitat, doncs això sense límits pràcticament. I aquí, en realitat tot això, si ho pensem una mica ja col·locant amb el límit màxim de perversió de l'espècie humana, per dir-ho així, doncs aquí en realitat tot això està suavitzat. Aquí el que es fa durant tota la pel·lícula és una reflexió, una reflexió sobre la naturalesa humana, sobre la necessitat d'estimació que té l'ésser humà. sobre la necessitat que tenim que si ens manca una cosa determinada, perquè en un moment determinat sabem que el personatge, l'interlocutor, el que està escoltant la història, té una mancança molt concreta. Mira, ara no faré l'espoiler, mira que m'agrada fer-lo. Una mancança molt concreta, el Joan que l'ha vist ja ho sap. que durant tota la seva vida li ha mancat un aspecte determinat del que configura la vida de les persones habitualment. Això ha fet que s'hagi dedicat d'una manera força curiosa i força profunda a diferents aspectes de la cultura, això que dèiem, a la pesca, a la música, a la filosofia... Esteu parlant d'aquesta pel·lícula? Sí, tot això va sortint al llarg de la pel·lícula. A través de la història, que com t'ho demanaves, expliquem una mica, a través de la història que al començament de tot, amb aquesta música que sentíem de fons, hi ha una dona que està allà tirada en un carreró i hi ha un home que se la troba a buscar el pa cada matí o una pasta i se la troba allà i la recull. Aquesta dona li comença a explicar la història de la seva vida, la història sexual, fonamentament, de la seva vida. Què és el que li preocupa a ella en alguna mesura? Sí, perquè aprofita que ha trobat aquest home per fer com una mena de teràpia, per treure tot el que havia estat a la seva vida, però que no és una teràpia psicoanalítica. De fet es parla en algun moment del psicoanàlisi, ella té una idea i ell té una altra diferent. Ell explica acadèmicament el que el psicoanàlisi diu i ell explica el que la vida l'ha ensenyat. Tot això és molt curiós perquè es va contraposant tota l'estona l'experiència d'una persona amb el que la teoria, que és el que ell té perquè no té pràctica de moltes coses de la vida, doncs li ha anat ensenyant. Tota l'estona a la pel·lícula és això. Hi ha un moment molt divertit. Fins i tot diria jo que vaig riure força a la pel·lícula en alguns moments determinats. No es pot dir que sigui una comèdia, però té tocs, té moments en què et sorprèn i llavors no pots deixar d'esclamar, de deixar anar una rialla com a mínim. A mi em va passar i a altres persones del públic també. Hi ha un moment en què, quan ell ha explicat una de les històries, ell sempre ha de donar una rèplica, ha d'explicar alguna cosa sobre allò que li està explicant ella o dient-li que allò que li explica no és tan greu fins que riu un moment que sí que ja li sembla prou greu i que ja no sap com entomar-lo. Hi ha un moment en què ell li explica que un nus que han utilitzat i que ella no sap com ha anat, segurament prové del nus fèbnic, si no recordo malament, que és el cognom d'un alpinista que es va salvar en un moment determinat en què va tenir un accident amb un altre company. El company va caure, es va d'Espanya i es va matar. i ell va trobar amb el cordill de les sabates una manera de fer un nus, de manera que quan s'afloixava ell pujava, podia pujar cap amunt. Quan ell feia pressió, estirava, pujava. I quan afloixava també pujava. Una mena de nus que es veu que existeix i això, com podeu entendre'l si heu vist la pel·lícula, Ella li explica en relació a unes relacions sadomasoquistes que té en un moment determinat, que hi ha unes escenes molt explícites de la pel·lícula, i l'altre li comenta, des de la seva experiència de lector, que aquest home té això. Llavors, en aquell moment, ella es queda mirant i diu Aquesta és l'argumentació més fluixa que m'has fet de moment. No pots deixar de riure. Hi ha una reflexió en aquest sentit durant tota la pel·lícula sobre la cultura. Ens acomiadem, ja continuem parlant en un altre moment, perquè això ja acaba. Què tenim la setmana vinent? La setmana que ve tenim Clint Eastbrook i Invictus, que farà el Jaume. Doncs vinga, perfecte. Escolta, m'heu deixat parlar massa, no? Vinga, fins la setmana vinent, a reveure.