Òpera i cinema: homenatge a Bertolucci, "El silencio de otros", "Entre dos aguas" i el poder de la banda sonora (Kubrick, Coppola, Allen)

Cinema sense condicions ¿Te molesta esta música? ¿Te gusta la ópera? No estoy muy familiarizado con la ópera, André. Es mi aria favorita. Es María Calas. En Andrea Chenier. De Humberto Giordano. Esta es Madeleine. Explica cómo. Durante la revolución francesa, la Chusma prendió fuego a su casa. Y su madre murió. Hola, bona nit. Com tots els dimarts, aquí estem per començar Cinema sense condicions. Hem començat molt bonic perquè avui parlarem d'òpera, d'òpera i cine amb una invitada especial que tenim avui, l'Àngela, que està aquí al meu costat, que és estudiant de comunicació i també estudiant d'òpera. Hola, encantada. Estem molt contents de tenir-la aquí. Estem aquí amb Pol i estan entrant la resta de l'equip, jo mateixa, Carme, començant com sempre el programa dels dimarts. Bona nit a tots els que estan entrant en aquest moment. Bona nit. Bona nit. Com veieu, estem sentint òpera. Mentre se seuen, vaig a baixar els micros. Molt bé. Bona nit. Bona nit. Ja heu començat a parlar de... Sí, ja heu començat a parlar de la nostra... Ja l'hem acabat el programa. Ja l'hem acabat el programa. Ja l'hem acabat el programa. Doncs bé, jo volia presentar l'Àngela Gutiérrez, però suposo que s'ha presentat ella mateixa o l'ha presentat la Carme Nabota o el Pol. Però si tu tens... Perquè hem tingut problemes de circulació fins a arribar aquí i ho sento, però no hem pogut arribar fins ara. Som conscients que tenim una convidada que és una estudiant de música, que a més a més s'interessa la música clàssica aplicada al cine i que ens parlarà en certa mesura de tot això al llarg de la segona part del programa. De fet, hem tingut la sensació que quan el Pol ens ha enviat una mica el que pretenies de fer... Un popol i un popol important. Que era una cosa extraordinàriament ambiciosa... Sí, sí, sí. I que ens quedaríem al·lucinats i quasi que et podíem deixar tot el programa de l'hora perquè hi havia tantes coses que ens semblaven interessants que et volíem dir, bueno, escolta, tu mateixa, digue'ns el que vulguis perquè estarem disposats a escoltar-te. El que passa és que habitualment el programa, com suposo que deu saber, doncs el fem en dues parts. En la primera part parlem de les estrenes, del que hem vist, del que no ens agrada, perquè avui podem esmentar alguna pel·lícula que la crítica o alguna crítica la deixa bé i en canvi nosaltres la podem carregar solemnament. Però, i després d'aquesta mena de... Hi ha coses com, per exemple, suposo que tots sabeu, que ha mort un director important del cine mundial, que és italià, que és el Bertardo Roberto Luzzi, un senyor dels últims que han quedat, que havien fet grans pel·lícules en la història del cine i que voldríem, encara que fos rassenyant, encara que fos un moment, doncs, de comentar algunes de les coses. I l'altra cosa que volíem comentar, a part de jo, també podem parlar de les pel·lícules que hem vist aquest dia, n'hem vist moltes, però poques de bones. Jo en tinc una que vull comentar, encara que sigui molt breument, que és El silencio de otros, que és una pel·lícula que està passant una mica desapercebuda i en canvi penso que és que val la pena dir-ne quatre coses. Perquè està només a poc. El bolitxe, només està en el bolitxe. I en un horari tampoc passa. A les vuit del vespre, només a les vuit del vespre cada dia. Però, en fi, volíem parlar una mica de què va això. I l'altra cosa més important és que aquest divendres s'estrena, entre dos aguas, la pel·lícula d'Iñac i la Cuesta, que sabeu que va guanyar el premi al festival de Sant Sebastià i que, a més a més, ha guanyat posteriorment premis a l'Argentina, etcètera, i que val la pena parlar-ne. Com que tant el Pep com en Joan Sardà, que presento l'agència, si és que no sabeu qui som, aquí hi ha la Carme Nabot, a la mà dreta, bona nit Carme. Hola, bona nit. En Joan Sardà, que està a continuació, bona nit Joan. amb Pep Armengol, que està a continuació, i és el que volíem parlar sobre l'Issac i la Cuesta. El Paul Diggler, que ja el coneixes i està darrere els vidres, com sempre. I, evidentment, la convidada, l'Àngela Gutiérrez, que està aquí també present en el programa. Per tant, comencem per parlar de les pel·lícules i, costatialment, et donarem, si podem, el màxim de temps perquè puguis desenvolupar la teva exposició. Per tant, comencem, però comencem, per carregar-nos ràpidament el Super López. Ràpidament, ràpidament. Jo volia dir, per carregar-nos ràpidament, vull dir... Sí, perquè hi ha alguna pel·li que deixarem bé avui, no, no? Perquè jo també porto una dolenta. Sí, sí, sí. Jo sí, jo sí. Sí, sí. Dos bones. He vist tres cares del Panahi, a mi m'ha agradat, eh. No, perquè si no... Jo volia comentar que jo vaig anar al... Clar, aquest cap de setmana, miro la premsa el divendres què diu sobre les pel·lícules que han estrenat. Jo no havia vist el Super López, que no l'havien passat a preestrenes, i de dubte que un dels autors de La Vanguardia diu diversió sana i intel·ligent. I diu, després de l'encert d'Anacleto a Gent Secret, Javier Ruiz Caldera repeteix la fórmula adaptant a un altre personatge dels nostres TVOs amb resultats no menys notables. Super López és una pel·lícula modèlica, un exemple del que hauria de ser, i gairebé mai és, el cinema popular de tots els públics. Un cinema fresc i enginyós. Bé, jo no sé què... Haig de dir que jo també havia llegit aquesta crítica, causa per la qual em vaig sentir amb ànims d'anar al cine a veure-la, eh. O sigui que, clar, hi ha coses que, bueno... A veure, no em va agradar. Per què no em va agradar? Jo no soc de TVOs ni de cap cosa d'aquesta mena. Però, en canvi, Anacleto a Gent Secret a mi m'havia agradat. M'havia divertit i l'havia trobat realment intel·ligent, dintre del context del que allò era. Però em va agradar. I em va agradar com estava tractada la pel·lícula, com estàvem tractats els personatges, i em va agradar la fotografia. La primera imatge que surt, que està al desert un cotxe, i que surt un cotxe vermell en un desert, la vaig trobar magnífica. Per tant, a mi em va agradar. I la vaig trobar intel·ligent. Quan aquí el crític de La Vanguardia diu que Superló és intel·ligent, a l'Anacleto la vaig trobar dintre del context, una pel·lícula intel·ligent. Bé, però Superló és nou. Per tant, és una pel·lícula que vol fer gràcia i no en fa, i és una pel·lícula d'un personatge que és, com us imagineu, el Superman, però en versió cutre. Clar, és que al final com a Anacleto, no? O com la tia del Mortadix Lemón són paròdies que fem als espanyols. Són paròdies, clar. Sí, sí, però aquesta paròdia... Pot estar ben feta o pot estar horrorosa ben feta. I ruta que aquesta està horrorosament mal feta. És a dir, és una pel·lícula realment per sortir empipat del cine. Si gastes els diners que val a l'entrada i passes una hora i mitja o dues hores, no sé què dura la pel·lícula, me'n recordo ja. Dues hores dura? No, no crec que duri dues hores. Deu durar una hora i mitja. No ho sé, és igual. 108 minuts. Surs del cine m'ha guanyat diners perquè podia haver dedicat a un altre... I el meu temps, m'han robat el meu temps, és a dir... Però el tipus de públic és potser el que sempre va veure de Dani Rovira o... O sigui, un estil oche pellidos i coses d'aquestes? Jo penso que oche pellidos bascos o lligueranes, tot i ser la segona molt més dolenta, és molt superior a això. Sí, jo també ho trobo. Jo trobo que això està mal fet, mal dissenyat, mal resol, el guió és tonto... És reiteratiu. Després els efectes especials també són reiteratius, excepte un moment que fa un transformer que es converteix d'un cotxe en un personatge, però tot l'altre és reiteratiu, poc ingeniós. Em sembla que inclús alguna persona que a aquest model de cine li agradi... Demana més, demana una altra cosa. Demana una altra cosa. Honestament, no és recomanable. I passem pàgina perquè si no ens enganxem aquí necessàriament. No ens hi enganxem. Joan o Pep, què voleu parlar vosaltres del... Jo parlaria una mica del Bertolucci, penso, per començar. Molt bé. Qui vol fer-ho? Bé, doncs ens ha deixat aquest cap de setmana... Bé, ahir concretament ens en vam enterar. Sí. Bernardo Bertolucci, 77 anys. No està massa gran, entre tot. No, però tenia una enfermetat que ja estava sentenciat, diguem. No, que havia de roba. Jo crec que és molt important, amb un programa com el nostre de cinema, fer un homenatge perquè s'ha anat un dels grans que quedaven vius. Sí, senyor. Un director que ha sigut pont entre dues generacions de directors italians molt interessants, sobretot arrencant des de membres que havien participat en el neorealisme i empalmant amb altres d'una corrent que hi ha hagut adonat directors importants com els germans Taviani, per exemple, els anys 70, 80, 90. Bertolucci va col·laborar amb Passolini i aquest seria segurament el seu referent més important dintre d'aquests. I llavors, com la mare seca, ja va tindre una col·laboració. Després, nosaltres, jo recordo que ens va arribar una pel·lícula que era molt interessant, que era prima de la revolució, per als temps, els anys 60, en què va sortir. Després tenim pel·lícules polítiques. Ell era un marxista, com fes, i va fer Parner, que s'anà a parlar poquíssim. Va fer... La vexenta. No, això... L'estratègia de la Ranya. L'estratègia de la Ranya, una pel·lícula sobre un conte de Borges, molt interessant. Després tenim una pel·lícula en la que ja jo crec que aquí va passar, va donar un pas cap a ser un dels realitzadors importants, que és l'inconformista. Ai, perdó, el conformista. El conformista. Sobre la novel·la de Moràvia. Sobre la novel·la d'Alberta Moràvia, el mateix nom. I després tenim els novecentos, després tenim l'último tango en París, l'último emperador, i després hi ha una època, per mi, una mica ja més dubtosa i de cadència, almenys pel que fa a l'interès cinematogràfic. Ell, naturalment, té un estil i el posa en marxa. Té uns col·laboradors, com per exemple el gran Vittorio Estoraro, que firma la fotografia de les millors pel·lícules d'ell. I llavors això es continua notant. En belleza robada, somiadors... En belleza robada, per exemple. Dreamers, no? Somiadors? No, somiadors no sé si... No, però somiadors no és... Somio, o sigui, Dreamers... Sí. Sí, era seva. Era seva. Era seva. Sí, perquè després... Clar, però potser és la més actual gairebé. De les més últimes, sí, sí, sí. Encara que hi ha una altra. Del 2003. Ja, IOT, l'última. L'última, però no va passar molt desapercebuda. El 2012 és l'última. En fi, amb aquestes que hem dit... Jo destaco totes les que has dit, estic d'acord amb tu, però a més a més... Ja sé que m'he deixat la lluna. A mi m'agrada molt la lluna. És una pel·lícula que potser perquè... Jo anava molt a Itàlia en aquell moment, coneixia molt bé la zona, Roma, etcètera, i els termes de Caracalla m'agradaven molt. Estava entusiasmat i anava cada vegada tal. Feien a l'estiu, que és quan hi anava jo, molts espectacles interessants d'òpera, de música... Feren a l'òpera, sí. La primera opera que vaig veure a la meva vida... I resulta que com que al final de la pel·lícula es tanquen allà, a mi allò em va arribar molt. I com que la història a més a més m'havia entrat, potser per l'altre que tenia, etcètera, vaig entrar-hi, doncs és una pel·lícula que recordo i he vist més d'una vegada. Bé, jo de totes les pel·lícules que he dit, n'hi ha una que me l'he deixat expressament, que és L'último Tango en París. Ja. No, l'has dita, l'has dita. L'has dit, l'has dit, l'has esmentat. Sí, sí, l'has esmentat. No he dit L'últim emperador? Sí, també l'has dit. Bé, us em toca sobre L'último Tango en París, me la guardava pel final. El Tango de l'Emperador. Perquè volia dir que és una pel·lícula que per mi m'ha semblat, des que la vaig veure i després l'he vist diverses vegades més, m'ha semblat sempre una obra mestra. M'ha semblat que Bertolucci és l'únic genet que s'ha vingut domar un cavall desbocat sempre, que ha fet sempre el que ha volgut, que es diu Marlon Brando. Marlon Brando, sí, senyor. Ell el va fer passar per allà on va voler i va treure d'ell la millor interpretació que jo li recordo. I n'ha fet de bones, el Marlon Brando. Sí, n'ha fet moltes, sí. I llavors la considero una obra mestra per se, per tota una sèrie de valors que té la pel·lícula i no precisament per el que molta gent, entre ells la nostra TV3, que la va ressaltar pel gran escàndol de la violació, etcètera, etcètera. Per això ha sigut últimament, els últims anys que s'ha sabut. Sí. No, no, però es parla de Bertolucci, s'està dient a l'obituari i es té d'anar a parlar de això. Avui la Vanguardia també tornava a parlar de la violació, etcètera, etcètera, perquè ha sigut una notícia dels últims set, no sé si cinc o sis anys, que l'actriu va denunciar que l'havien violat sense allà saber-ho i llavors es va queixar. Bueno, en el moment que mori Polanski i Woody Allen, també sortiran... Bueno, el dia que es mori Polanski, sí, d'aterrés. Això sí que sortiran. Jo molt breument voldria, com deia, destacar la pel·lícula aquesta que vaig veure ahir, que es diu El silencio de otros, perquè és una pel·lícula esgalladora i clarivident des del meu punt de vista. És premi del públic, el millor documental del Festival de Berlín, i està nominada als Premis de Cinema Europeu com a el millor documental. És un... Està rodat durant set anys, van acopilar material durant set anys i produït, curiosament, també pels germans Almodóvar, que ja sabeu que últimament estan produint coses força interessants, no com a directors, sinó com a productors. És un documental de denúncia i també un relat polític que recull una sèrie d'històries... Si el dirigeix? Bueno, és una noia que no recordo el nom, són una parella, són un home i una dona, però no són coneguts. És a dir, jo almenys no sé el nom. Si voleu, podem buscar-ho a internet, però no me'n recordo com es diu. És un nom una mica estrany. El nom com és? El silencio de otros. Sí, és un documental. És un documental. Sí, les víctimes de franquisme. Sí, senyora. La pel·lícula segueix... És un recull d'una sèrie d'històries individuals per examinar les conseqüències de la llei d'amnistia de 1977 i l'anomenat Pacte de l'Oblit, que va marcar en certa mesura la nostra transició, la transició espanyola. Però que arriba, la pel·lícula, arriba pràcticament fins a l'actualitat, perquè va desenvolupant al llarg d'aquests set anys el que va haver al principi amb documents històrics i després el que va seguir els personatges fins a arribar al que està passant en aquest moment. És, per tant, un film de reconstrucció històrica amb un seguit de testimonis que penso que estan realment molt, molt ben triats. La pel·lícula no solament apela al ritme i a l'impacte del tema, sinó a una emotivitat intensa molt gran gràcies a l'honestedat i a la tristesa de tots els personatges que apareixen al llarg de la pel·lícula. En altres paraules, podria dir que el silenci, el silencio de otros, revela la lluita silenciada, que ha estat silenciada, i la pel·lícula ho demostra, la lluita silenciada de les víctimes del règim de Franco que continuen encara en aquest moment buscant la justícia que no els han donat. La pel·lícula segueix, com deia, a les víctimes i als supervivents en el que ha estat el primer intent real de la història d'Espanya de processar els criminals de la dictadura. Però jo penso que té un toc curiós, perquè té un toc com internacional, donen la sensació que volen arribar al gran públic o a tothom, en certa mesura, i per tant és una denúncia genèrica, fins i tot com si estigués enfocada per a les noves generacions que no coneixen la història d'Espanya i se'ls volgués mostrar coses que segurament ells ignoren. Però fins i tot arribes a pensar que està feta també pels espectadors no solament espanyols, perquè perquè les coses siguin clares les explica amb una senzillesa extraordinària. Penso de dues maneres que el documental és molt més que això, perquè està molt, molt ben realitzat. La directora és Almudena Carracedo i Robert Bajar. Sí, són dos personatges. té un gran muntatge, és a dir, el tio que ha muntat ho ha fet extraordinàriament bé, suposo que ho han fet ells dos conjuntament amb alguna persona. El muntatge és extraordinari, hi ha una excel·lent banda sonora, per si un documental és excel·lent, la banda sonora, i hi ha una meravellosa, meravellosa de debò fotografia que ens dona unes estampes extraordinàries, sensacionals i molt potents. En fi, no vull allargar-me, ja deia, és una pel·lícula excel·lent, meravellosa, que pel que diu i pel que aporta, jo crec que tot el món l'hauria de veure. Hi ha dues coses, diríem, què sé jo, suplementària, que es podria dir. La primera, la primera, ja ho he dit, que la vaig veure ahir, al Cinema Bolitx, és que jo ahir vaig viure una escena que fa molt de temps que no vivia i és que la pel·lícula va acabar i la gent espontàriament es va posar a aplaudir, cosa que ho confesso que fa molt de temps que no havia viscut en el cine i en una sala pública. I la segona cosa que em molesta, em sap greu, és que és una pel·lícula que només la fan, com ha dit la Carme, en un cine en aquest moment, el cine Bolitx, i en una hora que és a les vuit del vespre, o vas a les vuit del vespre a veure aquesta pel·lícula o no la pots veure. Per tant, jo crec de debò que és una cosa altament recomanable. S'ha fet passe... No, no s'ha fet passe de premsa, però passe de premsa, que ja és també significatiu. Jo penso també que algú de vosaltres podia parlar també del tema de l'Isaac i la Cuesta, de la pel·lícula que es trena el divendres. L'heu vista vosaltres? Sí, sí, l'hem vista. Era una pel·lícula molt esperada perquè és retornar als llocs i a un dels personatges o a uns dels personatges de la leyenda del tiempo, que segurament és una de les obres grans d'Isaac i la Cuesta. Aleshores, vull dir, tu podies pensar moltes coses sobre què seria la pel·lícula i jo penso que la pel·lícula accedeix d'aquestes expectatives i es converteix en una obra gran que ensenya moltíssimes coses. Ensensenya com és la vida actualment en el context de Sant Fernando, però que és extrapolable a Espanya. per mi és un retrat de la solitud, com poques vegades s'ha vist en el cinema. Hi ha els dos germans, l'Isra i el Cheito, que ja coneixíem de l'altra pel·lícula, aquí són 12 anys més grans i llavors veiem com la vida els ha fet grans o els ha castigat, podríem dir. És que és una pel·lícula molt difícil de parlar-ne d'ella perquè amb els elements del llenguatge cinematogràfic, Isaac i la Cuesta construeix tot una obra, un poema que parla de moltíssimes coses. Abans parlàvem de Bertolucci, que per nosaltres seria com un germà gran. Quan anàvem a veure les seves pel·lícules ens hi sentíem identificats amb la manera que ell parlava i amb la manera que ell feia les coses. Llavors l'Isaqui podria ser un germà petit, però continua en aquesta línia. Llavors tampoc m'agrada que parlant de Bertolucci es digui que si és l'últim clàssic o que si és l'últim del cine italià. Jo penso que hi ha bons directors en el cinema italià, com el Nani Moretti o el Paolo Virgí, que aquestes qüestions són per la premsa de dir que sempre es mor l'últim d'alguna cosa. No ho sé. Però són titulars. I dintre de poc parlarem de Sorrentino. És un clixé, és un clixé que no s'aguanta. I veient la manera com s'ha parlat de Bertolucci, en què hi ha moltes pel·lícules que simplement han desaparegut i només s'han parlat de tres o quatre, les més mediàtiques o les més suportades pel capital americà o etcètera. Vull dir que potser tampoc són les més interessants. I llavors també dir que potser la pel·lícula de l'Isaqui no tindrà gaire èxit de públic, no es podrà veure gaire, com el Silencio de los otros, però que aquestes pel·lícules sí que tenen un recorregut més enllà de les sales comercials, que si ara només és una sessió, després això es veurà en centres culturals, en museus. Per exemple, ara mateix a París hi ha una retrospectiva de tot el cinema d'Isaqui La Cuesta, a partir de les correspondències fílmiques que va tenir amb la directora japonesa Naomi Kabase, que es va presentar en el CCCB de Barcelona. I llavors vull dir, tota l'obra de La Cuesta s'està revisant a París, després es veurà a Barcelona també, i bueno, vull dir, són aquestes oportunitats que nosaltres sempre volem i desitgem. Val de dir que ahir es va inaugurar l'exposició aquesta, bueno, l'exposició és una mostra de tota l'obra, són fins a 30 obres de l'Isaqui La Cuesta al Centre Pompidou, i he llegit que és curiós, amb Dalí i Tapies és el tercer català viu que té exposició al Centre Pompidou, és a dir, que és una referència important a tindre en compte. Pol, has vist alguna cosa tu? Bueno, no sé si tu, Àngela, havies vist alguna pel·lícula, no? Sí, jo vaig veure, sí, a Sant Sebastià, en el festival, vaig veure una cara s'estrenant aquesta setmana que la recomano molt perquè és Another Day of Life, és una animació sobre la guerra d'Angola, que és totes les cartes i tota la vivència de Caputins, que és el fotoperiodista, i realment jo he de reconèixer que no soc d'animació i va ser una mica allò, vam agafar entrades amb una companya del que vam poder, del que vam anar tres dies allà a Sant Sebastià i bueno, va ser allò de pensar, bon, d'animació no sé i realment de reconèixer és molt interessant aquesta película la vam veure, la vam veure en tres trenes, sí, barreja animació amb documental, sí, cal remarcar l'edició de so, o sigui, tota la producció de so està superbé, si la podeu veure més la recomanem molt per veure en cinemes d'aquests multicine que tenen bons sistemes perquè realment és supermaca i està molt aconseguida i flueix molt bé. Pol, tens alguna cosa que vulguis comentar? Jo, no us ho vaig fer cas i vaig anar a veure Overlord al final, segona recomanació, antirecomanació com feu, perquè la primera era el primer hombre i en aquest cas jo sí que anava una mica enganyat, no autoenganyat, però enganyat perquè com que vaig estar sitges amb ells allà a les entrevistes que feien, d'Overlord, doncs, bueno, em sembla interessant aquesta barreja, no?, potser de Segona Guerra Mundial, zombies i, bueno, experiments estranys. Sí que és veritat del que tothom crec que està d'acord i crec que estareu d'acord que l'inici és espectacular, els paracaigudistes, tota aquella escena és espectacular i potser, i potser fins als primers 20-30 minuts és una pel·li bèl·lica de nou, o sigui, a mi, en qüestió... Més que acceptable, i tant. Sí, sí, sí, està molt bé, està molt ben dirigit aquella part, però a partir que comencen ja a descobrir, no?, les coses, hòstia, trobo que està molt desaprofitat el tema, perquè jo trobo que ni per la gent que li agrada el cine bèl·lic tindrà prou, ni pel que li agrada el gènere, no?, una mescla o quan apareixen aquests experiments ja. És un disbarat, senzillament. Clar, però és que ni tan sols arriba un disbarat que podies trobar en sèrie B o les pel·lícules aquestes de zombis, no?, llavors, no em sembla com que hagin apostat per res, o sigui, s'han quedat com a mig camí de tot, no?, i inclús quan apareixen el que són els zombis en qüestió, et quedes a mitges, o sigui, et quedes a mitges perquè en el moment que arrenca la pel·lícula s'acaba. I, clar, dic, no sé si faran segona part perquè no ho sé, no ho sé si faran alguna cosa, però realment... Comercialment ha tingut èxit o ha sigut acceptada o no? A veure, quan hi ha qui posa el nom, que és Abrams, JJ Abrams, suposo que una mica hauria de tenir... I, a més, em va semblar curiós perquè l'entrevista, entrevistava-me el que jo pensava que era el protagonista, que és el fill del... Sí, del... Ara em surt. Bé, ja sortirà. Crou, no?, del... del... Com es diu? No Carrasel, no el Russell Crou, sinó Carrasel. I no és el protagonista. El protagonista és el... és el... és el pardillo, diguéssim, no? I, hòstia, em va sobtar de dir que no el... perquè no em fan l'altre actor de gira. Però, bueno, com a pel·lícula, bueno, bastant... bastant justeta i com a gènere fatal. O sigui, ni han innovat ni han fet res. O sigui, que allà es queda. Doncs, bueno, com que tenim una convidada que ha fet una preparació o ens ha dit que podia parlar d'altres coses, quasi que donem la veu a ella perquè... I l'escoltem. I l'escoltem. L'escoltem. Primer de tot, moltes gràcies per convidar-me, em fa molta il·lusió. No, en tantes coses no, perquè les comentem i segur que es fan més coses, però sí, una mica la idea és amb aquest clip amb el que hem obert era important també perquè la idea que havia pensat de plantejar era una mica el que fa Tom Hans de la pel·lícula Filadèlfia en aquella escena on li explica a la parella bé, què és... de què va l'àrea que li posa que és la... la... la... la... la... i cantada per Maria Calas i aquí veiem com ell explica, no? Bueno, ja ho hem sentit una mica la importància que tenen les bandes sonores en... en les pel·lícules i sobretot quan hi ha directors que tenen... que són conscients que és un audiovisual i hi ha les dues paraules i mínim ha de ser un 50% la imatge i 50% el so, mínim. Després, si vols rebaixer, pots fer-ho, però no és una música que acompanya un vídeo per res i la... jo crec que els directors que són molt conscients d'això i tenen un bagatge cultural musical també saben posar un metallenguatge superimportant que a l'espectador agraeix perquè quan tu comença una escena i ja estàs escoltant algun tipus de música que ja detectes de què està anant, dius, ostres, això va per aquí. i hi ha molta més informació i crec que és molt important a l'hora d'explicar i d'anar a una història. Llavors, bé, havia plantejat una miqueta aquest cop no parlar de versions originals, de grans compositors de versions originals com poden ser John Williams, Morricones, Ninom Rota, tots ells, perquè són molt grans i ho fan molt bé, però com, bé, també estic més especialitzada, estic estudiant cant líric, doncs volia fer aquesta aportació de l'òpera dintre, com directors utilitzen grans àrees clàssiques per les tès pel·lícules amb un sentit narratiu molt complex i no perquè sí o perquè l'òpera sona bé, no, no, no, sinó perquè té un sentit dintre de la història. Llavors, primer de tot he plantejat bé, tres més actuals també per no caure ara en els grans que seria Kubrick, Woody Allen, tots aquests que també els comentarem, però primer havia portat unes pel·lícules més actuals per comentar-ho una mica per sobre, ja que són directors molt joves com per exemple Tres Anuncios en les afueres de l'any passat, Lázaro Felice, de la qual estic molt enamorada, no ho sé, vosaltres. Sí, sí, també. I per últim, Lars von Trier, que aquesta sí que és més antiga però també crec que és una persona que ingeniosament utilitza molt bé tota aquesta integració, deixant a banda ja per després, ja dic Kubrick, Scorseses, tots ells. Llavors, la primera que tenia pensada, si voleu, l'escoltem una mica, és la de Tres Anuncios en les afueres del Martín MacDoc, on utilitza l'òpera de Marta i bàsicament agafa una peça que en aquest cas és un poema irlandès, no és en si una ària, que és Last Rose of Summer, que sí que l'hem sentit altres vegades, però crec que és, bueno, ara, si voleu, l'escoltem i després valorem què explica i com me'n serveix. Que és la resta Bé, doncs el que podem anar veient en aquest poema irlandès o petita ària, si es pot considerar, que obre els crèdits de la pel·lícula on anem veient diferents anuncis, i bé, la Poesia en si parla d'això, de l'última rosa que queda i aquesta tristesa de l'última rosa que realment no té ningú perquè està destinada a morir i és aquesta tristesa que ja no queda res, és l'última de l'estiu, totes han mort i ella ho farà. Llavors aquesta soledat o aquest sentiment crec que està superben trobat perquè la protagonista de la pel·lícula, la mare desesperada, ella és l'última rosa que queda buscant tota la història de la filla. Llavors crec que obrir, a més amb aquell paisatge, amb aquelles carreteres, amb aquest poema irlandès superpetit, que a l'òpera de Folto realment té una importància però no és una de les grans àrees a dintre. Llavors crec que, ostres, ha fet una recerca molt important o té un equip darrere en quant a la banda sonora que ha tingut una tensió molt, i l'ha encertat molt des del meu punt de vista. I també veiem que com aquesta mateixa, a part dels crèdits, després té la seva banda sonora amb altres també clàssics però ja no d'òpera sinó cançons amb artistes importants, però després l'escena on ella crema el Police Department, tot allò, encara remet més per si no t'has adonat que és la Robs of Summer, te la torna a posar aquí, que, òbviament, agafa ja la meitat quan és molt més explosiva, i explica, doncs, que ara ja és que ni la policia, o sigui, ja és el punt aquest d'estic sola en aquell poble i ja no tinc ni a vosaltres. Llavors, aquesta actuació d'ella, que, bueno, és excel·lent, ja vam veure que se'm va emportar tot, però en aquest moment, amb el foc i amb aquesta fúria, crec que té aquest punt que és l'última rosa de veritat, o sigui, és l'última oportunitat. I, bé, doncs, bueno, aquesta, sí, aquesta era una de les que portava, perquè ha quedat bastant tapada, però, bueno, jo també l'he recuperat perquè la voldria cantar, ja us vaig dir, ostres, m'ha recordat i vaig dir, ostres... Que ens faràs una demostració, dius? És una indirecta. Ens agradaria molt, eh? El Pol, el Pol, insisteix, ja ho veurem. Doncs, bé, la següent, que aquí segur que tots esteu d'acord, és Lázaro Felice, que jo ja l'he vist tres cops. Sí, bueno, jo vaig anar al bolitxe també a veure la preestena. Jo hi aniré perquè, clar, no, tots parleu de Lázaro Felice. No, doncs, intentaré jo. Extraordinària. Sí, no, no, no faré espòiler, però sí que és veritat que s'ha de... No, no faig que no hi ha anat. És molt contemplativa, així, tampoc, però sí que és veritat que en aquesta... la música té ja no un sentit, com en la de 3 anuncions, que té una relació, no?, té un sentit, l'òpera, sinó que ja és que té un personatge, o sigui, la música forma part, no és un musical, la música és personatge, sense ser un musical, li dona aquest paper superimportant dintre de l'escena. Primer de tot, si l'escoltem, és que els acords de l'harmonia musical, com sentirem, és que està diva, norma, belini, i exacte, els acords. Aquí no es reconeix i no t'agrada molt per escoltar-la. Lluia, el marquès i el tan crèdit de l'una, el padrone de l'invioleta. Exacte, aquí ara ja comença a fer més èmfasi, però on, clarament, si no ho hem escoltat i no ho hem detectat, perquè és una banda sona que ens acompanya des de l'inici, i en molts moments apareix que jo intentava i deia que no, no, és que torna a ser, és l'harmonia, aquesta diva, dic, que la posin, sisplau, de veritat, hi ha en algun moment amb la melodia 100%, i sí que trobem el moment de la caixeta de música, que clar, és el millor moment per fer diegètic una música que està sent extra diegètica, que és quan un element que fa música, en aquest cas la capsa que hi ha grogueta de música, treu la melodia d'aquesta diva. Llavors, també voldria destacar d'aquesta pel·lícula, no només aquesta aportació de l'òpera, sinó el moment que us dic que és protagonista, que per mi és superimportant, que ja que estem tractant d'un personatge que, des del meu pare, és com un àngel bíblic, no sé si s'ha comparat així, però ell, Lázaro, seria una mica aquest personatge bíblic, l'entrada en aquella església, ja cap al final de la pel·lícula, on ja s'ha fet un ofertor i hi ha un òrgan tocant, hi ha una pregària, que no s'ha pogut detectar, perquè com encara no hi ha clips no vaig poder detectar què era, però és una ofertoria d'església. En aquell moment on una peça com ell, que si vas seguint la pel·lícula, veus que és com un àngel, entra i també els fan fora d'una església, que és un lloc que ja ningú pot fer fora, és públic, que és un lloc on Déu en teoria acolleix a tothom a casa seva i tot i així aquelles monges li diuen no, no, marxeu, ja està tancat. Venen també de ser, que els acaben de ser també rechassats en una altra, en la casa del seu millor amic. O sigui, ja està sent socialment com a família, tota la seva família està fora, no? Llavors, quan entren allà, ja com l'últim, va, perquè senten la música, els guia la música, entren i els fan fora, aquesta imatge que la música se'n va amb ell i surt i a l'església es queda, bueno, a l'òrgan no sona. Sí, me'n recordo, sí. Bueno, jo el primer cop no vaig florar, el segon quasi i el tercer sí, perquè aquí és quan veus que dius, ostres, és aquesta força que li donen ja 100%. Faltaria en el guió posar personatge, música d'ofertória aquí, perquè era superimportant, com ell aconsegueix dir, escolta, si això és de tots, bueno, s'ho emporta, s'ho emporta i surt d'aquí i s'emporta la música, perquè ell realment és això, és màgia i la música és per tothom, no es pot prohibir a ningú. Llavors, aquesta idea jo crec que està molt ben trobada i fa d'una música que a principi comença això, extradiegètica, entres a una església i doncs sona una orga, a ser, bueno, l'essència aquesta final, que és que quasi la pots respirar. Llavors, bueno, crec que és una pel·lícula que, a part d'aprofundir en molts temes, també, òbviament, no s'ha deixat per res, la banda sonora, i crec que, bueno, molt hàbil. Per mi és del millor d'aquest any. Sí, sí, sí, jo crec que em costarà trobar, he anat tres cops perquè volia pensar, a veure si li trobo coses dolentes, però no, no, vaig trobant més bones. Està fet amb una sensibilitat extraordinària, poètica, tot a elles. Sí, sí, sí, és. En tronca també, probablement molt, amb Pasolini, eh? Sí, sí, sí, sí. Teorema, Uchilini, Uchilasi, estan allà. Sí, estan allà, estan allà. I, bueno, ara així per últim, ja, sí, deixem que comencem amb els grans, però una altra que per mi és super, que està molt bé també, molt ben trobada, és més una escena, no és tant en context de pel·lícula com Lázaro, però és l'anticristo de l'Esbontria, que sí, escoltem-la, que segur que la coneixeu. Aixà, jo blanca, en dia gru, la sorda, Aquest cop el Laixa de Händel ens introdueix els crèdits de la monstruositat de l'Esbontria, que vindrà després, molt angelicalment, però molt ben trobat, jo crec, també, perquè fa aquesta escena on la música també no és extra-diegètica, en aquest cas és molt, molt-diegètica, ja que ells dos, bueno, és l'escena, no sé si l'heu vist, no, però és l'escena que la parella està fent l'amor en blanc i negre, càmera lenta, i realment ells estan en un moment en què escolten, o sigui, estan escoltant, estan un, com diguéssim... És com un èxtasi, no? Sí, com un èxtasi, estan com magnificats, escoltant, jo crec que el Laixa, perquè realment no s'entenen del que passa a casa, llavors pot anar a entrar a robar, pot passar de tot, i el que, bueno, com no és un espòiler, perquè és l'inici de la pel·li, i té 12 anys, o sigui, no crec que sí que vol espòiler, però, clar, el nen cau per la finestra, el nen petit surt de... Sí, sí, surt i cau, o sigui, cau en tot el moment gelat, llavors ells no s'adonen. Llavors aquest Laixa, que jo crec que explica molt bé, no, que, bueno, és de Rinaldo, de l'òpera de Rinaldo, de Händel, explica molt bé aquesta cruda sort, no, que diu, una mica la traducció és que sospira la llibertat i aquesta cruda sort, no, i crec que és el missatge, per començar, que millor ens deixa Lars von Trier, quan ens presenta la cruda sort que han tingut els dos protagonistes, la parella, d'ara, us toca el pastel, de qui ha estat la culpa que hagi passat això, que heu perdut el nen, els dos en un moment d'èxtasi, que no us heu enterat, i, bueno, és el dolor que tens, bueno, com diu la cançó, que és aquest dolor encadenat que tenen i que no es podran treure mai de sobre, com una perda d'un fi que quasi és assassinat per ells, bàsicament. Llavors aquest repartiment de culpa, que jo crec que es senten alliberats i es senten llibertat quan un li tira la pilota a l'altre. Llavors, com tota la pel·lícula també et presenta una visió i després una altra, també crec que juga aquesta dualitat de qui té la sort d'estar lliure en aquest moment i té com la tranquil·litat i no es sent tan encadenat. Llavors, una miqueta jo crec que és el que es representa en la primera escena en blanc i negre, després la pel·lícula és en color, o sigui, jo fa com congelada, no sé si ho fa, no sé, quan fica la càmera lenta, però si realment es veu tot, la gota d'aigua caient, vull dir, és molt maca visualment i, òbviament, també sonorament. I, bueno, fins aquí era una mica el que volia analitzar, més detallat, perquè crec que són tres que no són tan típiques, però si voleu, ara entrem una mica en el més típic, però genial, que no sé si heu estat a l'exposició de Kubrick, segur que entenim de molt que parla d'ell de bandes sonores, perquè, bueno, jo crec que... I hem estat. I hem estat, exacte. I aquí tens un expert, un Kubrick, que sempre diem... No, no, ell... Perfecte, perfecte. Estarà atent, estarà atent. Tornar, perquè vaig entrar una horeta abans, i, òbviament, en una hora no dona temps, perquè és que crec que es necessiten quatre. Jo també hi vull tornar. Sí. Doncs, si no, a veure una mica, ell, jo crec que és el mestre, en... Bueno, era un fanàtic de l'òpera, i, bueno, i en el fons de les seves bandes sonores, bueno, tal com fa les seves pel·lícules en mil·límetre, que controla tot, òbviament no es deixava, això. I això ho controlava... A 2001 ens fa, jo crec que... És l'Oba. És un recital. Sí, és el recital. Amb totes les pel·lícules. Sí, amb totes, exacte. Jo, per exemple, ja, la que m'agrada molt destacar, perquè pot ser la que ha quedat més amagadeta de les que té, dintre de res, està amagat d'ell, però la del Resplendor, The Shining, crec que és molt interessant, perquè dintre de ser una que no té grans peces musicals, l'inici dels crèdits, on... Quan estan pujant. Quan estan pujant, que es cola l'helicòpter, que grava aquell, que és molt important també, perquè ha sortit a molts jocs. Encoentra la càmera, doncs aquí sí que es veu, es veu el... Bé, comença amb un rèquiem, que, clar, tu, si estàs pujant al punt, vas avançant amb el rèquiem, i, clar, estàs pujant la muntanya. I, bé, és que és crònica d'una muerta anunciada, quasi. Llavors, clar, jo quan vaig veure allò, dic, ostres, molt bé. Tot i que després no posi grans peces, no és allò com, què sé, la naranja mecànica... És que el començament de Clover Coranys també, Déu-n'hi-do, eh? Sí, exacte, també, també. Clar, clar, té aquests punts que, bueno, ja ho deixa caure tot. Jo crec que posa tota la carn en l'assador des del minut 1 i ja es nota. Llavors, una mica també a Barri Lindon, el Händel de Saravan, també és preciós. Sí, les traus del 2001, no sé, és que totes elles expliquen molt i et torna en aquest moment com d'èxtasi contemplatiu, jo crec, una mica. I també, bueno, portava més, més a Còpola, també ho fa molt bé, tot això de l'Apocalipsis Now, amb la cabalgada de les Valkíries, que, clar, també és, bueno, de les grans escenes a comentar aquesta habilitat de posar aquí Wagner, jo, bueno, ho vaig trobar... Sí, és que és un moment... Però, a més a més, li fa dir, diu, és que els fot nerviosos. Sí, no, no, és que... Txufa, enxufa, més fort. No, clar, clar, és que... I jo, bueno, també aquí, quan em comentàvem, a mi aquesta actuació de Marlon Brando em va agradar molt i mira que crec que aquí era després d'estar una època supernegra que va tenir ell i que Còpola va ser el que el va rescatar perquè és l'últim. És l'últim. És l'últim. De Brando. Doncs, no, no, jo crec que aquesta pel·li té coses, jo sé que vaig llegir que el que és el rodatge va ser un cristo. Sí, sí. Aquesta, sembla que anem molt ràpid, però aquesta l'he pogut caçar al rodatge. Aquesta la tinc aquí. Posem-la, posem-la. Els helicòpters. A l'hospital. A l'hospital. A l'hospital. A l'hospital. A l'hospital. Clar, és que és espectacular. Estic mirant l'escena i és que és espectacular com combina. A més, si no recordo malament, és el moment que, quan fa la transició, és el ventilador. És el ventilador, que jo és brutal. Sí, sí. És una transició boníssima. Sí, també, a Rebeldes in Causa, també la sentim. O sigui, també la que hem recobert abans, la de Casta Diva, és la... Bé, ara jo crec que és el top de la sentireu... Jo l'he sentit molt més a publicitat perquè és la reina de les fragràncies de Campanya de Navidad i em fa ràbia perquè pensava, ostres, després posada pel·lis... Jo quan ho comentava la meva profe acaben amb deia, ostres, aquesta segur que l'han utilitzat molt i li deia, no, no, és que no està tan utilitzada com creus i vull dir, sí que ha tingut pes en altres, però realment, quan aquí la va posar, vaig pensar, bé, no és, jo què sé, Jean-Paul Gaultier, perquè últimament era molt típica, però, bé, també per comentar, tenia el Padrino 3 amb la cavalleria rusticana, sí, que també, bueno, jo crec que el Padrino 3 té aquest punt que Còpola ho fa molt també a The Cotton Club, que sap integrar molt en el muntatge, com també és veritat que els seus papers, aquestes dues pel·lícules jugant amb tota la màfia i el tiroteo, llavors jo crec que va molt bé perquè en, en el cas de Cotton Club, que a mi em sembla excel·lent, l'escena final on hi ha el claquer, tot en el club de jazz i estan venint les matralladores com a muntatge altern, jo, bueno, patia, patia, patia, em sentia escoltant allà dintre veient també els tiros i pensava, Déu meu, però en aquest cas, el Padrino 3 també té aquest punt de que, bueno, estan a l'òpera, llavors, aquí no em sembla tan intel·ligent, òbviament, no sonarà, jo què sé, no sonarà pop o no sonarà rock, si estan allà ficats, òbviament sonarà una bona àrea i més CNI, però és veritat que Scorsese m'agrada més com la utilitza Toro Salvaje, tant en els crèdits com en la majoria de la seva, tota la banda sonora de la pel·lícula segueix molt la línia. i també així per comentar, segur que vosaltres també teniu altres directors, però Woody Allen també crec que encerta molt i fa un molt bon ús, tot i tenir, com comentàvem abans amb el Pol, el jazz, quan fa, bueno, que és el, jo crec que és el gènere especial seu, però crec que una fortiva làgrima a Match Point, aquells crèdits, crec que són superinteressants, ja que, diguéssim que, bueno, a l'òpera es diu, segur que ho coneixeu, el Crescendo, les dinàmiques, creixendo, diminuendo, jo crec que la imatge, quan a Match Point en els crèdits com a imatge i diàleg, em refereixo a el partit, bueno, hi ha la raqueta de tenis, la pilota passant de costat a costat, el que s'explica és una mica la probabilitat, tot aquell tema probabilístic, estadístic, de la sort, crec que té una força, però que si tu tens un, estàs escoltant realment, si fos així només amb el diàleg i no hi hagués l'àrea, té una força, dius, bueno, comença a veure la pel·li explicant-nos un concepte, una teoria que no sabem cap a on va, però si sents una furtiva de lègrima ficar aquí, bueno, hi ha un Crescendo, si estàs de Crescendo a Diminuendo, música, parlant així, perquè t'estan obrint la pel·lícula gegant, una cosa gegant, serà, bueno, furtiva, serà criminal, acabarà fatal, però d'imatge t'estan explicant de què va la sort, vull dir, la imatge està diminuant i anirà cap a Crescendo, llavors jo crec que li va molt bé fer això perquè tu et deixa, et planta això que al principi que la gent que no li agrada tant escoltar potser que estan a la banda, l'àrea, està escoltant molt el diàleg, que també és veritat que escoltem molt el diàleg i més en un inici de pel·lícula i es queda amb aquest tema més de la sort, de la probabilitat i dius, bueno, vale, però clar, si tu realment al teu cervell està escoltant més una fortiva de l'àgrima dius, hòstia, això acabarà fatal, anirà a veure amb la sort però és que la sort et portarà el pitjor, té tota la pinta, llavors jo crec que aquí és tan ingeniós que al final de la pel·lícula a ell no li cal gaire tornar-la a posar perquè la pel·lícula sí que ha fet un creixendo i l'àrea ja estava creixendo des del minut 1 llavors crec que al final és apoteósico que saps perfectament que acabarà morint Scarlett Johansson perquè és que en una fortiva làgrima t'ho ha dit t'ho ha dit des del minut 1 llavors crec que no li cal té com un domini molt fort de dir mira, tu planto aquí si ets i és ho pilles si no ja ho aniràs pillant i si no escolta't el diàleg de com va la suerte de la pilota a veure en quin camp i si no escolta cinema sense condicions exacte i així segur que no recordes sí, doncs una mica és això també he trobat algunes espanyoles que ha vist molts de passió del Buñuel que està Tristan Isolda sí, és molt antiga aquesta ja em queda una mica lluny però bé també està utilitzada el mateix Tristan Isolda està super explotat jo crec que aquesta és la de si hi ha algun director que algun dia escolti si no va sense condicions no l'utilitzi jo li demanaria perquè també melancòlia s'ha fet el preludio s'ha utilitzat molt però ara dintre també bueno fa la marxa funeral i el Nelson Dorma també surt a la pel·lícula de Manavar o sigui també és important que el cinema espanyol jo crec que introdueixi també aquest tipus de concepte perquè crec que és super interessant i que es premia molt i es valora molt des de bueno crec que tan crític de cine com a festivals com a mateix públic com a mateix públic ho agraeixo sí sí sí realment pot ser una pel·li d'això com abans comentàvem no ens ha agradat gens però jo crec que si hagués tingut una bona banda sonora no ens ha agradat gens si ho haguéssim comentat la banda sonora llavors bueno contrapès una miqueta i dins uah no està mal sí que potser Superlòpet guanyaria amb una àrea guanyaria exacte amb una bona àrea sí sí sí perquè no hauria sigut molt bona sí sí o un libret o una col·luta petita una miqueta sí però sí sí i bueno una mica era això era comentar una miqueta tot això i bueno que crec que és molt important no mai oblidar-ho i que les pel·lícules doncs s'han d'escolta i mirar però també escoltar sobretot no tu deies molt bé i penso que és veritat que hi ha moltíssimes pel·lícules que si tu les veus sense música és una cosa i si les veus acompanyades de la seva música és una altra llavors és evident que l'efecte que produeix doncs les dues coses és és el que es busca en certa mesura però al ressaltar doncs el valor de la música moltes d'aquestes doncs comparacions són brutals és a dir una pel·lícula la veus i dius ah et saps de què va etcètera però no hi ha la música i té la meitat de força té la meitat sí sí sí 100% clar clar però és que aquí ja no és només l'acompanyament musical sinó que que potser inclús hi ha pel·lícules que la narrativa musical va per un lloc i la narrativa visual auditiva va per un altre i a vegades han de coincidir abans li comentava a ella que estàvem comentant a vegades pel·lícules que contraposen els directors que utilitzen una contraposició i hem parlat de Kubrick a mi el que em ve al cap la primera és naja mecànica comparar la típica cançó que és Sing in the Rain que sempre és molt molt maca i molt divertida i tal comparar-ho amb el que va passar allà en l'escena llavors aquestes contraposicions a vegades és curiós de com s'utilitza per narrar pròpiament hi ha una cosa que no sé suposo que sí que ho coneixeu tots però tots som més o menys cinèfils a mi em va sorprendre molt una pel·lícula que la música superajustada al que passava era ser una vecina amèrica i resulta que allà el Morricone jo no ho sabia ho vaig saber posteriorment quan la vaig veure que la música estava escrita feia 10 anys perquè el guió es va allargar i van anar canviant de guionistes i va arribar un moment que hi havia 10 o 12 guionistes que havien practicat amb l'escriptura del guió quan es roda la pel·lícula el director com es diu el Sergio Leone el Sergio Leone els fa escoltar la música mentre estan rodant de tal manera que els moviments del Robert De Niro hi ha alguna escena per exemple al principi quan ell torna i l'altre està al bar esperant-la i s'accenta una música jo trobo allò sublime perquè hi ha una combinació de música i moviments dels mateixos actors que després he sabut posteriorment que estaven sentint la música en aquell moment que és extraordinària que allò no s'aconsegueix fàcilment jo recordo que això va passar amb el Padrino també amb Rota em sona que a algunes escenes li feien variar al Pacino els caminats els canvis sí, sí, sí em sona que la posaven en directe no ho sé però podria ser jo ho sé segur del cas del Sergio Leone amb aquesta pel·lícula perquè moltes la música és extraordinària la música realment és boníssima i que moltes d'aquestes escenes que les sents i t'arriben veient les imatges jo veig el Robert De Niro caminant per allà etc. baixant que t'arriben és a dir que et toquen hi ha una francesa que es diu es titula Es tens sort per al cadalso que la música és de Miles Davis la van passar fa poc per la televisió no sé si ho veu i és molt bo perquè la va composar mentre estaven fent la pel·lícula sí, és que això John Williams a Star Wars com eren uns platons també ho feien portaven una petita part de l'orquestra i els tocaven en directe perquè també era una cosa com és ciència-ficció tot eren decorats pels actors han de ser molt bons han de tenir la idea molt clara perquè realment estan a venir aquí potser naus i coses i tu no ho estàs veient i més en aquells moments els efectes especials perquè ara potser posen pantalles gegants i mira passarà això mira tu en realitat d'aquestes augmentades tu t'estàs veient realment com quedes i llavors un dels ingredients que posaven perquè els actors que dius tu es poguessin integrar més i l'acting estigués molt més actiu era aquest portaven una petita no ho sé una corda o portaven una part petita de l'orquestra i tocaven en directe perquè a més John Williams anava fent canvis canvis canvis el mateix leemotif crec que vaig llegir que havia canviat moltíssim Indiana Jones també els leemotifs que fa sempre com els temes principals que caracteritzen que junten amb el protagonista doncs sí sí els retoquen moltíssim els retoquen més perquè quan potser el compositor composa però després veu l'acting de com li recorda una altra cosa la inspiració el mateix músic li canvia si la cara és un altre actor llavors és important i sentim-te tu jo penso que hauríem de ja que tenim l'oportunitat de tenir una cantant d'òpera aquí doncs escolta espera que li baixa una mica el micro potser bé no ho sé ara a veure el que vulguis tu qualsevol cosa estarà bé la de l'aixa que és la que potser tinc més per la mà que és la de l'anticristo però res molt boquet l'aixa que a pionga m'ha cruda sort i que que sospire la libertà i que sospire i que sospire i que sospire la libertà la libertà i que sospire la libertà i que sospire i que sospire i que sospire i que sospire la libertà i que sospire la libertà bravo gràcies gràcies moltíssim bé amb tot això estem arribant a l'hora és a dir que realment ha sigut molt comprimit i molt però molt interessantíssim molt interessant el que ens has explicat Àngela per tant estem superagraïts que hagis vingut aquí avui al programa i nosaltres doncs bueno t'emplacem que quan vulguis un altre dia venir a tornar tornar a venir vull dir i que puguis explicar-nos qualsevol cosa o de les moltes coses que també s'hi diuen al programa doncs estem a la teva disposició moltíssimes gràcies la setmana que ve la setmana que ve tenim un altre nou convidat és el Pepe Méndez que és graduat superior de mitjans audiovisuals realitzador i productor de curtmetratges amb Vicenç Escrivà director del docodrama tot l'anyor de demà sobre el biògraf Joan Salvat Papassell és professor de cinema de l'EMAF col·laborador de programa Nexes i moltes coses més per tant us emplacem la setmana que ve aquí a Cinema Sense Condicions i repeteixo estem molt agraïts que l'Àngela no solament ens hagi fet aquesta exposició brillant claríssima molt didàctica i entusiasta del que treballa sinó a sobre ens ha fet una interpretació en directe que agraïm moltíssim moltes gràcies moltes gràcies moltes gràcies bona nit a Àngela bona nit a tots bona nit a tothom sinó a tenir que ens hagi amb la història de Sant Just lloren la vida