Origen (Inception) de Nolan: somnis, muntatge i Zimmer; Tenet a debat; ‘Les vuit muntanyes’, ‘Alma Viva’ i la sèrie ‘Julia’; estrelles de la cuina

Cinema sense condicions. клуб Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Estrenada aquí amb el nom d'Origen, amb el títol d'Origen, és del 2010, de Christopher Nolan, i la posem com a clàssic de la setmana a petició de l'Anastasi. Bona tarda, Anastasi. Hola, hola, bona tarda. Bona tarda, bona tarda. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Això no m'es passa al directe. Efectiv i guantos. Ara sóc jo que no em sento gaire. Aviam, ara sí. Ara sí. Va bé ara, envia'l. Un moment que ara baixo casc. Perdoneu, que és una pel·lícula de tants efectes especials i resulta que estem fent aquí una mica el ridícul. No, estem fent una pel·lícula de Christopher Nolan. De Christopher Nolan una mica. No sé si estic aquí o estic allà o estic a cullar. Aviam, el tema de Nolan. Nolan, jo penso que és un director solvent, això ja sense cap mena de dubte, i que ha fet pel·lícules en general que tenen un punt d'interès, que sempre són aquesta cosa que entre el comercial, però al mateix temps sempre hi ha el truco, el truco que fa que siguin precisament comercials, que és aquella cosa que no l'hem acabat d'entendre, però ostres, que interessant que era. Ja ho vam dir des del moment de Memento, ja ho dèiem, que Memento per mi és una pel·lícula superior a aquesta que estem veient ara. Sens dubte, estic completament d'acord. Jo Memento no la vaig posar, bueno, és una pel·lícula que queda pendent, però jo vaig posar aquesta perquè és una pel·lícula que a mi, quan la vaig veure en cinema, em va deixar clavat a la cadira. O sigui, jo d'aquestes pel·lícules queda clavat a la cadira i que vaig perdre la capacitat de reacció. És una cosa que em passa sovint quan em deixo portar. És a dir, jo tinc aquesta capacitat que m'ha donat el meu ofici de muntador, que fa que d'entendre en tant oblido tot el que sé, oblido el poc que sé o el molt que sé, és igual, i em poso davant de la pantalla com una criatura observant una pel·lícula de l'època de Disney. Igual, jo sempre ho veig tot fent blancs prèviament. No sé si... no tinc cap cosa prèvia, cap mena de prèvia. Innocentment. Mira, a mi havia notat una cosa que he de dir com un nen, sí, sí, pràcticament amb un espírit infantil, havia notat aquí per dir-ho. No ho he dit. Clar, aquest tipus de pel·lícules, que estem en aquest món de la metaficció, o si no de la metaficció, estem en un món en què els guions creen situacions paradigmàtiques que es podien assimilar a això, a la metaficció, allò que no pot ser però és, i allò que no entenem però ens agredia entendre. És a dir, tu explicaràs això amb això, Ignasi, molt millor que jo. El metavers. El metavers que ha estat tan de moda, per altra banda. Sí, sí. Clar, que el cas d'Aquest d'Inception, has rebentat una mica aquest micro, si ara que ho preguntes? No ho sé. M'ha semblat. S'ha tornat avui. Però bé, potser el nostre públic de l'entendre. En el cas d'Inception, jo penso que això porta fins a límits una mica de la possibilitat del gènere, si és que entenem com és gènere aquest tipus de pel·lícules. Fins a límits en el sentit que, d'una banda, hi ha un argument molt complex, pràcticament jo diria que la primera vegada, inintel·ligible. I intel·ligible en la seva totalitat. Podem entendre detalls d'aquesta història, d'aquest home que té aquesta capacitat de visitar, de crear una determinada estat de somni a la gent i, a partir d'aquí, introduir-s'hi i, normalment, malllevar, robar d'informació. El repte és que aquesta vegada es tracta de col·locar informació amb un cap d'algú, perquè això provocarà unes reaccions que interessen a algú altre. Tan simple com això. Però això que és tan simple està explicat d'una manera molt complexa, perquè és el que vol ell. No és que li hagi sortit complicada perquè sí. És que realment la pel·lícula, tota la història està en que sigui així, en que sigui complexa, que tinguis el dubte, de tant en tant, de dir m'estic divertit molt, ho trobo molt distret, que maco, ostres, quina escena ara, l'acció, vinga trepidant, un muntatge absolutament de bogeria. Però el mateix mateix estàs dient hosti, però a l'últim he quedat que no hi he entès per què? De cop estem aquí, estem allà, tants nivells diferents que ell treballa de somni, en aquest cas, potser són els somnis, estem en un primer nivell, després passem a un segon nivell de ficar-nos en el somni del somni i en l'última larda ja seria ficar-nos en el somni del somni del somni, que són els tres nivells. La mise en a vim, és la metaficció. La mise en a vim que dius tu tan maco i tan francès. Clar, tot això jo imagino que en el guió que van fer aquests senyors, que segur que són magnífics, deu estar molt ben justificat tot. Segur que ells ho tenen tot absolutament. No és d'aquelles pel·lícules que tingui trampa, que dius noi, hi ha alguna cosa que no acaba de justificar-se. No, el que hi ha són moltes coses que no acabem d'entendre, però jo crec que en el guió estan justificades. I que deuen respondre totes les preguntes que planteja la pel·lícula. Per tant, jo crec que un espectador d'intel·ligència mitjana es pot divertir veient la pel·lícula, pot emocionar-se, pot tenir moments d'atenció molt importants i pot, per tant, viure el que és el cinema espectacle. Però entendre-ho tot, jo penso que ni amb un segon visionat es garanteix, ni amb un tercer, potser. A vegades hi ha coses que no entendrem mai. Simplement, clar... Digues, digues, perdona. No, no, que aquest tema és molt interessant, però segueix, segueix. Per què, per què? Perquè volies comentar a algú que estava una mica... No, que era la línia o potser és una altra cosa. Digues, digues, per què no? No, és que el problema és que el Christopher Nolan, aquesta parida, li va sortir bé. És a dir, com que és un mag de la imatge i és un visionari, és una pel·lícula amb un envoltori fora senyat. És a dir... La paraula radiofònica o no és acollonant. O sigui, a nivell d'allò, o costoflant, si vols, amb el... Però la història és un sopar de dur. Sí, sí. Siguem seriosos. Sí, sí. Bueno, ell mateix s'ha superat perquè es va atrevir a fer Tenet, que ara és pitjor. Tenet és una estupidesa. T'hem d'acord, tu ja ho saps. Tenet, directament, és una estupidesa. La gent menjant-se el tarro on no és possible menjar-se'l senzillament perquè és una estupidesa. Allí estem d'acord. És una incongruència absoluta. Però clar, quin problema hi ha? Però fixa't, la cosa li va a la baixa, perquè per 165 milions de dòlars, 170, que li va costar aquesta, que està bé et dit, de l'any 2010. 2010 són molts diners. Són molts diners. Evidentment li va sortir rodó, perquè la recaptació mundial gairebé arribava als 900 milions de recaptació. Per tant, negoci rodó. I per tant, una pel·lícula és bona, per Hollywood, una pel·lícula és bona, s'hi dona calés. Però clar, resulta que quan fa Tenet es gasta 200 i la recaptació mundial ja es queda amb 363. I van perdre diners. Per què? No van guanyar, no hi ha en perdre. Comença a haver un cansan, sí, d'aquest... Sí, sí, sí. d'aquest invenceu. Sí, sí. Jo opino, eh? Sí, sí, sí. Ara, com tu saps, i l'altre dia ho comentàvem quan trencàvem el programa, és un director que té determinats aspectes, sobretot cinemàtics, que, bueno, que el fan un mestre. Un mestre absolut. Vull dir, això no ho penso discutir, eh? Sí, sí, sí. Perquè fa sinfonies visuals. Sí, però sinfonies visuals. Jo hi ha moments que com a muntador que soc i no especialista en el tema d'acció, mai he muntat pel·lícules d'acció pura i dura, he muntat acció dintre de pel·lícules que hi havia acció, però l'acció pura i dura no ha estat mai el meu, fins al punt que a vegades he passat alguna escena al meu ajudant que era més jove i que estava més ambientat en el tema perquè la muntés, no, que quan veig algunes escenes d'aquesta pel·lícula, algunes em meregen a nivell de pensar com s'han rodat i altres em meregen de pensar com s'han pogut muntar i com aquell muntatge és fruit d'un procés molt llarg que neix en la idea inicial de què explicarem en aquesta escena, un guió molt acurat que explica molt bé la gradació, diguem, visual del que veurem dintre i després un storyboard que vol dir allò dels dibuixets plano per plano amb una precisió en aquest cas absoluta perquè si no això no es pot rodar i després no es pot muntar i després en el rodatge d'una també precisió que respon a la mateixa precisió de l'storyboard, és a dir, tothom mira el quadre i diu, mira, aquí tenim el personatge que s'enfila per la paret, el cotxe passa i al mateix temps ha de creuar un pneumàtic que vola. Bé, doncs han de fer exactament això perquè si no fan exactament això ni el plano interior els hi funcionarà ni el que ve darrere tampoc. Llavors, en el muntador, malgrat el mèrit que té després, donar-li el ritme, donar-li realment l'intenció, posar just el fotograma exacte, en el fons m'hi ve la feina molt feta perquè la pel·lícula està medidíssima. Lee Smith es diu. Lee Smith, sí. La feina està medidíssima, per tant, quan la gent diu, Òscar, vull-hi haver-hi ser T'Òscar i tal, bueno, sí o no, depèn, perquè hi ha pel·lícules que sembla que no hi hagi muntatge, hi ha un gran mèrit de muntador i en aquesta pel·lícula que sembla que sigui en tot muntatge, el que hi ha és molta preparació perquè això sigui així. I les que mereixen de realització són les escenes realment que dius, i com, jo que sé com, sé coses de respecte a com es fan les coses, hi ha escenes d'aquesta pel·lícula que no sé com s'han fet. També em va passar, em va passar amb altres, m'ha passat amb altres pel·lícules, però en aquesta hi ha escenes que dius, però això, com, carai, s'ha fet? Perquè no és, és escenes de gravitat zero, per exemple, a dintre dels passadissos de l'hotel, o les escenes de gravitat zero a dintre del cotxe, no, però a dintre dels passadissos de l'hotel. Això ho vam fer amb un àncar de Los Angeles. Sí, sí, sí, després ho vaig en saber després, amb un tanc rotatiu i es va inspirar amb Kubrick. Sí, és clar, Kubrick va fer-ho amb el 2011. Amb la nau, amb la nau que va girant sobre si mateixa. Efectivament. Sí, sí. Per tant, esclar, allà es generen el buit i està filmat sobre, realment, els actors van al bus. És que realment és així, perquè si no és impossible, no? Perquè quan ho vaig veure, vaig pensar, era el 2010, ara ja, quan l'he vist aquesta vegada, sí que ho sabia ja, però aquell 2010 no ho sabia, vaig dir, bueno, com s'ha fet això? I hi ha altres coses que dius, bueno, com es pot rodar tan precís? És a dir, no hi ha improvisació, no hi ha improvisació de res, solament hi pot haver, no hi ha improvisació, però un cert control major, quan hi ha una posta en escena tradicional, a les escenes més convencionals de la pel·lícula, entre la seva ex, la mal, i el cop. Bé, són escenes d'incluso d'intimitat, i que, més o menys dures, però d'intimitat, allí no hi ha misteri, però tot l'altre és d'una complexitat tremenda. I el muntatge aquest, bueno, ja no parlem de l'alarde final, que són aquests 46 minuts, i potser... En què està caient el vehicle. 46 minuts i 9 segons, en què des que topa la tanca, de fet és des que comença la persecució, fins que toca aigua, passen 46 minuts a 9 segons. En què mig... Són apoteòsis. I tenim de tot. A nivell de concepte de muntatge, el tern... Això, el tern i... Sí, bàsicament el tern. Perquè tothom diu paral·lel, però no... No, no, el tern no saps que és el tern. La paral·lel seria que ens porta a un final comú esperable. No, aquí no sabem ni el que esperem ni on anem. Per tant, l'únic és que ve, quan estàs veient una cosa que t'està enganxant, dius, ara em talla, i ara una altra cosa que també t'enganxa, que et dona una nova informació, i no és perdut de vista que el cotxe segueix caient per aquell pont que hem vist que ha començat a caure fa 20, fa 30, fa 40 minuts. És que hi ha tres nivells de son, un dins de l'altre, però és que després hi ha el nivell de baix de tot que són els records, que no és un somni. Que no és un somni. És el record del dicàprio, del cop. No oblides el limbo. El limbo. Sí, sí. El limbo. Més que record, és una zona de limba. De limba. de limba. Però és la zona del record perquè és la... Sí, clar, és la que ell té dipositat. És la caixeta on té dipositat els seus records amb la dona morta, no? Però tant, jo penso que, clar, solament el que estem dient fa la pel·lícula que amb ganes de veure-la, jo penso que sí, és una pel·lícula que es pot veure molt bé, el tema és a on, perquè penso que jo he vist que s'està veient bàsicament a Movistar i em diuen que també ets biomags, però és informació que hi ha... Que està a YouTube, eh? I també està a YouTube. que el tingui el podrà veure'n allà. És una tarda colla, no de cinema i que us ho passareu molt bé. 148 minuts. 148 minuts, llarga, per tant, una tarda llarga, però... Per tant, excessiva. Potser excessiva. Estic totalment en contra de les pel·lícules diàries. Sí, però et diré una cosa. Si no queda justificat. Bueno, en aquest cas no m'he avorrit, et diré, en tot cas. En tot cas no m'he avorrit. Jo sí. Bueno, som diferents. Com es fa que... Jo l'havia vist, l'havia vist. Sí, jo també. L'he tornat a veure. Jo ara amb cinema. I, efectivament, he acabat d'entendre algunes coses més. Sí, algunes sí. Que no passa la primera, però és que... A veure, hi ha un concepte que jo no sé si estareu d'acord amb mi, no sé, narrativament, eh? Ara parlo de narratologia. De narració, narració, sí, sí. No pot... O sigui, és que és tot el contrari del que és una bona narració. No pots carregar d'informació a l'espectador fins a tant punt que l'espectador es perd i ja no sap on està. Però jo crec que és voluntari. Jo crec que és voluntari. Sí, sí, naturalment. No, crec no, n'estic convençut. Però és que resulta que va i li surt bé. No, clar, clar, clar. Sí, sí. Com a... L'hagués pogut no sortir bé. Com a David Lynch li va sortir bé carreteres secundàries o... Que també era una bogeria. Què? Una bogeria. Bueno, es va quedar sense calés, li va fer un gir a la pel·lícula, ni ell mateix, diu, confessa, sabia el que s'estava fent. Carretera perdida. Carretera perdida, exacte. Los Highways. Los Highways. Que hi ha un moment que fa un gir que és absurd i a partir d'aquí la pel·lícula... El personatge es contant-se si mateix a través d'un telèfon de... I com que va veure que això era un èxit, a partir d'aquí va començar a fer coses raóssimes, no? Sí, sí, no, no. Estic més d'acord amb tu amb el tema del... D'aquest... Bé, jo crec que més o menys he acabat amb això. Tinc coses després notades que tenien sortint però us deixo una miqueta... Bé, a veure, jo volia dir en primer lloc que la pel·lícula està dintre de lo que és... Christopher Nolan té 52 o 53 anys i la pel·lícula està una mica al mig de lo que és la seva producció fins ara. Sí, en tenia cura. Del 89 al 99 va fer quatre pel·lícules, entre elles Following, que no l'he vist. Jo també. el 2000 va començar amb una pel·lícula molt interessant que és Memento. Després, per mi, ha fet unes pel·lícules que tenen importància dintre de la seva carrera com és El Cavaller Fosc, aquesta que parlem avui, Origen, Interestel·lar, Dunquerque i Oppenheimer, que encara no l'he vist perquè sembla ser que s'ha acabat aquest any i suposo que encara no s'ha estrenat. Hi ha també una el 2005 que és Batman Beginnings que suposo que es va apuntar perquè, a veure, no perdem de vista una cosa. Christopher Nolan és dels directors que maneja més pressupostos, els pressupostos més elevats del cinema actual. No ho dubtes. I això, a què es deu? Doncs perquè ha fet pel·lícules que han donat molts diners. Efectivament. I ell té molt en compte la caixa. I tant. i llavors quan veu que amb algun li falla perquè s'ha passat a la millor amb els seus deliris, llavors a la següent en fa una en la que dona una miqueta de peixet i diu venga va, espectador, ves a veure-la que és un Nolan això, no? I les productores i distribuïdores ho saben i llavors està en una roda interessant. Bé, ell aquí amb aquesta, a part de tot que hem dit hi ha una cosa amb la que ja n'hem parlat a l'arrencar que és la música de Hans Zimmer però voldria insistir en que té una part molt important de l'èxit de la pel·lícula per mi la composició de Zimmer és extraordinària és extraordinària i enfatitza en molts moments de la pel·lícula d'una forma que si no hi hagués aquesta música no sé si no ens adormiríem o ens aniríem a prendre alguna cosa però encara queda molta estona la música ajuda molt saps per què perquè no és la música previsible que segueix mimetitza el ritme de la pel·lícula sinó que ell va mantenint aquesta sinfonia aquesta cosa de pesant de les notes que cauen i que fan que d'alguna manera aguanti va aguantantant és que són dos sinfonies la sinfonia visual perquè no la composa amb la imatge està composant està fent una sinfonia visual en sap molt d'en Kirk o d'un Kerk per què ens entenguem és exactament això visual no la sé és una sinfonia aleshores esclar poses el Zimmer que és un dels compositors més valorats que estan actius de fa molt i que pràcticament últimament està fent-ho tot per dir-ho d'alguna manera esclar des d'aquest punt de vista s'assegura garantia total i de qualitat auditiva té realment una qualitat com a tal el resultat de la suma perquè sabem que en cinema quan es fa música la música és la música que sona en la pel·lícula independentment no es pot valorar la podem escoltar però l'important és veure-la escoltar-la mentre veiem la pel·lícula després hi ha un altre factor que per mi també va a favor d'obra i és els interprets Leonardo DiCaprio està molt bé que té un paper que no és fàcil Elliot Page també Marion Cotillard que us he de dir extraordinària quan ella surt ningú abandona la cadira és menys a la capa efectivament no sé per què quan parlem d'actriu sempre parlem més positivament com parlem d'actors i després hi ha veterans com el Tom Berenguer i el Michael Caine en aquest cas perquè som gent d'una determinada tendència podria ser una altra hi ha veterans com el Tom Berenguer i el Michael Caine que també fan la seva aportació que no es limita amb allò a dir les quatre coses per passar per caixa sinó que se'ls veu integrats dintre de la història que a mi no m'entusiasma com a actor en aquesta pel·lícula m'agrada després jo en aquest cas el que m'ha suggerit la pel·lícula era escriure quatre coses o sigui he posat ciència-ficció a base de fer saltar pels aires la realitat amb una superposició de nivells reiterada dintre de la pel·lícula en les escenes de l'elevador insistent per si no en tenien prou ho passa dos o hasta tres vegades l'elevador aquell que va atreient els diferents nivells el film va de formalisme del formalisme Hitchcock que hi ha el cyberpunk Nolan converteix a base de pressupost en original la seva manera de plantejar lo fantàstic passant per sobre de les pel·lícules futuristes del cinema clàssic alemany del surrealisme dels anys 30 als 50 del cinema francès i belga per donar una visió més entre cometes moderna al públic actual però no edulcorada ens al contrari fent una proposta al límit de lo entenedor en unes imatges suggerents i per moments hipnòtiques avalades per la partitura excelsa de Hans Timmer el que comentàvem abans i uns actors en estat de gràcia fins i tot il·lustres patums que estan alçada de l'empresa distòpica marca de la casa són referències al virtuosisme estilístic recurrents de solaris per exemple 1972 de Tarkovsky i la ingravitat de l'hotel remet al cinèfil el 2001 d'està en l'aicúbric la caiguda a l'aigua d'un vehicle que és sostinguda durant tres quarts d'hora és és un tractament del temps que desafia tot el fet fins ara tot això és una ostentació de clímax dintre d'una ostentació de clímax brillant Nolan s'agrada pot ser massa a si mateix sempre a partir d'aquí segurament i pot ser que bona part del públic no el segueixi tant com ell mateix sembla que s'agrada en qualsevol cas segurament es tracta aquest director d'un fenomen en el que és per menjar part dintre la taula dels grans del cinema actual jo diria que més que modern és clarament una pel·lícula postmoderna vull dir està fragmentada a l'espectador no se li dona informació suficient com per saber on t'està si no fins a molt molt tard és que és el que ara pot ser més a veure el tècnic jo el sento raro en l'Aignasi sento lluny lluny jo també en sento lluny ara et sento millor però potser si estàs més a veure ens diuen ens diuen de control que no van no van bé avui no tenim cert problema bueno esperem que el públic ens pari excusat és a dir és una pel·lícula postmoderna però fins i tot amb el fet no heu pensat que està també inspirat en els jocs d'ordinadors sí clar és a dir són com diverses les capes del somni són com diversos nivells d'un joc les famoses vides no aquelles famoses vides clarament aquests ordenadors que ara estan preparant per fer cinema sense necessitat de tècnics ni de actors ni res podrien fer alguna d'aquestes escenes i colerien com si res sí sí bueno jo crec que encara hi ha una part molt important de realisme malgrat tot no és una pel·lícula que estèticament es situa en un territori de com altres pel·lícules sí que dius això és imatge molt sintètic i tal no aquesta és una pel·lícula amb imatges molt potents i per exemple són fortes perquè ens les creiem això d'acord un tren passant per una vinguda del mig del carrer d'una ciutat americana quan hi ha els cotxes i passa el tren si no fos realista seria molt no tindria l'impacte que té o sigui o l'escena de París l'escena de París amb tot els París volem pels aires o París aixecant-se les cases aixecant-se i col·locant-se simètriques sobre les altres i aquestes escenes tenen una potència molt forta perquè en el fons són bastant realistes malgrat tot són realistes però fetes per ordinador per ser geïs claríssimament són impossibles realment de produir-les si no és així però volen ser realistes perquè precisament aquí rau finalment la intensitat que tenen el fet que te les creus el típic efecte que veus en pel·lícules de les sèries Marvel per exemple clarament això no és creïble aquí no aquí no és creïble perquè no pot ser però t'ho fa de tal manera i amb tal inversió econòmica que aconsegueix que t'ho creguis clar sí sí efectivament bé la veritat és que què podem dir d'aquest home jo que segueixi fent i anirem analitzant a veure si s'atreveix a fer d'en Kirk d'un kerquer i et posa una platja amb la primera fila davant de la platja amb els edificis sencers i la sorra superneta només es veuen els soldadets que estan esperant evidentment fa una petita crítica que els britànics és cert primer van salvar els seus que no passa els francesos que eren els que es van sacrificar perquè precisament els de la platja de Don Kirk poguessin anar marxant això ho diu però ho diu molt millor molt millor l'Enri Bernell a Fin de Semana amb el Jampol Belmondo si algú vol saber el que va ser Don Kirk no? Don Kirk evidentment que vegin aquesta pel·lícula que és un clàssic dels anys 60 absolutament fabulós clar que els anys 60 també estava molt més a prop de Don Kirk que no pas evidentment quan ho fa el senyor Nolan però esclar una sorra supermaca els soldadets tots ben posats allà aquest home no li importa en realitat el rigor històric el rigor històric segur però per res és a dir és un home visual que busca una estètica i i una cadència i jo tot això li admeto i que home que ha demostrat perquè evidentment una pel·lícula com aquesta d'Inception està claríssim que no la pot dirigir qualsevol no la maquinària que implica el rodatge d'això amb Inception s'ha de reconèixer que corren molts més riscos que amb Don Kirk quan va començar segurament segurament Don Kirk primer 230 milions de dòlars que no és poc 10 anys més tard per això que no és poc que no és poc i després clar amb Don Kirk no te la jugues massa no perquè no filigranes allà no n'hi ha no n'hi ha diguem de nivells la música també les seves dues hores i pico i ja està aquest home té una preocupació que això intel·lectual tècnicament impecable sí perquè aquest home té una preocupació per la ment per la consciència el tema de la consciència perquè memento que és aquest home que només se'n recorda els tres últims minuts i que va com apuntant-se a les coses perquè si no se n'oblida encara que hi ha alguna trampa perquè se'n recorda que només té memòria de tres minuts si vas perdent la memòria arriba un moment que no pots saber ni que estàs perdent ni que tens memòria quan fa mitja hora que és efectivament hi ha trucos amb cinem d'aquest tipus moltes pel·lícules a veure que era una pel·lícula com hem dit interessant vull dir que trencador amb el seu no oblidem amb thrill vull dir amb misteri no oblidem una cosa un element que ha de tenir tota pel·lícula i tota sèrie que s'apreci si vol realment tenir una continuïtat de públic que és un final obert impactant com aquest és a dir aquest final va generar molt públic i acaba d'una manera no explicarem res ara aquí no et quedes amb el dubte de si tal o que sé qual això és molt important en una pel·lícula si a més a més hi ha tot l'altre si som en i això no té cap sentit però si a més a més hi ha tot l'altre aquest final penjat no el vols dir no no el vull dir perquè jo penso que molta gent no l'ha vista la pel·lícula tinc la sensació jo crec que sí que és una pel·lícula que s'ha vist una baldufa hi ha una baldufa pel mig simplement diguem això el totem els números que has dit tu Ignasi de les ventes a Caradilla t'enc que l'ha vist molta gent moltíssima gent no sé si en el nostre país també aquí a Catalunya realment va ser tan majoritària jo crec que va ser un èxit de guixeta un èxit de guixeta absolut clar el problema és que inexplicablement la gent no entenia la pel·lícula però anava a veure-la ah sí i esclar aquest home clar veu aquests resultats i diu doncs vaig a fer Ténet ara ells va equivocar ja estem d'acord el grau de no entendre allà ja està superat molt superat però és que el tema és que en Ténet no hi ha res és que no entens per què la fa el problema és que el Ténet no s'entén per què la va fer això és el barric que no s'entén doncs perquè perquè va dir seguim amb el mateix conte amb la mateixa història si no no calés es va equivocar home no del tot no perquè si es gasta 200 i fa un guany de gaire 370 milions dependria saber si és net si és brut però no és tan clar el tema amb Ténet no clar se n'han de fer molts perquè d'alguna manera hi hagi una o de veritat hi hagi un benefici real però en tot cas el que queda clar és que li va sortir molt bé aquesta la d'Inception però no pas tant la de Ténet i ara aquesta d'Oppenheimer que suposo que deu fer referència a la bomba atòmica suposo que encara no s'ha estrenat no s'ha estrenat fixem-nos que compte perquè torna un tema històric però per mi aquí estàs és una mica com Dunkerque estem en el territori o sigui el tio surt de la galeta i diu anem a agafar un apoyament amb la història i a partir d'aquí i després allò que hi ha en les pel·lícules quan es comenta ja ho hem comentat no tot però molta cosa aquestes coses curioses la pel·lícula compta amb la bandesona de Zimmer però també compta amb aquesta música diguem reconeixible i coneguda que en aquest cas és la viola la famosa bé cantada per l'Eddie Piaf curiosament la música s'utilitza com a mecanisme de sincronització que tampoc s'entén però bueno com a mecanisme de sincronia perquè tothom estigui alhora escoltant la mateixa música estigui en el nivell que estigui del somni però que és un avís sí és un avís és un avís per anar plegant sí sí que està sincrònic i que tots la senten alhora que és l'important que sigui alhora clar hi ha una cosa curiosa simplement de curiositat curiosidades l'actriu que va fer aquesta pel·lícula és la la Marieta la Marieta va fer de D. Piaf en la pel·lícula era la protagonista també d'aquesta pel·lícula era la Mou que era la d'allò no sé dir si hi ha un joc fins i tot l'Ariadna l'Ariadna no no la Mou la protagonista la Cotillard la Cotillard la Cotillard feia de Piaf en la pel·lícula sobre l'Ariadna Piaf i realment era quan vaig sentir-la no vaig cair i després no va fer de Piaf ella i vas a aquestes coses curioses de dir curiosidades simplement això per acabar per la meva segur ja estic jo molt bé però que el personatge es digui Ariadna sí Ariadna home el mite el mite d'Ariadna el mite d'Ariadna ell és l'arquitecte que fa que fa precisament el laberint el disseny del i fa els laberints del laberint i el primer que comença és fent un laberint és el que li demana a ell que faci té conyetes però el laberint també és una altra referència podria ser un homenatge a Kubrick del resplendor també en resplendor i que la cotillà es digui molt però mal però mal en castellà que és el mal el fet que el personatge es pensa que continua dins d'un somni ella està equivocada la pel·lícula genera una paranoia respecte a si estàs somiant o estàs visquent tornem a Calderón de la Barca una altra vegada que ja l'hem citat moltes vegades la vida suella Calderón de la Barca però clar aleshores l'esperit és curiós perquè la pel·lícula aquesta en principi havia de ser una pel·lícula de por el Nolan primerament quan la va presentar la Warner el 2002 mateix ja va presentar allò un tractament de 80 pàgines i volia que fos de por després va canviar a que la volia fer més de caire policíac polític o policíac perquè aquí hi ha un factor d'econòmic sociològic d'empreses que està bé realment això però és clar aleshores es va adonar es va adonar que no carregava emotivament no li sortia una pel·lícula molt marcada i aleshores és quan comença a generar el tema de la de la cotillar que en realitat diguem-ho clarament és un fantasma sí és un fantasma està en els records generat per algú però és un fantasma del protagonista però és un fantasma té un aspecte terrorífic sí fa poc a vegades això és una rèmora d'alguna cosa que ja portava Nolan des del 2002 que està com 20 anys fent-la també diuen que va estar 20 anys no sé si aquest home és que feia els guions simultanis no ho entenc no per això per això he fet referència abans a que d'alguna manera la pel·lícula sembla que també ha tingut en compte l'època aquella de les pel·lícules surrealistes de Jean Cocteau i tal hi ha reminiscències i també de l'impressionisme a la mà dels pressupostos sí jo hi veig hi ha un moment que quan una cosa em ve la dic i llavors jo mateix la visc així i després la dic hi ha una pel·lícula que no coneix massa gent segurament que és la GT del Chris Mark ah la GT és un mig matratge en realitat no és un llarg matratge amb fotos que va donar fàssicament amb fotografies hi ha una escena a la pel·lícula a mi em va recordar la GT que és l'escena quasi final de la pel·lícula quan cop el protagonista arriba a l'aeroport de Los Angeles i fa tot un recorregut reconeixent la gent que ha anat estant a la pel·lícula amb ell i que el va reconeixent fins que arriba a passar el passaport amb certa paranoia que té de problemes arriba a passar el control de passaports em va recordar l'escena de Chris Markle final de la pel·lícula precisament la principi i simètrica perquè la pel·lícula és simètrica de final també quan hi ha algú que es carrega el protagonista a tal punt em vaig d'allò que tot i haver vist la pel·lícula vaig dir no hi haurà un franc tirador ara per aquí al mig perquè vaig se'm van creuar una mica les dues pel·lícules i bueno ja està però la GT de fet és molt curteta és molt curta és un mig matratge és un curt matratge és un curt matratge per això que és una pel·lícula que no és molt difícil de trobar i té moltes dificultats bé la qüestió és que aquest personatge fantasma es diu mal mal sí sí mal perquè en realitat sent de mal en realitat està fent sentir el DiCaprio culpable de la seva mort quan és ella la que s'ha suicidat perquè ell li està advertint que no estàs en la realitat i ella continua pensant que està a un nivell a un nivell del somni de les capes aquestes sí sí i l'hi està dient l'hi està advertint i aleshores ella s'encarrega d'anar-lo fent culpable durant tota la pel·lícula en DiCaprio és un personatge que arrossega una culpa sí està torturat de culpa total aleshores per trobar una cosa meritoria de la pel·lícula dins d'aquesta cosa no home no jo sé estic emmetent moltes coses positives de la pel·lícula el que em sembla interessant perquè ara mateix estic fent un esforç per recordar alguna pel·lícula de característiques semblants hi ha un moment després d'aquests 40 i tants minuts absolutament apoteòsics que són una lliçó de ritme cinematogràfic visual brutal quan ell descendeix amb l'Ariadna l'ascensor el joc dels records i es troba amb la Cotillard continuen passant coses d'acció perquè no s'ha solucionat encara encara hi ha temes pendents els nivells de somni encara continuen el Sato encara està en problema sí i t'està fent un muntatge altern d'un episodi dramàtic emotiu està molt bé i un episodi d'acció un episodi d'acció i un de dramàtic pam, pam, pam no he vist mai en la vida que a més a més funcioni a nivell rítmic a nivell de timing que duri que et posin una escena de parlar absolutament lenta més aviat perquè s'estan confessant i s'està veient que la Cotillard és un fantasma molt egoista perquè jo vi a suicidar però ara vull que tu et matis també i et quedis aquí amb mi i li fa creure que estan els fills els fills no estan allà tot és una projecció mental el tema de les projeccions dins dels somnis aleshores esclar aquest tema emotiu combinat romàntic fins a cert punt encara que terrorífic i encara les escenes d'acció no sé si encara estan pel nivell de l'ascensor els flecos que encara queden a la història els serrellets que encara queden honestament és jo crec que de les millors troballes de Nolan tenen raó cinematogràficament parlant està ben vist sí senyor molt bé molt bé anem a veure tu ens volies parlar jo tenia que va quedar pendent perquè va quedar pendent la setmana passada un d'allò una sèrie una cosa molt curteta però si teniu estrenes vosaltres tu portes el tema tu mateix mira és a veure de fet són dues una és les ocho montanyes l'eoto montanya és una pel·lícula de dos directors fèlix van grüeningen i charlotte van der mers aquesta és una pel·lícula mira porto el llibre i tot perquè l'he comprat perquè he tingut referències que realment val la pena per se com a obra literària també i de fet l'adaptació és una adaptació que ens sembla molt interessant és una història en tres moments de la vida és sobre l'amistat sobre l'amistat el sentit potser més pur que puguem imaginar-nos en l'amistat en una zona de muntanya dels Alps italians el Vall d'Eosta concretament allà van estiuejar una família n'hi ha una altra que ja viu allà la que viu allà té un fill de 6-7 anys els que van estiuejar tenen un fill de 6-7 anys el pare dels que van estiuejar li agrada molt la muntanya fan muntanya anant per la muntanya es coneixen amb l'altre nen que està fent pastura d'ovelles i vaques i tal es coneixen tenen una primera relació després les famílies cada un segueix el seu curs estan un temps en què no es veuen per diferents activitats ja passem estem amb la infantesa 6-7 anys passem a la joventut 19-20-25 anys allà hi ha un segon retrobament al principi una mica fred però hi ha una cosa molt interessant i és que ha quedat un subtracte amb ells de confiança i de respecte i llavors sense explicar-se el que diríem la vida bueno què has fet durant tu aquests anys comencen a congeniar de nou però ja com a adults i després hi ha una tercera fase que és quan ja tenen 50 o 60 anys un s'ha volgut quedar allà que és de pedra picada l'altre és una persona inquieta és una persona que li agrada viatjar coneixer món coneixer cultures etc s'ha anat al Nepal s'ha casat l'altre s'ha quedat allà també s'ha casat però per un ho és tot la muntanya que és el que diguéssim és més estabulat i per l'altre hi ha el tema del viatge com a motor de vida bé és una una pel·lícula que jo crec que val molt la pena veure perquè a sobre té unes interpretacions fantàstiques són actors hi ha l'obra no sé si ho he dit està basada en un llibre del Paolo Cognetti que es diu igual Les otch muntanyes i en quant als actors el Pietro que és el protagonista que és el que diguem que viatge també primer amb els pares i després a títol personal és Luca Marinelli que és un actor que té un cert pronunciament a Itàlia i ha fet també cinema europeu el que fa de Bruno que és el que està ubicat a la muntanya això és Alessandro Borgi i els altres bueno ja són els pares que tenen papers secundaris perquè en realitat ells són el motor de la pel·lícula bé és una pel·lícula recomanable que està aquests dies en pantalla i l'altre que també està és no sé si tu l'hauràs vist és Alma Viva Alma Viva és una pel·lícula portuguesa és una òpera prima de Cristel Alves Meira diria que no no sí és una pel·lícula d'aquestes que voreja l'antropologia perquè està ubicada a Trasos Montes a Portugal una família també amb una nena en aquest cas de sis anys que va amb els seus pares allà a Estiu Jai tenent família i aquesta nena té amb la iaia que viu allà té una relació molt especial molt intensa i que va diríem més enllà de la que és una relació entre una àvia i una neta hi ha un fil que podríem dir se'n va cap a la base de l'antropologia per agafar també una mica tot el que són els atavismes culturals aquests del que podríem dir-ne el Portugal profund bé a partir d'aquí la pel·lícula és d'una poètica extraordinària la directora que era una òpera prima és Cristel Alves Meire i la protagonista és Lua Mitchell que és precisament la seva filla totes formes ella ha explicat en alguna entrevista que amb la nena per aconseguir-li treure aquest paper jo diria que no he vist un paper tan important amb una criatura des de per exemple cria cuervos o anant més enrere l'espírit de la colmena amb l'Anna Torrent fins fins a arribar a aquesta nena és extraordinària i ella ens explica la directora que va agafar una una entrenadora d'actors per no involucrar-se ella de tal manera que quan al vespre recuperessin l'escena familiar no intervingués el problema perquè clar és una pel·lícula dura de tota manera els protagonistes potser ja són més pobers de Pa Negre també tens raó he pensat amb la nena i potser Pa Negre em recorda més el moi sí però també la nena de Unido tots dos estan fabulosos quan evidentment tots sabem que a Espanya hi ha Catalunya el cinema català també normalment els protagonistes els personatges infantils no rutllen no rutllen no rutllen és que precisament jo estava pensant en això quan he agafat aquests dos referents de Víctor Erice i de Carlos Aura sí, sí perquè són dos bons moments perquè realment completament de gors s'ha quedat a la memòria com interpretacions que cop t'impressionen està fabulosa bé la directora aquesta ha agafat també com a fotògraf el director de fotografia de Lucrecia Martel a Zama és també hi ha una bona referència ella també diu en l'entrevista que se li fa quan va vindre aquí a la presentació de la pel·lícula la pel·lícula ha estat distribuïda per Paco Poc Distributions compra coses sempre productes d'aquest tipus és el que a ell li agrada fer ja sap que hi ha productes molt més sí, a vegades se la juga molt però aquí realment és una pel·lícula que bueno ja l'han preseleccionat per anar a la pel·lícula la selecció pel·lícula per millor Òscar la millor pel·lícula estrangera o no americana de l'any que ve els Òscars del 23 és a dir que i ha fet un recorregut per festivals en el que també està tenint un reconeixement i premis bé em sembla que és molt interessant no hi ha com és el cas del Carràs sí és el paradigma a Canç algú es fixa és així el cinema té aquest element el cinema té aquest element de la casualitat de la sort va passant per altres festivals i tal i tothom va allà directe ja no? vull dir perquè ja estan avisats és així però clar saps què passa? que el Carràs per exemple jo l'he sentit dir a la Carles l'he sentit dir que bueno quan estàvem fent l'escena per exemple en què contractem els temporers vam anar molt al tanto i vam estar parlant perquè clar no volíem que ningú es molestés o que després ens digués no això no és ben bé així i tal o sigui aquesta pel·lícula d'Alma Viva està feta a tomba oberta aquí no mirem que pugui ferir alguna sensibilitat o pugui ser políticament incorrecte aquí el que hi ha és com sempre hauria de ser el cinema efectivament la veritat anar bastant pel camí de la veritat que és una mica també el que passa amb Ocho Montañas molt bé bueno volia comentar-nos i recomanar a l'audiència aquestes dues pel·lícules Ocho Montañas i Alma Viva anoto anoto jo també us queda temps una miqueta per parlar de la sèrie bé sí i tant és una sèrie que no és estem una mica amb un dia excepte aquestes dues pel·lícules que has dit tu ara que són efectivament no comercials en el sentit estricte no són mainstream tant la pel·lícula que hem comentat abans Inception com aquesta sèrie sí que estiguen més en la línia d'un mainstream diguem tal la sèrie parlada de mainstream en aquest cas potser no toca perquè sí que té elements que la fan una mica fora de l'habitual en les sèries diguem tot i que es fan sèries de tot absolutament i aquesta és una sèrie produïda a Estats Units recent és del 22 tota la durada tot és el clàssic 8 episodis 45 minuts dirigida per diversos directors els guions també són de diversos guionistes diferents però la història es basa en un fet que és el que li dona una certa força i és que és un fet real un personatge real que era la Julie ara seré incapacit de recordar el cognom una cuinera diguem americana una dona que viatja tema real aquest va viatjar a Europa concretament amb el seu marit que era ambaixador va anar a París i a París va fascinar-se fascinar amb la cuina francesa va quedar fascinada amb la cuina francesa i va aprendre una mena de creuada personal dient jo haig de tornar a Estats Units haig de fer un programa de cuina aquest programa de cuina per educar el públic americà a aprendre realment a cuinar de veritat aprendre el que és la bona cuina llavors la sèrie recull aquest personatge de la Julie que en el cinema es va fer i la Meryl Streep va interpretar el personatge de la Julie no sé què em perdoneu que ara no recordi el nom com es diu la pel·lícula Julie Child perdoneu Julie Child Child nen en anglès la sèrie es diu Julia no hi ha cognom ni res per això ja on es pot veure i es veu exactament es veu a HBO Max HBO Max és on jo l'he vista i és on crec que seguirà veient durant un temps llavors la sinòpsia és aquesta és una sèrie inspirada en la vida real d'aquesta Julia Child i la sèrie de televisió que va tenir ella de llarga durada de llarga durada en aquella época en 10 anys del 63 al 73 a la televisió amb 206 episodis a la televisió pública americana la primera televisió quan encara no es deia ni PBS sinó que era television no sé què és a dir no tenia ni el nom que després va tenir i també per tant té la cosa interessant de la crisi que va crear ella a l'aparèixer en aquesta en aquesta en aquesta sèrie en aquesta televisió de convèncer en els seus directius els de l'emissora li va passar de veritat i passa la sèrie l'esforç de connectar escolta deu de deixar de fer aquest tipus de televisió pública que creieu que ha de ser bàsicament útil i molt poc política però sí molt de carrer i fem una televisió que pugi al nivell per exemple de la gent de menjar d'una manera molt més decent i a més era una persona que va enganxar en seguida i va tenir un èxit absolutament brutal la pel·lícula és interessant i té uns actors ella concretament és una actriu anglesa que és la Sarah Lancashire que quan la veieu la reconeixereu i ell és el David Hyde Pierce que és l'ex-germà petit del Frésier aquell personatge tant tocat i posat sí, sí el seu trajo el seu vestit molt finolis aquí és el marit d'ella pot ser massa finolis aquí no aquí és un home clarament heterosexual casat amb ella però està immens o sigui és un personatge jo crec que fins i tot se la mengi amb ella o sigui realment és un que està impecable hi ha altres actors després que realment tots són molt solvents es veuen els rodatges de televisió de l'època per tant dels anys 60 i tal també és interessant aquesta cosa del cinema en el cas de la televisió d'interès del cinema interessant és a dir és una sèrie diferent i distreta molt distreta però que té també aquesta cosa que passa sempre en aquest tipus de sèries que tens la part que és lo vendible que és una dona que cuina i que la gent la veu per la tele però també veiem la seva vida privada i en la vida privada també passen coses interessants no és vulgar res del que passa a la sèrie tot té el seu intringulis tot està molt ben tractat per tant aconsellable 100% HBO Max i això 8 episodis de 45 minuts que és un temps en aquest cas que passa bastant volant i pel que veig el que té d'interessant és que es tracta d'un personatge pioner és un pioner que lluita per imposar algo que té molt clar una visió aquella té clar que és aquesta la de la cuina amb qualitat amb qualitat influïda pels francesos és curiós per això com amb les sèries anem al top i casa aquell que hem parlat altres vegades una sèrie de 8 episodis que podria ser perfectament d'un director i d'un guionista diversos directors i diversos guionistes per això us ho he dit perquè em va sorprendre molt és que ho hem parlat alguna vegada això perquè això és una indústria i aleshores no i perquè ningú s'adormi o ningú se li pugi massa la cosa són 5 directors però tots són reconeguts no en principi directors i clar jo no em conec cap a dir-te és a dir no no he arribat al grau de tampoc de conèixer directors de sèrie en aquest cas no em conec cap hi ha vegades que sí que hi ha algú que et sona més i guionistes igual 1, 2, 3, 4, 5 guionistes això passa una sèrie que va tenir no sé quantes temporades molt bona que es deia Warwalk Empire Warwalk Empire sí la va arrencar l'escorsese la va arrencar l'escorsese és clar tothom es va apuntar perquè era escorsese qui em sembla que feia els dos primers capítols i després va passar escorsese va passar a ser productor i ja aniria el tirant i els capítols anaven canviant i la sèrie era molt irregular la part ja més avançada de la sèrie era molt irregular va arrencar molt bé la primera temporada realment era bona però després jo penso que anar baixant fins al poc jo la vaig deixar de veure jo em vaig enganxar per escorsese però tu ja saps que tinc aquests problemes amb les sèries però vaig enganxar ho confesso que era el lector era el Buscemi el Buscemi que a mi és l'actor amb una solvència comprovada i contrastada excel·lent absoluta jo ja que has tractat aquest tema i no sé si tenim un petit minut bueno un minut no és petit és un minut el que vull dir molt breu a mi em preocupa sempre m'ha preocupat molt des de l'Adrià el del bully el com es diu Ferran Ferran Adrià va el Ferran Adrià o sigui aquest boom de la cuina de la cuina és a dir jo emmeto que pot ser una art i sóc el primer que seca taula i gaudeixo immensament amb un bon àpat no? per descomptat com tothom però i ho sé apreciar quan les coses tenen qualitat les sé apreciar o crec que tinc la sensibilitat per apreciar-les però a mi sempre m'ha molestat convertir els cuiners en stars com si fossin una mica molests també em passa amb els jugadors de futbol tampoc considero que hagi de ser comparteixo absolutament això totalment d'acord perquè em sembla que és una cosa que traspassa els límits de lo decent jo diria és exagerar és exagerar hi ha massa gent que té problemes per arribar a final de mes i per arribar a menjar cada dia tres vegades com perquè entronitzem cuiners i cuineres que bueno per la seva feina perfecte per molt corrents que siguin que a veure que està bé considerar-ho però tampoc és allò que m'ho estigui carregant però convertir-los en Déu una certa perplexitat davant del tema un cuiner convertir-lo en Déu home jo crec que això és fruit d'una societat que hauríem d'arribar a la conclusió crec una mica que està emanarada vull dir que efectivament el manierisme hi ha un manierisme del manierisme és a dir ja el bourgeois passat de rosca i el que diu el Pep això al mateix temps en paral·lel tens una societat empobrida efectivament una cosa al costat de l'altra és francament irritant calbulia que costava no sé si 300 euros o més o més una borrada i a més havies d'esperar com 24 anys si es plau és que mira ho sento però a mi em fa mal és una mica èticament em fa mal èticament és difícil sustentar-lo bé escolteu estem als 20.59 us hem de dir que la setmana que ve no comptarem amb l'Ignasi perquè no comptem està fora ja lamentablement nosaltres serà el darrer programa és l'últim programa del mes i per aquest darrer programa sabíeu que tenim una pel·lícula consensuada entre l'Anastàcia i jo que és Muerta en Venècia Mort a Venècia de Luquino Visconti sobre la novel·la de Thomas Mann que anem mira que encara que fos per telèfon ja ho saps aquesta cosa no sé si podré no sé si podré però molt bé bueno doncs ja ho saps amb molt de gust si es dona la possibilitat és a dir que molt bona tarda és de les pel·lícules de Visconti de Visconti de Visconti