Orígenes, Trash, Relatos Salvajes i postmodernitat

Cinema sense condicions. Yes, 34 to 46. Bona nit. Torrem a seguir. Un dimarts més. Ascinem sense condicions. disposat a parlar-vos del cine que ens agrada, del cine que ens ho fa passar bé, del cine que recomanarem a tots vosaltres perquè també us ho passeu molt bé. Avui, a més a més, tenim una persona que ens ve per primera vegada a la ràdio, un crític que fa molts anys que es dedica a això. l'Ignasi Juliacs, que ens plau molt que vingui a la ràdio i ens expliqui les seves opinions sobre... En concret, avui, com totes les setmanes, farem un programa de tres parts. La primera part parlaríem de les coses que hem vist. Jo he vist, per exemple, una cosa que està per estrena encara, que l'estrenen el divendres de la setmana que ve, que és Trash. Ell ha vist una cosa que és Orígenes que jo no he vist i seria molt interessant a l'Ignasi que ens expliqués què li ha semblat. I la segona part, com sempre, faríem un tema... i el tema és el seu, el tema que farà l'Ignasi Juliacs, que és la postmodernitat del cinema, que a mi em sembla un tema superinteressant perquè confesso honestament que no tinc clar quina és la diferència entre la modernitat i la postmodernitat, o sigui que quan ens ho expliquis m'hauràs d'aclarir això que jo ho confesso que no ho tinc gens clar. Llavors, i la tercera part seria una mica les pel·lícules que vagin sorgint, els comentaris que hagi pogut fer ell i que ens vagin, doncs, a més a més de nosaltres dos, ja darrere, com sempre, darrere dels vidres, controlant-ho tot i ajudant-nos amb tot el que pugui ser, inclús posant les músiques de Blanc Renner o el que sigui. De Blanc Renner, en aquest cas, sí senyor, molt bé. És que m'ho han avisat, m'ho han dit. Jo m'he sentit ara posant aquesta música com una mena d'astronauta interestel·lar, aquí movent els comandaments i sentint com entrava la veu aquesta en anglès i la veu electrònica, les veus també de la música electrònica, evangelis, m'ha agafat un cal fred. Doncs sí, l'animus jocandi aquest que ens inunda des de fa ja una bona tirada de temps, Joan, jo tinc por d'una cosa i t'ho comento ara i després jo crec que és més aviat per riure Però tinc una miqueta de la impressió que tot el que anomenem cinema postmodern i després a l'Ignasi ens ho agrairà, és tot el cinema que no t'agrada, Joan. Ah, sí? Què fem si és així? Ai, no ho sé. Sortim corrent ja o com ho fem? No, no, no. No ho sé. Blade Runner, per exemple, t'agrada? Sí, Blade Runner, sí, m'agrada. Sí? Llavors ja està. M'agrada, trobo que és extraordinari, al final. I a més a més el final segon, perquè segur que hi ha dos finals, i m'agrada molt el final que ha fet el rei de Scott, l'última versió m'agrada molt. De fet hi ha, perdó, 5 pel·lícules. 5 versiós ja. No 5 finals, 5 versiós de la pel·lícula. Però bueno, tot és un muntatge comercial. Doncs ja hem sentit l'Ignasi, que encara no havíem tingut ocasió. És que no sabia quan entrar. És que nosaltres no saludem. Ha de ser el convidat el que entri. Tu ja ho has fet bé, ja ho has fet bé. Prou bé. Doncs bé, jo com que no he vist res d'actualitat, no hi ha manera que vagi al cinema últimament, doncs us escolto atentament i aportaré tot el que pugui. El que aneu dient. Bé, doncs si voleu comencem per Origenes, que és la que vist ell, no? Què et sembla? Explica'ns una... No l'he vista. Bé, és una pel·lícula senzilla. De fet, vam tenir l'locació de veure-la al Festival de Sitges, aquest darrer, és del Mike Cahill, que és un realitzador que ja l'any anterior havia destacat en una altra pel·lícula que es deia Another Earth, Otra Tierra. I més que res és que és un realitzador peculiar. Mira, el podríem incloure dins del postmodernisme cinematogràfic en alguna mesura, perquè se li dona per barrejar... Diguem-ne que la seva proposta és peculiar i curiosa arran d'aquestes dues pel·lícules, perquè totes dues participen... de la mateixa intenció que és barrejar ciència, és a dir, temes de caire científic, però a través del filtre de la mística. És evident que el que prima és allò místic, per tant, terreny irracional, terreny poc explicable racionalment i amb arguments, i per tant, la ciència és l'esforç humà de transcendir cap a aquesta altra cosa, doncs, que és més de caire inabastable. I, de fet, Origen es tracta exactament del mateix, amb un argument concret, òbviament, però tracta exactament del mateix. I sembla que la seva musa és l'actriu aquesta, la Britt Marling... que ja era la protagonista de Another Earth i que en el cas d'Origin és una mica cuprotagonista, vull dir, el protagonisme el porta el personatge masculí, no? Però, bueno, el Michael Pitt. Però, en definitiva, parla... Bé, si hem de concretar, es tracta d'un metge que s'ha especialitzat en liris... amb l'iris de l'ull, i en un determinat moment, bé, s'enamora d'una noia, una noia adolescent, allò que és com molt misteriosa, i aquesta noia, en fi, s'ajunten, evidentment, és l'iris perfecte, però... amb aquesta noia fina per un accident tràgic, i a partir d'aquí la investigació d'ell, dels ulls, la comença fins i tot, o sigui, de fet, les primeres petges d'ell és amb cucs que no tenen cap tipus d'òrgan de percepció ni de llum ni molt menys d'imatge, perquè està convençut que fins i tot aquests animals amb determinats tractaments poden acabar veient. És tot una mena d'embolic inicial en aquesta línia i tu em diràs... Molt postmodern. I això on ens porta, em diràs tu. Efectivament, fins a aquest moment de la pel·lícula jo també em feia la mateixa pregunta. El tema és que, per un seguit de... Seria molt complicat narrar tot fil per randa i, a més, d'alguna manera culparien d'espòilers, d'aquesta gent que una mica fa... explica... xafa la guitarra, que es diu en català. Bé, la qüestió està que... La pel·lícula evoluciona de tal manera que ell creu reconèixer la seva amada que ha mort a través dels ulls... D'un cuc d'aquests? No, no. A través dels ulls d'una nena de 8-9 anys de l'Índia. És a dir, la investigació li porta amb el banc d'ulls i una cosa d'aquestes complicadíssima, li porta fins a l'Índia i és com si acabés reconeixent tot i que la pel·lícula no ho apunta d'una manera directa, apunta, doncs, que aquella nena és com la reencarnació. Per tant, és evident que la pel·lícula parla també de reencarnació. T'ho imagina't partint dels cucs on anem a parar. Va, va. És una pel·lícula de vertigen en aquesta línia, i la proposta, evidentment, al capdavall, quan acabes veient la pel·lícula, és de tal nivell que no tens més mai que dir, home, que com a mínim realment és una pel·lícula curiosa i és una pel·lícula que fa rumiar, no? L'altra cosa és que tu em passes, que tu creguis, és veritat que de per mig hi ha una altra història d'amor en el sentit que la Britt Marling, que és una becària que passa a ajudar-lo amb ell en el laboratori amb això dels cucs, s'enamora d'ell? Està molt ben narrat perquè no s'explica en cap moment, és tot a través de mirades i aquest enamorament es pren el seu tempo. Vull dir que des d'aquest punt de vista hauríem de dir que això, xapó, perquè narrar això cinematogràficament, que és com s'ha de fer, és a dir, en realitat el bon cinema, com de fer la bona literatura, ha de ser més aviat expositiva que no explicativa, no m'expliquis, exposa'm, mostra'm, deixa que jo acabi deduint les coses, no? La pel·lícula té aquest valor, en aquesta línia, i el que passa és que això acaba convertint-se en aquesta cosa una mica nyonyeta, no?, de sentimentaloida, que té un punt, en què Hill, de fet, en Another Earth, és tres quarts del mateix, hi ha una història de redempció per part d'una noia que ha agafat un complex de culpabilitat per culpa d'ella, ha mort diversos integrants d'una família, I el que hi ha és aquesta mena de cosa sentimentaloida, de feeling una mica sensible, que aquesta potser seria la part, jo crec, una mica negativa de l'estil del Mike Cahill, quan en realitat està parlant de coses que, home, grosso modo, i si no ens posem en plan pureta, doncs, tenen el seu què, no? Perquè això de barrejar, de convertir la ciència gairebé en un mecanisme humà per ressentir i arribar a cotes superiors que no són precisament les científiques, sinó que són d'àmbit místic, d'àmbit molt més inabastable, doncs home, té el seu mèrit. Molt bé, molt bé. I el tema que no hagis vist, em sembla que no l'has vist, potser sí, la pel·lícula d'Interestelar, perquè em sona una mica també en aquest camí, eh? Interestelar. Interestelar, evidentment, va per aquí. Jo tinc un dubte d'aquests meus tontos, és que no em coneixen, Ignasi, sinó ja sabràs que tant en tant dic coses que, bueno, són relativament absurdes. Però en aquest cas és un dubte que tinc des de fa setmanes, des que aquesta pel·lícula es va passar a Sitges, de fet va guanyar el premi a la millor pel·lícula Sitges, vull dir que deu tenir el seu mèrit dintre de, com tu mateix dius, dintre del que és la ciència-ficció i les pel·lícules dintre del general fantàstic. Doncs per què té al començament, en el títol original, un Ai, Origins, o una I, o un... És que no sé si és un palet. Et sona, això? Perquè d'on ve? Una I, Origins, Origins. És a dir, no acabo de saber si té... L'Ai aquest... Ai, és que no sé si és una Ai de jo, que seria el pronom... O què? Sí, és que posa una I. Ja fa temps que li estic donant, no se m'ha corregut mirar-ho, Sens dubte, Ai és jo. Sí, però llavors jo, origins... Jo origino. Bé, no sé, ja dic que jo plantejo coses d'aquestes que queden aquí obertes. No, no, és una pregunta. No sé, no sé. Bueno, no és una pregunta, no sé si és bona o no, però... El que passa és que, com que tota la pel·lícula acaba donant, és a dir, amb el desenllasque, realment té el seu punt fort i és molt emotiu, evidentment connecta amb aquesta mena de discurs místic de gaire superior, no m'estranyaria que poguéssim interpretar com el fet que cadascú de nosaltres som part d'una mena de... com a esperits, està claríssim, no com a ens físics, som part d'aquesta mena d'univers. El que passa és que, esclar, si no n'he vingut, hem trobat on podries dir, no?, òbviament, no?, però tampoc la pel·lícula, evidentment, això tampoc t'ho clareix. No, però estaria dintre, en qualsevol cas, d'aquest tipus de pel·lícules, no sé, m'està fent pensar això, aquella pel·lícula que va guanyar el Festival de Cants fa uns tres anys, produïda pel Lluís Minyarro, pel productor d'Edissa Eta, que era aquella de l'Uncle Boomy, que recorda les seves vides passades, pel que entenc d'un estil i d'una textura completament diferent, però que també venia a ser una història d'aquest caire mig místic, on una persona anava recordant diferents vides, però on havia passat, també hi havia el fet de la reencarnació, d'una manera també més o menys metacientífica, vull dir que sembla que hi hagi també una tendència dintre del que és la ciència-ficció de... Potser això que estàs dient tu, que també ho has dit al començament del teu comentari, ens fa entrar directament també en el que és el postmodernisme, no? Perquè és aquesta barreja, aquest eclecticisme de gèneres, d'idees, que va més enllà del que s'havia fet fins a aquest moment, però bueno, això ja ho parlarem més endavant, però... Aquí en el programa, quan tenim un tema, li anem a donar molta durant tot el programa. I al final de vegades surt abans de temps i tot. I bueno, ja veus, són característiques de sense condicions. Ja està, ja hem fet la referència a l'Ankel Bomi. Tot i que en un exercici de sinceritat suprema, haig de dir que la pel·lícula de Mignarro a mi em va portar cap als braços de Morfeu. Bueno, el cinema també pot tenir aquestes característiques. A mi em va deixar molt intrigat la pel·lícula, molt intrigat. I a més a més, el Lluís Minyarro té una característica i és que qualsevol pel·lícula que vegis produir per ell, per molt diferent que sigui, sembla, o te n'adones ja, que està produïda per ell. Vull dir, És una cosa molt peculiar. És veritablement... Té una característica com a productor que quan ha fet pel·lícules com a director també les ha portat al seu cinema. A mi em sembla molt interessant. Però no sé si es podria considerar postmodernista al seu cinema o un altre... o vanguardista. Potser ja no seria... No, no el veuria com a postmodernista. Seria un tipus de cinema... Home, de fet, sense anar més lluny, un altre que és espectacular visualment, com el Peter Greenaway. Peter Greenaway ha arribat a dir, literalment, que a ell narrar històries li importa un raba. És a dir, no estem parlant de cinema narratiu. És una altra història. Peter Greenaway sí que seria postmodern, pregunto. Greenaway? Sí. No, Greenaway... Tampoc, oi? És ell. Aquí teníem a Xesco Ramos, que aquest diumenge... No, no, però en Grinaway, evidentment, té elements molt postmodels. I, a més a més, un de molt desagradable... Jo no estic a favor de la postmodernitat. Per mi la postmodernitat, després en parlem, però és la conseqüència, evidentment, d'una civilització que s'està anant a fer punyetes. De la decadència. I, per tant, la postmodernitat, a part d'eclèctic, com tu dius, que és veritat, que agafa aquí, d'allà i de més enllà... Té implícit, moltes vegades, un discurs i un missatge negatiu, pessimista, però a nivells francament esgarrifosos. Estic pensant en una pel·lícula com Sucker Punch, que passa per ser una pel·lícula per teenagers, no?, i realment, si analitzem en profunditat el que ja s'està narrant, és horrorós. És una història d'autèntic terror. Tu consideres que el postmodernisme expressa la decadència d'aquesta societat? No hi ha dubte d'aquest tipus. Tela, eh, Joan? Tela el que estem preparant per després, eh? Jo crec que els oients estan ja que no poden fer zàpid. Estan pendents de què passarà després. Que no sé si a la ràdio es pot fer zàpid o no, però no poden fer zàpid, eh? No poden. Bé, jo com que us he dit que ens han passat una pel·lícula a les prestrenes que l'estrena aquest divendres, que es diu Trash, la Drones d'Esperanza, us en faig cinc èndits perquè tampoc la pel·lícula es cadongui per més. És una pel·lícula de Stephen Daldry que sí que tenia alguna cosa interessant. Jo recordo Billy Elliot, Les Hores, i sobretot a mi personalment el lector em va agradar molt, no sé si la recordeu o l'heu vista, que és una pel·lícula que va amb la Kate, com es diu aquella, l'anglesa... Kate Blanche? No, la Kate Blanche, l'altra, la... Ai... Quina pel·lícula? El lector, que és aquella que és una noia... Ah, la lectora de... No la francesa, no la francesa. Ah, val, sí, d'acord. Amb la Kate Winsley. Exacte. La Kate Winsley, que representa que és una noia nazi, o és una noia que viu a Alemanya i que troba pel carrer amb un nano jove, molt adolescent, se l'emporta a casa seva perquè s'ha desmallat, el comença a ajudar, a cuidar i s'ha traigut una relació... eròtica sexual i al mateix temps lectora perquè ella li comença a llegir llibres en aquest xicot i ell perd el contacte amb aquesta noia i molts anys més tard ella s'ha fet abogat i se la troba en un judici que ella és acusada per nazi aleshores em va semblar que aquella pel·lícula era molt rodona em va semblar que era una pel·lícula interessant i ara aquest, l'Stiffen Dryden, mateix director de Billy Elliot, de les hores i del lector amb un altre guionista que és el Richard Curtis que és un director segurament que ha tingut fama per algunes pel·lícules com Quatre Boles i Un Funeral perquè ha escrit tota la majoria dels guions de Mr. Bern Notting Hill que és segurament la pel·lícula que a mi em sembla la més destacada d'ell com a guionista i és un senyor que a més ha treballat en moltes sèries de televisió Va passar a la direcció, aquest del Richard Curtis, i va fer una, per mi la millor, que és la primera que ha fet, que és l'Actuali, no sé si la coneixeu o la recordeu. Després ha fet Ràdio Encoberta, que per mi era més fluixa, i l'última que ha fet, a més ha fet 3 pel·lícules, és una qüestió de temps. Aquest és el guionista. Ell és el guionista, però que després de ser guionista ha fet tres pel·lícules com a director. És important destacar els guionistes, que tu sempre ho fas, perquè són la base del relat i de la línia narrativa. L'èxit que tingui la pel·lícula bàsicament depèn de la història. És a dir, si no tens una bona història, però més bon director que siguis, és impossible fer una bona pel·lícula. Aleshores, s'ha de dir, d'entrada, a mi em va sorprendre molt la pel·lícula perquè, en el fons, te'n dones compte qualsevol persona ràpidament que és una còpia de l'Slamlock milionera, que no era d'ell, era un altre director, però que va ser una pel·lícula molt exitosa, també anglesa i molt exitosa en el seu moment. Ja sabeu que anava de nanos que estaven a l'Índia i eren seguits i tal. Aquí passa el mateix, és la mateixa història, és simplement que han traslladat la història al Brasil i són tres nanos que els hi passen això de coses al Brasil, El que passa és que, si bé és veritat que té un començament interessant, perquè hi ha dues accions paral·leles al començament de la pel·lícula, un home és perseguit per la policia i aquest home, veiem com és massacrat, és matat per la mateixa policia, I aquest xicot, aquest home, abans de morir, tira una cartera a les escombraries, aquestes escombraries recollides pel servei, diríem, del Brasil, d'allà de la ciutat aquesta brasilera, i un nano d'aquests pobres, miserable, que viu en faveles, que viu en barraques, etcètera, etcètera, se la troba aquesta cartera. I, bueno, resulta que això crea un cert interès, però a partir d'això, tot el que ve a continuació, honestament, per mi està mal resolt, mal agafat. Sembla mentida que un guionista que n'ha fet tantes coses com aquesta i algunes d'elles bastant maques com era, què sé jo, Love Actually, doncs és un guió poc treballat, amb molts forats, doncs que és lenta, es fa avorrida i, per tant, és totalment previsible el que passa. Llavors, tot això fa que no sigui una pel·lícula recomanable, però com que passa que les trenen aquest divendres, doncs bueno, calia dir Trash, Ladrones d'Esperanza, perquè clar, representa quan troben aquesta cartera, comencen a desenvolupar el que hi ha dintre d'aquesta cartera, que ho deixo així penjat, perquè hi ha moltes possibilitats, hi ha moltes branques que depenen d'això, però clar, no estan ben lligades, no estan justificades. És que el salt de les pel·lícules que parlaves, que són més aviat pel·lícules romàntiques, podríem dir, no?, sempre amb una característica que les diferencia, no?, del cinema de comèdia romàntica tradicional, també donant un salt, no?, que jo ja dic que no l'he vist tota, però sí que em sona molt i n'he sentit a parlar, donar aquest salt a un cinema, doncs, potser també, ja no romàntic, sinó social, potser amb un temps de thriller, clar, això, l'astre que, en el fons, comporta el fet que existeixi una pel·lícula tan gran i tan bona com Ciutat de Déu, que suposo que és una referència absoluta allà al Brasil, i per intentar fer una cosa similar, doncs clar, tothom veu d'allà la combinació amb Islando Milionaire i Ciudad de Dios, bueno, estan parlant de històries similars. I ara estava pensant, al voltant d'això, que quina llàstima que el Brasil, perquè quan es va... estrenar Ciutat de Déu, Ciutat de Dios, es va dir que aquella pel·lícula era com una llavor per començar a fer un cinema de recuperació nacional, no sé si ho recordeu, perquè estava el Lula llavors allà a l'estat, com a cap de l'estat, com a president, no sé ara mateix si continua estant o no, la veritat és que no estic massa al cas. Ja la dona, és igual. D'acord. Doncs el director, el Meirelles, de fet, de seguida va marxar allà cap a Hollywood. Llavors, ell que va ser l'iniciador d'això i que, veritablement, era un reflex, aquella pel·lícula, del que s'havia de fer al Brasil per tirar cap endavant i, fins i tot, coordinat completament amb els poders fàctics, amb els poders polítics, doncs va quedar, jo diria, com a mínim, portes en fora. És a dir, que ens hagi arribat, doncs ha arribat res més. I ara, quan has parlat d'això, m'ha vingut a la memòria. El fet que, de vegades, queden les línies tallades completament. La pel·lícula mateixa de The London Millionaire, de Danny Boyle, també és que podria inaugurar un gènere en si mateixa, perquè és l'expressió d'un tipus de vida, també molt similar a Ciutad de Dios, també amb un to similar, les pel·lícules, en quant a reflectir aquesta duresa, amb un gènere... dur mig de thriller, que no et deixa indiferent en cap moment, que l'espectador està pendent però que no estalvia ni res ni una mica del que és això, la duresa a peu de carrer, tant de Brasil, de les faveles com d'allà dels slums, de les ciutats pobres, dels barris pobres. que, de fet, jo recomanaria, si teniu ganes, diria que està ja penjada per aquí, per YouTube, si no, doncs la busqueu en algun festival, un curtmetratge que es va fer anys més tard, que van fer uns nois d'aquí de Cornellà, que es diu L'Alfombra Roja, amb la protagonista de l'Andon Millionaire, ja una miqueta més gran, amb dos o tres més anys, amb aquella nena petita, tan maca que surt a la pel·lícula, que es va fer veient on vivia aquella noia, perquè en principi se li va prometre de tot, que aniria a viure a Estats Units i tal, però ella en realitat va tornar ja. Doncs l'estat de com viuen al barri, on viuen aquestes persones, és una cosa completament dolça, increïble, perquè la noia és preciosa, et parla amb un entusiasme del seu barri, un barri que el veus... completament, no ja decadent, com deies ara tu, Ignasi, el veus fet per una porqueria, vull dir, escombraries per tot arreu, rates, per l'aigua, i aquella noia està supercontenta de viure allà, i diu que faci el que faci la seva vida, tornarà, ajudarà la gent que està allà, és una petita meravella, aquesta alfombra roja, busqueu-la, és un curtmetratge, ja dic, d'uns nois d'aquí de Cornellà, I val moltíssim la pena, eh? Posa la pell de gallina i també t'informa molt de com són els grafons. Aquest ambient sí que està amb aquesta detrás. L'ambient mateix que dius de rates, de pobresa, de barraques, això està molt ben plasmat. El que passa és que la història en si no s'aguanta. és a dir, hi ha un salt molt important entre Slam Locked Millionaire, Slam Locked Millionaire i aquesta, és a dir, aquella, penso que una pel·lícula estarà més aconseguida una cosa que una altra, però una pel·lícula funcionava bé i estava justificat i tot t'ho creies, en canvi aquí, en el fons, no t'acabes de creure res, llavors, no són comparables, penso que no són comparables. Mentre veníem nosaltres ara cap a l'estudi, havíem començat a parlar d'una pel·lícula curiosa, que està en aquest moment a la cartellera, i és una pel·lícula que jo diria que té molt de prestigi. És a dir, va passar pel Festival de Sant Sebastià, la crítica el va deixar molt bé, després va arribant aquí, i jo la vaig veure aquest cap de setmana, i el Ignasi també l'ha vista, que és una pel·lícula argentina que es diu Relator Salvajes. Mentre veníem, dèiem coses i llavors, no sé, gairebé preferiria que potser primer l'Ignasi expliqués què li havia semblat a ell i després us explico la impressió que jo n'he tingut. no diré el que tu m'has dit que és un element força interessant a causa de la teva experiència argentina i tal vist des d'aquí evidentment com el seu títol indica són històries, em sembla que són 5 6 històries molt bèsties o amb una certa proporció a ulls nostres desaforat és a dir, exagerat són situacions límit salvajes Salvatges, però jo crec que el títol té... Evidentment és una impressió meva, no? Jo no sé si es diu Relatos Salvajes tant pel fet que les històries siguin bèsties que ho són com pel fet que és que el propi sistema és el bèstia, no? És el que propicia les situacions bèsties, per dir-ho d'alguna manera. No sé, vull dir, jo crec que l'enteniment argentí probablement té alguna cosa a veure amb això. Bueno, dit això, evidentment, amb excepció de l'última, que jo no sé si estaré d'acord, el conte de la boda a mi em va semblar una mica absurd, és a dir, perquè no porta enlloc, és a dir, hi ha com tota una mena de rebel·lia de la núvia ja imperson, no?, perquè s'entera en el propi banquet que el seu marit, el recent marit, doncs ha tingut una aventura amb una de les convidades, I, evidentment, això, probablement aquí ho haguéssim dissimulat molt, no?, o sigui, la pròpia núvia ho hauria dissimulat, però ja no, les coses comencen a agafar. Però, clar, així com les altres sí que tenen una moralina, no?, per dir-ho d'alguna manera, aquesta, doncs, en qüestió es dilueix en el no-res, es dilueix en un absurd final, no?, Però a banda d'això, evidentment, les altres quatre narren situacions certament punyents i on la paradoxa jo crec que és el que mana, perquè totes acaben d'alguna manera com no t'esperes que acabin. Perdó, si anaves a dir... No, no, no. Jo anava a dir que una cosa que has dit que penso que tens veritat, que jo potser això no ho havia pensat tant, és que en realitat també hi ha una crítica, diríem, del sistema, en el sentit que quan el Darín que fa, el diríem, l'episodi, que dels 4 o 5 o 6 aventures que hi ha, l'episodi d'ell que representa que és un senyor que és enginyer... És un dinamitador, no? És un dinamitador, sí, un dinamitador professional... no dinamitzador dinamitzador ensorra edificis ensorra edificis que molesta només de mirat i ell és l'esperc que posa els explosius perquè l'edifici s'ensorri això és com comença aquesta mena de conte del 7 o 8, 6 contes i resulta que després t'en dones compte com a ell li roben o li fan una multa que és injusta del seu cotxe, com la cosa es va complicar, i realment en aquest sentit sí que diria que és una crítica ara del sistema. És una situació kafkiana, eh? Perquè l'individu, com amb el Castillo d'en Kafka, es troba en una situació que no pot fer res. És a dir, des de dalt ho decideixen tot, hi ha un joc muntat que fa que tu quedis absolutament indefens i no tinguis més remit que pagar la multa, no hi ha manera de recórrer... Encara que fos injust, ell intenta argumentar, diu, no, passeu-me l'AMU, qui és el que mana en aquesta oficina, que li explicaré el que ha passat, i no hi ha manera, o sigui, el talla en peu d'arreu, i si vol agafar el cotxe ha de pagar, i si no paga, doncs no té cotxe. Llavors, bueno... La cosa es va complicant de tal manera que, bueno, no explicarem com acaba, perquè segurament la gràcia està amb com acaba. Jo el que li deia a ell és que, clar, tu jo saps, Francesc, que jo vaig estar dos mesos a Buenos Aires, vivint-hi, que vaig anar allà sense prejudicis, i per ser un és, i vaig tornar en prejudici. Per què? Doncs perquè vaig arribar a la conclusió que aquella societat és molt diferent de la nostra. Jo quan veia la pel·lícula, que la gent reia i s'ho passava més o menys bé, etcètera, a mi també em va fer gràcia en alguns moments, però el que més em xocava o més em ressaltava és que jo pensava, és una pel·lícula molt argentina, és una pel·lícula que pot passar... allà, però que aquí no passaria els incidents que hi ha que són molts, hi ha un que és un tio que està molt bé que va amb el seu cotxe per la carretera es troba en un altre cotxe i comencen a picar-se entre ells i acaba això, bueno, no et pots imaginar com acaba, no ho explico perquè em penso que és interessant de veure Bueno, això penso que aquí, en concret a Catalunya, jo crec que això no passaria. Jo, com que aquesta pel·lícula me la va recomanar una noia peruana que vaig estar xerrant amb ella la setmana passada, em va dir, ves-la a veure que t'agradarà, és una pel·lícula interessant i tal. Aquest matí aquesta noia l'he vista i li he dit, escolta, he vist la pel·lícula aquella que em vas recomanar. I li vaig dir, escolta, saps que he arribat a la conclusió? Que aquesta pel·lícula és molt argentina. Dic, aquí la gent no funciona d'aquesta manera, no faria aquestes coses, ho veiem exagerat. Has dit que a Catalunya no, però potser has deixat implícit que a la resta de l'estat espanyol potser sí que podria passar. No ho tinc clar, Francesc, t'ho dic sincerament, no ho tinc clar. És a dir, no sé si a l'estat d'Espanya això passaria el mateix o no, no ho sé. Si em permets per això un incís, sense treure't la raó en absolut, per exemple, el de la multa, el d'enginyer dinamitador d'edificis, que tu aparquis en un lloc en què estiguis convençut perfectament que es pot aparcar, perquè no veus senyal de prohibir d'aparcar per enlloc, i després et trobis la multa... És a dir, que el senyal havia quedat desdibuixat, és a dir, d'alguna manera poc visible o... Això sí que és possible, eh? No, no, això sí. No, no, jo el que dic és com es va muntant la cosa i al final el que ell acaba fent... I sobretot una... Clar, és que et veig obligat a explicar el final final, però potser no l'expliqui. Però jo penso que el final final aquí seria... És a dir, en el fons arribes inclús a pensar, si analitzes una mica fredament aquest conte, aquests sis contes, aquest en concret... arribes a pensar que potser ell es defensa en el fons jugar brut perquè en el fons ell jugant brut arriba a aconseguir una cosa que no t'espera quan es presenta al final de tot apareixen unes persones que el van a veure on ell està és evident que allò és una victòria en certa mesura per ell i això penso que aquí no entra en la dinàmica Quan li comentava tot això que deia això, jo penso que aquí no seria barsemblant, aquesta noia peruana m'ha dit, però allà ho seria, perquè jo un incident com aquest que t'estic explicant els he viscut. I per tant, jo crec que jo, quan veia la pel·lícula, no estava veient una ficció, estava veient una realitat, el que passa és que és una realitat diferent d'aquí. Jo, que aquesta noia fa potser 15 o 20 anys que ara viu a Catalunya, viu a Barcelona, em va dir, aquí això no passa, això no passaria, però allà passa. I per tant, clar, llavors m'ha confirmat en alguna mesura la impressió que jo havia tingut, que és que dic, és una pel·lícula molt argentina i en canvi aquí segurament la lectura seria una altra. No sé si coneixeu una pel·lícula clàssica argentina, però no molt antiga, sinó clàssica en el sentit que és una d'aquelles pel·lícules que es veu que a l'Argentina la coneix tothom, igual que aquí, per exemple, Mujeres al bord d'un ataque de nervios, seria una mica l'equivalent en quant a fama. allà, que és Esperando la carroza. És una pel·lícula de l'any 85. Molt bona, per cert, no? Una comèdia bàrbara, també, bèstia, salvatge, i que jo estava pensant en el que tu deies perquè si que s'assembla molt a les comèdies dels anys 60, a les comèdies també una mica bàrbares dels nostres estimats del Berlanga potser sí que el que tu has dit moltes vegades es pot parlar també respecte a aquesta història d'Esperando la Carroza i aquesta altra història de Relato Salvaje a mi Esperando la Carroza et confesso que em va agradar molt el que vull dir és que potser sí que hi ha com unes dècades de desfasament potser això hi és ara que penso el Verdugo podria ser un Relato Salvaje Mira, mira, l'Ignasi està fent una feina que a mi m'agrada molt fer, que és buscar elements per mirar que efectivament sí que hi ha coincidències. No, com que s'esmenten parlant i tal, i dic, home, però mira, el verdura podria ser un relat de sol. Jo us recomano, hi he parlat moltes vegades, i ara torno a fer una petita referència, la pel·lícula que jo he vist d'aquest director, el Damián Sifrón, una pel·lícula que es diu Tiempo de Valientes, que a mi em va resultar exquisita, també amb un component de comèdia, també molt destacat, però una barreja de thriller, de psicoanàlisi, com que ja ho tenen tant assumit, la història d'un psicoanalista que després també d'un accident de tràfic, sempre hi ha alguna cosa relacionada amb els cotxes, i això és condenat... Curiosament, una certa relació amb el que dèieu, a realitzar treballs comunitaris, relacionats amb la seva professió de psicoanalista. I a partir d'aquí, no us podeu imaginar, la trama es torna surrealista, boja, hi ha moments en què el protagonista, que és el Diego Peretti, que em sembla que també surt el relator salvaje, doncs està allà mig despullat en una balconada, mirant que haver de salvar la vida o d'amagar-se d'uns altres, vull dir, una història, a més a més, també dura, vull dir, de mafiosos entremig, és un director... que agafa els gèneres més o menys establerts de la màfia i els barreja amb les seves històries, amb les històries de Buenos Aires i d'Argentina, i fa una combinació atraient. Jo penso que, a més a més, amb un component comercial interessant, que es deixa veure molt bé, sobretot aquí, a l'estat espanyol o a Catalunya, i que, com a mínim, permet exportar un tipus una mica diferent de cinema que l'argentí, que moltes vegades té aquest component... que està bé, que està bé, no?, de tantes pel·lícules que hem vist, no?, de l'Hijo de la Nòvia i companyia, del senyor Campanella, però que jo diria que aquest director, el Cifron, fa com un salt, un salt, no es preocupa tant pel cinema social, tot i que també apareixen, no?, tot el que estàveu dient, no?, la preocupació de per com està tot muntat, però és diferent, vull dir, és un cinema més de gènere, més... En aquest sentit, el primer episodi, que és el de l'avió, a mi em sembla magistral. No sé si considerar que és el millor de tots, eh? Perquè com el resultat final, i sense fer d'espoiler i explicar com acabaria molt menys, és com tot el sistema... és capaç d'embogir una persona fins a intentar perpetrar el que intenta és tremendo jo diria que la clau una mica de les històries és la venjança totes les històries estan protagonitzades per un determinat desig de venjança i aleshores què passa? que jo justament és aquest sentiment de venjança un senyor m'ofent i jo em veig obligat a ofendre el més amb ell perquè m'ho ofès jo penso que hi ha un component cultural, és a dir, que penso que aquí una venjança no té la potència que té allà, és a dir, la gent és més calmada, més tranquil·la, i una ofensa no et provoca necessàriament un atac amb l'altra. Ara jo faré també d'advocat del diable, ens ho guardem, potser menys, però després quan ho traiem, vigila. potser no som tan explosius tan immediats dir, ei, m'ha fet això Código de Hamurabi no vol dir que siguin immediats perquè alguna de les històries és un senyor que s'ha recalculat d'una manera que ho ha estat treballant dos anys fins que ha aconseguit la venjats és a dir, no és una cosa d'explosió no, no, és una cosa d'anar-hi fent és a dir, pensant, jo, tu la pagaràs és a dir, que els argentins serien els coreans sud-americans, no? te'n recordes que El Joan Seguens deia que a Corea semblava que el tema de la venjança estava com molt establert. És veritat, és veritat. Old Boy, per exemple, i totes les trícules del Parc Xambuc, doncs podríem fer aquesta equiparació. Però això pot ser per influència americana, eh? Perquè pensem que hi ha una tradició de Wainsters que el tema és la venjança. És veritat, és veritat, és veritat. És molt americà, la venjança, també. També, sí, sí, és cert, és cert. Per tant, pot haver-hi diverses raons, diversos motius i tal. No... Bueno, jo penso que és ja... Dóna per veure-la. És a dir, és una pel·lícula que penso que... Jo també tinc la sensació, és una sensació molt subjectiva meva, eh? Que crec que en van parlar tan bé que jo anava molt predisposat a veure una pel·lícula molt bona. I llavors m'he trobat que és una pel·lícula que està bé, però jo no crec que sigui tan bona. És a dir, llavors, clar, quan també analisses més i tal, i no sé si la gent en general l'ha trobat tan bona, saps? O sigui, la crítica i alguns gurus ens han dit que era boníssima, no? Perquè va passar per Sant Sebastià, tothom la va deixar pels núvols... però jo no sé si es mereix tant. Ara, no està malament, comparat amb altres coses, és una pel·lícula que podíem posar-hi uns sis i mig, uns set, perfectament. Mira, mira, com li surt la vena de professor, posant notes ja, un B alt. La pregunta és obligada, tot i que potser una mica recurrent ja en el programa i fins i tot absurda, però ens pot donar pas a entrar en el tema d'avui. La pel·lícula aquesta, la de Rato Salvaje, es pot considerar una pel·lícula postmoderna? Per descartar-ho o per... Jo penso que no. Per entrar ja en el tema d'una manera o d'una altra. No, no, són relats que tenen el missatge ben clar, que això és una característica que la postmodernitat no sempre és així, ni molt menys, i són lineals, que és una de les característiques del cinema modern, no postmodern, precisament no. No, no ho és. És més, jo m'atreviria a dir que el cinema argentí en línies generals, i sortosament, és de les poques reserves espirituals d'Occident, en el sentit que no han caigut en línies generals, en la trampa... d'aquest cinema, d'aquest discurs, d'aprendre el discurs estètic i artístic de la postmodernitat, que a mi em sembla molt preocupant, la veritat, i a més a més s'ha instal·lat, vull dir, no hi ha solució. Comença quan vulguis a desenvolupar això. Durant un temps, perdran l'incís així, la relació aquesta entre cinema argentí i postmodernitat. no sé si heu vist, tampoc, és que durant un temps vaig veure a molt cinema argentí, no sé, m'intrigava i va donar la casualitat que feien molts cicles, no sé, no me'n recordo on, si a la filmoteca o van venir moltes pel·lícules, i vaig veure una que, no sé si Ignasi l'ha vist o no, que es diu El viento se lleva lo que. Sí, fa temps. Que no sé, aquesta sí que seria poc lineal, bueno, la definició de no linealitat, per excel·lència, no?, perquè és una història que agafa un poble del final de la Patagònia, on arriben les pel·lícules que s'estrenen, Alejandro Gresti, em sembla. Em sembla que sí. Alejandro Gresti, sí, sí, senyor. Fa molt de temps. Fa temps, fa temps. Però arriben les pel·lícules que s'estrenen a l'Argentina, arriben al final de tot en aquell poble. Clar, arriben ja, quan eren pel·lícules no com ara, de 35 mil·límetres, que s'anaven espatllat, llavors anaven retallant, col·locat-les, quan arribaven allà, arribaven absolutament desmuntades. Vull dir, amb un ordre completament diferent. I el més bo de tot és que la gent que vivia en aquell poble s'havia fet un estil de vida basant-se amb aquelles pel·lícules, amb la qual cosa... La sensació d'irrealitat, de surrealisme, que es bio en aquell poble, que tu ho veus com a espectador, és com molt al·lucinant. Vull dir, perquè tot està capgirat, tot, de vegades, fins i tot, una miqueta... Això sí que seria postmodern. Això sí que seria en memento, fins i tot. Però jo m'atreviria... A veure, tots sabem que els anys 60 són els anys dels nous cinemes. D'alguna manera intenten trencar amb una certa manera clàssica de fer cinema, no? El nou cinema alemany... La Nouvelle Vague i no pararíem. Fins de cinema. I el propi neorealisme italià, evidentment tot això són maneres d'assajar, maneres diferents de narrar que no el que venia imposat per Hollywood principalment. Evidentment, tots sabem que als anys 60 hi ha un tipus de cinema fragmentat, i que fins i tot, ara estic pensant en una pel·lícula barcelonina, però dirigida per un valencià en Vicent Terat, el Fata Morgana, no la Teresa Gimpera. És una pel·lícula que també et diverteix moltíssim. Però, clar, allò no ho podem... És una pel·lícula que, evidentment, juga... amb elements de caire cafquià, amb elements d'absurd, i tot plegat és un pot i pot i és un producte ben curiós. Però jo ho consideraria experimental, això sí. Ara, postmodern, no, de cap de les maneres, perquè tampoc hi ha determinades intencions implícites que sí té la postmodernitat. en el cinema i com a cultura, com a manera d'entendre-ho. Com ho fem? Perquè l'Oient i nosaltres mateixos, el Joan i jo, que t'estem escoltant així atentament, captem o copsem així amb poques paraules i després ja puguem parlar d'exemple. Llavors, què és la postmodernitat en general i en el cinema? Perdona, és que se m'havia anat al fil. Això t'ho comento pel fet que el que sí que encara ara el cinema argentí, determinats autors del cinema argentí, em donen la impressió que estan ancorats, és justament en aquests anys 60. És a dir, d'aquí que la pel·lícula aquesta d'Agresti tingui aquestes coses que poden ser com molt de seixanteres, vull dir, molt d'assaig, de prova, que és diferent. Això continua sent cinema modern. La postmodernitat... O sigui, primer de tot hauríem de dir què és la postmodernitat, perquè la postmodernitat és un pensament negatiu. Fruit, i ara ho podem veure ja molt clar, probablement als anys 80, quan es començava a manifestar, i tu als anys 80 tothom parlava de la cosa postmoderna des del punt de vista artístic, però la postmodernitat, com el seu nom pot anar suggerint, és la negació de la modernitat, i jo crec que ve produïda clarament per dos factors. Un factor, clarament, és la revolució tecnològica, que això potser en els anys 80 no quedava tan clar, en el sentit que això ho podem afirmar ara, el cinema ja no és el mateix, perquè és digital. I, per tant, la postmodernitat, des d'aquest punt de vista, té un component de trencar amb el motllo, amb la manera de fer lineal i total. És a dir, una altra de les característiques de la postmodernitat és el que s'ha dit la metanarrativa, que és la negació de la metanarrativa. La metanarrativa és moderna, és a dir, la metanarrativa és l'intent d'explicar les coses amb totalitat. És a dir, la modernitat justament es caracteritza per pretendre donar explicació al món. És a dir, i per tant és agafar el discurs de la filosofia, una mica com fa el Cajill de Borígen, és el discurs de la ciència, el discurs de la història, el discurs de la literatura, el discurs de la... La cosa multidisciplinar per intentar aconseguir una visió plena del món. És a dir, la modernitat es pregunta en què estem i... I què és el nostre entorn? Què som nosaltres? La postmodernitat comença ja per negar això. És a dir, va en contra de la metanarrativa. Es parla de narrativa per embolicar la troca, però narrativa vol dir, evidentment, el discurs de les diverses disciplines. És a dir, és la negació d'això. I en canvi juga a altres coses, juga a altres trampes, no? Té una visió, és a dir, el discurs de la postmodernitat moltes vegades és negatiu, ens està dient no intentis veure la globalitat de les coses, conforma't amb només un fragment perquè és a lo màxim que pots aspirar. Això és el que, compte, perquè això és el que ens està dient la postmodernitat, és a dir, no intentis comprendre-ho tot, Per tant, compte perquè sembla més aviat un missatge reaccionari, no? És a dir, conforme't amb el que tens, ja gairebé que ens queda dir, no? O sigui que des d'aquest punt de vista realment és molt preocupant. Això com a pensament. I aleshores, des del punt de vista de l'art i particularment del cinema o de la narratologia, No fa més que agafar justament aquests principis. És a dir, Sucker Punch seria l'exemple perfecte. Per un cantó és una barreja de gèneres i d'estils i de suports, perquè de fet hi ha moments en Sucker Punch, per exemple, que sembla que estiguis veient un joc d'ordinador. Està concebut gairebé la pel·lícula com si fos les proves que ha de passar una protagonista que són una en la Primera Guerra Mundial, una altra en una mena de pagoda xamponesa... En fi, hi ha diverses històries que són com proves que vas superant, igual que en un joc d'ordinador, que has d'anar superant nivells i superant proves, Tot allò per acabar amb un discurs, per això dic que Sal Carpatge és l'exemple perfecte de la pel·lícula postmoderna, perquè tot això per acabar amb la més absoluta de les negrures. Per tant, de vista que és una noia a la qual l'han posat en un manicomi, que deixa el córrer perquè el manicomi és horrorós ja d'entrada, per l'interès del pedrastre en quedar-se amb la fortuna. I li fan una lobotomia, no? Li claven aquí al front una mena de... per l'ull ocular, li claven un ferro així de gran i sense que ens adverteixi la pel·lícula... De fet, el que estem veient és en una noia que ja està clínicament acabada, finita... És la lluita que ella creu que està tenint dins del manicomi per rebel·lar-se contra la situació de crueltat i injustícia en la qual es troba. Però així s'acaba la pel·lícula. És una lluita del seu món intern. El món extern, ella està allà i a sobre s'ha quedat tonta. Seria una mena de... Si més no, a ulls externs. Per tant... La pel·lícula no pot ser més negra, més pessimista i més nihilista, m'atrevaria a dir, no? És a dir, va a uns nivells brutals. Seria una mena de matrix. Evidentment, tenim... Això, el Sucker Punch és l'exemple perfecte, jo diria, però òbviament... no tot el cinema postmodern és així ni de bon tros. Òbviament hi ha nivells i hi ha escales. El director d'aquesta pel·lícula, que és el Zack Snyder, diguem-ho, perquè és significatiu potser que és el director per situar una mica també els oients de 300, la pel·lícula 300 de Watchmen, vull dir que ja són pel·lícules que tenen una característica peculiar, diferent. Negre. Adonem-nos que la imatge és negativa. El mestre de la postmodernitat és que és una manifestació social i artística fruit del fracàs. O sigui, fruit del fracàs de les utopies. per això el missatge és negatiu conforma't amb el que veus i no vulguis pretendre veure més enllà la qual cosa és molt perillosa tots sabem des del punt de vista si ens ho agafem literalment però desgraciadament és el fruit del fracàs és el fruit del fracàs de l'utopia el fracàs, òbviament després de la segona guerra mundial i amb tots els pensaments de gaire socialista revolucionari i equitatiu l'utopia de fer un món més just més democràtic, perquè podríem parlar també del grau de democràcia que tenim, particularment Espanya i Europa, em sembla que és més aviat minso, i en alguns aspectes gairebé diria que és de maquillatge més que de democràcia autèntica i real, i per tant la postmodernitat sorgeix com a pensament justament com a reacció, com a conseqüència del fracàs de l'utopia, completament. Per tant, la postmodernitat és profundament distòpica. I fixem-nos que moltes pel·lícules, Blade Runner la primera, que cinematogràficament és la pel·lícula que d'alguna manera obre el moviment, per dir-ho així, està narrant una distopia. De fet, a la Terra només estan els pobres, els que no poden pagar-se el viatge per anar-se'n als espais exteriors. Això ja es diu al principi de la pel·lícula. I, per tant, estan subjectes a aquesta radioactivitat. A la pel·lícula no es diu, però s'intueix que hi ha hagut una tercera guerra mundial. La novel·la, que és molt més recomanable que la pel·lícula, m'agradaria dir, queda claríssim, hi ha hagut una tercera guerra mundial i per això la Terra és un hàbitat que no és saludable, no és recomanable d'estar-s'hi, i per tant els rics o viuen, com es veu el cap de la Tirrell, de l'empresa, viu en uns edificis de luxe bastant més amunt d'on està tota la pol·lució, o directament ja marxen Cap a l'espai exterior. Aleshores, clar, jo que soc més aviat partidari, i em sembla que aquí tots som cinèfils de pro, i per tant tots hem mamat d'alguna manera el cinema clàssic, el cinema de Hollywood de tota la vida, i ens agrada que ens expliquin històries i ens les expliquin bé, doncs jo crec que ens hem de sentir una mica decebuts pel tipus de cinema que s'està fent últimament, que a més a més aquesta negrura, aquesta visió negra, aquest pessimisme, ho estan veient absolutament tot. I aleshores el que sí que agafa la postmodernitat és el que se'n diu el recurs de la metaficció. Per tant, això connecta amb una altra característica de la postmodernitat i de la postmodernitat en el cinema, que és l'artificiositat. És a dir, les pel·lícules postmodernes, i tu has dit 300, i em sembla un exemple absolutament paradigmàtic, ja ni es molesta. És a dir, s'ha passat cap al terreny de la hiperrealitat. La postmodernitat utilitza el recurs de la hiperrealitat, que vol dir... barrejar la realitat amb la ficció de tal manera que és difícil esbrinar si és real o és fictici. El món digital, això d'altra banda, ho facilita perfectament. Aleshores, tot això... I, a més a més, mostrar el propi artifici del relat. És a dir... Que no meta narrativa, eh? No ens confonguem, perquè de vegades els termes poden ser confusos. La metaficció és el fet que el propi relat no oculta la tremolla I 300, evidentment, tots tenim clar des del primer fotograma que allò és un TVO. És a dir, evidentment, la Grècia clàssica no és plena de núvols i la batalla de Marató va ser a ple sol, per dir-ho d'alguna manera, amb un sol que espaterrava. I per tant, doncs, aquesta visió del Herges mateix que sembla com un ser absolutament d'un altre món, no? Vull dir, perquè és gegant, no? Vull dir, no té ni els tamans d'un ser humà. És a dir, la pròpia, la postmodernitat evidencia la tremolla, evidencia el fet de ei, t'estic explicant un sopar de duro i a més a més no me n'amago i t'ho mostro, no? Vull dir... Pel·lícules com Popeya són tremendament postmodernes des del punt de vista que la digitalització de tot el que estem veient té un nivell tan alt que per ben feta que estigui aquesta digitalització cap de nosaltres ens podem substreure a la evidència amb la claredat que estàs veient una cosa feta per ordinador i que allò no té res de real. La contraposició seria, jo què sé, la carrera de quàdrigues de Ben Hart, per exemple, que allò són autèntics cavalls, una autèntica quàdriga i uns especialistes, fent veure que són el Chalto Heston i l'altre actor, que no recordo com es diu, i que estan allà. i que hi ha una càmera que quan la quàdriga avança a tot drap, allò és un autèntic travelling com il fu, vull dir, amb grua i a tot drap cap enrere per captar els cavalls allò fora de si i corren com dimonis. La sensació que tenim amb la carrera a quàdrigues de Ben Hart És infinitament superior a veure els vaixells del port de Pompeia entrar a ciutat a dins perquè allò no és autèntic. És hiperreal. És la confusió de la realitat. I jo crec que els que estem acostumats a una manera de fer contundent amb carn i os, això, amb franquesa, jo parlo per mi, evidentment, a mi em costa digerir-ho, sincerament. Prefereixo la carrera de Ben Hart de quanigues... Bé, un milió de vegades que no aquesta visió dels vaixells entrant als carers de Pompeu. El que veig, Ignasi, és que tu estàs equiparant completament i cada vegada que vas explicant una mica més el que per tu és la postmodernitat i els exemples que estàs donant, estàs equiparant tota l'estona el que és la postmodernitat amb el que és el camí cap al que és digital, cap al que és treballar menys amb equips que estiguin a peu de carrer, menys amb el llenguatge cinematogràfic tradicional. Estàs equiparant les dues coses. És així, i d'alguna manera no t'agrada perquè és aquest camí cap a la digitalització i cap al que és, per exemple, Avatar, que seria una mica l'exemple també arquetípic de parlar d'una pel·lícula que ja pràcticament tot és digital, tot és en 3D i tot és tremolla i molt poc és imatge real i és imatge feta a partir del que s'havia fet sempre. Hi ha un teòric de cinema que ara, malauradament, Biloni, ara sincerament no recordo com es diu, però que fa una reflexió molt interessant sobre el gran canvi, a pitjor, que significa fotografiar la realitat vol dir filmar en pel·lícula, és a dir, el fet que físicament nosaltres agafem una pel·lícula, veiem així i veiem la carrera de quàdriques, fotograva, fotograva, no? Allò era físic, la pel·lícula era una cosa física, una cosa que l'estiraves, clar, que la veies, i era una fotografia. La fotografia, clar que es pot trucar, evidentment, i el cinema modern... ha avançat en trucatges visuals tot el que vulguis però malgrat tot hi havia en la fotografia la fotografia transmet un missatge de realisme o sigui, transmet un missatge de cosa real que allò que estàs d'alguna manera veient en pantalla correspon a un determinat grau de realitat tangible Des del moment, diu el teòric aquest, que la imatge de ser una placa química impregnada per llum passa a ser zeros i uns, perquè és el que és, és a dir, la imatge digital no queda impregnada en cap placa fotogràfica. Des del moment en què la imatge real es converteix en zeros i uns, deixa de ser real, deixa de tenir aquesta connotació de realitat. I el gran perill, aquí ve la gran advertència del teòric, és que, evidentment, si la imatge l'hem convertit en zeros i uns, vol dir que podem fer el que ja s'està fent, és a dir, la tècnica de l'hiperrealisme. I què passa amb l'hiperrealisme? El que hem dit abans no permet distingir la realitat de la ficció. Per tant, cada cop més estem anant cap a un món on arribarà un moment que per televisió ens diran que ha passat tal cosa i pot ser perfectament que no hagi passat en absolut, en absolut, sigui una imatge fabricada amb zeros i uns. Per tant, serà molt difícil, compte, perquè el terme és això, hiperrealisme, del que hi ha, per exemple, en Riley Scott, no en va, és el director de Blade Runner, De fet, ja té una certa tendència a fer que les seves pel·lícules tinguin forces elements postmoderns. Ara estic pensant fins i tot en la seva versió de Robin Hood. És a dir, aquesta mena d'imatge amb gran angular amb unes armadures que no són les que corresponen tot està exagerat el món fictici d'Excalibur, per exemple que és una altra història ara no parlarem d'una de les millors pel·lícules de la història del cinema però el que vull dir és que el so com sona cada vegada que un cavall passa o com sona els cops d'on es passa com sonen les lluites d'es passa allò no és la realitat És un tractament, tot i que la pel·lícula no sigui hiperrealista tota ella, evidentment que hi ha actors i que hi ha coses que s'han rodat com... Però el tractament sonor que, per exemple, en Ridley Scott dona a Robin Hood és un tractament hiperrealista. I, per tant... Ens vol fer creure que allò és la realitat, quan en realitat, si tu haguessis estat a l'edat mitjana, o quan sigui, en una lluita d'espaces, segurament allò no sona de manera tan animal, ni tan bèstia, ni tan deformada. Queda clar la teva tesi. Jo, amb aquelles digressions meves, ja he fet un parell, faig una tercera en el programa, doncs comento el fet que, així, en un exercici de postmodernisme involuntari, doncs he, bueno, he deixat un botonet aquí de taula de so baixat, amb la qual cosa, el so que hem sentit ara, doncs segurament no s'han registrat en el copion del programa i no quedarà enregistrat, amb la qual cosa, ja dic, un exercici estrany, no he dit per realisme, sinó de negació també de la realitat que ens ha arribat a nosaltres. Jo, a veure, superinteressant el que has plantejat, Ignaci, però em sap greu perquè el tema no acaba aquí, vull dir, això ens dona peu a començar a parlar... No, no, evidentment és un bon... I se m'ha oblidat dir... 10 segons d'ells, que estem ja acabant. Res, 10 segons. És que realment la postmodalitat, analitzar la postmodalitat és molt complex, però hi ha un tema que també el veig cada cop més freqüentment en les pel·lícules, que les històries, la narració, la història, és el que menys importa. És molt més important l'envoltori visual que no la història, fins al punt que de vegades tan fot acabar-ho bé o malament, o ni tan sols acabar-ho. Nosaltres hem d'acabar el programa. La setmana que ve tenim la pel·lícula del mes, que farem Diplomàcia, una pel·lícula de les Daurof amb dos actors extraordinaris i que farem comentar tot això. Fins la setmana que ve. Fins la setmana vinent, a reveure.