Cinema sense condicions del 25/11/2014 — Orígenes, Trash, Relatos Salvajes i postmodernitat

Panorama general

Programa amb tres blocs: ressenyes d’estrenes i festivals, una tertúlia extensa sobre Relatos Salvajes i un debat de fons sobre la postmodernitat al cinema. Hi intervenen un convidat expert, l’Ignasi Juliacs, i els habituals, amb to àgil i crític.

1) Crítica: Orígenes (I Origins)

Què és i com funciona

• Film de Mike Cahill (vist a Sitges) que barreja ciència i mística: investigació de l’iris, reencarnació i dilemes sobre percepció i identitat.

• Protagonistes: Michael Pitt i Britt Marling (musa del director), amb una història d’amor narrada amb elegància, més mostrada que explicada.

Punts forts i febles

• Forts: idea suggeridora, ritme contemplatiu, relació construïda amb mirades i temps.

• Febles: deriva cap a un to massa sentimental, certa ambigüitat que evita espòilers però també dilueix l’impacte.

Comparacions i detalls

• Connexió temàtica amb Interstellar (ciència com via a allò místic).

• Debat sobre el títol original “I Origins” i el sentit d’“I/Jo”.

"La ciència com a esforç humà per transcendir cap a allò inabastable"

• Referència a l’Uncle Boonmee (reencarnació i memòria) per contrastar textures i enfocaments.

2) Crítica: Trash (Stephen Daldry) i context

Sinopsi i equip

• Daldry (Billy Elliot, The Hours, The Reader) dirigeix amb guió de Richard Curtis.

• Tres nois de faveles del Brasil troben una cartera que desencadena un thriller social.

Valoració

• Comparada amb Slumdog Millionaire i Cidade de Deus: comparteix ambient i premissa, però es queda enrere.

• Problemes de guió: forats, ritme lent, previsible. Ambient aconseguit, però la història no s’aguanta.

Apunts de context

• Record de l’ímpetu industrial que va desfermar Cidade de Deus i el posterior salt a Hollywood de Meirelles.

• Recomanació del curt “L’Alfombra Roja” (seguiment de la nena de Slumdog): retrat colpidor de la realitat dels slums.

3) Tertúlia: Relatos Salvajes (Damián Szifrón)

Estructura i temes

• Antologia de 6 històries “salvatges”: situacions límit, paradoxals, sovint amb venjança al centre.

• Lectura doble del títol: no només històries bèsties, sinó un sistema que propicia l’excés.

Episodis destacats

• Obertura de l’avió: magistral sobre el contagi de la bogeria i l’escalada.

• Darín (dinamitador) en clau kafkiana: burocràcia que t’ofega; crítica a l’estat de coses.

• Boda: per alguns el més fluix per la seva deriva absurda sense “moralina” clara.

Clau cultural i comparacions

• Mirada que l’audiència local llegeix com a versemblant a l’Argentina i exagerada aquí; debat sobre venjança com a motor (paral·lel amb Corea del Sud i el western nord-americà).

• Referents: Esperando la carroza (comèdia ferotge) i Tiempo de valientes (barreja de gènere i idiosincràsia porteña).

Veredicte

• Entretinguda, amb nervis i idees; potser sobrevalorada pel hype festivaler.

• No es considera postmoderna: relats lineals, missatges clars i construcció clàssica de causa-efecte.

4) Monogràfic: Postmodernitat al cinema (Ignasi Juliacs)

Definició ràpida

• La postmodernitat neix com a reacció i negació de la modernitat: rebutja les metanarratives (explicacions totals del món) i celebra el fragment.

• Arrelada en la revolució tecnològica (pas del fotoquímic al digital) i en el fracàs de les utopies del segle XX: deriva sovint nihilista i distòpica.

Recursos i estètica

• Metaficció i exhibició de l’artifici.

• Hiperrealitat: barreja de real i fabricat fins a fer-los indistingibles. El digital com a zeros i uns que trenquen el vincle amb la “imatge real” fotoquímica.

Exemples i contrastos

• Cas paradigmàtic: Sucker Punch (Zack Snyder). Nivells de videojoc, proves, iconografia híbrida, i final negro/nihilista.

• Blade Runner com a inauguració popular d’un imaginari distòpic postmodern (encara amb rodatge fotoquímic i densitat filosòfica).

• 300: assumptes de TBO/graphic novel i hiperestilització; l’obra mostra la seva pròpia “tramoya”.

• Comparativa Ben-Hur (quàdrigues reals, fisicitat tangible) vs Pompeia/digitals (espectacle hiperreal però desincarnat).

• Ridley Scott i el so/imatge hiperrealista (p. ex. Robin Hood), enfront de textures orgàniques d’altres clàssics (p. ex. Excalibur per la seva artesania i aura).

"No intentis veure la globalitat; conforma’t amb el fragment" — la trampa ideològica que l’Ignasi denuncia com a reaccionària.

Tesi final

• El cinema actual sovint prioritza l’envoltori per sobre de la història; el risc és perdre relat, ambigüitat fecunda i contacte amb allò real.

Conclusió

• Orígenes: idea potent i misticisme, però amb excés de sensibilitat.

• Trash: ambient autèntic però guió feble; millor recuperar peces com L’Alfombra Roja.

• Relatos Salvajes: antologia viva i punyent, lectura culturalment situada; no postmoderna.

• Debat de fons: la postmodernitat sacseja la relació del cinema amb la realitat i la narrativa; gran repte crític per a espectadors i creadors.

Proper programa: “Diplomàcia” (Schlöndorff).