Oscars 2014, Her i Henry Fonda: de Resnais i La plaga a Els raïms de la ira

cinema sense condicions. Well, maybe it's like Casey said. A fella ain't got a soul of his own, just a little piece of a big soul. La una gran sòl·la pertany a tothom. Ben... Ben, què passa? Ben, no importa. Estaré tot al voltant, a la tarda. Estaré a tot arreu, on puguis mirar. On hi hagi una lluita i que la gent estigui fred, estaré allà. On hi hagi un cop aixecat, estaré allà. Jo diria que és la veu del Henry Fonda, no? Sí senyor, Joan Morros, estàs en totes, no falles ni una últimament. Jo pensava que era Herzl. Sí, sí, sí. És Jim, és Jim. És ell, és el gran Henry Fonda, amb aquest discurs final de Grapes of Wrath, de la raïm de l'Aira. Sí senyor, la raïm de l'Aira. Les uves de l'Aira, que aquí potser es té més conegut perquè vam tenir més en porció castellana que en porció catalana, però bueno... I una magnífica pel·lícula. No està malament. No, està molt bé. No començo ja. L'havies vist feia temps i ara l'he tornat a recuperar. Jo no l'havia vist i em sembla que ens barallarem una mica perquè jo no estic tan entusiasmat però ja en parlarem al seu moment. No ens precipitem. Parlarem d'aquesta pel·lícula avui. Avui farem com sempre, farem tres parts. Una primera part que podem parlar si voleu d'una mica dels Òscars, del que ha passat, etc. De què? Què és això? No sé, és un premi que donen en algun lloc. No sé si és a Sant Boi o... No sé si el donen a Cornellà. Després podríem parlar una mica de Ger, perquè em sembla que hi ha molta gent que l'ha vista. Jo també l'he vista. Més d'una persona. Perquè acabes de dir que de Sant Just no sona. No són de Sant Just. De la manera que tu ho has orientat. Ja l'hem vist tot Ger, ja fem pel·lícula del mes, avui. Estaria bé. Estaria bé per més endavant, perquè avui no toca, perquè tenim a més l'altre. En una segona part, jo també es volia parlar, quan haguem parlat més o menys d'això, de dos o tres o triple informació lligada amb la Neus Ballús, amb la Plaga, ja sé que tots sabem que hi ha moltes ganes. Aquesta nit la passen a 3 quarts d'11 per la TV3. Però a més a més, hi ha una altra notícia. Demà la venen amb el periòdic, amb un preu especial que no arriba a 10 euros, amb DVD la venen. I una tercera cosa... Amb el periódico de Catalunya. Amb el periódico de Catalunya. I aquesta nit la passen per TV3. Per tant, si la voleu veure, al 3.15, abans passen una cosa sobre el germà Roca i després passen la pel·lícula Íntegra. Ja podràs parlar d'ella perquè tothom la coneixerà. Clar, clar, clar. Una setmana vinent. Una setmana. Jo n'he parlat molt, jo n'he parlat molt. Jo estic motivat, jo confesso que estic motivat per veure la pel·lícula i tinc moltes ganes de veure-la per la motivació que... Quan la veieu direu, quan la veieu direu, no pel·lícula del mes, no, pel·lícula de l'any. De l'any, de l'ècada. Com es diu això del micromassadatge? Es diu com es diu? Microfunding, no? Segur que ell deu haver tingut part perquè... No t'estranyi, no t'estranyi. Amb aquesta no, però he participat en una altra, ja us parlarem un dia, però el Parc Joan i Jaume, avui la notícia també és que tenim aquí de nou Carme Navot i Coco Bernat. Estem al complet avui, portant la control aquí, els efectes especials, la música, el so del Henry Fonda, la postproducció, tot això ho fa darrere de les vidres el senyor Francesc, que estan aquí, nosaltres el veiem vosaltres no, però us imagineu. En Jaume, que també... Té una vista fantàstica. Una vista fantàstica, que no es poden veure a tothom, cosa que a nosaltres no ens passa el mateix. En Jaume, que només podrà estar una estona, perquè té compromisos. La Carme, que ens parlarà del Henry Fonda, i després podem discutir sobre les uves de l'aire. I la Cocó i jo, que aquest matí hem vist una pel·lícula, però potser en parlarem més endavant, perquè és d'aquí un mes. I de les coses que haguem vist podem comentar. Però que està bé. Està bé? Sí, està bé. La pel·lícula que hem vist aquest matí està bé. Ida se llama. La pel·lícula polaca en blanco y negro, genial, genial. Ah, he vist el tràiler d'aquesta pel·lícula, ja sé de què va. La puesta en escena és increïble, és una fotografia en blanco i negro, que parece que cada imagen es un cuadro, es una obra de arte. És verda. És verda. Estic d'acord, estic d'acord. La que sí que és una mica tova és D'Artis, la vaig veure ahir. D'Artis és molt tova. Jo també la feia ahir i vaig pensar, fixa't el que és Afímer. Ho veus quan ho tornes a veure. I això que ens va agradar quan la vam veure. I li vam veure gràcia, i li vam veure frescura. Jo crec que en part sí. Però una barbaritat eh. En part sí. Mira aquí em doneu la raó llavors. Jo ja ho vaig dir en el seu moment eh. No sempre ho encerto eh, però aquesta vegada. No, i amb Janek què passa? Que jo sóc un gran admirador de Janek, Cocó, perquè tu no, potser no ho saps, però la cinta blanca, ho he dit moltes vegades, la cinta blanca va voler demostrar que era bo. I a mi això no m'agrada. Ja sé que és bo. Llavors va voler dir, mira, jo sóc com el Dreyer, així en plan xulo. Jo sóc tan bo que faig un clàssic i guanyo un Òscar si fa falta. A mi el que m'agrada del francès és que sembla que entri a la ment del creador. La meva percepció és que els grans creadors mai pensen coses d'aquestes. No les pensen, però els hi surt d'aquesta manera. Si abans de començar les pel·lícules que hem vist com Her, etc. Comentem ràpidament. Quiero decir una cosa, que hay una cosa muy triste, i va morir a l'Argues i això és una gran pèrdida per al cine frances i europeu. La última película que saldrá en Francia a final de este mes se llama Emer, boar y chante amar, beber y cantar y es por lo que he visto una alegría de vivir. Mira, jo no crec que l'en Resnet, he vist tres o quatre coses seves, no crec que hagi fet mai com el Haneke a la Ciutat Blanca, mira que us dic. Mai no ha fet cap concessió a l'en Resnet. però ara ho estic matisant amb un altre director home, Avancem, jo crec que és un dels grans directors, dels grans creadors de la història del cinema, indultablement. Revolucionó, porque estaba y no estaba con la Nouvelle Vague, no estaba completamente con ellos, estaba más bien con el Chris Marker y esa gente que hacían documentales, Allà va començar amb Noche y Niebla. Noche y Niebla. Muy buena, muy buena, un documental extraordinario. Y después, claro, hubo... ¿cómo se llama? El año pasado... La guerra es finida. Sí, y también Hiroshima Mon Amour, que se fue hasta los de la nueva vague Godard. Jean-Luc Godard estaba muy celoso de esta película porque para él era una nueva vague. El Godard, celoso, no. Jo he vist dues pel·lícules més seves, que les estic aquí buscant per recordar-les. Una es diu Providence. Barbaritat de pel·lícula, una sal marxada, una bestiesa. I smoking no smoking. Tot un experiment amb dues opcions. Un personatge en un moment determinat decideix o fumar, smoking o no fumar. I la pel·lícula és això, cap a un cantó o cap a un altre. És un director absolutament experimental. Experimental pel que jo sé, ja he vist quatre o cinc pel·lícules. No he arribat més lluny però penso que és dels que realment val la pena. Està molt bé que Cocó l'hagi recordat. Trabajo hasta el ultimo momento. Esto es genial porque tenía él. Tenia molts anys. Hi ha una cosa que m'alegro que hagi passat. No sé si recordeu que jo em vaig carregar solemnament, com es deia allò de l'americà que al final tenia deu nominacions si no li han donat cap, l'estafa americana. Això em fa pensar que els americans són uns grans venedors. L'estafa americana ha tingut un èxit brutal. però ha tingut un èxit de comercial perquè resulta que la van nominar deu vegades, tenia deu nominacions pels Oscars però a més a més li van donar diversos premis anteriorment abans d'arribar als Oscars i clar tothom la va anar a veure perquè era molt... Ara a més a més ha passat una altra cosa... No, Nebraska no estava tan nominada. Home, no comparis, eh, un amb l'altre. No, Nebraska no té res a veure. No comparis, per favor. Estava nominada a 6 Òscars, tothom va dir... Vaig a veure Nebraska. Nebraska, 3 Òscars. No, 3 Òscars estava nominada i només n'he agafat un. Que és el millor guió. O sigui, guió més original. No, guió original és per a Spike Jonze. Té una més nebraska, té un premi. Però no tenia massa nominacions nebraska. Em sembla que més tenia... Em pensava que en el Renoir, quan vaig anar a veure-la, posava 6 nominacions. És el que m'ha quedat en el cap. Aquí ni surt. Jo tinc la llista aquí i no estava ni nominada pel que veuen aquí, pel que jo tinc a la llista aquí davant. perquè hi havia Gravity, que en tenia com molts, 12 anys d'Esclavitud, que és el que ha guanyat i que penso que ha guanyat per quedar bé, per ser correcte políticament, però no perquè realment sigui una pel·lícula que s'ho mereixi tant. No ha guanyat res més, millor pel·lícula i el maquillatge em sembla. Pel·lícula, actriu de repartiment i guió adaptat. Dos anys d'Esclavitud, però millor pel·lícula. Gravity és el que en té més, que té 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 Oscars. Jo estava comentant això de la part comercial perquè en definitiva ens venen molt bé el producte i ens creiem tots de quatre grapes i anem a veure finalment la gran estafa americana quan de fet no s'ho mereix. i ara han fet una altra jugada, que és molt curiosa, que és que hi ha una pel·lícula que es diu Dallas Byer Club, que la fa aquest xicot que es diu... com es diu? Maka Schneem. Exacte. Que realment és molt bon actor, jo no se'n recordeu, havia fet mat, mut, últimament, i feia molt bé, molt bé. I tant. Li han donat un premi, jo penso que és una manera de llançar també la pel·lícula i que la gent la vagi a veure. Perquè en realitat la pel·lícula és dolenta, jo crec que és dolenta, i en canvi ell ho fa molt bé i li han donat al fons el premi perquè simplement s'ha primat, no sé si 20 quilos o no sé quan, allà està carabèric perquè fa el paper d'una persona que pateix sida, perquè ens l'han passat la setmana passada, abans dels Òscars. I és dolenta. És fluixa. Jo vaig veure el tràiler i el trobo... el tràiler no és ni sugerent. No és una pel·lícula, no és una bona pel·lícula. Ara deu tenir movida i deu agafar molts actors. Jo crec que és una pel·lícula així com Her. Així com Her, penso que és una gran pel·lícula. O, per exemple, aniràs que és una gran pel·lícula. O, inclús, em sap més greu encara que no hagin donat res a la Philomena, que penso que és una extraordinària pel·lícula i que heu de veure, si és que no l'heu vist. Jo ja l'he vist. Els documentes són Her i Philomena. Ni al lloc de Wall Street tampoc li han donat res. Ah, però estic contenta, li han donat el premi a la millor actriu, a Kate Blanchett, que està meravellosa en la pel·lícula de Woody Allen, que la pel·lícula de Woody Allen no és una gran obra, però menys mal està aquest Blanchett. Però competia amb Judy Denk, i la veritat és que Filomena Judy Denk l'aborda. El que passa és que l'altre és molt més seductor el seu paper. Salva Filomena. Jo crec que Filomena, la Judi Dench, es mereixia realment l'Òscar molt millor que les altres, penso que és veritat. És una gran actriz, és una gran actriz, todo terreno, de por otra parte, es una mujer de teatro, entonces cuando aterriza en el cine se lleva la cámara, se la lleva entera y puede hacer lo que quiera delante de la cámara. Y entonces en esta película, que si no fuera por los dos actores, ella y el que es co-director y co-guionista, son dos personajes que si no esta película sería un dramón un poco pasado de vueltas, un poco manido, de estilo, pero estos dos personajes hacen de esta película algo diferente. Home, jo les estic fent fries o es dirigeix bé. Stephen Friess havia fa casat en els últims pel·lícules. Exacte, el Stephen Friess té de tot la seva vida. Aquesta penso que recupera una mica... Perquè mou molt bé la càmera, mou molt bé els personatges i després explica bé la història. I el guió és bo perquè li dona el toc d'humor que necessita perquè allò no es converteix en un Dramon lacrimògeno constant. Perquè és una història tòpica, per dir-ho d'alguna manera. la transformen els dos personatges al guió i super sobre les tifanfries. Però les tifanfries ha fet altres coses que m'han semblat relativament dolentes. Encara que aquesta la salva. Però sí que Nebraska estava anomenada millor fotografia, millor guia original, millor actor principal, millor pel·lícula, millor... Aquí no surt, diu l'anomenació premi i aquí no surt, o sigui, està en la llista que tinc de la Vanguardia d'avui, la tinc aquí davant en aquest moment, i no, no, la Vanguardia, la Vanguardia s'ha equivocat, ja demanarem, ja faré una carta a la Vanguardia dient, per favor, per favor, la pròxima vegada no molesteu el francès, perquè... La llista de nominats o la llista de premiats, tens? No, de la nominació al premi. Doncs has de veure que està nominada el millor director. Cinesis Clavitud, Dallas Tall, Frozen, Gran Gratsby, Hair, Blue Jasmine i la Gran Bellesa. Dóna'm el telèfon de la redacció de la Vanguardia. Una altra cosa curiosa, ja que hem parlat de la Neus Vallús i que aquesta nit passen a TV3 la seva pel·lícula i que demà la venen, és que avui hi ha un article d'ella, la Vanguardia, que parla dels Òscars, i tinc por de fer-ho massa llarg, d'allargar-me massa, però és un article francament interessant. Jo haig de confessar, diu ella, comença l'article aquest de la Vanguardia d'avui, Jo vaig de confessar que mai a la vida he vist una cerimònia d'entrega de premis sencera. Òscars inclosos. Llavors segueix dient... Està d'acord amb la Cocó. Jo estic d'acord. Jo estic d'acord. Jo estic d'acord. Jo estic d'acord. Jo estic d'acord. Jo estic d'acord. Jo estic d'acord. Jo estic d'acord. La coneixes bé tu. L'he vist tapat a la tele, no la conec però l'he vist tapat a la tele. Jo la tinc d'amiga al Facebook, potser si li dic que vingui us anima, jo què sé. Diga-l'hi, diga-l'hi. Jo vaig provar-ho, amb coco li vaig dir i va venir. Ella, la tisa coses que a mi em semblen interessants de comentar, que sigui molt ràpid. Més endavant diu, tothom sap que aquesta imatge d'èxit i de glamur que es passeja per la catifa vermella és una construcció. un espectacle de focs d'artifici calculada minuciosament per a la indústria del cinema i el marketing. Un mal necessari, segons ens fan entendre, per tal de vendre més entrades i generar expectació al voltant d'allò que és realment important, les pel·lícules. Una vegada, Joan, una vegada això li vaig dir a una xicota. Dic que penso que això dels oscars no cal promocionar-ho. Va sol això. Hi ha moltíssima gent que se'n preocupa d'això. Es va enfadar molt amb mi. Nosaltres ho vam fer bé perquè la setmana passada ni ho vam esmentar. Avui feia reflexions sobre el tema que ja ha passat. Tampoc no he fet propaganda perquè ja ha passat. Ella posa en dubte que el model americà sigui el beneficiós per a nosaltres. I diu que ella va assistir per primera vegada a una gala, ara a la Berninale, quan vam presentar la seva pel·lícula, La Plaga, i després ella arriba a dir que hi ha una gran confusió entre el que és el cinema i què cal fer per vendre'l. I acaba, per no llargar-ho més, acaba dient I en el cas d'altres tipus de cinema i realitat, es refereix que això és el millor vàlid per als Estats Units, per a Alemanya, etc. Però per a una economia com la nostra, l'Espanyola i la Catalana, cal fer tot aquest muntatge com que fan els americans, perquè imitem el seu model. No ho concret, però suposo que es refereix a la catifa on passen dues hores d'entrar en gent i que d'això és el que la gent es fixa més que no pas amb la pecalitat de les pel·lícules, i acaba dient Potser no caldria utilitzar el mateix model, el model aquest. Jo, com a cineasta, em sentiria francament més còmode en un context on es parlés més de cinema i menys de vestits. I posats a demanar un lloc on associés un debat real sobre la qualitat i la novetat de les pel·lícules que s'hi presenten. Això potser sí que faria que el públic es dirigís en massa cap al cinema, perquè fins ara s'ha demostrat que els vestits i el glamur tampoc no estan salvant la taquilla. Ara entenc per què estava tan emprenyada a la gala del Gaudí. Li vam donar tots els premis però és agradable. A veure, jo reconec que això és un número, però el món que cada vegada és més petit, aquests números, per molt que nosaltres el despreciem, diguem que està mogut exclusivament per raons econòmiques que manegen molts i molts diners amb tot l'assumpte, el qual és veritat i que per tant no discuteixo, A banda d'això, hi ha una motivació que deu ser més fonda del que ens imaginem que agrada. Jo no dic com veure la reina d'Inglaterra que resulta que hi ha gent que li agrada o fent peripers estrany que la gent li agrada. Jo diria que hi ha algo profund, a pesar de tot, que les manifestacions culturals o pseudo culturals o alguna cosa d'aquest tipus, tinguin alguna aposta amb escena que enganxi a la població visualment. I això és el que fa els Oscars, el Gaudí, els Goya i tot el que vulguis. I això és el que discuteix la Neus Bellús, la validesa d'això. El món americà justament amb això és capaç de crear la contrarreforma, és capaç de crear els sandans o és capaç de crear el cinema índic. Clar, ells són capaços de crear les dues coses i amb això són potents, per això són potents, perquè Nebraska tampoc és una pel·lícula de tipus Òscar, d'aquest tipus de cine. i acabi d'estar allà dintre. Com està allà dintre? No ho sé ben bé si t'haig de dir la veritat, però està allà dintre. Per tant, el món del cine, encara que està dominat pel diner jueu, pels tòpics que vulguis que són veritat, encara que em diguis tot això, és capaç de crear això que mou globalment el diner del món i alhora la rèplica d'això on hi ha un altre cine que també s'hi sent còmode. I crea les dues versions de tot això. I llavors, jo què sé, la Sunshine de la pel·lícula Miss Sunshine, per exemple, l's Cohen, tots aquests estan en un sector i aquests estan enamorats. I arriba un moment que es barregen, sorprenentment. Per tant, jo estic d'acord amb tot el que dieu i no faré propaganda d'aquest tipus de coses, però una cosa és no fer propaganda i l'altra cosa és el despreci institucional. No es pot fer perquè té alguna raó profunda de ser. que si no s'haguessin exposat els joves aquí en el seu moment estaríem com a productors de cinema al màxim. És la conclusió que he tret després del que has dit. Jo no he dit això. M'encanta que treguis aquesta conclusió que jo no he dit. Per fer pensar una mica, no, d'alguna manera aquí el que sí que hi ha també són aquestes gales que són còpies dels Òscars i també hi ha els festivals. També hi ha el festival de Sant Sebastià, hi ha el festival de Màlaga, de fa no gaire, d'aquí no gaire, que segurament estaré per allà. Però per què té contrarèpliques? Té contrarèpliques perquè això existeix? És que hi ha una cosa que els premis sempre han sigut un recurs en alguna mesura. Aquesta música saps que surt a la pel·lícula? Sí, he intentat buscar-la però no hi ha cap manera. Aquest programa hi va haver un moment que tenia per títol el perquè de tot plegat, molt pretensiós, ja ho sé. Teníem ganes de... Pobre monzó. Però ara s'està apropant. Ara sí, està apropant. Home, és que ara es diu sense condicions. Ja home, fent la propera. Jo el que crec és que els premis, la prova està que premis també n'hi han de literaris, hi ha el premi Nobel, És a dir, els premis sempre són un recurs interessant per promocionar o per allò. L'únic que en tot cas, com que aquí es juga amb les artistes i tal, inclús en els últims temps, jo vull llegir ara últimament aquests dies, es veu que tots els dissenyadors de moda utilitzen la passarel·la, etcètera, per promocionar els seus vestits, etcètera, cosa que no passava fa més de 10 o 15 anys. Això és opinable, hi haurà gent que tot això li seduirà molt o que només veurà això i hi haurà gent que, en canvi, com l'Aneus Ballús, que és una senyora, que això la posa molt nerviosa. Són possibilitats que ofereix. Jo de fet estaria més d'acord que és més interessant parlar de cine, però això és una cosa. I una altra cosa és dir que el món no estrictament gira amb les línies que a un li agraden. Curiosament, avui que parlem del Henry Fonda, potser és un exemple dels actors que no s'ha mogut mai pel glamur. Ara estic pensant amb aquest tipus de plantejament. No sé si estic de tot d'acord, jo tinc la sensació que... L'Starsystems sí. Ell va estar fitxat per als anys 35 per la 20th Century Fox i va ser un contracte que li obligava a fer entre 3 i 5 pel·lícules anuals. i que ell es vol despendre després d'aquest contracte i quan arribi als anys 50, que és quan comença a fer tot el seu hombre sin piedad que ja està alliberat d'aquest contracte, comença a fer coses molt més interessants. Però farà 113 pel·lícules al llarg de la seva carrera. Ha treballat molt aquest home. Ha fet moltíssima cosa que no totes han sigut grans pel·lícules. N'hi ha hagut moltes que han sigut coses comercials o de passar o de donar la cara. El que sí que és veritat, i potser ho deixem que ho expliqui la Carme, és que una cosa que m'ha sorprès, perquè ho he llegit aquesta tarda, és que es veu que ell tenia la fama de One Take Honda, que es veu que amb cine, com tots sabem, és molt important no tenir que repetir una escena moltes vegades. I es veu que ell, amb una sola vegada de filmar-li, ja n'hi havia prou, no calia repetir la escena. I per tant era molt econòmic, des del punt de vista de rodatge era un senyor que sortia molt barat. Ha contractat tothom i per això va fer 113 pel·lícules. No només per això. Abans de parlar del Henry Fonda, deixeu-me dir què he vist. Contraposada a Filomena, Filomena és un tema tòpic o un tema que és la història d'una dona gran que busca el nen que li van prendre quan ella va obtenir d'adolescent unes monges que el van vendre en adoció sense el seu consentiment o amb una dificultat específica. i llavors és la història entre ella i un periodista que busquen el seu fill, basada en un cas real i un llibre escrit per aquest periodista que és real. Aquesta és una història una mica més tòpica i jo dic que la salven els dos personatges, la grandíssima interpretació dels dos i el joc cínic i divertit i moltes vegades amb un gust irònic molt finet, molt anglès i per tant de salvejó. Mentrestant que Her, Her és una pel·lícula sorprenent. Absolutament sorprenent. Molt més original. Perquè és tan original. Jo quan vaig veure el resum, no sé de què està parlant, perquè el resum... El resum deia, és un... és un informàtic d'aquí 25 anys, no sé quant anys, que s'enamora del sistema operatiu, de la veu del sistema operatiu que carrega el seu ordinador. Jo deia, això és una tontada, no? Quan vaig veure aquesta sinopsis, la vaig anar a veure, malgrat d'això, perquè vaig dir, que m'agradaria veure com ho trasllad jo. Doncs xapó. Xapó perquè quan entres penses quina xurrada. Però després la pel·lícula realment t'agafa, com et m'ha dit. T'agafa i tu entres dins d'allò i ho trobes plausible. L'altra banda s'ha de veure amb el meu modo d'entendre. Amb el seu original perquè la veu és de l'Scarlett Johansson. És formidable. Jo no sabia que era l'Scarlett Johansson. Mira, van dir que la que fa el dublatge també ho fa molt bé. Jo no, ja sabeu que no són partidaris. No ho he vist. Jo dubto, no l'he vist. Jo l'he vist en versió original també. L'Escarra i el Johans ho entén, aquesta. Té una veu trencada i sexi. Una vegada que defensa un dublatge. Potser sí, potser sí. No sé quién la dobla, pero no tiene nada que ver con la voz de... No tiene una voz sexy la chica que dobla. Ah, la ha sentit. Lo siento, no tiene una voz sexy. Y Scarlett Johansson en toda la película tiene una voz muy sexy. Extraordinaria. Trencada de vegades, amb dos tons diferents que salten. Exactamente. Una cosa magnífica. ¿Te acuerdas que hay una escena donde él le dice por qué tienes este tono conmigo, por qué me hablas con esta voz? Porque claro, esta voz también le está... Jo no sabia que la doblava l'Escarlett Johansson i quan vam sortir del cine vaig mirar l'Avangard i hi posava els actors, hi havia l'ami Adams, el Fénix, I és Carles Joans. Ai, jo dic, no m'he entrat de què ha sortit. Com pot ser que se m'hagi passat qui era la Carles Joans? Em va passar això, em va passar això. Genel papel principal. I em va passar sorprenent ben, em va passar això. I després vaig pensar, no em diguis que era la veu. perquè allavòs vaig pensar que la vau tenia un gran contingut i allavòs vaig pensar que era la d'ella, però jo no m'havia adonat, eh? I voy a añadir que eso es un gran trabajo de actor. También la voz es muy muy importante para un actor, y que no aparece, y seguramente que es un trabajo muy muy importante. Aquí ho havíem dit, i estàvem d'acord amb el francès, que la Scarlett Johansson és una gran actriu. És a dir, jo li recordo haver-la vista en Los Vengadores, que és una pel·lícula que, el millor, és una pel·lícula que no té... Ah, jo no l'he vista. i ella està brutal, és a dir, fa un paper inabitual i ho fa extraordinàriament bé, llavors és una gran actriu, és cert que és guapa, és sexi, etc, però és que a més a més és una gran actriu. I Lost in Translation, que és una maravilla, una de les millors pel·lícules... Sí, sí, és veritat, és veritat. Mira, perdoneu, escoltem la Ines Blaske. La dobladora, la dobladora. Quan comença i li pregunta que com se diu que es diu Samantha ja llavors t'enganxa i diu dues frases. És una pel·lícula amb un guió extraordinàriament intel·ligent, m'alegro que li hagin donat als Òscars el guió, i aquest era un guió extraordinàriament intel·ligent. i després una pel·lícula tristíssima. Ah, és a dir, que és una pel·lícula tristíssima. Melancòlica, melancòlica. Tristíssima. Perquè a part de la soledat dels dos individus, tant de l'Emi com del Josep Fènix, també està sol. Incluso el veu, al final, és un eco solitari, la pròpia veu. Ara, ara arriba, ara arriba. Ara, en aquest moment, estem fent-li... Ara, ara. Hello, I'm here. Hola. Hola, soc la Samantha. Hola. Hola. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, soc la Samantha. Hola, A mi el que m'inquieta una mica és que m'inquieta que hagin estirat aquesta pel·lícula abans del Mobile World Congress. Ho sento, m'inquieta. Sembla com un anunci de la Lleó, no? Jo fixa't, avui que sentia... I els sons que hi ha a la pel·lícula... Tot l'estona el que sentim, el que jo sento en el tren continuament... Sí, sí, és que és un món... No és un món de 25 anys, és un món d'ara. Jo parlava amb la meva Nora que està en aquest tema i em deia que això ja es fa ara. missatges, que rebots, tot això. Demanar coses directament a l'ordinador amb la veu, això ja és. És un fotugo que ja està aquí. De totes maneres, deixeu-me que us digui una cosa. La pel·lícula pel que fa al tractament de la història romàntica a mi em sembla excessivament manipuladora. El programa aquest de vegades té unes habilitats impressionants de vegades resulta que no té ni idea de res i llavors se li ha d'explicar tot perquè és una part humana. No m'acaba d'encaixar del tot. Ara la part existencialista de la pel·lícula m'encanta. És a dir, té una connexió amb 2001, per exemple, amb el HAL 9000, perfecte. El que HAL 9000 era en el seu moment, que era un ordinador que com se veu comença a estar desconfia de la tripulació de la nau i comença a cometre no errades, sinó cometre mal feta en contra de la tripulació perquè el més important és l'emissió, doncs aquí la Ger comença a fer el mateix, ella comença a tenir vida pròpia. I em sona molt també això, em va fer molta gràcia, de fet a les històries que explica el Woody Allen moltes vegades. És com una mena aquí de Pygmalion, perquè el cap i la fi és com el mestre d'ella, li està explicant com som els humans, i de mica en mica ella, que m'aprèn tan ràpid, al final diu que com a bona galatea m'independitzo de tu, i vaig a la meva, llavors m'enamoro d'aquest altre i m'enamoro de 8.000 i aquest sentit de la connexió amb la part literària que té i la connexió amb la part d'intel·ligència artificial, perquè si recordo la pel·lícula de Spielberg també anava per aquí, el nen que sent emocions i que tothom com que és una màquina podem fer el que vulguem amb les màquines perquè no tenen emocions. és el dubte que planteja la intel·ligència artificial i aquí també es planteja. Les màquines són capaces de viure. Tot aquest component m'ha semblat molt adequat. L'altra part suposo que és una pel·lícula que també intenta tocar la fibra sensible de tots els espectadors. A mi m'ha tocat aquesta. I sobretot em penso que està lligat a la solitud. És a dir, com que els personatges estan sols i necessiten efecte, amor o digue-li com vulguis, doncs això és el que en alguna mesura reflecteix la pel·lícula. I amb això penso que arriba a la gent. Mereixia més a l'Òscar a millor interpretació que a qui li han donat. És molt bo el Joaquín Fenix. És molt bo. Aguanta uns primers planos quan està parlant amb la Samantha. Només tens el seu lleuger canvi de rictus i de mirada que és lleugeríssim perquè tu el captis. Per tant això és magistral. Si ella es la veu, ell és el gest. L'estàs veient tota l'estona. I els orgasmes que fingies i tot, és impressionant. I el seu devenir, quan està a la feina i quan està sol, perquè sempre està sol de fet, aquest deambulat que té pel món, és extraordinàriament ben agafat perquè tu t'acabes ficant amb la història. Jo anava molt poc receptiva perquè pensava que això és una tontada. De veritat us ho dic. I en canvi al final és una història que t'agafa. Has de dir per això que no sap com acabar-la. Li costa acabar-la i té un problema amb el final. Això és almenys la meva concepció. Però el deixa obert perquè els deixa allà de penjat. No sap com fer-ho. Això sí que diria que és la pega grossa que li trobo a la pel·lícula. No és tant perquè és obert, sinó perquè no sap com fer-ho. Això ja, com deia el Jaume, tu és que t'estàs ficant en el cap de la lloc. Està bé, jo també ho miro. Si sabés com fer-ho jo ho veuria més clar. Té aquests dos personatges, la Mia i el Joaquín Fénix, que li semblaria massa relemido deixar els ajuns però tampoc pot... Però saps què passa? Que hi ha gent que interpreta que suïciden. Jo no ho crec. Jo no ho crec, tampoc. Però simplement els deixa allà junts. Per això, perquè no sap com fer-ho. Però ja està bé. Penso que la història és tot l'altre, l'important. A mi m'està bé, no em molesten absolut. Simplement, si no els importa. Són humans i els deixa allà amb els seus interrogants com a humans. Ara què fem tots dos aquí? A mi no m'ha molestat, no he trobat que faltés... I en canvi les màquines ho tenen molt més clar, diu, mira, vosaltres ja us heu situat, ja sabem de què aneu, ara nosaltres anem a la nostra. El punto positivo es que acaban ella i la seva amiga, que ha interpretat la programia dans, Los dos solos en el techo del edificio, sin máquinas, sin móvil, sin nada. Los dos mirando hacia el horizonte. I ara què fem? La pregunta. I només amb el cel a sobre, de debò. Exacte, Coco ha donat amb la clau. Aquesta és la qüestió que volia destacar el director, clar que sí. Què fem sense máquines? Podem sobreviure sense ella? Exactament, exactament. Aquí està, no? Sí, sí, jo no ho havia pensat així, però trobo que sí, trobo que va per aquí la cosa. Una pel·lícula molt recomanable, de totes totes. Si els Oscars fossin uns premis a la qualitat, hauria guanyat més premis. Estem d'acord. Comença amb Henry Fonda. Una cosa que em va sorprendre quan vaig mirar alguna cosa del Henry Fonda és que justament és de Nebraska. Jo també l'ha sorprès. Com és que un home d'aigua tan cosmopolita perquè té un aire urbà i de ciutat no té un aire de Nebraska que allà. No, no té pinta de venir del campo. És curiós i d'aquell tipus de món de l'Amèrica profunda, perquè si Nebraska és ara el que es veu a la peliculeta, imagina't quan va néixer el Henry Fonda, que va néixer el 1905. O sigui, corregida i augmentada. Puedo decir que yo siempre estuve muy enamorada de Henry Fonda. Tan guapo, era tan guapo. I tu de la família fonda. Són guapos, és veritat. Les xiques també. Estàs enamorada de molts actors tu. Sí, jo, sóc poliambrica. M'ha sorprès agradablement perquè va néixer el maig del 905 a Nebraska i després, clar, mor a Los Ángeles a Califòrnia, que clar, descriu una mica la seva història, passa de l'Amèrica profunda a Los Ángeles, que és el centre del món que ell ha viscut. Em refereixo a l'espectacle, per suposat. Però a Nebraska, que no devien tenir ni cine, el 905, segur, ell mor al 82 a Los Angeles, que és el centre de l'univers cinematogràfic. O ell ha passat l'època de les grans productores, de la metro, de totes les grans productores, i ell ha recorregut tot aquest interval. Però ara que comentes aquesta anècdota, que no és una anècdota, que és l'origen de la persona, A mi no em resulta tan estrany. El seu gest estupefacte potser respon a això, a dir què faig aquí. És un actor molt bon actor, no ho sabria explicar, ara segurament t'ho explicaràs millor, però que tampoc és un actor excessivament expressiu. No és un actor de molts gestos. Però suposo també que el sexe femení ja arriba perquè és guapo. És guapo d'un tipus de guapo. És una bellesa molt americana. És un maco que et mira, perquè hi ha magos que no estan. Ell mira. Ell té una mirada de càmera, que els bons actors sempre tenen una mirada de càmera. Això és típic de tota la família Ford. Ella també. La Jane Fonda també. I la més pequeña, que la pobra no tenia. Bridget. Bridget Fonda, que té una carrera molt especial. No entenc què passa amb ella, perquè jo crec que és una bona actriz. Perquè té uns desequilibris i unes addiccions brutals. Ah, sí? Ah, no ho sé. Molts problemes. Jo crec que el fons del Henry Fonda és la seva forma d'estar davant de la càmera. Comparant, jo què sé, amb els clàssics, el John Wayne o el Gary Cooper o tots aquests, el meu mode de veure té una posició molt més... elaborada com a home, que els altres que són més estereotipats. Ell és menys estereotipat, el meu modo d'entendre, com a actor. D'una sensació d'honestedat, de juganet... Creïble, és un personatge normalment... El seu gran gran del doce hombre sin piedad fa aquest paper que reflexa aquest tipus de mirada transparent. És veritat que en canvi té algunes pel·lícules que ell és més fosc. En les uves de l'aire no és un home transparent. No és un home transparent, que és la que comentarem després. Ell comença a nebrars. Justament una cosa curiosa que he trobat és que la persona que li impulsa a ficar-se al món del teatre és la Doro Tibrando. que és la mare del Marc Vambrant. Jo no ho sabia. He trobat curiós. Curiós com els etzars de vegades són sorprenents perquè un pensa les coses passen d'una manera... no, no, passen sorprenentment, etzerossament però que quan les llegeixes penses mira, com és que es van trobar? Jo quan ho he llegit he pensat que ja era una dona que tenia aquesta visió. I que gairebé indica que també la mare del Marlon Brando ja estava ficada en el món del teatre. Llavors ell comença a fer en teatre i després passa del teatre al cinema. Treballa amb grans directors del moment, treballa amb el Fris Lang, treballa amb el William Wheeler, amb el Henry King, amb el John Ford, la de les lluves de l'aire és del John Ford. A veure quines més... Amb el Hitchcock. El Falso Culpable. El Falso Culpable està molt bé. Per exemple, en el Falso Culpable, ell és un personatge, no és el personatge habitual que tens. Ah, bueno, el cine l'humet a la 12è hombres impiedad, clar. I La Tempestat sobre Washington, que és una pel·lícula, al meu mot, també important de l'època, que és a l'autoprima en general. A mi m'agrada molt, no sé si la coneixeu, una pel·lícula es diu El Día de los Tramposos, del McEnvyc, amb el Kirk Douglas, no sé si coneixeu. Aquesta és una pel·lícula de l'última època del McEnvyc i és una pel·lícula extraordinària. Penso que val la pena de recuperar-la. És una pel·lícula amb color, que va d'un... Ell és el cap d'una presó i el Kirk Douglas és un senyor que es vol escapar de la presó i la relació que s'estableix entre ells dos. Està francament bé. Jo he remarcat algunes, si voleu. La que va fer amb el Fritz Lang és Solo se vi una vez, que és del 37. És de la primera època. Sí, de la primera època. El 38 fa amb la Bette Davis i amb Willem Williard Hezabel, que és una gran pel·lícula, que la Bette Davis ja es mostra com una grandíssima actriu, és una història sobre el seu arqueodinou o al principis del 20 m'imagino, una història d'alta societat, d'amors i de samors, i de casar-se per interès, i el personatge del Henry Fonda és un personatge en qui sí que és un patxot transparent, recte i en canvi la Beth Davis és un personatge complicat, complexa com és. Els bons personatges d'ella. I és un personatge que se n'enamora d'ell, el distorsiona, va bé i finalment el retroba amb circumstàncies complexes. Però és una pel·lícula molt ben feta. Quina carreguda d'ulls, la de la Beth Davis. Ara que l'estic mirant aquí a la cartella... Aquesta cinta a la càmera, per exemple. Aquesta actriu amb una... segons quins personatges, perquè no pot fer qualsevol personatge a la B.T. Davis. Així és com hi ha gent més... Comèdia, difícilment. Exacte, anava a dir-te. Així és com, jo què sé, la Catherine Hepworth. Té molts registres. Hi ha dones d'una gran capacitat que en tenen menys de registres. Després fa amb el joven Lincoln, el John Ford, que era un gran admirador de Lincoln. Després el 40 fa Les uves de l'Aira, que és la que comentarem. Les uves de l'Aira està basada en la novel·la de l'Stainbeck. L'Stainbeck és un escriptor que va guanyar el Premi Nobel el 1962 i amb aquesta va guanyar el Pulitzer. Jo crec, jo que ara l'he tornat a relleixir, la vaig llegir fa moltíssims, moltíssims anys i al buscar això l'he tornat a relleixir. El Steinbeck és un grandíssim escriptor de descripció d'entorns, perquè aquesta és una novel·la plural de molts personatges, més que els que surt a la pel·lícula. I que es veu que s'entra amb la mare més que amb la mare. La mare és el gran troncal. Després la comentem, si voleu acabo. Amb el John Fort té Fort Apache. Té Mr. Roberts. Home, en té moltes. Té centrets. Jo he sonat algunes. Guerra i Pat. No sé si recordàveu. Pluixa. Però clar, el personatge que fa... Se n'han fet vàries, Guerra i Pat. Home, és de les primeres que es fa, és de l'any 56. Jo l'he vist últimament, no l'he pogut acabar. És una mica rotllo de pel·lícula. Ho fa l'Edgar Hepburn. El paper d'ell és el marit, suposo. és un paper lineal, és un paper estable, és un paper conservador... Jo penso que la complexitat és que és molt complex agafar una pel·lícula, encara que sigui de tres hores, de la densitat d'aquesta... Anava a dir jo això mateix. És allò que vam parlar una vegada, eh? Passar cinema, les grans obres de la llibertat universal... És molt difícil adaptar les grans obres, és molt difícil. Després fem el Hitchcock, falso culpable, jo la trobo bona aquesta pel·lícula, està molt bé. Després fem el Cine Lúmet, és del 57, les 12 ombres sempre he dat. És quan ella s'allibera del contacte que té amb la Fox i comença a fer més coses. El Cine Lúmet és en aquell moment un director independent i que fa sobretot coses per televisió, i fa el 12 homes amb vidas, que té format televisiu també, però fa una gran pel·lícula. Vé d'una obra de tele de televisió, d'un film de televisió. Després fa amb el Dímitrik, l'ombra de les pistoles d'hora, Tempestat sobre Washington, del Otto Preminger, que fa Home, és de les primeres pel·lícules que es fica amb el tema del govern americà vist per dintre, amb una certa valentia i té aquest valor. Després es fa... a veure quin es recordo més... L'última d'ell és l'Estanque Dorado. Segurament els meus pares estan sentint el programa i la meva mare és una fanàtica d'aquesta pel·lícula. Henry Fonda, Katherine Hepburn i la Jane Fonda. És una pel·lícula amable en el fons. És una pel·lícula de dos grans, si no fora, perquè és el Henry Fonda i la Katherine Hepburn. Aquesta pel·lícula seria una pel·lícula de les que ens haurien ja oblidat. El que passa és que ells dos, que són un matrimoni de vells, que la filla els porta el nano, que no sé ni si és fill o filla d'ella, perquè ella se'n va de vacances i deixa el nano. Ell és un vell enfadat amb la vida, amb tot. i té aquest punt de rancuniós i llavors és al final l'entesa sorprenent i una mica forçada, potser sí, entre el avi, el Harry Fonda i el nano. però mentrestant descriu els dos personatges com són els dos àvils. Henry Gondola, Hadrian Hepburn, molt ben descrit i aquest és el fons, el grandíssim fons de la pel·lícula, no té gaire cosa més. Amb ell li donen llavors el... El nominen a l'Òscar. El mejor actor. Sí. No li donen a l'Òscar. Li donen a la James Stewart el mateix any. Exacte, el James Stewart. Estòries de Filadèlfia. Exacte, estòries de Filadèlfia. I ens hem deixat una pel·lícula que vam comentar aquí quan vam parlar del Sergio Leone i de l'Espanyol Que va rodar la barba d'Itàlia, em sembla. És que, clar, ell ha fet 113 pel·lícules, per tant, ha fet de tot. Sí, no, però aquesta és de les més potents. De totes les que hem parlat, potser aquesta és l'obra mestra. Hi ha alguna més, segurament la d'Ubas de la Ira. Si voleu la comentem, que ja no ens queda gaire temps. A veure, Les Ubas de la Ira és basada en la novel·la de l'Estèmic, lleugerament diferent perquè la pel·lícula la basa La obra i la pel·lícula està basada en la necessitat, és després del crack del 29, quan hi ha una grandíssima crisi econòmica als Estats Units i hi ha un canvi estructural i la producció. A les grans terratenents el que sí que està clar és que la maquinària que llavors està a l'abast, perquè hi ha els grans tractors i la gran maquinària i les grans colliteres, fan invàlids els llogaters que tenen de les terres que cultiva la Terra Mà. Llavors, la màquina transforma aquella forma de producció perquè són produccions de cereals bàsicament o de grans produccions que es poden fer. Llavors aquesta gent s'ha d'anar i canvia cap a Califòrnia, que és on es va a Nellvado-Clajom a Califòrnia, perquè allà es cull la fruita i allò sí que necessita encara la mà humana cosa que les grans màquines deixen de fer servir i aquesta és una gran transformació de la producció agrícola americana i mundial. Aquest aspecte de totes maneres volia destacar del canvi de la mà d'obra humana a la maquinària. Em va resultar molt interessant perquè em va venir al cap i mira que fa temps que l'he vista però és que La comparació era tan directa amb la pel·lícula, si recordeu, de Eisenstein, que en el seu moment va fer per l'aparell soviètic, que no feia pel·lícula, a part de tota l'altra propaganda del sistema comunista, lo nuevo y lo viejo. Precisament es veu això, es veu la defensa que fa del canvi de maquinària, però com a defensa brutal, com dient al Ruc, ja el deixem de banda. Aquí està molt posat de manifest. Tant dolorós perquè les migracions humanes tenen aquest punt de dolor, perquè se'n van els més pobres, els més indefensos i amb els menys possibilitats. I aquesta gent fa milles i milles i milles cap al món esperat. amb el qual també fracassen, perquè llavors és una mà d'obra molt superior a la necessària i que per tant es creen les màfies, es creen la potencialitat d'esfixiar el propi mà d'obra I això és el que descriu una mica la pel·lícula. La pel·lícula és... I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per tothom. I se'n rebutxa per Racisme, Carme. Però no per raça. Però no és per raça aquesta, són blancs ells. Hi ha una cosa prèvia que em penso que és per entendre alguna cosa que és. Segur que esteu bé que escriu les millors novel·les que farà l'Estevedén, que les escriu a l'època del crack del 29 fins a la segona guerra mundial. Suposo que sabeu que aquesta novel·la, que és del 1939, no va caure mai simpàtica a la gent, li van cremar els llibres públicament a la plaça, el Xeris li va recomanar que se n'anés al poble perquè el podien apallissar. Tota la reacció que va generar ell va ser un escàndol, es va vendre molt perquè va generar moltíssima polèmica. Per exemple, nunca cayó simpático con sus conciudadanos y la publicación de las uvas de la ira en el 38 convirtió en un proscrito social. Los insultos de los terratenientes y los banqueros son bastante malos y empieza a asustarme el poder de todo esto. Escribió en aquel momento. La histeria sobre el libro sigue creciendo. Nadie aceptaba alquilarle una oficina, nadie le saludaba y en la oficina de racionamiento le maltrataban cuando intentaba conseguir combustible y leña. La pel·lícula d'una altra manera és el que he llegit perquè confesso que no he llegit la novel·la. diuen que al final és diferent i diuen que mentre, aviam, en el fons et miren en el Joan Fort, perquè és un senyor conservador i algú que us el titlla de feixista, jo no m'atreviria tant, i que faci una pel·lícula que en el fons defensa les esquerres, doncs tot això, l'hi valoren, perquè en definitiva és una pel·lícula És una pel·lícula de productor. Veient la pel·lícula, de vegades hem parlat d'aquest tema, que és una pel·lícula de producció. Jo crec que el John Ford fins i tot va ser encarregat. No crec que sigui una pel·lícula pròpiament seva. Estaria d'acord. és molt maca d'imatges. El director de fotografies és el mateix. És boníssim de transcripció d'imatges. És una pel·lícula que vol donar un to èpic que sí que ho aconsegueix el Joan Fort. Jo tinc la sensació que és una pel·lícula que és un clàssic però és una pel·lícula antiga. En el fons quan l'estàs veient, jo almenys no l'havia vist en el seu moment, l'he vist en aquests dies, jo tinc la sensació que es nota que moltes coses estan com passades, no estan ben resoltes. i la pel·lícula s'ha de veure perquè és un clàssic, però si hagués de comparar com un clàssic entre aquesta i jo personalment, i la dil·ligència em quedaria de llarg amb la dil·ligència. Penso que aquesta és una pel·lícula que es pot veure, però que per mi no està tot lo lograda que podria ser. Jo em quedaria amb aquesta. Cinematogràficament, jo penso que és molt potent aquesta pel·lícula. És molt potent cinematogràficament. La manera com mou a les multituds, com vas veient els tràvelings que fa, no sé si és moderna o... Perquè és molt més èpica. I la diligència és més... Al revés, jo trobo que la diligència vol agradar més. Aquesta no aconsegueix agradar perquè és una pel·lícula incòmode. Aquesta és una pel·lícula que a mi em va fer pensar per la temàtica amb Rocco i sus hermanos del Visconti. I a més el puntal tant de Rocco com d'aquesta és la mare que pateix perquè es disgrega tot. Jo pensava quina diferència entre això i Hell que ja estan disgregats. Que podríem continuar una hora més, però se'ns acaba el temps. De què parlem la setmana vinent? La setmana que ve parlem del naixement d'Una nació, que és la pel·lícula que ens toca, perquè hem de parlar dels recursos narratius cinematogràfics, que seria una idea que vas llançar tu i que tu ens vas demanar que... Potser no puc venir, mare meva. Ja arreglarem una cosa o una altra. De moment deixem-ho així. Fantàstic. Fins la setmana que ve. A reveure, cinema-sinsacondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. A reveure, co-co, gràcies per venir. Adéu, adéu, fins la setmana vinent.