Cinema sense condicions del 29/10/2019 — Paràsits, Ken Loach i Netflix: recomanacions, thrillers espanyols i el futur del cinema

Resum general

Programa centrat en recomanacions i crítica de cinema amb èmfasi en:

Paràsits (Parasite) com a retrat ferotge de la desigualtat amb comèdia negra i thriller d’alta tensió.
Staff Only (El viatge de la Marta) i Sorry We Missed You: iniciació, família i precarietat en l’economia de plataformes.
Thrillers espanyols recents (amb desigual fortuna), la punyent Ventajas de viajar en tren i el preestrenat Doctor Sueño.
Debat final sobre plataformes (Netflix), sèries i el futur de les sales de cinema.

Dues famílies en paral·lel (pare, mare, fill, filla): una pobra que malviu en un semi-soterrani i una rica en una casa de disseny; simetria inicial que esdevé sàtira social.
Inici memorable: cerca de Wi-Fi al lavabo que situa el to i el context de precarietat contemporània.
Infiltració de la família pobra a la casa dels rics amb un pla tan enginyós com tramós; el guió és brillant, sorprenent i ple de girs.
Barregen comèdia negra i thriller, sempre amb tensió sostinguda. El film diverteix però colpeix: les diferències de classe són insalvables i el xoc és cruel.
Mirada nuançada: rics càndids (perquè s’ho poden permetre) vs pobres centrats en la supervivència. El nen ric és l’únic que “llegeix” bé el món.

“Has de patir sí o sí” — el film et col·loca en una banda i et fa patir amb consciència.

Viatge a Senegal d’un pare (Sergi López) amb els fills; història iniciàtica d’una noia que passa de 17 a 18 anys.
Radiografia crítica d’un ressort turístic “per europeus”: exotització i ficció de l’experiència.
Reconnexió pare-filla culminada en una escena final esplèndida.
Sergi López destaca amb un underacting natural i efectiu.

Retorn de Ken Loach (83 anys) amb vigor i punteria social; guió de Paul Laverty.
Famíla de quatre a Newcastle atrapada per la precarietat: ell, repartidor “autònom” amb jornades interminables; ella, cuidadora a domicili amb horaris durs; fills tensionats per les circumstàncies.
Guió depurat, ple de girs orgànics; interpretacions contundents (protagonistes i secundaris).
Escena clau: la intimitat de la parella queda posposada a la “llista d’assumptes pendents”. La pel·lícula converteix estadístiques en vida concreta.

“El sistema no et vol feliç.”

“Com més facis, més cobraràs… a canvi de no viure.”

Basada en fets reals (2003): filtració que exposa un pla EUA-Regne Unit per pressionar sis països de l’ONU i avalar la guerra de l’Iraq.
Protagonitza Keira Knightley; relat a tres bandes: periodisme, intel·ligència i judicial.
Eix temàtic: legalitat vs veritat; quan la llei serveix per tapar disbarats.

Continuació del Resplandor de Stephen King: Ewan McGregor és el Danny Torrance adult.
Trama: una secta exploita nens amb the shining; to de terror amb sensibilitat de Flanagan.
Expectativa alta (no vista encara en premsa a la data comentada).

El silencio de la ciudad blanca (Daniel Calparsoro): bona mà per a l’acció, però guió feble i línies argumentals poc lligades.
El asesino de los caprichos: previsible, perd el thrill massa aviat.

Adaptació d’Antonio Orejudo amb guió de Javier Gullón; tres/quatre històries entrellaçades.
Juga amb la metaficció: capes de relat, narradors poc fiables i ambivalència constant entre veritat i invenció.
Fosca, dinàmica i amb mala llet; grans treballs de Pilar Castro, Belén Cuesta i Luis Tosar.

Sitges programa títols que apareixen a Netflix gairebé en paral·lel: canvi d’hàbits de consum.
Debat: excés d’oferta, palla en sèries llargues, i necessitat de curadoria crítica per orientar-se.
Exemples citats: “La balada de Buster Scruggs” (Coen), “Band of Brothers”, “The Crown”, i l’estratègia de finestra de “The Irishman” (Scorsese).
Record de la “profecia” de Coppola: el cinema es veuria majoritàriament a casa. Conclusió incòmoda: risc creixent per a les sales.

“És un lladre de temps de primera magnitud.” — sobre l’addicció a les sèries.