Paris, Texas de Wim Wenders: doble road movie, música de Ry Cooder, muntatge i mirada europea; Portabella i Corman; avanç d’Isaki Lacuesta

Cinema sense condicions Fins demà Fins demà Fins demà Fins demà Fins demà Hola, molt bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern i del cinema Estem a cinema sense condicions i hem encetat el programa d'avui amb aquesta peça que forma part de la banda sonora de la pel·lícula París-Texas de Vin Benders, que la va dirigir l'any 1984 als Estats Units i amb la música, la guitarra de Ray Cudder, que va fer un disc excel·lent amb els temes que surten dintre de la pel·lícula. Són unes balades molt tristes que encaixen perfectament amb el contingut de la pel·lícula i, sobretot, també il·lustren molt bé els paisatges i l'ambient d'aquests horitzons amplis en què ens belluga bona part de la pel·lícula. Una pel·lícula que, diem-ho ja des d'ara, encara que passaré la paraula al company Anastasi, que és el que la va escollir, però és una pel·lícula que transita entre el que es coneix com a Rautmobi, diguéssim que jo diria que són, la pel·lícula són dos Rautmobis, però bé, no ens avançarem. Abans d'entrar en aquesta matèria, diem que avui al programa estem amb el Biel Riba. Bona tarda, Biel. Bona tarda, Ignasi. Ai, Ignasi, Pep, m'agrada. Que no liem el públic. No, no. Si ni és avui l'Ignasi. Molt bé. L'Anastasi Rinos, bona tarda, Anastasi. Bona tarda, bona tarda, Pep. I el que us parla, Pep Armengol. Bé, ja hem comentat aquests trets. Llavors, dir-vos que Wimbert Ders és un director que neix el 14 d'agost de 1945 a Düsseldorf, a Alemanya. Per tant, 1945 és un nen de la guerra. Inicialment, ell va néixer en el ciut d'una família acomodada. La seva mare d'origen holandès, ell d'origen alemany, i ells, a més a més, era un metge cirurgià. Estaven ben situats. En fi, inicialment, va estudiar, suposo que una mica per derivació de la influència paternal, va estudiar Medicina. Després, va estudiar Filosofia i Sociologia. Més tard, es va apuntar, va anar a París, i es va apuntar a l'IDEC de París, l'Escola de Cinema. Això ja era en 1966. Ell explica, en un llibre de converses que tinc aquí, precisament fet en francès, en què tot són estrictament només respostes d'ell, no hi ha preguntes, tot són comentaris d'ell. Diu que quan va anar a París, després d'aprovar el primer any, es va quedar un any més que el va passar tot a la Cinematec d'en Ré-Langlois. i allà va veure mil pel·lícules en un any, a raó de cinc diàries, segons... Deu-hi, de la immersió. Això sí que és una immersió. Exacte, va fer una inversió de les fortes. Ell, en el cinema, ha sigut productor, director, guionista i actor. Ha format part, des dels seus inicis, d'un moviment important que es va anomenar Nou Cinema Alemany, que transcorre des dels mitjans dels 60 cap als 70, del segle XX. Aquí, segurament, hi hauria Berner Herzog, Walker Slondorf, Rainer Benderfassbinder... I alguns altres. És a dir, les figures més emergents són aquests que cal desitjar. Sí, se n'hi oblidem alguns, segurament, però sí, sí, aquests són els principals. Bé, ell va ser el gran de dos fills, i hi ha una cosa curiosa que he vist consultant dades, i és que de jove volia ser capellà. Però després, diu ell mateix, que el rock and roll el va apartar del cristianisme. I llavors, doncs, va interessar-se molt, des de llavors sempre ha tingut un interès molt gran per la música, per la música de rock i, en general, per la música de conjunts, etcètera. I així, això ho podem veure en què hi ha una sèrie de documentals en què ha tocat, precisament, el tema de la música. Sobretot, Lisbon History i Buena Vista Social Club, i després, un altre també, sobre Der Bab Film, que és també sobre un conjunt, suposo, alemany, perquè, dic suposo perquè no l'he vist. I Pina, tot i ser sobre el món de la dansa, Pina Baus, en el fons... Bueno, per ells hi ha més coreografia. Més coses, evidentment, però també té unes músiques meravelloses. Sí, sí, sí. Però sí, documentals específics de música són aquests tres que dius, és veritat. Ens hem oblidat un director, el Volker Eslandor. Sí, l'he dit, l'he dit, eh? Ah, l'has dit? Ah, m'ha semblat. Volker, és que l'Eslandor el tinc sempre... No, ens hem descuidat algun altre, perquè... Sí, segur, segur, segur. Això passa, és quan digues ara... No, és que, a més a més, ho estic dient de memòria, Sí, sí, jo també. Però sí que, si sortís, si em vingués el nom, diria... Ah, sí, també hi ha aquest, no? En direm algun després, potser, sincerament. Molt bé. Bé, doncs, no sé, si vols començar tu... Sí, sí, sí. Una mica amb la gènesi de com neix això, d'allò... Sempre la pregunta, això, de què parlarem la setmana que ve? Em tocava a mi i m'ho passa el temps. Ah, sí, va ser curiós aquesta vegada. Sí, sí, llavors jo dic, home, no ho sé, aviam, deixa'm pensar una miqueta. Llavors vaig pensar-ho a casa un parell de dies i al final vaig llançar la proposta. La proposta venia que vaig veure que els meus companys, jo no hi vaig ser ni aquest any en el festival del BCN Film Festival de Barcelona, i ell sí que hi va ser, i tant ell com l'Ignasi, el Pep com l'Ignasi, i van fer, els hi va donar tres pràcticament solament de fer el palmarès del festival. I vaig veure que en el palmarès no hi constava en cap lloc la pel·lícula Anselm, que és un documental, precisament, del Wimenders d'aquest any. Del 23. Del 23. Llavors em va xocar perquè jo l'havia vista a través d'un amic que tenia un atxiu autoritzat, és a dir, vaig veure-ho d'una fauna autoritzada, i em va arribar, em va arribar i el vaig veure, no vaig poder anar al festival, però sí que vaig veure la pel·lícula. I em va interessar molt. I em va interessar molt i dius, ostres, que això és que és un tio estupendo per fer un documental d'ell, tractar-se un documental dels d'ell i tal. I llavors penso en Mansell, no és una pel·lícula que la pugui veure ningú en aquest moment, no tenia sentit. Pina era una possibilitat també, el documental sobre Pina, vau, és que a mi em fascina, o sigui, dir que m'agrada seria quedar-me amb el curt. A mi Pina em fascina, és un documental que a mi em... O sigui, me l'he vist, no soc de repetir molt les pel·lícules, i sobretot no soc de repetir-les veient-les molt seguides. És a dir, si l'he vista, necessito que allò em deixi una base, que fins que no el vull tornar a recuperar, passen ben bé, a vegades, dos anys, tres. En aquest cas, no. En aquest cas, amb l'excusa més mínima que algú volia veure-la, m'he apuntat i l'he tornat a veure. I després se m'acut de parlar d'una pel·lícula d'ell, que no era un documental, i vaig dir, bueno, anem a fer la pel·lícula sobre... Relàmpago sobre l'aigua. Un relàmpago sobre l'aigua. Amb el Nick... Els últims mesos de vida de... Del Nicola Ray. Nicola Ray. Del Nicola Ray. Director de cinema, Nicola Ray. Pel·lícula que també, en el seu dia vaig veure, que em va interessar molt, que té també una componenta documental, és evident que la té, és ell veient com aquella persona es va, diguem, morint davant d'ell, de moment mentre recuperem la seva obra cinematogràfica. Nicola Ray li van diagnosticar un càncer, i quan el van avisar que era terminal, ell va dir, molt bé, doncs jo me'n vaig de l'hospital, i no vull que em crucifiquin aquí a base de tirar-me, de clavar-me's regetes contínuament, jo me'n vaig a casa i em moro quan em toqui, ja està. I llavors va parlar amb el Bing Benders, i van fer una pel·lícula extraordinària, que jo l'he vist en cinema, però no l'he tornat a veure. I ara... Igual que jo, doncs. Ara, ja saps que arrel d'aquest comentari que vam tindre, la vaig demanar, i estic pendent que m'avixen, encara no la tinc. Encara no m'han avisat, i fa més de vuit dies. És una pel·lícula que no es troba, no està en cap plataforma en aquest moment, realment no hi... Era una pel·lícula en poc futur, diguem, en aquest sentit. Però sí que biblioteques, com sempre dius tu, és una possibilitat... Sí, sí, la tinc localitzada, el que passa és que ha de vindre i... I llavors, donant aquest trajecte, vaig dir, bueno, ja que no surt aquesta, deixa'm pensar-ne una altra. Quina altra pel·lícula em va venir immediatament al cap? Paris, Texas. Paris, Texas, per mi, és una pel·lícula exactament no, però molt similar a Pina, en el sentit que és una pel·lícula que sí que he revisitat moltes vegades, i cada vegada que la veig, penso que els anys que han passat per mi no han sigut en va, perquè... Per la pel·lícula també, però per mi tampoc, perquè és una pel·lícula tan profunda, tan interessant, tan intensa, que quan la veus al cap de 4, 5, 6 anys, t'interessen coses que no et havien interessat en la primera versió. Sí. que havies vist la primera vegada. Totalment d'acord. Vista els 30 i escaig d'anys que la veig a veure la primera vegada, va ser una pel·lícula, vista els 40 i escaig d'un va ser una altra, vista sobre els 60 que l'havia tornat a veure la vegada, i ara ha sigut una altra pel·lícula. I cada vegada les sensacions de... Són diferents, són diferents i són més profundes, jo penso, perquè nosaltres anem canviant. Sí. jo diria que és una pel·lícula que es requereix, per gaudir-la, es requereix haver tingut un rodatge de vida. Exacte. És a dir, una persona de 20, 30, i fins i tot 40 anys, no la pot gaudir tant com una persona que ja vagi tornant, de 60, 70, etcètera. És cert, és cert. Això és el que detecto cada vegada que veig la perla. I a mi m'ha passat això també. T'ha passat igual. L'he gaudit moltíssim. Clar, més a més l'hem gaudit junts, perquè una cosa que expliquem al públic... Aquesta experiència és la primera vegada que la fem i ens ha resultat molt. Sí, el no tenir... Els dos l'havíem de veure, teníem poc temps per veure-la, i escolta, per què no véns a casa meva? En aquest cas veig jo que vaig fer l'oferiment i veiem la pel·lícula junts i cadascú va prendre les seves notes. Vam parlar una miqueta, evidentment, de la primera impressió que rep un quan s'acaba de veure la pel·lícula i també vam comunicar una miqueta en aquest sentit, però tant ell com jo havíem de seguir fent coses i aquí es va acabar l'assumpte. I avui recuperem una mica aquelles impressions que vam tenir... Bé, a partir de les notes, cadascú, per la seva banda, ha elaborat un discurs sobre la pel·lícula, que la pel·lícula dona per molt, realment. Per moltes coses. És una pel·lícula que podeu veure, en aquest cas, perquè és una pel·lícula que està en el... Filmin. A Filmin, per tant, la tenim. Qui tingui Filmin, tingui la sort de tenir Filmin, que Filmin és una bona plataforma. Té les seves coses en la reproducció, a vegades. I ens va passar que per dos o tres vegades la pel·lícula se n'anava una mica, la sincronia del so i la imatge se'ns en van anar dues o tres vegades, la vam recuperar. Però té cosetes a vegades de defectes en el player, diguem, però el que és de contingut i el que és d'oferta, diguem, Filmin és una molt bona plataforma. I no tinc cap interès en Filmin, eh? Llavors, clar, parlar que aquesta pel·li tracta sobretot sobre un home, sobre un home que ha estat perdut durant quatre anys al mig del desert, i que per una circumstància casual, que és que, bueno, un metge l'acaba atenent perquè arriba mig mort en un poble de mort, arriba mig mort en ell, l'atén un metge i a partir d'aquí, amb la documentació a la mà, sap qui és i llavors localitza la seva família, la seva família que es troba a l'altre cantó del món, en aquest cas, a Los Àngeles. Ell està a Texas i està bastant més lluny de la seva família. I llavors, aquí hi ha el retrobament, primer amb el germà, i a partir del retrobament en el germà, hi ha el segon, per això el Pep parla de dos run movies, perquè d'aquí n'hi ha una, que és el viatge del germà i ell amb cotxe, perquè ell es neva a agafar un avió. Tenim un viatge de Treblinka a Los Ángeles i després tenim un viatge de Los Ángeles a Houston. Aquest ja ve de la circumstància que en aquest viatge que ell fa a recuperar la seva família, de la seva família en queda el seu fill, un nano d'uns 6-7 anys i que potser 8, un nano amb l'espai d'edat i per tant sembla més gran, però jo diria que té 6-7 anys. I el seu germà, la dona del seu germà, que l'han tingut durant tots aquests 4 anys que ells ha estat fora de casa, l'han tingut, diguem, com si fos un fill. Afillat. Afillat, totalment afillat. A uns nivells realment molt forts tant per part del nen com per part d'ells. Hi ha la mare, i la mare, nosaltres ja havíem vist la pel·lícula i sabíem que hi era una mare i qui era la mare, però, i la mare és la que el problema rau precisament en la mare. El problema que té el Travis, que és el personatge, diguem, d'aquest home perdut durant 4 anys, és que aquesta dona, ell, vol tornar-la a veure per solucionar algun problema que va quedar ancorat en el passat. Va quedar penjat. I va quedar penjat. I bé, a partir d'aquí ve la relació amb el fill, ve la recuperació, diguem, de relació amb aquest nano. Ve per mi una cosa molt interessant, Pep, de la pel·lícula, no sé què et sembla, que per mi potser és del que més aquesta vegada he detectat més d'una manera diferent. I és l'arc, el canvi que es produeix en el personatge de Travis, que comença sent pràcticament un robot que no parla. Bueno, no, ell està mut, no, ho sé, és un emudiment volgut. Volgut. És com una resposta al món. Realment és un outsider i està en contra de tot. Ell, en realitat, el troben i està fora de la civilització com a individu, no? Sí. El metge, buscant-li per allà les butxaques, li troba un nom i un telèfon i truquen i és el germà i aquí... I aquí comença tot. Aquí comença, triga molt a tenir una relació normalitzada ell i el germà, a poc a poc ell va parlant, la primera paraula la diu molt després d'haver connectat amb el germà per primera vegada i a partir de la primera paraula van sorgint d'altres, el personatge es va també canviant físicament perquè estava absolutament fet un desastre de roba, de brut i de tot, va guanyant una presència una miqueta més naturalitzada, sobretot per trobar-se en l'encontre amb el fill, presentar-li alguna cosa més presentable que no pas el que era, no? I a partir d'això, precisament, a partir de la relació amb el fill i també amb la seva, amb la dona del seu germà, aquí ell també se'n dona compte que les coses han de ser d'una altra manera i comença a convertir-se en un personatge una mica més sociable, bastant més sociable fins i tot en algun moment. i es dona la situació d'això, que aquesta convivència crea una relació amb el que a ells li interessa més que és recuperar aquest nano, recuperar-lo emocionalment. En aquest cas no hi ha... A veure, amb això ajuda molt també el caliu que hi ha en el sí del germà i la cunyada. Són dues persones extraordinàriament bones que estimen moltíssim i queda això palès des del primer minut en el nen. El nen els estima molt amb ells. Molt, molt. El tracte del nen amb ell al principi és molt fred perquè el nen hi ha un moment que se'n va a dormir i li fa un petó amb el seu tiet i li diu bona nit pare i passa per davant del pare biològic i li diu bona nit pare però no li fa petó. No li fa petó. Sí, és molt significat aquells detalls. Sí, la pel·lícula està plena evidentment d'aquest tipus de detalls de matisos. Tu deies un detall concret. Tu vas veure en un moment determinat vam parlar poc mentre dura la projecció jo en general no parlo gaire però també quan estic sol obviamente no parlo però quan tinc una interlocutora vas poques coses i molt ràpides perquè la pel·lícula no em vull perdre res. Però sí que vas donar un detall que és el tema del canvi de botes per exemple en un moment determinat. Sí. Com el personatge de cop detecta un calçat horrorós i veuen allà les botes del seu germà que ell mateix s'ha dedicat a renejar totes les sabates que hi havia a la casa i diu escolta les teves botes estan més noves que les meves em podria quedar les teves botes? Va agafant coses del món de la normalitat és a dir va entrant en un cert grau de normalitat. Aquesta normalitat el compromet arribar a un compromís amb aquest fill que té i a un compromís amb aquella situació que va deixar ancorada en el passat fa quatre anys i que l'ha de resoldre d'alguna manera. i això ens porta al segon viatge que és aquest viatge Sí, perquè realment ell amb aquest accés voluntari cap a una normalitat entre cometes ella es guanya bastant el fill i llavors ella el personatge que és molt maco de la Anne la seva cunyada que l'interpreta Aurora Clement ella li diu que la mare després després de un temps va posar-se en contacte amb ells i va obrir una conta a nom del fill en la que cada dia cinc de cada mes fa un ingrés a vegades és de cent dòlars a vegades de cinquanta i a vegades de cinc dòlars el que pot però cada dia cinc reben a la conta que va ja a nom del fill Hunter reben una transferència i llavors ell diu podria saber de quina agència ve això perquè la pel·lícula és de fa 40 anys per tant el tema no anava com ara que es podia fer un bitum i coses d'aquestes bancs clàssics hi havia una adreça un banc llavors coneixent l'adreça i el banc ell demana diners al seu germà li diu que els hi tornarà l'altre diu no et preocupes tira i inicia llavors un segon roadmobile en el que el nen diu jo vull vindre diu no tu no pots vindre tu tens la vida aquí diu si jo vull vindre perquè és la meva mare no? i l'altre diu bueno doncs venga i aquí se n'hi van junts i d'alguna manera se'n van sense dir-ho i se'n van sense dir-ho amb gran discurs de la parella de la parella dels tiets no entenen què ha passat perquè no comprenen com ell ha agafat i ha posat el nen en un viatge tan llarg i tan incert en quant a resultats no? sí dir que realment el que deia el Pep al principi la pel·lícula un dels elements que no és que acompanyi és que forma part del teixit de la pel·lícula és aquesta música aquesta que heu sentit que realment és un leitmotiv que s'utilitza com leitmotiv que és que sabem que leitmotiv se'l va inventar ni més ni menys que Richard Wagner el leitmotiv és a dir per les seves òperes determinar que quan sortia un personatge determinat tenia el seu tema i quan en sortia un altre tenia el seu altre tema i la combinatòria d'aquests temes acabava creant la banda sonora això al cinema ho vam enllevar és un subratllat és un subratllat invisible però clar està marcant cada personatge llavors aquí la música et sonaria sempre la mateixa excepte un tema en concret que és la canció mixteca que després en parlarem fugazment que és un tema cantat i és un tema primer de l'instrumental i després cantat aquest és un tema que ve d'un altre i existia no el va crear el va recrear diguem el Ray Cudder però no el va crear de nou els altres 6-7 temes de la pel·lícula són realment temes que sí, segurament és una cançó tradicional mexicana mixteca sí mixteca és la cultura mixteca és una cultura una cultura mexicana una cultura antiguíssima sí bé, doncs tot el que crea ell al voltant d'això a nivell musical s'assembla molt entre si però té petits matisos quan el que està passant és d'una intensitat determinada no juga tant en personatges de dir aquest personatge té aquest tema aquest té aquest alt quan hi ha una determinada intensitat juga a la guitarra durament determinada quan hi ha una altra la juga a una altra la guitarra plora quan ha de plorar la guitarra ens fa sentir per exemple hi ha moments hi ha moments molt específics hi ha un cert romanticisme un cert romanticisme també l'apoi per exemple amb reunions entre la cunyada i el Travis per exemple realment hi ha dos o tres escenes molt maques que és allò que et dic que forma part de o sigui tu veus la família del germà i la cunyada i dius m'ha de dir tindre una família així sí és envejable perquè no hi ha retrets hi ha ajuda hi ha sofriment això també tot és positiu sense ser exemplar no és una pel·lícula exemplaritzar però sí que tot és positiu i la cunyada realment és una cunyada que m'agradia molt tenir-la una cunyada carinyosíssima tots voldríem una cunyada com l'Aurora Clement o sigui que no realment i sobralla aquestes cosetes la música també i el tema i que no se'ns enfadin les nostres cunyades no no que també són estupendes també són estupendes segur segur la cançó Misteca la cançó Misteca ell l'utilitza en un parell d'ocasions a la pel·lícula i són moments d'aquests de gran profunditat emocional que ha de posar t'ha de col·locar en una situació de tristesa profunda la cançó Misteca és una cançó molt trista és una cançó que en realitat l'autor és Antonio Aguilar que és un cantant mexicà actor cantant ho va fer tot aquest to va llerir i aquesta cançó és una de les cançons que va fer que a més es va popularitzar i es va popularitzar sobretot a través d'un cantant mexicà dels anys 40 50 60 que era Miguel Aceves Mejías que era el que cantava d'una manera maravillosa bàsicament la primera estrofa que és que lejos estoy del suelo donde he nacido inmensa nostalgia invade mi pensamiento al verme tan solo y triste cual hoja al viento quisiera llorar quisiera morir de sentimiento i llavors es refereix a la terra perduda oh tierra del sol suspiro por verte ahora que lejos yo vivo sin luz sin amor aquesta és la cançó que acompanya un sentiment que també el té dintre el nostre personatge és la seva terra perduda és un sentiment de nostàlgia i de tristor i de tristor de paradís perdut aquest paradís perdut que ell té ja sap que van passar coses molt dolentes en aquell paradís ja les descobrirem més endavant aquesta cançó un dels moments en què surt que està molt ben posada és abans d'un monòleg o sigui jo diria que la pel·lícula no sóc massa partidari però en aquest cas veig molt clar quatre parts amb aquesta pel·lícula la primera part és Travis apareix perdut al desert i desorientat que ja has comentat tu que el troba un metge alemany el cura ben vist la segona part és el germà el ve a buscar i van cap a Los Ángeles on els esperen el fill i la cunyada la tercera part és el segon viatge en el que ell i el fill van cap a Houston a trobar-se amb la mare amb Jean que és interpretada per l'Anastasia i la quarta que és l'última és molt important molt dura molt trista és la la relació dues trobades dividida en dos entre Jean i ell en un peeping show en un peeping show ell està en un prostíbul de carretera en la que hi ha unes cabines com hem vist altres pel·lícules i bueno i aquí crec que hi són amb no he estat mai però sí que hi són sí sabem que hi són sí val llavors ell el primer dia no s'identifica i el segon ja sí perquè en realitat el primer diu algunes vaguetats però en el segon monòleg ja s'entra la història amb ells i allà hi ha un moment en què li diu directament l'anomena pel seu nom Travis ja té la volta mira-me és aquesta és l'escena una de les escenes fortes fortes de la pel·lícula en el tercer acte en el tercer acte en el tercer acte tercera part que has definit que és mentre està amb la família encara i encara no han decidit sortir hi ha una també una escena molt intensa que és l'escena que el decideix amb ell que ha de portar ha d'anar a buscar aquesta dona que és la projecció de la pel·lícula de Super 8 sí que dint amb la família decideixen veure la pel·lícula molt important amb l'excusa que el nen també torni a veure la seva mare que hi ha a la vista aquesta pel·lícula el nen en realitat el que volen és veure com reacciona ell el veure amb ella i li pregunten et fa re veure una pel·lícula ah no no una pel·lícula m'està m'agrada la pel·lícula i li passa la pel·lícula aquest moment aquest moment és meravellós perquè pot estar fet de moltes maneres diferents però tant el rodatge del que estàs veient que és d'una bellesa d'una subtilesa que no podem oblidar que no és de Super 8 sinó que l'ha rodat també el Vendes sí però a veure ens ho traguem perfectament totalment perquè nosaltres hem filmat en Super 8 i és així la textura els moments de càmera tot és això i a més a més es veu el projector amb la cinta amb la bobina gran i la cinta petita de 3 minuts no això i llavors és clar ell les reaccions que va tenint el contraplà de Travis davant del que està veient hi ha un moment que el tio no pot ni seguir mirant la pantalla ha de deixar el cap i es queda se li fa un minús a la gola està veient coses d'un moment de felicitat d'aquest paradís perdut i segurament després ho sabrem s'està preguntant per què vaig ser tan estúpid de fer segons quines coses que van fer que perdés aquest paradís el que li passa amb el cap no ho sé el que fa és que es queda absolutament perdut allà al mig també i bueno aquesta escena i les dues escenes també molt importants les dues que acabes de definir per mi també són estupendes la primera escena d'aproximació a la Jane en el primer Piving Tom és més suau però també té una força brutal la segona vegada quan ella hi va convençut ell que acabarà parlant del tema té unes coses meravelloses aquells moments que s'enfronten l'un a l'altre i que això és la primera perdona hi ha un moment que veiem el vidre la cosa és que el truco d'aquest tema és que hi ha un vidre interposat sempre entre els dos interlocutors que disminueix moltíssim la llum del que no està il·luminat el que no està en camp de llum la que està en camp de llum és la dona que normalment està exposada en una habitació absolutament i ella és la que està exposada i ella se la veu molt però esclar ella amb ell pràcticament no la veu a menys que no s'enfoqués directament el flexo a la cara que és el que fa en la segona trobada exactament però hi ha un moment que es produeix una coincidència de la cara d'ella i la d'ell en el projectat en el vidre superposada amb una perfecció fins i tot diria quasi molesta però és que ha de ser molesta perquè és precisament és el xoc de dues persones que es produeix es visibilitza perfectament en aquells dos perfils encaixadíssims i l'altra escena això la segona realment ja és d'una intensitat dramàtica està tan ben portada tan ben dosificada la informació les reaccions d'ella que primer dubtes si entén que realment és el Travis em deies tu en aquell moment creus que ja ho sap? jo crec que encara no o sigui té enganxadíssim com un thriller quasi en aquell moment bé tinguem en compte que en la segona en la segona trobada ella hi ha un moment quan ja veu que ell s'està definint bastant com el Travis ella diu tu vas estar aquí la setmana passada i ell li diu que no és a dir que ella ella es va quedar amb el dubte però ara volia confirmar-ho perquè no ho tenia clar efectivament la pel·lícula també té una pila que això sí té el petit apíl·lic del reencontre amb el fill i de com acaba una mica que no acaba evidentment com s'obre diguem un camí per Travis al final de tot de la pel·lícula que fuig que se'n va que se'n va en realitat en realitat els cinc personatges és a dir el matrimoni del germà i la seva dona el matrimoni trencat de Travis i la gent i el nen o sigui els cinc personatges si si ens posem a pensar són cinc personatges que queden destrossats perquè tots passaran a tindre una complexitat previsiblement en el futur que no se'n no se'n reconeix però el que sí està interessant de la pel·lícula és que un problema com tenia el Travis gràcies a aquestes trobades i gràcies a la pel·lícula es visibilitza clar aquí hi ha una cosa es visibilitza i se li posa una mica de llum perquè hi ha dos o tres acotacions que són molt importants dintre la pel·lícula i si la veieu que ens agradaria que la veiéssiu com més millor perquè val molt la pena però hi ha dos o tres coses que són molt importants i una d'elles és per exemple que Travis li explica al seu germà li ensenya una fotografia una fotografia molt desgastada en el que es veu un tros de terra herma i diu mira vaig comprar aquesta parcel·la i això no no he fet res però jo pensava fer-hi la casa on viuríem amb la Jean i el Hunter i no es fet res i diu i com és que vas comprar això i precisament en un lloc tan àrid i tal diu és que la meva mare una vegada em va explicar un somni i ella havia somiat això i llavors segurament ho vaig fer pensant amb ella és a dir la recuperació d'un somni de la mare de la mare aquest lloc es diu París i és a dir París i llavors explica que el seu pare sempre feia broma perquè deia i d'on has conegut a tu esposa i deia a mi esposa en París i tots li deien d'Europa no París de Texas sí és un joc llavors bueno o sigui hi ha una mica aquesta broma familiar interna que és el que amb ell el va dur a comprar-lo per una mica perquè ell en realitat està convençut que el van concebre amb aquesta parcel·la encara que no hi havia encara a casa fet ni res però ell creu que és fill de París de Texas molt probablement i per això volia fer aquesta recuperació a mi una de les coses que a mi m'interessa més de la pel·lícula és la història és una història com veieu que podria ser un melodrama segons com es tractés la història és interessant és important té el seu arc diguem de desenvolupament molt clar és a dir és una història fins i tot podíem dir convencional com tantes vegades diem l'important no és el què sinó el com i en aquest cas Wenders tant en aquesta pel·lícula com en moltes de les altres que ha fet jo no li conec grans fallos a Wenders de pel·lícules potser la potser la d'allò Escarlata l'Eleta Escarlata és una pel·lícula que no em diu gran cosa és que no és personal no és personal és una adaptació que es va deixar anar bastant sí llavors però en general jo a Wenders li admiro aquesta capacitat que té de treballar sempre a la corda el fil de la navalla o la corda fluixa en el sentit que no vol per un cantó deixar de perdre el concepte d'autoria és un autor és un autor amb totes les de la llei però mai abusa d'aquest fet per perdre el públic és a dir també jugar no vol perdre el públic no vol per culpa d'un excés d'autoria d'un excés d'elipsar les realitats que hi ha darrere de les coses que molts directors tenen aquest costum que durant hores estàs navegant per la pel·lícula sense saber massa on t'has d'enganxar perquè no se t'estan expliquant les coses ben explicades Vendres no Vendres l'explica bé però juga en el límit juga en el límit i sap que et té enganxat i després això ho dona també molt en el concepte de muntatge ho dona molt amb la llargada que li donen els planos això com vaig veure a l'últim documental aquest Anselm ho vaig estar veient també que novament repetia la mateixa dinàmica són planos llargs però són planos llargs que el contingut et va aguantant el plano perfectament de principi a final per tant estan justificats i en la pel·lícula aquesta passa igual hi ha alguns planos llargs però perfectament justificats a més a més jo diria una cosa en Paris, Texas hi ha una molta gent pot pensar que aquesta pel·lícula és excessivament lenta no és que la pel·lícula ha de donar temps perquè hi ha algunes coses que estan sotmeses a reflexió i no a través del diàleg és a dir explicant-les sinó que hi ha uns elements per exemple quan comenceu a veure la pel·lícula veureu que ell transite per una banda del desert en la que està seguint unes diagonals que venen marcades pels pals d'electricitat a continuació quan es troba amb el germà aquestes diagonals canvien i es converteixen en les paral·leles de la via del tren en el cas de les primeres no però en el cas de les segones hi ha un parell de vegades en què és importantíssim i molt present i a més a més està molt elevat de to quan passa el tren sí molt elevat realment un soroll un so realment molt profund un so que trenca una mica com el despertar que a la millor a poc a poc està produint-se dintre d'un d'un home que en realitat es podria dir que quan el coneixem està bevent les últimes gotes d'una cantimplora o d'una ampolla d'aigua i diguéssim està a punt de quedar-se pràcticament fregit al desert no? Llavors això per exemple aquestes coses jo crec que és bo que ens doni temps ens doni una pauta musical que també és molt lenta és una guitarra amb un to de balada trista melancòlica i lenta la vegada que la va allargant que ens va molt bé per després incorporar-lo com a light motive tal com has dit molt bé tu va sorgint cada vegada que hi ha alguna cosa que ens vol cridar l'atenció el director sobre allò perquè si no ens vol quedar la direcció l'atenció i ja és suficient el que estem veient o el que estan dient els personatges llavors ja no ho necessita no ho necessita i no ho fa perfecte ell fa els recursos que utilitza el que els segueixi utilitzant en el seu cinema durant anys recordo l'Ice de les Ciudades o recordo la pel·lícula de Lisbon que per exemple és de les que no va fer aquest operador que després en parlarem fugazment el director de foto ah que també també era musical Lisbon també era bastant musical ell té uns recursos que són que són comuns a tots els directors cada director té els seus tics i aquests tics surten en forma d'imatges determinades en una època determinada aquesta és l'època en què estava passant això en els finals dels 70 80 es feien molts televisors moltes vegades en les pel·lícules que no tenien imatge que tenien imatge amb ratlles o imatge o negre televisió que no funciona o imatge amb interferències carta d'ajust carta d'ajust en algun cas això passava a casa que posaves la tele i des sempre estan igual aquests no fan res però vull dir que això són recursos estètics que ell en aquesta pel·lícula els col·loca i de fet quasi tots els televisors surten realment amb ratlles de fons però no ho destaca per això deia allò de l'autoria no ho destaca d'una manera especial no et fa estar 20 segons enviant la tele en les ratlles sinó que estan allà estan al fons no molesta ningú però ja t'està dient que t'està dient coses amb allò t'està dient aquest és el meu estil de treballar a més a més això vol dir alguna cosa una tele que no parla que no diu res crea una certa inquietud per tant vull dir en aquest tipus que té aquesta capacitat l'home aquest el Venders de treballar amb material sempre molt sensible el material que toca sempre és material sensible i el toca amb gran autoria però també per fer-lo que la gent també pugui entrar-hi fàcilment a les seves pel·lícules no podríem dir que l'Amigo Americana per exemple sigui una pel·lícula especialment difícil de veure tampoc també té una història interessant darrere és a dir que tot el seu cinema jo penso que té aquest punt i si a mi em diuen una pel·lícula de la Pina Baux a mi m'agradava molt la dansa però tampoc m'agradava tant que t'interessarà potser el que més t'interessarà del que has vist últimament i es dic que no per què? perquè hi ha una mirada personal de com un creador fa la seva obra el mateix que ens passa amb Anselm com el Venders fa una mirada creativa sobre l'obra del grup que també està creant i aquesta aquesta mena de mirall de mirall dintre del mirall és molt interessant també i Venders ho fa molt bé és un home que sap mirar sap mirar hi ha una cosa que tenim que dir els cinc personatges que hem comentat abans estan interpretats per Harry Dane Stanton amb el paper de Travis el pare de Hunter Hunter no ho sé no ho feu tenia per aquí es diu Hunter també es diu Hunter també sí aquí no m'apareix aquí no m'apareix hi ha la Kinski com a Jane Dean Stockwell com a Walt Anderson aquí el tinc mira Harry Dane Stanton és el pare de Travis Nastassia Kinski és Gene la mare Dean Stockwell és Walt el germà del pare sí Aurora Clement és Anne la cunyada del pare i Hunter és Hunter Carson que és el nen un personatge extraordinari el nen aquest és un actor naturalment que deu tindre vuit anys o així però que va donar molt joc i explica el Wim Benders amb aquest llibre que tinc que a vegades el Harry Dean Stanton el posava en qüestió perquè anaven per la carretera ell anava conduint i hi ha un moment en què el nen se li va córrer dir escolta papa per comunicar-nos perquè anaven en una en una furgoneta ah sí i la part al darrere era oberta una pick up exacte sí i llavors ell a vegades s'anava al darrere i parlava amb el walkie talkie amb el pare cosa que assimilava molt el que ara podríem fer tranquil·lament pare i fill amb un mòbil ho has dit tu quan veiem la pel·lícula sí és que és així però llavors ja per exemple n'hi ha altres dintre la pel·lícula de moments d'aquests però el nen de de sobte es comença a parlar sobre com s'hi diuen els extraterrestres i tal i el Harry Dean Stanton tenia que contestar i d'aquesta forma que és el Wim Benders deia no no a mi el que diu el Hunter ja m'agrada tu espavila et contesta i hi ha un moment en què estàvem en una situació complexa però que no deixa de ser la mateixa situació en què es podria trobar qualsevol pare que un fill i més per exemple si el 84 ja eren llestos el 2024 encara ho són molt més perquè tenim molts més mitjans i un trit un xavalet de 8 anys imagina't les interpel·lacions que pot fer no? el nen el nen diu exactament tota aquesta galàxia tot l'univers estava comprimit en un petit punt d'aquesta mida i saps què va passar? va fer així i va esclatar tot va sortir volant per tot arreu i va formar l'espai aquesta frase dita per aquest nen amb la naturalitat que la diu no et poses en dubte en cap moment que li surt de dintre jo no sé si va sorgir sí sí li va sorgir de dintre però dius és que no hi ha interpretació a més és que això que has fet tu ell fa extraordinari em va semblar magnífico aquesta més ho hem de dir que també per mi dirigeix els actors i les actrius d'una manera és un gran director sap escollir molt bé punt número 1 primer els actors que voren les actrius i després els porta molt bé els porta pel camí que també li interessa llavors hi ha un altre element de la pel·lícula que és molt important és la seva amistat i la seva admiració per Sam Shepard Sam Shepard és l'autor 1982 d'un llibre cròniques de motel en el que diguéssim és l'inici és no té res a veure gaire bé tot i que surten sí que és veritat molts motels en la pel·lícula en aquesta també sí i dintre dels motels s'ha de tindre en compte també que bueno la fotografia de Robin Muller és molt important però s'ha de tindre en compte també que és una fotografia que té molt en compte un pintor americà com és Hopper com és Hopper sí els colors verds intensos els vermells i els blaus juguen molt aquí i llavors i llavors dintre del que és l'univers de Venders aquí hi ha la seva admiració pels exteriors americans sí però després hi ha una cosa també i és que està present en tota la pel·lícula i és el cinema europeu és a dir amb la pel·lícula de Venders vosaltres veureu i reconeixereu coses de Goddard coses de Trifó 400 cops concretament efectivament que dius que és 400 cops totalment sí sí sí això és molt maco perquè ell està fent una sincronia entre els dos pols que han estat durant molts anys el cinema americà el cinema europeu no? i no tots ho fan tan bé perquè aquesta cosa que passa a vegades quan un director europeu ha anat a Hollywood i ha fet la seva pel·lícula a Hollywood no sempre surt tan bé jo penso que Venders ho fa amb una gran desenvoltura sí penso que Venders té tal autoritat ja de contingut i personal i tenir clares les coses que en el seu cine no s'aprecia aquest titubeig que a vegades ja ostres m'estaré passant potser de massa fer a l'americanada o m'estic quedant curt no no amb ell és que és d'una naturalitat com dius tu aquest joc entre un europeisme que és evident que el té i una realitat que la té davant dels ulls i que lògicament però la mira amb respecte i la mira d'una manera natural no la potencia tampoc de dir quin país més gran i fixa't tu quina aposta de sol no no tot és molt el que és realment hi ha el personatge del metge que només surt 5 minuts magnífic però és impagable aquell actor alemany d'origen alemany d'origen i que al final sabem que el tio li ha cobrat els honoraris del germà un paio d'aquells que és un nota de pedra picada efectivament el que deies apuntaves del Robby Miller això a mi m'agrada molt quan veig un director que té com ha sigut molts anys tècnic de cinema com a muntador de cinema m'agrada que alguns directors tinguin aquesta fidelitat tan gran a determinades figures tècniques del seu equip i ell l'ha tingut amb 10 o 11 pel·lícules amb Robby Miller com a director de foto i amb el Peter Pzigoda que va ser el seu muntador també amb 11 o 12 o 13 fins i tot alguna més pel·lícules que va fer també amb ell jo me'n recordo que a l'època que jo vaig començar amb cinema a mi el meu ídol personal a nivell d'allò era el Peter Pzigoda jo hauria volgut ser aquell senyor que tenia el muntatge és impecable d'aquesta pel·lícules molt net molt net sobretot la part per mi tu amb això ets l'especialista però per mi el que ha de ser més difícil de muntar és la part final quan hi ha el diàleg amb la amb el mirall amb el mirall invisible per una banda que separa els dos muntar això fer-lo sortir els tres a vegades i aquí és la cadència o sigui quan tu una escena de la càrrega emocional que té aquesta no encertes amb la cadència en què han de passar en els planos quan vols veure es destrossa l'escena pots carregar l'escena pots carregar l'escena si no veus allò si no veus donant el plano que el públic espera veure o no però ho justifiques és a dir hi ha d'aquí el joc del muntatge simplement aquest ensenyar en cada moment el que creus que és més important i és simplement tenir aquesta sensibilitat no va més enllà d'això i amb el director evidentment acordar que aquell és el millor muntatge també finalment hi ha una cosa que no revelarem i és molt important i és que amb aquest últim diàleg entre ell Travis i gent la seva dona la seva dona la seva dona la seva dona la seva dona la seva dona la seva dona surten una mica la raó de la bandó del nen per part d'ella d'ell perquè se'n va tinguem el que sí perquè és una cosa evident és que us ho direm perquè quan surt la pel·lícula de Super 8 ja es veu que entre ells dos hi ha com a mínim 25 anys de diferència ell és una noia de 18 anys i ell és un home de 40 com a mínim o 45 llavors per aquí ja s'apunta una mica però després quedarà clar el detonant que també té molta potència en aquell moment i tant això us ho deixem perquè ho descobriu i per no revelar-ho com hem dit abans podríem arribar a dir però no perquè en realitat en realitat el que dèiem abans el que no és tan important com el com per tant encara que ho diguéssim que no ho direm realment el com està fet tot això és l'important la pel·lícula jo crec que l'únic de veure són dues hores 27 minuts que passen relativament ràpides a nosaltres ens van passar molt ràpides però hi ha gent que potser està acostumada al ritme d'avui en dia de les sèries no ho sé però és tan contingut tan important amb aquest punt parlant del metratge us he de dir una cosa he trobat un document en el que Bind Benders explica l'esporgada que va fer de filmació en el muntatge per exemple hi havia un moment en què clar el nen el Hunter és tan graciós i és no sé té tanta personalitat molt personal que hi va hi ha un moment en què mentre el pare està buscant la mare ell troba una nena i tenen una petita relació amb una nena de la seva edat era molt maco però no aportava res i allargava la història inútilment fora hi ha un altre moment en què el germà i la cunyada quan s'enteren per telèfon perquè acaben penjant el telèfon que ells estan a Houston buscant gent agafen tenen una no una discussió sinó que es posen a parlar i arriben al convenciment i ho fan d'agafar el cotxe i anar-se'n cap a Houston aquesta escena també l'avorta és a dir tot això és important perquè hi pot haver algú que tingui la temptació de dir bueno és que aquest tio se sentia tan bé filmant que va guardar no no va treure moltes coses la intel·ligència està en el muntatge moltes vegades amb saber què no has de conservar del que es rodar per car que sigui a vegades perquè fan sacrificis de producció terribles ha costat molt rodar-la és igual si no van a la pel·lícula quan estàs muntant no va a la pel·lícula mireu hi ha una altra escena que també la va suprimir sencera i ell diu i aquesta em va saber molt greu és aquella en què la primera vegada que es veuen ells dos ell primer fa una primera aproximació i està veient el bordell encara abans de muntar-se les cabines i això hi ha totes les noies maquillant-se o pintant-se i tal i ella està amb un tio que després Benders ho aclareix a la pel·lícula no queda tan clar que és el seu el seu protector el seu protector en anglès sí molt bé aquest tio resulta que li ve a demanar unes explicacions i entra a dintre de la cabina i està parlant amb ella l'està apretant i hi ha un moment en què es veuen les tres cares ell des de l'altra cabina ella des de dintre i ell reflectit en una cabina i ell a la cabina d'ella i ell es posa a tocar que tocava molt bé l'armònica i és un moment extraordinari i amb ell a Benders li agradava molt però diu vam estar parlant amb el Sam Seppard i vam dir no, no hòstia és molt bojo però ho hem de treure perquè no perquè la cosa o sigui estem complicant aquí si introduïm el personatge del Xulo que no té història aquí no, no hi ha història clar no és la història del Xulo només és a la punt aquell i aquestes noies que estan allà a següent no, aquestes noies tenen un Xulo que les controla clar, clar bé estem d'acord amb això ens va entusiasmar la pel·lícula és molt recomanable creiem sí, sí realment jo ho aconsello no els faci manda a les dues hores vint i set perquè realment són molt, molt aprofitables molt bé tu m'has dit que tenies una sí, una perquè no durà temps de parlar més que d'una una sèrie tenia dues tenia una sèrie francesa mira fem una cosa faig dos apunts fes, fes, fes concrets la setmana passada es va fer a la casa del llibre la presentació d'un llibre sobre van a ser memòries en realitat de art cinema i política de Pere Portavella són unes memòries fetes a cura d'Esteve Riembau és un llibre que va molt a la vena ja està al carrer i el seu nom és impugnar la norma Pere Portavella impugnar la norma realment és un nom que quadra molt amb la idiosincràsia de Pere Portavella jo jo vaig tenir l'oportunitat amb el meu amic Joan Sardà als anys 80 que fèiem crítica per una revista catalana que es deia Ori Flama d'entrevistar Pere Portavella quan ell tenia un apartament a sobre de l'Evocage al carrer Montaner i allà li vam fer unes fotografies vam estar parlant amb ell i tal i realment és que sempre va ser una persona d'un gran rigor conceptual i això es va veure i aquí queda Palès i aquest llibre ens ha de ser extraordinari són 600 pàgines i a més a més no és discursiu sinó que per voluntat del Portavella d'acord amb la seva Rimbau és un llibre en el que es passa de present a passat de política a cinema no no és un art natural sinó que es va trencant hi ha un sincretisme molt bé molt bé això per una banda i després no volia deixar passar no puc que passi el programa sense dir que s'ha mort dos anys abans de complir 100 anys Roger Corman un home que va fer unes 100 pel·lícules i en va produir unes 300 i un home que ha sigut importantíssim per directors que coneixereu Francis Ford Coppola Martin Scorsese Peter Bogdanovic Jonathan Demn James Cameron que ha utilitzat actors tan importants que han treballat amb ell com Vincent Price Jack Nicholson Boris Karloff Peter Fonda Bruce Dern Dennis Hover Robert De Niro etcètera aquí dèiem que era evidentment era una broma l'Ignacio F. Iquino diguem del Cidem americà perquè era un home que també va formar molta gent el nivell de la gent que estem dient aquí o el nivell de la gent que es caves de citar ara no tenien res a veure perquè són gent que treballava molt precàriament és a dir Corman era un home que treballava amb uns mitjans molt limitats feia pel·lícules molt barates que era una mica el que passava amb aquest director que et dic a l'Iquino dels anys 40 que ens portaria a explicar-lo llavors el Corman el vaig conèixer el 81 home és que jo quan he vist Dennis Cooper dic bueno el vaig conèixer el 81 perquè el Dennis ens va portar al seu estudi que estava a l'altre cantó de Main Street que bé que bé jo vaig conèixer fugazment però sí el vaig saludar bé sí és un personatge molt interessant amb el seu ell va ser el que ens va sugerir la persona que ens havia de fer les truques que es diu de la pel·lícula que són els efectes especials que diem avui ens el va sugerir ell va dir treballeu ara no recordo el nom d'aquest home amb aquest home perquè aquest home en sap molt i efectivament en sabia molt quan va començar però quan el vam trobar era un home molt decrèpit molt gran ja i que ens va fer uns trucatges que són terribles realment la pel·lícula del Bigas el Reborn està afectada en part per una sèrie de trucatges que són molt mal fets molt mal fets però bé és igual això és anecdòtic totalment escolta amb el Pink Venders se m'ha descuidat de dir una cosa no sé si estaràs d'acord però demà per exemple veurem l'última pel·lícula d'Isaac i la Cuesta Segundo Premio bueno jo volia dir que per l'amistat i el coneixement que tinc de l'obra de l'Isaac jo crec que un dels directors tant espanyols com estrangers que més em recorda i crec que s'assembla guardant les distàncies perquè naturalment Venders per mi és un dels grans és Issaac i la Cuesta pot ser pot ser per què no perquè tenen un tractament del documental en el que moltes vegades no saps si estàs amb realitat o amb ficció i això l'Isaac ho incorpora molt bé també a les seves pel·lícules i als seus documentals és veritat no no estic d'acord tinc moltes ganes de veure aquesta pel·lícula demà al matí veurem el passe i el dia 23 segurament tindrem l'oportunitat de tindre una entrevista amb ell que llavors ja la gravarem i us la passarem el seu dia vam tenir una una mica accidental una mica sí perquè va ser via telefònica i ja sabem com van les comunicacions en aquest país era la pel·lícula era el tema de la sala una noche un any o una noche una noche la sala de festes de Bataclan de París un altre documental que a mi m'entusiasmarà un altre pel·lícula dic documental i no ho és perquè és totalment ficció sí però va fer una recreació absolutament impecable és boníssima a la sala Polo de Barcelona molt creativa estupenda i meravellosa un director que jo admiro molt l'Isaac és molt estimat molt bé molt bé doncs escolteu no hi cap més cosa però ens sembla que amb el que hem dit quedarà clar que teniu que anar cap a Filmin o cap a la biblioteca del barri recollir París, Texas i gaudir-la i gaudir-la exactament molt bé ens veiem la setmana que ve sense pel·lícula fixada perquè em toca a mi i no no puc avançar-ho encara vinga doncs sí ho he pensat he pensat no puc avançar-ho i no puc avançar-ho