Paterson, La doncella, Vaiana i The Infiltrator — El ciudadano ilustre, pel·lícula del mes

No, trenta, el sis. Cinema sense condicions. Bona nit. No se sent, jo no sento res, perquè no tinc això posat. Ho sento, perdoneu, eh? Ara ja no et sents. Ara ja em sento, ara ja em sento. No et senties perquè no tenies els auriculars. Exactament, imagina't tu quin despiste. És impressionant. Ara em sentiu millor? Jo ho sento perfectament bé. A veure si, ara, ara, ara. Bona nit, estem aquí un dimarts més i sense condicions, encara que sense els cascos, perquè amb això no hi havia forma de sentir res. Estem aquí un dimarts més, els habituals de la tertúlia, en Joan Sardà, en Paul Digger, Francesc Figgels, Rade els Vides com sempre, i el que us parla, en Joan Morros, disposat a explicar-vos què hem vist, què us recomanem, què pensem que val la pena de veure. Aquesta, avui, com és habitual, i vam dir-ho ja la setmana passada, fem un programa que és la pel·lícula del mes. La pel·lícula del mes és dir que parlaríem una mica de, o bastant, sí, perquè és una pel·lícula que penso que es presta a discutir-la, el il·lustre o el ciutadano il·lustre. Ah, no era l'habitant d'Incierto? No era l'habitant d'Incierto, com deies tu. No sé per què em vaig convèncer que era aquesta pel·lícula. I resulta que existeix aquest títol, eh? Sí, a mi... A més, em sembla que és un conte del Cortázar, no? Em sembla que és un conte del Cortázar, em sona, no estic segur en aquest moment, eh? No sabem què està passant avui amb els auriculars, però tenim aquí un embolic. Vinga, va, a veure si ens aclarim. Bueno, en qualsevol cas, jo no ho sento, no em sento ara, o potser sí, ara sí, ara sí. En qualsevol cas, avui, com sempre, farem tres parts en el programa. Una primera part que parlaríem de les estrenes, les coses que hem vist, les coses que us recomanem. Una segona part, que seria molt ràpida, perquè no hi ha massa coses a comentar, que serien les pel·lícules que fan a la televisió, que potser val la pena que els nostres oïdors vegin, perquè ens ho demanen a vegades. I, finalment, la tercera part del programa, que seria parlar del Ciutadano Ilustre, que és aquesta pel·lícula argentina que hem recomanat, o que considerem que valia la pena de veure, i que l'hem considerat per la pel·lícula del mes. És possible que vingui la Carme, perquè en va dir en principi que vindria. Suposo que ha tingut algun problema, no ha pogut arribar encara, però si pot, doncs suposo que estarem aquí d'aquí a una estona, no serem un més. En qualsevol cas, podríem començar ja a parlar de les estrenes, de les pel·lícules que hem vist. Jo sé que en Joan ha vist l'última pel·lícula estrenada fa molts pocs dies del Jim Jarmusch, el Patterson, i, per tant, en Joan ens podria començar per explicar què li ha semblat el Patterson. Bé, doncs m'ha semblat una gran pel·lícula, independent, com acostuma el Jim Jarmusch, que per mi és un mestre absolut. És una pel·lícula que és molt difícil explicar-la en paraules, és a dir, que s'ha de veure, perquè té una narrativa molt particular. jo el que destacaria més és que el protagonista és un treballador, cosa que en el cine americà gairebé no es dona mai. una persona de la classe treballadora és autènticament el protagonista de la pel·lícula. Això hauríem de tirar bastants anys enrere per trobar-ne un altre, potser. i, a més, cal que la pel·lícula sigui independent, vull dir, que no sigui del sistema dels estudis, és evident, perquè, si no, sempre ens trobarem amb advocats, amb corredors de borsa, amb superherois, etcètera, vull dir, qualsevol cosa menys un treballador, no? Aquí, en aquest cas, és un conductor d'autobusos d'una ciutat petita de l'estat de New Jersey, que, curiosament, l'altre dia a la ràdio sentia que parlaven de Bob Dylan i estaven repassant la lletra de Harry Kane, que també va donar peu a una pel·lícula amb el Denzel Washington, i resulta que el Harry Kane Carter vivia a Patterson, no? Urricane, no? Urricane. Urricane, sí, el Harry Kane Carter, que va ser un boxador que el van apartar de la cursa. A la pel·lícula es diu, eh? A la pel·lícula es diu. Sí, sí. Es van apartar de la cursa al Campionat del Món i, bé, el van posar a la presó... Jo he de dir-te que fa una setmana, per curiositat, gairebé per casualitat, no l'havia vist en el seu moment, Urricane, amb el Denzel Washington, que, per cert, és la interpretació que penso que millor que ha fet el Denzel Washington de llarg. Una de les millors. I vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta pel·lícula que estava també inspirada, perquè sabeu que el Bob Dylan va fer la famosa cançó Urricane i l'hi va fer després, jo ho vaig m'intentar després, eh? L'hi va fer després festivals, música, ell presentant les cançons gratuïts per aconseguir recaptacions, per ajudar en aquest boxejador que sortís de la presó, perquè estava tot això. i confesso que no la coneixia la pel·lícula, no l'havia vista, i em vaig quedar impressionat. És a dir, una pel·lícula que molt, si vols, segurament ha fet un plantejament molt popular, molt comercial, molt així, però que em va arribar a tocar. És a dir, vaig trobar una pel·lícula recomanable, una pel·lícula francament recomanable. Sí, sí, sobretot per la interpretació del Tancel Washington. Sí, senyor, sí, senyor. Doncs bé, vull dir, aquest Patterson és un poble en el que gairebé no passa res, encara que hi passen coses. Vull dir, per exemple, hi ha una invasió soterrada de bessons, vull dir, que van apareixent a la pel·lícula, i tot d'una apareixen bessons. Dins d'una vida quotidiana bastant morta, bastant avorrida, vull dir, la relació del protagonista amb la seva dona és una mica estranya, avorridota, vull dir, la dona està penjada del disseny en blanc i negre, tot ho fa en blanc i negre, tota la casa és en blanc i negre, tot el menjar que fa és en blanc i negre. Els pastissos que fa també en blanc i negre. Els pastissos, tot és en blanc i negre, vull dir, està penjada d'aquesta obsessió, i ell, vull dir, es veu que no s'hi troba a gust, vull dir, que la seva via d'escapament és la poesia, sorprèn, això, que un conductor d'autobús sigui poeta, té com a heroi William Carlos Williams, el poeta americà, i ell fa les seves poesies i és una manera d'escapar-se d'aquesta realitat. Però, com he dit abans, vull dir, s'ha de veure la pel·lícula perquè és, jo la trobo absolutament magistral en tots els aspectes, en l'aspecte de la planificació, de la narració, que Jarmusch és un mestre en aquesta mestria i la interpretació també del protagonista que es diu Driver, ara no recordo el nom, però com nom és Driver. Adam Driver. Adam Driver, sí, que curiosament vol dir conductor, no? És a dir, que ja té el nom del personatge. Curiosament, ell es diu com la ciutat, o sigui, ell es diu Patterson i el poble també es diu Patterson. Exactament, sí, sí. També hi ha coincidències curiosíssimes. Sí, sí, sí. Vull dir, és aquest joc que dèiem dels Bessons, que tot es doble i precisament ell es diu Patterson en una ciutat que es diu Patterson. Vull dir, és com un joc de dobles, de miralls i, en fi, jo trobo una pel·lícula absolutament a recomanar, justament la revista americana Time ha fet una llista de les 10 millors pel·lícules de l'any i aquesta l'ha col·locada en el segon lloc. En fi, suposem que la revista Time amb tots els contactes que té i les obligacions no podia donar el primer lloc en una pel·lícula independent l'ha posada en el segon lloc, vull dir, per mi és gairebé el primer. No recordo ara quina és la pel·lícula que estava en primer lloc. No, però jo recordo, perquè també, jo el que sí que he llegit és les 10 pitjors de Time. També hi ha la llista de les 10 pitjors que han aprofitat i han aprofitat a posar el Woody Allen i s'han posat estupendos. Sí, això també vaig esforçant bastant. S'han posat estupendos i han posat Café Society i vull dir que sempre queda bé, no? Vull dir, clar, com el Woody Allen en els últims anys no és el que era, encara que, vull dir, sempre... Doncs allò... Surs content del cine, després d'una pel·lícula amb ell. El que va tenir, doncs, manté la cosa, però, esclar, sempre quedes bé dient no, aquest tio ja no... Sí, sí. Ja no... Ja no és bo, no? I només fan que pel·lícules dolentes. Cosa que, bé, discutible. Com tot, s'hauria de discutir, sí. Molt bé. Doncs acaba d'arribar la Carme. Hola, bona nit, Carme. Hola, bona nit. Vols parlar tu d'alguna pel·lícula que hagis vist o tal o doncs passem amb una altra persona? De fet, he anat a veure la pel·lícula que ens tocava, eh? Del mes, que tocava, que ens tocava, eh? O sigui, que aquesta sí que puc parlar. I després havia vist una japonesa, però fa molts dies que l'he vista, no sé si la recordes. Com es diu? Ah, sí, mira. Com es diu? Després de la Tormenta, no sé si l'heu vista. Ah, sí, jo sí que l'he vist, jo sí que l'he vist. A veure, si voleu la comento una mica. És una pel·lícula del Hirokazu Koreda. Sí. Per mi em va agradar més, aquella que es deia, és que ara no les tinc al cap, Milagro, Kiseki, em sembla, que és una d'un nen que tenen els pares separats. No me'n recordo com es deia, però... Si la recordeu, aquella l'he vist molt ben tancada, perquè els nens ho feien molt bé, els pares també ho feien molt bé, i la història estava molt ben explicada, molt ben explicada. Després jo havia vist també l'hermana pequeña, un home així, que no sé si l'ha d'haver dit. Mi hermana pequeña. Mi hermana pequeña, que també em va agradar. Després hi havia un altre, que era... Still walking. Still walking. És de les primeres i molt bona. Sí, jo aquesta no la recordo. És de les primeres i molt bona. Però jo, aquell que tenen dos fills i que els intercanvien, no és d'ell, una pel·lícula que... Són dos matrimonis, un d'outstanding i un d'altres... Que s'han equivocat en el moment de... S'han equivocat en el moment de néixer. Diria que sí, no recordo. No recordo la pel·lícula, el no. Sí, estava bé també la pel·lícula. Estava bé, una mica més melodramàtica i una mica més així, però sí que dibuixava bé la idea que l'home suporta malament aquesta història amb menys dificultat que les dones, que té una altra efectivitat i un altre criteri en el tema perquè arriba un moment que s'han de decidir si intercanvien els nens o no, perquè no són els fills naturals, biològics, de cada una de les parelles. Totes aquelles jo trobo que està bé. Ell dibuixa bé el món japonès i la família japonesa i la problemàtica de la família japonesa. Aquesta, per mi, no és de les millors, eh? O sigui, està bé. La història és un escriptor que d'entrada té un èxit important, però després... No li funciona després la cosa. No li funciona, te falleix, té una manera... El personatge està molt ben dibuixat. I l'actor és molt bo. L'actor, el xicot aquell, treballa sempre gairebé amb ell i és molt prestigiat, eh? Sí, sí, sí. I ho fa bé, perquè és un despenjat que no saps... Però és que el personatge tampoc és massa atractiu, o sigui, el personatge és un perdedor. És un perdedor. És un perdedor massa manifest. Però és massa perdedor. Massa perdedor. Massa perdedor que no tens marge. Sí, no tens marge d'identificació. Clar. El ritme de la pel·lícula, jo crec que la millor, la primera part té un aire i després decau una miqueta. Són unes pel·lícules que està bé perquè és un director consistent, que s'assembla a l'osso, té un tipus de manera de fer cine molt ben gravat, de guió pensat... Sí. I de temàtiques, el tipus d'històries que explica són sempre relacionades amb la família i com entendre la dificultat de conviure en el món actual. I això està ben dibuixat, eh? Jo, justament, perquè parles d'això, em fa pensar en la pel·lícula que he vist aquest cap de setmana, que no l'havia vista en el seu moment a l'estrena, perquè també és oriental, diríem. És una pel·lícula de Corea del Sur que es diu La Doncella, del Park Chan-wook. El Park Chan-wook és un director que tots sabeu que vam descobrir aquí a l'estudi amb els Van Seguer quan ens va parlar del nou cinema surcoreà. Sí, perquè del nordcoreà no en tenim ni idea, no? No, no, no n'arriba, no. Millor, millor. Es va fer famós, aquest xicot, per la trilogia sobre la venjança. Són tres pel·lícules que ell ens la va recomanar i el primer era Sympathy for the Vengeance. L'Old Boy, que és la segona, que em sembla que el francès l'ha vist, jo no. No és la primera, Old Boy? No, Old Boy és del 2003 i em sembla que ell portava ja cinc o sis pel·lícules quan fa Old Boy. No, però de la trilogia, em refereixo. Ah, bueno, aquí diu que la Symphony for the Vengeance és del 2002, Old Boy és del 2003 i l'última, la Sympathy for the Vengeance, és del 2005. Això és el que tinc jo aquí apuntat del Wikipedia, és a dir, no m'ho inventat. Aleshores, per tant, vol dir que són aquesta... Tu l'has vist, em sembla que t'agradava molt, l'Old Boy, no? Old Boy, sí. I el remake, què? El remake no l'he vist, el que va fer ell mateix, no? als Estats Units. No sé, tu l'has vist les dues? Sí, jo el remake em va gustar. Està ben feta, però és que és un estil d'aquest de... com es diu? El Haneke, aquella, juegos... Funny Games. Ah, el Funny Games. Aquests remakes... Sí, que ja hem vist l'original i ja potser no cal, no? Com es deia el remake, ho sabeu? Tenia el mateix nom? Em sembla que igual, sí. Old Boy. Ah, Old Boy és el mateix, va? Aquí només consta una del d'Old Boy, que és del 2003, no? Sí, però el remake fa ni dos anys, no? Potser? Sí, fa poquit. Bueno, que és l'Stoker, no? No, l'Stoker és una altra. No, no, no té res a veure. Old Boy és una història d'un home que han ficat a la presó durant un temps i quan surt doncs mira de revenjar-se de qui ha fet això d'una manera veritablement salvatge. Molt venjança, no? Molt venjança, però al mateix temps amb un format com molt molt peculiar, vull dir, unes escenes molt tancades, molt foscas, molt... Bueno, és que això li agrada això a ell, eh? És espectacular i Stoker és... Bueno, jo només hi havia vist Joint Security Area, que em va agradar molt, per cert, és del que potser a mi m'ha agradat més d'ell. L'Old Boy no l'he vista, una altra que es veu que és famosa d'ell també és a Iama Thibur, que no sé com es deia en castellà. Sí, i finalment l'Stoker, que si recordeu, amb el Nicole Kidman és quan la fa treballar a Hollywood, va haver discrepància d'opinions perquè al francès li agradava molt i a mi la veritat és que no em va acabar d'acabar d'acabar. I a Ima Thibur, aquesta de Sóc un Thibur i està bé, és molt bonica aquesta pel·lícula, és una noia que no sap ella mateixa, ella considera que és un robot, que és un Thibur i llavors, veritablement, al llarg de la pel·lícula tu pots arribar a pensar tan bé què ho és, però també t'adones que pot ser tot una cosa molt onírica i molt inventada pels efectes especials i és delicadíssima la pel·lícula, és molt violenta perquè el parxambuc no pot evitar plasmar la violència d'una manera molt palpable, molt concreta, però és preciosa la història, és molt poètica, molt delicada i la veritat és que potser de les seves és la més propera al que seria el cinema per tot és públic, d'alguna manera, no?, de tota la història. Jo haig de dir que vaig rebre... I aquesta que has vist ara... Es diu La Doncella, ara en parlo, ara en parlo perquè vaig rebre un missatge d'un amic comú que és el Pepper Mengel que em va dir aquest matí, Joan, hola Joan, aquest matí he vist la doncella del Champa Club i l'Alboliche. I ho m'ha semblat una pel·lícula molt bona, feta amb una delicadesa extrema, amb dues actrius que tenen una presència absorbent i una història que pel que he llegit del director té un tractament peculiar com és ell, però en aquest cas no se'n va pel tremendisme, pel tot tremendisme que comentàvem, sinó que destil·la originalitat al passar al seu relat original pel seràs d'una posta en escena que té, com a millor tradició, el cinema clàssic oriental. A mi sí que això m'ha motivat a anar a rebeure i sí que és veritat que li veig, la doncella m'ha recordat moltíssim el Rashomon del Kira Kurosawa, que suposo que recordeu que cada una de les tres parts està explicada per un personatge diferent i des d'un punt de vista diferent que a més a més et trastoca cada vegada la història. Em va passar, aquí és el mateix, són tres fragments diferents explicats pels tres protagonistes, diguem, principals de la pel·lícula, la primera part no m'enganxava ni m'interessava ni d'allò, però confesso, haig de confessar que la segona part em va sorprendre, em va descol·locar i que la tercera, també molt curiosa, m'ha semblat potser massa freda però realment molt original. No hi ha dubte, això haig de confessar que és així, no hi ha dubte que és un senyor que domina molt l'aspecte tècnic, és a dir, que l'aspecte molt bé la fotografia, l'estètica, el disseny de producció, les actuacions, el vestuari, el maquillatge, tot està cuidadíssim, molt cuidat, potser l'única pega que jo li trobo una mica és que no t'acaba de, és tan fred i tan maco, per entendre'ns, que et quedes amb la part estètica i no acabes d'entrar amb el que expliquen els personatges. El guió crec que està molt elaborat i sorprenent, ja dic, no explico de què va perquè si explico alguna cosa doncs ja desvetllaré una mica què és el que passa en certa mesura la pel·lícula i és un film ambientat en la Corea i el Japó però en realitat a partir d'una novel·la de la Sarah Waters ambientada a l'Anglaterra i la Melina i per tant han fet una transposició doncs en aquella època que funciona, és dir que té un punt estètic això està tot molt cuidat però que repeteixo a mi per mi és força poètica, això és cert, és molt poètica, molt eròtica i sòrdida és a dir, en el sentit que respecte a les al·lusions que hi ha de tipus sexual i tal és d'una sordidesa i d'una cosa molt rebuscada i molt d'allò per tant és una pel·lícula que té molts premis s'ha de considerar que és un senyor molt prestigiat a nivell internacional que en aquest moment segurament és el director més prestigiós que té Corea del Sur i que per tant és una pel·lícula a tenir en compte. Estem guanyant el Jaume i el Joan pel cinema vanguardista penso eh de mica en mica i tampoc tornarem a posar-li escop pílgrim a veure si a veure ara em ve de gust mira tant en tant faig coses així raras a veure si recordeu per veure si esteu atents al que dic de vegada una pel·lícula que vaig comentar que era unes 20 vegades millor que la de Raixamont del Kurosawa i que està feta fa molt poc i la van comentar i que està dirigida sí perquè en comptes del comentari que jo vaig fer és que m'ha vingut al cap i dir mira doncs la comento ara així en plan capritxós el que vaig comentar que igual així com Raixamont t'explica com tu deies Joan i aquesta que comenta sembla que també una mateixa història des de tres punts de vista paral·lels i consecutius vull dir primer un després l'altre hi havia una pel·lícula feta a més a més per un director per aquí i que ja dona una pista que Paul va parlar català o espanyol us anem apropant sí sí sí home d'aquí d'aquí d'aquí per aquí molt a prop sí és veritat no sé per què m'estranyo doncs que aquesta història t'explicava la mateixa la història des de diferents punts de vista però simultàniament que per mi tenia molt més mèrit la propera pell ja us ho dic i s'aquí la cuesta m'ha vingut al cap però si l'hem fet com a pel·lícula del mes t'agraden tots molt doncs ja està per això m'ha vingut al cap perquè era relativament recent Pol explica'ns una mica què és el que has vist tu que ja sé que has vist una cosa sí no ara primer com que vam fer pont i tota la història doncs jo vaig deixar-me una a la guantera que és Baiana no sé si l'heu vist l'última així de Disney que vam fer ah doncs nano jo vull anar a veure els meus nens aquí Baiana a fora als Estats Units Moana més que res per temes de drets es veu que per temes de no van comprar els drets aquesta paraula que crec que és algú tema legal d'un producte europeu o no sé què històries i és curiós inclús perquè Moana és l'original a ella li diuen Baiana inclús el doblatge jo la vaig veure a l'Icària quan la van estrenar en original inclús el doblatge americà aquí a Europa arriba com a Baiana però si veus les labials de la protagonista i de tot diu Moana és curiós és curiós el teu doncs són els creadors de o sigui segueixen la tradició aquesta de Frozen Zootropolis que també l'havíem comentat aquí i ara aquesta són els mateixos creadors a mi Zootropolis em va agradar molt a mi m'agrada moltíssim i on si Frozen era jo crec que gran públic perquè una història molt més Disney que Zootropolis el que es basava molt jo crec que era una autoparòdia de fet hi ha moltes parts de Zootropolis que se'n foten inclús de Frozen se'n foten dels musicals i se'n foten de tot llavors Baiana jo crec que han fet la mescla perfecta entre cançons que són jo vaig al·lucinar amb les cançons a més són divertidíssimes jo m'ho vaig passar superbé i a part una història que és molt profunda uns personatges que són molt profuns una animació brutal o sigui les tècniques que es van fer en 3D són increïbles i no només això sinó que hi ha la curiositat que la història el que passa és que com que va fer una entrada molt forta de cap de setmana i tot el pont va anar molta gent jo imagino que la gent ja sabrà de què va però bueno PS jo no no sé de què va no això que jo perquè jo no sabia que era el mateix de Zootropolis però realment Zootropolis ja m'ho penso ja Zootropolis pots anar amb els nens sí però és molt adult exacte però cadascú té una visió i llavors trobar un cine de divertiment o per la canalla que tu veus unes coses que ells no veuen i que en algun moment o altre també veuran sí i les referències té una potència extraordinària et fan gags de Breaking Bad sí al contrari que la festa de les salxitxes que sembla que és únicament per adults jo no l'he vist tampoc però sembla que no en ells millor no portar-los perquè surten més aviat traumatitzats no et preocupis que no se m'acudirà Baiana segueix una mica la fórmula de Zootropolis en el sentit que uneixen una noia jove bona que vol fer el bé i el dolent que no és tan dolent però que intenten fer-lo més bo o fer servir els seus dotes per fer el bé bàsicament és aquesta noia que que estrany que Disney faci això no però ja ho sabem que a tu no t'agrada tan original però mira hi ha coses més ben fetes i més mal fetes i quan un parla de cine ha de parlar del que li sembla ben fet no volia interrompre no volia interrompre Baiana vindria a ser la filla del jefe de tribu de la seva illa que bueno que s'empesca una aventura perquè ara hòstia el nom no me'n recordo però que a més està doblat per Dwayne Johnson el The Rock que a més és molt curiós veure el cantar però que vindria a ser aquest enemic de la humanitat que va robar una pedra que el que feia era com un talismà que el que feia era donar vida a una illa que aquesta illa era la que donava naturalesa tant als peixos com a tot el que es coneix són com d'aquestes tradicions que de fet són mites que existeixen de veritat llavors el que fa és s'embarca fins a trobar l'illa desert on van desterrar aquest enemic mundial i llavors vas començant a veure que no és tan així a vegades les legendes es magnifiquen i llavors a veure la pel·lícula és molt bona a mi em va encantar els musicals són brutals a més és curiós que un dels personatges un d'aquests enemics que es troben com fa molts cops Disney que fan aquests road trips i es van coneixent els personatges i es van entenent més hi ha un dels personatges que és una mena de crank o no sé què és allò exactament un crustaci que el que fa és fa una cançó autoparòdica i aquí entra el tema de Zotterópolis una autoparòdia inclús de l'autoparòdia pròpia que vam fer amb altres pel·lícules i a més està cantat i escrit per no sé si coneixeu Flight of the Conchords és una sèrie de Nova Zelanda que va triomfar bastant a principis del 2000 sobretot té dues o tres temporades no té moltes però que és una sèrie musical i parla de la bueno de cadència de dos músics que viuen del no re però tenen lletres molt bones i doncs justament quan jo ho estava veient dic hòstia em sona molt això i després els credits sortien que eren ells mateixos o sigui els van contractar per fer aquesta cançó en concret i no sé la pel·lícula molt recomanable jo crec que ja la gent n'ha pogut veure-ho per tot arreu però sí sí és molt bona i a més sí que és veritat que Francesc et dóna la raó que potser les resolucions són aquestes resolucions Disney que no s'ha de ser Disney però això és esperable però tota tota la trapecia que van els dos personatges és hòstia et dóna gust estar al cine veient aquesta pel·lícula Infiltrado Infiltrado però potser vols començar tu he posat al començament la música i no he fet ni cas però era la música al començament del programa qui la vulgui tornar a sentir ara i tornar a posar doncs era la la banda sonora d'aquesta d'Infiltrator Infiltrator l'heu vist a tots? sí aquest matí és que no l'has trobat encara ens hem trobat el que passa és que a veure Infiltrator el nom ja t'ho diu tot que anirà una mica però tampoc és jo no li dono mala crítica a mi la veritat és que m'ha costat una mica sí que al principi d'arrencar d'on és aquesta pel·lícula americana es nota es nota que és americana amb el Brian Cranston si mai em surt bé aquest nom sí sí Cranston el de Breaking Bad exacte que és molt curiós perquè ell el que fa és d'una d'un agent infiltrat que el que normalment es dedica més al tema de les drogues en temes de l'Adea que llavors és justament el seu paper antagònic al que fa Breaking Bad llavors jo crec que això ja li dona un puntat d'anar-lo a veure no sé si heu vist Breaking Bad faria del seu cunyac és una sèrie exacte una sèrie però no doncs ell diguéssim a la sèrie el que fa és un professor de química que li han detectat càncer llavors el que fa per intentar recopilar el màxim de diners i tot per deixar la seva família perquè més té un fil d'escapacitat i això doncs s'associa amb un dels seus exalumnes que sabia el tema i comencen a fer laboratori de metamfetamina i bueno d'aquí cap amunt perquè no para aquesta sèrie llavors en aquest cas és el contrari és un policia infiltrat amb càrtels amb tot llavors i el tema s'entra és una història real i el tema s'entra en quan anaven ascendint a dins de la màfia els càrtels mexicans sobretot fins a intentar arribar a Pablo Escobar i doncs que també és un tema que ara es porta molt entre narcos i això de fet té molta reminiscència de narcos que el que no he arribat a temps a mirar és si és clar la pel·lícula es devia rodar més o menys a la primera temporada de narcos inclús hi ha actors que es repeteixen i doncs és molt curiós o sigui els actors diguéssim sud-americans mexicans i això són bastant o sigui són els mateixos actors i té aquest rotllo alhora té certs punts de puro vicio del Paul Thomas Anderson i inclús de l'Hombre de les Mil Cares aquí més barrient de la casa però pel tema sobretot que ja sigui la interpretació perquè ell ho fa jo crec fora de sèrie però és el personatge és un camaleó s'adapta a tot ah però això de l'Hombre de les Mil Cares sí perquè clar ell al final sí que és veritat que ell buscava més el tema dels interessos interessos personals però l'engany és tot l'engany tu saps evidentment que és un policia infiltrat però tot l'engany i tot com el thriller que no el thriller és més el suspense més que el thriller el suspense aquest de jo sé què està passant però els altres personatges no de fet tota la no sé si m'enteneu llavors a mi m'ha semblat que una pel·lícula que a més són dos hores deu crec s'aguantava molt bé o sigui a mi en cap moment vaig veure pura vici jo quan ho vaig veure vaig entendre la tesi que plantejava però no a mi em va hi havia moltes parts que m'avorria però profundament i aquí a mi m'ha agradat molt el que passa és que al sortir ens hem trobat amb el Joan i m'ha baixat pels terres versió no jo no tampoc me la vull carregar a mi no m'ha acabat de compensar excepte el final o sigui és una pel·lícula per mi excessivament llarga ben interpretada si vol sobretot però jo no he seguit Beck and Bates i per tant no veig aquest contrast que ell explica i per tant simplement l'he vist la interpretació que fa en aquesta pel·lícula a mi no m'ha acabat d'enlluernar ni m'ha acabat de dir res en canvi la d'en Keaton no d'en Keaton la d'en Kruger ho fa molt bé penso que fa molt bé surt l'Helena Naya curiosament amb un paper en secundari hi ha uns quants espanyols per allà que deuen ser un Rubén o Xandiano també surten molta gent coneguda d'Espanya no sé com els han pescat i estan doncs que potser estaven a Narcos no tinc ni idea perquè tampoc he seguit la sèrie Narcos haig de confessar d'entrada que per exemple tots aquests temes així de drogues i tot això a mi no em sedueixen especialment i per tant moltes vegades per això no he vist Narcos perquè passo no m'interessa massa el tema i tal i segurament això ha influït però el que passa és que jo haig de confessar que he estat dues o dues vegades a punt d'anar-me perquè m'estava avorrintant que no aguantava la cosa jo et veig al perfil en una furgoneta amb una sèrie de tubs d'assaig fabricant això tipus Breaking Bad et veig et veig al perfil jo estava allà i he dit aguanta fins al final llavors al final és veritat que puja és veritat que puja i que hi ha unes escenes de resolució potser que tenen potència i tenen força però jo confesso que jo si li hagués de posar una nota li posaria un cinc i mig o una cosa però sí que és veritat que estem parlant d'una americanada o sigui és una pel·lícula d'aquestes que podria estar a la bandera en segon pla tota l'estona bondejant i tranquil·lament però i també fan servir molt l'ús d'aquest llenguatge que s'associa molt a Narcos per exemple si algú l'ha vist ho entendrà però aquest un llenguatge molt molt molt imposat gairebé allò frases com si cadascú la frase que digués ha de ser la lapidària tota l'estona i però clar llavors una pel·lícula una sèrie mira encara et pots acostumar a una pel·lícula que costa més jo crec que per això també m'ha costat més al principi pels diàlegs però bueno després veus que molts cops per mi sobretot al principi la primera part té un aire absolutament televisiu és a dir podies veure-ho en qualsevol sèrie d'aquestes que van per televisió i clar a mi m'ha semblat que una cosa que no tenia qualitat però clar és veritat que té coses té d'elements té d'allò vull dir doncs és un cas està basat en una història real que ja sabeu que després ja som un pas real la canvien absolutament i no se semblen res el que era la realitat però està basat en un cas real i bueno i fins al final hi ha tota la retaïla de coses que ha passat cada un dels personatges que s'ha anat veient a l'allà de la pel·lícula per saber quin ha estat el desencadenant de tot el que t'ha explicat però jo confesso que no és de les pel·lícules que jo recomanaria tot i que bueno deu tenir el seu públic i a ell li ha agradat per tant escolta no cal que no dic que jo sigui el públic dic que a mi no m'ha semblat una mala pel·lícula hem de confessar que al sortir al sortir i ho dic per ser honest jo hi havia una noia crítica d'un altre d'un altre mitjà i ens ha pogut parlar els tres i a ella li ha agradat també o sigui per tant aviam jo no tinc l'exclusiva de la veritat o sigui a mi no m'ha acabat de convèncer però no te l'havíem atribuït la noia aquesta doncs li ha agradat però haig de confessar també que jo m'he documentat abans d'anar al cine per costumbo fer-ho per triar les pel·lícules més o menys interessants i la majoria de la crítica se la carrega doncs llavors ja està escolteu aviam però no cal jo vaig a per les pel·lícules jo no és ja no m'ho pregunteu perquè ja penseu que diré que no però aquesta vegada sí que he vist una pel·lícula i la música de la pel·lícula una de les músiques que surt en un moment determinat és aquesta que estem sentint en les Ones Conetes que és un grup que es diu Dead Can Dance el tema es diu Indus és un dels que apareix segur la pel·lícula perquè m'ho ha dit la persona amb la qual vaig anar li he preguntat ràpidament perquè jo no me'n recordava ella és molt aficionada a aquest grup i la pel·lícula jo no sé si us sonarà a mi i és que jo no segueixo últimament les estrenes però vaig anar al Texas i feien una pel·lícula que es diu Maria Conversa una pel·lícula que ens parla de la preparació que fa la Blanca Portillo per representar una obra teatral que dirigeix l'Agustí Villaronga i dirigit per la Lídia Zimmerman que curiosament fa uns anys fa forts anys havia co-dirigit aquella pel·lícula d'Ara Tom Bulkin en la mente de l'assassino una pel·lícula fabulosa i a aquesta dona se li dona molt bé el tema del documental i aquesta pel·lícula és una pel·lícula documental i la veritat és que és una pel·lícula que es deixa veure molt bé i que és molt recomanable la Blanca Portillo és la protagonista pràcticament absoluta però no del tot perquè veiem la preparació del personatge des del punt de vista actural però també des del punt de vista dels decorats com es van muntant com es van organitzant en un moment determinat entren els vestuaris i de mica en mica veiem la transformació i sobretot el que és més interessant és com ella la Blanca Portillo que és una trió que ja sabem de caràcter i potent doncs explica com s'identifica amb el personatge i com una vegada que ella ha entrat en el personatge ella desapareix el personatge entra dintre d'ella i després torna a marxar però en aquell moment no és ella la veritat és que és potent la pel·lícula i veure ja l'Agustí Villaronga parlant amb ella mirant a veure què fan amb el personatge l'autor de la novel·la amb la que està basada perquè és la història de Maria la mare de Jesús però passada pel filtre d'un autor que ens explica la història en realitat d'una mare d'una mare que pateix pel dolor del fill i tot això ja us dic com es va organitzant una triu i tot un equip teatral perquè allò sigui convincent i quan després de tota aquesta preparació veus la caracterització de la Blanca Portillo només veient el cartell la veritat és que ni la reconeixes vull dir està transfigurada no transformada està canviada veritablement recomanable en blanc i negre tota l'estona l'autor de la novel·la és el Coutoibin sí que apareix allà i que la mateixa Blanca parla amb ell i diu home no sempre es pot parlar amb l'autor és que és un autor que passa a moltes estades a Catalunya sí i que també és una cosa molt maca de veure com comenta l'elaboració del personatge com vol explicar la història i com ells dos dialoguen pel·lícula molt bé però molt interessant quan has dit quan has parlat de Dead Can Dance sí he vist que ha sentit el mercat m'ha vingut a la ment de seguida el nom de l'Agustí Villaronga perquè ell els tenia com a compositors per una pel·lícula que no es va arribar a fer sobre una novel·la de la Mercè Rodoreda que curiosament es va fer una exposició a la Virreina sobre aquesta pel·lícula si no recordo malament la novel·la és quanta quanta guerra una de les últimes de la Rodoreda i no es va poder fer per una qüestió de pressupost una cosa absolutament vergonyosa però no és un projecte que potser algun dia Villaronga farà però que de moment no s'ha fet i ell tenia tant sí com no en la ment dead candants per la música d'aquesta pel·lícula l'anirem sentint si voleu la música i escolta acabo de buscar així ràpid allò que fa i pot ser que la novel·la sigui La mort i la primavera és que he trobat aquest títol és la mort i la primavera i no és la mort i la primavera exactament ràpidament si voleu passem a les estrenes o pel·lícules que passen per televisió que n'hi ha molt poques que es puguin recomanar realment aquests dies propers i passem ràpidament al tema que ens toca que és la pel·lícula del mes avui dimarts a TV2 fan una pel·lícula a les 21.55 o sigui una mica abans de les 10 que és una pel·lícula de l'any 57 espanyola Distrito Quinto del Julio Coll que jo no he vist però tinc moltes bones referències que és una pel·lícula força interessant amb idea a TV3 a TV3 avui a les 21.55 a la mateixa hora una mica abans de les 10 fan un documental que sí que m'ha arribat que val la pena veure que és la cançó censurada és a dir tota la nova cançó que va ser censurada per el Raimon del Lluís Llach de la Marboneta i una sèrie de gent i es veu que el documental està excel·lentment treballat i fet el dijous 15 de desembre a Canal Hollywood a les 18.30 de 8.30 fan les amistades pel·ligroses aquella famosa pel·lícula de Stephen Friars que va ser un èxit comercial en el seu moment i de tota mena i queden més dos coses per comentar el dissabte que fan una pel·lícula Francis Ford Coppola a TV3 a les 23.30 a les 11.30 perquè és Pegui Suez i el diumenge una pel·lícula que em sembla que a Francesc a mi ens va agradar molt que és d'Italia en Job i tant que la fan al TNT a les 22.45 dit això si voleu podem entrar amb el que ens toca avui parlar que és la pel·lícula de Ciutadano Ilustre doncs bueno qui vol començar bueno la vas proposar tu si vols fer si incendi bueno ja la vas comentar de fet jo la vaig comentar doncs si vols faci un petit comentari així del que m'ha semblat més destacable de la pel·lícula ja que ja dic que tu sí que la vas comentar i després suposo que també allò a mi m'ha resultat super interessant i suposo que tothom doncs bueno a l'hora vist vull dir que no és una cosa que estigui amagada la pel·lícula el joc metalingüístic tan bueno que jo he trobat fascinant entre la narrativa literària i la narrativa cinematogràfica és a dir hi ha una escena en concret que jo quan veia la pel·lícula abans que arribés al final i ja més o menys entens una mica com està construïda tota ja no la vaig entendre i és una escena que diu bueno sí perquè és maca la noia la noia despullada ja en el llit i diu no li veig res cinematogràficament quan la pel·lícula està molt ben construïda diu no entenc per què posa un home que ja l'has vist abans la noia despullada i tenia sentit la pel·lícula perquè acaba d'entrar a l'habitació i han fet una sèrie de coses que jo us puc imaginar però i que nosaltres no veiem però que veiem el post diguéssim el després i llavors la veus despullada i ell mirant-la dius no sé per què aquesta escena però clar després tot agafa sentit és una descripció literària és una descripció és el que fa un autor que diu la dona està en el llit però estàs començant pel final ja no no jo explico el que no això no és el final perquè a mi per exemple no dic que sigui el final però a mi per exemple la resolució em va semblar bastant tramposa però no no no és tramposa però no a mi a mi però no jo ho vaig pensar també tramposa en el sentit però després dius no perquè aquesta pel·lícula jo crec que té com dos o tres o si no més nivells de narratius diferents sí sí sí és a dir és com una mena d'Inception és que aquí jo no dic trampós com a dolent jo dic trampós com a joc narratiu i precisament Inception per exemple un joc no és un joc i el que passa és que si te'l plantegen al final de tot és un joc que jugarà ell sol m'explico no sol no sí sí sí ja sé què vols dir ja sé què vols dir el que prefereixo és que una cosa és que sigui una pel·lícula que després com origen que tornis a veure i diguis hòstia o el sexto sentido no gaire bé però és veritat que Nolan diu mira fem això entrarem en els somnis per agafar aquesta idea col·locant-la aquí dins ja sap de què va sí que és veritat sí que és veritat que això no t'ho mostren a la pel·lícula el que sí que té la pista que hi ha coses com aquesta escena que us dic de la noia despullada que són com molt rígides molt literàries llavors t'ho podies imaginar una mica però ja és el que intenta sí sí no no és del que es tracta però és el que perquè em sembla que a veure diguem una miqueta perquè si estem parlant per gent que no l'ha vista vale hem de dir una miqueta de què va de què va no us sembla vinga és una pel·lícula el director són dos directors argentins sí dos directors argentins que ara és igual Mariano Conn i Gastón Duprat exacte jo només havia vist d'aquests directors una pel·lícula que es deia l'Hombre del Lado que si voleu recomento que té molt d'interès però bueno aquesta en particular és una història d'un personatge que ha rebut un premi Nobel i que viu a Barcelona viu a Barcelona viu molt bé d'una manera doncs important com si visqués a Pedralbes un lloc així i després de rebre el premi Nobel té un decaïment creatiu o de creació i res no li fa il·lusió ni no troba cap fons d'on treure vitalitat creativa això és l'enfocament inicial llavors rep diferents ofertes de fer coses de les moltes que ell fa cap d'elles li ve de gust de fer i per tant les anula totes i de ben arriba una una una invitació de ell és argentí d'un poblet d'Argentina Salas Salas o Salas que el conviden a passar uns dies i a fer unes xerrades això és la història i és el poble on ell va néixer ell se'n va anar fa 40 anys i no hi ha tornat més i ell ha arribat a ser premi Nobel llavors i la seva obra tota gira l'entorn del poble dels personatges del poble suggeriries pensaries un García Márquez un personatge d'aquesta mena que el Macondo i els personatges són personatges que ell porta dins però que tenen una realitat que no és la realitat que qualsevol viuríem perquè per dins hi ha la creació i per tant el creador sempre transforma per tant ell però és crític ha estat crític amb aquestes novel·les representa que ell ha estat crític amb aquests personatges bé això sí sí ha estat crític ha estat crític en el sentit que els deforma i en fan una altra cosa creativament bé no està clar en qualsevol cas en qualsevol cas però a vegades de dos personatges en fa un sí clar barreja bueno jo imagino que tots els creadors fem això és la llibertat del creador o sigui que que no llavors aquest és un poblet al mig jo crec que és abans de la Patagònia està com allà al mig però bueno el tros aquell d'Argentina és un tros de vides molt solitaris i molt aïllades i per tant és un poblet tancat amb si mateix el més probable d'un món tancat amb si mateix Argentina profunda exacte Argentina profunda jo pensava que la Patagònia és la més profunda que jo havia vist però això Déu-n'hi-do i llavors ell va anar allà i i la pel·lícula és com és rebut i en què es transforma la pel·lícula perquè la visió de dels seus dels ciutadans d'aquest d'aquest d'aquest d'aquest poblet o d'aquesta ciutat petita estan llunyíssim del món mundial que significa un premi Nobel estan llunyíssim del cervell que significa aquest premi Nobel i llavors n'hi ha uns que han agafat a dintre seu una visió de lo que ella ha volgut dir i aquesta visió pot ser des de Rancúnia fins a sorpresa i fins a jo aquesta tarda això és l'esquema de la pel·lícula i després al final tens raó que al final però no l'hem de comentar penso jo però bueno és intel·ligent al final a mi em sembla jo em sembla un final molt intel·ligent jo aquesta tarda volia saber si sales existia o no existia i intrat a Google i el senyor Google m'ha explicat he trobat un article concretament d'un senyor que es diu Martín Ale d'amfibia que és la revista de la Universitat Nacional de Sant Martín que es titula Per a què vol vista Mantovani perquè bueno és que aquest escritor es diu Mantovani aquesta és la pregunta i diu val la pena llegir-ho perquè entens jo he estat d'Argentina suposo que ho sabeu i em sembla que es vaig comentar l'altre dia quan es parlava de la pel·lícula que jo la vaig trobar molt realista jo també és que jo també he estat d'Argentina i trobo que que era definir realment com és la gent però és que resulta que aquest senyor és l'argentí el que llegirà ara xoca llegiré que ho he llegit aquesta tarda perquè diu que està dient el mateix que vam dir l'altre dia diria nosaltres llavors ell diu Volver al pueblo és el tema central de Ciudadano Ilustre la nueva película de Conn i Duprat con una sucesión de gags y climas tensos la historia del escritor ganador del Nobel que regresa al pago chico habla de las diferencias entre el hombre cosmopolita y sus exvecinos rústicos una incomodidad natural que contagia al espectador como Batistuta en su vuelta a la reconquista perquè va en su plantella desde un punt de vista diría marxantí mira desde la óptica marxantina o Mirtra, Legrand a Viña Cañas o Martín Ale que és l'escriptor que fa això sabe de què se trata el reencuentro con los que se quedaron nació y creció en San Manuel entre 1.800 habitantes con esa experiencia vio la película y reflexiona sobre Volver que és el que explica i és només un tros perquè si no serà massa llarg diu Sales existe comença per dir l'escriptor aquest o aquest professor de la universitat no sé què és exactament aquest senyor en aquesta universitat diu Sales existe segun el censo del 2010 tiene 234 habitantes 27 habitantes menos que en el elevamiento de la década anterior queda en el partido de Lincoln al noroeste de la provincia de Buenos Aires lo imagino bueno salto cosas para no llargaru lo imagino peronista o radical llevando las riendas de su gobierno con el estilo y la praxis de los conservadores populares en sala seguro debe haber buenos chorizos secos debe debe tener una estación de trenes abandonada o casi son muy pocos en salas muchos menos que los 1800 de San Manuel mi pueblo aún así quizás tengan un pintor local contador que sea la voz cantante de las fuerzas vivas del pueblo perdón que tenga un pintor local o algún paisano que se las amaña con la talabartería debe tener un médico abogado o contador que sea la voz cantante de las fuerzas vivas del pueblo debe haber algún chalet decorado con muebles de algarrobo y alguna cabeza de animal embalsamada amurada a la pared en salas se caza se pesca se carnean vacas y ganchos y los perros duermen a la siesta en las veredas al rayo del sol ese salas que imagino a partir de los pocos datos es mi San Manuel y es también un millar de pueblos bonaerenses que envoltan la zona de Buenos Aires bueno está lluny de Buenos Aires bueno él digo al noroeste no sé el kilómetro no sé exactamente cuándo ese salas tiene mucho de sala mucho de salas que construyen en la sabadería los hermanos Gastón y Abraham Dupré y Mariano Cone en la película El ciudadano ilustre llavors explica la película llavors el tio diu me gusta es fin argentino y vi todas las películas d'aquest autor i bueno i més o menys per no allargar-ho exactament ve a dir que hi ha un moment que per exemple explica una cosa ell considera que l'encerta o no? ell diu que és allò super realista no sé si buscà el moment que ho diu però hi ha un moment que inclús per abusar abonar amb aquesta mena de violència que al final de la pel·lícula diu hace tres años abusar o abona abona hace tres años en l'Obería una ciudad de 10.000 habitantes i cabecera de municipio al que pertenece Sant Manuel que és el seu poble un empleado municipal asesinó al intendente le dio tres balazos y lo remató en un hachazo el intendente es el alcalde i explica per què per tant coses semblants a les que passen a la pel·lícula per tant jo trobo que la pel·lícula digues digues a la pel·lícula s'explica tot això que esteu dient on està a sala està a 200 quilòmetres ho diu a la pel·lícula està a set hores a set hores de viatge per si vaig pensar que era abans jo no ho havia mirat però sis hores pel caminet pel caminet que sap si ho recordeu que diu no però jo sé una drecera llavors fica per allà i llavors hi ha una altra escena ara que m'hem recordat que és l'escena a veure si us ve al cap de quan ell ja va cap a l'última conferència que té em sembla que és que ja abans de veure que hi ha molt poca gent que passa per una plaça i els segueixen dos gossos diu això tampoc és cinematogràfic és que això és una descripció d'un relat d'un llibre és que no diu res allò absolutament és dir passa per aquí llavors els gossos que d'allò s'aixequen és que et pots imaginar que està però és que inclou ja un moment quan té la pana quan està anant al poble i aquell personatge sorprenent sorprenent perquè no té altre adjectiu sorprenent que es paren allà i ja vindran un moment o altre perquè ha punxat una roda i no té roda de recanvi i ell li explica tota una història està il·luminat està encentat a terra han fet un foc que han encès amb un full de la pàgina del llibre de l'escriptor i ell està il·luminat un tros i explica tota la història de dos germans bessons que s'odien i explica tota la història i jo pensava és un conte el deixarà no no l'explica tot l'explica sencer l'explica sencer això que diu el francès que té aquest punt de literària però ho vol tenir vol tenir aquest punt de literària i explica tot i quan acaba d'explicar l'altre personatge el conductor li diu ah sí jo els coneixia estes dos els hermanos tal i qual i la dona la noia aquesta treballava en el volcán exacte i realment et fica et fica ja allà amb el que serà la pel·lícula la pel·lícula és que tothom ha percebut de determinada manera les històries els contes les novel·les que ell ha explicat i per tant les fàssives amb una distància que és el que ell ha viscut i el que entén del llibre que hi ha una distància abismal a mi una cosa també que em resulta destacable perquè jo tinc una amiga que és peruana i a aquesta noia li vaig recomanar la pel·lícula i uns quants dies més tard no sé com passar ens vam trobar i em va comentar em va comentar diu saps què m'ha sorprès no m'ha sorprès he trobat que era real de la pel·lícula diu és que jo l'any passat vaig anar a Elles de Perú no sé de quin poblet del Perú i diu i el meu pare em va fer és a dir saps que a la pel·lícula constantment hi ha gent que li està demanant coses sí una cadira de rodes a mi em va passar a mi em va passar al meu poble jo soc de Barcelona i ella és una persona la veritat és que que no és molt modesta i no té econòmicament grans d'allò i em va dir diu vaig arribar allà i es pensa que sóc rica perquè vinc de Barcelona i tothom em demanava coses diu el meu pare em va demanar coses amb una llista em va venir amb una llista les coses que demanava diu escolta la pel·lícula simplement real diu això a l'Atinoamèrica passa perquè jo ho he viscut de totes maneres abans en l'article i del que estem parlant que és de l'argument jo diria que a part de l'argument que és tot això que estem parlant hi ha el tema que el Joan abans comentava que és el tema de la creació literària és a dir allà hi ha unes disquisicions ja des del començament des del moment en què li donen el Premi Nobel ell fa un discurs que et deixa que ningú aplaudeix durant una estona perquè clar es queda engarrativat i diu aquest home què està dient però parlar de la decadència de la fama ell el que fa és marxar del nucli on ha guanyat tot clar ha guanyat el Nobel que vindria a ser per un actor també i ha passat altres cops el tema de l'Òscar que guanyes l'Òscar molt bé però em refereixo en el sentit més estricte no pot anar més lluny que no pots pujar més i a més no vull dir funciona així funciona que ell està en aquesta mena de depressió sigui creativa sigui existencial personal sí de debò i al sortir-li aquesta opció d'anar al poblet jo crec que també és una forma no de créixer sinó de de trobar no també és allà donar tret tota la inspiració és per si allò li aporta uns nous arguments per fer nous llibres aquí jo crec que hi ha hagut en aquesta pel·lícula jo he estat crítica i hi ha hagut amor-òdio de crítica de públic i això i llavors veia molt gent que es posicionava a favor del personatge o a favor del poble o sigui aquí una mica no no és veritat sí sí sí i és molt curiós perquè jo pensava ostres a mi em passa tot el que li passa a aquest home n'hi ha per tothom com en tot a mi m'identificava molt el paper del protagonista d'After Hours d'Scorsese aquell que ha de recórrer una odissea de personatges que són molt descarats però allò era per intentar arribar a casa per intentar sortir del barri però bueno sí però ell va amb una intenció a casa de la noia i després també aquest paper de l'hosting translation una mica el rotllo aquest d'estic al mig de l'anada meva mental i no entenc res i a més és un personatge que està sol a més és solitari però un personatge com aquest que és un creatiu és sempre un solitari el que passa hi ha una cosa que val la pena dir i és que jo potser no vaig ser tan conscient del que diré ara perquè vaig sentir a la televisió una entrevista que els hi feien amb els dos directors de la pel·lícula llavors resulta que jo em vaig fixar més en la crítica que hi havia al poble i a la gent del poble etcètera i ells en canvi destacaven en aquesta entrevista i després vaig adonar que era veritat que ells també han volgut pintar hi ha les dues coses com un dèspota com un senyor no un egoista un senyor que no es pensa en ell i tot allò doncs ho fa en aquest sentit llavors jo penso que i són les dues coses és a dir que i ells en alguna mesura destacaven doncs que volien reflectir les dues coses el que passa clar potser vist des del nostre món perquè és el món el tercer món diríem i el primer món doncs aquesta contraposició nosaltres ens posem més en el primer món però també està criticat jo penso que ells el que diuen i jo ho he sentit directament parlant dels dos a la vegada en una entrevista a la televisió explicaven que ells volien criticar els dos mons sí i ho fan però fixeu-vos quan parlen el personatge potser critiquen el que ell té un discurs de llibertat absoluta i en canvi ell no defensa amb la seva vida aquesta llibertat per de tothom sinó que només la defensa per ell sol sí senyor i llavors jo el que volia dir perquè veig que el temps s'acaba volia dir que que el guió és com una és molt literari ja ho vaig dir l'altra vegada i llavors el podríem veure com un llibre de contes ella deia que hi ha un conte express però totes les altres escenes són contes i estan posades en un argument que ja s'ha fet servir altres vegades en el cine com ara a Maduixes Salvatges de Berman vull dir que és un professor de la universitat que torna a la universitat per fer un discurs justament i que després Woody Allen ho va reprendre a Desmuntana Harry que també és un professor de la universitat que va a la universitat a fer un discurs perquè li donen un premi o una cosa així aleshores vull dir jo em sembla que fins i tot el que li donin el Premi Nobel a Suècia és una mena d'homenatge a Berman que suposo que agrada bastant als directors aquests d'Argentines se'ns han menjat el temps molt més a parlar sobre aquesta pel·lícula però el que no hi ha temps és que sí que és una pel·lícula interessant extraordinària per mi és una extraordinària pel·lícula no he pogut llegir o si podeu jo us passaré tot això que ja expliquen aquí que encara la destaca i diu que és més bona del que aparentment sembla és a dir hi ha un moment que diu és molt més bona del que ens sembla la setmana que ve tenim un tema sorpresa perquè ve l'Andreu Ferran amb nosaltres i com sempre ens sorprendrà amb el seu tema que vagi bé bona nit a tothom bona nit bona nit a tothom m de música un programa un programa realitzat i presentat i presentat i presentat per Maria Quintana a tothom a tothom a tothom a tothom