Cinema sense condicions del 13/12/2016 — Paterson, La doncella, Vaiana i The Infiltrator — El ciudadano ilustre, pel·lícula del mes

Panorama general del programa

Sessió variada amb crítiques i debats que van del cinema independent nord-americà al cinema oriental, passant per l’animació comercial i el thriller criminal, amb focus final en la pel·lícula del mes: El ciudadano ilustre. Malgrat uns inicis amb incidències tècniques, el to és àgil i ple de referències entre pel·lícules, literatura i televisió.

"És una pel·lícula molt difícil d’explicar en paraules: s’ha de veure." (sobre Paterson)

Crítiques i comentaris

Paterson (Jim Jarmusch)

• Clau temàtica: retrat de la vida quotidiana i la classe treballadora a través d’un conductor d’autobús que escriu poesia, amb ecos de William Carlos Williams i un joc de dobles i coincidències (Patterson/Patterson, Adam Driver “conductor”).
• Estil: narrativa minimalista, observacional i independent; composició i ritme precisos, amb una posada en escena que reforça el cicle diari.
• Apunts destacats: mencions a Time situant-la entre les millors de l’any; digressió sobre Hurricane (Denzel Washington) i la cançó de Bob Dylan, enllaçant amb la geografia i memòria del lloc.

• Punts forts: la mirada humanista, la interpretació d’Adam Driver, la direcció de Jarmusch.

• Reserva: pot semblar "freda" per a qui demana més trama.

Hirokazu Kore-eda: Després de la tormenta i filmografia

• Constància autoral: retrats familiars, intimitat i ritmes calmosos; comparacions amb Kiseki (I Wish), Mi hermana pequeña i Still Walking.
• Valoració de Després de la tormenta: protagonista massa "perdedor" i menys marge d’identificació; millor primera meitat que segona.

• Virtuts: direcció subtil, guions pensats, interpretacions sòlides.

• Reserva: certa irregularitat rítmica i menor empatia amb el protagonista.

Park Chan-wook: La doncella (The Handmaiden)

• Estructura: tres parts amb punts de vista creuats (eco de Rashomon) que relecturen els fets i desplacen la percepció de l’espectador.
• Forma i to: exquisida posada en escena, fotografia, vestuari i disseny; to elegant però "fred" emocionalment per a alguns; eròtica i sordidesa convivint amb una narració calculada.
• Origen literari: adaptació de Fingersmith (Sarah Waters) traslladada a Corea/Japó.
• Context filmogràfic: comparacions amb Oldboy, Joint Security Area, I’m a Cyborg, But That’s OK i Stoker.

• Punts forts: sofisticació tècnica, arquitectura narrativa, interpretacions.

• Reserva: distància emocional per excés d’esteticisme.

"Destil·la originalitat amb una posta en escena de la millor tradició del cinema clàssic oriental."

Interludi comparatiu: Rashomon i La propera pell

• Minidebat sobre relats múltiples: es reivindica el dispositiu de punts de vista simultanis a La propera pell (Isaki Lacuesta/Isa Campo), posant-la "20 vegades millor" que Rashomon en aquest joc —afirmació provocadora per remoure consensos.

Vaiana (Moana) — Disney

• Retolació europea: a Europa es distribueix com a Vaiana per qüestions de drets.
• Línia creativa: continuïtat dels equips de Frozen i Zootròpolis; combinació de musical, aventura i autoparòdia marca de la casa.
• Elogis: cançons molt inspirades, animació 3D d’alt nivell, trama mítica (talismà i equilibri natural), química entre la protagonista i el semidéu (veu de Dwayne Johnson).
• Cites pop: número musical d’un crustaci signat per membres de Flight of the Conchords.

• Punts forts: diversió transversal (infants/adults), humor meta, múscul tècnic.

• Reserva: resolució "formula" Disney, però el viatge compensa.

The Infiltrator

• Sinopsi: agent de la DEA (Bryan Cranston) s’infiltra en càrtels per escalar fins a Pablo Escobar; inspiració real.
• Recepció dispar: uns destaquen el suspense i el camaleonisme del protagonista; d’altres hi veuen aire televisiu al primer tram i excés de durada.
• Context: ecos de la sèrie Narcos (repartiment llatinoamericà recurrent), comparacions amb Puro vicio i L’home de les mil cares pel joc d’enganys i identitats.

• Punts forts: tercer acte més potent, tensió d’infiltració.

• Reserva: diàlegs "lapidaris" impostats i arrencada irregular.

Documental: María conversa

• Proposta: seguiment del procés creatiu de la Blanca Portillo per a una obra dirigida per Agustí Villaronga (direcció de Lídia Zimmerman).
• Encerts: mirada al treball actoral, construcció del personatge, disseny d’escena i vestuari; ús de música de Dead Can Dance.
• Context Villaronga: menció de l’intent d’adaptar La mort i la primavera (Mercè Rodoreda).

• Resultat: documental sobrat d’interès per veure l’ofici des de dins.

Recomanacions a la televisió

• TVE2: Distrito Quinto (1957, Julio Coll).
• TV3: documental La cançó censurada (Nova Cançó i censura).
• Canal Hollywood: Las amistades peligrosas (Stephen Frears).
• TV3: una de Coppola (mencionada com "Pegui Suez").
• TNT: The Italian Job.

Pel·lícula del mes: El ciudadano ilustre

Premissa

• L’escriptor argentí Daniel Mantovani, recent Premi Nobel, viu a Barcelona en bloqueig creatiu. Accepta tornar al seu poble natal, Salas, on mai no ha tornat en 40 anys, i del qual ha extret bona part dels seus personatges i històries.

"Volver al pueblo es el tema central de El ciudadano ilustre." (citant una lectura crítica argentina)

Temes clau

• Xoc de mons: el cosmopolita versus l’"Argentina profunda"; admiració, rancúnia i expectativa de favors (la figura pública com a recurs dels altres).
• Joc metanarratiu: capes de relat on la pel·lícula adopta maneres de la literatura (descripcions "no cinematogràfiques", contes dins del relat, detalls com els gossos que segueixen el protagonista, o el conte explicat a la vora del foc).
• Crítica equitativa: es qüestiona tant el paternalisme elitista de l’autor com el provincianisme del context; llibertat predicada vs. practicada.
• Realisme local: retrat versemblant de dinàmiques socials (clientelisme, violència latent, orgull i greuges). S’esmenta que Salas existeix i s’emmiralla en molts pobles bonaerenses.

Debat intern

• Final “tramposament lúdic”: una part de la taula el troba tramós si s’explica tard; d’altres el veuen com a joc narratiu coherent amb la lògica de dobles i capes.
• Genealogia cinèfila: ecos de Maduixes salvatges (Bergman) i Desmuntant Harry (Woody Allen): el viatge de tornada com a dispositiu de memòria, autoconsciència i revisió moral.

• Veredicte col·lectiu: pel·lícula molt recomanable, amb capes de lectura que guanyen en el record i en la relectura.

Tancament

• Avanç: visita de l’Andreu Ferran la setmana vinent.
• Comiat i salutacions finals.