Persona de Bergman i la nit dels Goya: identitat, màscares i el palmarès del cinema espanyol

Cinema sense condicions estos comunes s'inteldent, ecuickerb Ohio, sanguí00fia. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Per introduir avui el programa tenim aquesta música que va composar el compositor Lars Danielson per la pel·lícula Persona de l'obra d'Himmer Bergman, probablement la fita més alta dintre d'una obra que ja de per si compte com a mínim amb sis pel·lícules més que es podrien qualificar gairebé d'obra mestra també. Bé, aquesta és una pel·lícula de 1966, està aproximadament per la meitat de la part creativa d'aquest director que va simultanejar el teatre i el cinema. Però abans d'entrar en matèria, deixem que us presenti l'equip d'avui, els comandaments. Jan, què tal? Jan Hernández, bona tarda. Molt bona tarda. Com ha anat la setmana? Bé, bé, bé, bé, bé. Vaig tenir... Bueno, ahir, aquest dilluns, aquest dilluns he tingut festa, perquè, bueno, hi ha, no sé com van els instituts, hi ha tres dies de lliure de l'acció que es coneixin els professors. Ahà. Doncs m'ha tocat aquest dilluns. Que bé. No s'ho creia ni mon pare quan li vaig dir, mira, tinc festa a aquest dilluns. Per què tens festa? Molt bé, molt bé. Estupendo. Bueno, sempre va haver per carregar bateries amb altres coses, no? Bueno, vaig estar bastant malalt. Sí, sí, he agafat una grip, vaig agafar-la el divendres i febre, fred... Carai. Fèia mal tot el cos. Faltaves tu per la grip, veig. Sí. L'has tingut tot, ja. Sí, perquè... Sí, sí, l'han estat així no va passar. L'Anastasi també, ell no, però a casa hi ha alguna cosa d'això. Sí, sí, sense passar. Molt bé, i bona tarda, Anastasi. Bona tarda, finalment recuperat, recuperat, sí, sí. Molt bé, estupendo. Estic bé, estic bé. Gràcies, Pep. Tu també, no? Et veig bé. Sí, no, jo també, sí, sí, aquí al peu del canó. Molt bé. Disposat a parlar una mica d'un dels directors que, fixeu-vos-hi, és fort això, eh? Si n'hagués d'escollir cinc de la història del cinema, Berman estaria entre aquests cinc. Sí. Així d'important ha sigut sempre, per mi, aquest director. Ídem, e àdem, ídem, creiem. Molt bé. Sí, sí, sí. Sí, sí. Bé, diguem que Berman va néixer a Uppsala, a Suècia, el 14 de juliol de 1918. i va morir, em sembla que tenia 79 anys, va morir a la illa de Faro, a Suècia també, el 30 de juliol del 2007. Hi ha una curiositat de la necronologia, i és que aquest mateix dia, el 30 de juliol del 2007, va morir un altre director important de la filmografia, o sigui, de la cinematografia europea. Antonioni, Miquel Àngel Antonioni. Curiosament, van morir dos grans directors, van morir el mateix dia. Sí, senyor. Bé, per situar-vos una mica en el personatge, ja he dit abans que ell va simultanejar teatre i cinema. Però, amb un llibre que tenim aquí, que el va publicar Anagrama als anys 80, de Converses amb Berman, ell quan estava ja cap al final de la seva carrera, va fer unes entrevistes, 12 dies, amb tres periodistes diferents suecs, i quan parla de la seva influència, pel que més el va determinar per dirigir-se en una professió artística, el que més li va influir va ser el teatre. El teatre va ser la seva font de formació i, a partir d'aquí, va simultanejar, durant gairebé tota la seva obra, cinema i teatre. Bé, en quant a religió s'ha de dir que el seu pare era un pastor protestant, llavors va viure amb una disciplina, perquè un home extremadament rígid, amb el comportament de la família i a casa, llavors allà hi havia cultura, però hi havia madura també. Ell va derivar cap a l'agnosticisme com a definició, ja d'adult, de la seva tendència. Va tindre cinc esposes i, com a mínim, dues parelles durant una temporada llarga. És a dir, que era un home en el que no li costava massa, pel que sembla, canviar de parella i conèixer noves... Jo crec que tot això anava bastant relacionat amb la seva activitat, la seva cultura vastíssima i, llavors, un poder de seducció que segurament tenia a partir d'aquesta cultura. Llavors, es donen aquestes set persones, en principi, que van compartir vida amb ell. Els pares, ella es deia Eric Berman, ja he dit pastor luterà, i ella Karin Achelsblom, filla provinent d'una família benestant. Es diu que, igual, la seva mare biològica no va ser aquesta, sinó que sembla ser que el pastor luterà aquest, que també devia ser per menjar part, va tindre una relació abans amb Hedwig Sboberg, que va desaparèixer de Sena, i, en tot cas, la que s'atribueix com a mare, Karin Achelsblom, seria en realitat la madrastra d'ell. Bé, al llarg de la seva vida va dirigir més de 60 pel·lícules, entre pel·lícules i documentals, tant pel cinema com per la televisió. A part d'això, ja parlem després també una mica de la seva part de teatre, també va fer moltes obres de teatre, va ser director també del Teatre d'Estocolm, en fi, té una trajectòria amb teatre important. Dintre de la seva filmografia, m'agradaria destacar que va començar el 1946 amb una pel·lícula que es diu Cris, aquesta és la seva primera pel·lícula, i va tancar la seva obra el 2003 amb Sarah Ban, que ha quedat també com el seu testament cinematogràfic. Entremig de tot això, com que són molts els títols, destacarem uns quants que ens semblen vitals per tindre un coneixement de l'obra de Berman. 1953, Un estiu amb Mònica. Aquesta jo crec que va ser una pel·lícula que els que en aquell moment érem joves va ser la descoberta de Berman i la descoberta també d'un tipus de cine molt diferent del que es podia veure i sobretot, ja no diguem, del que es podia fer aquí a Espanya. Totalment. Un estiu amb Mònica. Després, el 1955, una comèdia molt, molt bona, també, es diu Somriures d'una nit d'estiu. El 1956 ja es posa sèrio i comença a reflectir els problemes i els dubtes que tenia de temes religiós i fa el setès segell, una obra extraordinària situada a l'època medieval. Un diàleg entre el cavaller i la mort. Extraordinari. 1956 també, una pel·lícula que nosaltres l'hem fet, l'hem parlat d'ella aquí com un clàssic de la setmana que és Maduixes silvestres o Maduixes salvatges. Jo hi era ja també aquí, sí. Val a dir que aquesta va tindre un Òscar, un os d'or i el Premi Cipresti. El 1960, una altra pel·lícula que també va tindre una projecció, sobretot popular, molt gran. El 1960, jo recordo, aquesta pel·lícula la van fer fins i tot al poble, que, home, allà normalment arribava cinema espanyol, cinema mexicà del barato i cinema americà. O sigui, mexicà, americà, alguna cosa d'italià, però un verman allà a la vall del corp, en aquells poblets petits, no era freqüent. Estic parlant del manantial de la doncella, ho dic en castellà perquè és tal com la vam digerir molt al principi. No sé amb la traducció quina seria, la font de la doncella, ho podem dir. De la doncella. La doncella és una dona jove. I manantial, fins i tot, a nivell cult, també ho podíem dir. Quasi es podria dir tot. El 1962 va fer els Combregants. El 1963, Tisnaden, El silenci. El 1966, estem en el que avui és la nostra pel·lícula, objecte d'estudi, Persona. El mateix, no, l'any següent, el 67, L'hora del llop. El 68, La vergonya. El mateix 68, El rite. El 69, Passió. El 72, Crits i Murmulls, i Murmuris. O així ho ets. En francès, Cris et xuxotamont. Sí, Cris et xuxotamont. Molt maco el dir-ho. El 1974, Secrets d'un matrimoni, que també va tindre Òscar. El 1976, Face to Face, Cara a cara, que també va tindre Globo d'or. El 1978, Sonata de tardor, que també va tindre Globo d'or. El 1980, La vida dels Titelles. El 1982, potser la darrera gran pel·lícula d'ell, Fanny i Alexander. Òscar i Globo d'or. I l'any següent, En presència d'un clown, i hi ha altres pel·lícules menors, arribaríem a 2003 amb Sara Vann, que, com hem dit abans, ha sigut la seva última pel·lícula. Com podeu veure, aquí hi ha ben bé una dotzena de films que per nosaltres són tots molt recomanables. Molt, molt, molt profundament recomanables. I una trajectòria cinematogràfica i personal, perquè aquí el tema de Berman és que no solament és cinema, sinó que, a més a més del cinema, que tothom intenta en el cinema transmetre algun missatge, el missatge, diguem-ne, darrere les pel·lícules de Berman, sempre és molt important. I si en aquest cas estem parlant d'aquesta, de persona en concret, ara hi entrarem, perquè ja no és missatge, és una mena de dolor intern de la quantitat d'informació i de missatge que té la pel·lícula. Mira, jo volia fer una cita, abans de parlar a nosaltres de la pel·lícula, del propi Berman sobre persona. Perquè em sembla que dóna la mida de l'important que va ser per Berman la realització d'aquesta pel·lícula. Aquestes són paraules de Berman. Diu, sobre persona, diu, tinc la sensació que en persona he arribat al límit de les meves possibilitats. que en plans de llibertat he fregat aquests secrets sense paraules que sols el cinematògraf és capaç de fer sortir a la llum. Impecable, impecable. És una declaració d'haver arribat pràcticament a les entranyes per fer aquesta pel·lícula. D'haver entès, d'haver vist la llum del moment, d'haver vist quin era el misteri que hi ha darrere d'això del cinema. Per què s'havia inventat el cinema? Efectivament. Segurament per fer una d'aquestes pel·lícula seria aquesta. N'hi ha algunes d'altres també. Sí, cert. Molt bé. Què et sembla? Vols entrar en...? Comentaris una mica dispersos. Fes una mica una pel·lícula, el que ha fet ell, que és una pel·lícula amb un art dramàtic curiós, però per altra banda seguible. És a dir, tu podies arribar a explicar la pel·lícula amb una persona que no l'hagi vista, no cal ara fer-ho, però d'alguna manera li podies explicar, perquè té un art dramàtic més o menys clar. Té una introducció, realment, que tu ja l'hem comentada, que dura 6 minuts 38 segons, que és la cosa més impressionant que he vist amb anys, i que jo quan la vaig veure, suposo que em devia tocar tant, que l'havia oblidat. O sigui, així de bèsties el tema. Jo, ja et dic, eh? Quan l'he tornat a veure, que ara me l'he passat dues vegades, tu em sembla que m'has comentat que te l'he vist passat tres. O sigui, quan he vist el pròleg aquest, que és un pròleg de 5 o 6 minuts, eh? 6 minuts, 6 minuts 20, em sembla. Eh que sí? Vull dir, no us penseu que sigui un pròleg allò de mig minut? No, no, és un bon pròleg. És un pròleg que jo diria que amb tot el que és el cinema modern, no hi ha res que s'hi pugui comparar. Està allà. Tot el que després s'ha fet, en alguns pensàvem amb Godard, tu ja hem fet la comparança amb Godard, a Godard uns quants anys més tard, però uns quants, eh? No és immediat, això no és el Godard de les primeres pel·lícules. Fa coses d'aquest estil. Amb aquesta sensació de llibertat absoluta de fer un muntatge d'elements aparentment dispersos, però que sumats, d'alguna manera, et donen un resultant, que és el resum, com deies tu abans, en el cotxe, del que després serà la pel·lícula. És a dir, l'esperit de la pel·lícula està en aquesta introducció. Sí, tingueu en compte que Bergman va fer el guió d'aquesta pel·lícula. El va fer amb mitjans, però sobretot els quatre primers mesos. Estava reclòs a casa. Ell és una persona que, ja quan va ser cridat a files per anar a la Segona Guerra Mundial, no hi va poder anar perquè ja tenia problemes de salut. sempre va anar alternant moments en què estava ingressat per afeccions respiratòries. I això, durant uns anys, li va causar problemes, en el sentit que havia de fer activitat d'una forma discontinua. Bé, els quatre primers mesos, explica ell que van ser molt complicats, perquè ell, en principi, la pel·lícula pensava titular-la Cinematògraf. És així. I li volia dir així perquè, com hem dit abans, ell, si recordeu, la frase que he llegit d'ell parla que el cinematògraf està en l'origen de la seva idea del cine. Jo crec que per això ell volia titular aquesta pel·lícula així, però després va anar canviant i un amic li va sugerir que aquesta pel·lícula, en realitat, parla de persones. I ell va dir, para, para un moment, és que persona m'agrada. Llavors, aquí ja va fer el salt i va trobar, diguéssim, amb el desllorigador per assignar-li el títol a la pel·lícula. A partir d'aquí, va estar construint la història, el que dius tu, com una... Ell pensava que seria una obra de cambra que veurien quatre amics i quatre directors i gent que podia més o menys disfrutar perquè tècnicament ja creia que hi havia valors per disfrutar-la, però que seria un fracàs comercial extraordinari. I no va ser així. I no va ser així. La crítica mundial la va rebre molt bé, la va estudiar, fins al punt que hi ha un crític que va dir, concretament, és Peter Cowie, va dir a propòsit de persona, tot el que l'home digui o pugui dir sobre persona pot ser contradit, el contrari també pot ser cert. És a dir, es pot dir tot el contrari i el que es digui pot ser cert. La pel·lícula va a aquest nivell, la pel·lícula va a aquest nivell d'entrar en terrenys tan relliscosos, per dir-ho d'alguna manera. O sigui, jo t'haig de dir una cosa, una frase que la tinc preparada i que t'ho he de dir, perquè crec que s'ha de dir. I tant. Perquè jo he tingut una... tornar a veure la pel·lícula després dels anys que feia que no la veia, he tingut el que es diu una veritable epifania. Epifania, que no és el nom d'una noia de l'aragó religiosa, sinó que és epifania, és un paraul·leg pels de l'ESO que no ho sàpiguen, que ve del grec epi, que vol dir per sobre d'ar, i fenien, que vol dir brillar, fer-se... Per tant, epifania és allò que es fa visible, que està per sobre... Per tant, és allò que se't manifesta. Jo he tingut una veritat per fer epifania, en el sentit que realment me n'he d'acord que ell havia aconseguit resumir tot allò que molts cineastes intenten fer i no arriben mai a fer amb tota una carrera. i en persona, jo penso que ell aconsegueix fer allò que molts cineastes intenten fer i no arriben a fer-ho al nivell que ho arriba a fer ell aquí, que és unir, i això que és la frase que has llegit és perfecta per agafar-se'n aquí, la frase sobre el cinema, unir que la pel·lícula s'havia d'anomenar cinema i per això hi ha la presència de càmeres cinematogràfiques, de l'evidència... Hi ha un moment que es veu fins i tot un rodatge, hi ha un moment que es veu una grua i una càmera a sobre que estan rodant, se suposa que un retorn potser al món de l'actuació per part d'una de les dues protagonistes. No s'explica ben bé per què es pareix. I la mateixa obturació d'un projector, com es crema la pel·lícula, és a dir, cinema mut, que es veu una parella... Tot això hi és a la pel·lícula perquè és profundament el que està fet a la pel·lícula d'això, la pel·lícula està feta de cinema, la pel·lícula és cinema, no és pintura, no és escriptura, és cinema. Però en canvi, el que està explicant és allò que molts directors no s'han atrevit a explicar, que és portar els personatges al límit de la seva pròpia contradicció. Perquè aquí arriba el límit d'això i d'aquí ve la crispació que et podes la pel·lícula i fins i tot possiblement d'aquí ve l'èxit també de la pel·lícula perquè sense que ho entenguis, jo no estic segur que fa 50 anys no vaig entendre ben bé la pel·lícula, ara tampoc, però en el seu dia no la vaig entendre gens. Ara, en el seu dia em va agradar molt també, m'agrada no entendre-la. Perquè què vol dir? que estàs veient que aquell material que està tractant és el material del fons de tot, que és el jo i on s'acaba el meu jo i comença el jo de l'altre i qui sóc jo i com jo hi ha moments que sento que estic arribant al límit i em faig mal a mi mateix de pensar que sóc tan poca cosa i tal. Això és molt difícil de dir-s'ho i d'explicar-ho i Berman ho aconsegueix explicar i que ho intueixis quan la veus. Ja no dic que ho sàpigues, que l'intueixis. hi ha una cosa molt curiosa que he llegit llegint sobre Berman i es diu pel·lícules que van influir a Berman a l'hora de fer persona, que van influir a nivell d'imatges i diu i diu d'ell mateix com en un mirall i el silenci que una com en un mirall és del 61 i el silenci és del 63. Recordem que persona de la que parlem avui és del 66. Però atenció, quina altra pel·lícula cita i això és del propi Berman que va influir en ell Vertigen de Hitchcock 1958 i tu et poses a pensar i té raó i té raó Sí, senyor. Mira, hi ha un moment concretament avui és l'últim dia que me l'he passat. Sí. Hi ha un moment en què el personatge de Lee Pullman que fa d'actriu és l'Elisabet diguem el nom Elizabeth Bogler entre a l'habitació i aquella entrada que és com si sortís d'un somni és d'un somni és la Kim Novak quan entra totalment allà on l'està esperant ha sigut que li ha ordenat que es canviés i es posés com la Carlota que es vestís de que es vestís el James Stewart Exactament tens tota l'hora no m'hi ha portat a mi veus el plano però en canvi tens raó s'assembla molt és un referent claríssim és un somni efectivament és el somni Si te la passes per quarta vegada diràs Sí, sí, sí tens raó He vist altres moments que fins i tot jo mateix seria incapaz de dir quin és m'he apuntat que Kubrick però no sé ben bé quin era però a més que arrem quan ha qüestió del plantejament Bueno, amb Kubrick hi ha coses hi ha gent que ha trobat similituds en alguns moments de haig guatxat haig guatxat Però jo el Kubrick el Kubrick que s'assembla més per mi en persona és el Kubrick de 2001 Sí Per una raó Tenim raó Perquè aquí hi ha una raó filosòfica Aquesta pel·lícula té moltes capes i molts nivells però n'hi ha un que és una derivació de la filosofia de Nietzsche i concretament d'Asia Blu Zaratrusta i és que hi ha la creació de l'home nou que és a partir de de la fusió i destrucció del vell Sí, sí Llavors aquí aquí hi ha una fusió al vell mig de la pel·lícula entre les dues actrius que s'acaben fonent en una sola imatge Aquesta sola imatge una de les explicacions que hi ha és que podria ser una nova persona diferent i estem parlant de persona una altra vegada Sí, sí Llavors amb Kubrick i amb el 2001 quan acaba la pel·lícula tenim el niño de les estrelles el noi dels estels o com es vulgui dir que és representa també aquest nou element Aquest home nou que a més a més a Siablos a la Trusta és un dels temes un dels temes que sona musicals que sona en 2001 Per tant Kubrick que era devot de de Berman molt segur que ho va tindre en compte i ja que parlem d'obres que s'han emmirallat en persona no solament en Berman que també però sobretot amb la pel·lícula d'avui són Tarkovsky Woody Allen Stanley Kubrick ja l'hem dit David Lynch David Lynch amb Mulholland Drive que em van parlar fa un parell de setmanes aquí i te recordes que tu em vas dir ostres això que dius de Berman m'he trobat que realment el relacionen però no solament el relacionen és que posen tres fotogrames de persona i tres de Mulholland Drive de les dues actrius recordareu que a Mulholland Drive hi ha una actriu que tampoc no parla bé aquella no perquè no vulgui parlar com és el cas d'aquesta sinó perquè ha perdut la memòria diuen és que estem en el mateix estem en aquest món sí senyor i trobat similituds però són similituds molt pillades algunes d'elles però a vegades quan tens una pel·lícula tan potent com aquesta no caldria tampoc entrar en aquests terrenys però per dir-ho perquè no m'ho puc estar en diré una que és la que realment sí que penso que té a veure que a més és una pel·lícula que potser el recent que és després del 2002 no sé si haurem d'esperar uns anys perquè us la pugui proposar que és el Jerry del Gus Van Sant que és una pel·lícula que per mi és bueno és una de les pel·lícules capitals per mi segur la millor del Gus Van Sant i que també es planteja aquest tema de la dualitat és a dir també es planteja en aquest cas són dos nois joves que es troben que es troben de cop al mig d'un desert infinit i dintre d'aquest desert es perden es perden de la manera més total és a dir no saben ni on són ni cap on van el desert no té pistes no hi ha camins i s'ha arribat a dir que evidentment aquesta dualitat aparent en realitat no és més que un sol noi que s'està auto d'alguna manera buscant a si mateix i que el director l'ha presentat amb dos personatges que en realitat podrien ser un aquí passa una mica el mateix aquí passa una mica el mateix la fusió visualment tal com Berman planteja les fusions dels personatges a vegades és amb un viatge de la càmera i recorda que hi ha un plano que comencen al fons hi ha una finestra després de la finestra mirant cap a l'esquerra hi ha la Lee Bulman que mira a l'esquerra en pla mig llarg en pla mig llarg una mica assenyit i davant en primer terme mirant a l'esquerra la Lee Bulman mira a la dreta la Vivi Anderson mira a l'esquerra i està en primer terme per tant el seu pla és més gran que el de la que el de allò de darrere la càmera inicia un travelling molt lleuger molt maco i aquest també lleuger què fa? va agafant protagonisme el primer pla de la Vivi Anderson que està en primer terme de l'Alma i es va menjant lògicament el pla de darrere que hi ha de la de la Lee Bulman de la Lee Bulman aquest tipus de fusió però és que ja has d'estar preparant amb aquest pla perquè després efectivament tal com dius tu es produeix una veritable una cosa molt moderna que es posaria el que després vam dir el morfing que és quan una figura es transformava en una altra i produïa una mena de monstre intermig doncs fa això és a dir fusiona el perfil la cara afronta a l'esquerra d'una de les dues actrius amb l'altra i crea un monstre nou que no és ni una ni l'altra de les dues parts amb ombra fa exacte les dues desapareix l'ombra una nova il·luminada exactament i això és molt interessant parlant d'il·luminació parlant de llum després d'aquest pròleg salto al principi fa un muntatge molt dolent aquí me vaig una altra d'enrere després del pròleg el pròleg es tanca amb una imatge que per mi és icònica d'aquesta pel·lícula que és un nen petit molt petit que amb la mà avança una mà cap a una pantalla blanca completament a la que darrere es comença a dibuixar un ombra que pots identificar amb la figura d'una dona per tant amb la figura d'una mare d'alguna manera i el nen toca aquesta pantalla i tal això m'ha fet pensar en Bertolucci no sé per què m'ha fet pensar en la lluna en la lluna és a dir i hòstia quina potència que tenen aquestes imatges a més aquí es produeix aquell fenomen que es dona poques vegades en el cinema però que Tarkovsky per exemple el fa que és el trencament de la quarta paret perquè el noi ve de cara cap a la càmera o sigui ens està interpellant a nosaltres però després amb una actuació màgica de director de càmera el veiem que allarga la mà i sembla que ens allarga cap a nosaltres però no l'està l'està allargant cap a cap al darrere cap a aquesta pantalla i apareix la imatge que després es pot si tu la veus detenigudament et dones que és la seva mare és l'Hipulman perquè en realitat a la pel·lícula com dèiem abans es podria arribar a dibuixar un art dramàtic que s'explicarien coses i l'Hipulman sabem a mitja pel·lícula que va ser mare que va tenir una criatura que va tenir primer uns avortaments després va tenir aquesta criatura a la que ell mai va estimar això és el gran penso que el que hi ha darrere en el fons en el seu si és que és això en el seu trauma personal que fa que no hagi hagi deixat de parlar hi ha aquest dolor aquest no haver assumit aquest trencament i el trencament amb la seva parella també simultàne no haver assumit que tenir un fill i saber-lo estimar i que tenir un marit el que mereixia ser estimat i que tampoc la saber estimar parlant d'estimar l'escena de la platja que explica la Vivi Anderson on això és molt interessant aquesta escena és una escena que jo diria que representa l'erotisme en el cinema d'una forma molt infreqüentment vista cada vegada més l'erotisme sembla que l'estan buscant de forma explícita bé, doncs aquí és en paraules literàries molt reals vull dir que sense anar amb eufemismes sinó anar en directe si s'ha de parlar del sexe es parla del sexe i tot ens estan explicant una situació de menatge a troar sí increïble increïble sense ni un moment de flashback no es veu res simplement és la veu d'aquesta dona que explica és la veu de la infermera diguem explicant-li en la malalta suposada malalta una aventura ella se'n va amb el marit a la platja aquell dia a la tarda el marit se'n va a la ciutat ella queda amb una amiga amb aquesta amiga decideixen anar a prendre el sol i banyar-se i de repens sorprenen dos nois d'uns 15 o 16 anys que les estan espiant a partir d'aquí els conviden elles a baixar ells baixen i hi ha una relació a tres bandes entre els tres i super explícit el que explica és explícit perdó entre els quatre entre els quatre no la ciutat no es manté una mica al marge al principi finalment també és integrat també és integrat el grup i si realment és una escena que produeix realment et posa et posa no és no et deixa indiferent en absolut a nivell d'eròtic et posa realment en situació no es catima parlar de la eyaculació a la boca no no no realment arriba bastant lluny amb el tema i jo curiosament sí que recordo que aquesta escena en l'època en l'any 65 jo era molt jovenet em va incomodar ara sí quan la veia aquesta vegada m'ha passat i he pensat bueno mira has crescut una mica perquè ja no t'incomode escoltar i veure coses d'aquest tipus en la seva època em va incomodar com érem els 16 o 17 anys d'aquella època hi ha una cosa perquè en aquests moments hi ha com és com és lògic i normal per una derivació de la societat fa 60 anys que Berman va filmar aquesta pel·lícula i després d'aquesta en va fer altres per mi no va arribar mai al nivell d'aquesta i abans d'aquesta també en va fer moltes que s'han dit abans importants llavors hi ha una cosa amb aquesta amb aquesta pel·lícula que dius com una proposta de fer una pel·lícula així quan llavors no estàvem lluny de fer un cine de tall feminista que hi havia sempre hi ha hagut alguna dona com Mai Setterling per exemple allà mateix a Suècia i tal que ha fet cinema però no era freqüent i ell agafa i aquesta pel·lícula que podria estar feta amb una parella home-dona l'agafa i la fa amb dues dones per mi és una visió feminista i un reforçament de la dona donar aquests dos papers amb aquestes dues actrius importantíssim i ho va fer i ho va fer abans de la letra però però molt abans que vinguessin diferents fronts feministes imposant el paper de la dona a dintre dels papers importants de les pel·lícules i amb quina naturalitat jo crec que és un un factor el feminisme de ver-me amb aquesta pel·lícula a remarcar igual que aquella naturalitat amb el que tracta l'aproximació lèsbica per donar-li un nom perquè no ho és no ho és però l'aproximació amorosa diguem entre les dues personesses que te la planteges tota l'estona que en algun moment hi haurà la necessitat de sentir-se estimat exacte per aquí més que eròtic potser és aquesta escena d'amor i que se resumeix en aquesta escena dels cabells en què una toca el cabell a l'altra l'altra l'altra li cau el cabell per sobre i s'acarona ella mateixa amb el cabell de l'altra i això és tan és tan potent la imatge és tan ben una cosa que té el cinema unint la personalitat d'Esbennick Vist més ver-me que té aquesta pel·lícula i en general la tenen totes que és aquesta netedat visual que té en aquest cas perquè juga molt amb el blanc i per tant quasi tot és blanc i és ombres evidentment i hi ha blanc per això però de veritat així com hi ha el dibuix a l'època aquella dèiem els dibuixos de les còmics que els còmics són de línia neta o de no de línia tan neta més barroca és de línia neta aquesta pel·lícula tot està tan ben dibuixat recorda l'escena amb el televisor quan es veu parlàvem abans quan escolta i veu les notícies dels anys 65 que era la guerra contextualitza el moment històric te'l situa històricament estem i per les notícies del telediari o del telenotícies en aquell moment a Suècia ens estan parlant que hi ha hagut 40.000 morts a la guerra de Vietnam etc. i surt fins i tot un bonso que s'està cremant la famosa imatge del bonso cremant-se que això jo recordo ben vist els telediaris ben vist però el que t'ho deia el cilvisual un pla general perfecte en què se veu el fons és la porta d'entrada a l'habitació de la clínica el llit diguem de la llit camilla o ella dorm i a la dreta la tele a terra posada a terra molt moderna la tele posada a terra no hi ha no hi ha moplet la tele està a terra i a la dreta i al fons ella movent-se pel fons de l'habitació mirant la tele aquella imatge de la llum ve de la tele i il·lumina tota l'habitació de la llum de la tele és un pla molt modern allò ha hagut d'influir amb Antonioni per exemple i Bertolucci també és que té això és un pare que ha sigut el pare de tantes cinematografies que posteriori s'ha anat hi ha una cosa que no hem comentat abans però diguem que quan ell va escollir persona diguem d'on ve persona persona etimològicament ve del llatí que vol dir màscara i això és molt important i això és molt important perquè aquí anem a veure la sinopsis de la pel·lícula seria una actriu està representant el teatre electra i de repentinament es queda sense veu pot ser que sigui un problema de cordes pot ser que sigui un problema psiquiàtric un problema mental és ingressada i després de tota una sèrie de proves exhaustives dictamen que la persona està perfectament l'actriu està perfectament sana però com que no parla doncs de moment s'ha de quedar amb observació i li assignen una infermera una infermera que té dos anys d'antiguitat com a infermera que fins i tot a la jefa del departament ella li diu escolti potser no soc la més indicada per atendre a una actriu tan important i que té un problema tan seriós en un primer contacte ja veu que li costarà entrar en aquell moment correcte a partir d'aquí la mateixa cap de de l'hospital li diu mira perquè la cosa sigui més digués tingueu un tractament un tractament més proper a les dues us deixo les claus d'un apartament que tinc a la costa i allà estareu tranquil·les i em diràs enviant informes etc estem explicant una mica la pel·li si no és la sinopsi o sigui es trasladen aquí i la resta de la pel·lícula es desenvoluparà amb aquest apartament prestat jo crec que és Faro en el que viuran és la illa de Faro aquesta illa després va ser la illa de Berman que fins i tot hi ha una pel·lícula molt interessant que s'ha fet recentment que es titula la illa de Berman que és de Mira Hansen Love molt interessant directora molt interessant ell Berman va demanar que quan morís que s'entera i està enterrat allà amb aquesta illa bé doncs aquesta màscara tenim aquí un actriu que lògicament cada dia quan sortia a fer Electra es tenia que posar la màscara per treure la seva personalitat i adoptar la personalitat d'Electra després es trobava amb el conflicte que tu ja has explicat de marit distanciat efectivament d'ella i nen que no ha volgut per ella llavors aquesta altra màscara era la de la realitat i la de la realitat no li interessava a gens llavors una forma de trencar amb les dues màscares era adoptar aquesta tercera d'observar veure escoltar no parlar i no intervenir no intervenir verbalment però llavors tenim l'altre cas que és el cas de l'infermera l'infermera que es diu Alma no oblidem que es diu Alma que es diu Alma que també té amica segurament que es digui ànima l'infermera és una dona extrovertida que diu ell explica que va tindre després de la relació que hem comentat abans amb aquells nois espontània o circumstancial a la platja va tindre un embaràs que va derivar amb avortament perquè ni ella ni el seu company en aquell moment el van voler i ara està amb un altre home i amb aquest vol tindre com a mínim sis fills i seran feliços perquè a més a més ella està fent aquest treball d'infermera que li agrada molt llavors és una dona que com que veu que la malalta diguem no parla i tal ella és extrovertida i li sembla que com més parli i més coses li expliqui més contribuirà a salvar-la però es produeix un fet molt important que no direm que no direm perquè no es pot desvetllar aquest fet de l'important que és per la evolució de la pel·lícula que farà canviar amb ella i llavors ella mateixa es dona compte que potser s'assembla més a la malalta de lo que es pensava i que fins a quin punt no solament s'hi sembla més sinó que és la malalta és a dir fins a quin punt no és ella la malalta aquest punt és el que el director correcte i d'aquí surt la nova persona és extraordinària o sigui té uns nivells de lectura uns nivells de lectura fins que et facin mal el cervell et pot fer mal dos detalls de muntatge molt ràpids que no puc deixar de dir hi ha un moment que veiem una foto que és la foto que hem vist també moltes vegades del període nazi del moment és Varsovia em sembla en què està la gent al mig del carrer sent portada deportada els jueus sent deportats pels nazis tenim aquest entorn un carrer i el nen un nen que està al mig del carrer és el protagonista de la fotografia aquest nen està atemorit aterrat al mig perquè té tota la pressió perquè no sap si el portaran cap a un vagó que no sé on el portarà o que el mataran allà mateix al mig del carrer llavors ell fa un muntatge que per mi em sembla una classe de muntatge agafa la foto i va dividint en planos parcials dels personatges és que miren la gent que està mirant la gent que està mirant el proper policia nazi els SS els companys del nen que l'intenten ajudar però no saben què fer fa un muntatge tan ben fet que la lectura que en fas és quina meravella com t'he explicat en un moment és un curs de muntatge i després hi ha una altra escena ja no és tant de muntatge sinó de plantejament de muntatge que és que tu et veus tota una una evidentment la que parla per tant és l'alma com l'alma sobre la cara de l'Elisabet que està escoltant li fa tot un pla sencer de tota una parrafada que li llegeix que ara no cal que li diu que li explica i veiem tota el rato la cara de l'Elisabet suportant en el sentit bo i negatiu de la paraula també aquest discurs i llavors saltem a l'altre cantó i tornem a veure exactament el mateix discurs però ara estem veient a l'alma emetent les paraules i a l'altre en aquest cas l'inclou en plano i veiem una mica d'escorts de l'Elisabet en el plano que a l'altre no hi havia escorts era net ostres aquest plantejament ja és tan arriscat o sigui repetir la mateixa escena sencera i que dura pràcticament 3 minuts i més 4 ostres i que a més és necessari fer-ho així quan ho veus dius és que havia de ser així i la comprensió és és total perquè aquest muntatge precisament et facilita l'entesa entendre jo tinc aquí que per tancar una mica perquè volíem parlar d'alguna altra cosa que com a clorenta podríem dir que si aquesta és l'obra mestra de Berman ho és perquè és la més radical la més complexa la més profunda psicològica i filosòficament és angoixant fins a l'extrem arriscada com a producte cinematogràfic i a més a més s'ha de dir perquè no podem tancar sense dir-ho que està feta amb dos actrius en un moment de la seva vida i actoral amb estat de gràcia que són la Vivi Anderson i la Lippo Pullman a Filmin a Filmin la trobareu i creieu-me no us la perdeu perquè és una hora i mitja extraordinària de bon cinema en realitat està a Filmin i és d'una restauració una restauració que es va fer el 2011 per tant és una magnífica visió de fotografia magnífica perfecte molt bé bueno escolteu el dimarts sabte passat hi va haver la 39a edició dels Premis Goya que es va fer des d'un auditori de Granada molt maco molt gran primera impressió global bueno la mateixa que expositat habitual de cada any potser en alguns moments alleugerida amb intervencions per exemple d'una elegantíssima Aitana Sánchez Quijón que va rebre el Goya d'honor ella va explicar en el seu Parlament que va estar molt bé els seus inicis precoços en el teatre representant Federico Bertia Lorca que el teatre la va la va fer en realitat actriu va voler enviar un impuls i un ànim als joves que vulguin ser actrius i actors que no defalleixin que treballin que treballin que trobaran sortida en aquest món però que s'ha d'invertir no en diners sinó en treball i va tenir un sentit record per tres personatges el primer que va citar Bigas Luna amb el que per lovis va aprendre molt i li té un apreci extraordinari per Patrícia Ferreira també i per l'actriu Marissa Paredes una companya també a la que va demostrar tindre una gran estima va denunciar els nous imperialismes dels Estats Units i les llimpieses ètniques que hi ha al món a torri a dret com a mínim en quatre continents a partir d'aquí tenim una cosa que s'han inventat que és el Goya d'Honor Internacional signe d'interrogació i aprofitant que el tenim aquí casat amb una espanyola o que viu amb una espanyola catalana catalana em pensava que era gallega què ponen tu DNI no sí crec que és catalana algú em va dir jo no em dedico a la cosa del cor però algú em va dir que era catalana però potser em va enganyar o sigui que permeteu-me que potser m'equivoco però vaig a entendre bé, escolteu si no és catalana és gallega és gallega estem parlant de Richard Gere Richard Gere Gere bé, ell va fer una salutació en castellà i després va fer un parlament en anglès que una màquina pot destre o un humà similar a la màquina va fer una dedució infumable un discurs llarg i caren de continguts interessants alguna referència a la seva dèria que té mística el xicot aquest ja sabem que li agrada molt alternar per allà al Nepal i tal al Tibet i no sé és budista sí i bueno em diu va dir que Amèrica està entrant en una zona negra i ell se'n va i jo vaig pensar quina sort a Catalunya fa més de 300 anys que som una zona negra i no hi ha forma que ens en puguem sortir sí moments visuals sense comentaris gallega per cert mira tenies tota la raó gallega algú em va enganyar algú que es volia atribuir fem com els francesos i els catalans que ens ho volem quedar tot moments musicals ja dic sense comentaris presentadores bueno la Maribel Verdú i l'altra era la Najia Nimri no no la Najia Nimri és roer aquesta vegada jo no la vaig veure per això no parlo del tema però sí que hi havia repeticions i cosetes no recordo el nom de l'atractiu vaig a ser sincer tu vens dient coses jo vaig mirant-ho bé els comentaris de tots els que van rebre algun premi que allò com es diu amb la loteria que la suert ja hi hagi un mi repartida bueno aquest any ha sigut així tots els comentaris van girar en ton a la Dana del País Valencià i que se'ls ha d'ajudar que se'ls ha oblidat que ha passat 3 mesos i no es fa res problemes per dir 39 van acabar dient el 39 edició 39 edició ja clar com que estan en el 39 a l'acte es van posar moltes referències i gracietes sobre el 47 un autobús també va sortir molt la paraula Torre Baró bueno i es va dir també en algun moment que aquest any 2024 es van fer a Espanya es van produir més de 300 pel·lícules són moltes són moltes són moltes el govern d'Espanya va estar present hi havia tres bueno hi havia el president la vicepresidenta i llavors un un senyor que hi ha de ministra de cultura que és Hurtasun ara em passa una nota i em diuen que les presentadores una va ser Maribel Verdú que per mi va tindre el moment més emotiu amb l'Aitana Sánchez quan ella li va fer el llorament a l'Aitana i va ser em va semblar molt sincer molt honest molt d'amigues i un moment que em va semblar colpidor i l'altre sabia que era un cognom estrange Leonard Walting que va estar correcte però sense cap aportació més enllà del guió que suposo que ja el portaven i els guions d'aquestes gales són com són llavors hi va haver referències així per fer-les digués sucintes Palestina desnonaments les mares els fills els avis els amics i no sé si me dejo algú i vale Palmarès la categoria no sé si me dejo algú sí Palmarès el Goya la millor pel·lícula europea Emilia Pérez de Jacques Zodiar naturalment Jacques Zodiar no hi era i el que va sortir a buscar el Goya va dir textualment ante el odio i el escarnio más cine i más cultura deixem-ho aquí ja sabeu que aquí hi ha hagut el problema que hi ha hagut amb la Carla García Gascón sí les seves opinions nosaltres no hi entrem no vull dir una cosa que sempre ho dic amb els premis a mi no em poso amb els premis ni em dóna la gana de reivindicar altres que no han estat premiades ni posar terra o fang a sobre de les premiades els acadèmics són acadèmics i ells sabran si són honestos o no però els seus premis no els discuteixo perquè són aquells és com discutir quan l'àrbitre pitat que discutirà ja saps que no servirà de res molt bé el millor pel·lícula iberoamericana a una estòria aquí del Brasil del 2024 que em sembla que té bastants problemes per ser estrenat a Brasil perquè és crítica de Walter Sals sí Walter Sals és un director molt interessant l'acostumada homilia que no podia faltar del president de l'acadèmia llarga que es posa que es posa de Fernando Mendes Leite era que era un home interessant en els anys 80 sí però clar han passat molts anys hi ha una cosa fins a les aigües es renoven i llavors ja entrem pel mares de les pel·lícules el 47 5 li van tocar 5 millor pel·lícula millor actriu de repartiment Clara Segura direcció de producció efectes especials el 2 repartiment Salva Reina que és un que l'hem tingut aquí per cert segundo premio de Isaac Ila Cuesta i Pol Rodríguez va rebre 3 estatuetes millor direcció premi important va sortir el Pol Rodríguez a recollir-lo com a muntatge més a més i va dir aquella frase que surt a la pel·lícula de que gracias Granada la única ciudad del mundo que tiene nombre de bomba bueno un detallet el millor so va ser per Eva Balinho que també l'hem tingut aquí al programa i 3 persones més l'Eva Balinho aquesta vegada anava una mica podríem dir suelta o tocada pel Morapio pot ser no ho sé perquè se'm va anar una mica del guió millor muntatge pel Happy Frutos no sé si el coneixes el Happy Frutos no i pel·lícules d'ell que he vist però no el conec personament realment fa un bon treball amb segundo premio amb segundo premio impressionant impressionant visca't que jo he llegit en canvi que el Pol mateix constava també com a muntador ah és possible sí ell i el Javi els dos llavors amb dos estatuetes la Virgen Roja de Paulo Artiz que també l'hem tingut aquí per millor disseny de vestuari i millor direcció d'art l'altra la Estrella Azul millor actor revelació Pepe Lorente i millor direcció Novell dos més dos golles més per l'habitació de al lado de Pedro Almodóvar que no va assistir a la gala diu que estava malalt que tenia algun problema físic millor música original Alberto Iglesias millor fotografia Edu Grau el millor es va posar malalt quan va vindre a buscar el premi de millor direcció aquí pot ser dos més per la guitarra flamenca de Gerard Cortés millor cançó original i millor pel·lícula documental això és una pel·lícula d'Anton Álvarez que és molt conegut també com a músic com C. Tangana C. Tangana la seva intervenció va ser de les poques que jo salvaria com a interessant C. Tangana és molt interessant curta i bona dels agraïments és un home intel·ligent i ho ha demostrat amb la pel·lícula amb la intervenció que veig que també que no la vaig veure és sempre intel·ligent hi ha gent que no el suporta i jo m'agrada molt molt bé dos també van anar cap a Marco aquesta pel·lícula sobre aquest personatge sinistre sí que va fer va suplantar una mica un liu de persona també de personalitat aquest el tenia gros també sí millor actor protagonista Eduardo Fernández que excuso parlar de la seva intervenció sí perquè em carrega una mica ja l'amica Eduardo i millor maquillatge i perroqueria i va haver un qui va ser per maquillatge i perroqueria no no tinc apuntat per una pel·lícula determinada no no Marco ah per Marco també sí sí sí maquillatge estava ja cantat i llavors millor actriu revelació Laura Beismar per salvar Maria vale i va tindre dos premis que em sembla que ni ells se'ls esperaven per la infiltrada d'Arança Echevarria millor pel·lícula sí sí exeqo amb el 47 sí sí i millor actriu protagonista Carolina Iuste i per últim tinc aquí apuntat un Goya per Casa en Flames de Dani de l'Orden millor guió original per Edu Sola sí que si aquí ens va explicar que era fill de Charnegos ara ha canviat el llibre que resulta que hi havia tota la classe mitjana com si tots fos amb classe mitjana a Catalunya perquè que teníem per cert tu tens un barco allà dalt a Calella per la Frugell vaig tenir una època el vaig vendre em vaig comprar un palau l'Edu aquest va vindre a dir que pràcticament tota la progesia catalana tenia era un discurs molt ambigu també és cert que va dir això però també va dir el contrari ara va canviar i en lloc de posar-se una americana dos números més estreta de la seva talla com es va posar aquí ara se'n va anar i va llogar no crec que se'l compres a Peris sí un pingüí un traje de pingüí va sortint molt molt per parlar-nos d'una cosa que jo crec ens afecta a tots que són les supermares que hem tingut i llavors va dedicar el seu parlament a les supermares gran Edu Sola molt bé i bueno hi ha els moments més que es posos quan va sortir una referència a Rafael a la Flores Miguel Ríos Marisol Miguel Ríos diu que va obrir la cerimònia que va cantar alguna cosa i Eduardo Alejandro Sanz Alejandro Sanz sí la Roberta Bandini va cantar l'amor ah pensava que havia cantat aquella mamà el reconeixement especial que hi va haver per Mar Adentro perquè em sembla que és la que més més goies ha tingut des de bueno més goies que el Goya va sortir també a la mena va entregar algun premi per allà a l'obituari que no podia faltar i també li van donar un moment de glòria a la filla de Marisa Paredes que va llegir un escrit això era lògic sí un detall molt bé valia la pena fer-lo perquè eres caient aquest any com que no hi cap res més ho havíem de tallar aquí què et sembla parla'ns una mica de què ens parlaràs la setmana que ve perquè la setmana que ve tindràs espai sí o ah no la setmana que ve sí però no em tenies de quedar penjat m'he hagut de repassar on em vaig quedar l'altre dia i em vaig quedar en un punt que és que havia fet la lectura dels sis punts que Walter Murch defineix que és un muntador de so sí aquests els vas i ja vas dir entrarem a fons amb cada un d'ells i per què i quina importància tenen i com es treballen i això m'has dit venint cap aquí a l'estudi que segurament tindràs també una sèrie sí tinc una sèrie per la setmana que ve si voleu estem a un minut d'acabar i no tindré temps de desenvolupar d'acord però estàs una sèrie que la tenim a l'abast que és fàcil de trobar està Movistar hem de tenir Movistar això sí però ja us la diré deixem l'espoiler així una mica penjat ja sabeu les màia bé tindrem fixes aula de cinema Anastasia Rinos i una sèrie per recomanar-vos sí senyors i ja posats en aquest punt què et sembla Jan ho deixem aquí per avui? a mi em sembla perfecte deixem que els companys donem ànims al Manchester City per si aviam mira la segona que és la maca de tota la vida de manches veurem la segona part amics i amigues molt bona nit i bona setmana bona setmana reduc-ho de la empresa el