Cinema sense condicions del 4/2/2020 — Pla seqüència i càmera en moviment amb 1917; ressenyes de L’oficial i l’espia, Richard Jewell, Reina de Corazones i Adú

Resum general

Programa dedicat a dues línies principals: (1) ressenyes i debats sobre estrenes i títols recents; (2) una conversa profunda sobre la càmera en moviment i el pla seqüència a partir de 1917 de Sam Mendes. El to combina anàlisi fílmica, lectura política i reflexió estètica-tecnològica.

Ressenyes destacades

L’oficial i l’espia (Roman Polanski) i Richard Jewell (Clint Eastwood)

• Contrapunt entre una crònica històrica freda i rigorosa (Polanski, cas Dreyfus) i un drama contemporani sobre la fabricació del culpable (Eastwood, cas olímpic 1996).

• Idees clau:
• Polanski retrata l’antisemitisme, l’“aparell d’Estat” i la foscor institucional; és cinema d’idees que convida a la reflexió històrica i ètica.
• Eastwood focalitza l’individu assetjat per la conjunció de periodisme (titulars) i policia (èxits). > "El periodisme necessita titulars i la policia necessita èxits".
• Debat sobre la integritat (Picquart) versus l’arbitrarietat del poder (evocant Kubrick, Paths of Glory).

• Valoracions: totes dues recomanades; Polanski fa “pensar i reviure la història”; Eastwood emociona i indigna, tot i que alguns troben les seves darreres obres menys extrapolables en clau sistèmica.

Reina de Corazones (May el-Toukhy)

• Drama danès adult, d’alta volada moral i psicològica: madrastra poderosa s’implica amb el fill adolescent del marit.

• Claus de lectura:
• Referents d’Alicia al país de les meravelles (miralls, Reina de Cors) i la idea de món capgirat.
• Doble vida: sacrosanta família i aparença social vs desig i transgressió.
• Proposta incòmoda que interpel·la l’espectador sense jutjar; interpretació de Trine Dyrholm, impecable i arriscada.

• Recomanació: molt recomanable; “pel·lícula per a adults” en temes i formes.

Adú (Salvador Calvo)

• Estructura de tres línies que conflueixen: l’odissea d’un nen migrant camerunès; l’assalt a la tanca de Melilla i el posterior judici; el retrobament pare (Luis Tosar)–filla (Anna Castillo) a l’Àfrica.

• Punts forts: posada en escena contundent, seqüències d’alt impacte, denúncia del drama migratori (dades finals esfereïdores).

• Retret principal: excés de guió i informació que dilueix la potència del relat d’Adú, suficient per si sol.

• Recomanació: val la pena veure-la per ambició, interpretacions i moments colpidors.

Panorama recent i premis (Espanya)

• Reconeguda la bona salut del cinema espanyol: Dolor y gloria (Almodóvar), Mentre duri la guerra (Amenábar), O que arde (Laxe), Adiós (Cabezas).

• Es posa en qüestió la distribució de premis i el sentit dels guardons com a mesura d’art.

Focus temàtic: la càmera en moviment i el pla seqüència

1917 (Sam Mendes): continuïtat i “trampa” del temps

• 1917 s’erigeix en excusa fèrtil per pensar el pla seqüència i la càmera en moviment.

• La pel·lícula proposa una continuïtat aparent (un “fals” únic pla) i una equació de temps real/cinematogràfic que és il·lusòria però immersiva.

• Idea forta: la càmera en moviment és essència del cinema; el muntatge és capital, però el moviment és el llenguatge primari de la mirada.

Mestres i genealogies del pla seqüència

• Exercicis paradigmàtics:
• Mike Figgis, Timecode (2000): temps real i quatre pantalles; exercici radical i poc reivindicat.
• Berlanga (p. ex. L’escopeta nacional): coreografies magistrals d’actors i càmera, sàtira amb ritme coral.
• Robert Altman: Gosford Park; The Player obre amb un pla seqüència monumental que homenatja i supera el de Welles a Touch of Evil.
• Orson Welles, Touch of Evil: canònic arrencament en travelling; anècdota sobre l’“artesania invisible” dels tècnics.

Càmera subjectiva i variants

• Hitchcock, Rope: fals pla únic en blocs; classe de posada en escena.

• Rear Window: el punt de vista com a motor narratiu i moral.

• Robert Montgomery, Lady in the Lake (1947): càmera-ulls (Marlowe) i plans seqüència sostinguts amb meritòria enginyeria prèrdigital.

Era digital: eines i excessos

• Del drone a la càmera ultralleugera: la digitalització permet empalmes invisibles (1917) i moviments abans impossibles.

• Ilya Naishuller, Hardcore Henry: primera persona amb GoPro; impacte visual però argumentalment dispersa.

• Advertiment sobre l’exhibicionisme tècnic (abús de “càmera al clatell” en debuts): la tècnica no pot substituir contingut i idees.

• Exemple virtuós d’obertura planseqüència mainstream: Spectre (Bond), seqüència inicial de gran ofici.

• Debat Bayona: impecable factura versus reiteració de patrons; la necessitat d’avançar en continguts, no només en forma.

Autenticitat del “one-shot”

• Es qüestiona si L’arca russa (Sokurov) és literalment un únic pla (logística titànica); més enllà del fet, és hipnòtica i monumental.

• Idea final: el valor del pla seqüència no és comptar talls, sinó què expressa el moviment de la càmera i com ens situa com a observadors.