Polanski i “Basada en hechos reales”, guia de cartellera d’estiu, “Ladrones de tiempo” i Laia Colet: de Cuba a l’estació MIR

Cinema sense condicions. Bona nit, un dimarts més, som aquí a Cinema sense condicions, disposats a espaiscar-vos quines coses hem vist, quines coses recomanem, quines coses no recomanem. Avui, a més a més, i com sempre, perquè últimament cada dia estem portant una figura de l'espectacle, podíem dir en broma, avui tenim, seriosament, una prestigiosa directora d'art de moltes pel·lícules espanyoles, moltes pel·lícules anglosaxones, moltes pel·lícules latinoamericanes, que s'ha fet famosa pel gran públic, perquè ja havia fet moltes coses, però potser la gent no la coneixia, per al ser galardonada la pel·lícula Eva, del Quique Maillo, que va guanyar, com sabeu, el premi Gaudí. I va guanyar mariosos premis, però entre els quals va guanyar, amb ella la van premiar pel premi Gaudí a la millor direcció artística. És una pel·lícula del 2011, en la qual jo em semblava recordar que és del Sergi Belbel i d'altres, i que hi havia d'interpretació el Daniel Buh, la Marta Etura, el Malluys Omar, que me'n recordo que feia de robòtic, per cert ho feia molt bé. Avui comptem amb la Laia Colet per la segona part del programa, i quasi que potser podíem deixar-la, perquè... Bé, ella ha fet moltes coses, jo no sé si val la pena explicar-ho ara o explicar-ho més endavant. No, no, es pot explicar ara. Es pot explicar ara. Ella va començar, com sabeu, a Tierra i Libertat, del Ken Loa, que encara que fos, no sé si en quin nivell va col·laborar, però va iniciar-se fent coses amb... Va treballar amb l'Almodóva, amb l'Audrey Conella, va treballar després amb un senyor que li agrada molt amb el Joan, que és el Marc Retxa, amb l'hora de les sirenes. Més tard va fer... Una de les meves pel·lícules preferides, eh? Doncs aquí tens la que se va portar, la tema de... L'Ambra de les sirenes. Oh, i tant. Oh, i tant. El Perfum, el Perfum, la famosa història de l'assassino del Tom Twinker, va col·laborar-hi després, que es va rodar, com sabeu, aquí a Barcelona. Che y el Argentino, una pel·lícula per cel, de l'americà Steven Sodenberg, que ens farà molta gràcia si després, en la segona part, quan parlis tu, ens pots veure com es treballa, doncs, Amèrica, com es treballa, doncs, Europa, com es treballa Espanya, com es treballa Latinoamèrica, si hi ha grans diferències o no en aquesta forma de treballar i quina és la teva experiència personal. Últimament, per no citar, bueno, va guanyant el 2011, com hem dit, amb la pel·lícula Eva del Quique Maello, la direcció artística, el millor premi per la direcció artística, ha fet presentimientos amb el Santiago Tabernero, El Olivo, fa un any o dos anys amb l'Iciar Boyanín, i últimament, i ara en parlàvem, Sergio i Sergei de l'Ernesto d'Aranas. Aleshores, bueno, ja ho veieu, i em sembla que té moltes més pel·lícules, ja no he tirat les que em semblaven que eren més significatives, però en té moltes més, ja he fet moltes més coses. Per tant, la segona part del programa la tindrem amb ella i podrem, doncs, una mica preguntar-li totes aquestes coses que ja han començat a sortir. De fet, per començar, si voleu, podem començar per parlar una mica de les pel·lícules que han estrenat el Divens. El Divens, concretament, van estrenar una pel·lícula del Roman Polanski, que es diu Basada en Hechos Reales, que és una pel·lícula basada en una novel·la del delfín de Vigan, d'Après d'une histoire pré, guionitzada per l'Oliverr Assayas, que, com sabeu, és un senyor que es va fer més conegut, segurament, de lo que ja ho era a Viatja a Sils Maria, Personal Shopper l'ha passat últimament, però és un senyor, a més a més, que és antic redactor de caies de cinema. I el mateix Polanski i ell van escriure el guió d'aquesta Basada en Hechos Reales. La història és d'una escriptora interpretada per la dona del Polanski, l'Emmanuel Senyer, que es queda paralitzada, sense saber com continuar, després d'un èxit, d'una novel·la que ha tingut molt d'èxit, a l'haver d'enfrontar-se de començar a escriure una nova novel·la. Aleshores apareix un personatge, ell, interpretat per l'Eva Green, un personatge tèrbol, que prefereixo no explicar més coses, perquè justament aquí, a partir d'aquí, és quan comença la intriga, el conflicte entre els personatges. És un duel, diríem, interpretatiu i de duel de personatges. I potser gairebé em treixo més a esmentar el que alguns crítics han dit, els crítics han assenyalat, que al darrer de la història hi havia un intent d'unir repulsions, famosa pel·lícula del Polanski que tots coneixem, amb l'inquilino, amb l'inquimèrico inquilino, però que el resultat, diuen aquests crítics, ha estat una decepció. Altres diuen que la pel·lícula té un plantejament atractiu, però és confusa i erràtica en tota la resta. Fins i tot han criticat la incomprensible firma del guió per part d'Olivera Salles, perquè té un cert prestigi ni que els consideren que no s'adiu el que ha resultat sent la pel·lícula. I altres crítics, pel que he llegit aquests dies, han dit que la història queda sorprenentment curta, una mica, doncs, pobra, sense fil, sense força, sense altra tensió i sense aconseguir la profunditat, la brutícia i la lucidesa, com a intel·lectual que és el Polanski, que aconsegueix amb altres pel·lícules. Jo estic d'acord amb tots aquests elements que estem dient, i afegiria que és un thriller psicològic d'aires clàssics i ambició acadèmica, eficaç en algunes coses, jo et penso que hi ha coses que sí que estan bé, per exemple, la fotografia, la realització, els escenaris, la tria de plans, tot això està molt aconseguit, es nota que és un senyor que ja porta 37 pel·lícules a les seves espatlles, però, en canvi, el que per mi, al principi també està bé, és a dir, té un plantejament que és interessant, té un plantejament que es fa atractiu, que penses que hi haurà allà més suc del que finalment hi ha, però a la resolució penso que se li espatlla, no està aconseguida, que tot no queda clar, ni queda penjat, ni queda clar què és el que es volia aconseguir, i, per tant, doncs va, fins i tot el duel interpretatiu entre les dues actrius penso que queda molt pobra i no està al nivell d'altres pel·lícules. Per exemple, hi ha una pel·lícula que tots coneixem, que és l'escriptor, que és una l'última, que toca el mateix tema, en certa mesura, o un tema proper, i allò és una pel·lícula que funciona, que està ben resolta, i, en canvi, aquesta no. I, evidentment, està anys llum, de Les lunes de gel, de Chinatown, de Les semillas del diàolo, o si agafem el pianista... Potser el tema s'assembla més al de Misery. Sí, sí, sí, estaria d'acord. És a dir, com a tema, com a tema, sí. Però, bueno, això és de Stephen King. Sí, sí. Estaria més en la línia d'una cosa de Stephen King i no d'una cosa de les que estem acostumats nosaltres a veure. No sé, tu també l'has vista. Què va s'assemblar? Això, això, què en pensa l'expert? En Polanski. Sí, bueno, jo el que estic d'acord amb el que ha dit el Joan Morros és que és una pel·lícula, inductablement, de Polanski. És a dir, l'única cosa que diria, per començar, és que la salsa no li qualla. O sigui, aquí em sembla que es tractava de condensar 500 pàgines amb un guió de 75 i l'Olivier ha fet el que ha pogut, però és molt complexa. el joc entre els dos personatges femenins és molt complicat, està ple de sutileses, que l'escriptura, el paper, les pot suportar, però la imatge i la interpretació, que una mica és per allà on vas tu, vas tu, quan dius que no acaba de ser regida, bueno, és que aquelles dos actrius, jo crec que hi ha moments en què dubten si realment una d'elles és real o no és real. En fi, llavors, això costa molt de posar la teva reacció en marxa si no saps ben bé què s'espera o com va la evolució del teu personatge. Aquest és un problema, però després estic d'acord amb tu que és un tema de Polanski 100%, com vés dit, una escriptora de fama es queda davant de la pàgina en blanc i incapaç d'escriure una lletra i llavors hi ha tota una sèrie de moments que són Polanskis sens dubte, però són petits moments per degustar els que ens agrada Polanski. amb el conjunt la pel·lícula realment no funciona i, des de bo, té un muntatge bo, una fotografia estupenda, la música d'Alexander Desplat és molt bona i ajuda molt a superar algun moment crític i les interpretacions realment no acaben de funcionar. I la direcció d'art, què? Tinc la sensació que ressona una mica, però no sé per què. Es pot saber per què ressona? No sé. Reverbera, no? Sí, però no sé per quin motiu tinc la sensació que ressona algú. No? Vinga, segueix, Joan. Doncs la direcció d'art jo diria que està molt encertada. Sí, sí, sí. La veritat, no, no. Però em sembla que no la vista. Ja em sap greu que no l'he vista. no la vista. No la vista. No la vista. No ho parla. Sí, sí, sí. No la vista. És una pel·lícula molt polida. Polanski, ell té tema amb això. Sí, home. té, a més a més, sap... La posada en escena de Polanski és una de les seves millors virtuts. Per això s'està parlant d'aquestes pel·lícules. Jo hi ha una anècdota personal que em va fer molta gràcia i és que Polanski segurament deu tindre algun fill de l'edat de la meva filla. i i quan ella tenia sis o set anys jo li vaig comprar un llibre il·lustrat molt maco de Jean Piettoski i curiosament quan ella la protagonista la del film està buscant en el vol dels records treu aquest llibre i el folleja. Em va fer em va fer molta gràcia la coincidència. Joan, tu què has vist? No, és que el Pep està tan influït pel Polanski que ja compra els mateixos llibres que ell és una cosa i sense saber-ho sense saber-ho i sense saber-ho no, és que no cal saber-ho no cal saber-ho no cal saber-ho a veure jo com que ja aquest programa s'està acabant perquè ens queda només la setmana que ve i l'altra sí, hi ha moltes coses que s'acaben i aquest programa n'és una vull dir que a més el temps ha passat molt de pressa i ja estem al juny i semblava que ahir era l'octubre no? o setembre setembre com hem començat i han passat tantes coses han passat tantes coses i últimament moltes i llavors sí i coses inesperades com que el senyor Rajoy t'imiteixi sí, bueno otro día hablaremos del gobierno la próxima semana hablaremos del gobierno perquè jo moltes vegades vinc aquí volent parlar de cine i em faria més gràcia parlar de política però bueno parlem de cine que s'ha de parlar de tot eh aleshores jo com una mena de servei públic he agafat la pàgina de la cartellera d'un diari no direm quin diari per no ofendre ningú no per no fer propaganda perquè jo hi tinc família que treballa el diari o sigui que no direm quin és aleshores doncs he remarcat les pel·lícules que ja estan en cartellera i que l'espectador pot anar i pot obtenir un resultat d'acord amb la inversió que ha fet a taquilla això és per això és un servei públic i llavors parlarem d'alguna altra cosa que sortirà llavors ho direm per ordre alfabètic tal com està la cartellera està bé està bé haver creat aquesta categoria a finals de temporada clar perquè és que ara ve l'estiu ve l'estiu la gent pot veure els hi posem els hi posem feina estarem des de és una guia des de juny fins al setembre és una guia no els tindrem ells tindran sabran on han d'anar i on no han d'anar i això és molt important a la vida és el quadern d'estiu és el quadern d'estiu és el quadern d'estiu molt bé molt bé i llavors doncs bueno la primera és la que acabeu de parlar la de Polanski basada en hechos reales després hi ha Borg McEnroe la pel·lícula molt bona molt bona que és molt bona ja n'havíem parlat que reflecteix tota una època i altres temes com el triomf pot agradar fins al que no els agrada el tenis aquí està la gràcia de la pel·lícula que hi ha temes com l'èxit i el fracàs i tot això i a veure basada en fets reals com que s'acaba d'estrenar està en moltes sales i en molts horaris però Borg McEnroe veig que ja només està a quatre cines i només en dues sessions els cines que tenen més i llavors hi ha dos cines que només hi ha una sessió és a dir que quan jo recomani aquestes pel·lícules trobarem que n'hi ha moltes que només estan en una sessió vull dir això vol dir que són bones perquè la gran massa no sap apreciar el que hauria d'apreciar bé llavors la setmana passada vam parlar bastament d'un documental que es diu Camarón Flamenco i Revolució Està a tres cines una sola sessió al dia i això vol dir que val la pena d'anar-la a veure Documental Cumbre Cumbre Cares i Lugares d'Alnès Bardà Visage Village d'Alnès Bardà i el fotògraf Ger molt recomanable després Dede que és una pel·lícula de Geòrgia que és una una tragicomèdia rural que té un protagonista masculí que sembla l'Ovidi Molló de Fortivo sí perquè és igual té un a més a més és l'únic protagonista que realment és actor tots els altres són gent del poble del poble una pel·lícula molt interessant cinema ètnic sí i aquest protagonista té aquí un foradet a la barbeta igual que tenia l'Ovidi o que té el Quir Douglas i bueno ho fa molt bé va amb una jaqueta amb una americana que és igual que la de l'Ovidi a Fortivo i la pel·lícula és una mica el que significava Fortivos per Espanya que estava en el moment que s'acabava el franquisme i llavors a Geòrgia doncs bueno és el pas a la democràcia també no és interessant i una pel·lícula molt ben feta molt bonica molt honesta molt honesta i que explica doncs un problema que és universal de totes maneres després hi ha Disobedience que és una pel·lícula de Sebastián Lelio que acaba de guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa és un director xilè després encara hi ha en cartellera una altra pel·lícula de Sebastián Lelio que aquella sí que és una pel·lícula xilena aquesta ja és una pel·lícula internacional podríem dir americana té la la protagonista Rachel Weiss i Rachel McAdams o sigui que no hi ha una Rachel sinó que n'hi ha dues pel mateix preu i és una pel·lícula que està molt bé no dic de què va perquè la sorpresa és és interessant en aquesta pel·lícula després hi ha En tiempos de luz menguante que només la fan amb una sessió al dia és un no sé em sembla que tothom ha vist Goodbye Lenin que es prenia una mica broma la qüestió de l'enfonsament de la República Democràtica Alemanya i aquesta pel·lícula doncs és el contrari de Goodbye Lenin vull dir feta des de dins de de la República Democràtica Alemana ens explica com eren els temps una mica abans de l'enfonsament com hi havia aquella cosa tan encarcarada aquella cosa tan burocràtica i rígida Bruno Gans és el protagonista i això ja és encara que fa fa un personatge de 90 anys i ell només en té 80 em sembla o 70 alguna cosa però bueno dona el pego també que diguin que el senyor fa 90 anys encara fan La forma de l'aigua que va guanyar l'Òscar Linnon Peat també és una altra pel·lícula que en van parlar molt interessant també molt maca molt maca recomanable jo la recomanaria els actors són Charlie Plummer a guanyar premis Steve Buscemi i Cloé Sevigny en dos papers secundaris però molt bons molt importants i un cavall preciós un cavall un cavall preciós vull dir els amants dels cavalls han de veure aquesta pel·lícula que dona títol a la pel·lícula sí el cavall es diu Linnon Peat que és el títol de la pel·lícula sí i llavors doncs és una història desencantada de l'Amèrica Profunda molt ben portada i jo trobo que ha de comploure qualsevol espectador que tingui ganes de veure una pel·lícula bona després hi ha el gran super documental Maria Baicales que un tal senyor Tom Wolf Tom Wolf va anar arreu del món fent recollint tot el el metratge que va poder sobre Maria Calas un personatge conegut de tothom i va recollir 300 hores de filmacions arreu del món aleshores n'ha quedat uns 100 minuts i aquests 100 minuts és que imprescindibles absolutament imprescindibles perquè ens revelen una Maria Calas explicada per ella mateixa Gustavo Salmeron i és un goig veure aquesta pel·lícula perquè a més és divertidíssima també en una sola sessió continua Rebelde entre el centeno que explica la història del G.D. Salinger a l'hora dels seus inicis quan va escriure el Vigilant en el Camp de Sègol que és un llibre que tothom coneix i si no el coneix l'hauria de conèixer s'ho perden perquè és un llibre increïble i que va decidir una mica la vida del mateix escriptor i llavors és una pel·lícula d'aquestes una mica de dir d'aprenentatge i de superació i de veure com ell feia l'obra i tot això i que porta molta informació perquè era un senyor que s'havia amagat de la premsa aporta molta informació de coses que no es coneixia es va amagar després de l'èxit que va tenir justament la novel·la perquè és clar era una no volia ni que en el llibre constés cap fotografia d'ell ni cap missatge ni cap cosa ni se'l podia entrevistar perquè en la primera edició sí que constava una fotografia i constava doncs un petit argument a la a la contracoberta i a les solapes i llavors ell va dir res vull dir la literatura per la literatura però és una novel·la extraordinària és a dir que té èxit a més a més entre la gent els adolescents té un impacte molt fort perquè la història explica una història d'un adolescent i totes les generacions inclús ara és a dir totes les generacions si algú és l'actor i entra en la novel·la t'expliquen que els hi han cantat és a dir a més Salinger és un bolet estrany és una persona que és un escriptor que no té generació vull dir ara acaba de morir el Philip Roth i l'han posat en la generació del John Updike i del Norman Mailer i aquesta gent vull dir tots els americans formen part d'una generació però el Salinger és ell sol és singular absolutament aleshores tenim que encara hi ha en cartellera tres anúncies a les afueres des de fa molt temps també amb una sessió única però és una pel·lícula que jo que recomanem recomano absolutament del Martin McDonagh que és un autor de teatre passat al cinema i és un actor un provocador absolutament nat i amb aquesta pel·lícula ho fa molt bé llavors també tenim un sol interior de la Claire Denise que la protagonista és la Giliad Vinoche també en una sola sessió en un cine molt petit i és molt interessant aquesta és molt interessant però és una pel·lícula que no agrada a les dones jo això ho he comprovat totes les dones que l'han anat a veure no els hi ha agradat en canvi els homes sí perquè és una dona lliure una dona que està buscant l'amor i tot això i llavors no es veu que és massa lliure i no no convé a nosaltres ens va agradar a nosaltres ens va agradar ja ho dic en els homes ens interessa i a part de la Juliette Vinoche vull dir és una pel·lícula que està bé que ella està molt bé ella està molt bé això ja no cal dir-ho no però és que últimament no estava tan bé com en aquesta pel·lícula penso en aquesta pel·lícula bueno és que havia fet una pel·lícula amb la coixeta esclar un error que té qualsevol bueno Una mujer fantàstica és l'última pel·lícula de la qual extraurem de la cartellera que és l'altra pel·lícula del Sebastián Lélio aquesta és la que va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa és una pel·lícula xilena 100% i que retrata un país tal com segurament és Xila hi ha una història provocadora i allà surten doncs tots els dimonis de la burguesia xilena i fins aquí el nostre quadern de vacances jo si encara estan fent l'Aki no sé si encara la fan o no sí l'Aki jo ja sé que a tu no et va agradar tant però és que tothom l'Aki sí no l'he posada penso que és una pel·lícula extraordinària l'estan fent? sí i a més la fan a 4 o 5 cines pel que ve sí, sí jo la recomano és una pel·lícula d'un actor suposo que finalment hem parlat aquí dels avui dos ja saben de què va perquè n'hem parlat diverses vegades una pel·lícula que va de del del que va morir del el Harry Dean Stanton Stanton el que va morir al setembre sense haver vist la pel·lícula que havia notat i que s'havia basat en la seva pròpia vida és a dir dos amics d'ells que eren actors que es trobaven bevent alcohol a les tardes i anaven preguntant-li coses i en base a això van escriure-lo aquí jo doncs penso que és una pel·lícula que s'enfronta doncs amb la fi de la vida amb la mort i que bueno em sembla que és molt rica molt plena molt interessant i que a la gent que jo conec tothom els ha agradat és a dir doncs a mi em va agradar molt el tràiler però després ja no va respondre a les expectatives potser tot i que em va interessar molt perquè bueno Harry Dean Stanton per mi era un actor increïble de Paris Texas que és el que fa molts també és evident i també hi surt el David Lynch com a actor com a actor és clar aquestes coses en un cinèfil un té la seva animeta però jo vaig pensar que el guió flaquejava bastant a mi no que podien podien haver fet una altra cosa una cosa diguem amb aquesta llista de recomanacions que hem fet podríem afegir una que sembla ser que l'estan anant aquest divendres ah sí que la vam veure l'altre dia em va semblar una pel·lícula molt bona es titularà aquí en la playa de Chesil on Chesil Beach és una pel·lícula que es basa en una novel·la curta de 180 pàgines d'Ian McEwan que ha col·laborat també tant amb la producció com amb el guió això es nota i efectivament la pel·lícula és molt fidel a la novel·la exceptuant un detall que no el revelo perquè ja el veureu si coneixeu la novel·la ja el detectareu a l'acte perquè és un detall crucial us he de dir que no no fa molt bé la pel·lícula li canvia la versió a la novel·la però no fa molt bé la pel·lícula l'únic que passa és que és una concessió diguéssim edulcorant endulcint una mica el final sí ja la pel·lícula té algunes coses a destacar la fotografia la localització és extraordinària molt bona i després hi ha la interpretació sí hi ha la Saoris Ronan que per mi fa un paper extraordinari està posada jo he llegit la novel·la ara fa dos dies arrel de la pel·lícula després de la pel·lícula i m'he adonat que la noia aquesta s'ha posat tant amb el paper és que és ella però és un caramelo el paper sí sí realment i també hi ha una senyora de la interpretació com la Emily Watson sí també aquesta l'estrenen el divendres sí és que ara ja estem amb recomanacions fora de la cartellera el protagonista sí el quadern de vacances ja és la segona part el protagonista és Billy Hope que el vam poder veure últimament a Dunkerque pel meu gust no està a l'alçada d'ella fa un paper lògicament és difícil sí és un paper complicat i a més a més donar la rèplica amb ella que està tan perfecta era una empresa complicada però bueno està correcte diríem és una pel·lícula que és una òpera Prima d'un director que es diu Dominic Cuc i bueno és una òpera Prima però ell ja havia fet treballs sobretot de retransmissions esportives i un parell de cortmetratges però se li veu que té que té mà el noi té fusta sí i jo crec que es pot esperar d'ell coses interessants sí sí Pol no sé si has vist alguna cosa has pogut veure cine o no? sí jo vaig anar al Docs a Barcelona aquest cop porto un documental algú d'aquí no? ha anat a veure algú al Docs o no? no jo no he pogut aquest any no? estem massa enfeinats ostres m'hi ha que heu destacat pel·lícules jo vaig anar a veure Ladrones de Tiempo que és un de fet ho vaig escoltar per la ràdio que els van entrevistar a RAC1 i vaig anar-hi perquè em va semblar bastant interessant el concepte Ladrones de Tiempo es refereix sobretot a empreses que s'intenten aprofitar o simplement robar o d'alguna forma el temps que és ara mateix la nostra eina potser gairebé el material més preuat que ara tenim en una era que tot va tan ràpid i que la tensió per exemple fa poc parlàvem amb la Sandra Font quan va venir de ostres que hi ha tantes sèries que quina veig aquella que t'atrapi el temps és aquest sentit parla bastant sobre el concepte del do it yourself és a dir aquest concepte que es porta tant ara que és fes-te les coses tu mateix ha fet que empreses com ara Ikea o empreses per exemple aeroports per exemple que processos que haurien de fer la pròpia empresa te'l donen a fer tu o sigui ets l'obra la mà d'obra gratis i a més amb una mena de al·licient que hi ha molta gent que diu ah no no no jo si em puc construir el meu moble jo si puc facturar la meva maleta jo si puc fer qualsevol acció em sento realitzat o em fa gràcia llavors clar les empreses han vist que cada cop més per això hi ha tot també el tema de substitució de màquines en qüestió de per exemple el McDonald's que tu pots bé demanar la barra o bé demanar tu manualment a una màquina o el fet de comprar entrades de cinema per internet tots aquests com es diu atajos diguéssim que tu com a consumidor fas no els comptes com a feina que els estàs traient a l'empresa i quan dic a l'empresa no dic als treballadors dic a l'empresa en si o sigui els jefazos diguéssim i és un documental que parla justament d'això a mi em sembla molt molt interessant com han fet un documental basat justament en en com en com tot bé? sí, sí en com aquests nous noves formes de de de desenvolupar aquest negoci que és el temps al final i jo no sé és un documental dirigit per Kozima Danoritzer és una mica difícil de dir algun nom però hi tracta temes jo crec que també bastant bastant candents com una paraula que no coneixia que és el cas del Karoshi a Japó que és la mort de gent per excés de feina i hi posen exemples pràctics perquè bàsicament els entrevisten de gent i expliquen per exemple com van anar a una empresa qualsevol tampoc havia de ser per dir Apple una empresa on es va arribar a prohibir que la gent anés a treballar a partir de certa hora perquè tancaven i la gent per acabar la feina perquè al final s'autoimposaven feina portaven llanternes es colaven a la feina i seguien treballant els hi van tallar la corrent inclús ells portaven generadors portaven mòdems per poder enviar mails vull dir va ser una bogeria total llavors és un documental que tracta moltes vessants i moltes són a Barcelona perquè està gravat entre diferents punts del món i principalment també passa a Barcelona i vas veient això no? el joc el joc del temps en quant a en quant a material parauat llavors és una reflexió molt interessant després es va fer una taula rodona que ja les dues primeres preguntes van ser directament no estic massa d'acord amb les reflexions que s'han fet però jo crec que igualment és un documental que justament és això és una reflexió o sigui és arribar a entendre que tot temps són diners i que com el destines evidentment doncs tu estàs elegint quina de les parts estàs bueno al final aquest estàs venent i en qüestió d'empreses doncs arribar a reflexionar tipus això quan tu compres un moble doncs què et surt més a compte muntar-lo o potser pagar un extra a una persona que te'l munti tot aquest temps que li dediques a aquestes coses pots dedicar-li a les altres bueno que en l'economia crec que es diu el cost d'oportunitat o sigui si fas una cosa deixes de fer una altra és un documental que jo el recomano bastant el tema es veu interessantíssim i la premier mundial es va fer el DOCS però jo imagino que ara n'hi ha circulant una mica per tot arreu molt bé doncs bueno m'ha arribat em sembla el temps de la nostra convidada la Dalla ja ho tinc tot apuntadíssim que jo he estat treballant molt i no he pogut veure gairebé res a tot això o sigui que ja tinc els deures clars bueno tu acabes de rodar a Cuba em sembla que arribes a Cuba en aquest moment i ens faria saber què has fet a Cuba és a dir doncs no bueno jo vaig tornar de Cuba el febrer el febrer des del febrer fins ara he fet una altra pel·lícula però bueno doncs de setembre fa gener vaig estar a Cuba fent una pel·lícula que es diu Yuli que es dirà Yuli i que és de la Iziar Boiain la dirigeix la Iziar Boiain és una idea que va sorgir de la BBC i la BBC valia el Paul Laverty com a guionista i és una història real o sigui és la història del Carlos Acosta Carlos Acosta és un ballerí cubà que va néixer als anys 70 al 73 o sigui encara té 40 i escaig d'anys encara existeix encara està vigent que va néixer a una barriada de La Habana molt molt pobra i al seu pare se li va explicar al cap que havia de ser ballerí que el seu fill era l'últim dels seus fills i havia de fer alguna cosa d'aprofit de la vida i havia de ser ballerí el nen no tenia cap interès a ser ballerí i és una mica la història de l'altra cara de la moneda del Billy Elliot o sigui ell va ser ballerí a hòsties una miqueta perquè el seu pare volia que ho fos i s'hi va capficar i bueno al principi va ser molt dur per ell però ho va aconseguint i en realitat va pujar tan amunt que ha sigut primer ballerí del Royal Ballet de Londres durant moltíssims anys ha sigut el primer Romeo negre vull dir és una mica és un un ambaixador de moltes coses no és un ambaixador del país de la raça o sigui del que és una mica una mica un conte una història de bueno d'això d'èxit llavors la va escriure el Pol al final s'hi va ficar l'Iziar a dirigir-la i era una pel·lícula que passava bàsicament a l'Havana hi havia molts interiors hi havia moltes jo em pensava que això seria una pel·lícula que rodaríem una mica allà una mica aquí però això a mi m'estava molt bé al final es va rodar gairebé tot allà només vam fer una setmana a Madrid i tres o quatre dies a Londres perquè hi va viure molt de temps a Londres però bé bàsicament tota la preparació tot el rodatge va ser a Havana va ser a Cuba i això bueno això ha sigut el no sé si voleu jo segueixo xerrant si voleu feu preguntes i com es treballa a Cuba doncs és tot un repte és un repte és realment de treure's el barret de com s'ha d'aconseguir fer coses allà de la gent d'allà com tira endavant com aixequen projectes com els fan perquè nosaltres amb tots els medis d'aquí que portem d'aquí i que doncs bueno treu-les allà és no hi ha res no pots trobar res i bueno el repte més gros per començar és treballar sense internet que per mi no sé si encara ens ho podem imaginar jo hi havia treballat però ja estic tan viciada que tornar al passat costa molt una miqueta i és les comunicacions que aquí és la base aquí ens comuniquem cada dos minuts estàs comunicant-te molt del costat allà no existeixen el telèfon és caríssim i internet no hi ha enlloc per tant és tot una altra manera de plantejar-se les coses això t'hi acostumes de seguida al final acabar tenint inclús gràcia perquè tornes a ser propietari del teu temps una miqueta no estàs pendent del que està passant més enllà perquè no en tens no tens constància per tant et permet viure més el teu present per tant té aquesta part bona que que bueno que ojalà poguéssim retrobar-la una miqueta més aquí a part d'això de la comunicació que és difícil l'ordre els transports clar els transports nosaltres ens vellogàvem amb els cotxes que hi ha a l'Havana i tu no pots portar el teu propi vehicle t'han de portar el cotxe aquí té un cotxe té un tresor és més valuós un cotxe ja que una casa la gent inverteix més en el seu vehicle que en la pròpia vivenda llavors això mateix vull dir que has d'organitzar-ho molt els cotxes s'espatllen molt són cotxes molt vells són cotxes dels anys 50 dels anys 60 doncs qualsevol cosa de cop i volta es poden parar les coses perquè els cotxes no funcionen el cotxe que portava la càmera no no renca o el cotxe que era protagonista doncs allà s'ha quedat passen anècdotes d'aquestes i després la matèria prima o sigui en el meu camp jo faig decorats fer decorats vol dir que jo construeixo jo faig servir a pintors a fusters a ferrers al país el país té bons tècnics té bons fusters té bons pintors té bons ferrers el que no té és ni pintura ni fusta ni ferro llavors hòstia clar llavors tot costa molt i et poses de cop i volta es fan problemes enormes de coses que aquí ho faig fer un polla com de jo què sé tonteries des de tonteries no pots anar al servicio estacion no no existeixen les botigues el concepte botiga que nosaltres entenem allà no existeix jo no és vaig i compro un pot de pintura no no és així vull dir és molt complicat jo vaig treballar amb equip local no em vaig emportar ningú tot el meu equip era cubà jo vaig tenir la coincidència vital allò que es creuen les estrelles que passen aquestes coses que molt poquet abans havia fet una pel·lícula cubana aquí a Barcelona una que es deia Sergio i Serguei i en aquesta pel·lícula cubana vaig conèixer algun cubà i llavors clar jo tenia aquesta perquè jo a Cuba si no m'envien sola a rodar Cuba i vaig així però bueno com que tenia aquest ja aquests petits contactes de de la Laura D'Aranes bueno doncs me'n vaig anar ja una mica més més segura almenys sé a qui trucar almenys sé com començar tinc algun telèfon per començar a crear l'equip perquè clar jo arribo ja he de començar a buscar-me el meu equip el meu equip es forma per 15 o 20 persones que m'han d'estar amb mi ajudant-me i no sé si m'estic anant però bueno no sé si m'estic anant del camí però bueno això que que en realitat eren ells qui gestionaven les coses i una persona d'aquí és incapaç de saber-se ballar cap allà així de cop i volta tens tot un procés d'aprenentatge les coses allà no funcionen per tant jo no puc arribar allà vaig i compro no no no espera't casos concrets havíem de fer una terima de de fusta no perquè la història va sobre ballarins i havíem de muntar l'escola de l'escola on suposadament havia estudiat el Carlos Acosta no va ser finalment una escola de veritat de dansa i la vam haver de fer la vam haver de construir no dins d'una localització convertir-la convertir-la en escola algo que aquí és trobar uns miralls trobar una terima de fusta trobar unes barres relativament senzill no doncs per trobar la fusta amb la que jo havia de fer la terima i havien de fer una terima si no no es podia ballar o sigui no era una cosa prescindible o sigui en la pel·lícula hi ha molt ball no pots ballar sobre rajola no era prescindible que ja teníem la fusta doncs vam trigar dos mesos i mig a poder aconseguir la fusta o sigui tota la tensió era aconseguirem la fusta i la fusta s'aconseguia doncs tu trobaves un altre tipus de fusta la canviaves per la que tu necessitaves ara ja tenies em anaven dient ja tenim sis metres ja tenim deu metres ja tenim així poquet a poquet o per exemple un altre dia un dels vehicles protagonistes doncs vaig prendre la decisió o vam prendre la decisió que seria el camió de protagonista seria groc és un color que en els planos generals entre els paisatges ressalta sobre el blau ressalta sobre el guis doncs no m'arribava me'l pintaven d'un altre color no m'arribava a ser groc això és un marrón això no és groc què passa què passa si no m'ho volien dir i és que en tot a la illa no hi havia groc saps i doncs intentaven doncs clar les anècdotes són aquestes la part bona és que hi ha bona gent i bons professionals vull dir i són espavilats vull dir la part bona és que sempre te n'acabas sortint increïblement increïblement te n'acabas sortint de tot molt més a poc a poc molt més patint més fent les coses que aquí faries en una tarda i ara les fas en dues setmanes més artesanal sí amb més paciència i hi ha alguna mena de control polític en un rodatge o no? sí home teòricament hi ha una mica de censura del guió és un guió del Pont Laverty el Pont Laverty és el guionista del Quet Loix per tant té tendència a fer denúncia social tot i que la història de Carlos Acosta no és una pel·lícula de denúncia per res però sí que hi ha un intent d'explicar el context del moment era un context molt difícil perquè l'adolescència del Carlos Acosta va ser amb la crisi dels balceros vull dir amb els anys 90 amb la crisi de la Unió Soviètica va ser un període molt dur a l'Havana doncs allò hi és de fons no és que la pel·lícula vagi d'això però això hi és llavors hi havia aquesta mena de por de que sí de que com que clar allà allà tot és públic qualsevol lloc on volem rodar és un edifici públic sigui de de l'estat sigui d'educació de de qualsevol àmbit però sempre has d'anar a l'estat a demanar permís per rodar allà no existeix el palacete particular on jo li demano llavors clar en aquests demanar permisos per rodar els llocs sempre havia s'està ensenyant sempre hi havia aquella cosa de veure si aquesta frase no els agradarà o sí però no no va passar res en el nostre guió era un guió com molt el Carlos Acosta és molt estimat a Cuba és un personatge que ha triomfat molt i sempre ha parlat bé de Cuba mai ha parlat malament de Cuba mai ha renunciat a Cuba ara està fent un projecte molt interessant que és que ara s'acaba de anava a dir jubilar però ha deixat de ballar ha deixat el Royal Ballet per l'edat lògicament bueno jo no et penses hi ha ballarines que duren molt més bueno hi ha l'Alícia Alonso que pobreta té 90 anys i encara intenta ballar ella va ella ho va deixar als 42 o així no sé quants anys però ara per exemple ha dedicat s'ha ha muntat una escola a Cuba ha agafat els millors ballarins que ha trobat a l'aïlla és que el ballet és molt important a Cuba és una passada fins i tot és una passada a més amb la influència que va tenir Rússia doncs esclar encara es va es va potenciar es va potenciar més sí sí sí està molt present a tot arreu i el canvi que hi ha hagut políticament s'ha notat es comença a notar el fet que Estats Units hagi començat a baixar la pressió o no ho han notat encara o sigui no o és teòric és teòric una miqueta és una miqueta però molt poc comences a veure que es comencen a obrir petits negocis però sempre hi ha molt control encara igual que a sobre es poden tancar del dia a l'altre però sí que hi ha petites iniciatives privades hi ha moltes parelles mixtes que de cubana amb estranger o cubana amb estranger que fan que tenen els medis per fer la inversió i es munten i comença a veure per exemple jo l'últim cop que hi havia anat era quan vaig fer la pel·lícula de Txell Argentina amb Soderbergh que ja fa 10 anys i clar de 10 anys que era el meu l'últim referent amb ara sí que trobes coses per exemple fa 10 anys els almendrones que són aquests cotxes americans els anys 50 ara ja són tots estan impolutos o gairebé tots perquè ja és un tresor pels turistes ja la indústria del turisme ja comença a funcionar ja traquen vaixells al port amb turistes o sigui sí que hi ha un voler veure que les coses estan començant a canviar però no realment entre el Soderbergh i aquesta t'has res a veure? Soderbergh com que era una pel·lícula americana no podíem rodar allà i llavors jo simplement el que vaig anar a fer és a documentar-me jo vaig anar a passejar-me una mica pels campaments del Txell per veure una mica i Soderbergh la van rodar a Puerto Rico no la van poder rodar a Cuba perquè no podíem ni logísticament ni políticament ja i logísticament tampoc perquè l'embargadura que necessitava una pel·lícula com amb Txell Argentino no a Cuba no existeix no existeix ni ni res que se sent ni remotament ni remotament això de Sergio i Serguei la van rodar a Cuba Sergio i Serguei és una pel·lícula preciosa no sé si els vostres oients d'aquí vam dir-te la sort de veure-la i l'hem comentat és una pel·lícula que a mi em va passar el guió i vaig trobar ostres quina idea més bonica jo per mi és un guió dels guions més bonics que he tingut entre les mans després les pel·lícules hi ha gent que diu més diu menys però la idea la vaig trobar preciosa perquè era aquest parlar del món del que són els països que es fan i alhora des de lo íntim de la relació de dues persones tan distants i en realitat tan properes vull dir que estàs parlant de la més petita era una pel·lícula que va néixer per fer-se l'Ernesto de Aranes que és el director la va preparar i projectar per rodar-se a Cuba però hi havia una part que era reproduir l'estació espacial Mir i era una part que realment amb els mitjans amb això que us estava explicant ara que és que no tens ni doncs es va trobar que la part de l'estació espacial tot el que passava dins l'estació era difícilment viable allà a la illa per tant l'Ernesto va buscar coproducció i Mediapro s'hi va involucrar llavors el que es va fer és que quasi tota la pel·lícula aquí a Barcelona es va rodar només el que és la nau espacial que es va construir la nau espacial en un plató en un estudi i la resta de la pel·lícula tot el que són carrers de Cuba interiors les cases tot això es va rodar allà mateix perquè també hauria sigut una tonteria portar aquí tot aquest món de la banda hi ha moltes escenes que són sanitals que es veu que ha de ser rodat allà sí i a part de les escenes la llum les cases l'arquitectura o sigui cada cop que s'intenta fer l'Havana fora de l'Havana l'Havana és molt és molt concreta vull dir hi ha ciutats que sí que poden camuflar-se d'una a l'altra i ningú s'en dona compte però l'Havana respira d'una manera molt l'Havana molt l'Havana i aleshores es va rodar aquí a Barcelona i a aquesta part aquesta part de l'estació de l'estació especial que que te'n vas encarregar tu de construir-la jo vaig va ser una feina molt divertida de fer perquè clar va ser com molt concreta normalment la meva feina en una pel·lícula és molt complexa perquè comences primer ubicant-la hem de buscar les localitzacions pensant quin tipus de localitzacions volem quin tipus de vull dir hi ha tota una fase de preparació fins a arribar al que volem i després un cop has arribat al que volem és començar a veure com ho fem viable doncs aquesta pel·lícula em venia d'una altra manera has de fer l'estació especial vull dir ja està ja sé com és vull dir ni te l'has inventat ni és agafar i la ingravidesa i tot això la ingravidesa la vam fer bueno es van plantejar diferents mètodes per fer-la al final la vam fer penjants la vam fer amb un ernest i l'acte anava penjant i per muntar l'estació clar el gran dubte meu o la gran por meva era clar és una estació soviètica dels anys no 80 vull dir que d'on trobaré tota aquesta maquinària que ha de ser amb rús que ha de ser i tota la nau la nau l'estació realment quan et documentes amb el que era era o sigui per molt que jo m'hagués imaginat i hagués deixat anar la imaginació mai i hagués pogut arribar al nivell de cutrez que era l'estació espacial era com síndrome de diàgenes allà d'entra perquè era molt i molt petita la realitat és així feia un metro 70 d'amplada eren com uns passadissos que s'acoplaven de diferents maneres depenent de l'emissió i plena de trastes clar perquè feien investigacions i tot no hi havia espai i abans era realment un caos absolut o sigui l'antítesi de qualsevol imatge que ens han ficat que el cinema ens han ficat a nosaltres de l'espai res a veure en 2001 res a veure en 2001 res a veure en qualsevol era com el graig de la persona més més acupulació a més en materials molt terrens eren estaven fets amb fòrmiques amb moquetes vull dir i la moqueta tacada vull dir que realment jo quan vaig veure què era la realitat vaig pensar és que jo no ho supero això senzillament intento acostar-me al màxim i llavors aquesta va ser la meva feina i clar la dificultat més grossa era la maquinària com trobem tots aquests botonatges a més amb rús i vam tenir un cop de sort la Núria que sempre m'ajudava m'estava ajudant doncs vam trobar començes a buscar per internet ràdios aparells de telecomunicacions i vam trobar que diversos d'aquests aparells que es venien per internet de manera individual es connectaven amb un únic telèfon coincidia el telèfon bueno tot el que vam anar a parar a Polònia a les afores de Polònia a les afores de Varsovia que hi ha un gran descampat que era una empresa que es dedicava a desmilitaritzar material rus per tant ja ens veus amb ell i amb mi allà dins en un descampat tancat amb seguretat plena de tanks de camions militars de coets entrant a dins d'aquests d'aquests bueno entrant dins d'aquests és una altra pel·lícula això van ser dos dies de bueno no m'ho puc ni creure anàvem amb un personatge al darrere que ens anàvem seguint nosaltres teníem gomets a la mà i anàvem marcat de tot el tipus de material militar soviètic totes les màquines que volíem que ens interessàvem anàvem marcat amb gomets i ja ens les anàvem desmuntant i bueno total ens van portar d'allà com 10 palets plens tot un camió ple de material que clar ens va salvar una miqueta el decorat molt interessant de conèixer són anècdotes aquestes que dius ningú s'imagina d'on traiem les coses has dit que en aquest moment estaves rodant o es que has de rodar a Paradise Hills a Dallas Wendington però que no podies donar massa referències o masses coses mira tot just acabem de rodar la setmana passada estàvem rodant encara és bueno no puc explicar una miqueta el que és aquest projecte és un projecte que s'ha rodat a Barcelona l'Alice Wendington és una directora jove que ha fet un 27 anys i visc sí no sé 28 va fer un curmatratge que es deia Disco Inferno que va va funcionar molt bé en festivals va guanyar premis en festivals i Nostromo Pictures que és la productora d'aquí ha apostat per ella és un guió escrit per Nacho Vigalondo i una altra col·laboració que no m'ho recorda anglès anglès o americà Brian Lillu Lillu sí sí some kind of hate diu aquí que ha fet i i bueno els actrius també vull dir era un grup de hi havia l'Emilia Jovovich hi havia l'Emma Roberts hi havia bueno hi havia és una pel·lícula és una pel·lícula com l'anistopia una mica és una mica tot el contrari o sigui jo aquest any vinc de fer la Juli que és la pel·lícula que estic parlant d'un personatge real que la meva feina és una miqueta explicar aquest món real i o sigui jo m'he de documentar com era el seu món el seu món el seu món com vivia intentar no llunyar-te massa de la realitat tu la tries i la direccions la realitat està clar que la realitat no és una és la teva mirada però i he passat d'estar fent això a estar fent un altre que des del meu punt de vista és molt interessant perquè és una mica un inventar un món a nivell estètic i llavors París Hill a nivell visual és una pel·lícula agosarada molt agosarada a nivell de fotografia a nivell de vestuari a nivell d'art també però vestuari molt i fotografia molt i és una pel·li d'una estètica completament diferent inventada i inversímil i molt agosarada molt agosarada llavors està bé amb aquest any o sigui que has passat de la realitat a la imaginació sí qualsevol pel·lícula hi ha aquesta part imaginativa en la meva feina però clar jo en les meves pel·lícules em dic com ho fas una pel·lícula i dic una pel·lícula és que es divergeix tant de com és el projecte en si la meva feina o m'he de quedar lligadíssima al que és la realitat o he de reinterpretar la realitat o me l'he d'inventar completament i aquí ha tocat una mica inventar-se una realitat que és divertint ara que has dit això m'ha vingut al cap no sé si has vist alguna cosa d'Eduardo Casanova de bueno l'última que va fer que és l'Opera Prima pel que entenc que és Pieles o sigui et sona vale no t'anava a comentar perquè com que has dit això no aquesta proposta agosarada que ve principalment de directors novells no per si ho coneixies perquè és una aposta com jo crec que aquí l'heu vist no jo no no l'heu vist vale no una aposta narrativa molt John Waters de Pink Flamingos aquesta cosa així com molt no dic desagradable però si busca això busca molt però combinat molt amb una estètica que podria arribar a ser de la productora que hi ha de Canadà que fa aquests videoclips que són com molt tons pastel tot molt molt molt que es nota que és un escenari un plató i és un director que ara està treballant ja va fer curts i ara s'ha llançat el llargmetratge però però que té aquesta estètica no aquesta estètica que ja es busca que sigui fictícia i a més vull dir que treballa evidentment amb gent de primer nivell però però que té aquest aquest desperpajo no aquesta mena de de direcció artística perquè a més és que és tu veus un fotograma i ja saps que és ell t'ho preguntava perquè si si ho coneixies no ho coneixio però sí està molt influenciat també pels videoclips exacte vull dir és una mica agafar aquesta estètica del videoclip i portar-la a la ficció portar-la al llargmetratge al format de de de sí minuts vull dir que llavors sí realment ha de venir de mans de gent jove jo crec perquè perquè són ells qui tenen la la vivència la vivència i la la realitat és aquesta llavors jo m'hi tiro de cap jo realment m'hi pujo de seguida i no em costa gens adaptar-me a provar coses vull dir hi ha moments hi ha moments de qüestionar ostres però això no té cap coherència bueno vull dir no té la coherència que tu estàs acostumada a tenir però en té un altre llavors per mi és molt estimulant per mi és molt estimulant de la mateixa manera que és molt estimulant l'altre també vull dir jo sempre penso que tinc un físic que bueno que salto d'un projecte a l'altre i el treball canvia molt i és tan emocionant una cosa com l'altra perquè entrar a la vida per exemple quan estàvem fent la pel·lícula de Yuli coses que t'obliguen quan estàs explicant realitats doncs el primer de tot és a veure on vivia aquest home anem a veure on vivia aquest home per entendre qui és aquest home anem a veure el seu barri anem a veure els seus veïns anem a és una mica fas una mica de feina de documentalista o sigui d'intentar entendre primer per després transmetre i a Carlos Acosta les vivències que t'obliguen com que vols fer aquest reflex de la real t'obliguen a fer aquest treball de research que és superric i és molt enric has treballat amb tants i molt atractiu molt atractiu aquesta feina super atractiu super atractiu passo d'estar anant al campamento del Xe que has de pujar allà a la muntanya d'estar 6 hores caminant per veure com era com que s'agraden directors tan diferents d'americans anglesos espanyols cubans amb qui t'has sentit més identificat o qui trobes que t'agrada més treballar-hi o no simplement quina valoració en faries veus diferent un món de l'altre veus que és el mateix món no faria gaire home amb americans hi ha una cosa de medis que això en la meva feina fa variar molt de treballar amb un mínim de medis quan he treballat amb americans jo he treballat amb medis no vol dir que tots hi siguin però quan jo ho he fet hi he treballat també he treballat amb pel·lícules europees amb medis vull dir com el Perfum era una pel·lícula que teníem diners i amb l'Almodóvar també hem tingut diners vull dir que ja han hagut projectes diferències diferències entre nacionalitats jo m'adapto molt i penso que en el fons no n'hi ha tantes o sigui a vegades hi ha pel·lícules americanes que són ja aquestes coses que el productor té un pes més important que no pas a les pel·lícules europees no? aquestes pel·lícules més de productor no tant de director que ve el productor i et diu l'actor serà aquest perquè ho dic jo saps? i el director doncs és un nomàs un contractat d'homàs no... pot haver-hi aquesta part en les pel·lícules americanes que això es nota molt? home, això és diferent perquè el director no té aquesta no és palavra de director com és aquí normalment aquí el director normalment la seva veu pesa molt i en pel·lícules americanes a vegades el director a vegades sí per exemple amb la del Soderberg és que a més el Soder també és productor per tant ell és Déu però altres projectes que he fet amb americans és més com que el productor però no vull dir que sempre sigui així però que hi ha aquesta part d'indústria molt més accentuada va lligat als resultats sí i tu tens referents en qüestió de direcció d'art gent que que t'hagi interessat la seva feina sí clar d'intabularis per exemple el que treballa amb Coppola o Ezio Frigerio amb els italians sí i fins i tot més clàssics sí com el Dante Ferrero el Dante Ferrero o el com es diu el del James Bond encara no em surt bueno sí sí que tinc referents o sigui sí que em fixo aquest m'agrada sí sí que com tothom però no tinc un ídol ni una línia a seguir jo em sembla que ho heu dit algun altre cop ho torno a dir jo penso que la direcció artística com la veig jo que no vol dir que sigui així és com a ser ha de ser molt adaptable saps i llavors qualsevol director d'art que tingui un segell que tu el veus al començar la pel·lícula per mi és fallit i no funciona clar perquè t'has d'adaptar a la pel·lícula ha de ser funcional sí i llavors clar hi ha directors que s'adapten molt bé hi ha d'altres que tenen un estil que prevaleix el seu propi estil per sobre les necessitats de les pel·lícules d'acord moltíssimes gràcies amb tot això hem arribat a l'hora com sempre sempre se'ns fa curt aquesta segona part quan tenim un convidat de tanta categoria com tu moltíssimes gràcies Laia per estar amb nosaltres a vosaltres a l'emissora i ja ens seguirem parlant perquè com que estrenaràs totes aquestes coses m'han convidat si podem que vinguis a un altre programa i expliquis les noves coses que fas molt bé moltíssimes gràcies Bona nit Bona nit Bona nit