Polanski i “La Venus de les pells”; Maïwenn i “Jeanne du Barry”; The Architect: poder, consentiment i distopia d’habitatge

Cinema sense condicions Maureen Fins demà! Hola, bona nit, Cinema Sense Condicions, un programa més, com cada dimarts i a aquesta hora, a les 8 del vespre. En aquesta ocasió, segurament els nostres oïdors poden estar sorpresos que sigui un servidor qui faci la presentació, però el nostre company, Pet Armengol, ha agafat un refredat d'aquells de Calample i, en conseqüència, ha preferit i fa molt bé de guarir-se de casa i no pas d'afrontar els exteriors, el carrer, en fi, en definitiva, un aire que, segons com, pot acabar fins i tot empitjorant un refredat. Bé, estem sentint el nostre company Anastasi Rinos i un servidor Ignacio Juliachs. Avui hem escollit, bueno, de fet, és la proposta de l'Anastasi, la Venus de les piles, no? Venus, Venus in fur, o en francès que fa... Ara te'l dic, ara te'l dic, diga'l tu primer. Venus a la... això, en francès, a la furir, no? A la Z, a la Z, a la Z, a la F... A la furir. A la furir, a la F... Sempre aquest tema. Bé, lamentablement, la fonètica en francès... És complexa, no és fàcil, no és fàcil la fonètica en francès. I mira que en aquesta pel·lícula és una delícia... Sí, és sentir-nos els dos. És la primera pel·lícula de Polanski en francès. És una cosa que m'ha deixat fracament estorat. Un fill de la França, perquè saps que ell és francès. És un fill de la França, en el sentit que se'n va anar de Polònia i se'n va anar a viure a França. No, no, i va néixer a París. I va néixer a París el 33. Tens tota la raó. Va néixer a París. Tònic, evidentment, després té tot... Sí, no, ell va néixer a París, torna a Polònia, però finalment se n'en torna... Torna a la pàtria, a l'acollidora de tots els homes perduts pel món de l'Uneà. Perduts amb bona causa o amb mala causa, és igual. Però ja saps que n'hi ha molts. I en aquest cas, per mi, absolutament a favor, però en tot cas sí que és cert que França acull tot allò que sap que culturalment té un valor. Té un valor, efectivament. I, evidentment, ha fet unes comandes a França. Sí. I, bueno, en definitiva, bé, és curiós quan... És la primera pel·lícula a parlar en francès, i com que imagino que tu l'has vist també en versió original, hauràs gaudit perquè com pronuncien les frases. Molt, molt. És una cosa absolutament... Tant ell, diguem, tant ell mateix, l'actor, com ella, és que són magnífics els dos, com treballen la veu, com treballen. Jo és que quan veig aquestes pel·lícules amb aquesta perfecció, diguem, d'interpretació a tots els nivells, i el so és una part, evidentment, de la interpretació, la missió de la veu és una part de la interpretació, a mi se'm fa difícil d'entendre, i no critico ningú, però se'm fa difícil d'entendre, que hi hagi gent que prefereixi i defensi molt el tema del doblatge. Ja sé que no tracta d'això, avui, del tema, però realment no hi ha color. És que no hi ha color, que a vegades no hi ha més remei. I, a més, és cert que ens hem acostumat en un país que, des del feixisme, ens va acostumar al tema del doblatge, perquè els interessava amb ells per poder moure, manipular, diguem, el contingut de les pel·lícules. Perquè tothom parléssim castellà, fins i tot en el Congrés. Fins i tot en el Congrés. Però, clar, això ha anat canviant. Jo penso que ara ha arribat el moment que convindria començar a fer passes, en el sentit, ja se'n fan, eh?, del subtitulat. És a dir, que realment la gent se n'és acostumant al subtitulat. Bé, si et sembla... Endavant, endavant, endavant. Per què Polanski? Polanski, jo, des que sóc al programa que no fa tant, ja n'hem fet dues de Polanski. Sí, són polanskiliats, eh? Està claríssim, tots, eh? I, de fet, jo crec que fins i tot abans se n'havien fet alguna més. Per tant, motiu... Bé, aquesta pel·lícula en concret, La Venus de les pells, m'agrada traduir-la sempre en català, dir el primer títol en català, que no va ser estrenada en català, però sí que després s'ha fet una versió catalana. La Venus de la Furure, evidentment. És del Roman Polanski, també. I aquest és un director al que jo li tinc una especial... No sé si dir admiració, li tinc un especial enganxament, també. O sigui, estic des de molt jove enganxat a la seva figura. Evidentment, també al seu cinema, però a partir d'una pel·lícula, que va ser El cotxill en l'aigua, Garibeta a l'aigua, que es va fer als anys 60, i que jo vaig veure que em va interessar molt. I continua sent una meravella de pel·lícula. I continua sent una meravella, que algun dia la podem també tornar a repescar. Tornar a Polanski. A les Polanskiants una miqueta. Doncs, sí, aquesta és la d'allò. Però, és clar, a part d'això, jo amb ell tenia una sèrie de coses que em vinculava molt. Si et sembla, començar amb aquest petit vincle i després ja desenvolupar una mica la pel·lícula. La meva admiració ja ve de lluny. Des dels 17 o 18 anys, que jo vaig saber que aquest home feia cinema, i havia fet molts curs, a més a més, abans d'aquest, molts curs, evident, acadèmics. Molt interessants. I molt interessants. Reflecteixen el seu trauma d'haver passat per un camp de concentració, aquest sentit d'angoixa, d'enclaustrament. Ja es veuen els curs. Era molt jovenet, evidentment, quan va passar pel camp, però sí, sí, i va passar ell i la seva família. I llavors, en aquest moment, jo, el primer cop vaig pensar, bueno, aquest home on s'ha format per fer una pel·lícula dalt d'una barca i aconseguir, que el cop més difícil encara que en aquesta pel·lícula que avui parlarem, que és que tenim un espai teatral per treballar, allà era dalt pràcticament d'una barca que passava tota la pel·lícula. És a dir, estàvem dins d'una barca. I realment això era complex. Llavors, vaig pensar que aquest home s'ha d'haver format molt bé i com que jo tenia intenció de fer cinema algun dia, en aquell moment començava el meu interès en començar a tractar aquest tema, doncs vaig pensar, bueno, vaig a mirar on s'ha estudiat aquest home. I va estudiar a Lotz, que és l'escola de cinema més important de Polònia i, bueno, vaig intentar-ho. Vaig intentar-ho, vaig enviar unes cartes a Lotz, en aquella època tot anava en cartes i amb aquest anai tornada a cartes vaig descobrir que, a part de ser una gosadia, era una gosadia que em havia agafat molt d'hora i, a més a més, poc estudiat, perquè m'hagués necessitat tenir un nivell d'estudi superior al que tenia i, a part d'altra banda, un profund coneixement de la llengua polonesa. Jo que diem ara que ens forcem a la gent aquí a Catalunya que aprenguin el català, en aquella escola no hi podies entrar si no tinguessis un molt bon nivell de polonesa. Ah, no forcem? És que diuen que és el natural, no? Això diuen que aquí forcem. Bé, allà, com a molts altres llocs, l'acompanya meva va haver d'anar a Dinamarca i va haver d'aprendre el danès per treballar en una fàbrica, és a dir, que realment això funciona així i vaig dir no, no, esclar, jo polonesa, jo tinc altres coses a fer i vaig dedicar-me llavors a començar a fer cinema des de la praxis que és el que l'hauria fet, no? Amb ell també vaig tenir una mena de trobada fantàstica que la vaig tenir als anys 80 és el que vaig comentar una vegada amb tu a la setmana del cinema antiga setmana del cinema en color de Barcelona Sí, sí, sí a Montjuïc Allà a Montjuïc Allà a Montjuïc Ell jo era molt amic d'un director que es deia Bayona i que no és aquest Bayona d'ara sinó que és un Bayona molt més gran i que va morir fa uns anys i quina no va ser la meva sorpresa quan arribo al nivell de la recepció del saló previ a entrar a les sales de cinema que trobo el meu amic Jordi Bayona que això no era sorprenent però assegut amb Roman Polanski al seu costat i en aquesta conversa que estaven tenint que jo no sabia què es tractava jo lògic que me'n vaig aprofitar per entrar en el tema perquè jo en aquell moment tenia al cap un guió en el que al tancament del guió apareixia Roman Polanski en persona era un cameo òbviament i feia una aparèixió final com ja les ha fet amb altres pel·lícules és un home molt de cameos també a part de fer d'actor moltes evidentment doncs això i jo vaig tenir també la gusa dia de dir-li això que tenia un guió que m'interessava enviar-li tal llavors em va donar recordo que em va donar l'adreça de la seva productora Rennes Rue de Rennes Rue de Rennes no sé què París no me'n recordo el districte com pronuncies la serra Rue de Rennes Rue de Rennes hauré de fer exercicis amb les serres franceses és complex no és fàcil han de sortir si no surten és difícil i bé i a partir d'aquí aquí l'únic que fa això és augmentar la meva admiració per aquest home clar aquest home en l'any 77 ja havia tingut el problema diguem-ne el problema entre comillas un problema que genera evidentment ara en aquests moments encara tota una problemàtica legal amb el país on s'origina el problema que és a Los Angeles als Estats Units no baixen del burro que no el deixen tornar i ell no pot tornar perquè s'arrisca com d'altres que si torna al país els pot passar alguna cosa tenim també precedents aquí bé en aquest cas jo vaig llegir-me la biografia de Polanski això em va no obligar però vaig voler llegir la biografia per veure com ell explicava moltes coses però també aquest fet en concret però clar ell s'exculpa jo també l'he llegit sí l'he llegit ell s'exculpa com Woody Allen amb les seves notes d'ara sí clar l'exculpació l'autoexculpació és natural el problema és que això per nosaltres és un corrupt és un dilema en el sentit que no ho sabem no ho sabem no sabem si Woody Allen o Polanski diu o deixa de dir la veritat o la guarneix no ho sabem no ho podem saber no era mallà no era mallà i per tant no ho podem saber és cert que anys després això també se sap ell es va trobar no fa gaire amb la noia menor en aquell moment de 13 anys i ell hi ha un home madur i se la va retrobar ara no recordem sembla que era a París i va tenir una conversa amb ell intentant no escursar-se no és la paraula demanant-li perdó demanant-li perdó i la conversa i la conversa va anar bé és cert que havien passat molts anys i la noia potser el moment aquell va ser un tema dur i va fer que ella provoqués que li generés tot aquest judici i el tanquessin a la presó fins i tot en un període però després la cosa és clar havia passat molts anys i es va solidar bé dic això va fer un puigdemont va sí perquè el jutge el va no sé el va deixar sortir sí havia de presentar-se davant d'ell el jutge també volia ser un estar va aprofitar que era Polanski per per fer-se famós i és clar i és quan Polanski no es va presentar i el que va fer és fugir tirar cap a Europa tirar cap a Europa que era el més intel·ligent en allí també ha tingut i té encara els seus detractors naturals és a dir gent que no poden veure res de Polanski perquè els resulta realment no els agrada Polanski per aquesta raó això ens portaria aquella vella discussió de què hi ha si remenem de seguir o no aquells creadors que tenen darrere una història fosca si fos així crec que la meitat de les obres creatives en general que s'han creat en la història de la humanitat no les podrien veure perquè la majoria hi ha gent darrere sospitosa amb algun episodi per sentit amb episodi foscos hi ha molts Picasso és l'altre gran maleït també Woody Allen les seves darreres pel·lícules s'han vist amb moltíssima dificultat dels Estats Units no han tingut una distribució normal sí sí encara pesa encara pesa tot això bé la pel·lícula ara anem a la pel·lícula la pel·lícula exacte la Venus de les pells torna a ser una adaptació veníem de un déu salvatge sí feia el 2011 ja feia uns quants anys correcte després va venir basada en fets reals aquesta no està està basada en fets reals realment no és una obra dramàtica però aquesta sí aquesta obra dramàtica que ve d'un text del David Ives i que ja s'ha representat moltes vegades en teatre a tot el món a més a més ell va utilitzar per tant aquest text i a partir d'aquí la pel·lícula arrenca la pel·lícula ja sabem que aquest text perquè a més ens ho diuen dintre la pel·lícula que és una adaptació d'un text a partir d'una novel·la d'una obra dramàtica de fet és metaficció el missenabim que diuen els francesos en el sentit que és el que passa mentre està nasajant la Venus en furt del masoc d'aquí el masoquisme és un nom de masoquisme que anava llavors la pel·lícula comença ja solament començar tu estaràs d'acord m'imagino comença amb un pla magnífic d'aquests plans que t'enganxen absolutament hipnòtic si alguna cosa té Polanski és que és climàtic és molt perquè tota la pel·lícula passa mentre a fora hi ha una tempesta de calample tota l'estona tronat i en aquests comencem la pel·lícula comença en una avinguda que és el Boulevard de Batignol de París exacte i el teatre existeix el que passa és que no sé com li han esborrat el nom va canviar perquè es diu teatre Ebertot Ebertot Ebertot no cal dir la T Ebertot està en el 78 vist de Boulevard de Batignol tot i que a l'interior del teatre no és el teatre Ebertot no, és un altre que també és senyor que es diu Recamier sí senyor és el teatre on feia els assajos generals l'academie francesa és a dir els actors per no tenir disponibilitat a la sala de l'academie anaven a Recamier a fer a fer els assajos bé aquest és un plànol magnífic és un plànol que no dura gaire però realment té una densitat molt important part d'elles resideix en què està plovent que el dia és fosc que la cama van salentament entre una vinguda d'arbres típica d'un passeig central que es gira assopetadament 90 graus i ens enfoca cap a aquest teatre que s'hi fica dintre que travessa la primera porta la segona porta pam fins que apareix l'escenari i allí veiem l'actor te'n recordo amb el nom perquè ja s'ha manat el nom del famós Almerich Déu meu els noms és terrible Mathieu Amalric Mathieu Amalric i evidentment ella sí sí ella és l'Emmanuel Senyer i a la porta descobrim amb ella a la dona a la banda que es dirà el personatge que és l'Emmanuel Senyer que és la dona real de Polanski per altra banda aquí a tot el llu comença una mica aquesta amalgama perquè tothom diu que a més a més el Mathieu Amalric com a actor s'assembla força a Polanski els dos són relativament baixets i hi ha moments realment dintre de l'obra que segons com la llum hi incideixi i com ella es bellugui dius és el Polanski o és l'actor hi ha moments que hi ha aquesta identificació bé hem entrat al teatre és curiós perquè l'havia de fer una altra jo discrepo un pèl pel que fa el fet que sigui tan clar que Polanski hagi escollit Amalric per això per la senzilla raó que ho havia de fer un altre actor que té bastanta més presència i és força més alt digues digues digues digues digues digues l'estim buscant el vaig veure i ara no recordo el nom estem dos desmemoriats en un programa de ràdio en el que hem de dir noms constantment a més a més un altre actor efectivament ho dic en el sentit de que a vegades és inconscient és a dir no necessàriament tot i que el primer actor inconscientment era molt diferent d'ell això també és cert molt diferent aquest inconscientment s'hi sembla molt sí d'acord però no sembla que fos precisament per aquest fet no sembla que fos prioritari per Polanski que fos un alter ego físicament tan semblant en altres pel·lícules també en té d'altres i quan no en té d'altres el que fa és fer-ho ell el personatge amb el qual hi ha clarament hi ha una identificació també quan ell fa d'actor bé a la porta tenim aquest personatge que ha arribat que és aquesta que sabrem d'aquí una estona que es diu Banda i que és la que ens ha portat a fer aquest viatge fins al teatre és a dir ara entenem que és un pla el que diem pla subjectiu que ens ha portat allà dintre i és ella la seva mirada a partir d'aquí es podeu la trobada d'ells dos entenem per una trucada telefònica que està tenint en aquest cas en el paper de Tomàs està tenint a dalt de l'escenari en la que explica que ha tingut un càsting desastrós que estan intentant entrevistar unes noies que totes eren molt jovenetes i parlaven en veu de pitu que allò era un desastre que sembla que hagin aspirat Eli Eli bueno que molt santa amb la invitació collonuda realment els canvis de registre que fan tant ell com ella són magnífics tenen una facilitat a fer canvis de registre i creure-te'ls tots que magnifiquen i a partir d'aquí ja la trobada clar a partir d'aquí la seva presentació ella acaba convencent-la amb totes les armes de seducció d'una veritable Venus diria en aquest cas més que d'una banda totes les armes de seducció l'acaba convencent que li faci el càsting i aquí pràcticament comença la pel·lícula en aquesta acceptació d'ell que faci el càsting puja a l'escenari i comença d'alguna manera el càsting clar aquest càsting no és més que una visita de l'obra original amb ordre a més a més cronològicament amb ordre que tota la pel·lícula va pautada d'aquesta manera és a dir hi ha una acció assajada d'un determinant moment de l'obra entre ells dos en l'assaig ella amb tota la convicció del món com si sapigués l'obra de memòria com si realment ella fos banda d'alguna manera totes les sospites ens entren dintre d'aquesta pel·lícula qui és aquesta senyora que ha entrat aquesta banda real qui és realment i a partir d'aquí després hi ha normalment una pausa un interludi entre una escena assajada i la següent en què el que fan és conversar sobre el que ha passat com ho han fet quin d'allò o simplement d'alguna anècdota que ha sorgit durant l'elecció i han de parlar-la ella normalment és la que està sempre per sobre d'ell ella l'està tot el rato controlant dominant fent-lo entrar en un joc que no volia entrar i que finalment hi ha entrat i al moment que hi ha entrat aquest joc es pot convertir de fet es converteix en un joc perillós jo no tinc tan clar que no vulgui entrar perquè tot i que ell nega ell de fet s'hi dirigeix aquesta obra que per cert representa que és la seva primera obra com a adaptador com a adaptador i com a director és perquè s'identifica amb el Severín d'alguna manera de la manera que per exemple està explicant el Severín el protagonista de l'autèntica novel·la del masoc explica que amb ell li entusiasma ser humiliat i maltractat perquè de petit li va entrar la tieta que més portava unes pells i el va començar a maltractar i d'alguna manera abusar d'ell això el trastoca el personatge el Severín i i d'alguna manera és per això que després busca obliga una dona a que li faci de dominatrix no? o sigui dama i que sigui doncs ell voluntàriament ho fa fer per contracte i tot que sigui doncs humiliat i fuetejat i de tot aquest és el proès del personatge de la manera que perquè ells dos estan assajant de la manera que el Thomas que es diu Thomas el Maric Amalric és aquest nom més difícil de pronunciar Amalric Amalric Amalric el Mathieu Amalric doncs de la manera que ell es posa en el paper de Severín d'alguna manera és claríssim que hi ha una identificació amb el personatge fins al punt que l'assenyer hi ha un moment que li diu també a tu una tieta et va fuetejar i humiliar i ell enèrgicament diu no però no és cert cert el que dius és el mateix important és a dir quan dic que no sembla que clar com a espectador arrenca que aparentment ni vol entrar molt a fer-ho de veritat no vol actuar bé no està gaire a nivell d'ella ella l'ha de forçar però després és evident que la cosa per això hi ha el gir aquest de personatge i de guió en què vas descobrint que darrere hi ha això que dius tu un veritable interès en el tema un autèntic interès en el tema això cada escena que es va desenvolupant cada vegada més va creixent aquesta certesa certesa enmig de moltes incerteses perquè el que dic jo el personatge d'ella de la banda és un personatge absolutament que fa uns recorreguts absolutament estranys hi ha moments que sembla que estem davant d'una pel·lícula de misteri perquè ell descobreix que ella sap coses d'ell que no podria saber llavors què és això en Polanski en Polanski jo crec que posa molta cura en la banda en el personatge de la senyer per d'alguna manera el club d'homes del reverte la novena puerta que es deia la novena porta el personatge de la senyer és una enviada de l'infern del dimoni i aquí passen un seguit de coses al llarg de tota de la pel·lícula que li donen a la banda aquesta que quina casualitat que es digui banda es digui banda també que se sapigui tan bé és com si fos un esperit una mica demoníac és com si el personatge de la senyer de la novena porta saltés a la Venus i furra sí és que veig la senyer que ja de per si és una dona que sempre transmet ambigüedat una cosa així com una mica maliciosa sí té un gran poder diguem de sensual però també hi ha alguna cosa fosca també home i al final de la pel·lícula ja es despulla no físicament també però es despulla perquè allà se la veu fent una de bacant aquell vall de bacant és impressionant de bacant de Dionís de Baco totalment som un retaule d'aquells que tenim grec que es veuen a les diferents posicions aquí ens ho fa aquest moment és fabulós i allà és on queda clar que de fet no és una dona és un esperit mefistofèlic com a mínim potser el fet que sigui Venus o no això de la identitat no és Venus ben bé és com dius tu un esperit és un esperit mefistofèlic més que una cosa no pertany al regne del cel sinó potser un regne més profund diguem-ne una mena com a mínim de miur de Descartes vull dir bé Descartes Descartes Descartes sí senyor sí senyor bé una mica aquí fins aquí tampoc per no explicar tampoc la pel·lícula sabem que hi ha aquest recorregut clar aquest recorregut és molt també és molt habitual en les pel·lícules de Palau que ell quan tracta a qualsevol tema el tema de la de la culpabilitat interna i aquí potser per això la intro que he fet aquesta explicant tant amb ell propi com a persona diguem-ne la seva problemàtica en aquest cas també hi és d'alguna manera és clar ell també té un diguem un pecat original el creiem o no també té un pecat original a la seva vida tots el tenim però ell se li va renovar l'any 77 aquest pecat original i penso que en la seva explicació sempre hi ha aquest punt d'en el fons està com intentant reivindicar no ho sé és una explicació molt personal no ho sé fins a quin punt és cert a mi la pel·lícula em sembla realment i cal suposar que diguem-ne el David Eve que és americà per cert que és l'autor de l'obra també està en el guió el guió està compartit entre l'autor de la peça de teatre de Broadway i i Polanski per tant David Eve ha d'estar d'acord amb aquesta pel·lícula perquè nassos si està si està en el guió d'alguna manera i i i clar aquí el que hi ha és això com una recreació molt peculiar d'una obra d'una novel·la també el maçó que aquest deixa el córrer perquè es veu que eres socialista tenia idees molt avançades sí la novel·la és del 1870 1870 sí era un humanista i tot el que tu vulguis però algun cantó focs tenia perquè el seberen és ell és masò i per tant potser ell sí que va tenir aquest episodi amb una tant amb una tieta una tieta perversa i que d'alguna manera això ho ha portat fins que ho acaba expressant amb aquesta novel·la sembla ser que és així clar els que no som sadomasoquistes bueno estàs pressuposant coses que no saps bé esclar evidentment tots descobrim els que no són els que no són sadomasoquistes home m'incloca en el sentit que conscientment no és una pràctica habitual amb mi però jo tampoc jo tampoc el que vull dir és que clar ho veiem ens podem entendre aquesta cosa sensual de ser humiliat i que això exciti en les persones que ho han patit intel·ligible és es pot entendre es pot entendre però realment la proposta de la novel·la en si mateix això és una valoració subjectiva més aliena em resulta d'entrada una història un tant aliena no? em quedo més amb una a banda de evidentment el factor sadomaso jo em quedo més amb la qüestió perquè això sí que és Polanski n'hi ha i està en totes les seves pel·lícules en el domini d'un sobre l'altre en aquest cas és la dona que realment domina l'home és possible que el personatge de Severin és a dir el propi masoc obtingués un li fascina i al mateix temps li horripila que una dona pugui ser superior a ell pot haver algun aspecte de masclisme sufocat que al mateix temps provoca excitació sí sí d'aquí ve un procés complicat de nassos el dolor hi ha una frase a la pel·lícula que ara no puc referir textualment però que parla que el dolor és potser el moment de màxim pleès quan rebem perceps aquest dolor clar són aquestes contradiccions entre el dolorós i el plen i en aquest cas doncs això estàs en aquest terreny que evidentment els que no l'hem viscut podem entendre racionalment però evidentment no el sentim sí podem fer un esforç per entendre aquestes fixacions que poden haver psicològicament penso que el valor el final de la novel·la és que ho dic perquè la novel·la jo no l'he llegit t'he començat però t'escolto per això t'escolto molt jo he agafat alguns aspectes de la novel·la que poden ser interessants és a dir és que veient la pel·lícula el personatge de la senyor dona la impressió que està s'està venjant és com un esperit femení de l'infern o del món mefistofèlic que en realitat es venja del Thomas del Amelric aquest que a més a més el veiem com un prepotent i amb algun deix masclista però és clar aleshores tant el David Eaves com el propi Polanski han fet una obra que la lectura sobretot les dones que faran és que és com feminista sí efectivament en el sentit que es venja és a dir que es venja critica l'obra li diu en realitat tu m'estàs demanant que jo et faci de dominatrix i que et maltracti i t'humili però en un moment donat el Thomas ho vol deixar en un moment donat de la pel·lícula diu ja s'ha acabat ja m'he cansat d'això d'aquesta humiliació ah doncs ara no m'entens ara ja m'has donat el joc per tant ens podem portar no podem parlar d'empoderament absolut del personatge exacte ens podem portar la impressió que la novel·la és masclista és a dir que tot i que parla de la dominació d'aquesta dominatrix sobre el Severent el protagonista doncs que la novel·la és masclista i jo no ho acabo de tenir tan clar perquè al final diu li pregunta un altre personatge de la novel·la li pregunta al Severent quina és la moralina d'això no de tota aquesta història de de sadomasoquisme que m'has explicat la teva experiència doncs amb aquesta dona una dona que al principi per cert es queda perplexa perquè no vol maltractar-lo li costa amb ell li costa obligar-la l'obliga per tant masclisme imposició no t'obligo aquest maltracte sembla que sigui això però aleshores la resposta diu la moralina és que tal com la natura ha creat l'home i la dona la dona i tal com és l'actualitat d'aquesta relació entre home i dona la dona és enemiga de l'home podent ser esclava o dèspota diu però mai companya mai companya compta quina visió més tràgica només quan el nejament no però ara ve la part la part socialista per dir-ho així o la part democràtica o equitativa diu diu 1870 1870 finals aleshores llavors podrà ser la seva companya està dient quan la dona sigui igual a l'home està admetent que la societat seva la dona no és igual a l'home en aquest 1870 en l'actualitat l'actualitat de llavors naturalment o som el llou o som el martell jo vaig ser un burro en fer-me esclau d'una dona aquesta és la moralina el que es deixa fuetejar ho mereix ho mereix realment però bé en tot cas la frase aquesta frase de quan la dona assoleixi els drets l'educació i la possibilitat de treballar com l'home llavors podrem parlar que la dona és companya de l'home per tant compta perquè és que si ens quedem només amb el missatge tal com el David Tiff ho planteja amb l'obra de teatre i Polanski que de bon grat es posa del costat de la dona també ho segueix és que dóna la impressió deixar l'obra de la novel·la la deixa com a masclista ostres aquest comentari final a mi em fa trontollar tot una cosa és el que facin Masoca en aquest cas i Polanski l'altre és també que la ment de l'espectador jo penso que és capaç d'elaborar tots els missatges intermèdics és a dir d'alguna manera mentre la vas veient ja vas pensant tot això i el que va a la pel·lícula et diria que també és a dir és prou ambigua com perquè també tu et facis la teva pròpia construcció és a dir que el missatge final serà el que sigui però tu em pots treure finalment una conclusió positiva les coses estan canviant i possiblement això ja no seria així cuidado si davant d'una alteració sexual d'aquest tipus és a dir davant d'això sí però davant d'això és un tema consentit és la diferència diguem entre el pecat suposat de Polanski és que no era un tema consentit teòricament i aquí sí aquí hi ha consentiment és a dir no n'hi ha d'acord un sentiment sinó que hi ha demanda és a dir el personatge demana aquesta humillació aquest és una mica el tema per contracte per contracte a més a més ho representen tenim una mica jo ho dic perquè són i 33 jo tenia un parell de coses cinematogràfiques a dir però després tu digues simplement m'agradaria tancar el comentari considerant algun aspecte hi ha una cosa d'aquesta pel·lícula que em va recordar una pel·lícula anglesa que es deia Fanny Bones Fanny Bones sí és que és una expressió anglesa que vol dir el que té gràcia natural el que és actor per natura aquesta gent que veiem i diuen aquest té alguna cosa especial doncs els anglesos Fanny Bones és a dir ossos divertits bé la pel·lícula és boníssima a mi m'encanta és d'en Peter Sheldon amb Jerry Lewis Oliver Platt la Leslie Caron que encara viu i l'Oliver Reed en fi en quin sentit em recorda aquesta pel·lícula que em dius i ara que em saltes aquí no no no no no no en el fet que tant Venus Infur de Polanski com aquesta pel·lícula treballen una cosa que a mi em fascina que és quan l'actor ja no sap si és ell o és l'actor o és l'altre és a dir és quan la ficció que està fent es barreja amb la seva pròpia vida i juga molt això i evidentment tot el gruix de Venus Infur és una una constant barreja en quin moment és el Tomas o en quin moment és el Tomas que està fent de saber o la banda en quin moment és una banda o l'altra banda o l'altra banda que està a l'altra banda també no no realment havia aquest aspecte aquesta barreja de realitat i representació em té al·lucinat perquè a més a més evidentment en la pel·lícula de Polanski és que els hi és un rodó és que tots dos són dos monstres com a actors perquè no és gens fàcil fer creïble això i amb aquesta fluïdessa tenen un director que en sap molt també dirig però és que ells són molt bons de fet hi ha una cosa que li facilita aquest tema que és aquest mecanisme que a mi ja saps que m'atrau perquè amb els meus petits documentals que he fet fins ara davant d'aquesta obra mestra no puc dir-los més que això he volgut utilitzar aquest fet de l'unicitat de decorat és l'espai decorat que jo en una de les documentals que vaig ser inclús passava tot dalt d'un escenari aquest tema també facilita en aquest cas en alli sí que sabem ja d'entrada que allò que veurem és no una representació sinó l'assaig d'una representació o sigui no és ni la representació no és la representació però és un assaig i el teatre mediatitza el fet teatral el fet dramatúrgic fa que crea ja una mediació una primera mediació entre l'espectador i el que està veient que es trenca en aquests petits entre actes que es produeixen entre acte i acte van trencant-ho ells entrant a la realitat i real però la realitat del moment la realitat que s'obre que s'obre es barreja com si el background de l'actor sobretot del Thomas de l'Amal Ritz el va interferir és com si el background fos semblant al del Severin del Severin vull dir que és un aspecte que realment em fascina i després sí que m'agradaria també fer una mica de hi ha un aspecte de molt humor el boss que porta a la banda que és el que demostra que realment és un ser que no és de Ximón és que sembla el boss de la Mary Poppins és a dir al principi l'Alberic li diu no portes el vestit adequat vas de de maritriu vas d'absolutament de prostituta total cap problema i treu un vestit que per cert sembla el de Tess el de Tess el del personatge de la noia de Tess pel·lícula d'en Polanski després treu la librea per ell quan fa de criar i després i també la bata i el batí aquell tan bonic el batí tan bonic també surta és exactament igual al que surt al Baile de los Vampiros sí eh aquest batí sonava el que porta el Polanski al Baile de los Vampiros és exactament aquest vull dir hi ha coses molt curioses evidentment treu botes de queer que poden recordar el Quimèrico i Quilino sí també perquè hi ha també la transsexualitat que és un aspecte que el Polanski el treu aquí també hi és en el moment que el Tomàs acaba agafant el paper femení i l'abat del paper masculí hi ha un moment que acaben mutant els rols totalment es posa la sabata li posa la sabata amb ell li fa mal quan li posa la sabata de dona amb taló exacte tot això és molt molt d'això d'aquest món del masoquisme el llapis de llavis que treu així també olímpicament que remet el cul de sac el Donald Plechens sí les referències que la vam també parlar aquí el ganivet del final és de la semilla del diàvol és a dir ell mateix es fa com una mica d'autocita i és la bossa aquesta i la pistola que la pistola no té una relació directa amb les pèrdues però és que sembla el bosso de Mary Poppins és una bossa fantàstica la bossa fantàstica no té fons m'han sortit coses d'allà a mi el que meravella d'això i ara tanco si em deixes una mica el tema tècnic tens alguna cosa també? quan dic tema tècnic vull dir que meravellós que dalt d'un escenari en un espai tan relativament limitat i que un agut perquè ja el coneixes és el principi l'espai ja saps on et mous puguin passar coses tan magnífiques i puguin canviar tant el decorat gràcies a la llum que ella va canviant també de tant en tant és això ella es domina al principi sembla una ignorante és la creadora que no sap ni com algunes paraules que volen dir perquè ho pregunta i això què és i després resulta que manega és tècnica de llum és a dir per tant és que és un és mefistofeli és mefistòfos és mefistòfos i per tant ens fica en aquest mot perquè va creant els ambients que normalment no ens ensenyen com canviar la llum d'una espai ens crea l'ambient amb quatre elements del propi decorat que estaven allà llançats creen una realitat diferent això és molt interessant i sobretot a partir d'aquí el Polanski no fa una gran realització ell fa la molt gran immensa però que no es nota ell fa el típic pla i contrapla és a dir parla ell pla d'ell pla d'ell pla d'ell amb referència d'una mica del personatge que no parla sense referència petits moviments de càmera molt poc perceptibles a vegades fix sense cap mena de problema canviar de pla fix a pla fix algun travelling interessant de cop l'acció passa de dalt de l'escenari a platea a la qual trenca una mica aquesta continuïtat tota l'estona dalt per l'excusa d'anar a prendre el cafè tornen a baixar una altra vegada a la taula tècnica on ell té els seus papers per fer el cafè dos vegades fan cafè és a dir que tot això força aquesta aposta en escena que també facilita la fluidesa de la narració és un mestre perquè és un mestre perquè en realitat tot això que dius que evidentment és absolutament cert l'espectador no ho veu que és del que es tracta que no vegi el muntatge que no vegi els moviments de càmera està el muntatge està els moviments de càmera està tot està el timing el ritme aquest ritme no el perd mai és un ritme potentíssim és Polanski és que és un és un un home que ha fet jo penso que entre curs i llars ha fet més de cent produccions diguem-ne més de cent quin domini quin domini això és admirable jo només vull acabar digues la frase final de la pel·lícula que surt sobreimpresa per cert quan ella que està fent de becant se'n va i abadona lligat el Thomas el Thomas Barra Semeneng surt una frase que diu i el tot poderós el va ferir i el va lliurar a mans d'una dona per què ell es cull Polanski es cull una frase que és del llibre de Judit capítol 13 versicle 15 pels que ho vulguin pels que ho vulguin trobar bé perquè Judit talla el cap de l'ofernes per tant connectem amb el personatge de Semeneng la fascinació i repulsió que li provoca el fet que una dona és una dona que vens ni més ni menys que el general Assiri que està per eliminar el poble jueu una vegada més sí sí veus que aquí m'acabes de donar una docta explicació jo la frase em sonava bíblica però no sonava és del llibre de Judit no tinc prou llegida la bíblia o la referència aquesta no la recordava bé admirable la tenim a Filmin la pel·lícula no sé si està en algun altre lloc Filmin té una còpia bona com sempre en aquest cas quasi sempre hi ha una petita de sincronia això és una cosa que he vist jo hi ha una petita no és la versió original que és la que hauríem de veure amb subtitulat català o castellà només per sentir el francès tan magnífic que té de veritat jo diria que és un assassinat veure la doblada seria jo crec que sí ara aquí entre no veure la doblada doncs mira però va és que són dos grans actors que estan com diuen en castellà que se sale que se sale sí senyor bueno fins aquí fins aquí Polanski de moment de moment exacte són polanskiniens ens fascinen sí molt jo només vull ens està quedant molt poc temps per parlar d'estrenes però només voldria fer un comentari pel que fa a una estrena recent la pel·lícula de la Maguin Maguin Gent du Barri sí Gent du Barri és una pel·lícula franco-belga o britànica però de fet ja calés de l'Aràbia Saudí a través d'una fundació d'ells que es diu Fundació Cinematogràfica del Mar Roig Déu-n'hi-do la Maguin mateix nosaltres aquí a Espanya pràcticament no la coneixem però es veu que França ha fet molt de follons perquè es va emprenyar quan un directiu d'un important mitjà de comunicació francès va començar a treure drapets bruts quan es va separar la Maguin estava caçada amb el Luc Besson amb el Luc Besson han tingut un fill comú i va començar a treure coses així una mica draps bruts i la Maguin en un restaurant se'l troba i va cap a ell li fa una estirada de cabells i li escup evidentment el periodista la va denunciar i va muntar un sidral de calamble és una actriu interessant que des que va veure la Maria Antonieta de la Sofí Coppola que es va fixar en el paper de la Dubarri que surt en la pel·lícula que ho fa l'Asia Argento la filla del Darío Argento i va dir jo vull fer una pel·lícula sobre la gent Dubarri bueno l'ha fet molt formal la veritat i ha anat a buscar un altre actor polèmic el Johnny Depp que també té el seu barro particular de maltractaments i coses per l'estil bé la qüestió és que fa de Lluís XV era la preferida de Lluís XV i per tant la pel·lícula segueix l'ascensió fins que arriba a l'acord com fascina el Lluís XV que com a rei típic fa de tot menys governar és a dir està més per la en fi al llit i per agenciar-se cada nit una noieta que no pas per res més només surt un consell de ministres en què ell està però jo diria que a més potser és interessant perquè d'una manera indirecta l'amagüent el que està dient és el que realment la història deixa Lluís XV així com Lluís XIV tallava el bagallà i tenia un règim estalinista és allò no et passis un pèl perquè et pèl el Lluís XV no estava per governar governaven uns altres però ell no estava molt pel tema el Johnny Depp fa un paper formal discret la pel·lícula no és que sigui una obra mestra però no ens la podem carregar hi ha una molt bona recreació d'època sí és evident que Versailles ja de precis un escenari natural impressionant però a mi dic si es tracta de molt bé hi ha un desplegament de vestuari un desplegament de mitjans que evidentment hi ha peu és una de les pel·lícules cares del XXII producció és francesa? bueno és franco belga britànica i l'arabi saudista de per mi és veritat consta com franco belga britànica però hi ha aquesta fundació famosa molts dels calarons venen d'aquí ella és una de fet l'única cosa criticable és que ella fent de Madame du Barri quan és una senyora que ja té en fi té un aspecte molt jubial i molt d'enfant terrible però sembla cap al 5-4 em sembla recordar i clar la Madame du Barri quan està a l'acord de Versalles doncs tenia 20 i pocs després d'una trajectòria prèvia una mica de prostituta també ara que dius això també els nostres personatges de la pel·lícula en el llibre sembla ser que estan sobre els 24 anys mentre que els dos actors que representen en aquest cas la banda estan molt per sobre molt per sobre això passa són llicències i després una altra cosa que la Maywing que sembla realment una directora de cinema actriu i directora de cinema interessant si minem la seva formografia i la seva trajectòria que ara no tenim temps però realment en fi pràcticament no en teníem coneixement d'aquesta senyora que evidentment ha sortit en alguna pel·lícula del Besson i que ha fet coses de relatiu interès però m'atreveixo a dir pel pols per com està tractada la pel·lícula que tendeix a ser convencional però però ferma és a dir és una pel·lícula que funciona i que ens manté mínimament atent per tant crec que és un personatge que hauríem de seguir des d'aquí també l'hauríem de seguir tindrem temps per una miqueta de sèrie és ràpid perquè en realitat tenim tot l'hi teme 12 minuts jo penso que fins i tot farem curt si fes curt amb el tema de sèries encara pot reenganxar perquè sé que tens altres coses tinc material però aquí el sac parlarem d'una sèrie que a mi i tu també l'has vist per tant això també pot obrir una mica de mini diàleg si tu vols que és The Architect l'arquitecte aquesta pel·lícula de producció noruega en principi de directora amb nom complex també com la teva Kerri Lumer que realment és complex i que la defineix com a drama comèdia Filmin la defineix com a drama comèdia bé aquestes definicions a vegades són una mica dubtoses perquè per mi té molt més de drama que de comèdia perquè sí que sempre hi ha aquest punt una miqueta còmic o una mica còmic no m'atreviria a dir-ho una mica distant d'alguns moments però bàsicament la pel·lícula és profundament dramàtica tot profundament dramàtica és una distopia dramàtica aquí la defineix també com a ciència ficció bé pertany més a aquest camp la distopia i ciència ficció i està produïda el 2023 hi ha una temporada de 4 episodis que respectivament tenen 20 18 20 i 18 minuts és a dir que són aquesta nova moda que hi ha perquè realment s'està imposant no però comença a haver-hi sèries amb un format diguem de molt curt el format dels episodis són realment curts és que les sèries haurien de ser així i és que això és magnífic això és magnífic primer perquè tu vas a dormir més d'hora punt número 1 si és que no fas que en lligues dues seguides de sèries perquè pots arribar a veure una sèrie i després una altra però de fet si segueixes la lògica realment està molt millor és molt millor perquè t'empatxes molt menys i cal dir que realment és una altra lliçó també de guió de guió en aquest cas més que de realització que també de guió en el sentit de com inquivi davant d'aquest minutatge de 76 minuts en una hora i 16 tot una història que es pot partir que pot seguir-la és a dir que perquè una sèrie ha de tenir aquesta qualitat s'ha de poder tallar i potser el capítol que he vist avui demà en veureu una altra no és el cas meu que jo intento lligar-ho tot però en principi es pot ser per tant ha de tenir aquestes qualitats de sèrie però per altra banda s'ha de poder llegir amb una totalitat de l'art dramàtic s'ha de produir d'una manera natural i en aquí es produeix cal dir que el tema és aquesta distopia tan molesta que són les distopies de demà passat és a dir no és una distopia d'aquí 200 anys o d'aquí 50 anys és una distopia de demà passat per dir-ho d'una manera propera pot passar això pot estar passant fins i tot això a un nivell és el tema de la vivenda és la precarietat de la vivenda és el que planteja la pel·lícula Oslo és la ciutat en aquest cas enfocada i que s'intenta és fer un concurs en el que participa l'arquitecte en aquest cas per guanyar un concurs per inquivir en un espai determinat ella decideix que sigui un edifici d'un pàrquing el seu projecte és un pàrquing al màxim de gent possible perquè et parlen de mil persones en aquell espai clar ha de fragmentar-lo ha de crear uns espais una mena de petits habitacles terribles per altra banda però són habitables i a partir d'aquí amb gens d'intimitat perquè són pàrquings i estan separats per cortines per cortines per uns petits llençols o cortines aquesta és la història una cosa bastant impresentable però clar realment és admirable veure com aconsegueix primer fer-ho intel·ligible no tenir la sensació de velocitat és a dir no tens mai la sensació que t'estan explicant tot de pressa per poder-ho inquivir-ho en els 20 minuts o en els 18 i en canvi la percepció final és d'una pel·lícula és realment d'una globalitat magnífica és una molt bona sèrie de televisió molt bona sèrie a mi em va agradar molt honestament per aquest cantó càustic d'inhumanitat és a dir perquè el que reflecteix realment és un món proper molt immediat per ser de gent que no pot ja ni llogar un pis és a dir que ha de conformar-se doncs amb uns pàrquings que a més a més de la nit al dia potser aquí fem massa espòiler però de la nit al dia per interessos dels propietaris deixen de ser poden desaparèixer diguem-ne i sobre com aquesta situació crua cruel del sistema en aquest cas capitalista sempre ens carreguem el comunisme però el capitalisme d'unidor deixa'l córrer també proves en tenim constantment aquesta és una d'elles aquesta és clarament una d'elles doncs com aquest sistema opressiu en alguna mesura opressiu angoixant que ataca la teva els teus drets més vitals aquí estem plens de drets tots tenim dret a tots els països observa aquest punt el dret a una vivenda digna tots tots tots que te la puguis pagar és una altra cosa perquè el sistema segons com no et donarà les possibilitats sí sí clarament aleshores com aquesta constricció t'obliga a trair-te i èticament la protagonista al final traeix una companya no entrirem amb més detalls si vols no no la solidaritat és zero la traïció està allà es pot donar i es dona efectivament i aquest és el programa que tenim això ho detectem a tots els nivells ho detectem caminant pel carrer no hi ha una tensió especial el que ve de cara sinó que intenta ser tu el que passa primer és a dir aquesta competència totalment solidària i totalment poc poc empàtica és el que domina les ciutats esclar portat a l'extrem doncs ens trobem amb coses d'aquesta mena no cal matar per fer el mal el mal està en aquests concursos immobiliaris que genera aquesta i que ja avui en dia ja hi és això el mal està el mal està en la violència latent que vivim a diari totes les accions sí, sí truques truques per un servei a la Generalitat on sigui i segons qui t'està atenent no té els mínims es converteix en una conversa tensa ja d'entrada d'entrada aleshores la pregunta que cal fer-se és per què nassos aquesta conversa extensa o vas a l'atenció sanitària i no sempre el personal està a l'alçada del que se suposa que hauria d'estar sobretot quan una persona està en una situació de vulnerabilitat pensaven que és una situació vulnerable aquí es parla molt del personal en determinats moments com el Covid però compte el personal sanitari no sempre és tan presentable no és així jo cal dir que he tingut molta sort però tinc al meu voltant gent que m'expliquen coses d'aquests mitjans tant del CAP com d'atenció de clínica i bueno o d'atenció telefònica d'atenció telefònica en general de qualsevol servei ja no diguem la pressió telefònica aquesta que està prohibida perquè no ha canviat res que teòricament ens vol vendre coses aquesta idea és violència directa això o sigui que a l'hora més cruel quan estàs fent la becaina després de dinar o en moments realment ja propers a les 9 de la nit que saben que et posaràs a sopar en allí l'atac aquest d'una cosa a vegades s'ha prohibit és a dir aquest atac de la venda sí però ja es veu que no però no ni cas que s'ho passa a tothom pel forn és a dir en realitat estem plens de lleis que teòricament ens protegeixen però cada 5 minuts se'ns està agredint sí és així d'una manera o d'una altra cada 5 minuts és violència latent és clar no no potser no es crida no la podem denunciar directament la podem denunciar ara verbalment no es crida però el to no és l'adequat sí sí vull dir en fi tots plegats ens hauríem d'humanitzar una miqueta més que jo crec que a la llarga el que s'està veient és que estem s'està forjant una societat que no és humana efectivament i sèries com aquesta evidentment ho reflecteixen d'una manera punyent eh i sense sense pèls a la llengua una referència abans que se'ns acabi el temps que no si no no ho direm això que et passava abans que és que el company Pepper Mangold sí ens envia la pel·lícula de la propera setmana ah val és això que t'ensenyava que no he pogut digir-ho perquè estava el whatsapp és petitet i no ho veies ell ens diu de fer ni més ni menys que Rashomon ostres del 1950 de qui no conec és a dir és la bueno una de les jo diria que és una de les pel·lícules que ha sortit més nominada més vegades junt amb alguna altra com a millor pel·lícula potser de la vista del cinema una d'elles em sembla que quan es va passar a Cants va generar un renou important va impactar va ser una pel·lícula en el seu moment va ser molt impactant després evidentment el recurs d'una mateixa història explicada per diversos personatges s'ha emprat abastament però realment en el seu moment va potser la primera pel·lícula que ho fa va sorprendre i ho fa amb una gran habilitat i d'una manera molt meravellosa molt tendra molt especial molt a la japonesa molt a la japonesa molt alucurosava efectivament bé aquest és el que el nostre company ens envia i per tant esperem que tal com ell veuen aquí la propera setmana la podrà presentar i la podrà defensar exacte home és fàcilment defensable evidentment és una pel·lícula interessant molt segur bé ens queden dos minutets però potser que deixem els companys que veuen darrere que es vagin preparant que entrin còmodament que no sempre els deixem aquest marge sí volia parlar de no els hi deixarem cub de chance de Woody Allen però bueno com que serà una pel·lícula que aguantarà cartellera ho farem potser potser potser potser potser potser dimarts vinent molt bé i també fer un esment del Cuco de Marc Targarona una pel·lícula precisament recorden ella la directora no se n'amaga més aviat ho enfasitza recorda l'esmí del diablo de Polanski en alguns extrems i també ironitza molt sobre Hitchcock hi ha una una votada referida a psicòsis de manera molt directa és dona amb una persona molt coneguda per mi i que hem tingut una certa època d'amistat i per tant la pel·lícula aquesta la vull veure hauríem de convidar-la l'hauríem de convidar-la i que ens parles de la seva experiència com a dona amb un bagatge professional i imponent molt bé vinga doncs si et sembla bona nit fins dimarts vinent suposem amb Pep per Mangou en plena forma farem que sí bona nit l'hauríem de convidar-la l'hauríem de convidar-la l'hauríem de convidar-la l'hauríem de convidar-la Fins demà!