Premis Gaudí, Òscars i ‘The Post’: premsa a Hollywood, ‘Three Billboards’, ‘El joven Karl Marx’ i ressenyes exprés

Cinema sense condicions. Adéu, mira. Ai, és la nena de la germana de l'Esteve? És la meva germana. Saps per què m'han regalat tant? Per què? Doncs perquè m'estimen molt a mi. Els que m'han regalat. M'estimen molt. Però tu només pots tocar. Bona nit. Sota el fons d'una pel·lícula que després suposo que en parlarem o les mandarem, si més no. Comencem avui el programa Cinema sense condicions. Un dimarts més disposats a passar-nos-ho bé, explicar el que ens agrada, explicar les pel·lícules que hem vist, les que vindran, les que us recomanem i les que diem que bàsicament no val la pena que les aneu a veure. Dit això, avui, a més a més, amb un convidat especial que ens fa il·lusió que estigui aquí, el d'Ignasi Juliachs, que és un llicenciat en Història de l'Art, escriu articles, doncs, a Imágenes d'Actualitat, a Dirigido por el Cinéfil, a la web del Cinéfil. És traductor també de l'anglès, al castellà o al català, i feia els pressbooks de la Filmoteca. i té un parell de novel·les, o un parell de llibres més que de novel·les. Un és el Carrero Urbano, i l'altre és un llibre sobre el Franz Sinatra. Aleshores... Traduït, traduït. Ah, traduït. Una traducció sobre el Franz Sinatra. Avui, en l'ocasió que han estrenat l'última pel·lícula de Spielberg, que és els arxius del Pentàgon, li semblava interessant, i vam dir ràpidament que sí, que tenia molta raó i que coincidia amb el tema, que volia parlar de com Hollywood ha tractat la premsa al llarg del temps. I, aleshores, és veritat que aquesta pel·lícula es presta ja, perquè ja parla d'una cosa que no és d'ara, sinó de l'època del Nixon, i, a més a més, perquè és cert, una cosa que em deia ara mateix fa un moment, és que, curiosament, és un tema que és molt transversal amb Hollywood, perquè hi ha hagut moltíssimes pel·lícules que han regat aquest tema, en canvi, no hi ha ni llibres ni estudis més o menys seriosos que hagin desenvolupat la història. Per tant, ens semblarà tremendament interessant el que l'Ignasi Julià i Julià que ens pugui dir sobre tot això. Com sempre, a l'equip, estem uns quants d'aquí, a darrere dels vidres, doncs, el Pol Diggler, el Pep Armengol a la meva dreta, a l'altra dreta, doncs, en Joan Cerdà, i el que ens està obrint el programa, bona tarda, el que ens està obrint el programa, en Joan Morros. Podríem començar, ja que aquesta introducció que ens ha fet el tècnic, doncs, anava sobre la pel·lícula. Quina pel·lícula era? Quina pel·lícula era? Estiu. Estiu del 93. Estiu del 93, que és la pel·lícula guanyadora. És una pel·lícula. És una pel·lícula guanyadora. Jo he vist, em vaig permetre, a fi, per començar, per aquest tema, vaig veure tota la gala a través de la televisió i haig de confessar que aquest any ha tingut, perquè, en comparació amb altres anys, ni el presentador, ni el guió, ni fins i tot diria... Fora de les músiques, no estaven mal triades, estaven ben interpretades. Fora de les músiques, i que algun gag, en concret el del, com es diu, el Buenafuente, que amb la seva dona, amb l'Abril, van fer el gag, el millor gag per mi, que va haver a la cerimònia. Fora d'això, la veritat és que, a més, va ser bastant sensible. Jo particularment, i començo per donar opinió, i us passo que opineu vosaltres, considero, a més a més, que entenc, per entendre'ns, entenc que, que li donessin l'estiu del 1993 a la Carles Simó tots els premis importants, tant és el de, què sé jo, direcció, pel·lícula, actriu, etcètera, però, en canvi, com a millor pel·lícula, entenc perquè la volen promocionar, suposo que ho fan perquè és una noia jove, que és la primera pel·lícula, i entenc que la vulguin promocionar i, per tant, llançar-la a que faci altres coses. Cosa que em fa, tinc una certa preocupació, perquè aquesta... Ja ho veurem, això. Això ho veurem, perquè és molt intimista, una cosa molt personal, tornar a fer una cosa que torni a ser tan personal i tal... Bueno, i ella ha dit, no?, que ara ja no farà res basat en fets reals, diguéssim. La vaig escoltar i una entrevista que li feien, crec que era a TV3, i ella deia que no pot avançar res perquè està fent contractes i tot encara, que vol rodar a Lleida, això ho té molt clar, però a partir d'aquí crec que tot serà ficció i bastant ficció, eh? Ja no seria tant... Doncs veurem si el seu registre lliga amb aquesta ficció, veurem, eh? Exacte. Això és una cosa a veure, perquè, en definitiva, és l'unica incògnita molt gran, no tens la certesa que el que vingui a continuació sigui certament bo. Mira, amb això que estaves dient, jo vaig veure fa molt poc a Terraferma, o sigui, la nova de 10.000 km, diguéssim. Sí. Aquí sí que es nota, no sé si l'heu vist. Allà sí que es nota la marca, o sigui, aquí no hi ha un... L'evolució potser és de més qualitat, però, al final, el contingut, o sigui, es nota molt que és... Que és d'ell. Que és el Mercè, no? Sí, sí. Que Mercè té dues nominacions, també, a Terraferma. Carles Mercè li van donar dues, no me'n recordo quines eren. Al Verdaguer li van donar, no? Li van donar al Carles Marquès Mercè dues nominacions, però no sé quines eren. Sí, jo crec que era al David Verdaguer. Ah, potser sí, el David Verdaguer. I a ella, potser? El David Verdaguer, sí, exacte, el David Verdaguer era una, sí senyor, per actor, per millor actor. Sí, sí, és veritat, és veritat. Bueno, és igual, és igual. En qualsevol cas, jo el que anava a dir, i acabo i us deixo ja la paraula a vosaltres, jo el que anava a dir és que, em sembla que, com a millor pel·lícula, què sé jo, Incerta Glòria és molt millor pel·lícula, i per tant, si s'hagués de premiar una pel·lícula que té una certa qualitat pel·lícula dels Gaudí, s'hauria de premiar, des del meu punt de vista, a Incerta Glòria. I en canvi, per aquesta mena, suposo intent de promocionar-la amb ella, etcètera, etcètera, s'ha fet per l'Institut del 43. Que no és que estigui malament, però tampoc és una pel·lícula, que diguis esplendorosa, grandiosa, una obra mestra, o aproximada. No, no, no n'hi ha per tant. És una cosa visible, que es pot veure, que és interessant, però para de comptar. Què dius de més? No, jo estic molt content que hagi guanyat el Gaudí millor documental La Txana, de la Lucía Stoyevich, que vaig estar aquí parlant d'aquesta pel·lícula, que em sembla extraordinària, i que ha tingut molt mala exhibició, vull dir que es veia en un cine no cèntric, segons quines hores, només una vegada al dia, segons quin dia, a mi em semblava una vergonya, i veig que ara amb el premi potser tindrà una nova oportunitat. una nova oportunitat, clar, clar. Perquè és una pel·lícula autènticament meravellosa. Clar. I llavors, vull dir, fa ràbia criticar els premis Gaudí, perquè, bueno, són els premis que hauríem de tenir si Catalunya fos el que ha de ser, però, bueno, és que no hi ha manera, no? Vull dir, sempre hi ha determinades qüestions que fan que ni els premis ni la gala siguin una cosa com per refiar-se'n, i no ho sé, vull dir, també voldria destacar el premi a Núria Prims i a Oriol Pla per incerta glòria, perquè aquest premi no s'hagués hagut de convocar, senzillament li haguessin hagut de donar tant l'una com l'altra i deixar-se d'històries, perquè les actuacions eren magnífiques, i llavors, vull dir, les altres competicions, jo ni tan sols vaig veure a la gala, vull dir, per qüestions personals, perquè no era a casa i tot això. Només vaig veure el discurs de la Mercè Sant Pietro, perquè va coincidir que era quan jo arribava, que va estar molt just i molt en la línia que es podia esperar d'ella, d'una gran senyora, i no en tinc res més a dir, vull dir, esperem que tant el cinema català com el país sigui el que realment ha de ser i llavors ja podríem parlar més. Algún comentari més sobre el permís de Gaudí? Bueno, el discurs de la Sant Pietro anava una mica condicionat pel de l'any anterior del Joan Maria Pau, que va ser molt bo. Però molt, eh? Molt bo, eh? És a dir, superior al d'aquest, eh? I tant, i tant. Va ser el millor que hi va haver l'any passat, de llarg. Jo només dic que tot el que li han donat a estiu del 93, tal com ja vaig dir amb els seus dies, una pel·lícula que no em va convèncer, i llavors tampoc em convencen els premis. Els entenc una mica perquè, com la major part dels premis, tenen sempre unes raons visibles i unes altres invisibles. I aquí suposo que hi ha molta raó invisible, que tu apuntaves, per exemple. És una mica... Els Premis Planeta, no? Normalment el segon és el que hauria de ser el primer, i el primer és el que hauria de ser segon, però... I així. Alguna cosa més? Voleu comentar alguna cosa? No, home, jo només dic que... Incerro de Glòria, però de llarg era la millor pel·lícula de totes les que es feia, però de llarg, eh? De llarg, tant d'acord, tant d'acord. I per tant, doncs, pel injust, no? Clar. s'han premiat, més aviat per temes tècnics, que no pas pel gran treball de síntesi, perquè... Sí, senyor, hi havia un treball de síntesi de guió. Sí, n'hi van donar set, eh? N'hi van donar set, eh? Sí, però... Vuit, vuit. Ostres, però jo, de totes maneres... El treball del guió és absolutament brutal. Brutal. A nivell de síntesi, no? Sí. Perquè, clar, el volum dels sales se les endur, no? Ostres, però jo... Clar, potser és l'antítesi del final de les grans produccions, no? Però jo vaig al·lucinar bastant en Tierra firme. inclús respecte de l'estil 93, que a mi em va agradar molt, però vaig pensar, hòstia, és una... No ho sé, em va semblar una proposta bastant interessant i que potser sí que va quedar bastant eclipsada en el sentit que, a veure, acaba guanyant a millor pel·lícula de parla no catalana i a l'actor del Verdaguer, però també vaig pensar... És veritat que, en certa glòria, són lligues diferents. O sigui, al final també són estils tan, tan, tan antagònics, però sí que s'assemblen molt, inclús et diria entre Julia East, també, que era una de les nominades. Julia East s'assembla molt i diria de l'estil 93, no? Sí, sí. Jo dic una cosa, per mi, com a òpera Prima, la trobo més interessant, Julia East. Bé, perquè és més arriscada, jo crec, també. Clar. És més arriscada. Perquè inclús acaba sent com un... com si fos, que diré, un fals documental, no? És tan precari en el bon sentit, no? La gravació, les actuacions... És una cosa tan natural que també ho té, eh? Estil 93, perquè jo encara no entenc com han pogut fer les nenes el que han fet, eh? Jo encara no ho entenc. Però no, perquè les van filmar 30 hores i de les 30 hores treuen 30 minuts de les nenes, i clar. Ostres, no ho sé, eh? Però hi ha una feinada de nassos. Jo, el que deies de Terraferma, del Carles Marqués Marcet, a mi m'agrada més 10.000 quilòmetres, eh? Sí. És a dir, jo com a pel·lícula, no sé si l'heu vist a les dues. No. No. Terraferma està bé, la interpretació està bé, ja surt la Oana Chaplin, que és la neta del Chaplin, la filla del Geraldine Chaplin, surt la mateixa que feia... Natàlia Atena. Natàlia Atena. I ell... Sí. El guió inclús és interessant, però comparat amb l'originalitat, la frescor i d'allò que tenia 10.000 quilòmetres, per mi no hi arriba, eh? Sí, però jo crec que tornem a estar amb el mateix. És el joc precari d'anar amb webcams o anar de tu estàs allà, jo aquí, i tot siguin... Clar, Terraferma, jo crec que intenta... Inclús s'apropa. A més, jo quan estava veient pensava, i no pel tema de lesbiana, sinó pel tema de... Em recordava molt a la vida d'Ell, el tractament de parella i el tractament de l'amor i el tractament del desamor, sobretot, no? I... I vaig pensar, hòstia, clar, està en la mateixa línia, aquest director, però d'una forma que, bueno, no tot recauen, per exemple, en dos personatges, i sobretot un, no?, que 10.000 quilòmetres és molt ell. Els dos. Els dos, sí. Sí, sí. Bueno, penso, com sempre, tot això és opinable i podríem saltar ja, si voleu, a les prestrenes del que hem vist aquests dies o el que recomanem, etcètera, etcètera. Qui comença? Comences tu? Bueno, a veure, jo vaig veure una pel·lícula d'animació que es diu Cavernícola. Ja. Ho deixo aquí. És una pel·lícula per crios que suposo que es deuran distreure. no té... Però saps qui són, no?, els que ho han fet, els de Wales en Gromis. Sí, sí, sí. L'animació és divertida. Sí, bueno, jo em pensava, dic, escolta, passem una estona bona... És que la setmana passada vam tenir aquí una persona que ens va parlar del cinema d'animació i suposo que ella es va motivar... Sí, em vaig motivar... extra. Perquè necessito una motivació extra per anar a veure animació, jo, eh? Sí, jo també. Jo també, jo també. Bueno, ara ja estic curat, Joan. La temporada. Joan, què has visto? Jo he vist una comèdia italiana que es diu Deja te llevar, d'un director que, si no recordo malament, es diu Francesco Amato. Només val la pena pel treball dels actors, el Toni Servilio i la... la Verònica Etxegui, que fa d'Espanyola, d'una noia de Madrid. I llavors, la història és una mica... la primera part encara es pot aguantar una mica... que... l'argument de Pink Malió, no? Vull dir, un home gran amb una noia jove, una noia jove una mica penjada, que ell intenta que sigui d'una altra manera. Ell és un psicoanalista, ella és una monitora de zumba en un gimnàs, però, bé, és que el guió falla estrepitosament i llavors, vull dir, només es pot recomanar per la gent que els agradi aquests actors. Vull dir, que, bueno, el Toni Servilio no cal dir que és un gran actor i la Verònica Etxegui a mi m'agrada moltíssim. Vull dir, el que passa és que aquesta noia no té sort amb les pel·lícules que li surten. Vull dir, a partir del descobriment de Vigas Luna amb Jo Soy la Juani, vull dir, val la pena veure les pel·lícules en les quals ella surt perquè és ella i perquè té una personalitat molt marcada, però no són projectes que estiguin a l'alçada de les seves possibilitats interpretatives. Això està claríssim. Pol, has vist alguna cosa que valgui la pena de comentar? Una, que ja sé que tots direu que sí, que la vaig anar a veure, tres anuncios, ja per fi l'he vist i, bueno, espectacular. Estic fent la carrera dels Òscars, ara. Estic intentant veure totes les que aniran. Totes, eh? Sí. Molt bé. Anaran totes. Però, per exemple, vaig veure la forma de l'aigua que no em va agradar gens. Però, bueno, esperaré que la veieu i a partir d'aquí la comentem. Setmana. Jo hi estic amb tu, no em va acabar de fer el test, tampoc. Comença bé. Comença bé. Comença bé. Però perd gas i s'acaba convertint, no sé, en un conte de nens. Ostres, però és que jo, abans els he comentat, a mi em donava la sensació que estava veient la típica pel·lícula d'Antena 3 del diumenge a la tarda, cap al final. És que arribava a un punt de dir, hòstia, però és que aquí, m'estàs plantejant gairebé entre això, un avatar, una mena de... Però no pel monstruito, sinó pel tema aquest de, no, perquè somos los inadaptados, no? i ens hem d'unir i al final arribar a un punt de, ostres, i aquest punt fantasiós, no?, que té ell sempre, evidentment veu molt del Fauno, no?, per exemple, però... Però el Fauno és més punyent i aquesta, en canvi, acaba sent una mica massa fava, no? Sí, inclús he estat llegint crítiques, a veure què m'he perdut, i deia, no, és una pel·lícula molt política. no, política o és el Fauno, potser inclús, no? Sí, però aquí, no sé, em va sonar més com, bueno, i no, no, no, massa tendre, massa fàcil. Sí, sí, sí, sí. Veig que avui... Estic d'acord. Veig que avui estem tots parlant malament de les pel·lícules, perquè de moment ha sortit... No, jo anava a parlar de... Tierra firme, sí que m'agrada, aquesta sí que... No, jo ho dic perquè és que anava empalmant, que jo també n'he vist una, que no puc aconsellar. Passajero, del Jaume Collet Serra, que és pur vehicle d'entreteniment, és a dir, és una pel·lícula molt comercial. Ell fa un cine, que a mi, algunes de les pel·lícules seves, tot i ser molt comercial, i ser molt imitant amb algunes coses, el Hitchcock imitant amb altres coses d'allò, em semblava, bueno, acceptable, no? Si més no, com a pel·lícula comercial. Per exemple, jo recordo, Sense identitat, que és del 2011, Non Stop, Sense identitat estava amb la Diane Kruger, sempre treballa últimament, suposo que ho sabeu, porta ja cinc pel·lícules, el Liam Neeson, que el Liam Neeson, vaja, jo recordo que l'he vist Michael Collins, o l'Elisa de Slinder, i és un gran actoràs, però en canvi, aquí no és que ho faci malament, perquè com a actor, ell es veu que tenen una dinàmica especial, des que, la primera, que suposo que devia ser la de Sense identitat, han tingut una, perquè l'altre dia sentien el Neeson, no sé on era, que explicava ella, així en directe, la seva relació amb el Jaume Collet Serra, i deia que s'entenien, que no calia massa coses, i que s'entenien, llavors, la sensació que dona és que aquesta última, el Passajero, s'entenien tan bé, que el guió era igual. Anem a fer una de trens. Anem a fer una de trens. I la fan. I la fan. I la fan. I és igual, és absolutament inversemblant, absolutament exagerada. És que de fet és mig plagi, no del tot, eh, ni molt menys, però és mig plagi d'aquella pel·lícula que em sembla que era veritàrica, que es deia L'últim tren, una que també hi ha com una mena terrorista, vol estavellar el tren a una estació, em sembla, per fer una mortalitat. Sí. I tota la pel·lícula és això, l'intent d'evitar que, els quatre passatges que queden en els vagons, intentant evitar que... És gairebé un plagi. Sí, sí. Jo no veig... A mi em va recordar l'accident de Galícia, al final. Sí, perquè apreten fins a 120 a la curva. Ja. Cert, cert. Però bueno, allò és insuperable, allò està molt millor, allò de Galícia. És cinema d'acció per les pures ganes de fer cinema d'acció. Sí. És a dir, que no té res més i... Això obre per mi un tema interessant que sempre m'ha preocupat, que és que últimament estan apareixent uns realitzadors que tècnicament són fabulosos. Sí. Avui dia tècnicament tothom és bo. És a dir, el timing controlat, l'estructura des que comença fins que acaba, vull dir, no té ni una fallida. És a dir, que són boníssims. Però que clar... El servei de res. El servei de la crispeta, no? Vull dir, quan surts ja no te'n recordes, no? És un virtuosisme que no... Que no porta res. Que no parla, que no diu res. Totalment. Totalment. Sí, sí. Però, bueno, això és l'augment de la tecnologia que ha fet, doncs, que, bueno, avui dia, doncs, no sé, són les màquines, no? Gairebé... Escofant perfecte. I hi ha un dèficit d'artisticitat, no? Podríem dir. De cosa personal, de cosa autoral, no? Vull dir, la qüestió autoral ha desaparegut absolutament. I jo estic incloent fins i tot un dels considerats grans, com pot ser en Bayona. Sí, sí. És clar, vull dir, no sé, evidentment fa la pel·lícula del tsunami, no? Sí. Com se't titulava? L'impossible. L'impossible. Són pel·lícules fabuloses, no? Sí, tècnicament. Tècnicament. Amb un toc una mica, també, de telefilm de diumenge a la tarda, allò dels estrenos TV, de quan nosaltres érem joves, no? Sí. Però, però, què té l'impossible? O què té, fins i tot l'anterior, la dels nens fantasma, l'orfanat? Sí, l'orfanat. Són pel·lícules tècnicament fabuloses, fins i tot treballades molt bé. Bueno, és que surt de l'escac, eh? A mi em va agradar molt l'orfanat per la manera que estava feta. Sí, però... Però la història tampoc em porta enlloc. Absolutament tòpica. Vull dir, aquest tema s'ha vist 50.000 vegades. La pel·lícula d'original no té absolutament res. Jo crec que això també li passa al Bigalondo, perquè va començar fent pel·lícules de tesi, no? Gairebé d'idees i això, com pot... Ja no parlem de cronocrímenes, però inclús si m'apures molt l'Open Windows, que també té una estètica de pantalletes d'ordinador, no? I després, com es deia, Monstruoso, la pel·lícula que va fer amb la Anne Hathaway... Sí, l'última. L'última, aquesta que van estrenar. Colossal. Colossal, Colossal. Clar, aquí és la tècnica per sobre el guió, perquè precisament potser hi parteix d'una bona idea, però com es desenvolupa és la típica pel·lícula americana. Jo hi he arribat a llegir interpretacions de Colossal que són molt divertides, no? Com si fos una reflexió de com el món avançat capitalista, doncs, acaba condicionant fins i tot l'altra part del món, no? Vull dir, perquè els moviments que ella fa es reflecteixen en un monstre d'aquest estil Godzilla a Corea, no? Sí, sí, sí, sí. I jo segueixo pensant que aquesta pel·lícula, com que el Ligalondo, que em surt Gabilondo, que no puc, segueixo pensant que ell, com que té molt de la conya i té molt això, penso que va fer la pel·lícula al voltant del GAC per posar aquella frase del rei, a més te traduïa a l'anglès, no? Que és, lo siento mucho, no vol bé a currir. I la posen a anglès, a més. Llavors, jo crec que en el moment que l'estàvem veient en tots allà a la premsa, quan va fer això, tothom es va riure, perquè això els americans no ho entendran, però sembla que estigui fet el botant del GAC. De tota manera, jo en Vigalondo encara el defensaria una mica, eh? Bueno, sí, clar. És un realitzador que totes les seves pel·lícules a mi m'han donat alguna cosa, vull dir, té mala llet, en el fons té una mala llet soterrada que la va deixant anar. I que totes les pel·lícules tenen alguna cosa que la fa... I los Conor Crimenes, a mi em sembla, realment, bueno, que és el seu primer i el metratge, em sembla fabulós. Hòstia, doncs jo al contrari. També has vist això? Tens ganes de parlar-ne? De... El joven Karl Marx. Bueno, sí, en tot cas, una cosa, un apunt ràpid per indicar que, bueno, és una pel·lícula que s'atreveix ni més ni menys cap a la joventut de... del pare, no?, de les teories comunistes. I és una coproducció. Aquí tinc les dades, per algun lloc. Ara m'he fet un petit embolic de papers. França, Bèlgica... Exacte, tres països que són... Holanda. França, Bèlgica i Alemanya. Alemanya. França, és una coproducció. La pel·lícula és interessant perquè apropa un personatge del qual, evidentment, se n'ha sentit parlar forçosament des del punt de vista, doncs, de les seves teories i tal. Però, clar, apunta, doncs, un jove que arrossega fins i tot una noia escassa amb una noia aristòcrata que renuncia a la seva vida acomodada per viure amb ell amb una precarietat extraordinària. i que, si no arriba a ser per la casual amistat que fa amb Engels, realment ja hauríem parlat de com hauria acabat, perquè realment anava cap a la indigència, no? És a dir, evidentment, els seus escrits, el diari en el qual treballa, incendien, òbviament, els industrials i els capitalistes, comença a generar un seguit d'idees, com tots sabem, una mica en prou, doncs, del benestar i del millorament de la situació dels obrers, i, per tant, és una persona que comença a ser, bueno, realment antipàtica, doncs, per al context en el qual viu. La pel·lícula ressegueix tot això, l'amistat amb Engels, l'esforç que tots dos fan per anar propagant les idees socialistes i, en un context, doncs, més general, més ample, i és una pel·lícula, a veure, és un biopic de la joventut d'ell, que es deixa veure i que el trobo interessant perquè apropa, fa més humà, diguem-ne, una figura que probablement, clar, com que tots tenim aquella imatge d'ell ja de gran amb les barbes i tal, allò, un pèl més auster, doncs, d'alguna manera, l'humanitza i em sembla una iniciativa, sincerament, m'agradaria dir, fins i tot simpàtica, no?, en el sentit que és una pel·lícula que funciona. No és que sigui excepcional en cap sentit. Probablement el llastre que un dels productors és el que digui en. Ah, sí. I llavors la pel·lícula recorda més alguns serials de la tele, amb els contons molt arrodonits. A veure, si estem parlant del Pare és una menca, els del Manifest Comunista, i tota la pel·lícula surt en el Prudon, surt en el Vaconín, surt en el Corbet, a veure, hi ha lluita de classe obrera tota l'estona i, en canvi, ens posen el part de la dona del Marx que... Per què m'interessa? Si estic veient una pel·lícula sobre el creador del Manifest Comunista, que donarà pas a la creació dels partits comunistes, anem a fer una pel·lícula política, política, i no és. No, no és. És un biopic agradable, que algú l'havia de fer, però llàstima que no l'hagi fet el que el tenia que fer. El que va... qui l'hauria de fer? No, no. Mira, per exemple, ara em ve el cap perquè avui ha estat aquí el Ken Lodge, que el Joan ens apel·larà. Bueno, potser l'agafa el Ken Lodge i ens dona una visió molt diferent d'aquests quatre anys, perquè agafa dels 26 als 30 anys. Només tenim aquesta franja. Però coincideixo amb que és molt interessant la pel·lícula. La pel·lícula és interessant. I fins i tot amb molta gent jove els anirà bé per situar una mica, si algun dia van cap a classe d'història i estudien el marxisme, situar una mica qui era aquest home i com va bé, com venia del socialisme, com estava tota la pel·lícula fumant puros, perquè, a veure, tant ell com Engels, Engels era fill d'un tio que tenia fàbriques a tres o quatre països, no? Efectivament, sí, sí. Deixem que el Pol potser... També es veu bé la contradicció, és interessant veure com la contradicció d'ells estan realment treballant per als obrers, diguem-ne, per al millorament de la classe obrera, estan evidenciant, perquè Marx el que fa és evidenciar els mecanismes interns, però en canvi realment sobreviuen gràcies als calés del pare, no? D'alguna manera, no? Abans de passar... Necessitem més d'aquests rics, eh? Vull dir que estiguin a favor de la classe treballadora. El problema és que el pare no hi està pas d'acord, però clar, és el seu fill, no? Sí, sí. El Joan ha estat a la filmoteca, ens pot parlar de l'exposició que s'han dit del Ken Loak, però abans jo voldria saber, que el Pol ens ha dit que ha vist tres anuncis, i voldria saber en què t'ha semblat. Ui, a mi m'ha encantat. Sincerament, jo volia fer el colofó perquè, i estic d'acord amb la seva precisió, però que, simplement per dir que a mi és un dels temes que em preocupa, que el que està abundant ara és un tipus de biopic en el que ens perdem, no? Vull dir, estem parlant d'un polític o, en fi, de qui sigui, o d'una figura històrica important, però és com la sèrie aquesta de tres temporades sobre Enric Vuité. Ens acabem perdent en problemes del cova, no? Vull dir, de vegades que és el que realment fa nojós, perquè, esclar... És el que recordo que dic pel·lícula de la tele, serial de la tarda, com diu el Pol. Aleshores, això em fa pensar que el cinema s'ha tornat extremadament bourgeois, una altra vegada. i d'un conformisme i de manca de cosa punyent, que és com si interessés que no fos punyent, precisament. A redonir una mica els cantos... Exacte, que si potser ens fixem en biopics d'aquest tipus dels anys 80, 70-80, segurament trobaríem una cosa més punyent que no pas... I la de... Que el conformisme... I la de... Bueno, els Taviani, gent d'aquesta, home, era molt diferent, tu. La de l'Instante más oscuro, com a biopic, l'heu vist? No. La del Churchill. No, no l'he vist. Aquesta última. Sí, l'heu vist? I què, com a biopic, ara que estem parlant d'això? Absolutament conformista, avui dia. Sí? Sí, sí, no, res. Però llavors és carn de canyons d'Òscar, no? Sí, segur, segur. No, no, home, a veure, és una aproximació a Churchill. Sincerament, la seqüència d'ell perdut en el metro, parlant amb la gent del vagó del metro, és ja de jutjat de guàrdia, perquè és que això no s'ho creu. Si fots la mismíssima de Colau. Diguem-ne que és com fer de Churchill una pel·lícula de Walt Disney, o una pel·lícula de princesetes, que en algun moment donat acaben parlant, o acaben fent amistat amb la costurera del poble. Vull dir, no, aquest tipus d'eines pròpies de conte de fades, francament, quan estem parlant de Churchill i en un moment de guerra mundial és de... Tants milions de persones depenent. És que, vull dir, són coses infantils una mica, no? Vull dir, allò per, no sé, per acontentar un públic acrític, perquè és que si no, evidentment, jo em vaig, sincerament, en aquesta seqüència em vaig emprenyar moltíssim. Fins aquí hem arribat, a mi. No, la tinc pendent, la tinc pendent. Bueno, res, era un apunt per parlar de que el biopicalus s'està tornant com molt nyonyo, eh? Volies comentar la de tres... No, per sobre, però, bueno, jo crec que tenim... potser devem tenir les opinions semblants, no? No, no, no. No tenim les opinions, d'acord, eh? Doncs comencem al revés, comencem al revés. No, aviam, jo crec que... aviam, comencem, que és una pel·lícula entretinguda, jo crec que té un bon guió. Ara, no sé si és pel·lícula... Clar, jo potser tinc una imatge molt atípica, potser, de com hauria de ser una pel·lícula dels Òscars, però una pel·lícula com aquesta, de la mateixa manera que plantejàvem fa temps, Spotlight com a pel·lícula guanyadora d'un Òscar, inclús jo l'any passat pensava, Moonlight? O sigui, jo ja sabia que l'Ala Land, entre tot allò que va passar, però que no seria. Però Moonlight em sembla una pel·lícula... no sé, o sigui, com els Òscars, eh? Com jo tinc al cap els Òscars, no m'esperava una victòria així. Llavors, eh... Jo sí, eh? Jo sí, eh? Sí? Jo sí. Clar, però... La veia d'Òscar, jo sí. Però l'únic que em va inclús venir al cap és amb l'any anterior de l'Òscar So White, no? Que hi havia massa poc home de color nominat i tot. I ara em sembla com aquest any, com amb la proposta de la Bigelow de Detroit i coses així, no? I pensava, ostres, però a mi aquesta pel·lícula, o sigui, em va agradar, però normal. I em passa el mateix, amb tres anúncies vaig trobar bastant brillant en quant a interpretacions, guions. Tampoc vull dir una pel·lícula més, però, bueno... Ostres, però... Va amb moltes nominacions. Llavors, clar... Sí, no, jo com a pel·lícula, sí. Jo estic d'acord que el guió és boníssim. És un guió que segueix la pauta del que ha de ser un bon guió. Contínuament hi ha surtracs emocionals que et tenen atrapat com a espectador i cada vegada hi ha un creixent, increïble, però és així. Ara bé, si agafo tot el gruix del contingut de la pel·lícula... O sigui, a veure, hi ha una troballa que és important, que és el dels tres anuncis. Però si no hi hagués aquesta troballa, la pel·lícula es podria dir perfectament als fulls de puta d'Evwin. Perquè és que allà no se salva ningú, des de la Mildred, que està interpretada per la Frances McDormand, fins a l'últim, el que pensa els anuncis, que és un afro, molt curiós també. Allà no se salva ningú, passant pel capellà, pel dentista del poble, pels policies... Jo no sé si no se salva ningú. Jo penso que tinc la sensació que justament el que és curiós de la pel·lícula, que a mi m'ha sorprendre, inclús amb el final, és com tots són dolents i tots tenen algú de bo. És a dir que, en el fons, tinc la sensació que els intenta salvar-los. Els policies, per exemple, acaben tots pujant al cel. Bueno, però vull dir que això és molt realista, és a dir, la gent no som ni dolents ni bons, tenim una mica de tot. I llavors tinc la sensació que això a mi em va sorprendre favorablement. És a dir, quan aquell final, te'n dones compte que aquell que és un fill de puta acaba fent-ho, inclús amb el final, te'n dones compte que no mataran en aquell tio. No, no, però... Però ell es cobrarà els 7 dòlars, eh? Els 7 dòlars se'ls cobrarà de la peça que trenca la botiga. Escolta, no els mataran? No. Però hi ha un pla dedicat a l'escopeta que està brillant. O sigui, es van entretindre a netejar-la bé perquè brillés la fusta i els dos canons. Clar, clar. A més, Joan, m'ha fet gràcia perquè has dit una frase... Crec que aquí tots hem vist Disaster Artist, no? Sí, jo no, jo no. Has dit una frase que el director que es fa amb mofa deia que és, no, això és la condició humana, no? O sigui, que a la meva pel·li de cop hi hagi coses que no tinguin sentit, no, perquè és que l'humà és així. Llavors, al tanto. A mi, a les 3 cartetes, hi ha una cosa que em va cridar molt l'atenció, justament pel final, que és que la pel·lícula, al final aquest és interessant perquè et deixa clara la natura de la pel·lícula. Durant la pel·lícula, un s'adona que els personatges són interessants, no? Però també està esperant una resolució del cas. O sigui, perquè estem acostumats a aquest tipus de relat. En canvi, el cas no se soluciona. I tallar de la manera que talla, d'alguna manera et deixa clar, senyors, això no anava de la violació i assassinat, això anava del poble i dels personatges. Bueno, aquí està la conya, o sigui, el que estem veient allà... No, no, però aquest desenllaç el que et deixa clar... El que estem veient allà és el gruix de votants de tram de la zona rural. Amèrica profunda, eh? Som-hi-siana. Perfecte. Amèrica profunda, sí, sí. Però és que això ho vam comentar quan vam estar comentant, que era el mateix amb el Pebretes, amb un altre, com, què sé jo, la ciutat il·lustre, que és argentina, si ho recordeu? És un senyor que arriba, que s'ha de prendre nom, comença a treure un poble, i al principi tot és pacífic, però la cosa es va... I acaba com a l'orari de l'aurora. Per tant, jo trobo que això en una ciutat no passa perquè la gent es coneix, no es coneix la gent, en canvi un poble petit tothom sap tot de tothom, i arriba un moment que tu fas una falla, i al cap de cinc minuts tot el poble la coneix, eh? És a dir, i si t'agafen mania, t'agafen mania tothom. Però resulta que la madre coraje de la pel·lícula, que és la Mildred, Francis McDormand, agafa, es posa a la cuina, fabrica uns quants artefactes incendiaris... I els tira. Els tira. Es carrega tota la comissaria, i de passos sucarrima el més fill de puta dels policies, i no hi ha cap investigació. O sigui, un poble que tothom ho sap tot. Un policia agafa el tio aquell que s'encarrega dels anuncis, de l'agència d'anuncis, el fot per la finestra, i després es troben tots dos, un sucarrimat i l'altre que està convalescent a la mateixa habitació, i en lloc de xafar-li el cap perquè el té mi socarrimat, i el va tirar fa quatre dies per la finestra, se'n va allà i li porta un suc de taronja amb una palla. Per això sí que el tema de la redempció... Sí, sí. Fantàstic. És fantàstic, no? Sí que és veritat que en els moments de redempció potser és massa... O sigui, es gasta massa poc temps, no? Ara, també diré una cosa. L'humor d'aquest tio, és una cosa més negre que puguis imaginar, perquè té moments que dius... Jo crec que hi ha un personatge, per això, que és el que se salva més, perquè tu dius, evidentment tots tenen coses fosques, i molt fosques alguns, però el nan, el nan... Però el que passa és que... Però molt bé que no se n'enfot del nan, perquè és que el posa patètic. En absolut, perquè quan al final allà el restaurant s'enfada i se'n va, el discurs que li diu a ella, amb ella la deixa afectada, perquè és un discurs de dir... Jo ho he fet perquè m'he enamorat de tu, no? Vull dir... Diguem-ne que és el més honest... El deixa honest, el deixa honest. El que té sentiments més nobles, per dir-ho d'alguna manera, no? Sí, sí. És l'únic persona... Sí, almenys aquest no té maldat. Tens raó. No té maldat, exactament. Els altres tots. O no té culpa, diguem-ne, de cap acció. Sí, però és aquest... Sí, jo tinc aquesta... Estic d'acord, perquè és molt negre, i és la maldad, etcètera, i això està molt explícit. Però a la vegada jo penso que intenta salvar-los, és a dir, que no els mata del tot, o sigui, intenta... Potser a algun moment... Ja hem començat per aquí. És un gran guió. És un molt bon guió. Pot ser. Sí. Jo no sé si li donen la millor pel·lícula, però jo no crec que hi hagi gaires guions aquest any seleccionats com aquest. Bé, anem a un gran personatge que tenim aquí avui de convidat, i que ens pot fer 4 o 5 cèntims o 10 cèntims o 1.000 milions de dòlars o d'euros sobre el tema que el trobem molt interessant, que és, com dèiem, els arxius del Pentàgon, aquesta pel·lícula Spielberg, que han estrenat, que estava en aquest moment en cartellera, ens va donar peu a... ho va donar peu a dir, bueno, com es planteja a Hollywood tota la premsa al llarg del temps? Posarem a John Williams, eh, de fons? Per exemple? Sí, exacte. Per exemple? Bé... Posa-la, posa-la, posa-la música si vols, si la tens. Tinc una hora de la banda sonora. Caram, caram. No, a veure, diguem-ne que parcelem, perquè el tema de... evidentment de la premsa i la política reflectida en el cinema... Dona per molt. S'ha anat fet sempre, no? Sí. Hi ha algú que ho ha comentat, bé, clar, es parla molt d'Eichstein, no? I encara que sigui mediatitzant, no?, del cinema polític soviètic, no? però el que està clar és que probablement Griffith, amb intolerància, ja, encara que fos cap als seus interessos, no?, o el nasciment d'una nació, no? Vull dir que és una pel·lícula absolutament reaccionària i avui dia seria impossible de fer-la tal qual amb els arguments que en Griffith utilitza, però que són els americans, de fet, els que, d'alguna manera, els primers que tracten en el cinema el tema de la política i, evidentment, la premsa, com ha dit quart poder, d'alguna manera, evidentment, de seguida comença a aparèixer en el cinema, no? No, jo el que deia, aleshores, parcel·lant, perquè, evidentment, Hollywood ha tractat la premsa de moltes maneres i el que és curiós dir és que aquesta cosa punyent d'evidenciar jocs bruts en la política i tal és més aviat relativament modern, no? Vull dir, clar, Todes les Hombres del Presidente del Pequil és una pel·lícula de l'any 76 i que en el seu moment, evidentment, va generar l'impacte que va generar perquè, d'alguna manera, posava noms i cognoms a tothom, no? Vull dir, és una pel·lícula que va seguint tot el procés d'investigació i, per tant, allà la cosa estava ben... la cosa estava ben clara, no? Estava a prop Vietnam, encara. Vietnam estava a prop el propi Watergate estava... Nixon havia, diguem-ne, dimitit l'any 74 un parell d'anys abans que la pel·lícula, no? Clar que hi ha pel·lícules, jo què sé, La Conspiració, no? Per exemple, no? Que tracten el tema... És a dir, a partir dels anys 70 60-70 hi ha un tipus de cinema que utilitza la premsa per parlar de conxorxes i de mons foscos, no? Però, realment, posar noms i cognoms i parlar amb claretat del joc brut de determinades administracions nord-americanes és un tema que és propi dels anys 70 i a partir del Watergate. És com si el Watergate, d'alguna manera, hagués disparat la qüestió, no? perquè, home, tots ens podem remetre, jo què sé, a pel·lícules com El Quarto Poder, no? del Próxim. Tothom, evidentment, seria una de les... és una pel·lícula d'any 52. Però, esclar, fixem-nos, tot i que hi ha el discurs final del Boger que parla, doncs, que recordem que el diari està a punt de ser venut per una altra empresa periodística que l'acabarà fent desaparèixer. Aquesta empresa té un tipus de premsa que, aparentment, hem d'entendre per com es desenvolupa la pel·lícula, no fa... no diu la veritat, no? Vull dir, el Boger defensa que el poble americà té dret a ser... a escollir, no? Entre un discurs o un altre i tal i que, per tant, és una llàstima que el diari es vengui, que el diari es ven igualment, vull dir, la pel·lícula... Però, llavors, la pel·lícula s'acaba derivant... El dolent de la pel·lícula és un mafiós, no? Vull dir, no és ni tan sols un polític, és un mafiós que ha matat una noia i que té tripi-xocs per tot arreu, no? Per tant, esclar, és una pel·lícula que sí, que parla del tema de la llibertat de premsa i del dret a dir la veritat, però es deriva, diguem-ne, amb temes de caire, si es vol, secundari, no? No vull dir, en el sentit que no és la política pròpiament el que hi ha allà. I si anem repassant, bueno, el propi Citizen Kane, no? La pel·lícula que és de l'any 41. Home, clar, sí, la pel·lícula se centra amb el Radolf Herz, no? D'una manera amagada, no? Perquè es diu Kane en comptes de Herz, no? I clar, és una pel·lícula, bueno, que, en fi, no serà necessària que la defessem aquí, és una pel·lícula excel·lenta, evidentment, a molts nivells. Però, clar, sí, hi ha un petit apunt que es diu, s'insinua, d'alguna manera, que el fa entendre Orson Welles que sembla que és bastant cert que el Herz és el que va, té alguna cosa a veure amb la conspiració per enfonsar el Maine, que és el que, d'alguna manera, va justificar la intervenció americana a la guerra de cua, no? És veritat que la pel·lícula deixa anar, pels que volen captar-ho, doncs, deixa anar aquest apunt. Però el Capdevall també no deixa de ser una figura del món del periodisme i un empresari, doncs, que en la seva època, evidentment, va ser un magnat de primera magnitud i que no deixa de ser una crítica, però, el magnat. És a dir, moltes vegades el cinème americà més a més, s'ha centrat en figures concretes, no tant en un background, no tant en totes les obres del president, que sí, el Nixon és el dolem, però el que aquella pel·lícula reflectia, una pel·lícula que, per cert, per mi, està sobrevalorada, però des del punt de vista cinematogràfic, eh? A mi m'ha agradat més el llibre, eh? Probablement és, clar. El llibre és increïble. El que van fer el Bernstein i el Burt escrivint allò... No, no, i la pel·lícula ho reflecteix que és que es van agafant d'això, d'allò i d'altres, el difícil que és descobrir tot l'entramat que l'entramat implica... No és Nixon, és que és l'FBI, la CIA, els ministeris d'Eu i sa mare, està podrit, i a la pel·lícula ho deixa... De realitats paral·leles, eh? Exactament. Però, aleshores, clar, el que passa és que cinematogràficament jo crec que és una pel·lícula fallida perquè... Absolutament. és extremadament confossa. És a dir, la quantitat de noms, com apareixen, com ho va lligant, en Pequiola, jo ho sento, estructuralment, la pel·lícula manté l'atenció, fins i tot amb algun apunt de thriller, perquè hi ha algun moment que el Robert Redford sembla que estigui a punt de ser assassinat per algú que l'està... És a dir, d'on entendre que l'anaven espiant, que l'anaven rere d'ell i que l'anaven una mica per ell, no? Tot això està molt bé, però la pel·lícula s'acaba convertint en un embolic que no la fa viable, no? Vull dir, et quedes com a espectador en la superfície, per dir-ho d'alguna manera. Què és el que Los Arxivos del Pentágono, que és una altra pel·lícula que parla ben concretament, però fixem-nos, un altre element. Ara, les pel·lícules parlen molt més concretament, si s'ha de criticar o una administració es critica, però del passat, no? Vull dir, encara no hem vist... 40 anys són de reglament, perquè si no, si parles de més ençà ja no pots. És curiós, no? Perquè, clar, s'està... Aquí he fet una petita llista precisament del tipus de pel·lícula del bon periodisme, no? Perquè, bueno, si hem de parlar en general, hi ha pel·lícules que parlen del mal periodisme i del bon periodisme, no? I, evidentment, és clar, aquí en tenim totes relativament recents, no? Però hi ha el... A veure, Bones noches i bona suerte del Cluny... Esplèndida. Esplèndida, fins i tot de textura, eh? Vull dir, l'ambientació de l'època és un blanc i negre esplèndid, vull dir, és una pel·lícula extraordinària, no? Però, clar, està parlant, evidentment, de la cacera de bruixes de McCarthy, per tant, ha plogut molt, no? Des de llavors, no? El dilema, la pel·lícula del 1999, que és la del tabac. Perdó? La del tabac? Sí, sí, exacte, la del tabac. Bé, aquí està bé, també, perquè realment és una pel·lícula que s'està atrevint i està apuntat directament amb noms i cognoms unes determinades tabacaleres, no? Que eren autèntics trus. Val, molt bé, però, clar, això és un cas que es remunta, si no malament recordo, als anys 80, vull dir, o sigui, clar, una pel·lícula com aquell que diu 15 anys després es tracta un tema de... És a dir, mai és la... Hollywood es comprovet, evidentment, d'una manera molt punyent amb el percent més immediat. Evidentment que hi ha la pel·lícula de Snowden, però Snowden no és tant el tema de la premsa, com el tema de la pròpia figura, del propi personatge. Potser és del que més propè tenim, com a tal. I, no sé, també el Matar al Mensajero, que és una pel·lícula del 2014, que tracta sobre un periodista que es deia Gary Webb, que, doncs, va també denunciar el cas de l'administració americana, que es veu que estava implicada en la venda de drogues dins dels Estats Units mateix, per anar en contra de Sendero Luminoso, és a dir, d'alguna manera, fer calés per finançar la contra del Sendero. Què en penses dels arxius del Pentàgon, de l'Ada del Spielberg? Bé, els arxius del Pentàgon a mi és una pel·lícula que d'entrada em sembla molt positiva en el sentit que és tot el contrari de todos los hombres del presidente, és una pel·lícula molt diàfana, no? Vull dir, clar que no està tractant el problema, evidentment, se centra en quatre aspectes bàsics, però estan clars, no? Vull dir, tot el que... Hi ha dos temes, evidentment, hi ha el tema de la llibertat de premsa per un cantó, dos temes bàsics, que és el de la llibertat de premsa, i després el personatge de l'editora, de la Marilyn Strip, que és una dona que de cop i volta es veu en un món d'homes i que clarament estan intentant decidir per ella i ella que se'n vagi fer canxet a casa, no? D'alguna manera, no? Aquests dos temes estan, penso que estan equilibrats, estan molt ben tractats. La pel·lícula treballa tot el joc que va generant aquesta tensió màxima i, evidentment, per damunt de tot el que hi ha, que és potser l'aspecte més important de la pel·lícula, la pressió del poder, no? O sigui, el fet que el poder utilitza totes les armes que per... Genera això que, per cert, aquests dies està utilitzant tant, que és la raó d'estat, no? És a dir, que sembla que estigui una mica, fins i tot, per damunt dels drets i de la democràcia, no? Des d'aquest punt de vista, a mi la pel·lícula em sembla efectiva perquè el missatge arriba clar, clar que és una cosa, estem parlant... Clar. No, a mi el que em passa és que, jo el dir que també l'he vista... Dels anys 70, no? Però trobo que la pel·lícula és prou atrevida per deixar exposar amb claretat uns quants conceptes, no? Vull dir, i, per tant, la trobo vàlida, eh? Jo no sé què opineu, però és una pel·lícula que... No l'he vist, no l'hem vista. Jo confesso que... Digues, digues. No, és que et volia dir, quan resseguies la llista, estava pensant en el candidato, que em sembla que és de Robert Rosen. Sí. I després, en primera plana, de Wilder, que les posaries també dintre de... de lo que és pel·lícula sobre la premsa... sobre la premsa... Sobre la premsa, sí, evidentment. El que passa és que, per exemple, el Billy Wilder és una pel·lícula, si es vol, punyent. Per dir-ho d'una manera, és del periodisme dolent, no? En el sentit que el Warden Batiu és capaç de, quan se vol, menteix, fa tripi-jocs, total, perquè no se li en vagi Jack Lemmon, no? que es caça, no? I se'n va... És a dir, i que aleshores, esclar, l'execució, allà, diguem-ne, la pressó, sembla que sigui una maniobra, no? Vull dir, intenta treure el Jack Lemmon al joc de l'execució i l'execució gairebé que sembla, doncs, aquesta cosa d'espectacle, no? Que també els americans la tracten molt. Home, des del punt de vista que la pel·lícula a veure, Billy Wilder fa comèdies, feia, veia, però les feia punyents, les feia sempre amb mala llet i, per tant, està clar que la pel·lícula transmet la cosa desangelada de percebre que, en fi, que la societat té un cantó inhumà, no? Per exemple, tot s'acaba convertint en espectacle, tot s'acaba utilitzant per vendre diaris, per generar una determinada opinió pública. Però sí que és veritat que s'entra més en la premsa, igual que un anterior també del Willy Wilder, del Gran Carnaval, no sé si és un gran carnaval. El Gran Carnaval és un altre exemple de periodisme dolent, no? Vull dir, perquè el Quir d'Agles... Sensacionalista, sí. Exacte, no? No, jo el que deia... perquè el Gran Carnaval és que fins i tot és un periodista desesperat, no? Perquè s'ha quedat sense feina, va a un diari del 3 al 4, quan ell es pensa va amb ínfoles de ser un gran periodista. Aleshores, veu el minaire aquell que es queda atrapat dins, el que veu és una oportunitat per tornar a ressorgir i, per tant, acaba condicionant els fets, no? Perquè es veu que s'hagués pogut treure molt abans però no ho fa perquè li interessa mantenir tot aquell xou i tot aquell Carnaval, com el títol en castellà diu, que em munta, no? Però és veritat també que simplement assenyeix, diríem, el tema de la premsa, no de la política. En canvi, és veritat que els arxivos del Pentàgono el que fa a mi, aviam, confesso que m'agrada algunes coses de la pel·lícula, l'estètica, la tècnica, això que dèiem que ja fa molt bé avui dia i no hi ha massa problema però en canvi tinc la sensació que el guió no acaba d'atrapar o sigui que a mi no m'acaba d'enganxar, doncs no m'acaba d'allò, m'agrada l'Amérique de Strip perquè és una gran actriu i pot fer qualsevol cosa, el Tom Hanks tampoc m'acaba de convèncer i, clar, saps què passa? Que potser estic condicionat i això ho entendran molt els altres perquè han parlat fa molt pocs dies de veure una sèrie televisiva en què el tema de la premsa i el tema, diríem, de la política està tremendament ben lligat i tremendament ben explicat que és Borgen, no sé si ho coneixes. No l'he vist, és una sèrie, no? Jo la recomano, és que jo de sèries jo defuixo bastant. Jo també fins ara, jo també fins ara, confesso que fins ara no hi entrava, però haig de confessar que m'hi ha fet pensar, o sigui, com que l'acabava de veure, llavors t'endons compte que Borgen està tan cuidada, tan meticulosament i aquests dos mons estan tan ben entrellaçats, tan ben explicats, i és tan clar que la política és allò, és a dir, jo vaig sentir uns dies abans de veure la sèrie una tertulia literària en què els polítics deien que ells havien sentit identificats amb aquesta sèrie televisiva perquè veien que era molt real, que reflexava el que li passa a qualsevol polític que es fiqui a la presó. Sí, perquè a més, a més resulta que els personatges a vegades estan en el cantó de la premsa i a vegades estan en el cantó de la política, vull dir que van canviant d'àmbit. Que això també passa, això també passa, a veure si recordeu, per dir algú al Carrillo doncs va estar en una època i després es va passar a ser periodista en certa mesura, no? Sí, sí. I en canvi hi ha estat els dos crendons. I està tan mesurada, tan ben cuidada, jo recomano, és a dir, són tres temporades, val la pena doncs les que pugueu veure-la perquè no té desperdici, o sigui, a més a més és que tracta tant el tema, diríem, de la família, dels personatges que són polítics o dels personatges que són, doncs, que tenen un paper important amb la informació tan televisiva com de premsa i a la vegada també els problemes polítics que se li plantejen en aquest polític. Llavors, jo veient això trobo que la pel·lícula de Spielberg, clar, a mi hi ha coses que m'agraden molt de Spielberg, és a dir, jo heu vist Lincoln, m'ha agradat molt, em va semblar que el Daniel Day-Lewis doncs feia una, i a més el Guillo era molt bo, molt bo, molt bo, Atrapa-me si puedes, en una pel·lícula, no sé si l'heu vist, amb el Leonardo DiCaprio i el Tom Hanks, que també ho feia francament bé, cosa que no fa per mi en aquesta, o l'ET o què sé jo, o doncs la llista de Slinder, per dir alguna cosa, que són grans pel·lícules i en canvi tinc la sensació que l'Spielberg és una mica irregular, o sigui, té coses que són francament boníssimes, vull dir, són recomanables, hi ha altres coses que, bueno, si això no ho veus, per mi, és a dir, és molt opinable, però per mi si això no ho veus, et quedes més o menys igual, perquè comparat, honestament, que potser això em condiciona molt, ho repeteixo, comparat amb Borgen, doncs no té color, és a dir, el Borgen se la menja i dona moltes voltes, però a més a més és que veus que allò és real i en canvi el que fa l'Spielberg, bueno, tu pots creure, tu pots, no sé, això és la meva opinió, per tant, no cal que... Jo sincerament crec que tota la pressió que es va generant per l'acció de Nixon, no?, que està al damunt i que, bueno, ho dia el diari, perquè a més a més el vol dinamitar, es percep molt bé, és a dir, el fet de, de com intenten condicionar per tal que aquests papers, doncs, que evidencien tripitxocs no sortin. Però el Nixon què té aquí? Una soralla de turn? No, en aquella època eren homes, però, bueno, de fet ja hi ha un home que truca... Un sorallo, un sorallo. Sí, un secretari ja el truca, no?, amb el Don Hanks per tal que no ho faci... Perquè li poden passar coses, no?, també l'avisa que li poden passar coses. Sí, ho deixa... És una trucada que donen tendre cosetes. O sigui, l'avisa aquell de tens dos fills, pensa... No? Això és dur, eh? El Nixon, el Nixon s'ho feia sol, eh? Ell ja va començar com a... en el comitè d'activitats antiamericanes i després, vull dir, que arribés a la presidència era només un... Una conseqüència. Un camí fet. Un camí fet. Sí, sí. Però és un personatge bastant... Si més no, sempre ens el... Perquè l'Oliverstone també, amb la biografia agafat. Sí. Però, diguem-ne, que la pel·lícula es veu perquè es pot percebre a totes les ombres del president i, evidentment, aquí... És a dir, sembla realment un personatge torturat i recargolat i absolutament paranoic, no? Una mena de Stalin, però... en versió americana. Bueno, recordem que després va ser el vicepresident d'Eisenhower, que això també marca, vull dir, que el xicot va fer una carrera esplèndida. Sí, sí, va començar per aquí, va començar per ser vicepresident d'Eisenhower i després es salta a l'altre. Sí, sí. Sí, sí, però ara, evidentment, el Watergate és l'evidència de determinats moments com el poder, vull dir, és capaç d'arribar on sigui, saltant per damunt del que calgui per tal d'aconseguir l'objectiu fixat, no? En aquest cas era la reelecció d'ell, no? i, bueno, es posa micròfons a les oficines dels demòcrates com aquell que, bueno, si cal pel algú pues se'l pela i punt i s'acaba, no? Realment és, s'escarrifós, eh? Per dir, aquesta reflexió de determinades accions, no? És que era un moment als anys 70 que tot el que havia passat amb la revolta juvenil arreu del món i tal, que jo penso que ells van exagerar la cosa i s'ho van creure massa, vull dir, que es van dedicar a controlar-ho tot, vull dir, que no... Pensaven que el poder havia de ser absolutament d'ells i de ningú més, no? I d'aquí va venir la crisi del preterol i de l'any 73 i van venir tota una sèrie de coses que, que, bueno, vull dir, després amb Reagan i Thatcher, vull dir, la cosa ja es va multiplicar, no? Sí, sí. Ignasi, moltíssimes gràcies perquè estem arribant, ens hem penjat el temps gairebé, i hauríem d'anunciar que la setmana que ve tenim una nova convidada que és la Laia Flotats que ens vindrà a parlar de Thomas Newman, un compositor de pel·lícules que ella es veu que és una persona que l'ha seguit molt, que el coneix molt, que se l'estima molt i ens volia explicar a nosaltres tot el que... Que és de la gran família Newman de compositors de música. De la gran família Newman dels compositors. Per tant, moltíssimes gràcies, ha estat superinteressant la teva intervenció, bé, veiem que ens saps molt de cine, que t'agrada molt. Bueno, el tema dona per si, ja no tenim temps, però... És que no tenim mai temps per dir-ho. Sempre ens passa, sempre ens passa el mateix, Ignasi. Moltíssimes gràcies, encantat. Perfecte. Vinc, pots venir quan vulguis. Merci. D'acord? Encantat, fins una altra. Bona nit a tothom. Ens veiem. Bona setmana que ve. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.