Cinema sense condicions del 30/1/2018 — Premis Gaudí, Òscars i ‘The Post’: premsa a Hollywood, ‘Three Billboards’, ‘El joven Karl Marx’ i ressenyes exprés

Panorama general del programa

Episodi molt complet amb tres eixos principals:

• Debat sobre els Premis Gaudí: victòries, omissions i comparatives entre “Estiu 1993”, “Incerta glòria”, “Tierra firme” i d’altres.
• Ressenyes i tendències: valoracions de novetats (Cavernícola, Déjate llevar, The Commuter, Three Billboards, The Shape of Water, El joven Karl Marx) i un debat profund sobre tècnica vs autoria (Bayona, Vigalondo).
• Tema central: com Hollywood retrata la premsa al llarg del temps, culminant amb “Els arxius del Pentàgon” de Spielberg, i el llegat de Nixon/Watergate.

"Sempre hi ha raons visibles i unes altres invisibles" (sobre els premis)

Premis Gaudí 2018: èxits, polèmiques i omissions

Punts clau

• “Estiu 1993” (Carla Simón): reconeixement ampli (direcció, pel·lícula, actriu). Part de la taula entén l’aposta com a impuls a una òpera prima i una veu emergent; també s’expressa preocupació sobre la transició de l’autora cap a projectes menys autobiogràfics.
• “Incerta glòria”: diversos tertulians la consideren superior com a millor pel·lícula i celebren els premis a Núria Prims i Oriol Pla.
• “La Chana” (Lucija Stojevic): celebrada la victòria en documental; crítica a la seva mala distribució i desig de reestrena.
• “Tierra firme” (Carlos Marques-Marcet) vs “10.000 km”: es constata la marca autoral de Marques-Marcet; opinió dividida sobre quin títol és més potent. Es destaca David Verdaguer.
• “Júlia Ist”: com a òpera prima, alguns la veuen més arriscada que “Estiu 1993”.

La gala i la lectura política dels premis

• Valoració irregular de la gala (bon nivell musical; alguns gags destacats), amb la sensació que hi ha dinàmiques extracinematogràfiques influint en el palmarès.
• Idees força:
• Premis com a plataforma de promoció per a nous talents.
• Distinció entre raons visibles i invisibles en els guardons.

Ressenyes i crítiques exprés

“Cavernícola” (Early Man)

• Aardman i l’esperit Wallace & Gromit: animació divertida però orientada a públic infantil; entreté, sense més.

“Déjate llevar” (Lasciati andare)

• Comèdia italiana amb Toni Servillo i Verónica Echegui: bones interpretacions, però guió fallit; recomanable només pels actors.

Òscars: “Three Billboards” i “The Shape of Water”

• “Three Billboards Outside Ebbing, Missouri”: guió molt sòlid i interpretacions brillants; després hi haurà una anàlisi a fons.
• “The Shape of Water”: crítiques per excessiva tendresa i convencionalitat al tram final; es posa en dubte la seva etiqueta de pel·lícula “política”.

“The Commuter” (El pasajero)

• De Jaume Collet-Serra (amb Liam Neeson): entreteniment d’acció ben greixat tècnicament però inversemblant i deutor de fórmules ja vistes; obre el debat sobre virtuosisme tècnic vs substància.

Tècnica vs autoria: Bayona i Vigalondo

• Tendència actual: realitzadors tècnicament impecables però amb guions convencionals.
• J.A. Bayona: “L’impossible” i “L’orfanat” es lloa l’ofici, però es qüestiona l’originalitat temàtica.
• Nacho Vigalondo: es defensa la seva mala llet soterrada i idees potents (“Los cronocrímenes”, “Open Windows”, “Colossal”), malgrat desenvolupaments amb inèrcies de producció americana.

“El joven Karl Marx”: biopic humà vs incisió política

El que funciona

• Apropa la joventut de Marx i l’amistat amb Engels; humanitza la figura i mostra la contradicció de classe (militància obrera vs finançament familiar).

El que coixeja

• Manca d’arista política i de contundència sobre la lluita de classes; s’esmenta que un director com Ken Loach hauria aportat un to més punyent.

Utilitat

• Bona porta d’entrada per a públic jove que vulgui situar el context del marxisme.

Biopics sota la lupa: conformisme i Òscars

• Es detecta una tendència burgesa i conforme en biopics recents.
• “El instante más oscuro” (Churchill): criticada com a conformista; escena del metro vista com a inversemblant.
• Discussió sobre què entenem per “pel·lícula d’Òscar” i els canvis recents en el palmarès.

“Three Billboards”: moral ambigua i humor negre

Claus de lectura

• Guió excel·lent: sorpreses emocionals constants i crescendo dramàtic.
• Moralitat grisa: ningú és del tot bo o dolent; el film “intenta salvar” els personatges sense exculpar-los.
• Final: no resol el cas i confirma que el focus són els personatges i el poble, no la investigació.

"Això no anava de la violació i assassinat; anava del poble i dels personatges."

Punts de debat

• Versemblança discutida en algunes accions (p. ex. l’incendi de la comissaria i les conseqüències).
• Humor negre molt marcat; paper del nan com a veu honesta del relat.

Hollywood, la premsa i “Els arxius del Pentàgon” (The Post)

Context: de Griffith a Watergate

• Dels orígens (Griffith, Birth of a Nation/Intolerance) a Citizen Kane (magnats de premsa i poder) i Deadline U.S.A. (El cuarto poder).
• Girs dels 70: amb Watergate neix el cinema que posa noms i cognoms al joc brut del poder: “All the President’s Men”, conspiracions, etc.
• El bon periodisme: Good Night, and Good Luck, The Insider (El dilema), Kill the Messenger (Matar al mensajero); el mal periodisme: Primera plana i El gran carnaval de Billy Wilder.

“Els arxius del Pentàgon” (Spielberg)

• Fortaleses: claredat expositiva, defensa de la llibertat de premsa i arc de Katharine Graham (Meryl Streep) en un món d’homes; es percep la pressió del poder i la doctrina de la raó d’estat.
• Reserves: per a alguns, el guió no enganxa tant com podria. Comparació amb la sèrie danesa Borgen per la seva finesa en entrellaçar política i mitjans.

"La raó d’estat no pot situar-se per damunt dels drets i de la democràcia."

Nixon, Watergate i el poder

• Retrat d’un poder paranoic disposat a traspassar límits (punxades, pressions, reelecció a qualsevol preu) com a advertiment atemporal.

Cloenda

• Avanç: proper episodi amb Laia Flotats parlant de Thomas Newman i la nissaga Newman de compositors.