Profundo carmesí d’Arturo Ripstein: clàssic de la setmana, el poder del plano seqüència, humor negre i recomanacions (Luka, Megalòpolis, Joker)

Benvinguts, convidat i amanitat. Benvolguts, viatges, història. Bentrobat, cultura. Tot això ho escoltareu en el Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats, aquí, a Ràdio d'Esbert. Cinema sense condicions. Fins demà! Hola, bona tarda. Un dimarts més amb vosaltres a Ràdio d'Esbert, cinema sense condicions, per parlar-vos d'això, de cinema i de fer-ho sense això, sense cap condició. Dedicant-nos el que ens agrada, bàsicament, i el que ens sembla recomanable per la nostra audiència. Avui hem obert el programa amb un tema musical de la banda sonora de la pel·lícula que tenim avui com a clàssic de la setmana, una pel·lícula escollida pel nostre amic Anastasi Rinos. Es tracta de Profundo Carmesí, una pel·lícula mexicana de 1996, dirigida per Arturo Ripstein. La música que hem sentit per obrir aquest espai estava interpretada, o millor dic composada, pel compositor David Mansfield. David Mansfield és un notable autor de bandes sonores, i entre moltes n'hi ha una que és inolvidable, que és la de Heaven's Gate, de Michael Chimino de 1980. I dins d'ella hi ha un tema que porta per títol Heaven's Gate Waltz, el Waltz de Heaven's Gate, que és una meravella. Us recomano, en realitat, això està editat en CD, i és, ja dic, un disc extraordinari per la seva qualitat. Bé, abans d'entrar en matèria, primer saludem aquí els companys que fem avui la emissió. Jan, bona tarda, com anem? Què tal, bona tarda? Bé. Què tal la setmana? Molt bé, la setmana. Sí? Ha sigut ràpida, aquesta. Tens raó. No sé, jo, la veritat és que cada vegada... Anastasi, bona tarda. Per cert, bona tarda, sí. Ha anat també ràpid, també, no? Molt ràpida, però és que la vida ja va molt ràpida a la nostra, jo penso, a part de la setmana. No sé, alguna cosa... L'accelerador aquell de partícules deu tindre alguna cosa a veure, o no sé. Sí, hi ha alguna cosa que no lliga aquí. Tu, allò de la química i la física ho portes bé? Soc més de biologia. De biologia. Bé, també la biologia... Bé, ja és això. Té molt a parlar, també, eh? Sí, sí. Home, algun dia podem fer algun programa que tingui com a centre la biologia? Sí. Agafes una pel·liculeta que t'hagi agradat com a biòleg... Exacte. Per què no, per què no. Ja ho parlarem, això, fora d'antena, eh? Perquè no sàpiga la gent res abans de començar. Hi havia El secreto de Reus Gamma sobre les Margarites, de Newman, que era una pel·lícula que connectava una mica amb això. Sí, però no sé per què em sembla que ella aquesta no l'ha vist. Li queda molt lluny. Seria més aviat pel Carles? Sí. Correcte. Dic el Carles perquè també el tenim aquí. També el tenim aquí davant. Molt bé. Bueno, ara sí, entrem ja en matèria. I entrar en matèria vol dir parlar de qui és Arturo Ripstein, el director. Ripstein és un director que va néixer a Ciutat de Mèxic, a veure, em sembla que jo ho tenia per aquí... Sí. El 13 de novembre, mira, ja farà anys, de 1943, té 80 anys i a punt de fer-ne 81. és fill del productor de cinema Alfredo Ripstein Jr. i la seva conjuga, és important, es diu Paz García Diego. És una guionista que ha col·laborat amb ell en 14 o 15 pel·lícules. I, bueno, porten ja una llarga trajectòria els dos junts. Permet que faci una aportació perquè parles del pare. Pensem que a vegades això que diem de la gent que vol fer cinema en el nostre país, i a tots els països en general, no? L'afició pel cinema, sabem que és una afició creixent des de fa 30 anys cap aquí, que ha anat pujant i pujant i pujant, i que cada vegada hi ha més gent que vol fer cinema. I sempre és important anar a escoles o tirar-se a la piscina i anar directament a equips de rodatge i aprendre l'ofici i fer-lo, però hi ha una cosa importantíssima en aquest món del cinema. Si vols fer cinema, sobretot com a director, que és el que era el Ripstein, que és tenir un pare. Tenir un pare amb amistats i que fos productor. El seu pare era productor. El seu pare era Alfredo Ripstein, que era un productor molt important. I que des de molt jove, per tant, ell va tenir molt contacte amb el món d'aquesta indústria, i el pare li va pagar la primera pel·lícula. És a dir, que en aquest cas va tenir l'ajuda aquesta, que sempre és important de tenir-la en compte. 1965, Tiempo de morir. Tiempo de morir, la servietat mòbrica, pagada pel seu papa, que després aquest home, evidentment, s'independitza i fa un cinema magnífic. Però és important saber això, perquè molta gent, aquest factor, diguem, de l'herència econòmica és important. Hi ha una altra cosa que també suposo que va tindre influència el seu pare, i és que, perquè es feu una idea, els 15 anys, el director d'Arturo Ripstein, va estar el rodatge de Nazarín de Buñuel. I uns anys després va estar d'ajudant de direcció, encara que no sortia als crèdits, de L'Àngel Exterminador, Poca broma. Una pel·lícula que l'hem tingut aquí com a clàssic de la setmana fa uns anys, perquè considerem que de l'època mexicana, que és una època molt productiva de Buñuel, L'Àngel Exterminador sobressurt com una obra mestra indiscutible. I tant, i tant, i tant. Sí, i va arribar a ser d'ajudant d'ajudant d'alguna altra pel·lícula. Ara no et sabria dir, perquè no he buscat per aquí, he anat més pel camí d'intentar explicar aquesta enorme pel·lícula que tenim davant, però realment sí que va fer d'ajudant amb alguna altra pel·lícula. Bé, això està clar, perquè la que hem parlat, com la seva òpera Prima, és Tiempo de morir de 1965, que, compte, aquesta pel·lícula està basada en un guió escrit per Gabriel García Márquez, i l'adaptació cinematogràfica és de Carlos Fuentes. O sigui, dos patoms intel·lectuals reconegudes mundialment, les va tindre Riefstein amb la seva primera pel·lícula. Molt important, això. Això és extraordinari. Però sí que segurament es va continuar fent treballs per forjar-se com a cineasta, perquè la següent no em consta a mi fins a 1973. Passem vuit anys. Després parlarem de la seva filmografia. Sí, sí, sí. Però bé, una mica amb aquestes quatre dades ja ens posem... També tinc aquí un resum dels reconeixements que he tingut, que he tingut, ha guanyat dues vegades el Premi Festival de Sant Sebastià Conxador, i després, el 1997, li van donar a Mèxic el Premi Nacional de Belles Arts i l'Ariel de Oro per tot el seu trajecte cinematogràfic. Sí, sí. Vull dir, ha tingut reconeixements de diferents llocs, eh? Bé, m'agradaria que ens posessis tu una mica en el camí. En el camí. Per exemple, hem parlat abans del compositor, David Mansfield, però aquí tenim, em sembla que tu tens una història per ampliar fins i tot, a nivell personal, amb el director de fotografia. Amb el Guillermo Granillo, sí senyor. Guillermo Granillo és un director de fotografia amb una trajectòria tramabunda, i ara aquí davant tinc tot el seu trajecte vital pel món dels cinemos i la seva filmografia, però perquè ens fem una mica una idea per on van les coses, és un home que no he agafat tota, he agafat una part, i això sí que haig de recórrer els papers, lògicament, he agafat una part solament, perquè tinguem una referència una mica des del 96, que fa Profundo Carmesí, fins al dia d'avui, ha fet una que també deu ser mexicana, cilantro i perejil, reclusorio, la tarda de un matrimoni de classe mèdia, l'Evangelio de les Maravilles, el coronel no tiene quien l'escriva, una altra referència, diguem-ne, allò, camino a casa... Bueno, aquestes dues, l'Evangelio de les Maravilles i el coronel no tiene quien l'escriva, les va fer, són dirigides per Arturo Ripstein. Per Ripstein també, sí, sí, ell amb el Ripstein té bàsicament el seu vincle potser més important. Correcte. Després, La perdició, Així és la vida, La perdició de los hombres, Torrente 2, Missión en Barbella, el 2001. Que curiosa. Sí, sí, sí. I aquí veig que em falta una gran llista d'ell, amb no sé per què, hem desaparegut alguns títols. Bé, jo, l'anècdota personal, que no és anècdota, sinó que realment aquest director de foto, amb tot el que hi ha anat veient d'ell, i ara aquests dies també he volgut veure alguna cosa, encara que fos trossets de pel·lícula, per veure com fotografiava aquest home, té una fotografia molt mexicana, és a dir, té una fotografia, et diria, que marca molt el seu origen. És una foto molt... Un to naturalista. Un to naturalista per un cantó, però més aviat cru, a l'avellament la pel·lícula que estem tractant avui, absolutament cru, amb altres no és tan cru, però conserva sempre aquest gust pel contrast intern molt fort de llums, pel color que domini de cop un color molt, és a dir, quasi diria el modo variàstones, aquests vermells que de cop apareixen a Profundo Carmesí, també són amb altres pel·lícules, és a dir, una mica una línia que ell ja li agrada, o sigui, en Profundo Carmesí crec que està en el territori que ell s'hi troba més bé. A mi hi ha un plano que em sembla que no l'oblidaré mai, he de confessar que és la primera vegada que veia Profundo Carmesí, no l'havia vist, però hi ha un pla que se m'ha quedat a la retina i em sembla que l'hi tindré temps, que és el pla final de la pel·lícula amb els dos protagonistes amb una xarca, amb una mena de petita... Amb un toll d'aigua, però amb un toll d'aigua, el que has dit tu, que reflecteix el blau del cel, un blau intens, és impressionant. És impressionant. Per això em recorda, també va treballar el d'allò, que aquí no em surt en aquesta llista, i també he fet una pel·lícula amb el Ray Gadas, també el gran director, el Carles Ray Gadas, també el gran Illo. Jo el 2006 vaig ser una pel·lícula amb ell, deu anys més tard d'aquesta, jo vaig muntar una pel·lícula de l'Antonio Chavarries, director català, que ara més o menys s'ha retirat, però que acaba de fer una pel·lícula, ell deia que estava retirat i acaba de fer aquesta pel·lícula, que tu recordaves més el d'allò, de la monja, de la monja... La... Van estar fa tres mesos o quatre. El convento? No, el convento no, no, no. Però era algo así, eh? Sí, l'abadessa. L'abadessa, l'abadessa, l'abadessa. L'abadessa. Bé, el director aquest em va cridar per muntar una pel·lícula, la pel·lícula es deia Les vides de Célia, era una pel·lícula amb una dualitat del personatge, però es deia les vides i no la vida, perquè era com una mena de dualitat, el personatge es veia a si mateixa, tal, i això ens portava a una història, un thriller profund, un thriller realment, en un thriller, i el Granillo, el Xavier es va voler al Granillo com a director de fotografia. Per què? Perquè havia vist unes pel·lícules del Granillo, que no és cap d'aquestes que he citat aquí, en què ell també porta la càmera, a part de ser director de fotografia, a vegades el director de fotografia porta la càmera, i a vegades no. En aquest cas, el Granillo, sempre que pot, la porta. En el cas de la pel·lícula d'avui, la càmera és una càmera molt tranquil·la, la càmera està muntada sobre traveling, va munir avall, va fent passejos, una càmera que no es mou gaire, es mou molt, però no es mou molt, diguem-ne, en el sentit que la veiem moure's molt, sinó que estan allà fent coses, però en canvi, ell havia vist unes pel·lícules del Guillermo Granillo, en les que la càmera anava boja, és a dir, anava d'un cantó a l'altre tota l'estona buscant, com si no sapigués ben bé, com si no tingués marcat què havia d'enquadrar. I així ho feia, i a cada presa, més a més, ho feia diferent, amb la qual cosa, el muntatge d'aquella pel·lícula va ser una bogeria. Però en canvi, amb el Guillermo vam tenir molt bona relació, primera, perquè li vaig dir que deu anys abans havia vist la pel·lícula i em havia encantat la pel·lícula, la foto i tot, i a partir d'aquí me'n recordo molt d'uns dinars que ens fèiem, o a vegades uns berenars a mitja tarda, amb ell i part de l'equip, al Prat de Llobregat, que és on s'havia rodat la pel·lícula, en aquella rambla que tenen allà el Prat, tan estupenda, a uns bocates i unes coses estupendes. Bé, i realment és un personatge molt vitalista, molt... I ara està i realment vinculat a un cinema ja molt hollywoodià, és a dir, ja comença a estar reclamat per Hollywood i fer coses interessants. Per tant, aquest és un personatge que sí que m'agradaria dir que aporta molt, n'estic convençut que aporta molt en aquesta pel·lícula, tot i que, evidentment, tothom aporta molt perquè la mateixa guionista, l'Alice García Diego, que des que va començar a col·laborar amb ell no ha deixat de col·laborar mai, crec que deu tenir un pes bastant important en aquesta... en aquesta... aquest duo... Jo crec que sí. Penso que ha de ser molt important perquè no han deixat de fer... Sí, perquè jo estic segur que ell descarrega molt per la confiança amb la seva capacitat com a guionista, descarrega molt amb ella i llavors... Tinc la sensació que a vegades no pots equivocar. La primera sorpresa a mi de la pel·lícula, tot i més, va ser que al mirar a la pàgina de consulta habitual de l'agenda cinèmica que és l'IMDB, que és la pàgina habitual de consulta. Clar, el títol surt, el títol Profundo Carmesí perquè treballo en la versió espanyola i poso al costat la traducció anglesa. Clar, Profundo Carmesí és Deep Crimson. Crimson. Recordem alguna cosa de Crimson? Tu recordes coses que es diguessin Crimson? Home, hi ha una banda de rock. King Crimson. King Crimson. I va veure Crimson i dic, ostres, Crimson és Carmesí en anglès. Jo no havia mai averiguat que Crimson es deia... És com deien Carmesí. Per tant, King Crimson volia dir el rei Carmesí. El rei... Bé, una anècdota, però que em va semblar curiós és que de cop descobria a partir d'una pel·lícula que aquell conjunt en realitat es deia doncs això, el rei de color Carmesí. La pel·lícula, si et sembla, explica'm una miqueta de què va. Jo penso que la pel·lícula... Vols començar tu una mica amb el... Home, jo tenia... Tu tenies una magnífica sinopsi, em sembla. Bueno, una sinopsi que, en fi, és un recorregut per el que veureu si... Per cert, que la podeu trobar a Filmin. Sí. Si s'atreviu a veure-la, es trobareu que està rodada en una època que representa Mèxic de 1949. Un espanyol no és menor aquest detall No, no és gens menor. Perquè hi ha molta ironia fins i tot anti-espanyola Sí. I dintre d'Espanya contraposant Andalusia amb el nord d'Espanya Bueno... Hi ha unes frases magnifiques en aquest sentit que després... Ja ho comentaràs tu que segurament... Hi ha alguna frase molt interessant. Llavors, aquest espanyol es diu Nicolás Estrella i és un personatge interpretat fantàsticament per un actor molt bo que va néixer a Madrid però és més mexicà que espanyol que es diu Daniel Jiménez Cacho. Que l'hem vist molt en moltes pel·lícules. L'hem vist en moltes pel·lícules. Per exemple, jo recordo Zama de Lucrecia Martel i el recordo també a la Cordillera de Santiago Mitre que és una pel·lícula també interessant no al nivell de Zama que per mi Zama és una pel·lícula que si no arribi a obrir amb mestres se li fa de molt poc. Aquesta nostra Déu-n'hi-do avui. Esperarem uns quants anys per portar-la com a clàssica. Sí, perquè sigui prou antiga. Una cosa que et vull afegir Arotol Bulkin del Villalonga Arotol Bulkin també la va fer ell també era un dels protes a Arotol Bulkin al Jiménez Cacho i tant i tant i també de la pel·lícula que he citat abans o sigui a part d'emportar-se de Mèxic l'Antoni Chavarries a emportar-se el director de foto es va portar també al Jiménez Cacho i era el dolent de la pel·lícula és més espòiler era el que finalment era l'assassí. No, la veritat és que és un actor que està bastant buscat pels directors bons i una prova d'això és que si Lucrecia Martel l'agafe per Cezama és que tenia bones referències. Per una altra banda està o sigui aquest personatge que dèiem l'espanyol és un timador del 3 al 4 de Gigolo també per si és poc lo de timador i coneix una de les víctimes que ha tingut perquè se'ns dona a entendre que ell treballa així aquesta víctima es diu Coral Fabre que està també interpretada per Regina Orozco una actriu mexicana aquesta sí que sobretot és coneguda i ha fet moltíssimes pel·lícules a Mèxic. Bueno Coral Fabre s'enamora tan desesperadament d'ell que és capaç d'abandonar a l'hospici els seus dos fills menors perseguir-lo i col·laborar a tot el que sigui la vida a tot el que sigui i per tota la vida que no sap on es fica però ja ho sabrem d'aquí una estona davant d'aquesta mostra d'amor suprem que per altra part no deixa de ser un brot d'escalfament malaltís prellongat en el temps farà que Nicolás reconsideri enviar-la a Pastafang i d'aquí en sortirà una mena de Bonnie and Cly que en lloc de saltar bancs netegen entre cometes la cartera i els valors de senyores divorciades o vídues de mitjana edat i de situació econòmica acomodada que era el destí inicial de la Coral també de convertir-se en això és que la Coral quan ells se'n dona compte que ella no té un duro òbviament Nial li deixa d'interessar aquest tema diguéssim que Déu els ajunta exacte exacte aquestes activitats no solen acabar bé i tant ells com la parella americana que encarnen es veurà com una manera d'una manera progressiva com entren en una espiral de robatoris i d'anys que acaben amb l'assassinat múltiples assassinats i això els durà una mort miserable no sense haver deixat pel camí un rastre terrible de víctimes aquest seria una mica el resum una mica la sinopsi afegir-t'hi per dir el que no has dit perquè és una sinopsi evident que aquesta història també va ser explicada quatre anys més tard perdona havia estat explicada uns quants anys abans uns vint i pico d'anys abans l'any 1970 havia estat explicada en una pel·lícula que es va dir Los assassinos de la luna de miel aquesta pel·lícula que té un argument molt similar o sigui penso que Ripstein va arribar va anar més lluny en el tema de l'esquerrositat però el tema és bàsicament el mateix originalment l'havia dirigit ni més ni menys que Martínez Corsese però us deia l'anècdota que Martínez Corsese al cap d'unes setmanes de rodatge crec que fins i tot una setmana de rodatge rodava d'una manera que el productor no hi estava d'acord i el substitueix per un altre director que no conec de res que es diu Donald Falkman aquest també finalment també és substituït per un tercer director un tard Leonard Castle i finalment la pel·lícula queda una mica doncs aquesta barreja de directors provoca una pel·lícula una mica confusa però que no deixa de ser una pel·lícula que va ser també emblemàtica és clar explicava un tema molt morbós perquè el que sí té aquest tema és que està carregat de morbo i queda per tant quan ell al 96 fa aquesta pel·lícula Ripstein coneix aquesta pel·lícula americana però realment no la segueix en absolut és a dir segueix el que és la temàtica també són dos una parella estafadora que es dediquen a estafar gent que té necessitat d'amor i comprensió i els fan creure que el tenen i llavors quan tenen la víctima ja preparada el li foten detecten que té diners com els té i com li poden fotre i els hi foten i aquest és el principi i després les han de matar moltes vegades la majoria de les vegades les maten en el cas americà també bueno val a dir que jo tinc notat que està basada la història en una història real d'una parella d'assassins en sèrie que es deia ell Raimon Fernández i ella Marta Beck que van cometre els seus crims als Estats Units a la dècada dels 40 tu comences pel inici que és cert és aquest l'inici és una història real de la història real 30 anys més tard es fa la pel·lícula americana escolta el que em xoca d'això és que ara fa dos anys precisament va fer un western l'escorsese que es deia Los Asassinos de la Luna i la Luna sí que no té res a veure que no té res a veure no té res a veure perquè aquí el que està reivindicant és el paper de la dona índia la dona índia i el poble índi i el poble índia sí, sí, sí cert però va recuperar va recuperar pel que va ser el títol li devia fer il·lusió ja que no va fer la pel·lícula penso que és l'única vegada que Scorsese ha estat acomiadat d'un rodatge i d'altres coses perquè cada vegada que ha muntat a partir d'aquí una producció s'han assegurat molt que allò seria una producció interessant i d'ell per tant no ah, oblidava una cosa jo que he sigut muntador dic que també el muntador és una persona notable en aquesta pel·lícula m'imagina anar rescatant coses el Castanedo és un home amb una trajectòria brutal perquè ja és un home una miqueta més gran que estudi inicialment a França a l'IDEC la famosa IDEC francesa on algun company meus també han estudiat allà l'Institut dels Arts Autos d'Etudes IDEC entre el 65 i el 67 és una miqueta abans que aquests companys meus que hi van anar més aviat a partir dels 71 dels 73 i allà estudia com a director de foto no com a director que és el que anaven els meus amics sinó com a director de foto i fa quantitat de pel·lícules moltes realment de tipus local és a dir que es passen totes allà a Mèxic i es proveixen a Mèxic però és un tio amb una trajectòria molt llarga o sigui que és un muntador que deu tenir molta que deu ser un molt bon muntador no he vist cap altra pel·lícula d'ell en aquesta dir i després ja m'extendré en aquest tema que el muntador el paper del muntador d'aquesta pel·lícula no és precisament una pel·lícula difícil de muntar és una pel·lícula molt fàcil de muntar després m'extendré més en aquest assunto per què és molt fàcil? perquè la pel·lícula però és una història lineal no, no i que no hi ha en planos és a dir en planos-seqüència correcte i està fet en planos-seqüència en planos-seqüència és a dir quan tothom sap que Berlanga per exemple té la fama que rodava les pel·lícules en planos-seqüència hi ha aquells famosos planos d'ell en què comença amb un cantó d'un carrer l'anem seguint anem trobant personatges nous i acaben ficant al final del poble a la pasta de toros o el que sigui o la pasta de toros i ha durat set minuts i allò és un planos-seqüència que vol dir un plano en què no hi ha hagut tall és a dir que s'ha donat en continuïtat aquesta pel·lícula no he comptat el nombre de planos que hi ha però excepte una seqüència i un petit trampa que fa en un moment determinat no hi ha més que dos moments de planos que no siguin planos-seqüència després parlarem m'extendré en una secció de moment farem això un simple punt del tema per què? doncs per tant el muntador té ben poca feina perquè ha d'anar si segueix el guió seqüència 1 la coral està en l'habitació ni lee la carta que no sé què i després seqüència 2 el plano d'ell que arriba són seqüències cada plano són planos de dos o tres minuts a vegades més que simplement és enganxar-lo un darrere l'altre no és tan senzill perquè s'ha d'eixir el punt que talla però és molt més simple per tant és una pel·lícula que no no seria just donar-li l'Òscar de muntatge en aquesta pel·lícula perquè no per bé que estigui la pel·lícula entenc després ens extendrem hi ha un detall una curiositat i és que aquesta pel·lícula he trobat la dada curiosa però que una mica és per situar-vos en què no és una pel·lícula qualsevol és una pel·lícula després en parlem més a l'entrar sobretot tu Anastasi amb el contingut de la pel·lícula és una pel·lícula molt dura sí també molt dura d'imatges és molt dura també de contingut verbal a Mèxic aquesta pel·lícula quan es va estrenar es va estrenar amb una censura amb uns talls de 15 minuts i el més curiós és que fins al 2018 no s'ha pogut passar la versió original va ser espacial suposo que devia ser remasteritzada sí van aprofitar per remasteritzar van aprofitar i ell va posar al final li va afegir 25 minuts perquè entre ell va acabar posant el montatge del director per entendre ell va afegir-hi els 15 soments que li havien tallat i va allargar coses fins que allargar-les respecte al matratge que hem vist nosaltres aquí el matratge que hem vist és de 110 110 però es va passar 85 ah m'imagines esclar i es va reduir i ell en el 110 li va sumar 25 minuts per tant 135 dos hores dos hores 15 és la durada que ell va deixar en aquest màster nou que es va fer efectivament el 2000 dius el 2018 18 exacte sí bé és una pel·lícula que és d'una duresa extrema i ara per si vols fem una mica de cata llegeixo algunes de les notes que he anat fent a pie de sí és que és molt interessant perquè hi ha hi ha algunes ja veureu bé tu em sembla que abans has fet una referència que podria ser perfectament el guió signat per per Rafael Azcona per Rafael Azcona que va sigut perquè no ho sàpiga Rafael Azcona ha sigut el gran guionista del cinema espanyol que sobretot desenvolupa la seva carrera entre els anys 40 avançats fins als fins que va morir pràcticament perquè estava fent pel·lícules amb companys meus de l'ESCAC amb el com s'ha de dir aquest noi bueno una primera pel·lícula precisament d'un director d'una persona que va sortir de l'ESCAC li va fer ell el guió a més a més i aquest home per tant fins als anys 2005 2006 encara feia de guionista però és clar és Berlanga Bardem a Saura és a dir ha fet de guionista del millor cinema espanyol i francès també va col·laborar amb guions franceses doncs si hi ha molt Azcona aquí i ho veiem els que hem vist pel·lícules suficients de Berlanga sobretot detectem en el diàleg aquesta cosa de l'humor permanent dintre de la situació més tràgica és a dir tenim unes situacions d'una duresa d'una cruesa d'una tragèdia terrible i de cop surten unes frases que et fan riure dius ostres perquè són tan humor negre total sí sarcasme sarcasme o bé estan tan a contra en contra del que s'està veient que està fent gràcia llavors clar primer el el pla inicial això no va en aquesta línia però després quan parli del tema que m'agradaria parlar parlaré del pla inicial com un exemple clar del que avui l'he parlat vull dir que em clau ara una mica hermètica però més endavant ho veurem primer aquest canvi d'idioma del catxo que està constantment del canvi d'accent com està constantment canviant del mexicà que és el que inicialment es presenta a la víctima sí clar per lligar per lligar amb el tema que en aquest cas la víctima primera és la coral però que quan ja es comencen a entendre que allò no acabarà en parella sinó que han de muntar-se una estratègia ja comença a veure's l'estratègia que seguiran ell canvia automàticament l'accent espanyol o sigui té una habilitat sí sí es constitueixen sense papers en una societat criminal i a més és que com ell parla quan parla el castellà a vegades en general crea com una mena de personatge sembla del segle XVI o sigui veu una mica dels diàlegs de Cervantes una mica i altres autors del segle d'oro espanyol o sigui té unes frases rimbombants es dona una pompositat una pompositat absolutament llavors a partir d'aquí en trauria algunes conclusions per exemple per minutatge el minut 26 no el minut 26 marco simplement que la pel·lícula és el punt en què fa el gir que després de presentar personatges de presentar la situació en què ens trobarem a partir d'aquí comença el gir ja de la pel·lícula cap al to fosc que ja s'instal·larà fins al final sí llavors hi ha un moment seguit aquest moment diguem del minut 26 en què ja veiem que això va de thriller i que va de thriller fosc hi ha un moment de potser malamac l'únic moment d'emoció sincera que hi ha a la pel·lícula perdó que m'estic quedant sense veure avui és el moment en què el Nicolàs abraça el final de l'escena quan ja decideixen ser parella i funcionar a partir d'aquí d'aquesta manera que decideixen funcionar o sigui units diguem sí units per la units diguem per aquest destí implacable que ells mateixos s'han marcat que és destí d'assassins doncs hi ha una abraçada que es fan que és immensament emocional és a dir per mi és un moment que m'emociona molt dic ostres ara què hi fa això aquí al mig però et quedes tan sorprès que t'emociona molt i acaba dient ella una frase que diu nadie antes me había amado tanto tal segueix la frase llarga és a dir ella en aquesta abraçada és l'únic moment que hi ha hagut de sinceritat d'ella però també d'ell ell també aquí ha reaccionat i l'ha abraçada molt fort un bar de carretera que es diu Íntimo el presenta una altra possible víctima que diu que el confon amb ell li veu aquest accent i tal espanyol marvellós perquè en aquest cas va d'espanyol i diu el fa fill d'Andalusia diu vostè deve ser d'Andalusia diu no no soy un espanyol de Huesca si passem d'Andalusia a Huesca i afegeix del nord a senyora gente seria poca conya sí senyor és en aquest bar en aquest espai el bar íntimo un minut 36 de pel·lícula 10 minuts més tard que abans veiem l'únic tall que es fa dintre de l'espai la pla seqüència vol dir que passa en el mateix espai escènic encara que ens hi belluguem amunt i avall estem dintre de la zona de la barra i tal hi ha un moment que perquè es produeix un ball que ell es posa a ballar amb la noia i tal hi ha un moment que desapareixen com de quadre i hem de tornar a veure la coral i aquí sí que hi ha un tall i passem a veure la coral que està al costat de la barra amb una tauleta i tal és l'únic moment de tall clar també el primer que ens trobem ens trobem un altre al final que ara et diré quin és que ja l'has de fix frases dites frases dites en el bar primer la dona indica que l'Osmaldo que és el seu marit se muera ser rica a partir d'aquí s'activa ràpidament el seu mecanisme ja saben que se rariga quan mori l'Osmaldo però llavors a partir d'aquí hi ha la cosa que la volen emmetxinar llavors de fet no es posen ni d'acord sinó que és la la coral que prepara en la copa agafa la iniciativa la iniciativa se'n va directa a una mena de matarrates i li font matarrates i directament li dona la copa i ella veu i lo bèstia del tema és que quan la dona ja comença a acusar els símptomes i està a punt de treure-ho tot sobretot no vomite no vomite si vomita treurà el verí és terrible aquest moment hòstia no vomite va quedar absolutament i llavors quan la deixen hi ha mig morta pràcticament morta en una mena de banc del carrer d'una estació no sap ben bé on és ell s'ha adonat que havia deixat la gabardina sí perquè ella està molt en compte que no perdi el rigor mortis exacte que la sentin de seguint d'una manera és terrible és terrible la pel·lícula és terrible exacte perquè si no no hi haurà manera de tornar-la a la normalitat llavors ell quan l'han deixada sobre el banc veu que la gabardina seva està a sota el cos diu mi gabardina està quasi nova i va recuperar-la o sigui ni la decència de deixar la gabardina la retira o bé més endavant això seria l'humor negre l'humor negríssim aquest dir que el problema del Nicolàs és que ell ja ho veureu porta un perroquí i aquest perroquí és el seu íntim secret és a dir endavant de ningú es treu i per cap circumstància el perroquí i en aquest cas en un moment determinat que se'l treu ara no recordo en quin moment és això li diu sí davant d'ella davant de la seva inclús davant de la coral ell no es treu el d'allò sempre està posant-se el ben posat perquè no es noti que el porta és la seva identitat sense el perroquí és com Sanson després de pelar-lo a més no solament és que sigui calp sinó que hi ha unes ferides al cap es va fer una ferida sembla ser he llegit en algun lloc alguna cosa que a la pel·lícula penso que no s'explica que va ser un accident que va tenir i que va provocar aquestes ferides no ens ho expliquen enlloc en la pel·lícula això i llavors quan es veu en un moment determinat sense perruca diu no ves que soy un mico un mico i és el moment que ella llavors decideix amb els seus propis cabells d'ella mateix tallar-se'ls perquè té una llarga melena i fer-li construir-li una nova perruca amb els seus cabells més moderna és una perruca més a la francesa que s'assembli que s'assembli a Charles Boyer que aquí és l'origen d'aquella estava realment enamorada i li va semblar que aquest tio que veia en la foto que es deia aquest el noi aquest que no és com se deia el Nicolàs s'assemblava a Charles Boyer li va semblar li va semblar s'assembla amb res però ell l'havia idealitzat i el va col·locant allí i llavors més endavant a la pel·lícula ens trobem el personatge de la Marisa Paredes la famosa Marisa Paredes que està molt bé impecable construeix un personatge rodó la Irene Gallardo que fa de la Irene Gallardo amb un final amb un final bestial apoteós realment és una escena aquesta la construcció el personatge d'ella és estupendo ella sí és espanyola per tant ella aquí es fa a l'espanyol també amb ella i li diu en un moment determinat uno nace con el Quijote dentro un moment que ella li fa un elogi del comportament que té galant amb ella uno nace con el Quijote dentro i en un moment que ella fa una referència diu de on dius usted i ella diu de Cantimpalo i ell diu excelente chorizos sí, sí, sí em va semblar això realment és azcona pur no t'ho esperes en una pel·lícula mexicana això no, no, no Cantimpalo excelente chorizos està parlant d'Espanya és un referent espanyol però a mi és que em va semblar que em connectava absolutament amb l'escopeta nacional per entendre'ho sí, sí, sí estava veient l'escopeta nacional després amiga de l'amiga perdoneu hi ha molta anècdota i no sé si l'amiga de la Marisa Paredes una tal Irene una dona d'origen jueu sí, bé la Marisa és Imelda Imelda no, Irene Irene Gallardo sí? ah? jo diria que és Imelda vaig donar-ho mentre anava veient la pel·lícula potser no potser és Imelda l'amiga l'Irene exacte, l'Irene ella diu que ella és atea i anarquista una dona que mai faries la dona que és atea i anarquista però com que estàs escoltant tot el que li han explicat a la Marisa Paredes la pel·lícula que li estan explicant i que no me creo nada i diu set vegades les creo, les creo les creo, les creo set vegades volguen dir no us crec de res o sigui les creo la negació absoluta és set vegades la filmació és que la pel·lícula s'ha de veure amb tranquil·litat amb tranquil·litat per gaudir-la el casament en aquella mena de l'home perdut al mig del desert de Sonora o del nord de la frontera mexicana és a dir estar en lloc és un lloc com si fos els Monegros una petita petita colina i allà dalt on se mentiria i es munta l'escena del fals casament allà dalt davant d'una tomba amb una imatge que després tindrà un paper rellevant a la pel·lícula una imatge religiosa que planta allà a terra no? diu la boda no va però si lo hicimos rigorosamente en el cemeterio rigorosamente mai millor dit i ella diu però quan està arribant la parella es va pujant i tal però hòstia esto es un triste cerro pelón diu no hi ha ni una planta bueno és que no acabaria el diu quan estan a punt d'entregar-se la gallardo està a punt d'entregar-se en el nicolás en el llit d'amor per primera vegada li diu que esclar ja està sempre el tema religiós al cap és una una profundament religiosa diu deja que el vi no se derrame en mi cal cantar de los cantares versículo 23 fantàstic ja només la cita de cantar de los cantares ja vol dir molt saps? bé jo penso que ens allargaria molt si llegis tot perquè hi ha massa hi ha massa cosa és que constantment estava prenent notes amb la meva lletra absolutament que hi ha mateixa indexifrable i que he aconseguit passar passar net amb grans esforços però una cosa interessant saltant el tema de les frases és que al final cap al final de la pel·lícula quan ja l'han detingut a ell i està a la comissaria estan jugant una partida del dòmino amb el comissari i el comissari i ell estan jugant el dòmino i això a mi em va recordar perquè tota la pel·lícula et porta en aquest terreny en aquesta zona semàntica a Berman no em va recordar Viridiana a més a més però una escena molt concreta de Viridiana que és que al final allà fan el Tute allà fan el Tute el Bunyel quan el Raval diu està jugant amb la seva cosina i diu qui em va decidir a mi que acabaria jugant al mus com mi primita aquí no hi ha frase però realment la situació és molt semblant sembla realment que hi hagi i llavors a partir d'aquí a l'escena de l'ejugació sumaríssima o sigui judici sumaríssim que no n'hi ha i ejecució tramabunda la llei de fugues en aquest cas és un cas clar de llei de fugues veien-se a fer allí i nosaltres estem aquí i en algun moment us dispararem i us matarem com dius tu i cauen morts a dintre d'una mena de llac de toll tremendo i que queden allà i la càmera se'n van retirant de la situació i efectivament veus el pejatge reflectit a dalt però és que mentre ella camina cap a la mort que ho sap diu jo crec que és el dia més feliç de mi vida perquè perquè sí i ho entens és que realment en aquell moment ell és absolutament d'ella absolutament perquè ell ha estat vivint contínuament amb els gelos que tenia mentre ella es anava lligant a les víctimes clar ella estava treballant clar ella ha de suportar els gelos que li provoca que ell veu que està treballant amb els seves víctimes clar això li provoca contravent ara ja no ara ja és d'ell ara sí més a més també marca la profunda el profund nihilisme de la vida d'aquesta dona tota la vida ha sigut una dona que és infermera però ho fa ben bé per fer-ho fins i tot es dedica una mica a martiritzar els pacients per distreure's una mica és a dir que realment és una dona que no ha tingut una vida interessant i potser pots creure que això que el moment de la mort és el moment més important per ella és una mica això aquest és una mica el resum és l'estil caustic aquest total que impregna tota la pel·lícula jo vaig pensar en Azcona evidentment sempre Bunyuel també Berlanga també Bardem menys però també una mica potser perquè també Bardem va tenir guions d'Azcona el Saura en algun moment el Lanzimos el famós director grec aquest sobretot en una pel·lícula que era Canino que va ser de les primeres de les primeres sí i potser el compatriota seu aquest que dèiem abans el Carlos Reigada que és Reigades estaria també que estaria en aquesta línia visual i en aquesta línia de duresa molt bé aquest és una mica el tema escolta després tornarem amb això amb l'espai que et dediquem setmanalment a tu molt bé però ara tenim aquí per fer una breu referència a l'actualitat molt bé perquè clar hi ha molta actualitat però que hi hagi molta actualitat no vol dir que tot el que hi ha siguin coses que a nosaltres ens plaguïs recomanar ja coses que es poden recomanar i que algunes d'elles no són fàcils fàcils de veure per exemple hi ha una pel·lícula belga que es titula Luca és una pel·lícula del 2023 aquesta és una directora que ha fet és la sisena pel·lícula que ha fet i es diu Jessica Woodward és una noia que en realitat és de nacionalitat belga doble i nord-americana té 53 anys i ja dic aquesta és la seva sisena pel·lícula aquesta noia ha fet aquesta directora ha fet sis pel·lícules les cinc primeres són l'emperador descalç del 2019 el rei dels belgues una brígola que va tindre ja va tindre un recorregut 2016 la cinquena estació del 2012 el tiplà del 2009 i Càdac del 2006 que és la seva òpera Prima totes aquestes el tiplà el rei dels belgues són les que potser han tingut una mica més de distribució però estem parlant d'una directora que no és no és de és un cinema d'autor no és un cinema que entri fàcilment i aquí amb aquesta pel·lícula Luca res menys s'ha posat a adaptar una de les que personalment és una de les novel·les més bones que jo he llegit de les que es van fer al segle XX estic parlant de El desierto de los tártaros de Dinobusati aquesta aquesta novel·la va ser portada al cinema malauradament almenys des del meu punt de vista per un director menor italià que es diu Valerio Zorlini ah sí però i amb música d'enio morricona poca conya vull dir que hi havia hi havia a la pastera hi havia elements molt bons però la pasta que va sortir no va guallar no ha sortit amb el que és la part actoral Jacques Perrin Max Boncido Philippe Noaret i Vittorio Gassman vaja estem parlant d'un repertori la pel·lícula és 130 minuts i és una adaptació que no és bona no és recomanable i aquesta en canvi aquesta l'altra naturalment és una pel·lícula amb color normal ja veieu un repartiment que podria ser d'una pel·lícula d'aquelles per estrenar-la la pel·lícula és dels 76 per estrenar-la als novetats perquè amb aquest repartiment donava per molt doncs no ni tant va ser un fracàs també va ser no solament a nivell de crítica sinó també de pública no funcionava en canvi aquesta és una pel·lícula que no sé si heu llegit la novel·la si no l'he llegit aquí abans de recomanar-vos la pel·lícula us recomano la novel·la El deserto de los tartaros de Dino Busati és un monument més que pel contingut que també per la forma en què està escrita o sigui és un plaer veure la construcció lingüística en què està feta una delícia bé la pel·lícula ja dic és dura és críptica està feta en blanc i negre molt ben interpretada i ens demostra la situació de de la novel·la que bueno ens presenta una situació en la que tenim un no un imperi una nació que té a l'altra banda d'una barrera que aquí és de formigó a la novel·la li deien a l'autre lado de la empalizada bé a l'altra banda hi ha el nord i al nord hi ha l'enemic i està prohibit pels soldats que es passen tota la vida fent instrucció preparant-se pel moment decisiu d'anar atacar l'enemic i mentrestant es van morint és que és curiós perquè la instrucció és molt severa i molt dura i els càstigs són terribles i llavors la pel·lícula reflecteix això però ho reflecteix amb un hiperrealisme que clar no no és freqüent això en el cinema estaríem parlant d'una pel·lícula una que per exemple hem tingut aquí com és Col de Sac de Roman Polanyi doncs estaríem parlant d'un cinési d'aquest tipus quina nacionalitat té aquesta pel·lícula? Belga és belga ho has dit bé doncs fins aquí queda el que volia dir sobre Luca llavors hi ha una altra pel·lícula que es diu Salve Maria és una pel·lícula que ara no en faré amics i menys amigues és de la Marc Coll ah sí la companya meva de l'SCAC molt bé va ser professora com jo anava és una pel·lícula en la que hi ha una una història d'empoderament cosa bastant comú entre les nostres directores jo diria que forma part del que podríem dir les filles de Carles Simón una mica bueno de fet aquesta la Coll potser podria ser la germana o la mare la mare fins i tot la mare la mare va començar fent un cine no tant en la línia que estàs dient ara un cinema més interessant en tot cas la figura de l'home o del company la parella etcètera no passa no passa de ser un un element un element orgànic pel container de rebuig deixem-ho així la pel·lícula Salve Maria i la directora Marc Coll dius te salve sí llavors sí hi ha una pel·lícula però aquesta necessitem més temps per tractar-la en tot cas el que us vull dir perquè encara es pot veure en cinemes i crec que val la pena veure-la molt en pantalla gran però en parlarem més detingudament perquè per mi és una pel·lícula important de les que se n'ha estrenat aquest any m'estic referint a Megalòpolis de Francis Ford Coppola jo us vull donar el toc d'atenció que penso que al marge de les males crítiques que he tingut per un ampli sector de la crítica penso que us he de dir que és segurament l'última pel·lícula important no és perquè m'ho sembli a mi sinó que ho ha dit el mateix Coppola de la carrera de Francis Ford Coppola i això vol dir que si ja l'ha fet en aquest sentit vol dir que la pel·lícula té tota una sèrie de continguts que fan referència al celema de Coppola i us diré una cosa suposo que amb això sí que tots els que han criticat aquesta pel·lícula estarien d'acord dir Coppola vol dir que estem parlant d'un director que està a l'alçada de directors com Orson Welles Stanley Kubrick o Alfred Hitchcock per només dir-ne tres per anar a Àsia al seu favor per només dir-ne tres que sense ells i Coppola la història del cine no hi hauria un historiador que tingués nassos d'escriure-la sí en canvi és una pel·lícula que hem sentit tant tu com jo i hem llegit crítiques molt dolentes hi ha dues persones que m'han parlat molt bé que ets tu jo que em dosifico molt les anades al cinema aquesta la vull veure al cinema i on ets tu i l'altre és el meu amic Manuel Cusó que em va dir Anastàcia no em facis cas és una gran pel·lícula i és una cosa celebro coincidida amb el Manuel absolutament per tant m'heu convençut entre els dos el que l'haig de veure després hi ha una altra pel·lícula que estaria una mica també en aquesta tessitura i és Joker Folia D home absolutament amb ganes de veure-la tot als Joker Folia D és la segona part de Joker feta pel mateix director Tot Phillips interpretada pel mateix actor Joaquim Fènix escolteu per mi és una pel·lícula que supera la primera extraordinària a més a més com a companya de repartiment està la Lady Gaga que fa un paper sobri d'aquells que està molt per la feina molt posada amb el seu paper us diran sentireu que és un musical sí però no la pel·lícula es pot agafar una mica amb el seu aspecte perquè la música allibera personatges i allibera consciències etcètera però jo diria que va molt més enllà i el text és molt més important que la música tantes o més ganes de veure-la com la del cop o la que has dit abans molt bé hi ha alguna pel·lícula més però en parlarem la setmana que ve ara dir-vos una cosa la setmana passada vam iniciar una una sessió podríem dir que allò és un teaser un avançament però avui tenim ganes de posar-li nom i cognoms sí llavors es tractaria de el que aquí per entendre'ns i perquè ens entengueu em diríem l'aula de cinema Anastasi Rinos company Anastasi t'ha tocat a tu moltes gràcies i i com a definició d'allò de però de què va anirà això doncs això va de conceptes fonamentals del llenguatge cinematogràfic que ens anirà desgranant per capítols sí el nostre company Anastasi sense ordre ni concert sense ordre ni concert però sempre perquè aprenguem una mica més de llegir entre cometres el cinema exactament endavant bé l'altre dia parlàvem d'un tema avui parlem d'un altre tema que no connecta amb el de l'altre dia em vaig marcar en el que us explico i a partir d'aquí tornaré més endavant a reconnectar amb el qual l'altre dia vaig començar a explicar però avui m'ha anat molt bé la pel·lícula que hem vist el Pep i jo i que us hem recomanat ara fa una estona recomanat amb totes les prevencions per la seva intensitat que és el Profundo Carmesi per què? Profundo Carmesi és una pel·lícula peculiar en el sentit que no hi ha pel·lícules a més tan llargues que realment bastant llarga i hi ha la versió de 25 minuts més no l'he vista però em temo que segueix exactament igual la mateixa tècnica de plan o seqüència perquè la pel·lícula està rodada voluntàriament és una voluntat d'inici suposo del director la vaig a rodar en plan o seqüència què vol dir primer un plan o seqüència? un plan o seqüència és un pla en el que tot el que passa passa en un espai en el mateix espai és a dir, no ens movem de l'espai despatxo direcció de la CIA vale doncs no ens movem d'aquest espai o no ens movem d'habitación coral dormitoria eh? interior noche vale i tota l'escena tant de la primera de la CIA com aquesta suposada de la coral resulta que passen en aquest únic espai i per tant la càmera explicarà tot el que passi a l'espai amb moviments dels actors dintre de l'espai o les actrius i amb moviments simultanis o no de la càmera és a dir que aquí no hi ha durant la durada d'aquest plano que pugui durar un minut tres minuts cinc minuts vuit minuts no hi haurà cap tall és a temps real eh? temps real sempre es movem en el món el que dèiem l'altre dia del teatre fenomen realista i la pel·lícula i que el veiem en temps real i en canvi la pel·lícula que hi ha una manipulació i sabem que allò que estem veient ha estat manipulat i es va rodar probablement a vegades fa molts anys per tant en aquest cas temps real vol dir que no percebem durant el si mirem atentament amb ulls evidentment de persona que hi entén una mica però amb els ulls d'espectador sense coneixements també se n'adona que allí durant tot el transcurs d'aquella acció no hi ha hagut cap tall ens movem com si ens moguéssim nosaltres caminant per l'habitació i el que fa la càmera és adequar la mirada a on està passant l'acció per tant s'hi apropa s'allunya en una de les seqüències que volia comentar abans que és la inicial el que fa jugar per no perdre la protagonista de vista mai tot i que s'allunyi d'ella és jugar en els reflexes de la protagonista en els miralls que estan col·locats estratègicament a l'habitació per tant si l'he perdut de vista però m'interessa no perdre-la gaire tot i que m'està portant per mantindre-la dintre del pla encara que ens està explicant molta cosa el paisatge visual sí que m'hi vaig fixar amb això la veiem a través d'un mirall després la tornem a perdre i us ara què farà ah hi ha el mirall que hi ha a l'armari al final ah l'armari també la veiem i torna després enrere i torna per un altre camí que ens ensenya els objectes de l'habitació i seguim sentint la veu d'ella llegint la carta i fins que la tornem a recuperar al final aquest viatge que l'hem fet l'hem fet sense talls dalt d'un en aquest cas un adòlic que es diu un travelling que segueix sob unes rodes molt estable i que pràcticament sembla que volem sobre l'habitació aquest és un plano seqüència plano seqüències n'hi ha moltíssims a la història del cinema el que no és tan freqüent és trobar una pel·lícula construïda en el 99,5% com aquesta en plano seqüència és molt especial això clar què passa que el deia abans la mitja broma de dir no li haurien de donar l'Òscar de Hollywood en el muntador d'aquesta pel·lícula perquè ho ha tingut fàcil perquè l'únic que ha hagut de decidir és en quin punt tallava el final d'aquest plano de la coral quan acaba de llegir la carta al final d'aquest pla en quin punt talla per passar al següent plano seqüència que torna a ser un plano molt llarg en què arriba veiem la porta del carrer que és opaca diguem-ne té esglasejada el vidre i veiem que darrere del vidre apareix una figura que és la figura del Nicolás bé a partir d'aquí seguim a Nicolás i la trobada d'ells dos dintre l'habitació i torna a ser un altre plano seqüència en què la càmera no para de primer tirar enrere després encuadrar-nos els dos després ells dos sobre un sí en un sofà van parlant es desenvolupen la conversa és a dir una altra seqüència i així un darrere l'altre fins a arribar a la que deia la seqüència d'abans que és una seqüència en què estan en aquest bar íntimo de la carretera bar de camioners quasi de carretera amb pretensions és un model sí llavors aquest bar realment es pot ajuntar-lo perquè en allí sí que no va no va trobar la manera de resoldre potser hauria sigut més artificiós resoldre-ho a base de dir i ara moc la càmera cap allà perquè quan ell surti d'aquest pas de ball que està fent perquè estava allà en aquest cas l'actor estava allà amb aquesta víctima possible que tenen allà i va preferir que sortissin se donessin de quadre i talla allí sí que hi ha un muntatge i talla sobre la coral que està en una tauleta d'on havia sortit abans la parella per començar a ballar i després a partir d'aquí plano seqüència aquest el següent el següent fins a arribar pràcticament al final de la pel·lícula el final de la pel·lícula no era inevitable però ella ha preferit fer-ho així perquè a més a més marca encara més el dramatisme de l'escena que és l'escena de l'afusellament que aquí anem veient els butxins per un cantó alternat amb el plano de la parella per l'altre cantó que va caminant ajuntant-se aquest final aquest final és de Verdugo de Berlanga ha de ser així perquè en pla no seqüència hauria tingut duresa però així encara ho és més perquè en aquest cas el muntatge apoia aquest pla i contrapla butxins és A-B-A-B-A-B butxins víctimes butxins víctimes butxins víctimes frase de la noia ha sigut el dia més feliç de mi vida butxins que es preparen víctimes esperem el tret d'un moment o altre aguantem el plano de les víctimes una estona fins que cauen sobre aquest tolla és terrible en aquest cas utilitza el muntatge aquest que després explicaré quin és l'un i com és l'altre com es diuen diguem aquests muntatges però utilitza el muntatge més convencional d'ara ensenyo una cosa ara no ensenyo una altra pla contra pla que és potser la cosa més elemental perquè en aquest cas no és elemental es converteix en una per la pel·lícula aquesta encara que no sàpigues cinema has percebut que durant tota la pel·lícula has estat veient un tipus de llenguatge cinematogràfic que encara que no sàpigues com es diu per tu pel que no hi entén també té un sentit home si sempre passava tot en una habitació i passava i no hi havia talls i d'aquí detectes que hi ha talls ostres per què? perquè intensifica encara més el valor d'aquesta dramàtica d'aquesta escena fantàstic llavors com es diu això? bé com es diu segur que els americans són molt aficionats a explicar com es diuen les coses i a vegades no tindràs que sincretitzar-ho perquè ui res analític sintètic seguirem en aquest cas el proper dia un és el muntatge analític el de el de pla i contrapla explicant plans la pel·lícula i l'altre el sintètic és el pla no seqüència ja en parlarem més la solució la setmana que ve exactament molt bé bona nit a tots i fins la setmana que ve no us diem la pel·lícula que hi haurà perquè no tinc ni idea jo tampoc bona nit