Cinema sense condicions del 22/10/2024 — Profundo carmesí d’Arturo Ripstein: clàssic de la setmana, el poder del plano seqüència, humor negre i recomanacions (Luka, Megalòpolis, Joker)
Inici radiofònic amb salutació i vinheta de Ràdio d’Esbert.
Presentació de “Cinema sense condicions” i to de la tertúlia.
Introducció a Profundo carmesí i menció de la banda sonora de David Mansfield (recurs a Heaven’s Gate Waltz).
Entrada de Jan, Anastasi i Carles; to distès previ al contingut dur.
Biografia, influències primerenques amb Buñuel, òpera prima amb García Márquez/Fuentes i premis.
Estil de la fotografia: naturalista, cru, dominants cromàtiques (vermells), composicions memorables.
Experiència a “Les vides de Cèlia” i contrast de càmera tranquil·la vs. nerviosa; caràcter vitalista de Granillo.
De Profundo carmesí a Deep Crimson; connexió lúdica amb King Crimson.
Nicolás Estrella i Coral Fabre formen una parella d’estafadors que deriva cap a l’assassinat; aparició de Marisa Paredes.
Paral·lelisme temàtic i anècdota de Scorsese; Ripstein en reforça l’escarni i la duresa.
Pel·lícula majoritàriament en *plano seqüència*; feina de muntatge aparentment “fàcil” però precisa.
Estrena retallada a Mèxic; versió íntegra i ampliada el 2018 (fins a 135’).
Canvis d’accent de Nicolás, ironies sobre Espanya i el punt d’inflexió cap al thriller fosc.
Abraçada decisiva; seducció i primer crim per enverinament amb humor negre (“no vomite”).
La perruca de Nicolás, la melena de Coral, idealització (Charles Boyer) i cinisme (gabardina).
Cites (“uno nace con el Quijote dentro”), falsa boda al cementiri i final amb llei de fugues; ecos de Buñuel i Berlanga.
Adaptació i ecos de Buzzati; blanc i negre, to críptic i hiperrealisme sever; recomanació literària prèvia.
Drama d’empoderament; comentari crític sobre la representació dels rols.
Defensa com a obra important i testamentària; recomanada veure-la en gran format.
Phoenix i Lady Gaga; ús dramàtic de la música; per a alguns, superior a la primera.
Presentació de l’espai pedagògic sobre llenguatge cinematogràfic.
Definició, temps real, espai únic, miralls i *travellings*; aplicació exhaustiva a Profundo carmesí.
Pla/contraplà AB (botxins/víctimes) al final per intensificar; anunci de continuació teòrica (analític vs. sintètic).
Tancament del programa i fins la setmana vinent.
Idea central del programa
Cinema sense condicions dedica el clàssic de la setmana a la contundent Profundo carmesí (1996) d’Arturo Ripstein. El programa desgrana la figura del director, el seu equip creatiu (guionista Paz Alicia García Diego, director de foto Guillermo Granillo, muntador Rafael Castanedo) i l’impacte de la posada en escena basada gairebé íntegrament en el plano seqüència. També s’analitzen el to d’humor negre, referents (Buñuel, Berlanga, Azcona) i l’antecedent nord-americà The Honeymoon Killers. A la segona part, novetats i recomanacions: Luka (Jessica Woodworth), Megalòpolis (Coppola) i Joker: Folie à Deux (Todd Phillips).
"Nadie antes me había amado tanto" — una de les frases clau que cristal·litza el pervers romanticisme tràgic del film.
Perfil d’Arturo Ripstein i context
- Origen i trajectòria
- Nascut a Ciutat de Mèxic (1943), fill del productor Alfredo Ripstein Jr.
- Aprenentatge primerenc al costat de Luis Buñuel (al rodatge de Nazarín i com a ajudant no acreditat a El ángel exterminador).
- Òpera prima: Tiempo de morir (1965), amb guió de García Márquez i adaptació de Carlos Fuentes.
- Reconeixements: doble premi a Sant Sebastià (Concha d’Or), Premi Nacional de Belles Arts de Mèxic i Ariel de Oro.
- Complicitat creativa
- Guionista habitual: Paz Alicia García Diego (14-15 pel·lícules), peça clau en el to i la construcció dramàtica.
L’univers visual: Guillermo Granillo i la imatge
- Estil de fotografia
- To naturalista i cru, amb forts contrastos de llum i color.
- Predomini de tons dominants (vermells carmesí), que dialoguen amb el títol i l’ànima del film.
- Plans finals memorables (el reflex blau del cel en el toll d’aigua).
- Anècdota professional
- Relat de rodatge i muntatge compartit amb Granillo a “Les vides de Cèlia” (Antonio Chavarrías), destacant la seva versatilitat: de càmera “tranquil·la” a càmera “nerviosa” segons projecte.
Sinopsi i repartiment
- Ambientació: Mèxic, 1949; ironies i dards anti-espanyols en el diàleg subratllen el to sarcàstic.
- Protagonistes
- Nicolás Estrella (Daniel Jiménez Cacho): timador i gigoló espanyol, camaleònic en l’accent i la façana.
- Coral Fabre (Regina Orozco): infermera que s’enamora obsessivament; abandona els fills per seguir-lo i esdevé còmplice.
- Marisa Paredes compon un personatge rodó (Imelda/Irene Gallardo) que culmina en una escena apoteòsica.
- La deriva criminal: parella a la Bonnie & Clyde que estafa vídues/divorciades adinerades i, en l’espiral, deriva cap a múltiples assassinats.
- Curiositat: “Profundo carmesí” és “Deep Crimson”; connexió simpàtica amb el nom del grup King Crimson.
Influències i referents
- Antecedent directe: The Honeymoon Killers (1970). Scorsese en va iniciar el rodatge però fou substituït; Ripstein n’agafa el tema però en va més lluny en l’escarni i la duresa.
- Ombra allargada: Buñuel, Berlanga i el guionista Rafael Azcona (humor negre, sarcasme, crítica social).
- Remissions concretes: ressons de Viridiana i El verdugo en el tractament del final i la moral grotesca.
Escenes i motius clau
- Gir al “minut 26”: instal·lació definitiva del to fosc i de thriller.
- Abraçada decisiva: moment d’estranya emoció sincera que segella el destí comú.
- Bar Íntimo: seducció, accent espanyol mutable i sarcasme d’alta volada.
- Primer enverinament: humor negríssim al “no vomite, que perderá el veneno”.
- La perruca de Nicolás: identitat, vergonya i gest d’amor de Coral tallant-se la melena per fer-li una nova perruca “a la francesa” (idealització tipus Charles Boyer).
- Falsa boda al cementiri: iconografia religiosa i fatalisme.
- El final (llei de fugues): caminada cap a la mort, frase “crec que és el dia més feliç de la meva vida”, caiguda al toll i reflex del cel — culminació nihilista de l’amor malaltís.
Forma i llenguatge: el domini del plano seqüència
- Construcció formal
- El film està rodat en un 99,5% en plano seqüència: acció en espai unitari i temps real sense tall.
- La càmera es desplaça en travellings fluids, usa miralls per no perdre el subjecte i coreografia actors-espai.
- Excepcions estratègiques
- Tall al bar “Íntimo” i al final d’afusellament per reforçar la intensitat.
- Al clímax, muntatge de pla/contraplà (butxins/víctimes) per elevar la tensió dramàtica.
- Conceptes clau
- Muntatge analític (pla/contraplà; descomposició espacial).
- Muntatge sintètic (continuïtat dins el plano seqüència).
- Ripstein alterna formes per maximitzar sentit i afecte: la norma és la continuïtat; el tall és l’excepció que colpeja.
Recepció, versions i on veure-la
- Censura a Mèxic: estrenada amb retalls d’uns 15 minuts; la versió íntegra no es va veure fins al 2018 (edició restaurada amb muntatge del director allargat fins als 135’).
- Disponible a: Filmin.
Actualitat i recomanacions
- Luka (2023, Jessica Woodworth)
- Adaptació lliure de l’imaginari d’El desierto de los tártaros (Dino Buzzati).
- Blanc i negre, to críptic, rigor formal i hiperrealisme sever; interpretacions sòlides.
- Reivindicació literària: la novel·la és un clàssic del segle XX pel seu estil i construcció.
- Te Salve/Salve María (Marc Coll)
- Drama d’empoderament amb mirada molt centrada en el subjecte femení; debat sobre la representació del rol masculí.
- Megalòpolis (Francis Ford Coppola)
- Malgrat les crítiques dividides, s’assenyala com a obra important i testamentària de Coppola, amb ecos de tota la seva filmografia.
- Recomanada en pantalla gran.
- Joker: Folie à Deux (Todd Phillips)
- Amb Joaquin Phoenix i Lady Gaga.
- “Musical” en funció dramàtica: la música actua com a vector de consciència, però el text pesa més; per a alguns, supera la primera.
Idees força
- Ripstein imposa una proposta formal radical: quasi tot en plano seqüència, i talla només quan el cop emocional ho exigeix.
- Humor negre i sarcasme a la manera d’Azcona/Berlanga/Buñuel: riure incòmode davant la tragèdia.
- El nihilisme romàntic de la parella culmina en un final tan poètic com terrible.

