Proyecto Lázaro, Loving, zombis i neo‑noir: immortalitat, drets civils i tendències; amb La La Land i Timecode al tancament

Cinema sense condicions. Sosténgalo un momento. ¿Quién? ¿Ha llamado a la manicura? No, pero adelante. No se me había ocurrido llamarla, pero ahora pienso que en un viaje como este no debe uno privarse de ninguna comodidad. Oiga, que esa mía aquí me van a hacer las manos. Quita el zapato. ¿Quiere usted las uñas largas o cortas? Déjame las cortas, porque aquí ya va faltando sitio. La verdad, no me figuraba yo que la travesía fuese tan agradable. Yo me veía muy aburrido en cubierta con un camarero al lado sirviéndome champaña. Vamos, Ricardo. Pero lo que es aquí, como no me tiene champaña por el ojo de la cerradura... Soy el ayudante del plomero. Tenía el presentimiento de que iba usted a venir. Al plomero lo tiene usted allá en aquel rincón. Puede ir abriéndose paso con el martillo. Creo que para recibir a mi amiga empieza a haber demasiada gente. Que vengas incumplido. ¿Quién? ¿Está aquí mi tía Micaela? Pase y prueba a buscarla entre la multitud. A lo mejor la encuentra metida con su tío dentro de ese baúl. Bueno, ¿me permite telefonear? ¿Telefonear? Le apuesto lo que quiera que no llega donde está el aparato. ¿Qué tal? ¿Cómo está usted? Desde que haya alcanzado el teléfono, habremos atracado en Nueva York. Vengo a barrer el camarote. Precisamente lo que hacía falta. Manos a la obra. Tendrá que empezar por el techo que será el único sitio que no está ocupado todavía. Bona nit. Veig que el francès ens està provocant aquí per començar el programa amb una famosa escena dels germans Màlex d'Una noche en l'òpera. I per quines raons vols provocar d'aquesta manera? Bueno, perquè després de força temps... Diga, diga, diga. Perdó. Després de molt de temps. A veure. Ui. A més de posar-la, encara no havies dit quasi cap paraula, els hem detectat pels dobladors, eh? Clar, clar, perquè els coneixem de... Pels dobladors, ja sabem... I l'elocuència. Després les frases i després el diàleg, no? Però d'entrada ja saps... Ai, són ells. Sí, sí. Doncs això... Són els germans Màlex. Com que avui, després de molt de temps, que era un poqueta gent, avui sembla que tindrem el camarote ple, no? I fins i tot vindrà el Jaume, que seria l'ajudant del plomero, no? Però quan vingui, no? O la barrendera, no sé. Doncs, bueno, m'ha recordat. I també perquè sé que si el meu pare està escoltant això, ara s'estarà pixant d'arriba. Perquè era una d'aquelles escenes que me'n recordo, que fa molts anys, quan les veiem a la tele, és que... Que hi ha el terra. És que és molt divertida. És que és molt bona, molt bona. És brutal, eh? És una cosa molt... A mi me l'han fet en plan de conya a la família i m'han fet una escena gravada per tota la família, perquè se m'han acabat molt el cinema i tal, doncs i m'han fet una cosa d'aquestes. I em va semblar brutal, perquè a més a més ho feien molt bé. Per tant, una escena antològica és una cosa que tothom la coneix i tothom sap de què va. I el diàleg, que el diàleg és un diàleg fresc, divertit, inesperat, poc a solta, surrealista... Tot el que vulguis. Després, més tard, perquè prefereixo que parleu primer abans el Francesc i la Carme, jo ara m'he fet pensar en una relació relacionada amb una pel·lícula que acabo de veure, vaig veure ahir, que és aquesta pel·lícula que venen com boníssima, divertidíssima i tal, que és l'alemana, Tony Herrmann. Sí. I que us prometo que no té res de divertit, res de amena, res de... Els alemanys, quan volen fer ironia, els alemanys no els hi surt. Llavors jo pensava, mira quina diferència era tan brutal entre una cosa i l'altra, eh? Però, fill, ja hi tornarem. És com els alemanys, sentint-t'un l'ànim i el tot amb el carinyo del món, estan fets per moltes coses. Però per l'humor... No estan, no estan. No puc dir-ho. I no... És que a més a més, no sé per què l'han aleirat d'aquesta manera, perquè no s'ho mereix, i honestament no s'ho mereix, eh? Francesc, jo penso que tu has vist Real Life, que és la pel·lícula en anglès del projecte de Lózaro, que la vam comentar l'altre dia, que amb el Pol li va agradar molt. Sí, sí, vaig fer recomanació. Va ser el Pol, va ser el Pol que va dir, en contra de l'opinió del Joan Sardà, que va dir, aquesta pel·lícula és una meravella. Digue'm, l'has vist en tant que... Home, sí, sí, sí, vaig poder anar a veure-la primer amb la sorpresa que vaig descobrir just abans d'anar a veure-la en un cinema normalet, diguéssim, que la versió original és en anglès. Per tant, vaig escriure-la ràpidament al Pol i què passa aquí? Va dir, sí, sí, sí, en anglès, vigila. Jo tampoc ho sabíem. Ja no l'has vist d'Olada. No, no, no, no, estava a punt d'anar a veure-la en qualsevol cinema, diguéssim, que la tinguessin, de proximitat, però no, no, vaig anar a veure-la al Sicària, que era l'únic lloc que la feia en una hora una mica rara, intempestiva, a la nit i al migdia i amb molta expectativa, la veritat, per tot el que havies dit i el que havies comentat i pel fet que hi ha gent que s'adormi i veia la pel·lícula i altra que li entusiasma i dius, a veure què passa aquí. Home, la pel·lícula és... Estem confonent pel·lícules, eh? Ah, l'estem confonent. Jo crec que tu estàs dient l'Olimaki, eh? Olimaki que ens troba amb el Joan i que va haver-hi. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Vale, vale, doncs sí, sí. Proyecto Lázaro, jo, per part meva, ningú va a dormir-se. Ningú va a dormir-se. Jo trobava estrany que aquesta... Jo pensava... No m'havia imaginat que fos avorrida per algú. No, no, no. No és avorrida, no és avorrida. Doncs era una raga meva, sí, sí. Està molt... Està en dir... Tu t'estàs referint al dia més feliç en la vida d'Olimaki. Ah, és veritat, és veritat, és veritat. Sí, sí, la setmana... Jo sobre el Proyecto Lázaro no tinc opinió perquè no l'he vist. Ah, sí, sí, sí. Bueno, i l'altre tampoc, perquè si vas a dormir... Sí, però sí que va fer el comentari per allà per algun lloc el Joan que deia que al seu metge li havia dit que no podia anar a veure... Bueno, és igual. És que el metge m'ha prohibit els esforços i... Interlectuals o fides? Tots. De tota mena. Tota mena d'esforços. I aleshores... Compadir amb la teva dona. No, és veritat. Tu no obeixes, no? Doncs... Sí, li faig cas. El Proyecto Lázaro seria una pel·lícula que seria el contrari, no? És com dir... Com si el metge es recomanés tots els esforços possibles, no? Vull dir, perquè, clar, has de fer un esforç per donar-li un gir a la teva vida quan la teva vida ja pràcticament t'han anunciat que s'està acabant. Donar-li un altre sentit. Donar-li un altre significat. Parlar-ho amb tota la gent que coneixes. I després, una vegada que, fins i tot per sorpresa teva, resulta que allò funciona bé i et desperta un temps més tard, dius... Ai, bo, tu, estic una altra vegada viu, no? I què faig ara amb aquesta vida? Què faig amb això? Té sentit o no? Clar, com comentava l'altre dia en Pol, es planteja tantíssimes preguntes i està feta també amb un tacte... I més, és curiós que has descrit. Fins a cert punt has descrit-me d'adentro, però és com la continuació, no? És com... I després, què? Sí, sí, sí. I la vescla aquesta que deia jo l'altre dia d'abre els ojos, no? Que és com... I què passa amb la ciència? Com t'ajuda la ciència, no? Amb això? I el que destacaves també és que vaig anar pensant molt quan veia la pel·lícula les coses que tu havies destacat, no? Perquè, clar, el fet de remarcar com la ciència pot ser, bueno, una disciplina completament desastrosa també, no? I portada al límit i sense escrúpols o amb els escrúpols industrials únicament, empresarials, no? Doncs fer que no tinc cap mena d'importància a la vida humana al cap i a la fi, no? L'únic que importa és arribar a un objectiu. Tot això, la veritat, és que tu vas destacar molt bé i a la pel·lícula la veritat és que es tracta admirablement. Al final, que ara em comentava el Joan que no hi havia acabat de convèncer, a mi em sembla que és perfecte. Al final, final. Fet el final, eh? Tu et refereixes a com construeixen l'apartat, o sigui, l'últim episodi, diguéssim, de la pel·lícula. Jo em refereixo quan hi ha l'enfrontament entre el metge i ell, allò s'obre, és a dir, allò no... Sí, bueno, jo crec que és la part necessària per... Jo crec que és una forma de fer un gir moral i lògic de les històries, però és que al final, final, que tampoc direm, però és que al final, l'última escena, com et deixa, és precisament un to Black Mirror, o sigui, aquesta sèrie que és tan distòpica de ciència-ficció, i és una forma de dir, ostres, o sigui, com... no és mal escolat, però d'una forma de dir, no ho sé, això s'acaba algun dia? Bueno, el primer que s'ha de dir de cara als nostres oïdors és que el senyor aquest, el senyor... es diu... Mateo Gil. Mateo. Mateo Gil, és un col·laborador del menàver que va escriure en principi amb ell, doncs la idea era d'ell, tesis, però després el menàver va fer tesis, que va escriure conjuntament com apuntava ell, el Paul Abre los ojos, Mare adentro i Àgora, és a dir, va col·laborar amb aquestes tres pel·lícules i que després ell va passar a la direcció i com a director va fer Nadie Conoce Nadie, que a mi em va de cebre, no sé si l'heu vist, a mi no m'agrada. Jo la vaig veure, no, a mi m'agrada prou. Blackhorn, que diuen tothom que estava molt millor que aquesta. És un western crepuscular molt pel·liculero, no, molt peculiar. Amb uns actors molt bons, és a dir, Sam Sheffield, l'Estefan Ria, l'Eduard Donoría, és a dir, estava molt bé conjuntada. És allò que es diu un exercici d'estil, al voltant del western i tal, però la veritat és que molt coherent i molt interessant. I aquí, i aquí, el projecte Lázaro, que en anglès li ha titulat això de Real Life, i amb actors també internacionals, hi ha la neta de la Chaplin, l'Ona Chaplin, el Tom Hughes, que és un altre actor també que ha fet moltes coses, és un actor anglès que ha treballat molt i diria que en el fons el que toca, el tema de fons, que a mi em va interessar, jo confesso que no, jo no confesso que no anava en prejudici, perquè com que el metge l'havia recomanat en aquest senyor que no la veiés i jo vaig pensar igual és que sap que té informació de primera vegada que la pel·lícula no s'ho mereix, etcètera, i jo anava doncs en prejudici, anava a dir, no m'agradarà això i tal, i confesso que a mesura que anava avançant em anava agradant cada vegada més, és a dir que les imatges són precioses, el nivell tècnic és brutal, és a dir, de les pel·lícules que he vist espanyoles amb una qualitat tècnica més superior, això s'ha de reconèixer, i el tema que toca de fons és la immortalitat amb la qüestió de temps, és a dir, què passa si fóssim immortals, què passaria? Aquest és el lema de l'empresa, la immortalitat és qüestió de temps. I per tant, no és que sigui distòpica que acostuma a ser una cosa que és del futur i que tot és una cosa negativa, dolenta, etcètera. Aquí, a mi el que em va faltar precisament del final és que jo no em crec, jo no em crec que una persona que 80 o 60 anys més tard torna a reviure i torna a poder instal·lar-se en el món reacciona i com reacciona perquè voldrà veure com és aquest món, no reacciona com... Els seus pensaments poden ser momentàniament presents en algun moment, però no de la forma que ho planteja la pel·lícula. A mi, és l'únic que em va fallar de la pel·lícula, que penso que el lògic seria que la gent vulgui veure abans de decidir què fa o no com és aquest món, és a dir, que s'ha tornat al món que jo coneixia, què ha passat? I ell no arriba a fer aquest pas, no li interessa fer aquest pas. Però és que ell ja ho diu, que des que el reviuen, què passa? Tres setmanes o un mes i en realitat ell es nota, a més fa moltes reflexions de com es sent ell en el cos, les reflexions de... Jo em noto com un avi, o sigui, físicament em noto que em costa tot, mentalment també, a més ha de tornar a aprendre a parlar, tornar a aprendre a caminar, llavors, però jo vull dir que... Però això ho supera, això és al principi, però al principi, perquè t'ho resumeixen, el que em refereixo és que el procés d'ell prendre decisions en aquesta nova vida, tot passa en tres setmanes o un mes, jo crec que ells ja ho fan com... Però a mi li diuen, a mi li diuen que no està preparat encara per sortir i per tant ell arriba a sortir... Però és que passa un mes, però per tant, si tu estiguessis malalt en convalescent i estiguessis un mes o dos mesos o tres mesos en un hospital, hi hauria un moment que vol tenir les ganes de sortir i de sortir el món i veure com està, etcètera, etcètera. Per tant, jo el que trobo és que el film planteja moltes coses, a mi em sembla, inclús literàriament, d'una gran qualitat, és a dir, hi havia llegit una crítica que deia que la veu no fes excessiva, a mi no m'ho va semblar en absolut, va semblar que encaixava temps les imatges van explicant coses del que t'està parlant i ho explica molt bé, molt il·lustrativa i, bueno, estan molt ben encadenades, és a dir, està perfectament encadenades, molt suggestives, és a dir, no t'avorreixes en cap moment, els personatges els vas coneixent de mica en mica, ell es parteix ja de la idea que ell està, diríem ja, ja doncs, criogenitzat i que ella comença a despertar-se i comença a recordar com era, llavors aquestes insercions estan molt ben justificades, molt planificades i funcionen i per tant la pel·lícula se va fer honestament molt atractiva perquè els temes que de fons hi ha són temes bastant importants, és a dir, què passaria, què passaria si... És a dir, tens la sensació, un es planteja com a espectador que tard o d'hora el que passa a la pel·lícula passarà, és a dir, tard o d'hora arribarà un moment que la medicina arribarà a un nivell que permetrà, perquè per exemple, no sé si ho sabeu, que el novembre del 2016, ho estava mirant aquesta tarda per internet, la justícia britànica ha permès a una nena de 14 anys ser crionitzada després de morir de càncer. Per tant, ara estem... Abans de morir de càncer, de fet. Abans de que es morís de càncer. Per tant, el que vull dir jo és que això, això que ja segur que ja vol dir congelar-la a menys 120 graus d'allò perquè tot quedi espabilitzat i cap d'aquests anys si això hi ha condicions econòmiques i tècniques i tal, aquesta gent es podria perfectament despertar, per tant, no és una cosa imaginària, ficció, és real, és a dir, això més tard o més d'hora passarà. Però la qüestió, Joan, que jo crec que és el que fa que et falla una mica aquest final, no sé, potser perquè no ho tens en compte, no ho sé, jo t'ho plantejo i ho plantejo a tots, és que la pel·lícula, potser el punt més llunyà, més profund al que arriba, és que ja no es planteja només la qüestió individual de ressuscitar, la qüestió de si és important que l'individu vagi més enllà, sinó la qüestió mateixa de la col·lectivitat, de la solidaritat amb els altres. No, no, i dels records, de les persones, de les vivències, de les sentiments, de les qüestions emocionals. Que això està molt bé, per tant, jo et dic, no, no, però en qualsevol cas... Però, espera, espera, però de les qüestions ètiques també, és que aquí apareix el tema de l'ètica, és a dir, ell es tracta, ell se sent tractat, perquè és que ho tracten així, com un objecte més, com un experiment, i a tota la resta de la gent que tenen allà qui diuenitzada, que hi ha una... Com un trofeu, no?, al final, perquè ell és el primer, llavors ell sent com el florero, que han de mostrar els inversors, perquè al final és com si presentessin un nou iPhone, no? Quan fa la presentació, és, hola, surt aquí, ni més ni menys, parla una mica, perquè vegin que estàs viu, que no ets un robot o així, i torna't a la coma. Clar, clar, perquè no estàs suficient... Però jo el que dic és que jo entenc tot això, jo entenc aquesta crítica i és. Que potser si s'hagués despertat en un futur, com fa el Woody Allen, amb aquella del Dormi Lega, seria diferent, no? Perquè, bueno, allà les coses sí que hi viu... T'ho vaig dir l'altre dia, però, quan li vam fer l'entrevista a Mateo Gil, un cop ja tancada l'entrevista... Després va continuar parlant, no? Sí, va continuar parlant, i jo li vaig preguntar... Hi ha aquella escena, hi ha una escena que la matxessa, o sigui, la infermera que la té, i això, li diu així com... Ah, por cierto, si quieres, pues podemos... Más adelante, cuando estés mejor, podemos tener sexo. I el tio es queda com... Què? Sí, sí, aquí tenemos grupos de sexo, i com... com treien ferro, no? I tothom allà... vull dir, és llibertat total. I li vaig preguntar... i que al futur hi hagi aquesta mena de... I li vaig preguntar... I el tema del dormilón, no? La Dreamer, la de Woody Allen, allò que hi ha aquella mena de màquina, l'orgasmo... Sí, l'orgasmo tron, sí. I em va dir que sí, sí, que era una referència. Bueno, però això també ja en la novel·la del Huxley ja sortia, és a dir, si us en recordeu, la novel·la, com es deia... Mont Feliz. Mont Feliz, ja sortia, això també representa que la gent té relacions sexuals d'una forma completament diferent de la nostra, és a dir que no, segurament el mateix Woody Allen ja ho ha tret del Huxley del Mundo Feliz. No, no, jo el que dic és que jo no accepto que tot això que estàs dient hi és i que és veritat que hi ha aquesta mena de crítica i tal. Jo el que dic i el que plantejo és que per mi la part més interessant que segurament tenia un problema des del punt de vista de rodatge que és que significava sortir fora d'allà i veure que això és bastant complicat des del punt de vista de Concepció. Home, clar. Mentre que quedar-se... quedar-se amb els quatre senyors que han sortit fins a aquell moment només t'estalvia una quantitat d'actors d'escenaris i tal brutals i per tant era molt més barat fer això que no fer el que jo proposo. Però en realitat l'interès... Però conceptualment és diferent i és més potent. Però a mi el que em preocupa és que més tard o més d'hora això passarà. Més tard o més d'hora això passarà. I que com que passarà ja no és una pel·lícula de ciència-ficció o que li agrada molt a aquest senyor... Distòpica. Distòpica, no és distòpica. És d'anticipació. És d'anticipació. I com que és d'anticipació d'anticipació d'una cosa que sí que sabem que passarà a mi el que m'interessava o em feia gràcia era dir bueno, i què passa? Tu, que tens tots aquests records que són vàlids que són normals com els que té qualsevol persona que se li ha mort la dona o no sé què sé i haurem un col superat el dol que passes un any superant el dol doncs tornes a reviure i tornes a veure coses. Llavors, el que dic és que la part que em feia més més gràcia com ell s'enfronta a un personatge que fa 60 anys que vivia i torna a aquest món i llavors aquesta part està lidida. Llavors, a mi és el que em va fallar al final. Però, en canvi, honestament, com que jo anava en prejudici anava pensant-me que no m'agradaria que seria una porqueria ser superficial i no és gens superficial la pel·lícula. És a dir... Hi ha una altra referència que em va venir al cap així mentre veia la pel·lícula que era una de les històries dels viatges de Gulliver de... Sí, del Swift. Del Swift, del Jonathan Swift que no és de les més conegudes perquè crec que no s'ha portat mai al cinema igual que la de... Al contrari que la dels gegants, la dels nans, això que sí que s'ha portat més d'una vegada i és més coneguda. Hi ha un viatge de Gulliver al món dels cavalls, per exemple. Hi ha un altre que va viatjar al món dels immortals i em va recordar molt aquesta història. Els immortals, allà en la història del Jonathan Swift, el que els passa és que ja porten tants anys vivint que diuen bueno, ja està bé, ja està bé i em va recordar una mica molt el procés aquest que té aquest home en tres setmanes, quatre, que diu bueno, però i per què? Si jo tenia aquella vida i a més a més la gent que estava vivint amb mi la vida la volia viure plenament fins al final. Havien decidit quedar-se amb mi, fins i tot la seva noia, deixant un altre per viure-ho. Però atenció, una entreparèndesis diu que és ell que decideix que vol crionitzar-se. Per tant, ell decideix deixar tota aquesta gent però que ell se n'adona després que aquesta immortalitat no li val tant la pena perquè el que li val la pena... Bueno, això és la deducció que fas de malguió que han fet, però el que vull dir és que és com contradictori que un senyor que decideix inclús crionitzar-se pràcticament ell mateix es mata perquè fa que la seva dona li doni un venent perquè ell es mori. Només avança la mort perquè ell ja s'ha de morir. És que això és imprescindible per fer això, eh? Clar, però el que vull dir és que si ell, un tio que tu decideixes perquè clar, ell podia dir bueno, doncs mira, em moro i em moriré i tal. Ell decideix morir abans, ho decideix ell perquè vol criminalitzar-se i per tant perquè espera reviure en el futur. Per tant, una persona que pren aquesta decisió després no s'entén que quan es desperta faci el que fa. És a dir, el lògic seria que dir bueno, jo tot allò ho vaig deixar perquè no podia continuar amb aquella gent, aviam què em trobo amb aquest nou món. Home, no, però jo crec que el dilema que li suposa quan es desperta és precisament que veu en què s'han convertit els humans reviscuts. Home, sí, sí, sí. No ho veu, no ho veu. Home, perquè ho veu des del punt de vista de quan es veu ell mateix com un tros de carn. Ell està en un hospital. Tu estàs en un hospital i què veus en un hospital? Tu veus com es veus al món? Si tu estàs passat 80 anys i nèixes en un hospital, veus la infermera, veus el metge i no veus res més i et deixen no et deixen quasi caminar perquè no pots caminar però no veus res. Han perdut les emocions. Mira, seguint amb això del sexe, l'escena que jo crec que és clau que ell li decideix tot i que la deixen així com molt dissimulada és en el moment per mi perquè ja tinguin sexe. L'altre, és que era així. No, no, no, no. Ella ha dit una altra cosa. Ella ha dit que en algun moment segurament podrien tenir però en el moment en què li diuen i li donen la pastillera i tal i l'altre diu bueno, vale, em deixo portar. Però en aquell moment jo com a espectador penso, hòstia, això és que t'estan dient que no val la pena això. No hi ha res aquí. No hi ha res. Únicament hi ha... Però això és el que jo penso que una persona que ha fet... Jo crec que aquí és el moment... No, no, no. Això és el que és la lectura de la pel·lícula. Jo entenc que això és el que defensa la pel·lícula. Però a mi personalment des del meu punt de vista... Això ja ha quedat clar, Joan. No, considero que això no seria la reacció d'una persona que ha fet el que ha fet abans. Però a part d'això, a part d'això, tornem a la idea que a mi em sembla que una pel·lícula que té molt de tema, és a dir, toca moltes coses perquè clar, com deies tu, parla dels sentiments que ha generat. Parla dels records. Parla dels sentiments. Parla de les pors que tenen els personatges i parla de la solitud. Perquè, en definitiva, tant la solitud que es troba ell quan veu que s'està morint, etcètera, com la després quan es desperta. Per tant, hi ha molts temes en aquí... I com que parla dels sentiments, la gent canvia d'opinió i li canvien els sentiments. I aquí està una de les claus de la pel·lícula. És a dir, que un pot prendre una decisió, però després amb el temps... Bueno, si us agrada així, em sembla molt bé. A mi no m'acaba de convèncer, però entenc que d'allà hi pugui. Però després amb el temps pot canviar al voltant del que li passa i del que no és. Això em ve al cap, aquella de... us recordeu-la de l'Hombre Bicentenario? Sí, amb el Robin Williams. Que era un home també que... És que no recordo molt bé perquè la vaig veure de petit, però és que recordo que era el tema que era més robòtic, i més clar, tothom anava morint al botanceu i ell anava vivint perquè era un bicentenario. I clar, és com, perquè em val la pena viure més si tothom que veig no l'apalment pel camí. Hi ha una història a la que parlem d'això que us recomano, que es pot veure per YouTube. és una pel·lícula que crec que no s'ha estrenat mai, que es diu Man from Earth, l'home de la Terra. Que us asseguro que quan la veureu quedareu garrativats. Un dels personatges, per cert, és el que feia de l'Hombre Bicentenario, aquella amb els recitus, a la sèrie aquella, no me'n recordo com es diu el nom. I és una pel·lícula americana. És una pel·lícula americana, està rodada en un sol escenari, en una casa, i consisteix en... Ja us dono una pista, perquè estem parlant d'aquest tema, tot parteix del fet que hi ha una persona i llavors els companys de facultat, els investigadors, venen a acomiadar-lo. Llavors comencen a parlar amb ells, però com és que et va? Com és que marxes? El primer que veuen en el camió, en la furgoneta quan està carregant, és un quadre de Van Gogh, firmat per Van Gogh i dirigit a una persona. Llavors comença aquí la història. Us asseguro que us deixarà garrativat, una pel·lícula feta amb un mínim d'allò i que parla també d'aquest tema, de les persones que en un moment determinat, mira, com l'immortal de Borges també, que hi ha un personatge que va passant pels diferents etapes de la història, va sortint per diferents llocs, però al final diu mira, és que ja no puc més, estic cansat. Jo crec que això és el que li passa, el que concentra el Mateo Hill en tres setmanes de personatge. Tota aquesta història... A mi en conjunt és que m'ha agradat, és a dir, ja dic que a més li poso aquest repart però això és discutible i per tant potser no estem tan poc d'acord, no cal, però a mi en conjunt m'ha semblat una pel·lícula amb una proposta molt digna, molt digna, més original del que m'imaginava, més original del que m'imaginava, molt ben articulada, molt ben lligada a tota ella. I cap a l'octubre el Mateo Hill per estrenar una altra pel·lícula, El principi de la termodinàmica, em sembla. Sí, però aquest ja és, ja. Però aquest potser que sigui comèdia. És possible, no ho sé, sé que està rodada en escenaris molt grans, interiors, no ho sé. Sí, sí, ho he vist, ho he vist també, perquè no sabia de què anava tampoc. El que jo no sé és aquest projecte del Proyecto Lázaro, precisament, el Mateo Hill no ha tret, gravat a Barcelona amb actors engressos. No, no, l'equip és d'aquí, eh? Ell explica, està rodada d'aquí, és de TV3, finançada per TV3 també. Ah, ah. No, no, ell diu que va ser, mentre feia Abre los ojos, que li va venir la idea al cap, que l'ha estat treballant durant molt de temps i que, bueno, li va interessar, es va documentar, etcètera, etcètera, i li ha sortit a la pel·lícula. I aquest, el guió, és completament seu, eh? És a dir, que és un guió del guió del seu. I té, l'ajuda a molta, és a dir, el produeixen moltíssima gent, però entre elles està TV3, és a dir, TV3 va fotre calés també perquè fessin la pel·lícula, és a dir, que no, no... Doncs una d'aquestes grans pel·lícules, o sigui, la pel·lícula, en comentem, no?, de proximitat. És interessant, és una pel·lícula que no es pot despreciar com ha fet la crítica, és a dir, la crítica ha passat molt per sobre d'ella i penso que no s'ho mereix, eh? Sí, es veu que Sitges, que és on es va estrenar aquí a Espanya, la van deixar bastant malament, però no m'entenc. Sí, sí, sí, la crítica la va deixar una mica com... Sitges és un lloc complicat, perquè hi ha tota quantitat de propostes diferents, no?, i hi ha la necessitat també de premiar... Hòstia, però és curiós que ara precisament estan arribant les pel·lícules de Sitges, el circuit de Sitges, que és aquesta pel·lícula, l'Azoro, el 31, l'autòxia de Gent 2, totes aquestes pel·lícules que s'estan preestrenant o estrenant ara són les que venen de Sitges i jo he vist la majoria com acaben de... I precisament aquesta, que a més té molt discurs, a part que sigui d'aquí, que també és algo... Veure una pel·lícula espanyola amb unes temàtiques i en un... Ja no dic uns pressupostos, sinó una fotografia, una actuació, tot és brillant. Brillant, és brillant, eh? No capti, no capti atenció. És curiós. És curiós. És allò de que... No defensem el que tenim a prop de vegades. Digues, digues, Carla. Bueno, ja hem fet la pel·lícula al fin del mes, pràcticament com volíem. A mi em feia molta mà entreveix aquesta pel·lícula, però després de sentir-vos l'hauríem a veure. Jo penso que és més interessant el que... Jo feia mandra perquè la temàtica pensava que seria d'estereotip. No és estereotip, no. Quan estereotip, aquest tipus de coses són cansades. No estereotip, eh? No, estereotip, no. Ni té periotècniques gratuïtes, eh? És a dir, va molt als sentiments... Ja us he escoltat i em sembla que us faré cas. No, no, no. I a més és bastant complicat a vegades assegar-te amb el tema de la ciència-ficció o futurisme o el que sigui i, per exemple, aquesta pel·lícula és això, però és una pel·lícula de personatge i això és... Perquè a vegades te'n vas als efectes especials, te'n vas a com és el futur... Jo tenia el moment aquest estil, saps? La neta del Chaplin sobresurt. En molts moments, en molts moments, l'Ona Chaplin, que és filla de la Geraldine Chaplin i d'un pintor magicà, em sembla recordar, està encantadora. És a dir, està realment, vull dir, molt guapa, molt... Sí, perquè aquest paper complex, no? De ser una persona sense sentiments però que no, que li va despertant, no? No, no, està molt bé, està francament bé. Lòbing, anem a la pel·lícula que ha vist la Carme. Ah, jo he vist tres pel·lícules, he vist Lòbing, Franz i Patterson. A veure, Patterson és una pel·lícula minuciosa, Franz és una pel·lícula exquisita i Lòbing, jo diria que Lòbing és una pel·lícula delicada. Ja està perfecta. Ja està següent. No, a veure, clar, perquè ens hem d'estendre, ho ha fet perfecte, una paraula per a cá. Tres gols duros. A veure, ho podries tornar a repetir, per favor, perquè està... A grans tres, però està molt bé. Sí, sí, sí, sí, perquè... Però ara torno, eh? D'acord. No et facis il·lusions. A veure, Lòbing, que és la darrera, és la que vaig veure ahir. Lòbing és una pel·lícula, és una pel·lícula... D'en Jeff Nichols. Exacte, anava a mirar-ho perquè no me'n recordo del nom de... És el mateix de Take Shelter, el mateix que li agrada tant anar al senyor Francesc. Però a mi sobretot em va agradar Matt. Matt, Mutt, sí. Perquè... O Mutt. Sí, Matt, Matt. Matt, no? En anglès, en anglès Matt. Jo l'altre no hi vaig entrar al tot, però Matt sí que em va agradar molt perquè volia fer una pel·lícula d'una història estranya que tu acabes entrant-hi, tot i ser estranya. Clar, això és una virtut d'un director, que no tots tenen. i aquesta... No, aquesta és l'Obbin, eh? Sí, sí, sí. No, no, però és curiós perquè veig que va fent salts d'Òscar o no? Sí. De nominacions. Sí, sí, sí. Té molts premis, té molts premis. Serà una de les nominades als d'Òscars, aquesta. L'Obbin què és? És una pel·lícula basada en uns feis reals d'un matrimoni que vivia a Virgínia i que passa a estar ubicada als anys 57 quan pràcticament o quasi tots els estats o molts els estats americans tenien una llei que prohibia el casament entre blancs i negres perquè tenen aquell esquema bíblic que Déu va crear el món posant els blancs en una banda, els negres en una altra, cadascú ubicats en una banda i barrejar-ho és una possibilitat que s'arroga l'home que no hi té dret. I aquest és el seu pensament fonamental que els fonamentalistes encara van per aquí. S'ha de dir que l'últim estat que va permet... A abolir. A abolir amb la seva Constitució aquests casaments és del 2000. És del 2000, que és una cosa extraordinària. Vull dir, que els americans tenen moltes coses però aquesta també. Llavors, això passa al 57, és una parella de un blanc i una negra que s'enamoren. Ella està embarassada i decideixen casar-se. I llavors, aquest estat de Virgínia, ja sabeu que Washington, la capital, té dos... Un és Virgínia, l'altre... No sé si és Maryland o quin és l'altre... Bé, té dos que els veus quan estan allà, són els dos estats que tenen frontera amb la ciutat. Llavors, se'n van, que deu estar a pocs quilòmetres d'on viuen, se'n van a Washington, es casen, va, inclús el pare d'ella, com de testimoni, ells es creuen que ho fan ben fet i quan tornen a Virgínia, allò no té validesa perquè la Constitució d'aquest estat no ho contempla. I, per tant, ells són tractats com uns delinqüents. I aquesta és la història... No se sent bé, no? No se sent bé? Francesc, continua, continua. Ah, jo l'escolto. Sí, jo no. Sí, no? Ho sentiu vosaltres? Un tothom ha començat. No, no. Dir els tres objectius. Bé, aquesta és la història de base. Llavors, ells finalment són empresonats, són... s'han d'anar de l'estat, van a Washington, viuen en un barri marginal de Washington, on se senten incòmodes, ella no és feliç, etcètera. Aquesta és la història que finalment, quan ells ja fa uns anys que estan visquent a Washington, tenen la història de la pel·lícula, fortuitament, la dona escriu el Robert Kennedy, em sembla que és, i explicant, m'imagino, la història, i això esdevé la causa per la quant... El Robert Kennedy d'un... Hi ha una fundació, perquè els americans tenen això, que tenen fundacions privades per fer coses d'aquestes, llavors hi ha una fundació que es dedica a això, a haver-hi un advocat, etcètera. I, finalment, arriben, amb 10 anys, perquè el 67 guanyen ells, el 67 s'avoleix aquesta llei que impedeix el casament de persones de diferents places. Bé, aquesta és la història, que és la base d'aquesta pel·lícula. Aquesta pel·lícula podria haver sigut, amb aquesta història, una pel·lícula d'això que els encanta als americans, una pel·lícula de... de... una pel·lícula de pancartes, de... De judicis. De judicis, que això els encanta, els judicis als americans, és un tema que el porten al cor. No surt cap judici, bueno, surt un moment quan el dia que... Que entren, però no es veu ni el judici. No es veu ni el judici, no es veu cap pancarta. I totes... Per tant, torna a ser, com jo vaig pensar quan vaig veure Mat, que és una pel·lícula d'òptica. Com decideix fer-la? Doncs decideix fer-la des de la... des de la proximitat del que són ells dos. Que ells dos són una parella que s'enamoren, volen viure junts. I hi ha una frase que al final, quan l'advocat li pregunta, li diu a ell que si vol anar al judici, perquè és un judici en la Corte General, i ell diu no, no, no hi vull anar. I diu, home, però és que això passa cada moltíssims anys, és una cosa importantíssima. Què li diré? I ell li diu, digue-li que l'estimo. Vull dir que... Quina és la causa per la qual... No, que ja m'estimo la meva dona. I ell diu una frase, me l'estimo i jo la puc protegir, que és el context d'un any 57, d'una família de l'any 57. Per tant, ell es casa amb una dona amb la que pretén estimar-se i protegir-la, amb ell i la seva família, que és el context d'un any 57. I per tant, la història és la història d'això. Sí. I la història de la proximitat d'un home potent, voluntariós, i que no baixa d'aquesta opció, i una dona que està al costat, que no entén què està passant, però que ho viu de la manera que s'havia de viure el 57, que era una manera que ells són pobrissons, o sigui, no són una pancarta o mis derechos i amb els meus drets, no, no, no piulen quan van al judici que si no els han d'empresonar, és a dir, t'has de dir, has de dir que ets culpable i ells diuen què ets culpable, què ets culpable, vull dir que aquest és el context mental real que devien tenir. Per tant, aquest director ha fet, a mi em sembla, una grandíssima forma d'apropar-se a aquest context i no desvirtuar-lo i prescindir de la faramalla que hagués pogut fer-se amb una pel·lícula d'aquestes característiques. I els actors estan brutals, i els actors estan molt bé. La Ruth Negra, que jo no la coneixia, aquesta noia negra, i el Joel Edelton, que és un senyor que té 43 anys i que l'hem vist és australià, Star Wars, la 2 i la 3 que feia d'Owen Lars, el Gran Gatsby feia de Tom Bookman i ara últimament... El Gran Gatsby, és veritat. El Gran Gatsby sortia i feia del marit de la noia, de la senyora, de la jove. El Gran Gatsby sortia ell i el Ramsés feia, l'Èxodus d'última, del rei de l'escot feia de Ramsés. I ara, a més a més l'hem vista, jo ho recordo l'altre dia perquè mirant-ho m'he recordat, ell ha dirigit per primera vegada una pel·lícula que es deia El Regalo, The Grift, que era aquella, no us recordeu, que és una parella que arriben a un poble d'Estats Units i un amic... Una pel·lícula... Bueno, ell que és el dolent, ell és el dolent, aquest amic que es proxina a la... És un actor brutal. Aquí està, és sorprenent, està molt, molt, però que molt bé. Sí, sí, sí. Curiosament, és un personatge que fa 69 pel·lícules, per tant, vol dir que fa molt de temps que treballa al cine, i en canvi el coneixem, comencem a conèixer ara. Aquella pel·lícula sí que era una pel·lícula inquietant, inquietant. És el guió d'ella, el guió era d'ella, de l'actor. De l'actor. Imagina't. No saps mai on es fiquen. Jo saltaria, en tot cas, amb una altra persona si no tinc temps de... Deixem-me dir, ja sé que vau dir que d'aquí, de Franç us va agradar molt, però jo dic que és una pel·lícula exquisida perquè me l'he pensat aquest article. Crec que és una pel·lícula exquisita. Quina, quina? Franç. Ah, vale. Podia ser un folletón? I no ho és. I no ho és. Estic d'acord. I això... Està basada en una història del Kubrick. Ai, del Kubrick. Del Lubitsch. Del Lubitsch. Ho posa allà, sí, sí, sí. Però vull dir que és una pel·lícula que jo també recomano perquè penso que està tan ben tractada. Estic d'acord. Ho dic perquè anem saltant perquè si no hi ha temps de parlar a tots. Havíem dit que parlaria en Joan. És ell tu? No, no parla, parla. No, bueno, a veure, jo tinc dues pel·lícules. Una que vaig veure fa uns dies, es diu Colònia. No sé si l'heu vista. No. És una pel·lícula de cine polític sobre el cop d'estat del 73 de Pinochet a Xile. I és una pel·lícula malaurada perquè no no aconsegueix el que hauria de ser. Al final hi ha un rètol que dedica la pel·lícula a totes les víctimes i tal però les víctimes evidentment no es mereixen això. No es mereixen la pel·lícula, vols dir? No es mereixen la pel·lícula. Està claríssim. No, no. És que és un tema que realment el que va passar a Xile és una cosa molt grossa perquè va ser... A l'època de Pinochet, vols dir? A l'època de Pinochet, sí. va ser el camp de proves dels Chicago Boys, diguéssim, la gent de... els economistes de la Universitat de Chicago liderats pel Milton Friedman que hi va haver la vergonya que li van donar el Premi Nobel d'Economia en aquest inqualificable personatge i aleshores tot això s'ha estès pel món i això va començar a Xile. Aleshores aquestes qüestions no es poden prendre tant a la lleugera, no? La pel·lícula pren per negat Pren partit? Ah, pensé. Pren per negat a l'espectador, vull dir, està feta per gent que no sap res de la història perquè si no, si saps una mica de la història o si estàs mínimament polititzat, vull dir, veus tota una sèrie d'incongruències i d'inversemblances que és que fa por, no? Aleshores es tracta de la colònia Dignitat, la tristament famosa o tristament cèlebre colònia Dignitat que estava en un poble de Xile i que era una secta liderada per un boig alemany, segurament de pesant nazi, encara que la pel·lícula no ho explícita i com sempre doncs, bé, vull dir, té totes les té totes les característiques d'un sàdic etcètera, no? Llavors aquest centre com que era un centre tancat gairebé una secta doncs de xilens per això de gent de xilens sí la policia política de Pinochet la va fer servir de centre de tortura no? Aleshores doncs esclar aquestes coses s'han d'explicar amb una mica de tacte i amb una mica de respecte per la història per exemple hi ha una escena que és absolutament ridícula passa el mateix 11 de setembre del 73 quan ja s'està bombardejant el Palau de la Moneda i surten uns militants d'extrema esquerra d'un partit innominat però que és evidentment que és el MIR però el moviment de la izquierda revolucionària però que no ho expliciten perquè pensen que el públic és tonto i no saben què és el MIR no? i aleshores doncs en aquella data en aquell moment el local aquell està ple de tots els cartells de tota la propaganda de tots els fitxers i fan com una assemblea i diuen és que ara anem a amagar-nos o sigui ni tan sols tenen la la valentia de posar en boca del personatge ara passem a la clandestinitat que és la qüestió no no s'amaguen passen a la clandestinitat i aleshores vull dir jo no he militat mai a cap partit però sí que he conegut gent que ha militat en la clandestinitat i en la i en la legalitat i aleshores tots sabem que quan passa una cosa d'aquestes el primer que fan els moviments polítics és amagar-ho tot i i esborrar les pistes és a dir els arxius van al riu això és així però a la pel·lícula no vull dir a la pel·lícula estan tan tranquils un cop ja s'ha bombardejat el Palau de la Moneda no? una cosa absolutament ridícula i això ho han passat a la filmoteca no no això no ho han passat a la filmoteca has vist una altra cosa no no és que petja amb el el poieto i no sé sí no és que vull parlar d'una altra pel·lícula però aquesta l'has vist és estrena és estrena és estrena és estrena sí sí sí és una pel·lícula alemanya el protagonista com es diu com has dit Polònia Polònia el protagonista és Daniel Brühl hòstia i l'Emily Watson i aleshores doncs segueix el el model de Missing és a dir els protagonistes són alemanys a Xile no? així com a Missing el protagonista era un pare americà que anava a buscar el seu fill que estava allà més o menys cooperant amb la unitat popular de Xilena doncs aquí doncs aquí passa allò que moltes vegades sabem que una per exemple en una guerra de l'Àfrica poden morir 30.000 habitants d'aquell país però fins que no es mata a 14 monges franceses ningú en parla del conflicte o el conflicte ve sortint en una notícia en un breu dels diaris però quan maten estrangers i més si són religiosos llavors la cosa ja és primera plana i etcètera hi ha una mica aquest aquest mecanisme de de posar els estrangers vull dir per mi el poble xilè és un actiu que es pot posar com a protagonista però ells no volen posar-lo vull dir perquè és una productora internacional etcètera vull dir aleshores tots els xilèns tenen un paper secundari i els protagonistes doncs evidentment són alemanys que és una cosa que està molt bé aleshores contraposat aquest tipus de cinema de gran producció i tot això ara acabo de venir de la filmoteca on han passat una pel·lícula que no ha tingut distribució comercial que es va fer l'any passat i que és una la dirigida Gerard Gormezano que és conegut per les pel·lícules El vent de l'illa i per Sombres paral·leles que després es va dedicar a la direcció de fotografia i aquest Gerard Gormezano ha fet aquesta pel·lícula Pantalla Arrasgada que és un documental sobre el pintor i escenògraf Marcelo Grande i l'ha fet tot l'equip un equip molt reduït de manera desinteressada és a dir per amor a l'art i curiosament el rètol final posa que la pel·lícula està feta per amor a l'art i el cicle de la filmoteca on s'ha vist es diu per amor a les arts és a dir que tot ha confluït i trobo que aquest contrast que deia entre les produccions que tenen molts diners i les que fan de la necessitat virtut doncs jo estic molt més d'aquesta banda i el que he vist és un documental extraordinari amb un personatge fantàstic que s'explica a les mil meravelles que veus ell com treballa els quadres aquest títol de pantalla arrasgada ve que ell les pintures primers les fa i després les grata perquè tinguin una altra ell les fa amb molta textura i llavors ell les grata amb un cúter amb el que sigui i llavors així va fent les obres aquest Marcelo Grande era conegut també com a escenògraf teatral sobretot lligat amb el Mario Gas havia fet l'òpera de Tres Rals amb Romea quan era centre dramàtic de la Generalitat havia fet moltes òperes amb el Mario Gas també eren uns uns decorats que sempre destacaven justament perquè ell venia de la pintura és curiós que aquest la pel·lícula et fa pensar en el sol del Membrillo del Víctor Ulisses ara ho has dit jo estava a punt estava a punt esmentar-la però és que a més a més ell és de Tomelloso igual que l'Antonio López i explica que el seu mestre Tomelloso el seu mestre de pintura era l'oncle de l'Antonio López i llavors doncs bé ell va va voler ell diu que el seu objectiu no era pintar sinó que era anar-se'n de Tomelloso perquè ja no ho suportava més és creïble això i la qüestió és que després de rodar arreu del món torna a viure en un lloc que és com Tomelloso que és com Tomelloso que sembla el ciudadano il·lustre no? quasi quasi les vinyes des de la finestra igual que veia la vinya de son pare que ell estava destinat a treballar-hi a la vinya però que ell volia escapar-se volar i és jo trobo un personatge sinceríssim la pel·lícula està rodada d'una manera brillantíssima i jo bueno no sé suposo que hi haurà moltes dificultats en veure-la però jo la recomanaria a tothom però clar no està en el circuit no està en el circuit comercial no s'ha estrenat té una durada només de 53 minuts aleshores la sessió a la filmoteca s'ha completat amb el quartet de corda que ha fet la banda sonora primer ells han tocat una suite de la banda sonora amb el compositor que era el primer violí del quartet i llavors ells ho han dit que sonaria diferent la música en directe que no pas en la pel·lícula i així ha sigut és a dir hem tingut dues visions de la música anem avançant perquè ens està tirant el temps a sobre Pol explica'ns és breu tinc dues una que segueixo amb el circuit que us deia abans de Sitges que ara n'estan estrenant unes quantes i jo us porto The Girl With All The Gips que és com la noia amb tots els regals amb tots els dons seria amb totes les capacitats tot i que aquí s'ha traduit com Melanie crec és bàsicament el nom de ja sabem com va això acostuma-se al revés si t'ho traduit està més explicat fer-te'n la frase bueno és que ara amb Melanie Trump el nom està de moda ara està de moda aviam va passar per Sitges guanyant uns quants premis entre bueno poquets però vull dir entre els quals per exemple millor actuació femenina que era una nena que és la protagonista que jo crec que ho clava bastant el director la història és la història és ara entro ara entro si Sitges ja és una mica ja saps més o menys per on anirà però també per destacar la direcció que és el Cole McCarthy que és de Peaky Blinders o sigui és de ha actuat ha treballat en sèries com Peaky Blinders no sé si el coneixeu aquesta no bé us l'expliqueré un dia perquè és una cadena però Peaky Blinders Sherlock o els Tudor això vull dir que és Sherlock Sherlock és la versió de la BBF que va fer una l'última l'última sí està molt bé que és així com més informatitzada no sembla que estem parlant de la mateixa Sherlock no ho sé no informatitzada informatitzada no exacte que és més és més visual és més visual en el sentit que tot és està molt bé aquest director no sí però és un dels que havia dirigit uns quants capítols llavors és una història de zombis un altre cop vull dir que al final jo sembla que porti t'encanta no no no del contrari jo trobo que és un tema sobadíssim i que ja ja que bueno un cop ho comentàvem però és que és un tema mort literalment és que és un tema que no hauria de reviure mai més però no més que res perquè mira ja preestrena i m'interessa dir a veure si d'alguna forma han tocat diferent i sí que és veritat que la temàtica no deixa de ser la típica pel·lícula de futur post-apocalíptic després d'un virus que tota la humanitat està bastant assetjada per un contagi zombi però en aquest aspecte em sona bastant a la llegada que a més justament ara l'han nominat no sé si eren al final sis o vuit Òscars en el sentit que ells el que ens plantegen és que com si fes anys hi hagués una primera onada de zombis diguéssim i aquests haguessin tingut alguna mena de segona generació en què els fills nascuts d'aquesta generació són mig zombi mig humà llavors el que fan és una mena de complex els educa tot i que estan tancats i a més en unes condicions bastant lamentables com presos però els eduquen de forma que per accentuar la humanitat respecte la la zombides sí diguéssim llavors llavors què passa que la protagonista és una nena una d'aquestes nenes diguéssim mig mig però la secundària que que és qui l'ajuda més és la professora llavors per això dic aquest perfil de anem a entendre el que se suposa que és l'enemic que és el que passava a la llegada i això és interessant el que passa és que després evidentment d'alguna forma han de generar acció llavors s'escapen de tot arreu llavors ja entra el que és la pel·lícula els típics tòpics i quan dius una nena és una nena però nena petita sí no sé quants anys de tenir però és petita és petita i a més és una nena molt amable molt intel·ligent llavors clar fa aquest contrapunt és una nena així però que ells tots ells diguéssim els protagonistes han d'adur una mena de crema que se l'han d'anar repartint durant el dia perquè clar si no aquests nens o ella en aquest cas olora la carn i els mata els vol matar llavors clar és un joc així de teva meva i llavors parla d'altres temes és interessant també fa moltes analogies amb el tema d'estudis fa analogies per exemple amb el gat de Rödinger que hi ha un moment que surt que diu no sé si recordeu que és aquell gat que dins d'una caixa no sap si està mort o viu i diuen que està a les dues coses però es diu això és el que ets tu al principi d'incertesa llavors sí que és veritat que és una pel·lícula que jo quan vaig començar a veure vaig al·lucinar perquè és un inici d'aquests superpotents visualment de guió i de tot potser els 15 primers minuts són increïbles però després és això jo crec que entre els típics tòpics és una pena és una pena perquè és un plantejament diferent perquè clar és que si no ja estàs fent sempre el mateix l'altre dius parlava de Train to Busan aquella oriental que que més va guanyar millor direcció i millor efectes especials i que alguns crítics la deixen pels no-gols i jo al·lucino perquè no i han fet els zombies anem a posar un tren en marxa i això és Train to Busan vull dir que aquí com a mínim intenten anar més lluny però jo crec que es queda una mica mediocre una mica llavors tot i que al final val una mica la pena el gir final però no sé si val la pena les dues hores que són la pel·lícula que una pel·lícula de zombies de dues hores doncs Déu-n'hi-do i l'altra és jo crec que sí que serà l'estrena de la setmana més que res pel que representa i per qui ho fa que és el que ja ens té acostumats a aquest triplet de direcció actuació i jo que és Ben Affleck i estrena Vivir de noche que és una pel·lícula ambientada als anys 30-40 allà als Estats Units amb el tema de la lei seca diguéssim de tot l'auge i ell també és protagonista i no eh i no ho és però no perquè és que es queda sempre a mig gàs aquest home no sé inclús s'escriu els seus propis guions i com a guionista és bo perquè Argo estem parlant la de l'embaixada aquella que els treu aquella estava molt bé es diu que hi ha molta gent que opina que és més bon director que actor és més bon guionista que altra cosa aquesta és d'ell estem parlant estem parlant que té un Òscar per Argo és que Argo valia la pena però per exemple trobo que ja no sé si és l'ego o no sé què però un personatge com el que ha d'interpretar ell el que fa és la història d'un personatge que és un delinqüent més o menys d'atracaments més o menys petitons o més o menys grossos però en una era on hi ha la màfia doncs evidentment qualsevol cosa queda petitíssima al costat i ell és un lladre l'únic que per certes coses de la vida que li passen que la separen de la seva dona i tot doncs acaba caient en aquesta mena d'entramat mafiós i oferint-se a una de les dues famílies que governava el seu territori en el moment llavors bàsicament és com una mena no un sicari però sí que és una persona que es dedica a crear casinos a crear bueno tota la xarxa el que vèiem ja lo soprano que també era una temàtica així llavors què passa evidentment l'ambientació està relativament ben feta perquè al final són els anys 30-40 necessites molt de nivell de producció però tot i així queda com molt ja està molt fet això molt ben fet ja com per fer-ho a més això és la típica història també de venjança si bé també posa pel mig temes o sigui temes que també poden ser bastant actuals que és l'Estats Units d'aquella època a part d'això de la llei seca és el Ku Klux Klan el racisme lleis absurdes que emet un estat que a més ho estaves dient abans i estava pensant un estat emet una llei però després potser se'n va anar 10 quilòmetres i és totalment diferent llavors jugant també amb això el tema de la religió també perquè ells volen obrir un casino i de cop la religió del condado per dir-ho així no ho accepta llavors clar han de fer papeleos llavors tret d'això per bo volen intentar jugar amb la clàssica pel·lícula de cine negre que aquí ara seria com un neo noa que es diu ara però però és que es queden allà és que a més jo vaig al·lucinar dels típics tòpics que sempre quan tu vols fer una paròdia del cine negre ho fas és que ho fa i clar dius però no com a paròdia si no en sèrio és molt és fort és que és fort perquè dius hòstia però és que a més estem parlant d'un de Ben Affleck o sigui estem parlant d'algú que fet Argo i clar em vaig quedar al·lucinat a més és una pel·lícula que dura dues hores i quart o dues hores i vingue hòstia és que és molt llarga i a més amb poc ritme jo crec té escenes bones però és que com a global a mi sí que em va quedar una mica així i jo crec que el més destacat com a dolent és la interpretació perquè jo al·lucino molt amb un personatge que pot tenir molts altibaixos i sempre fa la mateixa expressió jo no sé si ho heu vist a les seves pel·lícules però és que sempre és un tiu però no és seriós és que és com la cara de pòquer és que no no t'emet res i una altra de les coses que vaig apuntar-me sobretot és que despleixin el sastre de Ben Affleck perquè és que tots els era increïble perquè no no ara ho veureu és que a més ho veureu a la primera o sigui tothom està ben vestit a més per exemple és una cosa que es feia molt en les sèries de sí dels vestits i de les gabardines aquest tio li queda tot o molt gran o és que era increïble com ho veies i dius però aquest tio té un cos deforme i em molestava molt era una cosa que veient la pel·lícula cada escena anava diferent doncs cada escena em feia més ràbia però a veure en general és una pel·lícula que recomanaria si fos més curta perquè és eterna i i a part i si no igualment els que els agrada el cinema sobretot així més de gènere de negre potser li troben alguna cosa però és que al final és el de sempre és com els de zombis quan n'has vist una o quan n'has vist 20 potser ja n'has vist la majoria i aquí jo crec que jugant un altre cop amb això jo crec que ens queda molt poc temps només per intentar acabar el programa que al final se'ns ha fet molt més curt que tots ens pensàvem avui jo ja he dit que Toni Herman en aquesta pel·lícula alemana penso que no és fracassada que no acaba de funcionar i que està sobrevalorada però és que una altra pel·lícula que sí que la gent veurà i que penso que està a la cartellera i que a més a més avui han dit que li han donat 14 nominacions als Òscar és la la land i jo confesso que malauradament els americans són mestres en vendre les coses perquè ho fan meravellosament bé però la prova és que tothom anirà a veure aquesta pel·lícula i honestament no és una obra mestra com estan dient és a dir és una pel·lícula que es pot veure que té algunes escenes guapes com per exemple al principi quan inicien a l'autopista hi ha un ball molt maco el ball de claguer que fan les dues la parella que són el rei en Gosling i la Emma Stone que ballen molt bé i ho fan molt bé els actors estan molt bé però la pel·lícula en si doncs no té la fama i tota la cosa que estan venent en aquest moment i una altra cosa que he de destacar perquè ens queda només un minut en aquest moment per dir és que avui ha anunciat que Timecode un curtmetratge català del Juanjo Jiménez que dura un quart d'hora que va guanyar com deia el Pol fa un moment la Palma d'Or del Festival de Cants com a millor curtmetratge avui ha estat escollit entre les 5 nominacions dels Oscars com a millor curtmetratge Juanjo Jiménez dona classe suposo que ho sabeu a l'Escola de Cinema de Reus i ha rodat aquest curt amb els seus alumnes i és una meravella de curtmetratge jo no l'he vista preciositat delícia me preguntava de què anava jo el que havia arribat és que va de dos vigilants que treballen en un pàrquing ella es diu l'una i ella es diu Diego un té un horari i l'altre i es veu que això es munta de tal manera que es fa superinteressant es comuniquen ja amb la dansa com a protagonista imagina't la setmana que ve preciositat hem de veure la setmana que ve el senyor que tenim aquí al costat que és en Joan Sardà ens parlarà de cinema i rock i nosaltres som mi que ja no queda més temps a reveure bona nit adeu adeu a adieu a a a m Fins demà!