Pulp, Donostia i Romeria: debat i novetats

Cinema sense condicions. Bona nit. She told me that the debt was loaded. I said, in that case I might ruin Coca-Cola. She said, fine. And then in 30 seconds time, she said, I want to live like common people. I want to do whatever common people do. I want to sleep with common people. I want to sleep with common people. I said, oh, I'll see what I can do. I took her to a supermarket. I don't know why, but I had to start it somewhere. So it started there. I said, pretend you got no money. She just laughed and said, oh, you're so funny. I said, yeah. I can't see anyone else smiling. Are you sure? You want to live like common people. You want to see whatever common people see. Want to sleep with common people. You want to sleep with common people like me. But she didn't understand. She just smiled and held my hand. Hola, bona tarda. Un dimarts més, amigues i amics de Ràdio Desvern. Cinema sense condicions. Aquí estem, l'equip habitual, format pel Jan. Bona tarda, Jan. Què tal? Bona tarda. Com estem? Bé, jo suposo que la setmana ha tingut clars i obscurs, oi? Sí, bueno... Més clars i obscurs? Sí, exacte. Deixem-ho així, segur. Bona tarda, Anastasi, què tal? Bona tarda, bé, bé, bé. Clars i obscurs, com sempre, les dues coses. Grisos, a més a més. És veritat. Alguns grisos. I el que us parla Pep Armengol també ha tingut de tot. Hi ha hagut moments bons, per això. Sí, és veritat, com has dit. Molts moments bons, perfecte. Una cosa, avui hem començat amb el tema musical Common People, de Pulp, el grup Vida, Mor i Supermercats, que forma part de l'àlbum que van registrar aquest grup, Pulp, el 2014, en el seu retorn a l'escenari de la seva ciutat natal, que és Sheffield. En les instal·lacions de Motorpoint Arena, el documental el va dirigir Florian Abich i és interpretat per la veu del cantant, líder del grup, Jarvis Cooker. L'Anastàcia ens en farà una anàlisi de la pel·lícula excepcional. Crec jo que és un documental que va molt més enllà del que fan molts documentals musicals. Però abans hi ha una cosa, i és que m'ha deixat llegir la traducció de la cançó i m'ha semblat tan maca que li he demanat si la podia llegir per tots vosaltres. Puc llegir els primers 10 o 12 o els primers 15. La cançó cal dir que té 80 versos i hi ha molts poemes famosos que no arriben a tenir 80 versos. És una cançó molt llarga. Dura 4 minuts però com que canta aquest ritme el Jarvis Coque s'ho va menjant molt de pressa i necessita molt material. Comence bien. Ella vino de Grecia, tenía sed de conocimientos, estudió escultura en la Universitat de Sant Martín, ahí es donde yo le eché el ojo. Ella me dijo que su padre estaba forrado. Me dije, en este caso tendré ron y Coca-Cola. Ella dijo, bien. Y luego en 30 segundos ella dijo, quiero vivir como la gente común, common people. Quiero hacer lo que haga la gente común, common people. Quiero dormir con gente común. Quiero dormir como gente común, como tú. Bueno, ¿qué más puedo hacer? Dije, veré qué puedo hacer, digo ella. que ha hecho los primeros 12 versos de la canción, y lo llevé a un supermercado, no sé por qué, pero tuve que comenzar en alguna parte. Entonces todo comenzó ahí. Me dije, fija que no tienes dinero. Pero ella solo se rió y dijo, oh, eres tan gracioso. Yo dije, sí. A mi em sembla. No, és que m'ha semblat molt simpàtica. Molt fresca, no? Molt, molt, molt. És una cançó amb un text que podria ser fet avui. I tant. Estem parlant del 2014. A mi m'ha recordat textos de bandes catalanes, fins i tot, que pensem que hem inventat alguna cosa. I aquest senyor ja parlava de supermercats i de llocs absolutament naturals. Clar, és una ciutat, ells són molt fills d'aquesta ciutat. Sheffield és una ciutat que quan veus el documental, tu també vas veure'l, és una ciutat pobra, és una ciutat amb un aspecte que no té cap interès aparent, no és una ciutat atractiva com pot ser, ja no dic Londres, sinó fins i tot algunes ciutats angleses amb interès. És una ciutat vulgar i aquest grup neix allà. Llavors ells van creure's, el tema és d'anterior, com a empíbles d'uns anys abans, Però ells, quan van tancar la seva carrera... Ah, o sigui, el van escriure abans. El van escriure abans. O sigui, que encara estarien parlant, a lo millor, del 2008 o 2009. Sí, no sé exactament de quina és. Sí, però hi aniria la cosa. Llavors, el 2012, els 2000 es retiren, 2000 o 2002, i 10 anys més tard decideixen tornar, com tants grups fan, tornar-se a presentar. I és el 2012, ja, que es presenten en la seva pròpia ciutat, a Sheffield, en una arena d'aquestes que li és arena, una arena. Motorpoint arena. Exacte, la motorpoint arena, i allà l'omplen a rebosar. Què fa la pel·lícula? El documental va avançant en paral·lel, mentre... De fet, el documental va endavant i endarrere, perquè en realitat el primer que veus és que aquest concert encarrega amb una força tremenda aquest tema que em sentiu ara. Amb tot l'entusiasme del públic i tot que segueix, que és el que potser t'excita més. L'entrada de la pel·lícula és excitant, realment. I a partir d'aquí el que fa és fer-nos una galeria de personatges de la ciutat de Sheffield que ell va visitant a mesura que anem avançant també en presentar els músics. Perdona una cosa. Sí. Els creadors de la lletra són ells? Són ells, sí, i tant. Sí, el Jarvis Cook. Jarvis Cook era amb la seva gent perquè segurament també devien partir. És que em sembla que és més que notable... Sí, sí. El que has dit, eh? Sí. Està composada aquesta cançó de 80 versos, eh? Sí, 80 versos, 80 versos. Una capacitat creativa, i no és la més llarga de totes les d'ells, però, bueno, és de les més llargues, això és cert. Què vol dir? Que realment és una gent que generaven un gran, i ja l'havien generat en el seu dia, és clar, el retorn va generar un rebombori tremendo. Llavors tu, vam comentar amb tu, la gent diversa que surt des de gent molt gran, que els han conegut quan van començar i que recorden encara els Jarvis quan treballava al mercat de Peixater, en el mercat de la ciutat, gent molt jove que van al concert i els pesquen allà a l'escala a punt d'entrar, tot d'una frescura, el nivell d'aquesta cançó que acabem d'escoltar, és a dir, tot el documental respira, veritat, frescura... Res està important. Naturalitat. Naturalitat, exactament. La paraula naturalitat és molt important. Jo tenia una veu d'un moment d'una intervenció d'una nena que ho té uns 11 anys com a molt. 11, 10, 11 anys, no més. Ho vaig veure. És una nena que és preciós aquell moment. Aquell moment és preciós. A veure, us vull dir, perdona aquest any, que podeu veure aquesta pel·lícula a filming. A filming, sí. Val la pena, creieu-me. Jo crec que us val la pena. És un documental musical dels que valen la pena. Sí, senyor. Una durada d'una hora i 26, que no és massa llarg, i té una valoració a filming de 8.3 que déu-n'hi-do. Sí, i tant. I no és, aviam, no és un documental obvi d'autor, però en el fons és una pel·lícula d'autor, també. perquè està explicant tot des d'una mirada molt personal. I en aquest sentit jo penso que és una pel·lícula estimabilíssima i que us caldria, com diu el Peu, que us caldria veure-la. Perquè aquesta barreja de la música, de tornar al concert d'entant tant quan hi ha el concert d'estar en marxa, en els moments que refresca una mica el que t'acaba d'explicar de la vida domèstica d'un, de la vida domèstica a l'altre, de la vida del mercat. És a dir, que realment és, en el fons, un assaig social. Et retrata perfectament com era la societat de Sheffield en aquell maravós 8 de desembre de 2012, com era aquesta societat de Sheffield. I descobrim, com a ignorants que som de tantes coses, que la societat anglesa no és aquesta societat que ens presenten sempre tan clara i tan... de lloc que la societat londinenca, solament, sinó que hi ha moltes més societats angleses. I aquesta és una alternativa. És cert que directors de cinema ja ens han ensenyat, el Ken Loach, per exemple, una Anglaterra molt diferent de la que ens presenten segons qui. Però realment aquesta és una manera d'aproximar-se la societat a través d'un documental que a mi em va semblar realment interessantíssim. Jarvis Cocker, cal dir que a més era un tipus que a dalt de l'escenari la seva gestualitat és tan peculiar que acabes absolutament enganxat a aquest tipus de gest que fa. I una cosa que em va agradar molt a mi és que per res es fa el nota, al contrari. Ell es submergeix enmig del grup i dona preferència a la gent, al que opina, al públic... No hi ha un atac de divisme ni molt més. No, aparentment no és així. Hi ha un moment que copio uns passos que són molt de Mick Jagger. És a dir, hi ha un moment que imita el Mick Jagger i li és igual, ja ho sap, que tothom dirà aquest pas és del Mick Jagger. És un tio que jo penso sense cap mena, sense condicions. Fa una música sense condicions. I això s'agraeix. O sigui que res, volia fer aquesta cuta, anar-me'n una mica més enllà del que és això, quan trobo una sèrie que em fa gràcia. En aquest cas, més que gràcia, és, nois, l'heu de veure. Si més o menys sou una mica rockeros, i això és pop rock, això, eh? Però, i a més a més, us interessa el cinema, que explica coses de veritat i d'una manera maca i positiva, realment, veieu aquest documental. Es diu exactament Pulp, Vida, Mort i Supermercats, 2014, com deies tu, del Florian Habits. Doncs res, jo he acabat amb el meu referenci. Mireu, la setmana passada, que va ser una setmana una mica atropellada dintre del programa, va quedar pendent que us diguéssim el resultat del palmarès de la 73a edició del Festival de Cinema Internacional de Sant Sebastià. Farem un repàs als premis més importants. La Conxa d'Oro, o Conquillador, em costa molt dir-li Conquillador. Tens Conxa d'Oro. Conxa d'Oro va ser pels diumenges de Alanda Ruiz de Azua, que va tindre un altre premi més també, concretament li van donar el premi Fipresti, la Federació Internacional de Crítics de Cinema. Llavors, hi ha La conxa de plata, millor interpretació protagonista, per José Ramón Soroiz, per la pel·lícula Mas Palomas, que actualment està en distribució amb cinema comercial, que la podeu trobar. És una pel·lícula notable, que es pot veure. Sí, eh? Després tenim el Premi Especial del Jurat, amb el que nosaltres tenim ja una il·lusió molt gran per poder-la degustar, que és Històries de la Bona Vall, de José Luis Guerin, que, a més a més del Premi Especial del Jurat, va tindre dos premis més. És a dir, que ha sigut la pel·lícula més premiada a Sant Sebastià. Aquí l'estrenaran al novembre i està per definir si es podrà fer un passe previ a la Filmoteca en presència d'una part de l'equip. Perquè, per exemple, la música l'ha fet l'Anaït Simonian, hi ha també un... com es diu... Un càmera que és un amic nostre, com esteu, home, que n'hem parlat d'ell. Càmera directa de foto, vols dir? No, és càmera. Ah, no sé quin refereixes ara. Sí, bueno. Bueno, ja sortirà. Ja sortirà. Queda pendent també. Queda pendent, queda pendent. Llavors tenim el Premi Especial del Jurat per Histònia... Perdó, el Premi de la Peixina de Plata en millor direcció per Joachim Lafos per 6 dies de primavera, que va tindre també un altre premi. Tenim també la petxina de plata, millor interpretació de repartiment, per Camila Plat, per la pel·lícula Betlem. Millor guió, per Joachim Lafos, Chloe Diponchel i Pava Ismael, per la pel·lícula 6 dies de primavera, de Joachim Lafos. Millor fotografia, Pau Esteve Birba, per la pel·lícula Tigres. Nous directors, Premi a nous directors, per Emilie Talun, per Mike Loes. Horizons llatins, per la Torre de Gel de Lucille Hatzmzima-Libovitch. Posen difícil, avui. Sí, el cognom aquest, Déu-n'hi-do. El Premi del Públic per la veu de Hint, H-I-N-D, de Cauter Ben Hania. El Premi Joventut per la misteriosa mirada del flamenc, de Diego Céspedes. I, tal com hem dit abans, el Fipresti, els diumenges de l'Aude Ruiz de la Azua, que la repeteixo perquè va guanyar la conxa d'or. És la producció que també hi participa a Catalunya, d'alguna manera. Sí. És una part de participació. Sí, sí, sí. Està molt bé. Efectivament. Molt bé, bé. Aquesta, els diumenges, també es pot veure ja estar en distribució. Vale, perfecte. Molt bé. Molt bé. Llavors, arribem a un punt en què ens vam plantejar una experiència, perquè creiem que pot ser hasta un punt divertida, i és que tenim dos criteris diferents, sobre el visionat de la pel·lícula de Carles Simón, Romeria. I llavors hi ha una opinió, una crònica favorable i una crònica que està... en contra de la pel·lícula. Cap dels dos em sabem, eh? Ni tu que saps la meva ni jo ser la teva. Sí, és el que anava a dir. Val a dir que no hem parlat... A veure, ja és molt coneguda... La meva opinió sobre la directora expressada quan va estrenar el triu del 93 al 2017 i quan va tornar a la càrrec amb la família, perquè de moment sembla ser que ha tancat una trilogia familiar, cosa que jo celebro, i crec que tot el públic ho pot celebrar, els que li agraden també, però ja està bé, la família ja està tocadeta. Llavors, el 2022 va fer la vessant familiar materna amb el Carràs, i ara li ha tocat la vessant familiar paterna, Romeria. Com comença? Qui comença? Fé bona cosa, si et sembla. Tu volies fer una prèvia. Hi ha una prèvia meva que està escrita i que la llegiré. Potser vaig fent petites acotacions per no estirar-me gaire. És mitja plana. És una prèvia sobre la meva actitud, que ja l'he dit alguna vegada, em sembla, al cinema. Crec que aclareix una mica el per què després de determinades opinions meves sobre la pel·lícula puguin venir una mica, no condicionades, sinó afavorides per aquesta actitud. Anem a dir-ho. Dic, jo vaig al cinema absolutament nu i en blanc. Fals, no vaig mai en blanc i no vaig nus, ho puc asseure que no em deixarien entrar en el Verdi, segur. Per tant, vaig, vol dir, obert a qualsevol cosa. Sense condicions. El tema sense condicions avui està sortint. És important. Sense condicions prèvies, sense priorismes. I deixo que l'obra, la pel·lícula, en aquest cas, penetri d'una manera lícita, perquè si no és lícita ho noto enseguida i no m'agrada, sinó que lícitament, sense segrestar-me emocionalment, que dèiem un dia, parlàvem del... del segrest emocional lícita lentament a la meva ment, en els meus sentits i en els meus sentiments, sobretot segurament els meus sentiments abans que res, i em vagi d'alguna manera guanyant. És una guerra que hi ha, no una guerra, és una competició entre la proposta que em fan i jo mateix. El que passa és que ja no ho visc com una competició, ho visc com un regal. I estic en una actitud, potser a vegades fins i tot, i això ho haig de reconèixer, excessivament complement. O sigui, ho puc arribar a acceptar, això. Comencem per una acceptació tàcita. Però és la que a mi em fa sentir millor. És com allò que hi ha enemics que em diuen, és que tu sempre saps cada bé. És que, esclar, jo prefereixo en una reunió de gent que quan me'n vagi diguin, hòstia, és un bon tio aquest tio, l'Anastàcia, que no pas que me'n vagi i imagini que estaran despotricant de mi. Això suposo que és inseguretat per part meva. Però amb les pel·lícules també vull... que em faci sentir bé, no vull sentir malament veure una pel·lícula. I és el que sempre m'ha funcionat, és el que m'ha permès viure les pel·lícules que he vist, totes les pel·lícules que he vist a la meva vida. Amb algunes he arribat a una opinió no favorable i amb altres una opinió favorable, però la meva actitud ha sigut sempre la mateixa. Aquest és el primer punt que m'agradaria aclarir abans que després tu i jo entrem una mica cadascú a llegir la seva. Després, el tema que també hem tocat alguna vegada, de fins a quin punt hem de valorar dels autors les seves obres o els propis autors. amb tots els defectes, virtuts... Jo, aquest és un dubte que existeix i que es presenta molt d'entendent a les reunions d'amics, a les reunions amb el cunyat, sempre això, molta gent com Picasso, amb el tracte que li donava a les dones, totes les dones, i aquest home li hem d'admirar... Jo ho tinc claríssim, evidentment que sí. O sigui, per la seva obra, sí. Ell com a persona, primer, no vaig tenir el gust de conèixer, i segona, si em crec el que es diu, des de diferents punts de vista hi ha opinions també diferents, potser sí que hauríem de dir que Picasso era, evidentment, una persona amb una dubtosa actitud davant d'alguns temes. D'acord. O ara amb el Me Too. És que si comencéssim a fer això... Clar, és que no aguantaria ningú. Acabaríem arribant a la fitxa... No, no, no. Sí, a la prehistòria. A la prehistòria. El Tamira. Clar, què dius? Aquell tio del Tamira era un maltractador. Home, segurament sí que ho era, perquè en aquella època anaven tots hòsties, però clar... El tema del Me Too que deia ara, què fem davant del Me Too? Hem de desqualificar tota una sèrie de gent simplement perquè aquestes gent són gent que en un moment determinat de la seva vida s'han comportat d'una manera que entenem, de manera en aquest cas segurament majoritària, que és incorrecte. Jo les pel·lícules les revisaré d'aquí uns anys i segurament n'hauré oblidat del Me Too. Hi ha pel·lícules de productors que han estat assenyalats pel Me Too, que tenen un gran mèrit de producció i que són pel·lícules bones, i hi ha pel·lícules exacrables, hi ha de tot. Què vols que et digui? I estic totalment d'acord amb el tema del MeToo. No pots abusar de la teva posició de poder per amb els senyors i amb les senyores i amb ningú. Evidentment que no. Progressem i progressem amb drets i amb valors. Aquest és el tema. Per tant, ara tenim que estar amb uns valors actuals. Ara, posar-nos a revisar, fins on revisar? Fins on revisar? Fins al 50? Fins al Reneixement? Fins al 1200? Clar, clar. Fins a l'any 1? Amb el Jesucrist allà? Clar, clar. O sigui que, per tant, jo per mi ho tinc molt clar. L'obra és l'obra, la persona és la persona. Jo aquesta divisió l'he sabut fer sense massa esforç fins ara, no em represento un gran esforç. I l'he fet durant molts anys defensant figures com ha estat, per exemple, Polanski, que aquí ha sortit en un moment determinat el tema. I, per tant, aquest segon punt, per mi també és important posar-lo sobre la taula per parlar d'això que ara passarem a parlar tu i jo, cadascú pel seu cantó, amb el seu text propi. Per tant, si vols, jo ara et passo la veu a tu. Vés pel tema teu, tu. A veure, jo el plantejament és un escrit sobre la pel·lícula. Fent una petita prèvia també, val a dir que tu ho pots certificar i tots els que t'han precedit també... No m'agrada, exceptuant casos molt concrets, no m'agrada parlar en contra de. Perquè penso que no soc ningú per jutjar. En aquest cas, vam fer una mica... Va ser com una jocòstia de dir, bueno, escolta, què passa? No coincidim amb la precisió, anem a dir cada una a la nostra i els oients... Després de veure la pel·lícula es poden apuntar amb una banda o l'altra o compartir coses de les dues. Poden fer-ho perfectament, jo crec. Dit això, començo el meu rotllo. Endavant. Romeria 2025. Després d'un primer visionat, la meva opinió sobre Romeria, de Carla Simon, és clarament negativa. Tot i que puc reconèixer alguns aspectes positius, com la coherència amb l'univers creatiu de la directora o la sensibilitat amb el tractament visual. En essència, considero que es tracta d'una pel·lícula autocomplent i mancada de crítica, sèria o ferma. Carla Simón sembla més preocupada per aconseguir la complicitat emocional d'un públic que hagi viscut situacions familiars similars a la seva que no pas per oferir una mirada crua i sincera sobre un passat complex i dolorós. El film busca més l'aplaudiment sentimental que no pas la confrontació amb veritats incòmodes. Cal no oblidar que Carla Simón, malgrat la desgràcia personal de perdre els pares biològics sent una infant, ha crescut i s'ha format en un entorn d'abundància i oportunitats. El pare biològic provenia d'una família gallaca acomodada, com la pròpia pel·lícula Romeria deixa entreveure i, amb la segona família, va poder estudiar a Barcelona, als Estats Units i en altres capitals europees. És, doncs, una afortunada en la desgràcia. Cosa que molta gent que van compartir la mancança d'uns pares degut a la sida i a l'heroïna, etcètera, etcètera, per la mancança de mitjans, han tingut una dificultat extraordinària per poder sobreviure i tirar endavant de la manera que fos. No ha estat pel que sembla el cas d'ella. Tot plegat fa que la seva decisió de posar-se darrere la càmera, recordem que tot va començar en un curt titulat «Carta a la meva mare per al meu fill», una obra entre el documental personal autobiogràfic i l'assaig, per exposar el catàleg de misèries familiars, un resultat personalment poc interessant. La pel·lícula transmet la sensació de ser un exercici de catarsi personal traslladat al cinema que tot ho aguanta, però que en aquest cas no s'aconsegueix universalitzar prou l'experiència personal ni aportar una reflexió crítica de veritable profunditat. Simón mitifica la figura dels pares i la desenfrenada vida que van portar. Quasi ens els fa veure com una mena d'Adam i Eva al paradís, en una frustrada evocació poètica en contra d'una arrencada de guió i del film de narrativa realista. A mesura que avança la pel·lícula, es va convertint en una visió naturalista, insulta, amb una posada en escena que flaqueja amb les imatges de la vida lliure dels pares. La trilogia. En l'estiu del 93 del 2017 va tocar la sensibilitat dels que hi van veure una mena de poesia naturalista. Era una òpera prima i calia esperar què passaria. En el Carràs 2022, la vida agrícola en clan matern va obrir la mirada sobre el passat passant de l'estricte món intimista... de l'estiu del 93, a l'interès per mostrar els canvis que ha portat el progrés, entre cometes, a la vida de pagès, vida aquesta recreada de manera banal i melindrosa en una falsa aparència de coral i de denúncia. Ara li tocava a la família del pare biològic i romeria. Es converteix en la seva incursió per moments neorealista a partir d'un personatge femení de 18 anys en qui es reflecteix una noia que estudia cinema sexualment molt endreçada que emprèn el camí de Galícia per conèixer la família del seu pare. Segons declaracions postestrena de Romeria, Carla Simón creu que, i cito, La pel·lícula superficciona certs detalls per construir la narrativa. I tanquem cometes. Per a mi això porta a una hibridació memòria barra història que arriba en un moment en què no sabem què és real i què és memòria. Això debilita la veracitat del relat i el situa en el terreny de ningú. Potser per l'autora... dones i hi ha... No, potser per l'autora hi ha escenes que potser serveixen més per a la catarxa personal de la directora que per a l'interès del públic. Com ja passava en el Carràs, la duresa del context és voluntàriament apaibegada pel tractament de la història des del guió i seguit per la imatge. Així estem més davant d'una experiència interior simbòlica que no pas davant d'una dramàtica Denúncia realista de la crua realitat. L'espectador ha de sentir la frustració veient unes memòries distorsionades tenint en compte que la directora ha manifestat en entrevistes i col·loquis, cito textual, que no ha volgut fer un ajustament de comptes amb el passat, sinó una reparació amb la memòria. Carles Simón és cert, és fidel al seu univers en les tres pel·lícules. La matèria prima, espais rurals, la família i els records. En les tres pel·lícules s'intenta una recerca de la veritat a través dels silencis i el quotidià. Enro Merià ha introduït unes imatges en Super 8 que són excel·lents, aporten potència narrativa i emocional. Es fan sentir com a records vívids. I em sembla de justícia resaltar-ho perquè realment així em sembla a mi. Per alguns no és el meu cas. El fet de posar-se ella mateixa al centre de la Diana intentant explicar-se la seva història i les ferides obertes, entre cometes, i els, entre cometes, buits de memòria, pot ser una opció valenta i, per tant, del gust d'alguns espectadors. Tècnicament, la pel·lícula no és afortunada ni en la direcció d'actors, quasi tots no són professionals, Ni en el guió, ni en la fotografia, ni en el so. La mala dicció de tots els protagonistes fa que s'hagi de comprendre el que diuen, en molts casos, pel context o no es compren. En general, la pel·lícula alimenta tensió narrativa que només recupera una mica quan apareixen els pares, tot i que ràpidament, com en una visió ensucrada del seu pas per la vida. I llavors això té, com els teu manaments, un corollari. Un resum que diríem que... Perdó, perdó. Diríem que com a resum, en definitiva, Romeria no és una mirada valenta al passat, sinó un exercici d'autocompleença que disfressa amb l'irisme allò que hauria d'afrontar amb veritat i crítica. Després hi ha allò que en castellà seria un xascarrello, i és que és tan defectuosa i difícil la comprensió de la pel·lícula que, des del meu punt de vista, podria ser finançada per Gaes, perquè hi haurà molta gent que al sortir diguin, me'n vaig a Gaes, i que em mirin l'oïda. Ja està, ja està. Bé, boia que és. Escolta, no sé per on entrar, perquè esclar, jo tinc un escrit, però ara m'ha generat coses concretes. No, no entrarem al clinch, que es deia abans a la boxa, quan els d'allò estaven massa a prop, no?, i s'enganxaven, era el clinch. El clinch. Però no entrarem en el clinch. No, deixa'm llegir la part meva i en tot cas al final faré un corolari amb les últimes coses que has dit, que sí que les recolliria en vivo i en director. Aviam, a mi una de les coses que s'acusa, perquè no ets l'únic, evidentment, no tens en aquest cas l'exclusiva de ser algú que no està d'acord amb el cinema de Carles Simón. Això és evident i ho he verificat. No amb amics i coneguts, és cert que està en un cercle de gent molt a fi a mi mateix. No és la majoria, eh? No, la majoria està a favor, eh? És cert, és cert. Però jo he buscat, he furgat. He forat en alguns amics que sabia que podien ser proclius a estar en la teva línia i ho estan. A mi una de les coses que m'ha agradat que has dit ara és que parles que no aconsegueix... Busca complicitat emocional. A mi que busqui complicitat emocional... No està escrit això ara, improviso. Que busqui complicitat emocional ja em sembla bé. El que he dit abans jo, el que no em fa és el segrest emocional. És a dir, que et busqui segrestar i anul·li la teva capacitat d'anàlisi. Això seria futur. I cap a això. No hi és. Tu creus que hi és? No hi entrarem, el clinch. No, no, no, és veritat. És veritat, no ho tenia que haver dit. No, no, sí, sóc jo que t'he intentat ara apuntar amb el tema aquest. Llavors, sobre la falta possible de gent que digui la falta de consistència, que d'alguna manera una mica ho has dit, de la Carla Simón. Consistència en la seva obra, en la seva proposta, diguem, la seva proposta. T'entrada dir que jo crec que la trilogia és una trilogia coherent. A mi no em va entusiasmar Estiu 1993. No em va entusiasmar. I li vaig trobar algun dels errors que tu detectes en aquesta pel·lícula ara. Jo Estiu 1993, tot i ser la primera i la sorpresa inicial, em va semblar una pel·lícula que era una proposta interessant, que era una manera d'abordar el tema d'una història personal d'una manera original. Em va semblar molt correcta. Algunes interpretacions em van semblar que arrascaven, en aquest cas els tiets que van a visitar en un moment determinat. Molt. Em va semblar terrible. Però hi va colar. I el David Verdaguer, Déu-n'hi-do. I el David Verdaguer, Déu-n'hi-do. És a dir, que és el que jo la tindria també... O sigui, que hi ha una coherència, i és, i és amb el Carràs també. Jo al Carràs em va semblar que milloràvem en moltes coses. La proposta... Amb això estic d'acord. Milloràvem en moltes coses. respecte a l'altre. Per tant, jo no és les pel·lícules que més m'han agradat. A mi la pel·lícula que seria convenient és Romeria. A mi Romeria m'ha semblat una pel·lícula consistent que sí que té un arc dramàtic que comença a l'estiu 93, segueix amb el Carràs i acaba amb Romeria, i que són les tres etapes de la seva vida. La infantesa, que és la que veiem a l'estiu 93, la comunitat familiar que veiem al Carràs, a la mare en aquest cas, i la recerca dels orígens. Com que a mi la recerca dels orígens, a mi sempre ha passat un tema interessant, i jo mateix he intentat, i tinc la pel·lícula pendent que ja no faré mai, perquè als 76 anys faré un documental, ara espero, però un llarg metratge ficció ho veig molt difícil, però era realment el mateix, intentar recuperar les meves arrels que són força peculiars i força profundes i llunyanes, segonament no ho faré mai, però m'interessa molt aquest tema. Per tant, ja d'entrada és un tema que m'interessa. I això per mi, tota aquesta cosa que acabo de dir, és que ella sí que té clar que a la seva experiència han de tenir aquesta consistència, diguem, narrativa i de temàtica. Bé, això ho té, no li podem negar que ho té. La vol tenir, la té. Pot ser discutible com ho aconsegueix. Carles Simón té un estil propi. Hi ha gent que diu que no, que això ho fa molta gent. Jo penso que no. Jo penso que ell aposta per un cinema que té una mirada, com tu dius, personal, íntima, l'aborda amb actors no professionals. No estic d'acord amb tu que no siguin... És molt difícil realment treballar amb aquest tipus de gent i jo penso que el resultat que obté des del meu punt de vista és sincerament molt bo. Sí que amb això no... No ens posarem d'acord. I treballa sobre dos temes que per mi són importants i que els treballa bé, que és la memòria i el pas de temps. És a dir, el pas del temps i la memòria. Aquests dos elements estan permanentment jugant. Per això juga tant amb aquesta cosa que sí que pot ser que despisti en un moment determinat. que és les diferents textures que va tenint la pel·lícula. Comença amb una textura pràcticament de vídeo antic, i a més que de Super 8 jo, hi ha alguns moments que veig, detecto un vídeo d'aquells d'abans amb unes grans, les línies es llegien pràcticament les línies, ara estem acostumats als 4Ks i als 6Ks, i en aquella època tot es veien les línies. Bueno, Super 8 ho ha dit ella. I Super 8 també hi ha una part. Jo, com que també he fet molt Super 8, m'hi sento bastant identificat. Per això m'agrada molt aquell tros. A mi, aquests trossos a mi també m'agraden, i a més a més penso que ella té l'autoritat, penso que l'autoritat, qualsevol autor, és el que dèiem abans a la prèvia que he dit, qualsevol autor, qualsevol proposta és possible. Per tant, jo a ella també li reconec aquest dret de dir, vale, jo vaig a jugar ara a despistar amb les textures, que la gent es perdi, que la gent no sàpiga realment si estem a present, a passat o a futur. Hi ha tantes pel·lícules que es fan així, però que no van enlloc, que per mi aquesta sí que va enlloc. Després, tinguem en compte una cosa, que jo normalment no la tinc tant en compte, però en aquest cas és curiós i és notable el reconeixement que ella té a nivell internacional. Un cinema que aparentment hauria de ser... És un cinema que ha de ser universal des d'allò de la més personal, perquè no ho podem negar. Hi ha hagut Berlinale, hi ha hagut Cannes, i ha guanyat no sé quants altres festivals intermedis, no d'aquesta importància, convencent a crítica i públic. Això no ho podem negar. Tampoc em vull apoyar amb això, perquè jo, ja dic, el si no ho veig des del meu punt de vista, però això no ho puc negar perquè és un fet. Seria, si fos tan inconsistent, Pep, em dóna la sensació que no hagués tingut aquesta repercussió. El tanto, que amb anys pretèrits teníem un director d'aquest país que havia estat guanyant sistemàticament les segones seccions d'algun festival d'aquests importants, Carlos Saura. No, no, un director nostre, un director més nostrat. És que no m'agradaria dir el seu nom, perquè jo el seu dia considerava que estava extralimitant-se, diguem Berlín en concret, amb ell i era molt favorable. Era una mena d'amor que tenien per aquell director, que no, i que ara, que ja no està entre nosaltres, espero que em perdoni això que estic dient ara. Però que tampoc s'entenia. Per tant, jo dic això, però al mateix temps també estic dient que en aquest cas penso que és just. Després, el tema de formació. Aviam, en la pel·lícula ella intenta explicar que no cal, tampoc, però no cal explicar-se tot el per què guanyo els diners i els diners que guanyo i com els inverteixo. Hi ha l'escena, per mi, de la pel·lícula molt important, que és l'escena de l'avi, i molt important i molt maca, en què l'avi fa passar tota la curva que va repartint els diners, i en ella li dona un sobre molt gruixut en què hi ha els diners per pagar-se la beca per anar a estudiar cinema als Estats Units. Ella el rebutja, com a la pel·lícula, això no deixa de ser una pel·lícula, tampoc diu ella que sigui textualment la seva vida. El rebutja i li torna després, de manera discreta, li torna i s'ha acabat el tema. Jo que els seus pares actuals siguin, no anava directe aquí, en realitat deia una altra cosa, no vull entrar en el cos a cos, per tant deia, molts estudiants que han anat a escoles prestigiosíssimes i no han fet després cap punyetera pel·lícula amb rellevància, és a dir... que una cosa no garanteix l'altra. Ha tingut la sort, i a mi en sembla una gran sort, jo he treballat com a peó, de peó en caminero en el cine, jo vaig començar des de baix i vaig pujar, i mai vaig treballar a una escola. Per tant, sí que em fa una certa enveja, però, bueno, una enveja positiva. Per tant, l'important no és tant l'oportunitat, sinó l'ús que ella ha fet d'aquesta oportunitat. després una altra cosa també té molt de mèrit que és l'arrelament local malgrat que s'ha format fora no ha fet cap de les històries ha fet històries profundament d'aquí catalanes diguem-ne catalanes per si genèrics i arrelades al seu territori en cada cas diferents territoris el del pare, el de la mare i el de la seva infantesa per tant no ha fet un cinema americà com altres han fet que és molt lícit també que també ho accepto i que em sembla molt bé els que ho han fet així eh sinó un cinema més connectat amb la seva pròpia memòria personal i social del país. Per tant, penso que he agafat una via que per mi em sembla molt interessant. Em sembla molt bé haver estudiat en un país que t'enseia les eines com es maneguen aquestes eines, que són molt difícils de manegar, el cinema és molt difícil de fer, i que després, quan hi ha això molt consolidat, fa unes històries absolutament personals. Em sembla que està molt bé. Després el tema que tu no l'has fet, però també que podia sortir per aquí una mica, hi ha gent que sí la fa, que és aquesta crítica a l'onada de films, tu no l'has fet, sobre l'onada de films de dones i aquest empoderament femení i tal. És obvi, però és que això és obvi. Aviam, estem veient una novel·la als migdies, jo confesso que deia aquell, que veig la novel·la del migdia de TV3, malgrat ser una persona amb gust, veig la novel·la del migdia de TV3, i realment tots els personatges, m'has recordat algun comentari que havíem fet tu i jo junts fa un temps, Els personatges masculins són els que tenen més problemes emocionals, els que no saben resoldre la seva vida. Des de fa uns anys cap aquí. No sabem fer res, els homes, tu. Tant les pel·lícules dirigides per homes, directors joves, o directores joves... És igual. La majoria dels personatges masculins són subordinats. Sabeu, subordinats ho dic pensant en la frase subordinada, que depèn de la fase principal. I la fase principal ja no cal que diguem de què depèn. T'has donat la raó, però igual que et dono la raó amb això, i tu avui no has entrat en aquest tema. No, no. i entro jo per defensar-la amb ella de moltes crítiques que sí que tenen aquest sentit. Aviam, primer, que no és una moda, si s'utilitza malament és un altre tema, s'utilitza malament, és evident, s'està utilitzant malament, l'accés en aquest cas provoca una reacció per part de, per exemple, la gent dels instituts, els nanos de 13, 12, 13, 14 anys estan dient hi ha massa feminisme. Bueno, és clar, no oblidem una cosa, que durant dècades les dones han estat infrarepresentades en tots els sectors de la cultura i de la política i de tot. Per tant, no és una tendència passangera, no hauria de ser-ho, sinó que és un primer excés a la normalitat. El que passa és que la normalitat encara no s'està aconseguint. I estem en un punt en què encara hi ha excessos per ambes bandes. Aquest és el problema que tenim. I estic contrastant el que no has dit. Hi ha dones, per exemple, citaré dues que en venen al cap, Celín Estiama entre altres el quadre d'una mujer meravellosa pel·lícula o bé per exemple Argentina com es diu Sí, la vaig citar l'altre dia també, aquesta noia. Bueno, que a més a més, jo l'he sentit a la Carla alguna vegada en un col·loqui amb ella. Citar-la, sí. La que va fer, per exemple, Zama. Lucrecia Marta. Aquestes dues, per no tirar més endavant, i n'hi ha moltes, Em semblen a mi uns paradigmes d'autores d'una categoria extraordinària contemporanès. Amb la primera, sobretot, ja dic, han fet fins i tot alguns diàlegs o conferències conjuntament i tal, però jo ho lamento. La categoria intel·lectual, per mi... de la Lucrecia Martel, està a anys llum de la de la Carla Simón. No m'atreviria a comparar-les, no, no, jo tampoc m'atreviria a comparar-les. Això et puc donar raó. A mi, estem d'acord, hem entrat a aquest terreny de les dones acabar dient que potser el problema no és que hi hagi moltes directores o moltes guionistes, que n'hi ha, eh?, o moltes actrius, sinó que potser fins ara n'hi ve molt poques. Aquest és una mica el resum final. És cert que el que es fa malament és l'ús indegut d'aquesta dinàmica en benefici de no se sap què, perquè finalment quin sentit té que la novella de migdia ens carregui de personatges anodins masculins? En tot cas a mi m'interessa la qualitat, no la quantitat. I no la quantitat. Que n'hi hagi moltes, i totes ho facin molt bé. Sí. Un aplaudiment. No, collonot, esclar, seguir-lo i desitjar, però no totes ho fan molt bé. No. Jo sostinc que la Carla... A veure, la Carla, d'entrada, jo penso que el que fa ella amb els actors, contràriament en aquest cas a el que penses, sí que jo penso que és notable. No és gens fàcil de fer això. I ho fa bé. Jo penso que ho fa bé. És cert que t'ho perceps d'una altra manera, eh? Vull dir que no puc negar que algú pot percebre que sigui el contrari. Jo percebo com una gran dificultat i que penso que ho fa bé. Diu una cosa, eh? Em quedo amb ganes de dir-te, ho fa bé, no? Sí, vale. I el Carràs, el tio del Carràs, no és una rèplica... Es veu que li va posar deu pel·lícules del López, del Sergi López... I aquell tio, bueno, que... És una barreja. És una barreja. A mi això no... Hi ha una barreja. Però bueno, és que no vull entrar... No, no hi entrem, no hi entrem, no hi entrem, no hi entrem, no hi entrem, no hi entrem, ja està. No. No dic si jo. Ah, deixa'm si, una cosa sí que no és clins, perquè no és res que vagi directe contra el que tu dius, sinó... L'addicció. Jo això ho he dit alguna vegada, Pep. Tenim un problema. En aquest cas no és un problema de sonidista. Estem tots a favor que la sonidista... No, si hi ha la mandavilla vieja. És una bona sonidista. Per tant, no és un problema de sonidista. És un problema d'una altra cosa que l'he dit alguna vegada. Suposo que si no es treballa en cinema costa... No d'entendre, sinó de copsar amb tota la seva profunditat el que diré ara. Hi ha un procés que després d'aprendre el so directe a les pel·lícules, aquest so passa a formar part d'una mescla sonora en la que hi ha 150-200 bandes alhora, corrent alhora, amb informació sonora. I el que has de saber equilibrar aquesta informació sonora. El que s'està fent, i no sé qui ha sigut el mesclador d'aquesta pel·lícula, hi ha un responsable dirigit pel director, que fa allò que el director vol, però que ha de tenir un criteri, que ha de dir, això no s'entén. És a dir, hi ha d'haver algú que en aquell pantallot enorme on mescles les pel·lícules amb uns bafles que treuen 90 dBs de potència sonora, que és com un avió de reacció, has de valorar si allò s'està entenent o no. No pots dir, no, no, és com que jo sé que està dient això, jo ja ho entenc. No, no, no, és com ha d'entendre tot el públic. Correcte. No és un problema de la pobra sonidista original que va vendre el seu directe. Ja ho va fer bé. El problema és que després, quan es mesclen les pel·lícules, i ho sento pel mesclador d'aquesta, no ho fan bé. No tenen objectivitat, no tenen l'oïda objectiva, com que jo l'he hagut de tenir com a muntador, de dir, això el públic no ho entendrà. Jo et dic una cosa. Va. Tu vas entendre quin tant per cent de la pel·lícula. Dels diàlegs, perdó, eh? No de la pel·lícula, dels diàlegs. Jo no vaig calcular, però realment sí que hi ha moments tremendos i te desconnectes. Home, hi ha un 20% penso que ens hem perdut de la pel·lícula, de diàlegs. Hi ha un 20% que ens perdem. Sí, sí, sí, totalment. Sobretot, quan la pel·lícula es juga més, més potser cap al principi. Després ja ens tanquem amb ambients més tancats i tal. Saps què passa? Que, a més a més, hi ha una cosa que també s'hauria de veure. Si les sales de cinema estan ben calibrades, això entraríem ara en un tema molt complex, eh? Perquè si no estan ben calibrades, hi ha una part que la veu es fa confosa, que és quan la veu fa bola, com la carn que fa bola, la te la menges, la veu fa bola. Això és una zona, que és la zona de mitjos i greus, que si està mal jugada, allò no s'entén. Això és el muntatge de so, no? El muntatge de so i la mescla sonora. Sobretot en la mescla és on s'ha de definir això. I després també pot passar, que en aquest cas era el Verdi, en el cas meu, pot passar que la sala no estigui ben calibrada i que els bafles en aquesta zona de les freqüències... no estigui d'un nou cantador. Això et dona la raó perquè jo he vist pel·lícules amb dos cinemes diferents i amb un la cosa ha anat bé i amb l'altre no cal. També parlem d'això. Els estàndards de projecció i so en aquest país són un desastre de fa molts anys. Va semblar que quan arribava a Dolby, que obligava a uns paràmetres determinats molt mesurables, ho havien salvat tot. Dolby desaparegut, tornem a estar... Ara, per exemple, tenim els cinemas Girona, que estan equilibradíssims en aquest punt. Ara estan collonats. Ara estan collonats. El reconeu, perquè és veritat que en un moment determinat vaig estar enfadat amb el Girona. I ara, entre que tu vols defensar-hi i tens raó, vaig conèixer el seu gestor, i després una persona encantadora i collonuda, i vaig anar a veure un parell de pel·lícules, vaig dir, hòstia, ara està... I tant. Està meravellós ara a la sala. Sí, sí. Res. Aquest és el punt. Molt bé, doncs escolteu, ja heu vist dues opinions diferents, perquè el programa és un programa que es diu Cinema sense condicions. Evidentment. I nosaltres som així. Som així. No tenim per què tindre una idea fonamental i unidireccional, sinó que som diversos. En qualsevol cas, tots dos hem reconegut Sí, una part... Valors de la pel·lícula. Sí, una part de la pel·lícula. No vull tornar a la pel·lícula. A veure, ara vull fer un comentari d'urgència, sense entrar en la crítica, que l'estic fent i vaig per la meitat. Estic a casa treballant-hi. És un comentari sobre una pel·lícula que està en aquests moments en estrena i es titula Una batalla tras otra, Estats Units 2025, de Paul Thomas Anderson, interpretada per Leonardo DiCaprio, Sean Penn, Benicio del Toro, Regina Hall, Tejana Taylor i una extraordinària per mi cara nova que és Chase Infinity. No se la perdeu. És una pel·lícula que jo crec que se'n parlarà com a mínim, i mireu que això no ho he dit mai fins ara en aquest programa, se'n parlarà durant tota la dècada que estem. Des que m'ho vas dir, és la meva proposta veure'l aquest cap de setmana. Perfecte per parlar-ne un altre dia. Llavors volia fer un comentari també sobre una pel·lícula que va tindre, tant a nivell de crítica com de públic, un pas deplorable i, per part meva, em sembla molt injust. Estic parlant d'Eddington. Eddington és una pel·lícula també del 2025, també dels Estats Units... dirigida per Ari Aster. Ari Aster, em sembla que té tres pel·lícules, una que em va agradar molt, la primera, Òpera prima, Hereditari, que es pot posar dintre del que és el cinema de terror. La segona era Midsommar, que també es pot posar dintre el cinema de terror, però amb diferències, entrant ja una mica més en una crítica social, però amb clau de terror. És una festa, una nit de Sant Joan o alguna cosa així, eh? No, és una festa de... Sí, sí, sí. La nit de Sant Joan. La nit de Sant Joan. Sí, sí. Però al nord, en el que hi ha el sol de mitjanit. L'he vist, l'he vist. És interessant, eh? Bé, i ara amb Eddington, que està interpretada per Joaquim Fènix i Pedro Pascal, els papers més importants, la pel·lícula en clau de cinema, en dit de l'OES, no m'atreviria tant de l'OES, però si considerem, per exemple, la jauria humana com pel·lícula de l'OES, llavors estaríem dintre de pel·lícula de l'OES. Bé, doncs parla dels efectes del tancament global que hi va haver de persones a casa seva per la Covid. La manipulació que això va propiciar perquè tots depeníem dels informatius i només dels informatius. El control que a partir d'aquí hi va haver treball a casa i encara continua perquè hi ha coses que segueixen a partir de la Covid. Hi ha respiracions externes que es fan perquè interessa que vagi funcionant l'economia Però hi ha algunes limitacions que segueixen mantenint. I s'incorpora intel·ligència artificial, els mòbils... Els mòbils amb aquesta pel·lícula, a Meddington, s'utilitzen com si fossin pistoles, pràcticament. Ja, ja, ja. La gent s'està gravant i s'està enviant a TV3, per exemple, o a la Sexta, dient, mireu el que ha dit a l'oponent polític, no? Això és un atac violet. Molt bé. Des del meu punt de vista, incomprensiblement aquesta pel·lícula no ha estat valorada correctament amb el que té de crítica. De qui ve que m'interessi parlar d'ella i parlar-ne bé perquè realment a mi em va semblar una pel·lícula extraordinària. I ara, abans us he parlat d'Una batalla tras otra de Paul Thomas Anderson. Molt bé. Doncs, aquesta pel·lícula, Eddington, passa al sud dels Estats Units. D'Una batalla tras otra passa al sud dels Estats Units amb la frontera amb Mèxic i es veu allà una part de la muralla que va fer posar el nostre amic Trump. És a dir, és una pel·lícula que té connotacions entre l'una i l'altra i no es dissimulen. En aquest cas, Paul Thomas Anderson no dissimula per res d'això. Però bé, d'aquesta ja parlarem un altre dia. Eddington ha estat en cartellera un temps i se'n va anar de cartellera molt ràpid. Potser apareixerà en algun d'aquestes plataformes. Segur. Jo crec que la tenia o anava financiada per Netflix. Ah, potser sigui Netflix. I llavors, a veure, això està molt calent i encara tardarà a sortir en públic, però ja us en vull fer un avanç. Hi ha una nova versió de Dràcula, Dràcula a Love Tale, o sigui, Dràcula, un conte d'amor, de Luc Besson, que dura 130 minuts, és una pel·lícula amb la que s'han invertit 45 milions d'euros, que és una pasta, és una producció europea, bàsicament, i és una adaptació sui generis, com tot el cine de Luc Besson, que és pacomera a parte, que diuen. Sí, totalment. Però a mi m'ha semblat, a veure, ja us anticipo, que venen crítiques de fora que la deixen bastant malament. A mi m'ha semblat una pel·lícula molt interessant, que sobretot té una arrencada de mitja hora de pel·lícula extraordinària, però clar, qualsevol Dràcula per mi serà sempre d'autor de la importància i la magistria del Dràcula de Coppola. Sí. Aquell també deia Dràcula, de Bram Stoker, aquí diu Dràcula a l'Oftail. Què vol dir això? Estem davant d'un Dràcula romàntic. Un Dràcula que comença és quan és més espectacular a les terres de Romania, amb les batalles que hi havia, estem al segle XV, finals del segle XV, llavors la lluita era molt cos a cos, I són espectaculars. Es nota els diners amb la producció. I després hi ha una reducció dels personatges. És a dir, que el Van Selking, la Lucy, la Mina... Tots surten... El Dràcula, per suposat. Però el paper principal aquí és per Dràcula, interpretat per Caleb Landry Jones, que fa, em sembla, un paper bastant interessant. A veure... potser és millorable, aquí també rebut crítiques, però per mi és un paper que està tot el rato dintre del notable. Sí. Després hi ha el... en el cas del que s'hi deia el Van Selgin, que aquí no és doctor, aquí és un capellà. O sigui, la versió és una adaptació molt lliure. Molt lliure pel que ets, sí. Per cert, està feta pel mateix director, l'adaptació per Luc Besson. Mhm. Llavors, el que seria l'equivalent a Van Helsing, aquest personatge l'interpreta Christoph Waltz. Christoph Waltz és aquell que ha fet moltes pel·lícules de Tarantino, bueno, almenys dos o tres. És un personatge... No li poso cara, però... Sí, molt característic. És alemà, té aquella, no sé, una mena d'ironia sorda, una sordidesa, i a la vegada un punt inquietant, Fa un bon paper, però, des del meu punt de vista, aquí sí que tinc ja una petita crítica per Lluís Besson, i és que el no ser Van Helsing, el posar-lo com a capellà, em distorsiona, i crec que li pot distorsionar l'espectador, perquè l'espectador pot esperar Doncs, bueno, imagina't, el paper que va fer Antoni, com es deia l'anglès, el home que feia el Van Helsing de Coppola. El Hopkins, no. Antoni Hopkins. Hòstia, allò era de pel·lícula. Sí, sí, responia més a l'original. Exacte, sí. Bé, llavors tenim la Mina, que a la vegada fa de Mina i d'Elisabeta. És a dir, quan estem al segle XV és Elisabeta, quan estem al segle XIX, què? Un altre canvi important. El Dràcula va sempre amb carrossa. Per què? Perquè no té què agafar el vaixell, perquè no va a Anglaterra. No passa a Anglaterra. No, es queda a París. amb aquesta pel·lícula. Van estalviar un viatge. Van estalviar una miqueta. Bé, el nom de l'actriu és Saët Blé. Saët Blé diguéssim que com a actriu potser no és un déu, Però, quan l'acció pren un protagonisme i anem de cara al pla mig, primer i primeríssim, llavors la seva desenvoltura com a actriu em sembla fantàstica. I després, la Lucy, la seva amiga, està interpretada per Matilda de Àngelis, i el paper que hauria de fer de Jonathan, que tampoc és un representant de la companyia de venda de pisos immobiliària, sinó que aquí és una altra història. Tinc que dir una cosa, la pel·lícula, com que estrenarà el Festival de Sitges, ens l'han passat avui en versió original sense subtítols. Ah, sí, com és? Sense subtítols, sí. Llavors, alguna cosa se m'haurà perdut pel camí. I llavors, ja dic, aquest paper, el que seria l'equivalent a Jonathan, que, per cert, no és nòvio de Mina, sinó que aquí són matrimoni. Tot va canviant. Sí, sí, sí, va canviant el tema. Aquest està interpretat per Guillaume de Tondequec. Tondequec. Aquest ens sembla que és un actor que deu ser a lo millor de la comedia francesa, això, perquè... no està massa prodigat en pel·lícules. No se l'ha vist excessivament. En qualsevol cas, jo crec que amb el que he vist avui, puc dir que com a mínim la recomanaria per veure-la, sobretot si us agrada i us atrau el personatge de Dràcula. Perquè l'ambientació, el vestuari, la música... Són extraordinaris. Estan molt ben encaixats. Però, sobretot, les escenes de violència, de batalles, estan molt aconseguides. Sí, que estan al principi de la pel·lícula. Molt bé, molt bé. I molt bé, aquí deixem... Valent el Besson, eh? Valent en el sentit... Home... Perquè ja amb la GT ja va tenir el valor d'agafar un clàssic del cinema com era la GT i transformar-la... Tu, el Monkeys, era? Sí... amb tu el Monquis, i també va transformar molta cosa. I el home que va fer Jean d'Arc, també. I va fer Jean d'Arc, és a dir, que és un home que es llença a la piscina amb roba. No, no té por, no té por. Molt bé, t'aprendo. És un creador, eh? És un home que té també la seva personalitat. Sí, i tant. Molt bé, amigues, amics, s'està acabant cinema sense condicions i tenim intenció de tornar el dimarts que ve. Això és així. Que tingueu una bona setmana. Adeu. Adeu. Fins demà!