Pulp Fiction als 30: premis, estructura i llegat; Almodóvar a Venècia; Aula de cinema sobre pla seqüència

Sentiu, és la sintonia del Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats. Prepareu-vos a escoltar les interessants entrevistes i les curiositats d'aquí i d'arreu. Fem ràdio amable, parlollent tranquil i culturalment curiós. Benvinguts, convidat i amanitat. Benvolguts, viatges, història. Ben trobats, cultura. Tot això ho escoltareu en els Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats, aquí, a Ràdio d'Esbert. Fem's Twist Contest. Now, let's meet our first contestants here this evening. Young lady, what is your name? Mrs. Mia Wallace. And how about your fellow here? Mrs. Mia Wallace. All right, let's see what you can do. Take your wave! It was a teenage wedding and the old folks wished him well. You could see that Pierre did truly love the mademoiselle. And now the young monsieur and mademoiselle have rung the chapel bell. C'est la vie, c'est the old folks. It goes to show you never can tell. They furnished off an apartment with a two-room robot sale. The cooler radar was crammed with TV dinners and ginger ale. But when Pierre found work, the little money coming worked out well. C'est la vie, c'est the old folks. It goes to show you never can tell. They had a high-five phone, oh boy, did he let it blast. Seven hundred little records, all rock, rhythm and jazz. But when the sun went down, the rapid tempo of the music fell. C'est la vie, c'est the old folks. It goes to show you never can tell. They bought a souped-up chitney, was a cherry red 53. Drove it down to Orleans to celebrate the anniversary. It was there where Pierre was waiting to, the lovely mademoiselle. C'est la vie, c'est the old folks. It goes to show you never can tell. They had a teenage wedding and the old folks wished them to be. They had a teenage wedding and the old folks wished them to be. Well, you could see that Pierre didn't truly love the mademoiselle. And now the young mature and mademoiselle... Hola, bona tarda, amigues i amics de Ràdio Desvern. Una setmana més a Cinema Sense Condicions. Avui, 29 d'octubre, que ja per aquí, als voltants de l'emissora, ja es comença a respirar una mica l'ambient de Tots Sants i la castanyada i després també d'algunes coses ja d'un regust una mica més americà i tal. Bé, doncs avui nosaltres hem optat per posar com a pel·lícula clàssic de la setmana Pulp Fiction de Quentin Tarantino. La segona pel·lícula de Tarantino, ell es va iniciar amb el món del cinema amb Reservoir Dogs, que també és una pel·lícula molt interessant, per ser la primera ja apuntada de maneres al noi, però la veritat és que aquesta, bueno, ara en parlarem de forma més extensa, però amb aquesta va tocar el cel. En primer lloc, bona tarda, Jan, què tal, com ha anat? Bona tarda. Bona setmana o què? Molt bona setmana. Al marge de temes esportius, que no hi entrarem. No cal. No, no cal. Però bé, bé, bé, bona setmana. Molt bé. Al marge de l'esport. I res, de tema de cinema, només el diumenge vaig tenir temps. Sí. I vaig tornar a repetir una pel·li, ja que estava plovent, que era El dia de maanyana, i ja l'he vist uns quants cops per culpa al meu pare, que en això, la meteorologia i tot això li agrada, però em va venir molt de gust i feia temps que no la veia, i sí, sí. I què tal? Bé, a mi... Et segueix convencent? Sí, sí, no, tot això m'ha enganxat molt al meu pare, les catastrofes o que s'acabi el món, coses així, m'agrada, m'agrada. A vegades el punt aquest que tenen... Has vist Melancòlia? No. És un altre... És un altre... Un altre registre. Tot i ser també una mica el mateix, eh? És una... Bueno, la temàtica és aquesta, no? La temàtica és la mateixa. Doncs sí, sí, doncs m'agraden bastant aquestes pel·lis, sí. S'acosta a algú cap a la Terra que... Que acabarà amb ella. Acabarà amb ella. Clarament, en aquell cas. Afortunadament acaba avançant la pel·lícula que la Terra. Sí. Però, sí, si tens oportunitat de veure-la... Sí, que és interessant. És una pel·lícula bona, eh? Sí, és interessant. Melancòli. I tant, me l'apunto. Molt bé. Anastasi, bona tarda. Bona tarda. Com ha anat la setmana? Mentre no s'acabi el món, hem d'anar tibant una setmana darrere l'altra. Sí, sí. Anant deixant que passin i que passin el màxim de coses interessants dintre la setmana. A vegades són interessants, a vegades són difícils de gestionar i tot s'ha de gestionar. Tant el bo com el dolent. Per tant, endavant. Les anxes. Estem aquí, exacte, i només hi ha una direcció. Endavant. Molt bé, doncs, bueno, ja ho hem comentat, la pel·lícula d'avui és Pulp Fiction. És una pel·lícula que just aquest any compleix el 30 aniversari. És de 1994. Aquesta pel·lícula és molt personal. El guió, perquè es feia una idea, és un guió original que va guanyar l'Òscar, el millor guió original. La pel·lícula va guanyar la Palma d'Or, va ser presentada a Kant i va guanyar la Palma d'Or. I, a més a més, com a producció, també va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula. A part d'aquests tres premis, va tindre 40 premis més amb diferents festivals i certamens. Això dona una idea que estem davant d'un producte important. I no solament ja important pel fet cinematogràfic, sinó també important pel que és la història del cinema, perquè jo diria que marca un abans i un després d'alguna forma de veure i tractar el cinema, el thriller concretament. Aquí el Tarantino ha explicat moltes vegades que ell, per veure la pel·lícula, es va inspirar amb el cinema que ell havia vist i li agradava i també amb les lectures de jove que ell havia cultivat i li agradaven. I llavors, amb tot això, va fer com una pasta i aquesta pasta és la que serveix en la pel·lícula, no? O sigui, serveix una mica com element per fer la pel·lícula. De fet, la Palp Ficció comença amb una pantalla en negre sobre la que surt escrit. Palp. Número 1. Massa de matèria tova, humida i informe. 2. Revista o llibre que conté material sensacionalista, característicament imprès en paper vast, no refinat. És a dir, ens situa en el material que ha donat origen al que veurem, no? I el que veurem es podria explicar d'una forma molt extensa, però vosaltres teniu que veure la pel·lícula si no l'heu vist. I si l'heu vist, us recomano que hi torneu perquè serà gaudir-ne de nou, perquè la pel·lícula sempre et dona motius que t'inspiren i després, sobretot, està atrevessada absolutament per una música dels anys 60 meravellosa. Doncs, anem a explicar-la d'una forma sintetitzada. La pel·lícula barreja amb bellugança aleatòriament amb el temps, és a dir, que no és un temps continu, una història de dos gànsters de poca monta, la dona d'un mafiós molt perillós, un boxejador fracassat i la seva nòvia, i una parella de tracadors maldestres d'allò que dius, ui, que poc que en sabeu de... I ja està. I amb aquests elements, amb aquests elements, ui, ui, amb aquests elements i amb una fitxa artística que és la següent. John Travolta, recuperat pel cinema d'una forma impressionant, perquè el paper al bord, eh, la veritat, representant el paper de Vincent Vega. Samuel Jackson, el paper de Jules. Aquests serien els dos gànsters de poca monta que hem dit. La Uma Thurman, extraordinària també, amb el nom, amb el paper de Mia. Mia és la dona d'un gànster notablement perillós. Herbert Keitel, en el paper del senyor Lobo, que és un home que arregla problemes. Tim Roth, que seria Punkin, que és un dels de la parella maldestres, que està secundat, ella és Amanda Plummer. Després hi ha Bruce Willis, amb el paper de Buig, que seria el boxejador fracassat. I Maria de Madeiros, que seria Fabián, que seria la seva nòvia. Després hi ha altres personatges secundaris, però el Marcelus Wallace, que pivota tot al voltant d'ell, que és el gran mafiós. Aquest està interpretat per Bing Reims. Després també hi ha la Rosana Arquet, Christopher Walken, i el mateix Quentin Tarantino, que es reserve un paper bastant divertit, d'un tio que, clar, està patint perquè li han muntat un pastís allà i està esperant que vingui la seva dona, i la dona a ell li fa molt respecte perquè quan vegi allò no el suportarà. Pastís sanguinolent, eh? Sí. Sanguinolent, que no sembli un pastís de veritat, ara, saps? Sanguinolent total, o sigui, un mort, vaja, li posen un mort a casa. Molt bé. És a dir, amb això crec que us he fet una introducció al tema, et passo la paraula perquè sé que tu també has gaudit molt d'aquesta pel·lícula i m'has comentat que tenies coses anotades per dir. Compartir totalment amb tu aquestes primeres informacions i també sensacions. El primer que em passa amb aquest home, amb el Tarantino, amb tota la filmografia que he fet, sent algun de les pel·lícules per mi més interessants o menys a nivell lliada d'interès pel tema, perquè interès cinematogràfic jo penso que totes en tenen i molt. per mi la sèrie del Kill Bill... Kill Bill. Kill Bill, per mi, no m'interessa tant la temàtica. Ja he vist molt cinema de lluita, realment, de veritat, dels que la feien, de veritat, tant xinesos com coreans com japonesos, i ja havia vist moltes coses meravelloses en aquest tipus de cinema, i jo crec que ell juga simplement a copiar, en aquest cas, com fa moltes vegades amb altres coses. Però aquí per mi se li notava una mica massa. Però, bueno... Potser també s'està posant molt en el terreny del còmic, eh? Sí, sí. Bueno, ell al seu cítric també circula a vegades en aquest terreny, i aquí clarament el Deep Pulp ja està dient de què estem parlant. La pasta de paper, perquè finalment aquí hauríem de treure el Deep Pulp per pasta de paper. Pasta de paper, sí. Que després pot ser el paper elaborant millor o pitjor, i així tenim llibres com aquest teu que tens aquí, que té un paper finet i tal, com les revistes que sortien, el tipus de llibres que sortien, amb aquest tipus d'animacions i de dibuixos, que realment tenien un paper bast perquè no s'elaborava tant. A mi el que em sorpèn sempre amb totes les pel·lícules Tarantino és la seva, jo crec, com traspuen la seva intel·ligència. És un tio hiperintel·ligent, n'estic convençut d'això. No sé quin d'allò té, quin IQ té, que es diu, quin indesintel·ligència té, però realment ha de ser molt alt. O sigui, és un tio molt intel·ligent, és un tio molt llest, que les dues coses són compatibles, òbviament, i és un tio amb una molt bona visió, penso, global de la jugada. I llavors això és tan important per a algú que, a més a més de fer art, vol ser autor, que és el que finalment ell aconsegueix en aquesta pel·lícula, com en totes les altres, pràcticament, que per mi ell és una mica el paradigma de tot això, en la història del cinema i en agut gent amb aquesta visió. I diria Wells, per dir el primer, i tan nostrat i tan amic del nostre amic de la filmoteca. Esteve Riemau. Esteve Riemau. Però Wells seria un altre exemple. És a dir, que estem parlant d'una figura realment molt forta, vull dir que emergeix enmig d'aquesta dècada dels 90, amb una força i amb una claredat d'idees, que realment ja hi havia molts grans pel·lícules, i n'hi haurà, però molta gent considera que aquesta pel·lícula en concret, Pulp Fiction, és una de les millors pel·lícules, algú diu la millor pel·lícula de la dècada dels 90. Jo no m'atreviria potser a dir tant, però sí una de les millors pel·lícules d'aquest tipus de cinema, dels que s'havien fet i les que es faran després. Jo, de lo que és el camp del thriller, no tindria gaire dubtes. No tindria gaire dubtes. La pel·lícula en general és un altre tema. Sí, perquè, home, esclar, hauries de baixar i mirar què feia Bertolucci, què feia Berman, què feia Houston, i llavors ja se complica la vida. I més a més es parla també d'una cosa que evidentment no... És el tema que es considera una de les primeres pel·lícules postmodernistes del cinema, és a dir, el postmodernisme del cinema cinematogràfic, diguem, no? I això també, bueno, li dona un pes. A mi el pes per això que li dona és l'estructura tan peculiar que té aquesta pel·lícula. Aquesta estructura, que més aquí podríem discutir una cosa que ens porta també en un terreny especulatiu a nivell de què és el muntatge, què és el guió, on acaba una cosa, on comença l'altra. Fins aquí ho podem saber. Ell innova, ell innova. Però innova més en el guió? Se surt del registre clàssic del cinema de l'edat d'or americana, del thriller, i llavors comença a introduir variacions. Sí que és veritat que amb Reservar Docs, per exemple, es veia bastant que partia molt del Kubrick de Killer. De Killer, sí. Partia molt d'allí. Però aquí no, aquí ja és molt més personal. Una altra cosa molt personal. I en tot cas aquí, podríem dir, sense equivocar-nos, que està transitant des del cinema de Hawks fins arribar a Godard. Sí, també té elements, en Godardian. Fa una volta impressionant. Jo crec que sí, i realment això és clar, i això ve d'això, ve d'una ment lúcida que, ostres, en cada moment troba la manera de tocar una temàtica diferent, i en aquest sentit recordaria Kubrick, saps que Kubrick cada pel·lícula la feia en funció d'una temàtica que no tenia res a veure amb l'anterior, sinó que cada vegada obria una línia determinada, i aquest home ho fa en moments amb uns terrenys més de tocar de peus a terra. O sigui, Kubrick potser volava més, però ell toca més de peus a terra amb històries que en principi són històries possibles i plausibles. Aquí el Vil està en el límit, però la majoria sí. I això fa una... A mi l'estructura és el que em té fascinat. Aquest fa un cinema de qualitat popular i Kubrick tenia una pretensió, que no era pretensió, sinó que ho aconseguia, intel·lectual. O sigui, anava en aquest sentit de més volada. Més volada, però en el fons, en el fons, el que aconsegueix un i l'altre és similar, perquè els taquillatges d'algunes pel·lícules del Kubrick realment són alts i funcionen molt bé, i la pel·lícula, li podíem dir pel·lícula d'autor, i en aquest cas, concretament, la pel·lícula que ens ocupa, no he mirat exactament el box office que va fer, o sigui, la taquilla que va fer en el moment als Estats Units, en concret, jo crec que ha d'haver sigut una de les pel·lícules més rentables de les que s'han fet últimament. I en canvi, es parla de cinema d'autor, és a dir, és un autor, és un veritable autor, la manera d'enfrontar la història, jo enfronto una història. I després també, és un tio que parteix claríssimament dels pressupostos del cinema independent americà, és a dir, que no estem allà edulcorant els escenaris i el vestuari, no, no, estem dintre d'una línia canyera, eh? Canyera, canyera en quant estil? O que hagi costat allò, no ho sé, perquè té... 8 milions de dòlars. De l'any 94. Déu-n'hi-do. Del 94. Déu-n'hi-do. No era un pressupost baix. No, mitjà comença a ser alt, per l'època. Sí, per l'època. Ara imagina com s'ha disparat ara que estem parlant de coses 5 i 6 i 8 vegades més altes. Bueno, ara estaríem parlant de 50 com a mínim. De 50. Sí, el quadre d'actors que té hi ha solament això. A mi, hi ha una... A mi el que més meravella és això, i com a muntador, et sembla meravell aquest punt meravella. Em plantejo la gran pregunta. A quin paper, l'altre dia dèiem amb el Profundo Carmesí, pel fet que estava rodada tot en planos seqüència, que avui en seguirem parlant si dóna temps al final a l'aula, aula número 2. Home, no, tres, tres. Bueno, perquè de fet hi va haver una zero. I va haver la zero, però jo... I el pilot, diguem. Vaig pensar, l'hi poso 1 perquè serà més fàcil de comptar. Doncs aquesta és la tres. Sí, sí. Llavors, que realment allà parlàvem d'una... una pel·lícula clarament... Perdona, he perdut. Profundo Carmesí perquè la cito jo ara. Ah, sí, el tema del guió. De lo fàcil que era muntar Profundo Carmesí. Però és clar, una pel·lícula rodada, un plan rodada a l'altre, plan o seqüència, només calia al final vigilar una mica en aquell muntatge i al final el moment de l'execució i ja està. Talla i enganxa i vinga. Talla i enganxa i vinga. No és del tot cert, però va per aquí. En aquest cas, en el muntador, li arriba, en el muntador que li donarem nom, en aquest cas, que és el... Sí, Sali Menck. El Sali Menckes, sí, el Sali Menckes. Aquest home o dona, perquè Sali ara... Sí, sí, és dona. És dona, és dona. Aquesta dona m'agradaria molt parlar amb ella perquè m'agradaria molt saber la seva feina exactament a la pel·lícula quina va ser. Perquè n'estic molt convençut... No, però tu volia preguntar abans i no t'ho preguntar abans. Ah, sí? Fins a quin punt el guió inicial, original de la pel·lícula, contemplava ja aquests salts temporals tan peculiars que fa? Aquestes anades enredent allà endavant. O és una cosa que sorgeix... Jo tinc la resposta intuïtiva. Jo tinc el guió aquí. Tu tens el guió. Aquest llibre és el guió. Però pot ser guió de muntatge. Pot ser el guió que sorgeix... Però, clar, és el que em anava a dir. A la millor a mi m'enganya. Clar, ens enganya. Hi ha una cosa aquí, Clara. El guió és de Quentin Tarantino. Sí. Però té molt a dir amb aquest guió el Roger Every. Every, sí, senyor. I llavors, clar, aquí a la millor ells van estar treballant i al final van fer el que se'n diu el guió definitiu. El guió definitiu. I, clar, a millor prèviament hi va haver un muntatge d'essenes aquí. Sí. A explicar ara ja de passada ja que ho dius per introduir una mini aula aquí que és que els guions allà s'escriuen evidentment hi ha diverses escritures de guió el primer, el segon, el tercer, el tercer, el quart. Es va refinant, es va canviant seqüències, es canviant de lloc totes les pel·lícules americanes i ara aquí també, òbviament. Però allà es fa un sistema que és que segons sigui la primera escritura el full és blanc o el full és groc o el full és blau o el full és verd o el full és rosa és a dir, hi ha tots els colors de manera que quan tu veus un guió acabat que és el definitiu és un guió multicolor o sigui que vas passant fulls i cada full és de diferent color. El que sí que puc dir és que amb el llibre aquest del guió que l'he llegit tot gairebé gairebé a cada pàgina si no cada pàgina cada dues pàgines hi ha una nota a peu de pàgina en què fa una una cotació sobre un punt o dos d'aquelles pàgines dient això a la versió definitiva es va suprimir o això això va ser completat amb tal és a dir que no és no és definitiu està bé està bé aquí sí, a mi home, a mi m'agrada perquè vol dir que encara que et sembli que és definitiu no ho és mai no ho és mai sempre hi ha el que roda que allò és el definitiu això està clar i per tant aquesta pel·lícula l'únic que em dona la pista que jo crec que sí que va ser escrita molt aproximadament com està muntada és perquè determinades maneres d'entrar a la seqüència que vindrà o de sortir de la seqüència de la que sortim estan tan ben jugades és el punt tan clar que dius és que aquí ha d'acabar la seqüència i acaben allí i quan comença dius i comencen aquí i una cosa t'has fixat que això és un retorn al cinema clàssic que és hi ha set fossos amb negre llargs i després al mig hi ha d'altres que després en parlarem d'això també a part de les fosses negres llargues que hi ha que són quasi com el que avui en dia s'ha posat més de moda que és aquesta ja no són fosses sinó que són negres sense fosses és a dir de cop pam hi ha un negre que apareix al mig però no és l'imatge que es va d'isolent a negre i surt de negre sinó que pum un negre aquí no aquí són fosses com tu dius molt bé quan diem un negre que surt al mig volem dir pantalla negra exacte perquè en realitat de negres en surten ballos a la pel·lícula però no no ens volem posar amb ningú el color negre com a color d'opacitat total no veus res després també n'hi ha d'altres al mig de negres que són negres són el que es diuen fosses naturals segona mini d'allò mini píndola informativa fosses naturals vol dir quan un element s'interposa davant de la càmera una porta que es tanca completament davant de la càmera de l'objectiu o una persona passa i s'atura davant de la càmera tapa o el camera fa un fragment i arriba una columna i aquella columna tapa això es diuen fosses a negre naturals perquè realment hi arribes d'una manera natural no és una fossa que has aplicat un efecte sinó que realment en la posta en escena hi ha un moment que ens n'anem aquest negre la pel·lícula per tant n'hi ha més però les que dius tu són les de veritat que són aplicades sobre la pel·lícula les altres són reals tens molta raó estem dintre d'aula de cinema sí perquè és que ara ho fondrem tot ara ja tot serà el mateix ara i això ja no s'ho cregui serà una pal ficció no s'ho cregui particular per tant el que sí també és meravellós de la pel·lícula és que no pots parlar que són relats independents no sinó que són realment sis relats diferenciats que tenen el seu títol que a vegades apareix en pantalla la primera vegada d'allò no però les altres 4 o 5 sí que apareixen però estan lligats i estan lligats però estan lligats amb una lògica relativa perquè no estan ordenats cronològicament pensem que aquí es produeix la primera resurrecció d'un personatge i un actor que és Vincent Vega John Travolta que nosaltres el seguim com a viu durant un bon recorregut de la pel·lícula fins que descobrim que el personatge va morir abans és a dir efectivament però l'ordre del muntatge fa que tu hagis pogut tenir Travolta fins més tard però després te'l maten però veus en cap moment a l'espectador es queda despistat aquí no això té una gran habilitat això això és de tindre un tractament del llenguatge cinematogràfic extraordinari i unes idees molt clares al respecte jo he intentat en dues pel·lícules fer això no per tant amb influïts o no perquè el director no ho va dir en tot cas una era a les coses del Joan Joan i l'altra era una pel·lícula d'un altre company del Garay del Jesús Garay bé les dues es van muntar primer acronològicament les dues van acabar muntades cronològicament perquè vam veure que el que ens sortia no vam aconseguir que tingués una certa coherència que hi guanyéssim res respecte al muntatge cronològic per tant aquí no hi guanyéssim res aquí la pel·lícula és tan hàbil que tot i ser cronològica desordenada aparentment i tal quan en cap moment t'estàs perdent hi ha dintre d'un dels capítols que és el del de Lloriador és que aquí anava jo tot el problema ve que ell que hi ha una tradició familiar que ja veureu aquí és molt divertida per ser aquesta escena és la que protagonista el Christopher Walker però clar ell que és el nen que el Christopher Walker li dona el famós rellotge que va passant des del Basavi fins a ell ell aquest rellotge quan té que fer l'escapada definitiva se l'oblida però aquest rellotge ell té que tornar a buscar-lo com sigui i llavors nosaltres sabem que com que li ha fet una marranada al gran jefe i al gran jefe quan li fan una marranada envia a uns sicares que arreglen el tema entre cometes nosaltres pensem igual que el Bruce Willis que ai Déu meu el que em trobaré aquí perquè ell el que ha fet ha sigut una malifeta dalt del ring li han marcat una sala en la que ha de perdre i ell no perd i fa una altra cosa i llavors en el moment que veiem el Travolta ja diem clar o sigui allò internament com a actor com a espectador dius clar és que és lògic ha vingut a arreglar el tema arreglar l'assumpte però el més impressionant d'aquest capítol de la part 4 el rellotge d'or primer és la més llarga dura 47 minuts des de totes les parts les parts van amb un creixendo curiós perquè comença la presentació és el cartell que dius tu exactament el restaurant l'atracament són 4 minuts i mig el Vincent i el Jules que fan una feina que és la primera part de la feina de liquidar a 4 tios que hi ha en una habitació 14 minuts el Vega i la dona de Marcelo Suález és llarga perquè és la presentació de personatges com el d'allò el Vincent Vega John Travolta ha de conèixer la Mia Uma Thurman tot aquest d'allò què passa en aquella nit terrible coses terribles però bueno 41 minuts el rellotge d'or és 47 minuts és la més llarga i a més a més passa que hi ha dintre això que acabaves de dir tu veiem un nen no sabem on situar-lo aquell nen perquè l'història del nen la tele és una tele antiga dius sembla que sigui antic però tampoc massa quan tornes fa un pas que no és evident no és evident que el que el d'allò que el ja ho diré que el Willy sigui el nen però més o menys ho imagines dius ha de ser el Willy i el nom és Butch si no t'has quedat amb el nom pot costar una mica més tard però hi arribes hi arribes he passat 30 anys allà és a dir que dintre del bloc aquest passen 30 anys i tornes endavant i tornes enrere i la situació amb Bonnie que és la la penúltima seqüència que és la de 21 minuts i la resolució i 18 minuts és a dir que la pel·lícula jo no sé temporalment no és massa el gruix evidentment està entre la 3 i la 4 que són aquests 41 i 47 minuts de pel·lícula estem en 88 minuts de pel·lícula que li donen tota l'entitat però el bèstia és això que aquesta endavant provoca que un personatge ressusciti de cop puguem dir que com si ressuscités per què no són els flashbacks clàssics flashbacks clàssics és el que passava a Zero Bardocks a Zero Bardocks sí que hi havia alguns flashbacks clàssics què passó passó esto i llavors te'n vas enrere i veus que allí va passar no sé més quantos però aquí no aquí és tot el bloc que juga amb ell per tant jo crec que això pràcticament és molt difícil que surti a muntatge ha de sortir del guió del guió original i fer un altre efecte positiu el desenllaç de la pel·lícula pot permetre's el luxe d'acabar-la bé és a dir que tot i de desgràcia el desenllaç és rodó això també home a veure li van donar l'Òscar el guió perquè és que és un guió d'aquells per emmarcar vull dir aquí s'ha publicat a Espanya amb una edició tu ho has dit de paper és un win-win al final perquè dius guanyen els dolents guanyen els bons l'història acaba bé malgrat totes les desgràcies que has vist i tortures i gent que mora de manera terrible i tot el que vulguis jo diria que hi ha violència i redempció i redempció i llavors aquí aquí estaríem ja una mica amb el territori que pèquim sí com sigui o algunes pel·lícules vull dir probablement probablement Pequim Pà el havia vist bastant bé el Quentin Tarantino segur que és un cine que li devia interessar dels 70 segur després aquesta cosa del Tarantino ai del del ja ho diré sí del Tarantino perdona en que utilitza aquest recurs dels diàlegs no connectats amb el que està passant és a dir ells estan parlant això és molt bo això és molt bo i a més a més introdueix un element de naturalitat absoluta és a dir tu ho estàs veient i dius és que esclar aquests tios igual que jo me'n vaig a fer un ingrés al banc bueno ara parlo pensant en quan jo anava a fer ingressos al banc per la meva empresa ara això són transferències és bitons i hòsties sí bueno però hi va haver un moment s'ho creureu nens i nenes que ens escolteu que de de la liquidació que es feia al cap del dia l'endemà sortia disparat de l'empresa un que anava a fer l'ingrés al banc l'ingrés al banc bueno doncs mentre anaves a fer l'ingrés al banc podies anar a fer un tallat pel camí i i parlar amb el del Bar un moment en el que li podies dir escolta el Barça i tal bueno doncs aquests aquestes petites se'n van a matar a quatre tios i tranquil·lament un està parlant li diu escolta tu saps el que li va passar l'altre dia amb aquell tio per fer-li un massatge als peus a la dona de Marcelus home però tu què em dius a la dona de Marcelus li va fer escolta que era un massatge als peus jo li feia a la meva mare diu me'ls faries a mi i el tio mirant-se com dient cuidado cuidado no et pasis bueno en fi no fem allò que es diu no fem maricorà després hi ha els recursos hi ha els recursos a parlar de la Bíblia eh tu tu tu conoces Bíblia sí conoces Ezequiel sí pues dime el 55 versículo 4 què dice sí sí i se l'inventa i pam pam pam naturalment se l'inventa no hi ha res escrit a la Bíblia però ell se l'inventa no més aquí ens porta a parlar dels actors esclar és que mira que el veig jo en aquest cas en el ja ho diré els noms sempre em costen molt el Travolta no el company el company d'altra volta el Jules el Jules Samuel Jackson el Samuel Jackson el veig molt ara he vist amb els anys en la seva època hòstia un personatge que em va colpir fins i tot físicament és una presència impressionant l'hem vist després més tard més gran i encara en té més potser aquí en el perigo se'l veu més jovenet d'alguna manera però noi quina presència verbal que té com parla quina veu que té i el gest el gest el gest ballura una mà com dient però ni mira el tio amb la mà fa un gest i aquell tio ja sap que el cuerpo no es pot moure ni un mil·límetre o s'ha de moure molt ràpid no i el mateix Travolta el mateix Travolta està immens jo penso que té un plano que aquí connecto jo amb el que deies tu de Godard quan hi ha l'acomiada quan s'acomiada de l'Huma Thurman sí que evidentment hi ha hagut una tensió sexual no materialitzada perquè és impossible que no n'hi hagués perquè amb el Huma Thurman era impossible pràcticament que no hi hagués una tensió sexual sí perquè ella també la provoca ella també la provoca doncs com s'acaba això s'acaba que després de la nit terrible que passa que ara no ho explicarem i que passen coses tan greus com que tothom està a punt de morir s'ha de veure s'ha de veure doncs l'acomiadament d'ells dos en aquella mena de passadís que condueix cap a dintre la casa que encara és exterior com ella se'n va i com ens quedem amb la cara d'ell en primeríssim primer pla llençant-li un petó amb la mà amb la mà i els llavis no, o sigui impulsant-lo impulsant-lo amb els llavis exacte és Godard és Godard i és molt maco és molt maco és abut de sufl és abut de sufl exacte és abut de sufl i això li dona un lirisme que de cop és inesperat perquè després d'aquella nit terrible l'últim que t'esperaries però l'acaba d'aquesta manera tan elegant tan maca vaja per mi per cert que la pel·lícula no està mereixeria tota la filmografia de Tarantino estar a Filmin però no hi està com tu saps està a Netflix és més n'hi ha molt poca i n'hi ha molt poca n'hi ha molt poca o sigui no, és que de fet a Filmin hi ha dues coses que són connectades amb el món de Tarantino però no són pel·lícules en canvi Netflix sí que està aquesta pel·lícula així Tarantino està a Netflix sí, sí tu l'has vista perquè la tenies no, jo la tinc en una edició especial que té un disc amb tres hores d'afegits d'afegits interessant per cert ja que has comentat allò de la filmografia sí i com que no és gaire llarga sí, no, no tira, tira val la perna comentar-la i que la tingueu en compte o sigui ell fa la seva òpera Prima el 1992 a veure Tarantino va néixer el 27 de març del 63 o sigui té 61 anys llavors als 30 anys va fer la primera pel·lícula Reservadox que n'hem parlat abans és un thriller que suposo que molts l'haureu vist perquè la veritat és que s'ha passat molt per la tele TCM el passa jo diria cada dos o tres mesos el passa el 1994 fa per mi la seva obra mestra que és Malficion i ha fet pel·lícules bones ara veureu el 1997 fa Jackie Brown que és una pel·lícula curiosa sí està sempre està en un territori diferent sí una mica experimental però és una pel·lícula que val la pena de veure interessant el 2003 va fer Kill Bill 1 i el 2004 Kill Bill 2 que després s'han passat sempre pràcticament com dos volums d'una mateixa pel·lícula aquesta és una pel·lícula d'arts marcials i com tu has dit molt bé abans segurament les autèntiques arts marcials la superen però sí que és veritat sí que és veritat que ell en recupera la Uma Thurman i la Uma Thurman fa un real tour de force amb aquesta pel·lícula perquè de pràcticament morta ressorgeix amb una venjança terrible tremenda tremenda i molt ben feta i és ben lluitada perquè realment va haver de prendre lluita una pel·lícula també que com hem dit introdueix en moments determinats dibuixos sense cap tipus de problema animació el 2007 fa dit dit prof que aquest és una pel·lícula que està dirigida a mitges amb el Robert Rodríguez i és el que se'n diu Slasher un cinema que bueno és una mica particular una mica fiqui sí allò per amics pels amics ara m'haigut fer una pel·lícula pels amigues que s'ho passin bé i tal el 2009 ja torna a lo que és la matèria amb Maltitos Bastardos és una pel·lícula de la segona guerra mundial l'època dels nazis el 2012 Django Desencadenado que aquí estem al western i el Django Desencadenado és una pel·lícula d'aquelles per la tarda del diumenge i bueno si fumes fums un puro i un whisky i si no fots només el whisky fums el whisky i ja està i si no bueno també pot anar bé amb un xalat l'octava pel·lícula d'ell feta el 2015 només es podria dir d'una manera los odiosos ocho sí tornem una altra vegada al tríler una pel·lícula molt bona també molt és que jo no sabia tampoc deslindar entre aquesta i el Maltos Bastardos estan les dues en un nivell de nou en un nivell molt alt de nou em va l'únic al final em va una mica molestar una mica massa d'excés de violència de final o sigui no de violència de fets de fets terraborosos com la noia penjada al final de la diga és a dir però excepte això que més tothom ho vivia estupendentament no vaig veure en el d'allò sí perquè la gent ja està instal·lada això és tarantinià exacte exacte em va fer una mica però la pel·lícula en general és també una altra meravella de construcció i la seva última pel·lícula fins ara és la novena del 2019 i es diu On's Upon a Time in Hollywood era Sonabeth in Hollywood bé aquesta pel·lícula bona part de la crítica s'ha l'ha carregat amb la gent no va tindre massa pronunciament és una pel·lícula que retracta entre altres coses la vida d'un doblador d'aquests no un especialista especialista un especialista i està situada reprodueix d'alguna manera a la família Manson fent l'atac a la dona del Polanski del Polanski a la Charontait a la Charontait bé tu t'has avançat i has dit que per tu et sembla bona jo us diré que per mi és una de les millors pel·lícules de Quentin Tarantino potser sí la trobo extraordinària amb els actors també brillant a alt nivell i tant i retratant i la història i la història i l'atmòsfera és que trasllada aquells anys 60 que els hem vist molt però en canvi te la torna a refer davant teu i es va refer en una època que la coneixes perquè la coneixes però que en canvi te la fa d'una manera tarantiniana és a dir t'aporta jo recordo l'escena aquella dels hippies per exemple quan viu en el campament allò és que no té pèrdua aquell tio que controla tot el que des de la casseta aquella és un món és que crea mons crea atmosferes amb vulnerabilitat i coherència amb l'història que està explicant perquè dius estem explicant Hollywood i tal i de cop et fica clar perquè va passar en aquell moment l'assassinat de la Charontait i tots els seus companys però bueno és que entra en la història perfectament no és que entri amb calçador i no ho entra bé mira jo he trobat sincerament no és una frase meva però la vull dir perquè em sembla que aplicada a Pulp Fiction queda molt bé la pel·lícula és un calaix de sastre de relats de crims que es relacionen entre ells és que és la definició de la pel·lícula estem parlant ara de Pulp Fiction de Pulp Fiction sí, correcte és un calaix de sastre és allò de a veure què tinc jo aquí dels teveus que llegia quan era jove pam però amb una ordenació per fora home hi ha un treball queda també de dir déus ex-màquina però és que és així que fa que tot allò agafi una coherència perquè si no l'espectador simplement amb tiros i assassinats un darrere l'altre tampoc es diverteix hi ha d'haver una coherència interna i en aquesta pel·lícula hi és després a veure a nivell de la història del cinema estarem tots d'acord que s'ha convertit amb una pel·lícula de culte absolutament esclar sí de les que més totes de les d'ell tots els directors que han sorgit a partir d'aquell moment han sorgit vull dir no que hagin nascut sinó que s'han posat a dirigir o a fer cinema a partir llavors hi ha un abans i un després claríssim de pel ficció segur i pensar que és una pel·lícula tan important tan important que té frases que han passat hi ha pel·lícules cada cop et quedes amb una frase la teguem el títol del luz de gas és un títol està plena aquesta està plena de frases evidentment no nos comamos punts suspensius és potser el que s'ha popularitzat més però és que n'està ple, ple, ple aquesta és la que diu el senyor Lobo el senyor Lobo els hi diu en moment que l'estan elogiant massa de lo bé que ho fa tot bueno, bueno vamos a comer no ens animem massa deixem-ho aquí deixem-ho aquest punt per ser horari infantil i llavors clar i les seqüències més icòniques potser seria la del Vincent i la Mia ballant el ball que has posat tu abans i allò és aquest tipus de seqüències sí que el cinema té seqüències memorables hi ha el 2001 amb l'os que pica no sé què però aquesta és una seqüència aparentment inocua aquesta és una seqüència que te l'emportes cap a casa que l'emportes cap a casa o sigui t'agradaria tenir la posada en un quadre i que cada dia es reprodueix que no és una tele amb un quadre i allà es reprodueix que es portava un botó aquells que es van posar de moda que hi havia fotos que anaven passant una darrere de l'altra però és la pel·lícula aquest tros i que a més a més estàs veient aquella Uma Thurman seductora que li agrada ballar que vol guanyar i que per tant està donant a més a més dintre del ball l'està seduint i ell es deixa anar tot el que sap perquè bueno si veieu la pel·lícula veureu que quan arriben a casa ell li diu a ella que se'n va al bany i en realitat no té que fer res al bany l'únic que fa al bany és mirar-se el mirall i tot el rato s'està dient tu ara quiet sèrio i assatge el que li dirà li diràs bona nit jo me'n vaig fins demà que descanses i després no, no això no i llavors i assatge una altra frase i fins a tres no? sí, sí queda que no sap com abordar-ho i bueno ella quan surt li diu una cosa molt concreta que ara no direm i que no direm molt bé no ho sé dic molt bé deixem no, no, no realment aquest ho diguem sempre ha de veure i m'he dit aquesta vegada és fàcil de veure està en Netflix està en Netflix i no sé si està en algun més lloc jo penso que no que somment està en Netflix i val la pena molt de veure també és una pel·lícula que si seguiu TCM TCM també la pot programar de tant en tant la programen vull dir que la veureu també cert bé ara ens queda un quart d'hora sí i jo volia dir una cosa abans que entrés en l'aula del cinema i és parlar d'una pel·lícula espanyola bueno americana però feta per un espanyol que és l'habitación del lado de el nostre Pedro Almodóbal el nostre Pedro val aquesta pel·lícula com sabreu molts o tots va guanyar recentment la palma la palma al Lleó d'Or de Venècia al Festival de Venècia és la segona vegada que un espanyol guanya el Lleó d'Or tot i que com que és la 23ena pel·lícula d'Almodóbal i fins ara hi havia anat diverses vegades i no havia rascat res em sembla que va ser el 2018 o 2019 li van donar un Lleó d'Or honorífic per la seva carrera o per la seva trajectòria aquí no aquí ja li han donat directament a la pel·lícula tot i que es va filtrar que l'escortini va ser molt ajustat és a dir no va anar avassallant amb els vots del jurat del jurat almenys per una altra banda hi ha una anècdota que la van fer córrer suposo que jo interessadament els Almodóbal perquè recordeu que les produccions de Pedro Almodóbal són d'Agustín Almodóbal llavors tot ho queda en casa i van fer córrer i suposo que és cert perquè ningú ha dit el contrari dels que hi eren que es van estar 17 minuts el públic d'en Peus aplaudint bé això és molt per una pel·lícula ara jo us diré una cosa aquesta pel·lícula del Modóbal agafa com a late motive per crear-se fer-se i discorre una pel·lícula impressionant per mi que és Dublinesses es va titular aquí a Espanya The Death els morts que en realitat era un llibre una narració curta de Jane Joyce que va portar al cine el John Houston bé jo us dic una cosa si la pel·lícula del Modóbal es van estar 17 minuts aplaudint si s'hagués passat a continuació o abans la la de Dublinesses de John Houston haurien d'estar aplaudint encara ara és cert perquè li dóna 50 vegades quina meravella la pel·lícula li dóna 50 vegades feta per una persona moribunda pràcticament perquè estava sí estava entubat estava entubat segut en una cadira de rodes el John Houston és un nou propòstum de fet ell es va morir abans de que s'estrenés en fi sobre aquesta pel·lícula hi ha que dir alguna cosa més és a dir no és una pel·lícula dolenta comencem per aquí és una pel·lícula que està ben feta és una pel·lícula sèria de Almodóbal dic-ho de sèria perquè ja sabem que Almodóbal de vegades té una certa tendència a l'ofrívol per dir-ho així no aquí està contingut el tema és la mort Almodóbal em sembla que té més de 70 anys és del club diguéssim i per a l'obús ja comença a tindre alguna inquietud sobre el tema de passar a la posteritat i tal i llavors aquesta pel·lícula i tenint en compte que s'admiralla amb la de John Houston podria ser que estàs feta una mica pensant amb la posteritat no llavors ell va fitxar aquí a dos grans actrius Tilda Swinton i com es diu l'altre sí sempre m'ha passat amb ella sempre dic van i a la calla 42 perquè és la pel·lícula que em queda no, no a veure Julián Julián Julián Julián Julián Julián Julián Julián Julián Julián Bé Tilda Swinton fa el paper de Marta Marta és una reportera gràfica de guerra que s'havia diagnosticat un càncer en fase terminal quasi un càncer cèrvix segons diu ella mateixa i llavors li estan fent uns tractaments innovadors que no tenen cap garantia de sortir bé i no sortin bé Ingrid és la Julián Mur és una amiga d'ella que hem tingut una amistat molt profunda fa molt temps i es retroben perquè l'Ingrid és una escriptora de fama i està presentant el seu terrat llibre i una amiga comú de les dues li diu a la a l'escriptora diu escolta t'has enterat que la Marta té aquest problema i a partir d'aquí es troben i la pel·lícula entra amb l'explicació d'una amistat profunda i de com una amistat pot ajudar en situacions complicades i tal fins aquí la voluntat de la pel·lícula està bé a partir d'aquí dir-vos que és un almodóvar des del meu punt de vista pretensiós egòlatra que està sense no pot per l'obús evitar tornar sempre a les coses que a ell li interessen que és sense que vingui a compte que la pel·lícula es pot explicar perfectament sense això aquí es parla de l'extrema dreta es parla del canvi climàtic es parla de o sigui surten hi ha tres flashbacks que tots tres són prescindibles i no solament no aporten gran cosa llevat de l'últim els dos primers no aporten res sinó que a més a més el que fan és enterbolir la dinàmica d'un guió que marxava molt bé perquè la pel·lícula té una arrencada els deu primers minuts fantàstica i després clar hi ha una cosa per la que tot i que ja veieu que més aviat me la carrego perquè jo si tinc que dir no m'agrada mai posar notes però per entendre'ns jo per mi és una pel·lícula d'uns sis i t'ho pensava que anaves a dir això jo no l'he vist per tant no puc ara això sí la recomano anar a veure perquè la interpretació de la Julian Moore i la interpretació de la Tilda Swinton segur que estan més sobrepassen tot el que pugui fer a més a més estic convençut d'una cosa aquestes dues interpretacions a mi em dóna la impressió que hi va haver un moment de la pel·lícula en què li van dir a Almodóvar oi vete a tomar un cafè que aquesta escena ja ens la fotrem nosaltres difícil dir Almodóvar això però potser sí però en sembla que sí en sembla que sí pot ser i ell d'alguna forma ho ha reconegut perquè hi ha una entrevista amb la que diu hi va haver un moment que la Julian Moore m'ha dit escolta Pedro a mi és que me preferiria dir-ho d'una altra manera això escolta d'alguna manera reconeixer el que et dic jo sí però almenys en algun moment però dir cosa que mai escolta ho deixo aquí la recomano perquè crec que té valors suficients com per veure-la però a la vegada dic que estem dintre de l'univers del Modóvar i allà cadascú el que sigui el Modóvar ja disfrutarà i el que no doncs veurà com des del principi perquè ell va començar treballant a la telefònica surten telèfonos a la seva pel·lícula bueno aquí no surten telèfonos surten mòbils que és el mateix que són telèfons mòbils que són telèfons molt bé estem a aula de cinema a l'Anastasi Rinos molt bé bé l'altre dia parlava una mica jo tenia un capellà que em donava classes de llatí i sempre començava per donar la següent classe repetint tota la classe anterior no és el que faré jo però ell tenia una habilitat tremenda en colar tot el temari de l'anterior classe dintre de la següent sí recordar una mica que a propòsit de Profundo Carme sí que en el 99% del seu metratge està fet en plans seqüència vam entrar en aquest terreny de parlar que era un pla seqüència que era el muntatge intern en què no ens movem d'un espai la càmera no talla no talla mai l'acció fins que es pot moure entre un espai i un altre però sense tallar l'acció tot passava amb unitat de temps i d'espai que es diu i hi havia diversos exemples en aquest sentit que podíem referenciar bé a partir d'aquí o a cap d'uns dies vaig veure que TV3 hi havia un programa per cert jo penso que bo excel·lent fins i tot en algun moment que és aquesta rememoració del aquest 40 aniversari del 30 minuts penso que el 40 aniversari del 30 minuts va ser un bon programa de televisió de televisió estem parlant de cinema i això és de televisió i en ells va parlar de pla no seqüència també en el moment que van preguntar el pla no seqüència i un realitzador ho va explicar bé venim per tant d'aquest tema del pla seqüència el pla seqüència caldria explicar que quan una càmera no talla quan la càmera no talla acció i evidentment els actors saben el que han de fer hi ha hagut un guió lògicament s'han preparat els personatges i hi ha un espai i han assajat fins i tot això es l'idoni en aquell espai per fer aquell plano s'establir una certa posta en escena interna del que passarà allà quan un ha de tallar amb diferents planos o té fins i tot diverses càmeres rodant el mateix òbviament allò va passant i les càmeres van rodant alhora des de diferents punts de vista el tema o no sistema pobre la càmera roda primer un pla general del tema de tota l'acció general vol dir més obert en què es veu l'acció complerta Sota vull fer una pregunta perquè ara se m'ha ocorregut si jo estic fent un pla seqüència però estic rodant l'escena amb quatre càmeres tres és el més normal o tres càmeres i de la primera primera càmera passo el que fa la segona i de la segona passo el que fa la tercera segueix sent un pla seqüència? no en absolut estem fragmentant la informació molt bé no per això anava per aquí anava per aquí anava per aquí anava al cint que tot això es rodi d'una manera i es rodi d'una altra hi ha un teatret que li diem al cinema el teatret que es munta de dir què farem aquí i mentre s'està muntant les llups i tal la gent comença a fer l'acció amb soroll encara que sigui és igual vam fent el teatret per què? perquè tothom ha de saber què passaran allà els que han de posar la llum els del so ha de saber i per tant la trajectòria que seguiran els actors i la càmera o les càmeres és important llavors quan és un pla seqüència el que passa és que el que anomenem muntatge que vol dir tallar d'un plano a l'altre per elaborar d'una manera determinada aquella narració d'aquell moment de la pel·lícula aquells tres minuts de pel·lícula o els expliquem en pla seqüència o els expliquem en un altre tipus de planificació que després explicarem com se diu que és fragmentada explicant en cada moment el que interessa veure són dos menys diferents de muntar llavors el pla seqüència té la peculiaritat que s'ha de fer el muntatge internament és a dir que el que està passant la posta en escena que passa davant de càmera és el que és important que aquell actor de cop estigués segut s'aixequi el seguim la càmera el seguim sense tallar sempre això ens permet veure que l'altra persona que no havíem vist fins ara està asseguda en una altra cadira se senten junts se seuen junts segueixen parlant la càmera s'allunya una mica per ensenyar-nos una mica tota l'habitació ens tornem a apropar tot això és una dinàmica tant de moviment dels actors com de la càmera que es diu que en aquest moment el muntatge que s'està produint no és un muntatge extern que és el que faria el muntador i el director el decidir passar d'un plan o l'altre sinó que és el muntatge intern i el que a França es diu la mise en scène la posta amb escena la posta amb escena la posta amb escena s'ha de produir igualment si fragmentes l'escena per això anava dient abans jo el que anava dient evidentment que tots els actors han de saber igual si roda pla general si roda pla més proper si roda gran primer pla d'un o gran primer pla de l'altre en qualsevol cas la dinàmica global ja se la saben el que passa és que estàs fragmentant la informació d'alguna manera quan estem fent el muntatge clàssic que vol dir ara vull que l'espectador vegi això i des d'aquest punt de vista selecciono molt el que vull que l'espectador vegi en cada moment l'estàs portant de la maneta d'alguna manera ara vull que vegis on estem pla general ara vull que veig que en aquest pla hi ha dos personatges que potser no els havies vist perquè estàs molt lluny anem a apropar-nos una mica més camp pla més curt dels dos personatges pla mig llarg ara parla un això em recorda tal com m'ho expliques estic veient l'any passat amb Marien Bat l'escena del jardí és molt neta exacte l'escena del jardí totes les pel·lícules estem veient ara hem vist Tarantino aquesta Tarantino no fa més que l'ús d'una planificació molt clàssica pla i contrapla teníem converses i com que teníem tantes converses tan llargues pla i contrapla pla i contrapla les pot fer de perfil o els perfils frontals però pla i contrapla pot fer fins i tot en algun cas com fa el Tarantino a l'escena del bar que estàs veient el buig de cara i el jefe el Wallace està d'esquena ai el Wallace el d'esquena i el que veus la tirita la tirita que porta tota la pel·lícula i el buig està de fons i desenfocat però és un pla contrapla és a dir és el clàssic i per què? perquè a cada moment que estàs muntant el Marcelus el Marcelus et decideixes ara vull que l'espectador vegi quina cara fa aquest tio i me'n vaig al plano d'aquest ara veuro la reacció en l'altre i l'encert hem decidit allà allí on creus que l'espectador està demanant que tallis és a dir fer exactament el que tu penses que l'espectador et demana és el que fa que allò la gent s'ho vagi menjant amb patates perquè l'estàs fent allò que esperen que passi bé aquest és una mica el dos i llavors en el primer muntatge que és el muntatge de pla seqüència és el que diríem el muntatge sintètic i en canvi el muntatge fragmentat és el muntatge analític perquè és com si entréssim en el senyor i diéssim vale anem a planificar això primer veurem això després hi ha una anàlisi d'això de la situació i és els dos tipus de muntatge que hi ha crec que m'està acabant el temps sí estem al 59 a més que tenim uns companys tenim uns companys aquí ja molt bé ho deixem aquí i continuem la setmana que ve el dia 5 un altre programa bona nit i ens veiem la setmana que ve que tingueu una bona setmana Fins demà!