Cinema sense condicions del 29/10/2024 — Pulp Fiction als 30: premis, estructura i llegat; Almodóvar a Venècia; Aula de cinema sobre pla seqüència

Tema central: Pulp Fiction (1994)

• 30è aniversari d’un clàssic que va guanyar la Palma d’Or (Cannes) i l’Òscar al millor guió original. Pressupost de ~8 M$ i impacte massiu en crítica, públic i història del cinema.
• Guió original de Quentin Tarantino amb aportacions de Roger Avary; muntatge de Sally Menke; banda sonora icònica de temes dels anys 60.

Per què és clau

• Marca un abans i un després en el thriller contemporani i és considerada una fita del postmodernisme cinematogràfic.
• Estructura no lineal, capítols entrellaçats i un ús de la temporalitat que permet “ressurreccions” aparents (p. ex. Vincent Vega) sense desorientar l’espectador.

Estructura i muntatge

• Trama fragmentada en blocs/capítols amb entrades i sortides precises; ús de transicions a negre (foses) i de foses naturals integrades en la posada en escena.
• Muntatge pensat des del guió: els punts de tall i l’ordre dels blocs semblen dissenyats en escriptura, no improvisats a la sala de muntatge.
• Durades orientatives comentades al programa:
• Restaurant/atracament: ~4’30”
• Jules i Vincent (feina): ~14’
• Vega & Mia: ~41’
• El rellotge d’or (Butch): ~47’
• The Bonnie Situation: ~21’
• Resolució: ~18’

Personatges i repartiment

• John Travolta (Vincent Vega), Samuel L. Jackson (Jules), Uma Thurman (Mia), Bruce Willis (Butch) i Maria de Medeiros (Fabienne), Ving Rhames (Marsellus Wallace), Harvey Keitel (Mr. Wolf), Tim Roth (Pumpkin) i Amanda Plummer (Honey Bunny), Christopher Walken (capítol del rellotge), i cameo del mateix Tarantino.

Temes i to

• Violència i redempció; moralitat ambigus; humor negre; diàlegs quotidians desconnectats de l’acció que aporten naturalitat i ritme.
• Influències que van de Hawks a Godard, passant per Kubrick, Welles i Peckinpah; arrelat al cinema independent americà.

Interpretacions i moments icònics

• Samuel L. Jackson: presència vocal i física imponent.
• Travolta & Uma Thurman: química i tensió; comiat de to godardià.
• El ball del Twist a “Jack Rabbit Slim’s” s’erigeix en icona pop.

“És un calaix de sastre de relats de crims que es relacionen entre ells.”

On veure-la

• Disponible a Netflix en el moment de l’emissió; també cau periòdicament a TCM. Edicions físiques amb extres de gran interès.

Repassada de la filmografia de Tarantino

• Reservoir Dogs (1992) — l’arrencada d’un autor.
• Pulp Fiction (1994) — l’obra mestra per a molts.
• Jackie Brown (1997) — experiment formal i de to.
• Kill Bill Vol. 1 (2003) i Vol. 2 (2004) — arts marcials, to còmic; debat sobre influència vs. imitació.
• Death Proof (2007, amb Robert Rodríguez) — exercici slasher/grindhouse.
• Inglourious Basterds (2009) — WWII reimaginada.
• Django Unchained (2012) — western venjatiu.
• The Hateful Eight (2015) — cambra de tensions, violència final polèmica.
• Once Upon a Time in… Hollywood (2019) — reivindicada al programa com una de les millors del director per atmosfera i revisió dels 60.

Conversa prèvia de recomanacions

• “El dia de demà” i el gust per les catàstrofes cinematogràfiques.
• Suggeriment: Melancholia (Lars von Trier) com a contrapunt autoral sobre fi del món.

Crítica: “La habitación del lado” (Pedro Almodóvar)

• Lleó d’Or a Venècia; tema central: la mort i l’amistat.
• Protagonistes: Tilda Swinton (Marta), Julianne Moore (Ingrid).
• Valoració: film seriós i ben fet, amb interpretacions excel·lents;
• Crítica a digressions (extrema dreta, canvi climàtic) i a flashbacks que frenen el ritme (excepte l’últim).
• Comparació amb “The Dead / Dublineses” (John Huston): el referent és, per als conductors, insuperable.

Aula de cinema

• Diferències entre pla seqüència i muntatge analític:
• Pla seqüència: unitat de temps i espai; el “muntatge” és intern via mise en scène.
• Analític: fragmenta la informació (pla, contrapla, escales de pla) per guiar l’espectador.
• Exemples: converses de Tarantino (ús clàssic de pla/contraplà); transicions a negre (foses i foses naturals); referència al 30 minuts de TV3.

Idees clau de l’aula

• El tall “quan l’espectador el demana” és una habilitat de direcció i muntatge.
• La posada en escena determina la claredat narratològica, tant si hi ha talls com si no.