Quartet, Apu i Minnelli; violència de gènere

A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Cinema sense condicions. Bona nit. Bona nit. . . . . És que t'agrada tant aquesta música, eh? Doncs sí, perquè he de negar-ho. Ja estava a punt de cantar-la jo també. Bona nit. Bona nit a tothom. Aquí estem com cada dimarts al cinema Sense Condicions. Tècnicament, alguna vegada us ho he explicat. És bon vespre, eh? M'ho va dir una persona que treballa amb això del Consorci de Normalització Lingüística. Vinga, va. Vol vespre. Com tots els vespres dels dimarts, som aquí per estar amb vosaltres i compartir aquesta estona de 8 a 9. amb cinema sense condicions. En Jaume, el Francesc, en Joan i jo mateixa, Carme. Sí, senyor, i esperant que un dia d'aquests vingui el nostre amic Andreu. La setmana que ve, la setmana que ve, toca. Estarem tots, o sí? Seria bo, seria bo. Carme, no hi ha manera, no hi ha manera de coincidir amb l'Andreu, eh? No hi ha manera. Bueno, algun dia serà. Vinga, Joan. El programa també té tres parts. La primera part parlaríem, doncs, de les pel·lícules que hem vist, de les properes estrenes, etcètera, etcètera. Seria, doncs, una mica la presentació de les novetats. Una segona part parlaríem del Vicente Minelli, que em toca fer-ho a mi, i l'última part que farà el Jaume, que porta per títol Violència de gènere, violència domèstica i altres maltractaments. Uf, no s'està de res, eh, en Jaume? No s'està de res, en Jaume. Tenim-ho avui. Sort que el Minelli ens... Ens suavitzarà una mica la cosa. El Minelli té pel·lícules duríssimes, eh? Sí, sí. Duríssimes, però també en té d'amables. Sí, sí. Jo me'n recordo de Cuando ruge la mar a punta. Ha, ha, ha, ha. Però aquesta no és del Mineri. No és del Mineri. Però, bueno, alguna d'elles... És de violència de gènere. Sí, sí, sí. Ara, ara, ara. No havíem entès la connexió. Tampoc. Doncs, bueno, parleu del que heu vist. Jo puc parlar més d'una i la veritat és que no val la pena parlar-ne massa perquè no em va agradar gens. Però, bueno, per tant, si teniu alguna cosa més interessant... Doncs parleu-me. Jo tinc... Com que he tingut la grip, no he vist cine, però vaig veure el quartet i, si voleu, també el comento. A mi em va agradar molt. Bueno, no sé. Sí, sí, la comento. Però vull dir que només he vist això. Vale, vale, vale. Doncs vinga, el quartet. La primera pel·lícula dirigida pel Dustin Hoffman, no? Sí. Jo tenia interès, bàsicament, perquè... Perquè els actors, els grans actors, perquè el Dustin Hoffman, al meu moment d'entendre, és un gran actor. Perquè amb un físic que no és del gran seductor no és el Robert Resford, per exemple, no? I, en canvi, ha fet pel·lícules d'una grandíssima, grandíssima... Interpretació. Interpretació. Començant pel graduado, que és on es va descobrir un gran, gran actor. Sí. Per tant, li tinc una certa consideració com a actor. I llavors penses, els actors, quan es posen a dirigir, què se'ls ocorre fer? Sí que veiem això, el Clint Eastwood, el que ha fet, el Robert Redford, que també ho he fet dignament, al meu mod d'entendre, ha fet alguna cosa i es pot tenir en consideració. I era el Dustin Hoffman. En el cas del Dustin Hoffman, perdona, connecta amb l'espai de la setmana passada, eh? De directors d'un sol film. De moment ha dirigit només aquesta. No sé si després s'hi dedicarà. Imagino que depèn de l'èxit que tingui. Home, no li està anant malament, no? La pel·lícula ha tingut ser bona crítica i inclús molta gent que l'ha vista, sobretot gent de generació... Gran, clar, perquè està dedicada a gent gran. O gent músic, perquè també m'he trobat amb unes gents que són músiques, els ha agradat molt, ha parlat molt bé de la pel·lícula a veure, és una pel·lícula exactament que és una pel·lícula anglesa sorprenentment ell és un actor americà molt essencialment americà a més a més de l'estil d'actor que és I, en canvi, ha fet una pel·lícula anglesa que té totes les connotacions ambientals de filmació, de fotografia, d'una gran pel·lícula anglesa. La situa en una menció de les que surten a les pel·lícules d'època del XVIII al XIX d'angleses i és una residència de gent gran, específica, perquè és una residència de cantants o de músics en general, en general música clàssica, però també jazz i ballarins, dansa també, específica d'aquest tipus de sector de gent gran. Llavors, està molt ben ubicada, molt ben descrita i jo crec que el seu gran, gran, gran encert és que està molt ben interpretada. Sí. la protagonista central és la Maggie Smith que ja va fer aquella Gosford Park i també aquella d'exòtica del marigot jo aquesta no l'he vista i per si ja m'ho ha dit alguna gent per comparar-la perquè toca un tema semblant però jo aquella no la vaig perdre aquí fa una grandíssima interpretació perquè és d'una gran sobrietat tal com ho fa ella representa una soprà una gran sopra gran i que arriba en aquest... Una gran sopra gran, això m'agrada. Sí, una gran sopra gran. I llavors allà es troba amb companys, metzos i tenors... específicament un tenor amb el que ella es va casar i que després es van separar i que reviuen una història trencada i reiniciada a la pel·lícula. Aquesta és la història. Què té de ben trobada la pel·lícula? Bé, doncs que tots els músics que surten a banda dels quatre protagonistes, el quartet aquest perquè la... La seva intenció és cantar el quartet del Rigoletto, que ell havia fet una gilda per l'ovís esportantosa, la millor gilda de la història, aquest tipus de coses, i llavors ells pretenen cantar el quartet del Rigoletto amb una sessió que fan anual per recollir fondos per la institució. I llavors és tota la història que hi ha a sota d'aquest intent. amb les enveges que hi ha i el comportament de la gent gran, maniàtiques, pesades histèrics o obsessius això està ben descrit i el gran, gran, gran encert és que tots els secundaris que surten són grans músics són autèntics músics grans Excepte els 3 o 4 protagonistes, que són actors professionals, però també són músics professionals. Són músics professionals. Que després, al final de la pel·lícula, surten quan eren joves. Perquè s'havien fet famosos cada un d'ells. I això té molta gràcia, perquè això és una gran troballa, i és una gran troballa que devia fer la filmació molt específica. I potser això és la gran troballa de la pel·lícula, perquè la pel·lícula és una pel·lícula sense gran... pretensió. La veritat és una pel·lícula, o és una petita pel·lícula, és una pel·lícula amable, que surts bé d'ella, amb un happy end. Però una cosa que m'ha molt agradat al final, a mi em sembla que és molt guapa, és tot estàs esperant que cantin el famós quartetet i tal. Ah, sí, ho veu des de fora. I llavors, en un moment no se sent res, o sigui, no es veu, i això li dona força, perquè tu no acabes sent... Ells està preparant lluitant... Sí. per preparar i fer el públic, perquè la raó per la qual fan aquesta mena de concert és la forma de recaptar diners. És a dir, si logren que hi hagi molta gent, vol dir que recaptaran molts diners. I una cosa que està agradíssima és que tu esperes, després de tanta preparació, que hi hagi un moment en què... El show. I no hi ha show. I no hi ha show perquè el director se'l salva, se'l menja, durant per suposat que allò anirà bé. Això és intel·ligent. És una sortida molt guapa. Molt intel·ligent. La casa és una mansió que es veu des de fora i de nit i, per tant, té gràcia. Jo dic que és una pel·lícula amable per passar una estona amable, que segurament és una pel·lícula que oblidarem perquè no és res de l'altre món, no té gran contingut. Ah, el guionista, de totes formes, el guionista és el mateix guionista del pianista de Polanski, eh? O sigui, no és qualsevol guionista. Poca broma? Sí, sí, em va sorprendre. És un gran guionista. Ha fet diverses coses, però jo vaig veure que havia fet la del Polanski. Home, el guió del Polanski, del pianista. Home, molt bé, molt bé. I aquesta és una pel·lícula... A veure... una petita pel·lícula, és una cosa agradable, però mou bé la càmera... Però resulta que està ben aconseguida. Ho ha aconseguit. I surts bé. Surts bé i a sobre ell, com a director de cine, que no ho ha fet mai, creus que se n'ha sortit bé. Que se n'ha sortit. És a dir, que ho ha fet prou bé. Perquè, clar, no és una pel·lícula de la pretensió del Million Dollar Baby, per exemple, del Clint Eastwood. Aquí no té una gran pretensió. Però justament potser la intel·ligència del Dustin Hoffman és fer una pel·lícula sense excessiva pretensió, molt ben feta, i sorprenentment particular pel fet d'haver triat un tema, això que podria ser un geriàtric, que podria ser una mica tètric, doncs no, li ha donat humanitat, lluminositat i color. En color musical i real color. I l'altra cosa que alguna gent li ha agraït, alguns crítics jo he llegit que li agraïen, és que ell no surt en cap moment. Perquè, normalment, quan un director o un actor d'aquests fa una cosa d'aquestes, sempre vol donar-se, com el cas del Tarantino, amb el cas que sempre surt, o moltes vegades surt, doncs aquí no. Ell fa de director exclusivament i en cap moment apareix la cara, el rostre, tot superconegut del Dustin Hoffman. L'has tornat a veure, el Django. La vaig anar ahir amb el meu fill. Has tornat a veure Amor, també, que jo ho sé tot. Amor també l'he vist a tres vegades. Tu ho saps tot. Lincoln no, per això no l'has vist a veure. No, encara no. La veuré. La veuré, la veuré. I a més a més hem vist ja una pel·lícula junts, amb més gent, que ens va deixar força captivats. Sí, senyor, és veritat. Si no coneixeu, doncs us recomanem. És la primera part de la trilogia d'Apo, d'un Satyajit Ray. un veritable prodigi de cinema fet a la dècada dels anys 50 i que va ser aquesta trilogia la que va donar a conèixer aquest director Indy que encara així no és gaire conegut per aquí però que és dels grans clàssics de la història del cinema no va arribar al seu cine fins fa molt poc no el van passar les seves pel·lícules Però els va sorprendre. És veritat que ho vam veure junts. A l'alçada del millor neorealisme, per dir alguna cosa. Joan, no sé si estàs d'acord. Sí, sí, estic d'acord. Amb una fotografia espectacular. Extraordinària. Bé, jo després vaig llegint coses perquè em va interessar. Incluso et diria que tenia ganes... Qui és el director? El tornes a dir. Com es diu? S'ha llegit? Rai. És un senyor que no... Totes les experiències no van arribar al seu moment aquí, tot i que va guanyar Festival de Cants. Home, sí, algunes sí que van arribar. Jo no les vaig veure, confesso. Jo no, jo no. Aquestes, sobretot, les de la trilogia d'Apu, doncs es van fer famoses en un moment determinat. Sí, sí, es van fer famoses internacionalment. Ell es va donar a conèixer internacionalment a través d'aquesta pel·lícula. I temàticament, què toca? és temàtica social. Sí, és la Índia profunda, se suposa que un lloc més o menys marginal, en el qual la gent viu malament, i llavors és la vida d'una família que es troba... El marit és un senyor una mica bala i una mica així, que viu una mica al dia, etcètera. Una mica m'esclote, vaja. La dona és una dona molt aplicada per... pels seus fills, que té una nena i un xicot, i el que més impressiona, diria, és la pobresa extraordinària que hi ha, i la poesia de la pel·lícula. La pel·lícula és molt poètica, en molts moments hi ha unes imatges precioses dels estanys, dels animalets, de les mateixes figures de l'àvia... Bé, és una pel·lícula contundent. És a dir, una pel·lícula interessant. I on te la vau veure? Bé, vam estar junts amb un DVD. Ah, perquè no està en aquest moment a Cartellena. No, no, no. Si estigués, avisaríem perquè valdria... Valia la pena dir-ho. Això a la Filmoteca. Per això, a vegades a la Filmoteca et pots trobar coses d'aquestes. Em va recordar una mica aquella història que va arribar fa un temps, no me'n recordo si del Líban... no era el Líban, però un país així de l'Orient proper, que estava també fet en tres parts i era la història d'un poeta. Ah, sí. Aquella amb miel, huevos... Sí, sí, sí. Una cosa així. Que jo vaig veure... Miel la recordo específicament. Doncs està una miqueta explicada de la mateixa manera, però a l'inrevés. Aquella que agafava era el personatge i primer explicava... Però jo pensava que era turca. No, no era turca. No me'n recordo. Podria ser turca... Sí, podria ser turca. Sí, sí, per aquesta zona d'influència en qualsevol cas. Aquella està agafada una miqueta, diria jo, amb aquesta idea de la trilogia d'Apu del Satya Girait. Està agafada, però donant-li la volta. Satya Girait ho fa d'una manera seqüencial, comença per la infància... Quan el nen, quan l'Apo neix, o quan és molt petit, amb uns ulls enormes, espectaculars, un cabell negre... Les cares són espectaculars. I bé bé. Són molt guapes. Una pel·lícula per gaudir, tot i que conté aquest drama intens i gairebé inabastable de la vida a la Índia, a la vida rural de qualsevol poble d'Àndia. Als anys 50, quan encara estaven, suposo, molt més entreguits de... La pobresa és extraordinària. Encara ara hi ha unes desigualtats. Sí, tu comentaves, m'agradava el que deies, Joan, perquè així com la pel·lícula aquesta que van comentar la setmana passada de Bèsties del sud salvatge allà potser la pobresa no deixa de ser una miqueta... Gratuïta o artificial. Sí, sí. Aquí, en canvi, és tal qual. Aquí és real. Llavors, aquí penso que té més valor, en aquest sentit, sobre aquest tema, perquè t'està explicant una cosa que te la creus. Mentre que l'altre, i inclús en allà reivindica la bèstia d'una salvatge que vam veure l'altra setmana... reivindica el fet de continuar la marginalitat i això és una cosa que no acaba de lligar, no té cap sentit. En canvi aquí no reivindica, això reivindica sobreviure i ajudar-se mútuament els uns als altres, etcètera. És una pel·lícula en aquest sentit molt més profunda que no l'altra, que em sembla una cosa més propagandística i per mi a la meva gust. i a part d'aquesta vaig anar a veure al cinema Mama, vaja és que és difícil perquè allà la pel·lícula de fet en anglès li diuen Mama, és Mama tota l'estona i que a mi el que més em crida l'atenció d'aquesta pel·lícula és que el Personatge de la mama, que és una mena de monstre sobrenatural, està interpretat per un ator espanyol. Una pel·lícula amb ingredients de terror, però sobretot acaba convertint-se en una pel·lícula de cinema fantàstic. Llavors, en aquest sentit, no se li pot retreure tampoc res. Així com hi ha pel·lícules que utilitzen el fantàstic, per mi, ja ho sabeu, d'una manera... enganyosa i manipuladora aquesta no t'enganya, és el que hi ha des de bon començament sí que juguen una miqueta la part naturalista que ja m'agrada prou el que fan al començament però després decididament i descaradament acaba convertint-se la pel·lícula en una història de característiques fantàstiques, amb portes dimensionals, que té la seva gràcia. No diria jo que estigui gairebé acabada la història, però tampoc pretén. Pretén ser això, una història que conté aquests ingredients i que té una part sentimental i la part de les nenes, sobretot, que la fa particularment intensa per les persones que estan veient la pel·lícula i bé, para de comptar. La pel·lícula és això, és una història intensa en aquest sentit, no està malament com a pel·lícula de gènere, però sap greu que no estigui una miqueta millor tramada i que li donin una mica més de transcendència a la història perquè podria haver-la tingut. La veritat és que la manera com comença i les intencions que fa la impressió que volen donar a la història, després queden molt minvades, queda això, queda com una història en la qual l'important és decidir una cosa o una altra, si una es converteix en una història o en una altra i no acaba de deixar-te allò amb la plenitud, que les grans pel·lícules d'aquest gènere poden en un moment determinat provocar-te si estan ben fetes. Bé, el Guillermo del Toro com a director i el que deia, que a mi el que més em crida l'atenció i el que més m'agrada de saber i d'explicar és que l'actor, és que el personatge d'aquest monstre, de la mama... que persegueix aquestes nenes pertot arreu i segons com va perjudicant la gent que està al seu voltant, està interpretat per un actor espanyol, un actor que té una malaltia. És un actor que no és conegut, però té un síndrome que... I que l'exploten en molts pel·lícules d'aquest estil. Exacte. I això és prou maco, la veritat, perquè Tomàs guanya la vida amb això i ell ja està prou content que sigui d'aquesta forma. Per tant, és un exemple de persona que en un altre sentit estaria marginat completament I, en canvi, ha trobat el seu lloc en les pel·lícules de terror. I, bueno, la seva vida, doncs, està feta d'aquesta manera. Com se diu aquest actor? Ara us ho diré, perquè no recordo, però és una persona que viu a Madrid i ara mateix us dic el nom, perquè és molt fàcil de trobar. Perquè està produïda aquí, aquesta pel·lícula. Bueno, és la Guillermo del Toro. Guillermo del Toro. Si fos americana, treballa molt amb Amèrica. Sí, sí. Més aviat és una producció d'allà, però alguna part de producció deu haver-hi aquí. alguna coseta ara també buscaré perquè són aquests dos germans ell és mexicà però treballa més en els Estats Units i a vegades fa pel·lícules aquí però jo crec que no ho sé jo diria que és americana la pel·lícula ara ens ho mira mentre aneu parlant jo més ràpidament i després passo al Jaume si vols que ens parli d'aquesta pel·lícula que has dit abans que la veig molt més interessant que el que jo us pugui dir Jo vaig veure ahir, el divendres, una pel·lícula que es trenen el divendres d'aquesta setmana, que es diu La trama, que és una pel·lícula de gènere amb alguns actors que són bons, és a dir, penso que el Mark Wahlberg ho fa molt bé, molt bé, i el Russell Crowe, que és el de Gladiator, també, i després ja la Caterina Zeta-Jones, però la pel·lícula no acaba de funcionar, no deixa de ser una cosa molt superficial, molt anudida, molt vista i molt tòpica. Va d'un policia... que deixa la policia i es passa a detectiu privat, i un dia el candidat a l'alcalde de no sé quina ciutat és, de Nova York, o d'Estats Units, el Russell Crowe, li encarrega que investigui la seva dona, perquè sospita que la seva dona, que és la que tenim, que és infidel. Després de confirmar, perquè el xicot descobreix que efectivament sembla que la dona li és infidel, després veurem que no és exactament així, l'amant, aquest amant que té la dona, apareix mort, i aquí s'inicia tota una trama determinada. Jo crec que és una pel·lícula que sense passarà, sense pena dir glòria, té bons actors i per tant això pot fer que potser crida l'atenció amb algú de veure-la, però no perquè sigui una extraordinària pel·lícula. I crec que no val la pena dir més coses. Tampoc et va agradar Gangster Scott? No, no, no. De moment el cinema negre actual no... No, a mi m'agrada molt el cinema negre. Però aquest que estàs veient últimament no... Aquest que estàs veient últimament no. A mi el cinema, per exemple, el Fritz Lang el trobo un extraordinari senyor de cinema negre I qui diu el Fitzland, fins i tot diria, doncs què sé jo, a mi Los Inductables de Leon Ness em sembla una pel·lícula molt aconseguida. Jo és que, com que no he anat al cine perquè he tingut grip, vaig veure Infiltrados del Martin Scorsese. Ah, està molt bé, està molt bé. I, clar, jo crec que el Matt Damon i el... Leonardo DiCaprio. Estan els dos molt bé. I allò també és cine negre. Està molt aconseguida. I et manté una tensió durant tota la pel·lícula que penses que és una pel·lícula impensable. Hi ha pel·lícules negres que són de qualsevol època aquesta només és d'aquesta època perquè si no és pel mòbil allò no té cap sentit com a guió però allò és una pel·lícula molt bona el mòbil és un protagonista de la pel·lícula molt bé és que aquestes dues pel·lícules tenen molt a veure amb això de la violència de gènere i en tot cas ja ho agafaré tot junt entrem amb el Milelli Ah, sí? Ah, sí? No les comentes? No, perquè és que després quedarà molt bé i seria repetir-se. D'acord, d'acord. Doncs, bueno, anem pel Minelli. Em toca a mi explicar una mica, doncs, què penso sobre Vicente Minelli. Vicente Minelli està considerat per alguns com un dels pares del cinema musical, diríem, de Hollywood. I altres, que vist en perspectiva jo penso que tenen més raó, pensen que potser són més importants l'Stanley Donen i el Gene Kelly. I des del meu punt de vista, la carrera històrica de Minelli sobresurt per mi, per quatre o cinc films que precisament no són del cine musical, que són totes les pel·lícules que ell va rodar a la dècada dels cinquanta. Comencem per una que a mi em sembla que és molt interessant, si la coneixeu, que és Cautivos del mal, amb el Kirk Douglas, l'Alana Turner i la Gloria Graham, i que a més a més va sorprendre en l'època perquè el Minari sempre havia treballat amb color. És blanc i negre, aquesta. Aquesta és en blanc i negre, i suposava, bàsicament, això, trencar amb la seva tradició del color i, sobretot, ser un dels primers directors que mostra les misèries, diríem d'im, de la indústria cinematogràfica americana. A mi n'hi ha una altra que no havia vist i que aquest matí em falta només veure al final però em sembla que ha de ser una pel·lícula ja l'ha dedicada, que em sembla que serà extraordinària. No l'havia vista en el seu moment, El Loco del Pelo Rojo, de la història del Bangkok, que en anglès es deia Lost of Life. Aquest va tenir molts òscars. Al final la mestra estava nominada per tres òscars. L'Anthony Quinley va donar per actor secundari. Era el Gauguin. No, era el Gauguin. Sí, sí, era el Paul Gauguin. Sí, senyora, sí, senyora. El Paul Gauguin. I, a més a més, amb la característica que només surt 9 minuts, el Anthony Quinn, dels 122 que dura la pel·lícula. O sigui que realment fa gràcia que li donessin a l'Òscar la millor actor secundària. Aleshores, el Kirk Douglas fa de Van Gogh i el Anthony Quinn fa de Paul Gauguin. La tercera pel·lícula que a ell li va fer pujar molt, perquè és una pel·lícula en el fons musical, és Gigi. Ah, sí. La Leslie Caron. La Leslie Caron i el Maurice Xavier. I el Maurice Xavier. que va tenir un gran èxit comercial a l'època, el que no vol dir que sigui una pel·lícula que s'aguanti, que és una pel·lícula que jo l'he començat a veure aquest matí, i la veritat és que hi ha visc que havia passat de moda, que estava molt passada. I jo diria que hi ha un... El que va passar és que aquesta pel·lícula, com que va tenir nou òscars, va ser nominada per nou òscars i va guanyar nou òscars, i entre ells millor direcció, millor pel·lícula i millor no sé què més. Música, no? Millor cançó, exacte, millor música. Perquè la música sí que és maca, eh? I el Maurice Xavier, que... I ho feia molt bé. Clar, perquè Maurice Xavier el va enganxar als Estats Units, que ell sempre havia treurellat a Europa, i en va fer un ídol nou. Sí, sí, va fer una... Sí, sí, aquesta és una pel·lícula de les que va fer-lo pujant bé. Tot i que ell havia fet ja alguna cosa amb el Kubrick, eh? No hem parlat amb el Kubrick, amb el... amb el de Tobí o no Tobí? Amb el Lubitsch. Del mateix estil, més o menys, eh? Bé, total, jo penso que després d'aquest èxit, com que amb ell té un recolzament de Hollywood perquè té donat nou òscars, etcètera, suposo que li donen més pressupost, li donen més canxa ampla, i aleshores, després d'aquesta època, jo penso, d'aquest moment, és quan fa els dos films més importants de la seva carrera, que per mi són com un torrente de l'any 59, i amb el... la C.L. MacLean i el Fran Sinatra i Conel Llegó a l'Escàndalo que també és una pel·lícula per mi extraordinària amb el Robert Mitchell no sé si no recordeu després d'aquesta època i durant els 60 continuarà fent pel·lícules fent comèdies potser comercialment satisfactòries però amb molt de poc interès artístic de tal manera que doncs mica en mica la seva carrera es podria dir que després de Conel Llegó a l'Escàndalo s'haurà acabat Si parlem una mica d'ell, podríem dir que és fill per part de mare d'una canadenca francòfona de la zona del Quebec i per part de pare de família d'origen sicilià, per això té el seu nom Minnelli, que és clarament italià. I val a dir que segurament el més decisiu de la seva infantesa va ser que va viure i va créixer en una família que treballava en el món teatral. De manera que el seu pare era director d'un grup de teatre i des de molt jove ell viatjava amb la família per tots els Estats Units. Amb tot, no va deixar en cap moment els estudis, de manera que va arribar a entrar a la universitat i un cop graduat es va haver obligat a fer múltiples treballs perquè no trobava res que li agradés i estava més o menys obsessionat per tornar a aquest món del teatre que sempre li havia agradat i que se li sentia molt còmode. Ferran repeteix una infinitat de feines fins a arribar a ser director, entrarà en el món del teatre, començarà a fer una infinitat de feines que tampoc li acaben d'agradar, fins que arribarà a ser director d'escenaris i arriba el 1935, per tant bastant d'hora, a dirigir alguns musicals a Broadway. El cinema musical estava presidit fins a aquell moment per la parella meravellosa de Fred Astaire i Ginger Rogers i Minnelli, que comença a treballar per la Paramount, intenta fer una cosa una mica diferent del que feia fins a aquell moment aquesta parella. però es veu que el primer que va fer va fer unes quantes pel·lícules també que no li van acabar de funcionar i fins que no coneix amb un productor que treballava per la Metro Goldilmire a partir d'aquell moment ja sempre treballarà per la Metro Goldilmire que es deia Arthur Frid i també coneix la seva dona, la futura Judy Garland la mare de la Nina Zaminelli però que va durar el matrimoni molt pocs anys perquè aquest senyor ha tingut quatre dones i amb la Judy Garland va durar molt poc després pràcticament de néixer la filla comença a dirigir pel·lícules per la Metro Gondilmayer i és quan volíem dir que es converteix en un dels prototipos del cinema musical d'aquella època. No li van bé... Però així quan ell fa lo del padre de la nòvia, que no és el musical, la veritat ja deu triomfar allà. Llavors, no, no, no, passa el següent, passa que ell fracassa en aquests primers musicals que fa, I llavors és com si no li tinguessin cap més musical perquè no li ha funcionat. Llavors, recupera l'èxit amb el padre de la nòvia, que va amb Spencer Tracy i la Elizabeth Taylor. I la seqüela, quan aquesta pel·lícula va ser tan exitosa, li van fer fer una seqüela que es deia El padre des abuelo. I llavors això el va tornar a encombrar amb ell. Per tant, amb l'èxit recuperat amb aquestes dues pel·lícules, torna la seva autèntica afició... i la seva obsessió era fer pel·lícules musicals. Amb el padre de la nòvia fa un tipus de comèdia, que és la comèdia típica americana, que ell la fa molt bé. No té un èxit que malgrat... Una cosa que em fa gràcia, que coincideixo amb el que estàs dient tu, és que ell està obsessionat tota la seva vida bastant en fer musicals, i en canvi el que li surt més bé... per mi, el meu punt de vista, no són precisament els musicals, sinó les altres coses que no són musicals, com aquesta com un torrente, com per exemple aquesta que estàs dintre... El pare i la nòvia trobo que la quadra, perquè com a comèdia és una pel·lícula molt quadrada, digne d'un capre o de qualsevol d'aquest tipus de director. D'aquí li ve l'èxit. Ho fa molt bé. Ara, també és veritat que cantando bajo la lluvia o fa unes coses amb la ciutat. No, no, no, no. Ell fa un americano en París. Ah, un americano en París, exacte. I fa un americano en París perquè torna a l'obsessió aquesta, després d'aquestes dues, torna a l'americano en París perquè està obsessionat per tornar a fer musicals. I llavors aquí comença, diríem, a descobrir-se, o alguns crítics insinuen, que ell té una obsessió pictòrica pels colors, especialment per vermell, i que en moltes pel·lícules aquesta obsessió dels colors està molt present i és molt habitual. Llavors, també hi ha una cosa, que ell fa aquesta pel·lícula d'un americano en París, i hi ha una segona cosa que la gent molt destaca molt, jo no me'n recordo, que és que es veu que fa ballar a la càmera amb els actors, que eren el Gene Kelly i la Leslie Caron, que és una idea que de fet aprofitarà encara posteriorment, a cap de poc, molt millor, el Stanley Donen i el Gene Kelly dirigint una... Cantando bajo la lluvia. A mi em sembla, després d'això, que tampoc en París funciona, però no funciona com Cantando bajo la lluvia, Després d'això, començarà a alternar films amb blanc i negre amb films amb color, color que pretén també novament fer, amb aquesta aplicació per als vermells, pel·lícules musicals. I jo penso que arribem a la fase, per mi, més interessant del seu cine, que són Cautivos del mal, que és una pel·lícula també amb el Kirk Douglas, que fa una mena de reflexió sobre les misèries, les coses dolentes de la indústria nord-americana, I, tot i que s'hauria de dir que totes les pel·lícules que fa musicals en aquesta època, per mi s'aguanten millor les no musicals que les musicals, perquè en el fons, si en té noves espacis en manos, doncs Canando Bajaló Lluvia, o la mateixa USA històrica, que significa una mena de remodelació, modernització del cinema musical, ell queda absolutament desbancat, queda fora de lloc i ja no fa res més. No fa res més en el món, diríem, del cinema musical. Com he dit al principi, a mi em sembla que després d'aquest fracàs del seu gènere musical, es posa a fer pel·lícules, diríem, més serioses, i jo trobo que són les millors pel·lícules que ha fet ell. Per mi, El Loco del Pelo Rojo, aquesta que hem comentat abans, l'estava veient aquest matí, no li acabaran, en falten 10 o 15 minuts per acabar-la, i la trobo una pel·lícula extraordinària, es manté perfectament avui dia, s'aguanta perfectament, no ha envellit i m'imagino, no m'he documentat, però m'imagino que deu ser la millor versió que hi ha sobre la vida del Van Gogh fins a aquest moment, perquè està basada en una novel·la que és la biografia del propi Van Gogh, aquest d'un especialista, i m'imagino que està basada en les cartes del Teo, del seu germà, que es dirigien al Teo i al Bangkok, i aleshores, m'ha sorprès favorablement, és a dir, no la coneixia. La interpretació del Quir de Glace és mimètica, que no oblides de l'actor i veus el pintor tota l'estona. És a dir, m'estranya com van premiar, perquè jo m'estava, com que ho sabia, que havien premiat en Anthony Quinn i no en el Kirk Douglas, deia com és possible que hagin premiat en Anthony Quinn per aquests 9 minuts que surt i en canvi la interpretació brutal que fa el Kirk Douglas no li premien. És una cosa que no acabava d'entendre jo, vista des d'ara, perquè no sé en el seu moment quina impressió en tenies. Bé, el gran reconeixement, ja dèiem que li arriba amb Gigi, que jo l'he vista també un trossos aquest matí per veure com... Penso que està... Desgastat. Que s'ha gastat, que està situada al principi del segle XIX. Era una pel·lícula amable que el personatge de la Leslie Caron era molt agradable. Jo la tinc com en aquest moment, eh? És a dir, tinc la sensació que... Bueno, l'avant va ser molt premiada, va ser nou Oscars, ja ho he dit, és a dir, tal... Però jo tinc la sensació que això està com una mica passat de moda, no? És a dir, doncs, mentre que les altres no fan aquest efecte. Però sembla que aquests 9 Òscars que li van donar el van catapultar per fer les millors pel·lícules per mi que ha fet aquest senyor, que per mi són Com un torrente i Con el llegó el escándalo. Perquè després d'això ja pràcticament seguiria fent pel·lícules... A mi no em va agradar, no sé si l'has vist a tu. Jo sí, fa moltes vegades. A mi no. A mi no em va agradar. Home, no com un torrente, perquè amb un torrente no l'oblides. Però, home... Està basada en una famosa novel·la de los privalles, no? Doncs... Però a mi no la vaig anar a veure, justament perquè m'estimava molt el Vicente Minelli en el seu moment. La vam veure, eh, en el seu moment. Sí, clar. Me'n recordo, i sortia... Quin any és, los cuatro jinetes? Mira, és el 62. Però jo, que no me n'enrecordo, tinc el sentiment que... A mi no em va agradar. Ens estem deixant Brigadón, no? Sí, Brigadón és de les musicals. Hi ha una més, eh, que m'he deixat, eh. No, no, però aquesta sobretot és com una d'aquelles perles, oi? Del cinema musical. Del tipus de les sete nòvies per a si d'hermanos d'aquest registre. Aquesta era una obra de teatre musical que ell la va adaptar, o li van adaptar per poder-la fer amb cine. Jo no la tinc fresca, o sigui, no puc parlar... Potser me la he saltat perquè, com que no la tenia fresca, no sabia ara... És la història d'aquell poble, no? Cada cent anys desperta la boira i llavors sorgeix i tothom reviu allà, però, bueno, després torna... Ben Janssen, es deia... Ben Janssen. Ben Janssen. Jo me'n recordo de les imatges, però no la tinc res, la Citxeris. Ah, la Citxeris, és que ell va fer vàries amb la Citxeris. Sí, sí, és veritat. Aquesta és genial. Bé, doncs ens hem empapat del senyor Minelli. Molt bé. Jo us comento el que us deia abans, abans de passar, si us sembla, el tema ja definitivament a les dues qüestions que havien quedat pendents en relació a mama, a la pel·lícula de Guillermo del Toro. El Javier Botet és el nom d'aquest actor que té el síndrome de Marfan, que consisteix en això, el creixement desproporcionat de les extremitats, que es veu que aquesta malaltia, aquest síndrome, el té una persona de cada 5.000. en el planeta, vull dir, no és massa habitual, però sí que hi ha força gent que la té. Vols dir més, deu ser, perquè seria molt freqüent, eh? Sí, oi? Això llegir a mi també m'ha sorprès, però vaja, ja pot ser, no sé si jugadors de bàsquet també poden considerar-se que estan dintre d'aquesta categoria. i que llavors aprofiten la seva desmesura també per un altre sentit, perquè de fet els jugadors de bàsquet veritablement semblen persones d'una altra espècie. Alguns, sí, alguns semblen una cosa estranya. És una cosa diferent a la que estem acostumats, no?, dintre dels cànons habituals. I que, efectivament, com tu deies, Carme, té una coproducció espanyola. El que passa és que he trobat la dona que és productora, però la dona que ho produeix aquí a Espanya és Cristina Lera Gracia, però no sé a quina productora pertany. Però sí que és veritat que té producció canadenca i espanyola. Així que Hollywood, en principi, queda fora d'això. Això, volia comentar-ho i quan vulguis, Jaume, passem al tema aquest en judiciós. Jo començaré amb una petita reflexió d'un llibre d'un senyor, Josep Maria Ferrer Martí, que diu el temps que ordena les paraules, el títol del llibre. I llavors diu, allà on es miri hi és ella amb la seva infinita presència, des de l'escena més domèstica fins a la més lúdica, des de la més privada a la més pública. Present també en els aconteixements que construeixen, transformen, o destrueixen els espais de la història. Ocupa els camps dels discursos, de les paules, dels sermons, i aquí salta la paradoxa, ja que aquest discurs està impregnat de la necessitat de contenir-la, del desig de fer de la seva presència una mena d'absència. Però les dones ja fa temps que van afirmar la seva voluntat de ser-hi presents en l'escena social. havien de prendre partit i ho van fer propulsades per la necessitat d'independència i el saber com fer-ho. Jo penso que això és genial perquè si això ho haguessin o ho aprenguessin moltíssimes persones que trobarem en moltes pel·lícules que parlarem ara, doncs jo penso que difícilment es comportarien com es comporten, no? He dit abans que de les dues pel·lícules que he vist aquesta setmana, no, l'altra ja fa un parell de setmanes que vam veure, doncs parlen precisament d'aquesta dificultat de l'home per interpretar d'una manera correcta el respecte per la dona. La primera de les pel·lícules és El costat bo de les coses, El lado bueno de les coses, Una pel·lícula que ens arriba de Nord-Amèrica, dirigida per David Russell, després en tot cas diré alguna de les seves pel·lícules, i que ens presenta a un xicot que la seva mare el va buscar en un sanatori, digue-li manicomi abans, com se li deia, i se l'emporta cap a casa seva i allà coneixerem. És on aquest xicot, producte de la voluntat de la seva mare, doncs no es quedarà en un lloc en el temps, perquè estem parlant dels anys 30 i tants, que si no recordo malament, o almenys ho he llegit en algun punt, llavors aquest xicot se l'emporten cap a casa per voluntat de la mare, bàsicament, però també... Amb el vistiplau del pare, que l'interpreta el Robert De Niro, per cert, que no acabes d'entendre aquest senyor que fa tantes pel·lícules, que fa una cosa secundària, tot i que té més de nou minuts, això val a dir-ho. Diu que ho fa bé, ho fa bé aquí, no? Això està molt bé, sí. Aquest noi que té un síndrome de tipus bipolar, no? Sí, aquest xicot té una problemàtica bipolar, llavors, lògicament, aquestes són les persones que en el camp del trastorn mental... proposen un ventall fins i tot de violència però també de molt d'entusiasme i lògicament jo penso que la part primera està molt ben realitzada perquè bàsicament on reaccionen d'una manera o d'una altra a vegades plegats i altres vegades amb violència és precisament davant de la dificultat. Està molt ben reflectit tot això fins a arribar a un clímax on s'enfronta amb el seu pare i la seva mare producte de no trobar cap mena de sentit a la vida. O sigui, aquesta seria una de les constants que plantegen determinades persones, com és el cas del trastorn bipolar, també d'altres, evidentment, que quan se'ls acaba, diríem, algun d'aquells projectes que tenen per tirar endavant, doncs, oficialment, en veuen un altre de seguit, tot seguit. però ves per on coneixerà amb una noia. Després veurem que tot això té el seu trucatge, no? I aquesta noia representarà el revulsiu, val dir-ho d'aquesta manera, perquè una persona com aquesta, al cap i a la fi, el que provoqui amb ell és sortir, començar a prendre una medicació, un psiquiatre també molt ben posat i dibuixat allà, tant en un espai com en un altre que després el trobarem, i a partir d'aquí anirem a parar a un final que les grans coses és que probablement planteja una curació o es pot interpretar que planteja una curació del xicot precisament pels beneficis d'un contacte amb aquesta noia que és una estimació extraordinària però que malgrat això puguem no estar-hi d'acord perquè això no és tan senzill, val a dir-ho el que sí que és curiós és com retrata un una societat com els Estats Units que no saps ben bé de què viuen. La veritat és que tots són una mena de juguesques, tots són com una mena de reptes, apostes, i en definitiva viuen en cases que són molt interessants. La pel·lícula té les virtuts i els defectes, té la mentalitat d'un esclat de dir que la teràpia pot ser molt interessant, la medicina també, sort d'això, perquè si no això no s'aguantaria, i automàticament anem a parar amb aquesta dissecció social. Jo em vaig quedar amb aquesta constant, perquè després al sortir em vaig parlar amb el meu company i vaig dir, hosti, doncs jo m'he passat desapercebut. Dic, aquest és el problema del cinema a vegades, que ens passa desapercebut precisament allò que té de més interessant, que en definitiva és on es produeixen determinades històries que poden ser més maques o més lletges, però el que no ens acabem de adonar és precisament en l'ambient en què està fet, això. I que, per mi, l'ambient és el que estava més ben reflectit. Dit això, doncs... Violència de gènere, perquè també n'hi ha aquí, eh? Ell és casat, la seva obsessió és trobar... Com es diu aquesta? Aquesta és la de una de les coses. L'altra, en parlo tot seguit, aquesta també l'has vist tu. I llavors, sí... I llavors el que està clar és que el que se li acaba amb ell, en definitiva, és que estava casat i, esclar, vull dir, davant de tot el trobo amb un altre i tal, vull dir, tot allò, no? I automàticament, doncs, ell té l'obsessió que l'ha de tornar a trobar i casar-se i ja veràs que anirà bé, és allò que ja veràs com ara no em torna a passar el mateix... I de la manera que tot això va derivant cap a una altra constant, que en definitiva és el que jo penso que ens passa a tots, que moltes vegades se'ns tanquen moltes portes i hi ha un amic que diu, em va dir una vegada, diu, fixa que la vida és un caminar i la qual vas mirant enrere i tots són cadàvers. Jo em vaig quedar i dic, home, entre poc i massa, fixa-t'hi. D'una manera... Entre altres coses, clar. Sí, sí, però... vas deixant tot un seguit de situacions. Això depèn de l'edat, també. Exacte. Si en tens 24, lògicament... No, no et passa. Els cadàvers em sembla que està agafat en un sentit metafòric, no literal. Els cadàvers de la memòria, gent que va quedant enrere, que no tornes a veure... En aquest aspecte, cadàvers i naixements. Sí, sí, sí, exacte. Aquí estaria la part positiva que l'amic del Jaume no volia veure. No, no. No estava per aquesta feina. La tallava en el constat aquest. Molt bé, doncs després d'aquesta pel·lícula, jo penso que queda prou ben situada, doncs les avantatges de ser un marginat. Aquesta, com ens deia un amic al sortir, era un conegut nostre, no? De quin país és aquesta? Aquesta és una pel·lícula... Americana, eh? Sí, també és nord-americana. El que passa és que hi ha com una combinació. Espera, a veure si trobo... No sé de quin país és, eh? Podria ser canadenca. És dels Estats Units, eh? Sí, sí, igual que l'altre. Bé, jo hi trobava algun detall així una mica hispano, no? També, no sé, em va semblar, oi? Jo l'hi vaig veure. Aquell amic nostre, què és el que ens deia? Diu, és una pel·lícula elaborada amb una cuina, no? Aquesta és una... Sí, te'n recordes? No, no me'n recordo. A mi em va semblar molt interessant que digués això, perquè jo la veritat és que vaig trobar això, que la pel·lícula era com molt ben elaborada, però que hi havia un munt de coses que les assabies mil vegades i les has vist 4.000 més bones, més ben fetes, més realitzades. Però sí que hi ha un punt en el film que a mi em va interessar molt, també, que precisament coincideix amb el lado bueno de las cosas. I aquest punt és precisament que la marginació, normalment, si no s'hi posa cura, si no es troben aquests elements, si no hi ha cadavres i maixements, per dir-ho d'una manera... el que pot arribar a passar és que també pot ser un esclat de violència. I això és el que planteja aquella pel·lícula. Hi ha un punt que hi ha un esclat de violència davant d'una de les dificultats serioses que té ell. I amb això queda clar que estem parlant de violència de gènere, els homes són els violents, i en definitiva són pel·lícules molt vàlides per... el tema que toquem avui i perquè en l'actualitat puguem tenir referències d'una actualitat, perquè això són pel·lícules d'ara. Dit això, una de les coses que jo m'he preparat és que una de les pel·lícules que més m'ha impressionat és precisament Siete Nòvies per Siete Hermanos és una pel·lícula molt masclista d'una manera abassegadora i sobretot encara que al final ho arregli molt bé i tal, però que quan es reuneixen ells, quan decideixen anar-les a segretar, quan les segresten, quan venen els altres i tal, i hi ha tota aquella qüestió. Jo penso que és una pel·lícula que amb tota la dolçor que té... no deixa de transmetre tot una... El moment que vivia la gent... Tot una governança masculina. És el que comentàvem l'altre dia sobre el Shakespeare, no sé si era amb l'Andreu, que a la setmana que ve també, que dèiem, bueno, és que no es plantejava, en aquell moment, lo normal és que els homes fessin coses i les dones haguessin de callar. Llavors, no és que fossin masclistes, ni s'ho plantejava. No, és l'estructura que tenia la pròpia societat. I el meu modo d'entendre són dues coses diferents. Una cosa és que l'estructura sigui masclista... i que, per tant, els rols estan tan diferenciats... Predefinits. Predefinits i que eliminen la igualtat. I una altra cosa és... És que en un moment d'igualtat hi hagi diferències. Exacte, són dues coses diferents. I d'altra banda, és una societat masclista i l'altra cosa és que en aquesta societat masclista es donin situacions de violència extrema utilitzant aquesta superioritat establerta. Són dues coses diferents. Llavors, aquesta pel·lícula, en el context en què està, sí, descriu una societat amb què els rols estan completament diferenciats. Perquè si no es demano segurament deflexava l'època de principis, no sé, dels anys 20, dels anys 30 dels Estats Units, d'un poble, i de la creació dels propis Estats Units, producte de l'arribada massiva de gent jove. Aquesta és una, diria jo, una manifestació que es podria prendre des d'un altre sentit, I aquest altre sentit, per mi, seria el que passa amb la pel·lícula Amb ell va arribar l'escàndol, no? Que és una pel·lícula que les víctimes són tots dos, al cap i a la fi, perquè ell no deixarà de ser el que és perquè és un home, i tu ho acabes de dir, i ella no deixarà de ser perquè és una dona, feta ella mateixa, amb una clara situació de no entesa, o sigui, que és és pràcticament impossible perquè els posicionaments són absolutament trencadors, o sigui, que es trenquen entre ells. Esclar, llavors jo penso que hi ha una cosa que és per mi molt interessant. Sí que és cert que dins el que és un context masclista no es pot, fer una acusació directa a tots els homes que acabin... La violència, clar. La violència és una cosa que també pot ser verbal, i el tema de la pel·lícula també en parlava d'això, ja ho deia, no? Que pot ser verbal, pot ser física, evidentment, però també pot ser psicològica, pot ser subtil, pot ser de moltíssimes maneres. Que el masclisme és una cosa que pot arribar a ser patològica, jo penso que és completament cert. Aquestes dues pel·lícules per mi ho mostren, i anant a l'arrel de les qüestions, i crec que hi ha moltes altres pel·lícules que també ho mostren. Parlava de les set noves i els passeig germans, també aquest amb ell va arribar l'escàndol, però també, com esmentava en un principi al començar el programa, amb ell va arribar la marabunta. En definitiva, allà... Ja sí que hi ha una bufetada, evidentment, però també és a Gilda. Però això no és ben bé violència de gènere, eh? No, és violència de gènere. Al meu modo d'entendre, o almenys entendia... O sigui, la de la pel·lícula... Les dos mis ojos, com és aquesta? Sí, te doy los ojos. Això és violència de gènere. Allò és violència de gènere. És una situació en què l'home utilitza una violència molt més enllà del que és el masclisme, perquè l'utilitza per anul·lar. i per destruir, i això és una altra cosa. Jo una pel·lícula, jo no l'he vista, que la feia el Sergi López i la Pat Vega, que anava d'això, però jo no l'he vista. Jo tampoc, jo tampoc. Però m'han parlat que es veu que tocava molt bé aquest tema, però jo com que no l'he vista no sé... Aquesta que deia... Deixeu-me acabar el tema amb una cosa que tenia així una mica elaborada. Digues. Precisament aquesta cosa surt a la revista del bolletí d'aquí a Sant Just, concretament signada per la regidora de polítiques de gènere, que es diu Gina Pol Iborràs, i diu així acabat, no llegiré tot el tema, però a mi almenys m'agrada molt el final. Diu, el talent femení de Sant Just no es pot deixar perdre per això. També... Estem treballant per impulsar una xarxa de dones emprenedores i empresàries que vulgui promoure la igualtat de l'economia, l'empresa i el treball en totes les seves vessants. Si les dones treballen en xarxa i cooperen per avançar, cap crisi les podrà vèncer i cap desigualtat les podrà fer desistir. Em semblava que era una bona manera d'acabar el tema d'avui. Ara cadascú hi pot posar el que vulgui, no hi ha cap dubte. Però del que es tracta, jo crec, sempre... No, del que es tracta sempre és de la igualtat. De fer pensar. El que es tracta és de la igualtat, perquè si la igualtat no està assumida, per més que les diferències provoquin situacions de tota mena la igualtat la real igualtat és el problema tant si és estructural com si és interior com si és del que sigui jo tenia anotada una pel·lícula no sé si la recordeu que Índia és que m'hi heu fet pensar quan heu parlat Una pel·lícula es deia Agua. Era una pel·lícula que és una... Sí, de la Vipameta. Exacte, que una nena que té 7 o 8 anys que la casen amb un vell i es mor el primer de seguida. I llavors, les viudes a la Índia, per tant, això és un problema estructural, això sí que és de violència. Ja queda condemnada a la casa de les vídues des de petita i per tota la vida. Jo recordo aquella pel·lícula, em va deixar, no sé si la... Sí, sí. I això, i no és de fa tant, eh?, aquesta situació... Aquesta situació en el món agrari indi encara és. Sí, sí, a la directora no la van deixar rodar a la Índia. Va haver de marxar a Sri Lanka perquè és un tabú. Per tant, la violència a la que està submesa la dona socialment i particularment sempre parteix d'estructures desiguals. Si en situació d'igualtat No dic que el problema desaparegui, perquè potser hi ha més problemes de profunditat, de la manera de ser profunda de l'home i de la dona. Jo això no ho descartaria ni en ser prou com per poder fer un diagnòstic. Però la desigualtat és la que provoca manifestacions tan particulars com genèriques de la societat d'abús i de violència en la situació de la dona. Jo afegiria el fet de la igualtat, que està clar que és un dels motius o una de les causes de violència pel contrast que hi ha, per la diferència que hi ha entre la consideració d'unes persones pel fet de ser d'un gènere o d'un altre, és la qüestió dintre també de les estructures socials de la llibertat. És a dir, la relació que s'estableix entre persones de diferents gèneres de vegades no és una relació... Per exemple, la pel·lícula de Te do mis ojos. El que vol aquella dona, la Llamarull, si no ho recordo malament, és desenvolupar la seva vida i anar fent, dedicar-se a comentar obres d'art i això no entra dintre del rol pel qual se suposa que està educada segons el criteri del seu marit, per exemple. Llavors, el fet de no poder comptar amb aquesta llibertat i que fins i tot existeixen aquests rols establers i per sota del que les persones van fent al dia a dia, doncs és el que d'alguna forma això encara pugui sortir a la llum, pugui desenvolupar-se, perquè d'alguna forma hi ha la possibilitat que això es porti a la realitat. Si no existeix aquesta característica, aquesta manca de llibertat, aquesta manca de... en un moment determinat, doncs la persona decidir marxar, trencar la relació i no hi hagués aquest vincle, llavors això és que ni tindria sentit. En el moment en què una persona veu que l'altra la condiciona de qualsevol manera, doncs fora. Vull dir, un punt de sortida, marxo, em dedico a un altre tipus de vida i ja està. Però aquesta dependència, aquesta manca de llibertat, de... La possibilitat, econòmicament parlant, fins i tot... Econòmicament, l'inici sempre és un problema econòmic. Aquest d'aigua a l'Índia, en el fons, és un problema econòmic. Ja he trobat aquesta, és del Javier Balaguer i és solo mia. Sí, solo mia. I feia el Sergio López i la Paz Vega. Jo tampoc la vaig veure, però fixa't el títol, solo mia, ja es veu per on va això, eh? Ja es veu per on va això. I, per tant, són problemes socials, estructurals, d'evolució de la pròpia societat, de la posició de la dona, però, a més a més, hi deu haver alguna cosa més de com funciona un home i una dona, perquè aquest Solomia ja explica part del problema, eh? Hi ha una cosa que heu sugerit, que és el tema econòmic, i jo, pensant en algun moment i parlant d'alguna dona, etcètera, em va fer veure, i és veritat, fa temps, no ho has cobertat ara, però fa temps que ho va fer veure, que en el fons la dependència, diríem, històrica de la dona ve per raons econòmiques, és a dir, fins que la dona no comença a entrar en el món laboral, i això és un fenomen relativament recent, del segle XX, és a dir, de la segona meitat, diríem... Això és la independència. Això és el que provoca la independència. La dona no és independent. La dona està subjecta, és a dir, no pot dir el que vulgui perquè depèn la seva sobrevivència, depèn del que té al costat, que és l'home. A partir del moment que la dona guanya diners, treballa, és independent i tal, llavors a partir del moment es pot plantejar coses... que fins a aquest moment no es podia haver plantejat. Llavors, si hi ha hagut algun canvi en les societats modernes dels últims 30, 40, 50 anys, és precisament el paper de la dona en la societat. Segur, ben segur. I té un arrel, com dèieu abans, clarament econòmic. Ara, mireu aquesta pel·lícula No sin mi hija, que és aquesta pel·lícula de la noia que es casa als Estats Units amb una persona en àrab, i quan torna a viure ell, que és un home que ha viscut amb llibertat, allà exerceix una violència que la destrossa. Clar. Doncs això i molt més donaria per parlar aquest tema i cadascú una mica ara que es busqui els seus exemples i continuï la tertúlia a casa seva, que és això també el que pretenem aquí a Cinema Sense Condicions, que per cert, amb aquest títol, afegit-li puntblogspot.com, doncs podeu tornar a sentir aquest programa i també, abans que estigui penjat en el blog, a través de la pàgina de la ràdio i el Ràdio La Carta. Si us sembla, recordem que la setmana vinent tenim animació per a nens o per a adults, així amb tota pregunta, interrogatiu, que presentarà Andreu, això serà l'última part del programa, el francès, és a dir, jo mateix, doncs us parlarà una mica, us parlaré una miqueta del Juan Babajo y yo, les poques pel·lícules que ha fet, però totes elles amb un interès extraordinari, i la veritable bufetada que va ser l'última pel·lícula i a partir d'aquí no ha rodat res més i s'està buscant la vida una miqueta com pot, Doncs d'això, en parlarem la setmana vinent a part d'altres pel·lícules que haurem vist i altres coses que us avançarem perquè sobretot Jaume i Joan ja hauran vist. Ens acomiadem així fins la setmana vinent amb aquesta música que ens agrada tant. Bona nit. Que vagi molt bé. Adéu. Adéu, bona nit. Bona nit.