Cinema sense condicions del 12/2/2013 — Quartet, Apu i Minnelli; violència de gènere

Panorama i estructura del programa

Programa amb tres blocs: crítiques i novetats, monogràfic de Vincente Minnelli i debat sobre violència de gènere. Intervencions àgils i amb contrast d’opinions.

Crítiques i recomanacions

Quartet (Dustin Hoffman)

• Debut direccional de Hoffman: pel·lícula britànica, amable i sense grans pretensions, ambientada en una residència d’artistes veterans.
• Gran repartiment (Maggie Smith destaca per la seva sobrietat). Secundaris interpretats per músics reals: troballa que aporta versemblança.
• Mirada tendra a la vellesa, les manies i les rivalitats creatives; to lumínic i humà.
• Final intel·ligent: el concert esperat no es mostra;

"No hi ha show"

– el fora de camp reforça l’emoció.

• Guió de Ronald Harwood (The Pianist). Resultat: petita gran peça amb happy end, ben dirigida i elegant.

Trilogia d’Apu (Satyajit Ray)

• Descoberta entusiasta de la primera part (estil neorealista): poesia visual i cruesa de la pobresa a la Índia rural.
• Fotografia extraordinària; humanisme i credibilitat per damunt del lirisme gratuït.
• Contrapunt a visions “artificioses” de la pobresa: aquí és real i profunda.

Mama (Andrés Muschietti; prod. Guillermo del Toro)

• Barreja de terror i fantàstic que es decanta clarament pel segon (portals dimensionals, criatura materna).
• Punts forts: atmosfera i el personatge-monstre interpretat per Javier Botet (síndrome de Marfan), cas de visibilització i inserció professional.
• Co-producció canadenca-espanyola. Com a gènere, funciona; li manca una trama més rodona i transcendència.

La trama (Broken City)

• Thriller amb Mark Wahlberg, Russell Crowe i Catherine Zeta-Jones: correcte però tòpic i superficial; interpretacions solvents, història funcional.

Breu: Infiltrados (Scorsese)

• Exemplar de cinema negre modern: tensió sostinguda, duel DiCaprio–Damon; ús del mòbil com a motor narratiu.

Monogràfic: Vincente Minnelli

Trajectòria i trets

• Director clau del musical clàssic, però els drames dels 50 destaquen encara més. Obsessió plàstica pel color (vermells) i càmera que “balla” amb els actors.

Films clau comentats

• Cautivos del mal (1952): en B/N; visió amarga de la indústria de Hollywood; Kirk Douglas magnífic.
• El loco del pelo rojo (1956): biopic de Van Gogh; Kirk Douglas mimètic i intens; Anthony Quinn (Gauguin) roba escenes en pocs minuts. Clàssic que no envellix.
• Un americano en París (1951): musical innovador, base per a evolucions posteriors (Donen/Kelly a "Cantando bajo la lluvia").
• Gigi (1958): èxit d’Òscars (9), però desgastada amb el temps, més enllà de la música.
• Como un torrente (1958) i Con él llegó el escándalo (1960): per molts, el seu cim dramàtic; Shirley MacLaine, Frank Sinatra, Robert Mitchum en estat de gràcia.
• Altres: Brigadoon (1954), Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1962).

Tema central: Violència de gènere, masclisme i desigualtat

"Allà on es miri hi és ella... el discurs està impregnat de la necessitat de contenir-la..." (J. M. Ferrer Martí)

Idees clau

• Diferenciar entre masclisme estructural (rols predefinits que eliminen la igualtat) i violència de gènere (anul·lació, control i dany – físic, psicològic o verbal).
• Igualtat real i llibertat (especialment econòmica) com a condicions per reduir l’abús; la independència econòmica de la dona és palanca històrica de canvi.

Films discutits i què il·lustren

• El lado bueno de las cosas (Silver Linings Playbook): trastorn bipolar, límits entre impuls i violència; el suport afectiu-noia com a catalitzador, amb mirada crítica a l’“american way” d’apostes i reptes.
• Las ventajas de ser un marginado (The Perks of Being a Wallflower): marginació i possible esclat de violència si no hi ha cura i xarxes de suport.
• Set núvies per a set germans: musical encantador però masclista; mostra d’una estructura patriarcal (segrestos, governança masculina), útil per pensar el context històric.
• Con él llegó el escándalo i ecos a Como un torrente: conflictes de gènere on tots dos rols col·lisionen; retrat de patologies del masclisme més enllà del context.
• Te doy mis ojos (I. Bollaín) i Solo mía (J. Balaguer): violència de gènere explícita (física, psicològica, controladora).
• Agua (Deepa Mehta): violència estructural a la Índia (condemna de les vídues); tabú social que obliga a rodar fora del país.
• No sin mi hija: xoc cultural i control coercitiu en migració/retorn d’origen.

"Si les dones treballen en xarxa i cooperen per avançar, cap crisi les podrà vèncer i cap desigualtat les podrà fer desistir." (Gina Pol Iborra)

Cloenda i proper programa

• Avanç: Animació per a nens o per a adults? (Andreu) i focus sobre Juanma Bajo Ulloa. Tornada al blog i ràdio a la carta per recuperar l’episodi.