CsC 13/09/16 - Resum estiu / El elegido, Tarzan, CaféSociety ... + Avançaments / Sing street, Neruda

Cinema sense condicions Què és aquesta música que s'ha volgut? Jo, que jo em devini, és de nota, eh? No, però no busquem nota. Ens ho posem dir directament. Elegido? Elegido. No, l'he buscada però no l'he trobada. Doncs cal buscar nota sempre. No ho sé, no ho sé. És d'una sèrie, d'una sèrie. Ah, potser no, jo ja. De Netflix, de les germanes guachosques. Ah, ostres, la que ens van comentar allà... Exactament. I després de comentar-la allà en el passe, la nostra estimada Sandra, l'he buscat i he vist el primer capítol. Bueno... Senseit. Senseit, està escrit. El dia que parlem de sèries, ja ens ho explicaré. No, no, no, no. No, no, Carme, perquè és de les germanes guachosques. Són molt cinematogràfiques. Abans eren dones, aeronomes, ara són dones, i bueno, continua a ser molt cinematogràfica. Bona nit a tothom. Bona nit a tothom. Exactament, els nostres uïdors, perquè hem estat de les vacances tots, hem estat, doncs, fora molt lluny d'aquí, alguns, altres de l'hora, altres, doncs, a la platja, altres a la muntanya, i altres amb nens... Altres amb nens, fent uns estudis, oi? Jo treballant més perquè... Faig la via autònoma, mira. I, bueno, doncs, tornem a estar... Hem fet de tot, volem dir-vos. Tornem a estar aquí, et disposats a fer una setmana més, cada setmana, cada dimarts d'aquesta hora, assinem sense condicions el programa que esperem que us portem, doncs, informació sobre les coses atractives que veiem, sobre les coses que us recomanem, que no trobem tan atractives, però que també veiem... Que també val la pena que en parlem. Sí, voleu? Clar, podem explicar una mica, per on avui iniciar la temporada, què és el que hem fet aquest estiu. Jo heig de confessar d'entrada, i suposo que passa més o menys el mateix pel que he prat amb algú de vosaltres, és que he vist molt poques coses. O sigui, jo tot el estiu m'he dedicat pràcticament a desconnectar, i he vist, potser, simplement alguna pel·lícula, alguna reposició, alguna pel·lícula d'aquelles clàssiques que la vall hem baixat per la televisió i l'ha quedat al·lucinat. Després en parlarem, si és que voleu, sobretot de Vincent de los Avencidos de l'Estanley Kramer, que m'ha quedat al·lucinat, perquè feia des de l'any 61 i fa més de 40 anys que la van fer, i no l'havia tornat a veure. I la veritat és que he quedat tan somament impactat, que després ho explico a l'aipresió que n'he tret. Els judicis de Nuremberg. Els judicis de Nuremberg, que és la versió, és el títol original, que aquí el Franco va canviar. El Montgomer i Cliff. Un trosset magnífic. El Montgomer i Cliff, Richard Whitmer, la Marlèndia Tritsch. No, no. Perquè ell és el Spencer Tracy. El Spencer Tracy és el... El jutge. El jutge. Tot el que és una pel·lícula extraordinària, però expliqueu-les també d'on's que heu vist. Jo he vist també, després en parlarem, si voleu, alguna pel·lícula que es trenen Neruda, per exemple, i vius del Neruda. I una altra cosa que recomano quan l'estrany que estarà aquí uns 10 o 12 dies, si n'has tret una pel·lícula nova. Però, bueno, els demés, què heu fet? Què heu vist? Jo principi d'estiu cagues, que com que hem de parlar de tot l'estiu, ja s'han estrenat, oi? Potser ja no estan ni al cine, però em va destrecar bastant una pel·lícula que és The Molition, que és del actor, el Jai... Aquí l'hem comandat bastants cops. Doncs aquest estil de personatge entre l'autisme, entre l'apàtic... I doncs és una pel·lícula molt semblant, a més amb el mateix protagonista, però... Autisme, dius, que bé. Sí, home, a veure, és que, clar, ell, un personatge... O sigui, aquest actor també ha fet anime, no sé si la veu arribar a veure, però sembla que l'estiguin encara molt a uns papers així, però no diré massa cosa sobre The Molition, però... I aquesta està amb cartellera? És que ara no ho sé. Potser en algun cinema, però és que clar, va ser a principis d'estiu, i a l'estiu ja n'ha hagut poques estrenes, i llavors, clar, és com... I llavors, després també potser... El director qui és, és el... El d'enemi, també, és el mateix, no? Jean-Marc Ballet, vale. Ah, vale. I potser destacaria dues, sobretot, he vist bastantes així, també, com tu, Joan, una mica... Fasades en el temps, diguéssim, però potser destacaria dues, que em sona d'interessants, que més les hem vist junts amb el Francesc, que era la de... El Casso Fischer, sobre la... Ponsacrifais. Sacrificir de peu. I després, la de... que aquesta sí que és més ja... Ara està al cinema, és que és el elegidor, i sí que l'hem vist molt més. Jo diria que l'hem de veure amb el Jaume i tot. No el vam veure el Jaume, oi, què va ser, al final? No el vam veure, però estàvem allà. No sé, coses que passen. A dins de la sala no us vaig veure per enlloc, oi? Vull dir. I a fora, tampoc? A fora hem estat amb l'entrevista. A fora em vaig entretenir poc. No vaig estar gaire estrenat. Va una de per estrenar? Sí. Passi de premsa, concretament. Sí, sí. I... No, amb una pèlgua interessant, perquè és una... Per allà, fer un color aquí després. És una llàstima que no... Vull dir la... No ha tingut massa èxit, no ha recaptat. El elegidor, el elegidor. No ha recaptat massa. I, bueno, tot plegat. Està tot una mica desanimat. Però la veritat és que el director és força interessant. Ha fet cosetes que van la pena recuperar. Antonio Chaparrilla. Sí. I la pel·lícula és molt valuosa, avui. Jo l'he vist, jo l'he vist. Tot una lliçó d'història molt ben plantejada. Sí. I, bueno, li preguntàvem allà, no? A la sortida de la pel·lícula el tema... de... de com havia fet el... conjuntar la qüestió històrica que està molt ben treballada. Si tu mires la història Ramon Mercader, com el van recaptar per la... per la policia secreta soviètica i tot plegat, està molt ben tractat. Vull dir, no hi ha cap cosa que et requi, vull dir que et consideris que no està ben feta. Però al mateix temps hi ha coses que dius, i com ho has fet per donar-li aquest dramatisme. I, realitablement, no se sap molt bé com va passar tot. Per tant, hi ha molt marge per la creació dramàtica. I la pel·lícula explota molt bé. Els decorats, les localitzacions, els actors... estan molt ben aconseguit. A Barcelona, concretament, ell ens explicava també com a productor de la pel·lícula que havien recreat el Nova York dels anys 40. Em sembla que també... ja no recordo quines altres ciutats, però un pari de tres de ciutats i, a part, també havien rodat a Mèxic. No sé, és una pel·lícula de producció. I a la Sardanya, van rodar... A la Sardanya, perquè conec els de la Fil Comissió d'allà. Quin tros rodarà a la Sardanya? Un tros que està anava... El del dret d'entrenament seu. Quan l'entrenen per crear-li una identitat falsa. Ah, quan l'estan adiestrant, l'adiestrament. Sí. Hi ha una cosa molt... Ho he destacat molt bé, i penso que estic totalment d'acord, que és que és un fet històric molt relevant dins de la història, sobretot a l'esquerra del comunisme, perquè suposo que sabeu que és un enfrontament que hi ha en aquell moment entre l'Estalin i el Trotski. Trotski i l'Estalin eren companys, eren companys, diríem, de revolució, perquè els dos el 1917, els dos fan la revolució russa, però després es distancien, i és dut que, en un moment determinat, l'Estalin, que en aquest sentit era d'acumulament un fill de puta, se'l van a carregar. Llavors, suposo, hi ha més coses en aquí. Jo vull parlar de dues coses. Hi ha una pel·lícula del Lósei, de l'any 72, que es diu La Universitat de Trotski, el Richard Burton fa de Trotski, l'Andalón fa de Ramon Marcadé, i la Romi Snyder fa de la Segradària. No era fluixa, eh? Era fluixa. Era fluixa comparada amb aquesta, que està més aconseguida. Ja saltar-los cielos, la vau veure fa uns anys. Jo el que anava a dir, anava a destacar que, segurament, si hi ha algun document d'una forma més profunda que la pel·lícula del Richard, i que dona més dades, perquè, a més a més, ja és un documental. És un documental que dura una hora i mig, aproximadament, on s'ho troba aquest Montelbanc, que era un espert en temes d'aquests, i comenten, doncs, tota la gent que va estar a l'Unió Soviètica acompanyant, perquè la Segradària, Ramon Marcadé, després va estar tancat allà, a l'Unió Soviètica, a 20 anys, etcètera. Ah, no, està a 20 anys a la presó a Mèxic. Sí, però després s'en va, l'envien allà, i la pel·lícula trobo que està molt ben fotuda. De la mare. De l'Anna Mínguez, que fa un paperàs, perquè realment donen, a més, amb la cara. Ja dona la cara de la caridad... de... del río. Del río, del río. I el que jo recomano, si alguno coneix el tema, aquest documental que tu has inventat molt bé, que es diu Asaltar-lo als Tielos, que és un documental que va guanyar... és un document excepcional. Que va guanyar el premi, l'any 96, que és el José Luis López Lidares, i del Javier Riego, que són... és una cosa que dona una informació, però extraordinària. Estan molt basades en la figura de la mare, aquell documental. Des que realment... Hi ha les dues coses. Jo penso que la figura de la mare és superinteressant. Aquí la pel·lícula, al margin, una mica, però si tu tens informació, que és el que m'ha passat a mi mentre ve de la pel·lícula, que coneixia el que havia fet la mare, etcètera, que està molt bé per les mateixes, que ja dona el personatge, la figura de la mare és superinteressant. Sense la figura de la mare, no s'entén el Ramon Marcadé. Ho dic perquè sigui millor. Hi ha moltes versions, també. Hi ha gent que diu que la mare va ser captada amb la seva de jo, i hi ha gent que no, que més aviat diu que va anar d'una altra manera diferent. Aquesta pel·lícula queda en un estat una mica neutre, i jo crec que ho tracta prou bé. Però pensa que el mateix dia l'assassinat ja està fora esperant veient, que està comprovat que és real, que la mare fins a l'últim moment va estar pendent de que aconseguís l'objectiu que s'havia marcat. Hi ha molt a parlar encara d'aquest tema. En qualsevol cas, a mi em sembla que és un tema excepcional, brillantment fet, que em dic d'acord amb que saltar-los tíalos, és un extraordinari documental que val la pena veure, però a més a més resulta que ens posa de manifest que estem en una època en certa mesura, suposo que coneixeu tots, l'home naix i toca a Catalunya, l'home naix a Catalunya del George Orwell, que ve aquí a la guerra civil espanyola, que està treballant amb el PUM i, de moment determinat, viu el de l'Andreu Nin, és a dir, sabeu que està a l'intermeia per seguir a l'Andreu Nin i se'l va carregar, doncs em sembla que tot aquest context, tot aquest context, i si algú et coneix a l'homenatge a Catalunya del George Orwell, que explica justament com va anar tot això i com funciona, tant doncs compte que és una època apassionant en aquest sentit. És a dir, la pel·lícula en sí té tots els elements de thriller de tot que no cal fer res, tot el que va passar i estàs absolutament captivat pel que estàs veient. Penso que és una pel·lícula recomanable, doncs a mi potser no em va agradar tant, perquè com que coneixia molt la història, doncs em va agradar més que la necessitat de troquis del Lóssay, està millor aquesta que la del Lóssay, però potser em quedaria m'assaltar l'hostielos, és a dir, jo personalment, això és una qüestió personal. Jo també l'he vista i també conec la història, la història és una història de pel·lícula, per tant, no m'està, inclús em sorprèn que no s'hagin fet més pel·lícules en aquest tema, tant la història del Ramon va quedar com el del propi Trotski, perquè el Trotski ja és un gran personatge amb si mateix. I la guerra de poder que es planteja entre l'Estalin i el Trotski, que tenen ideologies diferents, però en el fons és un problema del poder, fa que definitivament l'Estalin, que ja li era fàcil aquest tema, el perceix per matar-lo, amb ell i a molts altres, perquè va fer matar moltíssima gent l'Estalin. Per tant, és una història de pel·lícula que és bona per ser portada al cine. No em va agradar l'Àlex del Lóssay, a mi no em va agradar, en proporció em va agradar més aquesta que la del Lóssay, però aquesta una sí que trobo important el que ha dit en Joan, el personatge de la mare, que també penso que és un personatge de pel·lícula, més inclús que el Ramon Mercader, perquè és una dona de la societat benestant catalana, és cubana, bé aquí, és una dona intel·ligent, és una dona que es mou amb diferents mons, i que finalment és una una activista del món soviètic, i en particular del món Estaliniai, per tant en contra del trosqui. Per tant sí que crec que el personatge de la mare és fonamental amb aquesta amb aquesta història. I aquí la dona que interpreta, l'actriu que interpreta, ho fa molt bé, perquè és una dona d'una gran fortalesa, una activista no és una ideòleg, és una activista, el meu món de vera, i és una dona amb obsessions lligades a destruir alguna cosa, i en particular el món que competeix amb el que ella considera que defensa. I està molt ben vist el personatge de la mare. En canvi, jo en canvi no m'ha acabat d'agradar tot i que trobo valuós que s'hagi posat en el cine aquesta història. Tot sabíem la cosa cinematogràfica que és que el trosqui li va enclevar un pirulet al cap, que ja és una cosa molt cinematogràfica. I per tant això té un gancho especial. En canvi, jo crec que els actors no són especialment valuosos ni el que fa de Ramon Marcader ni la pròpia noia a la Sílvia, com se diu? Sí, no sé com es diu. Elles diuen que es veu que fa joc de troncs, però com que jo no veig sèries, l'americana, per dir-ho... Sí, l'americana. L'Anna Murray fa... Jo vaig llegir que feia joc de troncs. A mi m'agrada bastant. Jo les veig tan fosilletes, trobo que ja té un paper una mica de bleda, però no tan bleda. Perquè si estàs allà fent un feina amb el trosqui no pot ser tan bleda. I passa de bleda allà. Quan estàs enamorada. No, no, perquè és bleda independentment d'això. L'hem vist tot la pel·lícula. Jo la faria de pel·lícula del Més, ni budial ni rei. Ja l'estem fent, quasi, la pel·lícula. La pel·lícula de la tornada de l'estiu. Jo crec que la interpretació del Ramon Marcader i la interpretació de l'Anna Murray que aquest director ha fet un bloc central de la història de la seducció que ell utilitza amb aquesta noia per ficar-se en el món del trosqui. Per tant, com que ella ha triat ser la peça clau de la pel·lícula, havia de ser molt potent. No ho acabo de trobar tan potent. Això és el que jo veig. Jo crec que, com ho va encarar això, nosaltres a l'entrevista, quan li vam fer després, li vam fer la pregunta de Ramon Marcader, com s'encara, héroe o villano. La part de David Thomas és de Madrid. Una víctima. Ni un héroe, ni un villano. El pare és víctima, jo crec que és veritat. Jo crec que està bé... Jo crec que està bé que el personatge de la mare sigui més en segon terme, perquè veus més el titella que acaba sent. A mi m'agrada ser un xico de la pel·lícula. Jo crec que també centrar-se a la mare és... No, no, evidentment tens raó que el personatge d'aquesta pel·lícula s'havia de ser ell. Jo l'entenc, perquè ell és el que mata al final. I, per tant, ell és l'assassí. I, per tant, ell és el gran personatge de la història. La pel·lícula és el controlat per tot arreu. És el controlat perquè està decidit a ser l'escollit, el Chousen, és el tio que li proposen això, que ell, en principis, pensa que hi haurà altres camins perquè sabeu que la mateixa pel·lícula es mostra, que potser també ens hem mostrat també que, abans d'arribar a això, hi ha diverses tentatives que fallen, i al fallar totes les tentatives que s'han d'allò decideixen finalment a utilitzar el recorregent. Ell sí presta, ell sí presta. Jo crec que ell sí presta, ell sí presta, i jo estic d'acord amb el sentit que ell és una víctima perquè encertem-ho és una víctima de les seves pròpies idees. Ell és, ideològicament, un senyor que és d'una sola peça en el sentit de que la mare alietres més una ideologia comunista, molt radical. Penseu que en aquest moment les coses diran molt més radicals cara. És a dir, no estem vivint en un altre món, la gent no pensa el mateix que pensava en aquest moment. I en aquell moment, el fet que un senyor com l'Estalin digués que el Trotski, que era... que el futut i el dramàtic, des d'un punt de vista inclús ideològic, és que dos tios que són companys de revolució que ha fet la revolució i que... No, però és un problema de poder. És un problema de poder i per poder. I de ideologia. Sí, de ideologia, sí, perquè el Trotski opta per la universalitat. La quarta internacional. Llavors, el que passa és que jo crec que el Trotski, mentre que per part de l'Estalin és un problema de poder, per part del Trotski no crec que sigui un problema de poder. Jo crec que és un problema de ideologia que fa un plantejament diferent del que fa l'Estalin i s'enfronta amb l'Estalin en certa mesura i l'Estalin veient que és perillós, perquè és un tio que ha fet la revolució, que ha salvat l'exèrcit, perquè tot l'exèrcit... Monta l'exèrcit, Roger. El que salva realment la revolució russa al final del Trotski, perquè és el que dirigeix tota la última part de la guerra que es produeix a la meva soviàtica després. La Monta. Qui la dirigeix és el Trotski. Llavors, com que ell sap que és perillós, abans d'un perill intenta eliminar-lo, simplement. I no... en aquell moment no hi havia... Igual que passa amb l'Andrea Unín, que se'l van carregar, i va desaparèixer un matí de la Rambla i va desaparèixer, i no va saber què havia passat, i fins molts anys més tard no es va saber, a través d'uns agents de uns periodistes de TV3 que van anar al Kremlin i van investigar i van trobar que havia sigut ordre directe de l'Estalin, també, que es carreguessin a l'Andrea Unín, doncs en aquell moment les coses anaven així, és a dir, llavors... L'Andrea Unín d'aquests en va fer una pila, eh? No, va fer... Per tant, estem en un altre món, i estem en una època en què la gent era molt més radical, les ideologies eren molt més radicals, i clar, doncs tot això, el que mostra la pel·lícula és una realitat. No, i això reconec que de... de coses positives de la pel·lícula aquest... aquest ensenblatge està ben mostrat. Jo crec que sí, i la manera en què es mouen els personatges, això està ben mostrat. Per mi, el fluix, dir-hi, ja us he dit, és la interpretació del... sobretot del Ramon Marc, ja sé que ha de fer un paper una mica... enfranquejable d'especte, que no saps ben bé què hi ha al darrere del seu cervell, jo ja li reconec. Però... ho trobo... ho trobo que no està gens matitzat. Com traiem, l'he entreiat d'això, Joma. Com ho veus tu, que també la vas veure? Sí, perquè les postures estan aquí... No, que descobreu una cosa. No, però Joma, que també l'ha vist. Sí, no, jo el que... el que penso que ja és útil a la pel·lícula és precisament per tot el que s'ha destacat. Els matitzos dels actors que t'agradin més o menys, bueno, això ja a vegades és això, són matitzos que en tot cas poden ser més caríbles per una o per l'altra. A mi la mare em va fer nosa, sincerament sí, perquè crec que és un mal favor que fan a la dona en general presentar-la com a aquella manera, i ho dic així i ho veig així. Jo crec que sí, sincerament, és excessivament escamàtica, no crec que... vaja, vull dir, una mare tracti un fill així, de cap manera, i... De cap manera, vaja. Tu has llegit sempre la caridad. Sí, però... Però és així, eh? Jo penso que... T'entenc que et molesti, perquè... Jo sí que m'ho crec. Perquè, a més a més, el que té a la de saltar-los tielos és que resulta que entrevisten a personatges que van viure a l'Unió Soviètica amb ella i amb l'Arcader que la coneixia. I a l'Uri, l'Uri ha fet un llibre d'aquesta dona. I el resulta que diuen, jo recordo una dona amb la cara, no sé com s'ha deia, que era un d'aquestes dels nens de la Rússia, que es van traslladar i que van conèixer tota aquesta gent, que t'expliquen que la que va influir sobre el Ramon Mercader per pasar-se tot això era la mare, perquè la mare era així. Justament aquest aspecte és veritat, eh? A veure... Sí, sí, a veure. A mi... No, i el Gregor i l'Uri, l'Arcader ha treballat aquest tema, no t'ho dic per si vols llegir. El Gregor i l'Uri, que ha treballat, ha fet un llibre que explica la vida d'aquesta dona, que justament el trobo interessantíssim, perquè és una dona molt peculiar. Són temes periodístics, també. No periodístic, ell ha fet un llibre d'investigació, perquè va conèixer el germà petit... Bueno, però una de fer una creació, com fa un llibre, una història, igual que una pel·lícula, doncs us podem creure com una cosa documental, una creació també. A veure, agafem una mica el fi del que vull, la impressió que jo tinc. Quan heu parlat d'avançadors o vençuts, o com jo digués, que hi havia aquells altres coses, és clar, veus aquella pel·lícula i dius, li han passat els anys i probablement... No, han passat els anys. En canvi, s'ha fet una ara, no fa gaire, no sé si l'heu vist, s'ha passat per la televisió. Sí, una per la televisió. Quina? Quina? Quina? El procés de la televisió. No l'he vist, no l'he vist. Llavors, la diferència que jo veig entre aquella primera i aquesta segona és que aquesta és d'ara i aquella és d'abans. I això penso que és una d'aquelles coses que hem de saber apreciar-ho i hem de saber valorar-ho. Jo crec que en aquests moments, el senyor Chabarrías, amb la senyora aquesta podia fer mil coses sense traicionar el que tots sabem de la història, però no d'aquesta manera, ho sento, no ho veig, perquè per mi la militància sobretot ideològica que també la pel·lícula en parla, crec que no funciona d'aquesta manera. No funciona ara. Però en aquell moment va funcionar així. Però estem ara. Però allà està mostrant un moment. Perdoneu, però cada pel·lícula per mi és una creació del moment que estem vivint. Jo crec que això és important, no? Però si tu mostra, si tu mostra als anys 40, als anys 30, a la Guerra Civil Espanyola, a Tierra y Libertad, el Kenloac, mostra com ja l'enfrontament al final entre els comunistes i els anarquistes. Però no la faria ara així, eh? Rius de preguntar amb ell. N'estic convençut. Com que no faries així, al contrari, si tu vols denunciar una cosa que s'ha fet mal fet en el passat i t'entraràs a mostrar el que s'ha fet mal fet per justament no tornar-ho a repetir. I per tant, no estic d'acord, és a dir, jo penso que quan tu vols... Tu deies macerosa bencidos, jo no he vist la dada, i per tant no puc opinar de la dada. I el que puc dir és que veiem bencidos amb bencidos em va tocar de tal manera que feia temps que no veia una pel·lícula que la trobés tan actualitzada, és a dir, tots els temes de justícia que toca la pel·lícula són absolutament cadents i actuals en aquest moment. I més a Espanya. I per tant, en lloc d'haver envallit cosa que passa amb altres pel·lícules, jo he vist altres pel·lícules que n'han envallit, bencidos no han vallit gens. Ho dic perquè l'he vista d'unes tres hores, vaig veure la seguida, que és un guió de l'avi Man, que se l'havia treballat moltíssim, un guió d'un famós guionista nord-americà, i que té una cosa que m'ha sorprès extraordinàriament. I és com tots els bandos tenen la seva veu. Hi haurà bons i dolents, però ningú queda marginat. És a dir, tothom explica la seva versió de com ho veu, de com ho veu amb tota llibertat. Llavors això és... Bueno, avui ja no passa. És a dir, no és freqüent trobar pel·lícules i jo diria d'aquesta categòria. Jo n'he vist... És una banda, eh? No, no, no, està amb una banda, perquè està en contra del nazisme, és lògic. Però jo no dic això, jo dic que inclús els que són nazis... No volen que estiguin mateixos. No volen que estiguin mateixos. Bueno, però és que ja hem marxat amb Miran Schell, que fa de l'avogat que el defensa, que... Tant no ens compta, és un mateix. És a dir, per què està defensant allò? Doncs la pel·lícula les explica. Per tant, no fa caricatura, sinó que els personatges són d'una peça, carniós. És a dir, són personatges integrats. Vull dir que tots els elements que fan existeixen. Jo no puc opinar de la dada, i per tant no sé si és millor. Jo no ho sé, no l'he vista. Però m'ha sorprès perquè jo la vaig veure per casualitat. Vull dir, no tenia intenció de... Estàvem fent per televisió, la vaig gravar, i després la vaig veure seguida, i no sabia que tenia tanta qualitat. Que t'havia agradat tant. De la pel·lícula aquesta, de l'Elegido... Però tu t'agradava o no l'Elegido? Perquè al final no ho has dit. La vaig trobar interessant, però la vaig trobar molt desafinada amb alguns aspectes. El que passa és que... A una és el de la dona. Sí, aquest, el de la dona, sobretot el de la noia, que és massa d'allò, però és el que deia Francesc, que us va semblar. Si voleu... Acabem el tema de l'Elegido, que no voleu fer-la pel·lícula més, però ja l'hem fet una mica. La Sena, que li comentava en pol, quan vam sortir a veure la pel·lícula, quan ell dubta del que està fent. Hi ha un moment molt peculiar, en el que es planteja si el pas que ha de donar... Mira que la Sena em va resultar, com a mínim, comentable. Vostè es diu quan dubta, quan està en petit còmide amb la mare. O quan està amb el Trotski. No, no, no. I tu interpretes que dubta ell? No, no és que ho interpreti jo, és que a la pel·lícula ho diu. No, jo ara ho interpreto, però tu què interpretes ell? Explícitament, que no veu clar si aquell pas que estan fent és perquè ell ha conegut el Trotski i ha llegit les coses. Una manera d'entrar en la dinàmica d'entendre el que se suposa que és l'enemic. I ha fet aquest pas d'interessar-se, de llegir. I llavors hi ha un moment que és clarament cinematogràfic, de guió, no és una creació, no és real, és històric, estigui documentat, però no sé, volia saber la vostra opinió, de si penseu que està atinat... És per semblant, jo trobo que és per semblant que dubti. Jo trobo que sí. No és una màquina de matar. És un poli mig. Jo crec que és algo difícil, perquè per personatge no hauria de dubtar d'alguna forma. Estem parlant d'un... no en aquest extrem, però potser un personatge que ets d'anai creu, ell té un objectiu i el compleix, però potser per mentalitat, ja no perquè l'hem imposat, sinó perquè potser ja des de petit ja veu que les coses han de ser així. Jo crec que també hi ha l'altre contrapunt, que és l'evolució del personatge de pensar... Qui diu que no ens estan... prenen el pèl en el sentit de... que no som els veïns, però aquí... Que no som els veïns, l'exacte. I és aquest punt que li fa... la pregunta, crec, si no recordo malament, és això el que li diu als altres dos, a la mare i a l'altre, que li diu... perquè no som... no seríem nosaltres encara a veure si serem els veïns, que estem aquí a favor d'estalin, però potser... Jo també estic amb el Francesc, que és una tria del director, perquè no tenim ni idea de com també passa això, però jo sí que quan la veiem hi ha interpretacions. I una interpretació és la convivència amb el Trotski, el pot fer... Dubtar. Més que dubtar, tenir una visió alternativa, perquè jo no crec que dubti ell, eh? Jo crec que... una persona adiestrada durant... molt de temps com adiestren aquest sector de... d'aquest tipus de moviments, si és una persona capaç de dubtar, no mai li donarien... És veritat que no li donen el paper. El paper, aquest d'entrada, el paper que li donen a ell és d'informador. És el final, quan falla la altra opció, la opció de... Sí, d'entrar i matar-los... Quan falla la altra opció, ell passa primer pla, sofareix, i és ell el final, el protagonista d'aquest assassinat. Però jo sí que estic d'acord que... el director, amb això és un joc intel·ligent, perquè li fa... fer un... un moment amb els dos que... que estan en front d'ell, que és la mare, i a l'altre, que no me'n recordo com, seria l'altre personatge, que són els que munten tot això amb la... darrere del taló, i jo diria dues opcions, proposat al Francesc, que ell, la convivència amb el... el que sugereix el director de la pel·lícula, eh? La convivència, perquè ell és l'única conviscut. Però a l'hora, perquè jo li posa aquesta figura messiànica, a dins de Trotsky, i el fa com aquest filòsof que ell va allà, com a... inclús amb el tema dels articles, i això, llavors, creu una mena de relació... Jo crec que el director juga a humanitzar el personatge. Jo, des de fora, m'ho creuria poc, o crec cinematogràficament, i crec que és una troballa a fer-ho, però jo m'ho creuria relativament poc, perquè aquest tipus de personatges si tenen aquesta possibilitat d'adopte, no... Hi ha una cosa que confirma en part del que... d'oferma definitiva, del que diu ell en el sentit que és una gent que era d'una sola peça i que no n'adoptaven, que és que suposo que sabell, que ell és l'últim nom i llavors, aquest nom, aquest nom ell, quan l'empresonen, no diu mai que ell es diu Ramon Marcadé, ningú sap que es diu Ramon Marcadé. Hi ha una cosa curiosa, que no sé si us recordeu, recordes tu, Francesc, que l'has vista d'assaltar-los tielos, que entrevista al moment del mirat a la sala Montiel, que estava a Cuba, i que anava a la presó a veure-la amb ell. I resulta que la sala Montiel descobreix que al Ramon Marcadé, en un moment de mirada, sent que està cantant la noia de la mare, una cançó catalana. Llavors, la sala Montiel explica en el documental que, clar, que això vol dir que ell és català, és a dir, doncs, i un senyor li pregunta coses en català, i ell no contesta. I ell en cap moment diu que és Ramon Marcadé. Passa els anys, passa molt adentres, i no sempre es diu Frank Jackson. Per tant, vol dir que és un senyor d'una sola peça, però a mi el fet de que dubti també em sembla versamblan. A mi em sembla que canti la noia de la mare, també. És un dubte aquí, no? Perquè hauria pogut. La sala Montiel... La sala Montiel hagi estat el final, la que hagi descobert que va ser... El documental? La sala Montiel va anar moltes vegades a la presó amb ell, però s'assunta que no era cantar. La sala Montiel està allà, i jo m'ho explica el documental que estem dient, a saltar-los tilos, que la sala Montiel sent que ell canta el nen de la mare, i d'Arduès, que llavors és català, que també són catalans, és el que li diuen coses, però ell no contesta mai amb català. Perquè parla francès en anglès perfectament, que el parlava allà a casa seva, suposo que sabeu que la família... és una burgessia catalana, que a aquesta burgessia catalana, que és on descasa la mare, parla en anglès i francès tot el dia, no parla en català ni en castellà. Bueno, parla en català i castellà, però vull dir que bàsicament el seu idioma és el català en anglès i el francès. Sí, molt bé. La pel·lícula d'Elegida, eh? Després de que el pol l'hagi tret, perquè la de Bobby Fisher també està força bé la pel·lícula. Està bé, sí que és veritat que sóc comentada amb el sortit que ha arribat molta ara a Espanya. No sé per què, no sé si és que no troba distribució, però va arribar pràcticament dos anys després. O sigui que era el 2004-2015, alhora. Sí, és veritat. Però no el tractament. A veure, a mi personalment, el Tó i McWane, no és un factor d'actualitat, però sí que és veritat que, com ja sigui la direcció, el guió, o ja la història, perquè ja és oval, però crec que és una gran pel·lícula. I, a més, és una cosa d'estaca el que també comentàvem el sortit del cinema, que era el disseny de so, que és una cosa que molts cops es dona per suposat que, evidentment, posar el so t'ha fet culpa, simplement. Normalment es destaca molt la fotografia, l'art, però en una pel·lícula on, que és el que comentàvem abans, una pel·lícula on es tracta en certa manera la paranoia, o transverses més psicòtics. Sí, més de la psicòsia, sí. O inclús un personatge que ja ha d'estar net. L'obsessió és més obsessional. Sí, però és que és una obsessió, des de petit, potser, pel silenci, la concentració, per estímuls només inters, que no intenta no influenciar-se pels sorolls. Però, alhora, hi ha quan intervé el tema aquesta mena, aquesta guerra, però potser fictícia, potser no, per ell, entre americans i russos, no era aquell... Amb un joc d'escacs, perquè, si no, l'aglutllent no sabrà... Sí, però em refereixo que, clar, elles s'han manipulat, però l'hora controlat no sap si per exemple, si els telèfons estan punxats, si ell és un peó, no?, el feia la fi és això, si ell és un peó del sistema... Si representa una nació, o es representa ell mateix, doncs és un... I tot això és curiós, que notes, que el muntatge no està fet a partir de plans, no està fet a partir de... És una cosa que està fet a partir de sò. O sigui, el sò mana. Jo és el que parlo amb el sortir, amb el Francesc, que m'agradaria veure aquest... aquest guió amb el pla tècnic, però amb el sò, no amb els plans d'imatge, perquè jo crec que és molt interessant com s'empalmen escenes, inclús, a partir del sò, tot. I és curiós, com... que és el tema estacable. Si això passa, jo diria, amb el cinema modern, passa moltes vegades, eh? Jo no t'he quedat hi temps de parlar-ne, ja he vist aquesta pel·lícula que l'estrenem aquí, de l'Educació Sting Street, que diria que juga justament amb això. És una pel·lícula irlandesa del mateix que va fer Wans, no sé si l'heu vist, de Wans va ser un èxit per aquí era un cantant que va pel carrer, que fa canta-cançons, una noia que va influir també, i s'enrotlla en certa mesura. L'èxit va ser molt gran, i arrel d'això, ell va anar a Estats Units, i va fer amb la Keira, Quinsley, i el Marc Rufalo, va fer una cosa que es deia Beguina Gayn, una altra cosa. Ara arriba, no en parlem, però simplement és que m'hi he fet pensar, perquè aquesta estrena d'aquí 15 dies, ja en parlarem un altre dia, que es diu Sting Street. És la que vam veure... Abre estrena. Sí, és que no es pot anar. Vaig quedar encantat, em sembla que és una pel·lícula d'aquelles que val la pena recomanar. Però en tot de parlar d'aquesta, molt clar que sí, molt bé, quan hi ha una pel·lícula que vindrà en seguida, i que penso que és una pel·lícula curiosa, no sé si del tot aconseguida, però curiosa és el Neruda, que l'estrenen també, en sembla que és d'aquí 7 o 8 dies. Està, des del Pablo, del Reim, que suposo que sabeu que és el que havíem vist primer aquí, dels capallans tancats amb una... Sí, sí, sí. Jo tenia molta curiositat per veure què era això, d'aquests antecedents, i la pel·lícula Neruda explica la fugida del famós poeta, del poeta Neruda, perseguit pel president González Videla, en un moment en què ell s'ha enfrontat en el govern dient que està perseguint en els comunistes, i llavors el president decideix agafar un personatge que no està massa ben aconseguit, que és el Gaell García Bernal, que fa de com de policia, i es posa per seguir-lo, fins per aconseguir que foto la presó. Llavors, tota la pel·lícula no és més que, a través d'aquest mecanisme d'aquesta oposició entre perseguit i perseguidor, i va mostrant les múltiples cares del Neruda, com a juguerner, faldiller, soberu i valent, senzill, gelola i molt intel·ligent, i, clar, hi ha un poporrin allà de coses que, comparat amb el que hem vist d'ell, tant el nou, no sé si ho recordeu, una pel·lícula no, que era de Chile, quan fan... com van aconseguir que treu de foto a fora el Pinochet a través d'una campanya publicitària, quan, de fet, el tenia el sí, ha guanyat, i bé, el Gaell García Bernal, que arriba dels Estats Units, que és un publicista, i fa una campanya, i finalment guanya el foto a fora el Pinochet. Doncs, bueno, aquí, suposo que són amics, i per això han treballat una altra vegada junts, el García Gaell, penso que està... està molt estrany, no sembla ell, i no acaba, per mi, de funcionar. La fotografia és excel·lent, una pel·lícula amb una fotografia meravellosa, és a dir, una cosa que ara més, per la vista basba, però el que és la història, i el que es podien dir, penso que no és de les millors d'ells, i no es pot comparar, ni amb no, ni per mi, amb el club. Simplement dir això, que no pel·lícula estaran anant a la setmana que ve, o, doncs, el divendres, o a l'altres divendres. I res a veure amb el postino, no, de Michael Razón? No, diuen... a mi m'agrada molt el postino, és a dir, m'agrada molt, eh? A mi també. És una pel·lícula moltíssima. No es pot comparar. Mira, li podríem dedicar a un programa, Michael Razor, perquè tot el que ha fet són pel·lícules totes diferents, 1984, havia fet també aquella adaptació de la obra de Shakespeare, la del Mercat de Venècia, i tots són coses completament diferents, i totes les fa amb una solvència impressionant. És veritat. És veritat. Bueno, aquí queda. Què més heu vist? El cafè, el diàleg, no ho sé. La farem la setmana que ve, com a pel·lícula del mes, o no? La fem que la setmana que ve us sembla bé? Només l'has vist a tu. No, jo també. Jo no l'he vist, eh? És curiós, el senyor va diàleg, molt curiós. És un senyor que vols ni unat d'una manera, diria, ahir comentàvem uns companys de... Fins i tot el podries catalogar una mica conservador, ara ja. Però, fins i tot en aquest punt, trobo que està molt... molt bé, vull dir, que explica les coses i les explica d'una manera extraordinària. Per exemple, és molt diferent, a Matchpoint. Semlaria més amb la que va fer sobre França, no? Sí, un mindall de pare, sí. És clar, però perquè anem tirant cap aquí, perquè a Matchpoint jo, d'uns anys. Sí, per això. I cada cop que les últimes que he vist, aquesta no l'he vist, però... Són més nostàlgiques. Es va catalogar com a... Jo no la vaig trobar. A mi a Matchpoint sí que em va agradar molt, eh? Sí, però... Un estil més romàntic, no? Sí, està en aquest punt, però jo penso que ens parla més a nosaltres, perquè som així, que no pots que ells s'ho cregui. Aquesta seria una modernitat, segons el meu criteri, perquè el senyor Baudiàlen sempre l'acompanya. Vull dir, ell va fent... va interessant. Vull dir, tant amb les petits matisos, amb les petites coses, com amb les històries en general que explica. Llavors, per mi, molt bé. Vull dir, bueno, previsible, però bé. Bueno, quan la vaig enviar... Tu l'has vist? Tu l'has vist? Hi ha una pel·lícula... M'han deixat bé, també. M'han deixat bé, també. A mi m'ha agradat, si m'ho fes sincerament. Sobretot una cosa que destaco espectacularment, perquè és que és sorprenent, és l'Antonio de la Torre, que és el personatge principal, que és brutal, és extraordinari. És a dir, ho fa és que només per la cara que fa, els gestos que fa, etcètera, ha de ser una pel·lícula. És una pel·lícula. És una pel·lícula. És una pel·lícula que fa, etcètera, a la pel·lícula hi ha gairebé tomple. És la primera pel·lícula que fa el Raúl Arevalo. Es nota que ha mamat moltes coses del cine espanyol, als últims temps. Com diré com a director. I la dirigeix com... La primera pel·lícula de dirigeix no surt ell, només surt l'Antonio de la Torre i altres actors que són, diríem, d'aquesta colla. Serien la línia de la isla mínima, però no ha arribat ara, em sembla. És un thriller. És un thriller molt bàsic, però que t'arriba. És molt ben interpretat. Es nota que el Raúl Arevalo és un actor i que sap dirigir els seus companys, perquè aquí està perfectament. Notes que, per exemple, la diria de... El Raúl Arevalo és un actor que porta 55 pel·lícules com actor. 55 pel·lícules. La majoria com actor còmic. La majoria com actor còmic. La majoria. Sí, sí. És un element que fa un tipus de pel·lícula que això no té res de còmic. No té res de còmic. I l'Antonio de la Torre porta 108 pel·lícules com actor. 108 pel·lícules. Han participat a la isla mínima, a Zoloscor, a Casinegro, ha vingut molts d'elles junts, també en la llòvia a hablar primos, gordos, i tot això ho han fet uns anes junts. Té la sensació que l'Arevalo ha viscut, per ser la primera pel·lícula, xapó, és a dir, recomanable. Si voleu fer-me aquesta. Em sembla bé. Quants estrena? Estrenada. Però jo vaig estar a punt de veure-me. Em sembla bé. Em sembla bé. Em sembla bé. Em sembla bé. Em sembla bé. Em sembla bé. Em sembla bé. Em sembla bé. Em sembla bé. Em sembla bé. També la nire m'ha de veure i la comentaré. Hi ha una altra cosa que estaríem a línia aquesta, que d'aquí ens sembla que és una setmana o dues, es trenen, que passen el Passe de Prens al dimarts, si voleu anar el matí, Un llibre, que és El País a l'espia de les mil cares, i en el moment en què el País, i el Luis Rodán, doncs hi ha un incident que ja sabeu que el Luis Rodán fot el camp, s'endurs calés del PSOE o de l'estat espanyol, etc. I l'altre, el Rapesca i el Fada... Bé, la pel·lícula va d'això. En Rik Fernández, Rik es diu, en el Fernández, Fada de País, i diuen que es quebró del personatge i que serà una cosa molt interessant. Això ho estrenen, fan la prestrena el dimarts de la setmana que ve. Per l'altra ja tindrem parxada. La setmana següent fem una altra pel·lícula del mes. No, de l'altre mes. Ja, però ja ho haurà passat. Bueno, sé, potser sigui un incident. Tu has vist alguna cosa, que... Jo sé que al pol té molta gana de parlar de l'esquadron suïcida, però jo volia comentar una pel·lícula que em va agafar moltes ganes de veure-la. Finalment, vaig anar i he anat a veure molt poca, també, però aquesta és qui creiava especialment l'atenció, que era aquella que aquí es va dir El Infierno Blanco, i en la versió original es diu The Shadows, d'un director que jo puc dir que vaig conèixer gràcies al Joan, allà, a Vidrà, perquè va passar una de les seves pel·lícules, una que era Vengeance o així, aquesta amb la por que té a Tirlandes. Però d'on té aquest, de quin país és, això espanyol? El director és català, és el director aquest, si em sembla oblida el nom, que té un nom compost, ara us diré el títol de seguida, que ho trobi. Com se diu la pel·lícula? A qui es va dir El Infierno Blanco? I en anglès es diu The Shadows. The Shadows fa referència a una platja així, un lloc d'aigua molt superficial, allà puja i baixa la mare, i una dona, una guapíssima, un atriu model molt espectacular, va allà fer surf, perquè la seva mare ja havia estat, feia molts anys i fins i tot em sembla que havia anat amb ella, quan era petita o així. Vam allà fer això i llavors resulta que es troba dos nadius d'allà, del lloc aquella sud-amèrica, no sé, una platja oculta, i hi ha una bestiola per allà, hi ha un tauró blanc, que és el que més em va cridar l'atenció. Em va encantar la cena del tràiler, la que es veu ella, allà, aïllada, i el tauró passant per sota amb una música que penses ja està, l'Espilbert, i ja sabeu que jo l'Espilbert no l'admiro gaire, no? Sí, però em va agadar el punt tras, de pensar que aquest director, que no sé si l'has trobat ja, que m'hauria de saber el nom, si no, de seguida busquem. Tu m'has dit que era... L'Infierno Blanco. L'Infierno Blanco sí que l'he trobat. L'Infierno Blanco, espera, t'has diu, jo he carnavajant. No és el director, no. El director és... L'Infierno Blanco. Bueno, doncs serà un altre nom, serà l'Infierno Azul. No sé. Ja ho m'ha acollit serra, imagina't. Ja ho m'ha acollit serra. Això et va preguntant si era d'aquí. L'Infierno Blanco amb l'Infierno Blanco amb l'altre pel·lícula. Clar, no és aquesta. Serà... com... bueno, serà un altre... Per això no l'he dit, perquè em va semblar que no podies ser. El·lícules de terror i tal, no? Bueno, una pel·lícula molt ben plantejada. Va recordar força que hi ha de 127 dies, si recordeu, que és una persona també basada en un fet real, que es queda tancada en un lloc amb el braç atrapat entre dues roques, i llavors va anar a se detallar el braç per sortir d'allà. Ah, sí? Això m'ho recorda, aquesta no és tan radical amb aquest punt, però, bueno, també hi ha molts moments en què penses que no tens molt clàssic, la dona sortirà d'allà o no. Hi ha una setmana també molt espectacular amb el tauró, que el veus ja tota la seva potència, no? Està clar, que és una maqueta o és... És maca, l'atenció que manté, la manera com ella es tira l'aigua quan dius, però què fas? I a més, el més maco de tot per mi és que no és... No és... Spielberg, d'acord? Que fa una pel·lícula simplement per entretenir, per cridar l'atenció, per espantar la gent, sinó que t'explica. El tauró simplement està allà perquè ha pescat o ha caçat una valena i està allà rundant per anar a menjar-se-la, perquè és la seva. Llavors, ella ho entén perfectament, diu que m'he ficat en el seu terreny de casa. Només aquesta explicació a mi fa que la pel·lícula tingui un valor enorme. I a partir d'aquí tot volta a través d'això, a través de la seva superhivencia, però a través del respecte, també, d'aquella bèstia. És a dir, que és una lluita entre l'home, en aquest cas, una dona, i la naturalesa farotxa, per dir-ho així. I tot amb un ambient molt petitot, amb un ambient molt tancat, estaríem parlant d'una mena de... Ja veus-t'ho, la comparació de finestre indiscreta, de Hitchcock, en el qual tot està en un lloc molt petit, i ella de sobreviure com sigui l'atac d'un assassí, però aquí d'un encaràcter molt diferent. I tot, la veritat és que molt ben tractat, molt ben treballat, tot, eh?, el sol, la fotografia, el moviment, els plans, tot. La veritat és que és una petita joia, val molt la pena. És un director que val la pena seguir, un d'aquests directors que ha dit més avui... Això que ha fet treballar sempre amb el... L'Àiel Nilsson, l'Àiel Nilsson, que jo ja et dic jo. Sí, jo he vist tres o quatre pel·lícules d'ell, totes a un nivell, si vols, comercial, perquè funciona, eh? Sí, sí, però molt solvent, molt solvent, molt solvent. Per això, que... Està bé, està bé. I treballar a Estats Units i fa bé, fa bé. No l'he vist aquesta, jo no l'he vist. Ja està, i no sé, de squadron suïcida vols dir alguna cosa? Jo sé que tenies gana, ara no sé si ara encara... Bueno, no sé. No et va agradar més. El tema són les adaptacions, a més amb aquesta pel·lícula, més que un que vam fer a l'espacial de... als operarois, com a moment vení aquí, amb el Ferran, el que passa és que... Si arriscaven molt, perquè era una pel·lícula, no sé si us sabeu que portaven com un any i mig promocionant. O sigui, portaven, o quasi dos anys, fent promoció. O sigui, ja tenien imatges. Estaven fent com inflant la bombolla al màxim. I sobretot perquè presentaven aquests nous xocs. Com es diu la pel·lícula, què és, eh? Es squadron suïcida. I doncs, li volien... Tenien com una mena de disputa interna, perquè era la Warner, amb els dvd fer còmics. Tenien una disputa interna entre no sabien si fer-ho com Deadpool, que era com un humor bastant macarra, bastant negre, o volien, encara, donar forma més fosca, més... Com el Batman de Nolan, l'exemple. I, clar, també venien del Batman 4 Superman, que va tenir bastantes males crítiques. Doncs era com estava en lloc, entre mig de tot, i al final es van decidir... Bueno, al contrari, no es van decidir. Llavors vam fer una pel·lícula com molt kinky, molt humor, molt així, estrany, però a l'hora molt fosca. No és que ens enganxava. I, a més, jo el sortia de la pel·li, que ha passat una pel·lícula de dos hores i pico, quasi tres, crec que era, que ha passat com... Si us fem 23 minuts, eh? Ah, no, mira, dels dos. Però és que era des del minut 20, per dir alguna cosa, portem 20 minuts només presentant personatges, però més presentant malament, presentant allò que es parla a la imatge, i sortint informació llegida, i era com... Què passa? I després, comences a investigar de la pel·lícula, i van tenir mil fallos de negociacions entre ells, i, sobretot, una cosa curiosa, és qui es va decidir que muntava la pel·li. No va acabar sent el muntador oficial, sinó que va ser una productora, una muntadora... Una empresa muntadora que monta trailers. Què passa? Que tota la pel·lícula està feta com si hagués de ser frenètica, però, clar, van eliminar escenes al jòquer de dos hores. És una pel·lícula que el centre era el jòquer, suposament. Doncs, sort 20 minuts, 20 minuts, després d'un treball brutal del Jared Leto, que intentaran encara el personatge, i doncs, inclús el propi Jared Leto, en una entrevista, deia, li preguntava, bueno, però què ha passat? Com era una pel·lícula que havies de sortir, potser, una hora, o una hora i alguna cosa. I deia, bueno, potser a la postproducció van preferir que no sortís, potser s'anava a fer un cafè, i va, clar, que a l'entrevista feien bromes, perquè, inclús els propis actors, no sabien ni que havia farsat. Doncs, és aquestes pel·lícules que és el contingut, que pot agrair o no, perquè el que ha passat al voltant és algú que cinema és, a més, amb superproduccions així, perquè mantenir durant quasi dos anys, una promoció quasi setmanal, això són molts dies. Ja us va ser aquest, no sé, veig sortiu bastant escandalitzat, en realitat. Aquí lo posa tothom malament, eh? Si això consola, no hi ha ni un. És que era bèstia, perquè no veies que hi hagués una estructura de guió, sinó hi havia, i, doncs, era, inclús, veies els actors, que, Aguilés, veies, sembla que no estigués a gust actual. Però sí que és veritat que hi havia una campanya publicitària, abans d'arribar a la pel·lícula, dient que seria una meravella. Sí, sí, sí, jo me'n recordo. M'assetots anàvem allà al cinema, i això sí, i en canvi, després dels resultats, la crítica se la va carregar. És trotès, trotès. Jo, ara que parlaves d'això, vaig ara a la pel·lícula Tarsan, que em feia així, aquesta última, i la veritat és que em va interessar, perquè, me'n recordo, jo sempre tinc d'or conferents molt grans, bueno, a part del Giorni Vesbuller, que era el primer que vam veure en el seu èpoc, però és la del Tim Burton, i el Greystoch. Vull dir que ho vaig trobar molt interessant, que vestissin, doncs, el Tarsan de Ristòcrata, perquè és clar, en aquella època no viatxaven els esclavors, ni els pobres, això està clar. Vull dir, només els hi podia passar. Llavors, matitzar aquests aspectes és extremament interessant. I aquí, el Tarsan que presenta, és una mica el postre, o sigui, el Greystoch, ja, que ja ha tornat a casa, renunciat a qualsevol cosa, i tal. Però és clar, resulta que vivim amb un muntatge social, que el mal no desapareix, en definitiva, a la recerca d'allò que pot ser molt bon, i aquí el que tenim són tresors, amagats, i tot això. I llavors, i surt el del Taram Tino, aquell Wells, es diu aquell senyor, el que fa la pel·lícula... El Christopher Wells. Això, que després... Molt i tot va tardos. El que va guanyar l'Òscar. Llavors, aquella salva, la pel·lícula, no va guanyar. És que és un actor. És un actor. És un acturatge. I llavors, o sigui, la salva, i paral·lelament, també la salva, perquè, veritablement, hi ha una cosa amb la pel·lícula terçant, que no pot quedar de cap manera reiixit, vull dir, a desaparèixer, perquè, si no, ell és una mica com el que parlàvem de l'Effid, o l'home predestinat, en definitiva, és el que han triat per anar allà i treure tot l'ordre, com a un vaixell i tal, no? Ja sé que la comparació no és igual, però vull dir, en aquest sentit. I llavors la vaig trobar, en accés extraordinàriament, exagerada de la manera que es defensen dels atacs, dels nadius, d'allà i tot, però, malgrat tot, acaba la pel·lícula i dius, hola, està fet, vull dir, i ho dic perquè està fet ara aquesta pel·lícula. No és el Gristo, ni és el Tim Burton, que penso que cadascuna d'elles, amb l'aportació històrica, fins i tot, o bé de llegit, de que té una història com aquesta, doncs crec que cadascuna d'elles el que fa és... I que se les visi aquest tio. Sí, això es va estrenar ara abans de començar. No és una mica... Això que dius de les... Clar, adaptar una història com Tartan, que també s'han fet ja moltes, o com altres exemples, de cara en fracció de 6 mesos, també s'han estrenat una nova de Independence Day, una nova Casa Vantasmes, el cap i a la fi Casa Vantasmes, per exemple, entre cometes s'ha adaptat al nostre temps, perquè són... No, em vull dir, ara en comptes de ser homa, són dones, són... No, jo no l'he vist, però clar, he agilitat tot. Però l'han deixat de molt a molt, eh? Sí, aquí va ser el revés. Va ser el revés que, per exemple, l'Esquadra em sufia. Tothom la plantejava com, hòstia, serà dolentíssima, serà aquesta mena d'adaptació falsa de com hauria de ser el cine d'ara. A més, potser una tendència feminista però falsa, agafada malament, i l'estrenen, i no, no, la gent no està contentíssima. Sí, sí, sí. No, no tinc curis de per veure-la, però... A nivell crític també té una valoració, ja ho he vist, ja. Bé, no, aquesta no... No t'ho puc veure, no puc veure. Però, en refeixo, agafant històries ja fetes, no? Perquè Independence Day va fracassar al final. I llavors, clar, és agafar això els típics remakes, però no estem parlant només de remakes, sinó és l'adaptació. Clar, una reconstrucció o una revisió de la pel·lícula. Deixa'm marcar que, per exemple, Benurt s'ha passat a la televisió, li he estat veient, no? Però el que està clar és que sí, si la comparem amb la primera, tot i que la primera és la valida, és la bona, és la gran pel·lícula, no hi ha dubte. En aquest cas, estic igual que amb encedors o en surts, o digue-li el procés de Nuremberg, no? I llavors, doncs, també he vist la Bíblia, que també l'han d'allò, però tu has vist l'última de Benurt, l'última. Sí, sí. No, la pel·lícula, no. El que he vist, no sé si és la mateixa, naturalment. No, però el Benurt, la n'ha estrenat ara. Ah, vale, vale, sí. L'ha estrenat ara i el home se l'ha carregat, eh? Diuen que és una cosa horrible. No, jo el que vaig veure va ser una sèrie televisiva, que vam fer amb dues parts que no ens vaig veure a la primera. Nevis, nevis, nevis. I, esclar, explicar la mateixa història, és que és curiós. Però el que li vaig atribuir veient-lo, dir que això és televisió, això, en el cinema, i, a veure, clar, aquests matinsos, jo, com que veig que tu, a més a més, ets creador a nivell de cinema, penso que és una de les coses que... No, no, no, no. Hi ha una cosa curiós, que tinc clarament que és veritat, que es passa a tothom a la sèrie, suposo que segur que el Woody Allen... No, jo no m'he fet servir. Jo a mi costa també passar-me a la sèrie, com ho fes, o què em costa? Però vull dir que el Woody Allen, suposo que sabeu que es trena a finals de mes, una sèrie televisiva de sis capítols, en sembla, no sé què es diu, si et notges. Diguem-ne que, en la seva època, el senyor Fasvinden, el gran creador cinematogràfica, la Màniu, ho va fer. I era molt bo el que va fer televisivament, eh? Vull dir que això també s'ha de contemplar. Hi ha un tema, aquí, ara, superrable, eh? És un tema que em faràs, i ara Netflix ho ha agafat, però és que ho estan agafant molta gent ara del cop, que és el tema del Pablo Escobar. Ha tornat a surgir un... És el mateix, és el mateix del Netflix, de mateixa sèrie. S'ha fet Narcos, però no només. Ara han sortit dos sèries més, perquè, a més, van criticar molt Narcos de Netflix, perquè l'actor és brasileño, és colombià, però... I s'han sortit molts documentals, és com que ha sortit com un petit boom, només, de Pablo Escobar. És molt curiós, sobre un fet històric, totes les visions diferents que hi ha. Vull dir que hi ha molts arguments per profundar-hi. Vull dir una cosa sobre el senyor Woody Allen. Recordeu la pel·lícula Quoton Club? Quoton Club no és de Woody Allen. No, no, no, no. La recordeu, aquesta? Doncs aquí, per aquí, també, us hi podeu a Woody Allen. Molt interessant, aquest punt. Ja ho veureu. Mireu-ho. És que vaig revisar el Padrí, també. Mireu-li veure les dues, el Woody Allen, i l'altra era la del Raúl Arevalo, com a... La tarda i la paraire. És la que quedem, que farem la setmana que ve, com a pel·lícula del mes. Gràcies, Carme. Del Raúl Arevalo i la primera pel·lícula de Raúl Arevalo, i crec que la interpretació és extraordinària. Amb tot això hem arribat a l'hora. Doncs acomiadem aquí per fins la setmana que ve, i estem molt contents en que ens estigueu sentint i estigueu valorant les nostres recomanacions. Que vagi malament. Fins i junts. Fins i malts, que bé. Si haguéssat condicions. Adeu. Fins i junts.