CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA SENSA CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS CONDICIONS CONDICIONS CONDICIONS CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS Ja estem a l'entena. Hola, què tal? Volem anar tard, avui? El Francesc nos avisa i ara estem nosaltres. Sí que ho servicio, però no em mireu. Estic des de la castona fent el compte enrere. 5, 4, però com que esteu aquí tan aficionats xerrant, amb un convidat nou, doncs clar, no en feu cas. Aquí estem. Va, Joan, que és el teu. Joan, en Jaume, el Francesc i el nou convidat, l'Andreu. Bévingut. Moltes gràcies a tots. L'Andreu, a Bintrata Nantan, és ells viola, qui professor de contribució a la Universitat de Barcelona, però també és molt aficionat als còmics i al cinema. Nutrició. Bona trició, sí, molt bé. Doncs ja tenim dos temes, com a mínim. Ara m'ho començareu a fer preguntes. No pateixis. No, al moment més o menys estem equilibrats. A mi m'agradaria, per començar i després deixar-ho, potser anirem a parlar amb ell, explicar-lo molt per sobre, perquè prefereixo que vegi la pel·lícula, l'Impossible, del Juan Antonio Bayona, que és aquest xicot jove, relativament jove de l'escac català, que ha rodat amb la... De Sant Andreu, del barri de Sant Andreu? Sí. Com a McGroger, hi ha la Marta Etura... Bueno, hi ha un moment que surt una més 5 minuts, si no sé si arriba 5 minuts. Geraldine Chaplin, que ha un peu a la pantalla, una cosa que veig estar molt gran i fa una persona que té 70 anys, i ho fa per efectes, una cosa extraordinària. Aleshores diria que... M'agrada que es mentis de la Marta Etura i la MiWatts de la Deixas. No, no, no, no és tan important. La Marta Etura fa un paper... Jo no li coneguda fins al final de tot, perquè estava tan mal feta i maltractada pel tsunami que no es recorda així, però la MiWatts... No, la MiWatts sí que és coneguda, perquè té molta paper. En canvi, la Marta Etura no té pràcticament paper. L'Estrena de l'Ijous està feta a l'Americana, a lo grande, amb uns mitjans insòlids per un pressupost a una pel·lícula espanyola, costa 30 milions d'euros. Qui els ha posat, aquests diners? No ho sé, no ho sé. No tinc ni idea. És el primer que l'he preguntat jo, també. Quan ha vingut a l'estudi, és que ens interessa l'origen de totes. No sé com ha anat, és a dir, no sé qui... La part nerviosa la distribueix i, per tant, suposo que és una pel·lícula que es presenta com si fos una pel·lícula americana. A més, està rodada amb anglès i, per tant, no ho sé. És una pel·lícula de catàstrofes i la podia perfectament haver estat dirigida per l'Espilberg o per qualsevol dels seus col·laboradors. Doncs avantant, segur. Bueno, aquesta està molt ben feta. No sé si els col·laboradors que té l'Espilberg són tan bons com aquest xicot. Ho fa molt bé. I la història és una història, en el fons senzilla, molt americana, gairebé simple, però que també és de confessar que arriba l'espectador i que conmou una mica la gent. Per tant, per un públic, diria, de tipus mig, és una pel·lícula que pot ser un èxit comercial bastant important. El film del més. El film del més, ja tenim. Jo preferiria, en lloc de parlar d'aquest, que quan tenim hi ha dos o tres pel·lícules possibles. Vull proposar una pel·lícula que el Jaume ja coneix i que ens en va parlar molt bé, però després, d'això que passa, que no tens temps de veure-les totes, ja les hem vistes, i en canvi, el cap de setmana la vaig veure i vaig quedar absurdament bocavedat. Es diu El Nombre, l'eprenom, i és... no sé, fa tres o quatre setmanes que està en cartellera. És a dir, una pel·lícula que no sabia que estava bé, que la gent en parlava bé, però no. La realitat és que tothom havia donat a entendre que la cosa era molt interessant i potser val la pena dir que és una pel·lícula francesa i que potser els peus de franceses és veritat, encara que aquí ho he de fer amb dubte, tinc la sensació que cada vegada els peus de francesa estan millor. Aquesta confirma tendència de millorar, diria, amb la representació de França. I en primer lloc cal dir que és una comèdia, una comèdia molt i molt divertida. Un dels grans atributs que té la pel·lícula és que fa riure constantment la gent que va acabar la pel·lícula, sortir a satisfet arrient, dir tothom, a casa bé, plorosos, d'en riure, i per tant, això és un element important. Besada en una obra de teatre molt exitosa a França, d'un senyor que jo no sabia ni qui era, que es deia Matí de la Porta, és la història d'un matrimoni de mitjana edat que convida a sopar el germà d'ella, de la dona, i un amic comú. També hi ha... I més tard, la dona que està embarassada, arriba també en el... I tant comú, eh? I tant comú. Sí. Bé, la vista i... És una cosa que fa gràcia. Jo no l'ho poso en una cosa que no explicarem, perquè, si no, perd pat de la gràcia. El germà celebra que la seva dona estigui amassada, estigui embarassada, i prepara una sorpresa per tots plegats. Això origina, no tampoc ho explico, una discussió, però és un excel·lent guió, molt divertit, gent superficial, que farà sortir a llarg d'aquestes discussions, secrets, confessions, opinions feridores per a algun o un dels altres personatges, i moments molt dramàtics i moments molt divertits. Diguem-ne que la dialèctica és perfecta. Sí senyor. Com Skylab, però ben feta, no? El que entenc, no? Skylab és una cosa molt més fluixa que això. No, perquè sí, si és Skylab, jo n'hi vaig. No és Skylab. Has començat llançat, eh? Sí, sí, començat. No hem dit ni el tema del programa. No, el que ens saps, correggeix-me. Tens raó, sí, tens raó. N'hi hem dit que un quart, més o menys, parlarem amb l'Albert Macial, president de la Junta de la Teneu de Sant Just des Beren, perquè a partir del dia 1 es comença a passar de nou, ho he sentit a les notícies i en contacte amb ell de seguida, comença de nou a programar-se aquí a la Teneu, el documental del mes. El documental pura vida. Exactament. Els feien aquesta setmana passada el cine baix a Sant Feliu. I tu ja vas anar, potser? Sí, sí, la recomano. Doncs mira, perfecte. Sí, sí, és una història, és un documental. Ens en parlaves ara fa un moment. Estava parlant ara. El director és el Pablo Iraburo, que és especialista en documentals, i és la història de l'Iñaki Ocha de Olsa, que és un alpinista navarrés, que a l'Anapurna, amb una nada a l'Anapurna, quan estan a l'últim camp base intenten fer el cim, ell té un problema, té una tema pulmonar o un problema d'aquesta mena. Ell va amb un rum, sembla que un és de Romania i l'altre un rus. Se'n va cada un per una banda. El resum és que el rus baixa, i llavors la pel·lícula sí és el documental del rescat. Com es posen d'acord? Alpinistes que són de Suïssa, de Canadà, de Russos, de Kazakhstan, de molts llocs, que en molt poques hores es posen d'acord, i arriba a l'Anapurna, que tampoc és que estigui a l'abast de tothom. I és el procés en què aquest home s'organitzen, i com pugen, i el tipus de procés que passen. És molt interessant la pel·lícula es macen al sentit de descripció de la natura, i de la pressió i la duresa que implica aquest tipus de solidaritat. I valors que ara no estan massa en alça, com l'esforç, la solidaritat... L'esforç, la solidaritat... De gent que de fet és una gent... és una versió específica de l'Ernitar. Jo crec que l'alpinista d'aquesta mena... vull dir que és un solitari. Després parlarem... És extraordinari la xarxa que creen per anar-hi. Això passarà en el mateix documental? Passarà en aquest documental, però la notícia és que cada mes es continuarà fent aquest tema. Aquí el cine baix també fan... El baix que... el cine baix està en Sant Felip de Llegat, aquí, també. I és un cine... us explico una mica l'història perquè era un cine... el cine-guitard s'havia de tancar perquè... Dinar. Dinar, això el ja me conec bé, també. Doncs s'havia de tancar perquè no sortien els números, pur i dur. Hi va haver tot un moviment ciutadà que va impedir que estiguéssiu... Ah, molt bé, doncs allà van suposar... El digues, digues. Llavors... En resum, se'l va quedar a l'Ajuntament i ho gestiona un grup de voluntariat... que està fent coses molt diverses, vull dir, que fa això dels documentals, fa cineforos... Intenta portar, per exemple, la setmana que ve, està a l'impossible a Cartellera, eh? I està a la del Bodialen. I l'espino blanco la van fer la setmana passada. Fem un esforç extraordinari. Fem el festival de cinema ara... I fan el festival de cinema ara... I fan moltíssimes coses, amb un esforç de tots ells, perquè quan surts... el senyor que està a l'entrada et pregunta si t'ha agradat la pel·lícula o què tens a dir. Molt bé, molt bé, molt bé. A la barbeta, o així. Vull dir que hi ha un tipus de climes allà molt peculiar, molt peculiar, però que està bé, perquè és gent que realment s'estima el cine, eh? Molt bé. Quan t'ho vulguis, ja ens passaràs, almenys, en talles, perquè pugui entrar... L'altra cosa que tu deies molt bé a França és que ens hem oblidat que, com sempre, la segona part del programa parlarem d'un tema, i aquest cas, el tema, que el portarà al Jaume, és les pel·lícules que sempre... Volíem tornar a veure o podem tornar a veure. Aquest tema el portarem tots, això, és molt fàcil, no? Tots tenim alguna. I moltes. I metitzar el per què i tot això. Jo, si us segueixo insistint en què el nom és una pel·lícula que podria ser també com una pel·lícula del mes, per comentar-la tots, és perquè va ser un èxit teatral a França molt exitós, va aconseguir moltíssims premis, i va ser adaptada al cinema pel mateix autor i per un col·lega seu, que sempre fa uns coses junts. Ell es diu Matiu de la Pocta, i el col·laborador, i hem ficat més en el cine, és Alexandre de la Pateliè. Els dos són guionistes de cinema i de televisió, i val la pena destacar que els actors són extraordinaris. És a dir, són actors, excepte del Patrick Bruel, que és un senyor que és conegut, perquè, a més, és cantant, a França, etcètera. Tots els altres actors són boníssims, especialment una de les dones, la dona del que fa l'intel·lectual d'esquerres, i penso que deuen ser coneguts. Deuen ser gent de la comèdia francesa, d'uns actors de teatre, perquè el que és curiós també és que tots els actors, excepte un, són els mateixos que van fer l'obra de teatre durant mesos, i es veu que, a la moment de rodar la pel·lícula, la sabien tant, la coneixien tant, que van matisar algunes coses perquè quedessin més bé cinematogràficament, i era invenció com si fessin dels propis actors. Permetem jo, que li trobo com a virtut aquesta pel·lícula, és precisament la proximitat que proporciona el cinema, o sigui. Tu vas a veure aquesta obra de teatre, i estaràs, si estàs a la primera fila... Bé, 10 nidols, veus bastant a sobre, no? Però si et quedes enrere, és clar, els veuràs amb una distància. Quina és la qualitat del cinema que te'ls apropa, que els fas preges, els primers plans i tal? Tota la pel·lícula està concebuda com aquell que diu... Escolta, diu, i com que són bons actors, que és el que dius tu, diu, vinga, aprofitem aquest fet perquè, d'aquesta manera, cada lliudirà més. I aquí és on tastaria, diria jo, o almenys ho proposo com a punt d'inflexió o de reflexió, de dir, quina diferència hi ha entre el teatre i el cinema? Doncs aquesta. També han de ser guapos i joves, perquè el primer pla els afagoreixi. O que es posen no necessàriament. No, precisament. Només hi ha un que és guapot. Sí, el cinema és n'hi ha un que és guapot. Són 5 personatges bastant interessants. Primer, és un intelectual d'esquerres. Després hi ha la seva dona, que se sent menys tinguuda, perquè potser el marit no la considera prou. Després hi ha el germà d'ella, que és un agent immobiliari, que és per contraposició amb el primer que hem esmentat, materialista i de dretes, però molt divertit, i en el fons també veiem que molt bona persona. El més juga ser de dretes, eh? Sí, o juga, si no queda clar, potser, si ho és del tot. Després hi ha la seva dona, que és una de la treballadora seriosa, que té menys pavé perquè arriba al final de l'obra, i després hi ha un amic, que ja vam fer la referència amb ell, però no expliquem per què feia aquella referència, després hi ha un amic de la família, que és un músic, és solter i és un personatge molt sensible. La grandesa per mi del guió és que, diferència d'altres comèdies, que només persegueixen, i a més a més, una cosa curiosa, tu t'interessarà la pel·lícula pel tema que et toca parlar més endavant del teatre, hi ha un moment que posa... Aquesta és un obra típicament teatral, que li han donat un llenguatge cinematogràfic, i que no sembla gairebé un obra de teatre. En el fons la veus més teatral, no sé si estaràs d'acord amb mi. Un dió salvaje, la del Polanski, la veig més teatral que aquesta. M'atreviria a dir que està més aconseguida pel guió. És que el Polanski treballa d'una altra manera, és una altra constància que es proposa. I aquí, jo penso que aquesta constància que es proposa aquest realitzador és precisament d'estar que això és res més, però el Polanski no, el Polanski et porta a la... Sí, el que passa és que mentre el Polanski tingui la sensació del que planteja és una cosa més ideològica, aquí són personatges més de carniosos que estan amb un recinte tancat per seguir l'entretaniment i fer riure. Però, sobretot, fer pensar. Jo et tinc la sensació que la pel·lícula és per oferir la reflexió que fins i tot moltes pel·lícules no ofereixen. Per mi és la carregada de girs interessants que fan riure, i que li fan una pel·lícula molt amena, i el tema que hi ha darrere de tot és les aparences, el materialisme, les ideologies, els rols masculins i femenins, que se'n parla en molts moments, els secrets dins de la família, la confiança, i fins i tot les rencúnies que es poden desenvolupar amb allà del temps entre els membres d'una família. Però que allò més surt tan puntualment, i això és una gràcia també que té el film, destaca, precisament això, que les rencúnies poden aparèixer a nivell familiar, quan hi ha una convivència, però només puntualment, el que passa és que deixen una emprenta, però no és una constància. En un dia salvaje, que només és la rencúnia, és com tu dius. Aquí no, aquí hi ha més cosa, i llavors ens representa que és una pel·lícula original, molt d'humor, molt divertida, i que sobretot que no és una comèdia convencional com les que estem acostumats a veure, una pel·lícula que té molt més del que et puguis imaginar. Saps quin nom li vol posar en el seu fill, un dels protagonistes? No t'ho pots imaginar. No ho expliquis. No ho expliquis, no ho expliquis. No ho expliquis. Jaume, no ho expliquis. Sempre et passa això, Andreu, en parles amb el Joan de Cinema, que parla i parla. Havia amb el Joan, que no et deixa. Jo estic d'acord amb això que hi ha la pel·lícula del Roman Polanski, un dió salvaje, tenia un... creu una sensació especial, de no estar al cine ben bé, sinó d'estar com seguint els personatges, però com a dins un teatre. Era una sensació molt estranya. A la intimitat, fins i tot. Saps fer-ho molt bé. Jo també em vaig endur aquesta impressió. I ara m'he quedat amb ganes de veure... Aquesta no és una altra cosa. Jo penso que és una altra cosa, és que són plantejaments diferents. Jo penso que el que han vist amb l'autor d'aquesta obra i la germina de Débida no té res a veure. El Polanski té un punt de dureja. El Polanski... Tu pots veure una pel·lícula que et sembla que comença a ser amable i no és mai amable, el Polanski. Sí, sí. Ni el ball dels vampils. De fet, mai. Són extremadament durs els personatges. Sí. Hi ha una constància. També la pel·lícula que no l'has esmentat, que és aquest hàbit a veure si enganyo a l'altre i a veure com es comporta. Tot arrenca amb això. Amb això hi juga molt. Avui els hi plantejaré, doncs ja veuràs. I segons com reacciona l'altre, doncs vas augmentar el... vas apretar la família, per dir-ho d'una manera. Això és important, perquè a mi sempre m'ha molestat això. Jo no entenc. Per mi la vida és un joc de sinceritats. I a canvi... Clar, hi ha persona que juga... Aquell, per exemple, Barça-Madrid, aquesta vegada, perquè va empatar i va quedar la cosa bé, no? Però, si no, de llavors, quina alegria que aquell paio s'ha hagut de tregar. No, no m'ha convençut mai, no? I a la pel·lícula aquesta hi ha un referent molt clar, en aquest sentit, eh? Ja la veureu. Jo sóc de dir-te que guanyar té un gran al·licient. En guanyar? I en Patrano. Molt bé. Jo crec que tots acorrem això, que pujats a triar. Sí, però, esclar, si en Patres i tots estem mitjantament contents, potser és millor que no pas que guanyi un i l'altre se'n fa dir molt, no? La vida és una sida... La relació entre persones dins un grup sempre acaba creant equilibris. I, abans, aquest equil·libre, en un moment que hi ha algú que... Que el trenca. Tothom tendeixa a buscar un nou equil·libre. I, llavors, això pot donar lloc a les situacions molt divertides. I ara m'hi feia pensar el que em descrivia el Joan amb la pel·lícula aquesta, el nam, que deu ser una cosa així, no? O molt divertides, o com que hagués passat amb allò del que la pilota toca el pal i no entra i que hagués entrat, no? Sí, sí, sí. I en l'últim segon, l'última jugada, no té res de divertit pel que va a favor d'un altre. I aquest és un altre problema, també, que crec que s'ha de tenir molt present. Llavors, bueno, i, a més, en el cas aquest, que ja portes 8 puntets, que tots just comences i tal, i els hauran pat, escolta, què més vols. Ja ha tret el futbol. Hi ha un altre tipus de cinema, una mica diferent del que parleu, però relacionat, que és el cinema documental, en el que segurament no entra en moltes d'aquests paràmetres, perquè hi ha una altra concepció. Hi ha més aviat l'intencionalitat de profundir amb una realitat determinada. Ja sé que d'una manera més o menys manipulada, perquè ja ho hem destacat moltes vegades, però també manipula el que pia a la fi, el fet de fer un enquadrament, de fer un muntatge... És que sempre que un mira, un mira, quan mira... O exacte, està seleccionant. Clar, la mirada és selectiva. En qualsevol cas, aquest tipus de projecte, aquest tipus de propostes documentals, són les que tindrem, ja hem avissat abans, ja hem anunciat que en parlaríem amb l'Albert Macià, el president de la Junta de la Teneu, perquè ens explica una miqueta aquesta iniciativa de portar aquí, després de 3 anys de no estar-hi, el documental del mes, a veure com funciona tot plegat. I ja el tenim aquí. Molt bona tarda, Albert. Hola, hola. Bona tarda. Abans de res, personalment t'ho dic, perquè jo sempre que accedit a aquest tipus de proposta del documental del mes, promogut pel grup Paral·le 40, una distribuidora productora que s'encarrega del tema, que m'imagino que és amb la que heu entrat a contacte, per tirar-ho endavant, doncs sempre he quedat entusiasmat, perquè tots els documentals que he vist tenen això, el que deia mare, una característica de profundir el màxim possible amb una realitat i les realitats poden ser tan diverses, com les que de moment es podran veure en aquests 3 mesos que venen, que són les que de moment teniu programades i teniu pensades que tirarien endavant. Com ha anat això de que se us ocurreixi tornar a fer aquest documental del mes a la Teneu de Sant Just Albert? Bé, en principi, la mateixa gent de Paral·le 40 va posar en contacte amb nosaltres, donant-nos... Perquè després d'afectament, com deies tu, de 3 anys de no fer-ho, havíem d'estar una mica separats, i ell mateixos ens ho vam proposar, i així que ens ho vam proposar, no ens ho vam pensar dues vegades, perquè creiem que era... Justament estaven buscant noves activitats per la Teneu, i justament creiem que ens oferia la possibilitat de portar cinema de champions a la Teneu de Sant Just, i, òbviament, decidirem acceptar la proposta i tira endavant. Cinema de qualitat, jo estic completament d'acord, tot i que potser hi ha persones que puguin no estar-ho, però jo ja ho he avançat abans, quan he començat a parlar amb tu, que aquest cinema, efectivament, és una bestiesa, és una bestialitat. Vull dir, l'espectador que s'atreveixi en Ari i que tingui ganes, veurà això que deia, amb un profundiment enorme, en qualsevol tema que es plantegi. Nosaltres sabem que aquest dilluns, la pel·lícula que passareu és Pura Vida, la pel·lícula que es podrà veure, a dos quarts de... Jo abans ho solicito perquè aquesta és una pel·lícula extraordinària. Estem aquí, Albert, Andreu, Joan, Carme, que és la que et parla ara ja home, i parlarem una miqueta tots plegats amb tu. Ara fa molt poc, el baix, el cinema és baix de Sant Felí, i m'ha semblat magnífica, que em sembla molt bé que comenceu amb aquesta. És la primera que feu, no? Bé, comencem amb aquesta, però el que m'està muntant els sisles, el documental del mes, és la que toca començar, perquè tots els cinemes que estem... Implicats, sí, sí, a la xarxa. Estem passant cada mes, passem el mateix. Sí, sí, sí. Aquest mes és aquesta pel·lícula que toca, i, bueno, i a partir d'aquesta, em vindran d'altres, que també referèm, és a dir, que les visas s'enfliu, efectivament, és una altra de les sales del cofant, no la que no vagi obregat, però ara la tindrem aquí molt més a prop. Però ara la tindrem aquí, en principi, nosaltres les pensem fer el tercer dimecres de... Ai, perdó, el tercer dilluns de cada mes. De moment ens en comprometrem les tres primeres, d'octubre, novembre o desembre, per veure quina és la reacció de la gent de Sant Jos, i si la reacció és positiva, continuarem tot el cicle. Molt bé. A quin públic dirigeu aquesta proposta, Albert, als socis de la Teneu? En principi, les activitats que fem a la Teneu... Sempre són obertes. Tenen un primer públic, que són els socis, però sempre són obertes a qualsevol persona, a qualsevol persona que hi estigui interessada. I evidentment és gratuït, això, esclar. No, necessàriament. Això t'anava a preguntar. Podem avançar el preu? Teniu ja pensat de quina serà l'entrada? Em sembla que són 5 euros, ara no t'ho accedir de memòria. En aquest moment no t'ho accedir de memòria. Casi gratuït. Amb altres moments havien pogut fer altres coses, perquè hi havia subvencions, hi havia altres ajudes, però la cosa està molt més retallada. I, llavors, parlar del 40 necessita... Tot això té un cos i necessita... En comparació amb l'840, que val ja una entrada, amb el cinema, ara mateix, amb el cos de l'Iva, és un preu raonable. Nosaltres animem el que no l'hagi vist, i fins i tot l'hagi vist la puc tornar a veure, perquè és magnífic. És una pel·lícula, és un documental, jo crec que és molt interessant, que explora les relacions humanes en uns moments greus, d'un accident de muntanya, i crec que té molta profunditat i que pot interessar a tothom. O sigui, un públic molt ampla. Perfecte. Doncs si et sembla, Albert, estarem atents, a cada mes parlar amb tu, o amb algú de la teniu, que ens pugui explicar una miqueta quin documental és el que passeu i donarem la informació necessària. Sempre que vulgueu, ens tindreu per informar-vos, i per fer-ho, i per donar respostes a totes les clau que tingueu. Felicitats per l'initiativa i que vagi molt bé. Moltes gràcies, Albert. A rebreure. I aquesta informació que donaré ara és més dedicada als ullens del programa, i en Andreu també, perquè els altres tres no en feu cas mai amb això. Que sapigueu que el programa està també a Facebook. Ara mateix estem dins, per si algú vol deixar algun missatge. Sí, que t'ho dic, Francesc. Amb el tema de Facebook i Twitter, encara us he de veure per allà ficant la poteta. I d'aquí, també, d'aquí un momentet, entrarem a Twitter per si voleu deixar alguna coseta. El Jaume ara dirà la seva. Som-hi. No, perquè et faria quedar malament. Fes-ho, fes-ho. Ja estic acostumat. Però posar que l'Andreu que havia de tenir una pel·lícula per comentar... Jo no l'he vista, la que ens deia que proposaves, però t'escoltarem molt de gust. Sí, aviam, el Joan, quan em va... Proposar. Jo convidava-ho, proposar, parlar, donar pel·lícula. En la situació que estic actualment, masses pel·lícules, no puc anar a veure, i quan vaig a veure pel·lícules, acostumant a ser infantils. Quan tens criatures, has d'anar a veure moltes pel·lícules. Adéu, John. Per exemple. Últimament ens vam aconseguir escapar, i amb la meva dona vam anar a veure Prometeus, l'última pel·lícula de Ridley Scott. M'interessa, m'interessa. El que diguis. Nosaltres som tant la meva dona com jo, uns fanàtics d'Alien, la primera pel·lícula que va fer de la saga Ridley Scott. Ho fa molts anys, eh? 1882, si no, recordo malament. M'agrada, però molts, eh? Molts anys, ja. Per què, Andreu, fanàtic d'aquella pel·lícula? Pots fer 5 cèntims? Per això que va ser una pel·lícula trencadora, alien. Sí, això és veritat. Perquè va aconseguir barrejar dos gènere's, que havien anat per separat, la ciència ficció i el terror. I, a més a més, va incorporar certes novetats, que fins a les hores, al cine, si ho havia tractat, ho havia tractat molt, molt de resquillada. Per exemple, doncs, la protagonista... El protagonista de la pel·lícula és una dona. Això no havia passat. I una dona de caràcter. Perquè la Segurna i Uybert... Té caràcter. La pantalla és molt potent, ella. Exacte. I fa poc la vaig tornar a veure, i realment la Segurna i Uybert... m'amplia la pantalla, era una actriu potent. I la veritat és que va incorporar tota una sèrie d'innovacions, d'estètiques, que van ser absolutament revolucionàries. Hi ha més a més, doncs ja sabeu que a mi m'agrada molt el còmic. Juntava dues coses, el cine i el còmic, perquè el primer dissenyador d'ambientació de la pel·lícula va ser un molt famós dibuixant de còmics francess, que era el Moebius, el John Giró. El que passa és que després es va incorporar un pintor surrealista suís, o no sembla que era suís, en Giger, que va ser el que va acabar de donar el toc. A la pel·lícula hi ha moltes coses als còmics de Moebius. Tot això creava una ambientació molt especial, molt especial. A part, que la història de la pel·lícula, Alien, és una història que té un vàries lectures. I això sempre és una cosa que a mi a les pel·lícules m'ha agradat. De què em vagis a veure la mateixa pel·lícula, i veig una cosa i a l'altra veig una altra, i cap de les dues visions potser he sigut el tot definitiva. Alien tenia aquesta, a part d'estar a fer... Molt ben feta. Molt ben feta, tècnicament era una pel·lícula excel·la. I ens trobem en Prometeus. L'heu vist als altres? No, jo no. Sí, sí. Tu sí, tu te'l francesc? Sí, jo també. Ah, desvista. Desvista. Vas a veure Prometeus, i jo no sé què us va semblar vosaltres, però jo em vaig sortir parcialment decepcionat. Posem-t'ho molt. Només parcialment. Exacte, hi ha alguna part que no, això és el que... Jo penso que la pel·lícula... I això que els mitjans deu ser superiors a el que hi havia abans, perquè m'imagino que amb aquests anys... Jo vaig veure el trailer, només el trailer era espectacular. Tècnica més és impressionant. I la realització, jo la vaig trobar molt bona. No sé si el Francesc opinarà el mateix. Sí, sí, sí. Tinc d'acord, no? Tota l'ambientació i tot. L'ambientació és espectacular. El que falla, qui és l'Odio? L'Odio. I que hi ha certs punts que és que... A mitja explica. A mitja explica i hi ha certes coses que estan mal solucionades. I li passa una cosa que no li pot passar a cada pel·lícula que intenta crear cert terror o cert horror. I és que faci riure. I això és molt... Molt dolent. Perquè hi ha un moment que és que la meva dona i jo ens van petar a riure, quan en realitat es tracta d'una escena que havia de fer por. Que havia de fer por, com a mi. La del cap, potser. Bueno, la del cap... No, la del cap no va ser una en la que es veu una vegada. Hi ha un moment que estan entrant els astronautes. Bueno, suposo que potser els ullents voldran saber una mica... Sí, una mica, perquè... La història d'acabar. La història d'acabar, si han vist àlients, sabran que quan arriben a aquell planet, on han d'investigar una senyal que sembla ser de sucor, se'ls troba en un anau espanyol amb un ésser extraterrestre a dins, que sembla mort i fossilitzat, i amb el pit obert. Una cosa molt misteriosa. Doncs bé, en aquest mateix planeta, que ha estat preqüela, també aterra un anau que va fer una expedició. Això... Però, Mateus, és una preqüela. O sigui, que l'hem de situar abans de l'altre. Llavors, en aquest mateix planeta hi va una expedició. L'emissió del qual és fer una investigació sobre l'origen de la resa humana. D'acord? Que no és el mateix que l'altre. Que no és el mateix que l'altre. Llavors van allà, a terra, troben unes estructures que semblen construïdes per a alguna mena d'entitat intel·ligent, investiguen aquestes estructures que són, entren a dins aquestes estructures, i allà es troben tota una sèrie de coses que no explicarem tampoc, perquè, si no, trenquem una mena de mena. Però sí que podem dir que tenen la mateixa ADN que a nosaltres. Exacte, sí. La cosa va per aquí. Llavors hi ha un moment que entren en un lloc on ja sembla haver-hi com una mena de líquid, diguem, protocreador de vida, un líquid que tampoc no queda molt ben definit a la pel·lícula que és, i aquest líquid genera una sèrie de criatures. I una d'aquestes criatures, és com una mena de serp o de llengar d'aix, no sé què dir, que en un moment determinat treu el cap, i els que estan a l'expedició, que estan investigant què és el que hi ha allà dins, la veuen, i hi ha un biòleg entre l'expedició, i em sap molt de greu, que jo sóc biòleg, hi ha un biòleg a l'expedició, que és molt tonto, i té molt poc sentit comuc, que es posa a dir quina criatura més maca, ai, que bufona que és. La criatura ni és maca ni és bufona, i és molt amenaçant. I per qualsevol biòleg que sigui. Exacte. Total, que sigui a propa i naturalment la criatura a l'etaca. Li trenca el cas, o no? No, no li trenca el cas, perquè van sense cas. No, ja van sense cas. I li entra dins de la boca. Clar, en aquest moment la meva dona, jo, reia amb comuns. Mentre és que al cine... Bueno, hi havia gent que... Que no reia. Però nosaltres reiam, perquè... Però aquest devia ser un biòleg de debata. Vosaltres és stingiu, debata i debota? Ara bé, surt un geòleg també, i tampoc no surt en venta. No ho sé, ja ho sé. Que ho serveixo, que no... Sí, no se sap molt bé on han contractat aquest científic, la veritat. Total, que la pel·lícula té aquests punts que dius, que hauria de ser horrorós, o hauria d'engenerar un cert error, i en canvi, la veritat, és que fa una mica de llàstima de veure personatges que no tenen sentit. Jo sé per què em va passar això. Resulta que ara, com que hi ha el festival, aquest desitges... Clar, llavors dius, com em deia, o ens deia l'altre dia, un company nostre diu, però com és possible que us agradi això? I llavors, tu ho estàs dient, no? I aquell xicot va començar a dir que jo ja sé que això no és veritat, el que jo miro d'una manera clara és l'impacte que em fa, i jo ja sé diferencial que és real i el que no, o el que m'ha d'agradar i el que no. Molt interessant. El que passa és que el problema és que les situacions del terror que generen el cine s'han de generar amb una certa lògica. Els personatges s'han d'actuar intentant seguir uns paràmetres o unes pautes que tu seguiries, però és que aquests actuen de manera absurda, i quan els hi passen, els hi passen rius. Llavors, aquest és el problema de la pel·lícula, que jo trobo que el guió no està prou ben fet, que s'haurien de polir moltes coses d'aquestes, que els personatges no estan ben definits. I l'actuació? Bueno... No importa massa. Perquè la Naomi Rapaz ho intenta, jo penso que hi intenta... Jo penso que és una bona actriu, i intenta, d'alguna manera, desplegar totes les seves possibilitats, però és que la pel·lícula no l'acompanya. I després, quan llegeixes les crítiques, que diuen que l'UJI el fa swinders perquè fa de robot, diu Soma, que fa de robot. No, no. Jo no l'he llegit, jo no l'he vist. Jo no la vaig veure perquè la crítica se la va carregant. No la van deixar gaire bé. Jo confesso que no l'he vist, no puc opinar. Jo penso que, en general, el que he llegit globalment a les crítiques ho encerten bastant bé. O sigui, tècnicament una gran pel·lícula, un espectacle, ho veus? Ben realitzada, però... que falla en el guió. Va estar estrenada la gosca. Tampoc és un moment per pensar que fos una cosa que enganxaria tothom. Sí, però la van vendre com si necessitessin fer-ho comercial. Sí, però no la tinc. Jo l'he sentit molt poc. Jo tampoc no crec que m'ha exit comercial. No la veig, no. Jo vaig veure la Dolg-Berestot, aquesta salvatge. Ah, què tal? Et quedes fart de veure maldat per tot arreu, eh? És una pel·lícula interessant. La Dolg-Berestot és un d'aquests realitzadors, una mica l'estil Polanski. És un paio que entra en els temes d'una manera contundent i tractarà per tractarà. El que passa és que en la pel·lícula, aquesta, arriba una mica més enllà de la meitat i... és desinfla. És el més messiànic que el Polanski. Té un punt de messiànic de... Tu has vist l'última de Wall Street, d'ella? L'última... La segona, la segona, perquè la primera va ser... Jo vaig a confessar que, a real de veure la segona, vaig voler la primera perquè em parlava molt bé de la primera, i la segona és pitjor, encara. Jo, de la Dolg-Berestot, l'únic que aguanto una mica és aquella de Caj, com es diu, que jo fins i tot el Kennedy, la història aquella. És el que m'agrada més, però dels demés que he vist, no he vist res que amb entusiasmes. Viena me la va trobar, la va tocar, però bé. 14 de juliol ens hem vist ahir, oi? Sí, entre altres, no. Jo penso que és un realitzador uniós. Sí, a vegades em fa passar, no amb les mateixes constants, però amb què em rasca, no? Ja. Quan comença la pel·lícula que ell ha fet, quan ell diu... Sembla que et porti, no? Vaig començar... assassines una a tots, és d'ell, també. Sí, és d'ell. Jo l'he començada 3 o 4 vegades i no la puc continuar. A mi no, que de pel·lícula no m'agrada. Amb guió del Quentin Tarantino. Ah, sí? Bueno, això no ho sé. Jo l'he començada... Jo veia alguna cosa... L'he començada 3 o 4 vegades i no hi ha forma... Arriba un moment que no m'interessa. No puc continuar. Doncs perquè el tinguem present és una pel·lícula sobre organitzacions mafioses i de la manera que lluiten entre elles i, en definitiva, com s'anulen. És allò... Hi ha una preocupació per això i no sabria dir ara exactament on... Diu, tu deixa anar al rumort i veuràs quin efecte que té, no? I hem d'acabar amb la rumorologia, no? Vull dir, on he sentit a parlar últimament, amb algun escrit i tal? I en la pel·lícula aquesta ens mostra la devastació que provoca això. És molt agradat. El diem de que està prou ben fet. La interpretació és bonota. Aquí sí, aquí sí que llueix. I bé, hi ha una varietat, hi ha el veríció del Toro, hi ha el d'allò, l'altra volta, i després dos xicots joves i una noia que... No, dues noies. La Salma Hayek, també. Sí. Sempre treballa. És potent, ja dic, però a partir de la meitat ja se li veu... El llautó, el saliveu, el discurs... El que també és interessant és que fa dos finals molt creïbles. Ja està, i tu et quedes el que vols. Fa dos finals una a respecte a la premsa. Ah, sí? No m'agraden, amics. Ai... Sí, jo tampoc. Jo sí, m'encanta que facin dos finals, perquè... Clar, perquè sí, perquè és que... Llavors, tu... No te'n pots ficar amb més, llavors, ja, perquè molts n'hi ha altres. En canvi, quan és un de sol... T'has de quedar amb aquell. Quan és un final obert, que realment la història el necessita que sigui obert, és una cosa, i tampoc m'acaba d'agradar. Jo m'agrada que l'autor es mulli, i l'autotri, i després tu t'agrada o no t'agrada, però jo prefereixo que es mulli la gent. Ideologia, eh, mestra? Jo, no, jo... Bueno, és que penso que la ideologia ens defineix, d'alguna manera. I segons el que pensem a una altra cosa. O inclús sense ideologia, és que jo no... Escolti, si aquella és l'assassí, doncs és aquell. Que es mulli, l'autor que ha decidit construir allò, perquè jo l'observi. Els americans tenen tendència a fer això. Sí, ara està molt de moda. No sé si el recordeu, amb el primer de Burne, a la primera pel·lícula també tenia dos o tres finals, que a més a més amb el DVD les podies veure. Aquest dia la vaig veure, ja ha passat. La primera, la primera? Fins i tot la primera, ja està. A mi m'agrada, no sé quina és. A mi em va agradar la tercera. Però veus l'última, la que hem fet ara, un desastre. Jo vaginari... Un desastre. Han canviat l'actor, que no ho fa malament un actor tal. És que ell ho feia molt bé. Però el que passa és que la història és com... Dona la sensació que està aprofitada la idea del Burne per fer una pel·lícula sense que tinguin argument, sense que tinguin ni actors que... de quals els batges que surten i que no s'entén res. No dubtis, Oliver Stone és millor. Segurament, cada que tingui... Molt bé, molt bé. Ja va quedar en clar una mica les pel·lícules que tornaríem a veure, sembla. I les que no, oi? I a més, en dos finals, ja veus tu. Ho dic perquè potser... Pots començem. Aniria sent la hora, oi? Molt bé. Jo començaré esmentant un parell de pel·lícules, i en tot cas, tal com anirem esmentant, doncs, a partir d'aquí, ja veurem què és el que més ens agrada, o què és el que tornarem a veure moltes vegades, no? Jo sempre hi dic que aquest principi del 2012 vaig començar l'any veient 100 noves passeig germans, que segurament l'he vist doncs 55 vegades o més, no? I llavors em vaig quedar ample, perquè és una pel·lícula que m'agrada molt. Com deies, tu? Potser no ideològicament, però sí filosòficament m'encanta que la gent pugui trobar un equilibri com el que planteja aquesta pel·lícula. Més enllà d'idiologies, fins i tot diria jo. Però bé, llavors aquesta seria un principi, un començar l'espai aquest, però després hi ha dues pel·lícules que em tenen al cor robat. Podria començar, vaig esmentar-ne dues més abans, no? El vertigen del senyor Hitchcock, que és la que està concebuda la primera, i que sempre la pots tornar a veure i sempre t'agrada. I també l'altra, el ciutat de Keyne, per què? Perquè va ser molt difícil quan es va fer el principi, però en definitiva ara ja l'entenem tota. Sabem que és una de les pel·lícules que des del psiquenàleg és més punyent i més bàlida, i llavors ja està, ja em quedo, aquesta sempre l'estona de veure, però és veritat. Però n'hi ha dues que encara m'agraden més, que és el Ilgato Pardo i la Terra de la Gran Promesa. El per què és molt elemental? La Terra de la Gran Promesa, perquè és una pel·lícula que ens parla de la creació del sindicalisme, com a necessitat de defensa davant de la brutícia, que representa el poder absolut, i l'altra, perquè també ens parla de la decadència d'una constància com és l'aristo, cràcia en favor de la burgésia, que per mi, històricament, és un pas molt important. Clar, a partir d'aquí, doncs el que vulgueu. Jo també estic d'acord, m'hi estic d'acord. El vertigent, no sé, si la tornaria a veure, fixa't. Del Hitchcock, que em veuria moltes, no sé si triaria aquesta justament. No, jo no. A mi m'agrada més la finestra indiscreta. Per exemple, tu anava a dir... O en cadenals, no sé, coneixeu en cadenals. Sí, també, però la finestra és per mi la reina d'ell. Això de mirar i tal... Això és extraordinari. Això és algo que portem a l'ànima. Jo, en canvi, del Hitchcock, va impressionar molt que va ser als sucets. Ah, sí, clar. Aquell final em va deixar... Perquè ja me'n recordo que era molt nano, era molt nano. I aquell final em va deixar molt inquiet, però molt inquiet. És una pel·lícula com aquest sentit. És que és veritat que el Hitchcock sap ballugar molt bé la inquietud de l'espectador. Amb això és un artista. No és un gran director, però és un artista per inquietar-te, eh? Sí, sí. Perquè no és un director dolent, és a dir, sap molt bé els actors. Sí, sí. Però, entre això i Agato Pardo... És que són coses diferents. És a dir, primera que ja es va amb una novel·la molt important. Jo, per exemple, en canvi, veus del Bisconti. Hi ha una pel·lícula que jo vaig veure quan era jove, també. Sembro que me'n recordaré que la vaig veure amb un cine que ja no existeix a la Passeig de Gràcia. Vaig sortir del cine i vaig estar com una hora caminant, encara intentant mantenir la sensació que m'havia produït aquella pel·lícula del Bisconti. La primera amb l'any negre que havia vist d'ell, que es diu Noches Blanques. Ah, Noches Blanques. Noches Blanques amb el Marcelo Mastrullani i la Maria Schell. Sí, i la Maria Schell. A veure, totes les pel·lícules que estem esmentant... És molt única, sí. Totes les pel·lícules que estem esmentant són aquelles que sempre tornaríem a veure, o són només les que ens han agradat més. No, no, no. A Noches Blanques la tornaria a veure. Jo penso que tu has començat, que has començat... Això és un matís, eh? Sí, sí, sí. Quan has començat amb ciutadans, jo penso... Aquestes pel·lícules que les han fet tantíssimes vegades per la tele. I que entres en xufes, la veus, i t'hi quedes. Algú tenen que les repeteixen mil vegades i la gent s'hi queda. Per tant, hem d'admetre... Què veieu? Això passa. Les noves generacions... Jo el Tobió no t'ho vi de l'ús. El Tobió no t'ho vi de l'ús. Però em quedaria a veure-la. La començo i no la puc deixar. Jo al costat de 7 noves per 7 hermanos posaria cantant de bàjora. Perquè són dos musicals. Potser... Jo no sé, ara no m'atreviria a dir dels 1x2, que no m'encansaria mai de veure-ho. A mi en general no m'agraden els musicals. En general, no m'hi trobo bé amb allò de que, de repens, esperen i comencen a cantar. Aquest punt no m'ha acabat de sentir còmode. I són francesos, ja. Això ho haig dit Métro, però això el musical és això. Però, en canvi, aquestes dues les puc veure sempre. És que aquestes dues combina perfectament. D'acord. I el cant és una continuació del que està passant. I la música és molt bona. Aquí, tant una com l'altra, la música és extraordinària. Volia també recordar... Probablement per això... I això ja ho pensava primer esmentat o què és esmentat, no? Ja ho volia dir. Que hi ha pel·lícules que m'agraden molt tornar-les a veure. I n'hi ha d'altres que més aviat les he vist i em queden com un referent extraordinari, no? Per exemple, hi ha vegades per aquella situació en la qual l'has viscut. La cuina Sat Potenkin, per exemple, no? L'he vist més d'una vegada. Però la primera vegada que la vaig veure va ser a la clandestinitat, la vaig portar jo en el cinema, me la jugava, saps allò que dius? Ostres, jo també he fet alguna cosa. I la veritat és que la tinc a dins. I sempre que l'he pogut tornar a veure, m'he quedat fantàsticament bé veient una cosa tan important. Sí, és que hi ha unes pel·lícules. No, que això... Les pel·lícules, moltes vegades, porten la càrrega. Ja porten elles d'un argument, d'un guió ben fet, d'una història potent. Però també hi ha la càrrega que ara de... Del moment que les has vist. Jo he fet les dues coses. Jo és per això que hi ha una pel·lícula, que segurament podria dir que és la pel·lícula de la meva vida, que no és una pel·lícula la millor que fos, no sé si tothom li agrada o no, però a mi l'he vist potser 20 o 20 anys. La vaig veure en un període determinat. Jo, en un moment determinat, abans de ser professor, treballava a l'industria perquè tenia dues carreres, una industrial i una de lletres. I aleshores ho vaig plantejar, que volia deixar la indústria, i volia passar una classe. I aleshores hi ha una pel·lícula basada en una novel·la, la famosa novel·la de l'Àlia Gathen, que es diu El Compromisso, d'Orengeman en anglès, que és on l'Àlia Gathen se li va morir la seva dona, es va tancar a París i va escriure la novel·la dos o tres anys, i es va convertir en un best-seller, i desposturament es va convertir en una pel·lícula. Amb el Quiro Douglas, la Dannaway, sortia la Débora Kermer. És una pel·lícula que reflexa el moment que segurament jo en aquell moment estava vivint, és a dir, estava guanyant moltíssims diners i em plantejava per raons ideològiques, fer una cosa que jo estigués més content amb mi mateix, i, per tant, deixar de guanyar tants diners i fer una feina que considerés que complia més la meva vida, com era d'una classe d'història. I aleshores, com que jo tenia el dubte de si... i a casa meva, per exemple, em deien que era estúpid, burro, i completament... No és així, no teníem raó. Fem que el refalt, que regeixés de guanyar tants diners, per fer una cosa que estava molt mal pagada, doncs tenia l'oposició de la família, etcètera, doncs a mi em va costar molt decidir-me. Llavors, aquella pel·lícula em va ajudar moltíssim a decidir-me, i clar, em va fer reflexionar i l'he vista millons de vegades. Però, clar, penso que és això que està dient. Hi està absurdament lligada en un moment de vida. Suposo que si la veies ara, m'agradaria, no ho sé, però no tant intensitat com em va passar en aquell moment. Jo penso que a vegades hi ha moltes pel·lícules que el que ens proporcionen és el plaer que un actor, un actriu, i més si ho fan bé, viu en unes experiències que tu probablement no viures mai. En aquest sentit jo hi apuntaria una pel·lícula, ho dic així de clar, com els Pons de Madison. És difícil que jo pugui viure, i més a l'edat que tinc, una experiència com aquella. Primer perquè no sóc a Clint Eastwood, però, entre altres coses. Llavors, aquella pel·lícula sempre m'ha agradat tornar-la a veure. A més a més, la música és genial. És una mica allò que vam començar a viure amb una dictadura, i que, en definitiva, escoltàvem d'uns i altres que havien d'anar a mi i sé que no sé què era, i que, a més a més, el que es deia entre nosaltres és que anàvem de prostitutes... Tot el contrari, en definitiva, a veure si podem aprofitar-nos de la dona en el moment que s'hi posa una mica bé, i tal. Llavors, jo crec que hi ha una cosa millor que, en definitiva, és l'estima, que probablement aquesta estima neix quan és impossible que xisteixi amb una vida quotidiana completament arreglarada matrimonialment. Ens entenem, no? I amb això no vull fixar-ho, sinó senzillament, és un plantejament que se'ns pot trobar. Llavors, aquesta pel·lícula breu en contra, i pel·lícules que parlen d'aquestes constants, d'una persona que s'apassiona per un altre, o que, de cap manera, voldria veure-se arrossegat per aquella passió, i en canvi, allà hi va parar, i tal... També m'agrada molt, així. Enamorar-se. Si no, si l'has vist amb la... Per exemple, el Robert De Niro i l'Ambèria Més Triptànica. En fi, i aquesta sí que m'agrada molt veure, les dues, vull dir. Jo en tinc moltes, eh? Jo també anava a dir que contraposar... També, en relació amb una vida que un no viuria mai, però que té un gruix important, jo diria la de Francesco Alcòpola, el padrino, les tres. Jo penso que té la potè... Bueno, primer, que estan molt ben fetes, jo també les torno a veure, encara que no vulguis, i me les trobo allà, la càbua, perquè l'alpachino, allò, és extraordinari el que fa, i després, perquè són pel·lícules que tenen un punt d'èpic d'un món que és el gasterisme i la màfia, i aquest món en el que jo no hi entraria mai, i que no sabia ni de... Ni que em moure, ni que no tenc cap relació amb mi, però, en canvi, això em subyuga extraordinàriament. Estic totalment d'acord amb tu, perquè, a més, és una història que la situes a l'edat mitja i és una història increïble. La situes a Roma i és una història increïble. És una història que hi ha per si. Sí, i humanament té un gruix tots ells. Ells ho fan molt bé, perquè ho fa l'alpachino broda, però és que tots els... A més, a tots els altres, sí. La seva dona, la de... Sí, la de... La de Quíton, la de Yanquíton. De Yanquíton. Molt bé, és que tots els que som de la germana... Té un muge allò, i tens la sensació que té una punt d'èpic. Sí, sí, sí. I això no trobes fàcilment, no? Perquè el Gato Pardo, que també té aquesta cosa, ja és una història per ser grandiosa. I el Padri, no? És l'entrecijo d'un món que neix, es fa, creix, és immens, i dintre es mouen cors i humanitat, no? I això està extraordinàriament ben descrit. És que, a més, hi ha un tema molt present, que és la tradició i la venjança. Clar, clar, clar. Això és perillà, eh? Això és pit, això és pit, el segle... Jo, ni a un 100 més, està ple d'això, eh? Sí, sí, evidentment. Pleníssim, salvatge, sí, evidentment, eh? Jo, dels últims temps, si hagués de repescar, no hi ha pel·lícules d'aquestes clàssiques, jo venia de clàssiques en cosmodes, m'agradaria rebeure. Per exemple, en Magí Estada General del Quíton, el tornaria a veure sempre, o la Quimera del Loro. Però, si penso ara en pel·lícules més recents, una que hauria vist ja més d'una vegada, perquè jo tinc tendència, quan una cosa m'agrada, que la veig 3, 4 o 5 vegades, no ens en ja ho sabeu, una que m'ha agradat moltes vegades, i que trobo que em fa repensar coses cada vegada que la veig, és les invasions bàrbanes. Una pel·lícula canadenques, no sé si l'heu vist a la qüestió i tant. La primera i la segona, eh? La segona, la primera no, eh? La primera, que era aquell de l'Imperio Americano, trobo que és molt més fluix, en canvi, la segona... Les invasions bàrbanes és la de... del senyor aquest que s'ha de saber... Que té un càncer i s'estan morint i que els seus amics s'ajunten... És el Canadà, això. El Canadà, és canadenca. Sí, sí, el Canadà. Aquesta pel·lícula trobo molt enlligada, molt, inclús musicalment, perquè finalment hi ha una cançó sobre l'amistat preciosa. Trobo que és una extravenció de pel·lícula. I una altra pel·lícula que trobo... Aquesta per servei va ser una pel·lícula... nominada, no nominada, va guanyar el premi i la millor pel·lícula extranjera de Parla no Anglèsa. I una altra pel·lícula... Els Òscars. Va guanyar l'Òscar i la millor pel·lícula extranjera de l'època, de l'any, no sé quin any és. I una altra també de la mateixa època, aproximadament, que també m'ha fet pensar molt i m'ha semblat molt interessant, potser perquè el tema dels països de l'Ès i del m'ha interessat sempre i avui he seguit una mica, és la vida de los otros, una pel·lícula que... De l'estasi, no? De l'estasi, del control que tenia, diríem, a la societat comunista, sobre Alemana, sobre la gent. Jo... Aquesta última em va agradar molt, també, la vida de los otros. Més vaig trobar que tocava en el tema aquest d'una manera excel·lent, d'esquisida. I és que el personatge també ho fa molt bé. I jo, la pel·lícula que no me'n cansaria mai de veure, perquè, a més, segurament, perquè emocionalment hi vaig connectar molt, és matar un rossinyol. Ui, això l'estradi. L'he vist de moltes vegades. Aquesta estiu la vaig veure. És brutal. Jo no voldria deixar probablement perquè ens pertany, no? Però la pel·lícula que reconec les seves mancances, però, a canvi, sempre m'entro si és mar, perquè em va obrir el món en la terra que pertanyo, és la ciutat cremada. Aquesta és una pel·lícula que, quan la vaig veure, vaig dir, caram, ara ja començo a saber una mica de què va tot això. Sí, sí, sí. La vaig trobar impressionant. I està mal fotota, no té gaire bon ritme. És del ritme, no? I de si. Després, quan va fer Victòria, va sortir un xurro com una casa. Bé, la qüestió és que això ho volia dir-ho. I també esmentar alguna pel·lícula espanyola, evidentment, esprit de la colmena sagu, que és de les que més respecte l'hi tinc. Tornar-la a veure... És potser no, perquè l'hi vist diferents vegades, però, en canvi, sí que m'agraden altres pel·lícules molt més senzilles, l'any de les luces, o bé la lengua de les mariposes, i l'estàs, jo, que la vull dir, aquest estil, que la vull dir... El bar d'Òmbils i els barlangues... Que la vull, t'agrades? Sí, el barlangues... I el bar d'Ugost, està molt bé. Hi ha Carmel·la també, no diguis que... Està molt bé, Carmel·la, molt bé. I per què no? I la deixo per l'última. Calla Mayor. Menos mal que ho has dit. Us heu fixat que no hem dit cap western? No, però n'hi ha molts que m'han quedat molt. No, a mi, Reites Profundes. La que més m'agrades, Reites Profundes, de western. Reites Profundes, sense perdó. La Meixa Espidiana, per mi, és horizons de grandesa. Sense perdó. Jo, que també l'han tornat a fer ara, és magnífica, eh. Estan molt ben fetes. És que no ho direm tot, ja ho sabem. No, no, no. Jo el tatxàs, o coneixeu el tatxàs? Jo diria la Kiro Kurosawa, el Dersol Sala. Escolta, jo, aquesta també és una cosa magnífica. Per què no hem dit ningú... Us heu posat molt nostàlgic. Jo heu estat veient d'aquí, no vulgui participar, perquè ara... No tenim 18 anys, com tu. Us diré la meva. No oblidis a l'estal d'aicobri, que s'ha de quedar ben clàixo, eh. Mira, això estic força d'acord. A traco perfecte. S'ha fet un recompte de moltes pel·lícules i han anat sortint motius diferents pels quals tornaria una persona a veure, motius nostàlgics, motius ideològics, motius d'això, d'emoció que et dona una pel·lícula. Jo la veritat és que tinc molt poca tendència a tornar a veure una pel·lícula una altra vegada. I l'única que alguna vegada és un motiu curiós, per això ho vull esmentar també. L'única manera de que torni a veure una pel·lícula és perquè no l'entens. Si no l'entens, llavors vull tornar-la a veure, per exemple. L'arbre de la vida, per exemple. A mi m'ha passat alguna vegada. Em va passar a Ciudadano Kane, em va passar a la Dolce Vita da Felini i a alguna més. I potser pel·lícules això sí que tinguin una quantitat d'informació molt gran i amb aquest sentit posaria la pel·lícula de Busca del Fuego, una pel·lícula que m'apassiona. Perquè no és només una pel·lícula, de fet, tampoc és una gran pel·lícula com a concepte cinematogràfic, però hi ha tanta cosa ficada, hi ha tanta feina d'antropologia, que és un tema que m'agrada, que no sigui la meva especialitat d'una persona que va dir que jo faré que tot el rodatge estigui fet amb tot el curat possible perquè d'aquest tipus de pel·lícula seria una pel·lícula seriams, si un cas li ha dit, tinc molt poca tendència a veure. Es queden molt poc temps, si en cas d'on ja anem sentint la sintonia del final, ja anem fent el... Que el jove volia... No, és que ella s'ha amantat una i tant. No, ni a l'Estàlia i Cobríc sempre m'ha entusiasmat, però bé, ja hem parlat moltíssimes vegades. Jo confesso que a mi m'agrada, però no totes. Jo per sempre m'agrada més l'ataco perfecto, m'agrada més aquella del que m'has diu, l'espertaco. Bueno, l'espertaco m'agrada molt, però que l'espertaco, on hi ha gent que m'ha deixat no consider que sigui seva, però l'espertaco és una extraordinària pel·lícula. Jo la que he vist moltes vegades, perquè em passa això que diu el francès, perquè no l'entenc, és 2001. Ah, què sé, no sé, a l'Espanya. No l'hem entès, encara. Paranalitzar una pel·lícula, eh? Paranalitzar una pel·lícula, jo sí que la veuria moltes vegades. Doncs bé, amb això acabem, agraïm molt, i desitxant que estiguis per aquí, Andreu, moltes vegades més, acabem aquest programa recordant que el bloc CinemaSenseCondicions, blozpod.com, pot tornar a sentir aquest programa, els de la temporada i els de la temporada passada i alguna més. Ens acomiadarem fins la setmana vinent que tindrem el tema de Sitges, amb el Sergi Radac, a veure si el poder en convença que estigui aquí amb nosaltres. Sí, una vegada l'any. Fins la setmana vinent. Adéu.