CsC 20/09/16 - Actualitat (El hombre de las mil caras, Café Society) + Cine a TV + Tarde para la ira

CINEMA SENSA CONDITIONS Cinema sense condicions. CINEMA SENSA CONDITIONS CINEMA SENSA CONDITIONS CINEMA SENSA CONDITIONS CINEMA SENSA CONDITIONS CINEMA SENSA CONDITIONS CINEMA SENSA CONDITIONS CINEMA SENSA CONDITIONS Necessito dos misiles, Sam Seban. No deberías meterte ahí. Me va, amb ell. Yo podría pagarte mejor. No puedes solo trabajar con los servicios secretos españoles. ¿Qué es mi país? Ah, tu país es el dinero. Este es Francisco Paesa. En 1995 participamos en la entrega del prófugo más buscado de la democracia española. Luis Roldán, director general de la Guardia Civil. Imagínense que tení que salvar una cuenta que corre peligro. ¿Cuánto dinero es? Basta nueve. Puedo hacerlo por un millón de dólares. 24 horas después de que Luis Roldán ingresara su dinero en cuenta de Paco. Es legal. Ese dinero había dado dos veces la vuelta al mundo. ¿Qué has metido en un problema, Paco? Y los dos sabemos lo que eso significa. La Policía Española lo está buscando. La Policía Española no me da miedo. Don't do anything stupid by watching it. Es perfecto. La Policía Española, la Policía Española, la Policía Española, la Policía Española. Moltes gràcies. El Francesc ens està posant la banda sonora. El resum promocional d'una pel·lícula que es trenen. The demand of the 1000 faces. Això és el títol de dispositor. És una pel·lícula espanyola. És una pel·lícula que la presenten avui o demà. No sé quan el festival de Sant Sebastià per això l'hem fet avui aquest matí per la premsa de Barcelona. El polio hem tingut la sort de poder la veure. Per tant, podem fer alguna primícia, alguna cosa de les impressions que hem tret aquest matí. És una pel·lícula, no sé si començar per aquí o començar per... Primer presentem els que estem aquí, que estem al Jaume, Vidal, al Pol, a la Carme, al Francesc, al Rediret dels Vides, controlant-t'ho tot. Més som, menys música, menys música. Ha triat ell mateix aquest tràiler d'aquesta pel·lícula que veurem. Jo en Joan, que també està aquí present. Avui ens toca parlar, fem una mica de la previsió que farem avui. La idea era, com sabeu, la setmana passada, la pel·lícula del mes, i parlaríem de Tardia per a l'Eira. La primera pel·lícula, com a director de Laura Débola, un actor que ha fet moltes coses, és molt conegut. I aquí, ara en parlarem, suposo que tothom l'ha pogut veure. Això seria, potser, la part segona. La part primera, podríem parlar de les estrenes, del que ve, del que heu vist. Avui m'he dedicat, perquè va sortir també la conversa i ha repassat també el que es trenen a la televisió. I, per tant, l'últim part del programa, abans d'acabar el programa, intentaria explicar-vos quines són les pel·lícules que fan aquesta setmana a les eventes canals de televisió. Bàsicament, n'hi ha una que monopolitza totes les coses més interessants. I, per si algun oïdor ens es vol aprofitar, que recomanem alguna d'aquestes pel·lícules i la vol veure, doncs sap que la passarà en part televisió el dia març, el dia mecres, el dia joves, el dia vendres i el dia sapta. Comencem, què ho comencem? Potser parlar d'aquest matí? No, no, comença, comença. No, perquè crec que com que ets més detractor que... Ja ho ha dit, ja ho ha dit. Spoiler. Hem anat al cine junts, hem estat veient la pel·lícula amb ell i ha agradat, crec que molt. La pel·lícula, l'Hombre de les Mil Cares, del Alberto, com es diu? Rodríguez. Pel·lícula que s'estrenarà aquest divendres. Pel·lícula que s'estrenarà aquest divendres. Però tinc una imatge molt positiva, ja sabeu, ja anem per a moltes vegades de l'islamínima, i clar, crec que aquesta pel·lícula és interessant, és bona. És a dir, està molt ben feta, té molts mitjans. Comencem bé. Quan comença així és per començar-hi. Perquè vol dir que és el mateix director. No, que és el mateix director, està fet amb molts medis, m'agrada molt la música, m'agrada molt... No tots els actors, no m'acaben de agradar, però els actors en general també estan bé. Molt bé, el que per mi falla en certa mesura és la història. És a dir, jo tinc la sensació que la història no està al mateix nivell de l'islamínima. No surt del cine terriblement motivat per aprofundir en el tema que toca, que és un tema molt interessant, ja sabeu, és la fuga del rodant d'una època socialista a Espanya i com... Que era el que havia fet diners a base... 1.500 milions de passetes de l'època, segons diu la pel·lícula, que té guardats en algun lloc i que és el país, aquest senyor... Ell era el director de la Guàrdia Civil espanyola. Aleshores això d'això s'explica i surt del cine, com deia, molt interessat en conèixer profunditat més coses de la pel·lícula, perquè jo tinc la sensació que si un estranger veu la pel·lícula, moltes coses no les entendrà. Tinc la sensació que no està explicada d'aquella forma que ho entenc tothom, sinó que dona coses per suposades i si no les coneixes, te les perds. Jo crec que també està fet el guió desestructuradament en el sentit que és aquest guió clàssic de thriller que tu segueixes un personatge que no és el protagonista. O sigui, en realitat, a l'aveu anof segueixes el... A l'ajudant. No, a l'ajudant, el pilot. El pilot, que és un senyor que era un ajudant d'ell. Aquí juga amb el fet que tu suposament estàs per davant de tothom perquè hi ha una aveu anof que et diu al principi de la pel·lícula que et passes per davant, però després te dones d'aquest personatge també. És tot enganyat. Després ho vas veient. Jo crec que és un format molt thriller del clàssic d'estructures que et van dir i no et van dir en coses que t'amaguen, però a l'hora també ha vingut el cas de... Il Divo és una pel·lícula que és una estructura bastant semblant i que fora d'Espanya... Però d'Itàlia. Vaig a Espanya. No pot ser que sigui una mica més difícil de seguir. Jo quan la vaig veure, et desconeixia bastant el tema i sí que em va costar una mica, però... A més, curiosament, també juga molt amb temes de fotografia. Bé, tècnicament és especial i la pel·li d'avui jo crec que també... No, com la Isla Mínima, segurament. Jo potser una cosa que em sí que em molesta de la pel·lícula és el que em potser més em molesta i penso que serà on rebrà més crítiques per part de la Jain, que ho heu fet a la pel·lícula, que és el que ens ha posat per anar amb algunes persones d'anar i coincidien que hi ha una excessiva beua no. És a dir, el narrador, que és el coronador, que és el que t'ajuda a aquest pilot, que l'ajuda i és el que ens explica totes les coses, arriba un moment que no és gent cinematogràfic, perquè si ve això a vegades el que vull dir-ho fa molt, al principi d'una pel·lícula, que t'explica el que passarà o el que hem d'explicar, però després la beua no fa el que desapareix i és la pròpia acció, que t'explica el que està passant. Allà de la pel·lícula ja no veurà que molesta i que per mi ens supega, que fa que no t'acabis d'integrar amb la pel·lícula o amb els personatges. A mi m'ha agradat molt la Marta Etura, m'ha semblat que com a dona del Roldan ho fa perfecte, ho fa molt bé, molt bé, molt bé. És una actriu que li havia de fer moltes coses i aquí fa un paper molt diferent del que estem habituals. En canvi m'esperava molt de la Laura Fernández i que fa de paessa, que fa de paessa, i que és una cara impassible que potser és el personatge i li costa per mi, que es nota que és intel·ligent, és un tio molt brillant i tal, però això no es mostra massa, no s'acaba de demostrar, no acabo de sintonitzar amb el que passa, ets era. A mi m'agrada més el millor, el que no n'he anat, que el mateix, a mi, és a dir, que el millor no coincidim amb el que està dient al poble. Us sembla que deixem que sigui el propi director. Si un moment entenc, com a vegades llegim, que contesti així una mica el que estava dient, ara el Joan, a veure què ho veurà. No sé, m'agrada bastant de por el enfoque que has fet, perquè la pressió no podia ser més. Però, vamos. Por otra parte, era una película que teníamos la intención de rodar antes de la isla mínima. Pone en cargo del grupo Z, yo leí a partir de un libro de Manuel Cerdán y yo leí el libro y pensé que lo que se contaba en ese libro, que era un poco la vida de paesa y entre otras cosas el asunto Roland, que se llamaba alguna forma, o sea, la fuga y posterior entrega de Louis Roland, que fue director de la Guardia Civil. Me parecía que en el libro me daba la sensación de que era como la tramolla de cualquier noticia que estábamos viviendo en ese momento, en el año 2012, que podíamos vivir ayer, hoy o mañana. Y que eso si era vigente con todo el tiempo que había pasado, me pareció que era suficiente un motivo para abordar la película. Tinc la sensació de que la isla mínima és més d'ell. Tinc la sensació molt per al subjectiu, i igual no és veritat, que la deis la mínima és més d'ell. És segurament un encàrrec. El grup Z ho acaba de dir ara. Jo ho entenc al revés. El grup Z és un encàrrec. El grup Z és un encàrrec. El grup Z és un encàrrec. El grup Z és un encàrrec. El grup Z és un encàrrec. El grup Z és un encàrrec. Jo ho entenc al revés. El grup Z l'incarrega. Hi ha un llibre que es diu paesa, El Espia deerne germanit. Aquell llibre és la pel·lícula. Avui grey la 인�ia, i el grup Z l'incarrega amb ell del fet de fer la pell. Això és el que parles amb ell. segurament a llibre hi ha moltes més coses encara dels que hi ha a la pel·lícula, però a mi em queda, a mi em queda, et repeteixo, amb ganes de saber més coses, amb ganes d'entendre més coses, i com a pel·lícula, com a producte cinematogràfic, tinc la sensació que falla, no la fotografia, que és molt bona, no la música, que és molt bona, no els actors que són bons, però penso que potser a mi no la Fernandes no m'acaba d'agradar amb el paper que fa, amb aquesta ocasió, i en canvi els altres estan molt bé, et repeteixo, la Marta Etures per mi està brillant, però no acaba de funcionar per coses com aquesta veu en off, que dic que molesta, i que no t'acabes d'identificar amb el que està passant. Però és una veu en off que, per exemple, té un estil narratiu bastant, entre guetes macarra, com podria tenir aquestes pel·lícules d'escorses, o Guy Ritchie, aquestes pel·lícules que comencen amb presentacions de personatge, molt seguint-lo a l'esquena, m'explico, que és així amb una música bastant animada, i sempre et diuen, que és viene de la mafia, el clàssic escorcese. És una veu en off que, a mi en cap moment tampoc m'han molestat, però sí que en algun moment ajuda a fer salts segurament temporals, perquè fem molts salts, no només de país, sinó que temporals, vas endavant, vas enrere, vas esbrint amb poquet a poquet. Era difícil, el Guió. Jo crec que també té un component curiós, el mateix és el paradigma de Narcos, d'aquesta sèrie de Netflix, que és... Tu ja saps què ha passat aquí. És una història real, saps més o menys com va acabar, pot saber com es va desenvolupar el tema, però no el com del tot, és a dir, el com és la pel·lícula, quin entremat hi ha entre mig, ja t'ho he vist al principi, que és ficció i que, evidentment, hi ha coses que les han posat allà més dramàtiques, però és curiós veure com a Narcos, la setmana temporada et fan la publicitat, amb el Pablo Escobar mort, i tu ja saps com acaba, això no hi ha cap mena de spoiler a fer, però aquesta pel·li també juga amb això. La majoria de gent ja sap què va passar amb el tema, però anem a veure com va passar. Aquí és l'abilitat de la direcció, que jo crec que es destaca moltíssim una direcció aquí. La direcció és bona, sí, això estic d'acord. Jo el que he de dir ara, que hem sentit el propi director, perquè intentant, a part d'explicar la història aquesta, del Paesa, del Rull de Roldán, etcètera, és fer una paràbola, per dir-ho així, sobre l'actualitat, sobre tots els casos de corrupció que estem veient que apareixen a la premsa, és a dir, que, per tant, es permeten una part de ficció, d'extrapolació, i no necessàriament hem de preocupar-nos massa si el que ens expliquen és un fet històric, i està basant en un fet que sí que ho està. Per tant, s'ha passat amb l'Elegido. Una mica és la història. La història s'ha sap, però els com, com omples els espais buits, que potser molta gent no pot ser els gens sap, però no ha sortit tan a la llum. Aquí és la ficció, estem parlant de ficció, estem parlant d'hermatratges, no estem parlant de documentals, que aquí sí que ja és un tema més escabrós, inventar-te, coseta de... Clar, i què vols acabar dient amb aquesta pel·lícula? Què penseu vosaltres dos que l'heu vist? Què vol expressar-se? La facilitat que hi ha per moure fills i que les coses rullin d'una forma... Sí que, com que... Sí que també, com que segueix aquest format entre atrapar-me si ho podes, el de cap, però i aquest... Aquest 11 anys, tot com que és molt fluït, tot és molt fàcil. Les dificultats que comporta, però tot és possible. Si has robat diners, tu fàcilment pots escapar. Ella és una espia. Jo no l'he vista, eh? Però és difícil que es pugui fer ficció d'una manera lliure, impossible, perquè el pa és el primer que està viu, i després que és un personatge realment complex a ell. I jo... Tinc una amiga que el seu germà anava a l'alcohol amb aquest, i ja era un personatge raríssim que prenia el pèl a tot Cristo a l'escola, entenava. I ella no li ha sorprès mai que s'inventés que es moria, que s'inventés... I que fos un agent d'espionatge, perquè ja era un personatge complex. Per tant, no et pots enviar... Primer, és un personatge real d'ara. És més fàcil inventar-te el de l'Elegidor, perquè és una cosa que va passar molts anys, i ja no queda ningú viu que... Sí que en queda, eh? Algú de viu, que tingui alguna referència. Però el pa és... Hi ha entorn d'ell que l'ha conegut realment. I és un personatge realment molt intel·ligent, molt àbil, i que no té cap límit, amb el seu funcionament. No he vist la pel·lícula, però no crec que es pugui fer absolutament ficció. La única ficció possible, m'imagino jo, la pel·lícula, és el tracte que es pot fer, que és el que deia els francès, que veieu amb el tracte que es pot fer. El que s'ha donat és una... una visió del que s'està vivint actualment, això ho pot haver de dir. Jo no crec que... Jo crec que indirectament sí que toca la corrupció, perquè és una pel·lícula que parla de la corrupció. Però jo no crec que indirectament s'estigui parlant d'ara. Penso que polaritzem una cosa molt concreta, molt especifica d'un personatge, que és ell, que és un senyor intel·ligent, que a mi el que em falta una mica és... i ambiciós, i s'acaba quedant amb els 1.500 milions de pessetes que corrien per allà, se'ls queda ell i fa veure que es mor. Però a mi, en el fons, el que em falta, des del punt de vista, diríem, com a personatge, és... no acabo d'entendre-lo. No acabo d'... Hi ha algú que no m'acaben d'explicar i que se'm queda burros, i que no m'acabo de creure. Mentre és... què sé jo? Mentre és l'Elegido, amb els Crec. Vull dir, amb els Crec, perquè veig que... O, inclusive, diria més. Tarder per a la ida, que en parlarem a continuació, el personatge d'Antonio de la Torre. El Crec és de principi, crec que és un personatge que només amb la cara dona el personatge. En aquí, a mi em falta algú. És a dir, el narrador, aquest narrador excessiu explica moltes coses, però tu no les veus, te les diuen. Tu no estan explicades. A mi em dic que tu puguis deduir, que és d'aquesta manera. M'explico. Ara diré... Jo, aviam vist les dues, tarder per a la ida, que és un ritme molt més distès, molt més causat. És un thriller, un thriller important. Però aquest thriller d'avui, de les mil cares, és molt frenet. I, de fet, les parts de Béu en Off és un ritme bastant frenètic. I potser aquí també... Potser pel ritme, t'ha fallat, perquè veig que les dues són molt contraposades, la tarder per a la ida. Jo parlava del personatge. A mi penso que una cosa és els personatges, que jo no me'ls acabo de creure aquests, o no et penso que estiguin suficientment definits perquè me'ls cregui, i l'altra que penso que sí que està, l'altra cosa és que, per exemple, aquesta és una pel·lícula a la fons més gran, és una pel·lícula d'una direcció més deporada, d'uns actors possiblement de més... Els actors a l'altre estan molt bé. Un to més americà. Això, molt los 111, molt casino. Ens resum vosaltres a l'espector o a l'Oient que tenim, i diríeu que sí que va bé. Jo la n'hi havia a veure. Perquè sobretot pel tema, el tema és superinteressant. És a dir, està parlant d'un tema que ens afecta a algunes vegades, perquè els que vam viure, els que vam conèixer d'aquella època, el rol de Anna, tot això, quan m'arriba ell en aquí, que això es veu, que m'arriba ell en aquí, que ho coneixem, i em sembla que és veritat el que diu el Pol dient que la pel·lícula intenta aclarir algunes coses, que jo em penso que no queden del tot aclarides, però que a mi em falta alguna cosa. Ara, la pel·lícula és interessant. És a dir, no és una pel·lícula, diguis, és un rotllo dolent, no, no és una pel·lícula dolenta. Em fa pensar molt el que esteu dient i el tema de la pel·lícula, etcètera, amb aquesta pel·lícula italiana, que es va estrenar la setmana passada, de Sovorra, que vam parlar una miqueta, de Stefano Solima, que deia el Polara, no? No, però el tema no és que sigui similar, perquè allà jo diria que tot és més recargulat encara. Però és el de Gomorra, no? És el de la sèrie de Gomorra, no el de la pel·lícula, però és el de la sèrie, que és una sèrie que està molt ben feta. Allà ens expliquen potser una trama més complexa, perquè allà és un mafiós que involucra totes els grups mafiosos que hi ha al voltant de la seva ciutat per edificar a prop de Roma, i resulta que no té suficient amb aquests recolçaments de tota la mafia, sinó que també li fa falta tota la resta dels poderes fàctics, els poderes polítics, els poderes religiosos, del Bàtica, vull dir, com deies, no? Vull dir, el fet que hi ha uns fills allà, que si una persona el sap moure d'una manera prou correcta, i semblaria ser pel que dieu més o menys que aquesta pel·lícula també parla de la molla, que estan una mica... A vegades passa, el cine, que hi ha un estil que, no sé si dic, posa de moda, però que té una certa influència a diferents zones i llavors se'n fan una pila d'assemblants, i això passa, sovint. Perquè és un tema que ara mateix està candent, clar, és que... Bueno, perquè estan sortint molts casos d'aquests, i tothom s'està donant que hi ha persones que estan aprofitant-se, que estan en càrrecs públics, i estan utilitzant els diners públics per ser profit. I això ja fa anys, que va passant, però no deixa la passant, encara, en l'actualitat. Això fa molts anys, que està passant. Potser ha passat des de sempre, no ho sé. No, però probablement també com que... Segons el Room Històric, no? Vull dir, ara mateix potser sortiran moltes pel·lícules, m'ha documentat gent, deuen sortir molts, però pel·lícules que aspirin, incluso, a Òscar sobre el tema dels refugiats, per exemple. Ara sempre hi ha temes que són cíclics, i que quan surten, potser en surten 4 o 5 de pel·lícules. I el que també volia destacar és el fet que trobo que és molt interessant, que estem parlant avui de dues pel·lícules de producció espanyola, tan interessants, i tan potents. Estiguem d'acord o les considerem millor pitjors, però una pel·lícula... Les pel·lícules són pel·lícules ben fetes. Mira, és la cartellera i hi ha una pila, bones o dolentes, però hi ha una pila... I amb la coincidència, que si el jaume, que em sembla que encara no li hem preguntat, que vam comentar que la setmana vinent estaria bé, a través dels temes que ella havia proposat. Un dels temes era el nom d'un article, que es diu POST, humor autonòmic. Nosaltres vam modificar una mica per parlar d'alguna manera del cinema de barri actual, perquè es fa molt cinema de barri actual, amb humor carrincló, exemples arquetípics que tenim ara. És el títol que li va posar més o menys aixís puntantament, però tu pots triar el títol que tu hi ha a la setmana que ve, el títol que tu vulguis pel teu tema. Vull dir, en comparació amb aquestes dues pel·lícules que estem parlant avui, que no tenen res de cinema de barri. Jo ja ensataria destruir la nova Lani Rovira, que vaig veure. Que no és seva tampoc, cobre't. Ja s'ha de referèdia. Sí, sí. Potser... O sigui, m'atreviré a dir directament la pitjor a l'any, i potser dels últims anys, en quanta humor espanyol que hagi vist, perquè jo em pensava, ja, en el meu pare, incidències, perquè, clar, es va estar en un 31, un 31 de desembre, cosa que considero que és d'aquest any, per dir alguna cosa. Llavors, ja havia el dia 1 de janet, i jo pensava que aquesta seria la pitjor pel·li a l'any, i no em refirmo, ara, que el futur ja no és el que era, és probablement. L'ha millorat, encara veig. Bueno, guardo la crítica, si farem un programa d'això, me la guardo. Penso que és interessant, digues-hi, home. No, que a mi em va semblar molt interessant, un article que vaig trobar no fa gaire, que és un article que vaig dir, home, mira, sempre estem parlant de coses, i penso que tenen, doncs, una profunditat, que és la moda. Jo penso que ha sortit molt bé, això, avui, tant amb l'aïll, la mínima, tu també m'ho deies, com amb aquesta, la mà de les mil cares. Hòstia, aquí hi ha... Aquí hi ha categoria, hi ha consistència, per dir una manera. Una altra cosa és que tu t'identifiquis, perquè sí que és cert que hi ha hagut alguna generació, per exemple, la nostra Joan, que ens va costar molt el cinema espanyol, perquè mira, ahir, precisament, i aprofito per dir-ho, ahir vaig veure un... el final... Francisco Raval. Hi ha un camí a la dreta. Hi ha un camí a la dreta. I la veritat és que és una pel·lícula que et fa pensar amb el ciclista del senyor... Sí, sí. Del Bardem. Del Bardem, sí, però encara més del... El lladre de bicicletes. El lladre de bicicletes. Trobo que hi ha següències, a més a més, el que deies tu, que estan calcades. El que passa és que al final, tio, foten una varida allà, que es garrifa la terra. Jo la vaig veure fins al final. Jo la vaig veure fins al final. L'he gravat per veure-la, però no la tinc gravista. Si et queda que el final ja has perdut, ja has perdut. Bueno, però has de col·locar a l'època... No, no, sí, precisament per això. Ho estic dient, això, per això. Que et posaves i veies al final, que dius, va, va, va. Ara, i que això s'ho creu tot. El que sí que estava bé és veure un Francisco Raval, molt jove. És de l'any 53, em sembla. És que està molt bé, la presidenta. És del Rovira Berleta. És del Rovira Berleta, passa a Barcelona. Sí, sí, sí. Va ser un realitzador molt interessant. Que passa és que, esclar, li deia, sí, però ara això ho has acabat així. Clar, perquè, si no, no ho has acabat així. Que ho feia bé, clar. D'acord, i penso que aquestes coses, com que han passat també, en veuen, o no, s'han de saber explicar i s'han de veure, i quan es veuen, la veritat, aquest cicle és molt interessant. Precisament per veure aquests valors, però n'hi ha ja de rotllo, però saps allò... Bueno, i el tipus d'actuació, el tipus de com vas comportar l'actor. Semana passava una deia, diu surrealista, en aquell parell que surt a començar, sempre hi ha un crític, i aquella noia... Jo no veig el principi, sempre l'enganxo al mirar. Perquè no me n'hi pulen aquells també. No, no vaig veure. Molt d'acord amb això. Doncs aquesta penso que ens servirà per fer una anàlisi d'això. Diu, oh, però és divertida i dona diners. Clar, això és... Bueno, de totes maneres, crec que aquesta, el Dani Rovira, serà un fracàs. No, però de veritat, crec que... Però en ciències, jo crec que també és el temporal. Qui es trena un 31 de desembre? Això també és difícil, eh? Sí, sí. Un de les pantalones pot estrenar un 25 de desembre. 25 de desembre, sí. I va destrossar la taquilla, perquè va destrossar dins del que són els cadons d'algú com ell, no? Al final. Però per això, no ho sé. Ja ho vam fer, com vam fer l'entrevista del corbaig del Cruz, ja els hi preguntàvem. Que macos són per això, eh? No, és veritat. Algú que t'ha fet tapes, és que és raro, que hi ha algú com incidències, però no sé. Va ser una aposta arriscada, van intentar fer una cosa molt tancada i segurament pensem que això és fàcil, la soga de Hitchcock o pel·lícules aquestes en un lloc tancat amb personatges que d'allò i no ho és, i llavors en aquesta pel·lícula de veure que no ho era. Si voleu ara que m'he encetat el tema de la televisió que el Jaume ho ha fet, podíem parlar com que el Joan s'ha preparat una mica. Jo sí que voleu, sí, justament. Jo he anat a veure la del Woody Allen, que és que havia de tercio. Bé, bé, bé, i tant. He anat a veure la... Vull dir que he anat a veure la que tocava, que era tard per a la ida. Ah, bueno. Tindràs premis, tindràs premis. Però he anat a veure el Café Society. A veure, no és... Clar, el Woody Allen ha fet 46 o 50 pel·lícules, no sé, amb el que té 80 anys. I per tant, s'ha de col·locar en aquest context. Una, s'ha de fer cine. Segur. Aquesta és una pel·lícula... És una pel·lícula situada als anys 30, que posa en contraposició el món de Nova York que està emergint i el món de Los Angeles que fa de Hollywood, que fa les grans produccions i és la història d'un nano que viu a Nova York i se'n va a Hollywood i té el seu tio que és un... un productor i un home que es mou en el món del cine, del gran cine del moment. Aquesta és la història. El personatge del noi, jo crec que claríssimament és un alter ego del Woody Allen. I és fins a títols pel·lis. Tinc-vos la veu. Exacte. Jo la vaig veure doblada. Està doblada pel Joan Pere. Clar. Això és el que té això. No m'ho diguis, això. Sí, que segueixo. És el Woody Allen. És el jovenet, és un nano, però és el Woody Allen i tota la història està... Repeteixo, ell també fa la veu a Nova York. El que passa és que hi ha veus que es poden fer bé i veus que són un xurro. Ell té gràcia fent la veu a Nova York. Perquè explica una història complexa però no a bussar com s'ha bussat aquí. És que aquesta no l'he vista. Jo trobava que la veu a Nova York que ha fet sosaïti està bé. Està bé. Perquè és una història d'aquell món que té una història d'un nano que té un germà que ens gàster i una germana que està casada amb un estricte. I una família estranya que jove... Maricana, molt americana. Però jove, jove, és divertidíssim. Home, és que els meus no tenim el Déu de més allà. I això ens fa fer de clientela. Hi ha un moment que diu una cosa d'aquestes divertides. Tots els components de totes les pel·lícules. De totes les d'ells. Per tant, té aquell color. A veure, però jo haig de reconèixer que sap explicar una història. I la sap explicar bé. I la sap explicar que tu t'hi enganxes. Jo trobo que és una pel·lícula, una història molt fluixeta. El personatge, sobretot, és una... aquest nano va a Hollywood i s'enamora d'una nana que ella està al·liada amb aquest gran productor. A mi, aquest personatge en càmica es veu que l'havia de fer el Bruce Willis i ens sembla que el fa aquest altre... En Colling... No sé qui el fa. Aquest el fa... No me'n recordo. Però és molt fluix com actor aquest. I tant fluges com actor que el personatge no te'l creus. I no et creus, sobretot, que aquesta nena s'enamori d'aquell personatge que no té cap consistència. És una mica relativa això d'enamorar-se, en aquest cas, no? És igual, però allà representa que... Ella fa una opció. Sí, ella és el personatge més fluix de tots. Perquè... el xico de la pel·lícula s'enamora d'aquesta nena. Cofavella, eh? A mi m'agrada molt com ho fa. És la Christian Stewart, sí. M'agrada molt, m'agrada molt aquesta nena. Tindrà futur, és la nena que volem fer moltes pel·lícules. No ho sé, no ho sé. Ja ha tingut el seu moment, no? No, va començar en Crepusco, però és cara... Va veure allò d'Amblad, Julià Vinoix... La trobo poc... Versatil, eh? És el que va fer Mujolet Vinoix. Com es deia allò? Si els maria. Amb la Julià Vinoix estava més bé, quasi ella que la Julià Vinoix. Jo, aquí, en aquesta pel·lícula, l'he trobada de poc contrast. És a dir, poc versatil. La he trobada l'Àngida, melancòlica, i res. Bueno, jo no... Sí, i llavors no sé si és tan... No apostaria... Si els maria, feia un paper interessant. Jo no la veig bé, eh? Jo li veig possibilitats igualment equivocades. A veure, la pel·lícula aquesta, però és una pel·lícula que es veu bé. La història d'amor s'aguanta, eh? La història d'amor... No. És la melancolia i no s'aguanta. No, considero que no s'aguanta. És curiós que sembla que ara... Això ho parlava una setmana passada, perquè hagi entrat fa unes quantes pel·lícules, aquesta etapa romàntica, però a l'hora que va cap enrere. Ara estem als anys 30, però també va fer la màgia a la luta de l'una, que també és... Sí, després fa el de... La de Midnight in Paris. A mi m'agrada més. Perquè era més arriscada. Aquesta no és arriscada, aquesta pel·lícula. És veritat, això. És una pel·lícula fàcil, banal. Ell fa les seves frases intel·ligents, crea uns personatges consistents. La fotografia és boníssima. Fa amb digital, que és la primera vegada que fa digital. La fotografia, suposo que sabeu que és molt bona. És del senyor Peste Jodisimitalia. Està raro. Vitorio Estararo. És boníssima. I la llum, a més, fa molt bé el contrast entre la cosa fosca, enguniosa i dura de New York en contraposició al Hollywood de Somni, inventat i de Cartón Piedra. I això ho fa molt bé, aquells deurats. I ho fa molt bé. Molt bé. Que la gran cosa d'aquesta pel·lícula realment és la fotografia. La història la trobo fluxa, banal, no explica que sé res, i jo me la crec poquet, com a història. Hi ha una cosa que heu dit avui amb l'home de les milcares, que és això... Tu has parlat d'una ficció molt interessant, perquè és una ficció que inventen matins fins i tot, sobretot els matinsos. Hem aclarit que quan hi ha història, la major part de persones, si no la coneixem de Peapa, que és el que tu reclames, doncs sí que sabem de què va. I anar a la pel·lícula, aquesta de Body Allen, és com una juguesca, aquesta constant. Per part del Body Allen. Sí, però potser no tant, quan explica la història de mort, està d'acord en què no hi ha res de l'altre món. És un triangle, més o menys ben construït. Bueno, ella el construeix bé. Sí, sí, sí. De la Diro, li dius a ella, que fa la construcció ahir. Sí, que m'agrades tu, però... Però tens la sensació que s'equivoca, i al final de la pel·lícula, quan hi ha l'última escena, tens la sensació que ella pensa que s'ha equivocat. Doncs no, pensa. Ja ho sap que s'ha equivocat. És que... Però tot el que és... S'ha d'estimar-la, perquè més o menys varia, no? Bueno, queda obert, eh? Queda obert. Tot el que expliques sobre la història del germà, que tu dius, el gangster, és bo a ell, oi? Allò em trobo que té molta gràcia. Allò té gràcia. Allò és això que tu esmentaves, segons el meu criteri, que en definitiva, les pel·lícules de ganssters, segur que no s'ajusten a la realitat. Són ficció pures, no? Però aquesta ficció també ens transmet, una mica, un joc que en definitiva acabes de venint, segons el meu criteri, divertiment. Divertiment. Però que et provoca una entesa sobre el que és això. I sobretot els que l'envolten, perquè ella diu és que li vaig dir que em parellava aquell paio veí, que no sé què, no? Mata un veí perquè... Això també és una qüestió. Bé, però això, perquè té aquesta tendència a fer-ho astracanada, però té gràcia. Quan fa això, ho sap fer bé. Sí, ho veus? Jo penso que lliga, tot. Diríem que, bueno, ja que tu has parlat també, que hi ha pel·lícules que s'assemblen unes amb les altres, que si la isla mínima no la vas arrodonir, perquè vas veure anteriorment una pel·lícula o qual et va donar la sensació d'inspiració, això és important. Anem a l'essència del que en definitiva és el cinema que es cou. I la setmana que veu acabarem de cobrar amb el cinema d'humor aquest que sembla. És que s'ha de ser tolerat, hem de ser crítics amb nosaltres mateixos. Diuen sí o no, però, vull dir, respectem, també. En fi. Si voleu pel temps que tenim, el tema de la tarda per a l'Aira, la pel·lícula que havíem dit que tots heu vist, i com que jo ja em vaig dir alguna cosa, preferia començar-hi vosaltres a dir-us el que us ha semblat. Vinga. La tarda per a l'Aira. A veure, jo la vaig veure abans d'ahir, perquè quasi no tenia temps a veure-la, per tant, el millor és la que la tinc més... Jo i l'Esquadrada. M'has guanyat, m'has guanyat. A veure, què dic de... de la tarda per a l'Aira? Bé, bé, és una pel·lícula... que és una primera pel·lícula del Raül Arevalo. Amb un guió ben fet, que s'aguanta tot ell, és una història... de... la pel·lícula comença amb un atracament, i de resultats d'aquesta... d'una jugueria, de resultats d'aquest atracament, el que porta el cotxe és empresonat, és l'únic que enganxa, i quan surt, vol refer la seva vida amb la seva dona de la qual té un nen, i apareix un altre personatge, que en aquest... ho fa l'Antonio de la Torre, que és realment broda, el personatge. M'haig d'anar una premigolla, eh? Molt bé, molt bé, i aquí comença una situació que ha estat tot relacionat tots els personatges, sense que... que per això dic que de guió està molt ben feta, i no vull dir exactament què passa, sinó que aquest tercer personatge, l'Antonio de la Torre, apareix d'una manera... anòmela amb el món, que és un... hi ha un bar que hi ha la dona del que ha estat a la presó, i el seu germà, i la cunyada, i aquest s'introdugeix en aquest bar que té un teren, una bar de barri, i aquesta és la estructura on s'inicia la pel·lícula, i que... una, què li veig a la pel·lícula, està molt bé en tractar... el guió està bé, tu no... no... no baixes l'atenció amb tota la pel·lícula, està ben... ben descrit tots els moments tràgics, de moments de... de... de thriller, ben descrits, i els personatges estan molt ben triats. Jo, a banda del... l'Antonio de la Torre, la noia, que ho fa molt bé, que l'Ablut Díaz, hi ha el Manolo Solo, que és un personatge, si recordeu, que ells van recorrent buscant altres elements que han estat a l'atracament de la... de la juieria, i un d'ells està d'entrada... d'ajuda... de boxa, de boxa... que pel tema de la roba... bueno, sí, de boxa. Allò és d'or, aquell tros, el tros aquell és boníssim, doncs només vull dir-vos que el Manolo Solo, jo vaig pensar, realment us dic, els grans sectors no saps on te'ls trobes, i l'actor que fa el personatge que s'ha amagat de l'atracament que van fent, finalment el troben, se'n van amb el togurio, aquests, el troben, aquella cena és brudada, doncs aquest personatge va fer, no sé si algú l'ha vist, perquè és una pel·lícula que quan l'he dit, no l'ha vist ningú. La Bé de Varsenes, la Bé de Varsenes, i ell era el jutge rus. Doncs si tu has vist aquesta pel·lícula, el personatge que fa aquí, que és un chorizo acabat, no té res a veure amb l'altre. No té res a veure amb l'altre. I el jueu és rus, hi ha un grandíssim actor. A mi ja veu que posa. És que és una veu gangosa, estranya i barocímica, i quan tu has vist el jutge rus, que el brot del personatge, el jutge rus, que és la instrucció... El Varsenes és la instrucció real. El Varsenes també està brillantíssim. Sí, el Casar de Blanca, el brot del personatge, en contraposició al Varsenes. Doncs aquí fa aquest personatge. Si recordeu el tros aquest, que el van a trobar i el que passa, que no el descideixo perquè no la veig, allò és extraordinari. És un suspens. Però a cada un dels que van trobant és extraordinari, perquè el que està pagès també és boníssim. I la manera que s'acaba de desfer la problemàtica de la pel·lícula diria que al final, home... Sí, aquest final. De final no ho comentem, però potser... Té algunes cosetes que diria, home, no ha acabat de ser ruda, però és un home que fa, que és jove, que fa la primera pel·lícula, que ambienta extraordinàriament tot bé la pel·lícula. És un sol espataran quan el que demostra és brutícia i cosa espessa i trista. Una altra cosa curiosa, és estar rodada amb 16 milímetres amb un director de fotografia català, el Valls, que el conec, que havia fet coses amb ella, fa molts anys, però em va fer gràcia veure que ell era el director de fotografia, i que més a més havia rodat amb 16 milímetres amb un director de fotografia català. I per què aquí no és el tipus de gràcia? Jo quan em vaig fer una veia el cinema em va dir que no sé si això és el típic allò que penses, una mala còpia de la projecció, o realment ho han volgut fer expressament. Perquè ara estem acostumats al digital, i tot és tan neta, tan polit, que si creus... En pel·lícules dins del digital fan aquests filtres de gra que surt, que tu dius, i això no ho he investigat, però jo he pensat que gran part, per no dir tota, però gran part de la pel·lícula sembla que estigui rodada sense lloc artificial. O sigui que sembla que estigui rodada amb la llum natural. Els exteriors té una luminositat extraordinària, i després els interiors té aquesta cosa cutre, que està molt ben aconseguida, el bar, i aquest lloc de boxa, és cutre cutre, extràriament, per no dir-te... El lloc real, que li has demanat al seu amic que li deixi gravar, perquè el bar PP, però està bé, està bé... Què dius? T'he canviat de... A mi em va agradar no em sembla una gran pel·lícula, gran gran pel·lícula. Sí, com a opera prima és un què. L'hem de valorar. Però ara us diré una cosa a veure si em seguiu. A mi em va... En la pel·lícula i sobretot a partir de la meitat, més a la recta final, em recorda massa, no és país per a viejos, massa. El personatge, seguint les pistes amb l'escopeta nova, ja sabeu que anava... Amb aquella... Amb aquella d'aire comprimit, però clar, evidentment, no el mateix personatge, perquè no és tan psicopata. De fet, el personatge al bar de... Era molt psicopata, i hi ha moments que jo pensava que és una mica incoherent aquest personatge de la tarda. Perquè... Deixant a la noia com deixa, aquella casa... No ho hauria deixat tot allà. És que hi ha moltes coses que no enganxen, això és veritat. Jo quan estava ja em pensava, home, no és una persona que hagi nascut, no és un nightcrawler, no és un personatge així que ja té una apatia cap a la humanitat. Però era... I clar, em va quedar sobtat per aquesta mena de... De gir cap a un thriller inclús més rítmic, perquè la pel·lícula té un ritme molt pausat, molt lent... És aquest thriller de... que està fent molt actualment. No sé, jo no tan com lent, sinó com que tu ja has d'anar... No negatiu, no negatiu. Len em refereixo que no és el thriller com el que hem vist avui. I aquest és un thriller de sons, de veus anof, de algo... Això, com Sengileven, Locke & Stock, aquestes pel·lícules així, en aquesta pel·lícula, aquí estan entrant, poquet a poquet... A mi el que passa que em va semblar que estava molt aconseguit és el personatge, i a mi és un personatge el que fa el Antonio Latorre, que és un personatge introvertit, que te'n dones compte que és un senyor que pateix... I que d'una manera que vas desenvolupant i que vas mostrant i vas coneixent per què ella actua, jo me'l crec. Ja te'ls deia abans que em costa creure algunes coses, o em costa entrar, o em costa sintonitzar, en canvi en l'Antonio Latorre, l'interpretació que fa, me la crec. És a dir, jo veig el personatge. L'altra cosa és que faci uns fallos, o que s'equivoqui, com esteu dient. Però que en el fons ell, com a personatge, la seva vivència, la seva reacció, com es guarda les coses i com a un medaminat surten, em sembla absolutament per semblar. Tots ells, perquè el que surt de la presó, el personatge que està molt bé, que ell és un personatge, com a... Callejó, és diolacte. Sí, Luis Callejó, molt bo com un... Sí, sí. Un cuerén, un cuerén. Clar, ell és una víctima, aquí està també el tema. Jo crec que això ho parlàvem l'altre cop, amb la darrera gira. Hi ha moltes coses amb aquesta pel·lícula, moltes. Sí, jo crec que el personatge de Propheta Unista és que no és el protagonista, realment. És el que genera el conflicte, perquè, de fet, aquest personatge no té conflicte. Aquest personatge és que comença la pel·lícula. Ja l'ha tingut. El de l'Antonio Latorre. I l'Antonio Latorre, que té conflicte en la joia, per dir alguna cosa. On va perdre una certa cosa. Sí, que té conflicte. El que prefereixo és que, durant la pel·lícula, el conflicte, el qui pateix realment, el qui està sota... És que ell és un home centrat. És un expresidiari. Aquest és el personatge... Perquè és un home centrat. Que té gires... Un és extrovertit i l'altre és explosiu, i, en canvi, el que té la Torre al dintre... El conflicte ja l'ha passat. Estem parlant que és una història de venjança. Llavors, en les pel·lícules sempre passa que només es cura com el castigador. I després la decisió ja. Clar, ell ja ho diu, en un moment jo ja no tinc res a perdre. És que, quan li diu allò al cotxe, que li diu el que vulguis, perquè jo ja ho he perdut tot. Aquest personatge ja es veu que, durant la pel·lícula, és un conflicte. El conflicte que ho ha molt és que no trobi la gent. I per això que estàs dient ara... Ha perdut coses molt importants per ell, tant que ell està, vull dir, desquiciat. I, per tant, no cal explicar-ho. És una mica... Però jo penso que el conflicte... És a dir, sense aquesting, és el conflicte no faria el que fa. Clar, però estem parlant del que genera la pel·lícula. Però això ja t'ho diuen al principi. Jo dic, durant tota la pel·lícula, la trama com avança és a partir de l'expresidiari. Sí, sí, això sí. Ell és el pistolero que està al darrere. Ell no es veu, ell s'amaga. A mi sí que em va semblar curiós el tractament que no agafa el perfecte protagonista com el... el leit motiu. O sigui, el personatge que ha de seguir la història és el motiu principal. El motiu principal és l'atracament. I ell representa aquesta ira, aquesta venjança, que ve a ser una mica el que passa en moltes pel·lícules així, de venjança. Però llavors té aquest personatge que em sembla molt curiós que ho hagin fet així. Això sí que em va agradar que era aquest personatge que formant part, que formava d'aquest escuadron que va anar a robar la joèria, acaba sent la víctima de tota la pel·lícula, perquè al final és tot el que genera el voltant d'elles. I aquesta evolució... Aquesta evolució d'aquest personatge és el que jo crec que sí que li dona sentit. Al final aquest no és tan poca solta un final com aquest. No, però és curiós. Perquè ell té la possibilitat amb tot el que ha anat veient. És a dir, ella ha relativitzat. Ell només coneixia un tipus de vida. Només sabia que ell entava... Bueno, estem parlant en realitat d'una lluita de classes, també. Volem dir a unes persones que la dona, quan està amb el pisament, li diu, és que tu dius amb una casa, ja no sé què fas allà en el bar. És a dir, vius en una casa per tant, estem parlant d'això també. Vull dir, cinema negre, pur. Jo sí que penso que és una grandíssima pel·lícula. I apare... No, no, no, estic d'una bona opinió. Ho he deixat d'una agosta. Sí, sí, sí. Carme, perdona. Llavors, la qüestió és que... Tu parlaves de no espais para viejos. A mi m'ha fet pensar molt el fet que el Raül Arevalo, sent un actor, m'ha fet pensar molt amb el Tomi Ligons, que és un dels actors de una carrera i continua tenint-la com a director. Va fer els 3 Enterres de Melquí a Des Estrada. I és molt curiós a la comparació de les dues cinematografies, molt escasses les dues. El Tomi Ligons també ha fet molt poquet i el que ha tractat sempre tant com actor, com actor-autor, no espais para viejos, el Valle de Hela, si recordeu, que fa un personatge similar també, i a la que ell va fer com a director i com a protagonista també, els 3 Enterres de Melquí a Des Estrada, viu sempre en una situació de frontera, sempre a la frontera de Mèxic, i sempre en una situació terrible, o bé de drogues, o bé d'una venjança terrible, com la que deia Sara. Vets que l'última que he fet no l'has vist. Segurament no. Segurament no. Era una pel·lícula sobre... Era un western. Ah, sí, sí, ja sé quina vols dir. Ara la passa és que no recordo el títol, sí que la vaig veure. Allà parla de la bogeria que es pot arribar a produir amb persones que viuen en un món que... o no estan preparades, o franquament la seva construcció és prou feble, com perquè caiguin amb... diríem amb desequilibris, no? Llavors hi ha el muntatge en aquest cas religiós, no? Qui és el que en definitiva tendrà en aquestes persones que ja no tenen capacitat per estar en els llocs amb dificultat alta, oi? Perquè viuen massa aïllats i tal. Que ella també està molt... m'agrada molt que traguis aquesta pel·lícula perquè jo diria que el personatge del Tommy Ligions allà, si sembla més, l'Antonio de la Torre, perquè és el justicier allà, en el fons, quan veu una injustícia, doncs encarrega de tornar, allà una de tornar, i de destrossar el que faci falta. A veure, salvar les distàncies, salvar la situació, el context de tot el que volem, perquè allò és el west i és aquest desequilibri mental d'unes persones, que ha de treure del seu lloc, portar-les a un altre lloc, ser en ell un delinqüent, i t'arrerimir-se d'aquesta manera, a la pel·lícula de tarda i per a l'aire, no hi ha regrenció possible. Aquest personatge, com deia ara, és que ja ha decidit que ha de tirar cap aquí, és que no fa res. Per tant, l'únic que si un cas pot fer, és deixar que una altra persona visqui una mica la seva vida, i això és, jo crec, l'interpretació del final. Una mica va per aquí la cosa. I a part, no sé si ho heu fixat, però fa molta referència. Jo vaig captar dues, segurament hi ha moltes més, però que no he captat moltes més de western, o no és que em caigui lluny, perquè tots hem vist moltes pel·lícules, però hi ha dues que em van fer molta gràcia, perquè fa referència dues pel·lícules, una, jo diria que a imam Berma, directament a persona, hi ha els dos personatges, quan estan mirant a l'altre, que estan en frontatge així, un de cara a l'altre, és molt graciosa. I una, a l'arba de la vida. Quan en el moment determinat ha fet de jo, que es veuen els arbres, com està la càmera, girar una mica, l'utilització de la càmera, la trobo molt interessant. Tu, por el que heu tirat més d'això. A mi m'afirmo que de la càmera hi ha moltes escenes, que jo respirava molt, germans coent, però aquesta cinematografia que és molt excèntrica, que el fotògraf, el càmera, l'escena dels peus baixant del cotxe, allà al mig del càmic, la cama se'n checa, i el va perseguint amb l'escopeta aquella. Aquesta escena, si la veies fora, pensaria que és dels germans coent, o en els països per a viejos. Aquesta és la pel·lícula d'això, aquest cine negre que tenen ells. El cine negre dels coent, jo diria que s'allunyem molt d'aquestes escenes. Aquesta escena, l'escopeta, inclús d'Odiosos 8, de Tarantino, té molt aquesta escena. La planificació, la manera com a si, té molt aquesta escena. Jo diria que no té, per exemple, humor, i en canvi. I per tant, això no té... Jo dic la tonalitat del cine negre que tenen, que pot tenir inclús del Tarantino. Va la pena dir una cosa, i és que... Jo tinc la sensació que és una pel·lícula treballada, o sigui que és una pel·lícula improvisada, sinó que, com deia ell, el guió està molt elaborat. No sé si sabeu que van estar set anys treballant amb la pel·lícula. És a dir, ella volia fer, no li van deixar fer, va tenir problemes, i al final va rodar-me això amb aquests 100 milímetres, perquè, suposo, per ordre, per suposo, sortia més barata. I per tant, és una pel·lícula que se l'han pensat, que no està improvisada. I per acabar, si no, no se'ns acabarà el temps. Jo diria que és una pel·lícula... No sé què deu per vosaltres, si hi ha alguna cosa, comentari, que voleu fer. Jo diria que és una pel·lícula que, sobretot, per ser primera pel·lícula, és excel·lent, i sobretot també que es nota que ella és un actor, el regular évelo, i que sap dirigir molt bé els seus actors. És a dir, en tot moment és creïble el que fan, com actuen, com es mouen, com bloqueuen. I, per tant, amb un guió que és prou bo, que està poc treballat, que resalta en aquest guió, i acaba sortint del cine satisfet. No només dirigir, hi ha només la primera escena del rodatge de l'atracament, quan en marxa amb el cotxe. És una cosa molt diferent. A mi em va recordar una pel·lícula italiana argentina, que surta al darrim, que és el Caranjo. Estirar el moment del xoc, del principi de la pel·lícula, em va deixar... Això és molt dur, eh? És sorprenent, tot. És la mateixa escena, diguéssim, de Caranjo, però és que, clar, és inesperat. Mireu, a mi se m'ha col·locat el Raul Areval en aquesta primera pel·lícula, i amb això ja us dic tot, amb el nivell, però amb un context i amb un tipus d'interessos diferents, del Carlos Vermut. Si el Carlos Vermut està fent un cinema, que seria el cinema d'autor total. A l'altura es posi... com es posi, d'un informe de qui sigui. I el Raul Arevaló ha agafat el cinema de gènere, el cinema negre, el thriller, i li ha donat una categoria, li ha donat una potència parlant de lluita de classes, amb un format espectacular que pot recordar els germans Coen, que pot recordar el Tom Illisons, moltíssimes històries del cinema, aquest argentí es cabrós. Ha fet una síntesi de coses espectacular. Jo me la repensaria, perquè això que dieu que no és una gran pel·lícula, jo crec que és una grandíssima pel·lícula. La primera pel·lícula està molt bé, que no és una obra mestra. Jo penso que sí. Jo no, és igual. És millor que Magica Alguel. Magica Alguel és insuperable, i ha dit que està en un altre nivell. En els queden 5 minuts, jo volia, ja que us ho he preparat una mica, aconsellar, en els nostres uïdos, unes quantes pel·lícules que fan aquesta setmana. Tot el que ja sabeu, abans ho ha espantat el mateix Jaume, parlant de la que van fer a TV2, que estan fent un cicle de cinema espanyol, on hi ha uns dies coses que són horroroses i que són realment extraordinàries. Aquesta nit, les 21.45 a TV2 passen del Rosse Lamarillo, una pel·lícula de l'any 63, del Manuel Summers, que, com sabeu, és la història de dos amors, d'uns nens de 12 a 13 anys, d'un estiu, i la contraposa amb dos vells amb un acíl, i que també s'enamoren. És la pel·lícula que el va fer famosa amb ell, una pel·lícula que va ser un èxit comercial de la seva època, va guanyar la concha de plat al Festival de San Sebastià de 1963, i, al real d'això, posteriorment, el Manuel Summers va fer la Nenya Deluto, Juguete Roto, Jordani del Rey de la Selva, però segurament una de les millors pel·lícules d'elles aquesta. A la TV1 aquesta nit també, més tard, va ser una pel·lícula de televisió, on surt l'Elvira Mínguez, que l'hem descoberta, o l'hem parlat aquests dies per a Elefido, o que fa la mare del Ramon Marcadé a la pel·lícula de Elefido. Una gran actriu, eh? Elvira Mínguez fa de clara compamor, que, com sabeu, durant l'any 31, durant la República, les dones podien ser escollides, podien ser escollides com a membres del Parlament, però, en canvi, no podien votar. I, com la Victòria Ken arriba en el poder, el que fan és intentar aconseguir que les dones puguin votar en el Parlament, a la República Espanyola. La FAN era una producció de TV3 i TV1, dos a la vegada, i jo no l'he vista la sèrie televisiva, però té fama que està força bé. El dimecre el sigui demà, passant una pel·lícula també a TV2, del Soura. Les pel·lícules més divertides que jo conec del Carlos Soura. Mamà, comple 100 anys. Amb un guió del mateix Soura i de la Líaz Cadejeta, el que era productor, amb la General Dean Chaplin, ara era l'època que estava en Junts, la General de Chaplin, la Rafael Aparicio, la Fernando Fernando Angómez, va ser una pel·lícula nominada a l'Òscar, com a millor pel·lícula de part de la no-anglèsa, i té un enfoc còmic que jo recordo amb molta satisfacció. Recordo el cinema content i satisfet, que és un pel·lícula que s'amplia la pantalla. El Dijous, a la mateixa TV2, també passa una cosa curiosa. Jo no l'he vista, però és molt famosa, té molta fama. És una pel·lícula del Gonzalo Suárez, del 1988, que es diu Remando al Viento, i és una pel·lícula que té 6 premis goia, grandíssima pel·lícula. Direcció, fotografia, té moltíssimes. I té també la millor direcció al Festival de Sant Sebastià del 1982, del 1988. És la història, jo no l'he vista, perquè veig si vosaltres sí que ho coneixeu. Qui és el director? El director es diu Gonzalo Suárez. Gonzalo Suárez. A la Mary Shale, la creadora del Frankenstein, es relaciona amb el Lord Byron, i el curiós també és que va aconseguir actors internacionals del moment, l'un gran, l'Elisabeth Hurley, José Luis Gomez, el Josep Maria Pau, l'Aitana Àngels Quijón, la Càrrega Alejal de tots aquests, participen a la pel·lícula. Al Gonzalo Suárez. Va arribar el punt de captar el detall de l'excel·lència amb les escenes. I el Divendres passa en una cosa també a TV2, que el francès el que ens pot parlar més, que no l'he vista, que es diu Alas de Mariposa, del Juanjo de Jaume Bajo Ulló, del 1991, que diuen que és la millor pel·lícula que ha fet ell. És la primera. Crec que tot el que ha fet és extraordinari. Aquesta madre muerta que va fer després, i anys tard ha fet una... Airbag és la comèdia de la reparexcel·lència del cinema espanyol, que no s'ha fet mai res. Aquesta no l'he vista, la vull gravar, la vull veure, que té tres premis Goya, millor direcció, millor director novel·l, millor guió original, i la millor electriu a la Sílvia Mull, li van donar un premi Goya per la Sílvia Mull per aquesta pel·lícula. Aquestes dues primeres són molt dramàtiques, Alas de Mariposa i la madre muerta, i després va fer aquesta de Airbag, i Fragil és brutal. És molt poc coneguda la pel·lícula, no és Fragil, és increïble. Vull dir, no saps com agafar-la, aquesta pel·lícula, veritablement. És la història d'una noia joveneta que va fer carrera d'actriu, i com fa ella mateixa una estremolla, és una cosa espectacular, us la recomano, absolutament. Fragil, que sí, mira, és molt diferent. Comencem per Alas de Mariposa, no? Comencem per aquesta, ja que l'hem recomanat. I bueno, s'ha arribat a l'hora, el Jaume a la propera setmana ens parlarà del nou cinema de Barris. Jaume, això, nou cinema de Barris Pànic. Això ho heu dit vosaltres. Això deia que diguessis tu com ho vols titular el tema que parlaràs. L'article era Post-Homor Autonòmic. Com vulgui. De fet, jo penso que del que es tracta és de no... de no perdre'ns a valoracions quan hi ha una filosofia al darrere. No tenim més temps. Ens despedim aquí, fins la setmana que ve, sense condicions, bona nit. Bona nit.