CsC 04/10/16 - Recompte de les 12 estrenes de divendres + Tema de la setmana / Els escacs al cinema.

Sinema sense condicions Vaig a dir-me una cosa que ja sabeu. El món és un lloc terrible. Ni tu, ni tu, ni jo. No es tracta de nosaltres, no l'actitud. Una amb l'actitud adequada és capaç de tot. De tant en tant hem d'escapar de tota aquesta merda del matrimoni. El matrimoni és com menjar cada dia el mateix. I a vegades, on vulgui ve de gust, doncs això, menjant l'altra cosa. Ara me veig diferent. És una mica... Necessita ajuda, comença el temps, no? Sí, ja. Necessita una meia soveneta, i recordi que algun dia va tenir l'estat explícada. He consultat una visita amb aquest teraveu. Te hi hem d'anar. No he d'anar a explicar res a ningú, jo. Últimament era mena. Si no serveix, et deixaré marxar. T'estan començant a agradar, la teva professoreta, ja està. Estan més tranquils. Saben quina és la millor pel·lícula de la història del cinema? No! No, no, Xina. Em cura. Suaument. I jo s'estareu preguntant, amics, dels sense condicions de ràdio d'Esber, què ens han posat aquí aquestes persones, concretament, que ens ha posat el francès, que sabeu que sempre posa alguna cosa al començament del programa, alguna música, perquè els que estan aquí ho endevinin, un concurs sempre pels que estan dintre, a l'altra banda del vida. Avui hem començat amb el trailer d'una pel·lícula que segurament no ho sonarà de gaire, però que esperem que d'aquí a no gaire us soni força. La pel·lícula es diu Vestigis. Vestigis una pel·lícula que s'estrenarà aquest diumenge al festival de Sitches, en passis de 12 del matí i de dos quarts de set, i que vaig a presumir una mica, que sempre parlen els meus companys, que d'aquí a un moment vindrà el Paul Digler i John Movidal, Carme Navot no podrà venir, una abraçada molt forta. Ja ja sap per què, i la gent que la coneix també. I el John Morrose avui també ha de ser disculpat, perquè tenia altres coses i no ha pogut venir. Doncs, com deia, ara quan arribin els altres, parlarem de pel·lícules, d'estrena, pel·lícules que segur que han vist de passis de premsa, i altres que ells sempre van a veure passis de premsa. Doncs jo ara vaig a presumir, i és així, que aquesta pel·lícula de la que us estic parlant de Vestigis, sóc la primera persona que la vista. Ja ho he dit. Perquè fa no gaire vaig poder contactar amb el guionista, que és una persona de cornella, Ivan Humanes, i a través d'ell amb el seu director, Ivan Morillos, i amb el seu productor, també, un alemany, que viu a Roses des de ben petit, des de que va néixer, si no m'equivoco, que parla al català per tant perfectament. Tomas Spicker ha estat productor de pel·lícules d'Alventura Pons, per tant, ja ha fet moltíssimes coses, i és una mà molt experimentat en el tema de la producció. I, bueno, en un programa germà d'aquí, molt a prop de Sant Vicent del Sors, a l'MKC, més que cinema, doncs vam poder parlar amb tots tres, el primer programa de la temporada, el dia 7 de setembre, ara ja fa un mes, un mes, una miqueta menys d'un mes, i, bueno, no va quedar a gravar l'àudio avui, que no ho puc recomanar perquè l'àudio no es van registrar i s'ha perdut, però en qualsevol cas, demà, tornarem a parlar, estem recomanant un programa d'una altra emissora, però ara, tal com ha estat les coses, això no importa, perquè un programa podem sentir en directe, o no, o podem sentir-ho en el podcast, quan ens vingui de gust, de qualsevol manera, o podem sentir, per tant, la competència que ara, que abans, es podia dir que existia entre els programes, de dir, doncs escolta, entre la emissora, de dir, home, no recomanis un programa d'una altra emissora que se met a la mateixa hora que el meu, per exemple, això m'havia passat alguna vegada a cornellar, per exemple, que havia dit, doncs escolta, alguna persona m'havia dit, però per què estàs recomanant un programa que es fa a tal hora, tal dia, si jo faig aquest mateix programa, diuen, bueno, llavors, tenia sentit, perquè fa ja d'això, uns 13 o 14 anys, i no hi havia tot aquest rabombori, d'internet, de la possibilitat de, com deia, de sentir el programa en qualsevol moment, però ara sí, ara ja es pot fer, per tant, parlem del programa de demà, que tornarà a venir, a l'espai, el més que cinema, de Radio San Vicenç, li van humanes, el guionista, com us deia, bueno, el guionista, hi ha moltes coses més, escritor, jugador d'escacs, pare, para de una criatura també d'un nen petit, que va néixer fa no gaire, una persona interessantíssima, i que ens permetrà aprofundir amb aquesta pel·lícula, i que, a més a més, també ens servirà per donar pass al festival de Sitges, que comença ja aquest dijous, no estic massa informat, la veritat, però m'imagino que la inauguració es farà el dijous, s'acostuma a fer així, al vespre, i a més a més, el que hi ha aquest any no es pot dir com a novetat, exactament, però sí com a cosa espectacular, és que cada dia hi ha catifa vermella, hi ha alfombra vermella, i això és una cosa que jo diria que el festival de Sitges ho està copiant, entre cometes, o emulant a d'altres festivals com el de San Sebastián, el de Málaga, per cridar l'atenció a la gent, al públic, en general, a la premsa, perquè es facin fotografies, perquè això doni de volta al món, que ara, de nou, és la cosa més fàcil del món, millor dit, o valgui la redundància, i llavors, amb aquesta imitació, amb aquesta manera de funcionar, doncs la veritat és que ve una munió, una quantitat de gent, espectacular, el festival de convidats de luxe, humanatxats, equips de producció, de pel·lícules sencera, que passarà per l'anomenat fotocoll, allò que van passant per la catifa vermella, que està saturant en un lloc a tothom que està llapreciant, doncs els hi fa fotografies, els pot fer pregunta, que tenen accés, i al públic, en general, també. Doncs, bueno, la qüestió és que, per mi, concretament, el festival de Sitges tindrà un punt molt concret, que serà aquest diumenge, a dos quarts de set, perquè seré allà al visionat, la tornaré a veure, perquè acabo de dir que ja l'he vist, perquè me la van passar així, en privat, i he pogut veure vestigis, la vaig veure allà mateix, i encara estic intentant com recuperar-me, i van, humanes, així fent broma, deia, bueno, ara que ja l'has vista, ja no ens voldràs convidar. Per què m'ho deia? Perquè és una pel·lícula dura. Per fer-nos una mica una idea, seria una pel·lícula que podríem considerar molt a prop del que li hem vist a Michael Haneke, per exemple, moltes de les seves pel·lícules claustrofòbiques, amb personatges atormentats, amb un personatge en concret, que mira de no donar cap mena de treva als altres, no cal que doni massa pistes, està clar, perquè seria completament injust, i una bús de confiança, perquè la pel·lícula s'ha d'estrena, s'ha de veure aquest diumenge a Sitges, com us he dit, a les 12 del matí, i a dos quarts de set de la tarda. Si no, recordo malament que, si no, prado, si no, no em feu massa cas. El retiro, però això és fàcil de buscar, vull dir que només s'ha de fer uns quants clics a internet, i de seguida ja es troba la informació. Llavors, parlaré una mica més, quan vinguin els meus companys d'aquesta pel·lícula, d'informar-los de que això existeix, ara ja hem sentit el tràiler, ja us podeu fer una mica una idea que és una pel·lícula complexa, estranya, onírica en alguns moments, apareixen somnis que et deixen encara més descol·locat que la pel·lícula mateixa, i tot plegat és un malson de pel·lícula. No crec que sigui malament comparar-la amb algunes pel·lícules, o comentar que pot tenir a veure, com deia, amb algunes de Haneke, i a mi em va recordar també a un Bilbao, per exemple, del Bigas Luna, en Goixa, pel·lícules anguixoses. Vull dir que ja veieu que la cosa va per aquí. No sé, no sabem si es podrà estrenar més enllà d'aquest passis de sitges, per tant, bueno, si teniu ocasió, ens veiem allà, ens veiem allà el diumenge, jo estaria al diumenge a la tarda. Si aneu al matí, també fa un altre passi, si no m'equivoco, doncs ja estaran també el director, el guionista, el productor, per poder fer una mica de col·loqui, per explicar-vos per què s'ha fet aquesta pel·lícula, com s'ha gestat, i com s'està distribuint també. La peculiaritat principal que té, és que la pel·lícula és 99,9% feta a Roses, a la ciutat de Roses, i llavors els paisatges són marins, s'ha aprofitat molt bé el castell, s'ha aprofitat molt bé també part dels carrers, i si només fos per això, donat que la ciutat és tan maca, doncs ja només per això valdria la pena. Però les actuacions són molt bones, el guió és de Cal Fret, et posa molt nerviós en alguns moments, la veritat és que està molt ben pensat, tot els tiales, tota la construcció de la trama, els moviments de càmera, la pel·lícula molt competent, la fotografia, la música... Bé, la veritat és que valdrà molt la pena que la puguin veure també els meus companys de programa, i que la puguin comentar. Jo mentre arriben, ens aniré comentant una mica les estrenes que es van produir la setmana passada. No he vist cap d'elles, però com sempre em passa, doncs tinc moltes ganes de veure algunes, i d'altres no tinc gens de ganes de veure-les. El fet més curiós és que es van produir 5 estrenes espanyoles, de la producció espanyola, a divendres passat. Això, bueno, la veritat és que és sorprenent per una banda, però per una altra banda, doncs jo diria que té un punt de coherència amb el que està passant últimament, en el cinema fet per aquí a prop, en el cinema espanyol o català, com vulguin dir-ho, perquè s'estan fent... Jo ho estem destacant aquí en els programes de fa temps, des que van començar la temporada, com a mínim, s'estan fent coses molt interessants, a part de les pel·lícules de renovació del cinema de barri, de les que parlàvem la setmana passada, que també s'estan fent grans produccions, de molt mèrit, de molt valor narratiu, de molta força en quant a la producció, quan a la direcció. I concretament, jo destaco, des del començament de temporada, 3 de les pel·lícules, una de les quals crec que de moment no es pot veure cartellera, però segur que si gratem una mica la podem veure en algun cineforum, i és possible que el mateix director vagi a presentar-la. Es trata d'he elegido, ja l'he comentat aquí molt, el primer dia de la temporada van fer pràcticament un programa especial dedicat a aquesta pel·lícula, per tant només heu de revisar aquell programa, i es va parlar a Dosjo, van dedicar molta estona, perquè l'havíem vist tots, em sembla, els que estàvem i els que som en el programa, som el Jaume Vidal, la Carme Nabot, el Joan Morros, el Paul Degler i jo mateix. La Lídia també està per aquí, però no li va bé també Lídia Artigues, no li va bé també Veni cada setmana, per tant la tindrem, i tenim una idea molt interessant, que encara no l'he comentat, perquè en una parella hi pararem al voltant de la publicitat i del món dels anuncis televisius, sobretot, i del món del cinema, de la relació que té amb el món del cinema, perquè hi ha directors que s'estan dedicant a fer anuncis amb una qualitat de vegades, la veritat és que és espectacular. I va la pena, va la pena tenir un compte, que hi ha petites pel·lícules que poden anar des dels 10 segons, els dos minuts o tres minuts, i que estan per allà, estan per allà voltant, publicades a internet, perquè no està malament fer una miqueta de recerca, i Lídia ens ajudarà a fer selecció d'aquestes pel·lícules. Bueno, deia que ja ho explicaríem, però ho acabo d'explicar jo. A veure si ho posem en marxa, la idea és fer-ho, i la veritat és que jo crec que serà una de les idees interessants d'aquesta temporada, tot costa de vegades posar-ho en marxa, però quan ho iniciem ja no ho pararem. Doncs com us deia, pel·lícules d'estrena de la setmana, d'aquest divendres passat, que s'uneixen a la quantitat enorme de pel·lícules que es poden veure en tantes sales, però que, si que és veritat, faig un altre parèntesis dels meus contínus, no us puc amagar que aquest és el meu estil, la meva manera de funcionar, parlar, però fer parènteses, guions i tota mena d'història, és veritat que per molt que s'estrenin moltíssimes pel·lícules, però la majoria de sales, la majoria de cinema es posen pràcticament les mateixes. I també és veritat, al mateix temps, que fins i tot les sales comercials estan fent un esforç perquè, a part, veuen que el público demana i ho reclama, i ho agraeix, també econòmicament, perquè van a veure la pel·lícula, les pel·lícules estan mirant de fer una oferta més amplia, i això ho estan fent molt cinemes. És a dir, que a part de tenir les sales amb les grans estrenes de la setmana, les estrenes que s'han estrenat amb més sales i que han fet un esforç de distribució més gran, perquè tenen més diners per fer més còpies, vaja, no ho podem dir d'una altra manera, a part de per això, també estan posant pel·lícules més petitones, de producció més discreta, que no tenen aquesta capacitat per arribar a tantes sales, però, clar, una vegada que han passat per algunes sales, doncs es pot agafar la còpia i es pot portar a una altra, i a parar a la còpia és tan fàcil de fer, pràcticament, amb un pendrive, com qui diu. Per tant, tenim la possibilitat d'aquesta, amb el Sardanyola, Cornella, aquí a San Felio, per suposat el cine baix de veure aquestes petites produccions, i fins i tot, el cine baix concretament, que és el cinema, la veritat, que molta gent d'aquí de Sant Just utilitza de manera habitual, doncs, com ja sabeu, amb programació de dijous a diumenge, doncs estan fent unes programacions, una proposta molt interessant, amb tota mena de cicles, amb persones que venen a parlar de les pel·lícules, amb el documental del mes, molta, molta, molta traca, molta història, que no us hauríeu de perdre, perquè està aquí mateix, i amb un cop de cotxe, amb el tren, i el transport públic és més difícil d'arribar, però caminant, fins i tot diria jo que no està massa lluny, oi? Nosaltres us ho sabeu millor, però jo diria que amb un quart d'hora, 20 minuts, potser és pot arribar a mig hora, molt tardar, estem allà al cine baix i val molt la pena. Hem d'esperar això si el dijous, i vendre, dijous, o estic barrisant tot dijous, i vendre dissabte diumenge, però, bueno, són els dies que normalment sortim, i anem a veure cinema, per tant, doncs ja està bé. Estrenes de la setmana, torno a començar per tercera vegada, a veure si ara ho tirem endavant. S'estrena una grandíssima proposta de pel·lícula, que està sent molt aclamada, per tothom que la visc per la crítica en general, el públic no sé què està dient, és a dir, no sé si estan en molta gent a veure la pel·lícula, són dues coses diferents, ja sabeu, una cosa és el que digui la crítica, i una altra cosa és que la gent, el públic en general, s'animi a anar a veure la pel·lícula. Parlo de l'última darrere, de la nova, m'agrada més dir-ho així, perquè última darrere, que sembla que ja no farà cap altra, però no, de la nova pel·lícula dirigida pel Polver Hoven, que hem de parlar, que hem de dir del Polver Hoven, director holandès, que va fer una carrera fa molts anys, a Holanda, en pel·lícules interessantíssimes, delícies turques, el quarto hombre, pel·lícules que val la pena recomanar totes totes, i recuperar, i després va fer el sal a Estats Units, va fer Instinto a Bàsic, també unes pel·lícules de referència RoboCop, i una que no me'n recordo mai del nom, aquella amb el Schwarzenegger, que viatxa a través d'una màquina, i que el veiem allà a mar, sempre se m'ho oblida aquest títol, si estiguis amb els meus companys, segurament m'ho dirien de seguida. Doncs s'estrenava aquest dia, vendres passat, i es pot dir, vaja, tota seguretat, que és una de les estrenes de la setmana, pel·lícula nomenada El. A més a més, produeix protagonitzada per l'Isabel Hobert, aquest trio que el Joan ja ha comentat aquí, que no és de la seva predilecció, però sí de la meva, concretament, les pel·lícules que ha fet Valhaneke, que ara fa un moment parlaven d'ell, la pianista, i per tant, és el de Claude Chabrol, per exemple, xocolat, és una trio peculiar, això sí que és veritat, puc entendre que hi hagi persones que no se sentin massa identificats, sent persones, perquè no és un actriu que es llenci cap al públic, que ens doni tot el que té a dintre, sinó que es manté sempre una distància molt gran. Però el que fa aquesta dona és arriscar sempre, agafar papers que són difícils, que són durs, no s'està mai de negar-se a llançar-se a la piscina. Fins i tot hi ha unes declaracions, per allà que lligit en algun lloc, que li pregunten si no li fa por entrar a dintre d'algunes produccions, si no li sembla perillós. Ella diu que el perill seria no fer-les, és a dir, el perill seria no entrar amb això i no jugar el que més estan proposant als directors. És tractat ell, en francès, una pel·lícula que ens parla de venjança. La veritat és que som molt atractives, aquestes pel·lícules. La veritat és que ens treu el fet que si algú li fa una malifeta, té com una certa legitimitat per buscar la contraprestació, aquesta malifeta. Llavors ens dona com una mena de possibilitat de dir d'on vinc a fer aquesta revenja. I a més a més, de la mà de Haneke, i de la cara, amb el rostre, i amb les mans, i amb les expressions d'aquest actriu, de saber l'oper, tot pinta que la cosa promet moltíssim. Hem dit que hi havia, a part d'aquesta pel·lícula, 5 produccions de parla castellana espanyola, però les deixarem per una miqueta més endavant. Perquè s'ha estrenat també la nova, per no dir última, pel·lícula dirigida pel nostre estimat. De vegades també he vilipendiat una mica, per la meva part. Tim Burton. Tim Burton ha fet una mica de tot. Ha fet obres mestres. Tothom està d'acord que Ed Wood és insuperable. Són aquelles pel·lícules que queden allà, com a referència a la història del cinema, del director considerat el pitjor o director de la història, amb aquest nom, Ed Wood, perquè era una mica un desastre com a cineasta, però ho feia tot amb tant d'entusiasme, que la seva filmografia quedava com a referència d'això, precisament, de l'excel·lència dintre del pitjor que es pot fer, del seu entusiasme. La pel·lícula és d'una delicadeça impressionant, però a part d'Ed Wood, està clar que ha fet moltíssimes pel·lícules. Tim Burton, bueno, és que no cal ni parlar d'ell. Eduard Manstisores, les últimes versions d'Elícia, El País de la Maravella, que són per mi de les pitjoretes, en el sentit de que no s'ajusten a la metàfora que proposa el Luis Carrón, en el seu llibre, no agafa el material d'una manera correcta, llavors fa unes aventures molt desproporcionades, molt fora de la contexta de mitja, però bueno, si considerem que són com una continuació i no una adaptació del llibre original, com defensa molta gent, doncs bueno, les podem acceptar, les podem agafar. Però aquesta pel·lícula que es trena aquesta setmana, per mi és diferent, jo crec que sí que serà de les que el Tim Burton aprofitarà el màxim, perquè tots els personatges que apareixen són peculiars. De fet, la pel·lícula es diu la casa per nens peculiars de Miss Peregrin. Miss Peregrin, l'adjectiu Peregrin, a part de Peregrino, vol dir estrany. Per tant, Miss Peregrin seria la dona estranya que adopta nens peculiars. És a dir, que tothom que veurem la pel·lícula, tothom que està en aquesta casa, té alguna característica que el fa això, però no està a prop de les característiques que estem acostumats. I a més a més hi haurà uns enemics d'aquesta gent que miraran de destruir-los. Tot plegat, això és el que a mi em fa por, que sigui massa aventura, que sigui massa lluita entre el bé i el mal, i que al final no ens parli el Tim Burton de massa cosa. Però com a mínim el trailer, que també he pogut veure, la veritat és que promet, promet, allò que veus que hi ha una sèrie de personatges que donaran el màxim de sí, amb l'Amis Peregrín, que és prou atractiva, que està dona, la no recordo, el nom de l'actriu, com els nens que fan de coprotagonistes i que miren de defensar el seu món i de la seva identitat pròpia, doncs la veritat és que pot estar molt dintre del món d'aquest barroc del Tim Burton i que pot donar el millor de si jo. La veritat és que també tinc ganes de veure. Aquesta setmana tinc ganes de veure-la, gairebé totes. Perquè un altre, que també s'estrena, que es diu Sing Street, que la traducció seria el carrer del cant, el carrer de les cançons, també té molt bona pinta. És la pel·lícula dirigida pel director de Wands i de Begin Again, si recordeu aquelles pel·lícules sobre el món de la música, on la gent utilitza la música per sobreviure emocionalment en un món que, com sabem, al voltant nostre de vegades ens tira tantes pedres, que no sabem molt bé com sortir-nos-en. Doncs aquí tenim un altre cas similar. Sing Street ens planteja el fet d'una joventut, doncs no és joves. No recordo molt bé si la ciutat és de Liverpool o Manchester, però és a Gran Bretanya, on intentant això, a partir de la seva joventut, a partir de les ganes d'expressar-se, agafa una guitarra i comença a cantar. Si heu vist algunes de les dues, que comentava Wands i Begin Again, les dues tenen aquest hàlit d'esperança, malgrat que ens està pintant un món complicat, difícil, però els personatges no es deixen a milenar, no es deixen a tabalar pel que passa al seu voltant i aconsegueixen, a través del seu entusiasme, de la seva capacitat per crear i per ajuntar-se i fer coses noves, aconsegueixen tirar cap endavant d'una manera molt potent. I també tinc ganes de veure aquesta pel·lícula. Té tres que voldria veure i que segurament no podré veure, perquè tantes coses no pot un abarcar, agafar amb el temps que tenim. Un altre que també em crida l'atenció, perquè entre d'altres coses les pel·lícules que venen de la Índia sempre tenen alguna cosa interessant, i si arriben aquí és perquè tenen una qualitat prou important, com perquè el seu visionat ens digui moltes coses, que segurament ja heu sentit a parlar, i si no doncs ara parlem aquí una mica, es diu M és Doni, la història mai explicada. La pel·lícula que és també d'aquest any del 2016 ens explica una història que aquí no coneixem massa, que és la història del cricket, aquest esport, que és l'esport nacional de la Índia i per extensió de Pakistan, si no m'equivoco també de Bangladesh, que, com sabeu, són els dos països que hi ha a una banda quan es va fer la separació de musulmans per a una banda, dels que professaven la religió més induïsta, el temps de Gandhi, tot això ja ens ho va explicar molt bé, la pel·lícula de Gandhi també, del Richard Tembro, per tant el cinema ens va donar lliçons d'història molt interessant. Aquesta pel·lícula ens explica una part d'alguna manera d'aquesta història en la qual l'esport del cricket té una importància molt important, molt fonamental, i aquest personatge, el M.S. Doni, sembla ser que és un heroi, jo no el conec, potser algun dels que esteu escoltant el programa sí que ho sona, però és un heroi del cricket, va donar-li sentit a aquest esport i va arribar a l'excel·lència, va aconseguir el que no havia aconseguit ningú. Per tant, una pel·lícula que crida l'atenció per això, perquè veurem un paisatge diferent al que veiem normalment i ens permetrà entrar dintre d'una dinàmica i d'unes històries que segurament també una manera que t'ha de laig, com fan sempre aquestes pel·lícules de Bollywood, una mica de Can, i d'atractiva també. La pel·lícula que sí, però que d'aquella manera, allò que dius, vols dir que hem de seguir per aquest camí? No ho sé. Sigonyes. És Torx, l'última producció de dibuixos animats. Ara no ho sabria dir exactament, ho estic mirant de buscar, entrar a la pàgina oficial. Si és de Disney, si és de Pixar, si és de DreamWorks, o és de tots a la vegada, perquè s'han fet tantes aliances, tanta separació al llarg dels anys, doncs costa de vegades saber qui té la paella pel mànec i qui té la producció. Però la qüestió és que Torx no ens hagi de sorprendre molt. Mira, aquí ho tinc ja una miqueta. És de l'estudi que va produir i que va distribuir a la pel·lícula Lego. No la vaig veure, però tothom que la va veure va comentar que Lego, malgrat que en principi semblava una història més o menys, que no calia donar-li massa importància, doncs que estava prou ben feta. Així que mirant-ho d'aquesta manera. Què passa amb les cigonyes? Les cigonyes, com tothom sap, ningú no pot negar, són les encarregades de portar els nens a les llars de tot el món. Però resulta que en aquesta pel·lícula ens mostren, estic fent un esforç, per no riure, però és molt seriós això. Llavors no cal riure. En el moment en què veiem el començament de la pel·lícula que les cigonyes ja no es poden encarregar d'aquesta feina, perquè la indústria les obliga a fer un altre tipus de feina, doncs ja podem sentir una miqueta la llàstima per elles, i per nosaltres mateixos, perquè si els nens no venen anidats o anodats a un vec d'un ocell, doncs les coses no són el mateix. Aquesta és la història que ens explica. En un moment terminat sembla ser que això es pugui recuperar, i bé, doncs amb els personatges més o menys habituals, amb animals, amb humans, amb nens, amb adults, amb gent amb ulleres, amb gent amb ulls molt grossos, doncs mirarem l'evolució d'aquests personatges. Aquestes són els tipus de pel·lícules que jo m'espero molt de temps a veure, i potser ja tranquil·lament l'estiu vinent, o potser aquest hiver, també, alguns dies que tinc lliure, potser la buscaré o la aconseguiré d'alguna manera, i miraré de visionar-la, però ara mateix, la veritat és que no em ve especialment de gust. Un altre que sí, que la veritat és que sí que em fa força gràcia, un altre de les estrenes, i adotxa en total per ser. Vull dir que ja per comentar, ja per omplir un programa sense, i és el que de moment estic fent aquí en el sense condició, que per això es diu aquest programa així, perquè sense condicions, sense tot, fem el programa, així com siguin, en aquest cas ho estic fent jo, però de seguida arribarà en pol, ja veureu, i per cert que avui tenim un especial dedicat a escacs i cinema. El pol domina força el tema dels escacs, domina molt el tema del cinema, i a mi també m'agraden les dues coses, és força, i la idea seria fer una composició de com s'han utilitzat els escacs al llarg de la història del cinema, en diferents pel·lícules, tenim una petita llista, ells s'han carregat de veure també alguna hijo de caïn, per exemple, que jo vaig veure ja fa un temps, i quan arribi començarem aquest especial, a part de parlar-hi de les pel·lícules que hagi pogut veure de passi de premsa, o d'estrena, o d'alguna altra manera, i farem aquest especial per acabar el programa. Però de moment continuem amb aquestes estrenes, que són unes quantes, d'otxa, una dutxena, sort que no són dos. Bé, la Vaca, una producció francesa i d'altres països, sembla que també iraniana, si no recordo malament, ara no ho sé dir molt bé la informació. Una pel·lícula que es veu Maca, un home que decideix portar el seu animal a la Fira Ganadera de París, però, clar, mentre arriba a París, amb la Vaca, amb la seva Vaca agafada, amb un acord, d'allò, totes les aventures que us podeu imaginar, la relació que hi ha amb un animal i hi ha una persona, cosa que a mi, especialment, ja sabeu que m'interessa prou, pel fet de tenir molt clara el fet de no maltractar, el fet de donar importància a un animal tal, i com si fos un ésser humà, a la mateixa manera, sense distingir un mamí fer d'un estil, que d'un altre, d'un tipus que d'un altre, llavors, una pel·lícula que em crida l'atenció amb aquest sentit. Visc al tràiler i també m'ha tret força pel·lícula. Doncs sí, aquesta també aniria a veure-la. No pot ser amb la força de les altres, de ell o de Mís Peregrín o de Sing Street, però si tingués un moment d'hi pogués combinar-m'ho, doncs sí que ho faria. I com que, a més a més, sempre hi ha amics que diuen, no, a mi no em recomanis o no em portis a veure pel·lícules que surti massa sang i massa feixa i massa d'allò, doncs llavors, les pel·lícules collides ara serien Sing Street, seria la Baix i no tan ell, que em sembla que hi haurà 100 esfortetes. I, bueno, i pels que s'animin, pels que els agradi molt les pel·lícules d'imaginació, doncs Mís Peregrín, i per nens de tota la ciutat, és Torx. I ja pràcticament, pràcticament, pràcticament, ens queden només les espanyoles, que hem dit que eren 5, recordeu. Per tant, encara ens queda estona per la d'ella. Pelé. Aquesta és una pel·lícula que també s'ha d'afrenar d'hi vèndres passat. El títol, el subtítol de la pel·lícula és l'aneixement d'una agenda. I el que és curiós és que està produïda, no per cap productora de Brasil, doncs era aquest jugador mític d'un esport majoritari que tothom em sembla que coneix, pel seu nom propi. El futbol, doncs, no és una producció brasilena, sinó una producció d'estats units. Per què? Perquè, com tothom recordarà, Pelé va acabar la seva carrera professional a l'equip cosmos dels Estats Units. Allà va decidir que era el seu punt, era el seu moment, i per això allà vam veure el final d'aquesta agenda. Curiosament, curiosament, quan estem a punt de començar el reconta de les 5 pel·lícules espanyoles, doncs arriba a Paul Digler, Paul, què tal? Hola, 5 pel·lícules. No, no, recupera, recupera. Aquí he parlat mentre arribava, ja ho he anunciat, que vindria, sí que parlaríem d'escacs i de cinema, però he anat parlant de les pel·lícules d'estrena de la setmana, del divendres passat, però, curiosament, he acabat justament quan has entrat en el punt en el que pensava començar a parlar de les 5 pel·lícules espanyoles. 5 pel·lícules espanyoles. No ho he vist, això? Doncs les dic ràpid, les dic ràpid per veure si segur que et sonen totes. Vientos de la vana, una. Spanish Day, dues, de l'Isabel Cocher, d'aquesta, que està rodada amb un sol dia, diferents persones, una pel·lícula molt interessant. Doncs estem parlant d'escacs, ara, eh? No, que no, estem parlant de les 5 pel·lícules espanyoles. 5 pel·lícules espanyoles, que parlesin d'escacs. D'aquesta setmana, ja seria una casualitat. Una casualitat, allò que dius, he encertat el tema. El que passa és que no hauríem pogut anar a veure-les, clar. No, això seria molt, eh? No, no, no, sin estrenar les espanyoles de les setmanes, sense que siguin d'escacs. Allò que busques al Google i dius, aquesta paraula l'elimino. Aquesta és tanxada. Aquesta no surt cap de les 5, em sembla que parlen ni remotament de l'escacs. Torno a repetir. Vientos de la vana, un detectiu molt peculiar, el Jorge Perugorría, que bueno, tot escaló, tot escaló en aquesta pel·lícula, eh? Ell és un... un detectiu així torrit, estrany, un policia que és encarregat d'investigar en un homicidi d'una exprofessora seva. El mateix temps s'anamora d'una dona també, més aviat fent fatal, bueno, la història més o menys clàssica, però la vana, amb tot de calor, amb tot d'allò, a mi em fa venir calor, però bueno, ara que ja fa una miqueta més de fresqueta, potser estaria bé, no ho sé. El Tiempo de los Monstros, una pel·lícula que té una pinta molt bona, molt bona, que té una part una mica trista, perquè sembla ser que el director sempre havia fet la ciutat filmografia, jo no el conec, eh? No puc dir ni tan sols el nom Félix. És que hi ha dos Félix que estrenen aquesta setmana. Això sí que és curiós, dos Félix. Aquest, em sembla que es diu Félix, sobraoso, si no recordo malament el cognom. Doncs dos Félix, i potser ara no ho recordo, però potser que siguin també dos monstruos que s'estrenen? L'altre s'estrenen la setmana vinent. Avui hi havia el Passe de premsa, però... T'ho vas avançar, això ja ho he dit. No puc, no he dit que hagi anat. Sabroso, mira, Félix, ell li ha posat una O de mà, sabroso, que era fàcil de recordar, perquè... El que té de trist una mica aquesta pel·lícula, és que aquest home havia fet sempre les seves pel·lícules amb la seva companya, la seva companya, doncs a Morf a poc, i ell ha continuat, és un home també que fa literatura, que fa de tot una mica, i suposo que gràcies a això també ha pogut sobreviure emocionalment, aquesta pel·lícula. Pel·lícula on veiem el Javier Càmera, Carmen Machi, altres actors coneguts, dintre d'una festa, en la qual no saps molt bé si estan rodant una pel·lícula, si estan parlant del rodatge d'una pel·lícula. Per tant, una aventura així de metàl·li en guatja cinematogràfic, que crec que donarà molt de sí. A veure si la podem anar a veure. La veritat és que promet força, promet força. A veure després, no saps ben bé el format que quedarà, una altra pel·lícula també és la Reconquista, que és la pel·lícula dirigida pel fill del Fernando Trueva, Juanas Trueva, sembla que també ha participat el pare amb el guió. Una pel·lícula al contrari una mica de l'altra, molt més tranquil·leta, però també tenim un format molt peculiar, una parella que torna, que això ja ho diu la pel·lícula, que intenta recuperar la seva relació després d'un temps, i sembla que les actuacions estan molt aconseguides. No fa poc que ha anat a un festival, no sé si el Sant Sebastià o algun d'aquests tipus... Ha anat a molt festival. No sé quin era, així de grossos, amb sona. Un sonar que ha llegit el titular, que li feien l'entrevista a ell, li preguntarà una cosa així com d'Esu Fantasma, del tema del nombre, del Trueva, diguéssim, no? O sigui, el Carrossega amb cine francès, no sé per què, exactament, però deu obtenir alguna cosa a veure amb el seu cinema. No sé, deu ser poc espanyol, potser, el contingut. Segurament, el ritme de la pel·lícula i, sobretot, el contingut, la manera està tractada és una miqueta més un ritme... Sí, sí, segurament, segurament. Doncs sí, la veritat és que no me'n recordo, no sé en quin festival, però s'ha presentat en uns quants. Mira, mentre continuem parlant, a veure si podem sentir aquesta música, que és precisament d'aquesta pel·lícula. És diu Arcadia en Flor, Rafael Berrio. No podem deixar així una miqueta com de fons, per acompanyar les tres pel·lícules que ens falten. I abans parles de... Has vist ja, has vist un monstre vinèvel, m'he? No, no, no. És que no he pogut anar-hi. M'havia creditat per una punta. Per una banda en secret, per l'altra banda, així no, així la veurem. Ja la mirarem. No, tinc bastant curiositat, però... Jo també, tothom. Però crec que és una curiositat contrària. El seu contrari de dir, jo estic moltes ganes, sinó és veure, perquè he llegit moltes crítiques, en general, qui pitgeti diguéssim de crítiques, una mica, però per això vull veure una mica... És molt difícil el que s'ha proposat aquest home, per fer una producció tan gran, nord-americana, allò... O venim de pel·lis seves com no és impossible. Esclar, clar, clar, clar. Inversió. Bueno, a veure. Jo crec que és més el tema d'efectes especials i també el tema de criticar-te en el sentit de... d'un sentit més pur del cinema, com a tal. Com va passar amb el Jòbit, també, que respectar els senyors senyors el Jòbit era pantallà verde per tot arreu i anar incrustant, allò, imatges gravades. Llavors, aquest cas diuen que també és bastant així, i que potser la història és una mica massa tova, no? Massa la crimoge, no diuen. Bé, es veurà, es veurà. Comentarem aquí. Jo crec que és d'aquests directors... no diuen com algú diuen, però que has de seguir-lo. Has de seguir-lo, perquè el que ha fet, des que feia els crometratges d'aquell, el David Thomas sempre en parla de mis vacaciones i me l'ha fet veure unes quantes vegades. La veritat és que és un director que té una capacitat narrativa molt gran, i el que potser sí que li passa és que s'està proposant fer projectes potser massa grossos, no? Potser massa... És el que passa, no, a vegades, que quan es creix així com el mita, potser buscà més l'espectacularitat que perquè ella ha fet, pel·lícules de guió, boníssimes, però jo crec que ja a l'impossible, ella se li notava bastant el gran pressupost destinat ja a la gran pantalla, no?, a veure la pel·li a la pantalla més gran i notar, no?, notar les donades, notar... Que no és una garantia que tinguis un pressupost molt gros, a que surti una gran pel·lícula. L'impossible no estava malament, eh?, el possible era potent. A les dues que ens quedaven, que és la pel·lícula aquesta, com ho veus, aquesta idea? Mira, sembla que és del Ridley Scott, eh? Sí, sí, és del Ridley Scott, però ella ho ha fet a nivell espanyol i l'Isabel Coixet. És curiós perquè l'altre dia anava per gràcia i estàvem fent la prestrena, no va ajudar allà al carrer, sí, la vaig veure, que l'estaven entrevistant, però no sé, a veure, jo crec que és com exercici, no hi ho han fet. Ridley Scott potser sí que va ser el primer així que ho ha fet, però s'ha fet bastants cops, o alguns cops com a mínim, a altres països, això de recopilar imatges de gent, com per organitzar un documental, per dir-ho així amb moltes visions, no?, o sigui, que en aquest cas, tu podies enviar un fragment del teu dia, però clar, evidentment, sempre tenies aquest marge de guionització o de... Si la improvisació també s'ha de veure fins on s'ha arribat, no he volgut veure ni cap... no sé si hi ha adelantaments així de trailers, no sé com es faria un trailer d'això. Jo no he vist, no he vist, no ho sé. És un exercici curiós, de veure, suposo, no?, de, clar, és un documental molt diferent. Ja no és el realitzador, ja no és qui posa el contingut, sinó potser inclús qui el tria, no?, però no sé quin nivell de produccions els hi vam arribar, o sigui, li van arribar 100 o 8.000, però imagino que també, a l'hora, de la gent que va molt cremada de política, d'economia i tot, jo crec que potser és un contingut també dràstic quan a veure les opinions i en diverses gent de la gent. I pot haver molta gent emprenyada també, i que no han posat allò que havíem fet nosaltres. Ah, bueno, clar. Potser fan sobre la part tercera, potser fan un torrente del documental. Doncs sí, no estaria malament, per veure diferents visions, la visió més d'un tipus d'ideologia, d'un altre, i la última pel·lícula ja destrena, i també d'aquestes 5 espanyoles, no d'escacs de divendres passar, Juegos de família. Ah, sí, aquesta la veu comentar, oi? La tornada del Juanjo Puigcorbé a l'actuació. I què volies dir? Què has dit? No, que no em sortien els noms del Puigcorbé, no, hi havia més gent, també. Sí, però no tinc ara els noms aquí, però una colla d'actors així força conegut, sobretot català. La directora, de fet, és Tarragonina també, la Belén Macías, que havia fet ja altres cosetes, vol dir, no és la seva primera pel·lícula, i l'argument és molt bàsic. El marit intenta recuperar la seva dona, és molt bàsic, però curiós. Fensa amic d'Alamant, per intentar entendre que li ha passat el seu matrimoni, per intentar reconquistar-la també. Es tractaria d'una altra reconquista, ovia... Retorçat, eh, retorçat. Hi ha dues reconquistes, aquesta setmana, la reconquista, pròpiament dit, i Juegos de família, que també és una reconquista, no? Doncs ja està. Amb això he fet... Des que hem tornat de l'estiu en 10 nidoles, les 3 espanyoles, i els nivells, també. Això, això és el que destacava jo abans. Hi ha el que destacava abans també, i que he dit que quan vindria, vindria, o els companys, que en aquest cas ets tu, sembla que el jove no podrà venir, finalment, i jo ja s'havia excusat, i Carme té motius importants per no poder venir. El que comentava és que a Sitges es passarà una pel·lícula, que jo crec que soc el primer espectador, que sempre, i només l'he vist jo, perquè m'hi han passat l'enllaig, per si tal qual, el director, eh, no? És Bestigis, que ningú no ha sentit a parlar, però que és una pel·lícula guapa. És una pel·lícula molt xula de veure, molt poc pressupost, rodada tota integrament a rosses, no ho repeteixo, heu dit abans, però m'agrada que els ullens, i ara tu també ho sàpigues, però una pel·lícula ha fet amb molts pocs recursos, amb 9 dies de 14 hores de rodatge cada dia, i 9 dies, únicament, la pel·lícula és molt heavy, perquè és un llarg metratge, no és molt llarg, una hora, 20 minuts, més o menys. Les de Woody Allen, eh? Les pel·lícules de Woody Allen normalment duren menys de 90 minuts, normalment. Això els agrada molt al cinema. Bueno, el que pares no té el ritme, que té una pel·lícula del Woody Allen, això s'ha de dir, ara té una música molt especial, molt interessant, té unes actuacions molt potents, i un guió, uf, que et deixa... et deixa malalt, et deixa el cor... Esten parlant d'un drama? Esten parlant d'un thriller? Esten parlant d'un drama fortet, que podríem considerar un thriller també, però perquè ens entenguem seria com... aquella de... jo crec que això no passa a repartir-ho, de Haneke, que hi ha un intrus... Fanny Games. Havíem parlat una miqueta d'això, que ara he dit la veritat, jo intento dir sempre la veritat. No he vist cap de les dues, ni l'original, ni l'original, ni la que va fer ell mateix allà a Estats Units. Però, bueno, que sé una miqueta de què va, no? I aquesta va una mica d'això, però donar-li la volta, és a dir, no és un intrus que es col·loca la casa, un personatge que fa que uns vagin a casa seva, llavors fa unes barbaritats, força considerable, i la veritat és que és anguixosa, la pel·lícula, però molt interessant, per plantejar-te un munt de qüestions, i amb un final, la veritat és que contundent, contundent, no per la seva espectacularitat, no per l'acció, sinó per què dius, ah, va, vols dir? I té coherència, a més a més. Suposo que estàs hitxes, no? Estas hitxes, i a més a més, per si vols, i en què ens està sentint, la passen dues sessions, el diumenge, a les 12 del matí, i a la tarda, a dos quarts de set, crec recordar, si no, ja ho he dit abans, que és un moment de mirar-ho, el casino Prado, i si no és el retiro, un dels dos, però crec que és el casino Prado. Llavors, l'explicació també d'aquestes hitxes, a part de que és una gran pel·lícula, el producte, el Tomàs Espíquer, va estar molt involucrat en hitxes fa un temps, i li ha passat el director, i llavors l'han col·locat, però una miqueta d'entrada, i ell ho diu, no és una cosa meva, que estigui ara desbellant, ell ho diu en les entrevistes que li han fet per la televisió, per les televisió de Roses, i això. Doncs, bueno, fins aquí, quan de temps ens queda? Un quart d'hora. Un quart d'hora està bé, ni molt ni poc, per parlar de cinema i escacs, però ara vaig a fer-te una pregunta així, per eliminar-la d'ahir. La primera és, com va començar, perquè jo sé que és molt fàcil la pregunta, com va començar la teva afició, els escacs, el cinema ja més o menys... Bueno, el cinema també. Vinga, va, com van començar les dues coses, i en quin moment va ser el primer moment que vas dir que pots sortir una temàtica? No sabia que hi havia una altra vista d'aquí. És una pregunta, és una pregunta. De petit, ja he jugat amb mon pare, que jo crec que ja ens està escoltant. Ah, doncs una salutació. De petit, sí, i a més a la palma, cada any s'ha fet les festes majors a l'agost, però s'han fet uns tornejos, i anaven participant als dos. Senyor i infantil, li anaven fent. I el cinema? No t'ho he preguntat mai. El cinema ho fem ara. El típic, no? Vas veient cinema, i et va interessant més. És veritat que jo recordo, que ho explico bastant a alguns cops així, que quan estava el batxerat, que havies de triar el típic allò, el final d'estudis, el treball de recerca, vaig agafar la Guerra Civil i Espanyola, i cinema. Vaig fer aquest tema, investigant, mirant molt de cinema, i em va anar bé, perquè mira, feia un treball, però a l'hora veia cinema. Fem un tema d'això, no? Fem un tema un dia, de clar, recuperarem el teu treball. I al final, a l'acabar el batxerat, em vaig decantar si tenia, entre cometes, la part de la Guerra Civil, de cinema, que era la pel·lícula del cinema, me'n vaig a cantar per la política, i vaig començar a estudiar les cincis polítiques, quan en realitat m'hauria d'haver cantat ja d'entrada per cinema, que és el que he caigut fent. Però al final, sí. Arriba, no, on d'arriba. I ara ja... Jo crec que com a punt de partida, de... És el que diuen moltes pel·lis, jo crec que és el referent que fan, que és anar per davant, anar sempre pensant si és moviment set, i això em feia gràcia, per exemple, ahir vaig veure a Fidecaïn, la pel·li catalana, ara no recordo el nom del director, si el saps, ara... Un món leon, de cognom, ara ho sé. Sí, crec que és raül, molt leon, però no estic segur, però sí, sí. És curiós, perquè en general, no veig si em dones la raó, però en general s'utilitza els escacs en format audiovisual, em refereixo, s'utilitza molt per definir el personatge. És per definir un personatge que pot ser molt meticulós o molt metòdic, o inclús al contrari, a vegades, és un psicòpata, que molts cops ho fan amb els malòmens, també com a American Psycho. Jesús, Jesús, no raül, mon yao, era una cosa similar. Molts cops s'associa, sembla que amb problemes més psicòtics, o que la persona... Ara en fem un debat, si vols, però jo el que veia era que molts cops, des de l'última aquesta que havíem vist, l'Al Bobby Fisher, aquesta de Fida Caïn, els personatges acaben sent com entre excèntrics, inclús serponeutistes, el voltant de la societat. Llavors, no sé, és curiós el luz que se li dona a jocs que es consideren... Jocs de taula que es poden considerar, ja no tant, potser, però una mica laitistes en quan l'aprenentatge pot dir no estem parlant de la OCA, que és moletjar, o estem... Ja m'explico, no? Llavors molts cops s'utilitzen aquests... jo crec que és aquesta mena de jocs, o les matemàtiques, o certes connotacions per un personatge per identificar-lo com a tal, com una mente meravellosa, per exemple. Sempre aquests personatges que tenen una mena d'afició, una mica alternativa, potser en aquest cas, els escacs, no és que us siguin alternatius, per construir aquesta profunditat d'ell, aquest personatge pensa més que la resta, o ell, aquest, no sé si... em segueixes. Ah, et segueixo, et segueixo, i intento anar per davant, i tot i que no és fàcil, però vull dir que, si per una banda, sí que és veritat que moltes vegades defineix un personatge, però jo diria que també, de per si, el joc dels escacs té una característica que serveix per utilitzar-ho com a metàfora, i tu mateix em donaves un exemple, com a metàfora, però no hi ha d'haver guigat un personatge, sinó com a metàfora de situacions que són prou complexes, de la vida mateixa, a la situació de l'economia mundial, que ara m'agrada molt que comentis, el concursant, el fet existencialista, com el CTSG, que és la molla... La conya, aquella, no? Quina? La de Poli... Ara, Boris Gruschenko... Boris Gruschenko, la que fa la broma... Sí, sí, sí... Aquella, el doble, diguéssim... Exacte, exacte... Però si sí que és veritat, sempre es pot utilitzar com a les metàfores, perquè és algo molt simbòlic, també les figures, els Peo, sempre, s'ha identificat amb la gent de carrer, els reis, les reines, els que baixen, els protectors, sempre s'ha fet molesta mental, el joc dels escacs, en un sentit més, per exemple, de concursant, que fa la comparativa amb els bancs, bueno, amb un banc, un mundial, amb el banc, i la gent del poble que va allà a deixar els diners a partir d'una quota. És una explicació bastant densa. Proveu buscar-la, mentre aparent, veure si es pugui trobar així fàcilment, per internet. Però jo, a part d'això, que sí, és que he barregat. Jo he vist la pel·lícula concursant, és una de les meves pel·lícules de referència, perquè recordem als espectadors que és una pel·lícula en la qual el personatge, al començament de tot, està concursant, i en el concurs aquest li toca de tot. És a dir, quan diem de tot, és de tot. És a dir, cotxe, luxors, casa, apartament a la costa, un avió, un vaixell, i llavors tu dius, hola, una passada, però té una clàusula, això no pot vendre-ho, i no li toca re de diners. El problema és que fan ja aquest punt no de dir, tenim tantes coses, però la gent de mantenir, i el personatge ha brumat per això. El que passa és que jo no recordo, i tu m'ho has dit ja una quanta vegada, i no he pogut tornar a veure la pel·lícula, part del moment en què fan la comparació. Jo, quan t'ho vaig dir, és que jo concursant, sí que fa bastants anys que vaig veure, i jo recordo que hi havia un taulet, i jo diria que era d'escacs, de dames, però jo recordo que només hi havia certes peces, i llavors feien un montón de monedes, i doncs cada un dels peons per dir-ho així, no sé, unes 10 monedes, i en total potser hi havia 100, i llavors anaven fent aquest joc del tema dels interès, de les retencions dels diners, i com funcionen els bancs. Sí, ho vas trobant? Potser sí, potser sí, a veure, tinc una escena, anem a provar d'aquí un moment i t'ha de sentir-la, ara que passi l'anunci aquest, que diu que pots saltar l'anunci en dos, o no. Però a part també tenia una altra interpretació, a veure què surt aquí, a veure què ens explica. Molt bé, sembla que és la música. Però no el diàleg. Que la música s'està replaudint de fons, eh? Sí. A veure, vols dir que és d'una altra cosa, la música? Sí, sí, no em sona com un moment tan dramàtic d'aquesta pel·lícula, que és d'aquest fang. Ara, ara. Que n'hi ha raó. El oro es bonito, brilla, y no hay demasiado. Es valioso. Así que podemos hacer una tabla de conversión. Si una docena de huevos vale lo mismo que una pepita de oro y un caballo... Pero en la misma... En la mateixa escena. Pues paso ahí, así es. Que li va explicant diferents comparacions. O potser és més endavant, però sí que recordo això. Jo de totes... La feina, les comparacions. És tot en el lliçó. Sí, són 7 minuts de escena. A veure si arribem. A la discada. Jo de totes maneres volia fer, a part d'aquesta comparació, amb els peons, com a la classe així més treballadora. El que sí que és veritat també és que els escacs es pot considerar com una metàfora de tot el que són grans quantitats amb la possibilitat de combinació. Ja sabem que... Mira, ara estàvem amb els escacs. Ara, però estan posant les monedetes els escacs. Sí, però només ho veig jo. El banquero no s'ha entregat tot... Con absoluta generosidad. Y al cambio de qué, un simple 10%, una monedita por persona. Clar, està colgant sobre els escacs el que tu deia. Eso es, pero según Pitágoras tenemos un problema. Si al cabo de 12 meses hemos de pagar un cimoneda a cada uno, ¿de dónde las vamos a sacar? Un cimoneda a cada uno son 110 meses. Aquí està l'escac. La veritat és que recorda aquesta escena, una mica, al CTS Gell, perquè el que està fent l'explicació està vestit de blanc, està vestit de negre, estan en el camp, amb uns escacs allà, amb un tele... Potser la platja haurà sigut massa directa, perquè la escena és real. Sí, sí, sí. El que estava intentant comentar era que els escacs tenen una característica, i clar, quan comencem la partida, hi ha unes poques combinacions. Poden moure els peons, els cavalls i ja està. Llavors no sé quantes en total, però posem en la primera jugada doncs podem fer 8 combinacions diferents. Com a molt, no podem fer res més, no podem moure encara les torres i tal. Però quan portem ja unes quantes jugades, cada vegada que fas una jugada nova, sobren una quantitat de combinacions possibles enorme. Llavors això permet fer la comparació, perquè són tantes, són tantes que fins i tot superen a la quantitat de estrelles que hi ha, per exemple, a la galàxia. Llavors, amb això es pot jugar tant, amb el joc dels escacs en aquest sentit, que pots fer la comparació amb qualsevol història, amb tot el que et puguis imaginar de la nostra vida, de la quantitat de cèl·lules que tenim al cos, llavors té aquesta riquesa, aquest joc. Jo tinc una petita llista, que vaig aprofitar el programa de Cinema del Galliné, de l'altre dia per dir a veure si en diuen pel·lícules que facin d'escacs. Jo, per exemple, a la tabla de Flandes, jo no sabia que estava d'allò, però sempre sé que està basada en una partida d'escacs. I tot el que passa és que està una amiga com si fos la segona part de l'Àsia en el país de les Maravilles, que ja m'agradaria haver una pel·lícula ben feta i ben tractada amb aquests moviments, perquè la veritat és que la partida és impecable, i quan a l'Àlisi ha de passar d'un lloc a l'altre, doncs hi ha com un rierol, el tren passa per sobre i passem a un altre, és espectacular. Benvenida a Mister Marshall, això serà un record per molta gent molt maca, perquè el començament de tota la pel·lícula és tant a part telèfon, jugar una partida al cura i al farero. Llavors em sembla que és el cura del poble que després d'una estona diu a aquesta jugada que ha fet l'altra, és molt bona i surt per tot el poble, protestant i cridant i al final li acaba dient tu estàs mirant un llibre! És molt divertit d'aquesta escena, i ja surt també això que tu dius, com avançant-te, perquè benvenida a Mister Marshall està basada en un sabi de Junts que ha fugit i acaba allà en aquest poble. Estàs tan avisant que hi ha un joc allà que, com tu deies, és una mica més elevat del que en principis piradies, a una gent així i una mica més de poble. Una pel·lícula protagonitzada pel Christopher Lambert que em van dir que hi havia, basada també en els escacs, però que no em van dir el nom i no he pogut buscar, doncs està tan bé per allà. Ijo de Caïn, que t'ha semblat com a reflex del món dels escacs, un petit lloc superbèstia massa, no? No, crec que no profundits tant com potser però no sé si ja es buscava així, també. Tampoc. Com a pel·lícula d'Escacs, que jugui anar a escacs no vol dir que sigui d'Escacs. M'ho explico. La pel·lícula que vam veure, la de... Com has de dir? Bon sacrifice. Aquesta sí, per exemple, perquè tot està bastant relacionat amb la psicologia del personatge i evidentment tota la història d'això. A Fi de Caïn, evidentment, hi ha la història del voltant familiar i el del psicòleg. Hi ha un entramat massa... No intenta complex, tampoc és que sigui molt complex, però no dic que no m'agradis, la pel·lícula, però com a escacs, el veia bastant com... com, simplement, el mitjà de transport de la història, fins al torneig final, però tampoc hi ha una preparació massa... Massa més enllà de... per dir-ho així, els Hogwarts quan li estan ensenyant a fer servir la vareta. I ja m'explico, no hi ha una tensió com es podia cregar a Fisher, perquè aquella pel·lícula, si no hi ha... tothom pateix en aquella pel·lícula. Llavors, sí que és veritat que ho fan servir com a tema, però no crec que profundeixi, no profundits en massa. Sí que em vaig quedar amb una frase que ara deies lo dels moviments, que són tan infinits i tan il·limitats, però que, presentament, allà ho deien quan li estan ensenyant. Hi ha milers i milers i milers i milers de moviments, per sol... solos pocos milers de buenos, no? Llavors, aquí és on es preparen. Això és com el que diuen a l'escriure, escriure un llibre no deixa de ser una combinació de lletres i paraules i símples, no? Llavors, però que aquí és triable les bones combinacions. De fet, el que acaba apareixent en aquesta pel·lícula, si te'n recordes, és una idea increïble. I és que hi ha infinitud, moltíssimes jugades, però només hi ha una, que és la bona. Això és fascinant. Només una. I, a la vida, de vegades, també passa això. I, sobretot, quan juguem sense condicions, se'ns ha acabat el temps. La sorpresa i tot. Bé, una miqueta, però... Ja està, el programa ja està fet. Hem parlat una mica d'escacs, potser, com sempre, deixem allò... Un suspensius, perquè està bé. Ja hem introduït unes quantes pel·lícules, sabem com podem interpretar els escacs i diferents pel·lícules que es poden veure. I, sobretot, recordar que la setmana vinent sí que tindrem a Carme Nebot aquí, segurament a Joan Morros, hi ha una idea, la Pol, també, a mi mateix. I parlarem d'un tema complex. Tribus urbanes. Jo crec que és molt complex, eh? Jo no m'atreveixo més a tu, coneixes una miqueta més. Sí, sí, sí. Així ens acomiadem per avui, sense condicions, on sempre. Merci, Pol, i gràcies a tots vosaltres. Fins la setmana vinent.