CsC 11/10/16 - Andrzej Wajda + Un monstruo viene a verme + Snowden + Mrs Peregrine + Trubus urbanes.

CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit a tothom. Comencem els cinemes sense condicions, el Francesc i jo, i anirem arribant als altres. Com que no t'agraden les endeminaies, diré que aquesta banda sonora era una banda sonora com es pot veure èpica, melòdica al mateix temps. He dit que no t'agraden les endeminaies, però com que ha vingut el Johnny sí que li agrada. El Pol encara no m'escolta, però de seguida es posarà els auriculars amb la seva samarreta de Batman. A veure si endemineu aquesta banda sonora. La Carme no li agrada. Com? Un monstre envia veu. Jo sí que l'havien devinat, perquè la vaig veure ahir. Jo la vaig veure ahir, al dumenti. Per raons, de circulacions i coses, jo arribo així una mica justet, igual que el Pol. En qualsevol cas, aquí som disposats a passar un dimarts més en vosaltres, explicant-vos què hem vist, què ens agrada, què recomanem, què no aneu a veure. Podem dir que hi ha gustos per a tothom, i com sabeu, fem tres parts sempre. A la segona part, la Carme ens parlarà del seu tema, les triobrius babanes del cinema. Finalment, podem comentar també les pel·lícules que hagi suggerit, hagi triat, per parlar en general. No tenim pel·lícules de la televisió avui? No, perquè no ho he pogut fer. En canvi, sí que puc explicar una cosa que suposo tots sabeu. Jo no. Que m'has apigut molt greu? No. Però m'informo gràcies al que dieu. Què ha passat? No, s'ha mort Andrei Bagda. Ah, no ho sabia. El diumenge va morir als 90 anys. Jo penso que és un dels més grans figures del cinema mundial i d'Europa de l'ES després de la Segona Guerra Mundial. Considerat en el seu moment com un símbol d'un país ocupat, en el cas de la Polònia, i reconegut per la seva capacitat de dibuixar amb sensibilitat una gran sensació d'artística als problemes que tenia a Polònia en aquell moment. Hi ha famosíssimes pel·lícules. Polònia i tota Europa, diria jo. Sobretot Polònia, però ho veníem a ocupar. Ho dic amb força d'esconeixement, perquè el nou me'l conec per suposat i he vist alguna pel·lícula seva de les últimes, però no conec la seva filmografia. Canal, Cénices y Diamantes, paisaje después de la batalla, una extraordinària pel·lícula basada en una novel·la que era premi-nòvil de literatura. No me'n recordo l'autor de la novel·la, però la pel·lícula sí, perquè es va transformar en una sèrie de la visiva de 6 o 7 capítols, per tant, 6 o 7 hores, que després va reduir, va reduir una pel·lícula de dos hores, aproximadament, que és la Terra de Gran Promesa, una extraordinària pel·lícula que parla de la revolució industrial justament a Polònia. L'home de Marbre també és server. L'home de Marbre, per mi, és extraordinària. És una de les millors pel·lícules d'ell. És extraordinària. Arrel de l'èxit que va tenir l'home de Marbre i de la repercussió que va tenir políticament, perquè suposo que sabeu que hi havia més una pel·lícula que no li havien deixat fer en el seu moment pel guió, i 7 o 8 anys després, més tard, li van concedir. Llavors, l'havia treballat molt, l'havia donat moltes voltes, i, aleshores, evidentment, feia una crítica des de dintre del sistema comunista d'aquesta Polònia ocupada per la Unió Soviètica, i és una pel·lícula extraordinària. És una pel·lícula que jo recomano, si algú no la coneix, la recomano. Arrel d'això va fer l'Hombre de Llerro, que és la que li van premiar, però en realitat jo penso que és molt millor l'Hombre de Marbre amb el que l'Hombre de Llerro, però l'Hombre de Llerro, però l'Hombre de Llerro em sembla que és a Can's, li van donar premis i no sé què, és l'Hombre de Llerro, i després suposo que sabeu que... L'Hombre de Llerro es referia al Valesa. El Valesa, sí senyor, sí senyor. L'Hombre central de la política polaca posterior... Que donava, ell impulsava la revolució que el Valesa directe o indirectament va impulsar. L'Ex Valesa. L'Ex Valesa, sí senyora. I, finalment, després de les vegades va exiliant, ha fet bastantes pel·lícules més, però segurament les dues més destacades són d'Anton, i Catrin, que era sobre també l'ocupació, una tentada, una enorme mortalitat de gent durant la Segona Guerra Mundial. Això seria, no sé què ho veig vosaltres. Jo també he vist alguna pel·lícula, però bé, però faig que anem canviant de paraula. Però aquí queda el nostre homenatge, aquest director. Jo penso que li podríem... d'aquí hi ha un temps, perquè doni temps a veure... Els que no han vist la seva filmografia, que doni temps a veure algunes pel·lícules, crec que el poll també està d'acord. Si ens hi hem al cap, com a mínim doncs 3 o 4 d'aquestes de les importants, podíem dedicar-li un programa. Bé, no es podíem fer un, o no? L'Ainvinem, per exemple. L'Ainvinem. L'Ainvinem. L'Ainvinem. Molt bé. A propèter i mestre. L'Ainvinem. Exacte, exacte. Ja el tenim programat, doncs, al proper. Molt bé. Allavors, bé, doncs, què heu vist vosaltres? No sé què heu vist. Jo he vist un mostro a Vieneverme a la nit, i us els dic em va agradar. Sí, a mi també. A mi també. És a dir, a veure, és una pel·lícula... És una història sobre un nano, és una història de fantasia, de efectes especials extraordinaris. Els dibuixos, sobretot. Els dibuixos són molt, molt, molt bonics. No pateixis por, si jo ha de dir alguna cosa que no, li tallo el micro ràpidament, no passa res. Tu no t'ha agradat? No, no, no, que vull d'hora, per això. Va, és la història d'un nen que té la seva mare a Malalta, i a conseqüència del dolor que ell pateix en aquesta situació, ell té uns 12 o 13 anys d'heu tingut aquest nen, a causa d'aquesta dificultat de peir aquesta situació, ell s'allunya de la situació o contraposa aquesta situació a un món fantàstic, a un món màgic, i apareix aquest personatge, que és el monstre que el ve a veure, que és un arbre. Aquesta és la història. La història és realment una història emotiva, és una història de la transformació del nen i com ha de voler peir el dolor, però és una història extraordinàriament profunda, malgrat que es dissenya en mitjançant uns contes que el monstre li explica que el nano a mitges entén, que l'espectador preveu, però que com que tot està vist des de la mirada del nen, tota la pel·lícula està vista de la mirada del nen, inclòs la visió que té, apareix una àvia, la mare de la seva mare, és la visió del nen. Segurament és un altre tipus de personatge, però està molt ben vist que només es veu la visió del nen. La visió del nen de sa mare, la visió del nen del seu pare o els seus pares estan separats, sempre és l'òptica del nen i això està molt ben trobat perquè, a més el nano, és un gran, gran intèrpret d'aquesta història. Llavors, el lloc màgic està molt ben elaborat per a mi. Xapó és un grandíssim director, perquè intercala molt bé la màgia i la invenció i el somnis, i més la vida intercalada i com viure-la a través d'això, i com superar-la, que en el fons és el que ve de la història. Una història de superació. Doncs m'agrada molt que tinguis aquesta opinió, perquè s'ha anat parlant d'una manera no necessàriament massa positiva de la pel·lícula, i m'agrada especialment sentir aquesta opinió perquè respecte molt el ballona, i penso que ha fet un esforç en ordre per fer una pel·lícula. Jo vull complementar l'informació d'ella. Estic d'acord amb l'Occari. És a dir, no coincideixo amb tot. Potser donant informació en el sentit que és el tercer d'armatratge, només el tercer d'armatratge del Juan Antonio Bayona, que és un director que estic d'acord amb la Carme, que és un director que hem de tenir en compte en el futur perquè estic segur que amb aquesta capacitat que mostra en aquesta pel·lícula pot fer grans coses. De fet, suposo que sabeu que l'Espilberg li han carregat la segona part de la pel·lícula pel que jurà, que comença a rodar. Ja patirem, però volem el que fa. Quan hi ha l'Espilberg pel mig, em prefereixo. Val l'Espilberg ja pateixo. Jo també ho dic, però aquest tipus de director pot sorprendre tothom. L'Espilberg hi ha part l'Espilberg per fer bé de productor. Això és veritat. És un gran productor. Val l'Espilberg, val l'Espilberg. Una cosa que volia fer, no en sí, és que el tipus de dibuix que utilitza, la gent tragòtica, estilitzat i fantàstic, no és gent a l'ús. Que l'ha rumiat, aquell dibuix. Té un equip de la gent que l'envolta molt bo. És una cosa extraordinària. Jo em vaig quedar al final amb els títols de crèdit i vaig al·lucinar perquè igual disfruten 500 persones. Sí. A la sèrie, realment, no m'estranyaria que hi hagués tota la pel·lícula de 500 persones treballant-hi. Va la pena explicar molt breuament pels nostres oïdors que Ballon està format a l'escac, que comença a rodar videoclips i anuncis de televisió i que el 2007 s'estrena, que és la primera pel·lícula amb l'Orfanato, que jo per cert no he vist. Jo no em puc jutjar. D'ell només he vist el que és possible. Però va ser, val la pena explicar, que aquesta va ser un gran èxit comercial. És denominada l'Orfanato. L'Orfanato, a 14 premis Goya, em va guanyar a 7, entre ells el de millor director novel. L'Orfanato, si em deixeu fer un esment, que no l'heu vist, permet una habilitat molt especial, molt gran, i no tenen moltes pel·lícules i molts directors la capacitat de fer-ho. I és donar-te la possibilitat que tu decideixis quina interpretació li dones a la història. La pots interpretar des d'un punt de vista o un altre, des del punt de vista de la mare, que té una característica psicològica molt determinada, des del punt de vista dels investigadors paranormals, que entren allà a la casa i creuen en aquestes històries, i et deixen mal dubte. Llavors ho trobo prou valuós. Jo tinc la meva interpretació, però no puc defensar-la a mort amb un altre, perquè també em podria dir que hi ha aquesta altra visió. Llavors el pol que diu que sí, no sé... Quina visió tens? M'agrada comentar. No tinc massa fresca la mateixa, però m'agrada, m'agrada. És com a opera prima, les primeres pel·lícules que sempre... I el que va a l'apena també, fent un petit allò. Però a part d'això, el que va a l'apena també, treient el tema, perquè es va comentar en el moment de la seva estrena, i jo, un temps més tard, vaig a la pel·lícula, es va dir que podia ser un plagi. Aquestes coses ja sabem com van. D'una pel·lícula del Jack Clayton del 69, i no recordadament, que aquí es va dir Suspense, però en realitat es diu Els Innocents, i que és absolutament recomanable. Jo l'he vist. Una pel·lícula vertiginosa, per la capacitat que té la càmera de sugerir, coses que a la ment passen, i que difícilment es poden fer amb aquesta habilitat amb un guió. Però que... Vaja, dir-li un plagi a aquesta pel·lícula no té cap fonament, penso. T'ha agafat una part de la trama, una part de l'esperit, però no té res a veure. És a dir, que això és el que volia dir. Després d'aquesta, com hem esmentat ja amb la Carme, que fa allò impossible, és curiós que doni la sensació de la lliga de Hollywood, que jugui en la lliga de l'Espilberg. És a dir, perquè fa una pel·lícula impossible, i penses que és la segona pel·lícula, amb els mitjans que utilitza, amb els actors de gran categoria. Treballa amb el Euen MacGregor i l'Amigua. I els Mala de Déu. És a dir, sorprèn que amb una segona pel·lícula, un xicot tan jove, tingui aquesta capacitat de fer una pel·lícula tan rodona i tan comercial, que s'aguanta bé. No estàs d'acord? No, que ha començut en els inversors. Ah, bueno. Jo crec que ja va... Però té història. Ell té història. I l'explica bé. El cine és això, eh? Aquests serveis de directors espanyols, cap a fora, de un cine més comercial, que és a Amaricà, perquè no és impossible. A Amaricà, molt a Amaricà. Però ara ja ho va fer, i la segona pel·lícula... Però té sí que té aquest. Sí, sí, la primera. Però després va fer abrir els ojos, que ja tirava cap al cine d'Amaricà, i després va fer els altres, que eren, i colquina... Nosaltres eren americanes. Sí, però jo en el fons... Això és molt opinable, segur que cadascú aquí té la seva visió. Jo crec que té sí que em va sorprendre molt, em va agradar molt. És una de les grans pel·lícules, penso, de l'Almodóva. Ai, de l'Almodóva. Crec que és la millor pel·lícula que he fet ell fins ara, perquè les de més fluixegen, inclús Agoura per mi no té la mateixa qualitat, diríem, que té així. Però s'ha diluït. S'ha diluït. No sé, s'ha diluït. En canvi, aquest no és una sensació que és molt més consistent. Tens la sensació que amb tres pel·lícules, bueno, està un nivell de realment sorprenent, és a dir, pot fer qualsevol cosa, perquè en definitiva, suposo que sabeu, bueno, ja arribarem. El juràsic. El juràsic, sí senyor. I ara, després d'aquesta, que hem vist l'impossible, que estava molt rodona i molt bé, va també aconseguir 14 nominacions als Goya, i em va guanyar 5, entre elles, la mil director de l'any als Goya. Arriba el mostre, com ha explicat la Carme, el mostre que ens ve a veure, rodada a Terrassa i a Anglaterra. A Manxister em sembla que està molt agradable. Està a totes les zones que són, ha de ser típicament anglesos. Es veu que és Anglaterra, allò. Però es veu que amb un estudi, que no sé quin estudi és de Terrassa, tota la resta ho ha fet a Anglaterra. Van de l'escac. M'han dit a Terrassa. Els cagues de Terrassa. Deu ser una cosa d'allà. Per l'apena a dir que és una adaptació d'una famosa novel·la, ideada per una noia que va morir de càncer i no la va poder acabar, llavors un senyor que es diu Patrick Ness la va continuar, la va acabar, que finalment també ha estat el mateix guionista que ha agafat ell. El velló n'ha agafat el mateix guionista que ha fet la novel·la i ha fet el guió. Llavors, els actors estan soberbis, sobretot el nano, el nano està extraordinari. La música que has posat tu és brutal. És boníssima. És il·lucinant. I com juguen la música? Perquè també juguen el silenci. Sí senyora, sí senyora. El silenci són extraordinaris d'aquesta pel·lícula. Música de Fernando Velázquez. La música és extraordinària. Hi ha de bon començament. Et posa a dintre de la pel·lícula i et posa a dintre de la pel·lícula. Una altra cosa curiosa, però és de curiositat, es veu que es veu que té com a fetitxe a la geraldin Chaplin. I a cada una de les pel·lícules que fa sort ella. M'han dit que també a los fanatos sort ella un moment, a l'impossible surts, recordeu aquella cena? No, no me'n recordo. El nano està per allà perdut i es troba amb la geraldin Chaplin i li explica una cosa amb el nano. La geraldin Chaplin, que ho fa per fer... La pel·lícula ja ha portat dos anys de procés de producció, de treball, quatre mesos de rodatge i jo penso que, com ha dit ella, estic d'acord. Unes magnífiques i esplèndides i sorprenents tècniques d'animació. Les dibuixos són extraordinaris i, com ha dit ella, estic d'acord. No és lo habitual. Té una estètica fosca. Que va bé amb la història que està explicant. Sí senyora, sí senyora. Però el gòtic, quin gòtic? El gòtic Tim Barton? No, és una altra cosa diferent. Ja ho veureu, ja ho veureu. No ho diem. Ho deixem aquí. Molt bé, molt bé. I el Liam Neeson, què tal està? Fa de món. No salveu en cap moment. No salveu, no se li reconeix. Només te la veu, diria, en anglès, però en castellà no es nota que el que fa de mare ho fa molt bé. És molt bon actiu. I la senyora Wybebeth, ja la coneixerà. Però el que destaca el que porta a totes les pel·lícules és el nano. Sense el nano, la pel·lícula realment no s'aguantaria. És una pel·lícula molt... I ho penso que és interessant. Jo crec que hi ha gent que li agradarà més una... Jo, per exemple, potser em quedaria més aviat com a espectacularitat i com a cosa molt impossible, i aquesta, però reconec que aquesta és una pel·lícula molt ben feta, és a dir, no... El nano es diu Lewis MacDougall, perquè l'haurem d'anar mirant a veure què passa. I el ballon explica que van triar entre mil nanos. Van estar fent càsting amb mil persones, amb mil nanos, i, finalment, el van triar amb ell, compensats que realment era el personatge que buscava. Té un tipus de mirada, té un tipus de... D'en Sonny... Clar, ell l'ha hagut conduir molt bé, però ja és ell, en Sonnyador. D'especte. O sigui, que està ben triat i ben conduïts, suposo. Al final, estem fent la pel·li al mes, avui. Sí, una gran producció. Vol, què has vist? Una gran producció que soneix a les produccions aquestes que estem dient últimament, de cinema... Exacte. Tard de para la ida, l'he elegit, aquesta que té... producció també... Estats Units, no? TV3... Amb l'Anglaterra també hi ha una producció d'anglès. O sigui, és una producció del fet de lo grande. Sí, sí. La anirem a veure, els que no hem anat encara. Jo, en la línia de... Justament de l'Hombre de les Milcares, m'ho coneixeu tots, l'Història d'Eduard Snowden? Una mica, sí. És un personatge americà que fa uns anys va treure allum tota la història que el govern... Els serveis secrets americans espiaven. Espiaven a la població reial de l'11aS, Amèrica. Doncs espiaven als ordinadors, als telèfons mòbils, als correus, tot. Llavors, ell era el que va començar sense saber-ho, pràcticament, a dins de l'NSA, que és el servei secret americà, va començar a programar aquesta mena d'algoritmes per entrar dins dels programes. Sí. Llavors, ell mateix és el que va decidir agafar aquesta informació a afogar-se, diguéssim, del país. Llavors, aquí, potser, sí que haureu sentit a parlar del documental, que és el que va guanyar l'Òscar. El vam anar a veure. No el vam anar a veure, tu i jo. Jo el vaig anar a veure amb algú. És de fa 3 anys, crec. És el 2013, crec. Algo així. Potser l'entrevista és del 2013. Potser l'entrevista és del 2013. Sí, correcte. Llavors, la pel·lícula és la ficció. Comença amb la ficcionada, la entrevista. És una pel·lícula americana. Sí, sí, sí. Això també és interessant, perquè... Clar, és un risc. A l'hora és un risc, però a l'hora és una història que, ostres, és molt potent. Una història així, que és un espionatge, però hi ha massiu. Sobrapassa els Estats Units, és tot el món. És controlar... No només controlar les potències contràries, com podia ser Rússia, sinó controlar qualsevol tipus de persona amb la finalitat d'aquesta, de la llei anti-terrorista i de si algú vol tentar contra el president. Llavors, la història comença en un punt de partida de l'entrevista, però després sona a base... a base de flashback, sinó que comença amb l'entrevista quan ja ho ha sedit tot el material i que la feien a Hong Kong, a un hotel. I després ja és flashback tot de la seva vida, com va començar l'exercici i com van entrant en el servei secret. L'interpreta el Josef Gordon-Levy, sí, el de l'origen, un màquina, o sigui, aquest tio... A més, s'assembla molt i es caracteritzen. I mira que el... no sé si l'heu vist mai, la de l'esnormen, que va bastant normal, amb unes ulleres. És idèntic. A més, fa poc que vaig veure el documental, fa menys d'un any, i recordo perfectament i han agafat tan bé les expressions. I mira que és una persona... Normal. Sí, és una persona normal. I dius, ostres, realment hi ha hagut un treball d'interpretació molt, molt, molt gran. Bueno, a Polònia ho fan cada setmana. No sé si... Ho fan amb gràcia. L'altre dia està veient Polònia i és que... Canviem de registre. Ho veiem al sentit que un actor que és bo és capaç de fotre-se la pell de qui sigui. I hi ha molts actors de Polònia, de TV3, que són extraordinaris, de veritat. És a dir, per treure el barret, eh? Perdó, eh? A veure, la direcció és d'Oli Berstón, o sigui, ja podeu saber que la pel·lícula... En formar direcció és espectacular i mira que és difícil, perquè molts cops hem comentat això que quan una història real és molt difícil, no?, sortir-se d'aquesta parsemblança i intentar fer una ficció que enganxi, que és el que parlàvem, no era el discurs que parlàvem del paesa... La presentava a Sant Sebastià, aquesta pel·lícula. Que és pel·lícula que va anar a Sant Sebastià, segur. És nou vent, segur, segur. Ho dic perquè... I la pel·lícula és nou vent. És veritat, és veritat, és veritat. Sí, sí, sí, bueno, estic veient ara. No me'n recordo, el títol... És la perestrena, la van fer allà. I, per cert, ho dic més que res, perquè ara, no havia lligat que la mateixa, la que van presentar a Sant Sebastià, allà se la van carregar, no sé si tu t'ha arribat. No, no, no, no, no t'ha arribat. Bueno, he llegit males crítiques, però jo vaig sortir al·lucinat, jo que una pel·lícula que dura unes dues hores i vint em sembla que dura mitja hora, i m'ho haig passat, però no és que... Òbviament no és una pel·lícula que em passa so bé, però sí que et crea una profunditat de personatge que jo crec que, primer, tu pots donar algun director com ell, o un personatge o un actor com ell. També hi surt Nicolas K, hi surt en alguns així, també. Però és que la història és molt potent. Jo crec que tu crec que has d'entrar en el context de la pel·lícula, és el tipic, com també quan va fer la pel·lícula del World Trade Center, no? Has d'entrar en la història, quan entres... El thriller ja està creat, ara mateix, és l'estructura aquesta més de... Però és que, sabent això, et fa tot l'univers d'aquest personatge com podia passar en paesa, o sigui, amb aquest marge de què sap la gent i que es nodreja el director a partir d'entrevistes, llibres que llegeix, o... Per mi, a mi em va semblar molt bona pel·lícula, molt ben realitzada, molt ben interpretada, i a mi l'únic que vaig pensar és dir, ostres, jo crec que això podria anar com aquests biòpics que agraven tant a la carrera dels Òscar, americans, però podria entrar a la carrera dels Òscar, però com que l'Òscar és el bandú el propi documental que es basa bastant la pel·lícula, doncs no sé jo si aquí acabarà on port, diguéssim. I ens estrenen aquests divendres, i jo l'ha recomanat totalment. I a part, una persona molt controvertida, com perquè uns premis així... Sí, sí, sí. Tant dintre de... Però és que això es va anar amb l'Òscar, perquè és clar, un treball d'investigació que vam fer a l'hora d'informar, perquè també durant la pel·lícula hi ha aquest debat del personatge amb els periodistes de com publiquem això, perquè ens perseguiran, perquè la gent potser no s'ho creu, o inclús si la gent s'ho creu, què passarà? És una catomba, això. De cop la gent sap que durant des del 2000-lo, pràcticament, han estat... tot ha estat enregistrat, tot ha estat... inclusive havien xantatges, inclusive havien tota menada de moviments del Govern d'Estats Units, i un govern que es considerava molt progressista, com era l'Obama, clar, caurem picat al saber-se aquestes coses, i com estem ara, no? Perquè això va passar fàrretament poc, i potser la gent ja ni se'n recorda. És una afegit, sí. És una afegit. Hi ha un punt molt important, que no m'agradaria dir-lo, però hi ha un moment que, al final de la pel·lícula, que jo crec que és espectacular el que passa, no diré, però és algo bastant... si la veieu, ja... No ho comentarem. En cap de dos mesos tenim autorització d'explicar què és. Dos mesos, doncs avui és tema tal que el culer. La fan el divendres, per tant, que l'hem d'esperar una mica. Però també és al jugar-te-la, al fer una pel·lícula així, perquè estan constant canvi. Per exemple, al final surt el típic text de com està ara el tema, no? Aquest home està vivint, ja sabeu que abans el van acollir a diferents països, va acabar bastant de temps a Rússia. Però ara, jo vaig desifar... Ah, jo pensava que estava a Rússia, encara. A veure, jo vaig desifar coses de setmanes que el mateix Snowden va començar a criticar i a revelar instruments que feia servir el govern de Putin, també. Jo, esclar, és... Un governable, aquest home. És que no ho sé ara, perquè no ho he desifat. És que tu en tica, que en tica aquest. Jo tampoc. El que és interessant també és com en la paranoia, que és com a la pel·lícula que vam veure de... la del Fisher, la Boy Fisher. Sí, el Pau Un Sacrifice, que sempre he dit, per títol espanyol no me'n recordo. La forma que et presenta el personatge tan paranoic, perquè és un personatge que de cop se n'adona de com funciona un govern tan gros com a Estats Units, i com s'estrapola tot el món, i li comença a entrar a unes paranoies de... És que, clar, jo no puc fer res, la meva vida està controlada. Llavors, també crec que... A més, li genera epilepsia, vaig de taxa epileptics, tot. Llavors, és com una personatge que en general, potser era la gent que es coneixia, i que també pots veure com... com una persona així s'ha arribat a escapar de tota la seva vida, perquè ha deixat la família, a la vida real, clar. Llavors, jo crec que és una pel·lícula molt, molt, molt completa, i... i ja no només com una pel·lícula, sinó també, sabem quina direcció hi ha al darrere, doncs jo acabo el mestre. Ja que és tema d'això, de paranoia, això m'agradaria fer el tema de que la empresa que ara recull més informació de les xarxes mundials i les passa al govern dels Estats Units, directament, és Google. Tot el que passa per allà, tot el que busquem, tot el que de jove, m'ha agachat el dinar 2 i passa directament a la CIA o a la... És l'Òlvica. No agaféssim una paranoia a nosaltres. No és que s'hagafi, no és que és així. No és que no sigui una cosa discutible. Bueno, que no teniu en compte, ja està, sincerament o senzillament, per saber què es fa amb la informació. Bueno, perquè no podem viure tampoc en l'ignòmia, no? Vull dir, pensar que tot el que diem, tot el que fem, doncs re, que d'aquí, això passava abans. Vull dir, potser una conversa telefònica, però ara totes les converses telefòniques del mòbil també queden enregistrades, perquè passar per un satèl·lit hi ha ordinadors d'una magnitud, bueno, gairebé indescriptible, que ho van amagat semant tot i ja ho tenen. Com que som tants. Com que som tants, no sé què passi quan se vol cosa, és impossible d'estriar tot això. Això sí que és curiós, perquè la pel·lícula sí que surt. Ell li van demanant que vagi generant cada cop més codis de programa i amb uns algoritmes que el que fan és agafar-te, exacte, uns filtres, però molt, molt específics. Hi ha un moment que comproven. Hi ha un moment que comproven, perquè volen convèncer a un banquer de no sé quin banc, de no sé què, perquè aporti diners o no sé què era, i el que fan és entrar i comencen a regirar tota la seva família al nòvio de la filla del germà, de no sé què. Van fent xarxa i es fan unes paraules clau, però que a paraules clau pot ser des de to màquat, a atemptat, i són tot paraules que són gerga, que són paraules per no dir exactament el que... I és... i no deixo de ser ficció, però basada en fet reals, és la forma en què s'arriba i el filtratge. Hi ha un moment de la pel·lícula que diuen que per segon reben de paraules així, potser un millor de paraules. I quan s'acaba a tota pastilla hi ha encarclant gent, aquesta gent és per graus. Aquesta gent és potencialment perillosa. Aquesta gent està relacionada amb gent. Sí, té gent fort. Jo no te'n recordes. Fa un any i mig o així, quan va a estrenar-se, també es parla que amb aquesta informació es pot vendre a empreses i podem fer estudis de mercat i vendre productes a saber els interessos de la gent. No ens podem sorprendre si la tecnologia el permet es fa. Sempre que algú es pot fer, es fa. Sí, però que està bé saber-ho. Simplement, ja que estem acusats. Ho dic pel tema de la paranoia i no és el món aquest que ens toca viure des d'aquesta mena. No cal estar paranoics ni res, sinó que és una cosa que, com també respirem en relació amb moltíssima gent, això també hi és. L'únic que passa, i suposo que ja ha passat molts temps enrere i no hi havia tots aquests eventsos, és que la revolució no és possible. És la clau. Sí o no? Ara potser la revolució... Però potser també la revolució està a la internet. Amb tot el tema anònim... Quins tipus de revolució no és possible? És que hauríem de discutir... Jo aniré dient coses que diuen a la pel·lícula, però ells mateixos es diuen tenim la possibilitat de, com que controlem per internet, tot, per exemple, a Corea, per exemple, tenim la possibilitat... Tenim la possibilitat de, quan ens doni la gana, desendullar el país. I fan una recreació com digitalment i apreten un butó i totes les llums, clar, que vol dir que no poden disparar missiles, que no poden fer res. No poden comunicar-se, no poden fer res. I tant, de la mateixa manera que aquesta gent no pot fer... És un altre tipus. I és el xantatge que pots exercir. Jo crec que ja ho diuen, ara les guerres ja no es fan a les trinxeres, a les guerres estan digital, que això és difícil. Bueno, es fan digitals, però usen l'element ciutadà constantment, eh? Sí, perquè cada cop hi ha més terrorisme que guerra, per dir, en el sentit més estricte de... La por ciutadana. La por és del ciutadà. El terror és el teu ciutadà. Després la informació la té el poder. Però s'utilitza aquest terror difús que és paranoica o tot el que vulguis, però que amaga una certa veritat perquè tota la populació em sigui còmprice d'això. I això és una veritat. Ara, en aquest explícit, quan dius, les guerres clàssiques, primer, les guerres clàssiques eren un exercit contra un exercit. Això va deixar d'existir. Va ser un exercit contra la societat civil, perquè aquest és el xantatge més fàcil de fer. I això també és una fase més. I la revolució potser passaria, primer per tot, per desconnectar-se selectivament, de determinades xarxes per no entrar d'aquesta dinània. El que passa és que ja n'ha de tornar a plantejar, que és quan es diu revolució, que és el que passa. De fet, algunes revolucions també s'estan fent. No la definitiva, no la que potser la meva generació es pensava que canviaríem el món i que el món seria... El món s'ha canviat. Però no des del punt de vista de les clàssiques de desabraixarien, que et toca dir el Marc, ni passa ni passarà. I en canvi, potser la revolució no es parla suficientment bé o que no es matisa suficientment bé és que, degut a aquesta revolució que estem dient, que hi ha coses que no es poden canviar, que sí, tothom té clar, almenys en un món com l'europeu, que l'estat d'Albanestar és una cosa a preservar. El fet que així escamàticament els rics paguin més que els pobres i que hi hagi cobertura, que encara no passen els Estats Units per la sanitat, per coses bàsiques, tothom té clar que això és una cosa a preservar, una cosa a defensar. I, per tant, en alguna mesura, això és una certa revolució. És a dir, perquè abans no hi era això i encara hi ha llocs del món, com a Estats Units, potser anirem amb el mateix exemple, en què si no portes la vista a la boca, no t'agafen en un de tan bé d'hospital per a mi fotut que estigui. Per tant, estem... hi ha coses a fer, que no es pugui fer la revolució, aquella que joves nosaltres, la meva generació, ens pensàvem que ens canviaríem tot sense diners i nosaltres quantes coses més ens pensàvem. Això, evidentment, és impossible. No passarà ni passarà. Però, en canvi, hi ha altres coses que sí que es poden fer i són aquestes coses, les que jo penso, per les quals val la pena. Que s'han de fer. I amb això no tindrem en contra la xarxa aquesta que deiem. Evidentment. Ja està. És això. Has vist alguna pel·lícula? És veritat o no? Has vist alguna cosa bona? No t'invarteu ni vist tu. Sí, bé. A mi em va agradar moltíssim. Estem amb allò dels contes, saps? A partir dels contes, serem a interpretar, com és nou vent, amb altres costants, serem una mica a interpretar com estem influenciats, com estem fins i tot manipulats i tal. A mi em va agradar molt aquesta. Com es diu la pel·lícula? Un nom etern, no? Mies Peregrín, a l'Hogar dels Nens Peculiars, de Mies Peregrín. Està bé perquè el títol conté dues paraules estranyes, peculiars i Peregrín. Peregrín no només vol dir d'anar a Peregrín a seu, sinó estrany. És la dona estranya que acull gent estranya, gent peculià. Sí, sí, sí. El títol ja és molt timbardo. De tota manera, jo penso que una de les coses bones i aniríem a parar amb això dels forats negres i totes aquestes coses, perquè la pel·lícula penso que sí a prop. Una ficció extraordinària. O sigui, vivències paraleles. I parla d'això. És clar, llavors estàs mirant i dius que li puc treure i tot això. I el que acabes trobant, almenys a mi em va donar aquesta versió, és que bé, vull dir que veritablement si arribem a una evolució com tu es mentaves, més que revolució, evolució, que en definitiva doncs puguem crear situacions a partir d'investigar coses com per exemple el que vam veure en aquella pel·lícula del Senyor Nolan, dels cults, d'interestelar i tal. Doncs en aquesta pel·lícula d'una manera molt més elemental i molt més gamberra per dir-ho d'una manera, i molt més clàssica diria jo i per què no dir-ho gòtica també, ja que l'heu esmentat també. Bueno, el timburto ja hi és sempre. Doncs del que ens parla precisament és d'això, d'aquesta influència que sense donar-nos els contes a vegades, perquè jo me'n recordo quan era jovenet que volia explicar contes amb meus fills i no en sortien, només en sortien els clàssics, llavors dic que estic manipulat. Vaig arribar a aquesta conclusió i llavors vaig intentar canviar els clàssics, vull dir-ho com a mínim, els vestia d'una altra manera. Jo crec que la pel·lícula té a veure en tot això i conseqüentment, com que està molt ben fet, vull dir, això ja ho sabem, doncs la veritat és que és una pel·lícula per veure, per molt que es pugui dir i agafa la paraula del pol de la crítica, em sembla que no l'ha deixada massa bé. Jo sí que això ho vaig dir que no, que no que t'invardo en llongues tan anàvalls, no? Què vols que et digui, jo crec que no. A mi hi ha coses que no m'agraden del... Però per l'estètica o per la història? El contingut, sí, bàsicament el contingut. Jo d'algunes pel·lícules de continguts sí que no m'agraden, com per exemple aquella del que mataven a la gent que... i llavors ens els menjàvem, doncs... vull dir que arribàvem... Allò sí que ho vaig trobar i sé que és d'una història, està inspirat en una història o algun altre, que tampoc no, de allò m'agrada molt, per exemple, de què va fer el pitjor director de cinema, eh, que ja està molt bé. Et veus? Et veus? Et veus? Et veus? Et veus? Allò que m'agrada molt és Mars Attack, perquè penso que és un... Deixa'm això estar content, el francès. És un trencament amb el senyor Spielberg, no? Vull dir, ara us presento una altra història. Trillada total, eh? Una trillada. Però vas a dir, jo que allò la trobo fresca i bé, no? I aquesta, doncs, penso que és un pas més. És una impressió meva, res. Una mica deia... Dèia que... T'invarten en el món gòtic. T'invarten és la Miley Cyrus dels gòtics. Era una mica com la... la posada en escena més... més fashion, gairebé. No dins del món gòtic, era com... Ai, potser que el tema d'avui és tribus urbanes. Si però jo els gòtics no... No, no, no, però podria matar-hi. Si vols, però jo... Hi ha alguna cosa que vulguis comentar? Jo he acabat d'haver de Molition. Que no l'havia acabat, la via fa dues setmanes ha començat. I m'agradarà treure un tema que estic donant voltes. Que són una sèrie de figures masculines al lloc on estan fora del lloc, del seu temps, i que miren de sobreviure com poden. I aquesta seria una d'elles. Un personatge que de cop es queda fora del que era la seva normalitat i no sap què fer amb les coses que tenen la seva ment, no sap què fer amb la seva feina, però d'una manera... estranya, a la seva, comença a trobar maneres de fer les coses i de trobar-se si mateix. I això passa en altres pel·lícules. Passa a Drive, d'alguna manera. Passa a l'altra pel·lícula del mateix director... Enemy. Enemy també passa, que no seria la que jo deia, però només... Déu perdona, el League of Forgives. Passa amb aquella que era de... l'entrega, de Drop, per exemple. Passen molts pel·lícules així, personatges masculins que estan perduts, una mica. Com si fossin una mena... aquella dels Germans Coen, com es diu, la d'aquest que ell pixa en el seu creador. La de Le Bosch. Seria una mica això. Seria com totes aquestes hierbes d'aquella història. Bueno, però ja no amb una... Però ja no amb una característica. Vandarra, si no existencialista, d'alguna manera. Sí. Sí, perquè el Molissom... és un melodrama total, però el personatge és el que et sap part d'aquest melodrama i et fa veure com si no passés res. I clar, jo crec que potser el personatge inclús no és que estigui perdut, sinó que tu el veus perdut, va fent la seva vida. Jo crec que és el trencament. No és conscient. La gent al seu votant sí que és conscient, però... i clar, tu... És allò que deiem de l'Oll elegit. Ai, l'Elegidó, la Tarre para la Ira que us comentava. Jo crec que el personatge és un, el protagonista és un, però tu t'hi identifiques amb la gent del voltant perquè dius, hòstia, tio, què estàs fent? Com passava amb Nightcrawler, per exemple? Estem entrenant-nos el teu temps, quan vulguis comença. A veure, tribus urbanes, tothom té coses a dir, jo diré la meva. A veure, com he pensat el tema? Perquè les dues pel·lícules que he triat, que ja us vaig comentar, són dos clàssics. Un és, ho és la història, i l'altra és la ciutat de Dios. Ciutat de Dios. Llavors, que són dos pel·lícules que semblen molt oposades, però jo diria que tenen trens comuns que sí que val la pena de ser comentats. Com, què dic? Per què surten les tribus urbanes? Jo vull parlar de tribus urbanes, la banda inicial de tribus urbanes. Perquè la tribus urbanes ha esdevingut una altra cosa, i en aquest moment és una cosa molt diferent del que de com va néixer. Per tant, seria un altre programa. Per això jo, als gòtics, no en sé gaire. I sobretot els lligats a món musical, molt definit i molt estereotipat, això, això sí que dona per un programa, per 50 programes. Per tant, aquí no hi puc entrar. Per tant, entro en una cosa global. Llavors, les tribus urbanes, què dic? Jo apareix, com a fenòmen social, de fet, molt al principi del segle passat, després de la Segona Guerra Mundial. La Segona Guerra Mundial provoca un tipus de joventut desubicada, desesperançada i sense un futur clar, i urbana. És a dir, són dues coses diferents. El món urbà va desapareixent fins al moment que, en el moment actual, el món urbà és molt minoritari i que el gran món que domina, realment, el món sencer, sobretot l'occidental, de dos, està amb la gran ciutat, sobretot les grans, les molt grans. Llavors, aquest fenòmenes desenvolupar a les grans ciutats, per què? Perquè, per mi, l'anonimat provoca la solitud, desapareix l'entorn familiar rural, gran, i apareix un món on les desigualtats socials són especialment manifestes i per territoris. Llavors, això provoca un tipus de jove que necessita identificar-se, necessita identificar-se, es crea el que se'n diu la subcultura, que és una forma de cultura en contra de l'establerta. Els primers serien el rebeu de 5 ousa del mateix James Dean de la pel·lícula del rebeu. Ja era una mica això. I això era de l'any 50. 53, 53 anys. Per tant, això és de fa temps. Una societat té una estructura sòlida, una ideologia establerta i compartida i té lloc convivencial. Més i això provoca una rebel·lia que ve de la joventut, amb si mateixa, més el no futur. I això són els dos lligams que provoquen situacions diverses amb el món urbà. Llavors, què ha passat després? Això no ho tocaré. Però els anys 80, que és una gran pujada de tribus urbanes, és una tipus urbanes que es defineixen per moviments socials, per diferències d'il·ligies, respecte de prioritats, respecte el sexe, respecte els comportaments, respecte l'estètica, tot això identifica. Però què passa amb això, finalment, entenc. I això sí que és un altre programa. A mi em sembla que, finalment, el más media agafa això i em fa marketing. I, llavors, el que aneix com a una necessitat social es transforma en un moviment de màrqueting que provoca tribus de tota mena, de hipsters que són fàixons, fins als piercings, que són els tatuatges d'ús, que són un altre extrem. I això, contraposat. Però això, finalment, ho domina el capital. Per tant, no és el mateix que el primer moviment de tribut que aneix de comportaments socials. Això seria el preamble que us feia, perquè després les dos pel·lícules que he triat són... Bueno, jo deia que això... A veure, ideològicament diria que el Simon Baum, que diu que... que una societat que tot es transforma i tot és líquid i la cosa sòlida i consistent que va dominar el 19 i al principi el 20 desapareix després de la Segona Guerra Mundial i això és el que està sumargint la societat actual. Líquida. Sí, la líquida... Més que líquida... Sí, líquida en el sentit de fluctuar i amoldable. Per tant, canviant. Jo que he triat... Jo crec que he triat dos grans pel·lícules. Això, a banda de tot. He triat West Side Story, que l'he tornada a veure, i que bonica és. I Ciutad de Dios, que dura que és. Llavors, quina és la... West Side Story és una pel·lícula d'una pel·lícula del Weiss, de l'any, crec, 61, i un Òscar va tenir una pila d'Òscars. Ja us dic que va ser actor secundari, artista, fotografia, vestuari, muntatge, musical. La música és de Leon Arbersting, que és un grandíssim músic. Sí, sí, la música està gran. Un grandíssim músic. I el text de l'Estefan Sodheim, que després deia que no estava gaire content d'haver fet això, no, perquè ho va fer tot massa elegant. Fer parlar a la gent del suburbis, com si fos poesia, després deia. És el que jo anava a contraposar, exactament això, d'aquestes dues pel·lícules, perquè en el fons tot i que West Side Story és un Romea Julieta posada als barris de Nueva York, on conviuen els americans, immigrants, polacs entre Europa després de la Sona Guerra Mundial i els portarriquenys. I aquesta convivència és impossible. Necessiten separar-se sempre a aquest... la banda urbana inicial sempre provoca violència. Sempre, sempre. El seu motiu final de resistència és la violència. I això, aquestes dues bandes, que són els tiburons i els llets, els anglo-sexons seran els llets i els portarriquenys, els tiburons. I són l'enfrontament fins que hi ha un enamorament entre un de cada banda i això acaba... Aquesta és la història, que és un clàssic. Ara, és una història molt ben jugada, és un musical i per tant, al fons tot i que és dura, tot i que un podria plorar en aquesta pel·lícula, és una... és Amèrica. La música és preciosa, eh? És molt... perquè el Weinstein és un grandíssim músic. Però, en el fons, és una pel·lícula amable. Això és el que passa amb West Side Story. Que és una gran pel·lícula, és una pel·lícula molt ben feta, es podia estar mal feta, però estar ben feta és una gran pel·lícula que un pot veure quant sabeu el moment de la història. Però és una pel·lícula amable. I allò és perquè la contraposava Ciutat de Dios. És una pel·lícula del 2000... del 2000... És igual. Però del 2002 o una cosa així. És una pel·lícula molt més. És una pel·lícula brasileña. És una pel·lícula a les faveles. I és una pel·lícula, al meu modo, duríssima. Duríssima. Què tenen en comú? Què tenen en contradicció? West Side Story, en el fons, és una pel·lícula amable. És estèticament molt bonica. És una història d'amor. I el contingut emotiu apropa l'espectador. I l'espectador es conmou per una pel·lícula si conmou i conmou bé. És una gran pel·lícula. La pel·lícula arriba allà. Què és Ciutat de Dios? Ciutat de Dios és una pel·lícula dura, espre, sense concessions i que la violència és el centre i només té aquest centre, finalment. És un món en el fons, un espectador corrent, és un món llunyà. En canvi, tal com està jugada a West Side Story, acaba sent proper. És a dir, això el guais ho transforma. Ciutat de Dios ni ho vol, ni ho vol transformar. Què tenen en comú? La història de Ciutat de Dios és una història que són unes febles que s'han creat perquè és un elobió de gent que no poden col·locar enlloc. Les posen a Rio de Janeiro amb unes febles, unes barraques sense llum, sense aigua, sense cap condició, on hi ha una gran amuntadament de gent en una ciutat com Rio, que és una ciutat molt gran. I que, per tant, ells estan allunyats, sols, disgregats d'alguna manera, però potents, perquè en són molts. Llavors, en els dos casos, els nois s'integren amb bandes, és a dir, amb tribus, urbanes, perquè estan en una gran ciutat. I perquè actuen dins l'anonimat amb la ciutat. La gran, la gran potencial de la banda, en aquest context, és l'anonimat i que aquesta violència que porta dins la pot manifestar amb una certa impunitat, que és el que passa amb els dos casos. Amb els dos casos, els líders són admirats, necessiten de líders d'història a les dues bandes. Tenen líders i les dues bandes els líders són fonamentals per conduir. Amb Ciudad de Dios, que són unes bandes que s'estructuren amb la delinqüència i per la delinqüència i fomenten la delinqüència, els líders són imprescindibles i els territoris, que és el mateix que passa, és un format que necessiten per lluitar-los perquè el seu justificació és la lluita que els manté units com a grup social i quan la família ja no té cap lloc, perquè no té ni lloc físic en cap dels dos casos. Amb els dos casos es tracta del poder, perquè en els dos casos la supremacia d'un grup a d'un altre significa d'un minimal territori. Tant angüesa i història com a Ciudad de Dios, la supremacia com a poder de territori amb una significa que allò són amos d'aquell tros de ciutat i Ciudad de Dios finalment significa que són amos del tràfic de drogues, del tràfic d'armes i de la delinqüència generalitzada i finalment del diner. Amb angüesa i història d'amor i en Ciudad de Dios que no hi ha massa redenció, la veritat és aquesta, perquè allò és duríssim, perquè el que tu allà veus és que allò es perpetuarà perquè l'últim tros els petits nanos de 8 o 9 anys acaben matant el líder que els ha delquinen a pres perquè allò ja serà seu i perquè tenen armes i en Ciudad de Dios cas que n'hi hagi alguna per un personatge que és el nano que fa fotografies i que és una història real això està basada en una història real que finalment és un nano que treballa fora del territori i que aconsegueix fer-se un lloc fent fotografies del món que és el seu del món del món de la delinqüència i de la mort per tant, són dos sortides completament diferents que per l'espectador és infinitament més dur a la de Ciudad de Dios Llavors bueno, havia contraposat aquests dos aspectes no sé si les heu vist, les heu visat els ducs, el que passa és que no les tenim fresques jo demanés que veu alguna d'aquestes Ciudad de Dios, jo que feia molt que no l'havia vist i que la vaig tornar a veure realment és molt, molt colpidora perquè és aquest esquema de bandes i de tribus contraposades i que són capaços de tots però que la manera de prendre és de prendre del líder i el líder mata i per tant, el primer que aprenen és que és matant, que t'ensús i llavors matar es converteix i per tant està bé perquè era difícil enfocar aquest tema és molt complicat, les tribus urbanes hi ha un de pel·lícules, algunes que tracten molt bé el tema, altres que són molt vilipendiades per fer-ho a l'inrevés jo crec que la Carme el que has fet és agafar com la base, el que seria l'origen de les bandes urbanes, i a partir d'aquí podríem fer una segona part, una tercera si vols fer les gòtiques i de diferents bandes urbanes en concret i quines pel·lícules d'un tractant i a l'esquit gens no és el mateix que el moviment hippie clar, és que... No, però la pèrdua aquesta de futur em recordava bastant tot això de rebel·li de cinc àusia base i rider aquests personatges que són allò, vales perdides clar, sempre, clar l'emulsió s'ha de fer amb algun mètode i un pot ser una història d'amor, un perdedor, un guanyador o un contra... la història pot ser diversa, clar, això sí Jo no recordo d'haver vist dels documentals aquests, de la dos que feia molt de temps, sabeu l'animal dins d'un clan, dins d'una tribu, però animal, que queda fora que queda compenjat i no té un lloc determinat ens ho podríem fer l'equiparació les tribu urbanes com la gent que no té un lloc en el tècit social establert i llavors ha de mirar-se d'adaptar com poden i de fer-se un tècit particular i llavors això pot tenir com a repercussió, doncs la violència per intentar entrar dintre i treure algú i llavors entrar en aquest tècit o bueno, no ho sé, seria similar Per exemple, la inaptació, una societat que et rebutja et crees la teva pròpia microsociedat, per exemple seria una visió possible O també la maduresa on definitiva l'infant deixa de ser infant entre l'adolescència i la necessitat és apartar-se de la teva pròpia família i si no hi ha una manera més diria més amable utilitzant la teva paraula automàticament o crear-te alguna identitat pròpia jo crec que també és això i es desprèn molt bé el que tu has dit molt bé, ja m'ha agradat molt l'explosió Carme, molt interessant molt suggerent i ens hem arribat a l'hora sense donar-nos en compte Next week parlarem del cinema distòpic al poble quines pel·lícules ens recomanes? jo recomanaria, a part de les típiques de Blade Runner o així a la sèrie Black Mirror això ja... i a mi em deixes preguntar què vol dir distòpic en aquest... contrari d'utòpic és que hem de marxar és el contrari d'utòpic adéu adéu cara bé! un programa per arqueòlegs de la música moderna cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys música sense etiquetes ni dades de caducitat