CsC 18/10/16 - Films (Snowden, The brothers Grimm, Un monstruo..., The girl on a train) + Distopies.

... No, no, no, no, 30, èxit. Ara escoltes l'àmbit d'esper. Si tu anis a l'àmbit d'esper, la ràbia de Sant Lluç. L'horant d'aigua és culpú. CINEMA SENSE CONDICIÓNS L'Àmbit d'esper. L'Àmbit d'esper. L'Àmbit d'esper. L'Àmbit d'esper. Estem en marxa, eh. Això és una cosa que és important. Estem en marxa, sí senyor. No és un problema, no és una cosa que no pot fer. És una cosa que encara no estem tots, però d'aquí una mica suposo que arribem al peu. Ara hi va el poc. Molt bé. Seguem els nostres oïdors. Carme, avui no pot venir. És el tercer setmana del mes que, que, jo l'ament, té una altra activitat, i ja saben que no ve. Però estarem els demés. És el tercer setmana de l'Àmbit d'esper. I ara hi ha una mica l'estudi, i a costat d'estar parlant que és en Joan Morros, i que us desitja bona tarda i que veieu molt de cine. Ja torno a acusar la música, ja que hem fet aquest. Veieu molt de cine. Com que aneu al cine, aneu de veure coses. Per exemple, jo, per començar avui, ja sé que sempre fem tres parts en aquesta presentació. La primera parlem de les coses que venen, que hi ha el tema, i aquest cas és el polo, que ens parlarà del cinema distòpic, i el qual és un tema realment interessant, perquè és un tema que no és habitual, i no penso que es parli del cinema distòpic, i molta gent segurament no sap què és això del cinema distòpic. Jo sóc un. Jo m'estava justament abans d'entrar informant sobre què volia dir distòpia, i arribar-te a unes petites conclusions, però us poso guia. Ja l'hem dit la setmana passada. L'hem dit així ràpid, al final. Contrari d'autòpic. Contrari d'autòpic. I a la primera part, parlem de les pel·lícules que hem vist. Jo vaig a començar per dir que feliçito en el polc, i li vaig dir inclús per WhatsApp. Que és moto, perquè jo també he de felicitar. Feliçito perquè jo tenia molts dubtes, sincerament, perquè ja vaig llegir les crítiques que van fer sobre Snowden, que la vam presentar al festival de Sant Sebastià, molta gent que vaig llegir-te la va carregar. Però, més que més, suposo que sabeu, tot i que el senyor ella ha fet 29 pel·lícules, des de les primeres que va fer, que eren les més bones, que era J.F.K., Nixon, Platon, etcètera, etcètera. Després, en els últims anys, n'ha fet unes quantes, que són, per no dir dolentes, bastant mediòcres. El senyor Pedra, vols dir. Oliver Stone. Aquest és el director d'aquesta pel·lícula. Jo ho he oblidat, perquè no em venia el nom del... No me'n recordava com es deia. Ja ho hem dit, ja ho hem dit. Llavors, ella ha fet diversos documentals, sobretot últimament, algun film, més o menys, vulgars, i en canvi, jo estava... Jo et dic que anava amb una certa recansa a veure això. Llavors vaig dir que...La va recomanar. La va recomanar, la vaig anar a veure, la vaig anar a veure. I vaig de confessar que és una pel·lícula a mena, tot i allà el matratge, perquè allà va dir-ho ell, és una pel·lícula llarga, que sembla que dura dos hores i 20. Dos hores i 20. Tanta la mar de bé, és precisa, ben muntada, amb bons actors, gens aborrida. Jo crec que és el millor, puc destacar-ho, del doble eston des dels últims anys. És a dir, un cinema tornarà amb un cinema polític, que és el que ell havia fet, i per tant, torna en aquest cinema. Hi ha un bon guió. Tota la gent deia, i jo vaig intentar documentar, però no l'he vista, que la pel·lícula era molt millor, una cosa que havíem fet un any abans o dos anys abans, no me'l recordo, ara, que es deia Cities & Fort, que va ser el documental que va guanyar a l'Òscar com a millor documental d'aquell any. I que la vam anar a veure tu i jo, i que encara no te'n recordes. Jo no l'he vista. No, no, crec que no l'he vista. Sí, que vam anar a tu i jo. Crec que no, crec que no és amb mi. Un altre, el sople que digui, el doble va anar amb tu. Potser potser sí, potser sí. Crec que no. Vam anar a veure-la, fins i tot diria, el dia 1 de gener. Que era el meu aniversari. Els cinemes i cària, que després vam anar allà. No pots allà, això. Jo diria que no, perquè me'l hagués en recordat, és a dir. La memòria juga passada. Ara, quan parlem del cinema d'història... Te'l llevo després de la verba, ja. Després de incidència. El que va ser el següent, tota la crítica d'ella, llegit bastant sobre tot això, que a Cities & Fort era molt millor. El que passa és que després... Clar, per Cities & Fort és un documental. I en canvi això és una ficció. Suposo que el que passa és que això té més vida. La gent que ha vist les dues coses, em diu que la crítica ho ha deixat l'altre molt bé, però aquesta té més vida, és una pel·lícula més ficció, més... Il·lustra, no? Il·lustra, jo crec que... Molt millor que el documental, el que va passar. Això és el que jo a mi m'ha arribat últimament. Com va explicar ell mateix, el Pol, el Josep Gordon Lévit és el actor que fa el paper principal, i ho fa per cert molt bé. Hi ha una cosa curiosa, que és que al final de la pel·lícula... No, però ho vols dir? És el que jo em vaig guardar. Ah, sí? Doncs no ho dic. Tu t'ho vas guardar i el Joan ho treu. No, no, si vols dir-ho, però jo crec que és un molt gran punt. No, molt gran punt. Però sí, et va agradar, no, aquest moment? M'agradava, m'agradava. No m'agradava d'estacar-ho ara, perquè... No me'n recordava, que jo ho havia dit. Taiem el micro, és un moment, vaig allà a l'estudi i m'ho diueu, perquè ara em quedo intrigadíssim. Jo crec que és un punt molt fort, i és realment una... Jo crec que és una gran decisió, jo crec, de direcció. Sí, està bé, està bé. És un moment molt... Vinc a saber-ho, damunt, aquí, que cadascú el que es vinga. Passo amb una altra que heu vist a vosaltres. Joan, què has vist, no? Jo he vist... li agrada molt anar al Francesc. El Germans Grim. Quina, quina, quina? Sí, això no és nou, no, no és un estrenc, aquesta. El Germans Grim dirigits pel... Ah, sí? És que sempre se m'ho olirà el nom de... Tu ets monquis, de... tantes pel·lícules, del rei pescador. El Terri, el Terri. És molt liant, no? Hòstia, tu que vaig disfrutar amb aquesta pel·lícula, però tan bé com us pugueu. Què és la història dels contistes, de com fan contes, etcètera? Sí, sí, són ells mateixos els protagonistes. I, en definitiva, és com si tinguessin la... la il·lusió de descobrir... com se'ls hi passa pel cap, uns acudits com aquest, o uns contes com aquests, i llavors és com si els visqueixin d'on serà la seva pell, i es barallen contra els aconteixements. En definitiva, contra ells mateixos, no? Ja, ja, ja. Ho vaig trobar d'una generalitat... Ja l'havia vista, però és allò que dius, que de tant en tant veus una pel·lícula que a tu se t'ha oblidat l'ú de Geret. Doncs et pot passar així, com una mica... desapercebuda, no? I aquesta, de l'altre dia, vaig dir, es vaig emirar perquè és clar, alguna cosa, i de veure el Francesc, que veritablement té importància, i en definitiva és qüestió de descobrir quina és. M'agrada molt aquest concepte, d'anar a la recerca, de com és com he inventat aquest conte. Quina incidència té aquest conte sobre l'espectador després? O sigui que hi ha unes dimensions aquí trobades, per dir-ho d'una manera, que francament, vull dir, em van sorprendre molt agradablement. Molt, la vaig veure de punta a punta, i que això és difícil amb la televisió, perquè el de l'ull casulat, o com no tanquis a la teva... A la teva, eh? Sí, m'he equivocat de data, i continuo a la meva. A Tèrriquil·li, amb tot el que ha fet aquest home, val la pena veure-ho. Jo crec que és el dels directors amb més inventa, amb més força per explicar històries, amb més persona. Sí, però és un autor. Quan jo dic que és un autor, me'n refereixo a que explica el món interior, que ell té i ho va traient en les diferents coses que fa amb formats diferents. Sí, per això que és... Sí, però ara rectifico el que deia Lluç de Geneva, me'n veurà la pel·lícula de Steve Jobs. Però anteriorment havíem anat a veure de la ciutat de Forberà. No recordo la data. Comença, comença. Comença, sí. Esquerdar-te, això, de veritat. Jo voldria afegir una cosa sobre l'esnoble, i penso que és molt interessant. Has vist també?No, no l'he vist encara. Però és molt interessant. És una crítica de... Això em mirarà qui és, aquesta noia que a mi m'entusiasma. Llavors, potser la pel·lícula, o una de les seves parts, que resultaria particularment interessant, no es pot fer de moment, perquè ell, nord-americà, viu... A Rússia. A Rússia. Mentre el govern dels Estats Units el continuï considerant un enemic màxim que ha de ser jutjat, haver-lo condemnat, no deu poder dir res en relació amb el país que li ha donat a Síl, el cap i a la fi. Llavors, jo penso que, amb aquesta amatització, que fa la imma, dir, clar, una amacança com aquesta, és difícil poder fer, doncs, ja no una ficció, com dieu vosaltres, sinó, fins i tot, un ducodrama, o digue-li... Bueno, digue-li que no una ficció. Llavors, m'ha semblat que... amb tot el que heu dit, s'esqueia perfectament, tenia en compte aquest punt, que penso que és interessant. Però no la malmet, de cap manera, sinó que... La setmana passada, quan la vaig comentar, ja... Vaig dir-ho de Rússia, que jo fa poc que una notícia havia llegit que... que ja estava... Putin ja estava allà a veure què fas, perquè havia tret algunes notícies brutes, una informació bruta. Llavors, potser sí, potser veiem una segona part de Snow. Em va cridar l'atenció, aquesta factació que ell, en definitiva, producte del que fa, doncs aquesta factació emocional, que l'Oliver Stone va... va matitzar en el llarg del film, no? És clar, lògicament, això, fins que no hi ha un final, diríem així, com d'allò, no pot ser... ni determinant, ni... ni molt vàlid, vull dir. Jo crec que també el final de la pel·lícula, sense desvatjar, però el final de la pel·lícula és un tancament, és una reflexió, és una fase, és com... Ara estem aquí, però què passarà, no? Hi ha dos coses que a mi em fan bastanta gràcia d'estar cas, això que acabes de dir tu. Una és que... A veure, el que ell ha dit sobre... o el que tu dius en certa mesura, sobre l'Unió Soviètica, va la pena dir que, al moment en què comença a explicar la pel·lícula, el que passa, dona a entendre que la informació és de tot el planeta. I ell va dir, bàsicament, el que explica és el que fan els mitjans nord-americans per captar aquesta informació, però que té una base, diguem, mundial. És a dir, que, en definitiva, si del Rússia descobreixen alguna cosa determinada, doncs això ho també us reflectirà. Sí. Però el que passa és que no sabem si Rússia té mecanismes, o tenia mecanismes com els Estats Units, per recaptar tota aquesta informació. Això és el que no queda clar. L'altra cosa que a mi em sembla bastant interessant de la pel·lícula és que és l'evolució del propi personatge, del propi Snowden, Eduard Snowden. Per què l'evolució? Perquè ell s'ha de recordar que comença com un personatge conservador que entra a l'exèrcit nord-americà, perquè lluita per la seva pàtria. I amb aquesta filosofia, ell va evolucionant, i se'n dona a compte que si ha de defensar la seva pàtria, s'està equivocant. Perquè el que està fent no és correcte. I aleshores, seguint volguant-se en Fidel, els seus propis principis de voler ajudar que la seva país sigui un país maco, ferm, consistent, democràtic de debò, etcètera, etcètera, ell va evolucionant i va canviant. I això em sembla que la pel·lícula està bastant lograt. És a dir, aquesta idea d'aquell comença d'una manera, perquè, incluso, es va allà amb la seva... la presenta que la nòvia és d'esquerres, o... o de centres d'esquerres, si volen. Pobrecista.Sí, que això queda molt complicat. És progressista. Ella devolta el partit de la demòcrata, i ell, en canvi, vota el partit de la pública. I el tram, de poc, no? No, tampoc, perquè no hi era. Però el que passa és que a mesura que va avançant, en dones comptes que ell va evolucionant, va pensant, se'n dona comptes de coses que no els veu clares, es posa a discutir-les, i al final, el seu plantejament, com a personatge, inclús, és bastant guapo. Home, això seria molt interessant que ho fes moltíssim gent, el món, no? Perquè avui s'aclaririen. No, però jo crec que també un punt d'inflexió que veu el personatge, jo crec que hi ha real, és quan ella de deixar a peu de guerra, perquè s'està fa mal, i això, llavors, quan entra tot el servei secret, quan parla un cop que està impassejant amb el jefe, diguéssim, de la parella, aquest secret... La patrulla.No, no, però... De l'escapot, doncs. I li comenta que la guerra... La guerra ja no és la trinxera, no? La guerra és internet, i de fet, ja ho diu molt com... i nosaltres tenim el poder. Si tenim l'accés a això, a tota aquesta informació, i clar, ell veu que no només és la guerra física, sinó que és la virtual, i que la guerra que estan jugant a ells és la guerra bruta. La guerra de l'espionatge, però... massiu, on hi ha ni tan sols amb clau de guerra, a vegades, que és, simplement, inclús curiosear, no?, per... A mi m'ha soptat això que acabes de dir, la guerra bruta o la guerra neta. La guerra neta semblaria la de trinxeres. Sí, sí, sí. No les estic... no les estic contraposant, eh? Sembriament dic que ell... ell vol anar a la guerra. És conscient, és conscient. Ell vol lluitar pel seu país, vol que el seu país sigui país pròsper, que funcioni, que tot funcioni amb les coses bé, i en canvi, com que no pot fer-ho, perquè, com diu ell, ell és ferit, li fa mal la càmera, li diu, no pot seguir perquè, si no, tindrà problemes, i ha de deixar l'exèrcit forçosament, encara que ell no vulgui, llavors, ell dedica la seva activitat amb un altre canvi. Li ofereixen. Bueno, li ofereixen, perquè també és un sorollet, i té possibilitats, i és un senyor que és més intel·ligent que per fer coses d'aquestes que altra gent, i va pujant. I, a mesura que va pujant, ell se'n dona compte que està amb una guerra bruta. És el que ho descobreix ell, és a dir. Però aquest concepte de guerra bruta això, i guerra neta, al voltre, a mi em queda com... No, però crec que és més la justificació del personatge, jo crec que és un personatge que vol anar a la guerra per saber la pàtria, però no pot anar-hi, doncs es traspassa com a l'altre tipus de guerra que hi ha en peu que sí que pot participar, que en aquest sentit és la virtual, per dir-ho d'algú, i allà és on veu que el servir, o sigui, bueno, ell vol anar a la guerra. Ell és el dolent, aquesta és pitjor. No, no, ell no... Ell no valora... Aviam, de la mateixa manera que hi ha guerres, però hi ha un moment determinats en què la guerra bruta fa que hi hagi tractats internacionals que, si un presoner no li pots fer determinades coses, encara que sigui un presoner teu, i això seria guerra neta, i si fas en canvi, en lloc de fer això, el fas al tortura, etcètera, estàs fent guerra bruta, dins de la mateixa concepte de guerra, doncs aquí ell s'ha d'adonar que dins de la guerra hi ha coses que estan acceptades, i hi ha coses que no són tan acceptades, per tant, ell s'ha d'adonar que hi ha una guerra bruta que ell no pot acceptar o cada vegada li costa més acceptar, i que és el conflicte que té el personatge. Diguem-li guerra bruta i guerra menys bruta. Menys bruta, sí, ja està. Ja ets el mateix. El que passa és que és important, a vegades, el matitzatge, o no? Què has vist, Pau? Volies comentar una cosa? Deixa'm dir una cosa, perquè penso que enriqueix-te el que estem dient. Ahir, precisament, amb els companys de Babilònia, vam fer la gravació que sortirà el proper digous, ho podeu escoltar, les vull del vespre, i del que vam parlar, precisament, és d'un llibre que parla d'aquesta inoperància en la qual determinats països... Estaven parlant de l'Àfrica, eh? Determinats països, doncs, es troben, amb la conjuntura que es troben. En definitiva, del que parlaven és que és incomprensible que hi hagi persones que tot el dia estiguin parades en uns espais concrets, sense fer res. Aquí fa ombra, doncs ens quedem aquí, i hi ha com una mena de contemplació, per dir-ho d'una manera, no? I paral·lelament, quan canvia el sol de una banda a l'altra de carrer, per dir-ho d'una manera, es posen a l'altra banda, i llavors segueixen tenint aquesta posició, per dir-ho d'una manera. Això és producte d'una guerra, també. En definitiva, una guerra que desqualifica la persona en el país que sigui i en el país que es produeixi, perquè allà no hi ha una preocupació, com tenim aquí, de formar-nos i de ser lliures, i en definitiva, de sortir-nos de tot el que pugui ser, doncs, arribar a una deixadesa, potser. La qual la cosa més important, segons explicava, això és d'un llibre, no em feu dir quina és, oi? El més important és l'hora de menjar i l'hora de dormir, evidentment. Vull dir, no hi ha més incidència, i això hi viuen milers de persones, no? Jo crec que ja que hem parlat de guerra brutal, guerra no tan brutal. És collons, perquè el tema que estàs dient va bastant racionat amb el que us porto, aquest de les estupidesa, però ja em parla. D'acord, ja ho lligaré. Ja ho lligaré. Perfecte. No, no, saltar el següent, pel que has vist tu. Jo et retorno. A la paraula. No, als falsitats. No, perquè vaig anar a veure la ballona. Vaig anar a veure-ho. Molt bé. Sí, sí, sí, sí, realment. És veritat que hi ha un monstre el veient a veure-me. Sí, anàvem a les partitives altes, perquè, evidentment, ja s'havia comentat molt aquesta pel·lícula, i tot el tema de tan guió, interpretació, la reinterpretació del guió, del llibre, els efectes especials, tot, però, clar, el veureu... També anàvem amb aquesta tirada enrere, potser, de la campanya, aquestes cines que havien fet als mocadors que et donaven a l'entrada, no sé si ho heu llegit, però hi havia cines que et donaven un paquet de mocadors a l'entrada. Però si es plora, si no plores, doncs sí. Home, la pel·li és potent en quant a dramatisme, evidentment, pel tema que tracta. Però, de la mateixa manera, jo crec que el punt de partida és bastant igual tu l'has vist, francès. Encara no. No, és un... Em recordava bastant el tractament de Màgica Alguel, en quant a el tema, per exemple, del càncer. Llavors, era... Aquesta és la premissa, però la pel·li anirà per un altre lloc, i potser la resolució sí que tornem al conflicte. Però em va agradar com tracta aquest tema fantasiós i sobretot el tema de les aqualeres, que és allò, aquarella. És que, clar, què és? És un dibuixos molt originals que no sé realment què està fent. És increïble, però és francament guapo. Res, perquè ja ha vingut molt, veu fer una especial ballona, llavors jo corroboro totalment que sí, o sigui, em va encantar aquesta pel·lícula. I mira que això era un bastant tractor, eh, de ballona des d'impossibles. Francesc, has vist alguna cosa? Jo em reservo pel cinema distòpic. No, la veritat és que... És que costa anar al cinema, a mi, costa, no sé trobar el moment, però bueno... A ell el matí ens van passar passi d'aprense que les tenen en aquest divendres una pel·lícula que el malauradament no recomano. I em sap greu tenir que dir-ho així, però és una pel·lícula, suposo que veieu, la xica del tren, que, basada en un bestseller que ha fascinat, sembla, a tot el planeta, perquè hi ha 11 milions d'exemples venuts a tot el planeta, i en concret, mig milió de llibres venuts a Espanya. Jo confesso que vaig començar a llibre fa temps, quan va posar de moda aquest llibre, i no sé per què no el vaig poder continuar, però vaig haver de deixar. I ara, vista el film, haig de confessar que m'adono que és un film dissenyat per agradar les dones, vull dir. Hi ha una mena de cara que misògina, les dones són víctimes... És un barri representat residencial, on les dones que no treballen i que fan feines com a mujeres de su casa, que no treballen els fixen en el que fan les altres dones, els altres veïns que tenen, i a partir d'aquí es crea, vol ser una pel·lícula d'intriga, un thriller, i que penso que no està gens aconseguit. Els personatges són tan simples i tan unidimensionals que no veïdes que no inciten cap mena de curiositat. Des del meu punt de vista faigües per totes les bandes, no sé si la... Jo haig de confessar que, ahir, sortint de la Passe de Prensa, hi havia una noia crítica de cine, i vam estar xerrant comentant... No li havia agradat, clar. No li havia agradat, encara potser... I, a més, em va dir dues coses que em van fer bastanta gràcia. És, jo vaig llegir la novel·la, que, a més, acabava de llegir una altra novel·la, que em va dir el títol, però no me'n recordo. No sé què era, el 30. No era el tren, era una altra cosa, però que diu que la història era una novel·la també inglesa, exactament la mateixa, que mentre jo ja estava llegint aquesta, la xica era el dren, deia, però si està passant el mateix que l'altra, només diu que al final hi havia una cosa diferent, i diu... I, pendent d'això, no em vaig donar compte, em va dir ella, paraules d'ella, que la pel·lícula o la història era tan dolenta, és a dir, que la novel·la era tan dolenta, i, en canvi, no sé per què ha tingut aquest èxit tan extraordinari. Dona la sensació que et fa pensar una mica en un de les somres de grei, que són pel·lícules que tenen un èxit per raons que se't m'escapen, a vegades són sexuals, a vegades són aquest cas, perquè deixen a les dones com víctimes d'aquests homes dolents que hi ha, que tots les tracten, i penso que això... És veritat que n'hi ha d'això. Vull dir, no negarem això, vull dir que això és veritat, però no es pot generalitzar o donar aquesta visió tan general. I aleshores, bueno, jo penso que és una narració enganyosa, que copia, com deia, la novel·la que havia escrit ja aquesta noia, i que està en la mateixa línia, diria que aquests més series tipus còdigo de Vinci o inferno, que acaben d'estar en ara inferno, que jo no en vol ni veure, perquè ja vaig veure en el seu moment el còdigo de Vinci i suposo que és una cosa semblant, haig de confessar també que, per exemple, jo la novel·la l'he escrit, i està molt ben escrita, o sigui, la història és d'aquelles comercials que volen simplement ser un bedseller, i que la gent l'acaba llegint i ho aconsegueixen. La novel·la està molt ben escrita, aquesta, en concret, del còdigo de Vinci, però que no t'aporta res, ni dona res, ni simplement et juguen una mica amb el lector, d'enganyar-lo per aquí, enganyar-lo per allà, forupendrel per aquesta banda, i definitiva, doncs, bueno, és una cosa absolutament comercial. Llavors, jo crec que... Bé, els últims 20 minuts de la pel·lícula, d'aquesta, de la xica del tren, semblen una telenovela a la centremeria. Sí, semblen totes les coses que estàs fent una cosa a la televisió, feta ràpidament, cutre i sense massa gràcia, encara que els actors, doncs, alguna d'elles, com l'Emedi Blunt, que és l'actriu principal, sigui reconeguda per altres treballes d'aquí, és que no fa una cosa que, per culpa del guió, no funciona. Llavors, jo, com que és l'únic equivís d'aquesta setmana de prestrena, demà presenten una cosa de Dinyak i la Cuesta, que... Sí, ja hi vaig. Dèiem de fer-la com a pel·lícula del mes de la setmana que ve, perquè com que no hi havia cap altre pel·lícula del mes, i aquesta, el Dinyak i la Cuesta, també, és un director, que jo penso que hem de recolzar-ho, defensar-ho, descobrir, perquè jo només hi he vist una cosa d'ell, i no tinc massa opinió, i m'he baixat i he aconseguit, a través de també de les biblioteques, doncs diverses pel·lícules d'ells les volia veure abans de la setmana que ve. I a sobre, demà veiem aquesta, i tota la setmana que ve hi ha temps de veiem la prestrena, podríem fer com a pel·lícula del mes, que és el que toca a la setmana que ve, aquesta pel·lícula del Dinyak i la Cuesta. Què més? A mi em sembla bé. Sí, bueno, mira, jo demà he entrevistat l'Àlex Moner, o sigui, si voleu deixar-ne alguna pregunta. Jo també vaig a la prestrena demà, però no em quedaré després, ja ets marxat després i no... No te la fan aquesta prestrena. La faia blanca. Per tant, pots venir també tu, i ens veiem... Per la premsa, eh, que ara el sovint deuen estar dient... Ui, però a quines hores va aquesta gent a veure el cinema? El seu matí, perquè els crítics la conviden a aquesta hora. No ho sé, oblidat, eh, que esteu en un programa de ràdio. Ara estava aquí ja, ha comentat, a veure què ha quedat de mà, però està bé, està bé, està bé. Bueno, jo diria que per l'hora que tenim, i tenim un tema tan interessant com la cinema dystopic, podríem passar ja a parlar del tema i donar la paraula al pol. Obre el mail. Aviam, jo començaré amb una petita definició, treta de film affinity en castellà, perquè així tothom ho entengui, però que és algo que un cop us posi exemples, ja m'enganxareu ràpid. El cine dystopic vindria a ser pel·lícules que es desenvolupen en un futur dystopico, una antiotòpia, o sigui, és el que deia allò, el contra d'utopia, no? En la que una societat fictícia se presenta como indeseable en símisme. És a dir, a clàssics literaris pels llepes que s'han adaptat aquest tema. A 1984, això us va sonant, un món feliç o la Fahrenheit 451. Llavors, amb aquests tres títols, diguéssim... No, però la Fahrenheit del final ja m'hi conformo, eh. Llavors s'auto-destruirà Solet. El què? En Fahrenheit, el que havia la filla s'auto-destruirà. Vull dir, llavors quedarà en els que s'han après els llibres, estic donant escriure i tot això. Això és un tòpia, tot. No, no, ja més anàvem a la ciutat que el tema. És curiós perquè cada cop més, ara, en els últims anys, en sortim més dystopies, és a dir, més pel·lícules o més sèries. Avui us volia parlar d'aquest tema perquè torna a Black Mirror, que és una sèrie que ara ha agafat Netflix, i ara us comentaré. Però és curiós que, en els últims anys, les dystopies... O sigui, han sortit moltes més dystopies i cada cop més centralitzades o bé en la tecnologia, o bé en les relacions humanes. Però, a l'hora, amb el pas del temps, s'han quasi desmentit les dystopies de fa uns anys. És a dir, 1984, ara mateix acabem de parlar del cas Snowden, 1984, on hi ha una societat controlada per càmeres, controlada per un gran hermano, no? Ara, estic endurant aquest ambient... És la banda sonora de Black Mirror. Ah, sí? O, com a mínim, aquí diu, Black Mirror soundtrack. Doncs... Sí, de la segona part. També volia crear aquest fil de debat que era el pas del temps amb aquestes pel·lícules o aquests llibres. Clar, són com profecies, que es van complir o desmentint. I en el cas de 1984, per exemple, és un cas molt clar en el cas de Snowden Wikileaks, aquesta mena de sobrecontrol a la societat, que, evidentment, sense arribar a aquests extrems, que sempre presenten les dystopies, però es poden acomplir, inclús el de... Hauríem d'explicar una mica, ja que estem a 1984, que molta gent ja ho sap, però d'aquí prové el tema del gran hermano. D'acord? Vull dir que després han fet el... Com a taulament. No, que després han fet tot el tema televisió, perquè em sembla que va començar a Holanda, i aquí a l'estat espanyol no sé si porta ja 16 temporades, o no sé, una bestiesa, però que d'aquí prové del fet que hi hagi càmeres a tot arreu que trenquin completament la intimitat de les persones, i que hi hagi gent i que els mateixos fills estiguin obligats per llei a acusar els pares de trencar la llei. Hi ha una cosa molt significativa per mi en el llibre, i és que a l'estat s'encarrega de tenir una sèrie de funcionaris que van canviant continuament les notícies, i van canviant continuament el que hi ha a l'AMRTK perquè correspongui a la seva visió oficial del que volen que quedi a la història. I això m'encanta. I això fa anys i reflexiona-ho ara. Aquest és el tema. També, a vegades, el cinema distòpic és com la senseficció, que a vegades pel·lícules dels anys 20 de la senseficció arribes ara i dius que això està obsolet pràcticament perquè en aquell moment era futurista. I recordem que l'anàgea mecànica és a una històpia, segons és tant li cobrir, a part de ser per ell la seva pel·li de terror, que deia ell mateix, i aquesta ultraviolència, aquest control sobre les persones que segons el govern, per exemple, són uns paris socials i s'han de reformar, que a totes aquestes coses s'ha anat evolucionant que a un terreny que ja potser fa por, perquè si els veus en perspectiva de fa anys, és un punt socialògic que ha anat avançant, bueno, ha anat avançant reculant, potser, a vegades. Llavors, tornant al cinema distòpic, es basa molts cops en una premissa, que és el ICI, o sigui, ICI passest tal, ICI passest qual, en patjapa amb la tecnologia, i un gran cas és el de màtrics, per exemple. Molts cops agafen pel·lícules amb contextos o pretextos filosòfics, a vegades, pseudo-filosòfics... Això tenen a dir que màtrics va més enllà, clar. Sí, màtrics potser va ser el gran trencament en el cinema, com una integració entre l'acció, des d'un punt de vista molt d'acció, a un punt de vista molt filosòfic, molt de la teoria de les conspiracions, de, o sigui, sobre control del govern, de, bueno, què us ha de dir, les haureu vist, no? Sobretot la primera, perquè les altres ja sí que potser són més santes en l'acció. No, no, sí vistes, sí. Doncs després també tenim llagosta, perquè també us la vaig comentar algun cop, que es basa en una societat que, on, si no tens parella, pots també, ets un paria i que, si no tens parella, et convertiran en una mena d'animal de la teva l'acció. O sigui, no conceben una vida sense home-dona o la relació, que sí. Sí. Més enllà, perquè només això porta a que un cuida altra, bàsicament, és com si no hi hagués de haver caminar de seguretat. Ara que vols dir una cosa molt interessant, un cuida l'altre. Qui cuida qui? Sí, això es planteja tota la pal·lícula. Jo penso que com a final, sí, com a punt de debat, ha de ser precisament això, també, no? Perquè és clar, tu dius, no cal anar tan endavant, vull dir, els temps moderns del senyor Xerlot. Estava pensant en el mateix, sí. Vull dir, ja era una distòpia, també. Vam dir així, no anem, vull dir, això ens d'allò, que el senyor Gasur allà a la Vabo i tal, i sobretot metropolis, també és una... Exacte, aquí, venia el tema ja més tecnològic, perquè també la distòpia s'ha centrat molt, sobretot en els últims anys, a veure, evidentment, metropolis no, però en els últims anys s'ha centrat molt amb la tecnologia, perquè els grans avanços tecnològics que ens estan portant a temes robòtics com això, inclús l'espionatge massiu mundial. Qualsevol cosa que tingui a veure amb què ha fet l'UMA per construir una màquina que fa el mal, és aquell punt entre que l'UMA és el dolent o és la màquina que s'ha renovat, com el que passava a Terminator, un rotllo així. Jo, si em permets, hi ha una cosa que allò que he esmentat del llibre aquest que parla d'aquests que hi havia, quan el sol va, vam dir, vam de... Imaginem-nos que el que ens fa por és això, precisament, jo penso. Aquí és el que volia relacionar jo, quan has dit això d'aquest observar el món i ja està, i simplement sobreviure, em regrava bastant aquest plantejament que tenen també moltes disculpies, que és el que parteix d'un món feliç, de Huxley, que és aquest de tot estar bé i tots estem bé, però perquè t'imposem, t'imposem aquesta felicitat, per dir alguna cosa. Llavors era aquest... O treballant perquè tu te la creguis i en definitiva siguis un servant més d'aquesta constància. I en definitiva, filosofia, de vida. Clar, és que aquí és el concepte de molts cops de cinema distòpics, és la forma que ha tingut la literatura al cinema, per sort dels autors, de plantejar una societat irreal, futurista, no cal que sigui futurista, perquè allà, no és futurista, no és tipo Blade Runner, per exemple, Matrix, en algun moment passaria això, o jo, robot, aquestes pel·lícules així, sinó que planteja, tu he imaginat un món paral·lel que passés això. La teva reacció serà des d'aquest món, clar, evidentment, no des del món que presenten. Llavors, la contraposició del que tu penses en aquesta pel·lícula que potser ho agafa de forma exagerada, com, per exemple, no sé quina estic per aquí, però, per exemple, el Dormilon, que va fer Budiàleg, no plantejar una situació també com, evidentment, des de la comèdia, molt excèntrica i molt extrema, però sempre et fa aquest retorn, aquest plantejament a... Com estem ara? Tu m'has plantejat una situació que és molt extrema, però és tan extrema, o sigui, pot arribar a ser tan extrema en la nostra. Llavors, jo crec que el cinema històpic està molt bé en quan... S'ha acabat la pel·lícula, anem a debatre, una mica, anem a generar... que també és molt interessant de fer aquí, a veure. Jo el que passa és que, per exemple, tinc la sensació que he ciutat una sèrie de pel·lícules amb un dels modernos, el Chaplin, l'escena aquella que deia ells, que està ell amb una treballa, amb una treballa en cadena, etcètera. Això sol, tota la pel·lícula, és un recital. Però el que vull dir jo és que, mentre a tempos modernos, en el fons, ataca directament sobre coses concretes i específiques, doncs, jo, per exemple, no sé... Estem parlant de paròdia, aquí, eh? Ara estem parlant d'un... no sé si és considerat el tot... L'hostòpic. L'hostòpic. Jo dissimulava la ciutat, vull dir, jo, simplement per comparació. Si no, és històpica. Sí, sí, sí. Doncs la traiem, llavors, una cosa que no confesso. En el seu dia vaig veure a Màtrix, no vaig entrar amb la pel·lícula, em vaig quedar a fora, vaig sortir i no me'n recordo ni de què anava. O sigui, que si tu situes una mica... Ja no diré un món paral·lel, punt. És que, aviam, jo no soc... Amb això, em sembla que alguna vegada ja t'ho he dit, tinc una mica de por, quan es parla de cinema distròpic, tinc una mica de por, aviam. En aquest moment, quan tu analices la quantitat de pel·lícules que arriben, que ens parlen de societats futures, etcètera, etcètera, és extraordinari. Una quantitat immensa de pel·lícules que parlen d'un futur, un futur que, generalment, acostuma a ser. Jo m'estava copiant abans de venir, què significa la distròpia, i seguint una mica també el que deies tu, dèiem, utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats al d'una societat ideal, que seria l'autopia. És a dir, societat opressiva, totalitària i indesitzable, que és el que també has dit tu. I que surts, principalment, a una ciutat fictícia, freqüentment emplaçada en el futur. Jo crec que aquesta que seria la definició de diccionari, de què seria aquest concepte, tinc la sensació que el cine de Hollywood, en particular, actualment, va molt amb aquesta línia. I m'he arribat a preguntar, i em sembla que t'ho havia explicat a tu, que tinc la sensació, tinc por, que això no estigui fet expressament per no parlar de la realitat del present. És a dir, ens anem amb una realitat que no existeix, que ens l'hem inventat, que no té res a veure amb la present actual, posem uns problemes que no existeixen, perquè se'ls han inventat i estan en el futur, i que no sabem si s'anaran o no s'anaran, i en canvi, els problemes que tenim al costat, els que són de cada dia, aquest els marginem. Llavors, jo em fa molta por, clar, hi ha algunes pel·lícules, suposo que deuen ser... Per exemple, jo calculo que quan... Jo vaig llegir la novel·la de Mundo Feliz, no he vist la pel·lícula, però la novel·la del Mundo Feliz del Huxley em va encantar. És a dir, em va semblar que era una crítica o uns possibles fallades que es podien produir en la societat, i que abans d'arribar aquest futur indesitzable, s'havien de corregir. Llavors em semblava que en aquest sentit em sembla que és vòlid, d'aquesta mena de distòpia. Però aquesta mena de generalització de 300, i no sé quantos, i no sé què, i que fan constantment estan amb guerres i conflictes, i unes batalles d'aquell. I amb una cosa que és el futur, i un futur que no sabem ni si arribaran, i que té unes característiques de no res que veure amb les nostres, tinc por que sigui una forma de fugir del present, de... de... de... de... de... Per distreure'ns de què havíem. Aquesta és la pregunta. Per distreure'ns de que hi ha problemes de operació en aquest moment, hi ha problemes de que hi ha explotació de rics i josegrapobres... Molt bo, això fa... Però mira, això, per exemple... Però això és el present. I el present és que hi ha, per exemple, una pel·lícula que doncs no funciona i que podia funcionar, que hi ha unes... I són coses concretes que són... I no cal anar al futur, sinó que ja podem estar mirant-ho ara. És a dir, qualsevol de les pel·lícules que critiquen coses d'ara, a mi em sembla... Com per exemple, a Tiempoos Modernos, com deia ell, criticava, és l'any 36, si no recordo malament. Bé, doncs el 1976, aquella pel·lícula que pintava el que veia, el que hi havia, el treball amb cadena... Has vist Gataca, Joan? Aquesta és una altra. És perquè ho entenguis. Com que tu estàs manifestant una mica la teva dificultat per entrar en aquesta història, Gataca seria l'aplicació directa del dos Haslee, del món feliç, a una època mitja actual, remotament futurista, però que la tenim aquí. Simplement que hi ha viatges especials, que ja estan establerts, i que el que fan, des del començament de la pel·lícula Tana Sabenta, és que seleccionen. La gent quan neix ja té un genoma determinat, i ja sap que està predeterminat a fer una cosa. Això és un avís. Això és un avís. Codi 46, que és la pel·lícula del Michael Wintemberg, Michael es diu, sí. Doncs et parla del mateix. Et parla en un futur... També, no massa llunyà, vull dir, un futur que pot ser aquí, a la cantonada, d'un estat que determini que les parelles han de tenir molt en compte, o han de vigilar molt, el fet que el seu codi genètic no sigui una mica incompatible. És a dir, es controla el cap, a la fi. És tan avissant. No has de patir tot el fet. No cal que sigui futurista. Jo no diria que... Jo suposo que, per exemple, la mitja pel·lícula del... com es diu, de la primera, que és per la ciutat Tugans. A Pleidraner. És una pel·lícula mitja en el sentit de que va ser una primera. I no trobo una bona pel·lícula. Jo no estic en contra de totes les pel·lícules. Estic dient que tinc la por que no tinc la certesa. Sói l'engrim. Has vist só i l'engrim, te'n recordes? Sí, és aquella que es va dir aquí. Quan el destino no s'alcança. No ho he vist. No, que no ho he dit. El que em pregunto. M'ho pregunto com una qüestió a investigar. Tu respondem. Espera't un moment. Deixa'm explicar la meva pregunta. La meva duta és que... Hi deu haver unes quantes pel·lícules que sí que responen això. Com que estem dient el mundo feliz, i trobo que si fem una pel·lícula sobre això estaria bé, 1.884, no he vist la pel·lícula, però suposo més o menys de què va, etc. O l'enlaja mecània també em sembla que és una crítica indirecta. Igual que seria... Màtrix no ho sé, perquè ja dic que la vaig veure, però em vaig sortir del cine igual que va a l'endre. El meu problema no és aquest. El problema és que si tu analises la quantitat de pel·lícules que de Hollywood ens arriben en aquest moment, hi ha una immensa quantitat de pel·lícules que són d'aquest estil. Quines? Quines? Jo què recordo últimament? Era High Rise, la del Tom Riddleton. Com es diu, la cafè de Loki, a totes aquestes de... No recordo, però High Rise era una... Sí, High Rise era l'edifici. Explica una miqueta High Rise, perquè és la... No l'hi visc, eh? És la lluita de classes. Cada nivell determinat d'un edifici, doncs hi ha el reflect del que seria una classe social. Llavors tothom intenta arribar al pis de dalt de tots. Llavors jo tampoc l'hi he vist, però he sentit que parles molt i m'han parlat molt d'ella. I és això. Jo n'he fet una llista, però el que diguis és que tinc la sensació. No, però parlem-ne, parlem-ne. Espera, que et donem una llista i anem parlant del tema. Després, per exemple, Llegosta, que és qui va guanyar Can, el gran premi del jurat. Llegosta tot i que és... crec que el director és grec, però el projecte... Sí. Surten bastants aspectors... Hòstia, el projecte... Sí, ara el busco tu. Molt famós, estrenar un surt. Però no és futurista, no és de la ciència ficció, és simplement un plantejament, a més, com molt sobri, tot i que a mi no em va apassionat, tampoc. Però és un plantejament que no ens fa falta pensar que això és futurista o, inclús, ens estàs viant de la realitat. Tu et dones... Jo crec que agafen un assaig, agafen una tesi sobre alguna cosa, te la porten a l'altra banda i et diuen... Mira, aquest és l'extrem on jo et plantejo que això pot arribar. I tu et planteges... Això és un extrem, però no estic jo. I sempre la reflexió és el retorn al teu món diari, no? Sí, és a por, llavors. El fet que et demostrin o que en mostrin això, o que hi hagi la capacitat de mostrar això amb històries, amb ficcions... no ha de desaparèixer la por, en definitiva, és quan... Jo crec que ja no és metàfora, perquè també ho podríem veure evasionant la granja. Són formes de dir, mira, així com seria, però també tu reflexiona com vius. Crec que el gènere distòpic, per dir distòpic, a vegades també la sense ficció, que no té per què estar relacionat sempre, però molts cops el que fa és plantejar... Jo tinc una llista de pel·lícules... Colin Farron, Colin Farron. Pàgines, pel·lícules distòpiques, 110, etcètera. Vinga, digues alguna, va. Diu, Red Player One. Això què és? De Wikipedia. Això és de... Sí, de Wikipedia. 1984, 2033, pel·lícula. La era de l'estupidez, el filo de la mañana, el fabil, la menaza d'Andròmena, d'animàtrics, l'antena, Atlas Shugal, Botel Royal, no, Battle Royale. Battle Royale II, Requiem, Blood Runner, Blindness, Brasil, Brick Mason, la carretera, Children of Men. Això és tot tots els anys. Cap és actual, eh? Agafem alguna d'aquestes. Jo que t'estic dient que no hi hagi alguna pel·lícula que sigui així. Anem a veure l'esquival en la pena. Moltes d'aquestes que passen, Joan, que tu seleccionen. Hi ha pel·lícules, no, però hi ha pel·lícules que no t'interessen massa per això que dius, perquè no acabes de veure el punt de reflexió que et donen, perquè se surten una mica de l'espai temporal que correspondria al present, però intenta-ho, vull dir. És un, per exemple, in time. Jo no tinc, per exemple. Màtrix és una cosa que no intesa. Màtrix és una altra història. Màtrix està a l'altra banda de temps moderns. El conflicte que em plantejo és si és cert que hi ha una llista immensa de pel·lícules... Però és un subgènere. És un subgènere, però vull dir que si... A mi el temor no ve per aquesta banda. No ve perquè no hi hagi de tant en tant alguna pel·lícula que estigui bé, que és com jo puc haver comentat o m'agradi, sinó que la fet que se'n produeixin tantes... Però és que no se'n produeixen tantes. Aquestes són de tota la sèpoca. Estàs parlant de pel·lícules de fa 40, 50 anys. No, no, no. Los juegos de l'ambre no es de fa. Màtrix, Màtrix, Maximus Sheim... De res, tot aquestes són ara. Màtmax va començar bastant abans, però igualment... Los juegos de l'ambre creen... De totes maneres, l'esgole de l'ambre que abans exigeixi també Battle Royale és una comuna mena de còpia, adaptació, volguis dir, com dius, de Battle Royale, que també fa bastants anys. Igualment és un gènere que jo crec que el que et convides a reflexionar precisament. I reflexionar-se la realitat. Que puguis dir que justament ens intenta treure dels problemes actuals és el contrari. Jo crec que la històpia... Tu pots trobar-te qualsevol drama en general, com vas al cine, però quan vas a veure una pel·lícula històpica, és perquè hi ha una reflexió darrere, una reflexió precisament actual. Amb aquestes que hem dit... No em veig amb un do feliç, amb una àgea mecànica... Quines més, ja? No me'n falis, no? No me'n falis. Sí, el denomment, per exemple. És una pel·lícula que no sé si recordes. No li veig, no li veig. El director aquest de Gràviti, que ara no em surt el nom. Doncs... El C, el C. Doncs que planteja una situació, en principi, inversamblant, estranya, que és que la humanitat deixa de ser fèrtil. Les dones no tenen fills, ja. Ah, sí, put tal qual. Tu dius, i això? Ara, per què no? Tu pots dir, amb el que tu ens estàs dient, amb la por que ens estiguin treient del problema que tenim. Aquí ens estan avisant d'un munt de coses, i aprofiten aquesta història per explicar-nos de la imigració, del maltracte que fem els immigrants. Els tenen en gàvies. És molt similar al que fem. És a dir, s'aprofita aquest gènere per tocar temes que d'una altra manera no es podria. D'altra manera no s'arribarien a tocar, perquè resultarien massa... Canvents, massa propers. És com el tema de les fàbules, no? És com els contes d'aquests fàbules. Agafes uns animals, en aquest cas, no com he dit, no hi ha la granja, un factor que no sigui el decisiu de la teva societat pròpia. És a dir, si tu agafes un animal i li fas el que li faries... Ara potser no, és veritat, Francesc, ara potser seria una mica camp d'en això. Ara estic a esposa. És molt diferent posar-li una faceta diferent a la societat on vius i dir-hi, això pot passar. Jo crec que, inclús, el cinema històpic, pocs cops arriba a ser pur entreteniment, que jo crec que potser és el que tens por, que sigui aquest blockbusters, aquest cinetaquillazo, perquè el que espiren no és, potser, entretenir 100%. I si ho fa un plus, però és la reflexió. Però quina pel·lícula actual d'aquestes recomaneu per veure? L'Angosta. L'Angosta, després hi havia... Aquí també hi ha un fregament entre què és històpic, que és sense ficció o que és real, bastant més tina que per nosaltres, per exemple, el cas d'exmàquina, qui va guanyar efectes especials als últims oscars. Exmàquina és una pel·lícula? Exmàquina, sí. Tu parles de fins on s'arriba, no? Tu l'has vist, Francesc? No, crec que no, però... Sona molt. A veure, tracta el tema de la robòtica, però hi ha, des d'un punt de vista més humà, inclús sexual. Llavors, et fa fer aquest plantejament que han fet moltíssimes pel·lis o moltíssims llibres, que és per on sobrepasse la mentalitat de robot, de servir a tenir sentiments, o inclús a desitjar una persona humana, per exemple. Jo, d'aquest estil, em va agradar molt, Gert, no sé si l'ho he vist. Gert, en aquest sentit, tot i que és més una mena de futurisme, ja és més de sense ficció, però sí, sí, evidentment, hi ha un punt distòpic aquí. I trobo que planteja una cosa real, concreta, i que està parlant del nostre món, que qualsevol podria sentir-se implicat en una cosa com la que surt a Gert. Aquesta és la sensació, en general, de les pel·lícules distòpiques, si és tan en general ben fetes, que hi havia moltíssims, hi havia Minioti Report també, és una forma d'aquestes, d'entre control, seguretat, hi havia una pel·lícula que, a més, es va estrenar, per a, no sé, potser quatre anys, és bastant quotània, que precisament era molt a qui era, perquè també es buscava als actors famosos, com Justin Timberlake, això que era a Tiempo. I Time. Així la recordo bé, però era que la gent... Tenien un rellotge intermona, externalitzat, perquè el tenien al braç, un rellotge amb un compte enrere, que és quan et moriràs. Però aquí va les diners. Aquí, exacte. Un té tant temps com va guanyant. El nivell acositiu condiciona la teva vida, literalment. És una pel·lícula molt senzilleta, però que dona molt de sí. Perquè, en un moment determinat, per exemple, de les coses que més em va impressionar de la pel·lícula, és que la gent que tenia molts de temps, allò marcat en el braç, centenars de segons, perquè això estava més surat en segons, anava molt a poc a poc. No tenia pressa per res. En canvi, clar, el que havia de guanyar-se era el de lloc, perquè en qualsevol moment se li acabava anava... Havia d'anar sempre corrents. Així es distingien les classes socials. Una reflexió, Joan. És reflexionari. I tu te n'adones del que passa a l'actualitat a la gent. I la gent que té molts diners també fa això, no? No té pressa. Tothom t'enténs el món i llavors equipa una cosa amb l'altre. És el tema que es planteja, però després són les situacions. Tu planteges aquestíssim. I si tinguéssim un compte enrere i ho sabéssim, i a partir del nivell exitiu és més o menys. Aquest és el plantejament, però després tota pel·lícula, evidentment hi ha una trama. I durant la trama, tots els conflictes que es troben als protagonistes, els amics, el que sigui, és el que tu et fan reflexionar. Tu, per exemple, Antiviral, que és una pel·lícula que us he comentat bastant aquí, que em van assitjar es farà uns 4 anys o 5, més del fi del David Cronenberg, que aquest sí que us sonarà. Doncs el brandón Cronenberg és la seva opera prima, i és una històpia molt realista, en el sentit que no és re de la ciència ficció ni robòtica, sinó que és... A Port de Bonista treballa a una empresa, una mena de centre-mèdic, com vulguem dir-li, que el que fa és... Ja s'ha sobrepassat tant el nivell aquest de fan, de famosos, de la gent que vol ser com els famosos, que volen repar-se igual, que volen vestir igual, que és una empresa que ofereix les mateixes malalties que té el famoso favorit, i llavors implanten des d'RPs, a càncers... Però ho planteja d'una forma molt normal, evidentment. És una històpia que tu planteja com, fins a quins extents s'han arribat, inclús dins d'aquest... d'aquest univers que et crea, hi ha extrems per ells. O sigui, doncs, clar, per tu has de fer aquesta reflexió, que també ens estem... el nostre cap on està, no? Amb certes coses així més fanàtiques. Jo crec que és un cinema que et permet una reflexió de m'estàs plantejant un extrem, però dins del que seria de zero a cent, i tu m'estàs plantejant, potser, un 90 o un 100, on estic jo, no? No estic, potser, el zero, potser estic... La nostra societat que pot estar tirant... és el 10. Això està més clar que l'aigua. Dependrà de la seva capacitat d'entomar, precisament, tot el que li vingui de nou, també. És que tu el que estàs plantejant és dir, entra en aquest terreny a veure què hi trobes. No hi tinguis por d'entrar, i en definitiva, perquè seràs capaç de superar el inconvenient que et generi. Jo crec que són pel·lícules que generen debat. Han de generar debat. O sigui, són pel·lícules que, quan acabis, a la pel·lícula tu vagis identificant els problemes que la teva societat té, i fins, o on estem, o per on hem passat, o on estem anant amb uns problemes que poden ser, des de la tecnologia, el tractament de immigrants, per exemple, a les classes socials, és que, clar, qualsevol tema més aviat social pot ser una pel·lícula distòpica, en aquest sentit, no diguéssim, i a l'inversa. I aquí on entra Black Mirror, que comença aquest divindre a la tercera temporada? Black Mirror és una mini sèrie que es diu, perquè no és una sèrie com a tal. Cada capítol és com una pel·lícula, durant més o menys un hora per capítol, i són dos temporades més especial a la vida, vam fer. Són dos temporades de tres capítols, en realitat, ara mateix, i en set capítols, només. I cada un el que fa és tractar... o sigui, tractar un tema de forma distòpica, però respecte a la tecnologia que pot estar arribant. A cada capítol crec que és sobre YouTube i les sèries socials. I, a més, a cada capítol va pujant el llistó, quan ha anat a d'olla, perquè és una cosa molt frenet. És caurositat. Sí, sí, sí. Hi ha un moment que és tota una història que una dona se li mor el marit, i el que fa és... assistir a una empresa que no reviu el cos, sinó simplement et crea el cos de zero, un cos inarticulat. Però, clar, és la forma de continuar, a partir de la ciència, a un ser estimat, però, a més, que se'n va molt, se'n va molt del tema. Aquest és només el plantejament dels primers minuts, després, com evoluciona o el fet de... Perquè el creador és una persona que ha treballat molt, que és el Charlie Brooker, que et treballa molt a la tele britànica, a la BBC i això, i el que va fer va crear aquesta sèrie per criticar també la tele, els formats televisius. I, si no recordo malament, el segon capítol parla justament dels programes de talent, aquests de cantar, de ballar, de qualsevol cosa. I fa una crítica més molt brutal, que el segon capítol va ser el que va arrancar més la sèrie, que és... Bueno, aquesta mena de... No ets persona, és a dir, tu no existeixes, si no tens aquesta mena, un don, i que pots mostrar. I, si no, t'estaràs tota la teva vida en una mena d'habitació tancada, que vas fent... Com una mica el que va passar a l'isla, a quina era, l'isla o gata? Aquestes... Però, que era aquest plantejament de... Sempre que Pona ens porta... La tecnologia sempre és dolenta, en aquest sentit. Aquí, a Black Mirror, sempre ens porta cap a la cadència i cap a... I, de fet, cap a la deshumanització. En cotes de fer-nos més humans és el contrari. I ara, la tercera temporada, la va comprar o la va adquirir. Com si Netflix i s'estrena aquest dijous divendres, crec que era. Jo he vist que Black Mirror està a les biblioteques, o sigui, es pot aconseguir... Ah, mira. Jo l'he vist que es pot aconseguir. Per tant, me la miraré. I em comprometo, públicament, a que miraré a Llegosta, X-Machina, In Time, antebiran tots els que pugui, en els propers mesos, perquè no pugueu fer-ho totes. Quina inmersió, no? Simplement és perquè... No tinc aquests dubtes que es plantejaven, que no vol dir que en moltes d'aquestes pel·lícules, com deia GER, jo parlo de GER, la destacaria en aquest sentit. No volem que et tornis distòpic, tampoc. No, seguida. No, seguida, és millor que les pugui veure. Però vull dir, perquè és un tema que tinc por que hi hagi això. Llavors, simplement és una por que vos la deu. A veure, primer, X-Machina és aquest frec entre la estupia i la no. És a dir, és una mena de ciència ficció, però més molt, molt humana, que aquest teme era el tema. I després, In Time, aquesta de Àtiem Po, sí que és més comercial, tot i que el plantejament és distòpic, i dona la reflexió, però és una pel·lícula més comercial, com aquesta que comentàvem, de High Rise. Però vaig a Pallagosta, sí que et fa un plantejament. Aquí potser el to no t'agrada, jo et dic ara. Per què? Perquè és una pel·lícula molt pausada, aquest cine que es porta ara bastant contemplatiu de plans bastant aterts, inclús les interpretacions. Aquí no sé si l'han vist, però sí que l'has vist. Francesc, que és l'Ada... No, no, no, no em refeixo a l'Ada. Jo, que és Kai Walker. Doncs... Aquests personatges pal que no tenen sensibilitat, no tenen emocions, és una plantejament de societat bastant complicat que hi has d'entrar. A mi em va costar bastant, sincerament, em va costar entrar, però aquí t'ho deixo com, sí, encantadíssim. Com un repte? Sí, sí, sí. Estic pensant... Però estic pensant... La vida d'anar... entrant en diferents temes, no ho sé, jo crec que... Jo per això plantejava, per això plantejava, el moment d'entrar, que el que fa endemà del Inyak i la Cuesta seria una forma de descobrir aquest director espanyol, que ha fet diverses coses, i que jo confesso que no conec en absolut. Només li vaig veure d'aquell documental sobre l'avagar-li, no sé si coneixeu, no sé com es deia, no ho recordo, però es veu que el més bono és això, sinó que el més bo són altres coses que ha fet com això del tiempo, no ho sé com es deia, que ho tinc. És la leyenda. La leyenda del tiempo. La mala he baixada, la tinc d'una biblioteca, i la vull veure, perquè justament, si la setmana que ve, com hem dit, fem la pel·lícula que es diu, com es diu la que es trenen... La propera pell, no? La propera pell, la fem com a pel·lícula del mes, la setmana vinent, i les trenen al divendres, i demà la podem veure per estrenes els que puguem. Doncs jo estava pensant així, com una mica per acabar aquest tema del cinema distòpic, en aquestes pel·lícules que va fer el Jacques Taty, no en recordeu, que és on d'aquests directors queda allò, i que demostrava la tecnologia, també, com deshumanitzadora, completament. D'una manera molt quotidiana, allò que una font s'engega de cop, quan tu no t'esperes, i llavors no controles, i el Jacques Taty, que fa aquest personatge de mononc, està allà, com, completament despistat, que no sap què fer. Seria com una mena de distopia, així suaveta, però seria com un Black Mirror, però a la... A la surrealista. A la surrealista, una mica. Però, actualment, això no passa quan tens un moment que vols gairebé... Oh, però els mòbils exploten, eh, alguns. Vull dir aquí, aquí no ens estem allunyant. El tema del mòbil. Això seria distòpic, ja, a tothom. Bona nit, bona nit. Us esperem aquí. Bona nit, bona nit.