CsC 25/10/16 - Films (I, Daniel Blake; 海よりもまだ深く; Sully; Love and friendship; Arrival) + TV + La mort

La gent estona! La gent estona! No! No! No! conditiona exix Tou Abbé Afectiva, ben el marfs Ara Alzvólt Ara spans l'aerière Siows l'are площada La ràbia de Sant ciud Duran d'avui, tu i el Ú. ¿Cuánto tiempo llevo aquí? Ça fait dos años como la cofe. Les probabilitats de re-apareixer l'enfant prèviament són... Leo! Leo! ¿Qué hace? Descent! Un escur. ¿Has entendut parlar d'amnesia dissociativa? C'est en général causé par entre malismes. Se s'ho conèixerà de res. Entonces... No... No me va recordar. Hola. T'hem trobat molt a faltar. La Gabriel. La Gabriel. La Gabriel. De veritat, tant d'acordes avui. Tu has de posar un problema, tu, de la seva nàvia, que no em coni? Jo vull saber qui és la seva nàvia. Què és que la fa com conèixerà? La societ d'un mineur és secret. La conèixerà com tu disses, monfils. M'ho recordo, que se me pa la Gabriel. Crec que començo a recordar altres coses. Llevo ocho años pensando que si hubiese tenido valor para irnos de casa, no te habría perdido. Llevan a Madrid, se pa Xemón. No te li pot dir res. És l'últim cop que t'ho dic. L'un de la meva família. Si tu calles, el callo, d'acord? Tot això que esteu sentint, correspon a la pel·lícula La propera pell, amb guió i direcció de l'Isaac i l'Aquesta, i la seva parella, l'Issa Campo, que realment avui la segona part del programa, o la tercera part del programa, en parlarem, i que és una pel·lícula, crec, suposo que estarem d'acord, els que vull participar en el programa, que és una excel·lent pel·lícula, una pel·lícula que val la pena recomanar, que val la pena que veieu, perquè si algú tenia dubtes de la obra de l'Isaac i l'Aquesta, que aquesta és la si seva, si sena pel·lícula, en aquí crec que ha demostrat, que al principi que els dubtes s'han desveït, perquè és un senyor realment amb una gran originalitat, amb una gran personalitat, és difícil de catalogar amb algunes altres coses, és veritat, perquè jo estic veient algunes de les seves pel·lícules anteriors, i són sorprenents, però reconfeixo que aquesta m'ha tocat absolutament, és a dir, penso que és una pel·lícula premia, per moltes coses. Avui, com sempre, farem tres parts del programa, a més a més introduir una cosa que seria una mica nova, tot i que ja l'hem fet alguna altra ocasió, aquestes tres parts seríem, en primer lloc, faríem una entrada parlant de les estrenes, de les coses que venen, de les coses que hem vist, de les coses que recomanem, una segona part que seria esmentar, encara que fos ràpidament, les pel·lícules que passarà aquesta setmana per televisió, i que val la pena que els nostres huïdors, si són interessats en veure'ls, doncs sàpiguen quines valen la pena de veure, quines no, i una tercera part, que justament ens dedicarem a parlar de la pel·lícula que veiem, perquè amb aquest trail, que estàvem sentint, amb aquestes veus tan espectaculars, que estàvem sentint, amb l'Àlex Monert, el Sergi López, etcètera, són els tres principals actors d'aquesta extraordinària pel·lícula, parlarem amb l'última part. Bueno, per el canviar de persona, potser que tu expliquis el que has vist. Ah, sí, sí, jo he vist... Sí, jo he vist, aviam, jo he vist aquesta última pel·lícula que va fer Tim Burton, que era el hogar de Miss Peregrin, per a ninyos peculiars. Això l'altre dia la va comentar el Jaume, que, de fet, la va deixar bastant bé. Jo nego, totalment, perquè jo vaig sortir bastant escaldat, a part de ser de dos hores i poc, però, bueno, dos hores. És... crec que és una mena... no sé si retorno, no sé com dir-ho, però la Tim Burton, des de... com es deia? Tota cosa, en francès, la... Tineble, no com era? L'abans d'aquesta, la de... les Tinebles, bueno, la Joan i Déb, l'últim que va fer el Tim Burton en joves. Ara no em ve. Sí, però ara sí que m'he quedat en blanc. Però som Brestenebrosa, som Brestenebrosa. Aquesta, ja, bastant dels partidaris, inclús de Tim Burton, ja deien que aquí havia fet un baixot, no? I crec que s'esperaven que aquesta és una adaptació en llibre, que fos una mica el retorn, aquest Tim Burton... Sí que és veritat que és un retorn de personatges estrans, peculiar, excèntrics, però... Però s'intenta posar un camp que és una mica aquest cine més familiar. De fet, hi ha moltes semblances amb una cultura més pop del cinema o inclús del còmic o d'internet, no? I que... Però és un popurri al final de Howard's de Harry Potter, és un popurri de llegendes com és Lenderman, que circula molt per internet, o inclús hi ha dos personatges que tenen el cap tapat, dos com dos nens i em recorda molt a l'Orfanato, era com un popurri d'aquesta cultura dels últims 10 anys, potser. I és una... tota la pel·lícula és... és molt previsible, és un guió que està molt machacat de sempre, és el típic tòpic, re de típic tòpic, i no sé, jo personalment no la recomano, ara que sí... Que el xelman la pot defensar? Clar, ara la càstima... Però és curiós, és curiós que... que una pel·lícula... o un director com Tim Burton, que ens ha deixat moltes joies, dins d'un... d'un universe que es crea, i jo el llibre no l'he llegit, però sí que puc entendre, ja es veuen moltes marques, de fet, però com molts cops passa, et surt el propi Tim Burton a la pel·lícula en algun moment, però sí que és veritat que es queda molt a mitja, es veu dir. Ja no sé si hem de fer aquest paralisme amb altres com Woody Allen, que sempre és allò d'aquestre, fa bones pel·lis, però potser aquestes últimes no són tan brillants, com les altres, però... però Tim Burton... no sé què sabeu, no sé si té algú preparat o així, però jo acabo a la baixa, i... i aquí... I només volia destacar una altra cosa, com que ho vam comentar la setmana passada, vaig veure el primer capítol de Black Mirror de la nova temporada. Això volia jo preguntar. Vaig veure el primer, perquè n'hi han sis, i que han sortit tots de cop, però me'l vull dosificar, a poc a poc, perquè Netflix fa això, que et dona tots els capítols, i és... veure-les totes a la vegada. No ho has de recomanar. Perquè és molt dents, i sobretot és... com passa molt en... Bé, a més que en les distopies, com passa molt en el que es diu el cyberpunk, que és el tema de la... com la tecnologia afecta tant a l'Homa com per destruir-lo, com a la humanitat. I en aquest cas es centra bastant en el tema de les xeses socials, sobretot en coses més d'Instagram, o inclús Facebook, o a la comparativa... Però si no s'ha parlat d'Instagram ni Facebook... Exacte, però és bàsicament... es crea una societat mental, a partir del que són els meus gusts, o és que és una mica... Cada persona té un valor que se li dona a la societat, però perquè tu, per exemple, si ets molt per dir alguna cosa, molt correcte, molt llepaculs de la gent, tothom et valorarà bé, de forma virtual, em refereixo. Llavors, la gent pot veure si tu ets de nivell superior o inferior, els superiors doncs poden accedir, però estem parlant de que poden accedir a agafar un avió, per exemple, una persona de menys de dos de puntuació no pot agafar un avió, perquè se'l considera com molt precari, llavors com molt endefoto-estopa amb un camió. Llavors tot és així, les relacions humanes van totes en funció de... m'has de puntuar bé. És a dir, jo et parlo bé perquè així tu em puntuaràs bé. Llavors es crea un imaginari molt fictísi, però està molt a prop de la realitat. De com ens comportem a les xarxes per ser acceptats en el món real. Llavors és un parallelisme que, bueno, com a principi de temporada és molt bèstia. I molt acorta amb el que parlava la setmana passada, les distupies, no? Jo concretament estic fart, vull dir, d'això, de que quan algú posa algun comentari tota la gent que ve a simplement donar-hi la raó a aquell comentari i per què? Potser no estàs del tot d'acord, però com que la persona aquella no la coneixes massa o vol donar-hi la raó perquè és una miqueta famosa i tant, bueno, seria això. Seria això mateix, no? Ha fet molta gent que es crea el perfil. Això, per exemple, jo, en el món de cinema o artistes, es crea molt un perfil de persona que és el que ha de demostrar més que el que ha de fer. Llavors hi ha molts persones en el món del cinema, per exemple, que són personatges públics virtuals. Publica moltes fotografies, saixa molta gent comenta... Com que seria un exemple d'aquesta... No, però sí que... Sense condició. No, però sí que és veritat que, per exemple, és un perfil que ara s'està agafant molt en el tema dels actors, no? Perquè amb directors, guionistes, això és més difícil, però els actors, com que han de donar a dèc, qualsevol persona, inclús sense estudis, pot arribar, no?, a que el contracti o ha sortit a cormetratges, llar-metratges, es pots, llavors, sempre hi ha aquest factor de... m'he de fer veure. I el fer veure no és sortir la tele, és que el fer veure ara la forma més senzilla és internet. Llavors, la forma que té qualsevol persona de mostrar-se aquesta xarxa, que és infinita, vull dir, perquè estem parlant de que no només et veu gent de Catalunya o d'Espanya, sinó aquí, a Instagram, per exemple, o a totes aquestes xarxes, només amb un simple hashtag, el que es diu, no?, l'almoadilla, el coixinet, que es diu, clar, el coixinet, et poden veure qualsevol persona, de qualsevol país, llavors, aquestes xarxes que són tan fàcils, que són aquestes puntuacions, aquest... sobrevalorar tota la gent que està al voltant teu pel simple fet de que t'ho retornin, és a dir, tu dones, però és un d'una egoista, perquè tu ho vols en retorn. Llavors, crea una mena de... de cosa molt fosca... Bueno, jo ho recomano, no ho recomano. No, no ho interpreto bé amb si m'ajudes a entendre-ho. Jo suposo que això vol dir que és tota una generació, perquè, clar, la meva generació no està a Instagram. Quina generació, fins a quina edat la gent està a Instagram? Ah, bueno, això seria com una estudi, però... Home, ara mateix, és que ara mateix, un xaval de 12 o 13 anys pot tenir un smartphone i tenir Facebook i tot. La meva pregunta és, per tant, una pel·lió com aquestes l'entendran més fàcilment, gent que és de 12 anys, de 15 anys... Aviam, sí que és veritat que Black Mirror té el condicionant entre cometes com a totes pel·lícules que parlen de tecnologia, és que, bueno, has d'estar una mica tena, com funciona, tu... És a dir, no et perdràs el fil, perquè t'ho expliquen molt bé, tu ho vas veient i vas dient, vale, amb el mòbil estan marcan alguna cosa, com perquè a cada persona i més físicament se'ls veu el número, al voltant d'ell, doncs... Ostres, aquesta persona, vale, doncs saps que és esta mental, tot, és un còmput de qui és més important que qui altre, però és una importància de popularitat, eh? No, però la pregunta m'ha agradat molt, la pregunta de si un alumne, per exemple, de la ESO, que tenen Instagram, doncs per s'ho més de tenir, no són molts, però podien ser més 300 contactes o seguidors a Instagram o el que sigui a Facebook, si arribaria veient aquest capítol de Black Mirror, m'agrada molt aquesta pregunta. Ah, vale, la pregunta és... Entendre... Acomprendre la magnitud de, diguéssim, d'on s'arriba. Exacte. L'extrapolació que fa... A veure, Black Mirror... Com jo vaig dir a la setmana passada, com en totes les distopies, hi ha la part de reflexió, o sigui, la part de crítica social i reflexió. Aquí ja és fins al punt de que tot sentis, que tot sentis part del problema o part, entre cometes, no de la solució, però part del problema de, ei, sí, és veritat, jo estic... tinc un perfil molt actiu a les xarxes socials, cosa que... jo també estic actuant com aquest personatge. Evidentment, com vam dir la setmana passada, eh... i Black Mirror sempre ho fa, i ho fa, a més de forma, molt delicada i molt... Clar, li pot servir, inclús, no? Si pensen que li pot servir, precisament, a una persona d'aquestes joves, que el Joan, aquest tema de l'edat, de fet, no té tanta importància, el tema de l'edat, vull dir, tu pots estar en una xarxa, tenint l'edat que sigui, pots... Jo diria, però la sensació... No sé si t'he sentit certes. Tinc sensació... És més natural, és més natural, per un alumne, per un nen, que té el mòbil des que heu fet... El meu fill... El meu fill ja està... Bueno, clar, sí, sempre t'identificaràs més. És la tecnologia... Simplement, la pregunta és, fins a quina... Perquè, per exemple, jo, en relació, doncs amb gent més o menys de la meva edat, i la meva edat no està a la gent de més, això. Jo em pregunto, és quan, fins a quina edat acostuma a ser la gent propensa una cosa d'aquestes? Pregunto. A caure amb aquestes... No a caure. M'han millor dit. A utilitzar-ho, utilitzar-ho. Bueno, perquè aquí, jo crec que l'edat... ja no és tan en funció, sinó... És a dir, hi ha perfils més de tirana professional, hi ha perfils més públics en quant a... Doncs mira, jo faig això el meu dia a dia, no? Llavors, aquí... Jo no sé si hi ha una edat. És veritat que la tecnologia sempre agafa, per dir alguna cosa, dels 60 vall, per dir alguna cosa. No ho sé ara, no ho sé. Però sí que és veritat que, des de la creació d'aquesta xarxa socials, Facebook, Instagram, Twitter, tot això, jo crec que les noves generacions, és a dir, les generacions que ara estan pujant, també, potser llargaran aquest còmput que hi ha. Ara, si ara, per dir alguna cosa, la majoria de gent està des dels 15, als 45, per dir alguna cosa, en uns anys serà fins als 55, perquè la gent aconseguirà fer-ne servir. Perquè ara mateix és el mitjà, inclús el mitjà de premsa, el mitjà de laboral, de demostrar-te un entorn laboral que ja no... Vull dir, abans gairebé s'ha acabat el link, que ja és el meu perfil virtual. No, ara mateix és, anar mostrant dia a dia què estàs fent, què vols fer, quines són les teves metes, quins són els teus amics, és una xarxa que és infinita. Però per dir-ne d'una altra manera, seguint amb el que jo he interpretat de la pregunta del Joan, que potser li ha agafat la meva manera, aquest capítol concretament, el primer de la tercera temporada, podia ser interessant posar-ho en una escola, uns alumnes de tercer o quart d'això, perquè diguéssim, vigila, tot això que veus com tan innocent, com tan positiu, com tan interessant, el fet de tenir tan seguidors, tanta relació, potser no et pot comportar, perquè jo conec la sèrie Me la admiro, veig jo la primera temporada, que són 3 o 4, 3 capítols només, i sé què porten la situació que et planteja en una extrema. Clar, els capítols sempre acaben de forma bastant catastròfica. El plantejament sempre és que ens anem a pique, com a humanitat. Però en aquest cas, a veure si ho entenc bé, però per un xaval jove a l'ESO, que estigui bastant posat, sobretot ja no, potser des d'un punt de vista laboral, potser estar, per vull ensenyar, i vull que la gent sàpiga de la meva vida. No sé fins a quin punt s'identificaran com a problema, perquè evidentment Black Mirror m'aixaca, i m'aixaca, i tu, si estàs posat com si no, si ho comprens, m'aixaca, perquè veus, si no ets tu, serà algú que coneixes, saps que hi ha perfils així de persones més virtuals que reals, i això passa. I no sé fins a quin punt seria, perquè això és l'altre, perquè Black Mirror, jo crec que té aquest tacte que no és moralista, finalment. No et diu això està malament, si no et diu, mira on es pot arribar, i et plantejem una situació superextrema, o sigui, algo extremista, però això passa, et diuen això, que aquests personatges que estàs veient aquí si ens han creat una societat, però fins a quin punt un noi de 15 anys està més el mòbil que la realitat. I això també era la definició del Black Mirror. Black Mirror la sèrie era la pantalla negra, el mirant negre, que en realitat és el que projecten els mòbils, les teles, que és aquest reflex negre que et pots veure a tu, però més fos. Jo crec que és el punt seu, qui mira més avall que dalt, amb la vista. Jo he dit que es pot aconseguir les primeres sèries, que són les primeres tres o quatre o cinc capítols de les primeres dues sèries. Temporades, perdona. A través de biblioteca. Jo ho he demanat, però encara no me l'han passat, però suposo que més tard o més de la sèrie. Sobre aquest tema de Facebook, que he inventat una mica amb aquest tema de les xarxes, jo recomano, perquè a veure, tothom sap, els que estem així dintre d'aquestes xarxes, que vas mirant i t'arriba amb missatges de diferents gent, i tens contactes que potser no els coneixes de res, però saps que són l'actor aquest, o el d'allò, el director, el que sigui, en un moment determinat pots contactar fàcilment amb ells, perquè com que els demanes l'amistat de Facebook i veuen que tens 20, 30 o 40 contactes comuns, i diuen, bé, l'accepto també, perquè deu ser una persona que està dintre del medi, no hi ha problema. Llavors acabes tenint això contactes que en un moment determinat poden. Jo recomano, no sé si és el moment de fer-ho, però m'ha vingut el cap que parlaves d'això, d'una persona, d'un actor, que és l'Alena Hernández, que és un dels protagonistes, el policia, que ha tocat del rei Borny, que la veritat és que fa uns comentaris molt interessants. Fa de tot una mica, s'exhibeix, s'exhibeix de vegades, perquè té un cos així molt escultural, però ho fa amb el gos. Jo volia recomanar això, els comentaris que fa, posant, com si fos el gos, que està parlant del seu humà, perquè no és el humà el que poseix el gos, i l'enrevés clarament. Tu creus que aquest està ara menjant-se, aquestes torrades, i és el gos el que està parlant. Potser et fa una parafada, que és tota una creació literària, que tu passes gènere, poso la fotografia, hi ha punts així molt interessants de gent, que són públics, que fa una cosa que no tan únicament per vendre, és únicament per d'allò, que tenen un punt de creativitat i d'allò interessant. Però com en tot és el mitjà, no? El mitjà tristès, i aquí ve molt el concepte de Black Mirror Res. Ei, tenim la tecnologia, però com la fem servir? Això sí que és cosa nostra, és humana. Com està fet servir un robot, per exemple? Això és una cosa que sempre s'ha dit en el tema d'aquestes distopies o espelis futuristes. Tens el robot i l'has creat tu, sota uns paràmetres, però com l'utilitzis això? És allò de qui mata, qui mata no és la val, qui mata és qui dispara, és una mica el tema aquest. Això parla molt de la pel·lícula que parlarem després, la violència. A mi aquesta sèrie m'agradaria seguir-la. Tinc pendent, també, la segona temporada. Molt bé, molt bé, jo et volia preguntar per Black Mirror, ja m'imaginava que l'havies mirat una mica. M'agradaria fer una a la setmana, perquè si no es pagava... Sí, sí, com a molt, com a molt, si no et saturarà. Si fas el que es proposava el Joan d'altre dia, veurà no sé quantes pel·lícules més tòpiques, que es va apuntar una llista. Però també una vegada més, així, tampoc et passi. Més pot passar una mica que diguis, uf, que malament va tot. Jo us puc parlar d'una estrena que fan el Divendres, aquest Divendres, d'una pel·lícula que m'ha sorprès. És a dir, jo, Daniel Blake, del Ken Loach, una pel·lícula... Està parlant molt bé d'aquesta pel·lícula. Està parlant molt bé i s'ho mereix, s'ho mereix. L'estrena d'aquest Divendres va la pena dir que el Ken Loach, que es havia dit que es retirava, doncs ara té 80 anys i encara ha fet aquesta pel·lícula. Amb un guió del Pol Loverty es sabeu que és el que sempre treballa ell. Deuen portar 13 o 14 pel·lícules junts. I que, a més a més, la pel·lícula ha guanyat la palma d'or del Festival de Cans d'aquest any i el premi del públic a la millor pel·lícula al Festival de Sant Sebastià. La pel·lícula, confesso, que jo et anava amb una mica, perquè en Ken Loach li hem vist moltes coses, sabem una mica el que defensa, etcètera, etcètera, anar a la versió de Divendres, serà un rotllo més de la... Això pensava, això pensava. Sí, pensava. No ho s'ha dit negatiu, sinó... Des de l'UEGO. Serà una cosa més de la aquelles que allà ens ha fet. Ha tornat, ha tornat els seus origens. I resulta que fa una cosa més d'aquelles que allà ens ha fet, però resulta que la fa tan bé, que t'arriba, t'arriba... I que té molt a veure si et fixes també en Black Mirror. Sí o no? Amb una distopia. Amb una distopia, però dintre de la realitat. No, no, no estic de cop. Sí, sí, sí. Pensa a tothom i jo, ja ho veuràs. Ja ho veuràs com una amiga que va, perquè no sé res. Va, Joan. Va, de què va? Va d'un senyor, va d'un senyor, que és... És una al·lícia de la realitat. Tot el contrari del que estem dient l'altre dia. T'explico per què. Però una al·lícia distòpic. No és distòpic, no és distòpic. És realista. Representa que és un senyor que és fuster, que té 59 anys i no recordo malament, que és aquest, el senyor Daniel Blake, que ha hagut de que li diuen, o millor dit, el metge, té un atac, on es diu un infar, i el metge li diu que no pot seguir treballant, perquè si treballa, la palmarà. Aleshores, aquest senyor es presenta a les autoritats civils per dir, bueno, què faig, de què viure, etcètera, i li diuen que ha de solicitar, que ha de solidar feina, que, si no, no li podran donar la seva paga correspondent. Llavors, tota la pel·lícula, tota la pel·lícula és, en aquesta situació, coneix amb una noia que també té un set de problemes, una jove que té dos fills, una mare soltera que té dos fills, i que és molt maco, molt interessant, perquè té problemes, i tota la pel·lícula no és més que les diverses vicicituds que passa a l'home, que li fan fent marranada, arredera, marranada, i ell no pot treballar, i li obliga a tenir que anar a faltar-se a diversos llocs, etcètera, d'una forma completament realista, el que passaria a l'estat social si algú es trobes en aquesta situació. Però que és una realitat distòpica, que és la que vivim, és la que la vivim, és una realitat distòpica, és el més curiós de tot. No és realista, potser és una de les tempes modernes que ha aguantat una setmana passada, no és una distòpica. Sí, exacte. No, no és una distòpica, és una realitat. Una realitat analitzada, perquè també podies fer una... Les tempes modernes la podia haver fet un defensor del capitalisme, i podia haver fet, mira, què feliços que són els treballadors, treballant les seves, no sé quantes hores... Però no és això. No, però m'entens el que vull dir, que depèn de com analitzis la realitat, si tu... Si tu mostres, si tu mostres. Si tu mostres. Jo el que he de dir a l'altre, i justament, és que tinc por, que no vol dir que tingui la certesa, perquè segur que hi ha moltes perilloses d'aquestes, que són superinteressants, tinc por que s'hagi utilitzat en aquesta direcció que deia, que ha de fugir de la realitat, perquè en realitat el que fa el Ken Loak en aquesta pel·lícula, i el que fa Chaplin en tempes modernos, és anàlisis de la realitat, una crítica de la realitat del seu moment. Ella està vivint el Chaplin del 36, el que vivia les cadenes de producció que vivia en els 36, les fàbriques industrials de tot el món, i el que fa el Ken Loak en aquest moment en aquesta pel·lícula, és analitzar un senyor que es troba en una situació determinada i que, en la demana, ajuda a l'Estat, perquè li facilita el senyor de condicions, les traves que li posen perquè no donar-li això que ell demana. Però tu has vist, en busca de la felicitat, del Will Smith i el seu fill, que el fill li fa millor que el pare, 20.000 vegades, en l'empetit. És aquesta que es diu... Espera't un moment, que es diu... Earth, after all. No, no, no. Aquesta també surt en el Will Smith i el seu fill. Sí, és veritat. Aquesta també seria... Aquesta és més còtica, no? Sí, sí. Però és també un plantejament de... L'heu vist a vosaltres? Sí, sí, sí. És també distòpica. Bueno, és catastròfic. Sí, sí. Jo ho dic perquè... Bueno, després en parlarem. Quan parlem d'aquesta pel·lícula la fan el dissabte, la fan el divendres del TV3. Ah, mira, mira, el divendres en bon exemple. Tu dius que després en parlarem. Tornem a el que estàvem explicant. Perquè és que el tema a la samapassada ha de continuar donant desig. Vull dir, penso, perquè... Ja deia jo el tema. El món de les històpies ja n'he de donar. Però jo penso... Jo penso que distòpia és... Si tornem una mica a la definició, que és una cosa que dona aquesta, que és el que està dient ell, distorsió d'una cosa que és futurible, que és real el sentit de que no ha passat encara. I que, etcètera, no és el que estem parlant. Estem parlant de coses que estan passant en aquest moment, no que passaran al futur, i que, a més a més, estan generalment en una pel·lícula de ciència ficció. Però hi ha un guió pel mig. Hi ha una anàlisi de la realitat. Utilitzar la paraula distòpica, per el cas d'aquesta pel·lícula, em sembla una aberració, igual que per el Xàpling. No necessàriament. Em sembla que no lligues, són coses diferents. Bueno, perquè és l'anàlisi que es fa. Perquè jo, per això, posava l'exemple d'en busca de la felicitat. En busca de la felicitat és una pel·lícula en la qual un pare i un fill tenen una sèrie però acaben trobant, perquè és l'essència del que et vol explicar a la pel·lícula, amb la lluita, amb la lleu per aconseguir ser millor, acaben trobant que el sistema té aquesta possibilitat, que si tu t'esforces, pots arribar allà on el sistema et permet, doncs acabaràs tenint tot el que el sistema et proporciona, vull dir, acabaràs recuperant els teus diners, acabaràs tenint una vida modelica. Llavors, això és una pel·lícula que analitza una realitat d'una altra manera. És que en el moment en què ens col·loquem en una pantalla, ja estem també perdent una mica el sentit del temps. El que sigui futur, el que sigui present, és molt clar que hi ha pel·lícules que tenen aquesta versenblança, aquesta textura que sembla que te estiguin parlant d'una cosa, però un altre director o un altre plantejament et podria haver dit aquest home, mira, té aquests problemes, doncs anem a explicar què ve que s'ho munta el sistema, perquè aquest home per internet en un moment determinat perquè una persona l'ajuda, doncs llavors pot aconseguir la seva feina, pot aconseguir fer... És que justament... És que justament el que està dient és que aquest joc d'això d'internet també no li funciona i la pel·lícula demostra per què no li acaba de funcionar, quines traves li posen, que és la mateixa realitat, perquè si utilitzem la paraula distòpica per totes les pel·lícules que han detectat temes com aquests, no que varien, és a dir, el neurisme també seria distòpic, perquè clar, vull dir, doncs, el caldón de bicicleta seria... No està malament la idea. És que no crec que sigui la paraula adequada per aplicar en aquests casos, perquè una cosa és una distòpia, que m'ha explicat la definició de l'altre dia d'això que estàvem dient, i una altra cosa és una pel·lícula que mostra una realitat concreta, i que realitza aquesta realitat concreta, i que critica o planteja o el que sigui. El realisme com a cinema distòpic m'agrada molt, això tot i que ho deies per dir que no, però m'agrada molt la idea. És que no lliga, no. No s'ha d'inventar paraules per coses que existeixen. No, inventar no, sinó aplicar-les per entendre d'una altra manera el que havíem vist sempre d'una manera. Jo crec que no. Tornem a la pel·lícula. Segurament és la quintessència de l'humanisme social d'aquesta pel·lícula, però cal dir, tot i que el Marc i la perspectiva són familiars perquè ja els hem vist en pel·lícules d'aquest baterà director, segueix tenint el poder, jo diria, de rossegar-nos a tots a un xoc realment emocional. La pel·lícula és molt càlida, molt tendre, els personatges els acabes d'entenent que és el que els hi passen, i per mi és segurament una de les millors pel·lícules del Quén Loac. Com he explicat, l'Anil Blec és aquest pasfuster de 59 anys, té el problema que diria que li impedeix treballar, es veu obligat a presentar-se a l'ajuda social, a la ciutat social, i tot i que el metge li ha prohibit de treballar, l'administració li obliga a cercar treball, sinó desitjar rebre una penalització. Llavors, en el transcurso d'aquestes cites amb l'administració, Daniel Blec és el personatge principal, conèixer una mare soltera, una negues diu Rachel, amb dos fills i dos infants, i presoners de la medalla de barracions administratives actuals de la Gran Bretanya, perquè això funciona pitjor la Gran Bretanya en aquest moment que aquí a Espanya, Daniel i la Rachel intentaran ajudar-se mutuament. Aquest és l'estrutura de la pel·lícula. Jo crec, com deia, que és una de les millors pel·lícules del quenloc dels últims temps, perquè tot i que és una cosa social, que podem criticar, i podia fer-ho qualsevol, amb la delicadesa que està fet, amb la gràcia que està fet, amb el treball dels personatges, amb les actituds, etcètera, etcètera, es converteix en una... jo diria fins i tot que té una imperturbable simplicitat neol realista, és a dir que seria un neol realisme actualitzat, pujat al dia, i que intenta reflectir aquest realisme, criticar aquest neol realisme. Recuperant les millors coses segurament del que seria el vitorio de Sica. I té amb una gran qualitat. Sí, correcte. Això és un d'acord, clar. És una pel·lícula ben intencionada al fons, al final. Molt ben intencionada, però que tampoc... que la mala llet que traspua en altres pel·lícules. Les últimes que ha fet una miqueta de tot, perquè... I que traspua això que esteu dient, o sigui, això que jo vull entendre, que és del... com es diu, el que... La distopia. La distopia, és a dir, que el planteja tot... no el planteja en aquests termes, el planteja mostrar-me completamente diferents. Per tant, és un film, jo crem-s'ho necessari, que segueix reflectint el món que vivim, i que segurament tot s'hem contribuït d'alguna manera a construir. Quina conclusió es treu, una mica, la pel·lícula? Quina solució dona per aquesta dificultat? Que s'ha de modificar aquesta endinistració, que en lloc d'ajudar la gent, el que fa és... Foto, en el fons, no l'ajuda, sinó que... I es modifica, es dona les claus per com s'ha de modificar? El actor. Això és el final, o? El espectador és el que ha de veure. Perquè això, per exemple, hi ha una pel·lícula que segur que coneixeu, o per oïda, o per veure-la, estic convençut que és Brasil, per exemple. Brasil seria una miqueta, això mateix, del Terry Gilliam. És el personatge que xoca, però això sí que és una distopia. És una distopia, però t'explica el mateix que aquí, i a part... Això que estàvem parlant, de quins són els límits de distopia, que es pot considerar. Per exemple, hi ha moltes pel·lícules, o inclús a Manet, que no és poc, o no? Clar, jo crec que... Aquí entrem sobre realisme, però a l'hora hi ha aquesta mena crítica social d'una comunitat que no existeix, però hi ha aquesta fina línia de dir què és una crítica social i què és una crítica social basada en una societat que m'invento. I a part del tema de les distopies, que potser el cap del temps perden l'essència de distopies. Per exemple, la ja mecànica, quan tot passaria tranquil·lament, o més. Però la violència no, eh? Però la violència és que ja no... Quina violència! La violència de gent que va pel carrer o la violència del govern, i tant. Però la pel·lícula ho critica, això. I avui dia també ho criticaríem. Em refereixo de que en el seu moment es planteja com això algun dia potser pot passar. O que passava. Jo no crec que ho presentaries com una possible cosa, sinó com un reflecte de coses que ja passaven en aquell moment. I fins i tot... Si vols, la part que seria futurista seria quan ell t'entra en el cervell i li fa en tot aquell... Jo vaig a perquè ell, quan vegi una seta determinada, reacciona en aquella manera que reacciona. Però això es fa? Això, els electroxocs, els tractaments aquests... Està prohibit. Depèn d'on? No, però sense anar més lluny, tortures d'aquestes... La pel·lícula de Snowden també en parlen d'això, i a Snowden parlen de partir del 2001, i són... Però no fan electroxocs, i fan coses que li fan canviar el cervell de la gent. Això està prohibit, no es pot fer. No, jo jo sí, res sobre aguantar-ne molt. Exacte, és que anava a tirar el temps de aguantar-ne molt més. Una cosa és que... Una cosa és que algú, en concret, s'ha generat països i moments i guerres en la tortura, però no vol dir que la tortura estigui institucionalitzada, com una cosa generalitzada. Estem parlant com a Black Mirror. El Black Mirror hi haurà un punt, hi haurà un moment, si no és ara, hi haurà un moment que hi ha capítols que no és que passin que se'ls hi passi la rosa en el sentit més crític, perquè hi haurà... haurem passat aquesta època, sinó que... hi haurà un moment que ens agrada com s'acostarà més. No estem parlant de distúpies com Mad Max, que és en plan, a algun futur postapocalític que el món es queda sense aigua. Ei, però es queda sense aigua, o sense aliments, però, bueno, els pols s'estan desfent, i vull dir que... Aquí hi ha moltes històries que la distúpia intenta agafar com a crítica social, evidentment extremista, però en 1984 també tot un ultra sobre control de la població, ara mateix amb el Casus Snowden, és algú que és realista. Jo volia agafar un exemple del mateix Ken Loa, que, bueno, a més a més, el nom de la pel·lícula ja... No sé, es diu It's a Farewell, en un món llibre. No sé si la recordeu. És l'última pel·lícula que va fer, el 2007, així com una mica de les seves, per dir-ho així, de les que eren la crítica social de reflex del món proletari, però resulta que en aquesta pel·lícula la dona protagonista, que és una dona treballadora, no m'he determinat, es veu tan constreïnida pel sistema, tan obligada per tot el que té el seu voltant, que al final acaba fent tot el que el propi sistema capitalista fa amb els treballadors, perquè explota, ella monto una petita empresa, llavors explota els seus treballadors, és el Ken Loa, parlant del que és la realitat, d'una manera també distòpica. Una mica, no és distòpica, això és realista. Igual que passa, això passa en algun moment, indirectament, no de la mateixa circunstància, però la noia aquesta, que hem parlat a la Rachel, que a una mesura no vol caure amb aquesta, realment, que la corralen de tal manera, no pot alimentar els seus fills, que es veu obligades prostituir-se. Per tant, però això no es distupia, això és una realitat, això deu passar en moltíssims llocs, on determinades dones que segurament no volien ser prostitutes han acabat sent prostitutes en el nostre món real, en el món imaginari, perquè valen el seguir alimentant els seus fills. Per tant, jo em penso que el plantejament és distòpic, és realista, és a dir, si vols ser neo realista o serà de fill de cinema, el que vulguis, però és un fondament no distòpic. Que no hauríem d'acceptar com és real, hauríem de combatre de tota manera i l'hauríem de veure com és real. Això mostra això, és a dir, que la pel·lícula en què denúncia el lloc en aquesta pel·lícula que estic dient, és que en un moment determinat que el propi ell es queda al propi ell quan se't descobreix que aquesta noia s'està prostituint, perquè si no no hi ha altra relativa, ell intenta donar-li la volta, que ha arribat a això, conseqüència de la societat en què vivim. Comença mirant. Jo crec que la primera que hauries de mirar d'aquestes pel·lícules distòpiques hauria de ser children of men, fills dels homes, de l'Alfonso Cuarón, que l'altre ja comentàvem una mica. Com més té un dels plans de conseqüència més bèsties dels últims anys, d'aquell que estan com a mig amb el cotxe, te'n recordes? Sí, que el cotxe va cayent, que va... Children of men, children of men, fills dels homes. Sí, els fills dels homes. Jo he de dir que la vaig veure amb el cotxe quan es va passar allà, en armèlia, aquella pantalla enorme, i estava aviat amb un cotxe. Vull dir que és una estopia més... Amb pregnota. Més d'acció, no? D'acció, tot té contingut, però, per exemple, en comparació a Allagosta, que és tot diàleg, per dir alguna cosa, és una relació socials, aquí és més o màtric, sí que és la mescla perfecta entre la filosofia més distòpica i l'acció. Jo aquesta vegada el vull veure, perquè tinc la sensació que no té més minga de la que m'imagino. Vull dir, sobretot, perquè és una perigua molt realista, també. Sí, sí, no és màtric. No, la del fills dels homes. Màtric, també la vols veure. Màtric és un altre extrem. Màtric, jo dic que... Anem a plató, ja. Sí, sí, anem de car, a la filosofia... Ja seguirem parlant de l'altre dia, perquè així no és tot de dret. No, és que jo, la pregunta que ja acabaré fent quan en parlem de la pel·lícula d'avui és si la primera pell és una pel·lícula distòpica o què és això? Perquè és tantes coses d'aquesta pel·lícula, en la vegada, que... Anem-hi, anem-hi. Anem-hi, molt ràpidament. Per una mica de les pel·lícules que podem recomanar que passen per televisió en els nostres oïdos. S'ha de dir que aquesta setmana no hi ha com passaven les últimes setmanes i ja hi ha la història de cine espanyol que passava totes les setmanes abans de les 10 del vespre del TV2. Aquesta setmana, avui, mirat, no hi ha cap pel·lícula que realment valgui la pena de veure. En canvi, el Dimecres, o sigui, demà, el canal Hollywood, a les 6 de la tarda, fan el nombre de la rosa i veus una pel·lícula, penso, que es podria recomanar si algú no la vista. El Dijous, a la Paramount, fan Resident Evil, que no sé si és realment una pel·lícula distòpica. No. És que les pel·lícules d'Esombly sempre parteixen... És que és una adaptació de la pel·lícula. A mi la primera em va ganar bastant. A les altres, sí que era bastant... hi ha més d'acció, però la primera sí que era terrori, i jo la vaig semblar brutal. I la adaptació està molt ben feta amb la milla... No, no, jo ho veia. Jo ho veia per si l'havíeu vista. Molt bona. El Dimecres, el mateix Dimecres, perdona, en lloc d'això era de la Paramount, a la AMC, a les 10 i 10, això és el que és. El lado AMC és una de les que van cre... són la cadena... Breaking Bad. El lado bueno de les coses, cansem la que veus de la vista, jo no la veig, va la pena. És una meravella de pel·lícula. No es diu així, es diu de Silver Lining, de Buck o una cosa així. És una pel·lícula deliciosa. A part amb la mateixa parella, amb aquests dos, amb el braç de Lee Cooper... I Lawrence, la Vaia... I Jennifer Lawrence. La Jennifer Lawrence, sí. La veritat és que... Té molt per parlar aquesta pel·lícula del desordre mental de les persones, com això acaba... acabes adonant-te que prové té un origen, vull dir, no sóc perquè sí, sinó que té un origen familiar, social, de que tot bé, i al final, la persona que té el cap, suposadament, més desequilibrat, al final resulta que no és tant. Sinó que és que intenta col·locar les coses en el seu lloc i de vegades ho fa d'una manera una mica violenta, però no, la veritat és que... I el paper d'ella, el paper d'ella és extraordinari. És fabulós, vull dir, la manera com ella està ja mirant la família, oi va, on m'he ficat, no? Però com després va entrant per fer-los tirar més a cap allà, és una pel·lícula guapa, guapa, guapa... La mateixa imatge és una mica més tard, a les 11 de la nit, fan Gladiator a la TNT. El Divendres, a part amb on, per la tarda, fan una pel·lícula que és un clàssic que molta gent recomana, que és l'Hombre-Quemator a Liberty Balance. I a TV3 fan, a la nit, la gran pel·lícula fan aquesta que deien, és a dir, After Earth, del MNight, és la llopma... Ah, és el Xamalan? Exacte, no recordava això. Sí, que li van criticar, no? A mi m'agrada tot el que fa a aquest home. Us he preguntat, perquè no sabia de què anava. Jo m'ho he terminat el llegir i he dit que la humanitat hagi d'abandonar la Terra i se senti a la nova... a una nova Terra, que es diu Noemi Prime, o algo així. Aleshores, el que hi entés, és que aquesta pel·lícula era... era distòpica, és a dir, perquè no m'havia sentut llegit, que deia que és una pel·lícula no sent-ho llegit, és a dir, no sé si m'ho he puntat... És la línia de quan són pel·lícules catastròfiques, d'aquestes de... Bueno, com això, Mad Max, o aquestes de la humanitat s'ha refer o la Terra que ha destruït. Clar, aquí no sé si és distòpic, és aquest cine de catàstrofe, que es diu, del cinema aquest del dia de mañana, o... No, inclús independent d'ahir, no ho sé, no crec, no? Sí, és catastròfic. Això ja seria una catàstrofe en si mateixa. Però sí que... que hi ha aquesta línia, que no crec que sigui una distòpia. La distòpia seria que, per exemple, als propis humans doncs haguéssim cargat la Terra. Interestelar és aquesta fina línia, no? Sí, interestelar estaria en aquest punt. Aquest sí que és el projecte zoomà. L'altre dia no em van parlar, no m'ha acabat de sortir la pel·lícula i estava... Però aquest sí que sí, que estava allà. I què més, què més? El dissabte. Perdona, que tot el que fa així a malalt, no sé per què, aquest YouTube, què m'agrada? M'agrada, vull dir, que mira... però de les últimes, la que és un fals documental... Aquesta no l'he vist. És dolenta, aquesta. No vaig anar a veure... Aquesta, després, buscant informació, no s'hi han llegit, perquè veig que no m'he registrat, la deixàvem bastant malament, dient que... tot en el Will & Smith, el seu fill, que es vota el fill i ells... els havien premiat com a pitjor actors de l'any. Sí, amb aigis. No, sí, crec que es van dou bastants premis aigis, que serien els dolents. Des de què va fer el xamal en aquella de la Xica de l'Agua, que va ser l'última, que més o menys, la crítica la va tractar relativament bé. Era una cosa una mica estranya, no sé si recordeu, en un edifici que hi havia diferents persones, hi havia un actor que era molt peculiari, hi havia una noia que apareixia per la piscina, i que tothom estava com una cosa màgica que apareixia, que era peculià seva. Sembla que era joventut, sembla. Com? Que per el que em dius és que no l'he vist, però perquè dius que era joventut d'allò, un actor, una noia de la piscina... No, que tothom l'ha criticat, en unes històries molt disparatades, així amb un futur de còmic molt peculiari. Escolta, ha fet moltes pel·lícules per a les seves filles, perquè li agradaven el còmic, i jo, que un director, estreni en no sé quantes pantalles de tot el món, pel·lícules que ha fet per a les seves filles, ho trobo increïble, admirable. I a part que si a mà l'han fet, pel·lícules enormes. Vull dir, només pensant de villas, d'aquella del Bosque, o aquella que és el del Bruce Willis, i el de allò. No, en el seu sentit també, que va ser la que li va donar, però aquella que era el vell, el mal, les rumpibles, com es diuen, d'embre què vol. En anglès. També estava molt basada en els còmics. Ara no me'n recordo com li diuen aquí. El dissabte TV2 pot recomanar el quarteto, una cosa del Dústing Joven, que va d'una gent jubilada, que està amb una mena d'eurofantat, etcètera, i que volen fer una festa, i llavors és tot d'antics cantants d'òpera que volen fer un festival. Llavors, la pel·lícula, molt ben feta, molt ben rodada, dirigida curiosament pel Dústing Joven, amb la màgia de metra, la revista, i la recomano, la recomano. Fa poc d'aquesta? Parell d'anys. No és molt vega. No és molt vella. El mateix dissabte, la Paramount, fan alien a la tarda, a les quasi les 8 de la tarda, i a les 10 de la vespre, American Beauty, i l'alien, i quan estàs allò, t'ho puc cagar tots dos vegades. A l'AMC, el mateix dissabte, fan el discurs del rei, que penso que és una pel·lícula del Tom Hooper, realment recomanable. Jo sí, jo la trobo molt, molt recomanable. I el diumenge, a Paramount, i acabo a les 23.50, i pràcticament una mica abans de les 12 de la nit, fantasis del Alejandro Almenaba. També per anar a dormir tranquil. Sí, per anar a dormir tranquil. Jo li deia, pel temps que tenim, passaria ja la pel·lícula del mes, aquesta extraordinària, la propera pell, que tots hem vist, i que per què veig tots ens ha agradat. Vinga, el que vulgui comença. Que estrany, que ens hagi agradat tots, perquè no acostuma a passar. A veure per què, a veure què ha passat. Suposo que cadascú ho ha vist a la seva manera, que és el que tenen aquestes pel·lícules polièdriques, que segons que ho veig, es pot agafar des del punt de vista narratiu, des del punt de vista temàtic. Jo crec que la pel·lícula, segons el meu punt de vista, és un anàlisi impecable, sobretot a les formes possibles de violència, que la humanitat ha anat creant al llarg del temps, i les maneres com mirem de defensar-nos d'aquestes pròpies maneres, moltes vegades s'ho convint totalment, per exemple, oblidant coses i perdent-nos. Ja sigui realment o metafòricament, perquè no volem recordar allò que hem fet. Jo crec que això ens passa en moltes vegades que hem fet en el passat. Violències cap a les altres persones, coses que no volem reconèixer. Per suposat el tema que el pol destacava en el WhatsApp, la violència cap als altres animals, a la pel·lícula ho tracta. Curiosament, el que us va explicar, us van explicar els dos directors, quan parlàvem amb ells, amb aquesta noia, com es diu, la Natàlia. I el pol, que vam parlar amb el Lissaki i la directora de l'Aura, es diu, Lissaki Campó. Comentaven que no havien volgut tampoc atacar especialment ni el fet que hi hagi caçadors. No és una crítica. Potser no han volgut fer com a crítica. Jo crec que era aquests pobles, perquè passen aquests pobles dels Pirineus, que es viu així. Ens expliquen que quan van a rodar allà, la majoria de gent que surt, el bar o que està amb els animals, serien gens reals que tornava a caçar, que és clar, els animals són reals. Era aquest plantejament de din. No és ni una crítica, ni a l'hora, és una logis, una alegoria, sinó que en realitat és... I la pel·lícula és molt costumbrista. La majoria de pel·lícula és contemplativa, per dir-ho així, del lloc. Veus molt el lloc, veus molt com treballen, com viuen. Potser no buscaven aquesta crítica o... No la busca, però jo crec que les imatges tenen vida pròpia. Jo crec que Salski escapa una mica i està clar que quan veus una gent que està fent una festa la festa major del poble o el que sigui, veus que està jugant i veus un cap d'un animal allà segnant i veus com s'està netejant. És molt cru. La pel·lícula enjana, és molt cru. I no perquè siguem gent de ciutat o no, simplement pel fet que t'adona que bona part de la història de l'humanitat ha estat la història d'anar assumint que hi ha una violència implícita de totes les formes possibles, és a dir, dintre de la família, dintre dels coneguts, dintre dels desconeguts també, cap a les altres despeses animals que l'hem anat assumint i que ens hem anat fent capes i capes de sensibilitat. I al final ho assimilem pràcticament tot. Llavors, una persona pot estar convivint en una situació de violència perquè en un moment determinat es diu i en el tràil ho hem sentit, que diu és que jo, si hagués sabut que passaria això, hauria fet alguna cosa, hauria marxat, hauria desaparegut. El que passa és que ho assimilem com a normal, com a habitual, que una persona, et digui una barbaritat o et doni un cop, o et cremi, o el que sigui. Al final dius, doncs deu ser normal, perquè estic ficat en aquest món. Llavors, a mi em va resultar molt curiós i també he comentat així una mica en privat en els missatges, pensar que aquesta pel·lícula li dona mil voltes, però mil voltes, a una pel·lícula que es considera un clàssic que vam parlar fa no gaire del Corosaba, per exemple, el Rashomon. Rashomon, si us fixeu, és una pel·lícula que, narrativement, en el fons és super senzilla, una història que t'explica una història vista des de diferents punts de vista, però alternatius. Tu primer veus un punt de vista, després un altre, després un altre, és relativament senzilla. En canvi, aquesta pel·lícula de la propera veïn en mostra tots els punts de vista a la vegada, a la vegada. I en cap moment, tu, com a espectador, acabes de destriar si el que t'estan explicant és cert el que diu un personatge o un altre. A l'hora és aquest joc narrative de l'embustero, qui és l'embustero, qui manté. No sé la conclusió que vosaltres teniu, però jo trec la conclusió que no hi ha una veritat absoluta. Cada escut de la seva, cada escut s'ha format aquestes capes de sensibilitat per dir, no, no, jo el que em crec és això. Això no ha pogut passar. Això que m'estan dient, tu no pot ser el que ets, perquè jo sé positiuament que no pot ser que hagi passat això i que tu estiguis aquí ara. Llavors l'altre no pot resistir el que ha passat en el seu futur i també posa un món de capa psicològica i es borra part de la seva memòria. La dona, doncs també, vull dir, insensibilitza completament i vol oblidar el que havia passat i llavors es queden les imatges aquelles que ja també hi ha un joc, bueno, com completament màgic, no, on el passat i dir-li que està representat per unes imatges de vídeo. Llavors quan li pregunten, bueno, però què fèiem nosaltres? Això, vacances. Totes vacances, no? I no li diuen la veritat en realitat, perquè no ho expliquen. És una part de la realitat, perquè s'han registrat, la resta no existeix. La resta no volem que existeixi. Llavors tots aquests jocs, tot aquests mirades viatjades cap al passat, cap al que heu n'ha viscut, cap al que heu volgut recordar. Allò de simplifiquem, això de trobar-ho, tanquem la vida en el cas. Exacte, sí senyor. Molt bona comparació també. M'ha agradat molt, m'ha agradat molt aquesta sensació d'estranyesa aconseguida des del principi, el repte que suposa pels espectadors i veus que tu no has de perdre detall perquè les coses poden anar en una direcció o poden anar en una altra, això està superaconseguit. Els actors estan brutals, tant la Emma Suárez, però sobretot a l'Àlex Moner. Jo penso que, segur que aquesta pel·lícula va ser premiada a Málaga, li van donar 5 o 6 premis, entre ells, el millor director, millor actriu amb ella. Perquè no hi havia més. I li van donar també, sembla que amb ell no el van premiar amb l'Àlex Moner. Però en canvi l'Àlex Moner és un personatge que aquí està brutal, es mereix que li donguin els Goya o li donguin els Gaudí o el que sigui perquè realment està... És difícilíssim fer el que fa, i els 3 estan bé. No, s'identifica amb el personatge, s'identifica allà dins, i sembla que sigui una altra cosa, no sigui un actò, ni sigui re, i l'evolució que va tenir és puntudiós. Jo trobo que hi ha una norma sensació... No solamente és un trio que l'he aconseguit, perquè el thriller, des del principi, s'ha d'anar més a t'enganxa i teniu en compte que no pots deixar de mirar el que estàs veient, de contemplar i d'analitzar, entendre el que està passant. Però a la vegada no hi ha únicament això, sinó que hi ha una sensibilitat, un detallisme amb els detalls, com això que esteu explicant dels animals, etc. I dels sentiments que és, bueno, i reflecteix el microcosmos d'aquesta societat, petita comunitat rural, emoltada de la neu, que em sembla que és extraordinari, a l'altre senyor que el porta, el francès que el porta d'un estat ell, en el 7 o 8 anys, en allà tancat. Em sembla que la pel·lícula està rodona. Allà no és un parell d'anys. No es pot ser. Jo crec que està destacable el tema del thriller, que abans hem escoltat el trailer, jo no havia vist el trailer, però només escoltant-lo he dit que això no és de thriller. El bo és que t'ha creat un thriller sense els típics tòpics del thriller, inclús no hi ha música, que pràcticament no hi ha afectes sonors els típics de... T'estem creant tensió. De fet, hi ha un design de so experimental. Hi ha com una cosa molt, molt variòpinta en temes de so, que més després els hi vam preguntar, els directors, i ells, evidentment ho destacaven, perquè la feina, el design de so que hi ha... Sí, perquè hi ha un moment en què el so, unes veus que sentim, que no sé exactament què diu, un moment en què els personatges parlen entre ells, llavors es perd completament el so amb bien habitual, i estan ells dintre de la seva bomballa particular. Del bany. O el tema que la pel·lícula va... Durant un temps es va dir el de Gielo, que era... perquè tota la pel·lícula va molt en funció dels estats de l'aigua, del Giel, de les gotes, de la neu, de tot això. Llavors, el factor del so va molt lligat això. Jo crec que hi ha un moment que estan discutint, no sé què, i l'únic que se senten són gotes, i són efectes sonors que, tant de boca, i que una pel·lícula que pràcticament és només... és només diàlegs interpretacions, no hi ha aquest factor que pot tenir els típics thrillers, abans hem parlat del sexe sentido, és el típic tòpic de thrillers dins de l'esquema. Em refereixo amb les músiques d'atenció, amb els plans ràpids, però aquí és això que dèiem abans, un cinema molt estàtic, molt contemplatiu, en quant a plans, però després en quant a contingut és frenètic, que a més és molt frenètic. Els canvis que hi ha són brutal, els punts de gir, com els agafes. I a sobre una altra cosa, que l'altre dia hi havia un crític que estàvem a TV3, al mes dintre de TV3, un crític, no era el que aquí era, li preguntava a l'Alex Moner que no hi havia la contenidat o no, i l'Alex Moner es va dir que no van rodar, com passa sempre, depèn de l'olocalització i tal. Clar, en aquesta pel·lícula, i ho deia el crític, només una mirada i tal que s'hagués fet diferent, trenques la pel·lícula, perquè aquí mirades, gestos, abraçades, són el que et fan realment a tu trontollar les idees del que estàs veient i interessar-te pel que estàs passant. Si això no està absolutament ben mesurat, ben medit, ben per les mans, no funciona la pel·lícula. Hi ha gent que en una pel·lícula és de dir que això, clar, només... Bueno, però aquí està, l'ho agradeixim. I una altra cosa que jo vull destacar, perquè ja sabeu pel que ja em coneixeu, aquí fa temps que ens veiem, de que a mi els finals no m'acaben de agradar si són oberts, en canvi, aquí trobo que la pel·lícula està justament, té un final obert, que el trobo integrat, perfectament integrat i justificat en aquesta pel·lícula. Però per què tu tens una visió del que passa en realitat a la pel·lícula? Tu tens una interpretació concreta, sí o no? Te la dona, te la dona, te la pots sugerir, és a dir... No te la dona, no te la dona. Queda obert, queda obert. Es presta a múltiples interpretacions i estic d'acord amb el que deies al principi d'aquesta pel·lícula que conté moltes lectures, moltes lectures i que totes volen ser més o menys atractives i interessants. Jo ens esteixo amb el tema de l'anàlisi de la violència. M'hauria pensat també en dues pel·lícules que fa un parell d'anys, una de les quals no et va agradar gens. Jo em van comentar aquí que era aquella de Stoker, i no recordo malament, del parxambuc que va fer a Estats Units, que era aquella família, anava distòpica, perquè hi ha sol la paraula sola, però no exactament distòpica, una família que de mica en mica anava s'adonant de que tenien una pulsió, un desig per la violència. Sembla que sí, sembla que sí. Per la violència, que al començament de tot hi ha una escena on tota la gespa sembla que hi ha hagut un accident i després no ha estat un accident, sinó un tret, a un policia em sembla i està tot ple de sang i això hi ha una persona que està agaudint d'aquell moment, al començament no ho entens, perquè tu no et pots identificar amb això. Però de mica en mica t'adones de com s'ha anat perpetuant en aquella família la violència des d'un pare, que com en aquesta pel·lícula ensenya el fill a caçar, que li diu com s'ha de fer, que és com un motiu d'orgull, el fet de traspassar aquest coneixement, aquí també hi ha aquesta situació. Hi ha uns diàlegs sobre aquest tema de la casa. Fixeu-vos que l'Isa aquí la cuesta i l'Isa... Campo. Campo, me'n recordo del nom, a veure si em queda el cap. Escollen, quan parlen els adolescents, no sé si recordeu, quan es troben que ja més o menys es coneixen, que l'han acceptat molt bé després d'allò, doncs queden un dia per veure una mica, per fumar, per d'allò, a les afores del poble i li comencen a preguntar per què ha fet, ha fet aquest personatge i li diu si va explicant història de Portugal, que si no ho sé quan, i de seguida el diàleg, o la d'allò, va cap al tema de la violència que pels animals, és a dir, i tota l'estona de la pel·lícula està això, no us en recordeu? I hi ha un moment que se sent un documental que diuen que la gent que està en els excursadors no poden estar sempre en el punt en el que maten els animals, perquè tenien masciclògics enormes. I llavors això va sortir en tota l'estona i els adolescents estan preocupats d'això. Hi ha un personatge que diu que vaig matar un cèrbol un dia després vaig veure que era una família que estava embarassada i dius que em volia morir. Però me la vaig menjar. Fem la reflexió de, en realitat, estic caçant igualment. La reflexió, llavors, és tòquer, una mica, parla d'això, però de manera directa i brutal, és a dir, directament ens explica, és que la humanitat som així, ens insensibilitzem la violència i podem generar una família com la de Stoker, que tenen clar que els agrada això, que si disparen algú i ho fan d'una manera maca i tal, ja està bé. Hi ha un altre pel·lícula també, que em sembla que era Danesa o finlandesa, de la mateixa època més o menys, que sembla que parles del mateix tema. També era un pare que anava a ensenyar el seu fill a caçar. Em sembla que es diu a la casa o una cosa així. Ah, però és la germana? No, crec que era Danesa o per aquí. No, del que feia sí, del que feia Nibel. Sí, el nom, perquè li van donar la casa. Sí, la casa ens va agradar. Discutíem el final, que no estàvem d'acord amb el final. És veritat, discutim el final. La casa ens va agradar molt. Seria molt similar a Stoker per mi i tindria el mateix punt de densitat com a reflexió de la violència, perquè aquesta pel·lícula la porta, jo crec, a l'extrem. És a dir, com que té aquesta possibilitat d'interpretar-ho de tantes maneres i et mostra, des de tants punts de vista emocional, com les emocions de les persones es veuen alterades alterades i la memòria, com deia abans. Jo penso que veure aquesta pel·lícula i anar agafant cadascens, en el que passa és que hem parlat molt bé, penso de la pel·lícula, perquè he intentat no explicar massa d'ella. Perquè si no, el possible espectador podria anar parlant de cada escena i anar analitzant què passa. Simplement la recomanem totalment. La recomanem totalment. La setmana que ve... El jazz i el cinema i vindràveu de convidat en Joan Cerdà que seria l'Aquí a dues setmanes. El dia 8 del dia 8 de novembre. Perquè el dia 1 és festa. Doncs estarà molt interessant, perquè imagineu-vos tot el jazz que hi ha en el cinema. I anirem posant música també, que portarà el punt d'inflexió. El cantor de jazz va fer el punt d'inflexió. És veritat. El convidat hem dit el nom, Joan Cerdà. Doncs vinga, serà un plaer tenir-ho aquí. Fins la setmana... Fins aquí 15 dies... Fem la foto ara. Fins aquí a dues setmanes. Fins aquí a dues setmanes. Fins aquí a dues setmanes. Fins aquí a dues setmanes. Portar-los! pel nouveau unity però per part de l'especial supercopa