CsC 08/11/16 - Films (Doctor Strange, 100 metros, Sully, La mano invisible, ...) + TV + Jazz i cine

Tonight Tonight Bona nit,ulus. A l'escoltes d'Àvia d'Esber, si tu anis d'Àvia d'Esber, la d'Àvia de Sant Just, l'1 a 8 a 1. Cinema sense condicions. Cinema sense condicions. Bona nit a tothom. Un dimarts més ja som aquí, disposats a parlar-vos de cinema, de lloc que ens agrada, de lloc que hem vist, de lloc que us recomanem, i a més avui amb dos convidats que ens venen a parlar d'un tema que dominen perfectament. Ja tindré l'oportunitat de comprovar-ho. Segueu que la setmana passada ho vam anunciar, que venia en Joan Cerdà per parlar de jazz i cinema, però a més ha portat un amic seu, un company que també ja ho voreu, una persona que s'explica meravellosament bé, per parlar del mateix tema. En conseqüència, com és sempre, com fem sempre, fem tres parts més o menys en el programa, la primera part que parlem de les coses que hem vist, les coses que recomanem, de les coses que venen al futur, aviat, estrenada, etc. Una segona part que seria ja el tema, que seria quan parlaria en Joan Cerdà, i la última part de programa que intentaríem comentar pel·lícules, comentar el que més o menys espontanament vagi sortint. Això no vol dir com és lògic, que no ho hem demanat, que a més ens acudeixi quan sabeu cosa, interrompim l'exposició tant en Joan com del Pep, i que comencem a fer aquí un diàleg en què intentem que els uïdos s'ho passin bé, entenguin el que perseguim, i que finalment... I posar música, avui. I posar música també. I posarem molta música. Avui posarem molta música. Avui en Joan ens ha portat tota una tria de músiques, de jazz, i que ell mateix ens explicarà el que correspon. I ja teniu l'Andevinalla de cada setmana. And the music is from... Ho hauria de saber, el Politu. És una pista com definitiva. Doncs no sé de quina música sobra. No sé, com a mínim, aquí posa això. Avui no heu anat a veure una pel·lícula. Ah, sí. Ara, ara. La música molt bona, per cert. La música es confonia molta estona amb el sol. Llavors, aquí, jo crec que em falla la guia. Música del Johan Johansson, i és la que sentim per començar el programa, perquè és una de les pel·lícules, i suposo que parlareu. No sé quan es trena... Tu parles d'arriba, no? D'arriba. Sí, d'arriba. No te se'n espaldejarà, mare, com que no l'estran en aquest event. No l'estran en la setmana que ve. Parlar-ne al dimarts de la setmana que ve. Jo ja estic païint, encara. Sí? Ah, és que aquest director... Sí, per fer-te un salt. Bueno, ja parlarem. Sí, és un director molt interessant, però que més a més és veritat que fa un salt amb una direcció... No, és com a mínim... El Denis Villanueve, és francès canadenc del Quebec, que jo estic enamorat, confesso d'una de les seves pel·lícules en concret, de, m'has deia, pressioneros, que l'he vist a 5 o 6 vegades, amb el uc Jackman i el Jake Hickrenkel, i que és una pel·lícula extraordinària. Jo penso que em va passar desapossegut en el seu moment, la vaig anomenar més tard, i confesso que l'he vist allà, dic 5 o 6 vegades com a mínim. Doncs bé, aquesta, no en parlem ara, perquè et deixem un per la setmana que ve, perquè no l'han passat avui, però no les tenen fins al dia 18 de novembre. Avui, si voleu, podem parlar... Jo n'he vist una, que la van estar al Divendres, i després parla tu si vols primer, vols parlar tu primer de... Jo volia parlar de dues pel·lícules, una que fa una mica més, però com que vam fer pont, no la veig poder aguantar, que és la doctora Estreny, no sé si la coneixeu, la doctora Estrany, i, si no, la veu al final francès? No, encara no. Tinc ganes, perquè tothom en parla a força bé de la pel·lícula. És un salt bastant qualitatiu, ja no sé si amb tècnica, amb guió, però és de l'univers Marvel, el tema dels còmics, doncs és un personatge que s'introduït ara, en l'univers cinematogràfic de Marvel, i que es diu que pot ser el substitut d'Iron Man, del Robert de l'Unisonior, també com actor cobra una pasta de gansa, i tot i que el protagonista, en aquest cas, que també és un nom renom, però no cobra tant. No ho sabem, perquè al final crec que Iron Man les deixaven els diners allà bastant. Però només per això, jo crec que també és una fórmula que s'ha d'anar renovant, i sí que és veritat que Doctor Strange és un personatge que s'assembla molt a aquesta arrogància d'Iron Man, però barrejat jo crec amb Doctor Gavos. És aquesta mena entre el científic, el místic i el metge que persegueix la benevolència per la gent, però a l'hora que és un ego cèntric. I la pel·lícula que el més destacable és, no sé si ho veus origen d'Aquista Fernández, l'efecte que hi ha dels edificis que es van doblegant en si mateix. No sé si ho recordeu aquesta cena, però en la pel·lícula aquesta passa motivament per cent vegades. És un viatge quasi lisèrgic tota la pel·lícula. Jo ho deixo perquè no vull fer més spoilers, però és molt recomanable, aquesta pel·lícula. I després volia comentar-la a 100 metres, no sé si l'heu vist. No, però tenim unes ganes. No, no tenim d'ahir. Aviam, sí que és veritat que és com una mena de salt del Dani Rovira al dramatisme, perquè ja l'havíem vist a tot en cine, a la Ocho Pellido... Em sona aquest nom, eh? Dani Rovira. Ha fet coses últimament, no? Sí, és veritat que li volíem fer aquest canvi de registre, més que res, per el que fan molts cops els representants dels actors, que a vegades desagafar i veure fins on poden arribar, i sobretot perquè l'estan encassillant molt en uns papers. A veure, personalment, no crec que funcioni, no funciona, però no només funciona. A mi m'ha dit, m'ha arribat, m'ha arribat, que la pel·lícula és volenta, però aquells dos com actors estan bé. És veritat, això? No, és que el càrrec sí que està encassillat, últimament, i en això sí que ell fa el paper, com feia Ocho Pellido, si fa el paper de secundari, però que el que fa és donar aquest punt entre còmic, però ara és un personatge que està trencat per a dins, i doncs, també, nosaltres, quan vam veure la pel·lícula amb infiltrats, vam fer les posteròries d'entrevistes al director, vam entrevistar l'Alexandre Jiménez... Amb Natàlia Sánchez, i després parlarem també una miqueta més dillà. Doncs vam entrevistar el Ramon Arroyo, que és el... Arroyo o Rebollo? Sí, Arroyo, d'acord, d'acord. Arroyo, arroyo, arroyo. No, el director, no, és en el que està basada la història de la pel·lícula. Exacte, perquè la pel·lícula ja ha sortit per tot arreu de les teles, però sí, és la història de superació d'un problema físic. Llavors, el que es basa en la història real és a dir que... Arterios, creleròsis múltiples, concretament, sinó que m'equivoco, una persona que li van diagnosticar que no et podria moure ni caminar 100 metres, d'aquí jo hi havia el títol de pel·lícula. El títol que va fer no és cap spoiler, perquè és una història real, però va acabar fent un Iron Man i no sé quantes carreres, maratons, triatlons... Llavors, la pel·lícula, jo, Marcel Barrera, o sigui, recordem que va fer Montpetit, que és el... El documental Ficció és un híbrit que va guanyar el Gaudí, però que aquest cop que s'ha llançat més a una ficció més com a tal, una pel·lícula que s'ha quedat a mig gas, aquest guió, que no sé si és guió, inclús que quan entrevistava el Ramon Arroyo, estava així, com una mica indecís amb... És que no sé si és la decisió bona d'agafar el Dani Rovira, per un paper així, però bueno, tampoc és... Ja et dic, depèn de qui... depèn del públic que arribi, agrada més o menys... Potser agrada i potser agrada dir més. Una història bastant... La crítica la deixava, diríem, no la deixava molt bé, eh? Tampoc se la carregava, tampoc se la carregava del tot. És un tema delicat, és el que sempre diem. Espanya, a vegades, quan es tracta el drama, es tendeix més al melodrama. Llavors, en aquesta pel·lícula s'ha tendit, i venint d'una persona de la direcció que ve del món del documental, sobretot, i de les TVMovies, i que pot donar un enfocament diferent o una persona que només s'ha dedicat a la ficció, s'ha quedat així, com mig, mig. Jo us puc explicar d'ella que el Divendres de la setmana passada, jo no la vaig veure... No, jo la vaig veure per les trenes, és veritat, però després la va ser en el Divendres, que és solí, l'última pel·lícula del Clint Eastwood. Haig de confessar que suposo que sabeu que Clint Eastwood, en els últims temps, ha tingut una aprensa més allà negativa per alguna crítica, dient que havia fluixat molt en relació a algunes de les famoses pel·lícules d'ell, però, a més de confessar que, almenys a la sortida de la passada de premsa, vaig estar parlant amb alguns, per cert, aquí va venir el Miguel Fernando Ruiz de Bellalobos, que es va carregar, us en recordeu, el Clint Eastwood, espectacularment, i en canvi, el sortida de la passada de premsa de la setmana passada la defensava, defensava, dient que era el millor que havia fet el Clint Eastwood en els últims temps. S'ha estovat. S'ha estovat, això fa els anys. En qualsevol cas, jo que ets a la pel·lícula, va la pena dir que, per mi és excel·lent, la pel·lícula, per mi és una bona pel·lícula, i crec que té el mèrit, o té, o s'ha de dir en compte, que Clint Eastwood, en 86 anys, que té, que registri, que faci, que doni a l'edat final que dona aquesta pel·lícula, és realment, per mi, meritori. Té moments de cinema de catàstrobes, perquè suposo que sabeu que va de que, el 15 de gener del 2009, un avió que havia despegat de la Guàrdia, que és el segon aeroport de famós de Nova York, va creuar, doncs, amb unes ous, se li van encendre els dos motors, i els dos motors havia d'atarrar, forçosament. Va intentar tornar a la Guàrdia, però no arribava, no arribava, i, finalment, el comandant del vol va decidir, amb l'altre, amb el seu ajudant, van decidir atarrar la marat d'amunt del Hudson, del riu Hudson, que estava, doncs, a dos graus sota zero. Té moments, per tant, de cinema de catàstrofe, tot i que no ho és, en cap moment. Altres de drama, perquè és un drama el que els hi passa, tant amb ells com els personatges que estan al voltant d'ell, tant la seva família, com els personatges que estan als 155 viatgers, que els passatgers que estan amb l'avió, però segurament destaca, jo diria, a més a més, per la defensa de l'experiència dels professionals, i de la veritat en front de certs mitjans tècnics. És a dir, hi ha com una mena de polèmica, en algun moment, al llarg de la pel·lícula, entre si hi ha de decidir coses, són les màquines, són els científics, són els nous avenços tecnològics que hi ha al camp de l'aviació i molts altres camps, o bé l'home té un paper important a fer. I aquesta discussió que està molt present, em penso que és brutal la forma que ell, a més a més, vol defensar que l'home té un paper molt important a fer, i és un homenatge, diria, a la cultura de l'esforç, el treball que hem fet, a la sensatesa humana, en front d'aquests que defensen que la tècnica ho ha regalat tot. Té un guió excel·lent, perquè tots sabem de què va la pel·lícula, tots sabem el que anem a veure, i en canvi, com que està explicat d'una manera no lineal, sinó que va ser el fent sales endavant i enrere, et manté perquè no saps què va ser en cap moment. I hi ha moltes sorpreses, molta informació nova, que no coneixíem pels diaris, sabíem el que havia passat, però no les protagonitzats de l'accident, que et van interessant, et van atrapant, i arriba a finalment d'on es compta que estàs davant d'una pel·lícula, repeteixo per mi, excel·lent. A mi em va fer recordar, no sé si algú, una pel·lícula dels anys 64, si en recordo malament, que es deia, Los Pasos del Destino, del Ralph Nelson, una pel·lícula interpretada en blanc i negre pel Glenn Ford, i el Red Tyler, que va d'ajustament de lo mateix, un avió que surt, es pega d'un aeroport americà, i llavors resulta que hi ha l'accident i moren pràcticament tots. Llavors tota la resta de la pel·lícula, l'hora i mitja o dues hores que dura la pel·lícula, no me'n recordo si és l'hora i mitja o dues, que és el que sigui, és una mica descobrir el que els hi passa als personatges, en aquí és el mateix, simplement que en lloc d'haver un accident fatal, on moro la gent, aquí tots sobreviuen, però les idees i històries que estan entrellegades estan excel·lentment ben explicades. Hi ha una gran interpretació del Tom Hams, curiosament abans venia amb el cotxe i ho explicava, que a mi el Tom Hams no m'agrada, no m'ha agradat mai, és a dir, li tinc una certa mania, jo diria, i en canvi, en aquí no sé si has deigut a la direcció del mateix... És guapeta, no m'agrada. El centre no li tinc mania, no puc amb ell. I en canvi, en aquí, potser també que hi ha l'homes més gran, amb cabells blancs, com vols vol imitar el personatge real, el comandant que dirigia l'avió, està excel·lent. Si no està excel·lent, està molt bé, li dona molt bé el paper i penso que et fa creïble el personatge. Al seu costat hi ha l'Àron Bachhard, que és el que fa d'ajudant d'ell, i els dos estan francament bé. Li dona una dimensió, diríem, clàssica, i tota la crítica que sortia del cine, després d'anar a veure aquesta pel·lícula l'altre dia, la setmana passada, deia que s'ha restaurat el seu criteri com a gran director de cine de Hollywood, de la gran època de Hollywood, i que, per tant, no sabem si aquesta serà la seva última pel·lícula o no, en qualsevol cas, la pel·lícula té mèrit per guanyar-se un lloc en la prestigia internacional. La narració és esplèndida, de debò, la planificació és extraordinària, el muntatge, el ritme, el desencadenament progressiu de la història, la banda esprinora és el mateix Clinisbo, és l'últim temps suposo que sabeu que composa la majoria de les músiques de les seves pel·lícules, i, bueno, possiblement, la única pega, posats a trobar-li pegues, que també en té, com tota pel·lícula, és que hi ha una certa exaltació molt americà d'ells que són els millors, que ho fan tot bé, que són meravellosos, i això hi és, eh? És a dir, això no... a més amb el Clismor ja s'ha repetit més d'una vegada en algunes pel·lícules anteriors. Aquí també hi és, però la estructura narrativa era un gran repte, perquè repeteixo la idea que ja tots sabíem com acabaria això i què passava, i com que tots ho coneixíem, el fet de mantenir constantment l'interès, és que des del principi fins al final no hi ha cap moment que hi hagi cap lapsus, sinó que estàs absolutament atrapat pel que veus a la pantalla, em sembla que és menitori i digne de destacar. Crec que repeteixo que el més important és que destaca la professionalitat de la gent que s'esforça, la gent que estudia, la gent que treballa, la gent que lluita per millorar les coses, per fer-les bé, i en definitiva, hi ha encara en aquest sentit. Jo, mentre venia i mirava això, i estava repassant algunes de les pel·lícules que ell havia dirigit, i m'hi he recordat de Simperdon, del Mundo Perfecto, dels Pons de Madrid, del intercambio, del Gran Torino, d'Invictus, i totes no són de la mateix nivell. Però sí que m'ha fet pensar, mentre venien avui dos experts en jazz, o dos persones que són molt coneixadores d'aquest món, que havien aquesta vert, que també havia dirigit allò, però em sembla que quan veníem al cotxe em deies que no t'havia agradat gaire, que no la trobaves massa interessant. I posava de testimoni en el Dizzy Gillespie, que s'ho ha representat en la pel·lícula, i que llavors encara era viu, i va dir que tot allò no... No era el que havia passat. No era el que havia passat. Aleshores, veig dir, hi ha hagut caos en el melodrama, veig dir, no agafa a Charlie Parker, com el que era, que és músic, sinó gairebé com un drogadicte. És una pel·lícula molt brillant, molt... una tècnica molt depurada, molt refinada, però un bon aficionat al jazz, vull dir, sap que... Que allò no és veritat. Que hi ha coses que s'han de revisar. Jo dic perquè repassant això, la crítica la deixava molt bé. Incluso hi havia algun crític que deia que... La crítica normalment tracta molt bé el clínic, i les seves raons tindran. Això, justament abans que des de la Natàlia, que és una noia que és ballarina, i justament li deia anar al cine, per exemple, quan s'especialitza, no quan un director s'especialitza, per exemple, en un tema com en el jazz, i li vam preguntar sobre Cisne Negro, que a Cisne Negro en el seu moment... Jo també ho vaig fer a un tòmoc. Sí, és que clar, va ser com... Què em penses de Cisne Negro? Perquè al final la crítica, en aquest sentit, es va dividir, perquè era la crítica, potser, menys i més especialitzada. A mi em deia, una pel·lícula brillant, però a l'altra banda, que deien, que s'han pensat si això no té res a veure... Que no te la podies creure. Això passa amb totes les pel·lícules, per exemple, una pel·lícula de pescadors, quan la van a veure els pescadors, el riu de la vida del Robert Redford, diuen, no, el que fem nosaltres, el riu, no té res a veure amb això. Perquè el cine té unes certes convencions, i es carrega la... No sé, no és la realitat. I aquest del Cisne Negro és una cosa, la meva dona havia sigut ballerina, i va sortir escandalitzada, de lo malament que ho feia la Natalie Portman, i de la doble, que encara ho feia pitjor, i de què allò no tenia res a veure, ni amb la dansa, ni amb res. Era simplement un drama. És un context. Abans de passar, ja veieu que aquí s'expliquen molt bé, abans de donar-los la veu perquè puguin parlar de jazz i cinema, jo volia, com hem fet en dies anteriors, repassar ràpidament pels nostres oïdors quines són les pel·lícules que passen per televisió aquests dies, que nosaltres considerem que en principi pot valgui la pena de veure. En primer lloc, tu has comentat fa un moment, només fa 5 minuts, has parlat d'Origen, i Origen la passen al divendres d'aquesta setmana, a les 22.30 de la nit, a TV3. És a dir, que el Cristófon Nolan el podeu veure, el que et divendres d'aquesta setmana a TV3, a les 11.30. Per què li diuen Origen si volen dir Inception? Aquí és origen o com ho diuen? És que no té res a veure, Origen, perquè és que no encaixa. Inception és com... Sí, és col·locar allò, una idea dintre. Inception és com una qüestió. És un terme psicològic, de com ficar una idea en la ment de les persones, i la pel·lícula ho porten en el sentit màxim, al límit. Llavors, Origen. Origen? Què vol dir? Això ja sabeu què passa. És que un dia es podria fer un programa amb la traducció dels títols, perquè hi ha cada cosa que és... És increïble, increïble. ...de llogar que dires, de llogar i que dires. De jutges de guardia, de portar-los a un jutge de guardia i demunciar-los. Moltes vegades, canvien el significat de la pel·lícula. Moltes vegades, això és el més dramàtic. Perquè el títol dona un sentit, i en canvi, amb un altre títol, no té res a veure amb el que volien fer originàriament. És una cosa... No, com era. Aquí es va traduir com hoque noche. Hoque noche. Jo veig això al videoclop, per exemple, i no... Una comèdia. A vegades, en francès, jo em sembla que la gent que distribueix pel·lícules no ha estudiat francès, perquè és l'idioma més maltractat en les traduccions. És a dir, per exemple, es va estrenar una pel·lícula de l'André Delbo, que aquí la van dir, mujer entre perro i lobo, que no vol dir res en absolut, però que en francès, femme entre chien et loup, vol dir, a l'hora de la fosca, una dona a l'hora del cap vespre. I és clar, si posaven entre perro i lobo, deies, i tu anaves a veure la pel·lícula, i no veies cap gos ni cap llop. Va anar per l'oliteral. Va anar per l'oliteral. I, per exemple, hi havia una altra pel·lícula que en francès es deia Le fantôme di cha pelier, que, si no recordo malament, era sobre una novel·la de Simonon, i es veu que no sabien què volia dir, i van posar els fantasmes del cha pelier. Quan era el barreté, el sombrerero, els fantasmes del sombrerero, perquè anaves a veure la pel·lícula, i era un senyor que feia barrets. Un senyor que es dedicava això. Repassem ràpidament les altres pel·lícules demà, al dimecres, pel matí, perquè molt de gent no hi ha algú que pot veure, a les 12.30 del matí, per TV2, fan una pel·lícula curiosa de l'adaptació de la novel·la del Cerques, jo penso que... Jo ja vaig llegint el seu moment, perquè això és de 2002, tant una cosa com l'altra, i recordo que la pel·lícula millorava, en alguns aspectes, el relat del Cerques. Bueno, es podia recomanar, en principi. Hi ha una altra cosa curiosa, que és també el dissabte d'aquesta setmana TV2 a les dades d'Ovespre, que és, si no sé si l'heu vist o no, que es diu Mr. Turner, que és una pel·lícula del Mike Lee de la bibliografia del famós pintor britànic. Penso que és una cosa digna de veure, si no la coneixeu. El dissabte també fa un revolucionari road del San Mendes a les 3.30 de la tarda, pel canal de la Paramon. I el diumenge a TV2, ho deia Marament Esmeria amb el cotxe, un dia salvaje, la famosa pel·lícula del Roman Polanski, la passen a les 11 de l'Ovespre. Per tant, hi ha dues pel·lícules, segurament, les més destacables, que serien un diumenge salvaje i origen, com he dit fa un moment. Mr. Turner també potser, si no algú no l'ha vist, pot ser interessant, que els nostres oïdors, que ens assenten, si volen aprofitar-ho, ja saben quins dies les passen i on les passen. I aquest, que de setmana comença el Festival de Tarot de Molins, és aquest el següent? Sí, aquest, el dia 11. I ha començat el Festival de Sevilla, que està ara en marxa. Vaig estar allà, vaig fer una visita així fugàs, perquè tenia moltes ganes, no sé, idees d'aquesta mica estranyes que se t'ocorreixen, fa temps que se'n va a córrer, no estava segur si ho faria, no, finalment. Però la meva idea era veure una pel·lícula en concret, que des que es va començar a rodar, ja vam parlar amb el director, amb el David Macián, que havia fet fins ara uns quants llargments, un curmetratge, i aquesta és la seva primera pel·lícula, La Mano Invisible, l'estrenaven en 17, 2, 4, 12, i una de les coses interessants és que anava bona part de l'equip. Normalment les pel·lícules van dos o tres persones, però aquí hi havia 15 persones allà, no sé, avui ja havien demanat al festival un petit esforç suplementari, i havien pagat el que havien pogut, la benzina i una habitació d'utel, perquè poguessin estar dos o tres dies, i bueno, no sé, ja tenia moltes ganes. Llavors vam anar a veure la pel·lícula, vam conèixer tot l'equip, i va haver un moment després de la pel·lícula, que per ser és molt bona, és excel·lent, quan arribi, si és que arriba, perquè són aquestes pel·lícules de distribució, gairebé invers semblant, és molt recomanable, no sé. Com es diu la pel·lícula? La mano invisible. La mano invisible. Així el eslògan de la pel·lícula es podria dir que és l'espectacle del treball. És a dir, hi ha una sèrie de gent que està col·locada dintre d'una nou industrial, ja és on va en gravall, hi ha uns espectadors, que no es veuen massa, però se senten, i fan flashes d'un paleta, per exemple, que fa una petita paret, llavors agafa una massa i la tira avall, torna a començar, llavors hi ha un carnicer, hi ha una sèrie d'actors que han estat contractats per fer feines determinades, que trobem a la vida quotidiana, i això permet fer una reflexió sobre el món de treball, sobre les esclavituds, sobre l'esclavitud moderna, concretament. D'aquella es conceptualment basada en una novel·la del Sevillà, precisament Isar Rosa, que sembla que està molt bé, que ja ho no he llegit, però qui ho coneix, comenta una novel·la interessant, i és un dels autors destacats, de la nova poètica o prossa, poètica contemporània, i bueno, la veritat és que va ser molt interessant parlar amb el director part de l'equip de producció, amb bona part dels actors, amb la dona, amb la noia que fa els scripts, que es diu Patricia Lopez Rosado, tots plegats, un encant, i amb una capacitat d'expressió, i d'explicar-hi amb unes ganes de parlar de la pel·lícula, molt gran, i aquestes petites experiències, que ho de vegades de la vida, i que fa que... Hi ha alguna cosa més que vull comentar, molt clar, un coment en els que els nostres convidats. Passem directament a nosaltres. Doncs, Joan Serdar i Pep Armangol, estem a les vostres mans. Bé, venim aquí a parlar de la relació entre el cinema i el jazz, és una relació que via de ser lògica perquè tots dos arts comencen més o menys al mateix temps, és a dir, el cinema comença a finals del i el jazz es considera que comença amb el segle XX, però bé, ja hi havia hagut intents abans. Aleshores, s'havien de trobar un moment o altre aquestes dues formes d'espressió. Jo penso que no s'ha acabat de fer tot el que es podia fer pels problemes que hi ha hagut entre ells el més important, el del racisme, perquè els actors afroamericans i la gent, els cineastes afroamericans, fins i tot avui dia, s'estan queixant que no tenen les mateixes oportunitats que els altres, però que s'han fet bones coses. I, a més, en moltes direccions. És a dir, s'han fet documentals sobre músics de jazz, alguns de molt interessants. S'han fet pel·lícules de ficció, pel·lícules de ficció amb banda sonora de jazz, pel·lícules de ficció que són biopics, biografies de gent important en el jazz. Això s'ha fet des dels anys 40 fins ara mateix, que continuen fent biografies. Ara sembla que l'última que han fet és sobre el Chet Baker, que l'interpreta Leffen Hauke. El Chet Baker mateix ja havia fet pel·lícules a Itàlia, perquè també era un senyor que en el seu moment era com un James Dean, també el van voler aprofitar pel cine. I tant el jazz com el cinema són dues formes d'expressió que s'adapten molt bé a qualsevol altre. És a dir, el jazz és una música que pot ser de base, que pot donar un sentit a la pel·lícula, a la banda sonora, o que pot ser el tema per ser. I com abans dèiem Bert, doncs és un biopic sobre Charlie Parker. Últimament també s'ha estrenat Miles DeHet, del Don Chiddle, que és director i protagonista sobre la vida del Miles Davis. En els anys 40 se'n van fer un tip de fer històries sobre el Glenn Miller, sobre el Tommy Dorsey, sobre l'Artichoke, totes les bandes, les orchestres, que hi havia en aquell moment del Temps del Swing. I llavors cadascú ha usat el jazz a la seva manera. Ja a l'any 29 hi va haver una pel·lícula importantíssima amb un repartiment all black, és a dir, que tots els actors eren negres, dirigida pel Quim Vidor, que no era negre, però que dirigia molt bé, que és un mestre del cinema que avui dia ja no se'n parla, però que per mi és algú extraordinari, algú que va sentar les bases del que seria el cine. I aquest Quim Vidor l'any 29 fa una pel·lícula que es diu Alleluia, Alleluia en anglès, que hi ha cants espirituals, hi ha blues, hi ha tota una sèrie de músiques. Uns anys més tard es fa de Green Pastures, les planes verdes, que és un títol sortit de la Bíblia, aquestes de l'any 36, també és gaire bé el mateix, és a dir, que ja els negres americans van entrant en el que és la seva música. Ells venien de l'esclavatge, la seva música africana havia estat prohibida, aleshores els blancs nord-americans amb l'ajuda incoestionable dels capellans protestants els fan entrar en el que és la música que es cantava en les esglésies, llavors ells ho fan a la seva manera, d'aquí ve l'espiritual, d'aquí ve el gòspel, d'aquí ve tota aquesta tradició, és a dir, les cançons que es cantaven en els oficis protestants, els negres les fan seves, però ells han perdut els tambors de l'Àfrica, per exemple els amos prohibeixen els tambors en onces claus, perquè el tambor, a més a més d'un instrument de música, és un instrument de comunicació i llavors els amos no volien que hi haguessin revoltes, aleshores ells perden la polirítmia africana, van a un dos per quatre o un quatre per quatre, que és els tempos, que els compasos que el jazz ha tingut gairebé fins als anys 60, i llavors ells creen una forma nova, algú ha dit que el jazz és l'única forma de cultura que ha donat als Estats Units, perquè les altres sempre han vingut d'Europa, i llavors un fenomen exclusivament nord-americà és el jazz. Aleshores ens trobem els anys 40, que és el període clàssic del cinema, i també aquestes pel·lícules amb repartiment absolutament d'actors negres, tenen el seu públic i fins i tot traspassem. Recordem que en el Cotton Club de Harlem, el famós Cotton Club, que estava instal·lat a Harlem, que era el barri negre, els negres no hi podien entrar com a públic, és a dir, els únics negres que hi havia eren els que actuaven, perquè el públic estava segregat i només hi podien entrar els blancs, a dir, el Cotton Club, i treballaven les orchestres de Cap Callaway, o de Diuke Ellington, o d'Aquifos, o l'Orquestra de Teddy Wilson, i els músics eren tots negres, i el públic era tot blanc. Això es veu a la pel·lícula Cotton Club del Francis Ford Coppola, del Francis Ford Coppola, i hi havia aquesta qüestió. Ells sempre fan un esforç als afro-americans per difondre la seva cultura a través del cine. Llavors, si us sembla, començarem amb la música. Tenim de l'any 43 una pel·lícula que va ser Capdale, A Stormy Weather, que és una cançó que, quan la sentirem tothom la coneixerà, i que la sentirem cantada per la Lina Horn, i aquesta Stormy Weather era una pel·lícula que en aquell moment va ser gairebé com un mostrari dels artistes negres que hi havia de cabarets i de clubs, i, a més de la Lina Horn, hi havia altres artistes molt destacats que feien que la pel·lícula fos realment una explosió d'alegria i de ritme. També del mateix any és Cabin in the Sky. Cabin in the Sky és una mena de paràbola religiosa, també tot amb un repartiment absolutament negre, dirigida pel Vincente Minelli, és a dir, ens tornem a trobar que els directors són blancs, però que el repartiment és absolutament negre, i llavors podríem escoltar la Stormy Weather cantat per la Gran Lina Horn. I ara hauria d'estar sonant, oi? La música ja. Canta, canta. Però hi ha aquí alguna cosa que falla, i mira que estava preparat, ja ens ho trobarem. La podem cantar, la podem cantar. Jo l'he cantat abans, oi? No, no, no, no. Quines coses té la tècnica? Mira que ho havia presentat bé, el Joan aquí, ho teníem tot. Exacte. Stormy Weather... No, no, no. Doncs ho asseguro que tot està preparat, aquí s'està movent això, marcant, però no surt el so. Jo et volia m'entrar. No, no, no. M'ha quedat la curiositat, així fem una mica el salt. També hem de dir que ja es nota que en Joan Sardà és un expert amb el tema, i que ha participat en un parell de llibres sobre la història del jazz, que l'encyclopèdia la tenim aquí davant. Això no n'hi ha cap mena de dubte. Però sí que et volia preguntar, mentre allà dic que intento arreglar aquest tema, que no entra per la taula, la pel·lícula que has comentat, que seria, potser, la última, dels grans artistes del jazz, que per casualitat així de la vida vaig entreveure-la i vaig marxant, perquè no m'agradés, sinó per temes que ara no sé si l'has vist a la de Miles Ahead. Em sembla un... No, no he tingut l'oportunitat de... Sembla un títol molt maco, a part, perquè és dir, Miles Ahead, és a dir, Miles, és el títol d'un disc de cap endavant. Sí, esclar. Com sempre va fer ell, no? Clar, clar, clar. No l'he vista perquè la van estrenar a l'agost, i llavors se'n va escapar. Doncs bueno, jo sí. Continuo a cinc anys, una miqueta. En el moment que entre la música la sentim una mica, perquè en algun moment arribarà. Continuem parlant, sisplau. Continuem parlant. D'aquests anys 40 hi ha un curt, que és una petita meravella, que es diu Jamming the Blues. Està dirigit per John Milley. John... Aquesta és la que es fa. Ara que havia continuat. Doncs posem una de les al començament, va, fem-ho bé. Ara sembla que sí que sonarà la cosa. Vinga. Que renuncia amb bé la memòria d'al ventí. Vaja, aquesta era doncs era Lina Horn cantant amb aquesta elegància i l'orquestra a tota potència. Vull dir, anem una mica de pressa perquè el tema et dona per molt i ens podríem traslladar l'any 59. Otto Preminger jo crec que és un dels directors que més ha utilitzat el jazz. Recordem que va dirigir Carmen Jones, que era una adaptació negra de l'Òpera Carmen de Bizet, que també hi havia alguna coseta de jazz. Però aquí ens centrarem en una pel·lícula negra molt interessant, molt bona, que es diu Anatomia d'un assassinat, Anatomia of a Marder de l'any 59, que va comptar amb la banda sonora composta per Duke Ellington i que Duke Ellington i la seva orchestra apareixien en pantalla. I llavors d'això és una de les coses que poden passar, que un personatge del jazz aparegui en pantalla per donar reforç a la intriga i a tot això. I llavors podríem escoltar una part d'Anatomia d'un assassinat tocada pel dió que l'Antonio i la seva orchestra. I llavors ens centrarem en una pel·lícula negra que va comptar amb la banda sonora composta per Duke Ellington i la seva orchestra. I llavors ens centrarem en una pel·lícula negra que va comptar amb la banda sonora composta per Duke Ellington i la seva orchestra. I llavors ens centrarem en una pel·lícula negra que va comptar amb la banda sonora composta per Duke Ellington i la seva orchestra. I llavors ens centrarem en una pel·lícula negra que va comptar amb la banda sonora composta per Duke Ellington i la seva orchestra. I llavors ens centrarem en una pel·lícula negra que va comptar amb la banda sonora composta per Duke Ellington i la seva orchestra. I llavors ens centrarem en una pel·lícula negra que va comptar amb la banda sonora composta per Duke Ellington i la seva orchestra. I llavors ens centrarem en una pel·lícula negra que va comptar amb la banda sonora composta per Duke Ellington i la seva orchestra. I llavors ens centrarem en una pel·lícula negra que va comptar amb la banda sonora composta per Duke Ellington i la seva orchestra. Aleshores es va reunir un quartet de músics francesos, encara que el bateria era el Kenny Clark, que estava instal·lat a París i que era amic del Miles Davis de tota la vida. I el Miles Davis li van passar la projecció de la pel·lícula i ella a sobre va improvisar. Escoltarem, doncs, la primera peça que va improvisar, que és Nui Sir Lechams-Elishe, a la nit sobre els camps elisis. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts. Escoltarem el primer trosset de minuts.