CsC 15/11/16 - Estrena: 海よりもまだ深 / Avançament: El ciudadano ilustre / Televisió / Shakespeare amagat.

CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit a tothom, ja som aquí un dimarts més disposats i moltes gràcies per acompanyar-nos. Com sempre farem tres parts del programa. La primera part serà parlar de les estrenes, les coses que hem vist, les coses que recomanem. Una segona part que parlaríem també de cara als ullerons, els ullerors que ens ho demanen a vegades, doncs quines són les pel·lícules que estrenen aquesta setmana o que passen aquesta setmana per televisió, que val la pena veure, ja veureu que n'hi ha alguna que curiosament en parlarem aquí i després podeu verificar a la televisió si és veritat tot allò que direm, etc. I una segona part, que avui com sabem, com passa moltes vegades, tenim un convidat, que és el Pep Bujosa, expert en teatre, gran especialista, un senyor que li agrada molt el teatre, que domina les temes teatrals, i que ens ve a parlar del Shakespeare amagat. Ens ve a parlar d'aquelles pel·lícules que no sabem que són de Shakespeare, que tenen uns altres títols, i que en canvi la gran influència xesperiana és claríssima, és evident, ella ens ho explicarà molt millor que no pas el que jo pugui dir. I la tercera part, si n'hi ha alguna, seria parlar una mica de tot això en general, de comentar les coses que hagi pogut sortir, etc. Si comencem per parlar de les estrenes, curiosament... Jo n'he tornat, perdona, jo n'he tornat a sentir la veu de l'encel·lar, que venim aquí de nou per segon programa consecutiu, que serà un gran plaer que sigui així. Avui faltarà la Carme, no sé si ja m'ho podrà venir, i avui estem... El pol no pot venir, això ja t'ho crida, avui està molt enfeinat amb temes de feina. Molt bé, doncs avui serem quatre, serem el francès d'arrere de les vidres, controlant tot el tema tècnica, etc. En Pep Bujosa, que ens presentarà el Shakespeare amagat, aquest tema que d'ell ens en parlarà, i igual que va fer la setmana passada en Joan Sardà, que va parlar de jazz i el cinema, avui ens acompanya, perquè és un senyor que en sap molt, ja veureu, ja aneu descobrint de mica en mica, en sap molt, i ens agradaria molt de que vingués el més sovint possible. I llavors, si et sembla, si ho sembla, doncs seria el moment d'esvellar perquè aquesta música, que jo vull començar-hi d'una manera controvertida, música Isabelina, efectivament, podíem dir que de l'època del senyor Shakespeare, d'una pel·lícula que ja introdués la controvèrcia sobre la teoria, que William Shakespeare no és tal, sinó que és la figura d'un aristòcrata que escrivia en aquella època, però que no li permitien escriure per la seva condició aristòcrata, i llavors s'amagava amb el nom d'aquest de William Shakespeare. M'agrada molt aquesta teoria sincerament, les teories que us piranoies, en general, m'agraden molt. I la pel·lícula del Rola en el Mèdic, un director de pel·lícules catastròfiques i d'allò, en canvi, aquesta la fa, la veritat és que amb una delicadesa forçada... Quina pel·lícula és, quina veritat? Anonymous. És el nom d'aquesta teoria, precisament, que no sé el Pep què em pensa d'ella o... Jo, en principi, el que jo he llegit i jo segueixo és que Shakespeare existia, que és la meva idea, no? De tota manera, ja sentia parlar d'aquesta teoria. I en qualsevol cas, Shakespeare era un escritor que es basava en moltes altres escrites abans, és a dir, que agafava una llegenda o un escrit anterior i el que feies és imprenar-lo amb una qualitat de tant d'escritura com de personatges i amb una profunditat de personatges que es convertíssim en obres, en obres mestres, que són les que sonarà. Però, vaja, tot són teories, no? Ja tenim plantejat el tema, la controvèrcia... Bé, la segona part del programa es tocarà parlar d'això. Jo avui us puc parlar inicialment de dos pel·lícules que han estrenat el Divendres i que les hem vist. Una és El Ciudadano Ilustre, dirigida per una parella que sempre fan pel·lícules juntes. Ens en amb aquesta cinquena pel·lícula que fan juntes, el Mariano Con i Gastón Dupral, que són argentins. El Gastón Dupral sempre és el guionista de les seves anteriors pel·lícules. De quin sembla que només ha arribat una? Sembla pronòtic segur. Potser el Joan ho sabrà millor. Que es deia, a l'autre lado, l'ombre del lado. Que no sé si l'heu vist, anava d'uns veïns, dos veïns que viuen junts amb una casa a costat de l'altra. Un li posa una paret i això origina que hi hagi un conflicte entre els dos comencen a barallar perquè un no la vol i l'altre la vol van tenir. I llavors serveix per mostrar les contradiccions d'aquestes dues classes socials que pertanyen cada un dels personatges, per mostrar la filosofia, la manera de pensar de cada un d'ells. I ara també una pel·lícula interessant. Però l'aquesta que ens arriba, que ens ha anat al divendres, és el Ciudadà no Il·lustri, que és la història d'un escriptor argentí, Premi Nobel de Literatura, això és la ficció que teníem a la pel·lícula, que fa 40 anys que va anar a donar al seu poble natal i que va anar-se en Europa on va triomfar, escrivint, precisament, sobre el seu poblet i sobre els personatges d'aquest poblet. Quan està en la cresta de la Ola, de la seva fama, l'alcalde d'aquest poblet, poble on ell va néixer, el convida per anomenar-lo Ciudadà no Il·lustri i del poble, i ell, que mai havia volgut tornar a aquest poble, decideix acceptar la seva invitació. L'actriu catalana Nora Navas, el present de que l'actor aquest està a Barcelona, viu a persona ara, la nova Nora Navas li fa de secretària. Però tota l'acció, a partir del moment que ell decideix finalment anar a tornar al seu poble després d'aquests 40 anys d'haver-lo abandonat, tota l'acció passa en un poblet argentina, que en el poble no he mirat si era resament veritat que es diu Salas, però no sé si el poble existeix en realitat argentina o se l'ha inventat el nom. L'actor Òscar Martínez interpreta aquest personatge, aquest premi nòvel de literatura, que va ser premiat merescudament a l'últim festival de Benècia, li van donar el premi a millor interpretació, i que penso que s'ho mereix perquè va menjar molt bé. I la pel·lícula és una delirant comèdia que deixa, des d'un punt de vista, molt malament els argentins. Jo he estat vivint una temporada argentina, i la veritat és que no diré que coincideixo, perquè jo vaig viure, sobretot a Buenos Aires, i no vaig viure al món rural, a l'Argentina Profunda, però no m'estranyaria que el que explica la pel·lícula fos, encara que ha estat quejarat potser en algun moment, que fos per semblant, és a dir, que fos possible que passés una cosa d'aquelles. La pel·lícula és molt lucida, però a la vegada és molt agra, molt, molt agra, i el director diria que li talla en el cap, pràcticament, a tots els personatges, inclòs el mateix premi Nobel, que el pinta en comú negocèntric i un senyor molt ácid, que els senyors es carreguen, bàsicament, a tothom. Estaríem davant d'una mena de la Berlanga, el cinema de la Berlanga de... Més negre, més negre, més negre. Molt més ácid, més negre, i molta més malavada. O sigui, en el fons de la Berlanga salva els personatges o intenta salvar-los algun, si més no, i ho fa d'una forma més dolça. Aquí hi ha una presentació d'aquesta Argentina profunda, d'aquest poblet que ha estat narrit, i que viu encara en una altra època, etcètera, etcètera, contraposat el ell que representa que està en el món del primer món. Hi ha un contrast molt fort, molt fort. Va a dir que aquests directors, no sé, fa gràcia comentar als altres títols, que els busca de la ràpidament. Així, amb internet, això es fa ràpid. El primer va ser un documental que es diu Yo Presidente, que ja es veu que és una cosa irònica, perquè es veuen una sèrie de cares, com si fos el món aquest de Hollywood, on estan els presidents d'estats Units. Després, l'artista, que el nom no em sugereix gaire, l'ombre del lado que tu deies, té un altre que ja sí que comença a suggerir més, només pel títol, que és querida. Vull comprar cigarrillos i volvo. És una promesa que, com s'entén, pot quedar així, entre dit. Living Stars és la següent de Bowling Horror Show, Baby Punk, una que es diu Kill Beer, que jo crec que fa molt referència a la de Kill Bill, no de Tarantino. No sé tot plegat, em sembla que està imprenent d'això que tu dius, d'un sentit de l'humor. L'anterior que he establitzat en el lliustre es diu Todo sobre el asado, el asado argentino, que ja s'entén que la cosa va d'un humor... Sí, un humor, però a vegades, quan arriba es converteix en una cosa agranegra i realment vitriòlica. És a dir, una cosa de molta... Jo no sé si heu vist la pel·lícula parant tonomàcia del cinema argentí, que sembla que és com una mena de mujeres al bord de l'atac d'energi. Tothom coneix allà, que va ser en un moment determinat, com un sutrac també, que es diu Esperando la Carrosa. Jo l'he vista, sí. Jo crec que una mica deu venir per aquí, la cosa. Bueno, la diferència és Esperando la Carrosa i no la tinc fresca, perquè la vaig veure, em va impressionar molt, és una pel·lícula impressionant. Jo també l'he vist. Jo em deixava la pel·lícula que ens expliqui quina impressiona té d'ell, perquè me'n desmenia mare que aquí m'ho comentava. Jo crec que... Esperando la Carrosa és una gran pel·lícula, és una pel·lícula interessantíssima, si no la coneixeu. Però aquí hi ha més mala bava. Jo diria que aquí hi ha un moment que la cosa es posa molt dura i molt negra. El pel·lícula té una cosa molt bona. És que té ritme, com que hi ha un cas que va complicant, que a vegades estàs més pendent de com acabarà això, que passarà. I realment això està molt aconseguit. Per tant, la pel·lícula és interessant de veure. Altra cosa, i t'agradarà més o menys pels raons que sigui. Però que la pel·lícula funciona i que funciona bé i que va guanyar premis a diversos llocs. Li va donar una premi a festival de Valladolid, el millor guió. És estar premiada com a millor guió al festival de Valladolid. Joan. Jo trobo que és una pel·lícula molt caústica. El guió, evidentment, és fantàstica. És molt literari el guió que ja té a veure que el seu protagonista sigui un escriptor. I trobo que trobo que la pel·lícula s'ha de veure. Perquè en qüestió d'interpretació i així és fantàstica. Tots els actors, no només el protagonista, sinó que els secundaris estan molt ben pintats. Sí senyor, sí senyor. I, a més, passes una bona estona perquè la pel·lícula t'enganxa, perquè la pel·lícula et fa riure i et fa pensar. Primer, penses que el protagonista és una mena d'heroi exemplar, però, en fi, tots tenim una zona grisa. És clar, perquè ell ha viscut un món molt diferent. El problema és que ell ha vestit tota la seva carrera literària criticant el seu poble i llavors ell s'encara amb els criticats i aquí hi ha com una mena de bomberant que dona un joc impressionant. Molt gracil. I, a més, està fet com una pel·lícula de suspens perquè cada vegada vas pujant com una escala d'esdeveniments i, a més, hi ha un final força sorprenent que no cal... No cal descobrir-lo aquí, perquè estaríem fent un flac favor al possible espectador. Molt bé. Estic totalment d'acord amb el que has dit, Joan. Jo, a més d'aquesta, tu n'has vist alguna francès, has pogut veure alguna cosa? Ja el que us vull preguntar és com ho feu per anar al cinema. L'últimament no sé com anar-hi. No sé, comprem-nos entrades. Això vol dir que heu arribat. Això vol dir que heu arribat. Jo dic com s'arriba fins allà. I llavors ja és fàcil. Transport públic. Jo no trobo la manera. Vaig anar a Sevilla i ja ho vaig comentar la setmana passada, però he d'anar si lluny a veure. Aquí a prop no trobo la manera. Una altra pel·lícula que ha estat el Divendres i passem després amb altra cosa, si voleu. És una pel·lícula de la qual em costa parlar perquè és una pel·lícula terriblement senzilla, com totes les pel·lícules d'aquest director, que és el senyor Jirokazo Kore Eda, del qual aquí tots hem vist alguna pel·lícula, Nadie Sabes del 2004, Estil Walking del 2008, potser és la que més m'ha impressionat, nostra germana pequena, l'any passat, i ara presentes, te l'han anat al Divendres després de la tormenta. Com totes les seves pel·lícules, perquè totes giren voltant de la família, és un drama familiar d'una moltíssima, d'una enorme, d'una gran subtil·lesa. És segurament, crec honestament, i abans ho documentàvem també amb el Joan Mendez Maníam, que cap director actual contempla la vida quotidiana dels éssers humans amb una intimitat tan clara, tan directa, tan lluarnadora com ho fa ell. I, a més a més, penso que és terriblement generosa amb els seus actors, amb els seus muntatges, etcètera. L'autor té totes aquestes pel·lícules que hem esmentat, totes són, jo diria gairebé totes, són obres mestres, i segurament és el director japonès actual més prestejat en el món que tothom coneix i que tothom considera que és el que va la pena de veure. Aquesta, en concret, està, notes que és una pel·lícula serena, sensible, que té sentit d'humor, perquè ja veurem que hi ha un personatge que és l'àvia de la família, que fa riures, que té una gràcia immensa amb els seus comentaris, amb les seves ironies, amb els seus... poques coses tinc a dir de la pel·lícula, perquè penso que és una pel·lícula per veure, més que per explicar de què va, però penseu que és una pel·lícula que transmet autenticitat. És a dir, una pel·lícula que et hi entres, veus una cosa real, realista, així ven un altre món que és el japonès, però que tampoc està tan distant del nostre món i que t'ho passes bé. És una pel·lícula que obre molt ben feta. Aquí van fer, si te'n recordes, una especial programa dedicada a l'Antepen Última, pel·lícula seva, que era de tal padre talijo, que era aquella pel·lícula... que estava basada en la pel·lícula del OZU, que és un seguidor OZU. Aquella que era mi padre, que és de mi padre tal qual, i llavors va ser molt interessant la comparació, entre l'estil austèr del OZU, que la càmera i no la mou pràcticament, però l'enquadrament estàs tan brutal, que llavors els personatges, de la manera com entren i surten, que activen completament, i aquesta altra pel·lícula era molt més dinàmica, però que et donava la idea que la família i els estaments socials, en general del Japó, havien canviat molt poc. Des dels anys 50, quan està feta la de l'OZU, fins ara, llavors va ser la veritat molt, molt ric. És veritat que és un director a seguir. És la darrera, doncs mira. Sí, us apunteu, perquè val la pena veure-la. Jo es podria dir, i alguns de llocs ho han fet, que és la pel·lícula de les setmanes. La pel·lícula segurament més potent, o més atractiva, o més considerada en general, la que guanyen també més premis en molts llocs és aquesta, després de la tornament. Tenint vent en de fer una pel·lícula del mes d'aquí a poc, pot ser aquesta... Podria ser aquesta, podria ser aquesta. Tot i que el ciudadano il·lustre té molta amiga, és a dir, aviam... Et diria que l'altra és una pel·lícula molt planera, molt autèntica, molt senzilla, molt familiar i molt de temes que et toquen a prop, perquè et sentis identificat, però l'altra segurament és molt sugerent, segurament, perquè toca temes més universals, més generals, i que ens podíem també afectar d'alguna manera. És una cosa diferent. Vosaltres decidiu. Vosaltres que sabeu com arribar al cinema, veieu més pel·lícules, decidiu, i jo llavors, si decidim una pel·lícula del metge, trobaré la manera d'alguna fora, perquè si allà seria ridícul. Molt bé. Tu volies que hagués fet alguna cosa, o vols parlar directament del tema? Si vols, ja... Vull tocar parlar una mica de Shakespeare. Hem posat com a títol Shakespeare amagat, per això mateix que en Joan ja ha comentat. El que vull és citar algunes pel·lícules en què tot i que algunes d'elles són prou conegudes i no hi ha cap mena de problema, però que, d'alguna manera, es basen en obvi enverguments, o en veïdees de Shakespeare. Però jo penso que el primer que podem fer és un miqueta situar el personatge. Recordem, suposant que existeixi, com en funció de la que he dit abans, la biografia que jo puc consultar, Shakespeare va néixer a Stranford l'any 1564. Per tant, hem de tenir clar a quina època estem. Estem a la segona part, de segle XVI. Isabel I està com a reina a Anglaterra. Hi ha tota una manera de fer anglès en aquell moment. I els 18 anys es casa en Hataway, canta 26. Ui, amb la coneguda, el trio de cinema. És molt curiós. Aquí hi ha una referència, hi ha una referència clara. És un actriu que segurament és un saudoni. És possible que ho ha agafat de dalt. Bé, el cas és que es casen, ells estaven embarassades, els he dret, etre, i al final la parella té 3 fills. Hi ha un tros de la seva vida que pràcticament no hi ha res. No se sap res d'ell. Perquè clar, Shakespeare s'ha avantat del món que l'envoltava. Totes les seves obres tenen una riquesa molt gran. Això és el primer enigma. Després se sap que, ja quan tenia 28 anys, ja era un actor més o menys conegut, com va començar a poc a poc, a Londres. O sigui, se'n va anar a Londres, està fora 5 km de Londres, i se va instal·lar a Londres i va començar a fer d'actor. I ben aviat va començar a escriure les seves propies obres. És a dir, la manera de fer era que escrivien, muntaven l'obra mentre la anàvem escrivint, i així anàvem avançant en tot això. Va, als 32 anys ja estava considerat un autodèxit, que va poder fins i tot estrenar el teatre de Globe, l'original teatre de Globe, que no és el que podem visitar ara a Londres, va quedar destruït per un incendi en el segle XVII. Era un teatre impressionant, perquè hi havia 3.500 persones, es diu aviat, en aquella època, era un tracte rodó oforat al mig, que era descobert, i va quedar destruït, i en l'any 1997 es va fer el teatre que tenim ara, que és un teatre que l'han fet més petit, però han volgut guardar l'estètica d'aquell moment. Aleshores, primera pel·lícula que comento, és una pel·lícula que no és gaire bona, però serveix per veure com era l'època, que és Shakespeare in Love. Shakespeare in Love és una pel·lícula que no és gaire bona, és una comideta, però com a mínim allà es veu el que és lligual vermell onork, es veu de Mum, ella es creva, es seuia, i un detall molt clar, que era que tots els personatges de les obres no podia s'ho interpretaven per home, les dones AC d' slaer Gang general, marginades, per s'agrada. alsog c és un èxit que starts conocida, i es obert a començar o하죠 de fa molt de temps, de fet, la seva influència a la cultura ha estat enorme, no? Si anem a qualsevol ciutat europea amb un cert... Fiqui, que tingui teatres, que no sigui una ciutat així, sense teatres, segur que trobarem una o més d'una obres en cartell. Si ens fitxem en Barcelona, se'n serà més lluny, aquesta temporada, jo he pogut revisar en la cartellera allò que està anunciat, n'he pogut trobar 7 obres, 7 obres que, en versions diferents, estan recuperant obres de Shakespeare. I podia comentar, en breu moment, potser les 3 que jo recomanaria, sobretot, el teatre lliure, el mes de juny, faran la reposició del Hamlet, del Hamlet dirigit pel Pau Carrió, i amb el Paul López, fent de Hamlet, que fa una interpretació molt bona, que és un actor que fins ara hi ha una promesa i és una realitat, sense cap mena de dubte, i la fan una altra vegada, perquè va tenir un gran èxit la temporada passada, i això vol dir que és un autor que no només és actual, sinó que la gent te va a veure les seves ales. La següent que podríem dir serà Ricard Tercer, que dirigirà en xeve d'Alberti amb en Lluís Homà, com a protagonista, també és un dels obres de la temporada, que segurament serà força. Jo sempre vaig a interromper una mica. Què et sembla la versió cinematogràfica del Pacino, de Looking for Rich sobre Ricard Tercer, que va dirigir, que va interpretar? Jo no l'he vista. He sentit a parlar i he llegit sobre el tema. Es veu que es barreja el que és la realitat, la satch sobre l'obra. La preparació d'una representació o de relatge de la pel·lícula? Segurament ho som molt interessants. Sí, ja fa un temps. L'última que volia recomanar, és una que està a punt d'estrenar, molt soroll per no res, que és un musical, que també és per segon any que el fan. Van a vendre totes les entrades, dirigir per l'Àngel Llassa, i es transporta tot el món del segle XVII, els anys 50. A més, el cinema, perquè d'alguna manera tota l'acció d'allà és perquè estan enregistrant una pel·lícula. Hi ha l'acusió que els cinemes ha ficat en el teat. Hi ha una pel·lícula, suposo que ho saps, ja una pel·lícula al que he dit. Sí, evidentment. Per què passa això? Això és la gran pregunta. És la gran pregunta que hi ha llibre sencers dedicats a aquest tema. Però en resum podrien dir que va ser un gran estudiós de l'home i la dona a nivells de les passions de l'ésser humà. El dubte, l'amor, la varícia, la violència, la venjança, tot això surten allà. I en el fons, 400 anys no són res. Està bé. Comencem a parlar d'algunes pel·lícules. Per la més òbvia, la que tothom té el cap, la primera, que és la relació entre Romeo i Julieta. Aquesta vida ha començat per la més fàcil, que té tothom. Anem a comparar les dues arguments si es semblen d'en tot o algun detall. Aquesta és l'única qüestió, que va ser dirigida per Robert Wise i Jerome Robbins, que surt la natal i bud fent el paper de Maria. La Maria és la Julieta, l'obra, i que va ser una pel·lícula que va guanyar 10 òscars. Estan parlant de les pel·lícules de la història al cinema. Allà que passa, hi ha dues bandes. Segur que sap molta gent. Són els xarcs, els rossos per entendre. I els xarcs, els porto riquells. Les dues bandes estan enfrontades. El Toni, un dels jets, l'amora de la Maria, que és dels xarcs. Això seria el Romeo i Julieta amb els Montesco i Escapoleto. Aleshores, no pot acabar bé. Però, abans de continuar, anem a escoltar un tros que he seleccionat, que és la famosa cena del volcó de la finestra. A la pel·lícula hi ha l'obra pràcticament són idèntiques. Ja ens està passant com l'altre dia. Havíem preparat tot, ho he sentit. I ara costarà una miqueta, potser trobar-ho. Ara ja sé què passa, no és tan fàcil. A veure, sonarà una miqueta estranya això. Potser, en algun moment, a veure, toquem aquí... Toquem aquí... És això, però espera, que tornem a posar. Igual que la setmana passada, amb el Joan Zardà, és curiós. Això és el final pràcticament del tall. Maria! No grites. Baja. No. Maria. Por favor, acabarás despertando a mis padres. Baja un minuto. Un minuto no es bastante. Pues una hora. No puedo. Entonces, siempre. Voy a subir. Ya voy, papá. Es lo que has hecho. Un momento, Maria. Cállate. Es peligroso si Bernardo se enterase. Se lo diremos. Yo no formo parte de la banda. Pero no eres de los nuestros, ni yo soy de los tuyos. Para mí lo eres todo. ¿Maruca? Sí, ya voy, papá. ¿Maruca? Así me llama, papá. Me gusta. Le gustaría a tu padre. No. Es igual que Bernardo. Desconfiado. Desconfiar de ti, imagínate. ¿Lo ves? Te veo a ti. Maria, que siempre sea así. Bé, és evident que és una escena d'amor molt en sucrat. Però és la idea, no? La idea d'aquest enamorament. De fons sentíem la música de la banda sonora. El Bestein, molt bona. Bestein, que és una música preciosa. Bé, al final, a diferència de l'obra de teatre, recordeu que l'obra de teatre mor tothom, primer la Julieta fa veure que és morta, el Romeo la veu morta, llavors la suïcida premberi, la Julieta se desperta, veu el cos del Romeo, i li agafa el punyal i se'l clava. Aquí la diferència és que fan veure, corren la veu que la Julieta ha mort, llavors la Maria, que és la Julieta, el Toni desesperat va enfontar-se amb el Chino, que és un de l'altra banda, i la provoca perquè el mati, i el Chino li dispara. I aleshores la Julieta, la Maria, el veu morir, i ell no se suïcida, sinó que fa una reflexió sobre la violència i sobre la convivència entre aquesta gent. Aquesta és l'exemple que penso que tothom té el cap. Anem a passar al següent. Bé, és evident que tothom ja sap de què estem parlant, és el famós monòleg de Hamlet. Aquí l'estàvem escoltant precisament en la versió que parlava d'en Querem Branagh, en la versió de la pel·lícula Hamlet, que va ser una pel·lícula que va voler passar tota l'obra sencera, tal qual. Va canviar d'època, la va posar en el segle XIX, però tota l'obra és sencera, per tant, us aplico que dura 4 hores, 4 hores i 20 minuts, més o menys. No m'ho volia referir, sobretot, en aquesta, però aquest era un bon exemple. Bé, de Hamlet hi ha unes quantes versions, diguem adaptacions, i una d'elles és la que abans hem comentat abans de començar el programa, que és l'Aionkin, el relleu. Comentem una miqueta l'argument. Recordem que de Hamlet, la història és que el rei de Dinamarca, que és el pare de la Hamlet, el seu germà, Claudi, l'assassina, i es casa en la vidua, i d'aquesta manera aconsegueix el tron, i llavors a Hamlet, evidentment, això ho posen com un accident, a Hamlet no s'ho creu, i arriba un moment que el fantasma del seu pare se'l ja apareix, i li demana que, venjança, demana que es vengi, en Hamlet està ple de dubtes, és un dels matisos d'aquest personatge, no s'atreveix, no saps si s'ha d'actuar o no, i després d'una sèrie d'accions diverses, el Claudi, que és, diguem, el seu tiet, l'Ossupador, se n'adona que sospiten d'ell, i vol matar-lo. Llavors aconsegueix fer un duel entre ell, i en l'Ertes, l'Ertes és el germà de la seva estimada ofèlia, total, que després d'aquest duel, torna a morir gaire bé tothom, en Hamlet, en l'Ertes, el Claudi, que és el rei, la Gertrudis, que és la mare, és el que passen les obres de Xespi. Entreparen, si Xespi ho va escriure, on ja ha arribat 38 obres a teatre, hi ha més de 60 personatges morts, o sigui, si traieu contes, veieu que realment toquen molts morts per cada obra. Toquen, toquen, no? Personatges principals, clar. Escoltes, tens tant absors sentint el Pep, que no he anunciat que ja tenim aquí el John Movidal fastoneta. Sí, ha arribat el John. Escolto, escoltes. Escoltant atentament, però... Bé, doncs, el rei Lleó, el rei Lleó agafa només el que seria l'estructura bàsica, no profundis massa en els personatges, evidentment. És una altra registra. Però no el rei Lleó, però en reconeix el Simba, que seria el Hamlet, com es diu, l'esca, que és el tiet, que mata el seu pare i escasa la mare. O sigui, allà, l'estructura hi és, tot i que no està massa profunditat. Ara, el que Simba m'agradaria comentar, és una pel·lícula de Corossava, que allà sí que realment és una... jo penso que fa una feina molt bona. A Corossava hi ha tot el sap que era un gran admirador de Shakespeare, de fet, té tres pel·lícules d'alguna manera basades en Shakespeare, i aquesta és una d'elles. Se'n diu, en aquesta allà, els canalles duem en empat. És de l'any 60. I allà, el que seria el Hamlet és un empleat d'una empresa immobiliària, i que, aleshores, el seu pare, que també treballa allà, s'adona que els dirigents estan fent coses inlegals. Hi ha bastanta corrupció. Llavors, presionen el pare perquè se suicidi. Per tant, el pare se suicida. I el fill s'adona que això no ha estat casual. I ordeix tot un pla, que li dura 5 anys de preparació, per arribar a destapar tota la part il·legal. I tot, s'acasa en la filla del president de l'empresa, perquè, d'aquesta manera, poder accedir més fàcilment al dalt, el poder. Bé, és una pel·lícula extraordinària. Estan ambientant el Japó dels anys 50, més o menys. I no vull tampoc explicar el final, però he de dir que no caga bé la pel·lícula. És una pel·lícula que, al final, guanyin els bons. De fet, el títol ja ens diu alguna cosa. No, les canalles duen men en paz. Com passen algunes vegades en aquest tema. Masses. Seria el contrari que aquest títol de... No habrá paz para los malvados, no? Seria tot el contrari, el títol. Però perdona, m'he perdut una mica. Aquesta no és ran. No, no és ran. Es diu, es diu, les canalles duen men en paz. I és del Corosava, també. És de l'anterior, que és en blanc i negre. És una pel·lícula del Shakespeare. Hamlet, també. Sí, és el que estava dient, que és l'idea de Hamlet, que és l'ampleat, que se vol venjar de la mort del seu pare. Per tant, la estructura... Però hi ha molt de detalls molt semblants. La venjança no és immediata, sinó una trama. Però hi ha molt de detalls molt semblants. Per exemple, a l'obra de Hamlet, gairebé tothom fa veure qui no és. I en aquesta pel·lícula, també. Tothom està fent allà comèdia. Fins i tot en jo mateix fa la comèdia d'enamorar-se entre cometes de la filla del president, no? Si voleu, podem escoltar un petit tall, que és aquest sobre aquesta pel·lícula. Yo soy el hijo de Furulla. Mentira. Furulla. No tenía hijos. Soy hijo suyo. Sólo que me tuvo fuera del matrimonio. Es increíble. Y ahora es llerno. De Iwabuchi. Es muy complicado vencer a esa bestia. Nishi es otra persona. Hice falsificar mi documentación. Durante cinco años he estado preparándolo todo. Sólo deseaba vengarme. Y ahora empieza mi venganza. Miserable. No te burlarás de mí como de la ley. Doncs aquí ja es veu el que he explicat una mica abans, no? Això li està dient a un dels personatges que no està al de tot de l'empresa, però és un dels primers que va... de l'entendre que la cosa va de manera seriosa. Bé, sobre Macbeth... Ah, sobre Macbeth, sobre Hamlet, simplement alguna netdota que hi ha moltes més pel·lícules, evidentment, hi ha pel·lícules que es diuen Hamlet, però com tu l'has dit abans, no? Aquestes no els explico, però hi ha alguns detalls curiosos. Per exemple, una pel·lícula, The Morning Glory, és una pel·lícula de l'any 33 que surt a la Cassani Airport i que per cert va guanyar el primer Oscar en aquesta pel·lícula. Allà, en una reunió, en una festa, per demostrar que el personatge de la gent, perquè és una triu que vol ser famosa, per demostrar que en sap, el que fa és fer... és dir el monòleg de Shakespeare, de Hamlet, vull dir. Vull dir que moltes vegades que no t'ho vi o no t'ho vi s'ha convertit en una mera de standard. Vols demostrar cansats? I ho dius, no? Això també passa en una altra pel·lícula del Joan Ford, del 46. Passión de los fuertes. Mai dir-li Clamentin. Sí, sí. Que de l'úester. És un Òester, és un Òester. I sent un Òester en el bar tipic dels poblats, dels pobles de l'úester. Hi ha un actor que va avorratxo i li fan dir... demostres que ets actor i ha de posar-se dret i recitar el que no t'ho vi. És curiós, perquè no se'n recorda del final, i aleshores el xef del poble... Li diu, a la punta. Li apunta, sí. És molt curiós. I també el sap. I també li apunta, li diu. I no podia deixar de citar el t'ho vi o no t'ho vi de l'úbit. Que el títol ja és això, i més recordem que quan diu t'ho vi o no t'ho vi l'actor és la clau perquè pasin coses. No entrenem en detall, però passin coses. Molt bé. La tercera i ja última que volia comentar-m'ho pot de més de detall és el rei Lier. El rei Lier és possiblement per molta gent, la millor obra de Shakespeare com a mínim, els entesos parlen de les dues grans obres profundes de Shakespeare, que són Hamlet i el rei Lier. El rei Lier no fa massa, a temporada passada van empodre a caudir de la boníssima versió que va fer en Lluís Pascual, el tèter lliure, que el va fer per dos anys, o sigui, el va reposar, perquè el primer any havia tingut vivó totes les entrades i van tornar a fer. On la noia espert feia de rei Lier, que va ser un espectacle impressionant. Són d'aquestes coses que me'n recordaré sempre que l'he vista, no? Perquè, clar, una dona de 80, no sé quants anys, fent un paper que és un paper molt físic, perquè és un rei que finca, que arriba a tornar a boig, ser desespera, etcètera, és impressionant, a la part de que els altres actors també estaven molt bé. Llavors, evidentment, aquí sí, aquí sí que ve erran, no? Gran és la, potser, la gran adaptació del rei Lier entre aquestes pel·lícules, que no són idèntiques, eh? És clar, també és del Coroussava, és de l'any 85, i el Coroussava té un altre, que és Els Trons de Sanc, que és de Macbeth. O sigui, són aquestes tres, les tres principals d'ells relacionades amb el tema. Bé, de ran, que podem dir, l'argument, un rei que s'ha tornat gran i vol repartir el seu realment entre tres fills. A l'obra de teatre eren tres filles, però bé, més o menys és el mateix. A la pel·lícula, el repartiment ho fa d'una manera, doncs, el gran li dona un castell, l'altre li dona un altre, i el fill petit donaran entendre, quan fa aquest repartiment, que s'han de mantenir junts. Això és molt important. El fill petit li critica aquesta idea que té el pare, que malgrat que formi una família tan unida, quan tingui cadascú al seu, no quedaran en pau, i que lluitaran entre ells. I quan el rei sent aquests comentaris del fill petit, se'n fa de molt, i el deixaré, o sigui, el deixes sense res. A l'obra de teatre passa el mateix, són tres filles, i allà encara és molt més, diguem, curiós, perquè el que vol saber el rei per repartir el territori és qui de les seves filles l'estima més. Aleshores fa que li facin una declaració d'amor, diguem, allà al mig, no? Això és la primera cena, la primera acta. Així comença. I les dues grans fan molta comèdia, i la filla petita simplement li diu, jo t'estimo perquè ets el meu pare, perquè tinc el deure d'estimar-te. Però jo sé que ha estat un rei que ha fet coses que no han estat prou bones, etcètera. Evidentment, allà també el rei, aquell, la de la teva família, passen moltes més coses, no? Poden sentir, en tot cas, el diàleg que hi ha entre el pare i el fill en el moment que es barallen, i ho entendrem més bé. Molt bé. Així, dius que un dia, a merced de les difunstancies, podries deixar-me considerar-me com tu pare, i traicionar-me. Aquesta és una altra estupidesa. Un traïdor nunca us diria que va a traicionar-nos. ¿Taro y Giro llevan la traición en el alma? No debe gustarle que sea nuestro hermano mayor quien lleve la dirección del clan. Saburo, intentas calumniarme hasta ese extremo, por muy hermano que seas, si vas demasiado lejos, tendré que castigarte. Pare, respecto a las tres flechas, ya parece que están rotas. Dentro de poco estaremos luchando los unos contra los otros. Qué indignidad, quieres decir, que no respetas la voluntad y los deseos de tu padre muy bien. Entonces, si piensas que no existen ni padres ni hijos en nuestro mundo, según tus deseos rompo los lapos que nos unen. En lo sucesivo serás un extranjero para mí. ¡De mi vista mángate! Aquest és el moment en què el reial m'ha quedat dividit entre els dos germans. Al final de la pel·lícula recordem que el fill petit tenia raó. Ara s'organitza una gran guerra entre els diferents germans, els dos germans, i tant en la pel·lícula que l'home l'obra, el rei es torna boig. No pot acceptar el que està veient, la destrucció del seu... del que era la seva vida, el seu territori. Bé, ja per acabar, ja acabo. Simplement, només he citat estrès, però segur que em podrien citar moltes, però no volia acabar sense citar tres exemples molt ràpids, molt senzills. El primer és Campanadas a Medianoche, en los songwells, que és una gran pel·lícula extraordinària, és agrupar quatre obres de teatre, i donar molta importància a un personatge que, de fet, no la tenia l'original, que és en Falstaff. Falstaff és un personatge que surt en l'Enric IV, que són unes obres de les primeres, diguem, de Shakespeare, i que la regna Isabel li va agradar molt, i li va demanar en Shakespeare que fes un obra on el Falstaff fos el protagonista, i va fer les alegres casades de Winsow, que és una comèdia d'un nivell, potser, més baix, i allà Falstaff sí que és el protagonista, i després també surt a Ricard II, i el que va fer l'Orso Guàs és reunir, diguem, l'argument de l'Esquadra, i posar el Falstaff com a protagonista que l'interpreta ell mateix amb una gran interpretació. Aquesta és una. Una altra que és curiosa la tempesta és l'última obra que, segons ens ha arribat, va escriure Shakespeare, i ha estat adaptada a gèneres molt diferents. Per exemple, una pel·lícula de science i ficció. Es diu El planeta prohibido, és del 56, i és curiós, perquè és per cert, és de Will Cots, Fred Maclau, Will Cots, jo no ho conec, en aquest director, però no ho sé, i, aleshores, aquesta pel·lícula també ha servit per ha influït, diguem així, en les sèries famoses com Star Trek, o Perdiós en l'Espàcia, perquè va d'això, no? És un grup d'astronautes, diguem així, de person d'humans, que se'n va a un altre planeta, etcètera, etcètera. I un western, un western també que ha tingut la influència d'aquesta, que és el Cielo Amarillo, del Wellman, que és el 43. El Cielo Amarillo també són, en comptes de ser, uns humans que van a la planeta, doncs són uns... uns tatsans, uns homes que van a cavall, diguem, que estan perduts al desert i que es troben en una casa on viu un nom gran i la seva filla. Això no ho he dit perquè, a l'original tempesta, va deixar-les una illa on només viuen, teòricament, només viuen un nom gran i la seva filla, i una nau, doncs, que cauen al mar i els nau frats, diguem, arriben a l'illa, i a partir d'aquí comencen l'acció. Aquesta seria l'aparença. I pràcticament res més. Simplement, jo penso que, amb aquests exemples imbaldes que podríem trobar, n'ha cat dubte que la influència de Shakespeare en el cinema és bastant gran. No podria ser d'altra manera, perquè, clar, un gènie d'aquest tipus que explicava històries, clar, el cinema és el que explica històries, ara, no? I, d'alguna manera, la ha de veure d'aquests orients. I més segurament que qualsevol altra autor, perquè un cervantes, per exemple, no deixa que hi està. El que té més, el que té més. Ell i qui hi ha unes 300 pel·lícules. No sé si és veritat o no. Però 300 pel·lícules, diu aviat, no? 300 pel·lícules? Clar, perquè hi ha moltes vegades que, sempre al Hamlet, ja del Lawrence Olivier, de l'Orson Welles, també fa diverses pel·lícules d'aquestes obres, doncs es fa amb 3 o 4 versions diferents. I qui hi ha l'Orson Welles, l'Orson Welles i després... L'Orson Welles. Sí, sí, sí. M'he deixat una cosa, puc recomanar uns llibres? Puc recomanar uns llibres? Perquè és que m'han agradat molt, i penso que si algú vol insistir en el tema. El primer es diu Shakespeare en el cine, i és d'Luis López Barona, i aquí hi ha tot un recull de les pel·lícules amb els actors, fins i tot en fotos, relacionades amb el Shakespeare. És per tenir una consulta així. És una altra, que molt més seriós, molt més profund, és d'en Jordi Balló i en Xavier Pérez, que es diu El món, un escenari. Shakespeare, el guionista invisible. Que ve d'això, el guionista invisible amb aquest sentit, que està per tot arreu. Però en aquests llibres, fins i tot, ja no parlen de tal pel·lícules, sinó de tal escena o tal altra escena. Clar. O de com s'apresenta la història, o com concloa la història. Per tant, és molt interessant. I ja per acabar, si algú vol aprofundir l'obra de Shakespeare, el llibre, diguem, que està citat per aquests, que ho recull una miqueta tot, és del Harrow Bloom, que es diu Shakespeare, la Invenció de l'Homano. Shakespeare va inventar com era l'home. Bé, general, la cosa, de dir que... És que és el Shakespeare que va inventar. Això. Jo, abans, m'he oblidat de... Potser s'escau molt bé que ho fem ara, citar que, curiosament, algunes de les pel·lícules que ell ha esmentat, les passen aquesta setmana a la televisió. Shakespeare in Love la passen al divendres d'aquesta setmana a Canal Hollywood, a la cita de la darda. El rei León la passen al dissabte, el Disney, Canal Disney, a les 21 a 15, o sigui, més tard i tal. Potser de les que hi ha aquesta setmana, que no n'hi ha moltes de bones, es podria esmentar l'apartament del Willi Wilder, que la passen a l'AMC, a les 12 del migdia, que no és una hora massa bona, el dijous. I després, una altra curiosa seria el nombre de la rosa, de l'Humberto Eco, que amb una versió amb cine, que la passen a la Paramount al dissabte. I el mateix dissabte, també, a la nit, passen una cosa interessant, per qui no l'hagi vist, que es diu La Noche Esnuestra, del James Gray, amb el Joaquim Fénix, i és una pel·lícula, realment un personatge, un director que val la pena tenir en compte si algú el desconeix. Us mento, simplement, i encara ens queden 7 o 8 minuts per comentar coses, perquè, com que les has esmentat, que d'allò, val la pena, que si vulgui haver-hi el rei León, i pugui comprovar-hi tot això que hem estat dient, aquí es donen la realitat o no. Hi ha una altra pel·lícula, un d'última pel·lícula, ara que m'hi veig que me l'he deixada, que és el Divendres, que passen a la gran pel·lícula de TV3, que passen els Divendres de la nit, a les deia i mitja, passen una de les pel·lícules d'algú diàleg. Màgia a la llum de la Lluna. Ja sabeu que va d'un mac anglès que està decidit a desemmascarar una mèdium, que és la Emma Stone, el que fa de mac, és el Colin Firth, i és una pel·lícula d'algú diàleg que per si algú no l'ha vist. Per cert, algú diàleg té una pel·lícula molt curiosa, que és la comèdia sexual d'una noche de verano, molt especial, i està basada, evidentment, amb el Shakespeare. Deia que és maco pensar, que hi hagi algun agent, per exemple, que ara mirant la televisió, veient el rei León, pensi en el que ha explicat el Pep, i dius, ara ho veig diferent, perquè no tothom ho té clar, això, que el relleu està basat en aquesta obra. És més o menys evident, perquè la temàtica, l'argument és similar, però no està tan clar per tant. Bé, escolta, ens estem acostumant. En aquest programa la setmana passava amb tenir música, tags d'audio que portava el Joan Cerdà. Ara tenim tags de veu, i ara no sé què farem si ens falten aquests ingredients. Ara ballarem, ballarem. Sí, sí, podem fer-ho. Ara veu, ràpidament, un vídeo fins i tot puc fer. Però, bueno, tenim el Joan aquí. Tenim el Joan aquí, no sé si has vist alguna pel·lícula o alguna cosa que vulguis. Sí, la xica del tren. No se diu gaire amb el camp. Bé, no, jo penso que és una pel·lícula superada, d'aquelles que... Sí, vull dir que no... No la recomano. És que no t'he sentit. Però m'agradaria profundar sobre això. Avui no tindríem temps. Però què vol dir una pel·lícula superada? Crec que no per toca. Vull dir, el senyor ha parlat... Perdona, però no... Em ve. Has parlat de Shakespeare, de l'influència, i a mi m'han vingut idees d'altres coses. Evidentment, el coneixement humà per treix molt d'ell, això, i estic completament d'acord, no? Encara que la major part de vegades i pel que has esmentat com a elementalment, allò d'aquell és una persona que m'atala molta gent i estaríem parlant d'espectes més aviat negatius del comportament humà. Era l'època. Era el drama. Són tragedies. Per això penso que, en tot cas, vull dir, la xica del ten està superada, perquè em sembla que el masculisme actualment no es correspon amb el que es veiem. L'heu vist, aquesta pel·lícula heu llegit... Llegit la novel·la. I llavors dius... No era gran. Però també et fa donar que, en definitiva, evolucionem. Es van fent coses, i quan hi ha algú que no segueix el pas per dir-ho d'una manera, dius, ostres, tu, com que em vens, ara aquí, què és? Això no es correspon. Molt bé. Hauria estat el comentari, Joan? Sí, jo, tornant a Shakespeare, s'ha macut que, en fi, els guionistes normalment són gent que ha estudiat literatura i que, aleshores, és ben lògic que, diguéssim, el millor escriptor de la història, com podríem considerar a Shakespeare, influeixi en pel·lícules, en escenes, perquè aquí, és clar, parlant de Romeu Julieta, s'ha parlat de West Side Story, però és que Romeu Julieta és tant, centenars de pel·lícules. I tenim una que passa a Barcelona, a l'Ostrantes. Sí, sí, sí, efectivament. Que és entre dos clans gitanos, en el somor rostro, que uns es diuen Montoya i no recordo com es diuen els altres, que fan de capuletos i muntescos. Sí. I, doncs, Hamlet també, s'ha fet com a Hamlet mateix, jo recordo una pel·lícula avantgardista del Carmelo Vene, el home de teatre i director de cine italià, que es deia un hamlet o dimeno, és a dir, un hamlet de menys, perquè allò era una orgia d'imatges basades en el hamlet. En fi, vull dir, tot és... És clar, vull dir, s'aprofita del Shakespeare, no? Clar. I llavors, abans li he dit en el Pep que li portava una semisurpresa d'una pel·lícula que a mi em diverteixo molt, que és aquesta d'aquí, que està... Es diu, en l'original, es diu Theatre of Blood, que és teatre de sang, llavors, els distributors espanyols van tenir la mala idea, tenien un mal dia i van titular-la, matar o no matar, és un problema, és a dir, van passar a hamlet pel tràmit de l'article 29, però que és una pel·lícula dirigida pel Douglas Hickoch, que era un artesà de pel·lícules policiaques i així, i llavors aquesta pel·lícula doncs és una pel·lícula d'intriga i la història està molt bé, perquè és un antic actor, un actor gran, tots de les obres de Shakespeare, mai li han donat un premi que ell volia, aquest actor està encarnat pel Vincent Price, que és clar, és tota una referència del cinema, i ell i la seva filla, que està... l'actriu és la Diana Rigg, que és la inconfusible i inoblidable Emma Pil de la sèrie de los Vengadores, doncs ells dos van matant una a un els crítics del jurat que dona aquest premi d'acord amb com Shakespeare mata els personatges a les seves obres. Llavors la pel·lícula... Hi ha una varietat de morts, no? Hi ha una varietat de morts, un mort amb flames, l'altra mort amb una llança que li claven, etc. Però és tot això en el món modern. L'actriu es va disfressant de personatges, fins i tot es disfressa d'home, perquè no sigui reconeguda, perquè és clar, tothom coneix la filla d'aquell actor, no? Llavors l'actor està amagat que viu a un teatre, i això ja remeta el fantasma de l'òpera, també, i és una pel·lícula amb moltes referències creuades, però que és absolutament divertida i jo trobo que veure-la, passes molt bona estona, perquè, a més, hi ha aquest substrat de Shakespeare. M'ha fet tot un joc de màgia, que ens donen la trec de pel·lícula així, de la mània, la cosa de sobre l'altre. Es podria dir que és una pel·lícula friki, o sigui, això que diuen ara, no? No, no, en cap moment, en cap moment. No, no, no, no, és una pel·lícula seriosa, de gènere, evidentment... Per quina n'hi és, això? Ara ho estic mirant en 1973. Ah. I... no s'ha anat parlat gaire, des que es va estrenar... Jo la desconeixia, no el coneixia. És molt interessant, perquè, en fi, hi ha un assassinat carramet a Macbeth, hi ha un assassinat carramet a Hotelo, hi ha un assassinat carramet a una altra cosa. Vull dir, jo trobo que el guió és molt... Molt original. Molt original. I fa una pel·lícula molt curiosa. A més, les interpretacions són excel·les. Falses, no? Exacte. Bueno, hem arribat al final. Avui ja veieu que ens ho hem passat molt bé. Gràcies, Pep, per venir. Gràcies, Joan, també. Gràcies, Jaume, i gràcies, Francesc, per estar aquí, anovament, explicant als ullens el que ens agrada i el que recomanem. I gràcies a tu, Joan. I llavors, la setmana que ve, ens ve un metge, Lluís Bethiana, a parlar de la mort al cinema. Mira. Suposo, estic segur que hi haurà pel·lícules, com l'Iquiro del Curó Sava, o moltes més, que podrem parlar-ne, perquè és un tema, realment, com tots els temes que són importants, molt recurrent, que ja apareixen moltíssimes pel·lícules. Molt content de sentir-us. Bona nit, fins la setmana que ve. Ara ja. Molt bé.