Cinema sense condicions del 22/11/2016

Cinema sense condicions. Bona nit. Ja som aquí un dimarts més disposats a parlar de cinema, els dius de les coses que venen, les coses que ja han passat, les coses que considerem que són bones. A més, com sempre, com cada setmana, però últimament cada setmana tenim un convidat. Tenim, nuevament, aquí, un metge. Lluís Berciana, que ja és amic, no només és metge, sinó que, a més a més, és amic i metge. Que ens ha vingut ja 3 o 4 vegades al programa. Els metges poden ser amics, de vegades, sí. No sempre, no sempre, eh? Però, bueno, va, aquesta vegada sí. Resulta que, a més a més, hi ha una cosa que, en curiosa, és que hi ha una música que està sonant de fons que no sé realment què vol dir. Doncs és la segona vegada que la poso. Perquè, per fi, ha anat al cinema... No ho aprenem. I ha anat a veure a Monster Calls. Per què demà us convido a que participeu en el programa M.H.C., més que cinema de ràdio San Vicent, perquè tenim la nostra psicòloga de Guàrdia i parlarem d'aquesta pel·lícula. Està entusiasmada, perquè Taïs Ribó, Taïs Ribó Andorra, es diu, la dona, i està entusiasmada perquè va llegir el llibre ja fa temps i estava molta por que la pel·lícula no complís les expectatives, allò que passa, que quan veus la pel·lícula no estàs segur, sí, d'allò. I llavors va veure la pel·lícula i va quedar entusiasmada. I va dir que a cada moment passa el que ha de passar, surten els temes que han de sortir i volia fer un especial i, com que de tant en tant va venir, igual que ve Lluís Feciana o venen altres convidats al programa, doncs ja va venir una vegada al mes i tractarem en profunditat aquesta pel·lícula i ja la vaig veure per deures. Que m'heu de posar deures aquí, també, al programa, perquè vagi de tant en tant. Doncs bé, com sempre tenim el convidat avui, que és el Lluís, amic Lluís. Tenim, a més a més, un tema que ell ens tracta, que ha estat, doncs, donant-hi voltes i ja ens ha explicat després les conclusions que ha arribat sobre la mort del cinema, que és un tema força interessant, molt interessant i que, a més, ell ens ho dirà amb més coneixement, que hi ha hagut moltes pel·lícules que intenten tractar aquest tema en el cine. I, com sempre, farem tres pas o dos grans tres pas en el programa, una primera part que parlaríem de les coses que venen, el divendres esten, no sé, de pel·lícules, on he vist un en concret, de les coses que heu vist, ja sé més o menys tothom que he vist, cada escunt de les coses que he vist. Una segona part que abans, o simplement molt ràpida, diríem també les pel·lícules de televisió que m'he dedicat a veure què és el que fa en aquesta setmana, que potser val la pena aconseguir els nostres uïdors, que val la pena de veure perquè les repesquen les televisions, i, finalment, el tema, la mort del cinema, que ens oferà el Lluís. Llavors discutiríem de tot allò que vagi sortint, de les pel·lícules que també nosaltres considerem que encaixen amb el que ell ens pugui dir. Qui vol començar a parlar... I només tenim un problema per fer tot això, només una hora. I tenim la Carme de no? Ha tornat després de molts dies. Bàsicament, sobretot dir que, a més del Lluís, tenim aquí, Joan Cerdà, la Carme que fa molts dies que no podia venir, Carme Nabot, el Pol, que també, com sabeu, la setmana passada no va poder venir, darrere de les vidres, com sempre, controlant-ho tot el francès... Més o menys. I davant del vidre, Joan Marross. A l'altra banda del vidre. Gràcies per convidar-me. A molt de plaer, perquè saps que la gent que aprecio i la gent que més considero que són intel·ligents, em plau molt que vinguin al programa, perquè sempre poden aportar molt més, perquè són gent que es preocupa, que s'interessa, que té idees pròpies. Doncs bé, aquí com el començar de la Carme, vinga. Perquè com que fa molts dies que no parlo... Doncs vinga, parla. Jo he vist, ja t'ho he comentat, Joan, he vist jo, Daniel Blake, que és l'any del Ken Lok, he vist després de la Tormenta, que és una pel·lícula japonesa del Irocazo Coroeda, i després he vist Sally, Sully, o com li vulgueu dir. La del Clint Eastwood. A veure, són tres pel·lícules molt diferents. Molt diferents. La pel·lícula que es veu més bé en el sentit del espectador, diria que és jo, Daniel Blake. Perquè, a veure, el Ken Lok, que és un home de 80 anys, sap fer cine, i si li agrada el que vol dir... que vol dir, sovintment, coses semblants, llavors... I té història? Llavors la diu bé. I aquesta és una pel·lícula que té història, té uns personatges ben triats, i és una pel·lícula que la veus bé. Encara que li veigis que ell... Alguna exageració. Clar, alguna exageració, i que ell està claríssimament decantat per una part de la gent que surta a la pel·lícula, i té la intenció de carregar-se una altra gent que també surta a la pel·lícula, i la intenció, la notes, la veus, i de fet ho trobes bé. Però està molt ben justificada, o sigui, diria que en aquesta pel·lícula, en concret, està molt ben justificada. Es creus amb la dinàmica del personatge, i qualsevol de nosaltres es podia trobar en aquesta situació, segurament, i llavors vas vivint tot el que passa i tu creus. És la història d'una persona relativament gran, té 59 anys, que es posa malalt, té un problema cardíac, i llavors, sorgeix la problemàtica entre el metge, que li diu que no pot treballar, i l'administració, que li exigeix que busqui feina, i que s'espavili, i que porti els papers d'haver buscat feina, i com és que no la aconsegueix. I aquesta és el dilema que em vol d'aquest home, que està molt ben, molt ben... No m'he trobat, m'he interpretat. I què és el que trobo que ell vol fer-nos veure, que és fonest. Doncs la forma en què l'administració mou els temes humans, sense quasi cap aproximació a la humanitat mateixa. I el personatge amb sí, que és el personatge aquest. Després ell troba els aferts que va buscant els papers, els papers per internet, un internet que ell no coneix, que és un bon... Ell és fuster, i és un bon fuster, i és un bon treballador. I tant tot l'altre món li és absolutament el lliè. Això està ben vist, el personatge físicament també està molt ben vist, i després troba, mentre es mouen amb aquesta situació, una noia, que és mare soltera, que té dues criatures, que l'han allunyat del centre de Londres perquè no pot mantenir-se, i és la col·laboració d'ells dos. I per tant això està ben vist. I m'ho duc de veure, la més real de totes, en el món aquest, de l'exclusió social, dels que no poden seguir el ritme que aquesta societat exigeix, és la noia, perquè és molt un prototip. Una noia jove, que té la primera criatura, no sé si té quan té 16 o 18 anys, i el segon, i se sent que no l'encerta, que no l'encerta, i la solitud de no poder tirar endavant amb les dues criatures, això està molt i molt ben vist. El meu modo de veure, el personatge masculí, el fuster, que és el principal de la pel·lícula, jo diria que amb la societat actual, ella és suficient lluitador com perquè... Tinguin més possibilitats que sortir-se d'ella, que ella. Ella és la gran part dels personatges. Hi ha una escena supergramàtica quan ella té gana i està allà. És molt fora, jo, és a dir, hi ha un moment determinat... Van al banc dels aliments, ella no han menjat perquè està per a les criatures, i allò està molt bé. Tot i ser dur per a l'espectador, te'l creus, allò. Allò que té la pel·lícula és que te la creus. Després, clar, els malos de la pel·lícula és tot el que està en contra del feble, que és, de fet, matemàtica, fixa del quenlovac. I en aquest cas, el sistema, no? Sí, del molidó. I inclús una cosa que ell veu bé, i és que el sistema no només és que els febles són molt febles, però, per exemple, ell, que no sap funcionar per informàtica, ni per internet, ni entenc com va tot allò, està ben vist que això es clou a un tipus de franja humana, rica, però que no té lloc, doncs, quan sap el robot pot fer, quan sap el cos, i aquest personatge no té feina de debò al món aquest. I això està ben vist, perquè això no és només el problema d'emerginació, perquè és perquè no hi ha les feines que podrien ser proposades aquest tipus de gent. I això està ben vist perquè és més profund que el que sembla. Un parèntesis, jo he vist aquesta setmana la doctora de Brest, que és també un exemple de com el sistema, diguéssim, la inergia del sistema, impedeix la protecció dels malalts, i dels malalts tractats per medicaments que no són bons. Si després voleu, ja la podem comentar. Molt bé. Doncs anem canviant de persona. Aviam, si vols, Joan. Sí, per fer-ho més amena. El que he vist aquesta setmana és una pel·lícula amb l'amor i amistat del director Júrit Stilman, que és americà. Aleshores, doncs és un film sobre la novel·la curta a l'Ei Dissussen de la Jane Austen. És una de les primeres novel·les de l'escriptora anglèsa. I bé, la pel·lícula funciona correctament, gràcies als actors, però tampoc no... És una pel·lícula comparada amb les anteriors versions de la Jane Austen. Jo penso que sí. Al Jane Austen hi ha un gènere cinematogràfic, que el tenen posat en els grans magatzems en una lleixa corresponent que diu films de Jane Austen, perquè les senyores sàpiguen on han d'anar a buscar-la. I aquí la novetat és que a vegades apareix un text a la pantalla, que t'informa de com és el personatge, de què està dient, si surt una carta, doncs surt la carta transcrita. I hi ha una cosa que és molt útil, que al final jo ho demanaria per totes les pel·lícules, que en els crèdits apareix l'actor, i s'escriu el nom del actor i el nom del personatge. Això és informativament molt útil, perquè a vegades no relaciones una cara amb un actor, no? Però vaja, avui dir, és una pel·lícula més que segueix fidelment la novel·la, i que jo, a més, penso que, Judt Stilman, a mi és un director que no m'acaba de convèncer, és un director molt refinat, però un refinament molt estèril, però bé, es pot veure. Un parat amb orgullos i prejuícies, o sentir la sensibilitat a totes les que veuen. Clar, la Jane Austen no és només una pel·lícula... Perdona, és que sí. No, no. Evidentment, és per tots els públics. No, però ja ho he notat, que ho deia. No, és que no ho discutirem, no cal. La silenci de les senyores per aquest tipus de pel·lícules, que està molt bé, perquè, a més, qui va al cine? Les senyores, vull dir, a les hores, sí. Per això van fer la versió d'orgullo, prejuíció i zombies. No sé si l'heu vist. Jo anava a dir, a favor de la Jane Austen, que no és només una pel·lícula romàntica d'una determinada època anglèsa. És una descripció de la sociologia del moment extraordinàriament rica. Per tant, la Jane Austen no és cap broma. No, no. Encara que, clar, passada... Aquestes dues que hem esmentat, no totes, perquè n'hi ha hagut més, que no són tan sensibilitats i orgullo i prejuíció. Són grans pel·lícules. Que descriuen el que descriuen. Jane Austen és importantíssima en la literatura britànica i en la literatura mundial. Perquè ella recull el que era el segle XVIII i ho explica tal com era. I això, en aquella època, no era així. Té un valor enorme. No només literari, sinó històric i sociològic, evidentment, perquè ens explica com funcionava la societat en aquell moment. Ara, jo estava parlant de la pel·lícula concreta aquesta, que no està l'alçada ni molt menys del que s'espera d'una novel·la de Jane Austen. Tu què has vist? Jo seré greu, perquè sé que hi ha teme. Però sí que volia parlar d'una pel·lícula que vaig veure, que vam veure a l'hora, la llegada. Però també això ho vull parlar amb tu. Fem un debat aquí. Però els dos l'heu vist. Vam coincidir el dia a la prosta. I un text, cols a cols. La Lídia també estava d'acord. I què opina la Lídia? Comencem l'opinió de la Lídia. Com a la Lídia, la Lídia és ell. Em sortia brillant. A mi em va semblar un... De què va? És una cinca ficció. És del director del Denys Vileneff, que ha fet prisioneros, que ha fet NMI, que ha fet... Incendis. Incendis, també. I que està preparant Blade Runner. Blade Runner 2049. A veure, un director d'aquests, directament no crec que et faci una mala pel·lícula, però sí que és un nou registre per ell, que això també és el comandant, que era el tema de la ciència ficció, com a tal. La ciència ficció pura i dura d'extraterrestres. Era una espècie de Independence Day, en un moment donat, a la Terra es arriben uns extraterrestres. No és com aquestes arribades típiques d'extraterrestres, sinó que la voluntat real és parlar, intentar interrocutar amb aquests extraterrestres i veure què volen. Quines intencions tenen. I és molt interessant que s'ha fet un gir, jo crec, també, temàtica d'un gènere que també està molt menjat, que ja seria la ciència ficció extraterrestre, que és el gir més humà, inclús lingüístic. Això és una cosa, és un tema molt... Intenten el que et volen dir. Ells intenten... La pel·lícula... La pel·lícula està brillantment dirigida, estèticament espreciosa, els noten que el director en sap, que és molt bon director. Ai, que està a punt de carregar-se. Em comença així i em fa pedir. No, perquè no és... Penso que és un problema de resolució. És a dir, la pel·lícula, si no, per mi falla el final, però en canvi, en conjunt és una pel·lícula que es pot veure. És una pel·lícula. Però potser li falla alguna cosa del final. Ara, la idea que està posant ell, que és de la primera part de la pel·lícula, és excel·lent, és a dir, és com... Se'n van a buscar una noia, que és una experta de xifrar llenguatges estrany. És la Adams, no? Se'n fa molt bé, ja. I com ella intenta entendre si és que els diuen alguna cosa, que els diuen que és extraterrestre. I llavors això està molt aconseguit. Vull dir, els mitjans que posen els americans a això són brutals, és a dir... Sí, però l'hora és molt destacable tota la fotografia, els efectes especials, però és que jo, el que vaig d'alucinar més era amb el Sò. I, a més, partint de que molts coses sense ficció abusa d'efectes sonors, que allà no era pas un abús de Can Mena... Era com el que es diu el Sò diagètic, que el propi personatge escoltaria a l'escena, no? I que era molt... O sigui, el diàleg dels extraterrestres com parlaven... Tot aquest disseny de Sò que més... La banda sonora es basa en això. La banda sonora surt a partir de com parlen, gairebé. Els extraterrestres, jo et vaig trobar... Un disseny de Sò que no veia des de... A ell francès, com es deia, a veure com ho dius. El Péon, la del... The Pound Sacrifice. La del Bobby Fisher. O sigui, a vegades el disseny de Sò, en cinema, ha arribat a destacar-se i... Tot això estic d'acord. A mi el que m'hi ha fallat... Al final sí, ho hem parlat bé. És allarga una mica. Al final s'allarga i és innecessari, però... El que ha dit una persona que conec i que comparteix un altre espai... A més a més, d'això que dieu, és una pel·lícula que es va construint a sí mateixa. A mesura que et van explicar la història, també et van explicar com està fet a la pel·lícula. Que hi ha com una mena de discurs metalingüístic. I que això, al final, quan passa el temps, quan ja portes un temps i li has donat voltes, acabes entenent la construcció que hi ha, que és per dir-ho d'alguna manera com si fos una sinfonia. Per dir-ho així, que arriba un moment en què els teus coneixements musicals arriben al punt en què ets capaç d'interpretar. El que t'estan allà explicant cada instrument. Per dir-ho així, la història que hi ha subjacent darrere de cada cosa. Home, sí que és veritat que és un director que ja juga bastant això, des de totes les pel·lícules, o tot enemi, jo crec que... Sí. La llagada és un format més taquillazo, per dir-ho així. En el... No diners, blocs bàsics. No diguem blocs bàsics. En el sentit... En el sentit que també es vol arribar molt públi, perquè potser anem i es va quedar en aquest punt intermig, perquè era una adaptació al seramago, que també hi ha un llibre difícil, però que la gent del cinema va sortir com una presa, pel, o què és això? Jo confesso d'aquest director que... Jo he de confessar per començar que és el primer pel·lícule que he vist. I crec que és l'únic que he vist. L'he vist a quatre o cinc vegades. És una extraordinària pel·lícula. Una pel·lícula recomanable, si no la coneixeu. És prisioneros. I la història, la forma que està feta, és una gran pel·lícula. Clar, jo anava amb moltes expectatives de trobar... i, realment, tota la vida a pare està brillant-me en fetes. Com a ciència ficció, hi ha molts moments que dius xapó. Però, en canvi, la resolució... de direcció, és un problema de guió, que no l'escrit ell, sinó que l'escrit un altre, senyor. Però, en conjunt, és una pel·lícula que es pot veure. És una pel·lícula que accepta. Ni havia un altre. Més que res, havia vist la xica del tren, però això és un altre tema que em va agradar normal. Però sí que volia destacar, perquè hi ha hagut el Festival del Torre de Molins de Reis, i vaig anar a alguna sessió, però m'agradaria destacar no pel·lícules, sinó un curt, que van fer una sessió al matinal, cap a les 11 o les 12 del matí del diumenge, que era... del diumenge a la samar passada, que és un curt matratge que es diu X-Mile. Que el més curiós és que... És un realitzador valencià que es diu Miguel Ángel Font. És espanyola? Sí, sí, sí. És un realitzador valencià que sí que... Jo fa temps que el segueixo, que s'han dut bastants premis arreu del món, amb curs cafet i també està fent llarg matratges, això, però aquest curt, en concret, fa 3 anys que l'estava treballant, i nosaltres venen una mica gairebé coballes, una mica, perquè és un curt en el que va voler adaptar, com que en el cinema no te'ls fem servir dos sentits, que és el de la vista i la huida, doncs ell va pensar a veure, per exemple, la gent amb... amb discapacitat visual, no sé com puc dir-ho així, que l'espera un dels dos sentits, principalment. Ells el que vam fer és aplicar un tercer sentit, que és l'olor. Ells van aplicar un curt que, narrativament, no, gratuitament, hi havia... van col·laborar amb una empresa espanyola, que es diu Olorama. Nosaltres ens van col·locar a la sala d'allà, de la Penny, de Molinsarrey, i ens col·locaven a uns llocs estratègics, on hi havia unes maquinetes, que els cípics d'aquests de l'RWI, com es digui, que t'anaven tirant, i de tant en tant, quan tu estaves veient la pel·lícula, t'anaven llançant i clar, evidentment, posat a transmet. Perquè tu potser es veien alguna cosa, que és agradable a la vista, potser perquè està ben rodat, no, narrativament, però l'olor és desagradable. Llavors, clar, eren una sensacions molt interessants, alguns moments bo, alguns no, però per això era un test. Això s'havia fet, fa temps, jo recordo que era una cosa. Sí, també John Waters. John Waters, ja va. Però clar que tothom, si l'haguessis... O no, o no. Però sí, si l'Olorama ja s'havia aplicat. Abans de John Waters, William Castle també ho havia fet, en productes de seria bé, una cosa que es deia, o d'orama. O d'orama. I llavors, sí, sí. Ja, que estem passant el traix, el cine, seria bé. O sigui, ens ho havíem de començar. Els que ja som tenim una edat, recordem molt, molt intensament, l'exposició d'Oloros, que les va fer a la Fundació Miró, a 30 anys o 6, espectacular. Va tenir un èxit brutal. I no s'ha tornat a fer algú tan important, a Molors, que jo sàpiga. És que és molt delicat. Això també després va fer un debat, perquè el curmatratge durava un quart d'hora, i ens teníem una hora. El que vam fer és la primera tanda, primer vam veure el curt amb els ulls tapats. Només escoltant i olorant, com si tinguéssim més capacitat visual. I després ja el vam veure en si, el curt. Suposo que no sé si faran alguna cosa, el respecte o sigui, sé que intenten passar-ho a festivals d'aquesta forma, amb el tema de l'olorama, però després es va generar una mitjora de debat, precisament això, de gent quines reaccions tenia, perquè potser el tema de l'Oloros és molt delicat. O sigui, la potència, la furtò, o no, o el notar menta i de cop notar una cosa molt més desgrable. Llavors, síblament, com a experiment, és molt curiós. L'altra cosa és que també és una cosa que va sortir de debat, creieu que, per exemple, els trailers s'haurien de fer, peces petites no pel·lícules, però els trailers al cinema s'haurien de fer amb olor, per exemple, per cridar més l'atenció d'alguna forma. Aquí també m'hauria un debat de com es pot innovar en el cine, més enllà del 3D i de coses tecnològiques, sinó més físiques, més sensorials. Com fer que la gent compri més crispetes, col·locant perquè ja m'ho veig a venir, eh? El final acaba sent una qüestió publicitària. Flaire d'alguna cosa. Ja m'estic imaginant allà. Afegeia el tacte, també. No sé com ho podríem fer, i el gust, no? A veure, sí que s'ha fet molt, també, més en l'estil fan, entre momentes, de pel·lícules que s'ha fet la interacció, no? Per exemple, el Rocky Horror Picture Show es va... Semonalment, crec que aquí a Barcelona es fa una sessió, semanal de gent que et dona una bosseta i tira el confet, però és entendida que, en aquest curs, sí que volíem fer algun moment d'interacció, també, tacte, inclús gust, perquè hi ha algun moment que es mengen alguns bonbons, jo no sé què, jo ens donar-ho. Algun cop ho hem fet. Teniu preparat. Sí, però al final és una experiència total. Jo fa molts anys, no me'n recordo si fa 20 anys o 15 anys, vaig estar a l'Universal Studios a Los Angeles visitant-la, la cosa espectacular, i en un moment determinat, després d'estar tot el dia veient coses, que és que et passa en una pel·lícula i tu estàs en una de les llocs que es va movent, en funció de... En una plataforma, o què és? No, no és una... Ja són unes plataformes que hi van assentat, deu ser quatre persones, i llavors es va veient la pantalla, llavors, en funció de les coses, o saltes, o que si vols un cotxe... I clar, és tot estar sincronitzat, i clar, suposo que el cine és molt complicat, que et posa tot a votar a casa així... Però, realment, la cosa era espectacular. Era una cosa típica de l'Universal, que no sé si ell li llançava, no sé què feien, era una cosa nova, perquè va ser que hi havia una cua s'impresionant per veure, vaig estar potser fent mitja altra de la cua, per poder arribar aquí, i realment era espectacular. Això feien el fotoroscop, crec, de França. I a l'aventura, també. També havia entrat jo alguna cosa. Havia fet un viatge a Submaria, allà. L'any passat. Em sembla que tenim una mica malament de temps. Jo voldria, per l'ausa, molt ràpidament, d'una pel·lícula que es trenen en aquest divendres, a la setmana passada, que es diu Aliados, i és del Robert C. Meckys. Com sabeu, Robert C. Meckys és un director, productor i guionista nord-americà, conegut, em sembla, a més a Estats Units, que aquí, per una primera pel·lícula que es veia, bueno, aquí l'havent traduït, ja es veu, això que haurem dels títols, dos ribones tras la esmeralda perdida, i en ràpid anglès es deia... Romani d'eston. Però aquest senyor es va ser, sobretot, popularment conegut, per la saga de les tres capítols, de les tres pel·lícules de Bek to the Future. És una cosa molt popular, que va ser molt comercial. La seva carrera, la de Robert C. Meckys, va continuar en pel·lícules molt exitoses a nivell comercial, però sense tantes crítiques favorables, fins que va dirigir Forrest Gamm. Forrest Gamm sí que va ser premiada ell com a... Òscar, el millor director. Perdona, Joan, que alguna vegada havíem dit que el sullent i tal Bek to the Future es regreso al futuro. Regreso al futuro, perdona. Regreso al futuro, sí senyor. Llavors, les tres pel·lícules del regreso al futuro, que van ser molt comercialment famoses. Llavors, deia que Forrest Gamm va ser una pel·lícula que el van comprar, i que la crítica, per primera vegada, va considerar com una persona tenia en compte. També tenia sis premis més a Òscars. I de les pel·lícules que fa després, confesso que jo no hi visc pràcticament cap, i que, a més a més, tinc l'impressió que és un senyor molt irregular. Jo no sé si potser vosaltres heu vist contacte, jo no l'hi he vist, no sé. Sembla que és de ciència ficció, també. Naufrago, que amb el Tom Hanks, que jo tampoc he vist, no sé si està bé o no. De Paula d'Express, que també amb el Tom Hanks, que és del 2004. I una que recordo que el nostre amic, Lluís, ens va parlar, El Vuelo, que és una pel·lícula interpretada d'Alton Washington, que va d'un aviador que ha tingut un accident, que va fer el tema de l'alcohol, i recordo que va esmentant, se m'ha recordat que hi havia una pel·lícula que era el tema de l'alcohol d'intradiríem de la ficció. Aquest divendres es trenen aliados, que crec que serà un èxit comercial per diversos raons. Primera, perquè és un intent thriller d'espionatge amb una càrrega romàntica de la vella escola, però feta amb un intent d'un nou classicisme i executat, jo penso amb un cert talent per atreure el públic. En segon lloc, perquè està interpretat pel Brad Pitt i la Mariona Cotillard, i ja sabeu que els han implicat, la pel·lícula està implicada en alguna mesura, amb el fet que la Gina Jolie i el Brad Pitt s'hagin separat, perquè es deia que el Brad Pitt s'havia enrotllat amb la Mariona Cotillard, quan ella ha desmentit a tot això. Jo crec que això ha fet que les pàgines roses, les pàgines amarilles i tota la gent que parla d'aquestes coses, doncs suposo que a part de la pel·lícula, per raons extracinematogràfiques. La tercera raó, perquè si no saps massa coses, que la pel·lícula, que jo aconsello que ningú se'ls documenti, solo la pel·lícula tens alguna sorpresa. Però si t'han explicat algú i us el trailer, si has vist el trailer, penso que no val gaire la pena veure la pel·lícula, que t'han explicat tot el que passa. Hi ha moltes pel·lícules que amb el trailer hi ha prou. I si ho veuen comentant, la de Snowden, jo vaig veure Snowden i vaig veure perquè era del trailer, i vaig al·lucinada que surt la meitat del final, sura allà. És un moment de al·lucinar. Però això està bé, anem molt depressa ara, per la vida. Si podem veure una pel·lícula amb un trailer... Fem, fem. A tu que et costa anar al cine, però jo crec una pel·lícula sencera, a tu que et costa anar al cine, perquè a mi m'agrada la sencera, i que em sorplengui, i que avarri al final, i que em emocioni, i que surti content. Si has comentat trailers, també tens... La seva gràcia. Segur, segur. Ja tenim un tema per ser contraïments. Trailer és de cinema. Una quarta raó per la qual penso que la pel·lícula comercialment funcionarà és perquè està molt ben fotografiada i ambientada. És a dir, hi ha uns esplèndides imatges del desert, però els americans tenen una gràcia especial en fer coses d'aquestes de Casa Blanca. En quin moment està ubicada? Està ubicada a la Segona Guerra Mundial. És un moment que representa... la història, per el que deia. És a dir, prefereixo que no... Si us ve de gust veure la pel·lícula, doncs la veieu. I també penso que la pel·lícula pot funcionar amb un gran públic, perquè no intenta, no tracta del lloguernar o de ser artística, sinó que simplement explicar una història. I penso que això ho fa ben fet. Amb tot, i suposo que hi ha intuïu per el que he dit, no crec que sigui... Crec que funcionar comercialment, però no penso que sigui una gran pel·lícula. Al final, per mi, és decepcionant, també. El Brad Pitt, curiosament, que el tinc per un gran actor, en aquí està fred, estàtic, crec que no li va al personatge i que es troba incòmodo amb el personatge. Com que ha abandonat a la Jolín... No l'havia abandonat, encara. Això era abans d'abandonar-la. L'altra cosa que hi noto també és que no hi ha la Mariona Cotillar, que és una excel·lent actriu. No sé si algú ha vist la vida enrossa, que és una cosa digna de veure-la deu vegades. És una excel·lent actriu. Moltes pel·liculacions. Crec que el Brad Pitt és d'una altra escola, que no hi ha química entre ells. Notes que la cosa no te l'acabes de creure. Física, sí, perquè diu la premsa rosa, però química. Llavors, tot això fa que la pel·lícula finalment sigui una pel·lícula de fuixa. Si la neva a veure, millor que no sapigueu res, que sorprengui alguna cosa, perquè, si no, la veritat és que us avorrireu, potser, una mica. Aliats. Ella ha parlat de que una pel·lícula que havia dit la doctora de Brest... A veure, sí. M'haureu de recordar quina directora és, perquè no me'n recordo. És una noia. Emanuel, no sé què. A veure, doctora de Brest. És una història real que va passar a França el 2009-2010, i que és una... De Brest, com... Tot juny, eh? De Brest. Emanuel Berkot és la directora de Brest. Sí, la directora de Brest. Bé, gràcies. Jo només volia... L'argument és que és un cas real, és una història real, una doctora, una mòlega d'un hospital comarcal, que comença a veure disfuncions cardíaces amb malalts i malaltes que estan prenent un medicament, diguéssim, anti-diabètic. I, aleshores, descobreix que... molt probablement la raó és aquest medicament. Però com ha fet de segundari, això? Com ha fet de segundari. Aleshores, el primer que fa és agafar el seu company metge especialista en biostatística, que treballa també a l'hospital, i comencen a estudiar-ho. I, a més a més, parlen amb l'Agència del Medicament Francesa. Aleshores, bueno, hi ha la història, i explica com l'Agència del Medicament convoca una mica d'una sessió, li fan cas, al principi, però no massa cas, i resulta que, al final, li publica en aquest estudi en una revista important, i tothom es posa nerviós, els primers són els laboratoris, un laboratori francès. Explica la història d'aquesta doctora i la passió que hi va posar, i com el sistema no va, diguéssim, acceptar l'alarma inicial d'aquesta doctora. Aquesta doctora, el 2010, va escriure un llibre sobre el medicament, el laboratori li va posar una demanda, i fins que, al final, sí, després de molt de temps, arriba a acceptar que aquest medicament l'havien de retirar. Va a dir que aquest medicament a Espanya, nosaltres, quan va sortir això, ja sabíem que anava malament, perquè es va prohibir a Estats Units, feia anys, i aquí no era un medicament que s'utilitzés gaire. De totes maneres, sí que nosaltres, me'n recordo que hi va sortir l'alerta sanitària de l'Agència Nostra d'Espanyola de Medicació de Medicaments, i, bueno, ja ràpidament es va retirar. Però, diguéssim, la història de la doctora és una història que està bé explicar-la. El que passa és que, com a pel·lícula, jo li trobo... És una pel·lícula menor, no està ben enllaçada, i bé, tot i que l'actriu, que és l'actriu de la Suèca, l'actriu suèca que fa Berguem, la sèrie de política danesa, és una bona actriu, diguéssim, ho fa bé, la pel·lícula no deixa de ser una mica d'anècdota dins de la cartallera que hi ha ara. Aquest tema, Lluís, i goses, algun dia podríem tractar. El tema de la indústria sanitària farmacèutica amb diferents pel·lícules. És una bona sugerència. Una bona sugerència, sí, un bon sugeriment. Crec que anem malament de temps i, molt ràpidament, no ens hauríem de dir que no ho hauríem de dir. L'actriu de la Suèca, ja que últimament ho estem fent cada setmana d'explicar les pel·lícules que passen per televisió, abans de donar carta blanca al Lluís, que ens expliqui el seu tema, dius que no hi ha més pel·lícules de setmana recomanables de les televisions. El Dimecres, ja una primera cosa, que és una història de violència del David Crominguer, és la primera versió del desafió total, que és l'únic que s'aguanta, perquè l'hem fet últimament és un desastre. Amb el Colin Farrell. El Dimecres, 25, a la 2, fan una cosa curiosa, si no la coneixeu, que es diu en Tarty del Manel Huérga, del que va dirigir, com es diu, la famosa... Ah, del polític català, com es diu. Bueno, Manel Huérga, que és molt... Com es diu? El Puig Enting. El Puig Enting. El que va dirigir Puig Enting. Salvador, no? El Puig Enting. El que va dirigir ell és un bon director. I què ens fa una pel·lícula curiosa? Per què diria que és una de les millors interpretacions de l'Ariadna Gil? El dissabte a Disney fan buscant Donemo, per si algun nano, a algú de poc els anos que vegin la pel·lícula, encara que és a les 9 del vespre, fan buscant Donemo. I fan buscant Donemo amb la Gemma David i la Susana Sarandon. I a les 12 de la nit el discursor del rei. I a Calle 13, i acabo, fan el mateix dissabte, amb el Dito Esvastardo, a les 10 del vespre. M'ha despistat una mica, això, desafiament total, amb el Colin Farrell? Hi ha una versió nova, no sé ho saps, que hi ha la versió del 90... Ah, la nova és amb el Colin Farrell. La famosa del 90, la primera, és l'Arnold Schwarzenegger, i l'Eixfàron Eston. I ara, deu fer 3 o 4 anys, vam fer una nova versió... Sí, sí, sí, la vaig anar a veure. És molt dolenta, comparada amb la primera, que és la que es pot veure, diuen. És a dir, no... Com a actor, el Colin Farrell és millor que el Schwarzenegger, però bueno, tot és discutible. No, és broma. Bueno, tornem peu a que el senyor Lluís, que està aquí al costat nostre, comenci a dins el que vulgui. Gràcies. La mort, que forma part de la nostra vida, però com a experiència de la mort aliena, o simplement l'exicència de la por que tenim tots a la mort, en el cine l'han presentat... El cine l'ha presentat de moltes diverses maneres, amb les maneres que jo intentaré parlar aquí, o sigui, parlar de varios temes relacionats amb aquesta, amb la mort. Intentarem parlar de l'autonàsia, eh? També de la mort del passat que ens tormenta, de la mort que ha de venir, la mort anunciada. Comentarem, si podem, parlarem del final de la vida, que ens veiem avocats quan tenim una malaltia terminal. També hi ha algunes comèdies al cine que porten l'humort en el tema del qual l'hi tenim bastant respecte. També s'ha tractat de la pena de mort, en el cinema, i de la mort espiritual, mort metafísica, que s'ha portat en alguna ocasió a part directors brillants. El que no parlarem avui és de la mort violenta, que això és un tema que transcendeix això que no és el cas d'avui, perquè és una altra història, una altra història del cinema. Aleshores, el cine, diguéssim, per explicar històries utilitza molts recursos per captivar, no? I un d'ells és la introducció de la mort com a protagonista o coprotagonista del propi relat. Perquè el drama que l'acompanya intensifica molt la història. I, paradoxalment, fa la història més viva. Quan parlem de la malaltia terminal, jo voldria comentar una pel·lícula antiga, que és Iquilo, de la Quira Corosava, de l'any 52, Iquilo amb japonès vol dir viure. Quan un bural que agrada japonès li diagnostiquen una malaltia càncer terminal, el protagonista, el senyor Watanabe, descobreix indirectament que té un càncer, perquè els metges en aquella època no ho deien directament als pacients. Us escandalitzareu, però bé, era així. I, aleshores, li dius que un càncer terminal i només llavors el protagonista té una revelació i, a correcuita, comença a viure per reconciliar-se, amb si mateix i amb el món. Vol, diguéssim, superar obstacles per poder construir, per exemple, un parc infantil pel barri i l'amanassen per impedir-lo, per impedir-li això, ell continua endavant i diu, però no els faràs alguna cosa, aquests que t'ho impedeixen, diu, no tinc temps per odiar a la gent. És una pel·lícula llarga amb la lentitud de la quira que anés, però també vull fer frases d'aquestes. Diu, llego 30 años sin contemplar una puesta de sol, perquè hi passava i no se n'entraven. És un personatge que es preocupa per la gent, que necessita ajuda i que descobreix la compassió, la belleza que l'envolta i, inclús, intenta viure una falsa joventut, explica la pel·lícula, però ja està. És a dir, ve a fer una paraula sobre la vida, sobre que tenim la responsabilitat de viure i no simplement de passar. No sé si la recordeu. A mi em va recomanar aquesta pel·lícula, el Joan, i em va cridar molt l'atenció que una vegada aquell ja és mort, tota aquella festa que li fa per allò, tot el raonament, totes les reaccions que hi ha, que no han acabat d'entendre perquè aquell home ha fet allò, i que hi ha gent que acaba borratxant-se allò de saque. Aquell moment em va resultar brillant brutal, perquè fa un moment en què ell fa tot això que t'ho expliques, de fer aquest canvi, i de cop ell desapareix. Llavors ho donaré a què passa, encara quedava molta pel·lícula, llavors és aquella festa, tot molt luminós, tota una càmera pràcticament estàtica, i tots els personatges allà intentant entendre allò desgarrant-se, però és que ha fet això, i per què ho ha fet? Clar, però és que ha trobat el seu camí, no ho vaig trobar sensacional. Un altre pel·lícula que recordareu molt, és Mivida 100.000 de la Guilherme Cuixet, de 2003, recordeu que és una mare de 23 anys, que té dos fills petits, treballa de netejadora, i en pocs recursos econòmics, viu amb una autocarabana, i li diagnostica en un càncer dovari d'aquests terminals, que li queden dos mesos de vida, bueno, la Sara Poli, que és l'actriofatitge de l'Isabel Cuixet, encarna aquests personatges, que li dona una dimensió, jo diria, que amable o tendre, i que carrega, potser, de més dramatisme a la història, sense patiments, diguéssim. Bueno, jo crec que en el film, aquest, podem veure, pues, diverses coses, una intensificació de l'experiència dramàtica, li anunciem la mort inminent, però que no hi ha, diguéssim, l'Isabel Cuixet evita que hi hagi plors i dramas intensos, no? També hi ha un aspecte que ella comença a gravar missatges, perquè els seus fills i les seves filles, diguéssim, els escoltin quan siguin més grans. És a dir, hi ha una necessitat de perpetuar-se en el futur, malgrat que la mort s'acosta, no? I després, jo crec que és una experiència intensa per l'espectador, no sé si recordareu vosaltres d'haver-la vist, i ha quedat amb el sentiment que us recordeu segur. I, bueno, el missatge és, diguéssim, pren la renda de la teva vida, perquè, si no, pot passar qualsevol cosa, no? I disculpa, Lluís, però hi ha una pel·lícula del Giuseppe Tornatore, la última gastronat, que es diu La Correspondenza, que és això mateix, però és d'una delicadesa, d'una potència, que ho recomano absolutament bé, però... Amb una relació epistolària... Sí, és un home que, en un moment, té una relació amb una alumna, una relació molt maca, no és una relació allò. Pel fet que hi ha la diferència d'edat, sigui molt gran, que tingui una càrrega negativa, en un moment, ell sap també que ha de morir. Llavors li deixa tota una sèrie de missatges a través d'altres persones, del voltant seu, que li vagin arribant. El mateix espectador hi ha un moment que no sap si l'home es viu, però està fet tot amb una gràcia, amb una delicadesa, que és per apuntar-la. M'ha vingut el cap... M'ha vingut el cap, però de forma girada, heu vist Interstellar, el moment dels vídeos que va rebent, clar, però és que la inversa, perquè el cap ja són els fills, que li van deixant, perquè van creixent més que ell. Hòstia, aquest moment va ser molt fort. Molt fort, sí, sí. És això dels missatges en el temps i tot això, fa reflexionar, perquè estem molt capificats amb els païtems. D'una manera molt... Una altra pel·lícula que també vull parlar, que és aquesta, la que la vam veure l'any passat, que és Truman. Recordeu, diguéssim... Perdó, sí, Truman. Recordeu que és la pel·lícula de Césgai, protagonitzada pel Ricardo Darín i el Javier Càmera, que fa d'amic. L'hi digue, no estic en un càncer, i la única cosa que li preocupa és a qui disserarà el seu gos, que es diu Truman. I, bueno, jo crec que és una pel·lícula que a mi em va agradar molt. La relació que té amb el seu gran amic, Javier Càmera, que s'estimen i es barallen, li dona un humor sucarró i entrenyable, i després parla de moltes coses, de la tendresa, diguéssim, del valor de l'amistat, i de una cosa molt important, que és com acomiadar-se. És a dir, si tu t'acomiades bé, tindràs una mort tranquil·la. Si tu no et pots acomiadar, aleshores, és aturmentada, no? Però tant... El valor de l'anunci de l'amor posa aquesta part bona, no? Que és que tu pots acomiadar-te. I, inclús, esmenar coses que potser... Estaves preocupat, no? Bueno, això, diguéssim, quan parlàvem de la malaltia terminal. Jo, a part de la malaltia terminal, l'altre tema que volia parlar... No sé si tindrem temps... Però és de l'autonàsia, no? I per parlar de l'autonàsia, quina pel·lícula millor que no mara d'entro, que és del 2004, de la Handel Menávar, i que protagonitza el Javier Bardemi i la Belenrueda, no? La història és... La recordem del llegir dels diaris, de Ramon San Pedro, un jove gallet que es devia tractar paradísic després d'una caiguda desafortunada banyant-se al mar. Després de tres anys d'anys d'estar postrat al llit i sense poder fer només que pintar amb la musculatura de la boca, decideix posar fi a la seva vida. I aleshores diu com ho faig, no? Mentre ell va estar postrat al llit tots aquests anys, va escriure dos llibres, cartes des de l'inferno i quan jo caigue. Tot relacionat, evidentment, amb la seva experiència vital. Aleshores, aquesta decisió, que és una decisió meditada, serena i conscient, de posar fi a la seva vida, no la pot dur a terme, perquè per les condicions físiques que té, se li impareix. És a dir, no es pot suïcidar. Aleshores, desencadena una batalla legal per a què li doni la raó, la judicultura. I aquesta batalla legal, la Pert, el Tribunal Li de Negha, diguéssim, legalitzar l'autonàcia, estem parlant de l'any 96-97. Va tenir molta repercussió mediàtica, i, finalment, ell mora enverinat per si no hipotàcic, i la seva amiga periodista és acusada d'ajudar-lo. Aleshores, finalment, el Tribunal l'absol per falta de proves, però ella, recentment, després de prescriure el delicte, ha confessat públicament que el va ajudar. Bé, és, diguéssim, un plantejament. Jo crec que la pel·lícula està bé, està ben feta, i transmet l'interès per l'autonàcia. Jo crec que sí. Bueno... El Joan m'estranya que no parli de les invasions bàrbara, una perillera que li va encantar. Mira, la següent, parangrafada, era el Denis Arcan amb les invasions bàrbara. És una estrenada al 2003, també com l'Isabel Cuixet, més o menys de la mateixa època, explica la història del professor universitari, que no accepta la malaltia terminal al principi, i que repassa la seva vida i vol esmenar els seus errors. La relació dolenta que té amb el seu fill, amb la seva ex-dona, vol recuperar belles amistats, i ara, a les portes de la mort, tot et creix una nova dimensió. I les conviccions maximalistes, dogmàtiques d'un professor d'escarres, són relatives. Hi ha una crítica al dogmatisme polític, encara que té una càrrega de pessimisme social, la pel·lícula, la relació... Però, diguéssim, al final de la pel·lícula, el director acaba amb la música de la mitier, de Francesc Zardí, de l'amistat, que, evidentment, és una pel·lícula que parla de l'amistat, i, com n'és d'important, aprofitar el que dèiem abans, aprofitar l'anunci de la mort per acomiadar-se. I, evidentment, una de les gràcies que té és l'utilitzar l'humor en tota la pel·lícula per trencar la por i les apagades. Però és molt... És una pel·lícula que et queda, no? Sí, sí, sí. Ara volia parlar una mica, perquè estem... El tema és l'eutanàsia, ara que estàvem parlant. Bueno, Million Dollar Baby també és una pel·lícula que no explicaré l'argument, perquè més o menys tothom el recorda. Però sí que m'agradaria que posessis aquest audio d'un tros de la pel·lícula, que és quan la Hillary Swan està esperant, diguéssim, la gasolinera, està esperant que el client es voti ni de teixi el cotxe i un pomplit de gasolina, i ella està mirant una nena amb un altre cotxe i veu que està amb un gos. ¿Nunca has tenido perro? No. Lo más parecido fue... un peso medio de bastón. Mi papá tenía un pastor alemán, Axel. Axel tenía en los cuartos traseros tan mal que se arrastraba de una habitación a otra con las patas delanteras. Mardel, Mardel y yo nos partíamos de la risa viéndole a rastrarse por el suelo de la cocina. Papá estaba enfermo y apenas podía sostenerse en pie, pero una mañana se levantó, metió Axel en su camioneta y los dos se fueron al bosque cantando y aullando. Hasta que llegó a casa por la noche, no me fijé en la pala que llevaba en la camioneta. He hecho mucho de menos ver los puntos. Sólo te tengo a ti, Frankie. Veieu una mica de qué va a todo, no? I és una imatge prèvia el drama que després passarà, no? I, a més a més, li diu, explica el que fa el pare amb el gos, que no deixa de ser una eutanasia, i després acaba aquesta escena amb... Sólo te tengo a ti. És a dir, una mica prepara... Perdó, el... diguéssim... El desenllàs. Tot el desenllàs. Bueno, no sé, tinc unes notes aquí de parlar de l'eutanasia, però jo crec que això... ho passarem, perquè... Sí, hem d'anar per feina. Hem d'anar per feina. Hi havia la pel·lícula del Hanek. No, no la tinc anotada, però comenta-la. Amor. Amor, sí. Amb grandíssima pel·lícula. Sí. Jo és que, clar, quan es posem tan serios... No, clar. És una cosa que volia parlar ara, que és el drama de la mort i l'humor. Bueno, vaig veure... És el Hanek, no és, no és tan aquesta franja. Vaig veure el Verdugo de Berlanga, i no l'havia vist. He confessat que no l'havies vist. Em vaig... o sigui, em va encantar. Em va encantar. Té un ritme i un guiói així que sembla moderníssim a tu. No em va llit. Jo em vaig passar molt bé. Potser perquè jo també he viscut l'època franquista i sé interpretar algunes coses. I el Berlanga és un... Això és el rei? El rei, el rei. Bueno, increïble, un humor espanyol que en algunes pel·lícules l'hem criticat una mica, però en aquí és brillant. I jo... Bueno, no sé, coses de la pel·lícula que m'agrada molt, el Pepis Vert, evidentment, que fa de sobre i tal... La història és que el Pepis Vert fa de sobre i de botxí jubilat, que vol que el seu futur gentre agafi el relleu i converteix tot això en una comèdia. És un al·legat contra la pena de mort, i sobretot una crítica soterrada, però molt efectiva contra la dictadura, que quan es va fer la pel·lícula va encara tardar 15 anys amb su convi. I, bueno, jo, per mi, és una de les comèdies espanyoles més importants. Fa gràcia, per exemple, veure grans actors, com Alfredo Landa, José Luis Coll o Lola Gaos, pululant per la pel·lícula de figurants, quasi. Després... Jo penso que la mort travessa tota la pel·lícula, perquè resulta que el botxí nou, és a dir, el gendre del botxí antic, primer treballa d'enterremors. És veritat, és veritat. És que ja ve... I, amb això, jo hi trobo molt... la influència del Rafael Azcona en el guió, que, com a humor negre, jo penso que era el millor escriptor de la seva generació. I, per mi, el Verdu Gaos, la millor pel·lícula que va fer mai al Berlanger. I, a més, va emprenyar molt en el Franco, perquè el Verdu Gaos va presentar a Venècia, i feia poc de la mort de Julián Grimau, el dirigent del partit comunista, que l'havien llançat per una comissió... a la Direcció General de Seguretat de Madrid, i, aleshores, els italians van aprofitar molt per fer manifestacions en contra de la pena de mort a l'Espanya franquista. I, aleshores, en un consell de ministres, el ministre d'Informació li va dir en en Franco que havia passat a Venècia, al festival i tot això, i Franco va dir una frase absolutament lapidària, com totes les seves, que va dir... Bueno, el ministre li va dir que i Berlanger és comunista. I, llavors, Franco li va respondre, no és que sea comunista, és que és algo peor, és anti-espanyol. I seria el Frague, el ministre, o no? Tenim un problema de temps. El Frague era el ministre, sí, i l'ambaixador a Itàlia era l'Alfredo Sánchez Vella, que va denunciar la cosa que després substituirien el Frague. Hem de continuar. Hem de buscar un espai que torni el nostre dia. La setmana vinent... La setmana vinent hi ha una sorpresa, perquè vaig conèixer un xicot, que es diu Adrià Alzina, lliçenciat en periodisme i economia per l'enviat autònoma, funcionari de l'Ithex, que és l'institut del Comets Exterior, que va anar amb missions a Sao Paulo, és bastant jove, sorprendrà perquè he fet moltes coses i, en canvi, és joveníssim. Amb missions a Sao Paulo i a París, París va treballar amb l'OCDE, Mastern de Relacions Internacionals a Hong Kong, de l'OCDE Mundial de Washington. Parlant amb aquest xicot, resulta que ha fet un article, fa relativament poc, sobre la política catalana al cinema, on analisa com es reflecteix en el cinema la política a casa nostra. Per tant, la setmana que ve, la setmana que ve, la política catalana al cinema. I busquem un dia per fer la segona part de la Mòria Social, perquè avui... La mort dona molt de sí. Ja busquem l'espai perquè tornis a venir i que va això. Això és el que portava un resum, eh? Avui s'ha mort el programa ja. La setmana vinent, que tornarà a reneix-se. Bona nit, Eduard. Vàdiu d'Esvern, la ràdio de Sant Just durant el vuit puntut.