Cinema sense condicions del 29/11/2016

Són les 8 del vespre, com cada dia aquesta hora arriba l'estudio de Catalunya Ràdio, el Kilian Sabria, hola Kilian, com estem? Molt bé, i vos? Bé, molt pendents de l'actualitat, una part d'ella passa també per vosaltres amb aquest accident aèri, d'aquest equip, vaja, d'un avió on hi ha molta gent i també aquests membres d'aquest equip de futbol brasilell. L'últim que sabem és que han trobat les caixes negres, ja això s'acaba de conèixer, i que s'apunta un problema elèctric, i això ho indicaria el fet que l'avió no ha arribat a explotar, i que sembla o això indicaria que havia deixat anar combustible, ja preveient que havia de fer alguna espècie de tarratge d'emergència, però tot això no són més que hipòtesis. El que sí que és cert és que l'avió no ha explotat, s'ha trencat amb 3 troços, i que hi ha 75 morts i 6 ferits en aquests moments. Bé, a banda d'això, per supostos de la Generalitat, que inclou una partida pel referèndum sobre la independència. Cinema sense condicions Bona nit, Úicra, fort. Està fortíssim, això. Ja està, ja està baixant. Ni tens per preparar música he tingut avui, quin futimè de gènia aquí, i això que no hi ha el jamma, full house. Full time, tot ple. Està ple de l'estudi, no acabem més ja. Bona nit a tothom, una vegada més, un dia més, estem aquí per parlar-vos de cinema i sense condicions, perquè ens interessa molt que veieu pel·lícules, perquè les podem comentar. I avui, com altres ocasions, en aquest últimament, quasi cada setmana, tenim un convidat molt especial, que és un xicot molt jove, però, curiosament, és un xicot... A veure, a veure, quant de jove. Molt jove, ja tant, tant jove, no sé si sóc. Clarit, molt jove, ja està. Jo el veig jo, jo el veig jo. Jo el veig jo, aquí tenim el pol, aquí tenim el pol, que és molt jove. Jo sóc molt jove. Però és que, a més a més, resulta que em van estar explicant, ell no, directament, si em van estar explicant, que ell, a més a més de ser lliçenciat en periodisme i economia, va ser funcionari de l'ICEX, és l'Institut de Comerç Exterior, amb missions a Sao Paulo i a Brasil, va treballar a París a l'OCDE, i, a més a més, va fer Master de Relacions Internacionals a Hong Kong i, finalment, va estar al banc mundial de Washington. Per tant, és jove, però sobre tinc la sensació que has fet moltíssimes coses, per tant, suposo que és molt interessant que ens expliquis alguna cosa d'aquestes experiències que has tingut, sobretot referides al tema d'avui, que ell ens ve a parlar, que és, diríem, la política catalana expressada en el cinema. Com s'expressa la política catalana en el cinema? Com sabeu sempre, faríem 3 grans parts del programa. Perdona, Joan, ni diem que es diu Adrià Alcina. Ni diem que es diu Adrià Alcina. Com busquem. Per a què? Per a què? Per aquí, els demés que estan aquí, hi ha la Carme Nabot, el Joan Cerdà, el Paul Díger, al darrere els vidres, controlant-ho tot, com sempre, amb Francesc Aguilar. I el Joan Morro. I el Joan Morro és que està aquí davant, intentant presentar aquest programa. Aleshores, a la dia al cine, que és aquest xicot jove, que jo el veus de jove per la cara que té, perquè jo el veig jove, jo ho sento. Que poden mirar la webcam, no? Que jutgin. Que jutgin. Que l'escoltin, sobretot. Vaig a morar la càmera, perquè... Vaig a morar la càmera. No, no, ja a càmera, Carme, ja a càmera. Ja a càmera. Però, com que és molt al Adrià, doncs et pujaré una mica així. Perquè molt bé. Està allà pel cap. Primer cop arrediu de més verm. Més misteri. Més misteri. Imagina, taula. Com sempre, com sempre, farem tres parts al programa. Una primera part que parlaríem de les coses que hem vist, les coses noves, doncs, de les estrenes, del que ve, d'alguna cosa que hem passat per televisió, com jo no havíem vist, i que potser va la pena també comentar, perquè era interessant. Una segona part, que aquesta setmana serà molt ràpid, molt ràpid, molt ràpid, perquè no hi ha a televisió cap cosa que valgui la pena massa de destacaig. Fem una mena pels nostres oïdors, que alguns ens ho han demanat, quines són les pel·lícules que passen per les televisions, i que va la pena recomanar. I la tercera part, que parlaríem amb el convidat, amb el diàleg Zina, que ha vingut justament a parlar-te d'aquest tema. Aleshores, que comença qui vulgui, qui vol parlar d'alguna de les pel·lícules que ha vist, Carme, tu mateixa? Jo podria... No és una pel·lícula exactament, és un documental, perquè volia parlar sobre aquest... els documentals del més, que és una... una estructura creada per divulgar documentals, especialment interessants, a Espanya en particular, però també a Chile, a Colòmbia, i no sé si alguna banda més, però això ho promou paral·lel 40, que és una... no sé si és una productora, o és una... Distribuidora, és una productora. Distribuidora, també. Distribuidora, suposo. És internacional, m'imagino. No sé gaire d'això, però està ubicada aquí a Barcelona, em sembla. No, no, és una empresa d'aquí, de Barcelona, però que s'estès. Estès, sí. Jo crec que especialment a América Latina, especialment... on te divulga, especialment. Llavors, es fan documentals del mes que a Catalunya, en particular, està especialment divulgada a través de biblioteques o de cines relacionats amb ajuntaments o amb sales d'una determinada entitat del poble. Aquí, a Sant Just, el documental del mes es passa a la Teneu. A la Teneu de Sant Just, que fa diverses activitats, i una de les coses que ofereix del cine és el documental del mes. L'últim que he vist és la teoria soca de l'amor, i us ho volia comentar. Vas venir aquí a la Teneu. Jo havia vingut fer-hi temps i estava força plena a la sala. Sí, estava plena. Sí, sí, sí. Jo he vingut alguns documentals. Jo els he vist aquí o a Sant Feliu. Normalment el mateix documental, perquè és el mateix documental del mes, clar, s'ha enfoliut una mica abans que Sant Just. I a Sant Feliu es passa al cinema baix. I són sempre molt interessants. La veritat és que la temàtica és molt diversa, però sempre són interessants. I sempre és un tipus de documental que no és un documental amb el sentit modern del documental. És a dir, amb una temàtica que potser és interessant socialment o interessant per la temàtica que tracta. És un documental que ara mirem l'Amazonia. Que no que també estaria bé, tampoc és que tinc res a dir. No és un documental de l'agost, d'aquests animalets i això. Exacte, això vull dir. És ara no em fet justament la setmana com era el documental de drets humans, que el van fer als Texas, crec. El documental de drets humans era un documental sobre socials de drets humans. Potser estava relacionat, per això pensava que... Ja sàpiga no, perquè això té una estructura molt específica al documental. Tot està relacionat. Parla del documental. Parlo del que he vist aquest dia. És la teoria sueca de l'amor, que mireu quin nom, està dirigida per Eric Gandini, un director italià, perquè es diu Gandini, ja ho veieu, però de mare sueca. Llavors, els 19 anys, o així per no fer, em sembla que l'Emili, a Itàlia, se'n va anar a Suecia. I perquè tenia a Santècia Sueca, i segurament... Per què podia fer-ho? Per emotionalitat, perquè m'imagino això, no ho sé exactament, però crec que alguna cosa d'aquest tipus. Llavors, ella ha fet diversos documentals. Havia fet un documental sobre quin tradició en el Che Guevara, no sé si el recordeu aquest, que jo no el vaig veure. L'hi van donar... Perquè era una visió de com va ser el final, el complot, la forma, o qui va ser el responsable definitiu de l'amor del Che Guevara. Aquest documental que jo havia vist, l'hi he trobat molt interessant. Molt interessant. Compara dos societats, que són la Sueca i la de Tiopía, que ja veieu que són dos societats molt diferents. Molt diferents. Llavors comença mostrant-nos la societat a Sueca, i formula que als anys... Fa 40 anys, o una cosa així, la societat Sueca, a través dels seus representants polítics, es formulen quina és la manera ideal de aconseguir que tothom, tothom com a suec, tingui previst la seva... o protegida la seva vida sencera, des de Can Eix fins que es mor. Però d'una manera molt específica, és un documental, en un sentit de l'humor, bueno, a vegades, cruel, però amb gràcia. Si el Suec és un personatge especialment independent, li molesta la proximitat de les persones, quasi el contrari que ens passa als Mediterranis, per això ell veu aquesta diferència amb molta claritat, perquè ell té les dues ascendències, i això arriba a formular-se de tal manera que aquest individualisme accessorbat que fa que l'home sol, absolutament sol, pugui fer tota la seva vida fins a uns extrems que són o tràgics, o quasi còmics, però realment, a la major part de la vida, hi ha un personatge que fa dos anys, que és mort dins de casa seva, i no ho sap absolutament ningú, com que... No es comunica ningú? Però que això és una cosa relativament... És a dir, hi ha tota una estructura estatal per cobrir aquesta... i hi ha una estructura per descobrir aquesta gent que li passa tot això, i com se solventa la solitud. Hi ha varios... varios ejemplars concrets que la càmera s'hi ha posat allà, la càmera molt ben dirigida, molt ben perseguida als problemes de cadascú, i després a Tiópia. I a Tiópia és justament el cas contrari, sense cap mena de... o molt poca possibilitats econòmiques, amb molt poca... protecció social, en canvi hi ha el màxim de protecció humana. I llavors ja en us caso realment també sorprenents, d'un metge que ell és suec, s'ha casat amb una tio, viu a Tiópia, i solventa els problemes quirúrgics i mèdics que hi ha... que hi ha el seu entorn. I llavors és ben bé l'oposat del que passa a Suecia. I està molt i molt ben jugada la visió per fer-nos trontorollar a l'espectador. L'he trobat un documental molt i molt interessant. No sé si algú l'ha vist, tu l'has vist? Sí, sí, vaig veure, vaig veure, i són les dues societats controposades, perquè realment aquest individualisme el va provocar la mateixa administració, el mateix govern, l'Olof Palme, com a... Sí, sí, com a primer ministre, va voler que l'individu fos el més important de la societat, i no la col·lectivitat. I aleshores ens trobem que a Tiópia evidentment la col·lectivitat compta moltíssim. I aleshores el que fa a la pel·lícula és desvellar una mica aquest error de primar l'individualisme, que és el que està passant exactament en el món d'avui. Perquè es potencia l'individualisme d'una manera de dir, tu tanca't a casa, no et preocupis de res, ho tens tot solucionat, i en tot cas fes una mica de caritat, però sempre està bé, i et tranquil·litzarà, i ja està, però el sentit d'aquest col·lectiu s'està perdent. I està molt ben vist el documental. Hi ha després uns comentaris del filòsof aquest, el Cingmón. El Cingmón va augment, sí. Que clar, bé, dir... Us resumeixo, no sé si exactament això, però és que l'home, com a... no està dissenyat per ser feliç, és dissenyat per lluitar pels problemes, però quan el seu objectiu és exclusivament ell mateix, i la seva pròpia felicitat, això el col·lapsa. I ho va dient d'una manera molt lucida. Molt intel·ligent. Molt intel·ligentment. Total, que jo, en termes genals, aconsello els documentals del mes que podeu veure a diferents... Si aneu a la web i aneu a documentar el mes, veureu que a Espanya hi ha... També es fa això, però realment quan veieu el mapa d'Espanya, la gran densitat de documentar dels llocs, on es fan documentals del mes d'aquestes característiques, està a Catalunya, un amic al país basc, i després tot és isolat. Un documental és actual? Sí, sí. Tots ho són, tots ho són. Les biblioteques es pot trobar? Sí, perquè després aquests documentals tots s'editen amb DVD, i es troben a les biblioteques. És a dir, que pots trobar tota la col·lecció a les biblioteques, i està molt bé. Molt bé, molt bé. Per la gent que els pugui interessar determinats temes, doncs van a les biblioteques i troben aquest documental del mes. Més és que és una òptica de documental molt novedosa, molt rica, i moderna, a mi em sembla. I sempre molt periodístic, molt informatiu. Molt bé. A l'entrada, Joan ens ha dit que havies vist una pel·lícula del Harmush, perquè suposo que sabeu que la setmana d'aquí 15 dies, o d'aquí, no sé si arriba 8 dies, es trenen Paterson, que és la última pel·lícula del Harmush, que la deixen molt bé. La crítica l'ha deixat, que algunes persones diuen que és de la milloret que ha fet el Harmush fins ara, però si tu n'has vist una i la vols comentar, serà interessant. És un documental musical sobre el grup Higiant des Tuges, que era B.A.C. en la història del rock, diguéssim B.A.C. com una premonició del punk, a Estats Units. Aleshores és un documental que a mi em va agradar moltíssim, perquè està molt ben fet, el Harmush agafa imatges antigues i les muntes d'una manera magistral. El que em va sorprendre molt és que el Ligi Pop, que jo el tenia per un xelebrat, perquè en l'escenari és un performer que l'única cosa que fa és agitar-se i cridar, i llavors, tot el que hi ha al seu voltant és soroll de les guitarres perquè és el so que hi havia a Detroit, es parla també dels altres grups de Detroit, sobretot de MC5, que eren molt... també polititzats, amb John Sinclair, el líder, i filla tota una història de Detroit i tal. Però el que em va sorprendre és que el Ligi Pop, o James Osterberg, que és el seu nom de debò, parla molt en el documental i parla molt bé. I dir... No sé, sembla que... com si tingués dues personalitats, no? Que a l'escenari és una cosa que sempre va a mig despullat, que es llença contra el públic, que destrossa tot el que troba per davant, que realment allò és una cacofonia molt ben organitzada, però aquell paio, quan parla, és... bé, en fi, té una veu magnífica, que no es noten les cançons, perquè tots són xiscles, i en canvi té una veu greu d'actor de pel·lícula, i que s'ha d'explicar perfectament, però perfectament, la història del que era la música a Detroit i de la que era la música de la seva època. I realment jo trobo que és un dels documentals musicals millors que he vist. Va passar en el festival inèdit, de Barcelona, i era una de les coses més bones que van passar en el festival, i qualsevol persona que estigui interessada en la música. Jo ja ho dic, jo no vaig estar gaire interessat a néixer en destúges, perquè per una qüestió generacional ja no m'arribava, però el documental, li pot agradar a tothom que li interessi la música. Hi havien treballat, no? Sí, a Cofi i en Cigaret. A Cofi i en Cigaret apareixia Liggy Pop. Sí, sí, sí. Està en Cartellera, perquè just ahir vaig passar pel Balmes, i el vaig llorar allà en Cartellera. Jo us puc parlar ràpidament també, si voleu, d'una pel·lícula que també està en Cartellera, que va anar en aquest divendres, del Christian Mungiu, un home així, romanès, que és, com sabeu, un prestigiós director romanès quatre o mesos, tres setmanes i dos dies, que s'ocupava de la delicada qüestió de l'avortament a la romania al final de l'època del Ceucescu. La vaig veure, la vaig veure. Impressionant pel·lícula, tremenda. Un pel·lícula excel·lent, excel·lent, excel·lent. Va guanyar, va guanyar la Palma d'Or del Festival de Cans del 2007, i es va fer famós mundialment arrel d'aquesta pel·lícula. La pel·lícula, com hem dit, estem tots recordant que va ser meravellosa, una vegada que el premi era otorgat a un realizador romanès, i, per tant, això també li va donar un renom extraordinari en el seu país. Maravellosa i terrible, eh? Terrible, terrible. La manera com t'explica la història, aquesta d'avortament de la noia que demana ajuda a la amiga, i com són les condicionaments que hi ha, re de sense condicions com aquí, tots són condicionaments. És terrible, terrible. Però acabes d'entendre com va ser el règim en una història íntima a més no poder. Sí senyor, sí senyor. Bueno, aquí, avui, al divendres, van estrenar l'última pel·lícula d'ell, n'ha fet cinc, al llarg de la seva història, del seu cinc llarg matratges, havia fet també altres documentals, i tenia, m'ho fes-ho, moltíssimes ganes de veure-la, i això és un perill. I com es diu aquest actual? Es diu Los Exámenes, es diu Bacaroleà, no sé si es posa en francès, però el títol espanyol que li hem posat els exámenes. Ja veurem que això dels títols, després amb una cosa que comentarem, és realment espectacular, perquè una cosa en francès, i després en parlarem, amb el fet del seu tema, que es diu l'alberge espanyol, aquí en deien tot una cosa... Una casa de locos. Una casa de locos. Bé, anem a això, tenia idea, moltes ganes de veure-la, i això sempre és un perill perquè et convida comparar. I s'ha de dir que reconeixes immediatament el mateix escenari, la mateixa atmosfera tèrbola, l'angoixa que desprenia quatre setmanes, quatre mesos, tres setmanes i dos dies, però si aquella, des de un punt de vista, aconseguia implicar-te en la història fins a extrems angoniosos, aquí et deixa, pràcticament, no indiferent, perquè no és veritat, però no t'implica de la mateixa manera que t'implicava amb l'altra, que era una cosa espectacular. Potser per això m'he quedat amb dubtes, que ara us explicaré. Quan surts del cinema, penses que has vist una pel·lícula en uns temes molt interessants, però que, a lo millor, no estan del tot ben resolts. La història va d'un metge de 50 anys que sembla haver deixat enrere les il·lusions de la seva romania, és a dir, després de l'època del post de seu xesco es esperava que allò milloraria molt i que seria meravellós. Era una filla de 18 anys, que veu que és una filla intel·ligent, que pot estudiar, etc. La promociona la Insta que se'n vagi a Anglaterra a fer els estudis que vol fer. En aquest punt, la pel·lícula planteja preguntes, jo penso, molt interessants, fins a quin punt un adolescent ha de decidir el seu futur, perquè això es discuteix al llarg de la pel·lícula, com han de consellar els pares en aquests adolescents i les decisions que han de prendre, o fins i tot els consells que poden ser realment de pressió, han de ser molt condicionant els fills de certa mesura, o no. Però crec que el film no li acaba de treure tot el suc que planteja en temes com aquests, ni a més, planteja molts temes i el meu entendre només els deixa apuntats i no acaba de profundir-hi. Sobretot perquè el cineasta sembla en fer una fotografia immisericordi, i podríem dir desoladora, de la realitat punyent que viu al país, aquest país que ell no li agrada, aquest país abduit per la corrupció quotidiana, en què l'únic que compta i estem a l'època Posse Xesco, això és el que queda molt clar a llarg de la pel·lícula, són els favors personals que pots fer o et poden fer i les connexions professionals de tot tipus que faciliten aconseguir el que es necessita sense massa prejudicis ni remordiments. El demolidor retaula que se'ns presenta és enganyós i catastròfic i fins i tot claustrofòdic, podríem dir. Res sembla funcionar si no coneixes la persona adequada que pugui agilitzar els interminables tràmits burocràtics que ho envaixen tot. La Romania, en aquest moment, Posse Xesco sembla una comunitat malalta que es mou a cops de billets i de sobres, i això ja ens recorda d'altres coses d'aquí, i d'intrigues, que me'l meten al normal funcionament de les institucions i de les relacions humanes. A pesar d'aquestes coses que en principi són interessants, crec que la narració sobretot comparant-la amb aquella que era genial i una nova premestra és confusa amb una desacumulació d'uns desviaments dels temes que els planteja, però ens acaben de allargar, es tallen, no sé si s'hi han quedat penjats o no, i els temes apuntats, crec, des del meu punt de vista, que no acaben de cristalitzar. En sortir del cinema vaig pensar que allò per tenia un altre món que no era el nostre amb una sensibilitat diferent a la nostra i que feia difícil entendre-ho. Si no estaves allà ficat, entendre tot el que t'estava dient. Tot i que podria dir que hi havia temes o qüestions més o menys interessants. S'ha de dir que bona part de la crítica la deixa molt bé, que és una pel·lícula molt interessant, i jo confesso, per dir allà que vaig sortir molt dubtors, perquè no sé, preferia que la veguessin vosaltres i poguessin comentar en un altre programa que us ha semblat que hi hagi un periodotret i si jo m'he quedat sense entendre-la o no hi havia... La cosa no està prou clara per entendre-la. Però una comèdia no és, no? No, ara. A veure, per fer-ho una idea, per classificar una mica. És una mica l'estil mateix de tres setmanes, a quatre mesos, tres setmanes i dos dies, que és una cosa angoixant, més aviat. Què passa? Que els personatges tots són tots són a l'uscurs. No n'hi ha cap que sigui del tot... Llavors és una cosa molt estranya. A mi no... Si serveix alguna cosa, Joan, que a vegades fem aquestes reflexions en directe aquí, en el Sense Condicions, que per això es diu així, el programa, em sembla que és de Borges, una cita que diu que hi ha molts mundos, però tothom s'està en este. Però potser ja serveix, per entrar dins d'aquesta història. Jo, sincerament, m'he quedat sortint del cinema, i he dit, ja temes interessants, que no tinc la sensació que estiguin desenvolupats del tot. Tinc la sensació que no els entenc com els planteja ni com els intenta resoldre, però és que també estic amb una situació completament diferent d'aquella, tinc una sensibilitat diferent de la seva, i no sé si entenc realment el que m'estan molt en dir. Per tant, preferiria que hi hagués més gent que l'hagués vista i poguéssim comentar. Doncs ho apuntem. Bueno, no és una comèdia, però podria ser-ho. A Desgana, crec, el senyor Ron Howard us sona Inferno, que és la tercera part del Código de Vinci. Sí, sí, sí. La vaig anar a veure, i, ostres, molt a cor amb el tema d'avui cinema català. Sí, sí, sí. Tom Hanks. Jo només havia llegit la primera part, el Código de Vinci. Vaig anar a la pel·lícula. He acabat la trilogia sense haver llegit el llibre, jo parlo, des del punt de vista més cinematogràfic, no sé si algú l'ha llegit d'aquí, però jo vaig llegir la primera també, el Código de Vinci. Aquí, bàsicament, se cuela que el senyor Robert Langdon, Tom Hanks, segueix investigant aquest cop endante més a fons amb el tema dels cercles de l'inferno, i doncs a partir d'aquí, de xifre tot un codi. Però, en sí, com a pel·lícula, ja no sé, per això he dit, per això es preguntava si avui heu llegit el llibre, perquè no sé si taca el propi Ron Howard o el Dan Brown, realment, és bastant és bastant té poca estructura, el guió, en el sentit que és una pel·lícula que dura 120 minuts, o sigui, dues hores, de qual, probablement, una hora, són ells corrents, amb un llavall escapant de los malos, per dir-ho així, llavors, no hi ha un punt molt lògic, perquè, a més, veus que la majoria d'aquests anàmics que els persegueixen... Com a mi, entens clar quins són els malos, o no? A més, tenen una infraestructura brutal, perquè no només tenen tota la policia a favor, sinó que tenen drones amb... bueno, és que tenen una infraestructura, però ells van a peu i van corrents, i llavors, clar, hi ha unes coses que són bastant incongruents, que a mi em van bastant horripilant el guió, a més, amb frases, que també és això per això deia el tema de la comèdia, perquè... és aquest tipus de thriller que, a més, es porta molt últimament basat més que en accions, en frases lapidàries, que feia molt el James Bond, que són aquestes frases, o inclús Terminator, o aquestes abans de matar algú, però si en aquest és com que cada dos minuts d'aquí hi ha d'haver alguna cosa, és com tot molt transcendental. Allò de alegre amb el dia, no? Sí, d'aquest estil, d'aquest estil. Que t'ho dic, Tom Hanks, tampoc és... No m'explico, o sigui, m'he sigut un detractor, de Tom Hanks, ho he de dir, però en aquesta pel·lícula, justament, no. Mira el sali del Clint Eastwood, mira que ho fa bé, mira que ho fa bé, mira que ho fa bé. A mi no m'agrada i reconec que sali està molt bé. Jo també reconec, allà ho he de dir. Jo també reconec, allà ho he de dir. Però sí que, bueno, hi ha Tom Hanks, felicitats jocs, hi ha també una lengua bastant important, però es queda tot a mitges, o sigui, es queda a mitges, inclús estem parlant d'una pel·lícula de pressupost, o sigui, una pel·lícula que inclús de guió, mira, o deixes passar, però és que, tècnicament, inclús tampoc és... Tot i que és una pel·lícula... Tampoc estic buscant el Sorrentino, es passegen tot Itàlia, es van perseguint per diferents punts, però hi van, a museus, van a molts llocs així, que dius, ostres, podries també aprofitar, el que és visualment extreure... Vull dir que és de pressupost alt, això, o què? Home, Ron Howard, és la pregunta aquí. No, no pots fer aquest directe. Ron Howard, bueno, estem parlant de Raj, de Mente Maravillosa, i tota la trilogia, clar. I, a més, posar-ne d'ambram pel mig no entenc que això ja ven per si sol. Clar, clar. Llavors, em va sobtar, sincerament, perquè sí que és veritat que la primera, ja fa temps que vaig ara, però la primera... Se aguantava, no estava ja. Se aguantava, perquè aquesta, la tercera... Tothom se l'ha carregat, la crítica l'ha deixat farà. Enclús, és que és això, el propi Tom Hanks, és que hi havia moments que el vell es sembla que patís de veritat, com, ostres, no... No li encaixa, li diu, no li encaixa. I ja s'ha de posar aquesta del clínic, és un bon actor, eh? Bueno, no sé, et fa més si puc, recordeu aquella de l'Espilberg, el Maldicaprio, està boníssim, ell, està tan delicàprio com ell, estan els dos perfectes, està molt bé, eh? Vull dir una sensació que sempre has vist, que sempre fa un paper idèntic en el sentit més d'aturadet i de... Representa l'Amaricà mig de... Per tant, sempre hi ha una pel·lícula on ja l'Amaricà mig ha de sortir ell. És com un Jim's Stewart, però que no... Home, però és que els directors que va tenir el Jim's Stewart aquest no l'ha tingut, eh? Clar, clar. Ni el Jack Lemon tampoc. No arriba ni a Jim's Stewart ni a Jack Lemon. Jo... Realment jo penso que... va ser el que va encarnar l'Amaricà mig a... És veritat, és veritat. Sí, clar. També hi ha Vilmor Ray, que també és un... Vilmor Ray, d'acord. I una altra cosa és... uns altres directors. Evident, evident. No compararem aquí a Bilder am Howard, perquè estem d'acord amb el Jack Lemon. El Jack Lemon potser és... Però el Vilmor Ray s'ho ha perdut en la traducció, no? Sí. L' Jo ja sabeu que el cinema no trobo el camí per anar-hi, però sí que us vull dir, us en recordeu, que vaig veure la mano invisible, us en recordeu. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat.