Ara escoltes ràdio d'esper. Si tu n'hi tens ràdio d'esper. La ràdio dels senyors. Durant el 8.1. Ràdio d'esper. Durant el 8.1. Ràdio d'esper. Ràdio d'esper. Bona tarda. Ja som aquí una altra vegada. Tindrem sense condicions. Avui hem tingut sípina més somdós. Esperem que ja ho hem arribat més tard. Està darrere dels virus en Francesc. Jo, en Joan, que estic aquí disposat a començar a parlar-vos de les pel·lícules que hem vist i la segona part parlarà... L'inefable. Sergi Ràda. Ens parlarà de les quantitats de pel·lícules. Quantes se n'ha vist? 62 pel·lícules. En una setmana i mitja. No sé si ha batut el seu record. Sergi Ràda. El tindrem a la segona part del programa. Som 3. Està bé. Si voleu que parlem abans d'entrar en el tema de les pel·lícules... Una cosa que es podia explicar d'avui. És molt interessant. L'impossible, la pel·lícula del Juan Antonio Vallona, avui, tots els diaris, en la venguària i el país, expliquen que la superproducció del director ha rebut records de recaudació en una estrena. El mejor estreno de la història del cine espanyol. L'impossible, un altre diari, pulveriza el record de recaudación en 10,3 millones de euros en 4 dies. I explica després, quan expliquen una mica la informació sobre aquesta pel·lícula, que ha recaptat més que l'estrena dels piates del Caribe, que va ser un èxit, l'anterior més aquí era Torrente. Era Torrente, sí senyor. L'impossible més a més és que ha aconseguit un altre resultat. Vull llegir aquest matí en els diaris. Realment sorprenent. Ocupa el número 7 de la llista mundial de recaptacions, però amb un mèrit afegit, mentre altes pel·lícules s'han vist a tot el món, aquesta és la més avisa a Espanya. Me n'устim, però una cosa molt ben veritat és que s'ha venut des de替a. El Setm�리 ens va conèixer bindars perquè estava en una feina molt organica de com companions, entre tots els dels stepping stones de administrators del nostre equip. оны Sí, sí, suposo que sí, suposo que ens estan veient. El francès, que ho té molt coxa. Bona tarda a tothom, bona nit. Esté enfocat en una mena de pla mig contrapicat, eh? Perquè ja que estem parlant de cinema, doncs... Que ens veiem petitons. Bueno, des de dalt una mica. Bueno, no seria un picat, perdó, des de dalt seria un picat. Contrapicat és a l'inrevés. Enfàtic no és, enfàtic, no. No enfàtic se'n mou, no. Quan és cap amunt, enfàtic, quan és cap avall, disminueix. Per això... No, no, que deu, que deu amb un pla digna, digna. Escolta, l'altra cosa curiosa que deia perquè es comentàvem l'altre dia. Habitualment es veu que, jo aquesta setmana he estat mirant coses, habitualment es veu que una producció espanyola se'n va a l'ordre de ser correcte, normal i bona, uns 3.000 milions d'euros. Aquesta se'n va a 30 milions d'euros. 3.000 milions d'euros. 3.000 milions d'euros. En canvi, aquestes se'n va a 30 milions d'euros. Ell mateix, el Ballona, avui, en aquestes entrevistes que li feien alguns diaris, explicava que, si fos el moment actual, el moment de fer el projecte, no creu que pogués aconseguir tants diners. És a dir, perquè la cosa està en una situació de crisis molt més forta. Posats a parlar també... Tu has vist alguna cosa interessant? Vols parlar d'alguna cosa? Aquesta setmana no, però he vist coses, sí. Abans d'avançar deixeu-me que digui que expressi l'alegria, la d'aquest programa i els responsables de la Teneu, també, perquè acabem de parlar amb Albert Macià, que, si recordeu, és el president de la Junta Directiva de la Teneu, i ens han comunicat que ahir, la pel·lícula que vam anunciar aquí en el programa i en altres espais de l'emissora, per suposat, el documental del Més Pura Vida, va tenir un record, diria jo, dintre d'aquest tipus de pel·lícules, d'unes 80 persones, veient la pel·lícula. Amb un documental, l'imagina't. Tot i que sembla ser que el responsable de Paral·lel 40, que és la empresa que es dedica a promoure aquesta mena d'activitats, li va comentar al propi Albert que aquesta pel·lícula està revent molt bona rebuda per part del públic de diferents llocs, perquè crida molt l'atenció a gent aficionada a l'excursionisme i a menjar pels seus valors, també. Però jo, sincerament, no tenia gaire confiança, ho he de dir, perquè he estat en documentals dels més boníssims i que estàvem a quadres, era poquíssima gent, i, en canvi, quan m'ha dit que hi havia 80 persones, bé, doncs he tingut una alegria molt gran, perquè ja, com a mínim, serveix de plataforma, perquè tothom conegui que aquesta activitat es fa, i fins i tot si després... I la cosa ja baixa una mica, perquè el tema no encaixa tant amb les seccions de la TNU, amb les activitats que es puguin fer, però, com a mínim, ja hi ha moltíssima gent que sap que això es fa. Doncs ho elicitem des d'aquí a la cooperació aquesta, i, per tant, estem encantats que hagi hagut tanta gent per veure aquest famós documental. I si el cinema sense condicions va posar el segurenet de sor renunciant-t'ho d'antígens, bé, ens congratularem encara més. Estem contents que hagi sigut així. Jo, aquest matí, he vist una pel·lícula que es trenen al Divendres, ja m'ha explicat que la segona part vindrà a Sergi Arrada i que parlarem de... Per telèfon, en el òbinguer, ja ho hem intentat. Al final no podia venir, eh? Llavors, aquest matí, que he vist al Atraco, que l'estrena de la Bar Cortés, l'estrena en aquest Divendres, suposo que és un director i guionista català de la televisió, de TV3, bàsicament, i de cinema, nominat al Goya per dues ocasions. La més conegut film que va fer, suposo que tot s'observeu, és La vida de Nadie, aquella pel·lícula del José Coronado, l'Adrián del Zoles i la Martet Dura, que explicava la història d'un senyor que feia veure que treballava, i en realitat se n'anava a passejar i a passar-se bé tot el dia. I després tornava molt cansat a casa seva, que no havia fet res. Quan l'empleo del Tiempo, de l'Adrián Canté, era una història similar. Es veu que està basada, està inspirada en els dos casos, en la mateixa història real, que m'havia passat, i va coincidir més o menys que en el temps, una França va fer la mateixa pel·lícula, i el Cortés va fer la mateixa pel·lícula aquí. L'empleo del Tiempo no s'ho passava gaire bé, el personatge, m'agradaria la tensió, la diferència. Jo no l'hi he vist de més la vida de Nadie. I el personatge és d'una negra molt gran, però bé bé. I les altres coses és que altres films que ha fet el José Coronado, ahir, a l'Eduard Cortés, és otros dies vendran, el Pallaso i el Fuller, que va ser una pel·lícula molt ben acceptada aquí a Catalunya, Ingrid. Es veu que és un senyor una mica irregular, perquè les dues últimes, sobretot de Pellaios, que jo no l'hi vista... Sí, sí, no sabia què era que era, no el recordava, jo sí que la vaig veure. La gent diu que és bastant fluixa, jo no l'hi vista. Bé, no era una gran pel·lícula clàssica, però introduia temes interessants, que no s'havien tractat segurament en el cinema, diguéssim, en espanyol, a prop del que podia ser uns oixans i l'eva, per exemple. Ja, ja, ja, ja. Però amb un caire diferent, un caire una miqueta més reflexiu, una mica més no tan festiu. I bé, i de fet, està basat en històries reals d'una família que es dedica a fer això, precisament, amb la qual cosa no deixava de tenir el seu punt d'interès, en el sentit aquest, informar-nos que hi ha gent que, veritablement, es dedica a això, a viure d'aquesta manera, és curiós. Tothom diu que aquesta pel·lícula és molt superior a la de Pellaios. La crítica, en general, que ha tingut accés a poder parlar amb gent i a poder llegir coses, és tota la lluga, aquesta pel·lícula, la traco, amb una història que es veu que és real, està basada en un fet real, d'una extraordinària col·lecció de joies de la Evita Perón, i morta la Evita i exiliat el Perón a Panamà, el dictador necessita diners, i resulta que fa tot un moviment, diríem, per aconseguir empanyar o empalonar, doncs, aquestes joies. I, aleshores, aquí es complica la vida, perquè ells s'estan, diríem, a fora, a Argentina o a Panamà, i, aleshores, envia dos individus a Madrid per aconseguir aquestes joies, i, quan aquestes joies estan entrant, indestant, peronades, etcètera, a través d'un cos accidentalment, la... com es diu, la dona del Franco, la... com es deia, la senyora... La Carmen Polo.La Carmen Polo de Franco, veu les joies, queda enamorada d'aquestes joies, i, aleshores, resulta que se les volcada. I, com que, en realitat, és una operació que han fet esquenes del Perón, perquè el Perón no vol despendes d'aquestes joies, perquè són de la seva dona, i se les estima molt, etcètera, etcètera, resulta que munten com una mena de... de xanchullo, per fer veure que els han robat, i ells mateixos o els senyors que les han portat allà empanyorar, les han de robar. El guió és divertidíssim, el guió és una comèdia policiaca, el guió és molt divertit, no explicarem tota la història, perquè em penso que té gires i té coses bastant interessants, i és un fil molt consistent, protagonitzat per dos actors argentins, que ho fan meravellosament bé. És a dir, si alguna cosa destaca en la pel·lícula, és les dues interpretacions d'aquests senyors. És un humor difícil de aconseguir, però aquí està molt lograt. I jo destaco, sobretot, a l'animent d'interpretació, Guillermo Francela, és un actor no gaire conegut a Espanya, però molt popular a l'Argentina, perquè és un senyor que fa humor a televisió, segurament nosaltres el podem recordar a l'aquella pel·lícula que es deia... Aquella del... M'has de dir, jo? Aquella del tan exitosa... M'has de dir. El secret de sus ojos, amb el Ricardo Darín, no sé si us recordeu que hi ha un moment en què el Ricardo Darín té un company en la feina, aquest company estava molt descarregaditzat com més habitualment el Fransela, i ho feia extraordinàriament bé. Doncs aquest senyor, en aquí es llueix, i ho fa francament bé. És a dir, tots els actors estan molt bé, el Nicolàs Cabré, que encara que té un nom català, és l'Argentina, i ho fa és un nano jove, que ho fa molt bé, ja l'Òscar Haenada, la Maya Salamanca, etcètera. Llavors jo diria que és una pel·lícula digna de veure, divertida, amena, i que no hi hauria cap problema, doncs amb que tingués algun èxit en algun sentit, eh? Algú, fins i tot un premi. Tu has vist alguna cosa, Jaume? Sí, jo volia parlar d'una pel·lícula que sí que aquí, és mentat, però que... No sé, almenys tinc la sensació que ens va quedar com forces coses per dir, que és aquesta pel·lícula del... del d'això, del David Truéva. Aquesta de la model i el de allò. Jo aquesta pel·lícula em va... David o Fernando? Ah, sí, Fernando Truéva. Sí. Aquesta és una pel·lícula que està d'estrena, que està tenint el seu èxit, que tothom la té com molt ben valorada, i tant. Aquesta és una pel·lícula d'aquelles que ens parla de coses molt nobles. Tot el contrari del que, per exemple, s'està despertant en aquests moments que hi ha, doncs, tota aquesta... tota aquesta evolució de simpatia o de posicionament polític, no? Llavors, en aquesta pel·lícula, que també hi ha constants polítiques, que queden com una mica així... En segon terme. Però que quan ja l'has vist i precisament... I les recordes... Ah, això mateix, les recordes, veus que encaixa perfectament amb tot un seguit d'abundats enormes que tenen tots els personatges. Jo diria fins i tot la pròpia dona, no?, quan el mateix pintor, oi, amb el mateix escultor artista, doncs li diu que està enamorat de la model, oi? Llavors, són pel·lícules d'aquelles que la impressió que produeixen, quan tens, doncs, una sensibilitat, jo diria, no especial, però sí, doncs... treballada per tot el que és el cinema, la veritat és que, un cop passa el temps, doncs et fa com por d'oblidar pel·lícules com aquesta, o d'aquest que et queda dintre en el buit, no? Jo volia, precisament, parlar-ne per destacar, sobretot, el que aquesta ha anomenat enamorament, que, precisament, crec que si es produeix, és precisament perquè en l'entorn en què estan tots dos, tot el contrari del que opina algun crític, en l'entorn en què estan tots dos, amb tot aquestes nades i vingudes i visites que tenen i tal, ajuden a que, precisament, es produeixi aquesta identificació amorosa, perquè, si no, jo no l'entendria. Llavors, és senzillament una passió que... Tu vols dir una cosa molt guapa, que a mi em va agradar, i és que no sé quines paraules ho vas dir, però la idea que em va quedar és que una cosa que l'escultor valorava de la noia, que ho fa molt bé per cert, l'Aida Folk, és que la troba viva, que troba que és una persona que té uns valors, que té coses dintre, que no és únicament una ballesa externa, un estereotip determinat de la ballesa, sinó que és una persona que té contingut a dintre, que té valors. Llavors, això, jo penso que la pel·lícula sí que ho reflecteix. Tu tens la sensació d'aquella noia que ha passat la guerra civil, que està exiliada a França, doncs és una persona amb una autenticitat que és el que segurament ell busca. Exactament. Això és el que... A més a més d'això, el que acabo de dir, crec que encara ho fa més ampla, això. O sigui, ho fa més contundent. Precisament, totes aquestes vicicituds que viuen, la visita del Nasi, l'arribada d'un Maki, d'un definitiva, no? Jo penso que l'andre... O sigui, què és el que li dona aquest valor, també, ella, no? I automàticament ell queda, com em valedit, precisament per aquestes qualitats humanes que ella té. I que en definitiva, crec, i aquí és on està, per mi, un gran valor, ho acaba reflectint, doncs, en la figura que aquest home sap i acaba construint. A mi, una altra cosa que em va fer gràcia, perquè no em vaig ser conscientment de la pel·lícula, i la Carme ho va destacar molt bé, inclús ens va portant, si us recordeu, una imatge del Maiol, és que jo no era conscient, ni quan vaig veure la pel·lícula, ni després, quan em van parlar, de que en realitat estaven parlant del Maiol. És a dir, que aquest senyor que està en aquella mateixa zona del sur de França, quan s'explica la història, l'origen del que el Jean-Claude Carrier treballés sobre aquest guió, doncs, després veus les obres d'ell del Maiol, i efectivament la que destaca més la pel·lícula és el Maiol, és a dir, allò és una còpia directa d'una escultura del Maiol. A mi em sembla que la trobada aquesta, que va ser una idea que se'n va adonar contra la Carme, penso que s'hauria de valorar, perquè jo no em vaig ser conscient de què passés això, en el moment que vaig veure la pel·lícula, sincerament. Perfecte, aquesta era una de les que volia destacar, però és allò que passa tres setmanes, un mes i llavors dius, ostres. Sí, perquè hi ha pel·lícules que en el fons et deixen gruix, que et deixen dintre, un posi, que més tard o més d'hora surt. I en canvi, en altres, que m'agrada molt el moment, però després passen desapercebudes, de no oblides. El que a mi em passa és a dir, quan una pel·lícula... Jo soc bastant aficionat, amb això potser no ens coincidim amb el francès, a rebre una pel·lícula si m'ha agradat, i a reviure molts vals del mateix sentiment que m'ha produït la primera versió de la pel·lícula, tornar a veure per si em plogués els mesos sentimés, la mateixa sensació, les mateixes idees. A vegades em passa, i és veritat, que una pel·lícula torno a veure i hem de ser, i no respon a el que hem imaginat, i a vegades em passa el contrari, a vegades em passa que m'ha agradat a mitges o m'ha agradat molt, i a la segona vegada m'ha agradat molt més. És a dir, que no puc generalitzar, depèn de cada casa en concret. Però és veritat que algunes deixen un pòsit, que són les que, per mi la diríem, les pel·lícules clàssiques, alguna mesura tenen això. És a dir, s'ha d'anar a un clàssic, sigui d'un estil o d'un altre, sigui amb una corrent o amb un altre, doncs és perquè tenen alguna cosa, que encara que potser d'entrada no t'agrada ni tal, que amb Ciudadano Caïna em va passar, arribar a moment que t'arriba, és a dir, que t'endón descobreixes de lloc allà dintre. Vet aquí la validesa de l'art i del cinema, no? Exacte, sí. Després volia destacar, però tot el contrari d'aquesta altra, és aquesta si de veritat qui eres. No l'he vist, no l'he vist.Sí, jo sí, jo sí. Una pel·lícula de David Frankel, doncs amb la participació interpretativa del senyor Lí John Thomson i aquell policia del fugitiu, i la senyora Meryl Streep, no? O sigui, l'aprofitament de dos actors, per aprofundir sobre les semblables crisis que es viuen en els matrimonis i que aquestes crisis, amb una societat ben organitzada, ja té els seus guaridors, per dir-ho d'una manera. Però el que he vist pel trailer no és tan una crisi, no? Simplement el pas natural del temps, no? I el que això comporta en la vida de dues persones que s'han entestat a viure juntes. Home, veu-me. Interpreto que una persona, ella, concretament, que ja és àvia i tal, i la vida se li fa com buida, doncs ja penso que això és una sensació que no és precisament de... De la capacitat de dir... Escolta, no, que això ja ho sabem que toca. I en quan a ell, que ha renunciat totalment a tenir cap tipus de contacte fins i tot físic amb ella, jo penso que ni es fan petons, ja me'n recordo, però que en tot cas hi són petons d'aquells de chop-chop. Vull dir que no d'allò. En tot cas, són crisis naturals. Vull dir, estic d'acord, en què no es poden valorar com a crisi en el bon, o en el no tan bon sentit de la paraula, però sí que són fenòmens que es produeixen al teixit social i que, lògicament, el viuen de diferents persones que... I per això he dit, amb una certa ironia, que sembla que és impossible fugir d'aquesta realitat. Bé, la pel·lícula és una... Això no va a preguntar. Quin grau d'aprofitament psicològic i... A mi em va a la impressió que no gaia. A la Pratacor. Som bromes, bromes continuos, oi, sobre el sexe i sobre tot el que... El bon sentit de l'humor, talló de la sorpresa que no es produeixen a la vida, es produeix precisament quan tens de davant un senyor que farà de guia espiritual, o digue-li el que vulguis. En aquest cas, d'aviat professional, me la diré. I amb una riquesa, no? Tu saps allò. Clar, és que aquesta és una altra cosa que també sempre... I s'obta molt. Precisament per l'endemàtel suau ment, és tot el contrari, però que també hi ha algun racó d'això. El cotxe quan està allà i quan el contracten i tal. Són cotxes molt rics, no? I el cosmòpolis, per exemple, doncs, el cotxe... Les viscos mòpolis? I què tal? Molt bé. Ja fa temps, l'ha comentat, no sé si en aquest espai. Tinc segur. No, jo no l'he vist encara. Jo no l'he sentit comentaris, la cosmòpolis per part de la teva. Molt fantàstica, per mi és genial. M'han parlat molt bé, no? Sí, sí, és molt, molt bona. És curiós, a Sitges ha passat desapercebuda, però jo no sé com ha anat per allà aquesta pel·lícula, és que no t'he cap sentit. Bé, perquè estava la filla a presentar una pel·lícula i llavors... No, el fill, perdó, del cron en ve. De passada va portar aquesta, no? Aquesta pel·lícula que parlaves de la Mèlia Strip i tots aquests, representa que són gent, diríem, de 60 anys, 50, 60, 70, no? Ah, és que vulguis. A partir de 45. No, ho dic perquè l'altre dia, parlant amb una amiga, em deia... Vols dir que no està apareixent en aquest moment una mena de subgènere sobre la gent gran deguda que, en aquest moment, la gent viu més que abans, molt més que abans, abans una persona de 60 anys, jo recordo quan era petit, hi ha una persona acabada, no podia fer res, i avui això ha canviat absolutament. Llavors, ella acaba de veure hotel... Mare i mare Marigot. Absolutament segons el que has fet durant tota la vida, eh? Com, com, com, ja, ja. Segons el tipus de desgàs, sobretot físic i també mental, no? Però la gent de la gent... Jo no sé quina no podia valorar la desgàs, que tenia aquella gent que jo contemplava quan jo tenia set anys o deu anys i que ells tenien en 60, però es veien molt acabats. Per què no sé per què? Si la pors guerra o era perquè havia passat la guerra, la raó no la sé. Però en canvi, avui dia tens la sensació que un senyor que té 70 anys, jo tinc amics que tenen 70 anys, i tens la sensació que en tenen 50. Vull dir que actuen com si... A dins d'aquest estudi tens un. Més d'un, potser. Aquí ara mateix. Ho dic perquè... I que veus que estan mentalment preparats. Llavors, ella em deia, vols dir que no està apareixent un subgènere que seria l'Hotel Marigó, i altres pel·lícules que han fet d'aquest estil? Però no és nou, eh? Com a mínim, està aquella de l'estany d'Aurat, que ja és un antecedent... Ja, ja, ja, ja. Podíem dir que s'havia inguiut. Quan ella l'havia vist d'estany d'Aurat. L'havia vist d'una dimista i molt així. En canvi, aquestes, no? No, no, és un reflex similar, aquests que parlem. Potser fins i tot amb un grau de... de profundiment més bíbit i més gran. El que jo recordo, la tinc molt llunyana. Més bíblics. Més bíbit, més profund, més intens, diguéssim. No ho sé. En refons de Catherine Hepwood... No l'he vist tan molt, però no puc obrir a la història. Però últimament n'hi ha moltes. Suposo que sí, que és inevitable, no? Clar, que sigui l'envelliment d'alguna forma, no?, de la població en general, doncs ja ho porta. Potser, potser. Hi ha una altra pel·lícula que he vist, i que l'estrany també el divendres, que es diu La Isla de los Olvidados. És d'un cineasta noruec, Marius Holst, que jo no coneixia de res, perquè em sembla que no ha arribat cap pel·lícula fins ara aquí, ha guanyat premis a Dinburg, a Seattle, a Rotterdam, a València va guanyar la Palma d'Or de la Mosta de València, el premi del públic de la millor pel·lícula, i va guanyar també el premi a el festival quatre mesos de la Fundació Màfrica, va ser la millor pel·lícula. És una pel·lícula... Ens han passat aquest matí, que és molt curiosa, perquè està basat en un fet real, un episòdio abscurt de la història de Noruega, la pel·lícula situa en 1915, una ella que hi ha davant, diríem, del territori, on tenen un grup de joves viu amb una mena de correccional sota el despòtic comendament d'un superintendent, i aleshores... i els seus guades també són uns salvatges, i aleshores la pel·lícula mostra com, en lloc d'educar-lo, són nanos d'entre 11 i 18 anys, són explotats com a madobra barata i tal. La pel·lícula que ha guanyat molts premis la trobo molt interessant, la trobo una pel·lícula interessant de veure, és a dir, no és una pel·lícula despreciable, entenc que l'hagi premiat, perquè penso que té valors. Hi ha un jove brillantment interpretat per a un actor que és revelació, tot els fets i els aquests l'han premiat com a actor revelació, que arriba a la illa i que només pensa en fugar-se. I a partir d'aquí, la història estableix com es relacionen els nanos. Una mica de... no sé, una barreja d'històries, tot i allò, algunes ja les hem vistes amb anterioritat, però que estan molt ben tramades, molt ben conjugades, i que penso que és una pel·lícula interessant de destacar. L'estrenen aquest divendres, i la gent quan ha sortit aquest matí de la crítica, que ha sortit aquest matí de la vera de la pel·lícula, tothom en parlava molt bé, eh? Doncs la tenim en compte, com es trenen els divendres. La Isla de los Olvidados, i des d'un senyor Noruec, que jo no conec de res, que es diu Marius Holtz. I el que no podem deixar de tenir en compte també, abans de parlar, de trucar, de ser girada, i parlar del tema d'aquesta setmana, inevitablement, com cada any, des de fa ja unes quantes temporades, que és el Festival de Sitges, hi ha clausurat, dissabte passat, són les pel·lícules que estan d'intre de les novetats, en DVD d'aquí de la biblioteca que anava a dir Can Ginestar, però no, ara ja no es diu Can Ginestar, sinó Joan Margarit, i són novetats que, si ho sembla, com que no tenim molt temps per arribar a la meitat del programa, les esmentem així, ràpidet, i també podem comentar les que més ens criden l'atenció, i moltes d'elles ja les hem comentat abastament. Mireu, les pel·lícules que podeu veure a partir de ja, aquí, a la biblioteca, són les següents, l'amor i altres coses impossibles, amb Natany Portman, és el que més crida l'atenció, d'artis, bé, no cal dir res més, l'hem parlat moltíssim, arrugues, la dama de hierro, un dios salvaje, Drive, Margin Call, Melancholia, de Lars von Trier, Pere Grinos, Sherlock Holmes, Juego de sombres, i Valor de ley, la última pel·lícula dels germans, Coen, aquella versió que van fer del Clàssic, del Western, interpretat per John Wayne, i no me'n recordo dirigit per aquí. Però bé, de totes aquestes pel·lícules, jo, personalment, nosaltres... O Warwick, si em sembla que era... Podia ser, podia ser, no ho recordo. Doncs a totes aquestes, la que jo destacaria, perquè les altres ja les he inventat moltíssim, Melancholia, Drive, un dios salvaje, totes elles hem fet cròniques en setmanes successives, a temporada passada, és una pel·lícula petitona, però molt graciosa, molt curiosa, molt divertida, que vaig poder veure ja fa uns mesos, i és aquesta pel·lícula dirigida per la Collin Sego, es diu Pere Grinos, i és molt interessant, és maca, és una pel·lícula d'aquestes, com una mena de rom-movie, per dir-ho així, de personatges, però que en comptes d'en cotxe, es mouen caminant, caminant cap a Santiago, des de França, i es van reconeixent entre ells, i té un punt de comèdia, un punt de tragèdia, també, i es deixa veure molt bé, i anem mirant una mica, com les persones, d'alguna manera, ens podem sentir reflectides per aquesta gent de la recerca, de la seva pròpia identitat, a través, en aquest cas, d'un camí, que molts d'ells ni tan sols tenien la idea de començar, però que els ha vingut així, per un motiu, per un altre, i bé, la veritat és que és una pel·lícula força raconògata. I que d'alguna sensació que respon una realitat, perquè jo tinc coneguts que han fet la ruta aquesta de Santiago, i que m'expliquen la gent que han conegut, el que han descobert, etcètera, etcètera, i és una situació molt interessant, és a dir, una situació... Donen ganes de provar un dia i d'anar per allà a veure què és el que passa. I margin cols. Recorden una miqueta, però jo les trobem impressionant, molt interessant. Margin cols, una pel·lícula que va de la crisi del crac econòmic que tenim en aquest moment, està centrada en el 2008, quan hi ha el crac... Estats Units. Estats Units. I la veritat és que és un cas pseudoreal, amb una gran interpretació del Jeremy Irons, però tots els demés estan bé, també, el que eixin és passeig, la polveta a mi, ens detallà molta gent. Inclus la Julian Mur també surt, no la Julian Mur, l'altra, és igual, no m'agrada com es diu la Noia que surt, que és aquella típica que fa pel·lícules que sempre fa de dolenta. És una pel·lícula interessant, des de punt de vista econòmic, perquè explica una mica el mateix que Inside Job, tot i que Inside Job penso que és molt més científica, molt més seriosa, molt més rigorosa, explica el mateix amb un aire més de espectacle, amb un aire més que arribi a més públic. Penso que Inside Job, que és una extraordinària pel·lícula, amb un aire més documental, més aviat, és més difícil, és més dur, requereix que, a més a més, si jo tinguis uns coneixements d'economia que no tothom té, i en canvi, màrgic o el que tracta en alguna mesura el mateix tema, el que fa, doncs, és aproximar tota la discussió, les enganyifes, les trampes, et van mostrant de mica en mica tot aquest tinglado, i llavors tu, com espectador, normal i corrent, sense saber que a economia ho entens bastant bé. És una pel·lícula interessant, molt interessant. Feta, justament, a real de la crisi econòmica que estem vivint. D'això també, em va semblar molt curiós quan tu vulguis. Doncs si no m'equivoco, si tot ha anat bé tècnicament, ja tenim aquí, després de parlar d'aquest repàs de les pel·lícules que tenim com a novetat a la biblioteca, doncs tenim aquí ja per comentar el tema de la setmana el Sergi Rada. Molt bona tarda, Sergi. Hola, molt bona tarda. Hola, què tal? Bona nit, Sergi. Bé, ja ho hem esmentat al principi. Tu hem preguntat abans de començar el programa i ens has dit que aquesta temporada, 62 pel·lícules. Sergi, com es fa això? Digue'ns una altra vegada, perquè no ho acabem d'entendre. Sí que ens ho creiem, perquè no tenim per què dubtar, però no ho acabem d'entendre. Com es fa això? Aquest any jo pensava que no... Jo vaig començar l'any 59 i vaig començar a la meva manera de veure molt tranquil. Estava veient com 4 o 5 pel·lícules diàries, o sigui més 5 o 4. I de cop va passar el primer cap de setmana, vaig arribar al Dilluns i volia veure totes. I ja vaig començar a veure 8 o 7 cada dia. I, clar, al final m'ha arribat una mitjana de més de 6 pel·lícules. Jo vaig arribar a la nit 6 el dia, però 8 no sé què vas fer. Tu vas al matí, tu vas a la nit, tu vas a la nit, tu vas a la nit. Tenia 4 hores lliures a la tarda, seguides. Començant a veure pel·lícules a les 8 i mitja del matí i acabant el millor a les 3 de la matinada... Ja, ja, ja. A mi hi ha alternatives a la feixi, sí. A partir d'alguna vegada, amb una sola paraula, Sergi es tracta d'avarícia, no? T'ha d'intentar abarcar-ho tot. Amb una paraula seria malaltia. Em defeneixo com a cinefago, més que cinefilo, i m'alimento de cinema més que de... I fos i plica el que t'agrada més. Et sembla jo en primer... Li podíem preguntar una miqueta per fer un repàs ràpid de les pel·lícules que ha pogut veure, de les que té constància, de l'Alpalmarès, de les pel·lícules que s'han premiat a veure. De vegades passa que una persona fins i tot veient tantes pel·lícules, no considerés que hagis vist moltes del palmarès. I no ho sabem, digues-t'ho, Sergi, si els Hollywood Hors, Shane, de Jennifer Lynch, una de les filles, dels fills de grans directors que han passat per aquí, que han guanyat premis, Sight Seers, que no té massa constància de quina pel·lícula es tracta, The Dire Factor, que sí, que és la pel·lícula d'un altre fill, concretament del fill de David Cronenberg, que abans esmentàvem una mica, i totes les altres que han guanyat premis, l'Albarberg i en Saum, l'Estudio, l'Antiviral, etcètera, no ho he dit malament, l'Antiviral és la pel·lícula del fill del Cronenberg, i quines de les que s'han premiat has pogut veure i què et sembla el repartiment aquest de premis, Sergi? Doncs, Alpalmarès, menys de 20 del Factor, les veig, jo crec, a totes. I què et sembla, com han quedat? En va agradar molt. Quina? És una pel·lícula de tothom, encara que té un bon ritme, és una pel·lícula molt divertida, molt cantinguda, és una pel·lícula una mica especial, l'argument és molt especial, és un home que recorre París en una limousina durant tot un dia, i té un estàs que s'ha fet, que li obliga a informar-se en diferents personatges, i l'argument és aquest, no és molt línia l'argument, parles de Cosmópolis, oi? No, de Jolimotos. Ah, Jolimotos, les dues es mouen a la limousina, perquè són a Cosmópolis també. A mi Cosmópolis no em va agradar. Quina és la diferència, Sergi? Ja hauria d'entrar una i una altra pel·lícula. L'entrada al dinamisme. Cosmópolis és molt lenta, ho sento molt, és molt aburrida. Jo soc molt fan del Cronenberg, però en aquesta pel·lícula no. L'anterior ja no em va agradar gaire. És molt peligroso. I aquesta menys encara. Resulta que el David Cronenberg, abans de ser cineasta, volia ser scriptor. I aquestes dues últimes pel·lícules les trobo massa literàries, i no tan cinematogràfiques. I, bueno, un mètode peligroso, encara ha tingut coses interessants, però a Cosmópolis... A mi no em va agradar gens. Em va avorrir molt. Cosmópolis, que tu l'has vist i jo també la podrien comparar una miqueta amb aquella història d'American Psycho, d'alguna forma, el que jo he vist del trailer... És una adaptació d'una novel·la, en aquest cas, del Tom de Lilo, i... La novel·la té molt de prestigia. Sí, la novel·la és molt prestigiosa, però és que la pel·lícula no porta gens res, a part de la novel·la. Per això llegeix el llibre, que encara t'agradarà més, i ja portarà més a les coses. Però per fer una pel·lícula que no t'aporti res més que el que hi has llegit, o... És que parla de moltes coses i no parla de ningú. I de fet, tampoc parla bé de les coses, saps? Ja. Hi ha molt bons sectors, hi ha entre mig, hi van sortint, el cadascú surt com cinc, deu minuts, una escena cadascú, i, no sé, vosaltres que l'heu vist, no sé quina opinió teniu, però a mi, a Cosmópolis, no em va convençar. Sí, la diferència podria estar amb aquesta definició que t'has fet tu mateix, que nosaltres podem ser d'una altra manera, si més no, jo no. La veritat és que, en tot cas, el que m'avorreix és allò que no té cap interès, que no connecta amb res, que pugui ser mitjanament vàlid per interpretar més bé la vida. Llavors, esclar, jo penso que aquí pot haver la diferència. Jo la vaig trobar, però que molt interessant, perquè trobo que ens parla d'un probable món apocalíptic i precisament personatges com aquest. No sé gaire que el nostre amic, el Joan, parlava de màgic cal, estic més a favor d'això, que no pas de màgic cal, que no deixes de dir...Màgic cal, sí. Clar, vull dir, tot això són opcions. De cap manera, se'n passarà pel cap, jo a la menys, personalment, doncs, veure el David Cronembert com una persona que no sap el que fa o que no sap el que ens vol dir. En tot cas, ho pot fer més al gust de tothom, però de què saps si és una manera de... L'última de tothom era aquella del Freud. A mi em va ser molt interessant, confesso, que no la vaig trobar una pel·lícula. Un mètode per l'agressió. De totes maneres, aquest comentari que estem fent, em sugereix... Jo he vist el Holy Motors, l'hi he vist, ahir a l'última hora del matí. I, bueno...Què et va passar? Va passar a la sala. A mi, a la sala, sobretot la gent més jove, semblava que els hi havia agradat, i a la sala semblava que era la gent de més edat, vam sortir per barats. Com tu, jo. Aquest matí és jove, vull dir, que encara... No sé la roda, la roda no ho has desconeg. Però per a la gent, per un senyor del Carlos Boyero, que escriu la crítica al país i sempre és un senyor que m'enfio, es diu, espantosa, és una sucesión de tontería sin gracia? Carai. Es va cuamente surrealistas de un niño con sentido irritante. Aquest niño con sentido irritante, suposo que us sabeu, us ofreja el Leo Cárax, que és el director. Tu, moltes gràcies, us sabeu. És un senyor que va ser l'amant de la Lluia Edmínoix, l'any 86, on van rodar amb ella, doncs, mala sangre, i a les dues van fer parella, i va durar només 4 o 5 anys, perquè després, quan van rodar la pel·lícula més bona, i quan van rodar la pel·lícula més bona... Perdona, perdona, veus? Aquest tipus de valoració... No, no, no, no, jo crec que és ful. Això és absolutament cotilla. Però em fa gràcia, perquè em fa gràcia que la Violet Mínoix s'hagués ajuntat amb un senyor tan surrealista, més que surrealista, tant especial, tan difícil, no? Perquè hi ha valoració. És a dir, tinc la sensació que és un senyor, que el millor és molt artista, però que també és molt... Llavors, no sé què és el que va seduir a la Juliet Mínoix, però això no t'arreglarà amb la pel·lícula, és a dir. Aquest estiu sí que precisament em vaig veure una pel·lícula de la Juliet Mínoix. No, ara potser no recordaré el títol, però era sobre una persona especialitzada, em va profundir sobre el comportament sexual i tal, no? Sí, la de les dones. Era feia d'entrevistar-te a regalar-me, sí. Aquesta sí que la vaig trobar així una mica poc, no sé, poc noovatosa, diumne, no? Però la veritat és que jo trobo que tot el que ha fet aquesta senyora... No m'estic criticant, eh? És molt interessant. Per dir-me, el seu és gust sexual. No, no, no, no, no, no, no, no, no. Simplement és que em feia gràcia que una persona que jo consideri valorar-ho molt, que més la Juliet Mínoix, d'alguna manera, s'hagués apel·lat amb un personatge que a mi no m'inspira la mateixa confiança. Això és el que em sorprèn una mica, però no... Una cosa és... I una cosa és la persona. I el seu món personal, com a actor, de les seves pel·lícules, que és una persona, no? Potser que això que veia Joan Puc i tenia alguna cosa a veure, el fet de la juventud, no sé, jo trobo curios, però que a la gent jove li pugui agradar més una pel·lícula. No, hi ha una cosa curiosa, la pel·lícula. Aquesta pel·lícula va estar presentada a Can, i va ser patal·lejada, xigulada, i a la vegada aplaudida, i els públics ens va dividir guament amb dos. I d'aquí... Hi ha una pel·lícula molt de... A la vegada o que l'ogies, no? Sí, sí, jo reconec això dels que l'ogiu. Però entenc que ha de tenir algun valor quan hi ha una gent important i una gent que diu que els agrada molt, i a la vegada jo no acabo d'entendre que és el que els agrada, però ho respecto, és a dir, no li queden. Ja m'ho esperen. A mi m'ho explica, sí, és que això fa... No, no, no. A tu per si em pot agradar per tot això que has dit? A mi em va agradar i crec que el jurà, com a mínim, també, perquè se'n va endur de... de fitxes quatre premis. Sí, sí, sí, sí. En diferents jurats, també, perquè va guanyar... Interpretació. De tres jurats diferents se'n van dur quatre premis. Ja. Del jurat oficial se'n va dur millor pel·lícula i millor director. Després del jurat dels malies, que tria la millor pel·lícula europea del festival, es va endur el Melís de Plata, de la pèl·lica del millor pel·lícula europea estrenada aquest any al festival de fitxes, i també es va endur la mansió especial de la crítica del festival. La gran guanyadora d'aquest festival. Sí, sí. El que conèixer de contrastar, el que a Can's fos xiulada, per entendre'ns, i en canvi, aquí, t'hi entens. O sigui, a mi no això de sorprendre, perquè no deixa de ser una cosa curiosa, no? Què passa, això? Amb crítica d'atenció, de manar-te, Sergi, per les pel·lícules que han fet aquests fills de grans directors, un Conenberg i un Lynch, en concret, la filla del Lynch, Jennifer, i el fill del David Cronenberg, les pel·lícules Chain i Antiviral. Què tal? Antiviral em va agradar molt. Sí que és cert que sembla que s'apropi una miqueta del món cinematogràfic del seu pare. Ell, onega, ell diu que fins als 20 i tants pocs anys no va començar a veure les pel·lícules del seu pare. I, bueno, ell diu que si s'ha influenciat, més que res, no és per al seu cinema, no per la genètica, no? No, per ser fill de qui és. I sí que és cert que té molt de la cinematografia del seu pare, i la pel·lícula és molt interessant, és molt malaltissa, i encara que li agraden més el to de la pel·lícula, la llum d'Eireves sempre és blanca, els escenaris són molt blancs i tal, però la pel·lícula està molt bé, molt interessant, i per ser una primera pel·lícula, el tio promet. Podem dir que és una història en la qual les persones compren les malalties dels famosos. Sí, ja... en el futur, no? Per evitar-nos. Ara ja la gent ja està molt esticionada amb els famosos i tal, però arriba un punt que tenen com contractes els famosos amb les farmacèutiques, no? I pots tenir, jo què sé, la febrada que va agafar, la brindies pis, quan va anar a la gira a Àsia, i te la pots punxar i tens la mateixa febrada. O el Javi, que s'hi va acabar de tal manera, quan va anar a la Angelina Jolia, no sé on, no? Tot això tu pots fer. I a les hores ja tot un mercat negre per sota, i el protagonista és un noi que treballa en una d'aquestes empreses, que per poder emportar-se les malalties fora de l'empresa, se les punxa ell mateix, no?, i després a les... Se les emporta d'aquesta manera. Se les emporta fora d'aquesta manera, no? I no es pot emportar cap tu, no?, perquè, si no, li detecten i li foten fora de la feina. Una història més de futur distòpic, no?, de les que hem vist tantes en els últims temps. I la de la Jennifer Lynch, la... La de la Jennifer Lynch, jo ho sento, però no em va agradar gaire. Ja, amb la darrera pel·lícula, ja, que és a dir, Sorvillian, ja va guanyar cils, de fet, fa 3 o 4 anys, i tampoc em va agradar gaire, encara que era millor que aquesta. No et sé, la permissa pot ser una mica interessant, però després, la manera que està contada, no crea gran cosa, no? No desenvoluïa gran cosa. I, a part, els 15 minuts finals de la pel·lícula, que no desvegaré, era res, te la trenquen completament. O sigui, a lo poc que construïs la pel·lícula, queda destrossat amb els 15 minuts finals. Es pot dir per això que fa el mateix que el Brandon, amb el seu pare, de... No, no, no, no. No té res a veure amb el David Lynch. En aquest cas, no. Si tant, de bo, intentéssim, i té una mica el seu pare, i té una mica més de cinema. I què més, Cesc, a part d'aquests premis, o d'altres, que t'hagin cridat l'atenció, quines pel·lícules més tan... tan marcades són les que per tu... O quina recomanaria, si n'hi ha algú que l'està clar, ja? De què les recomanaries? És una selecció. De fet, és la meva pel·lícula del festival d'aquest any. Aquesta pel·lícula, que s'espera que divendres, que viu l'úper... És veritat, va tenir una èxit... És una pel·lícula sense ficció dirigida per el Rayan Johnson, que és el de Brick, que a mi també em agrada força. I és sensacional, a mi em va encantar. Més o menys... La meva pel·lícula del festival va ser aquesta pel·lícula. Què es pot dir, aquesta pel·lícula, per recomanar-la... a qui no és l'agivís, així, amb reus paraules, temàticament o... És una pel·lícula sense ficció, que parla de viatges en el temps, però, de la manera que pot parlar, termina i torre viatges en el temps. Si no es regressa el futur o no es centra en les viatges en el temps, però sí que el seu argument està molt lligat en aquest tema. És en el futur, en el 2077, els viatges en el temps ja existeixen, però, a la mateixa vegada que es van crear, els van prohibir. Perquè van veure que els criminals tenien com una via molt fàcil... per guanyar inès i tal. I per un altre cantor, la matar gent en el 2077 és molt senzill. És molt senzill, és molt fàcil de penxampar-hi, perquè la tecnologia és tan avançada que trobar... les guaies al tiràs o el que sigui no ens hauria de penxampar. Aleshores, el que fan les organizacions criminals és enviar el passat a la gent que volen matar. Hi ha unes persones encarregades de matar la gent a aquesta, canviant el passat, que es diuen els nupers. El pregunista és un looper raquet que s'encarrega de matar la gent que envien el passat. Fins que un dia li diuen que s'ha de matar si mateix en el futur. Ah. Llavors, entres amb el loop d'una mica de la combinació del loop, del bucle aquest. Sí, sí, és a sancionar la pel·lícula. Si no, la gent va a gustar 30 milions d'adoles... Al mateix que en el que va a dir. Ha passat un mica més perquè el dola és tan esbarató que el color. És veritat. És que ara és mentada. Lo imposible, no?, però en doles. I què t'ha sentit, això? L'has vist a la gent? I què tal? A mi m'agrada. A mi també. I és la primera hora sensacional. Després té una baixada d'aí o d'a tot, però la pel·lícula està molt bé, molt ben feta, Sí. Tom Holland. No, sí. Tom Holland. No m'hi vaig a més de la força bé. L'hi voc, m'agrego, potser té el personatge més fluís de la pel·lícula, però està molt enfeta i... Fins i tot la música. Jo l'he vista dos vegades, perquè com que l'havia vista jo estrenat per la premsa, i la família no l'havia vist, aquest cap de setmana, va anar-hi tot a la família. La música és preciosa. Vaig quedar impressionant perquè... i vaig valorar coses que no havia valorat la primera vegada, com és la música. Fernando de laque. La música, però és extraordinària, moltes coses. Jo confesso que aquesta vegada que tu parles no l'he experimentat en la primera vegada i en la segona vegada. Ja hem aconseguit quan passen de història i història, això sí que és veritat, però ràpidament, a la segona història, penso que la pel·lícula torna a pujar, nuevament. I, bueno, em va semblar, per ser una pel·lícula espanyola, aquest... Ja estem fent comparacions. No, per ser una pel·lícula espanyola aquí. No m'imaginaven que Espanya pugui produir una pel·lícula d'aquesta qualitat, perquè no pel·lícula... Estàvem comentant abans de començar el programa, estàvem, inclús, dient amb antena, que ha generat... És un èxit que va tot tots els rècords de les primers quatre o cinc dies d'estar estrenada a Espanya, és a dir, mai cap pel·lícula espanyola havia tingut la recaptació que ha tingut aquesta pel·lícula. Espanya no ha dit ni de cap lloc, eh? Ni de cap lloc, no, perquè és allò universal. La pel·lícula només ha estrat encara a Espanya, no l'han passat encara fora dels festivals. No l'ha patat enlloc més i ocupa el satèl·lic mundial, ha passat a Espanya a nivell de recaptació, ha sigut una cosa extraordinària. Jo és una pel·lícula que funcionarà molt bé. A més a més que poden anar grans i petit, que això és un rècord de vista comercial, és molt intel·ligent, el meu nano, sense ser als pel·lícules de la seva vida, perquè ell té uns rostres molt peculiars, com, diguem, l'objetiu vermàni del Rowe Wajel, que és el llibre del Rowe Flinn, però li va agradar molt, li va encantar. És una pel·lícula que va trobar que ens ho passaven tots bé, que van sortir molt contents del cinema. I de tota aquesta fornada... Perquè és molt dura, la pel·lícula. De tota aquesta fornada de pel·lícules asiàtiques coreanes, sobretot aquest any que han arribat. Quina selecció t'ha agradat, especialment alguna d'elles, Sergi, de les que has pogut veure? Doncs, bueno, m'agrada força la nova del Kitano, que és una sepuela, és a dir, Outrage Beyond, que continua la seva història, fa dos o tres anys també va presentar la primera part, que hi ha Outrage a Seques, i és una pel·lícula de Matthewsos, com feia el Kitano abans. Com preu bé, per exemple. Li puc criticar que repeteix una mica, però ho fa també quan fa una història d'aquestes, que val la pena. És tot un autor, en aquest sentit. És un autor clàssic d'aquells que agafen un personatge i, com tu dius, ho poden repetir un any i volta, però ja tenen una senyal d'identitat tan gran, que, a més, de veure... Jo penso que acabes de dir una cosa molt interessant, ho fa també, i recordes allò que sempre ha fet molt bé i que ara ho repeteix, i en definitiu, ho gaudeixes precisament a partir de fer-ho també, però que probablement no aporta aquesta nova edat, m'ha semblat, que deies. Bueno, a veure, no està el nivell de les seves primeres pel·lícules que feia d'acuses, però, per exemple, que estàs a una parma gràvia més que la primera, que tampoc és que sigui una mala pel·lícula, si la pel·lícula està molt bé. I quita, no? Ha fet una pel·lícula com l'estiu de Cacujiro, que ha demostrat que és capaç de fer tota mena de registra. Jo me'n recordo el títol, ara, d'aquella que es va estrenar tan bé a Sitges, que era tan rocambolesca, perquè, d'alguna manera, el quita no va dir, ja ha fet tantes coses en el món del cinema, i ja s'ha provat tant en general, en el món del cinema, que vaig a fer una pel·lícula en la qual exploro tots els gènere, no sé on recordeu quina era, tenir un títol molt peculiar, com el Kamikaze... Sí, és que el Glory to the filmmaker, no? Ah, això, exactament. És que el quita no va fer com tres pel·lícules amb les que va perdre gairebé tot el seguidor que tenia, va començar amb taqueixis, que ell es repetia si mateix i tal, després va fer el Glory to the filmmaker, que jo crec que és la que tu dius. Sí, sí, és aquesta, és aquesta. I a mi m'agrada més el quita no més tradicional, ja quan feia aquestes pel·lícules tan metacinematogràfiques i tal, el seu sentit de l'humor no m'entrava tant. Molt bé. Jo, com que és una pel·lícula de llancusses, a mi ja ja em t'he guanyat. Escolta, Sergi, en lloc de festival, diríem el tema de l'organització i diríem de presència de publicitat, com ha anat, aquest any? Doncs, bueno, es va publicitar molt, que abans de començar el festival, com va tot el record d'entrar a la preventa, d'entrades venudes abans de començar, després allà, jo hi he més o més com les sessions, com sempre, que els cates en mar estava ple que no que havia ningú més el cinema, mentre en mar els pel·lícules que fóssin més conegudes, no sé que hi havia gent, però hi havia moltes sessions. De fet, han fet moltes promocions, hi anaves allà, i compraves l'entrada de taquilla, hi havia algunes pel·lícules que tenien 2x1, o coses d'aquesta. Ja, ja. Però, bueno, a veure, com s'ho mongen l'envinent? Comparat amb l'any passat, per exemple, hi havia mateix públic, globalment? No vaig poder anar a la roda de premsa última, que normalment parlen de xifres, d'espectadors i d'entrades venudes, però jo crec que estava més o menys com l'any passat. No, l'altra cosa que jo també he notat a nivell dels comentaris amb la gent de la crítica, però aquests dies ens hem vist i hem vist pel·lícules junts i he posat en xerrat, és que molts crítics d'aquests que són de la meva edat, que són molt més grans que tu, doncs no tenen tendència en els sitges. Llavors, penso, clar, deu ser un públic jove, bàsicament, no? Sí, a veure, a la mitjana de la data dels crítics que hi ha, ja fora d'algurina, d'alfiguera i de 4 més, sí, és un públic bastant jove. De fet, hi ha molta premsa creditada, que venen de webs, que venen de blogs, que venen de discurses d'aquestes. Ja, ja, ja. Molt bé. Però, bueno, aprofita-ho ja, perquè d'alguna de les pel·lícules no... No sé si sempre ho podràs fer tant, tant de... A aprofita ja m'he vist mitjana cartellera d'aquest any. Clar, clar, clar, clar. Perquè tal que fa pel·lícules d'aquelles festivals clàssiques, d'aquelles de diversió, que no tenen la profunditat especial, però que en canvi doncs proporcionen una satisfacció molt gran als espectadors segurament també més joves, però no necessàriament destacaries algunes, Sergi? Sí, bueno, també se la diria que aquest any després de l'any passat amb la polèmica de la sèrie Enfi i tal, aquest any hi havia molt poques pel·lícules, o sigui, era ser-ho polèmica, el cartell d'aquest any, i fins i tot les pel·lícules que eren com més de por, una mica més salvatges, encara que estiguéssim a la secció oficial, les van traslladar gairebé directament a la matinada. O sigui, durant el dia i tal, hi havia molta pel·lícula fantàstica, però relativa. O sigui, molta pel·lícula independent americana, que el fantàstic és com un tema més, no? Això que dius és, en certa manera, dur, no? Vos dius que la polèmica que es va crear, aquella ha estat com de mig censura, d'alguna forma, o aquella mena de por, doncs... Si algunes pel·lícules que eren a secció oficial, només tenien... es podien veure el millor a l'1 de la matinada o a l'3 de la matinada. I estan en la secció oficial. Si li dones aquests horaris, canvia la de secció, que hi ha molta gent que és la Midnight Stream, que són com a pel·lícules més salvatges, i divertides en banda de serie B, Igores i tal, i que les donen sempre a la matinada. Fiquen les en aquestes seccions, si no la viquis a la secció oficial, i obliguis a la gent que acabi a cobrir, a la secció oficial del festival, a veure una pel·lícula a l'3 de la matinada, quan després ve una altra pel·lícula a l'8 del matí. Molt bé, Sergi, doncs. I per destacar una pel·lícula, jo destacaria de Kevin Indebuts, que s'anava a estrenar el cinema a finals d'aquest mes, però, finalment, avui ha sortit una notícia. De fet, a Twitter hi ha hagut molt rebombòria avui, perquè directament sortirà, sembla a ser, que directe a DVD. I clar, és una pel·lícula que realment era de les millors pel·lícules que s'han vist en el festival. Per quin motiu? Per què és tan bona? Per què és tan bona aquesta pel·lícula? Bueno, la pel·lícula té un guió del Jesüido, no el director de los vengadores, i és una pel·lícula molt metacinematogràfica, molt trencadora de tòpics del cinema de terror, i és un altre gir, un giro de tuerca de les pel·lícules de terror, que, bé, t'envises als anys 80. La cinemacoputopia... ...que ha de dur sense gaire prejudicis, perquè trenca tots els esquemes. Quant tenim de nou, que ara t'ho preguntava el Joan Sergi, cinemacoputopia, parlant també de... De cinema. ...de les activitats del casal de joves? Sí, parlant del Jesüido, en aquest divendres fem los vengadores. Aquest divendres, que ho vam dir l'altra vegada, que ja ve sense escapa. A mi em va agradar els vengadores, i el teu nano et condiciona molt. Molt bé Sergi, doncs ja amb aquest anunci de que aquest divendres, qui vulgui anar al casal de joves, al cinemacoputopia, del casal de joves d'aquí de Sant Junts, a dos quarts d'11, m'imagino com sempre, doncs pot veure aquesta pel·lícula, els vengadores, jo crec que tindrà un èxit important, oi, de públic. Esperem que sí, esperem que sí, aquesta és la idea. Era una pel·lícula molt comercial, però també considerem que és una molt bona pel·lícula. Esperem que atregui a la majoria de públic possible. Molt bé. Perfecte, doncs, moltes gràcies per proporcionar-nos tota aquesta quantitat de pel·lícules que has vist. Bueno, de fet, hem parlat de poques en relacions que hi has vist. Però, bueno, quan vulguis, ho continuem. Perfecte, a veure si un dia et pots passar per aquí. Això ja seria la combinació. No m'hauria de complicar, perquè és dintre l'horari de feina, però bueno. Però com ho fas, llavors, a Sitges? Et donen pel mig per marxar una setmana? Sí, jo tinc superpantat de caure a les vacances. Doncs s'està ampliant una mica, també. S'està ampliant un dia. Som molt bons companys. Un dia més de la nit hem d'anar a seguir una vegada l'any que quan acaba a Sitges, fins aquí l'estudi, i així, doncs, us vull que us expliquem directe. A veure si per la propera ho aconseguim. Vinga, doncs. Adéu. Adéu. Bé, doncs així acabem avui el programa, ja amb la sintonia del final, que també és la del principi. Per cert, recordam-vos que la setmana vinent parlarem d'un tema, que el Joan li fa una gràcia especial esmentar, i d'un home que jo crec que mai no passarà de moda, que és Jorge Semprún. Sí senyor, sí senyor. Doncs Jorge Semprún i els guions escrets per al cinema. Ell és un escriptor, ja ho sabeu, jo he fet molts guions a França, quan vivia a París, bàsicament, per al cinema francès. Ivan és un gran guionista. Doncs la setmana vinent, això. Jorge Semprún i els guions escrets per al cinema, aquest programa el podeu tornar a sentir, a cinemacinesacondicions.com, sempre que vulgueu, una salutació. I Andreu Ferran, també, que ja és un nou col·laborador, que va estar la setmana passada, i que l'esperem quan vulguis. Ens desconeixem ja, ens acomiadem, fin la setmana vinent. Fins la teva hora, ja. A veure, a veure. Fins la teva hora.